Núm. 611 - Juliol 2019

Núm. 611 ­ Juliol de 2019

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora acollidora ii fraternal frater‐

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 1

SUMARI Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 8 Dites populars 9 Racó de la poesia 10 Vacarisses, balcó de Montserrat 12 Des de Viladecavalls 22 Dels diaris 24 Racó de contes i llegendes 28 Indrets de Vacarisses 31 Llengua catalana 34 Col·laboracions 36

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jordi Badia, Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 9241­2014 (de la versió digital)

Foto de la capçalera de la portada: flirck.com

ESGLÉSIA DE VACARISSES

HORARI DE MISSES

Dissabtes: 8,00 del vespre Diumenges. 2/4 d'11 del matí

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 2

PÒRTIC Vist per sentència Ara que el judici està vist per a sentència, em ve al cap el tràiler del passat recent.

El dia que es van “presentar” les urnes. Jo era a Catalunya Ràdio i vaig posar 'Rock'n'roll mu­ sic' dels Beatles, i vaig preguntar als anants i vinents del carrer si les trobaven apropiades.

L’Albiol acabava de dir que la seva dona tenia un cossi molt semblant per a la roba bruta.

El dia de l’escorcoll a la conselleria d’Economia. Vaig entrevistar tot de senyores i també en Josep Maria Portavella, l’actor de The Chanclettes, que estava molt afectat. Vaig men­ jar un entrepà a la terrassa del Nostrum. Al Ciudad Condal vaig enraonar amb un guiri. A la nit, una amiga periodista em va dir que aquells cotxes de policia aparcats estranyament allà al mig estaven oberts i tenien armes a dins.

L’atemptat de la Rambla. La gratitud cap a en Trapero. El govern d’Espanya dient que tot estava controlat i ell dient que no. La manifestació, amb la gent posant clavells als cotxes J.Palou dels Mossos.

“A por ellos”. Aquell trencament 'de facto'.

Els 'piolins' a Barcelona. La broma, primer, amb el vaixell. L’actitud que tenien, tan bus­ ca­raons, als bars. La por que feia que algú s’hi tornés i hi hagués un nou Altsasu.

L’1 d’Octubre. Els primers vídeos. El meu poble. La gent dient: “Aquí no venen a pegar, diu que aniran a pegar al col·legi on vota el Raül Romeva”.

El discurs del rei Felip.

La primera visita a Madrid per veure en Junqueras a la presó. Coincidir amb els amics d’en Forn a la sala d’espera. “Cuideu­me la família”. Aquesta frase.

El castell del Montgrí. Homenatge a la Dolors Bassa. El Roger Mas i l’Àlex Torío hi cantaven i hi van pujar amb la guitarra a coll. Com vam riure, perquè anaven vestits de “concert”, sense pensar en el camí costerut.

I el judici. L’Enric Millo dient allò de “la trampa del Fairy”.

L’emoció dels advocats.

Ampar Moliné (13/06/19) / ara.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM Durant l'any 12 B (15)

Creure en Jesús és creure que el bé pot triomfar sobre el mal, malgrat tots els entre­ bancs. La por, les injustícies, la misèria, l'opressió... tot pot ser superat si els homes ens hi impliquéssim. Ell ens convida posar­nos en marxa i no tirar­nos­ho a l'esquena. Cal emprendre la travessia.

Cal anar a l'altra riba. La fe no val pels panxa contents. Si estem certs que Ell navega amb nosaltres no vol pas dir que no ens trobem amb problemes i dificultats.

Ens diu que no lluitarem sols, passi el que passi. Fa la nostra travessia. La fe consisteix en fiar­nos d'Ell. No és Jesús que dorm: és la nostra fe que es fa un fart de jaure. Està endormiscada o adormida del tot. La qüestió és confiar i deixar­lo fer... Jesús calma el vent i omple l'espai de calma i de pau...

Si ens preocupéssim una mica de tants que viuen amb aigua fins al coll... Tenir por equi­ val a manca de fe.

Qui creu i confia, no té por. La fe venç les tempestes més cruels. La fe no és una manera de pensar o parlar, sinó una manera de viure. No voler ser servits sinó servir. No buscar privilegis i poder. Ocupar l'últim lloc és bona feina. Hem de voler ser reconeguts en la vida pels no coneguts i no tinguts per res. Els que tenen poder amenacen, infonen por.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM La por fa sentir inquietud i confusió, paralitza, ens fa insegurs, acapara les consciències i impedeix fer un món més humà. Endavant! No temeu! Encara ens diu. Les circumstànci­ es adverses no ens poden desanimar; l'amor allunya al temor.

Déu és encara amb nosaltres. Cal seguir remant. Cal tirar endavant. Crec que val la pena.

Si no hagués cregut que val la pena, no hauria pas aguantat tant, ja fa temps que ho hau­ ria deixat estar.

Crec que encara val la pena lluitar una mica.

Sebastià Codina i Padrós

Ernest Maragall i Mira Barcelona, 05/01/1943

Polític Ex Conseller d'Educació de la Generalitat de Catalunya

"L'1­O serà recordat com el dia que la ciutadania es va fer mestre del seu destí".

"Sento una acumulació d’indignació i una suma de raó i de raons d’aquesta Catalu­ nya que no es rendeix i que no es resigna".

"L'estat espanyol no en sap, ni en vol saber res, de reconciliació ni de sobiranies compartides. L'estat no sap guanyar, sap derrotar; no sap compartir, sap humiliar i castigar".

"No abandonarem la via democràtica en el camí d'un projecte per a tots els catalans i catalanes, que ha de ser amb tots els ciutadans, un projecte de República, justícia, equitat i progrés".

"Caldrà resistència i intel·ligència. La que caldrà per guanyar la llibertat de Junque­ ras, Sànchez i Forn, i accelerar el retorn dels exiliats. Aquest país serà sempre nos­ tre. Visca Catalunya".

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Truita d'alls tendres amb tonyina Ingredients:

Manat/s d´alls tendres.

Tonyina de llauna.

Ous, sal i oli.

Les quantitats dependran del nombre de comensals.

S´agafen els alls tendres, es pelen i es tallen el màxim de petits. S`aprofiten les fulles dels alls mentre siguin tendres. Es posen a fregir amb l´oli. Per donar­li una mica més de gust de la tonyina podem aprofitar l´oli de la llauna.

Mentre es fregeixen els alls podem batre els ous i esmenussar­hi la tonyina. Un cop els alls cuits els barrejarem amb els ous. Tindrem cura de mirar si hi ha massa quantitat d´oli. Un cop tinguem els alls, ous, tonyina i la sal corresponent procedirem a fer la truita.

La cocció ja depèn de cadascú com li agradi. Ni crua ni cuita amb excés. Espero que us agradi. Si l´acompanyeu amb un porronet de vi, millor que millor.

Bon profit!

Josep Torras Prat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 6

CAMPANADES Santa Maria de Ginestarre Pallars Sobirà Santa Maria de Ginestarre és l'església romàni­ ca del poble de Ginestarre, en el terme munici­ pal d'Esterri de Cardós, a la comarca del Pallars Sobirà. Té la categoria de sufragània de Sant Pau i Sant Pere d'Esterri de Cardós. Està situada a l'extrem meridional del poble, en el seu punt més baix.

La població de Ginestarre apareix documentada per primer cop el 1069, en una donació que també esmenta la seva església de Santa Maria, i és present en nombrosos documents dels segles posteriors. Inicialment, era sufragània de Sant Julià d'Arròs, més tard va passar a dependre de la parroquial d'Esterri de Cardós, posteriorment va passar a ser administrada des de Llavorsí, i des dels darrers anys del segle XX ho és des de la parròquia de Rialb. És un temple d'una sola nau, amb l'habitual absis semicircular a llevant. En èpoques posteriors al romànic hi foren afegides dues capelles a banda i banda de la part de capçalera de la nau, for­ mant un petit creuer, i una sagristia al costat meridional de l'absis. L'absis presenta una cobertura amb una volta de quart d'esfera, i la nau, amb coberta de fusta. La porta s'obre a migdia, actual­ ment sota un porxo més modern que la part principal de l'església. A l'angle nord­oest, a més, hi ha un petit campanar de torre. A l'interior, a l'extrem oposat al presbiteri hi ha un cor de fusta.

Després de l'arrencada de les pintures murals romàniques, l'església va ser arrebossada de color blanc; en l'actualitat la humitat ha malmès nota­ blement aquest arrebossat. El temple posseïa unes notables pintures murals, actualment conservades al Museu Nacional d'Art de Catalunya, un frontal d'altar, actualment al Metropolitan Museum of Art, de Nova York, dues piques de pedra romàni­ ques (una de beneitera i una altra de baptismal) i una imatge de la Mare de Déu, que es troba en el Museu Diocesà d'Urgell.

Extret de: ca.viquièdia.org Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL Amb diners podem comprar relacions humanes però mai l'amistat.

Els malfiats de mena no gaudiran mai d'amistats que valguin la pena.

En l'amistat no hi ha res més perillós que l'adulació, el fals elogi i la condescendència.

En les amistats, per més fermes que semblin, també hi ha la possibilitat del divorci.

L'amistat amb els grans homes és insegura; si cauen, ens aixafen, i, si s'enlairen gaire, ens ofeguen.

L'amistat és com la música; dues cordes del mateix to, vibraran totes dues, encara que només en toquis una.

L'amistat és compartir, és solidaritat i sinceritat.

L'amistat és l'única virtut l'excés de la qual continua essent sempre una virtut.

L'amistat és l'única virtut que per més que n'hi hagi mai degenera en vici, empre continua es­ sent una veritable virtut.

L'amistat és un negoci desinteressat entre dues persones iguals.

L'amistat és un privilegi de la gent senzilla; els poderosos difícilment coneixen la dol­ cesa de l'amistat.

L'amistat existeix en el coneixement de l'amic.

L'amistat no es compra ni es ven: es guanya.

L'amistat no es troba en una mà que s'estén, en la bondat d'un somriure o en el plaer d'una companyia, sinó en descobrir que algú creu encara en nosaltres i està disposat a confiar­hi.

Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 8

DITES POPULARS

Refranys sobre l'estiu A on els frares han fet niu, vés en hivern i en estiu.

