610 - JUNY 2019

Núm. 610 ­ Juny de 2019

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora acollidora ii fraternal frater‐

La lluna de Sant Joan és la Lluna riallera, que va vestida de blanc amb una capa de seda.

A les sabates porta ales i flors a la cabellera, venturetes que regala en una nit fugissera.

M. Dolors Pellicer

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 1

SUMARI Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 8 Dites populars 9 Racó de la poesia 10 Vacarisses, balcó de Montserrat 11 Des de Viladecavalls 23 Dels diaris 25 Racó del conte 29 Indrets de Vacarisses 30 Llengua catalana 33 Col·laboracions 35

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jordi Badia, Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 9241­2014 (de la versió digital)

Foto de la capçalera de la portada: Fabià Flores

ESGLÉSIA DE VACARISSES

HORARI DE MISSES

Dissabtes: 8,00 del vespre Diumenges. 2/4 d'11 del matí

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 2

PÒRTIC

Un Estat en ple atac de nervis Impedir l’entrada d’un eurodiputat per acreditar­se és un fet enormement greu, que fa miques tots els procediments parlamentaris. Però servir­se d’un argument tan fútil com no haver jurat la constitució –i, al costat, el mateix parlament acreditar, en el mateix moment, un altre diputat de la cir­ cumscripció espanyola sense haver­la jurada– és demostrar una gran deses­ peració. Perquè tanta arbitrarietat no es pot sostenir.

J.Palou

El Tribunal Suprem espanyol ha començat la darrera fase del judici als pre­ soners polítics catalans, com si no passàs res al seu voltant. I, significativa­ ment, la fiscalia, dependent orgànicament del govern de Pedro Sánchez, ha anunciat que no canviaria les conclusions.

Després de setmanes i més setmanes de debat, de presentació de proves, d’interrogació de testimonis, refermar­se en les acusacions és una manera de deixar clar que no ha canviat res per al Tribunal Suprem espanyol, que no hi ha res que els hagi fet reaccionar. Allò que s’havien inventat el primer dia ho han de sostenir sigui com sigui. Contra tota evidència i contra qual­ sevol lògica. Demostrant d’una manera clara que no són en aquella sala per a escoltar uns fets i analitzar­los, sinó per a decapitar la cúpula de l’inde­ pendentisme polític.

Però això no es pot fer, en democràcia. No es pot fer sense conseqüènci­ es. Com tampoc no es pot impedir l’entrada d’un eurodiputat a l’edifici del Parlament Europeu. Ni pots pactar amb Valls, si ets Colau, sense que et caigui la cara de vergonya. I resulta que tot, tot, ha convergit en molt poques hores, i ha deixar clar que ells juguen a la desesperada, insegurs, neguitosos i sense rumb clar. Sabent que són en el punt de màxim risc.

Ara cal que nosaltres ho sapiguem aprofitar, definitivament. Us en recor­ deu? Tic­tac, tic­tac…

Vicent Partal Part d'un article d'opinió (30/05/19) Vilaweb.cat

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM Durant l'any 10 B (18)

Un salm diu: El Senyor m'il·lumina, res no em fa por. El Senyor em protegeix, què em pot espantar? Déu ens fa costat. És més a la vora del que sembla.

La Bíblia ho diu a cada pas. Però no tot són flors i violes. Els problemes ens fan la tra­ veta. Jesús, no ho va tenir fàcil. Els amics li van fer el boicot. La calumnia i el descrèdit el feien ensopegar.

Els parents es pensaven que s'havia trastocat. Els del seu poble el volien estimbar dalta­ baix d'una cinglera.

Els més íntims el van deixar quan més ho necessitava. La dolenteria és tan antiga com la història dels homes. El mal encara fa de les seves. Ell es defensa. Només ensenya el camí que condueix a Déu i busca la bona avinença. Clama contra les injustícies, i ja ho veieu: els uns es menjarien el fetge dels altres.

Déu ens fa costat per donar un cop de mà. A molts els fa nosa. El mal es presenta dis­ fressat de bé. Les ofenses es presenten amb fesomia de sinceritat. La covardia es dissi­ mula de prudència.

Les injustícies llueixen camuflades de legalitats fent ressaltar la llei de l'embut: estreta pels uns i ben ampla pels altres...

El perdó de Déu és a l'abast. Ens ho hem de jugar tot al servei de la veritat encara que faci nosa a les farses i als embolics.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM El mal és una trista realitat. Coneixem les violències, els abusos, les venjances i els en­ ganys. També el portem a dins: els mals pitjors són l'egoisme, l'orgull, l'autosuficiència i l'enveja. Déu el pot encadenar.

Per més avall que es baixi, es pot posar el cronòmetre a zero i començar de nou. Déu només rebutja els cors tancats amb pany i clau. Déu pot il·luminar el camí, però per veu­ re on posem els peus cal obrir els ulls.

Jesús engrescava. La gent el seguia i ni els quedava temps per fer un entrepà. Si el bus­ quéssim, el trobaríem de tant en tant. Amb Ell, dóna bo d'anar plegats pel món...

Sebastià Codina i Padrós

Joaquim M. Puyal i Ortiga Barcelona, 24/03/1949

Periodista Doctor "honoris causa" per la Universitat Autònoma de Barcelona

"Un animal racional que no raona no és una persona".

"Hem comès, almenys, un immens error: confondre la felicitat amb els diners. La degradació econòmica actual és un exponent de la degradació moral. Hem perdut els papers. Ens hem acostumat a viure bé, hem oblidat la cultura de l'esforç i hem vist com alguns polítics descarats i alguns negociants sense escrúpols han fet amb els diners allò que els ha convingut. Comprovem també com sovint la quantificació arracona la qualificació. Però, de tot això, és el conjunt de la societat qui en té la responsabilitat. És clar que ens calen discursos lúcids, pensadors clarividents i idees per trobar línies vàlides de referència. Però, tot i això, no tenim més remei que analitzar­nos també nosaltres i, fent­ho, revisar el nostre capteniment personal".

"No evolucionar vol dir morir. Viure és creure en alguna cosa".

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Coca de Sant Joan Ingredients (per una coca de mig quilo):

300 grams de farina de força.

2 ous.

45 grams de sucre.

30 grams de mantega.

7 grams de sal.

60 ml d'aigua.

50 grams de llevat.

Vainilla, canyella i llimona.

Fruita confitada i pinyons.

Per començar a fer la pasta, es barregen la farina, els ous, el sucre, la sal, uns 10 grams de mantega i el llevat. Es barreja a poc a poc i s'afegeix la resta de mantega en dues vegades.

D'aquesta manera serà més fàcil i ràpid de fer la pasta, que es va afinant. Quan no s'enganxi a les mans es deixa reposar 30 minuts. Per saber si és al punt, n'agafarem un trosset i l'estirarem amb els dits per comprovar­ne l'elasticitat. Si s'estira formant un tel fi que no es trenca (això vol dir que el gluten és ben integrat), la pasta està preparada.

Es treballa la pasta fins que sigui al punt i s'hi dóna una forma una mica allargada per facilitar el procés d'estirar­la, que vindrà després. Aleshores es tapa amb un drap humit i es deixa reposar 30 minuts més, per ajudar la pasta a estirar­se bé sense que s'arronsi. S'estira la pasta amb un corró. La coca ha de fer uns 55 centímetres de llargada per 15 d'amplada.

Es pinta amb ou. Es deixa fermentar fins que dobli el volum. Això vol dir que haurà de reposar tota la nit.

L'endemà es torna a pintar amb ou, s'hi col·loca el guarniment (fruita confitada, pinyons...) i sucre al damunt. I s'enforna a una temperatura de 220º, entre tretze i quinze minuts.

Conxita i Quimeta Font Badia Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 6

CAMPANADES

Sense campanar ni campana

Ermita de Sant Cristòfol Santa Eulàlia de Ronçana

El primer document que fa referència a l’ermita romànica de Sant Cristòfol de Pallars o Sant Cristòfol de les Tempestes es remunta a l’any 1194, quan es parla de la cons­ trucció d’un nou altar i de la participació d’Arnau de Vilar a l’obra. Aquesta notícia, d’una refecció ens deixa clar, doncs, que el temple es anterior a aquesta data.

Sembla ser que en el testament del rector Pere Serrallonga, de l'any 1357, actual­ ment desaparegut, es feia constar l'acta de fundació. Està situada en una terrassa de l'actual urbanització Sant Cristòfol, a l'esquerra de la riera de Tenes, enlairada i ocu­ pant l'extrem est del terme.

L’edifici, de planta de nau única, arrebossada a l'interior, és cobert amb teulada a dues vessants. Presenta un absis semicircular, amb volta, i un altar de pedra. Té du­ es finestres esqueixades d'arc de mig punt, una al centre de l'absis i una al mur late­ ral. La façana té una porta adovellada d'arc de mig punt i a la part alta presenta un petit ull de bou. El capcer és triangular i sobrepassa una mica la teulada. El mateix passa a la capçalera. Els angles estan emmarcats per grans carreus.

Extret de: festacatalunya.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL Agafa la bondat i regala­la a qui no la sap donar.

