607 - Març 2019

Núm. 607 ­ Març de 2019

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora acollidora ii fraternal frater‐

LL JOSEP RULL JOAQUIM FORN DOLORS BASSA JORDI SÀNCHEZ ORIOL JUNQUERAS JORDI TURULL RAÚL ROMEVA JORDI CUIXART

CARME FORCADE

Sigueu lúcids. Sigueu ferms. Estigueu units. Responeu a la persecució amb esperança.

Responeu a la por amb unió.

Pere Casaldàliga Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 1

SUMARI Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 8 Dites populars 9 Racó de la poesia 10 Vacarisses, balcó de Montserrat 12 Des de Viladecavalls 18 Dels diaris 20 Llengua Catalana 24 Racó del conte 26 Indrets de Vacarisses 28 Col·laboracions 30

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jordi Badia, Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 9241­2014 (de la versió digital)

Foto de la capçalera de la portada: Fabià Flores

ESGLÉSIA DE VACARISSES

HORARI DE MISSES

Dissabtes: 8,00 del vespre Diumenges. 2/4 d'11 del matí

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 2

PÒRTIC

UNA APROXIMACIÓ A PRIMO LEVI

El dia 31 de juliol es complirà el centenari del naixement de Primo Levi. Jueu. Quí­ mic de professió. Va participar en la resistència al nord d’Itàlia i va ser capturat i de­ portat al camp de concentració d’Auschwitz. Un cop alliberat sent la necessitat d’escriure les seves vivències. Ho fa en SI AIXÒ ÉS UN HOME (1947) Modesta­ ment us n’aconsello la lectura. Si algú vol anar una mica més enllà és recomanable llegir TRILOGIA D’AUSCHWITZ. (Si això és un home, La Treva i Els enfonsats i els salvats. Edicions 62) Avui, i vist com el feixisme i antisemitisme augmenten en una progressió indecent, J.Palou us poso aquestes poques paraules del mateix Primo. Es comenten per si soles.

“Cada època té el seu feixisme: els seus senyals premonitoris s’evidencien arreu. La concentració de poder nega als ciutadans la possibilitat i la capa­ citat d’expressar i actuar la seva pròpia voluntat. A això s’hi arriba de mol­ tes maneres i no necessàriament amb el temor de la intimidació policíaca; sinó negant o distorsionant la justícia, paralitzant l’educació i defensant de formes molt subtils la nostàlgia d’un món en què regnava l’ordre sobirà i, en el qual, la seguretat dels pocs privilegiats reposava sobre el treball i el silenci forçat de molts”. Un passato che credevamo non dovesse tornare più, in: Corriere della sera, 8 maggio 1974.

“Quins neguen Auschwitz estarien disposats a tornar a fer­ho!

“Primo Levi, no cridava, no insultava, no acusava perquè no volia cridar; volia molt més que això: volia fer cridar. Renunciava a la seva pròpia reac­ ció, per aconseguir la reacció de tots nosaltres. El seu raonament era de llarg abast, la seva moderació, la seva suavitat i el seu somriure que tenia quelcom d’infantil, eren en realitat les seves armes”. Ferdinando Camon.

El 5F ens jutgen a tots

Josep Morros i Castelltort Rector Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM Mc 1 29­39

Durant l'any 5 B

Hi ha conceptes que s'assemblen. Sofriment, malaltia, tristor... i tot un terrabastall d'ensopegades que sense saber definir­les, prou sabem el peu que calcen.

Un misteri i embolica que fa fort! He consultat publicacions que tracten del tema i al final he acabat tancant­les i endreçant­les a la biblioteca per no enfadar­me amb els llibres i els seus autors.

Ho emboliquen i et quedes pitjor que abans. Tots acaben dient: el mal és un misteri.

Si és un misteri, deixeu­lo tranquil i no trenqueu el cap dels que no arribem més enllà. Els savis s'esbatussen volent engrunar el perquè d'aquestes peripècies.

Fins ara, no l'ha trobat ningú. Busca que busca! Carregats de bona fe, alguns hi han ficat Déu per entremig. Déu n'ha quedat mal parat. Déu, nosaltres, pla! Amb expli­ cacions rocambolesques que no fan gens el pes.

Quan algú rep una batzegada en comptes d'embafar­lo amb paraules rebuscades, el millor que es pot fer és: Estic amb tu, més que mai! i fer­li una estona de compa­ nyia, silenciosament, sense dir res. Les explicacions vàlides per aquest moment en­ cara no s'han trobat. El silenci i la companyia ho diuen tot sense xerrar gens.

Quan passa un daltabaix que capola de debò i dir que Déu ho ha volgut així, crec que és una ensarronada com una casa de pagès. Déu no pot voler el mal: D'altra manera jo seria el primer en no acceptar l'existència d'un Déu d'aquesta mena. Déu ESTIMA i Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM qui ESTIMA DE DEBÒ no provoca disbarats. Per comprendre una mica les angoi­ xes dels altres cal haver ensopegat en els mateixos entrebancs. El cor comprèn els sotracs dels altres quan s'ha estimbat en el mateix parany.

Una bona convicció: LA BONDAT l L'AMOR DEL SENYOR DUREN PER SEM­ PRE, DURARAN SEMPRE! Sebastià Codina i Padrós

Aina Moll Marquès Ciutadella, agost de 1930 Palma, 09/02/2019

Filòloga, Política i Sociolingüísta.

Es va iniciar en la dialectologia acompanyant el seu pare i Manuel Sanchis i Guarner en un viatge d’en­ questa dialectològica per a l’Atlas lingüístico de la península Ibérica que va durar tres mesos i els va fer recórrer tot Catalunya.

"El meu pare em va ensenyar que la llengua era el nostre principal signe d’identitat individual i de la nostra comunitat com a poble, i que teníem el dret i el deure d’emprar­la en qualsevol situació".

"Els hàbits lingüístics no es poden canviar amb les lleis. Fins i tot poden provocar reccions hos­ tils, si no s’apliquen amb cura". "És necessari que tots els espanyols reconeguin i assumeixin que el català és la llengua pròpia de Catalunya, i que això no és incompatible amb el caràcter de llengua comuna de tots els espa­ nyols que la Constitució reconeix al castellà".

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Faves i pèsols a la catalana

Ingredients:

500 grams de faves.

300 grams de pèsols.

2 Cebes tendres.

2 Alls tendres.

2 Talls de cansalada viada 100 grams de botifarra negre.

Brou o aigua.

4 Fulles de menta fresca.

1 Fulla de llorer.

1 Branqueta de farigola.

Oli verge, sal i pebre.

Farina, sal i oli.

Abans de tot, desgranarem els pèsols i les faves. Tot seguit, en una cassola amb oli fre­ girem la botifarra negre tallada a trocets. Un cop marcada, la retirarem i reservarem.

Aprofitant el mateix oli, sofregirem la cansalada també tallada a trocets. Quan comenci a enrossir hi afegim la ceba, els alls tendres, el llorer i la farigola. Ho deixem a foc mitjà.

Quan la ceba sigui transparent incorporem les faves, ho remenem i ho cobrim amb brou o aigua. Quan hagi arrencat el bull, esperem uns tres minuts i hi afegim els pèsols.

Ho deixem coure uns cinc minuts més, fins que les faves i els pèsols siguin cuits i ben tendres. Salpebrem al gust.

Una vegada fora del foc, hi posarem les fulles de menta i la botifarra negre que teníem reservada. Ho deixem reposar mentre la menta s’infusiona. Abans de servir a taula, re­ tirarem les herbes.

Conxita i Quimeta Font Badia Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 6

CAMPANADES

Església de Santa Eugènia de Nerellà Bellver de Cerdanya El lloc de Nerellà s'esmenta a l'Acta de consagra­ ció de la Catedral de la Seu d'Urgell l'any 839.

Surt citada com església per primer cop el 1003 com a Sancta Eugenia qui est in Neriniano. Va ser edificada al segle XII sobre l'anterior església pre­ romànica. Posteriorment fou totalment reformada entre els segles XV i XVIII quedant només ínte­ gre de la construcció romànica el campanar de torre de tres pisos, perillosament inclinat.

L'església és d'una nau dividida en tres trams, amb presbiteri quadrat i tres capelles laterals. La nau està coberta amb volta de llunetes i les capelles amb volta d'aresta. Als peus de la nau hi ha un cor enlairat, al qual s'hi accedeix per una escala buidada en el mur lateral.

De la construcció romànica original només es conserva el campanar. A les reformes dutes a ter­ me entre els segles XV i XVIII s'enderrocà l'absis, situant al seu lloc la porta d'entrada a l'esglé­ sia i quedant el presbiteri al cantó oest. Les parets romàniques no han pogut suportar les pressions i la torre campanar s'ha anat inclinant lentament.

El campanar original és de torre de planta quadrada de 3,40 m. de costat amb quatre nivells, el de la base llis amb una petita espitllera, el segon és de tres arcs cecs d'estil llombard i les canto­ neres sobresortides com a pilastres, el tercer cos està format amb un gran arc cec i una finestra d'espitllera continuant les cantoneres igual que al segon nivell, l'últim pis presenta a cada cara un finestral d'arc de mig punt d'1,50 x 1,90 m. i cobert a dos vessants.

El punt més destacat d'aquest campanar és que està fortament inclinat cap a sud­est amb 1,20 m. de desplom per una alçada de 18,50 m. Per aquest fet, l'església és anomenada torre de Pisa de la Cerdanya.

Extret de: ca.viquipedia.org Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL Algunes reflexions de Sócrates No val la pena viure una vida que no ha estat examinada.

A l’inici del coneixement hi trobem la sorpresa.

Un home honest sempre és un nen.

L’únic coneixement de veritat és ser conscient que no saps res.

Els amics han de ser com els diners: abans de necessitar­los, cal saber quin valor tenen.

Les ànimes roïnes només poden conquerir­se a través de regals.

Allò que s’ha de valorar més no és la vida, sinó la bona vida.

Només existeix un bé: el coneixement. Només existeix un mal: la ignorància.

El grau suprem del saber és l’examen del motiu de les coses.

La mort podria resultar ser la benedicció més gran que existeix.

La bellesa constitueix una tirania efímera.

Parla perquè et pugui conèixer.

El misteri més gran de tots és l’home.

Qualsevol individu que defensi una opinió de debò sobre algun tema que no arriba a entendre, és com un home cec que va pel bon camí.

El ceptre no el porten ni els reis ni els governants, sinó aquells que saben manar.

