605 - GENER 2019

Núm. 605 ­ Gener de 2019

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora acollidora ii fraternal frater‐

Amb l'esperança d'un any millor

1490. Reis Mags, de Pere Despallargues.

A les acaballes del segle XV, començà a fer­se popular la representació d'un mag de raça negra.

El món medieval s'engrandia per moments, i els nous descobriments geogràfics afermarien la representació multicolor de la humanitat.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­Gener 2019 ­ Pàg. 1

SUMARI Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 8 Dites populars 9 Racó de la poesia 10 Parròquia de Vacarisses 11 Vacarisses, balcó de Montserrat 12 Des de Viladecavalls 20 Dels diaris 22 Llengua catalana 26 Racó del conte 29 Indrets de Vacarisses 31 Col·laboracions 33

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 9241­2014 (de la versió digital)

Foto de la capçalera de la portada: Fabià Flores

ESGLÉSIA DE VACARISSES

HORARI DE MISSES

Dissabtes: 8,00 del vespre Diumenges. 2/4 d'11 del matí

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 2

PÒRTIC

J.Palou

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM

L'Adoració dels Reis, Basílica del Temple Expiatori de la Sagrada Família (fragment)

EN AQUESTES FESTES NADALENQUES ES NECESSITEN

Persones­Pastors que, tot i que no comptin o estiguin mal vistos als ulls de «les persones de bé», tinguin les ganes necessàries, superant el conformisme, els dubtes o el risc al fracàs, de po­ sar­se en camí, passi el que passi.

Persones­Estrelles que il·luminin, que estiguin sempre presents en les cruïlles dels camins, promptes i disposades a donar claredat i consol.

Persones­Àngels que comuniquin les grans notícies de cada dia, no les xafarderies que, en el 90 per cent dels casos, s'utilitzen per parlar malament de l'altre.

Persones­Bous o Mules que donin calor, que, tot i que no posseeixin títols o acostumin a ficar la pota en parlar en públic, estiguin sempre en el lloc exacte, abrigant, encoratjant, donant amor...

Persones­Bolquers. Sí, m'heu sentit bé, persones que netegin, que curin, que facin la seva feina callada i poc vista i que després es retirin.

Persones­Pessebres que estiguin sempre disposats a oferir el molt o el poc que tinguin. Que els seus cors estiguin de bat a bat, oberts a qualsevol que necessiti entrar­hi.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM Persones­Mags que es deixin contagiar per la màgia de Déu i estiguin sempre disposats a obrir les seves arquetes, i oferir el més valuós que posseeixen: amor a dojo.

Persones­Nadons que durant aquest Nadal es converteixin en nens, indefensos i necessitats, transparents i nets, perquè sentin en la seva pròpia pell com el Déu­Nadó que ve al món dema­ narà, i molt, de la nostra ajuda.

Aportació de: Fra Josep Gendrau i Valls ofm Assistent religiós de la Federació de Clarísses de la Divina Providència

Coia Valls i Loras Reus (1960)

Escriptora, actriu, professora d'educació especial i logopeda.

La seva primera novel·la, «La Princesa de Jade», va sortir publicada a Columna el 2010 i va ob­ tenir el premi Néstor Luján de novel·la històrica. El 2012 va publicar «El mercader» i va ser guardonada per votació popular amb el Premi dels Lectors de «L’Illa dels Llibres», el Premi a la Millor Novel·la en Català de «Llegir en cas d’incendi» i el Premi a la Millor Novel·la Històrica del web «Novela Histórica». També ha publicat «Les torres del cel» (2013), «La cuine­ ra» (2014), «Amor prohibit» (2015) i a Sperling & Kupfer en italià. El 2016 publica «Etheria», sobre l’extraordinària odissea d’una intrèpida viatgera del segle IV. En el món de la literatura in­ fantil i juvenil ha publicat el conte infantil «Marea de lletres que maregen» (2010) i la novel·la juvenil «L’Ombra dels oblidats» (2011). Recentment ha publicat «Els camins de la llum», una biografia de l'inventor del llenguatge Brailie.

Com a actriu ha participat en diverses obres teatrals i en el film de Jordi Lara, «Ventre blanc», seleccionat al Busan International Film Festival de Corea del Sud. Com a dramaturga, ha posat cinc obres en escena, basades en les seves pròpies novel·les.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Crema de marisc

Ingredients:

150 grams de gambes.

200 grams de cloïses.

400 grams de musclos.

200 grams de rap.

1/4 de litre de nata líquida.

2 patates grans.

Julivert, oli, sal i pebre.

En una cassola amb un litre d'aigua es couen les gambes i el rap durant dotze minuts, després es pelen les gambes, al peix se li treuen les espines i es trosseja i el brou es filtra i es reserva.

Els musclos i les cloïsses, ben nets, s'obren al vapor amb una mica d'aigua durant tres o quatre minuts i, després, se separen de les valves, el brou es passa a través d'un drap fi i es reserva. Es couen les patates amb el brou de peix, el dels musclos i el de les cloïsses i, quan estiguin tendres, es trituren, després, al puré s'hi afegeix la nata líquida, es remou bé i s'assaona amb sal.

Finalment, s'hi afegeix el peix i el marisc, es deixa coure durant uns minuts i es passa per la batedora fins aconseguir una crema de consistència lleugera. La crema se serveix calenta i adornada amb una mica de julivert.

Un bon dinar per celebrar el dia dels Reis d'Orient.

Conxita i Quimeta Font Badia

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 6

CAMPANADES

Església dels Sants Reis Albalat dels Sorells (Horta Nova ­València)

L'església era barroca a l'origen, si bé sols la portada i la decoració interior de cúpu­ la i petxines mantenen aquest estil. Posteriorment, en la nau es va adoptar el neo­ classicisme, encara que amb motius rococós en els medallons sobre els arcs d'accés a les capelles i altres reminiscències barroques.

La planta de l'edifici respon a l'anomenat model jesuític, d'una sola nau, amb creuer i quatre capelles laterals en cada costat, allotjades entre els contraforts i comunica­ des per arcs oberts en aquests.

La portada és de pedra, presidida per un alt relleu de terracota que representa l'Ado­ ració dels Reis Mags, titulars del temple. El relleu està flanquejat per dues estàtues dels sants patrons de la població, Sant Jaume Apòstol i Santa Quitèria. El fris és d'ordre dòric, i descansa sobre pilastres decorades amb cercles. La presència del blasó del comte assenyala el seu patronatge sobre la parròquia. Més amunt es troba una finestra de llinda que dóna llum a l'interior. La façana està coronada per una creu metàl·lica i quatre pinacles complimentats.

El campanar és d'estil neoclàssic. Es troba a la dreta de la façana i es disposa en sentit oblic a l'eix de la nau.

La cúpula és de teula blava mojarra, alternada amb blanca. Descansa sobre un tam­ bor octogonal. El seu interior, pintat en el temple, simula una balustrada sobre la qual s'obren vuit finestres (quatre reals i quatre imaginàries), decorades amb gran riquesa. El sector alt de la cúpula, centrat per una suposada llanterna, és de compo­ sició més sòbria. Del mateix autor i època han de ser les petxines, que es repeteix l'escut senyorial sostingut per àngels.

Extret de: ca.viquipèdia.org Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL Sobre la educació “Educació és allò que queda quan s’oblida allò que es va aprendre a l’escola.”

Albert Einstein “Per aprendre a pintar, o qualsevol altra cosa, cal ser prou humil per reconèixer les mancances i prou constant per superar­les.”

Eduard Márquez “Quan penso en tots els llibres que em queden per llegir, tinc la certesa de ser encara feliç.”

Jules Renard ”Sempre hi ha conflictes; no tracteu d’evitar­los… sinó d’entendre’ls.”

Lin Yutang “Qui no vol pensar és un fanàtic, qui no pot pensar és un idiota, qui no s’atreveix a pensar és un covard.”

Sir Francis Bacon "Digues­me i ho oblido, ensenya­me'n i ho recordo, involucra­m'hi i ho aprenc."

Benjamin Franklin "Un mestre és una brúixola que activa els imants de la curiositat, el coneixement i la saviesa en els alumnes."

Ever Garrisson "Per viatjar lluny no hi ha millor nau que un llibre."

Emily Dickinson "El que se'ls doni als nens, els nens donaran a la societat."

Karl A. Menninger "L'ensenyament que deixa empremta no és el que es fa de cap a peus, sinó de cor a cor."

Howard G. Hendricks "Eduqueu als nens i no serà necessari castigar els homes."

Pitàgores de Samos Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 8

DITES POPULARS

Refranys sobre la neu

A la neu de març tots els vents li són con­ traris.

Aigua de desembre, és neu sempre.

A la panxa del bou no hi neva ni plou.

Aigua de neu, eixampla el ventre i a treballar arreu.

A l'hivern boirina i la neu per veïna.

Aire de baciver, la neu al darrer.

A mitjan novembre, bufa el vent, plou i ne­ va.

Així és el Montseny: com més blanqueja més bogeja.

Per Nadal neu a la serra, i pau a la terra.

Al gener la neu s'assenta com un cavaller, al febrer fuig com un ca llebrer.

On hi ha neu, no hi aneu.

Amb neu de gener, cap any és groller.

A partir de la Concepció, plou, neva i fa fred redó.

Per Sant Andreu, aigua o neu o un fred molt breu.

Any d'abelles, any de neus.

Any d'avellanes, any de neu.

Per Sant Anton, la neu ja té cames.

Any de neu allargades, any de poques gar­ bes.

A Sineu, a s'aigo amb neu, qui la paga la beu.

Any de neu, any de blat i any de goteres al teulat.

A Tots Sants, neu en els alts.

Any de neu, oli per tot arreu.