Com més bo és un home, menys sospita de la dolenteria dels altres.

D'entre els homes que poden fer el bé, en surten els que fan el mal: cal recordar que els egoistes són un bon planter per a arribar a ser malvats.

El bé, cerqueu­lo; el mal, espereu­lo previnguts.

El bé és l'etern llenguatge universal.

El bé queda molt sovint eclipsat; però mai no s'extingeix.

El menyspreu per l'ansietat material és allò que més ens apropa a la bondat eterna.

El millor homenatge que es pot fer a les perso­ nes bones que ens han precedit i ens han dei­ xat un bon record, és imitar­les.

Els bons i els justos es comprenen; els dolents, i els injustos s'entenen.

Els dies bonics, deixa'ls entrar.

Facilitar que algú faci una bona acció té el ma­ teix mèrit que fer­la.

Hi ha gent que val molt la pena; on els que intenten aplanar els camins males trucs dels odis, de les marginacions, de les discòrdies, dels enfrontaments i de les injustícies... I aquells que baixen del seu petit cel per a sembrar esperança i anticipar el futur amb un somriure als llavis i amb molta tendresa en el cor.

Hi ha tres grans valors que serveixen molt per a enfrontar­se amb la vida i no acovar­ dir­se davant els esdeveniments que ens envolten: la bondat, la bellesa i la veritat.

Ja has fet un bé quan has evitat un mal.

Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 8

DITES POPULARS

Refranys sobre el blat Bon blat fa bon beure.

Cada gra de blat és ben suat.

Cap d'any gelat, any de molt blat.

Cuc de gener, ompli el graner.

Bernat, no li diguis blat que no sigui al sac, i encara ben lligat.

De blat i de palla, com més n'hi ha, més se'n gasta.

Bescuitet de monja, cafisset de blat.

De bon blat, bon pa.

Blat ajagut alça el cap de l'amo.

De l'aigua d'octubre i del sol de maig, naix Blat ben trillat, de seguida ventat. el blat.

El blat, curt o llarg, pel juny ja ha d'ésser segat.

De la terra ix el blat, no del mercat.

Blat comprat, ni coques, ni rotllos, ni pa as­ saonat.

De mal pagador, cobra en blat o cobra en palla.

Del blat ben pastat, el bon pa no n'és fat.

Blat de bona lluna.

Blat de Sant Martí, blat mesquí.

Blat en flor, als quaranta dies el pa al forn.

Del juliol fins al darrer, tin el teu blat dins el graner.

Diu el blat, amb un gra o dos, en juny seré amb vós.

Blat i vi, avui per tu, demà per mi.

Blat marcer, el millor blat és.

D'una a altra mà, un celemí de blat perd molts grans.

Blat tardà, ni palla ni gra.

El blat a l'era, la fam a la pastera.

Extret de: http://bibliopoemes.blogspot.com

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 9

RACÓ DE LA POESIA

De Sant Elm a La Trapa Unes rimes viatgeres per la Serra de Tramuntana (Mallorca)

La nostra Festa Major Quan ve el temps de la llum clara tan suau, tan bella ara, de les dolces tardes d'or; quan el cel més s'esblavissa i es fa lleu la cantadissa de les aus vessant amor, vens curulla d'alegria o bella Festa Major!

De gatzara cada dia de musica i d'armonia tot guardant la tradició.

Per corriols brodats de noble alzina, ressegueixo el mar sobre l'alçada roca.

Toca l'aigua en la cala, toca i toca amb el seu dit de seda en la sorra fina.

Dragonera. Davant Mallorca fondejada.

Com eleva el seu dors de terra rude esquitxada de verd! Illa menuda de torre alerta sobre l'ancorada.

Cap a la Trapa, la senda inclina, es torça, s'amaga... ens equivoca! i a la fi, allà... una abadia que evoca esplendors d'ahir, avui en ruïna.

A baix, un corb marí de negra ploma en la paret abrupta voleteja, forjat pescador, flota, busseja com saeta alada sota l'escuma.

Pedro Puerma

Et volem perqué ets modesta, i ens endolces amb ta festa d'aquest viure l'amargor; per alegre i bonicoia; al pit ens poses la joia i als ulls un bri d'il·lusió.

Joan Sisamón

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 10

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

XOCOCONCERT 2019 Com cada any, el Cor de Vacarisses amb la col·laboració de l’Ajuntament, ha organitzat el XOCOCONCERT, la tradicional trobada de corals que per aquestes dates, des de fa vint­i­dos anys, ofereixen en concert un repertori variat de tots colors i èpoques.

Aquest any han concorregut al CASAL del poble, grups de cantaires d’arreu de Catalu­ nya, com el Cor Harmonis de Monistrol, dirigit per Gemma Pedrós, que ens ha ofert mú­ sica gospel i espiritual negre o la Coral La Teatral del Masnou, formada integrament per veus femenines, que, dirigides per Maria Millet i acompanyades al piano per Claudia Bardagí, ha interpretat, entre altres, peces de pel·lícules musicals americanes. El concert ha continuat amb l’actuació de la Coral les Cardines de Sabadell sota la direcció de l’Àn­ gels Medrano. Aquest grup, el més veterà, ens ha cantat diverses cançons populars per acabar amb un fragment de la sarsuela “La del soto del parral” especialment aplaudida.

Finalment va actuar el Cor de Vacarisses dirigit per Christian Camino i acompanyat al piano per Eduard López. El grup amfitrió ens ha presentat un repertori de cançons que han donat títol a famoses cintes cinematogràfiques.

Acabada l’actuació i per fer justícia al nom que porta aquest concert, es va oferir una gran xocolatada compartida pels components dels grups que van actuar i el públic assis­ tent. Una vegada més, la música ha estat la protagonista i s’espera que ho continuï sent l’any que ve.

Pedro Puerma Foto: Rosario Fernández Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 11

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Esbart dansaire de Vacarisses Ballada de presentació 11a temporada

Una temporada més, una ballada més... i se­ guim amb la mateixa il·lusió del primer dia.

El passat dissabte 11 de maig tots els grups de l’Esbart varen fer la seva festa de la dansa. Des del grup de les més petites, els cercolets, a les ganàpies ­algunes d’elles són mares dels dan­ saires més petits­ passant pels picarols, les bar­ retines, els esclops i els juvenils.

Varen realitzar vàries danses unes de coreo­ grafia pròpia d’altres tretes del costumari tra­ dicional català. Totes elles arranjades pel grup de monitors/es que any rere any s’esfor­ cen i es preparen perquè tot surti el més bé possible. I efectivament tot plegat va quedar molt lluït i el públic en va poder gaudir sense passar calor ja que es va fer a les 7 de la tar­ da acabant la festa amb un refrigeri.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Esperem que la temporada vinent ens puguem tornar a trobar i que tots els nostres dansaires puguin demostrar tot allò que han après.

Salut i dansa!

Fotos: Anton Ortuño Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT SANT FELIP NERI 2019 FESTA MAJOR PETITA 23­26 DE MAIG

Escola Municipal de Música

Aquests vigilen, no peguen

Correfoc

Cercavila Baixada de la vaca Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Actuació de l'Esbart Dansaire de Vacarisses Meatzaldeko Harrigorria Dantza Taldea

Paradetes

Si cliqueu aquí podreu veure més fotos,

Loaldunak

Fotos: Jaume Pintó Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT XXIXa CONCENTRACIÓ DE MOTOS ANTIGUES Diumenge, 19 de maig

Fotos: Jaume Pintó Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

7è BERENAR DE FORQUILLA

El passat dia 4 de maig es va cele­ brar el berenar de forquilla amb l'assistència de nombroses persones col·laboradores.

La Junta va fer un resum de tota la tasca realitzada durant l'ultim any.

Fotos: Josep A. Ramírez Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 17

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Exposició d'auques montserratines del concurs obert a les poblacions del Parc Natural de Montserrat i de punts de llibre realitzats per alumnes de les dues escoles de Primària del nostre municipi.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 18

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Biblioteca El Castell Dijous, 6 de juny, a les 7 de la tarda, presentació dels llibres: Joan Cadevall. Professor botànica i geògraf, d’Àngel Manuel Hernández Cardona, i Elements de botànica popular (edició actualitzada), de Joan Cadevall.

Guanyadores del 3r Concurs de punts de llibre

Victoria Cortés (Escola Font de l'Orpina)

Anna Ribas (Escola Pau Casals) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 19

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT DES DEL CINGLE. RECULL DE GOIGS DELS INDRETS EMBLEMÀTICS DE VACARISSES

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 20

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Isabel Roumens

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 21

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT “L’ESTRANYA PARELLA” A VACARISSES Neil Simon, autor del best seller ­si és que es pot parlar així en el món del teatre­, L’ESTRANYA PARELLA, s’ho hauria passat molt bé a Vacarisses tot veient la representació de la seva obra.

L’amistat entre dos homes de caràcters oposats totalment és posada a prova quan decideixen, gràcies a la generositat de l’Òscar, viure junts. El pobre Fèlix, un hipocondríac empedreït i que malda per suïcidar­se, trasbalsa l’anar fent de l’Òscar. Fèlix a més, és un maniàtic de la neteja, un paranoic, que gairebé esta a punt de destrossar els nervis del seu amic...