Voldria que les persones ordinàries tinguessin la facultat il·limitada de fer el mal i, posteriorment, la facultat il·limitada de fer el bé.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 8

DITES POPULARS

Refranys sobre la justícia

Infant i jurat, si no ho diuen tot, en diuen la meitat.

Jutge que no té consciència, mai farà bona sentència.

Advoctats i procuradors, a l’infern de dos La missió de l’advocat és buscar cinc peus en dos. al gat.

Al notari, bo o dolent, procura tenir­lo content.

Ni metge novell ni advocat donzell.

Amb paciència i més paciència, s’arriba al Paper no firmaràs que abans no llegiràs. jutge de l’Audiència.

Parlar molt i no dir res, propi d’advocat és.

Bona és la justícia, si no la doblés la malícia.

Quan el diable s’ha encarnat, es disposa a Busca sempre l’advocat que es mostre la ser advocat. veritat.

Raó i justícia no és tot u.

Com més lleis, més pleits.

Sense escoltar, no es pot jutjar.

Com que ningú em fa la llei, a casa sóc el rei.

Setze jutges menjen fetge d’un penjat, setze De foc te’n guardaràs; de la justícia no jutges m’han menjat. podrás.

Tontos i porfiats fan rics als advocats.

El pitjor d’un plet, és que d’un en neixen cent.

Tres coses t’han de fer temor: el jutge, la El respecte de la llei, ha de començar pel rei. guàrdia civil i la presó.

Extret de: blogs.uab.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 9

RACÓ DE LA POESIA

El relat del temps Avui he sentit la seva veu serena assaborint records ja sense pressa, he vist uns ulls transparents, plens de saviesa, ... finestra oberta d’una ànima plena.

Als nostres presos polítics Presos per la llibertat, Presos per la democràcia, Presos de la injustícia, Estem amb vosaltres.

Presos de la mentida, Presos de l’autoritarisme, Presos del nou feixisme, Estem amb vosaltres.

Avui he mirat unes mans que, en solitud, unides descansen. Compàs d’espera. És el retrat d’ una vida girada enrere dins d’un semblant de calma i de quietud.

El temps, com un relat, canvia d’escena; és el que ens porta al camí de la vellesa.

Avui he sentit la pau, la lucidesa, de tantes horas sumades ja a l’esquena.

Pedro Puerma

Gràcies d’haver escoltat, D’haver lluitat, d’haver intentat Que tothom prengués la paraula: Estem amb vosaltres.

Hi ha noms que esclafen, Fets de presons i d’insults En lloc d’arguments i diàlegs.

Estem amb vosaltres.

El que ara semblen derrotes Seran llavors d’esperances.

Cada dret ha costat tant!

Tants corruptes governants N’han fet un camp de batalla!

David Jou i Mirabent Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 10

RACÓ DE LA POESIA

PARE NOSTRE EN UN CEL DE TEMPESTA Pare nostre que en un cel de tempesta santifiqueu el vostre nom en l’esplendor dels llamps, vingui a nosaltres el tro de la vostra veu, ressoni la vostra voluntat de pau i de justícia en la nostra terra com en el vostre cel; el pa i la dignitat de cada dia, doneu­nos­els, Senyor, als qui en tenim necessitat; perdoneu la nostra ira i la nostra amargor com nosaltres perdonem –i ens costa tant!– la injustícia i la mentida dels qui ens volen esclafar; no permeteu que caiguem en la temptació de creure’ns millors que ells ni pitjors que ells, i deslliureu­nos de la por a qualsevol mal que ens hagi de venir de ser fidels al coratge d’un amor on hi capiguem, algun dia, tots.

Amén.

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termo­ dinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended ir­ reversible thermodynamics (amb J. Casas­Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya) (2013).

Extret de: cientificsperlaindependencia.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 11

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

31 de gener de 2019 Avui ha estat un dia estrany. Les esperes, els comiats, es fan llargs. Per temes de protocol carce­ rari fins a darrera hora no et comuniquen a quina hora sortirem demà.

Molts funcionaris, a mesura que els he anat trobant, s’han anat acomiadant. Alguns, emocionats.

Igual que els presos d’altres mòduls que he anat trobant al poliesportiu o de camí cap a comuni­ cacions.

Al migdia, després de dinar, hem hagut d’embalar l’ordinador que tenim a la cel·la autoritzat pel Tribunal Suprem (per evitar tenir els 60.000 folis de la causa) i la televisió. El silenci, la fredor, la solitud... es fan amos de la cel·la. Tot el que podem endur­nos a Madrid al trasllat ha de cabre dins de dos "petates talegueros". Impossible! Cal triar i prioritzar. El que no hi cap ja ho vindrà a recollir un dia la família.

M’he guardat trucades per avui per parlar fins a quatre cops amb la Blanca i les meves filles.

Sensació de comiat estrany, però de gran fortalesa compartida. Els pares tenen una grip forta i la meva germana està amb ells. Els faig arribar que estic bé, ferm i amb ganes de començar el judi­ ci. Al llarg del dia seguim sense saber quin dia comença el judici.

Foto: Josep Graells

Els presos ens han dedicat unes paraules i uns llargs aplaudiments als "set magnífics". Al menja­ dor, enmig del sopar, els presos ens han regalat una llibreta a cadascun dels presos plena de de­ dicatòries molt maques. Ens han dedicat unes paraules i uns llargs aplaudiments als “set magnífics”, com ens han anomenat avui. A Estremera érem “los catalanes”; a Lledoners, “los políticos”. Avui, però, ens han dit “els set magnífics”.

Just després de sopar, abraçades i abraçades amb cadascun dels presos. Alguns de molt emocio­ nats. També tenia un nus a la gola.

A tres quarts de nou en punt, tots set al pati esperant el senyal d’en Joan BonaNit plens d’emo­ ció. Després ens han comunicat que hauríem de sortir de la cel·la a les 5.30 del matí. Ens aca­ bem d’acomiadar i a les 20.50 ja som a la cel·la. Un pres m’ha fet l’immens favor de deixar­me la seva ràdio perquè la nit no es faci tant llarga a la cel·la.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Escolto les notícies, però no es confirma que el judici comenci el dia 12. Millor! Tindrem una setmana per adaptar­nos a la nova presó i temps per repassar papers per no deixar­nos cap detall dels que desmunten la farsa d’aquestes acusacions.

Al vespre em dutxo i m’afaito. Demà anirem d’esport, amb americana amb la insígnia de conse­ ller. Que no s’oblidi el perquè som a la presó.

Espero no adormir­me, demà.

Ara a la cel·la tot és silenci. Una sensació molt estranya. No sabem el trasllat com serà. Ganes de veure Montserrat, de veure gent, de veure estelades. Impotència absoluta per no poder abraçar la gent en senyal d'immensa gratitud que tinc.

Però força, molta força. Marxem de Lledoners més ferms, més que quan vam arribar.

Divendres, 1 de febrer del 2019 A les 4.30 ens avisen per megafonia interna de la cel·la. He dormit prou bé. El repte de poder tancar els "macutos talegueros" amb tot el que podem portar a Madrid està assolit. No ha estat fàcil.

Foto: Joan Vila Em miro amb emoció i coratge intern la insígnia de conseller de la solapa de l'americana. Em poso camisa i americana. Em sento estrany. Fa molts dies que no portava ni una cosa ni l’altra.

Em miro amb emoció i coratge intern la insígnia de conseller de la solapa de l’americana. Faig temps i escolto la ràdio fins que ens obrin la porta de la cel·la per baixar i anar cap a ingressos per esperar allà que arribin les furgonetes i començar el periple cap a Soto del Real.

A Lledoners plou. Vaja! Suposo que va bé pels pagesos, però pot deslluir la sortida. És fosc i plou. Sort que la boira tard o d’hora acaba escampant.

Malgrat anar a fer el judici injust, no hi anem amb l’ànima dels vençuts. Al contrari. Hi anem amb la força i el coratge que dona haver defensat una causa noble, justa, pacífica, legítima i de­ mocràtica, i d’enfrontar­nos a un relat que és una força absoluta. Ara són ells i tothom que ens hauran de sentir.

Sentim 'El cant dels ocells' a l'esplanada. Quina emoció, no us fallarem!!!

L’espera fins a sortir de la sala es fa llarga. No sé si durant el trajecte podré escriure. Sentim El cant dels ocells a l’esplanada. Quina emoció, no us fallarem!!! No som violents, som el país de Pau Casals! Fem papers de sortida, recollida del “peculio”, etc.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Anem amb dues furgonetes. El Quim, el Raül, el Josep i jo anem junts. Els Jordis i l’Oriol van a l’altra. Fa fred, a dins la furgoneta. No sé si veurem gaire cosa. Hi ha una petita finestra. És fosc i no es veu bé. Sentim gent cridant “No esteu sols!”. Veiem una fila de llums de cotxes de poli­ cia.

El camí a Brians és fosc; no he pogut veure Monistrol. De fet, no hem vist pràcticament res.

Moltes ganes de veure la Carme i la Dolors. Suposo que les veurem i les abraçarem. Passem per Terrassa i Sant Cugat, els pobles del Jordi i del Raül, a qui els venen molts sentiments junts.

A l’arribar a Brians hauré de deixar d’escriure.

Veure el Govern serà un honor. Miraré de fer sortir aquest escrit i compartir­lo.

El Pepe Antich m’ho va suggerir i demanar, i em sento amb ganes de fer arribar aquest relat a tothom com a mostra del meu agraïment.

De Brians a Madrid ja serà una altra història, suposo.

Com trobarem a faltar el "bona nit" del Joan, i tant. I tanta gent i els mitjans de comunicació de Catalunya. Però ara hem de convertir l’enyorança en fermesa i determinació. Ja és de dia, són les 8 h i a l’arribar a Brians ja hem vist gent!

Fins aviat, Catalunya! Sempre al cor!

Jordi Turull

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Aquest passat mes de gener, va tenir lloc al Casal de la Gent Gran, una xerrada col·lo­ qui per part d’Amics Solidaris de Vacarisses.

Amb l’objectiu de presentar aquesta associació a totes les persones interessades, en Fermí Masana (el seu president), va fer una exposició de com es va crear l’associa­ ció, de les tasques que fan en el municipi, i dels objectius i reptes que tenen pel futur.

Aquests són, a grans trets, alguns dels temes tratats:

•

•

•

L’associació va ser creada al novembre del 2017, principalment per atendre el Rebost Solidari, que venia funcionant des del 2011, procurant l’aprovisionament d’aliments i la seva distribució a persones que ho sol·liciten. En l’actualitat, compta amb catorze voluntaris.

