613 - Setembre 2019

Núm. 613 ­ Setembre de 2019

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora acollidora ii fraternal frater‐

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 1

SUMARI Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 8 Dites populars 9 Racó de la poesia 10 Vacarisses, balcó de Montserrat 11 Des de Viladecavalls 14 Dels diaris 16 Racó de contes i llegendes 20 Indrets propers 24 Col·laboracions 28

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jordi Badia, Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 9241­2014 (de la versió digital)

Foto de la capçalera de la portada: flirck.com

ESGLÉSIA DE VACARISSES

HORARI DE MISSES

Dissabtes: 8,00 del vespre Diumenges. 2/4 d'11 del matí

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 2

PÒRTIC

Un estel a una Senyera

J.Palou

On és aquell el mariner A la vora de la mar m’he trobat a la donzella, que s’ancorava a la terra? sense brodar mocadors La barca en que va marxar ni portant fetes les trenes, l’ha engolida una balena? que les llàgrimes i un vent O és que s’haurà enamorat de desconçol n’ha desfetes dels cants d’alguna sirena? les puntades d’il·lusió De la donzella, el seu plor i el lligam de les idees. es va fonent a l’arena...

S’esfilagarsa a la mar I a la vora de la mar, tota aquella meravella prement les dents, la donzella que el mariner va encetar ja no espera mariners parlant­li d’amor els vespres, ni forasters de la terra, prometenses que han volat amb els ulls envermellits enllà de les aigües verdes, i amb el sol a les parpelles mentres el vent de ponent fa onejar el mocador va esborrant totes les petges. i no plora ni gemega.

Vessa el somriure a la gent de les contrades properes que les gents de més endins i de mar són estrangeres i es disfressen tot garlant amb promeses mentideres.

La dozella està brodant un estel a una Senyera...

F. Xavier Coderch

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM Jo 6, 41­51

Durant l'any 19 B (18)

Elia nel deserto (Daniele da Volterra ­ 1509/1566)

Tothom, tard o d'hora, passa estones tèrboles. Ens sentim incompresos, decebuts, desani­ mats, fracassats, sense forces i amb ganes de tirar la tovallola. Estones que es fan llar­ gues, sense poder agafar el son...

Així es va trobar el profeta Elies. Volia ser fidel a Déu, es sentia rebutjat i va fugir, per­ què li feien la vida desagradable.

Déu no el va abandonar. De cop i volta se sent amb forces per a tirar endavant. A nosal­ tres, també ens passa. Tot d'un plegat ens animem i comencem de nou. Déu, d'alguna manera, ens anima com a Elies. (Un profeta equivalia a un capellà una mica closcat i que en sabia un niu). Ens empeny quan defallim: "Va! Aixeca't! Pren un bocí, fes una queixalada perquè encara et queda per fer un camí molt llarg i costerut. No has pas aca­ bat la feina."

Déu no soluciona els problemes, però ens fa palpar que no és pas gaire lluny, que ens es­ tima, ens comprèn i sembla que ens doni una empenta i que lluita amb nosaltres. Qui se sent estimat i comprès, sempre troba forces, ningú sap d'on les treu, per seguir lluitant arriscadament. Deia el bisbe Tarancón de Solsona, rient­rient, als desinflats: "a mal temps, bona cara i patacada allà on fa bony; treure els destorbs i seguir endavant".

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM El que és més dur és la soledat pels que som grans i vells. El camí no és llarg i costerut si es fa al costat d'un Bon Amic. Això és tot! l aquí hi fa molt bona feina el CREURE, !'ESTIMAR i ESPERAR. Els cristians, encara que no ho entenguem gens ni mica, és un misteri. JESÚS es fa present entre nosaltres d'una manera o altra, a través de l'Eucaristia, quan combreguem. Fiar­se de Déu, EMPENY!!

Sebastià Codina i Padrós

Gaiters independentistes escocesos actuaran a Lledoners i a la Diada Una considerable representació de la nombrosa banda escocesa de gaiters Saor Alba Drums & Pipes, habitual en les mobilitzacions independentistes escoceses, es desplaçarà a Catalunya per la celebració de la Diada Nacional.

El grup actuarà davant la presó de Lledoners el dia 10 de setembre en l’acte en suport als presos polítics i, a més, formarà part de la gran manifestació convocada per les entitats sobiranistes per l’Onze de Setembre.

Tot i així, la banda no podrà venir al complet, ja que està formada per més d'una cin­ quantena de persones, sinó només una part, formada per una desena de músics.

Saor Alba (Escòcia lliure’ en gaèlic escocès) Drums & Pipes s’ha significat els darrers anys per la seva mobilització a favor de la independència d’Escòcia.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Cassola de verdures

Ingredients:

1 pessic de mantega.

3 ous.

3 cullerades de farina.

3 grans d'all.

1 cullerada de marduix picat ben fi.

400 grams de verdures mixtes.

125 grams de mozzarella.

1 polsim de julivert, picat.

1 mica de pebre.

1 polsim de sal.

250 grams de crema agra.

Per a la cassola vegetal, caldrà esbaldir les verdures fent servir un colador amb aigua calenta i escórrer bé.

Barrejarem la crema, la farina i els ous i ho assaonarem amb sal, pebre, marduix i alls triturats.

Hi afagirem les verdures i la meitat de la mozzarella ratllada.

Disposarem tota la barreja en una safata greixada, afagint­hi la barreja de crema. Hi es­ polsarem la resta del formatge per sobre i ho posarem al forn preescalfat a 200 graus (calor superior i inferior) durant uns quaranta minuts.

Quimeta i Conxita Font Badia Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 6

CAMPANADES

Santa Maria de Cardet Alta Ribagorça

La documentació dels segles XI­XII on s'esmenta la vall de Boí no parla mai de l'organització per parròquies, sinó de viles, fet no massa freqüent en aquella època.

Això i el fet que les esglesies es troben segregades en els sectors extrems dels po­ bles i que no constitueixen elements generadors de nuclis de població, sembla indi­ car una implantació eclesial sobre un espai ja estructurat, en el qual els temples no varen tenir una incidència massa destacada. Segons això, la implantació de les esglésies hauria estat posterior a la formació de nuclis de poblament, dels quals es desconeix l'origen.

La implantació de l'església de Cardet seria posterior als primers anys del s. XIII, i com el resultat d'una operació promoguda pel monestir de Lavaix, senyor del lloc.

Les parts romàniques del temple actual han de situar­se dins d'aquesta cronologia, que ve a coincidir amb la del frontal que, procedent del temple, es conserva al Mu­ seu d'Art de Catalunya (Barcelona).

El temple de Santa Maria és d'origen romànic, d'una sola nau amb absis semicircu­ lar, i s'adapta al pendent natural del terreny mitjançant la superposició de dues plan­ tes, de manera que una part de l'edifici presenta un nivell semisoterrani. La capçalera, decorada exteriorment amb arcuacions i lesenes contínues, tant a la plan­ ta inferior com al nivell de la nau. El nivell inferior correspon a un àmbit de planta absidiada amb volta semiesfèrica de pedra amb traces d'encanyissat del cindri, a la que s'accedeix des del pla de la nau. La coberta primitiva del cos de la nau queda oculta per diverses obres de reforma.

Extret de: ca.viquièdia.org Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL Els que tenen autoritat, per més enlairada que sigui, abans de tirar pel dret, actuaran molt assenyadament si es fan un fart d’escoltar opinions, encara que punxin. Les dues orelles deuen ser per alguna cosa i no només per aguantar les ulleres...

El què pensem i diem pot ser ben encertat, però el que veritablement porta la veu cantant sense cridar, és el que fem. Això deixa en veu alta el xiu­xiu mastegat a cau d'orella...

El que no retén res del que pensa i ho xarbota de cap a cap sense reserves, corre el perill de dir­ne més de les que pensa...

Sap greu d’haver obert massa la boca: mai ningú s’avergonyeix de tenir­la tancada una estona més del compte...

L’amistat és com una petjada a la sorra que si no la reactives, qualsevol onada no en deixa ni rastre...

Quan ja no servim per una gran cosa, ens adonem dels amics que ens queden i dels que semblava que teníem...

Tard o d’hora, per sort o per desgràcia, es té ocasió de conèixer fins l’últim nus dels embolics més recargolats...

L’engany, sempre és l’engany i per més ben empolainat que vagi, surt de l’amagatall, escup verí i, al final, esbotza els que l’han ordit...

Catalunya tornarà a ser... Ja no falta gaire. Sobre un jaç de sang, llàgrimes, presons, exilis, injustícies, maltractes, burles i menyspreus que han persistit durant més de tres­ cents anys arribarem, aviat, a ser un país normal...

Les persones moren: les idees no les pot afusellar ningú...

La constància és la virtut que provoca més enrenou i ens empeny a arribar lluny afinant intel·ligències mitjanes més que algunes llicenciatures obtingudes “tothom sap com”...

Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 8

DITES POPULARS

Refranys sobre la vinya

Any de verema, bodega plena.

Qui vinyes ha de guardar, molt s'haurà de barallar.

A l'ombra de l'amo creix la vinya.

La vinya vol veure sempre el seu amo.

De cavar la vinya en sap qualsevol, però podar­la no en sap qui vol.

De vinya mal llaurada, collita esguerrada.

Si no treballes la vinya pel març, poc vi beuràs.

Si vols doble carretada, tingues la vinya tancada.

Un ull a l'hort i un altre a la vinya.

En els plans la vinya "hermosa" i en els alts més abundosa.

Ni casa de fang ni vinya en barranc.

Ni vinya vora torrent ni casa vora convent.

Llaurar la vinya brotada, pitjor que una pe­ dregada.

Si vols tenir bona vinya, que li toqui el sol de migdia.

De dona finestrera, de camp vora ribera i de vinya en camí ral, no se'n treu gaire cabal.

Terra blanca la vinya aguanta.

La casa en cantó i la vinya en racó.

Terra d'argila fa bona vinya.

La vinya prop del camí, la verema al pelegrí.

Terra de romaní, terra de poc vi.

Ni massa filles ni massa vinyes.

Qui té casa seu, qui té vinya beu.