Sincerament, vaig desconnectar de les possibles interferències d’en Paco Morán i Joan Pera i em vaig fixar en els actors que tenia al davant. M’ho vaig passar bé, molt bé. Sí, en una vila com Vacarisses tenim bons actors afeccionats i la direcció de l’obra va saber extraure el millor de cadascun d’ells. Bravo per la parella, pels amics i per les veïnes!

No sé si tots plegats som conscients de la tasca seriosa que està fent el Grup de Teatre Jove per apropar l’art de Talia a la població. A cau d’orella se’m va dir que a Pineda de Mar, on van ser convidats a actuar, van omplir de gom a gom el teatre amb la representació de la “REVOLTA DE LES BRUIXES”.

En un curs representar cinc obres diferents, és tot un luxe per a la nostra vila! Gràcies i per molts anys, Grup de Teatre Jove!

Dalmau de Rocabertí

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 22

DES DE VILADECAVALLS A la Georgina Peroy Ribes li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També escriu, recordant la infantesa, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.

HISTÒRIES D’ANTES Georgina Peroy Ribes

M'ha caigut una dent Qui no ha conegut el plaer de notar com es mou una dent dins la boca i torturar­la fins que la peça sembla aliena al teu cos i es converteix en una enemiga que cal fer fora a cops de llengua? En els primers estadis, l’índex de qualsevol de les dues mans (la mà esquerra, si agafes el llapis amb la dreta) és el dit que exerceix de fiscal i li va retraient totes les molèsties que la seva mòbil presència provoca al seu hoste. Amb moviments endavant i endarrere, la va obligant a admetre que aviat haurà deixat de pertànyer a la filera blanca i amb sort ben alineada que mossega alhora la peça de xocolata o l’entrepà de fuet. En els darrers estadis, la llengua s’encarrega d’anar­la separant de la geniva deixant­la penjant per un filet de pell, i aconseguint que de vegades quedi fora dels llavis quan la boca es tanca, com si fos una engruna de coca.

Qui ha tingut dents ha hagut de conèixer aquest plaer esgarrifós. La peça maleïda havia de ser fora­ gitada aguantant el mal, burxant amb plaer el forat que poc a poc anava deixant mentre cedia resig­ nada als embats del muscle tou que no es cansava mai. Era el just càstig que rebia per provocar una fiblada cada cop que la mandíbula queia ferma sobre un mos desitjat o obligat. La traïdora feia lla­ vors figa sense avisar i es desprenia un punt més, de sobte, la qual cosa duia un nou plaer després de la sentida. El plaer de sentir el mal que havia de portar el bé, el plaer de notar com s’anava des­ cosint de la carn rosada. Aviat, molt aviat, hi quedaria un espai buit, primer tendre i roig de sang, després dur i punxant deixant pas a la successora. Això era el teu desig mentre t’esforçaves a elimi­ nar­la mirant amb atenció el mapa d’España o fent cal·ligrafia movent la boca com si hi tinguessis un cigró dur ballant­hi a dins.

Fins que un dia, com a just premi a la constància, la dent abandonava la vida activa i es convertia en un tros de res. Sense fer mal, quan menys t’ho esperaves, potser quan ja no volies que caigués, te la senties nedant per la saliva que la mateixa víctima, com un acte de desesperació, anava pro­ duint. Fora del cos, la dent era una pedreta blanca que ni tan sols estava ben feta. Però al palmell de la mà esdevenia un tresor que anava a parar a la butxaca. Per res del món s’havia de llençar ni perdre. Només el podies ensenyar un moment a la companya obrint una boca de calaix al mateix temps perquè entengués el motiu de la teua absurda eufòria.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 23

DES DE VILADECAVALLS M’ha caigut una dent. Ho anaves anunciant a tothom qui es creuava amb tu quan ja havies arri­ bat a casa. Només per haver aconseguit aquesta proesa, et converties en protagonista durant unes hores. La teua boca, oscada temporalment, feia gràcia i tu reies amb els altres. Li ensenyaves el tros de res a la teua mare. Aviat te’n sortirà una altra, deia. I després ho deies al teu pare, quan arribava a dinar o a sopar. Els havia de quedar clar que t’havia caigut una dent. Malament si se n’oblidaven. Però no ho oblidaven mai.

I després de sopar, anaves cap a dormir amb el teu trofeu a la mà i el deixaves a sota del coixí, assegurant­te que ho veiés algú, per allò de no deixar a la màgia tota la feina. Perquè per ex­ periència sabies que una dent es convertia en alguna cosa bona. I si durant aquell dia havies estat més bona del que era habitual, segurament seria molt bona. D’això se n’encarregaven els ange­ lets, segons em deia la mamà. S’emportaven la dent i et deixaven alguna coseta.

I l’endemà, tots els endemans després d’una caiguda de dent, posava la mà per sota el coixí i la movia fins que trobava el meu tresor. En el seu lloc, hi apareixia una moneda de cinc duros. Vint­ i­cinc pessetones que em feien la mar de contenta, i ho deia ben fort quan m’alçava per anar a fer el pipi del matí. Es veu que els angelets no sempre tenien a mà algun petit regal (llavors en­ cara no existia el todo a cien ni les botigues xineses) i tiraven pel dret, ben segurs que a la nena li agradaria la moneda encara que tingués la cara de franco. I a qui no?

Fem comptes. Totes les dents de llet que ens van anar caient en aquell pis del carrer Maragall van convertir­se en dinerons. Suposant que la inflació hagués anat encarint la quota dental al llarg de les generacions de germans, podríem fixar­la en una mitjana de 40 pessetes per dent.

Si a un infant li cauen unes cinc dents de llet en la seua etapa babaua (quan encara se li permet posar la dent sota el coixí) podem afirmar que aquells angelets van haver de repetir l’acció unes trenta vegades en aquella casa. Segur que ja heu calculat quants infants hi vivien en aquell habitatge. I ara us tocarà calcular quantes pessetones es van haver d’invertir perquè aquells infants creguessin en la màgia sense creure­hi. Doncs 1200 pessetes, un bon pessic en els anys seixanta.

La conclusió d’aquesta història d’antes podria ser que aquelles monedes que apareixien a sota del coixí em van ensenyar a creure en la màgia durant el temps just i, sobretot, a agrair a aquells angelets atrafegats que mai no oblidessin les nostres dents. Tanmateix, tinc una conclusió molt més prosaica. Ni traduïda en euros ni adaptada a la inflació actual (ho deixem en 300€?), aquella inversió no hagués arribat a pagar­me ni un sol implant. Per tant, prefereixo que la despesa que es va fer en la nostra primerenca dentadura serveixi per reclamar que el fet de tenir dents sigui a l’abast de tothom perquè, per molt que ho hagi intentat, no hi ha hagut cap angelet que m’hagi subvencionat els queixals que, després de superada l’època d’antes, han desaparegut deixant un forat perenne.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 24

DELS DIARIS

Buenos Aires, 1 de gener de 1857. Fa 162 anys. 150 immigrants procedents de Catalunya i de les Balears reunits al Teatro del Porvenir, prop de l’avinguda de Mayo, fundaven l’Associació Catalana de Socors Mutus Montepío de Montserrat ―origen del Centre Català de Buenos Ai­ res―, la primera entitat catalana a l’Argentina i la segona a l’exterior. Només la precedia la So­ cietat de Beneficència de Naturals de Catalunya, fundada a l’Havana el 1840. El 6 de gener es reunien un altre cop i votaven la primera comissió directiva: el primer president seria Gil Gelpí i Ferro, els primers vocals Josep Puig, Domènec de Bertran i Pau Ramon i els primers metges Pau Sabadell i Domènec Capdevila.

Segons l’historiador Luis Garzón Guillén (de la Universitat Catòlica de Lovaina, a Bèlgica), quan es va fundar el Montepío Montserrat (1857), els catalans ja eren el segon col·lectiu immi­ grant d’origen peninsular tant a la ciutat de Buenos Aires com en el conjunt de l’Argentina (per darrere dels gallecs i per davant dels bascos, dels asturians, dels andalusos i dels canaris). Però a diferència dels altres col·lectius, el perfil dels emigrants catalans estava format, majoritàriament, per professionals qualificats. En paraules de Garzón, la primera onada catalana a l’Argentina ―la que es va produir entre 1830 i 1880― era “una migració de la riquesa (...) que aportaria en gran capital cultural”.

En aquesta història, el més destacable és la voluntat i la capacitat d’aquells catalans en la creació de societats d’immigrants amb total i absoluta independència de la resta de col·lectius forasters. És un fet sorprenent, perquè el context polític no acompanyava. L’any 1840, quan es va fundar la Societat Benèfica de l’Havana, o l’any 1857, quan es va crear el Montepío Montserrat de Bue­ Flavius Paulus

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 25

DELS DIARIS nos Aires, Espanya era un estat unitari, governat per un règim monàrquic pretesament democrà­ tic que amb la irrupció dels liberals (a partir de 1833) havia intensificat la persecució contra la llengua i la cultura catalanes, és a dir, contra el fet nacional català, negat i proscrit des de l’ocu­ pació borbònica de 1714.