Extret de: hortdelnavarro.cat

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 604 ­ Desembre 2018 ­ Pàg. 9

RACÓ DE LA POESIA

Hivern Ja ve desembre, de brisa entumida, de rierols de cristall, de vida en secret, de fulles inertes, de frígida pell...,

Capvespre d'hivern Una pluja fina, una olor divina dolça sentor; uns núvols negrosos que amaguen tristosos una lleu claror.

El fred a la porta; la llar reconforta amb gran escalfor; torrades meloses, cançons ben formoses pel xic infantó.

Bressol d'esperances; després enyorances que ens fan tremolar esperant les joies, les hores cofoies que ens fan sanniar amb la llum d'un dia sense melangia i es fongui la neu; que el gebre es desfaci, que el camp es desglaci i el fred sigui lleu.

...i un tremolar de branques desvestides.

Ja ve l’hivern, de mirada freda, de prades mortes per la mà gelada, de tímida claror, de blanca matinada..., ...del silenci estremidor de l’arbreda.

I jo miro la serralada esclarida mentre un sol trist es va amagant al cel.

La nit. Lluna plena de plata i gel ...Cóm somien els munts sota la neu adormida!!

Pedro Puerma

Joan Sisamón Borràs Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 10

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES

EL TRACTE ALS ALTRES

Si bé els sistemes tècnics canvien amb rapidesa, els sistemes que regeixen la nostra conducta so­ cial han evolucionat molt poc i obtenim de la vida el que volem només treballant amb els altres.

Per conservar aquesta perspectiva, seguiu aquestes regles:

* Per tenir un amic cal saber ser­ho. El que més anhela una persona és sentir­se esti­ * * * * * * * * * * *

mada; ajudi a crear aquesta sensació en els altres.

La virtut més gran és la bondat; no es pot estimar totes les persones però es pot ser bondadós amb totes.

No tracti d'impressionar els altres; deixeu que siguin ells els que tinguin el gust d’impressionar­lo a vostè.

Sigui entusiasta; mai no s'ha aconseguit res important sense entusiasme.

Sigui positiu; la gent positiva atrau els altres, mentre que la negativa genera rebuig.

S’influeix més en altres escoltant que no pas parlant. La xafarderia rebaixa més al xafarder que la persona de qui aquest parla.

Anomeni les persones pel seu nom.

Comuniqui alegria.

Interessi’s genuïnament pels altres; animi'ls a parlar d’ells mateixos.

Un somriure no costa res i dóna molts beneficis; no només fa que se senti vostè bé, sinó que ajuda els altres a trobar­se millor.

Sigueu el primer a dir: Hola! M'alegro de veure't.

Seguiu aquesta regla d'or que es troba a l’evangeli: Intenta tractar els altres de la mateixa manera que t’agradaria ser tractat

Josep Morros i Castelltort Rector

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 11

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

La Palmira, així era com la coneixia tothom.

Una dona acollidora, molt detallista, que estimava i es notava, i que es feia estimar. Molt generosa, sempre a punt per oferir i regalar. Allà on anava, deixava empremta, el seu nom era una bona carta de presentació que t’obria un somriure allà on fos. Dient vinc de part de la Palmira, ho tenies tot a punt.

Si haguéssim de posar una imatge a l’expressió “Una bona persona”, ens vindria al cap la de la Palmira. Tolerant, oberta, sense perjudicis, amiga dels seus amics que sabia com fer sentir bé a tothom, disposada a fer un favor si podia, o encara que no pogués.

Ha estat una persona riallera, que ha evitat totes les tensions innecessàries. Una marassa i una àvia sensacional que ha envellit voltada de les seves sis nétes i del seu nét.

Devoradora de llibres fins que se li va acabar la poca visió que li quedava a mig ull. Ah, i una gran cuinera, amb el rebost i la nevera sempre a punt per a fer menjar per un regi­ ment, tot i viure sola. Mai tenia un no per posar un plat més a taula.

Se n’ha anat sense fer soroll, intentant fer­ho el més fàcil possible a la seva família i amics.

Ara ja està amb el seu estimat Josep, que tant ha trobat a faltar cada dia d’aquests últims 20 anys.

Segur que la Palmira faria seva aquesta frase que va deixar escrita la mare d’un amic pel dia que ja no hi fos: “Si em recordeu amb tristesa, m’oblidareu; si ho feu amb alegria, sempre seré amb vosaltres”. I així és com ho farem, amb un gran somriure.

Filles, gendres, nétes i nét (13/12/2018) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Els passats dies 30 de novembre i 1 de desembre, es va celebrar el Gran Recapte 2018

Aquest any, com ja es habitual, els vacarissans hem col·laborat amb el Banc d'Aliments en la campanya del Gran Recapte.

Hem comptat amb 20 voluntaris (als que volem agrair la seva generositat pel temps que hi han dedicat), el que ens ha permès recollir 1.850 quilos d'aliments, recollits als super­ mercats Condis i Llobet.

A grans trets, el que s'ha recollit és el següent:

668 litres de llet 83 litres d’oli 164 litres de caldo 181 quilos de llegums 237 quilos de pasta 171 quilos d’arròs 35 quilos de galetes 470 llaunes de conserves Foto: Josep Graells

... i una quantitat molt apreciable de menjar infantil.

A Vacarisses, hi ha prop de 35 famílies (gaire bé un centenar de persones) que es bene­ ficien del que ens proporciona el Banc d'Aliments. Des de l'entitat "Amics solidaris de Vacarisses" volem manifestar el nostre agraïment a tothom qui, d'alguna manera o al­ tra, hi ha col·laborat. Gràcies.

El que hem recollit es queda en el poble, segons ha decidit el Banc d'Aliments; això vol dir que hem omplert el rebost per autoabastir­nos per un parell de mesos. És evident que s’ha fet una molt bona feina, tant per part dels coordinadors i voluntaris, com també per la solidaritat del nostre poble.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT CONCERT DE NADAL DEL COR DE VACARISSES AL CASAL DE LA GENT GRAN I A LA RESIDENCIA D’AVIS “EL SERRAT”

Foto: Joan Vila

Fidels a la tradidició del Cor de Vacarisses d’estar al costat de tots els vacarissans, aquest any va decidir celebrar dos concerts de nadal amb els més grans del poble.

Aquests concerts van tenir lloc el passat dia 20 al Casal i a la Residència “El Serrat”.

Es van cantar un conjunt de nadales populars i, en els bisos, es va animar a participar a tots els assistents, per fer aquestes festes més participatives i entranyables.

El concert al casal va ser especialment emotiu, ja que va significar l’acomiadament de l’Enriqueta Prats, després de 25 anys, com a membre de la nostra coral.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Activitats de Nadal ­ 2018/2019

Cliqueu aquí per veure més fotos

Fotos: Ajuntament de Vacarisses

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

PASTORETS DELS MÉS PETITS Quan la majoria dels habitants dels pobles petits com el nostre s’endormisquen des­ prés de dinar, Vacarisses tota ella frisa, a les cases on hi ha nens i nenes hi ha una gran xerrameca, tota la família participa amb entusiasme d’aquest esdeveniment.

Les figures/actors i actrius van arribant, totes són puntuals, no hi ha retards, es van col·lo­ cant cadascuna al seu lloc, saben quin és el seu paper. Les veiem serioses potser un xic es­ poruguides però en la seva mirada hi podem veure la joia del NADAL. El camí comença en una masia; el misteri d’aquest passatge s’anirà tornant dolçor de mi­ ca en mica. Poc a poc els més menuts, van seguint els passatges de la història del Nadal, amb una àvia que asseguda amb les pastoretes les convida a fer un tomb per la història, la història del Naixement de Jesús. Àngels, verges, pastors, rentadores, i fins hi tot els di­ monis hi són representats. Tots canten; les nadales són una part molt important en aquesta representació.

Aquest any el final ha estat molt bonic, amb la cançó d’en Joan Llongueres: Les figures del pessebre, s’han anat col·locant al voltant del Portal.

Gràcies, als que ho feu possible, L’Anna, la Isabel, la Laura, la Mònica i el guitarrista Jo­ an. Gràcies per la il·lusió que hi poseu.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT PASTORETS DELS JOVES Sant Esteve, dinar de canalons, torrons neules... i Pastorets.

El Lluquet i el Rovelló estan a punt per les seves trobades amb en Satanàs, Llucifer i fú­ ries de l’infern. Sort en tenen sempre de l’àngel Sant Miquel que atura als banyetes. Els pastors de Palestina reviuen el que els llibres sagrats ens expliquen, de la mà d’en Josep M. Folch i Torres. La història d’en Jetsè, la seva bonica filla la Isabeló que enamora al Lluquet, el Tartamut, que arriba per casar­se amb la Marta, tots plegats fan que la tarda sigui entranyable. L’Angel Miquel, anunciant el naixement del nen Jesús, juntament amb Josep i Maria, tanquen aquest espectacle.

Els actors, són joves que han estudiat, memoritzat i assajat per tal que tot surti bé.

Noies, noies: Heu donat part del vostre temps per tots nosaltres, perquè en poguéssim gaudir. Amb aquest acte de generositat demostreu que te­ niu un cor molt gran.

Gràcies a tots pel vostre temps, per posar­hi el cor i compartir­ho amb nosaltres.

Teresa Fotos: Joan Vila

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 17

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT El passat dissabte, 15 de desembre, es va celebrar a Mollerussa el 55è concurs de vestits de paper en les categories d’època, fantasia i actual. Com a cada edició, es van presentar un gran número de treballs. En aquesta ocasió, la gala va ser presidida per la Consellera d’Empresa i Coneixement, Àngels Chacón i conduïda per l’actriu i blogera Ares Teixidó.