Són acollides totes les persones que s’adrecen a l’Entitat i que ens arriben sota el control de l’Assistència Social de l’Ajuntament; en l’actualitat són al voltant d’un centenar de persones, a les quals se’ls subministra aliments mensualment, pro­ vinents de la Unió Europea mitjançant la Creu Roja, de la fundació del Banc d’A­ liments, de l’Ajuntament de Vacarisses i d’Aigües de Terrassa.

Algunes entitats del poble, quan fan una celebració, també recullen aliments pel Rebost Solidari; “Drapaires” i alumnes de les escoles, també hi col·laboren un cop l’any. A part del Rebost, l’associació també compta amb un rober per poder abastir d’alguna peça de roba a qui la necessiti.

Josep Graells Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

GOIGS a llaor de Santa EVA, esposa d'ADAM i jardinera del Paradís Terrenal La llegenda és sublimada per arcaiques tradicions: Que proclamin el nom d'EVA els cimals i els mars pregons.

1 Els humans, fa temps que assagen i primfilen els gargots; el primer que tafanegen és la font dels nostres mots, l'arsenal de les mil races que hem cercat de genollons: Que proclamin...

4 Al revés, seràs l'AVE que ens engalta el DÉU VOS GUARD que hem glosat tantes vegades exprimint el seny i l'art: EVA i AVE que ens arrangen el batec de mil cançons: Que proclamin...

2 Començava el rebombori estripant els rocs marcits esbravant­se les llegendes faules, mites i acudits, epopeies i rondalles i un farcell de narracions: Que proclamin...

5 Els inicis embellien un misteri clivellat: la parella "HOME i DONA" fan glatir el món esglaiat i amb les portes sense balda esberlaven horitzons: Que proclamin...

3 La més bella que el món gronxa i encatifa mil topants, que ha passat de boca en boca i ha aplaudit picant de mans, és la base, la grandària i un xivarri d'emocions: Que proclamin...

6 Déu fa l'home. El seny rumia i no manquen afalacs; amb la dona el món salmeja i temperen els sotracs.

De l'amor d'un cor de mare mai ningú en coneix el fons: Que proclamin...

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT 7 De l'Edèn ets la mestressa, Paradís dels mil batecs on s'esbraven les tronades i espeteguen els llampecs, on el sol estrena empenta i es barallen llamps i trons: Que proclamin...

9 Si l'enuig de Déu glatia per un NO, qui sap de què?

Ets la mare i les marrades no desfan els glops de fe ni s'esquitllen les dreceres amb exilis i presons: Que proclamin...

8 Eva llesca vida a dojo al jardí policromat.

Empeny, mare i posa en marxa aquest món inacabat.

Eva, gronxa'ns, fes història: Ets un sol que mai no et fons: Que proclamin...

De la pau del gerd Empiri n'han quedat els rosegons: Que proclamin el nom d'EVA els cimals i els mars pregons.

Preguem EVA, jardinera del Paradís Terrenal, capdavantera de la proposta més agosarada dels segles. De des estant no tot ha estat un pom de flors i violes...

D'un lloc o altre ha nascut i crescut la mala herba que ha sufocat el jardí de la vida.

Feu que el seny que encara hi ha arreu, algú seguint les vostres petjades sigui capaç de fer­hi bona feina.

EVA, no et deixis ensarronar mai més. Amb un cop n'hi va haver ben bé prou!

Lletra: Mn. Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, febrer de 2019 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 17

DES DE VILADECAVALLS

A la Georgina Peroy Ribes li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa.

També escriu, recordant la infantesa, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.

HISTÒRIES D’ANTES Georgina Peroy Ribes

La tieta La tieta desava les agulles de cosir i el fil d’embastar i sortia del seu pis del carrer Cavallers, girava cap al carrer Tallada i després de passar pel carrer Boters i creuar lo passeig, s’enfilava pel Coman­ dant Baiget, el carrer del forn de pa i del quiosc dels diaris. Llavors travessava la petita cruïlla i baixava per la vorera dels números senars d’aquell carrer una mica solitari i amb nom de poeta.

Veure arribar la tieta des de la finestra de la tribuna del carrer Maragall era l’esdeveniment més esperat del dissabte. Quan li vèiem els peus, començàvem a trucar al vidre perquè s’adonés que l’havíem vist. La finestra tremolava amb un so de brunzit d’abella, i llavors ella alçava el cap i ens feia un somriure ampli i entremaliat. Si hagués tingut una mà lliure ens hagués alçat el braç per damunt del seu cap, movent la mà de pressa, com si fregués l’aire del carrer, però això no passava gairebé mai. Amb la mà esquerra traginava un cistell gran i de nanses curtes, d’aquells que no es podien tancar perquè estaven pensats per omplir fins dalt. A l’avantbraç dret hi duia penjada una bossa de mà d’anar arreglada els dissabtes a la tarda, encara que per anar a casa de sa germana petita no calgués passar pel carrer Major.

Mai no portava un paraigües, però tampoc hagués pogut ni calgut. Quan venia la tieta, sempre feia sol i podíem sortir a jugar al carrer. De vegades arribava mentre jugàvem a saltar amb la go­ ma al tros de vorera que estava asfaltada i corríem a abraçar­la i fer­li un petó. I llavors pujàvem totes juntes les escales fins arribar al primer pis. Quan arribava, posava el cistell a sobre de la tauleta de llegir i la tieta Mary Poppins, abans que aquest personatge existís, anava traient mera­ velles de dins. Cotxets plens d’anissos de colors, monedes de xocolata, bosses de pipes, una cà­ mera de fer fotos que treia la llengua, regalèssia, contes de pintar, tebeos, nines de retallar, una piloteta de goma, àlbums de cromos, una corda de saltar...Tot personalitzat i repartit de dissabte en dissabte, i tot dins d’un pressupost ajustat al seu, que ja era prou ajustat.

La nostra tieta tenia nom de flor petita, però no era una floreta d’aquelles que es posen en un gerro de vidre a sobre la taula. La tieta era un pom de flors silvestres i lliures, encara que unes mans les haguessin collit per contemplar­les. Era una explosió de colors, de riure i de bromes, innocents o picants, de paraules afectuoses i també malsonants. Era mare, filla, muller, germana, Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 18

DES DE VILADECAVALLS tieta, cunyada, modista, però sobretot una dona que havia aprés a estimar la vida estrenyent les dents, aguantant­hi al mateix temps les agulles de cosir. I a més de cosir, sabia de cuina, de cine, de cançons, de comprar i vendre, d’explicar històries i de fer la ratafia i les mones més bones del món. Era parladora en les dues llegües del carrer, sense incorreccions ni interferències. Equili­ brada i desinhibida, serena i espontània, sabia fer riure i riure­se’n d’ella mateixa. La seua presència ens feia mantenir la rialla a punt, sabent que aviat ens en faria alguna o li explicaria a ma mare algun acudit sobre el seu Rafel que ens faria pixar de riure. Aquell reflex condicio­ nat feia que una sola mirada seua ens fes pessigolles i esclatéssim a riure.

Era una fabricadora de talents. La gran saltava més que ningú i llegia molt bé, la segona era molt balladora i guapa i la tercera, la que havia sortit amb els cabells arrissats –per fi!­ , sabia cantar i fer les segones veus de les cançons que s’escoltaven a la ràdio. La tieta cantava de meravella, igual que la meua mare. Un talent que va quedar amagat sota les agulles de cosir de la primera, i apagat pel soroll dels assecadors de cabell de l’altra. De vegades ens explicaven les funcions que feien a l’Orfeó Lleidatà amb el mestre Virgili abans de la guerra i ens cantaven algunes cançons que han quedat per sempre a la nostra memòria.

Com que ella ja havia criat el seu únic fill –l’àngel del carrer Cavallers que em donava tebeos i m’ajudava a caminar pels voltants de la torre agafant­me la mà– i sa germana petita ja tenia els seus dos fills grans igual de criats que el seu cosí, es dedicava a ajudar­la entretenint i fent felices aquelles nenes que havien anat arribant i creixent de dissabte en dissabte de tardes de bon temps.

I al cap d’uns anys va arribar la petita, a qui li van posar el seu mateix nom, sense diminutiu. La petita es va emportar tots els ta­ lents i totes les paraules d’elogi. Les altres seguíem saltant, ba­ llant i cantant, però ella va brillar amb el dret de ser l’estrella que ja no esperàvem. Un paquet de gràcia que aviat va començar a cantar i a ballar. Mai no havia gaudit tant amb la tieta com en aquella època en què, ja com a públic, la vaig veure dedicar­li tantes cançons, tantes paraules, tants jocs, tantes petarrufes i tan­ tes mostres d’afecte que, ben segur, ja m’havia dedicat a mi ma­ teixa feia deu anys. No podíem sentir­nos geloses; totes n’havíem tingut una ració més que generosa.

Rosa Ribes Vilà

No crec que hagueu tingut una tieta com la que vaig tenir jo.

Envegeu­me.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 19

DELS DIARIS

Barcelona, 13 de setembre de 1714. Les tropes borbòniques francocastellanes del duc de Berwick, després de 414 dies de setge i combats, aconseguien vèncer la resistència de Barcelo­ na. Restava Cardona, la darrera plaça austriacista del Principat. Però l’ocupació borbònica de la capital de Catalunya marcava el punt d’inici del desballestament polític, social i institucional del país. L’estament aristocràtic, l’històric braç militar de Catalunya, seria un dels grans damnificats de la repressió borbònica: la immensa majoria de les cases nobiliàries catalanes van patir l’exili o la presó, i en qualsevol dels casos la confiscació de tots els béns i rendes.

Quan ens preguntem el perquè de la inexistència d’una tradició militar moderna a Catalunya, la resposta la trobem en aquest punt. Però això no significa que en el decurs de les dècades poste­ riors la tradició militar catalana, que es remuntava a les centúries del 800 i del 900, desapare­ gués totalment. La història ens revela que entre 1714 (final de la Guerra de Successió) i 1808 (inici de l’expansió napoleònica) alguns militars catalans van tenir una destacada actuació en els camps de batalla europeus i americans. I no sempre defensant els interessos de l’Espanya borbò­ nica de Felip V. Alguns tenien una relació directa amb el conflicte successori. Però d’altres, no.

En aquella Europa de la centúria del 1700, dirigir el cos d’un exèrcit d’un rei, d’un tsar, d’un ar­ xiduc, d’un duc o d’un comte que no era el sobirà del país de naixement del general en qüestió, no tenia la consideració d’excepcionalitat. Ni tan sols la de pintoresquisme. Durant la Guerra de Successió hispànica (1705­1715), el camp borbònic (el polític i el militar) va estar ple d’“estran­ gers”. Si més no, personal que no era súbdit de la monarquia hispànica. Lluís XIV de França, l’avi i valedor de Felip V, detestava profundament les oligarquies castellanes i va omplir l’estat major de l’exèrcit castellà de contrastats generals procedents de Versalles. El cas més rellevant seria el del duc de Berwick.