A on has passat l'estiu, passa l'hivern.

Abans de Sant Martí, pa i vi; després de l'estiuet, fam i fred.

A l'estiu, tota cuca viu; a l'hivern, tota perd son govern.

Aigua d'estiu, xerriu­xerriu; aigua d'hivern, aigua d'infern.

A l'estiu, tota cuca viu; menys els sastres.

Aigua d'estiu, xirriu, xirriu!

A l'estiuet de Sant Martí, mata el porc i en­ cuba el vi.

Al juny, l'estiu no és lluny.

A l'hivern forner, i a l'estiu taverner.

Al punt de l'estiu.

A l'hivern fornera, a l'estiu tavernera.

Al qui en hivern d'estiu va, no li preguntes com li va.

A l'hivern per la moquina i a l'estiu per la calor, sempre és bo dur mocador.

Alegria de Portvendres, alegria dels hi­ verns; a l'estiu cap alegria, perquè falten A la casa on no hi ha pa, fins a l'estiu hi fa bastiments. fred.

Bon punt Sant Andreu (de la Castanya), si A la Pobla de Segur, l'hivern llarg i l'estiu no fos a l'estiu la boira i a l'hivern la neu. curt.

Bon temps pel juny, bon estiu segur.

A la primavera, no hi fa filera; a l'estiu, el filar no diu; per la tardor, no hi ha filó, i a Broma baixa per Santa Àgata, senyal de pe­ l'hivern el fred sorprèn. dregades a l'estiu.

A la vora del riu, no faces niu, ni en hivern ni en estiu.

Extret de: tematic.dites.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 9

RACÓ DE LA POESIA Juliol Cada dia de juliol matinem jo, la llum i el sol per anar a fer un bany a mar, contemplar al camp cada color i inventar el que hi ha més enllà de l'horitzó.

Nit de lluna plena suau i serena; nit de xafogor.

Fanalets s'encenen, revetlles que tenen tota la dolçor.

Promeses descloses, florida de roses, il·lusió i anhel; alfàbrega forta que l'amor ens porta sense cap recel.

Esclat de poncelles, nit plena d'estrelles, coets cel enllà; dolçor de promeses, guspires enceses, estretes de mà.

Il·lusió nascuda d'un amor viscuda amb dolçor de mel; bella companyia fins que vingui el dia amb un altre cel.

Un bosc de ginebró, una bruixa que descansa, un feix de llenya amb màgia o un pou d'aigua sagrada.

Cent cavalls alats, una cançó mai cantada amb tres tambors de fons i un vals antic de fades.

Un paradís de verds novells, de fruita fresca mil safates, flors i llaços en garlandes i temps d'estiu farcit d'hores.

Dies i nits en equil·libri, rosada blanca a l'albada, aromes suaus d'herbes superbes i serenor als capvespres...

Isabel Burriel

Joan Sisamon Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 10

RACÓ DE LA POESIA Poema basat en un fet real a Vacarisses el 4 de maig d’enguany.

Xavier Coderch

Garlant, dues parelles, una tarda, tranquil·lament anaven passejant.

El sol era brillant i enmig dels arbres ocells amics anaven refilant.

Al crit d’un home gran, la mala bèstia va retornar al portal del que marxà, i l’home fent­se l’orni i amb modèstia als quatre atemorits se`n excusà:

Als xalets del voltant, portes tancades, lluïen els jardins ben endreçats, vorejant el camí, com si les fades joioses els haguessin encantats.

“El gos només volia saludar­los content de veure’s lliure del tancat però, com que és tant gran, en abraçar­vos es va passar de mida, tot plegat…“

Sonà llunyà un grinyol i, de sobtada, un gos pelut sortí esperitat, clavant­li a un dels vianants una trompada i amb urpa, collar o dents ferint­li el braç.

Amb ferida sagnant l´home, i les cames d’ell i la dona amb els ossos baldats, hagueren d’aturar la passejada i ambdós a l’hospital van ser ingressats.

Seguint impetuós la revolada, alçant­se dret, el ca s’abalançà sobre una de les dones que, espantada, damunt de la vorera va aterrar.

Més l’amo del gossot se´n tornà a casa acompanyant el gos ensinistrat, mostrant un feix gruixut de paperassa, deixant als dos ferits desemparats.

Així també hi ha qui, dient estimar­vos, us nafra ànima i cos, sense avisar, sorgint d’un món obscur, i per salvar­vos no us queda més remei que vigilar…

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 11

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Antoni Masana, reelegit alcalde de Vacarisses Dissabte, 15 de juny, a les dotze del migdia, es va constituir el nou consistori, amb més dones que homes per primer cop.

La Sala dels Cups d’un dels edificis més emblemàtics de Vacarisses, El Castell, va acollir ahir al migdia el ple de constitució del nou Ajuntament del municipi. Els resultats de les eleccions del passat 26 de maig van atorgar 6 regidors a ERC, 3 a Unió Independent per Vacarisses (UIPV) i 1 a Veïns per Vacarisses (VpV), PSC, Movem Vacarisses (MV) i Ciutadans, que entra a formar part del consistori per primer cop. També és la primera vegada que el nombre de regidores supera el de regidors.

En les votacions, a mà alçada, el candidat d’ERC va obtenir 6 vots; el d’UIPV, 3, i la de Ciuta­ dans, 1. VpV, PSC i Movem van absternir­se. Tal com determina la llei, si cap grup assoleix la majoria absoluta, guanya la llista més votada per la població, en aquest cas, la d’ERC, de mane­ ra que Antoni Masana Ubach va ser reelegit alcalde de Vacarisses.

El recent escollit alcalde de Vacarisses, va iniciar el seu discurs d’investidura recordant l’alcalde republicà Antoni Ubach i demanant l’alliberament dels presos i les preses polítiques i el retorn de les persones exiliades. “Treballarem per això, però també per qui no creu el mateix que nosal­ tres”, va voler deixar clar Masana. “Vacarisses té molts reptes, però el principal és que tots i to­ tes siguem ciutadanes de primera i, per a això, tots els nuclis han d’estar urbanitzats”, va remarcar l’alcalde, qui també va estendre la mà a tots els partits que vulguin treballar en aquest sentit. I va continuar: “Seguirem apostant per la transparència i la participació perquè volem que la ciutadania governi amb nosaltres”. Tot plegat, amb la voluntat que Vacarisses sigui “una vila amb valors republicans, verda, ecologista i feminista”. L’alcalde vacarissà va finalitzar el seu discurs amb uns versos del poeta català Miquel Martí i Pol. Extret de: comunicació@vacarisses.cat

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

12a Cursa de la Campana, 6a Mitja Marató El diumenge dia 9 de juny, es va celebrar la 6a Mitja Marató de la Campana i 12a Cursa de la Campana. Amb més de 600 corredores i corredors entre les dues curses, és qüestió de felicitar­ nos mútuament per un altre gran èxit de la nostra Cursa: als organitzadors Ajuntament de Vaca­ risses i CoRReDoRS.CaT, als col·laboradors VacarissesCorre, a les desenes de voluntaris repar­ tits pels avituallaments, els controls, els trencalls, fent entrepans, marcant, repartint beguda, guardant bosses, recuperant xips, fent fotos... i als patrocinadors. Sense tots ells, està clar que la Cursa no es podria fer pas.

El dia abans, una centena de participants a la cursa més infantil de l'12a edició de la Cursa de la Campana: la Campaneta. Tot l'entorn del Serrat va quedar ple de grans corredores i corredors que han participat a les quatre curses, segons les diferents categories: Grans, Crescuts, Petits i Minis.

Podeu veure un extens reportatge fotogràfic de les diferents curses en aquesta adreça:

http://vacarissescorre.blogspot.com

Cursa de la Campaneta

Com ja és de tots conegut, aquesta cursa rep el seu nom en honor a la campana més antiga de l’Església de Sant Pere, datada de l’any 1501.

Com cada any, la competició va ser or­ ganitzada per l’Associació Esportiva Corredors.cat i l’Ajuntament de Vaca­ risses, amb la col·laboració de l’A.E. Vacarisses Corre.

Una part de l’import de les inscripci­ ons va ser donada al Rebost Solidari de Vacarisses.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 13

Cronista

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Fotos: Voluntaris acreditats Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT I, per acabar de fer­ho bé del tot...

Vint­i­dos components del A.E.VacarissesCorre van participar i van acabar aquesta tercera edició d'aquesta cursa per sota del límit màxim de temps (36 hores), que es va celebrar els dies 15 i 16 de juny. Van fer el recorregur un total de 4 equips. L'èxit va ser assolit també gràcies a familiars, amigues i amics que van tenir cura dels corredors des del començament fins al final. És un format de competició que reuneix: l’aventura d’una activitat en format non­stop, el treball en equip que requereix conviure i compartir i l’atractiu en la descoberta d’un llarg i divers recorregut de nord a sud de Catalunya, des de Castellar d'En Hug fins a Sant Cugat del Vallès.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Cliqueu aquí si voleu veure un reportatge més extens Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT El dia 6 de juny passat, a la bi­ blioteca "El Castell" es va fer la presentació del llibre "Joan Cadevall, professor, botànic i geògraf" del qual n'és l'autor el nostre col·laborador Àngel Ma­ nuel Hernández Cardona.

Dissabte, dia 8 de juny passat, a les dependèn­ cies de l'edifici de la biblioteca "El Castell", es va presentar el llibre "Calidoscopi", escrit per Montserrat Rusiñol, membre del Club de Lec­ tura de Vacarisses

7a Trobada dels Clubs de Lectura de la XBM (12/06/2019)

Membres del Club de Lectura de Vacarisses

Un any més, els usuaris dels clubs de lectura es van tornar a trobar al voltant de la lectura.

Més de 1.300 lectors de la Xarxa de Bibliote­ ques Municipals de la Diputació de Barcelo­ na es van reunir enguany al Teatre La Faràndula de Sabadell per gaudir de la repre­ sentació, en exclusiva, de l'obra de teatre 'Una Ilíada', una comèdia dirgida per Juan Carlos Martel amb la traducció de Neus Bo­ nilla, i la interpretació d'Eduard Farelo.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 17

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Coneixem Vacarisses tot passejant

El Casal de la Gent Gran, en col·laboració amb la Biblioteca El Castell, ha donat llum a un nou projecte: Passegem i coneixem. L’objectiu és apropar Vacarisses i el seu entorn a la gent gran del municipi.