El vestit confeccionat per la nostra veïna Àngels Ser­ rasolsas Martí va obterir el premi de l'AGULLA D'OR, en la categoria "Època", per la seva perfecció en la confecció i treball. És la reproducció d'un vestit formal de visites de l'emperadriu rusa Maria Feodorovna (1847­1928). La Iona Durà el va passar amb molt d’estil per la passarel·la del teatre L’Amistat.

L’Àngels vol agrair l’esforç, l’ajut i la dedicació de: Francesca Badia, Mercè Cadevall, M. Carme Cornet, Ester Pujol, Maria José Sanjuan i Anna Maria Ubach.

Totes elles van col·laborar en la confecció dels vestits.

Com que amb un no en tenia prou, va i en presenta un altre dins la modalitat fantasia amb el nom “Extravagància” i exhibit per la Mònica Molina que el va portar amb molta gràcia.

L'enhorabona, Àngels!

M. Carme Cornet

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 18

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Nom: "Minnié" Premi: Agulla d'or, categoria "Època" Autora: Àngels Serrasolsas Model: Iona Durà

Nom: "Extravagàcia" Autora: Àngels Serrasolsas Model: Mònica Molina Fotos: Xavier Roselló

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 19

DES DE VILADECAVALLS

A la Georgina Peroy Ribes li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També escriu, recordant la infantesa, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.

HISTÒRIES D’ANTES Georgina Peroy Ribes

Lo doctor X Lo doctor Ramón era el nostre metge. Jo pensava que es deia igual que el meu tiet, però Ramón no era el seu nom. El meu pare sabia el seu nom i cognoms. Allò de Ramón quedava al mig. Fos com fos, lo doctor Ramón que no es deia Ramón de nom, era la més respectada, més venerada i més esperada de totes les persones que entraven a casa nostra. Respectada, perquè era un home educat, savi, correcte, amb veu de locutor de ràdio, proper i distant alhora. Vene­ rada, perquè tenia el poder de reconèixer una malaltia només escoltant uns símptomes, de veu­ re una conjuntivitis quan ja era al llindar de la porta dient adéu, de saber a l’acte quins medicaments caldria prendre, de sanar només amb unes paraules. I esperada, perquè calia es­ perar amb paciència que arribés.

Antes, els metges que tenien o no nom de tiet visitaven a casa. Tant se val si havien d’atendre unes angines, una sinusitis o un atac de ronyons. La seva especialitat era la família i no només la malaltia. Començaven el seu periple diari de casa en casa i no deixaven mai una visita per l’en­ demà. Com que no totes les malalties demanaven atenció urgent, devien deixar els refredats i les angines per a darrera hora. Per això calia esperar.

Però el nostre doctor com es digués sempre arribava. Tard, quan ja era de nit i ja havíem sopat, sonava el timbre i llavors ens posàvem tots de peu al menjador. Ja havíem sentit lo seu cotxe aparcar davant de casa. Si era jo la malalta, esperava a l’habitació amb els ulls ben oberts. Tre­ molava, però sabia que aquell doctor Ramón que es devia dir d’alguna altra manera no feia mai mal. Des del final d’aquell passadís, sentia el murmuri de la conversa entre ell i el meu pare. Al cap d’uns minuts, les seves passes s’apropaven ràpides i lleugeres a la meva porta. Algú obria el llum. S’apropava i em saludava dient el meu nom amb veu timbrada i castellà d’actor de teatre. I jo ja em trobava molt millor.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 20

DES DE VILADECAVALLS De vegades no era jo la malalta. Llavors demanava permís per esperar­lo fins tard. M’agradava veure’l entrar per la porta amb expressió seriosa però amb un mig somriure càlid. Buenas noches, ¿dónde está la muñeca? Buenas noches, doctor como se llame. Jo tremolava igual que si fos la malalta. Reflex condicionat? No. Admiració. Crec que no he admirat ningú a qui hagi conegut personalment com a aquell metge gairebé desconegut, però tan imprescindible per a nosaltres.

Abre la luz, por favor. La luz, guapa. Què estic fent? No el sentia. Estava tremolant, mirant­lo hipnotitzada. L’estimava.

De vegades, molt poques, aquell doctor sense nom arribava a mitja tarda, aparcava el cotxe just al davant de casa i feia una passa molt llarga per passar per sobre de la canalla que jugàvem asseguts al primer graó de l’escala. Vestit gris, cabell gris i llarg. Poc temps li quedava per anar a tallar­se’l. Si venia tan aviat, no era bon senyal: havia posat la visita a casa nostra com a urgent. Llavors el menjador de casa es convertia en una sala d’urgències. Nervis, corredisses cap a la farmàcia. Injeccions.

Hores. Patiment. Fins que el perill passava i la nena ja no estava tan carregada de pit. Llavors, i només llavors, marxava.

Lo doctor amb nom de tiet ens va atendre quan el necessitàvem, ens va escriure receptes amb mala lletra, ens va escurçar les angines, ens va donar bons remeis i consells. I sempre, sempre, va trucar a temps al timbre de casa.

Ara crec que, en realitat, el nom del doctor Ramón era, simplement, Doctor.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 21

DELS DIARIS Barcelona, 14 d’agost de 415.

Ataülf, rei dels visigots i espòs de Gal·la Placídia, era assassinat a les cavallerisses del palau. Aquell magnicidi infligia un duríssim cop a les polítiques d’entesa i cooperació en­ tre el regne visigot i l’Imperi romà que Ataülf havia desplegat el seu darrer any de govern. Polítiques que, impulsades des de l’ombra per Gal·la Placídia, ambicionaven la pau i la consolidació d’un estat visigot inde­ pendent en el territori de les províncies Nar­ bonense i Tarraconense. Per què els visigots es van establir sobre la costa dels actuals Llenguadoc i Catalunya ha estat, durant se­ gles, un misteri. Però la investigació histori­ ogràfica dels últims cinquanta anys no tan sols ho revela, sinó que destrueix, definitiva­ ment, els falsos mites relacionats amb els po­ bles germànics en general i amb els visigots en particular.

Si una cosa ha quedat clara és que els visigots no van ser mai ni els arquitectes ni els constructors de la unitat d’Espanya.

El professor Philip Banks, de la Universitat de Nottingham i de la de Barcelona, i una de les màximes autoritats acadèmiques del continent en l’estudi d’aquest període, afirma que el pretès estat visigot hispànic —el que es constituiria uns anys després de la mort d’Ataülf— no va ser mai una unitat social ni religiosa, ni tan sols geogràfica. La terrible llista dels trenta­tres reis gots, presentats com els pares de la pàtria espanyola, és senzillament una fal·làcia, una instru­ mentalització de la història amb una finalitat clarament adoctrinadora. I el territori que van go­ vernar no va ser mai tampoc una unitat política consolidada, sinó més aviat un difícil equilibri entre el centre peninsular i l’arc mediterrani.

Aquesta idea és molt important perquè explica tant l’origen com el final d’aquell estat visigòtic.

I explica també la relació entre Gal·la Placídia i Barcelona. L’esposa d’Ataülf, nascuda cap a Flavius Paulus

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 22

DELS DIARIS l’any 385 a Constantinoble, llavors la capital de l’Imperi romà d’Orient, en el decurs dels seus seixanta­cinc anys de vida seria tot el que en aquella època podia ser una dona de bona posició, dotada d’una intel·ligència política extraordinària: filla i mare d’emperadors romans i esposa d’un rei visigot. Gal·la Placídia va ser segrestada pels visigots en el saqueig de Roma (410), quan ja era adulta i, sobretot, quan ja havia donat mostres de la seva capacitat. Durant quatre anys va ser una captiva de luxe de la cort visigòtica, que es movia permanentment per la penín­ sula itàlica intentant el salt cap a les províncies romanes del nord d’Àfrica, el graner de Roma.

El fracàs d’aquella operació va precipitar els esdeveniments. El rei Ataülf, obligat per les circumstàncies, va canviar radicalment el seu posicionament. Era l’any 414 i els visi­ gots iniciaven maniobres diplomàtiques d’a­ proximació a Roma que, de forma immediata, es traduirien en dos fets fona­ mentals: la ubicació del poble visigot en el territori de les províncies Narbonense i Tar­ raconense, i el matrimoni del rei visigot i la filla de l’emperador romà. Pau Orosi, nascut Gal·la Placídia i els dos fills del seu segon el mateix any que Gal·la Placídia i un dels matrimoni / Museu Cristià de Brescia grans historiadors del seu temps, va deixar escrit que aquest pacte satisfeia en part les expectatives inicials d’Ataülf: convertir l’Imperi romà d’Occident en l’imperi visigot. Només en part, atès que la Narbonense i la Tarraconense, tot i que eren províncies relativament riques, no eren més que una petita part de l’Imperi.

En canvi, la segona part del pacte, el matrimoni entre Ataülf i Gal·la Placídia, tenia una pro­ jecció que anava molt més enllà del domini sobre dues de les províncies de l’Imperi. Teodosi, pare de Gal·la Placídia i emperador romà d’Orient —el de Constantinoble—, havia nomenat el seu fill Honori, germanastre de Gal·la Placídia, emperador romà d’Occident, amb seu com­ partida entre Roma i Ravenna. Ataülf, en el moment que tingués un fill amb Gal·la Placídia, no tan sols es convertiria en gendre de Teodosi i en pare dels seus nets, sinó també en cunyat d’Honori i en pare dels seus nebots. Aquesta xarxa de parentiu tenia molta importància en aquell moment, perquè la successió no sempre seguia la línia pare­fill. Els nets i els nebots hi tenien molt a dir, sobretot si tenien més suports polítics que els fills, inicialment destinats a succeir l’emperador.