Flavius Paulus

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 20

DELS DIARIS En el cas dels catalans de la post­ guerra successòria, un dels més destacats i, alhora, més injustament desconegut, és el de Josep de Ribas i Boyons que, com a oficial de l’exèrcit rus, jugaria un paper pro­ tagonista en l’expansió de l’imperi dels tsars sobre la costa nord del mar Negre, fins llavors sota domi­ nació turca. Aquells conflictes, coneguts com la primera (1768­ 1774) i segona (1787­1792) guerres russo­turques, transportarien l’im­ Caterina de Rússia / Font: Galeria Nacional Tretiakov (Moscou) peri dels tsars a la primera divisió de les potències europees i marcarien l’inici de l’ocàs de la Porta Magnífica. En el decurs d’a­ quelles guerres, Josep de Ribas assoliria el grau d’almirall de l’Imperi Rus i guanyaria un lloc i un nom en la història de Rússia.

Què tenien en comú Berwick i De Ribas? La resposta és la guerra. O més ben dit, el destí que els deparava la guerra. Berwick va ser desplaçat a la península Ibèrica, bàsicament perquè els domi­ nis de la monarquia hispànica eren l’escenari de guerra recurrent on, durant les primeres dècades del 1700 ―i amb el pretext de la disputa pel tron de Madrid― es dirimia el lideratge d’Europa.

Principalment, de la part central i occidental del continent. I De Ribas va acabar a Rússia perquè la tsarina Caterina II i la seva cancelleria, superat l’equador de la centúria del 1700, s’havien proposat crear un escenari de guerra recurrent que tenia l’objectiu de rellevar el lideratge turc a l’Europa oriental.

La història personal de Josep de Ribas és, probablement, la que millor explica el seu destí. Ribas va néixer a Nàpols el 6 de juny de 1749, durant l’efímera dominació hispànica de 1734­1759.

Era fill del barceloní Miquel de Ribas, llavors oficial de la secretaria borbònica del regne de Nà­ pols. Lluny del que pugui semblar aquest detall, no ens indica la filiació dels De Ribas en el conflicte successori hispànic. En aquest cas i en molts altres la lògica temporal queda diluïda per una realitat oculta: quan es va signar el Tractat d’Utrecht (1713) que marcava l’inici de la fi del conflicte successori, el primer Borbó hispànic va cedir Nàpols i Sicília a Carles d’Habsburg a canvi de la seva retirada.

Conclòs el conflicte (1714­1715), Viena i Nàpols es convertirien en els principals punts de desti­ nació de l’exili català austriacista. Passats vint anys (1734), el primer Borbó iniciaria una guerra per conquerir (“recuperar”, diu eufemísticament la historiografia espanyola) les concessions Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 21

DELS DIARIS d’Utrecht. I en aquesta empresa guanyarien Nàpols i Sicília; però, reveladorament, s’oblidarien de Gibraltar i de Menorca, sota dominació britànica. En aquell context, les fonts citen funciona­ ris d’origen català a l’administració austríaca de Nàpols que, discretament, passarien a engruixir el nou aparell de dominació borbònic. Els De Ribas podrien ser perfectament un d’aquests diver­ sos casos.

L’altra hipòtesi, tan bona com la primera, diria que Miquel de Ribas ―pare― seria un funciona­ ri designat per Madrid i, per tant, un element del partit “botifler” de Catalunya. Si més no, nas­ cut en una família que durant o després del conflicte es declararia entusiàsticament borbònica.

Segons les fonts, aquest pintoresc procés de mutació (del partit austriacista al partit borbònic, o del partit “no en vull saber res” al partit “soc del qui ha guanyat”) era més transitat del que, ini­ cialment, pugui esbossar aquell paisatge d’absoluta i dramàtica repressió de la postguerra. Els avis de Gaspar de Portolà, el colonitzador de Califòrnia, per exemple, serien uns dels habituals en aquell curiós camí.

Mapa de l'Imperi Rus (1799) / Font: Bibliothèque Nationale de France

En qualsevol cas, Josep de Ribas va iniciar la seva carrera militar a l’exèrcit de Nàpols, és a dir, a l’exèrcit hispànic. Però, reveladorament, abandonaria les hosts borbòniques i s’allistaria als exèrcits de la tsarina de Rússia. Com, reveladorament també, en algun moment de la seva vida abandonaria la confessió catòlica i abraçaria el reformisme, està enterrat al cementiri luterà de Sant Petersburg, “la capital i finestra de Rússia al món occidental”. La qual cosa indica que la seva connexió personal ―i professional― amb el partit il·lustrat de la cort russa, els “estran­ gers” que la tsarina Caterina havia instal·lat al Palau d’Hivern amb el propòsit de modernitzar Rússia, era tan significativa com potent.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 22

DELS DIARIS La cosa no acaba aquí. Les medalles que li van penjar a la pitrera (assoliria el grau d’al­ mirall) no les va guanyar al Carib, combatent els britànics que fustigaven els ports coloni­ als hispànics. Ni a Extremadura, combatent els portuguesos que, un segle llarg després de la seva declaració d’independència (1640), encara lluitaven contra els espanyols per con­ solidar­la. Les va guanyar a les fredes planú­ ries de l’actual Ucraïna, i als turons ventosos Odessa (principis del segle XIX) Font: Odessa Office Tourism que perfilen la costa del mar Negre. Comba­ tent els turcs i els seus aliats locals, llavors convertits per Sant Petersburg en els enemics del projecte expansiu de la Rússia de Caterina la Gran.

La gran obra de Josep de Ribas seria el planejament, fundació i promoció de la ciutat portuària d’Odessa (1795) que, pràcticament d’immediat, es convertiria en el principal nucli comercial de la regió. Una de les principals vies de la ciutat porta el seu nom. Josep de Ribas, sobre un antic cam­ pament tàrtar, va dissenyar una ciutat moderna; una alenada de civilització (naturalment en el pen­ sament il·lustrat de l’època) que, a l’extrem oposat del territori ―llavors― de l’Imperi Rus, havia de contrapesar Sant Petersburg, havia d’articular el territori imperial i havia de consolidar el domi­ ni dels tsars a la riba nord del mar Negre: la segona finestra de Rússia al món occidental.

Carrer Ribas a Odessa (principis del segle XX) / Font: Odessa Office Tourism Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 23

LLENGUA CATALANA

Fent punta a la llengua TRES CURIOSISTATS DE LA LLENGUA CATALANA 1a.­ El verb “anar”, quan funciona com a verb independent, en català, sol designar un moviment cap endavant (“Aquest tren va a Lleida”, “Vaig a cal metge”), i per tant es relaciona amb el futur. Sembla per tant que s’hauria de comportar d’una manera semblant quan funciona com a auxiliar: és el que passa almenys en algunes de les llengües que tenim més a prop, el castellà, el francès i l’anglès: “Voy a decirte algo” o “Je vais te dire quelque chose”, serien traduïbles en català per: “Et diré una cosa”; i la famosa cançó de Bob Dylan “A hard rain’s gonna fall” es diria en català: “Caurà un bon xàfec”, o cosa així.

Però, curiosament, en català, “anar” com a auxiliar, almenys en moltes de les seves formes, té un comportament molt diferent, i tots els catalanoparlants sabem molt bé que vaig menjar o vaig dir no assenyalen accions a venir ni projectes de futur sinó tot al contrari, esdeveniments passats. És el que se’n diu “perfet perifràstic”, una de les eines més genuïnes i més curioses de la nostra llengua.

El corol·lari d’aquest fenomen és que en català són totalment inviables les construccions paral·leles a allò que en francès en diuen el “futur proche” i que acabem d’evocar, perquè els catalans, ja veuen quina cosa!, en aquest terreny almenys, “anem” cap enrere, per dir­ho així. I per això és tan irritant sentir els nostres homes del temps dir i repetir quasi cada dia allò de “Anem a veure el mapa de superfície”... sense moure’s de lloc. En català, senyors meteoròlegs, “anar a” vol dir desplaçar­se per acudir a algun lloc: “vaig a veure la Cori”, “l’Eugènia va a classe a Barcelona” són “Què ens passa, doncs, als catalans i als francesos, que no distingim l’aquí de l’allà, que tant ens fa anar com venir, en definitiva, que confonem el jo amb el tu?” frases que impliquen moviment, però no podem dir que anem a veure o a fer una cosa i després no moure’ns de lloc (o “de puesto”, com es deia abans, almenys al meu poble).

2a.­ La segona curiositat també té a veure amb una confusió de llocs, però aquesta vegada la compartim amb els francesos. Efectivament, en la llengua de Molière es pot dir: “ce soir je viendrai chez toi”, i en la de Verdaguer “aquest vespre vindré a casa teva”, i ningú ho troba estrany. Potser un purista ens diria que en francès és preferible la forma “j’irai chez toi”, però en català “aquest vespre aniré a casa teva” sonaria estrany, Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 24

LLENGUA CATALANA afectat, per no dir estranger. En castellà les coses són diferents, i quan un català vol parlar en correcte castellà, sap que no ha de dir: “Vendré a tu casa”, cosa que a un lleonès o a un andalús els sona raríssim, sinó “Iré a tu casa”. De la mateixa manera, per nosaltres “portar” és traslladar d’aquí cap allà i d’allà cap aquí, però un castellà no diria mai “te traeré un regalo”, sinó “te llevaré unas flores”, per exemple. I en una conversa telefònica entre un català que és a Riudoms, posem per cas, i un castellà que estiueja a Marbella, no és infreqüent que el català li pregunti al castellà “¿Qué tiempo hace por aquí?”, pregunta que sumeix el castellà en la perplexitat. “Pues tú sabrás”, probablement li respondrà, perquè per al castellà, “aquí” és el lloc on és qui parla, no qui escolta, com passa en català central.

I canviant de llengua, quan la meva senyoreta francesa passava llista a la classe, els nens, en sentir el nostre nom responíem “Je suis là” (no sé si ara la fórmula ha canviat), cosa que, ben mirada, és totalment absurda, ja que “là” no és on sóc jo, sinó on ets tu, o més lluny –almenys segons la normativa més estricta. Què ens passa, doncs, als catalans i als francesos, que no distingim l’aquí de l’allà, que tant ens fa anar com venir, en definitiva, que confonem el jo amb el tu? Potser hauríem de cedir la paraula a la psico­ patologia...