Extret de: https://lapalanca.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­Setembre 2019 ­ Pàg. 9

RACÓ DE LA POESIA

Canço de mar Quan el dia dibuixa corones daurades, mil ratlles de llum encenen el mar.

Ja reina el repòs a les aigües calmades i el vaivé de les ones invita a somiar.

Units per la pregària Quan ens trobem units per la pregària molt més enllà de Fe i de Religió, fem bategar els cors amb la cançó que ens fa sentir del viure sa grandària.

Fugint de tota arrel divisionària se’ns va parlant d’Amor en el sermó i del refús a tota imposició vinguda de cap font reaccionària.

Les nostres veus així hauran ressonat com en eixam pacífic de tendresa al temple lluminós que ens ha aplegat

Allà en l’horitzó, una barca llunyana desplega les veles, ja vol navegar.

Blanques gavines estiren bandades i allarguen les ales jugant a volar.

Els raigs que s’enfonsen apaguen el sol d’una tarda d’estiu. Al cel boirina.

En la distància, l’última resplendor.

Davant els ulls una estampa marina, com a vella postal que perd els colors, com la pau d’una ànima pelegrina.

Pedro Puerma

per fer­nos recordar que és de saviesa promoure arreu, amb pau, la llibertat en contra d’opressions i mesquinesa.

(A l’Ofici cantat amb la Coral de Vacarisses, el 4 d’agost del 2019)

F. Xavier Coderch

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 10

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Festa Major

Vacarisses 2019

Havaneres i rom cremat

Com cada any, durant la primera setmana d'agost, es va ce­ lebrar la Festa Major, amb una bona colla d'actes i activitats de tot tipus per petits i grans. Com ja és habitual, les altes temperatures ens van acompanyar durant tots els actes.

Si voleu, clicant sobre el cartell, podreu veure mol­ tes fotografies de tots els esdeveniments.

Fotos: Ajuntament de Vacarisses Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 11

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT DES DEL CINGLE. RECULL DE GOIGS DELS INDRETS EMBLEMÀTICS DE VACARISSES

Goigs a llaor de les Masies, la Pagesia de Vacarisses (V) Bell indret, gran balconada. que mil anys t’han madurat: Velles llars de Casa nostra, baluard del Montserrat!

1 Les Masies són la soca i les branques que han estès el sentit de mare Pàtria amb el seny del món pagès, una esberla catalana, tros del Roc encimbellat: Velles llars de Casa nostra, baluard del Montserrat!

4 Porticons que mai no tanquen, els clamàstecs, llars de foc, barrals, tines, les arades i algun càntir sense broc, els llums d’oli, trulls i forques, baldes, claus i forrellat: Velles llars de Casa nostra, baluard del Montserrat!

2 Un museu són les Masies: les garlopes, pics i malls, les aixols i les calderes les anelles i el forc d’alls, les eixides, les rabasses i l’encant dels camps de blat: Velles llars de Casa nostra, baluard del Montserrat!

5 Can Torrella i les Vendranes, la Calsina i el Bobet, Les Comelles i Can Còdol, CortoPio i Castellet, graners, forcs, les mitjallunes i el porró que s’ha esbrocat: Velles llars de Casa nostra, baluard del Montserrat!

3 Pallers, càvecs, les aixades les retrangues i esquellots, les albardes, pics i pales àrguens, ganxos i arpiots la pastera, les argolles i l’arcada del terrat: Velles llars de Casa nostra, baluard del Montserrat!

6 Boixadell, Mimó i Can Vives, amb Can Xoles i el Pau gran, Cal Japó i la Senana, Lleonart i Cal Joan De vells masos en perdura l’antic nom destralejat: Velles llars de Casa nostra, baluard del Montserrat!

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

7 L’Hostal vell de Can Torrella, Cal Domingo i el Palà, Coll Cardús, l’Obac, Can Serra i can Cases al replà, amb la Torra i l‘Orpina.

Un record de les teieres que els voltants han abrandat: Velles llars de Casa nostra, baluard del Montserrat!

8 “Vaques grasses o neulades” han marcat els dies clau pel vell poble que somnia mastegant bocins de pau Implorant la Moreneta del penyal encimbellat: Velles llars de Casa nostra, baluard del Montserrat!

Pregrària: Els de pagès, arran de la llar de foc i a la falda de la mare, hem après tot el millor que ens queda quan ja som grans i vivim el cap el tard. Les llars de foc recorden algunes de les millors pàgines de la infantesa.

Les Vendranes

Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, maig de 2019 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 13

DES DE VILADECAVALLS A la Georgina Peroy Ribes li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També escriu, recordant la infantesa, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.

HISTÒRIES D’ANTES Georgina Peroy Ribes

Xut Avui, en el silenci de la nit –encara calorosa i de finestres obertes– he recordat el nostre xut. Vosaltres potser en dieu òliba, mussol o duc, o fins i tot xot. Però al cap­ damunt del celobert del carrer Maragall, on hi abocaven les cuines i les habitacions, hi vivia, o almenys hi dormia, un xut.

Hi dormia? No, ell (o ella) no. L’au solitària venia als estius per anunciar que el dia s’acabava i s’hi quedava, amb els ullots sempre oberts, fins al setembre, quan les finestres ja s’havien de tancar a la nit. Llavors devia marxar, perquè no el tornàvem a sentir fins que tornava el temps de dormir sense pijama i finestres mig obertes.

Potser no marxava pas, i devia seguir dalt al terrat vetllant la nostra son com un sen­ tinella invisible. Però això no ho sabré mai.

Ja canta el xut, ens deien els grans. I, efectivament, per damunt dels nostres caps s’escoltava un cant estrany. No era un cant amb veu, sinó un xiuxiueig que esdeve­ nia rítmic entre silencis. La bestiola no podia posar cap u; la vocal la posàvem no­ saltres per poder pronunciar el seu nom.

Xsssst, ................... xsssssst, ................, xssssst. Que ho sents? El xut us fa callar perquè anem a dormir, deia la padrina. Aquella broma no se la creia ni una servi­ dora, però m’agradava entrar en aquell món de fantasia en què una au màgica vet­ llava perquè jo no em desvetllés. Un moixó gros, que devia fer una mica de por amb les ales esteses i els seus ulls rodons i grocs a la nit. Una presència invisible que només existia perquè els grans li donaven una raó d’existir, igual que el tronc de Nadal que sortia del quartet de sota l’escala per venir a menjar peles de taronja abans de fer la gran cagada. L’única diferència era que el tronc el podíem veure i tocar, i fins i tot ataconar­lo amb un ferro de remenar les cendres de l’estufa. Però ningú no va veure mai el xut.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 14

DES DE VILADECAVALLS El nostre xut es movia i cantava entre la realitat i la imaginació. Habitava en un limbe a caprici del nostre pensament. L’ocellot existia, però el xut el pensàvem.

L’havíem d’imaginar perquè no l’havíem vist mai. El creàvem mentre l’escoltà­ vem, li posàvem plomes grises i urpes corbades, i un bec groc per on treia el seu xssssst movent el cap a un costat i després a l’altre.

No venia a fer cap mal ni cap bé; no el vam convertir en cap personatge benèfic ni en cap monstre amenaçador. Convivia amb les nostres vides, igual que qualsevol és­ ser de la natura. Ell era lliure i anava i venia quan volia, sortia i entrava al pensament de qualsevol de casa. Amb el cap a sobre el coixí, escoltava el seu humil cant sense sentir cap por. Em feia dormir, inquietant­me lleugerament, just abans de passar a la por, just després de tranquil·litzar­me.

Com explicar que el xut era i no era? Existia i deixava d’existir. Anava i venia, o potser no venia ni anava. El seu cant testimoniava la seua existència falsa i veritable alhora. El seu cant mut i sonor al mateix temps.

Quan em preguntava a mi mateixa si el xut ens havia vingut a fer companyia aquell estiu, des de la meua habitació s’escoltava com xiulava des del capdamunt del terrat i el veia ­ el veia? ­ movent el cap cap a un costat i a l’altre dient que no, dient que no, dient que no.

I avui, en el silenci d’aquesta nit, m’ha dit que sí, m’ha dit que sí, m’ha dit que sí.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 15

DELS DIARIS

Zalamea de la Serena (Extremadura­Corona Castellanolleonesa), 18 d’agost de 1492.

Antonio de Nebrija completava la seva Gramática de la lengua castellana i proclamava “la len­ gua fue siempre compañera del Imperio”. Tretze anys abans (1479) la societat política formada pels Reis Catòlics havia inaugurat la unió dinàstica dels dos principals dominis peninsulars. Però Nebrija, persona de l’entorn d’Isabel la Catòlica, no inventava res. En aquell context de difícils equilibris entre Barcelona i Toledo, simplement posava de relleu el nervi ideològic del dibuix castellà d’Espanya: convertir la llengua en un instrument al servei d’un projecte polític. Per obra i gràcia de la cancelleria d’Isabel, el castellà va ser rebatejat com a espanyol; i, amb la religió, se’ls va presentar com a elements indispensables per superar la unió dinàstica i culminar el pro­ jecte d’unificació social, política i cultural.

Per què el castellà, i no el català o el gallec?