Des d’un bon principi es va especular que Gal·la Placídia havia estat pressionada per casar­se amb Ataülf. En aquell context social i cultural i, sobretot, en aquell escenari polític no hauria de semblar estrany. Però, en canvi, els fets immediatament posteriors a les noces ho desmenteixen Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 23

DELS DIARIS del tot. Si Gal·la Placídia no va ser l’arquitecte d’aquell pacte, en va ser una part fonamental.

Romana i romanista, però sobretot realista, pragmàtica i intel·ligent, va construir una sòlida ide­ ologia a la cort visigòtica que apostava clarament per l’entesa amb l’Imperi romà d’Occident.

Tant és així que Pau Orosi, altre cop, revela que bona part de les elits visigòtiques acabarien re­ coneixent la impossibilitat de crear un estat propi si no era a través d’una aliança política i mili­ tar amb Roma que, forçosament, passava per pactar i col·laborar amb les oligarquies romanes de la Narbonense i la Tarraconense.

Mapa de l'Imperi romà abans de la divisió / Enciclopèdia

Aquesta idea també és molt important perquè reforça la tesi que diu que l’Imperi romà d’Occi­ dent més que desaparèixer es va desintegrar: les províncies es van transformar en regnes inde­ pendents governats, si més no militarment, per les monarquies gòtiques. Aquesta seria la conseqüència final, a l’acabament de la centúria del 400; en canvi, els fets revelen que no era del tot la idea de Gal·la Placídia. Els visigots eren la tribu gòtica més romanitzada i l’esposa d’A­ taülf pretenia crear i consolidar un regne independent vinculat a l’Imperi a través d’un pacte de federació, que atorgava a romans i visigots un paper protagonista. Una treballada comunió d’in­ teressos que, automàticament, deixava la resta de pobles gòtics literalment fora de joc. El discurs polític d’Ataülf, que proclamaria la impossibilitat de crear un estat visigot fora d’aquest pacte, és prou revelador.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 24

DELS DIARIS Entre finals del 414 i principis del 415 la cort visigoda va abandonar Narbona —on s’havien ca­ sat Ataülf i Gal·la Placídia— i es va establir a Barcelona. Aquest detall és molt important perquè revela la prosperitat i la importància que, a les acaballes de l’Imperi, estava adquirint Barcelona.

Però, sobretot, explica que l’elecció d’Ataülf i de Gal·la Placídia tenia un component polític i di­ plomàtic important. La crisi urbana general —la crisi del sistema romà, en definitiva— havia provocat que les classes populars abandonessin les grans ciutats. Tàrraco estava plenament im­ mersa en un procés de gentrificació, que la convertiria en la ciutat de referència de les classes oligàrquiques romanes de la Tarraconense. Un motiu de pes per actuar amb tacte. Ataülf i Gal·la Placídia es decidirien per Barcelona per diversos motius.

Reproducció idealitzada de Bàrcino / Serveis d'Arquelogia de l'Ajuntament de Barcelona

En aquest punt és on s’explica, definitivament, el perquè de la relació entre Ataülf i Gal·la Placídia amb Barcelona. El professor Banks afirma que, en aquell context social i polític d’inestabilitat i inseguretat generalitzades, les oligarquies del territori se sentien especialment amenaçades per les contínues maniobres conspiratives internes. La Narbonense i la Tarraco­ nense havien estat fortament castigades per aquest fenomen, que moltes vegades havia assolit la categoria de guerra civil. Serà, precisament, l’esclat d’una d’aquestes conspiracions, sorgi­ da a la Tarraconense i que amenaçava directament l’emperador Honori —el germanastre de Gal·la Placídia— el que decidirà l’emplaçament dels visigots. I serà la necessitat de crear un nou centre de poder, allunyat de la cultura i de la tradició conspirativa de Tàrraco, el que deci­ dirà l’establiment de la cort a Barcelona.

Marc Pons Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 25

LLENGUA CATALANA

Fent punta a la llengua

CURIOSITATS DEL CATALÀ

Tots els homes catalans són barons, però molt poques dones catalanes són baronesses.

Els catalans tenim gairebé el do de l’ubiqüitat, ja que podem ser en un lloc, estar en un altre i es­ tar­nos en un tercer. Vegem­ho en aquesta frase: "En Joan, que avui és a Barcelona per fer unes gestions, està a la Panafònic de Celrà, i s’està a Girona."

En català hi ha dos adjectius que són pràcticament sinònims, però l’un només pot anar al da­ vant del nom i l’altre al darrere: mal i dolent. Podem dir un mal home o bé un home dolent, però no a l’inrevés.

Mirem el nom de les estacions de l’any. Les de temperatura més extrema, l’estiu i l’hivern, són masculines; les més suaus i temperades, la primavera i la tardor, són femenines. I el mar? Tant pot ser masculí com femení, però els pescadors solen dir la mar, perquè, segons Hemingway, au­ tor de la magnífica novel·la El vell i la mar, se l’estimen com a una dona.

Hi ha uns quants noms de pila que també són noms d’animals: Marta, Lleó, Llop, Oriol i Roger, si no me’n deixo cap. D’altres, per les seves connotacions, han caigut en desús.

Els més coneguts són Caïm i Napoleó. El més terrible, però, és Pipí, tot i que hi va haver uns quants reis que el varen ostentar. I us heu fixat en el nom de l’anterior Papa? Té dues formes: la culta, Benedicte, i la popular, Benet. En català usem la popular, però en cas­ tellà, la culta. No heu pensat que Benito, que és igual que en italià, recordaria Benito Mussolini?

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 26

LLENGUA CATALANA COMPARACIONS ENTRE LLENGÜES

Entre catalans i castellans tenim algunes divergències referents als animals. Hi ha una roba de treball que en català es diu granota i en castellà mono. I el disparador de les armes de foc? En català és el gallet, i en castellà el gatillo.

Tampoc no ens posem d’acord en alguns colors. Quan ens donem un cop, als catalans ens surt un blau, als espanyols, en canvi, un moratón.

Diferim també sobre què s’ha de tocar per tenir sort. Mentre els catalans toquem ferro, els espa­ nyols tocan madera.

Els castellans, per ensenyar un animal a fer una cosa, fan servir el verb adiestrar, que té a veure amb diestro, que, a banda de ser sinònim d’hàbil i expert, també es refereix al costat dret, associ­ at sempre amb el bé. Els catalans, per portar la contrària, diem ensinistrar, de la família de sinis­ tre, que vol dir el costat esquerre —associat al mal—, i és sinònim de funest.

El caràcter dels pobles queda reflectit en la manera d’expressar verbalment l’amor cap a algú.

Els francesos i els anglesos són romàntics i diuen respectivament je t’aime i I love you, que lite­ ralment significa t’amo, verb caigut en desús (gairebé com el mateix amor), però que existeix.

Els espanyols són possessius, i per això diuen te quiero. Els italians no es volen comprometre i fan servir l’expressió ti voglio bene, que significa et vull bé. Finalment, els catalans, calculadors i negociants, emprem el verb estimar, que vol dir valorar.

Una altra cosa que diferencia les llengües és la manera de referir­se a la mare de Jesucrist.

Els espanyols advoquen pel concepte de virginitat: la Virgen. Els italians pel de mestressa: Madonna. Els francesos pel de dama: Nôtre Dame. I els catalans pel de mare: la Mare de Déu.

També és curiós que els catalans tractem a Déu, la seva mare i tots els sants de vós, però els es­ panyols els tracten de tu. Deuen tenir­hi més franquesa.

Els anglesos construeixen les oracions interrogatives amb les partícules do, does i did, tretes del verb to do: fer. En català tenim una construcció semblant, que dissortadament s’està perdent: “Demà anirem a Olot, fa?”

“La tasca era enorme.” Aquesta frase pertany a tres llengües: català, castellà i italià. Tasca, en català significa un treball que hom té l’obligació de fer, en castellà es refereix a una taverna i en italià vol dir butxaca.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 27

LLENGUA CATALANA ALTRES CURIOSITATS Les tres paraules catalanes més llargues són: anticonstitucionalment, tetrabromofluoresceïna i tetraclorobenzoquinona, amb 22 lletres cada una.

En català hi ha 277 paraules que tenen les cinc vocals una vegada cada una. No n'hi ha cap, però, que les tingui per ordre alfabètic, i només quodlibetal les té en ordre alfabètic invers. La més curta és ouaire, i la més llarga constructivament.

Es veu que formem uns compostos de paraules l'origen dels quals es troba en el substrat pre­ romànic. Sembla que es tracta d'un residu de caràcter polisintètic en el català, és a dir d'un tipus de formació de paraules que segueix uns criteris semblants als de les llengües polisintètiques, com ara l'inuktitut, que té aquelles paraules tan llargues. I el més curiós és que no hi ha cap altra llengua europea que faci res semblant, excepte l'occità que ho fa una mica. És el cas de paraules com colltorçar, capgirar... Potser hi ha altres formacions que també tenen aquestes característi­ ques. Ho serien, per exemple: caragirat, panxacontent, llenguallarg, migpartit, malaguanyat... ?

Antropològicament, és força generalitzat que el costat esquerre és el dolent i el dret és el bo, anar endavant és bo i endarrere dolent. Doncs bé, totes les llengües romàniques usen l'arrel que prové de dreta per dir ensinistrar, excepte el català, que usa l'arrel d'esquerra. Mireu, en castellà és adiestrar, en frances dresser, i en portuguès i en italià... però en català, ensinistrar.

Ves quina cosa!