3a.­ L’última curiositat també la compartim catalans i francesos, i també és origen de “catalanades” fantàstiques, com aquest diàleg que trobo a internet: El castellà: Creo que esta película tiene demasiadas escenas violentas El català: No está mal, por eso.

El castellà: ¿Qué? !Precisamente por eso está mal!

El que ha passat, ja s’entén, és que el català ha traduït massa literalment (i per tant malament) al castellà aquest curiosíssim “per això”, o “per’xò” que, en una pirueta semàntica prodigiosa ha passat a significar, en català, tot el contrari del que significava originàriament, i ha passat de causal (“plou, per això agafo el paraigua”) a concessiu, (“És una pel·lícula violenta; és molt bona, per’xò!”). És exactament el mateix que va passar en francès amb el “pourtant”, que va passar de causal a adversativa. Com a curiositat, diré que, també a internet, he trobat la famosíssima (i molt bona, per’xò!) cançó de Charles Aznavour “Et pourtant” traduïda al castellà com “Y por tanto”: és ben bé allò que els manuals sobre traducció anomenen un contrasentit.

Quan un es fixa en aquests fenòmens, de vegades arriba a pensar que els humans, molt sovint, ens comuniquem no gràcies, sinó malgrat les llengües.

Lluís Maria Todó Vila, escriptor, traductor i Premi Josep Pla 2006 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 25

RACÓ DEL CONTE

LES JOIES

– Avi, estic desesperat. L'Eloi explicava al seu avi. ­ Estic fatal avi, em sento molt poca cosa, la gent em tracta molt malament, em diuen que no serveixo per res, que no sé fer res bé, que soc un poca traça i ho trenco tot, que semblo gamarús, també em diuen que soc un egoista, poc generós i poc de fiar. Què puc fer avi, com puc millorar i que tothom em respecti?

L'avi, se'l va mirar i li va dir: – Mira Eloi, ara no puc estar per tu, però si majudes a resoldre un tema, et prometo que després t'escoltaré.

L'Eloi va acceptar contrariat, una vegada més ell passava a segon terme.

– Mira Eloi. Va dir l'avi. He de vendre aquestes joies de la teva àvia, necessito diners i la pensió no m'arriba ni per anar tirant. Vés siusplau als encants i mira si les vens, però so­ bretot, que no te'n paguin menys de cent euros, l'àvia, al cel sia, no m'ho perdonaria mai.

L'Eloi va agafar les joies i se'n va anar cap als encants, allà va anar parada per parada intentant col·locar les joies, els paradistes s'hi interesaven, però un cop l'Eloi els hi deia el preu, deien que ni parlar­ne, que eren caríssimes. L'Eloi, deprimit, va mirar de vendre les joies a la gent que passejava pels encants, però res, tothom li deia que eren caríssi­ mes. L'Eloi va tornar cap a casa l'avi amb les joies, pensant que havia tornat a fracassar.

Com desitjaria l'Eloi haver pogut vendre les joies i donar a l'avi aquells diners que tant necessitava.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 26

RACÓ DEL CONTE – Avi, ho sento molt, no m'ha estat possible vendre les joies per cent euros, potser n'hagués pogut treure setanta o setanta­cinc, però qui soc jo per enganyar a ningú des­ coneixent l'autèntic valor de les joies.

L'avi se'l va mirar i li va dir: – Tens raó Eloi, potser primer hauriem de conèixer el valor de les joies. Agafa­les i vés a cal joier i que les valori, però compte, no els hi venguis i les tornes a portar.

I així va ser. L'Eloi va anar a cal joier a valorar les joies de l'àvia. Després d'analitzar a fons les joies, mirar­les amb lupa i a contra llum, el joier li va dir a l'Eloi. Mira noi, di­ gues al teu avi, digues­li, que si té pressa per vendre les joies, només ni puc donar mil euros, amb temps i movent­me una mica potser en podriem treure mil cinc­cents però amb presses el preu que et dono és aquest. L'Eloi sorprès no va voler vendre les joies al joier i va tornar emocionat a casa de l'avi a explicar­li el que li havia dit.

– Seu Eloi. Va dir l'avi després d'haver­lo escoltat. ­ Mira Eloi, tu ets com aquestes joies, únic i valuós. Només un autèntic expert podria avaluar­te per saber realment com ets. Què fas doncs escoltant i donant importància a totes aquestes persones que et critiquen i et despresti­ gien, només per fer­te mal, no en tenen ni idea de com ets, ni saben el teu autèntic valor.

L'avi, dit això, va agafar les joies i les va guardar al calaix d'on les havia tret.

Jordi Badia Codina

SANT ELOI, PATRÓ D'ORFEBRES I JOIERS Eloi significa: "l'escollit, el preferit". Sant Eloi va ser l'orfebre més cone­ gut de la França del segle VII. Des de molt petit va tenir unes grans qua­ litats per treballar l'or i la plata. Va néixer l'any 588 a Limoges. El seu pare era un artista en l'art de treballar els metalls, es va adonar de les capacitats del seu fill i el va posar a treballar fent les monedes de Limo­ ges. A partir d'aquí, Sant Eloi va viure a París, va realitzar trons i relicaris diversos i es va fer amic del rei. El dia 1 de Desembre de l'any 660 va morir i, des de llavors, es va convertir en el patró dels orfebres i joiers.

Fins no fa gaires anys, el dia de Sant Eloi era festiu per tots els treballadors del ram, ac­ tualment es fan festes esporàdiques i se celebra d'una manera més privada.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 27

INDRETS DE VACARISSES En aquesta secció fem un recull d'alguns indrets del nostre municipi, més o menys coneguts, descrits per la Carol Pàez en el seu blog "Edat Mitjana s. V ­ XV i més". Qualsevol rectificació, aportació i/o aclariment seran ben rebuts.

1 1

El turó Cabra Fer indagació, en un aspecte cultural a la motivació ­formació/origen­ de les parau­ les, o com es diria tècnicament: Recerca etimològica, pot ser una tasca molt divertida.

Especialment quan comences a trobar aquesta relació de la paraula amb el seu contin­ 2 gut formal. És a dir, les incomptables paraules de qualsevol llengua són el que són per algún motiu.

Una relació, fonètica, onomatopeica, etc., entre la paraula i l'objecte a designar, però mai fruit de la casualitat.

En el cas dels topònims, aquesta motivació és més pragmàtica. Aquesta relació busca designar o identificar. En poques paraules, fer fàcil ­a modo pack­ el seu enteniment, l'emplaçament i/o el significat. I no cal anar molt lluny per trobar aquesta relació: Montserrat (Mont ­ Serrat), La Mola (massa o muntanya rodona i compacta), etc., i així 3 trobaríem més topònims que guarden una motivació, de vegades no fàcil de veure.

3 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 28

INDRETS DE VACARISSES Si entenem que la motivació del topònim és designar, més que significar, i veiem que cadascú dels topònims, té un perquè justificatiu ­que pot ser de l'emplaçament pròpia­ ment dit o no­ ara només ens queda entendre que aquesta motivació, pot esdevenir d'un "còctel cultural", encara més enriquidor.

Un origen, com l'emplaçament o la llengua que dóna el tret de sortida, entre d'altres factors, formen part d'aquesta creació i posterior desambiguació de la paraula, en les seves transformacions. Una motivació que ha pogut quedar disfressada en el temps amb els diversos orígens, testimonis sempre impossibles d'esborrar de la seva histò­ ria. Un conglomerat d'estrats toponímics, com si paréssim atenció als talls geogràfics d'una muntanya, tots disseccionats en una paraula.

El turó Cabra i, per proximitat, el coll Cabra: A aquesta introducció, potser una mica pesada, ara sí que m'és més fàcil expressar­ho; això de "cabra" em sonava com es­ trany, una cabra... si la relació fos amb els animals, potser turó de les cabres... hagués estat més adequat, ja que aquests animals acostumen a anar junts.

Però aquest turó, de no molta alçada (uns 363 m), té aquest capriciós nom. Segons Coromines "cabra" és una nova interpretació del só de la paraula àrab: Gharb ( ‫ﻏﺮﺏ‬ ).

La seva sonoritat, pronunciada en àrab, ens recorda la paraula cabra.

Per tant, aquest turó té la seva etimologia d'origen àrab i el seu significat seria: Oest,. la terra per on es pon el sol i no pas la relació que veiem amb l'animal. Certament, aquest turó apunta direcció a l'Oest. Tota una curiositat.

Text: Carol Páez Fotos: L.Carpio

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 29

COL·LABORACIONS

d'Enric Sànchez Cid

Oliveres monumentals L'olivera de Torà (Lleida) És un arbre perenne amb la capacitat de viure i produir durant centenars d'anys. Mesura 10 me­ tres d'alçada. El tronc és tortuós, gruixut i rami­ ficat. Les flors de l'olivera comencen a florir a finals de març, però les flors verdaderes surten a l'abril o al maig. Són petites i actinomorfes amb simetria radiada.

La seva oliva és un fruit en drupa relativament petit i amb forma elipsoïdal o globosa més o menys simètrica. El seu color pot prendre dife­ rents tonalitats que oscil·len de verd a vermell, però quan madura, es torna negre.

Oliveres a Salou (Tarragona) Als anys 70 es va iniciar un ampli moviment popu­ lar que va promoure la segregació de Salou respecte a Vila­seca, que va culminar el 30 d’octubre de 1989 amb una sentència del Tribunal Suprem que concedia la independència administrativa a Salou.

Al Passeig de la Segregació d’aquesta Vila costane­ ra s'hi van replantar 16 oliveres monumentals per commemorar la creació del municipi l’any 1989.

Són procedents del Maestrat.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 30

COL·LABORACIONS Ulldecona (Tarragona) He recollit en data 28/02/2017 la següent notícia: "Em van oferir entre 4.000 i 4.500 euros per una finca d’aproximadament una hectàrea que tinc, al terme d’Ulldecona, però la meua sorpresa va ser comprovar que el preu no era només per la terra sinó que incloïa les seixanta oliveres que tinc plantades, d’uns dos o tres segles de vida, de manera que els sortia a 60 euros l'arbre centenari ­explica Josep Balagué­, no m’ho podia creure. És ridícul el que està passant, no entenc com es pot acceptar això..."