L’any 1492 el castellà no era, ni de bon tros, la llengua majoritària als dominis de la monarquia hispànica. A nivell popular era una llengua totalment desconeguda a Catalunya, al País Valencià, a les Illes Balears, a Galícia, a Astúries i a la meitat oriental d’Andalusia. Tan sols era en part coneguda a Lleó, a l’Aragó, a Navarra i a Euskadi. I dins del seu domini lingüístic estava frag­ mentada en dialectes tan diferenciats que un ramader manxec podia tenir moltes dificultats per entendre’s amb un comerciant andalús. Aquesta seria una de les causes que expliquen la Gramà­ tica de la lengua castellana de Nebrija: posar ordre i unificar criteris. Però en canvi, el castellà palatí era l’element comú —matern o adquirit— d’un poderosíssim lobby medieval —una po­ tent comunió d’interessos personals i familiars— que gravitaven a l’entorn d’aquella branca dels Trastàmara que, dècades abans, havia posat el cul als dos principals trons peninsulars. Si més no, d’una part important d’aquell lobby.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 16

DELS DIARIS Els Borbons no van inventar res Felip V, el primer Borbó hispànic, és també, el primer rei d’Espanya. Aquest detall no és una qües­ tió anodina: Felip V culmina a sang i foc el projecte de Torquemada, Nebrija i Fernández de Boba­ dilla. En aquest cas “por justo derecho de conquista”. Entre Felip V (1707) i Ferran VII (1808), el castellà va ser imposat per la força —i com a llengua única— a l’escola, a la justícia, al teatre, als oficis religiosos, als actes comercials, a l’administració i a les publicacions. La unitat nacional es­ panyola, la divisa del règim borbònic, personificada en la figura d’un rei absolutista, es fonamenta­ va en l’arquitectura d’una Espanya dibuixada pel poder castellà: les oligarquies latifundistes hereves ideològiques del partit d’Isabel la Catòlica. Clarament contraposada a la tradicional idea catalana d’Espanya, la que representa Rafel Casanova, el 1714, quan en la defensa de Barcelona clama: “per la llibertat dels pobles d’Espanya” —en plural i en català—.

La balança s’inclina La elevació del castellà a la categoria de llengua del poder i de la cultura no s’explica sense la duríssima lluita entre les dues famílies del lobby Trastàmara: les oligarquies latifundistes cas­ tellanes del partit d’Isabel versus les classes mercantils catalano­valencianes del partit de Fer­ ran. Aquella guerra sorda no tenia la llengua com a element en disputa, però sí que la supercategorització del castellà; i —coincident amb el temps— la creació d’un nou relat, to­ talment impostat, que va ocultar la participació catalano­valenciana en l’empresa americana revelen que la balança s’havia inclinat a favor del partit dels Torquemada (inquisidor general), Nebrija (la llengua i l’imperi) o Fernández de Bobadilla (el jutge que va empresonar els Co­ lom). Curiosament, aquests tres paradigmàtics personatges tenien en comú la llengua, l’ads­ cripció al cercle d’amistats d’Isabel, i el repudi —públic i notori— als seus orígens culturals i familiars jueus.

"¡Viva la Pepa!"

Un segle de prohibicions i persecucions no havien acabat amb la llengua catalana. Ni tan sols s’­ havia produït la castellanització (és a dir, l’espanyolització castellana) de les elits dirigents del país. Però sí que s’havia produït una transformació estètica de la ideologia castellana d’Espanya: el liberalisme espanyol (la versió castissa i cañí del jacobinisme revolucionari francès), va ima­ ginar la pàtria espanyola (en la seva versió castellana) com l’única i veritable mare dels seus fills. A Cadis, l’any 1812, les oligarquies antibonapartistes que van proclamar la Pepa (la prime­ ra Constitució espanyola), acusaven de rústics i d’illetrats els seus companys catalans, valenci­ ans i mallorquins pel seu escàs coneixement de l’espanyol. En canvi, a Barcelona, també el 1812, el superprefecte francès Argereau (Catalunya havia estat incorporada a l’Imperi francès) restaurava la oficialitat de la llengua catalana.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 17

DELS DIARIS "¡Arriba España!"

Per molt que els pesi a uns quants, la Pepa és la mare del nacionalisme espanyol. Durant el segle XIX els governs liberals espanyols van dictar tantes lleis d’imposició del castellà com ho havia fet el règim absolutista borbònic durant el segle anterior. El castellà, amb una idea renovada d’espanyolitat, va ser reforçat com a llengua del poder i de la cultura; i, en aquell paisatge de pretès liberalisme, va ser consagrat com l´única llengua possible de la pàtria. En aquell salt qua­ litatiu, els militars hi van tenir molt a dir: l’expressió ¡Arriba España! de l’etapa franquista (1939­1975) no és més que l’evolució històrica del precedent ¡Arriba el Rey!, que utilitzaven els soldats borbònics que combatien la resistència catalana el 1714, o els soldats reialistes que com­ batien els exèrcits independentistes americans durant les primeres dècades del segle XIX. Per ra­ ons òbvies, mai el català, l’eusquera o el gallec van ser una llengua de l’exèrcit espanyol.

“... y viva Franco” I, també, per molt que els pesi a uns quants, la Pepa és l’àvia del feixisme espanyol, en la mesu­ ra que el nacionalisme espanyol és el pare del feixisme espanyol. L’any 1939, completada l’ocu­ pació franquista de Catalunya, la primera llei que va dictar el nou règim va ser la de prohibició de l’ús públic del català. En aquell context, però, curiosament es van reproduir —amb les lò­ giques distàncies cronològiques— certs esquemes de l’època de Nebrija que deixarien curi­ osíssimes anècdotes. Aquella guerra sorda entre franquistes catalans i el nucli dur del règim, no es va lliurar en el camp de la llengua, però sí que la progressiva intensitat de la persecució tenia una relació directa amb aquella escalada de tensió. Cal no oblidar que molts catalans que s’havien sumat a la rebel·lió franquista —i que s’havien convertit en el braç civil del règim a Catalunya— procedien del sector més conservador de l’extinta Lliga Regionalista.

“Si eres español, habla español” Ramon Serrano­Súñer, el número dos del règim i conegut popularment com el “cuñadísimo”, ho va intentar aturar, i en un consell de ministres (1939) va proposar mantenir l’oficialitat del català, oficialment amb l’objectiu de guanyar els catalans a la causa franquista, i extraoficial­ ment amb el propòsit de beneficiar a la gent de Cambó. El cuñadísimo havia nascut a Cartage­ na, però havia passat tots els estius de la infantesa i de la joventut a Gandesa, a cal Sunyer —la seva família materna—, i coneixia molt bé el paisatge sociològic català. Sobretot el carlí.

Franco i el seu nucli dur ho van resoldre amb un cop d’ideari: “La unidad nacional la quere­ mos absoluta; con una sola lengua, el español; y una sola personalidad, la española”. Al ma­ teix temps les grans ciutats del país van ser envaïdes per una campanya propagandística que proclamava “Si eres español, habla español” (grafits, cartells en via pública i en locals privats i anuncis en premsa).

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 18

DELS DIARIS “Perros catalanes, no merecéis ni el sol que os ilumina” Aquella guerra soterrada va deixar, també, altres anècdotes: en la primera missa que es va cele­ brar a la catedral de Tarragona després de l’ocupació franquista de la ciutat (gener de 1939), el canonge castellà José Artero amenaçava des del púlpit: “Perros catalanes, no os merecéis ni el sol que os ilumina”. I a Reus, l’alcalde Josep Amézaga Botet, nomenat personalment per Franco, era cessat fulminantment (juny de 1939) pel governador civil de Tarragona, coronel Machado Méndez, acusat de reaprofitar uns "estadillos" de l’època republicana impresos en català. Són només dues entre milers d’anècdotes. No obstant això, alguna cosa devia quedar de l’intent de Serrano­Suñer, o de la capacitat de maniobra del carlisme català. El règim franquista confirmaria la categoria de “lengua nacional” que el castellà havia guanyat amb els governs liberals del XIX, però toleraria l’ús del català de portes endins, allà on no il·lumina el sol.

“... que sea la última vez que ocurre” I aquesta idea s’ha transportat fins a l’actualitat.

Oportunament transvestida de liberalitat, modernitat i universalitat. Si més no, a propòsit d’unes declara­ cions recents del president de la Cambra de Barcelo­ na, és el que es desprèn del tuit d’un polític que a França deporta els gitanos i a la capital catalana de­ cideix majories. Un retall de Solidaridad Nacional, l’òrgan de premsa del règim franquista a Barcelona (edició del 13/04/1939), titulat “Una queja” —i que sembla el relat d’un acudit dolent— resulta molt il·­ lustratiu. S’explica que dos “camaradas" van a missa a Anglesola (Urgell) i marxen sense haver entès res perquè el rector ha oficiat en català. L’articulista s’escabella “pueden hablar particularmente como les plazca (...) pero en actos públicos (...) en la que haya (...) gente [no] docta en el dialecto, es un acto contra la cultura y contra la educación expresarse en catalán (...) I culmina amenaçant: “que esta sea la última vez que ocurre cosa semejante”.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 19

RACÓ DE CONTES I LLEGENDES HISTÒRIES I LEGENDES DE BARCELONA L’ILLA DE MAIANS El litoral de Barcelona no sempre ha estat el mateix, al llarg de la seva història s’ha anat modifi­ cant la línia de la costa i la terra ha anat guanyant terreny al mar. Inicialment a través de les aportacions dels sediments de les rieres que venien de Collserola, el riu Besòs i el riu Llobregat, i posteriorment amb la intervenció humana.

Aquesta petita illa es va conèixer amb el nom de l’illa de Maians. Igualment ja s’havia anat for­ mant progressivament al llarg de bastants segles. A partir del segle XV ens arriba la informació sobre que aquesta illa va acabar connectada amb l’entorn costaner de Barcelona amb la cons­ trucció del seu primer port, el 20 de desembre del 1477, per decisió del rei Joan II. El següent pas es va realitzar a partir de l’any 1660, quan s’havia iniciat ja abans una ampliació del port i aleshores ja arribava al lloc on ara hi ha el Passeig dit de Joan de Borbó.

A partir d’aleshores es van realitzar diferents ampliacions portuàries que s’esdevindrien al llarg dels següents segles. Així també es van acumular sorres arrossegades pels corrents hidràulics marins i sediments del Besòs que quedarien retinguts per l’espigó del Port Vell que aleshores anava creixent al voltant de l’illa de Maians, com si s’anés formant una petita península.