Article extret de: xtec.cat i projecbabel.org

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES BIBLIOTECA EL CASTELL Us recordem que, si voleu, podeu accedir a tota la informació de l'Ajuntament de Vacarisses i de la Biblioteca El Castell, clicant sobre les respectives icones.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 28

RACÓ DEL CONTE

EL PARE Què passa ara? Penja el telèfon ja, el director et vol veure al seu despatx. Ara que plegava! Havia quedat amb el meu fill per anar a jugar a futbol. Diguim? Marta guapa, digues al nen que no puc venir eh, sí, sí, se m'ha girat feina. Ah i recorda que avui sopo amb uns clients i no hi seré, vinga adéu, adéu.

M'agrada la feina, m'agrada treballar, faig molt bé la meva feina i soc un crack. Tinc un bon sou i li puc donar a en Pau, el meu fill, tot allò que el meu pare mai em va poder donar a mi. Sóc un home feliç. Es deia el pare d'en Pau. I el pare? No ha pogut venir fill, està treballant. Vaja, com sempre. No diguis això Pau, el pare treballa perquè mai et falti de res. Tens tot el què vols, una play, amb tots els jocs més nous que surten al mercat, una tablet, un ordinador, el telèfon mòbil que acabes d'estrenar. Fill ets molt afortunat, ja els hi agradaria a tots els teus companys tenir tot el que tu tens.

En Pau, es va mirar la seva mare i una gota va escapar­se baixant per la galta, la mare no se'n va adonar i en Pau, de seguida es va eixugar amb la màniga del xandall.

Era dissabte al matí, en Pau es va llevar molt content, el seu pare li havia promès que anirien a pescar al riu. I el pare? Va preguntar en Pau a la seva mare. Fill, el pare ha hagut d'anar a la feina per una urgència, m'ha dit que farà tots els possibles per arribar d'hora. Però mare, no pot ser, em va prometre que anirien al riu. Ja ho sé fill, però no t'enfadis, pensa que el pare tot això ho fa per tu, perquè mai et falti de res, ja saps que un dia et va prometre que et donaria tot el que a ell, el seu pare no li va poder donar.

Era l'hora de dinar i el pare d'en Pau encara no havia arribat a casa. Aquell matí en Pau va plorar desconsoladament tancat a la seva habitació.

En Pau i la seva mare dinaven en silenci. Hola família, ja sóc aquí. El pare va entrar eufòric.

Tinc molt bones noticies, el director m'ha dit que m'apujaran el sou i em donaran un càrrec de més responsabilitat, tot ens anirà més bé, ja ho veureu, l'únic que aquest any no podré fer vacances, però bueno, ja en farem l'any que ve oi? Ara he de marxar, aquesta tarda tenim una Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 29

RACÓ DEL CONTE reunió imprevista molt important, va dir el pare. En Pau i la seva mare encara no havien badat boca. Per cert Pau, vés pensant un regalet que et faci il·lusió que això s'ha de celebrar. I tot seguit el pare va sortir per la porta. Mare, el pare ni ha dinat, va dir en Pau. Ja ho sé fill, ja ho sé.

Aquell diumenge al matí el pare, cosa estranya, no va haver d'anar a treballar. En Pau es va llevar, trist, va dir bon dia a la mare i va preguntar pel pare. És al despatx fill, que no sé que fa amb l'ordinador. Bon dia pare, què fas? Espera Pau, un moment, contesto tres o quatre correus i de seguida estic per tu.

En Pau, es va girar cap cot. Però si només et volia dir bon dia, va pensar. L'esmozar de diumenge va tornar a ser un esmorzar trist. En Pau esperava que el seu pare acabés la feina per veure si volia fer alguna cosa amb ell. Pare, et falta gaire? Cinc minuts fill, donam cinc minuts i estic per tu, mentrestant perquè no jugues a la play una estona eh, va corre maco.

I es va fer l'hora de dinar, i si, aquell dia van dinar tots tres junts, callats, en Pau contestava les preguntes insistents del seu pare de mala manera. Si, no, bueno, com vulguis, tu mateix. Es pot saber què et passa Pau? No ho saps? Va respondre en Pau. Segur que no ho saps? Pau no em parlis així, em sembla que havent dinat haurem de tenir una conversa tu i jo, no m'agrada gens el teu comportament, va dir el pare. En Pau, va aixecar­se d'una revolada, plorant i es va tancar a la seva habitació.

Pau!!! Pau!!! Obre la porta ara mateix, cridava el pare. No vull, no et vull ni veure. Que obris la porta et dic. El pare enfurismat, gairebé sense adonar­se'n, va esbotzar la porta d'una empenta.

Es pot saber que et passa a tu marrec, es pot saber? No ho saps pare, segur que no ho saps?

Doncs pregunta­ho al teu director general que potser t'ho sabrà respondre. Ah!! És això? És per la feina oi? Doncs saps què fill? Que si dedico tantes hores a la feina és precisament per tu, per donar­te tot allò que al seu dia el meu pare no em va donar a mi.

Doncs mira pare, saps què et dic? Va dir en Pau. Saps què et dic? Que ho has aconseguit, m'estàs donant tot allò que l'avi mai, estic segur que et va donar. M'estàs donant un pare que no hi és mai, un pare enfadat, estressat, malhumorat, amb atacs d'ansietat, m'estàs donant un pare que esbotza portes i em crida. Tot això que mai l'avi et va donar a tu, m'ho estàs donant tu a mi.

A partir d'aquell dia les coses van canviar a casa d'en Pau, el seu pare va renunciar a l'augment de sou i al càrrec de més responsabilitat. Es va prometre a si mateix que dedicaria només les hores justes a la feina i que les altres les dedicaria a donar­li al seu fill l'estima i la dedicació que necessitava. Es va prometre donar­li al seu fill tot allò que el seu pare li havia donat a ell.

Jordi Badia Codina Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 30

INDRETS DE VACARISSES En aquesta secció fem un recull d'alguns indrets del nostre municipi, més o menys coneguts, descrits per la Carol Pàez en el seu blog "Edat Mitjana s. V ­ XV i més". Qualsevol rectificació, aportació i/o aclariment seran ben rebuts.

1 1

La font de l'ocell viu 2

Una font que fa honor al seu nom. Preciós degotall d'aigua a la zona dels Caus, que només raja en temps de plugims i amb un abeurador de pedra, molt carismàtic i simpàtic. Aquest enclau ens recorda, que tot riu neix d'una font. I heus ací, la font!

Un racó que sembla fabricar les seves aigües, que després, regalimen al torrent de la Serra Llarga.

La baixada fins a la font, uns escassos vint metres, està senyalitzada i és tota una ex­ periència. Endinsada en un espai ombrívol i humit, ple de falgueres, que ens acaronen les cames fins a peu de font. Un terreny argilós, característic dels cames roges vaca­ rissans, ens recorda baixar amb prudència.

3 3 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 31

INDRETS DE VACARISSES

Un cop a la font, en un dels costats, a la nostra dreta, dins d'aquest espai mig balmat, hi ha una font "semi­dipòsit", molt petita. L'accionament devia ser amb un tap. Ara trencada. Pel boc, pots posar­hi fins i tot la mà, de com està de maltret.

Orientació: L'accés a la font és coincident en la seva part inicial amb el de la Font del Llimac. A la carretera que va de Ter­ rassa a Rellinars (B­122) prop del km 6.8 prenem a mà esquerra la pista que va als Caus del Guitard.

Des de Vacarisses, cal anar a la plaça dels Caus.

Allà hi trobarem un pal informatiu que indica l'inici del sender que bai­ xa al fons del torrent i a la font.

Foto: Jaume Morera (1995)

Text i fotos: Carol Páez Nota: Aquesta font intermitent, que només raja en èpoques de molta pluja, està situada en terme de Terrassa, encara que a tocar del nostre.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ gener 2019 ­ Pàg. 32

COL·LABORACIONS

d'Enric Sànchez Cid

L'olivera, el clima i la distribució territorial Els hàbitats de l’olivera són les regions càlides i seques de clima temperat. Les varietats silvestres habiten en terrenys pedregosos, garrigues i formacions del litoral, mentre que les varietats de cultiu es planten en grans extensions i també en podem trobar exemplars en parcs, jardins i, darrerament, en rotondes situades entre cruïlles de carrers i autovies amb circulació entrecreuada.

L'olivera és un arbre perenne present a tota la regió mediterrània. És molt freqüent a les Illes Balears, Catalunya, el País Valencià i Andalusia, on se'n localitzen les plantacions més extenses. Al Principat es troba bastant estesa per tot el territori, però les comarques de les Garrigues, el Baix Ebre, el Montsià i el Tarragonès són les zones més típiques dedi­ cades a aquest conreu.

Actualment també es cultiva en altres països de clima semblant, com el Perú, Xile, Ca­ lifòrnia i el sud d'Austràlia. S'estima que n'hi ha uns 2.500 cultivats.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 33

COL·LABORACIONS L’oliva El fruit de l'olivera és l'oliva. El procés de pol·linització per permetre que les flors fructi­ fiquin és semblant al de qualsevol angiosperma: un dels dos gàmets masculins del tub pol·línic s'uneix a l'òvul i l'altre als nuclis polars. També podem obtenir fruits per parte­ nocàrpia, però, en aquest cas, les olives, que s'han format sense un procés de fecundació de la flor, tenen una mida molt reduïda.

Generalment, aquesta pol·linització és duta a terme pel vent, ja que es tracta d'una planta anemòfila, però de vegades els insectes també participen en aquest procés.

L'oliva és un fruit relativament petit i amb forma el·lipsoïdal o globosa més o menys simètrica. Té la llavor tancada protegida pel pinyol que s’endureix als 4 mesos després de l'inici de la formació del fruit.

La llavor arriba a la maduresa just abans que el fruit canviï de color en l'estadi dit “maduració verda”. El creixement del fruit s'atura quan aquest comença a canviar de color.