Barri de Montserrat, Buenos Aires (1890) / Font: Taringa

L’any 1833, set anys abans de la fundació de la Benèfica de l’Havana, Bonaventura Carles Ari­ bau, amb Oda a la Pàtria, donava el tret de sortida al catalanisme cultural. Però, quan els cata­ lans de Buenos Aires van fundar el Montepío Montserrat, encara faltaven trenta­cinc anys perquè les Bases de Manresa (1892) fessin el mateix amb el catalanisme polític. En canvi, els estudiosos del fenomen migratori català a l’Argentina afirmen, amb una indissimulada sorpresa, que els catalans es movien i actuaven com una comunitat nacional. I que, a diferència d’altres col·lectius d’immigrants, eren ben considerats per les classes dirigents de la societat local.

Llavors és quan es disparen els dos grans interrogants d’aquest fenomen. El primer és: per quin motiu els catalans, que des de feia més d’un segle havien quedat reduïts a la simple categoria de súbdits del rei espanyol, continuaven actuant com una comunitat nacional? I la segona és: per què els immigrants catalans, a diferència dels altres col·lectius immigrants, eren ben considerats per les classes dirigents locals? En la resposta a aquestes qüestions, els investigadors ―sobretot Garzón Guillén― ho argumenten basant­se en les singularitats d’aquell col·lectiu que escapava del perfil clàssic de l’immigrant hispànic: alt nivell de qualificació i una llengua i cultura pròpies.

Anem a pams. La qüestió de la qualificació professional explicaria amb certa lògica una més rà­ pida i més còmoda adaptació al nou medi. Els catalans que van emigrar a l’Argentina durant el Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 26

DELS DIARIS període 1830­1880 (la primera onada immigratòria catalana al continent sud­americà) eren ―en un percentatge molt elevat― periodistes, metges, advocats, arquitectes, professors o quadres intermedis de la puixant indústria tèxtil, que emigraven, no tant per una necessitat econòmica ―si bé és cert que el tema pecuniari era important― sinó perquè volien rellançar la seva carrera professional en un país d’oportunitats. I això els aproximava a la ideologia de les classes diri­ gents autòctones.

Confiteria catalana El Cristal (1905), Irigoyen (Misiones) / Font: Pinterest

Però... i el tema de la llengua? Argentina era ―i és― una societat castellanoparlant. I en les grans onades migratòries procedents del sud i del centre d’Europa (finals del segle XIX i princi­ pis del XX) que van més que duplicar la població, al castellà se li va assignar un paper cohesio­ nador. La diferència estiba que els catalans van arribar abans i els historiadors insisteixen en el “caràcter català, emprenedor i universal” que les classes dirigents locals van associar a la singu­ laritat catalana: una llengua i una cultura pròpia. En aquest punt cal dir que la guerra de la inde­ pendència argentina era molt recent (1810) i que les classes locals dirigents conservaven una forta ideologia antiespanyola.

A tot això cal afegir­hi l’existència d’una petita, però molt influent, colònia primigènia catalana a Buenos Aires establerta un segle abans de la fundació del Montepío Montserrat (1750). Aque­ lla colònia primigènia, en el decurs de la seva curta però intensa història, no tan sols s’havia compromès decididament amb la revolució independentista argentina (1810), sinó que alguns dels seus membres més rellevants ocuparien destacades posicions polítiques en els primers go­ verns de la jove república. I encara més, la seva cultura “emprenedora i universal” els converti­ ria en els promotors de les primeres grans obres públiques del país, com és el cas del ferrocarril.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 27

DELS DIARIS No deixa de ser curiós que la forja del catalanisme polític coincideixi cronològicament amb la primera onada immigratòria catalana a l’Argentina. Com ho és que la modernització de l’Argen­ tina coincideixi cronològicament amb la primera onada immigratòria catalana. Aquells catalans del Montepío Montserrat, tot i que demogràficament no tenien un pes decisiu en el conjunt de la societat local, en canvi, socialment i econòmicament resultarien determinants. Garzón diu que: “Las tiendas de alimentación, ceràmica, sastrerías, hoteles (...) que constituyen la mayor parte de los negocios de barrio en la Argentina nacen en esta época”, per iniciativa dels catalans.

Estació Parque (1857). Primer ferrocarril de l'Argentina Font: Archivo de la Nación (Buenos Aires)

Els historiadors (Moya, Vives, Sánchez, Garzón) afirmen que l'onada migratòria que fundaria el Mon­ tepío Montserrat arribaria seguint el canal comercial de flux­reflux entre Buenos Aires i Barcelona, creat per la immigració primigènia (la de 1750­1810). I que contribuiria a enfortir­lo. Catalunya ja era en plena Revolució Industrial i la demanda de matèria primera que produïa l’Argentina havia crescut expo­ nencialment. De tal forma que per les aigües d’a­ quell canal no tan sols viatjarien cada cop més mercaderies, sinó també cada cop més idees. En un sentit, nous projectes comercials i infraestructurals. I a la inversa, idees republicanes i federalistes. Una de les arrels del catalanisme polític.

Mapa de la Confederació Argentina (1871) Font: Bibliothèque Nationale de France

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 28

RACÓ DEL CONTE Conills i bàndicuts autralians Fugint, per trobar menjar i dels gossos que els seguien, s'embarcaren a alta mar uns conills que, en harmonia, es varen poder amagar sense saber on anirien.

Hi varen fundar la llar, tingueren fills i alegria, sense oblidar els seus costums i el parlar d'allà on venien, barrejant­se amb bàndicuts que amables els acollien.

Ja la llengua bàndicut, que els conills no coneixien, poc a poc s'anà perdent allà on els conills vivien ocupant el bo i millor del nou món on s'establien.

Quan varen arribar a port eren a Austràlia i rebien, acollits per bàndicuts, aixopluc que no tenien, menjar i caliu d'amistat ja des del seu primer dia.

Així tots els bàndicuts varen quedar en minoria, sotmesos a llengua i lleis dels conills que els oprimien, i es feien amo i senyor d'allò que no els pertanyia.

Però un vellet bàndicut els digué als seus néts un dia: “No oblideu que sou germans dels que amb enveja us odien.

Doncs Déu us va fer a tots dos!

Defenseu amb seny i amor el que som i el que teníem, fent créixer la comprensió d'allò que ara ens distancia”

També hi ha a la humanitat molts que actuant amb tirania, ofeguen pobles sencers que es troben en minoria.

De savis és agrair a aquell que ahir t'acollia, doncs el respecte i l'amor creen un món d'harmonia.

Xavier Coderch @ de text i d'imatges Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 29

INDRETS DE VACARISSES En aquesta secció fem un recull d'alguns indrets del nostre municipi, més o menys coneguts, descrits per la Carol Pàez en el seu blog "Edat Mitjana s. V ­ XV i més". Qualsevol rectificació, aportació i/o aclariment seran ben rebuts.

La pedra del David (Castellvell i El Vilar) Unes contrades estrictament de pas, freqüentades per ciclistes i caminaires, a tocar del nostre mu­ nicipi. Tot just en el trencall que fa pujada a un antic mas, hi ha aquest curiós petròglif, també dit escultura, sobre la roca sorrenca que, per la seva disposició, sembla mirar­nos de cara.

Hi destaca, entre el seguit de pedres caigudes de la carena, un esquemàtic gravat, com 1 si es tractés d'un fragment caigut de l'abric proper. El corpus representat evidencia un gravat en "u", amb un burí prou afilat, i traçat amb força decisió.

1 Un gravat rupestre, marques d'època medieval o un senzill gravat de propietat del mas proper en el temps que va ser actiu...? Fins que soni la tecla adequada, no ho sabrem.

En qualsevol cas, sobta la seva similitud amb els traços esquemàtics de les pintures rupestres, descobertes a Sierra Morena (Jaén) o a la part de Galícia, durant el neolític (ca. 6.000 ­ 2.000 aC), i temps posterior a la península Ibèrica. No obstant això, la da­ 2 tació d'aquestes manifestacions artístiques és molt dificultosa. El dipòsit de minerals acumulats a la superfície, podria orientar­nos en aquesta fita, però, en el cas d'aquesta roca i degut a la seva ubicació, no resulta una tasca fàcil. És la comparació estilística la que podria parlar amb una mica de claretat.

Com a referents propers cronològics, podem parlar de la Pedra de les Bruixes de Savassona (1), o la Pedra de les orenetes (en pintures rupestres) a La Roca del Vallès.

El criteri representatiu del petròglif és un misteri, com ho és tot l'art prehistòric. Per saber­ne la intencionalitat, ens haurien de poder ficar en el cap dels seus creadors i, 3 per evidències cronològiques, és merament impossible.

3 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 30

INDRETS DE VACARISSES Teoria de "portes Xamàniques", un pas entre el món proper i altres d'onírics i sensori­ als; punts per desenvolupar rituals propis de qualsevol cultura, diverses cerimònies, etc., totes les interpretacions tenen un espai davant aquesta pedra. Un enclau per pen­ sar i aprofundir en els pensaments epistemològics més humans i socials.