Però passa, i amb una freqüència que manté en màxima alerta la plataforma "Salvem lo Montsià", que porta mesos advertint públicament d’un espoli patrimonial que fa molts anys que s’arrossega i que ara, diuen, sembla que s’està incrementant. Reclamen a Cata­ lunya una llei com la que ja té fa anys la Comunitat Valenciana, de protecció arbòria, per bé que tampoc allí la norma, a manca d’un reglament que la desplegui, ha aturat l’arren­ cada d’oliveres monumentals del lloc on porten segles vivint per ser traslladades a qual­ sevol punt de l’Estat espanyol o d’Europa com per decorar jardins o rotondes.

Es tracta d’un negoci especulatiu davant el qual alguns pagesos sucumbeixen. A vegades, no són compravendes per exemplars puntuals, sinó per tota la finca. Hi ha propietaris de vivers que compren tota la finca i esperen a tenir un comprador. Aleshores, arrenquen les oliveres i se les emporten.

El col·lectiu "Salvem lo Montsià" defensa la conservació del patrimoni en l’àmbit del Territori del Sènia, a cavall del Montsià i el Baix Maestrat, on hi ha el principal reducte mundial d’oliveres centenàries i monumental inventariades: més de 4.900.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 31

COL·LABORACIONS Moleta del Remei (Tarragona) És una de tantes oliveres de soques grises, recargolades, foradades, que de vegades fan figures estra­ nyes, esculpides pels anys i l'oratge, clivellades pels anys i llaurades per centenars de generacions de llauradors que les han treballat, convertint el seu treball amb l'oli d'or i finalment donant­les com un tresor als seus fills... i, molts, els han venut al millor postor per qui sap on aniran a morir.

En el lloc més ben conservat, el lloc ar­ queològic de Moleta del Remei, es pot imaginar com la vida era per als habi­ tants d'aquestes terres fa 2.600 anys.

Això va ser molt abans de l'arribada de romans i cartaginesos que van fer d'aquesta regió un camp de batalla en la seva lluita per l'hegemonia mediterrània.

Les armades d'aquestes dues super­ potències de l'antiguitat es van enfrontar a la vista de la vila en la decisiva batalla del riu Ebre en el 217 aC.

San Carles de la La Ràpita (Tarragona) Les oliveres d’aquest terme de vegades arriben a mesurar 3,50 metres de perímetre a una alçada de 1,30 sobre el sòl. Solen ser de la varietat Farga, una tipologia d'olivera molt antiga, de recol·lecció manual i producció alterna que representa el 98,5% de les oliveres catalogades. En les seves investigacions, l'Associació Territori del Sènia ha constatat que l'ancestral varietat de Farga és també una de les més longeves i voluminoses.

L'aroma i el sabor d'aquest oli és inconfusible, el que permet a l'Associació vendre el mateix per un preu força elevat, el que permet posteriorment invertir els guanys de cada any en salvar aquests bells arbres.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 32

COL·LABORACIONS Club Nàutic de Cambrils (Tarragona) Si bé no és una olivera monumental, té una personalitat pròpia per aparèixer en aquest treball: és l’única olivera de mar endins.

Es tracta d’un branquilló d’olivera que un moixó va portar al bec o una gavina va excrementar la llavor d’un pinyol triturat sobre les roques del far del pantalà de ponent del Club Nàutic de Cambrils.

No puc dir quant temps feia que s’havia arrelat. Me’l vaig tro­ bar... traient el cap mitjançant una petita fulla protegida pel pe­ dram que l’agombolava.

A partir d’aquell moment, la vaig adoptar i cada dia, a una hora o altra, l’he anat regant, tot es­ perant que les pluges es fessin presents. Hi han col·laborat Montse i Eduardo, del veler Victòria.

Com sigui que un cert gamberrisme involuntari i massa urbanita es fa present entre els vailets juganers, vaig decidir posar­hi un cartell demanant atenció. Va donar bon resultats. Segueixo te­ nint­hi cura i any rere any creix... esperant, malauradament, que la picota d’una descabellada ampliació de ciment del port esportiu, s’emporti sense pietat aquest únic projecte de la Natura que l’atzar ens ha volgut posar davant per donar­nos, com exemple, la compatibilitat que pot ha­ ver entre un bloc de ciment i la presència d’una vida activa.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 33

COL·LABORACIONS

I ahir va tornar sense avisar

Fa unes setmanes vaig demanar si em podia endur una càmera analògica que hi havia a la feina.

Durant dies vaig dedicar­me a fotografiar detalls de casa, del bosc, les caminades, les sabates i tota mena d'objectes quotidians amb l'emoció de fer­ho a cegues i la curiositat de posar a prova la meva intuïció en la mesura de llum. Quan vaig arribar al màxim de fotografies possibles per un rodet de trenta­sis, vaig portar a revelar­lo. A la botiga, l'única que ofereix aquest servei de la ciutat, em van dir que tindria les fotografies al cap d'una setmana.

Ahir vaig rebre les fotografies. Emocionada, vaig obrir la carpeta esperant trobar detalls de casa, del bosc, les caminades, les sabates i tot això, però a la primera fotografia hi vaig veure una rosa blanca. A la segona, el detall d'un coixí. Una guitarra sobre un sofà. Una bicicleta antiga. Aque­ lles imatges em sonaven, però no eren les que havia fet durant els últims dies. Eren detalls fami­ liars. Una cadira del pati nevada. El sol marxant darrera Montserrat. Uns peus descansant al sofà durant un dia de pluja.

Em va venir de cop: feia cinc anys havia agafat aquella mateixa càmera durant el breu temps en què vaig treballar a aquell mateix lloc, i l'havia fet servir intermitentment fins que vaig marxar.

L'última foto del rodet; la llum entrant per la finestra sobre el que va ser el meu escriptori. No vaig arribar a revelar aquelles fotos que no recordava haver fet, i durant els anys en què a fora el dia a dia passava a càmera ràpida mentre una petita jo esdevenia una menys petita jo, la càmera seguia pacient sobre la taula guardant amb cautela el negatiu d'una època blanca, negra, de tots colors.

Curiosament, al cap d'una estona vaig rebre una trucada familiar. El meu pare m'informava d'un succés del poble d'on venim; un conjunt de cartes van ser descobertes dins d'una habitació. Es­ peraven pacients, sense resposta, guardant amb cautela veus familiars i històries, mentre desenes i desenes d’anys passaven al seu voltant a càmera ràpida, mentre els arbres mudaven les fulles per treure nous brots, repetides, repetides, repetides vegades.

I ahir van tornar sense avisar.

Alícia Rey Peroy Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 34

COL·LABORACIONS

La mort i el dol

Sovint, la nostra societat oblida la mort. En parla poc, fa com si no existís. Eludeix una realitat cabdal i dolorosa, per la qual tots els vius hi hem de passar. Alguns adults ho vi­ uen de forma inconscient, com qui no vol adonar­se que tots els qui hem tingut el do de la vida, algun dia morirem, que en aquesta vida hi som de pas, per arribar a aconseguir la vida eterna. Així, els dols costen més de superar perquè, en general, la nostra societat tendeix a amagar el dolor i el plor. Un s’avergonyeix del qui plora, o molt pitjor, se’n riu.

Es nega l’evidència, i fem veure que no ha passat res. Sense la fe, la vida es viu a mitges, de manera superficial. Cadascú ha de buscar el sentit a la seva pròpia existència, però, on acostuma a estar? En la bondat de Déu, l’amor i la pau.

Cal tenir ben present la mort, i parlar­ne obertament, perquè morir és viure per sempre amb Déu i no obviar el plor i el dolor que ens provoca la pèrdua d’un ésser estimat. El seu record és la Llum que ens dóna esperança per a seguir endavant. A vegades es vol so­ lucionar l’ansietat del qui pateix amb paraules que denoten poca sensibilitat, empatia i indiferència respecte del dolor expressat. Cal estimar amb misericòrdia i consolar el trist. És més fàcil practicar les obres de misericòrdia corporals, que no les espirituals. Davant la tristesa sempre hem de tenir ben present la promesa de Déu, que no ens deixarà mai sols. Si mirem al nostre voltant, hi ha moltes persones que es troben soles i els acompa­ nya la tristesa. Què podem fer? Buscar una bona companyia, una persona propera que sà­ piga connectar amb els nostres sentiments, que comprengui la situació, que la faci seva, amb empatia, una persona que transmeti esperança i alegria, perquè els cristians hem de ser testimonis de l’amor i el consol de Déu.

Montserrat Rosell Pujol ­Vic Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 35

COL·LABORACIONS

Les visites pastorals dels bisbes de Vic a la parròquia de Vacarisses (XVI i final)

Com a colofó d'aquesta sèrie d'articles referents a les visites pastorals dels bisbes de Vic a la parròquia de Vacarisses, es mostren a continuació, per deferència i amb l'autorització de l'Arxiu Fotogràfic del Bisbat de Vic, els retrats que hi ha a la Sala Sinodal del Palau Episcopal de Vic dels bisbes que han visitat pastoralment Vacarisses i dels quals se'n guarda testimoni. S'ha de significar, tanmateix, que no tots els retrats van ser efectuats directament dels prelats, sinó que molts d'ells van ser una recreació dels pintors encarregats de fer els quadres.

Vull fer constar, en la cloenda d'aquesta sèrie, el meu agraïment pregon i sincer a l'Arxiu i Bibli­ oteca Episcopal de Vic per les facilitats donades en la consulta de la documentació referent a les visites pastorals a l'església de Sant Pere i Sant Feliu de Vacarisses i a la sufragània de Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars. També a l'Arxiu Fotogràfic del Bisbat de Vic per autoritzar la repro­ ducció dels retrats dels bisbes tractats en aquestes col·laboracions. Àngel Manuel Hernández Cardona

Galzeran Sacosta

Jordi Ornós

Bernat Josa

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 36

COL·LABORACIONS

Pedro Jaime

Manuel Sentjust

Raimon Marimon

Manuel Muñoz

Francisco Veyán

Bartolomé Sarmentero

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 37

COL·LABORACIONS

Pablo Corcuera

Antoni Palau

Francesc Robuster

Pere Magarola

Jaume Copons

Antoni Pascual

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 38

COL·LABORACIONS SI US PLAU, PER FORÇA! Enrique García Arrufat Doctor en Dret

Vivim immersos en una confrontació de obcecacions: – L'obcecació dels espanyols per mantenir la unitat d'Espanya, retenint a Catalunya i als catalans en el seu si, representada pels espanyols constitucionalistes.

– L'obcecació dels catalans que volen independitzar­se de Espanya.

Però aquestes dues pretensions tenen una valoració diferent: els constitucionalistes vo­ len decidir el futur dels catalans i aquests només volen decidir el seu propi futur sent tal aspiració totalment respectable, i preferent respecte a la submissió.