Aquest territori a fora muralles va ser reclamat per la parrò­ quia de Santa Maria del Mar al·legant un privilegi medie­ val, començà a ser ocupat per barraques i magatzems de pescadors a la que s’afegirien els desallotjats de l’enderroc del barri de la Ribera. Al segle XVIII on havia estat l'illa de Maians hi naixia el barri de la Barceloneta. Aquest barri va ser projectat i construït per l’enginyer Joris Prosper Van Verboom l’any 1753 per tal d’encabir­hi tots els habitants de la Ribera que havien perdut les seves cases enderrocades per ordre de Felip V per construïr la Ciutadella.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 20

RACÓ DE CONTES I LLEGENDES EL FANTASMA DE CANALETES Molt abans que la font de Canaletes es convertís en el lloc de celebració de les victòries del Barça, per aquesta font ron­ dava un fantasma que atemoria a les no­ ies que anaven a buscar aigua.

A mitjans de segle XIX, diu la llegenda que va ser l’any 1845 quan es va veure per primera vegada el fantasma de Cana­ letes. En aquells temps no hi havia aigua corrent a les cases, pel que la gent havia d’anar a buscar­la a les fonts que hi havia per la ciutat.

Portal de Sant Sever

A l’encreuament de la plaça Catalunya amb la Rambla, antigament hi havia una porta a la mura­ lla d’entrada a la ciutat, era el Portal de Sant Sever amb dues torres anomenades Canaletes per­ què tenien dos canals per on passava l’aigua que proveïa aquella zona de la ciutat.

Quan el Portal de Sant Sever es va enderrocar també va desaparèixer la font de Canaletes i es van instal·lar unes fonts provisionals de ferro, fins que l’any 1888 l’Ajuntament les va substituir per un fanal amb quatre llums i una font al mig, tal com la coneixem avui en dia.

El que no se sap són els motius que, a mitjans el segle passat, van impulsar l’anomenat Fantas­ ma de Canaletes. Es deia que cap al tard, quan la claredat decreix i les ombres comencen a di­ buixar la silueta de ciutat, apareixia l’espectre, embolicat a voltes en un sudari, a voltes en una llarga capa negra, i passejava lentament per les rodalies.

Una nit va tenir l’atreviment d’adreçar la paraula a unes noies que omplien els càntirs a la font, i aquestes noies es van espantar tant que no van sortir del llit durant uns quants dies. Llavors, els veïns i les autoritats van deci­ dir encarar­se amb el fantasma i obligar­lo a abandonar la zona, però no va ser necessari perquè va desaparèixer tan sobtadament com havia arribat i mai més se’n va tornar a saber res d’ell. La notícia es va estendre per to­ ta la ciutat, fins i tot el Diari de Barcelona va publicar un article sobre el Fantasma de Canaletes.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 21

RACÓ DE CONTES I LLEGENDES “Vamos a enterar a nuestros lectores de una ocurrencia bastante original, si es que por públi­ ca no ha llegado a su noticia, pues que hace ya tres o cuatro días que sirve de asunto de con­ versación a la gentecilla ignorante. Estas últimas noches se pasea por los restos de las ruinas del cuartel de artillería, entre Canaletas y la Rambla De los Estudios, nada menos que un fantasma envuelto unas veces en blanco sudario y otras con un negro ropaje.

Parece que el tal duende sería amigo de obsequiar al bello sexo, pues intentó requebrar a dos jóvenes que estaban llenando unos cántaros de agua en la fuente de Canaletas, no les fue muy grata su presencia pues se hallan gravemente enfermas del susto.

Lo cierto es que sus paseos misteriosos han llamado la atención de un gran número de perso­ nas; que algunas, poco amigas de semejantes bromas, se armaron con palos y garrotes para convencerse palpablemente de su existencia, y que la autoridad superior civil, deseosa de evi­ tar lances desagradables y qué pudieran tener muy tristes consecuencias, manda cada noche a varios agentes de Seguridad pública con las instrucciones necesarias para impedir escenas tan ridículas.

El fantasma sin duda tendrá un gran respeto a la autoridad, pues no ha vuelto a presentarse. Sin embargo,el sábado, al caer la tarde, más de doscientas personas esperaban su aparición”.

No sabem si realment va existir o és una simple llegenda d’un simple assetjador de l’època al que avui en dia haguérem denunciat.

Arreu de Catalunya hi ha moltes rèpliques de la Font més famosa del nostre país, la Font de Ca­ naletes, el que ignorem és si també tenen algun fantasma.

Rèplica de la font, a Sant Andreu de la Barca Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 22

RACÓ DE CONTES I LLEGENDES EL DIABLE RONDA PEL PI Antigament, els veïns del Pi deien que el campanar de l’església estava maleït per la presència constant del diable i, per confirmar­ho, ensenyaven als incrèduls un dels graons de la torre, el número cent, en el qual abans es veia gravat un petit diable, d’aspecte més entremaliat que malè­ fic, que semblava dansar sobre la pedra.

S’explicava que l’autor del gravat va ser el mestre d’obres que va acabar el campanar, que no era el mateix que el qui el va començar. Els mestres d’obra pateixen una maledicció que so­ vint es manifesta en la dificultat per acabar allò que han començat. I això era precisament el que li passava al mestre que tenia per encàrrec construir el campanar del Pi. A la fi, desespe­ rat, es donà al diable, tot dient­li que fins l’ànima li lliuraria si venia a ajudar­lo. Just acabava de proferir aquesta invitació, quan se li presentà, envoltat de l’habitual fumarada de sofre, el mateix Lluficer, el qual va assegurar­li que l’ajudaria a canvi que, en arribar al graó número cent, li lliurés la seva ànima immortal. Varen signar un contracte, com se sol fer en aquestes ocasions, i des de l’endemà mateix el mestre d’obres va comprovar que allò que abans no hi havia manera de mantenir dret ara semblava d’una solidesa excepcional, i que les obres avançaven a un ritme vertiginós.

El mestre d’obres, que s’ho veia venir, així que els paletes van arribar al graó noranta­nou, va suspendre la construcció del campanar i va orde­ nar que continuessin l’obra per una altra banda.

A partir d’aquell moment, la feina semblà alentir­ se de nou, i va durar tants anys que l’home va morir de mort natural, havent aconseguit burlar el pacte amb el diable. Però no per això el maligne va renunciar a rondar pel Pi. El campa­ nar s’havia d’acabar, i un nou mestre d’obres de provada professionalitat s’encarregà de fer­ho, i com que coneixia la història, no se sap si com a tribut o per riure’s de l’ensarronada que el seu antecessor li havia fet, va gravar al graó aquella imatge del diable. Tanmateix, no li devia caure gens bé aquesta nova facècia, al rei de l’infern, perquè se’n va venjar complidament.

Extret de: blocs.xtec.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 23

INDRETS PROPERS En aquesta secció fem un recull d'alguns indrets més o menys coneguts del nostre municipi i de pobles veins, descrits per la Carol Pàez en el seu blog "Edat Mitjana s. V ­ XV i més". Qualsevol rectificació, aportació i/o aclariment seran ben rebuts.

Dos nous petròglifs al Bages

1 1

El dos nous petròglifs que l'Elena em va ensenyar van ser, en certa manera, definitoris per desvelar el misteri suscitat amb el primer que vam trobar; La pedra del David, també en terme de Castellbell i el Vilar (Bages).

2

Aquests nous monogrames marcats a la pedra responien a un traçat més aviat de ta­ rannà medieval o posterior, i va ser el fabulós llibre de Rudolph Kock, El libro de los símbolos, que va encaminar cap a una possible resposta.

Aquestes marques gravades a la pedra, semblan ser unes fantàstiques Marques de Possessió.

Els particulars símbols, en un principi, eren fets servir pels camperols per marcar els límits de les seves possesions territorials, així com es podia fer extensió a totes les se­ 3 ves propietats materials. Moltes vegades marcades amb la mateixa simbologia.

3 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 24

INDRETS PROPERS Aquestes es podien exhibir en troncs d'arbres, animals domèstics, cavalls, ramaderia, sacs de producció (llana, gra), eines emprades, catifes, teixits, etc.

Un temps posterior, aquestes mateixes marques van definir les diferents Cases o famílies dels voltants, agafant un caire més personal. La marca podia esdevenir en va­ riacions estilístiques, segons els diferents membres de la mateixa saga familiar.

En un temps final, l'ús d'aquestes marques va funcionar com a distintiu comercial o industrial, marques d'artesà o d'artistes.

La creació gràfica també va passar per un seguit evolutiu. En un principi el traçat era recte, en predomini, i senzill. Les formes corbades o amb més elavoració van ser em­ prades posteriorment.

Era curiós el sistema de repartiment de terres. Un element que formava part d'aquest procés era: el pal de la sort.

Les primeres comunitats feien a sort, entre ells, al representant que cuidaria pels seus interessos i dominis, davant qualsevol necessitat, conflicte entre cases o asset­ jament senyorial. Més o menys com un president de comunitat, si em permeteu la comparativa.

El pal de la sort tenia un símbol gravat, un símbol prèviament conegut per tots els can­ didats. Aquest, amb un grapat de més pals de la mateixa mida, es posàven dins d'un bar­ ret. Els camperols havien d'anar agafant­ne un, per tandes. Com no cal dir, a qui li tocava el pal gravat, seria el candidat responsable en afers i gestions de mediació.

Les Marques de Casa més desenvolupades contenien formes més elaborades i, fins i tot, noms o lletres dels seus representants.

Carol Paez Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 25

INDRETS PROPERS

El gorg del dimoni Ramon Solé

En aquells temps antics, quan encara els llops transitaven per aquestes contrades lliurement, du­ rant les llargues nits, la gent i el bestiar restaven quiets i arraulits dintre de les seves coves i ca­ banes quan sentien els udols de la ramada per dalt de les carenes.

La casa de les Comes, a Rellinars, ja era de les més importants de la contrada; però a l’entorn d’a­ questa casa no s’hi acostava gairebé ningú de dia i molt menys de nit, ja que es deia que l’amo i el diable tenien un pacte, que permetia al primer dominar uns éssers que eren els seus esclaus. El seu poder era total durant la nit; però en sortir el sol, perdia tota l’eficàcia, ja que els esperits malignes no volien saber res amb la claror. L’amo de les Comes, doncs, era un home que tots temien.