La realitat més propera, a part dels registres arqueològics físics, són els estudis et­ nogràfics. Les cultures o societats de "primitius actuals" o, com anomenem actual­ ment aquests grups, pobles caçadors­recol·lectors actuals, són, com aquell que diu, fòssils d'informació vius.

Les seves tradicions, rituals i les seves temàtiques iniciàtiques, ens apropen al món dels "xamans" i la seva interpretació en els diferents estats de consciència alterada.

Tot això, són teories. Intents de donar resposta a un tema que, mai millor dit, n'hi ha per picar pedra.

Que és un llenguatge, és evident, què no sabem el significat, donat la simbologia es­ quemàtica, encara més. Però que són manifestacions d'homes i dones que van fer camí i visqueren el dia a dia en aquesta mateixa terra, això és una sublim realitat.

Grups socials que escolliren, amb molt de seny, aquestes contrades per viure. Espais propers a recursos naturals, l'aigua del Llobregat; la climatologia estacional adient per la nostra altitud, voltant els 200 m, etc., sàvies decisions dels nostres antecessors.

Ara el que més sorprèn i emociona, en un "bati burri" de sentiments, és la manca d'estudi, envers aquest patrimoni fràgil i desconegut, que de ben segur hi resta ama­ gat, a l'espera dels seus descobridors o descobridores.

Carol Páez Fotos: J. Morera Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 31

INDRETS DE VACARISSES Pedra de les Bruixes (1).

Savassona (Osona) La Pedra de les Bruixes és una gran pedra amb una clivella central que la divideix en dues meitats, que presenta una gran densitat i diversitat de gravats, i forma part del jaciment ar­ queològic de Savassona, a Tavèrnoles.

Hi ha més d'un centenar de representacions: cinquanta elements cruciformes amb do­ mini de la creu llatina rematada amb cassoletes als extrems; nou ferradures; sis casso­ letes; diversos cercles; i d'altres figures entre les que en destaquen dues formes en V, dues en 8, i tres combinacions d'elements peculiars. La varietat dels motius i tècni­ ques utilitzades no permeten definir un sol significat ni una única cronologia. Les atri­ bucions cronològiques més freqüents van des de l'edat del Bronze fins a l'època medieval.

Les pedres gravades de Savasso­ na, entre les que destaquen la pedra del Nen i la pedra de les Bruixes, han estat motiu de mul­ titud de llegendes i d'interpreta­ cions populars. Segons una de les històries, els gravats d'aques­ tes pedres els van fer unes brui­ xes enemistades amb el baró de Savassona, com a signe de ven­ jança i d'advertiment. El baró estava molt lligat a la Inquisició i havia participat com a presi­ dent del tribunal en un procés de bruixeria, on la inculpada ha­ Pedra del Nen o dels sacrificis via estat víctima de tortures i fi­ nalment penjada a la forca.

Extret de: flickr.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 32

LLENGUA CATALANA

El català, llengua amenaçada

Dimarts 19 de febrer, al vespre, Josep Maria Castellà, professor titular de Lingüística a la Universitat Pompeu Fabra, i Carme Junyent, professora de la Universitat de Barcelona i directora del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades, es van trobar a l’auditori del cam­ pus de la Ciutadella de la UPF per reflexionar sobre el panorama lingüístic que defineix el nostre món actual. La conferència “La vida i la mort de les llengües; diversitat lingüís­ tica per al benestar del planeta” s’emmarcava dins el cicle de Diàlegs Humanístics que organitza la mateixa universitat.

El judici del procés ha estat tenyit, des del primer moment, per les qüestions lingüísti­ ques. No només s’han rebutjat les declaracions en català, sinó que Jordi Turull també va haver d’exercir com a traductor davant les peticions del fiscal Jaime Moreno. Justament aquests dies, quan els poders de l’Estat evidencien, una vegada més, el desinterès per la llengua catalana, la conferència va centrar­se en la preocupant manca d’intercomprensió lingüística i les conseqüències que això té en la condició vital d’una llengua. Avui en dia, un 10% de llengües compten amb els seus darrers parlants, un 40% ja no s’estan trans­ metent i un 40% presenten símptomes de desaparició. Carme Junyent va expressar que el 96% de la humanitat parla només el 4% de les llengües que existeixen, un símptoma clar del perill d’extinció en què es troba la diversitat lingüística.

Segons l’especialista en llengües amenaçades, aquesta tendència homogeneïtzadora dels codis de comunicació només es pot aturar amb la solidaritat dels parlants de llengües majoritàries i el compromís dels parlants de llengües minoritàries. El multilingüisme ha d’esdevenir el protagonista en aquesta cursa, que ja es disputa a contrarellotge. Tal com va constatar Josep Maria Castellà, “la primera fase de substitució lingüística és quan tots els parlants es tornen bilingües”. En un bilingüisme consolidat, sempre hi ha una de les Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 33

LLENGUA CATALANA dues llengües que és necessària a mitges i que resta en un segon pla, com és el cas del català. Ja fa temps que s’ha iniciat el procés de minorització a casa nostra i no sembla que la immersió hagi resultat tan efectiva com esperàvem.

La qüestió de l’anglès també va ocupar una part de la conferència. El professor de la UPF, d’una banda, va admetre que els parlants de llengües romàniques hem comès un error en adoptar aquesta llengua vehicular en situacions d’intercomprensió. D’altra banda, Junyent va fer referència al llatí de l’edat mitjana, que tallava les ales a la cre­ ativitat que el Renaixement va revitalitzar amb l’auge de les llengües vernacles. La lingüista, en aquest sentit, va definir l’anglès com “la llengua que s’ha de saber, però no s’ha de fer servir”.

El diàleg va cloure’s amb una mirada cap al futur de la llengua catalana. Castellà va apuntar la necessitat d’una ideologia mundial, una consciència ecolingüística que pro­ mogués la protecció de les llengües en perill d’extinció. Junyent es va mostrar taxativa: no hem d’esperar que la política lingüística solucioni la minorització, perquè el proble­ ma som nosaltres mateixos. Diàriament permetem les situacions d’acomodació lingüís­ tica amb el canvi al castellà, una tendència que convé revertir. Hem de ser conscients que la llengua depèn de nosaltres i de les nostres accions quotidianes.

Alba Granell / nuvol.com (24­02­2019)

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 34

COL·LABORACIONS

La plaça o esplanada de l'entrada va ser obra dels germans Adell

Els germans Adell, benefactors de Sant Salvador de les Espases A començaments del segle XX, l'ermita de Sant Salvador de les Espases estava en un estat ruïnós. Va ser l'escolapi Joan Solà, professor de l'Escola Pia de Terrassa, l'impulsor de la seva restauració. Així ho explica en el seu llibre Història de Sant Salvador de les Espases (1929): "Era a finals d'agost de 1923 quan una remor sorda, eixida de cors apenats i procedent dels vol­ tants de Sant Salvador, aplegà fins a Terrassa, essent recollida amb fort d'interès pel benemèrit Centre Excursionista i pels diaris terrassencs. Era l'esglai dels devots de Sant Salvador en assa­ bentar­se que l'estat de l'ermita havia devingut ruinós, deplorable. Ja el Sr. Bisbe de Barcelona, el Dr. R. Guillamet, després d'oir el parer de dos tècnics que hi envià per apreciar la vàlua del retaule, manà treure'l del seu altar i baixar­lo a Olesa, prohibint ensems la celebració de misses a la capella. Però s'acostava precisament la diada de l'aplec vacarissà del 29 d'agost, per al qual l'ermità negà la clau amb l'excusa de l'estat ruinós de la capella i de què aquella mateixa setmana se'n durien el preciós retaule. La tristor fou general, així com les converses en tot el poble [de Vacarisses]; tristor i converses que ràpidament s'estengueren per tota la rodalia de Sant Salvador. Feia tants de segles que tenien el costum de pujar­hi per Sant Joan Degollaci!"

A continuació, el pare Solà relata com va ser la restauració i les moltes persones que hi col·laboraren, entre les quals els germans Adell, paletes de Terrassa. S'hi pogué, a més de moltes altres millores: Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 35

COL·LABORACIONS "Convertir en plaça l'estret passadís del davant de la capella, gastant la dinamita pel cantó de la Rocha i aprofitant els blocs de pedra per alçar el gran mur damunt l'espadat, que per espai de tants segles feia difícil d'entrada a la capella per la banda de Vacarisses i Terrassa, ço que obligà als antics a posar­hi alguns pals per a evitar perill. Ara, cegat l'espadat, a còpia de molts de sacri­ ficis per part dels germans Adell, paletes de Terrassa, i altres persones voluntàries, s'alça un mur superb rodejat tot de còmodes seients, que esdevé com el millor balcó del Llobregat".