Així, es programarà una excursió un divendres al mes, per indrets desconeguts com el Pati del Lladern o vestigis del passat prehistòric vacarissà.

La primera sortida, guiada per Laura Kotnik de la Biblioteca El Castell, va ser divendres passat, quan es va passejar i explicar la història de Vacarisses des de l’Edat Mitjana, tot visitant l’edifici d’El Castell i l’Església de Sant Pere.

La rebuda d’aquesta iniciativa ha estat molt positiva per part de la gent gran que hi ha participat, que l’han valorada com a molt interessant.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 18

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Diumenge, 16 de juny, es va innagurar oficialment la gespa artificial i el condicionament general del camp municipal de futbol.

Aquest aconteixament va servir per convocar totes les persones que, du­ rant els anys, han fet esport en diversos indrets del poble. Una trobada molt especial de retrobament per recordar els bons moments passats.

Gràcies als organitzadors per fer­ho possible.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 19

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT DES DEL CINGLE. RECULL DE GOIGS DELS INDRETS EMBLEMÀTICS DE VACARISSES

Goigs a llaor del Camí Ral a Montserrat, passant per Vacarisses (III) Fent la ruta de la vida, caminant, sigues valent: Montserrat és la cruïlla pel bagatge del creient!

1 4 Quan la fe el seny desperta Conduïen al Cimbori i glateix pel lloc més alt els camins de tot arreu, per fixar les seves ànsies, i amb vinguts de totes bandes, amb l’endreç del camí ral pelegrins a bast o a peu. ha escurçat les llunyanies s’abrandaren les teieres a les serres d’Occident: amb l’ardor de tanta gent: Montserrat és la cruïlla Montserrat és la cruïlla pel bagatge del creient! pel bagatge del creient!

2 Ben a prop i arran de casa...

Fa poc temps, tot era lluny, ja no ronquen les distàncies i tot cap a dintre el puny.

Bells tocoms que ens atiaven són tocant al món brunzent: Montserrat és la cruïlla pel bagatge del creient!

5 Camí ral deixant petjades, els científics i lletrats, tot un poble, Catalunya, amb l’esplet dels seus magnats salmejant la fe senzilla als acords del nostre accent: Montserrat és la cruïlla pel bagatge del creient!

3 Montserrat quan esguardava l’embarrat d’un nou país estrenava, qui ho diria? un esbós de Paradís.

Tot plegat la fe de segles i un país que es va coent: Montserrat és la cruïlla pel bagatge del creient!

6 Quan trepitgen la carena a l’encaix de Coll Cardús han llucat el Santuari i en un temps de dir “Jesús!” han flectat, genolls en terra, com per art d’encantament: Montserrat és la cruïlla pel bagatge del creient!

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 20

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

7 Trepitjant terra vermella, resseguien el veral: Boixadell i Can Torrella, ran de Castellet de Dalt, Ventaiol, Palà i l’Hospici amb les crestes de ponent: Montserrat és la cruïlla pel bagatge del creient!

8 Vacarisses fou la ruta dels poetes i lletrats de les terres catalanes, d’arquitectes i prelats.

Camí Ral, tu ets la drecera vers l’insigne Monument!: Montserrat és la cruïlla pel bagatge del creient!

Dels magnats de Catalunya queda rastre al paviment: Montserrat és la cruïlla pel bagatge del creient!

Reflexió: Els primers humans que trepitjaren la terra van donar quatre passes a tort i a dret. Van inaugurar, sense saber­ho, les primeres caminades. Amb el temps, els que hem vingut després hem fet mol­ tes sortides i encara no hem arribat enlloc. Cal afanyar­nos­hi o se’ns farà tard!

Isabel Roumens

Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, maig de 2018

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 21

DES DE VILADECAVALLS A la Georgina Peroy Ribes li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També escriu, recordant la infantesa, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.

HISTÒRIES D’ANTES Georgina Peroy Ribes

Tres metres i mig Tres metres i mig de corda de saltar.

Només deia aquest tros de frase, sense posar al davant ni un hola ni un voldria, ni un si us plau ni un vull. La deia en castellà quan entrava a l’espardenyeria que hi havia davant del quiosc de carrer de la cantonada. Hi venien sabatilles, espardenyes i cordes de tota mena.

La meua corda havia de ser gruixuda i pesant. Les cordes gruixudes i pesants eren les millors per donar. Donar corda volia dir agafar­la per un extrem i compaginar el tomb que el propi braç ha­ via de fer amb el del braç de l’altra nena o nen que donava corda a l’altre extrem. Tots dos braços alhora feien alçar la corda amunt dibuixant una corba perfecta, que després es xafava una mica quan tocava a terra. Si la corda era gruixuda i pesant, li transmeties l’ordre amb un lleu moviment de canell, fent que aquella avorrida tasca fos, sorprenentment, més lleugera. I, per què no confessar­ho? et donava el poder de tibar cap a tu la corda de manera imperceptible per als altres, aconseguint que la personeta saltadora del moment s’entrebanqués en aquella corda grui­ xuda i pesant que de sobte havia anat a picar­li els turmells.

Totes aquestes explicacions intentava transmetre­li a l’amable venedora mentre la mirava a les ulleres de vidre també gruixut i li suplicava tres metres i mig de corda amb veu molt fluixeta.

Fos com fos, em devia interpretar els meus pensaments. Agafava una rodona de corda recargola­ da una i altra vegada sobre ella mateixa i la posava a sobre del mostrador. Devia pesar molt, per­ què en aquell cargol de corda hi havia un munt de tres metres i mig de corda gruixuda i pesant.

Fent­la rodolar per sobre el mostrador, li anava estirant un extrem fins que era prou llarg per po­ der amidar­lo amb el metre que tenia enganxat en una vora. Allò ho repetia tres cops, fent rodo­ lar l’immens cargol de corda cada vegada. El darrer cop el feia rodolar menys, el just perquè pogués posar el tros de corda fins a la meitat del metre. Llavors subjectava ben fort la corda i agafava unes tisores, gruixudes i pesants també, amb l’altra mà. Però quan jo ja creia que la se­ nyora tallaria la corda per aquell punt invisible que venia a ser el dels 350cm., tibava un trosset més corda i el tallava més enllà, en un punt que sobrepassava de valent els 360cm.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 22

DES DE VILADECAVALLS Sense dir res, pagava i sortia de la botiga amb la meua corda embolicada amb paper prim i blanc. Era un paquetet prou lleuger, per tractar­se d’una corda gruixuda i pesant. Un cop a casa, algú em feia un nus a cada extrem i de vegades cremava amb un encenedor els fils que s’hi co­ mençaven a formar. La corda quedava perfecta i presta a ser utilitzada al mig de la vorera, amb la mida original intacta, perquè el tros afegit havia servit per poder fer­li els nusos que li assegu­ raven una llarga vida.

Els nusos eren la clau de l’engranatge. El palmell tancat i suat s’hi fermava com si fos el pom d’una porta. Des d’allí la corda rutllava i girava fent un tomb i un altre, tallant l’aire i alçant la pols de la vorera. Els nusos grossos i atapeïts sobre ells mateixos eren el regal de la botiguera, eren el bocí inesperat que faria que la mida de la corda romangués intacta per tal de poder com­ plir la seua missió: brunzir amenaçadora a dalt i picar fort a baix.

Aquella corda de pes aparentment lleuger esdevenia poderosa quan es desplegava per terra i era agafada per dues mans de personetes diferents, però d’alçada i força similar, que es miraven a una distància de tres metres i mig. Sàviament conduïda, es corbava amunt i després avall, brun­ zint, picant a terra aixecant la terra del carrer fins que deixava les pedres a la vista. Tres metres i mig – i un xic més­ asseguraven la diversió de tota una tarda a tot un eixam de canalla que fèiem cua per passar per sota, per saltar amb rebot per entrar en grup a l’olla barrejada... i per fer allò que era més difícil: sortir de sota l’arc de la corda brunzidora sense que et toqués ni a la punta del vestit ni al cabell ni se’t quedés enganxada al coll. Si passava això, ja se sabia el que tocava, parar, donar corda, convertir­te en molinet plantat a la vorera mentre veies que els altres suaven de plaer.

Tres metres i mig –i un trosset de propina­ concentraven el món, decidien els torns i feien girar la vida en una activitat circular i sense fi que només s’acabava quan la farola del carrer deixava de fer llum. Tres metres i mig de món. I un bocinet més de regal, perquè es vagi fent més gran.

Potser el secret de la felicitat és que algú et doni corda sense haver­ho demanat.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 23

DELS DIARIS

Barcelona, 1 de juliol de 1709. En plena Guerra de Successió hispànica (1701­1715), cinc ne­ gociants catalans fundaven la Companyia Nova de Gibraltar, la primera iniciativa material de comerciar directament amb el continent americà evitant la Casa de Contratación, el monopoli hispànic sobre el comerç amb les colònies americanes. L’any 1709 la geopolítica internacional, tot i l’escenari generalitzat de guerra, convidava a l’empresa. Sevilla (seu de la Casa de Contrac­ tació fins al 1717) estava en territori borbònic. I Barcelona i Gibraltar (punt de partida i escala obligada d’aquell nou canal comercial) estaven en territori controlat per l’aliança internacional austriacista. La Companyia Nova de Gibraltar explica no tan sols l’ambició americana de Cata­ lunya, sinó també l’existència d’una economia mercantil dinàmica i desenvolupada que quedaria tràgicament trinxada amb l’ocupació borbònica (1714): “Por justo derecho de conquista”.

Qui eren els fundadors de la Companyia Nova de Gibraltar?