Tenia una gran caixa, tancada sempre amb una clau que guardava gelosament. Una vegada, però, hagué de sortir a corre­cuita i s’oblidà d’agafar la clau. La seva muller per casualitat la trobà; malgrat les ordres severíssimes que tenia de no obrir la caixa per res del món, no en pogué resis­ tir la temptació i, plena d’expectació, l’obrí finalment. Mentre contemplava, admirada, tots els tresors que dintre la caixa hi havia, sortiren d’aquesta un seguit de besties negres, que ràpida­ ment s’escamparen per tots els racons de la casa. Aleshores començaren a demanar a grans crits que l’amo els tornés a la caixa o els donés feina. La mestressa no sabia que fer, fins que ja de nit arribà l’amo i davant la impossibilitat de tornar­los a la caixa, abocà un sac de mill i ordenà a aquelles bèsties que apleguessin un a un tots els grans i els tornessin a posar al sac.

Tots els dimonis es posaren a treballar en silenci i en poca estona ja tingueren de nou el mill din­ tre el sac. A les hores, començaren de nou a fer grans crits i a demanar més feina a l’amo.

Aquest els manà que anessin a la cinglera d’en Robert i que estimbessin els grans blocs de pedra que la coronaven, daltabaix. Amb gran cridòria els dimonis sortiren de la casa i s’encaminaren a les cingleres d’en Robert i començaren a estimbar els grans blocs de pedra daltabaix del cingle Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 26

INDRETS PROPERS al costat de l’estany, (encara avui es poden veure entre les terres de conreu de la petita vall aquests blocs disseminats tal com quedaren estimbats). Abans de ser mitjanit ja havien acabat la tasca imposada i retornaren a la casa a demanar més feina perquè no podien estar­se quiets. L’amo, llavors, els manà una tasca encara molt més difícil que la manada fins aleshores. Consistia a agafar una pell de cabra negra i anar al gorg de cal Cotis i rentar­la fins que es tornés blanca. Agafaren la pell de cabra negra i, amb gran enrenou, marxaren de dret vers el gorg de la riera. Allà començaren la tasca de rentar la pell per fer­la tornar de color blanc. Encara que treballaven tant com podien, els primers raigs del sol els sorprengueren sense haver pogut aconseguir la tasca imposada.

Aleshores, vençuts, es tiraren dintre del gorg que prengué després d’aquesta feta el nom de gorg del Dimoni. Qui de nit s’acosta al gorg i aplica l’orella a terra, sentirà la remor que fa la pell de cabra colpejada contra les pedres del fons per a blanquejar­la, tots el di­ monis encara estan, treballant i treballant sense parar! És un soroll com el que feien els picadors de les dones quan rentaven la buga­ da a la riera. En aquest gorg, que no s’asseca mai, sempre s’hi veuen peixos, però mai ningú no n’hi ha pescat cap. Són els dimonis que, de dia, agafen forma de peix i de nit tor­ nen a transformar­se en diables; així continu­ en la seva tasca impossible d’aconseguir.

Ramon Solé

Del bruixot, no se n’ha sabut mai més res i mentre ell no els ho mani, els diables conti­ nuaran per sempre més intentant acomplir la tasca manada. Curiosa llegenda que sem­ bla evocar als minairons pirinencs.

Font d’informació: Joan Masats – ANGLE EDITORIAL 1996

Per arribar al gorg del Dimoni, heu d’anar per la carretera B­122 de Castellbell i el Vi­ lar direcció a Rellinars. Aquesta carretera passa per davant de la masia de can Cotis, situada poc abans del trencall de la pista que porta a l’Església vella, cal que deixeu el vostre vehicle al costat de la casa. S'han retrocedir uns cent metres per la carretera di­ recció Castellbell, us caldrà intuir entre la vegetació d’unes feixes, un petit caminet que us portarà a la llera de la riera de Rellinars, on hi trobareu el gorg.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 27

COL·LABORACIONS

Les plantes medicinals de Vacarisses (I) Entre les riqueses naturals que guarden les muntanyes de Vacarisses i els municipis veïns, tenim una munió d'herbes remeieres que tradicionalment s'havien emprat per a combatre afeccions molt diverses. No oblidem que els primers medicaments van ser les plantes. Encara avui molts preparats farmacèutics es fan a base de vegetals. Ningú no dubta de les propietats benèfiques de les plantes, però els malalts han de seguir els consells dels seus metges i no confiar cegament en els remeis vegetals, especialment quan els recomanen persones indoctes o il·luminades. Cal comprar les herbes remeieres a la farmàcia o a l'herbolari, i no en llocs de poca confiança. Si les collim nosaltres mateixos, ens hem de fixar que l'indret no hagi estat tractat amb insecticides o herbicides, hem de tallar­les amb unes tisores i deixar­ne sempre algunes perquè hi facin llavor.

Aladern (Rhamnus alaternus): L'escorça d'aladern és purgant. Les gàrgares fetes amb el decuit de les fulles són bones contra l'angina i les inflamacions de la gola.

Alfals (Medicago sativa): Té propietats antianèmiques, antiescorbútiques, antihemorràgiques i recalcificants, per la seva riquesa en sals minerals i vitamines. Les fulles es poden consumir en amanida o com a verdura.

Alzineta (Teucrium chamaedrys): S'ha usat com a tònica i estimulant. També té virtuts diürèti­ ques (fa orinar) i colerètiques (augmenta la secreció de bilis).

Anagall de camp (Anagallis arvensis): Per la seva toxicitat no n'és recomanable l'ús intern.

Aplicat externament, en forma de cataplasma o tintura, és útil per a curar úlceres i erupcions Foto: Jaume Morera cutànies.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 28

COL·LABORACIONS Arboç (Arbutus unedo): L'escorça i les fulles són astringents i s'utilitzen contra les diarrees. La decocció de les fulles és convenient també per a les inflamacions de la bufeta i altres afeccions de l'aparell urinari. Els fruits són comestibles, però convé no menjar­ne en excés.

Aritjol (Smilax aspera): Antigament constituïa un remei (no del tot eficaç) contra la sífilis. Ac­ tualment la seva principal utilitat medicinal és com a depuratiu de la sang. El seu rizoma té pro­ pietats sudorífiques i diürètiques.

Avellaner (Corylus avellana): Deixant a banda les virtuts de les avellanes, l'escorça té propietats astringents i és eficaç contra diarrees i hemorràgies. També l'anomenat moc dels avellaners (els aments masculins) és útil en medicina popular com a sudorífic.

Arboç

Barretets

Barretets (Umbilicus rupestris): Antigament aquesta planta constituïa un remei molt reputat contra la hidropesia. En l'actualitat la seva principal utilitat medicinal és la diürètica. Les fulles, aixafades o simplement sense la pell, serveixen també per a guarir úlceres i nafres.

Betònica (Stachys officinalis): En altre temps se la considerava una panacea. Actualment s'usa com a vulnerària, per a rentar plagues, ferides i úlceres varicoses.

Blet blanc (Chenopodium album): Externament, el decuit d'aquesta planta s'ha emprat contra les morenes i certs dolors reumàtics. Presa com a verdura, té virtuts lleugerament laxants.

Boix (Buxus sempervirens): Antigament era emprat contra el reumatisme i la sífilis, i també, com a substitut de la quinina, contra la malària. Igualment es creia que anava bé contra la calví­ cie. No obstant, pel seu contingut en buxina i altres alcaloides, hem d'evitar l'ús d'aquesta planta amb finalitats medicinals.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 29

COL·LABORACIONS Boixac de camp (Calendula arvensis): És un emmenagog excel·lent, molt indicat en les disme­ norrees o menstruacions difícils. Per les seves virtuts vulneràries, l'empraven molt els pagesos quan es tallaven durant els treballs agrícoles.

Borratja (Borago officinalis): Les flors són sudorífiques i temps enrere constituïen un remei molt eficaç en malalties tals com el xarampió o l'escarlatina. Igualment eren molt convenients en casos de reuma, bronquitis i pneumònia. La infusió de les fulles assecades afavoreix la produc­ ció d'orina. És destacable també l'acció emol·lient de les fulles. A més, la borratja constitueix una excel·lent verdura amb propietats laxants i diürètiques.

Bossa de pastor (Capsella bursa­pastoris): És una excel·lent planta emmenagoga, és a dir, re­ guladora de la menstruació. També té propietats hemostàtiques.

Botja peluda (Dorycnium hirsutum): En medicina casolana s'ha utilitzat contra les hemorroides.

Bossa de pastor

Brunella vulgar

Bracera (Centaurea aspera): De virtuts hipoglucemiants, és útil contra la diabetis.

Brunella vulgar (Prunella vulgaris): Té propietats astringents i s'ha emprat contra faringitis, bronquitis i hemorroides. Externament, com a vulnerària, s'ha fet servir per a guarir ferides.

Bufalaga tintòria (Thymelaea tinctoria): Les fulles tenen propietats purgants, però no és reco­ manable el seu ús en medicina popular.

Cabells farigolers (Cuscuta epithymum): Aquesta planta paràsita, freqüent a Catalunya, consti­ tueix un laxant excel·lent, que a més estimula la secreció de bilis.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 30

COL·LABORACIONS Càdec (Juniperus oxycedrus): L'oli de càdec, obtingut per destil·lació seca de la fusta, n'és la matèria medicinal. És excel·lent en el tractament d'úlceres de mal curar i en veterinària s'havia usat contra la ronya del bestiar. També gaudeix de propietats antihelmíntiques.

Camamilla (Matricaria chamomilla): Una de les millors herbes medicinals, amb virtuts estoma­ cals, antiespasmòdiques i antiinflamatòries, entre d'altres.

Canabassa (Eupatorium cannabinum): La tisana preparada amb les parts aèries o subterrànies de la planta té propietats colerètiques (descarrega el fetge de bilis) i antireumàtiques. L'arrel és també purgant.

Canya (Arundo donax): El rizoma de canya s'ha emprat en medicina popular com a diürètic (per a incrementar l'orina) i com a lactífug (per a interrompre l'alletament).

Centaura (Centaurium erythraea): És un excel·lent tònic estomacal amarg, molt indicat en ca­ sos de dispèpsia i d'atonia digestiva. Se la considera també un remei contra la diabetis.