Els germans Adell, no solament van fer la plaça o esplanada del davant de la capella, sinó que van treballar gratuïtament durant tot el procés de res­ tauració de l'ermita. Un familiar seu, el Sr. Joan Adell Segarra, finat l'1 de gener de 2011, quan comptava 83 anys, m'explicava que, durant molts mesos, els dos germans paletes anaven tots els diumenges i dies de festa a l'ermita, sempre treba­ llant de franc. Agafaven el tren i baixaven a la des­ apareguda estació d'Olesa i d'allí, passant pel Mimó, pujaven a Sant Salvador. A vegades, s'esta­ ven més d'un dia i es quedaven a dormir, malgrat el fred que hi feia a l'hivern. No solament hi puja­ ven, sinó que també carregaven totxos i altres ma­ terials de construcció des del Mimó. Com una anècdota, em va contar el bon amic Joan Adell que un cepat manobre dels germans Adell, anomenat Julián, va transportar, l'any 1928, des del Mimó fins a dalt l'ermita, carregat al coll, l'harmònium que delectà tots els aplecs fins a l'any 1936, en què un parell d'eixelebrats van calar­hi foc.

Harmònium cremat l'any 1936

Vicent i Manuel, que així es deien els dos germans, havien nascut a Catí, poble de la comarca de l'Alt Maestrat (província de Castelló), respectivament els anys 1886 i 1890. Eren fills de Manuel Adell Romeu, nat el 31 d'abril de 1864, i de Maria Querol Montfort, nada l'endemà, ço és, l'1 de maig de 1896. El matrimoni i els seus fills es van instal·lar a Terrassa vers l'any 1904. A més dels dos nois, hi tenien dues noies, Eugènia Adell Querol, nascuda a Catí el 1887, casada amb el sabadellenc Joan Blades Ballester, i Dolors Adell Querol, també natural de Catí, on va néixer l'any1888, esposa del terrassenc Francesc Capdevila Casals.

Els germans Adell van ser uns paletes ben considerats a Terrassa i durant molts anys van exercir la professió de mestres d'obres. Vicent, a més, va guanyar, l'any 1914, una plaça de bomber mu­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 36

COL·LABORACIONS nicipal. Així ho reflectia l'acta del ple de l'Ajuntament de Terrassa celebrat el 23 de setembre de 1914: "Propuestos por la Comisión de Gobernación, fueron nombrados, para cubrir las vacan­ tes existentes en el Cuerpo municipal de Bomberos, Vicente Adell Querol, de veintisiete años de edad, albañil, y Juan Sala Serra".

Els dos germans Adell Querol es van ca­ sar amb dues germanes. Vicent Adell Querol ho va fer amb Maria Segarra Puig, nascuda a Catí l'any 1884, i Manuel Adell Querol va esposar Adela Segarra Puig, nada a Catí el 1889. Tant un matri­ moni com l'altre van tenir diversos fills, cognomenats tots ells Adell Segarra.

Valgui aquest article com un petit però sentit homenatge a la memòria dels ger­ mans Adell, per la seva valuosa contri­ bució a la restauració de l'ermita de Sant Salvador de les Espases. Àngel Manuel Hernández Cardona

A l'església parroquial de Nostra Senyora de l'Assumpció, de Catí, van ser batejats els germans Adell.

Panoràmica de la vall del Xorret de Catí Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 37

COL·LABORACIONS

HISTÒRIES I LLEGENDES DE LLOCS MÀGICS d'Enric Sánchez­Cid

Hi ha llocs que desprenen una sensibilitat especial. Llocs on, des de l'albada del temps, l'home ha considerat màgics, poderosos. I ho ha fet notori a través de les llegendes, edificant­hi menhirs, temples, santuaris o aprofitant els recursos que la naturalesa l'hi ha proporcionat per quedar atret pel seu misteri.

ALÓS D'ISIL (Pallars Sobirà) El riu em serveix de guia i, per tant, no hi ha problema per arribar a Alós d'lsil a pocs quilòme­ tres més amunt d' lsil. Es tracta del darrer poble del Pallars Sobirà tocant a França. Després d'Alós d'lsil la carretera es transforma en pista, passa per Montgarri i entra a la Vall d'Aran. A l'entrada de la població apareix el pont romànic, d'un sol ull, sobre la Noguera Pallaresa.

La història d'Alós, des del segle XI, queda vinculada al monestir de Santa Maria de Gerri. El po­ ble estava format per dos barris: el Sobirà, avui despoblat i en ruïnes, i el Jussà. L'església parro­ quial de Sant Llíser, és citada per primera vegada el 1090, quan els comtes donen la Vila al monestir de Gerri amb delmes i oblacions. Es troba enlairada i situada a l'esquerra de la carrete­ ra, presentant pocs elements romànics, doncs l'actual edifici és de temps més proper. Destaca la portada, a migjorn, del segle Xll o principi del segle Xlll, d'arc de mig punt i guardapols, tres ar­ quivoltes, columnes amb capitells esculpits amb cares humanes i animals. Fou incorporada a una construcció preexistent. El temple és capçat a tramuntana.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 38

COL·LABORACIONS A cada banda de l'arc de la portala­ da hi ha encastat un baix relleu. El de l'esquerra està ben conservat, es­ sent representats un home i una do­ na que s'agafen del braç. L'home porta unes calces curtes. La dona està tota nua a excepció d'un capell.

Els rostres són semblants. Els peus de l'home estan encarats i la dona presenta les cames cargolades amunt a banda i banda. Entre ells apareix una creu llatina. Al costat de cada rostre es llegeix ARNAL (home) i RIKER (dona) si bé sem­ bla trencat el pal de la R. A la dreta de la portalada hi ha l'altre relleu amb dues figures casi idèntiques i mutilades les parts del sexe a principi del segle XX. Els caps són poc acurats, les mans es recolzen en la cintura, mentre que el de la dreta passa el braç per darrera de l'altre. Els rodegen, una roseta de sis pètals a cada angle inferior, un crismó amb les lletres XPTS i la A i la W i dos estels de cinc puntes de forma diferent, així com una flor de quatre pètals. A sota de la làpida hi ha dues mènsules en forma de cara, molt probable­ ment, aprofitades.

Aquestes dues làpides, casi segur sepulcrals, es consideren una novetat del segle Xll i es relacio­ nen amb els enterraments de personatges importants. L'actual situació no és l'original, si bé per les referències de Ceferí Rocafort1 en el 1900 ja es trobaven en l'actual emplaçament. Hi ha di­ verses interpretacions d'aquestes figures de la darrera làpida descrita tenint en compte la nuesa dels personatges, el crismó, els estels i les rosetes de sis pètals relacionant aquests elements amb la puresa de l'anima, l'església de Crist, l'Univers... respectivament.

Ara bé, en el cas de la làpida de mà dreta en que els dos personatges són versemblants i formen parella, cal suposar que eren homes i per ser més notori el sexe masculí, varen ser mutilats (el sexe aparent de la dona escandalitza menys o suggereix i agrada més. Al ser parella de dos ho­ mes i fent­me ressò de la veu pública que atribueix aquest temple als Templers (com cita Ceferí Rocafort), no descarto que pogués ser una làpida d'un sebollament templer: aquells monjos guer­ rers anaven en parella, hi està representada la rosa templera, defensaven a l'Església de Crist (el Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS crismó) i la nuesa en que foren representats significava la puresa que els caracteritzava. Ha estat un vertader sacrilegi artístic aquest acte de vandalisme, perquè constituïen dos interessants exemples de l'art primitiu, doncs no és fàcil trobar motius reproduïts amb la forma tant càndida com foren concebuts. Aquest vandalisme és pot atribuir a un personatge dirigent, doncs al res­ taurar el temple en el segle XVlll, s'abandonaren entremig del ompliment dels murs del campa­ nar, dos fragments d'unes figures humanes. Una d'elles, representa un home amb la mà pròxima a l'exagerat penis. L'altra figura és la part inferior d'una dona que té la mà prop del sexe, però tapada per una faldilla. Un cas semblant de sacrilegi artístic és el que presen­ ten els baix relleus que també es troben encastats a la façana lateral de l'església de Sant Joan d'lsíl, situats prop del ràfec. En aquest cas les quatre figures han estat mutilades de cintura per avall. Casi tota la façana de Sant Llíser d'Alós ha estat arrebossada, a excepció de la part baixa, que permet veure els carreus ben tallats propers a la portada, a diferència de la pedra llosenca de la resta.

L'interior del temple és senzill, amb un altar presidit per la figura mitrada de Sant Llíser, i quatre altars laterals. A l'entrada apareixen dues piques d'oli compartimentades i la pica baptismal amb decoració geomètrica, cares humanes i animals. Al cementiri dins del que era la sagrera a l'entorn del temple, hi ha una placa dedicada als maquis que perderen la vida en el seu fracassat intent d'envair Catalunya i alliberar­la de la dictadura franquista.

D'aquesta església procedeix el frontal d'altar, decorat amb estuc i pintura, que es conserva en el MNAC. La Mare de Déu i l'Infant es situen en el centre rodejats per la màndor­ la i quatre àngels en els carcanyols. En cada un dels quatre registres laterals apareixen dos personatges separats per fines columnes. Tots ells porten nimbe, mantell i túnica, així com també un llibre, a excepció de les dues figures superiors i prop del compartiment central: són Sant Martí i el seu diaca Sant Briç.