Els creadors d’aquella iniciativa eren cinc emprenedors amb ambició econòmica i amb una idea de país. La ideologia “Catalunya, l'Holanda de la Mediterrània”, introduïda per Pau Claris i Jo­ sep Fontanella a l’inici de la Guerra dels Segadors (1640­1652), malgrat el preu de la derrota que la monarquia hispànica havia imposat a Catalunya, s’havia consolidat entre les classes mer­ cantils ―les classes rectores― del país. L’any 1709, mig segle després de la Pau dels Pirineus (1659), que va representar l’amputació dels comtats nord­pirinencs i la culminació de la cultura punitiva hispànica, cinc comerciants catalans confiaven la viabilitat del seu projecte a un resultat favorable en la Guerra de Successió. Salvador Feliu de la Penya i Josep Buïgas, de Barcelona; Josep Grasses, de Reus; Joan Verivol, de Vilassar, i Josep Valls, de Teià, no eren tan sols uns agosarats emprenedors, sinó que també eren uns convençuts austriacistes.

Flavius Paulus

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 24

DELS DIARIS Què exportava Catalunya?

La Catalunya de principis de la centúria del 1700 ja era un potent mercat d’exportacions i d’im­ portacions. L’eix pagesia productora­indústria transformadora­comerç exportador funcionava a ple rendiment. S’havien recuperat els màxims anteriors a la Guerra dels Segadors (1640­1652) i s’havien superat els efectes de la llarga i tràgica postguerra (1652­1687). S’embarcava vi negre i vermell, aiguardent, fruits secs, llana en brut i tèxtil manufacturat amb destinació als grans ports de l’Europa atlàntica, del nord d’Àfrica i de les colònies angleses i neerlandeses del Nou Con­ tinent. Però, paradoxalment, el comerç català amb les colònies hispàniques d’Amèrica era resi­ dual, perquè la Casa de Contractació (que és el mateix que dir la monarquia hispànica) havia imposat un monopoli comercial castellà que, en aquelles rutes, havia marginat catalans, valenci­ ans i mallorquins al negoci del contraban.

Gravat de Barcelona (1707) / Font: Cartoteca de Catalunya

Què importava Catalunya?

La Catalunya de principis de la centúria del 1700 ja tenia un potent aparell de transformació, és a dir, un aparell preindustrial desenvolupat, per explicar­ho d’una manera planera i entenedora.

El sector tèxtil, per exemple, importava cuirs africans. Però, en canvi, la producció de la incipi­ ent activitat pelletera de la colònia hispànica de Río de la Plata difícilment arribava als obradors catalans, per les mateixes causes ―les mateixes dificultats, caldria dir― que les manufactures o els aiguardents catalans difícilment arribaven als ports colonials hispànics. Aquestes dificultats, clarament imposades per al benefici de la monarquia hispànica i de les classes extractives caste­ llanes, seria el que, en aquell especial context geopolític de 1709, impulsaria la creació de la Companyia Nova de Gibraltar. Des dels ports de Barcelona i de Salou (el port de Reus), les ex­ portacions catalanes i les importacions amb destinació a Catalunya es dispararien.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 25

DELS DIARIS Com es va formar la Companyia Nova de Gibraltar?

Els cinc socis comercials van reunir un capital d'11.200 lliures catalanes, l’equivalent actual apro­ ximat a quinze milions d’euros. És una xifra molt respectable, en el paisatge clàssic de l’època d’escassesa de diner circulant, i molt ambiciosa, en l’escenari bèl·lic generalitzat del moment. El principal accionista era Feliu de la Penya, que va aportar 3.500 lliures catalanes (uns cinc milions d’euros actuals). Verivol hi va posar 2.800 lliures de la seva butxaca (quasi quatre milions d’euros actuals); Grasses hi va invertir 2.100 lliures (quasi tres milions d’euros actuals), i Buïgas i Valls van escurar els calaixos i es van presentar amb 1.400 lliures cada un (uns dos milions d’euros actu­ als per cap). Amb aquests capitals van adquirir naus de cabotatge que feien la ruta entre Catalunya i Gibraltar i, un cop al penyal, es noliejava la mercaderia en embarcacions més grans ―de navi­ liers anglesos i neerlandesos― que feien la travessa atlàntica. I viceversa.

Gravat de Gibraltar (1709) / Font: Cartoteca de Catalunya

Què transportava la Companyia Nova de Gibraltar?

El consum d’aiguardents de Reus, per posar un exemple, es va popularitzar entre les oligarquies criolles de l’Amèrica hispànica. I els tèxtils manufacturats de Barcelona cada cop eren més pre­ sents entre el vestuari d’aquelles elits colonials. Aquesta inèrcia expansiva també es va sentir a Tunis, Càller, Lisboa, Amsterdam, Londres o Kiel (mercats tradicionals de les exportacions cata­ lanes). I a l’inrevés, importava oli de Mallorca, blat de Sardenya, sucre del Brasil, peix salat dels Països Baixos, cera i cuirs africans i americans, i el colorant natural de la cotxinilla americana destinat als obradors tèxtils. En aquell anar i venir era el primer cop, des que el 1504 els Reis Catòlics havien imposat la castellana Casa de la Contractació, que els catalans, valencians i ma­ llorquins podien viatjar lliurement a l’Amèrica hispànica sense l’obligació de sol·licitar mil per­ misos (i esperar mil denegacions) de la llicència d’embarcament.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 26

DELS DIARIS Quins resultats va tenir la Companyia Nova de Gibraltar?

El 30 de juny de 1712 la Companyia presentava balanç amb un resultat desigual. Segons el Llibre Major (dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya), les exportacions d’aiguardent havien estat el negoci més rendible i les de tèxtil havien donat un bon rendiment. A l’altra banda de la balança co­ mercial, les importacions de cotxinilla havien donat un bon resultat. En canvi, les importacions de blats i de cuirs presentaven resultats decebedors. I les operacions amb cuirs i pells havien estat de­ ficitàries. L’any 1712, els cinc socis comercials haurien pogut prorrogar l’existència d’aquella ini­ ciativa. Però, en tan sols tres anys, el paisatge geopolític internacional havia variat de forma substancial: inesperadament Carles d’Habsburg havia estat coronat arxiduc d’Àustria, i els seus ali­ ats internacionals estaven maniobrant una pau avantatjosa per als seus interessos propis.

Què se’n va fer de la Companyia Nova de Gibraltar?

Mapa d'Amèrica del Nord (1717) Font: Bibliothèque Nationale de France

Mapa d'Amèrica del Sud (1700) Font: Cartoteca de Catalunya

La Companyia va ser liquidada el 1723.

Però el Llibre Major revela que l’activi­ tat va cessar totalment el 1712 (dos anys abans de la capitulació de Barcelona, i amb una part important del país ocupat pels borbònics). Mai sabrem què hauria passat si el resultat d’aquell conflicte s’ha­ gués inclinat a favor de la ideologia mer­ cantil de les classes rectores catalanes, que és el mateix que dir a favor dels empre­ nedors de la Companyia Nova de Gibral­ tar. En canvi, el que sí que sabem ―i el balanç del Llibre Major ho corrobora― és que el paisatge econòmic català dels anys immediatament anteriors a l’ocupa­ ció borbònica estava orientat cap al llin­ dar de la Revolució Industrial, inspirat en els models neerlandès i anglès: bons ren­ diments de les exportacions en contrapo­ sició als guanys discrets de les importacions. El cas de la Companyia Nova de Gibraltar explica, també, que l’ocupació borbònica (1714) no va des­ truir tan sols l’edifici polític català.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 27

RACÓ DE CONTES I LLEGENDES

El cromlec de Pins Rosés, també ano­ menat Pedres del Diable, és un petit con­ junt megalític que es troba dins d'una depuradora d'aigües, en el límit dels ter­ mes municipals de Cardedeu, La Roca del Vallès, Llinars del Vallès i Santa Agnès. Es creu que en el lloc en el qual s'alça el cromlec hi hagué antigament un hostal de viatgers, donat que era un lloc de pas de la Via Augusta. Avui dia apenes resten unes pedres del cromlec, i és possible vi­ sitar­lo dins de la depuradora d'aigües de­ manant permís prèviament per telèfon.

Una tarda tempestuosa entrà a l'hostal un jove ric molt ben plantat, doncs era impossible conti­ nuar fent camí amb tal aiguada. Només travessar la porta, l'hostaler, un home no del tot vell, se li abalançà a sobre i li posà una manta per tal que s'eixugués la roba completament xopa que porta­ va a sobre i, a continuació, li oferí molt amablement i amb bones paraules una habitació, la mi­ llor de totes, i el jove, el qual no tenia mancança de diners, acceptà sense pensar­s'ho, donant per finalitzada aquella jornada de viatge.

La tempesta no cessà en tota la tarda i essent ja hora de sopar, el jove acudí al menjador comú per tal de portar­se alguna cosa a la boca. Mentre menjava, i en un moment en el qual els amos no es trobaven al menjador, una minyona molt bella, d'ulls verds i cabell ros, se li apropà i, amb timidesa, li anuncià que moriria aquella nit. La minyona volgué donar­se la volta i marxar però el jove l'agafà amb decisió pel canell i li digué: – Per què dieu això? És que per ventura sou endevina i veieu el meu futur? Si és així, bé em podríeu dir de què moriré, per tal de poder evitar la mort, si és que m'és possible.

– No sóc pas endevina, jo, però sé que aquesta nit morireu – respongué la minyona, abaixant els ulls a terra i evitant mirar el jove.

– Si no sou endevina, com podeu saber que moriré aquesta nit? ­preguntà el jove, molt intrigat­.

O és que potser voleu fer mofa de mi? Perquè si és aquest el cas, no us ho perdonaré ­digué el jove, una mica irat pensant que potser tot plegat no era més que una broma.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 28

RACÓ DE CONTES I LLEGENDES – Déu em guardi de fer mofa de la mort! ­ ex­ clamà alarmada la jove i, llavors, molt nerviosa i espantada, sense pensar, gosà seure's al costat del noi i, amb veu baixa, continuà parlant ­. Si dormiu aquesta nit al llit de la vostra habitació morireu perquè els amos us mataran. Cada cop que un client ric ve a l'hostal, el fan dormir a la mateixa habitació i aprofiten per assassinar­lo durant la nit i quedar­se la bossa amb els diners; el cos del difunt serveix de menjar per als clients del dia següent – el jove retirà el seu plat imme­ diatament després d'escoltar aquesta última fra­ se.

– I per què m'ho expliqueu a mi i no li ho heu ex­ plicat als que han passat abans de mi i que ja es­ tan morts? ­ preguntà el jove.