Càdec

Camamilla

Cirerer (Prunus avium): Les cues de les cireres són molt diürètiques. Com que els cirerers sil­ vestres són escassos, es poden utilitzar els peduncles de les cireres del mercat.

Clinopodi (Clinopodium vulgare): La principal utilitat d'aquesta planta és com a estomacal i to­ nificant. També s'ha emprat per a regularitzar les menstruacions.

Corner (Amelanchier ovalis): Popularment li són reconegudes propietats hipotensores. També es creu que el decuit de les branques és bo contra les afeccions de la bufeta.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 31

COL·LABORACIONS Corretjola de camp (Convolvulus arvensis): De propietats purgants i colagogues, és recomana­ ble en casos de restrenyiment i d'insuficiència biliar.

Corretjola gran (Calystegia sepium): És una planta purgant i colagoga, d'aplicacions semblants a les de la corretjola de camp.

Créixens (Rorippa nasturtium­aquaticum): L'amanida de créixens és tònica i reconstituent, per la seva riquesa en vitamines (C i E, sobretot), iode i ferro. També s'ha emprat contra la bronqui­ tis i certes afeccions cutànies.

Cua de cavall grossa (Equisetum telmateia): Té virtuts diürètiques i reminalitzadores (és molt rica en sílice). També és un bon hemostàtic i com a tal es pren per via interna o gargaritzant­lo quan les afeccions són a la boca.

Corner

Créixens

Dauradella (Ceterach officinarum): Espècie de gran fama remeiera. És una bona planta pectoral per les seves propietats astringents, diaforètiques i antitussígenes. També té virtuts diürètiques.

Enciamet (Samolus valerandi): Es menja amanida, com ja fa suposar el seu nom vulgar. És aperitiva i antiescorbútica.

Esbarzer (Rubus ulmifolium): Per les seves propietats astringents, és bo contra la disenteria, les hemorroides, la diarrea i les angines.

Esparreguera boscana (Asparagus acutifolius): D'aquesta planta s'obtenen els espàrrecs silves­ tres. Des del punt de vista medicinal, l'arrel de l'esparreguera i els propis espàrrecs són diürètics.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 32

COL·LABORACIONS Espernallac (Santolina ericoides): De virtuts semblants a les de la camamilla, és un bon tònic estomacal. També gaudeix de propietats vermífugues.

Espígol comú (Lavandula latifolia): Aquesta planta aromàtica, anomenada també barballó, gau­ deix de propietats digestives, antiespasmòdiques, estimulants, antireumàtiques, desinfectants i fumigatòries. S'usa també per a donar bona olor a la roba de calaixeres i armaris, i per a tapar les gàbies durant la muda dels ocells.

Espunyidella apegalosa (Galium aparine): S'havia emprat en medicina tradicional com a diürè­ tica i contra l'escorbut.

Espernallac

Espunyidella

(Continuarà) Extret i adaptat del llibre Els aprofitaments agrícoles i naturals de les muntanyes d'Olesa (1997)

Autor: Àngel Manuel Hernández Cardona

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES BIBLIOTECA EL CASTELL Us recordem que, si voleu, podeu accedir a tota la informació de l'Ajuntament de Vacarisses i de la Biblioteca El Castell, clicant sobre les respectives icones.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 33

COL·LABORACIONS

HISTÒRIES I LLEGENDES DE LLOCS MÀGICS d'Enric Sánchez­Cid Hi ha llocs que desprenen una sensibilitat especial. Llocs on, des de l'albada del temps, l'home ha considerat màgics, poderosos. I ho ha fet notori a través de les llegendes, edificant­hi menhirs, temples, santuaris o aprofitant els recursos que la naturalesa l'hi ha proporcionat per quedar atret pel seu misteri.

BENIFALLET (Eremitari de la Ribera de Cardó)

Del municipi del Perelló surt una carretera senyalitzada, que mena a Rasquera (Ribera d'Ebre). Des d'aquest poble parteix la carretera que es dirigeix al balneari de Cardó, situat en el cingle de Sallent, des d'on s'albira tota la vall de Cardó. La carretera acaba a l'entrada del que fou, primer, santuari i, després, passà a ser balneari, per acabar en planta embote­ lladora d'aigua mineral, que també ha tingut la seva fi.

Davant d'aquesta entrada hi ha un espai per aparcament on es pot deixar el cotxe i on apa­ reix un indicador que ens indica el camí per anar a l'Eremitori de Cardó. Una cadena barra l'entrada a la pista apta per cotxes 4x4, que si bé sembla que estigui prohibit passar­hi, en el transcurs de la caminada vaig observar el pas de tres d'ells en diferents trams.

L'esmentat indicador és l'únic senyal que hi ha en tot el recorregut, fet que no permet identificar cap de les ermites. En aquesta serra de Cardó, sembla ser que foren tretze les Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 34

COL·LABORACIONS bastides en el primer terç del segle XVll, quan feia poc que s'havia fundat el Monestir i on hi residien els religiosos que aprecia­ ven més la vida eremítica que la monàstica.

La vida de l'ermità, que només aspirava a viure pel seu esperit en plena naturalesa, compaginava amb aquell entorn feréstec que el rodejava. A semblança de les ermites dependents del monestir de Montserrat, per exemple, no eren ermites troglodites dels antics anacoretes, que es retiraven a una balma o cova i vivien de la manera més pri­ mitiva en que pot viure el ser humà. Les de Cardó i Montserrat, entre altres, reunien unes certes condicions d'habitabilitat i benestar, si així es pot dir, com era la presència d'un jardí­hort, regat amb l'aigua de la propera font, una cambra amb el seva cuina o foc a terra amb la corresponent xe­ meneia i el seu oratori.

Jordi Contijoch

Ermita de Sant Simeó (de la columna)

L'edifici estava envoltat per un grup de xiprer, amb el que s'indicava la presència de l'ermità i, en algunes, una espadanya on en el seu ull, la campana posava el to metàl·lic de l'hora d'una oració. També, a diferència d'altres ermitoris més primitius i a semblança de les ermites de Montserrat, existeix un manuscrit on es cita la fundació de les de Cardó, la vida dels ermitans i com desenvolupaven la seva activitat, tant espiritual com laboral, per exemple, conrear els prats que havien delimitat prop d'ells.

He recollit el nom d'algunes d'elles, que en el seu dia es trobaven per la muntanya del Cardó i que després de l'exclaustració només hi han quedat les seves despulles per donar fe d'uns anys passats: Sant Bernat, Sant Josep, Ermita de l'Angel, Ermita de la columna o de Sant Simeó, Santa Teresa, Sant Jerònim, Mare de Déu del Carme, Santa Anna, Sant Onofre, Sant Joan Baptista, Sant Elies i Santa lnés. S'han conservat, tant l'edifici com el culte, les ermites de Sant Domènec, de la Trinitat i de Sant Roc, que probablement no van ser bastides amb la mateixa finalitat anacoreta de les primeres.

El massís de Cardó està integrat per les serres de Cardó i de Boix. La serra de Cardó és la més coneguda ja que hi ha la mítica vall de Cardó de gran bellesa paisatgística i amb un Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 35

COL·LABORACIONS patrimoni històric i cultural força rellevant. Queda situat a les comarques de la Ribera d'Ebre i del Baix Ebre. La pau i la tranquil·litat que els frares de Cardó cercaven, no sem­ pre ho assoliren, doncs els plets amb els veïnat dels pobles de l'entorn, incloent la ciutat de Tortosa, acabaven en incendis i robatoris de la ramaderia.

Tampoc van estar lluny de les espurnes de les guerres de Catalunya dels anys 1640 i de 1708, doncs sota l'empara dels conflictes, es va fer present el bandolerisme que va envair el país amb les seves treparies. Per tant, també van arribar els dies, que fins al Monestir de Carbó (l'anomenaven el desert) la disbauxa dels conflictes, moderada per la situació d'aillament, pels pocs camins que hi havia i pel difícil pas que oferien els boscos.

Es diu que, en una ocasió, un escamot de bandolers van cercar la casa del pare del frare fundador del Monestir a Gavadà (Municipi de Vandellòs. Baix Camp), on s'hi havien refugi­ at uns partidaris del ban lliberal enfrontats amb els carlins i capitanejats per dos cosins que s'odiaven a mort. Quan el frare hi va arri­ bar, el pare ja l'havien alliberat, però el setge continuava a càrrec dels veïns, que es volien venjar de les malifetes que havien estat vícti­ mes darrerament. El mas va ser cremat, però per la intervenció del frare i del seu acompa­ nyant, varen concedir als assetjats que sortis­ sin de la casa, fossin confessats pels clergues i seguidament afusellats.

Ruïnes de l'ermita de la Santíssima Trinitat

En una altra ocasió, quan tingué lloc una sagnant batalla prop del Convent, el Prior es va posar en contacte amb el general dels carlistes, que li va ordenar que no es moguessin de dins de l'edifici i els va garantir que no els passaria res. De tot el personal retingut, hi va haver un frare que, desobeint al superior, va escapar­se per allistar­se amb el ban dels car­ listes. El pare Prior el va castigar declarant­lo apòstata.

Durant la invasió napoleònica, van arribar al Cenobi avançats i exploradors de l'exèrcit francès, demanant menjar i veure, sobretot vi, però sense provocar cap destrossa en els camps cultivats pels frares ni en el mobiliari, ni en els edificis. Coincidint amb aquest am­ bient revolucionari, es va anar embolicant la troca i, aleshores, els centres religiosos co­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 36

COL·LABORACIONS mençaren a patir la fúria de la revolució, que s'inicià a Reus i Barcelona. Assabentats els frares d'aquestes cremes dels centres religiosos, decidiren iniciar una diàspora en espera de millors vents per retorna a Cardó. Molts d'ells es distribueixen pels pobles d'on eren fills, mentre que altres es van refugiar a Rasquera i Tivenys, per no apartar­se massa del Convent. Es va poder conservar la integritat física de tots ells. No va passar el mateix amb l'abandonat Monestir. Els miquelets, sota les ordres d'en Franquet, operà en la comarca. Al saqueig va seguir la destrucció i, des d'aleshores, el Monestir de Cardó va quedar abando­ nat i començà la progressiva destrucció.