La Mare de Déu, en aquest frontal, s'aparta de l'habitual hieratisme, sostenint a l'Infant amb les dues mans. Està asseguda damunt d'un arc2. El Fill es troba assegut a la cama dreta de la Mare en posició 3/4, beneeix amb la mà dreta i subjecte el llibre amb l'esquerra. Es calcula que per­ tany als finals dels segle Xll i principi del segle Xlll.

1) Carreras i Candi, Francesc: Geografia General de Catalunya (Ceferí Rocafort).

2) Aquest assentament de Maria no és freqüent i, en canvi, és sovint en les representacions de Crist.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS

LA CASERNA DELS ALEMANYS

Com a resultat de les guerres constants amb França al llarg de la segona meitat del segle XVII, i a la creació d'exèrcits nacionals estables, s'inicià, a Girona, la construcció d'algunes casernes, a punts diversos de la ciutat, la finalitat de les quals era d'acollir les tropes encarregades de la defensa de les fortificacions de la plaça de les incursions franceses.

Restes de les casernes d'Alemanys vistes des de la Torre Gironella, a principis del se­ gle XX. Col·lecció Ajuntament de Girona.

Autor desconegut.

L'any 1690 s'acabà l'edificació enfront de la Torre medieval de la Gironella, a l'extrem oriental de la ciutat, una gran caserna anomenada popularment dels Alemanys. El nom li vé donat perquè va acollir en el seu interior, almenys durant un temps, una guarnició de soldats centro­europeus (1).

La planta de l'edificació té forma de trapezi amb el costat llarg a l'oest. Les parets perimetrals de tres dels quatre costats, nord, est i sud, estan constituïdes per les muralles antigues de la ciutat, i el de ponent pels alts murs de l'edifici militar. És precisament en aquest indret on s'obre una gran portalada enquadrada interiorment per unes garites de guardia que constituïa l'entrada principal al recinte. A l'interior de l'antiga caserna es conserven en el sector septentrional les ruïnes d' un edifici destinat a rebre la tropa, essent la resta un gran pati, avui enjardinat.

Les obres, molt lentes i importants, continuaren alguns anys. L'any 1690 es va acabar la cons­ trucció de la major part de la Caserna i es va dotar l'edifici d'aigua abundant. L'any 1692 es va consagrar la capella i s'acabaren les clavegueres que abocaven l'aigua al riu Galligans. L'any 1732 s'hi efectuaren importants obres de reparació degut als problemes estructurals que presen­ tava la construcció inicial. Posteriorment, el 1787, va caure una part de la volta de les quadres noves, reconstrucció que el Consell de la Ciutat va ordenar a favor del mestre de cases Salvi Tal­ tavuït amb un cost de 4.799 lliures catalanes (2).

El 1794, el Mariscal de Camp Tomàs de Morla va emetre un informe sobre la situació defensiva de Girona, en la que esmentava l'estat d'abandonament de la ciutat, en general, i deia: "12º. Aun Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS es mas de admirar el abandono y descuido que se ha tenido en el recinto de esta plaza, al ver una parte de él, y su camino de ronda ocupado por algunos edificios de la catedral, casas perte­ necientes a ella, y quartel llamado de Alemanes; las defensas que quitan estos edificios por la parte exterior, se podran en cierto modo suplir por una especie de barbacana, que proporciona un muro antiguo que hay desde la puerta de Sn. Christobal a la torre Gironella".

Estat actual de les edificacions

Aquests problemes tornaren a aparèixer el 1806, i en aquesta ocasió es va recórrer a l'enginyer mi­ litar Guillem Minali, qui va proposar enderrocar les voltes i cobrir l'edifici amb un teulat amb ra­ joles, fusta i cairats. Amb alguna reparació més d'embalum la funcionalitat de l'edifici es mantin­ gué fins a l'any 1809 quan, a resultes del setge de la ciutat per les tropes napoleòniques, aquest in­ dret, especialment castigat pels durs atacs de les tropes franceses, s'enrunà del tot.

L'evolució de les tècniques de guerra aconsellà no tornar reparar els greus desperfectes. Actual­ ment només resten dempeus les façanes de l'edi­ fici principal.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS Notes (1) ­ Després de la declaració de guerra de les autoritats de Catalunya contra el Duc d'Anjou i el Regne de França, el 28 de juliol de 1713, es va constituir el Regiment de Sant Narcís. Aquest es­ tava format amb la tropa alemanya que no havia estat evacuada, i va agrupar la majoria de com­ batents de l'antic regiment de Gabriel Kaulbars. Joan de Madrenas, que havia servit al dit regiment amb el grau de tinent coronel, va ser nomenat coronel del nou regiment. De peu ale­ many teòric de mil homes, el regiment de Sant Narcís aplegà uns 500 combatents. Mentre que la tropa era majoritàriament d'origen germànic, l'oficialitat va quedar coberta per catalans. El regi­ ment de Sant Narcís va participar activament en la defensa del setge de Barcelona.

(2) ­ Aquest import es va obtenir de la venda de diverses cases propietat de l'Ajuntament (AHMG, Manual d'acord de l'Ajuntament de Girona, 5 de gener de 1787). En aquests moments, els enfrontaments entre els mestres de cases civils i els enginyers militars sovintejaven ("L'arquitecte, l'arquitectura i la ciutat: Girona 1760­1835", Ramon Ripoll i Masferrer).

Composicions florals a l'interior del recinte.

Girona Temps de Flors 2019 Extret de: pedresdegirona.com Fotos actuals: Jaume Pintó Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS

L'àngel de l'esperança

Sempre ens acompanya, incansablement, fort i manyac alhora. Les seves ales immenses embolcallen l’univers, com una mare el seu fillet abans de néixer. Sota d’elles tots ens sentíem forts, i capaços d’absorbir l’última llàgrima. Tots som enduts enllà impel·lits pel seu vol sense atur. No hi ha ahir en l’àngel de l’esperança, sols hi ha demà, un demà pre­ sent, un demà que ja comença, un demà que brolla de l’avui, de la font d’aigües noves, de la terra llaurada, dels ulls lluminosos i de la suor fecunda.

– Porto el futur en mes entranyes i el faig néixer constantment ­digué l’àngel de l’esperança. Tot el demà és dins meu, però aquest demà el faig néixer cada dia, el faig present en l’avui. Us ofereixo, humans, un do del present, us el dono, aquest regal, perquè tot jo sóc un demà etern, un demà perdurable que s’arrela en l’ins­ tant que passa, en el grumoll d’energia que existeix de sempre, en l’infinit que tot ho comença i tot ho acaba. És bell agombolar­se sota l’àngel de l’esperança, és bell i és fort. L’àngel de l’esperança porta en ell l’alè de tot allò que és bell i és noble, ens porta un alè de llibertat i de vida i d’humanisme, ens duu un impuls de justícia i d’igualtat, un gavadal de somriures. Peoner de tots els moviments d’alliberació, els precedeix en els camins de la terra i del cel. L’àn­ gel de l’esperança dóna força a l’esclau per a trencar les cadenes, il·lumina els ulls dels homes per trobar la veritat i allunyar­se de la fosca i dels ídols, mou els homes per treba­ llar per a un demà millor, incansablement. L’àngel de l’esperança transforma el món.

L’àngel de l’esperança ens forneix el convenciment i la confiança que superarem els límits i vencerem la mort en una vida nova sens terme i sense nit. Ens col·loca en el cor de l’enllà i ens atia i impulsa a totes les aventures humanes i divines, a seguir la cursa infinita de tots els espais. L’àngel és, també, present, com un bon company, en la nostra solitud i en les nostres Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS angoixes que massa sovint ens atenallen, i no ens abandona, ans ens ajuda a prosseguir la vi­ da i a somriure a l’existència. Què fórem els humans si no tinguéssim esperança, sobretot l’esperança de sobreviure a la mort i de trobar l’Infinit?

– Espereu sempre, homes de la terra, espereu sempre, constantment ­féu l’àngel d’ulls de carícia. No us canseu mai d’esperar en qualsevol situació, per desesperada que sigui. Quan les últimes llàgrimes hagin davallat dels vostres ulls galtes avall, si­ lencioses i trèmules, espereu encara. Quan tot s’hagi esfondrat i només restin ruïnes, espereu encara. Quan el pes feixuc de l’opressió faci acotar el cap i arrugar la pell, espereu encara. Quan la bogeria humana malversi la terra i la vida, espereu encara.

Quan la incomprensió o l’odi, quan el ferro o el foc us fereixin i cremin, espereu en­ cara. Jo us seré sempre a prop, com un company, com una mare, i faré néixer la nova vida que vindrà. I llavors, espereu encara.

Sí, espereu tota nova vida, perquè la nova vida vindrà, humans. Sobretot espereu vosal­ tres, joves, vosaltres que sou tan a prop meu, vosaltres que representeu una esperança dià­ fana. No perdeu mai la il·lusió, espereu. Espereu la vida que ve, joiosa i feliç, espereu la vida lluminosa i plena d’amor que jo us porto, la vida nova de tots i de tot, sense nàufrags, sense exclusions. Tots els somnis poden ser realitat si us obriu i us afanyeu a la tasca. En­ davant, amics, que la vida és bella i el món és gran.