El seu color pot prendre diferents tonalitats, que oscil·len de verd a vermell, però quan madura es torna negra. Normalment mesura d'1 a 4 cm de longitud i de 0,6 a 2 cm de dià­ metre, depenent de la varietat. Per hectàrea, es pot arribar a tenir 22.000 kg d'olives. El pes de les olives varia entre 1 i 12 grams segons les varietats.

L'olivera presenta de forma molt acusada el fenomen de la contranyada i té la tendència de manera natural a produir cada dos anys. La producció succeeix lentament i progressi­ va, però de manera durable entre 1 i 7 anys.

Aquest és el període d'instal·lació improductiva, la durada del qual es pot doblar en cas de patir una època de sequera. Fins als 35 anys l'arbre es desenvolupa i experimenta un augment progressiu de la producció; entre els 35 i els 150 anys, l'olivera aconsegueix la plena maduresa i la seva producció òptima, i, a partir dels 150 anys, l'arbre envelleix i els seus rendiments són aleatoris.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 34

COL·LABORACIONS El mercadeix de les oliveres Finalitzats els anys daurats de la cultura del totxo i la urbanització desbocada, es va ex­ tingir la demanda d’olivers per a ús ornamental o col·leccionista.

L’esplanada d’oliveres que s’estén des del Maestrat fins al Baix Ebre i Montsià havia so­ fert un atac important al seu patrimoni d’arbres singulars i monumentals, un procés que, en certa mesura, es va frenar, però no es va parar del tot. La normativa valenciana de l’any 2006 va ser l’acció institucional clau per paralitzar l’espoli en molts indrets. Però la història és diferent a la resta de territoris.

Avui en dia, l’espoli és una rea­ litat quotidiana a totes les co­ marques. El problema del robatori d’oliveres –perquè això és robar– és un fet brutal. Cada setmana s’enduen camions car­ regats d’oliveres, d’on sigui. La demanda i la manca d’una nor­ mativa de protecció genèrica al territori català fan que diversos vivers de les comarques del sud de Tarragona siguin uns dels principals subministradors d’a­ questes oliveres. Les tendències paisatgístiques, els capricis col·leccionistes de les grans fortunes i els beneficis dels intermediaris es mantenen.

Amb l’arrencada de camps sencers d’oliveres, una part de la història se’n va i això deixa un buit cultural. L’extracció, també suposa la pèrdua d’una varietat d’oliva, la farga, prò­ pia de les oliveres mil·lenàries i d’una manera d’entendre l’agricultura. Es diu que són oliveres que es plantaven per als fills, ja que triguen molts anys a donar fruit, i això no encaixa amb la lògica de la productivitat actual. Podríem dir que és una varietat primiti­ va, que avui en dia ja no s’usa.

La desprotecció davant l’espoli va fer que cada territori posés en marxa diverses estratè­ gies per aturar les extraccions. Al Montsià, s’ha apostat per la mobilització ciutadana.

Pel maig de 2006, s’aprovà una llei única a tot l’Estat que protegeix qualsevol arbre de més de 350 anys d’edat o que tingui unes determinades dimensions d’alçària, perímetre de tronc i diàmetre de la copa. La protecció és genèrica, sense necessitat d’una declara­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 35

COL·LABORACIONS ció expressa per a cada exemplar. La norma permet els treballs de conreu i l’aprofitament agrícola i fomenta la valoració de d’oli obtingut de les oliveres monumentals.

Tot i que no existeix cap registre de la quantitat d’arbres arrencats i del seu destí, la finca d’oliveres monumentals espoliades propietat del Banc Santander és un cas il·lustratiu dels efectes causats per les grans fortunes a les perifèries rurals.

Els jardins de la Ciutat Financera del Banc Santander, situada a Boadilla del Monte (Ma­ drid; sabeu on cau aquesta població?), compten amb 500 exemplars d’oliveres mil·lenà­ ries i centenàries. Emilio Botín les va obtenir de diverses procedències, també d’Itàlia i Turquia. L’oli produït per aquests arbres, actualment, és un producte de luxe utilitzat com a regal institucional o per a la clientela destacada de l’entitat.

A la finca, que presumeix de tenir la col·lecció d’oliveres més important del món (dotze de mil·lenàries, espoliades a diversos indrets), s’hi va replantar un dels arbres mil·lenaris de Canet lo Roig (Baix Maestrat), batejat amb el nom de Santander pel propietari. Com que es tractava de la seva preferida, l’olivera de Canet va ser objecte d’un estudi pioner en aquest àmbit: la seqüenciació del seu genoma, duta a terme pel Consell Superior d’In­ vestigacions Científiques (CSIC). El fet va indignar la gent que defensa la permanència de les oliveres al seu lloc d’origen.

(Continuarà) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 36

COL·LABORACIONS

Nota històrica sobre l'Estel dels Mags Ramon Moliner, de l'Agrupació Astronòmica de Sabadell

Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d'Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaven: ­On és el rei dels jueus que acaba de néixer?

Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar­lo.

Quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem. Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on ha­ via de néixer el Messies.

Ells li respongueren: ­A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta: I tu Betlem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita de les principals viles de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble.

Llavors Herodes cridà en secret els savis, va demanar­los el moment exacte en què se'ls havia aparegut l'estrella i els encaminà a Betlem dient­los: ­Aneu i informeu­vos amb exactitud d'aquest infant; i quan l'haureu trobat, feu­m'ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar­lo.

Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l'estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d'ells, fins que s'aturà damunt el lloc on era l'infant. L'alegria que tingueren en veure l'estrella va ser immensa. Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar.

Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra. I advertits en som­ nis que no anessin pas a veure Herodes, se'n tornaren al seu país per un altre camí. "Visita d'uns savis", Mateu 2,1­12 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 37

COL·LABORACIONS Sobre aquest relat que fa Sant Mateu sempre hi ha hagut una gran curiositat per intentar saber quina mena d'astre va guiar els Mags des del punt de vista astronòmic. Primer els artistes pinta­ ven l'adoració dels Mags amb una estrella i no va ser fins a principis del segle XIV que Giotto va afegir­li una cua, potser influenciat per la visió del cometa Halley en la seva reaparició periò­ dica de l'any 1301. Sigui com sigui a partir de llavors l'estel de Nadal sempre s'ha representat, en totes les manifestacions artístiques i en els nostres pessebres actuals, amb la cua de cabellera que caracteritza els cometes.

Però, va ser realment un cometa? És una hipòtesi molt plausible i de fet hi ha constància que els astrònoms xinesos van registrar el pas d'un d'aquests astres uns cinc anys abans del suposat nai­ xement de Crist. Els cometes tenen un moviment propi que fa que es desplacin per entre els es­ tels fixos del firmament i, quan en la seva òrbita al voltant del Sol fan el trànsit pel seu darrera, desapareixen de la nostra vista i no és fins al cap d'uns dies que no tornen a reaparèixer, aquesta vegada per l'altre costat: i si abans es feien visibles a la posta de Sol a partir d'aquest moment ho faran a l'alba.

Com es veu, això concorda a la perfecció amb el relat bíblic quan ens diu que, en arribar a les envistes de Jerusalem el van perdre, que desolats van haver de preguntar cap a on havien d'anar i, que després de la malaurada convocatòria d'Herodes, van tornar­lo a albirar joiosament i ja no el van perdre més fins arribar a Betlem.

No és aquesta l'única explicació, tot i ser molt versemblant, n'hi ha d'altres d'igualment raonables i així hi ha científics que creuen que podia tractar­se d'una conjunció planetària extremadament pròxima entre Júpiter i Saturn, els dos planetes gegants del nostre Sistema Solar, que es devien trobar durant aquells dies molt junts, alineats amb la nostra visual i creant així la il·lusió òptica de ser un únic punt de llum semblant, en aparença, a la d'una estrella molt lluminosa. Això també concordaria amb els fets descrits a l'Evangeli si l'esmentada conjunció ho fos també, un fet ja no tant freqüent però perfectament possible, amb el Sol. En ocultar­se ambdós planetes darrera del Sol això explicaria, també, la desaparició i reaparició descrita en el cas de l'anterior hipótesis cometària.

En la descripció evangèlica la primera idea que ens ve al cap és la d'una explosió de Nova o, l'encara més violenta, d'una Supernova ja que l'esclat de llum que produeix l'explosió d'aquestes estrelles apareix sobtadament i amb una lluminositat tan tremenda que fins i tot es pot veure a plena llum del dia. De fet hi ha el registre de l'aparició d'una de Nova l'any 4 aC. Així i tot aquesta explicació, però, presenta un inconvenient i és que en ser una estrella forma, doncs, part del firmament, és a dir del astres que, aparentment, romanen immòbils als nostres ulls, i això no explicaria la desaparició i reaparició posterior.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 38

COL·LABORACIONS

Les visites pastorals dels bisbes de Vic a la parròquia de Vacarisses (XIV)

Bisbe Jaume Copons Tamarit

Retrat del bisbe Copons existent a la Sala Sinodal del Palau Episcopal de Vic Arxiu Fotogràfic del Bisbat de Vic

Va néixer a Vilafranca del Penedès vers l'any 1606. Era fill de Dalmau Copons Berthomeu, se­ nyor d'Espitlles (Santa Margarida i els Monjos) i del Bullidor (Barbens), i de Francesca Tamarit.

Primerament va ser beneficiat de la capella de Nostra Senyora de Bruguers i paral·lelament baró d'Eramprunyà, baronia que cedí més tard, el 1665, al seu germà Ramon.