Fita en el mateix indret

– Perquè mai he tingut valor per desobeir els amos, però en veure­us a vos, tan bell, no he pogut suportar el pensament de que demà sereu mort – respongué la minyona.

– Per tant, hi ha alguna manera de sobreviure, pel que em dieu? ­ preguntà el jove.

– Si us la faig saber, els amos sabran que els he traït i seré jo qui passarà a ser el dinar del dia següent – replicà la minyona.

– No pensava pas deixar­vos aquí, si sobrevivia, més aviat al contrari, pensava proposar­vos que fugíssiu amb mi un cop la tempesta hagi amainat, i fer­vos la meva dona. Així doncs, voleu ca­ sar­vos amb mi? ­ proposà el jove. La minyona acceptà assentint amb el cap, plorant, pensant que per fi podria sortir de l'Infern en el qual vivia.

– Per continuar viu aquesta nit, us explicaré el que heu de fer ­digué la minyona, més tranquil·la­: sota el vostre llit trobareu un cadàver, el qual heu de ficar sobre el llit, ben tapat amb mantes per tal que l'enganyifa no es descobreixi, i vos us heu d'amagar sota el llit. Pel matí, haureu de partir ben d'hora i jo, com a dona vostra, ja us estaré esperant a la porta.

Acordaren, doncs, veure's al matí, abans de trenc d'alba. El jove tornà a la seva habitació i, evi­ dentment, trobà un cadàver sota el llit, i el col·locà a sobre, amagant­se sota ell mateix.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 29

RACÓ DE CONTES I LLEGENDES Vetllà durant hores despert sota el llit, il·luminat només per la llum dels llampecs que entrava per la finestra fins que, essent ja nit tancada, un tallant que penjava del sostre caigué sobre el cadàver, tallant­lo en dues meitats.

Abans de la primera llum del dia, el jove es trobà fora amb la minyona i, sota una pluja fina, su­ portable, que res tenia a veure amb la pluja del dia anterior, els dos fugiren cap a la població més pròxima, per tal d'avisar les autoritats competents del que succeïa a l'hostal.

Aquestes, en assabentar­se, es presentaren a l'hostal i trobaren les evidencies esmentades pel jo­ ve i la minyona, de manera que detingueren els hostalers i enderrocaren el local. Amb el cromlec es marcà el lloc on es trobava el llit dels assassinats.

Des de llavors, es diu que cada any la nit de Nadal surten del cromlec les ànimes de les víctimes i es posen a córrer i a ballar en rotllana sense pronunciar ni un mot, enmig d'un soroll de fons d'espetec d'ossos, que són els dels seus esquelets, enterrats sota el cromlec.

Extret de: llegendescatalanes.blogspot.com

Un cromlec és un monument funerari megalític format amb pedres durant el Neolític, ara fa uns 11.000 anys. Les pedres o menhirs dels cromlecs estan disposades d’una ma­ nera el·líptica o circular i es creu que són d’influència cèltica. Es podien trobar a la vora d’altres construccions similars com els menhirs, aïllades, o bé en cercles entrellaçats.

Segons diverses investigacions en els cromlecs és on es col·locaven les cendres dels di­ funts ja incinerats, es creu que eren sepultures col·lectives a diferència dels dòlmens i que també podien haver estat temples de caràcter sagrat.

De cromlecs se’n pot trobar arreu del món, el més conegut i probablement un dels més grans és el de Stonehenge (Gran Bretanya) però n’hi ha d’altres més petits a la Penínsu­ la Ibèrica com el de Mas Baleta (Capmany, Alt Empordà), el de Pins Rosers (Cardedeu, Vallès Oriental), el més important de la península és el Dos Almendros a prop d’Évora, (Portugal). També n’hi ha a la Bretanya francesa, l’Índia, Portugal, Senegal, Escòcia...

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 30

INDRETS DE VACARISSES En aquesta secció fem un recull d'alguns indrets del nostre municipi, més o menys coneguts, descrits per la Carol Pàez en el seu blog "Edat Mitjana s. V ­ XV i més". Qualsevol rectificació, aportació i/o aclariment seran ben rebuts.

El Paller de Tot l'Any

1 1 El Paller de l'Obac, de tot l'any o Muronell Coordenades: 41°38'29.6"N 1°57'31.1"E

Aquesta muntanya rep el seu nom per la peculiar forma que adopta la seva agulla, si­ milar a les pallisses. Té 818 metres d'alçada i la seva morfologia, la fa un dels cims més emblemàtics de la carena, del camí ral i del conjunt de l'Obac.

2

És també, un enclau ple de llegendes relacionades amb bandolers i traginers del segle XIX. Ens expliquen que, en una de les escletxes que aboquen cap el Sot de la Portadella, hi ha qui afirma que tenia el seu recòndit amagatall el mític bando­ ler Capablanca. Allà, aquest enigmàtic personatge donava accés al seu cau miy­ jançant d'un sistema de politges i despenjades, que feia servir per fer amunt i avall amb el seu botí.

Aquest massís, a l'igual que la seva veïna, la muntanya de Montserrat, no és una mun­ tanya elevada per forces orogèniques exclusivament. Són relleus mantinguts de l'ero­ 3 sió voltant, per la seva consistència i composició.

3 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 31

INDRETS DE VACARISSES En un dels laterals, hi ha una inscripció del mantra Om mani padme hum (1). És, probablement, el mantra més famós del budisme. Traduït com "Oh, la joia del lo­ tus!". En un terme més complex d'aquesta filosofia, és representació de la purificació dels regnes de l'existència o l'estat espiri­ tual perfecte.

És, pròpiament, un conglomerat de còdols arrodonits i enllaçats per una composició de sorra i argila, amb una cimentació natural calcària que fa de lligam al terreny.

Per entendre aquest concepte hem de remuntar 65 milions d'anys. El relleu estava lli­ gat a la Depressió Catalana Central. La formació d'un mar, entre l'antic continent ca­ talano­balear i, els Pirineus, rebia l'abocament de diversos rius per ambdós costats.

Aquests rius, transportaven diferents materials morfològics que, feien sedimentació en aquest enclau i, anaven omplint amb aquests estrats. És, doncs, una muntanya for­ mada a partir d'un delta fluvial i dels corresponents moviments orogènics de les pla­ ques. L'erosió al llarg dels anys i els despreniments de sediments més febles dels més resistents, van fer la resta, al deixar veure aquestes meravelloses talaies conglomera­ des de l'Obac.

Pensem en una aixeta que raja ai­ gua a la pica de casa. Si aquesta aigua, té una composició de força calç, la sorra i altres mine­ rals van sedimentant i serveixen, durant milers i milers d'anys, com a lligam pels diferents cò­ dols arrastrats a una terrassa flu­ vial. Podem consultar una magnífica explicació a la web: Història geològica del Bages.

Mar Catalano­Balear L'origen de Montserrat i el parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l'Obac és molt si­ milar i paral·lel en el temps. Però, així com Montserrat no té comparatiu en el món, amb altes parets i enfilades agulles, Sant Llorenç manté carenes, parets més baixes i sense una regió d'agulles conjunta. La raó són els conglomerats que hi van formar Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 32

INDRETS DE VACARISSES part en els diferents espais. Els còdols de Montserrat van ser més grans i homogenis de dalt a baix, mentres que els de Sant Llorenç són més petits i en menor quantitat.

També hi ha una base més calcària, tant en la sedimentació, com en la formació dels còdols. Aquest component calcari, ha fet d'argamasa i ha impedit que Sant Llorenç quedés més enfonsat i/o aïllat com és el cas de Montserrat.

El Paller de Tot l'Any i la Roca Salvatge, serien dos exemples d'agulles excepcionals, a petita escala, com exemple més pròxim de la formació de la seva muntanya veïna.

Carol Paez

(1) Om mani padme hum, paraules que en sànscrit tradueixen "oh, la joia del lotus!", és el mantra de Chenrezig, deïtat budista de la compassió. És considerat pels monjos tibetans un dels mantres essencials del budisme, ja que en ell es troben condensats tots els ensenyaments de Buda i, per això mateix, és també un dels mantres més cone­ guts del món.

El mantra om mani padme hum es compon de sis síl·labes, cadascuna de les quals té una projecció en la llum i una altra en la foscor. La invocació d'aquestes energies de transmutació permet que unes purifiquin a les altres i el practicant pugui assolir l'equanimitat i accedeixi a la saviesa del buit, en el camí a la il·luminació.

Enteses dins dels principis de la filosofia budista, cada síl·laba es projecta en dife­ rents nivells. D'una banda, evita les reencarnacions dins dels sis regnes de l'existèn­ cia cíclica: món dels devas, dels asuras, dels humans, dels animals, dels esperits famolencs o pretas, i dels inferns o Naraka; mentre que, d'altra, cada síl·laba purifi­ ca el cos, la parla i la ment, i al·ludeix a cada un dels aspectes que es vol trasmutar: l'orgull i l'ego, l'enveja i la luxúria, la passió i el desig, la estupidesa i el prejudici, la pobresa i l'afany de possessió, l'agressivitat i l'odi. Per això, cada síl·laba remet als sis Paramitas o virtuts transcendentals: la generositat, l'ètica, la paciència, la di­ ligència, la concentració i la saviesa.

Cada síl·laba, a més, és de per si un mantra que evoca el cos, la paraula, la ment, les virtuts i les accions dels Budes, per finalment lligar­se amb les sis savieses essencials: la de l'equanimitat, l'activitat, la saviesa immanent, la saviesa del dharma, la de la dis­ criminació, i la saviesa semblant a un mirall.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 33

LLENGUA CATALANA

Quinze paraules i el seu origen

1. Sabieu que... Laura significa “llorer”, i també “triomf”. És un nom d’origen llatí.

2. Sabieu que... Xavier ve de les paraules basques etxe berri, que signifiquen “casa nova”.

3. Sabieu que... L’expressió a la babalà ve de l’àrab alà bâb Al∙lâh, que vol dir “a la mà de Déu”, “en poder de Déu”.

4. Sabieu que... Treballar ve del llatí trepaliare, un verb que ve de trepalium, que era un instru­ ment de tortura compost de tres pals al qual eren lligats els reus o presoners.