El Balneari de Cardó en ple rendiment

Amb la normalització del País, va seguir un gran buit a les arques d'Hisenda i el Govern decidí, sen­ se més, que expropiar els bens del clergues regulars, que no eren pas pocs. Aquest gran lladronici, com el va considerar Menéndez y Pe­ layo, va afectar de ple al Cenobi de Cardó. Així, l'Estat s'apropià de tots els elements de valor com també dels edificis que compre­ nien l'anomenat Desert carmelità de Cardó. Després es passà a la subhasta i, aleshores, la gent de quartos va aprofità la desvaloració del paper­moneda i va invertir ad­ quirint immobles i objectes de gran valor a preus de saldo.

Any rere any, el Monestir i les terres de conreu s'anaven degradant fins que un dia uns empresaris de Tortosa decidiren renovar­lo i fer­ne un Balneari, que va tenir el seu èxit, gràcies a tenir a un públic poc exigent. Ara bé, un dels clients que es va curar amb el po­ der remeier de les aigües de Cardó va tenir la idea de organitzar un Balneari dotat de tot confort. Per assolir aquesta idea va comprar a l'Estat les terres veïnes i els edificis del que havia estat el Monestir. Va fer analitzar les seves aigües pel farmacèutic de Barcelona, Dr. Codina Langlin, resultant de bona qualitat i millors efectes per determinades malalties de la pell. En el 1887 foren declarades d'utilitat pública. El primer metge director va ser el Dr. Emili Sacanella, de Tortosa, que posteriorment, exercí d'uròleg a Barcelona. L'èxit de l'empresa va ser notable i seguiren moltes modificacions i renovacions de les dependènci­ es del edifici, així com de determinades ermites que puntejaven la muntanya de Cardó.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 37

COL·LABORACIONS Degut al considerable augment de la clientela, es va haver de bastir una nova capella. Se­ guiren als anys amb canvis normalitzats de la propietat i millora de les instal·lacions, fins arribar a la guerra civil del 1936. Des del mes d'agost d'aquell any, el Balneari del Cardó va quedar buit de clients i requisat. Una de les forces militars que el van ocupar fo­ ren les Brigades Internacionals per descansar, fins que passaren a la batalla de l'Ebre quan es va consolidar el front. A continuació va ser ocupat pel Vè Cos de l'Exèrcit, manat pel Coronel Modest. El coronel Líster hi va establí un Hospital de Urgència Divisionari. No consta pas que haguessin malmès les instal·lacions, a part d'haver retirat l'altar de l'esglé­ sia. Consolidada la victòria revolucionaria del general Franco, el Balneari va tornar a obrir al públic el 1940. Tot té un fi i, definitivament, el Balneari de Cardó va tancar pas­ sant la propietat a un empresari de Tortosa que va explotar les seves aigües fins fa poc.

Els frares del Monestir de Cardó, quan desitjaven una major abstracció i una vida més penitent, es retiraven a les ermites, canviant l'estada monàstica per la d'ana­ coreta. Cada una d'elles tenia el seu hort i jardí, que regava amb l'aigua de la font de cada ermita. Una so­ mera ensinistrada els portava cada dia les provisions de boca, passant per totes elles, amb la seguretat que la caracteritzava, una després de l'altra i retornava al Convent. També hi havia la capella o oratori i, en al­ gunes d'elles, penjaven de les seves parets tapissos pintats amb les imatges de Santa lnés i Santa Anna, principalment, malgrat ser intransigents amb les do­ nes, que no podien entrar en tot el recinte muntanyós del Monestir. De la bibliografia consultada, he trobat Restes de l'ermita de Sant Joan la següent referència de l'ermita de Sant Bernat.

Va ser la primera que es va construir i, probablement, la primera que fou destruïda. Estava situada a uns 500 m. del Coll de Murtera, prop del barranc d'en Pouet de Sant Bernat. Ve­ nia a ser la primera que es trobava venint pel camí de Tortosa i no es veia des del Mones­ tir. Per la llunyania, va acabar afectada en moltes ocasions pels incendis i d'aqui que va rebre el nom de l'ermita cremada.

També hi ha aquesta altra versió: Una nit, quan al toc de campana del convent anunciava el rés de maitines i al que contestaven sempre les campanes de les ermites, senyalant així que els respectius ermitans estaven disposats a resar, la campana de Sant Bernat no va contestar. Alarmats els frares i capçats pel Prior del convent es dirigiren a la silenciosa er­ mita. En arribar­hi, varen trobar a l'ermità recolzat amb una pagesa d'un mas de més avall, tant entusiasmats que ni la campana van sentir.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 38

COL·LABORACIONS

La soledat en les persones grans

Som éssers socials, tot i que en certs moments necessitem aprofundir en un retrobament personal i, llavors la soledat pot ser un alliberament. Si és una soledat escollida, cal respecte, perquè com­ porta un benestar emocional, però hi ha un gran col·lectiu de persones grans i no tant grans que, potser no tenen ningú, o tot i tenir família viuen soles i voldrien sentir­se acompanyades. Això ens hauria de commoure. Aquesta soledat imposada va en augment, també en les residències.

Llavors, fàcilment la persona gran mostra un cansament, unes poques ganes de viure i, fins i tot, un desig de morir. Una persona se sent acompanyada quan sent que algú vetlla per ella, que la seva vida i el seu benestar no li són indiferents, que nota una calidesa i estimació sincera a prop, quan se sent escoltada i estimada. Ens cal tenir una actitud receptiva. L’antídot contra la soledat no és altre que l’amor: estimar i ser estimat, i tenir molta paciència. Tots necessitem estimar i sentim el desig d’estimar, tenim l’anhel de ser tractats amb dignitat.

Les diferents generacions cada cop vivim més aïllades les unes de les altres. Hi ha una discrimi­ nació per edat, veiem en la persona gran una font de problemes, enlloc d’una magnífica ocasió per a créixer humanament nosaltres també. Cal valorar el diàleg intergeneracional. Això exigeix una resposta de la societat, a tots nivells. Hi ha realitats molt dures però, com que no ocupen grans titulars, resten invisibles davant els ulls de la política, dels mitjans. La solució rau, al meu parer, en un ferm compromís de tots perquè ningú se senti sol i desemparat, en valorar la seva dignitat... perquè qui es troba estimat té més ganes de viure. Tota persona té la capacitat d’adap­ tar­se positivament a situacions adverses, de saber acceptar i afrontar els fets negatius, desfavo­ rables... que poden malmetre la qualitat de vida i, tot això per amor.

En l’època de la vida que més atencions mereixen i necessiten les persones grans, es quan es troben més soles després d’haver entregat tota la seva vida activa a la família, i després de molts sacrificis no reconeguts, i potser ara ja no tenen família. Soles, tot i que mai van abandonar els seus pares, però ara els fills o altres familiars els han abandonat. Sovint, viuen acompanyades amb la “Sra. Soledat”. S’ha de promoure el paper actiu del col·lectiu de la gent gran. Se’ls ha d’escoltar i atendre els seus sug­ geriments sobre com viure i què s’ha de valorar. També cal que la joventut interactuï amb els més grans, per millorar la qualitat de vida. Hem de valorar el que tenim, superar el que ens dol, intentar complir el somni o desig que tots anhelem, i lluitar pel que volem, dient­nos sempre: tu pots.

Montserrat Rosell Pujol – Vic Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS

El que us explicaré no té res a veure ni amb ferides obertes ni cicatrius segellades.

Alícia Rey Peroy

Fa pocs mesos vaig quedar amb una amiga de tota la vida. Com és normal en aquest tipus de tro­ bades, vam acabar rememorant i rient de situacions que havíem compartit durant el pas dels anys en què vam viure l'escolarització. En un moment de la conversa, repassant el primer any d'insti­ tut als dotze anys, li vaig explicar, amb la claredat de qui acaba de veure un últim capítol d'una sèrie, una vivència concreta. Després d'explicar­la em va mirar al·lucinada per exclamar­se: "com pots tenir aquesta memòria? Jo no recordo res d'això!"

Allò em va deixar pensant. Memòria?

Sempre he considerat la memòria com una espècie d'arxiu profund. M'imagino les vivències, ca­ ient com gotes de tinta a l'aigua, enfonsant­se i barrejant­se en un mar de dubtes, paraules, imat­ ges, converses, paisatges. De tant en tant, si en vols buscar alguna, amb les mans intentes agafar­ la i si tens sort i no s'ha dissolt com per escapar­se entre els dits, pots recuperar parts, una mica barrejades, de dubtes, paraules, imatges, converses i paisatges que t'ajuden a reconstruir­la.

Però n'hi ha que floten. N'hi ha que es queden a la superfície. N'hi ha que no es dissolen i que suren com troços de porta, cascs de vaixell, ampolles al mar. N'hi ha que cauen a l'aigua, causant un gran enrenou, i es queden sota sol i estrelles mentre les altres ballen on les dugui el corrent.

Aquesta anècdota que vaig explicar­li a la meva amiga remunta quan teníem dotze anys, i d'entre d'altres, comentàvem com ens havien sortit pèls on abans no n'hi havia. Veia les estudiants, més grans que jo, sense res sota el braç.

Recordo, estranyada, preguntant a la meva mare si m'havia de depilar. "Hi ha gent que se'ls treu, hi ha gent que no. Cadascú és lliure de fer el que vulgui", i la jo de dotze anys, sense plantejar­se res més, va seguir amb la seva vida sense anar enlloc a què li tibessin els pèls.

Setmanes més tard vaig saber que era el blanc de burles i insults d'alguns dels meus companys; resulta que la meva elecció lliure no era la que s'esperava. M'havia equivocat. Sentint una gran vergonya per la meva decisió, vaig acabar visitant l'esteticista del poble, que em va fer la meva primera tibada.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS La primera tibada va dur a moltes, però sobretot, amb perspectiva, sé que la primera tibada va dur al primer pas cap a l'autoimposició estètica i a la necessitat de complir determinats cànons per formar part de tota la merda que ens envolta. Però això és un altre tema.