Posteriorment, va ser canonge de la Seu d'Urgell i ardiaca d'Andorra. Durant la guerra dels Se­ gadors, per la seva desafecció al rei de França, fou desterrat el 1652 a Begues. Aquell mateix any, acabada la guerra, tornà a la Seu. Tanmateix, el 1654 va haver de refugiar­se a Oliana da­ vant d'una incursió francesa. Fou diputat eclesiàstic i formà part de diverses juntes i comissions, i fins i tot , el 1656, fou ambaixador davant el virrei. El 22 de juliol de 1662 esdevingué presi­ dent de la Generalitat, càrrec que ostentà fins al 1665.

Durant el període de 1665 al 1673 ocupà la mitra de Vic. L'any 1667 va convocar un sínode, les conclusions del qual van ser pu­ blicades l'any següent en un opuscle titulat Constitutiones synoda­ les Vecenses espiscopatus, imprès a Barcelona per la impremta d'Antoni Lacavalleria. Va iniciar la remodelació del Palau Episco­ pal i durant el seu mandat es va construir la part sud de l'edifici.

L'any 1673 el papa Innocenci X el traslladà a la seu de Lleida. El jurament de flexis genibus et capite detecto, que abans de prendre possessió havien de fer els bisbes davant el nunci de Sa Santedat i dels bisbes de Barcelona i de Solsona, el va efectuar a la cartoixa Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 39

Inocenci X

COL·LABORACIONS de Montalegre el 15 de setembre de 1673. Tanmateix, fins a l'any següent no va prendre possessió del bisbat. L'any 1677 va promou­ re reformes als estatuts de l'Estudi de Lleida. A la diòcesi lleidata­ na va fomentar la devoció vers el Sant Drap, que segons la tradició era el bolquer amb que Maria embolcava el Nen Jesús (aquesta relíquia va desaparèixer l'any 1936). En el seu testament, fet el 16 de març de 1680, diu que vol ser sepultat en la capella de Santa Llúcia de l'església parroquial de Vilafranca del Penedès i llega els seus béns a l'Hospital dels Pobres de Lleida i als capítols de les ca­ tedrals de la Seu d'Urgell, Vic i Lleida. Va morir a Lleida el 14 d'abril de 1680.

Així comença l'acta de la visita pastoral a Vacarisses del 3 d’octubre de 1666 (ABEV 1219, fol.

434v­435r): "Lo mateix die de 3 se conferi en la pâl Igla de St Pere y St Feliu de Vacarisses. Fonch rebut ut solitus est ab professo per lo Rnt Joseph Ferreres Pre Rector de dita Igla ab son Vicari.

Luego de donada la benedictio visita lo Sacra­ ri sobredaurat fora y dintre y pintat, ab una cortina de tafeta vermell. La custodia de plata blanca rodona ab lo peu y remato, un casco de tela dintre ab pallia per las formas, lo pavello de la custodia es de tafeta vermell. La reserva es de plata blanca gravada com la gran, ab son casco y pallia tambe dins una bosseta de domas vermell y cordons. Lo verigle esta be, de plata daurada. Tot esta be. Fonts baptis­ mals estan las ayguas dins una conca de aram ab son tap de aram del mateix, tot estanyat.

Las crismeras son de plata, llargas, ut solitus est, fetas ab son cobertor y taps petits. Las de la caxeta de fusta son de plata, se tancan ab clau. Los llibres estan be".

Maqueta del campanar de la catedral de Vic feta per mossèn Sebastià Codina.

Al segle XVII encara era incòlume la catedral romànica de Vic.

L'acta continua amb una descripció detallada dels diferents altars (altar major, de Sant Joan Bap­ tista, del Roser, de Nostra Senyora de les Dones, del Sant Crist i de Sant Felip Neri). Malaurada­ ment, la tinta s'ha esvaït i no s'ha pogut fer una transcripció íntegra.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS Tanmateix, es pot assenyalar que a l'altar de Sant Joan Baptista hi havia un retaule modern amb figures de vult, al del Roser també hi havia un retaule modern amb una figura de vult de Nostra Senyora del Roser, al de Nostra Senyora de les Dones hi havia un retaule antic, al del Sant Crist només hi havia unes grades amb un crucifix, i al de Sant Felip Neri hi havia un quadre del sant, un reliquiari de plata amb relíquies de sant Felip Neri i una figura de vult de sant Mateu.

(Continuarà) Àngel Manuel Hernández Cardona

Claustre gòtic de la Seu o Catedral Vella de Lleida

Les dimensions d'aquest claustre són espectaculars, motiu pel qual és considerat un dels més grans de l’arquitectura gòtica europea.

A més de gran, també destaca per la seva riquesa compositiva. Les traceries dels finestrals, així com el variat repertori dels capitells, el converteixen en un espai de parada obligada. De planta lleugerament trapezoïdal, el claustre queda configurat per quatre galeries i disset finestrals apuntats, dotze dels quals envol­ ten el pati central i els cinc restants es disposen, de manera totalment excepcio­ nal, oberts a la ciutat, fent de la galeria sud­est un mirador privilegiat. Dels disset finestrals, quinze són diferents.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS

LA SALUT CEREBRAL

El Barcelona Brain Health Initiative (BBHI) promogut per l’Institut Guttmann i amb el suport de l’Obra Social «la Caixa» va iniciar fa un parell d’anys un projecte d’investiga­ ció i recerca dirigit a descobrir què podem fer per mantenir sa el nostre cervell al llarg de la vida. Ens permet conèixer millor els factors i mecanismes que ens ajuden a prevenir l’aparició de malalties neurològiques, així com identificar els indicadors que permeten avaluar l’estat de salut cerebral per fomentar hàbits i estils de vida més favorables, i també ens ajuda a ser més feliços, perquè la salut cerebral té un enorme impacte sobre la salut general del nostre cos. Es tracta de no treballar tant amb les malalties, i sí més en la prevenció i, per tant, en la salut. Aquest és el gran repte mèdic del segle XXI. Aquests temes es van tractar, aquest passat mes d’octubre, en les Jornades Tècniques i Trobada de Voluntaris del BBHI. Per a tal fi, han buscat prop de 5000 voluntaris entre 40 i 65 anys, que hagin estat i estiguin completament sans, neurològicament. És un projecte d’una durada d’uns 4 anys, un estudi útil, necessari, curiós i entusiasmador.

Actualment sabem que el cervell és l’òrgan que controla tot el nostre organisme i una peça clau per al manteniment de la salut integral. Un cervell sa no només pot endarrerir l’aparició de determinades malalties neurològiques com demència, Parkinson... sinó que, a més, té una millor capacitat per fer font a altres patologies quan esdevenen, com ictus, depressió... responent amb major eficàcia als tractaments mèdics. Ho hem de fer tot per evitar malalties cognitives. Hi ha marcadors que prediuen que podem desenvolupar una malaltia 20 anys després.

Gràcies als estudis neurocientífics més avançats, s’han pogut identificar determinades actituds i estils de vida que contribueixen a millorar o, almenys mantenir, les connexions neuronals necessàries per garantir la salut del nostre cervell, entre les que podem desta­ car: mantenir una bona nutrició i una dieta sana, l’exercici físic adequat i regular defu­ gint el màxim del sedentarisme, dormir el nombre d’hores necessàries, dur a terme una Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS activitat cognitiva enriquidora, potenciar una xarxa de relacions personals i socials esti­ mulant, gaudir d’un pla vital que aporti sentit transcendent als reptes de la nostra vida.

Quina és la base neurobiològica que dóna sentit a la vida? Tenir un objectiu clar i dirigir la vida cap a allò. Llevar­se cada dia amb esperança –jo puc i me’n sortiré–. Si es té un pla vital, es porta una vida millor: estratègies, motivacions, valors... Definir el pla vital per canviar, si cal, els nostres hàbits de vida. Si un es troba més bé física i mentalment, i porta una vida tranquil·la, sense estrès, neguits, angoixes... se sent més feliç i rendeix millor a tots nivells. Ens hem de plantejar el que suposa tenir un projecte de vida, res­ ponsabilitzar­nos de la nostra salut integral. Sabem el que funciona per tenir una bona sa­ lut mental, i això és molt esperançador.

En aquest projecte hi ha 3 fases. La fase 1 consistia en que els voluntaris completéssim un ampli conjunt de qüestionaris que han permès recollir informació rellevant sobre l’es­ tat de salut cerebral en relació als hàbits de vida saludable basats en els 7 pilars bàsics: entrenament cognitiu, activitat física, nutrició, propòsit i pla vital, salut integral, socialit­ zació i son. El propòsit vital i el dormir el suficient són els que tenen un més fort impacte sobre la salut cerebral. És de vital importància dormir 7, 8 o 9 hores diàries, a més d’una migdiada obligada. En les diferents fases del son és on es consolida la memòria. Si no, el nostre sistema immunitari falla.

En la fase 2 del projecte han seleccionat unes 1000 persones. Aquí hi haurà diferents pro­ ves presencials i cognitives per veure com reaccionem: valoració física, neuropsicològi­ ca, ressonància, marcadors genètics, estimulació transcranial...

En la fase 3 hi participaran unes 500 persones, hi haurà un entrenador personal que anirà controlant els 7 pilars fonamentals, per conèixer quins són els factors que fan mantenir les persones sanes.

Cal tenir present que les malalties neurològiques són la primera causa de discapacitat. El factor de risc és envellir, si no sabem o no podem evitar aquestes malalties. Hem de fer el possible per mantenir la salut abans de tenir la malaltia. No hi ha salut sense salut cerebral.

L’Institut Guttmann vol donar resposta a aquests nous reptes i seguir promovent el conei­ xement neurocientífic. Fer recerca és molt car, però cal, per tant és molt d’agrair la im­ mensa tasca que fa Guttmann amb el suport de la Caixa.