5. Sabieu que... Hi ha llocs anomenats Barcelona i Barceloneta a trenta­cinc llocs del planeta: el Camerun, Bolívia, Brasil, Colòmbia, Anglaterra, Austràlia...

6. Sabieu que... Vall d’Aran (Val d’Aran en aranès), vol dir “vall de vall”: Val significa “vall” en aranès i Aran vol dir “vall” en preromà. Aquestes repeticions se solen donar quan passa el temps i s’oblida el significat originari d’algunes paraules.

7. Sabieu que... Vilafranca vol dir “població lliure”, lliure d’impostos feudals.

8. Sabieu que... Parxís vol dir “25” en sànscrit. 25 era la puntuació màxima que es podia aconse­ guir en el joc predecessor del parxís: el chaupar. El parxís és d’origen indi, s’anomenava pachisi.

9. Sabieu que... Alexis i Alexandre no tenen res a veure. Alexis és d’origen rus i vol dir “defen­ sor”, Alexandre és d’origen grec i vol dir “que rebutja l’enemic”. Aleix també és d’origen grec però vol dir el mateix que Alexis.

10. Sabieu que... Guadalquivir, Paraguanasú (Amazones, tal com l’anomenen els indígenes) i Mississipí volen dir el mateix: “riu gran”.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 34

LLENGUA CATALANA 11. Sabieu que... Pantaló és una paraula inspirada en un personatge de la Commedia dell’Arte, un tipus de teatre que es feia a Itàlia durant el segle XVI, que es deia Pantalone.

12. Sabieu que... La paraula síndria ve de la regió de Sind, al Pakistan.

13. Sabieu que... Anna i Annabel no tenen res a veure. Anna és un nom hebreu, Annabel és esco­ cès i, a més, anterior a Anna.

14. Sabieu que... Calella significa “cala petita”. Sembla que aquesta caleta era darrere el far.

Molts altres noms de lloc són diminutius: Calafell ve de Calaf, Gironella ve de Girona, Cerda­ nyola del Vallès ve de Cerdanya...

15. Sabieu que... La tutia no té res a veure amb la família: era un medicament que els àrabs uti­ litzaven principalment com a col·liri. Sembla que funcionava de meravella, per això, quan una situació no té remei es diu: No hi ha tutia.

Extret de: cpnl.cat

La catalanofòbia s’estén lentament i irremeiablement sense que ningú ho impedeixi En teníem una nova prova, quan un dels fiscals del cas Trapero, Pedro Rubira, qüestionava la “imparcialitat i serenitat” dels magistrats catalans per assumir la causa contra l’excúpula d’Inte­ rior pel referèndum de l’1­O. “Hi pot haver imparcialitat, serenitat, si s’envia la rebel·lió i la se­ dició a Catalunya?”, es va demanar, en una pregunta retòrica. Amb l’escàndol servit, la Fiscalia ho intentava rectificar amb una nota posterior en què reiterava la competència de l’Audiencia Nacional per jutjar el cas. A Catalunya es calcula que hi treballen uns vuit­cents jutges. La seva professionalitat, qüestionada. És una història que es repeteix. Abans del judicial hi ha hagut molts altres col·lectius damnificats.

Als professors catalans els acusen d’adoctrinar els nens, als periodistes dels mitjans públics els as­ senyalen com a col·laboradors de l’independentisme, als metges els posen en dubte quan certifi­ quen els ferits per la repressió policial del primer d’octubre... Viure o treballar a Catalunya són motiu suficient perquè es dubti de la professionalitat d’algú, faci el que faci. Partits com el PP, Ciu­ tadans i fins i tot el PSOE han atiat la catalanofòbia. I només va faltar l’aval del Rei a l’A por ellos perquè alguns pensin que l’atac al català és perfectament vàlid com a estratègia. O com a argument que cal prendre en consideració.

Anna Serrano / elpuntavui.cat (06/02/19) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 35

COL·LABORACIONS

Serra de l'Obac. El Pla de Bages i el Prepirineu, al fons

El vulcanisme paleozoic del massís de l'Obac El massís de l'Obac, o part occidental del conjunt orogràfic de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, s'estén, d'oest a est, des del torrent del Llor, Cingles de Vacarisses i Vallhonesta fins a la riera de les Arenes i el torrent d'Estenalles; i, de sud a nord, des del Parc Audiovisual de Catalunya fins a la riera de Mura. Hi participen territorialment els municipis de Terrassa, Viladecavalls, Vacaris­ ses, Rellinars, Sant Vicenç de Castellet, el Pont de Vilomara i Rocafort, Mura i Matadepera. Sor­ tosament, una gran part del massís pertany al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.

Aquestes muntanyes de l'Obac ofereixen un gran interès geològic, car hi ha terrenys del paleo­ zoic (o era primària), del mesozoic (o era secundària) i del cenozoic (o eres terciària i quaternà­ ria). Al sud hi ha la gran falla septentrional del Vallès­Penedès, visible a la riera de Gaià i, més enllà, de manera espectacular, a Ribes Blaves, ja en terme d'Olesa de Montserrat. I també són interessantíssims els materials volcànics presents, objecte d'aquesta col·laboració.

La part sud del massís de l'Obac correspon a l'esquama tectònica de la Pineda i les Pedritxes, formada per materials paleozoics que cavalquen sobre estrats triàsics i, sobretot, sobre materials paleògens de la vora de la depressió de l'Ebre (unitat geològica, no geogràfica). Aquest encaval­ cament es va produir durant l'orogènesi alpina i per la seva envergadura és gairebé un mantell de corriment. L'esquama referida és formada principalment per pissarres (localment anomenades llicorelles o nicorelles) i grauvaques, amb una estructuració sedimentària pròpia de les deposici­ ons turbidítiques, i per roques volcàniques àcides intercalades.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 36

COL·LABORACIONS Les esquames tectòniques i les roques volcàniques de Sant Llorenç del Munt i l'Obac han estat detalladament estudiades pel gèoleg terrassenc Joan Ubach Trullàs, no solament en el seu treball de llicenciatura, sinó també en els seus articles "Geologia de los materiales paleozoicos de las escamas de la Cordillera Prelitoral Catalana al este del río Llobregat" (1990) i "El vulcanismo riolítico submarino del Parque Natural de Sant Llorenç del Munt i de l'Obac" (1997). A aquests treballs poden acudir els qui vulguin més informació sobre aquesta temàtica.

Esquama tectònica de la Pineda i les Pedritxes

Les roques volcàniques o vulcanites del massís de l'Obac, corresponents a l'esquama de la Pine­ da i les Pedritxes, són molt variades i complexes, però bàsicament són ignimbrites de composi­ ció riolítica. Daten del període ordovicià i cal refereir­les a les sèries de Llandeilo i Caradoc (ordovicià mitjà), d'ara fa uns 465 milions d'anys (les datacions varien segons els autors i els mètodes de datació). En aquella època, el que és ara el massís de l'Obac era un mar d'aigües pro­ fundes. El vulcanisme que hi hagué era, per tant, submarí i és sorprenent que s'haguessin format aquestes riolites, unes roques que normalment s'originen en volcans emergits. Un cas semblant de riolites formades en ambients marins de profunditat només es coneix d'Austràlia.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 37

COL·LABORACIONS Sobre les riolites de la serra de les Pedritxes es fan unes falgueres peculiars, que creixen només sobre roques àcides. Es tracta de la falguereta pèl­roja (Notholaena marantae), de la falguereta de Madeira (Cheilanthes maderiensis) i de la falzia prima (Asplenium septentrionale). Són casos clars d'edafismes, és a dir, de plantes lligades a determinats substrats.

Riolita de la serra de Les Pedritxes

Falguereta pèl­roja, un edafisme de roques àcides Àngel Manuel Hernández Cardona

La riolita (del grec ῥεῖν ‘escolar­se, fluir’ i λίθος ‘pedra’), també coneguda amb el nom de li­ parita, és una roca ígnia volcànica que es produeix per la violenta sortida a l'exterior de la Terra de magma. El ràpid refredament que suporta fa que la roca cristal·litzi de tal manera que els seus cristalls no es distingeixin a simple vista. Per tant, aquesta roca té una textura afanítica.

Es forma quan un magma de la mateixa estructura química que el granit, magma àcid o fèl­ sic, arriba a la superfície terrestre. Aquest magma és ric en sílice, la qual cosa el fa viscós.

La riolita de ratlles consta de remolins de cristall i substàncies cristal·lines. Els cristall són de gra fi i contenen quars, feldespat i mica (com el granit). Aquestes roques presenten franges que es van formar en recórrer la lava distàncies curtes, després de l'erupció que la va portar a la superfície terrestre.

La major concentració de riolita es troba a North Island (Nova Zelanda). Hi ha uns jaciments rics en sofre que són les restes d'una gran erupció volcànica. Es va escampar per l'aire un nú­ vol de gas que va llançar lava per tota la zona. La lava es va endurir formant la riolita.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 38

COL·LABORACIONS Oasi de Siwa. La fortalesa

Mercat de divendres davant el shali. Oasi de Siwa

En fer­se fosc els nens albins de Siwa surten a jugar a la plaça. De dia no se’ls veu, no fos cas que el sol fort que bat l’oasi els perjudiqués la pell i la vista delicada. Els nens albins que conec pertanyen a una família acomodada: el pare i els oncles es dediquen al negoci del turisme. Tenen una flotilla de vehicles tot terreny destinats a portar visitants al desert o a Bahariya, un oasi que és a uns 300 quilòmetres a l’est de Siwa. Al vespre, els nens albins juguen a la xarranca al car­ reró del costat de casa seva. Són nens alegres i sociables que no es fan estranys amb ningú. Amb ells vaig compartir rialles i alguns salts per sobre les caselles dibuixades al terra del carrer.