L’àngel passava, passava. I quan ell passava, com un present sense posta, ja no quedaven llàgrimes sinó sola­ ment somriures.

Jordi Llimona i Barret

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES BIBLIOTECA EL CASTELL Us recordem que, si voleu, podeu accedir a tota la informació de l'Ajuntament de Vacarisses i de la Biblioteca El Castell, clicant sobre les respectives icones.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS

El cometa Recordo la llum taronja de vespre que venia de cara. Darrere del serrell que em creixia massa ràpid axinava els ulls mentre caminàvem sortint del recinte. Havíem cantat tot el dia amb el grup de Caramelles del poble, i entre rialles dels més petits i converses dels que ho eren menys, fèiem camí cap a un autobús on seguiríem cantant de tornada a casa, sentint­nos estrelles.

Ho recordo a càmera lenta i amb tot detall, però van ser dos segons. Del no­res, la cara enorme d'un gos, un pastor alemany, va ensenyar totes les dents per clavar­les a la meva cama dreta, la meva preferida, la de la taca de naixement al genoll que sovint despertava mirades curioses.

En qüestió de segons, potser mil·lèsimes, el meu genoll dret deixava d'estar envoltat de les seves dents per estar­ho d'aquelles persones no tan petites que havien vingut a separar­ lo. 'No t'ha fet sang, només t'ha marcat. Es deu haver espantat. Estàs bé?', i amb la resi­ liència pròpia dels 7 anys vam seguir cap a l'autobús, i del bus a casa.

Va ser al cap d'uns dies que el meu genoll dret, ja decorat de naixement, va començar a mostrar les petites marques que les dents de l'animal havien ocasionat a la meva pell de 1997. Recordo 4 petites marques envermellides, segurament dels ullals que m'havien marcat. Jo me les observava, encuriosida, i veia com al llarg dels dies tres d'elles desapa­ reixien mentre l'última marca, lluny d'esborrar­se, evolucionava del color vermell al gra­ na, per acabar formant un bon blau amb dues esteles. Em mirava les cames, comparant l'esquerra amb la dreta, observant la clara descompensació en la seva decoració.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS Resulta que un parell de mesos anteriors a l'incident havien anunciat un fet insòlit a la te­ levisió. Els telenotícies obrien la programació amb l'apropament d'un cos de foc, pro­ vinent de l'espai, al planeta terra. La primavera havia fet florir els boscos, però era el cel qui era observat per milers de persones cada nit, amb por, emoció i un misteri fosc propi de la generació de la ciència­ficció.

Així doncs, algunes nits després del gos i l'evolució de la marca blava amb dues esteles del meu genoll, sopant amb la tele encesa, vam veure­hi una fotografia detallada del co­ meta. Un pla retallat el mostrava a la perfecció. El cometa Hale Bopp era rodó, blau, amb dues esteles que el seguien com quan es toca abans d'hora una gota de pintura.

Recordo sortir al pati, de nit, a coll del meu pare. Amb el dit va assenyalar el cometa, que brillava amb força per sobre de Montserrat. "T'hi has fixat? Tens el cometa Hale Bopp al genoll.“ Van passar les nits, també els dies, i quan el cometa va marxar del cel també va fer­ho del meu genoll.

I tot va quedar en un record fugaç, que segons pronostiquen els científics i astròlegs, tor­ narà a visitar­nos l’any 4.520.

Alícia Rey Peroy

El Cometa Hale­Bopp (el nom oficial del qual és C/1995,O1) va ser probablement un dels cometes més àmpliament observat en l'últim segle i un dels més brillants que s'han vist en dècades. Va poder ser observat directament amb la vista durant 18 mesos, quasi el doble del temps que va poder observar­se el Gran Cometa de 1811. El cometa Hale­Bopp va ser descobert el 23 de juliol de 1995 a una gran distància del Sol creant­se des de llavors l'expectativa que seria un cometa molt brillant quan passara prop del Sol. La brillantor d'un cometa és quelcom molt difícil de predir amb exactitud, però l'Hale­Bopp va superar tot allò que s'ha esperat quan va passar pel seu periheli l'1 d'abril de 1997. El cometa va ser anomenat el Gran Cometa de 1997; el seu pas va incitar un cert nivell de pànic en la població, i va incitar un suïcidi en massa entre els seguidors de la secta de La Porta del Cel. El seu període orbital és d'uns 2.537 anys.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS

Tenir cura de les persones grans

La relació que hem tingut amb els nostres pares durant la infància determina i condici­ ona la nostra manera de relacionar­nos i d’estimar. La possessió, la sobreprotecció i la insuficiència afectiva generen inseguretat i manca de confiança en nosaltres mateixos i en els altres. Tindrem por que ens rebutgin o ens abandonin, no sabrem comprome­ tre’ns. Per això, tenir cura de les persones és una tasca molt important i, potser, la menys valorada. Tots necessitem suport, reconeixement, respecte, però també consol, esperança, una profunda alegria de viure i, sobretot, amor, molt amor. I qui millor per estimar un pare que un fill/a!

Els cristians hem de mostrar amb paraules i amb obres la nostra fe, és a dir, estic amb tu perquè t’estimo, no perquè et necessito. No és el mateix cuidar nadons que cuidar perso­ nes que es troben en un procés de pèrdua de capacitats i molt poca o nul·la possibilitat de millora. És un do, poder i voler cuidar una persona gran en la vellesa i fer­ho amb una entrega extraordinària. És un treball que ens humanitza i ens permet copsar un sentit de la realitat i dels nostres límits, molt saludable. Els treballadors hauríem de tenir dret a una baixa per poder tenir cura d’una persona que necessita atenció, i garantir que aques­ tes baixes es donessin a homes i a dones. Tots necessitem amor i amistat. Mai podem im­ posar a ningú que ens estimi, ni el podem obligar que ens cuidi... és un do.

Tenir un avi és un tresor, ens cal a tots descobrir el gran valor de la vellesa i, sobretot, que l’avi se senti estimat, nosaltres en tinguem cura i li procurem una vida amb la màxi­ ma dignitat. Els avis han viscut i han treballat sempre, procurant­nos el nostre benestar.

Cal inculcar des de petits un interès pels nostres pares i avis, començar a comprendre que la vida no és només jugar, divertir­se, sortir, voltar i passar­s’ho bé.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS També cal anar integrant la mort i el sofriment. Forma part del créixer i madurar que tots hem d’anar fent dia rere dia. Els pares/avis, a mesura que empitjoren i ja no poden val­ dre’s, no s’haurien d’ocultar ni enviar­los a un hospital o residència perquè acabin la vi­ da allà, sinó, en la mesura del possible, tenir­los a casa envoltats de l’afecte, agraïment, amor, respecte, acceptació i cura de la família, però és clar, per això cal haver­s’hi entre­ gat abans. Si es vol, es pot, i això dona una tranquil·litat i una pau extraordinària al fill/a, una vegada traspassat el pare/mare. No obstant, sempre hi ha casos i situacions familiars en què es fa impossible tenir i cuidar la persona gran a casa, a càrrec de la família.

Per part de la persona gran, a mesura que un va envellint, es pensa més en les limitacions pròpies de l’edat. Es té més temps de pensar­hi i se n’és més conscient. Ningú vol patir limitacions ni malalties, però hi són, i sempre en podem aprendre. Al cristià li cal espe­ rança, no resignació. Les pròpies limitacions i sofrences cal saber­les viure com una no­ va oportunitat, no com una calamitat i, sempre amb humilitat.

Mai sabem com podem ser de forts, fins que ser fort, atrevit, agosarat, valent... és la teva única opció. Per moltes debilitats humanes que tinguem i sentim, les hem de veure com una oportunitat de trobament amb Déu i amb la nostra família, i ser feliços per poder fer feliços els altres. Podem donar el nostre testimoni d’apropament a Déu en moments difí­ cils, en una societat que sovint defuig el dolor i la mort.

Montserrat Rosell Pujol ­Vic

Diversos estudis realitzats entre cuidadors informals fan referència als guanys del cuidador, com els canvis positius derivats de la seva relació amb la persona dependent.

Així, els cuidadors diuen que aquesta experiència els ha ajudat a:

• • • • • • • •

Organitzar millor el propi temps. A gestionar, prioritzar i organitzar amb eficiència.

Tenir més paciència i ser una persona més comprensiva.

Gestionar millor les pròpies emocions.

Ser més fort i capaç d’enfrontar­se a l’adversitat.

Comunicar afecte.

Incrementar els coneixements i habilitats a l’hora de tenir cura de les persones.

Estar més a prop del familiar dependent i tenir un sentiment de reciprocitat (poder tornar al familiar les atencions prèviament rebudes).

Créixer en la pròpia fe i en la vivència espiritual.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 49

26M ­ ELECCIONS MUNICIPALS VACARISSES

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 610 ­ Juny 2019 ­ Pàg. 50