Montserrat Rosell Pujol ­Vic Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS L'ermita de Santa Anna de Montserrat surt a la llum després de dos segles Les excavacions arqueològiques volen recuperar l'espai abandonat durant la guerra del Francès

Vista general de l´ermita de Santa Anna, al massís de Montserrat. Laura Busquets/ACN

Els arqueòlegs acaben de posar al descobert els fonaments més moderns de l'ermita de Santa An­ na de Montserrat, un conjunt que es va esfondrar al principi del segle XIX, després que els dar­ rers ocupants l'abandonessin amb l'esclat de la guerra del Francès. El director de la intervenció, Jordi Roig, va explicar que se sap que l'eremitisme a Montserrat va ser present a final del segle XVI, tot el XVII i el XVIII, però amb les excavacions es podria arribar a demostrar si aquesta forma de vida religiosa ja es remunta a l'edat mitjana.

La de Santa Anna és l'ermita més gran i més accessible, i actuava com a capella de referència de les dotze ermites que tenen identificades. Segons Roig, l'objectiu de les excavacions és recuperar l'espai i conèixer millor com funcionava aquest sistema d'ermites. Quan les campanyes desco­ breixin tot el complex és previst museïtzar l'àmbit i obrir­lo al públic.

En plena muntanya de Montserrat, sobre la roca d'un penya­segat, algunes il·lustracions i dibui­ xos antics ja testimonien l'existència d'una ermita. Arribant fins a l'indret, des del funicular, ja s'aprecia sobre la pedra les restes d'algun tipus de construcció. Els treballs dels darrers tres anys han posat el focus en la zona, però en els seus inicis poques restes es veien a ull nu i la zona es­ tava coberta per una gran quantitat de vegetació.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS Els treballs es van iniciar el 2016, i durant tres campanyes s'ha actuat a la zona de l'habitatge de la construcció, segons Jordi Roig. La part construïda es divideix en tres grans espais: l'habitatge, l'església i un claustre porticat. Amb l'actuació d'enguany s'ha observat que l'ermita té un cos rectangular que s'assenta sobre la roca en el penya­segat, i té un passadís llarg –situat en paral·lel al mur de separació amb l'església– que dóna accés a les estances: una sala gran de menjador que distribueix l'espai cap a una alcova lateral; una zona amb llar de foc; un altre espai que possible­ ment servia d'estudi, biblioteca o zona de treball; i, al costat oposat, la cuina.

El conjunt es completa amb una gran zona allargassada on els ermitans hi tenien una bassa i un hort de grans dimensions. Aquest àmbit ja ha patit alguna esllavissada i encara no s'hi ha actuat. L'estat en què s'han trobat les restes és bo, va destacar l'arqueòleg, perquè al cap de poc temps d'haver­se aban­ donat es va enderrocar, cosa que va fer que al segle XX no s'ocupés, com ha passat amb la gran majo­ ria d'ermites del país. «El que trobem és el reflex del darrer moment, tal com era Santa Anna el 1812», va destacar Jordi Roig. Una construcció que es remunta al segle XVI, va explicar.

Laura Busquets/ACN 07.12.2018 ­ Regió 7

Any 1999 ­ Vacarissans celebrant els seus 70 anys

D'esquerra a dreta (grans): Maria Prat, Mn. Sebastià Codina, Antoni Oliva, Benet Prat, Martí Alavedra, Lluís Palacios, Joan Masó, Jaume Miralda, Josep Gibert, Pere Vilaseca i Octavi Ortega.

Foto cedida per Maria Bayà

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS

L'àngel de la il·lusió ­ Vine ­em digué un dia l‘àngel de la il·lusió­, jo et portaré per la mà fins al cor de la il·lusió, fins a l’infinit de la il·lusió.

L’àngel m’ungí els ulls amb la llum dels seus ulls i m’abrandà el cor amb el foc del seu amor. I després digué: – Ara mantindràs els ulls oberts a la il·lusió de cada naixement i de cada cosa, ara el teu cor no serà estrany al convit del teu entorn i a l’enllà de cada instant, ara et mantindràs sempre infant per admirar­te de les coses petites i de les coses grans, ara el teu esperit romandrà sempre jove per poder captar cada somriure de l’univers.

I m’agafà per la mà i em dugué enllà de la vellúria dels segles, dels milions d’anys llum. Tot passava com una pel·lícula projectada al revés, fins que entràrem en el cor de la primera matèria, en un grumoll d’energia. I, quan fórem al centre d’aquell grumoll d’energia, vaig mirar a l’entorn: tot era ple d’il·lusió. Aquell grumoll d’energia era pura il·lusió, il·lusió d’existir, il·lusió per a desplegar­se i fer néixer els mons i la vida i la història que vindrien. Totes les veus del futur cantaven dins d’aquell grumoll d’energia.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS – Entra més a dins, home de la terra, entra fins a la darrera dimensió, fins a l’infinit de la il·lusió ­em digué l’àngel.

– Com ho puc fer?, àngel.

– Despulla’t.

– Si ja estic tot nu, àngel.

– Encara no del tot. Despulla’t de tu mateix.

Em vaig despullar de la ment i del cor, em vaig desprendre fins del jo. I em vaig sentir immensament alliberat, com si ja no fos. Però sentia que vivia, sentia que veia i que estimava, i em vaig transformar en pura il·lusió. Llavors vaig entrar en el cor de l’Infinit, en el cor de I’Última Dimensió, en el cor de Déu. Vaig intentar mirar, però la llum m’encegava.

– Mira a través de la mà, home de la terra.

I vaig mirar a través de la mà que treballa i escriu, a través de la mà que encaixa i acaricia. Aleshores vaig veure l’Infinit, el vaig veure a través de la mà que treballa i escriu, que encaixa i acaricia: era tot il·lusió, una Il·lusió Infinita.

Llavors vaig comprendre que Déu és il·lusió.

Jordi Llimona i Barret

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS

CONSTITUCIOANLISTES­ESPANYOLISTES DAVANT DE CATALANISTES­INDEPENDENTISTES

Enrique García Arrufat Doctor en Dret

Possiblement les friccions entre constitucionalistes­espanyolistes partidaris del manteniment de la unitat d'Espanya i els independentistes catalans es generen quan: 1. Els catalanistes manifesten que no volen estar sotmesos a Espanya.

2. Els espanyolistes els repliquen que Catalunya és Espanya i que, per tant, no poden rebel·lar­se contra si mateixos.

Però els catalanistes que se senten incòmodes a Espanya consideren que, sense haver estat con­ sultats prèviament, se'ls ha assignat la nacionalitat espanyola. Té sentit. No cap al·legar que tot Espanya va donar la seva conformitat al text constitucional en el qual es pregona la indissoluble unitat de la nació espanyola, ja que la Constitució es va redactar quan el país sortia d'una dicta­ dura de quaranta anys, durant els quals es va mantenir la consigna de "España, UNA, grande i li­ bre" i tal idea havia calat en el pensament però no en el sentiment de tots els espanyols. Era una idea heretada del franquisme, que era conscient de la voluntat independentista dels catalans i que, per aquest motiu, va impulsar tal consigna acceptada pel poble sense reflexió.

Recordem que, davant l'ànsia del Regne d'Espanya per conquerir Amèrica, un espanyol de l'èpo­ ca, fra Bartolomé de les Casas, (religiós dominic espanyol 1474­1566) considerat universalment com un dels promotors o fundadors del Dret Internacional Públic, exposava que no comprenia com Espanya considerava que tenia dret a ocupar i dominar unes terres, els habitants de les quals tenien la seva pròpia cultura i que en res havien molestat a Espanya. A més a més, encara avui, Espanya es vanagloria de la seva gesta. Resulta sorprenent que al segle XXI, quan Espanya fa segles que va perdre el domini sobre les seves colònies, no s'hagi adonat que hi ha comunitats al territori nacional que tampoc volen seguir romanent sota el jou espanyol i això es deu princi­ palment al to amb el que se les tracta, sense escletxa d'esperança actual ni per a les generacions futures que la situació es pugui resoldre en harmonia des del primer moment. Espanya vol con­ trolar­ho tot i, si bé la Constitució reserva funcions pròpies de la decisió de la Comunitat de la qual es tracti, la majoria de les qüestions són de reserva exclusiva a favor de l'Estat, amb la par­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS ticularitat que les autonomies de les comunitats poden quedar anul·lades i traspassades al Go­ vern Central en virtut de l'Art. 155 de la Constitució, el qual recentment i de forma provisional, va ser aplicat a Catalunya, per tal que quedés ben clar que els catalans han d’obeir Espanya.

D'altra banda, recordem que si els Estats americans de parla hispana van aconseguir la seva in­ dependència, no va ser per la concessió graciosa per part d'Espanya, atenent les aspiracions de les colònies, sinó que, tot al contrari, es va deure al fet que els esforços militars d'Espanya van ser insuficients per contenir els moviments independentistes i van haver de cessar en la seva obstinació de mantenir el domini, la qual cosa és motiu de reflexió per concloure que la conten­ ció dels moviments independentistes "per força", a la llarga, dóna mal resultat, el que haurien d'haver tingut en compte l'actual ministra espanyola de defensa i la seva antecessora en el càrrec, abans que les dues manifestessin públicament, en un interval de pocs mesos, que l'Exèrcit està preparat per intervenir si s'incompleix la Constitució, pel que fa al manteniment de la unitat de la nació espanyola.

El Govern Central Espanyol té molt crua la recuperació de Gibraltar i pot rebre una forta clate­ llada intentant conservar Catalunya, Ceuta i Melilla si no modifica les seves formes de fer.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 49

IMATGES DE VACARISSES

Foto: Josep M. Pinós

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­ Gener 2019 ­ Pàg. 50