En un cantó de la plaça principal de Siwa, davant la casa dels albins, els divendres hi ha mercat. És un mercat on s’hi venen hortalisses, fruites i objectes senzills d’utilitat quotidiana: dalles, matxets, falçons, cadenats i fins i tot llibres per aprendre anglès. Bona part dels productes hortícoles són de poca qualitat, com ara les albergínies pansides que veig amuntegades al costat de piles de manda­ rines fofes. El mercat és més actiu de matí, quan encara fa fred. En aquella hora el parell de cafès encarats a les parades són plens d’homes asseguts xarrupant tes fumejants i consumint tabac de mel en pipes d’aigua. Al mercat van arribant carrets tirats per ases, molts dels quals menats per nens. Gairebé sempre a la caixa dels carros hi seuen un parell de dones tapades de dalt a baix amb vels de color negre. Els nens traginers s’avituallen de mercaderies o en descarreguen per vendre­ les a plaça. Les dones mai no es mouen del carro ni parlen, romanen quietes com si no hi fossin.

Aquesta plaça principal de Siwa s’obre davant el shali, l’antiga fortalesa, ara abandonada, que l’any 1203 van començar a construir 40 homes de 7 famílies de l’oasi.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS Els siwanesos de l’Edat Mitjana se sentien constantment amenaçats per les tribus nòmades de beduïns que vagaven pel desert. Va ser per protegir­se dels atacs que van començar a bastir un nou poble fortificat al turó que tenien a prop dels habitatges. Així va néixer el shali, que en llen­ guatge siwanès vol dir “el poble”. Del material que van utilitzar per construir les murades i les cases en diuen karshif, un fang que extreuen dels llacs salats que encerclen l’oasi. Un cop s’as­ seca el karshif quasi té la consistència i la duresa del ciment. L’atjuàd, o consell dels ancians, va decidir que el nou poble havia de tenir una sola entrada per protegir­lo millor. Com que el shali només podia créixer en direcció al cel, a mesura que anava augmentant el nombre d’habitants es construïen nous pisos damunt les cases. Alguns dels edificis van arribar a tenir fins a vuit plan­ tes. Dins el recinte emmurallat també van aixecar­hi una mesquita. El minaret, de forma cònica, encara roman dempeus. Fins fa poc presumia d’ésser l’única mesquita en territori egipci que per cridar a l’oració el muetzí ho feia sense valdre’s d’amplificador, o sigui a viva veu, enfilat física­ ment al capdamunt del minaret. Però avui ja no és així. Al minaret de fang hi ha uns altaveus que cinc vegades al dia proclamen la grandesa d’Al·là al cel de Siwa.

Per paradoxal que sembli el principal enemic de l’oasi és l’aigua. L’aigua brolla en tanta abundància del subsòl que un cop sadollades les hortes els excedents saturen els llacs salats i, com que no hi ha un sistema de drenatge, de vegades sobreïxen. Malauradament l’aigua salobre retorna als conreus i els fa malbé. Ni les quatre plantes d’embotellament d’aigua mineral que hi ha a Siwa no aconsegueixen fer minvar els aqüífers. Però potser encara fa més mal la pluja. Per fortuna plou poc a Siwa, però quan ho fa no aporta beneficis a l’oasi, al contrari. Va ser la pluja que va caure durant tres dies, la que el 1926 va destruir quasi del tot el shali. La sal que contenia Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS el material amb el qual va bastir­se el poble, el karshif, va dissoldre’s amb la pluja i es varen esfondrar bona part dels habitatges. Així els siwanesos van veure’s en la ne­ cessitat de construir les seves noves cases al peu de les murades.

El visitant pot passejar pel shali i perdre’s entre les ruïnes evocadores del poble medieval. Vagarejant per les restes de les cases ensorrades ens podem fer una idea precisa de com havia estat aquell lloc inexpugnable. Els veïns expli­ quen que alguns carrers eren tan estrets que quan dos ases carregats s’encreuaven l’un havia d’aturar­se i espe­ rar que passés l’altre. Els murs caiguts, i tanta runa acu­ mulada, transmeten un cert abatiment. El millor moment per visitar el shali és poc abans de la posta del sol, quan les ruïnes es tinten d’un groc temperat. A mesura que l’astre declina el color groguenc es transforma en tonalitats salmó; després, en un rosat que aviat deriva al violeta. Així que el sol s’ajoca un mantell de blaus es desplega sobre el poble desfet.

Amb les ombres de la nit la vella fortalesa es dissol com el fum entre la boira.

Extret de: jaumemestres.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS

HISTÒRIES I LLEGENDES DE LLOCS MÀGICS d'Enric Sánchez­Cid

Hi ha llocs que desprenen una sensibilitat especial. Llocs on, des de l'albada del temps, l'home ha considerat màgics, poderosos. I ho ha fet notori a través de les llegendes, edificant­hi menhirs, temples, santuaris o aprofitant els recursos que la naturalesa l'hi ha proporcionat per quedar atret pel seu misteri.

LLAFRANC (Far de Sant Sebastià. Baix Empordà) Emplaçada a la Serralada Litoral catalana, la muntanya de Sant Sebastià s'alça a la comarca del Baix Empordà. Sant Sebastià forma part del massís litoral de Begur, separat del massís d'Arde­ nya i de les Gavarres.

La orografia del cordó litoral de la Costa Brava està caracteritzada per l'entroncament directe de la serralada amb el mar, configurant una línia de costa molt articulada amb nombrosos entrants i sortints, dominada per una forta pressió dinàmica del mar. Aquest fenomen geològic dóna lloc a una costa característicament retallada, sent el tram de cala Pedrosa a Sant Sebastià un dels més abruptes de la Costa Brava al Baix Empordà.

A la muntanya de Sant Sebastià de la Guarda és documentat un assentament d'època ibèrica que tindria una activitat aproximada de mitjans del segle VI aC. fins arribar a un moment situat a fi­ nals del segle II aC. i principis de segle I aC. El poblat es troba emplaçat a 170 metres sobre el nivell del mar, de fàcil defensa natural, amb unes condicions excepcionals que permeten la vi­ gilància i el control de bona part de la zona costanera i una important part del territori situat a la plana. La gent que va viure en aquest indret pertanyia a la tribu dels indigets que ocupava el ter­ ritori situat entre les Alberes i la riera Tordera.

No va ser fins a l'any 1984 que es van iniciar les primeres intervencions arqueològiques tot just davant de l'Oratori de Sant Baldiri. L'any 1998 l'Ajuntament de Palafrugell i l'Institut del Patri­ moni Cultural de la UdG van iniciar de nou la recerca arqueològica amb resultats molt positius.

Així, en aquesta zona s'ha localitzat una filera de cases situades al costat nord­oest. Aquests edi­ ficis es combinen amb altres elements de l'activitat quotidiana del poblat com forns, llars, sitges per guardar cereal, etc. Actualment, la UdG porta a terme un estudi d'aquest assentament.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS L'1 d'octubre de 1857 s'inaugurava el far de Sant Sebastià amb tota solemnitat. Abans de co­ mençar a funcionar s'havia donat a conèixer un Aviso a los navegantes (7­7­1857) per tal que es pogués identificar. Aquestes eren les seves característiques del Libro de Faros año 1857: El aparato es giratorio de primer orden, cuya luz se eclipsa de minuto en minuto. Latitud 41° 53'30" N Longitud 9° 24'38" E. del Observatorio de Marina de San Fernando.

Alcance aproximado, 22 millas Elevación, 167'13 m (599'9 pies)

Era, per tant, el far de més abast de la costa catalana. La font de llum era una làmpada amb cinc metxes que utilitzava l'oli d'oliva com a combustible. El sistema de rotació de les lents funciona­ va gràcies a un mecanisme de rellotgeria.

L'edifici s'estructura en diferents cossos d'una sola planta que creen un conjunt rectangular amb un espaí central, en el qual hi ha la torre de senyals. Aquesta estructura inicial aviat va ser refor­ mada adaptant les instal·lacions a les necessitats del personal al servei del far í els equipaments s'actualitzarien en els aspectes tècnics (canvis en les làmpades, l'òptica, el sistema de rotació, el combustible utilitzat, ...). Les reformes més importants es varen portar a terme d'abril de 1963 a juliol de 1966: es va desmuntar l'antiga torre í es va construir l'actual, instal·lant una llanterna aeromarítima; mentre varen durar les obres un aparell universal emetia un senyal d'avis. L'11 de desembre de 1970 s'afegia un radiofar, el qual començava a llançar a l'aire les lletres SN en Codi Morse. El seu funcionament és continu, í facilita la situació als vaixells que naveguen fora de l'abast del far o en dies de poca visibilitat. Aquest radiofar forma triangle amb els de Maó í de Llobregat. Finalment el setembre del 2000 es van iniciar les proves amb l'equipament GPS, el qual permet una localització exacta dels usuaris que disposen de l'adequat receptor.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS Després dels canvis efectuats, les característiques actuals (2000) que identifiquen el far de Sant Sebastià són: Latitud 41º 53' 70", longitud 3°12' 10" (d'acord amb el meridià de Greenwich).

Elevació 167'13 m. Altura sobre el terreny 12 m.

Torre blanca sobre edifici blanc amb teulat vermell.

Llum blanca, esclats de llum de 0'3", ocultació de 4'7" i abast de 32 milles.

Lletres SN en Codi Morse.

Número Registre de fars i senyals de boira 31250 E0470.

Contínua essent el far que té un pla focal més alt í el més potent de tot el litoral català. Hi ha ha­ gut, però, un canvi important fruit de les modernitzacions tècniques í la progressiva automatitza­ ció: s'ha anat reduint el personal. L'últim faroner de Sant Sebastià va marxar 1'1 d'agost de 1999.

Actualment un mateix equip de tècnics en senyals marítims de l'Autoritat Portuària de Barcelona s'ocupa dels fars des de la frontera amb França fins a Tarragona. El funcionament dels fars és au­ tomàtic, í tots disposen de sistemes de reserva; el control s'efectua, en temps real, des del port de Barcelona gràcies a un sistema de supervisió remota de senyals marítims.

En les dependències d'aquest far hi havia un llibre de visites on es podia escriure les personals impressions del visitant. En una de les seves pàgines s'havia pogut llegir, el següent comentari: "La primera vegada que vaig venir aquí, ho vaig fer com a particular. La segona, vaig venir de catedràtic (el visitant havia sigut catedràtic de Dret mercantil de la Universitat de Barcelona i, després, de la Central).

El tercer cop vinc de governador. Vindré la pròxima de ministre? Qui sap! Altres més bèsties que jo ho han estat."