Els constitucionalistes afirmen que els catalans són espanyols però aquesta condició correspon expressar­la a cada un, lliurement i sense imposicions.

Felipe VI, les ministres de defensa d'Espanya María Dolores de Cospedal i Margarita Robles van manifestar en els seus respectius discursos, amb motiu de la Pasqua Militar, que l'exèrcit espanyol està disposat a intervenir en defensa de la "Constitució", és a dir del manteniment de la unitat d'Espanya. Aquesta actitud sembla als catalans una impo­ sició, un atropellament, un aixafament d'ideals.

Però les parts mantenen les seves postures i el problema s'eternitza. Es vol trobar solu­ cions, totes elles complicades, perquè no es vol reconèixer que l'acceptació de la inde­ pendència de Catalunya és l'única solució al problema. Així de fàcil!

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS

FESTES POPULARS SERRA­CAMES

Després del Carnaval, i un cop ha tingut lloc l'enterrament de la sardina, comença la Qua­ resma, un llarg període de dejuni i introspecció. Un dels costums associats a aquest període és el de comptar els dies que queden perquè finalitzi. A moltes llars catalanes aquest calendari és representat per una vella de set peus a la qual, cada setmana, se li talla una cama diferent fins que arriba el Diumenge de Rams. La vella, que és coneguda amb nombrosos noms, com ara Quaresma, Sarraïna o Patorra, és la protagonista dels serra­ca­ mes, una festa que s’ha popularitzat per diferents municipis del territori i que té els seus orígens a mitjan segle XX. De tots els serra­cames que se celebren, en destaquem els següents: Mataró. El municipi del Maresme va ser la primera vila catalana que va incorporar un serra­cames popular al seu calendari festiu. Des de l’any 1979 se li encomana a un artista diferent la creació d’un ninot que representi la Vella Quaresma, el qual es penja a la plaça de la Peixateria el mateix Dimecres de Cendra. A partir d’aquest mo­ ment i durant cada diumenge de Quaresma, dos voluntaris tallen una cama a la vella enfilats dalt d'una escala. El serra­cames sempre s'acompanya de diferents actes que inclouen música en directe i el repartiment de menges típiques de Quaresma, com ara bunyols de bacallà.

Reus. Cada divendres de Quaresma, els infants de les diferents escoles del Baix Camp es congreguen a la plaça de les Peixateries Velles de Reus per assistir al serra­ cames de la Vella Quaresma. L’acte, que és dut a terme per un personatge públic de Reus, és animat per una cançó popular que entonen els infants acompanyats per la música d’una banda. Durant la serra es reparteix menjar típic de la comarca, com menjar blanc o coca de recapte.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS

S’àvia Corema de Maó. S’àvia Corema és una geganta de set cames que, acompa­ nyada del Gran Pepot, cada dissabte de Quaresma surt en cercavila des de la plaça Constitució fins a una altra plaça del municipi menorquí de Maó. Cada setmana s’es­ cull una plaça diferent per cloure la cercavila, de manera que tots els nens puguin participar de la festa. Un cop la desfilada arriba a la plaça escollida, els assistents fan una votació de quina de les set cames es tallarà aquell dia, cada una d’elles calçada amb una sabata diferent (un esclop, una espardenya, una avarca...). Durant la serra­ cama es llancen caramels per a la mainada i tots els assistents canten la cançó de s’à­ via Corema.

Festa de Serralavella d’Ullastrell. Antigament, aquest municipi del Vallès Occi­ dental donava la benvinguda a la Vella Quaresma amb una diada que feia descansar la mainada mentre duraven els quaranta dies de dejuni i abstinència. Cada dimecres de Quaresma, els més menuts recorrien les cases cantant una cançó i a canvi els do­ naven ous, ametlles, dolços i algun dineró. Avui, Ullastrell ha adaptat la tradició con­ vertint la Serralavella en una festa que s'allarga fins al cap de setmana. Trobades de gegants, cantades, fira de comerciants, música, narracions de contes, jocs infantils, xocolatada popular i concursos són algunes de les activitats que hi ha programades fins al diumenge següent.

Extret de: descubrir.cat

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES BIBLIOTECA EL CASTELL Us recordem que, si voleu, podeu accedir a tota la informació de l'Ajuntament de Vacarisses i de la Biblioteca El Castell, clicant sobre les respectives icones.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS

L'àngel de la bondat Va venir amb un somriure als ulls, uns ulls foscos i grans. Ho recordo bé: era en un d’aquests dies en què et trobes deprimit, sol, sense il·lusió ni coratge. Llavors ell ar­ ribà, amb aquell somriure que acariciava. Tot ell acariciava, la seva mirada i les seves mans. M’agafà les mans i les acaricià, mentre em mirava tendrament. Després m’aca­ ricià el rostre, i ja tot va ser una carícia.

L’àngel de la bondat no parlava gaire, feia. Et mirava en silenci, t’escoltava en silen­ ci, t’acaronava en silenci. Només de tant en tant proferia una paraula, tan suau com un oratjol de tarda. I t’ajudava a teixir la vida, gairebé com si no ho fes. Però, com te’n senties de fort al seu costat! T’hi recolzaves tot tu, tranquil·lament. Tot hi cabia, en l’àngel de la bondat, el món, els homes i les llàgrimes.

– Compreneu sempre, humans ­deia l’àngel­, compreneu sempre. L’àngel de la bondat comprenia sempre, més enllà de tota llei, de tota tanca i de tot mot. No es cansava mai de comprendre, puix que sabia que constitueix el primer pas de l’a­ mor. Comprenia sempre, fins l’últim racó, fins la més humana flaquesa, àdhuc més enllà de tota malvestat. I quan ja no podia comprendre més, tornava a com­ prendre. La comprensió no li era una almoina sinó una carícia, i abraçava, per difícil que fos abraçar sempre. I acceptava. Aquest és el segon pas de tot amor.

Acceptava l’altre, tot l’altre, amb les seves qualitats i els seus defectes. L’accep­ tava fins més enllà de tota comprensió. Si s’accepta es veu, s’acaba veient sem­ pre. A vegades no ho coneixem tot, tanmateix podem sempre estimar­ho tot.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS L’única cosa que no podem estimar ni acceptar és el mal. Però, qui pot dir que una persona sigui dolenta? Hi ha massa misteri de límit i d’imperfecció, existeix massa història de frustració, de por i d’inseguretat en la persona que fa el mal, perquè puguem dir que sigui malèvola.

L’àngel ho mirava tot amb bondat, ho acaronava tot amb bondat, amb una immensa bondat. Tenia bondat fins per la persona malvada, perquè és persona, perquè Déu també l’estima i perquè és la qui en té més necessitat, Tenia una bondat que ho agom­ bolava tot amb mans de mare. La bondat mai no cansa, mai no afeixuga, mai no s’im­ posa. No és ni tan sols forta, ni tan sols santa. És feble, senzilla, humana. Potser per això, sense pretendre­ho, és tan forta i tan santa. Després, mirà amb els seus ulls fos­ cos, i digué: – Estimeu sempre, homes de la terra, estimeu immensament. Estimeu­ho tot, es­ timeu­vos els uns als altres, fins al fons i segons allò que cadascú és. Aquesta és la manera com Déu estima, fins al fons, infinitament. Estimeu tots els homes, llunyans o propers, estimeu els amics i les amigues, i la família, i els pares i els fills i els germans, estimeu tota vida present i tota vida que vindrà, cada posta i cada albada, cada llàgrima i cada esperança. Estimeu cada instant i tota la cor­ rentia de l’existència. Que res ni ningú no quedi exclòs del vostre amor, ni les cendres, ni els enemics, ni les coses que mai no seran.

– L’amor és gran ­prosseguí l’àngel de la bondat­, és allò de més gran que teniu els homes i que existeix en l’univers. Les coses passen, però l’amor roman sem­ pre, més enllà de l’ahir i del demà, més enllà del jo i del tu. Les coses són i no són, però l’amor roman dempeus, com un pedró etern, com l’última i definitiva referència de tota existència i de tot acte humà, com un gresol on tot és provat, on tot es purifica i on tot esdevé definitiu. L’amor és gran, infinit i etern. L’amor és la pregonesa de Déu i la profunditat de cada ésser. És l’albada de totes les co­ ses i el definitiu somriure de llur cursa inacabable vers l’infinit. Per això és tan bell estimar, besar­ho tot, abraçar­ho tot, en un amor sense fronteres.

Per un sol instant d’amor ­digué l’àngel­, d’ahir o de demà, d’in­ fant o de jove, tot serà perdonat. I, qui pot dir que no ha estimat al­ gun cop? Ja no fóreu humans. Per això tot serà perdó, perquè tot ha estat amor. I, si encara restés un nàufrag, l’amor de Déu l’embolca­ llaria amb una llàgrima divina.

Després d’haver dit això, l’àngel s’anà fonent, suau com una posta.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 43

Jordi Llimona i Barret

COL·LABORACIONS

UN FANTASMA PLANA SOBRE EUROPA...

Així començava el Manifest comunista (1848) de Karl Marx. Es referia, natural­ ment, al “fantasma” del comunisme. Si ara tornés a la vida ens fa la impressió que es quedaria profundament perplex, perquè justament el seu diagnòstic, a més de 170 anys de distància, s’està complint però en sentit totalment contrari. Efectivament, el fantasma de la por sacseja el món occidental en general i Europa en particular. Do­ nald Trump governa els EUA i Jair Bolsonaro acaba de guanyar les eleccions al Bra­ sil. No se’ls pot qualificar d’humanistes ja que es caracteritzen per la voluntat d’aïllament i per la xenofòbia.

Tanmateix l’accés al poder de la dreta aïllacionista i de l’extrema dreta autoritària no és cosa només del continent americà. A Europa nou estats estan governats amb el su­ port de partits d’aquestes tendències, partits que estan a l’alça per les seves posicions en contra dels immigrants i de la Unió Europea. Aïllament, xenofòbia, anti­musul­ mans viscerals i tics demagògics amb deriva autoritària constitueixen els seus quali­ ficatius.

Cal recordar que la UE, malgrat els seus problemes i defectes, és un dels espais on el benestar social, la llibertat, la lliure circulació interior de persones, la democràcia i la separació de poders ha assolit fins avui les cotes més altes de la història. Sembla, doncs, que una mena de pulsió autodestructiva s’hagi apoderat de les pors i de les emocions d’una part sensible de l’electorat europeu. Fins i tot en el marc de l’Estat espanyol ja tenim un partit que proposa l’eliminació de les autonomies, la deportació dels immigrants il·legals, la derogació de les lleis de memòria històrica i contra la violència de gènere.