Benito de Endara, Gobernador Civil de Gerona. És obvi afegir, que la carrera política d'aquest simpàtic governador aviat es va acabar i, no pas­ saren massa dies, quan el full on havia escrit el seu pensament, fou arrencat.

Un xic més amunt del Far hi ha l’ermita de Sant Sebastià situada des d'on s'albira gran part de l'anomenada Costa Brava. Fou bastida en el segle XIV per un ermità, en Jaume Corbera, sobre els fonaments d'unes abandonades construccions medievals utilitzades com a guaita per la seva situació estratègica. A més de la seva activitat espiritual, pregant a Déu, a la Mare de Déu i als Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS Sants mariners, l'ermità Corbera vigilava i informava del pas per la ratlla dels vaixells pirates, tant pagans com cristians, i, sobre­ tot, quan la Mar s'esvalotava donava un avís a la gent del coster.

Dins de l'ermita es trobaven exvots d'un dramatisme pueril i crosses de coixos gua­ rits. El fet que per aquí també va passar la guerra civil, hi va haver­hi una neteja to­ tal. Avui tant sols hi resten exvots de vai­ xells de diferents èpoques i en bon estat de conservació.

Interior de l'ermita de Sant Sebastià de la Guarda.

Autor: Pitu Garcia Batlle. Arxiu d'imatges del MSP.

A prop de l'ermita hi ha una capella aïllada amb la imatge de Sant Baldiri, protegit per una reixa.

Als seus peus hi ha una safata, fet d'obra. Qui encerta de fer­hi arribar una moneda, era auguri de bon any. En èpoques reculades, les proteïnes no abundaven massa en el menjar de la gent, tant en el baix poble com en els cabdals. Aquesta alteració metabòlica comportava, entre altres afec­ cions, que fos freqüent la trencadura o hèrnia inguinal i d'ella no se'n lliuraven pas els mariners, en general, ni els pescadors, que per xorrar les arts ho havien de fer amb l'esforç de la seva mus­ culatura per quan no disposaven de les actuals maquinetes. Per evitar que l'hèrnia s'estrangulés es faixaven fins que aparegueren els braguers.

Contra la trencadura era invocat Sant Baldiri i s'hi havia algun pescador de les rodalies que es gua­ ria per la seva intercessió, se l'hi oferia la faixa com exvot. D'aquí ve, que a aquest sant se'l coneix per Sant Baldiri de les faixes. Dels braguers no se'n parla pas, perquè era una peça d'ortopèdia massa cara i els homes amb trencadura (herniats) en tenien prou amb la faixa i Sant Baldiri.

Doncs bé, exactament sota el pro­ montori on s'aixeca el Far de Sant Sebastià, sobresortint de la mar i un xic separat del roquer, es troba un altre dels Carall Bernat que es­ glaonen la nostra costa.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS

L'àngel de la tolerància Passava pel món suaument, com un oratjol, però no era gens estantís. Feia la impressió de tenir els peus ben estintolats a terra, segur de si mateix, obert l vent del món. Només es pot ser obert, si s’està segur.

Semblava un jonc, ben arrelat al sòl, però de tany vincladís. Res no quedava a fora de la seva abraçada, ni les coses ni els homes, ni les cendres ni els esbarzers. Tot, tot hi cabia perquè era tan obert i tan segur.

– Estimeu sempre, humans, i combregueu ­digué l’àngel. A vegades no es pot com­ bregar amb les obres de l’altre, però es pot sempre tolerar. La tolerància implica una acceptació de la persona, tot i no combregar amb les seves idees o amb els seus fets.

Poc és allò que no es pot tolerar: la mentida, l’opressió, la intolerància, el crim. No són admissibles perquè se us faria impossible conviure, i fins coexistir. Però la resta, tota ha de cabre en la nostra acceptació, i fins els opressors i els intolerants, els crimi­ nals i els mentiders, no llurs fets sinó llurs persones, i això perquè són tan febles, tan malalts i malgrat tot, persones.

Cal curar­los, cal educar­los, no eliminar­los. Admetre’ls, no implica acceptar llurs com­ portaments. Però la resta, idees i fets, tolereu­la sempre, perquè no sabeu quin camí és el millor. Podeu combatre­ho, si ho creieu nociu, però sense negar el pa i la sal, sense negar el dret a l’existència, a la paraula i a la incidència.

– Qui pot dir que posseeixi la veritat? I, doncs, qui pot excloure l’altre? Tots fem via cap a un mateix terme, la plenitud, però els camins són distints.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS – Com t’ho fas, àngel, per tolerar, quan et sembla que l’altre està en l’error o que és dut per la maldat? –li vaig preguntar.

– Perquè estimo i espero ­contestà l’àngel de la tolerància. L’altre, per mi, sempre és una persona i n’estimo la persona. D’altra banda sé que tot és un camí, una vida no acabada, oberta, fent­se. Res encara no ha arribat a terme i cap assoliment tampoc no és definitiu. Per això accepto tota presència, tota aportació i tot esforç. Ho accepto perquè som tan pobres i perquè aquest és el camí, l’únic camí: l’assumpció de tot per arribar a la plenitud definitiva.

– És bella la tolerància, com un mestraló de tarda; amb ella podem conviure, amb ella podem agermanar­nos, fins i tot quan manqui el gran amor i només ens resti l’amor de la tolerància, fins i tot quan manqui la comunió d’idees. I això en la família, entre esposos, entre pares i fills; i això en la societat, entre diverses ideologies polítiques o religioses, entre diverses races i pobles, entre diverses persones, fins que no arribem a una més plena unitat sempre perfeta en el respecte a la diversitat personal.

– Tolereu sempre, no negueu res, només aquelles actituds o aquelles accions que s’o­ posen a la convivència humana i que fan impossible la continuïtat de la història.

L’àngel de la tolerància continuà el seu camí, endavant, sempre endavant per l’ample món amb l’esperança al cor i una abraçada sense límits.

Jordi Llimona i Barret

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES BIBLIOTECA EL CASTELL Us recordem que, si voleu, podeu accedir a tota la informació de l'Ajuntament de Vacarisses i de la Biblioteca El Castell, clicant sobre les respectives icones.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS

Una visió de la familia La família és el lloc on ens estimem i acceptem mútuament pel que som. El millor marc edu­ catiu que poden tenir els fills és que el matrimoni s’estimi cada dia més. I estimar vol dir compartir­ho tot en la vida, tenir confiança mútua per comprendre’s millor, conversar i escol­ tar­se, evitar discussions innecessàries i comparacions, saber perdonar, no caure en la monoto­ nia, fer “escapades” junts amb il·lusió, tenir detalls amb l’altre, ser delicats en el tracte, mostrar­se l’afecte... Necessitem escoltar­nos els uns als altres, perquè el que és de tots, per tots ha de ser acollit, pensat, resat, programat. El que a tots afecta, per tots ha de ser tractat.

Per conrear l’amor en el matrimoni o en la parella hem de treballar la combinació d’alegries i sofriments, repòs i tensions, satisfaccions i problemes. Compartir un projecte de vida en comú i estable, compromesos en l’amor, tenint present que el qui es deixa estimar i perdonar per Déu experimenta l’alegria de ser fill de Déu. No estimem només amb frases i paraules, sinó amb obres i de veritat. Tan sols es necessiten uns minuts per provocar una ferida profunda a qui esti­ mes i, en canvi, podria trigar anys a curar­se.

Degut a l’estil de vida actual, amb ritme frenètic, horaris complexos... és un xic difícil, però potser per això més necessari que mai, cal que l’educació dels fills estigui marcada per la transmissió de la fe, ensenyar a resar en la família, tenir confiança en Déu, que sempre és amb nosaltres i no ens abandona mai si el sabem acollir en el nostre cor. Això comença en el bap­ tisme, que és on rebem la fe com un do de Déu, però amb això no n’hi ha prou, cal créixer fent un procés de maduració. I per a tal fi, els pares són els instruments de Déu.

També hem de perdre la por de donar responsabilitats als fills. És un error molt gran pretendre estalviar­los feina i donar­los una vida més còmoda que la hem tingut nosaltres. Qualitat de vida no és comoditat vital. Un fill sense responsabilitats a casa, tampoc n’agafarà al col·legi ni poste­ riorment en el mercat laboral. Ser feliç no és tenir una vida perfecta, sinó reconèixer que la vida val la pena viure­la, malgrat les dificultats.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS Tot el que sentim depèn del que pensem. Les persones més felices tenen més autoestima, més bon autocontrol de la seva conducta, es proposen objectius i els compleixen, són estables emoci­ onalment i positives. La veritable tristesa de la vida és no tenir ja esperança. Hem d’aprendre a viure estimant, i a practicar el pensament positiu. No només pensar en les coses positives que tinc, sinó en les que té l’altre. Cal aprendre a relativitzar, modificar situacions i pensar en els sentiments de l’altre, ser empàtics. Una de les actituds més importants de la persona és saber es­ coltar, per tant, dedicar temps a l’altre.

Però cal que ho visquem i ho celebrem en família, perquè aquest és el lloc on es va iniciar i créi­ xer tota la nostra personalitat. Valorem tot el que puguem trobar de bo en el si de les nostres famílies. Potser no tot serà noble i bonic, hi poden haver situacions plenes de dolor i tristesa, i potser algunes no es podran solucionar mai. Però malgrat tot, sempre ens cal trobar un espai on pugui créixer l’amor de Déu que ens estima incondicionalment, i així transmetre’l a la família.

Montserrat Rosell Pujol ­Vic

Associació per l'ajuda als necessitats del Municipi

Des de la nostra entitat benèfica al servei de Vacarisses, volem fer públic un nou suport que ens plau molt de poder­vos oferir.

Ja feia temps que ho preteniem i, al final, ho hem aconseguit després de les degudes diligències.

Juntament amb les ofertes de menjars variats als qui ho necessiten, us podem oferir des d'ara, un ventall ben complet de fruita variada, segons temporada.

Tot això gràcies al Banc d'Aliments de Barcelona, el qual ens proveeix genero­ sament el Rebost. Molt agraïts en nom dels beneficiats i de l'Equip solidari.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 49

VACARISSES RETROSPECTIU

Anys 60. Amb "gespa" natural, partit de futbol a les feixes del Jeroni

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 611 ­ Juliol 2019 ­ Pàg. 50