Si posem una lupa sobre Catalunya, la situació política també és lluny de normalitzar­ se. No creiem, però, que es pugui parlar d’un país “fracturat” —els qui ho pensin que visitin l’Ulster per saber què vol dir “societat fracturada”— i les divisions que ara hi ha no són pas més greus que les que puguin sorgir dels debats sobre l’avorta­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS ment, l’eutanàsia o el matrimoni entre persones del mateix sexe. La política divi­ deix, certament, perquè la societat és plural i té punts de vista diferents, fins i tot en qüestions radicals. El que sembla, però, un sentiment àmpliament compartit que de­ passa la normalitat social i crea un profund malestar és la situació dels presos per decisions polítiques, en reclusió sense judici des de fa molts mesos. A tot plegat s’hi afegeix les peticions de penes completament exagerades i unes acusacions que no es corresponen amb el que molts han vist en la realitat.

Tornem a insistir en la necessitat del diàleg sincer i en l’abandonament de la via ju­ dicial per resoldre un conflicte polític de primer ordre, tal i com van dir els bisbes catalans en la seva declaració.

Davant d’aquest panorama ombrívol un cop més hem d’obrir la porta de l’esperança a partir de les paraules del papa Francesc, potser l’únic líder humanista de què dis­ posem en aquests moments a Europa. Destaquem la seva proposta de confiança amb la força de la joventut, que és, sens dubte, el futur: A Cracòvia, durant l’obertura de l’última Jornada Mundial de la Joventut, us vaig preguntar diverses vegades: «Les coses, es poden canviar?». I vosaltres vau cridar tots alhora «sí». Aquesta és una res­ posta que neix d’un cor jove que no suporta la injustícia i no pot doblegar­se a la cultura del rebuig, ni cedir davant la globalització de la indiferència.

Escolteu aquest crit que ve d’allò més íntim! El papa Francesc, doncs, ens convida a no tenir por i a mantenir l’esperança en un món millor que cal construir des d’ara i sense defallir com a exigència cristiana. Tinguem present la paraula de Déu en boca de Jeremies: «No els tinguis por, que estic amb tu per salvar­te» (Jr 1,8).

Extret de l'editorial de la revista "Poblet" II època ­ Any XVIII ­ Núm. 37

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS

LLEGENDES DEL PAÍS BASC L'EGUZKILORE

Fa milers i milers d'anys, quan els éssers humans començaven a poblar la terra, no existien ni el sol ni la lluna i vivien en constant foscor, espantats pels nombrosos genis que sortien de les en­ tranyes de la terra en forma de braus de foc, cavalls voladors, enormes dracs...

Desesperats, van decidir demanar ajuda a la Terra. – Ama Lur (mare Terra), et demanem que ens protegeixis dels perills que ens amenacen constantment... La Terra estava molt atrafegada i no va fer cas als homes, però aquests, tant i tant van insistir, que al final els va atendre: – Fills meus, em demaneu que us ajudi i així ho faré. Crearé un ésser lluminós al qual direu llu­ na (ilargui). I la Terra va crear la lluna. Al començament, els homes es van espantar molt i van romandre en les seves coves sense atrevir­se a sortir, però, a poc a poc, s’hi van anar acostu­ mant. Igual que els homes, els genis i les bruixes també s'havien atemorit en veure aquell objec­ te lluminós al cel, però també s’hi van anar adaptant i no van trigar pas gaire en sortir dels seus avencs i assetjar de nou als humans. Una vegada més, els humans van anar a visitar a la Terra.

– Ama Lur ­li van dir­ t'estem molt agraïts perquè ens has regalat a la mare lluna però encara ne­ cessitem alguna cosa més poderosa, ja que els genis no deixen de perseguir­nos.

– D'acord, crearé un ésser encara més lluminós al qual direu sol (eguzki). El sol serà el dia i la lluna, la nit. I la Terra va crear el sol. Era tan gran, lluminós i calent que els homes i les dones s’hi van haver d'anar acostumant a poc a poc. El seu goig va ser molt gran perquè, gràcies a la calor i a la llum del sol, van créixer les plantes de vius colors i els arbres fruiters. I, el que en­ cara és més important, els genis i les bruixes no van poder acostumar­se a la gran claredat del dia i, des de llavors, només van poder sortir de nit. Una altra vegada van anar els homes a veure a la Terra.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS – Ama Lur ­li van dir­ t'estem molt agraïts perquè ens has regalat la mare lluna i la mare sol però encara necessitem més ajuda, perquè tot i que durant el dia no tenim problemes, quan arriba la nit, els genis surten dels seus avencs i ens assetgen. Novament, la Terra els va dir: – Està bé. Us ajudaré un cop més. Crearé per a vosaltres una flor tan bonica que, en veure­la, la major part dels éssers de la nit creuran que és el propi sol. D’altres, abans d’entrar a casa vostra, hauran de comptar les seves fulles i, quan acabaran, ja s’haurà fet de dia. La Terra va crear la flor Eguzkilore (flor del sol) la qual, fins el moment present, defensa les nostres cases dels mals esperits, bruixots, làmies, genis de la malaltia, la tempesta i el llamp.

Extret de: http://mitologiavasca­itsas.blogspot.com

El card cardener, cardiguera, carlina borda o escardassa, eguzkilore en basc (Carlina acaulis) (el seu nom científic significa Carlina sense tija) és una espècie de card dins la família asteràcia. És originària de les regions de clima alpí del centre, orient i del sud d'Europa. Als Països Catalans només es troba als Pirineus i al Montseny, i en aquestes zones viu des dels 1.100 als 2450 m d'altitud. El nom científic descriu com el seu capítol floral resta directament damunt la roseta de fulles basal.

Les seves bràctees inferiors són liguliformes, d'un blanc argentí o més o menys rosaci, els papus fan de 12 a 14 mm. Les fulles són espinoses i pinnatolobades que creixen en una roseta d'uns 20 cm de diàmetre.

Prefereix els sòls calcaris i les pastures seques. Les flors es produeixen en grossos capítols (uns 10 cm de diàmetre) de floretes blanc­platejades al voltant d'un disc central. Quan el temps és humit, el capítol es tanca per tal de protegir el pol·len, el qual pot quedar inutilitzat amb l'aigua. És tradicional veure aquest fenomen com un presagi de pluja. Floreix, a Catalunya, entre agost i octubre.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS

El castell de Sant Martí del Brull

Sant Martí del Brull és un petit poble que es troba a la zona nord del Montseny, envoltat de verds camps, amb una antiga església d'estil romànic i unes runes d'un castell del qual no en queda sinó una torre mig derruïda. La primera menció de la parròquia del municipi data del se­ gle XI, i des d'ençà ha patit diverses modificacions. És possible arribar­hi en cotxe per la carre­ tera que va de Seva a Sant Celoni, i és un lloc ideal per passar­hi el dia, ja que és possible practicar esport a les pistes que hi ha al poble, fer petites excursions admirant el Montseny des del nord o, simplement, per jeure a reposar.

Per tota la zona del Montseny era conegut el castell del Brull com el castell de les bruixes, doncs era allà on celebraven els seus aquelarres, a diferència d'altres zones on ho havien de celebrar a l'aire lliure i amagades; i això era perquè, segons es deia, les primeres bruixes que habitaren la regió ajudaren amb les seves arts al senyor de la zona a obtenir el seu títol nobiliari, obtenint a canvi immunitat diplomàtica i el castell a la seva disposició per celebrar les reunions.

En aquestes reunions les bruixes, com era habitual, feien sacrificis humans i ballaven adorant al Diable, mentre aquest tocava el tamborí i el flabiol i mantenia relacions amb elles, enmig d'una disbauxa tal que permetia escoltar­ho fins i tot des de fora del recinte.

Els senyors del castell, que eren també els comtes de Centelles, juntament amb tots els que hi habitaven, marxaven del castell a altres de les seves residències senyorials les nits en les quals hi havia reunió, doncs temien la presència de les bruixes i del Diable. Els senyors rebien nombro­ ses queixes per part dels seus vassalls i no es trobaven còmodes amb la presència de les bruixes, però havien no només d'acceptar­ho, sinó també defensar­les, ja que, si no respectaven el pacte establert pels seus avantpassats, les bruixes els prendrien el poder atorgat.

Succeí llavors un dia de 1619 que una bruixa bellíssima, per tal d'obtenir la gràcia del Diable en la propera reunió, seduí el mossèn de l'església del poble i li'n donà mort, exhibint posteriorment el cadàver com a trofeu a la reunió.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS El bisbe de Vic, emperò, assabentat d'aquesta acció es desplaçà immediatament cap a Sant Martí del Brull i feu apressar la bruixa per tal de penjar­la, però, no obstant, la comtessa de Centelles, representant als senyors en absència del seu marit, preocupada pels esdeveniments que pogués produir la mort de la bruixa, intercedí per ella i aconseguí almenys un judici.

Aquest es celebrà a la plaça del poble, gràcies a la intervenció del bisbe, que volia servir­se de la pressió que sabia exercirien els habitants del poble, els quals volien aprofitar la seguretat que els proporcionava la presència de l'Església per tal d'expulsar les bruixes del seu poble. I tant fou així que el poble no deixà parlar la defensa de la bruixa i finalment fou condemnada a mort. Els ciutadans volien fins i tot penjar­la allà mateix, però el bisbe ho evità i el càstig es dugué a terme en un lloc secret entre el Brull i Centelles, acabant així amb la vida de la bellesa de les aigües, que era com havien anomenat els habitants a la bruixa després d'haver admirat la seva bellesa.

Les altres bruixes, un cop tornà el bisbe a Vic, provocaren la desgràcia de la família de Cente­ lles, que passaren a ser simples pidolaires, i emigraren a llocs més propicis als seus interessos, deixant en pau els habitants de Sant Martí del Brull.

Extret de: http://llegendescatalanes.blogspot.com

Àbsis de l'església de Sant Martí del Brull Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 49

VACARISSES RETROSPECTIU

El carrer Major des de l'era de cal Feliu

Foto: Josep M. Pinós

Foto: Isabel Roumens Entrant al poble

Som aquí, tossudament alçats, proclamant el nom, el temps i el lloc que ens dol i pertany, si vols amb els punys oberts, si cal amb els punys tancats, per mor que el somni Fotos (1950): Josep Prats Comas que tenim junts es faci possible.

Arxiu: Enriqueta Prats Roigent

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 607 ­ Març 2019 ­ Pàg. 50