Sense guardar un pèl de rancúnia pels meus companys i companyes, sent molt conscient ara el punt des del qual partia la seva, en realitat, innocent opinió sobre la meva elecció que ni tan sols sabia que era una elecció, és obvi que aquella vivència, com a moltes dones, em va marcar. I du­ rant anys, una dècada i mitja segurament, em va fer avergonyir de qualsevol marca, mínima que fos, que mostrés indicis d'allò que considerava tan fastigós, antihigiènic i poc estètic.

I bé, a partir d'aquest punt, he de dir que el mar de la memòria se'm comença a colar entre els dits. Veig moments d'organitzar­me la setmana per depilar­me abans de qualsevol esdeveniment, gastar­me diners cada mes per formar part de l'esquema esperat, amics dient amb un riure burle­ ta 'aviam què hi tens sota el braç', sentir vergonya en els primers concerts en què aixecava el braç sense haver­me passat la Gilet... Però paro.

Paro.

Paro.

I torno a buscar la petita jo i la seva primera elec­ ció sense saber que era una elecció. I ara, quan canto i aixeco el braç, ho faig orgullosa per ella.

Poder­se alliberar d'una memòria que flota a la deriva ha estat una feina llarga, però lentament co­ mença a dissoldre's. Poder ser conscient d'on par­ teixen les perspectives, opinions i pors és la clau per aprendre a ballar com ho fa l'aigua.

Com deia, avui no he parlat de ferides obertes ni cicatrius segellades, sinó del pes de la memòria, de la seva forma. Sovint la memòria flota ingràvi­ da entre corall i sovint s'erigeix com una columna romana formant un temple d'encerts i errors, d'allò que ets.

I, a poc a poc, allò que sura es va escolant entre els dits.

Il·lustració: Gemma Capdevila

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS

L'àngel de les escoles No hauríeu dit que tingués edat. Assumia la de l’infant, o la del minyó, o la del jove que tenia davant. El somriure era un somriure d’infant, sempre un somriure d’infant. Però, quanta lluïssor en els ulls i quanta energia! Tot ell abraçava les escoles i els mestres i els nois. Era una immensa abraçada, plena de llum, sadolla d’amor i d’esperança. El seu pas era suau, i gairebé sense que el notessin anava fent el bé allà on s’impartia l’educació.

Enfortia els mestres quan es descoratjaven davant les dificultats de fora o de dins. Afer­ mava els nois quan es desanimaven davant les lliçons massa obscures o davant el llarg camí. Il·luminava els pares i a tots perquè comprenguessin els mestres i els nois. Procu­ rava sembrar l’harmonia i la seguretat entre tots. Passava fent el bé, lleu com una fulla d’arbre, transparent com l’aire, decidit com el vent.

– L’Infant –deia­ ja és una persona, una petita persona. Com a persona se l’ha de res­ pectar, com a petit se l’ha d’ajudar a créixer. Però no és llegut imposar­li la persona­ litat dels grans. No se l’ha d’afeixugar amb pesos que no pugui suportar: un temps per a cada cosa, però cada cosa al seu temps, sense ajornar­la. Desvetlleu, de bell an­ tuvi, les actituds, molt abans de la formació i de la informació. Feu que estimem la rectitud, que no traeixin allò que els sembli autèntic. Desvetlleu­los la curiositat, el desig de recerca i el sentit crític; que romanguin sempre oberts a tota sol·licitació de qualsevol qüestió o de tots els homes. Desvetlleu­los el sentit de fraternitat, de soli­ daritat i de generositat. Que tinguin un cor gran i uns ulls oberts; que s’adonin dels altres i de la bellesa escampada pel món, que siguin sensibles per tot i que no passin de llarg davant de les llàgrimes.

– Després, els podreu desvetllar a les possibles opcions de tots els camins de la terra, sense amagar­ne cap, sense afavorir­ne cap, sense bescantar­ne cap, sempre, però, que els camins respectin la llibertat dels homes i la fraternitat de tots. Finalment, po­ dreu plantejar­los les preguntes per les últimes qüestions; però la resposta, sempre personal, se l’ha de donar, si pot, cada noi, cada home.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS – Per últim els instruireu perquè sàpiguen manejar les eines i guanyar­se el pa, per­ què sàpiguen tot allò que cal saber, tant com puguin, i així se sentin germans de l’univers i creadors de si mateixos, d’obres i d’història.

– És bell desvetllar en l’infant el sentit de l’amor. Que sàpiguen estimar, que estimin immensament, sense límits, sense fronteres. I que comprenguin que han nascut per a ser feliços, cada un i tots junts. Que comprenguin que una sola llàgrima obnubila la felicitat de tots. Que comprenguin que per ser, tots han de ser; que per tenir, tots han de tenir, car tots som germans, embarcats a la mateixa aventura de la vida humana.

– És bell desvetllar en l’infant el respecte pregon a tots els altres, i a llur llibertat i a la pròpia. És bell desvetllar­los el sentit de treball i de col·laboració, el sentit de companyonia, desvetllar­los a la recerca de l’altre i a la recerca del company o de la companya en un teixit conscient i responsable, ple de joia i d’il·lusió. És neces­ sari que s’adonin que no estan sols, que han de comptar amb els altres i que s’han de comprometre, generosament, a construir el nostre món i a fer­lo més humil. Així es construiran ells, així s’humanitzaran ells. Oh, que n’és de bella la tasca d’ajudar a créixer un home!

Al pas de l’àngel totes les escoles s’omplien de llum i de color, de joia i de serenor. Tot esdevenia una mica més humà i, doncs, més educador. I els infants i els nois creixien en l’alegria de viure i s’educaven en l’esperança del demà, un demà de pau, un demà d’amor, en una convivència sense posta.

L’àngel de les escoles somreia a cada col·legi que naixia, a cada mestre que iniciava la tasca, a cada infant que començava a obrir el pensament i el cor. Però plorava a cada in­ fant sense escola, a cada infant sense mestre i a cada mestre sense tasca.

L’àngel de les escoles passava pel món amb el cor trencat, però també amb el cor ple d’esperança.

Jordi Llimona i Barret

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS La Manresana: on es va guanyar la batalla (però no la guerra) als borbons Escenari clau durant la Guerra de Successió, aquesta torre de guaita cilíndrica d’origen romànic és un imprescindible del patrimoni de l’Anoia

Jordi Roviralta

Aquesta enorme torre, de més de 20 metres d’alçada, formava part d’un castell

“Els soldats van arrasar­ho tot: els graners, els pallers... Van esgotar el farratge ­el necessitaven per als cavalls­ i la llenya. Els alemanys (els austriacistes) van arribar a enderrocar un munt de cases als Prats de Rei per endur­se’n les bigues. Les necessitaven per fer foc: els enfrontaments, que van començar al setembre, van acabar just abans de Nadal, i aquí hi feia molt fred. Es diu que tot plegat va fer més mal que les bombes”, m’explica Pere Tardà, responsable de Cat Patri­ moni, empresa de la comarca que es dedica a posar en relleu elements del patrimoni cultural del país, com ara fonts abandonades, torres medievals o restes arqueològiques. El Pere fa referència a una de les principals batalles de la Guerra de Successió, la batalla dels Prats de Rei, que va te­ nir lloc l’últim trimestre del 1711.

Hi va participar un gruix molt important de les tropes i dels seus comandaments principals al país: per part borbònica, el duc de Vendôme, i per part austriacista, el mariscal Guido Von Star­ hemberg, que va ser el comandant suprem dels exèrcits aliats de l’arxiduc Carles d’Àustria des del 1708 fins al 1713.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS Els enfrontaments van produir­se a prop de la torre de la Manresana, que tot i estar en ruïnes va ser l’observatori estratègic del comandament aliat. El mariscal Starhemberg es va instal·lar amb el seu estat major en una masia pròxima a la torre. La batalla es va caracteritzar per la fustigació de l’adversari amb foc d’artilleria en comptes d’envestir­lo directament. “Va ser una batalla de posicions, la més llarga de la Guerra de Successió ­remarca Tardà­. Es diu que s’hi van enfrontar més de 50.000 soldats, i entre 8.000 i 10.000 cavalls”. De tota manera, les dades dels contin­ gents militars que van lluitar en aquesta batalla varien segons les fonts. És ben clar, però, que era un exèrcit molt nombrós.

Guido Von Starhemberg

Lluís Josep de Borbó, duc de Vendôme

Les tropes aliades comandades pel comte Von Starhemberg van aconseguir frenar els atacs dels borbònics comandats pel mariscal Vendôme, que no va poder establir posicions fermes ni a Ca­ laf ni a Cardona, ni tampoc progressar cap a Barcelona; va haver­se de retirar a Lleida. Aquesta va ser una de les poques victòries austriacistes a Catalunya.

Finalment, però, amb la rendició de Barcelona i Cardona, es va acabar imposant Felip V, i Cata­ lunya va patir, com és sabut, una forta repressió, les conseqüències de la qual encara perduren actualment.

Sóc dalt de tot de la imponent torre de la Manresana, construïda ara fa aproximadament un mil·­ lenni. Inicialment, formava part de la primera línia de torres que marcaven l’expansió del comtat de Manresa cap a ponent. D’aquí ve el seu nom. Aquesta torre cilíndrica formava part d’un cas­ tell. A la part inferior, el mur té un gruix considerable, que va perdent a mesura que s’alça, de manera que, per dins, guanya espai.

Hi he pujat primer per una escala exterior que et permet entrar per una porta ­l’única obertura que té la torre, situada a gran alçada (11 metres, per dificultar l’accés a l’adversari)­, i tot seguit per una escala interior, que et du fins a dalt de tot. Atenció si hi pugeu amb infants: la barana de Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS pedra que encercla el mirador no és gaire elevada. Als meus peus hi veig una petita edificació ­coberta amb una volta­ i alguns murs d’antigues dependències del castell.

Des d’aquí dalt estant, confirmo que la Manresana és una excel·lent torre de guaita. Veig el mu­ nicipi dels Prats de Rei en primer terme, i unes quantes masies i poblets de pedra que fa temps que no es toquen; alguns s’han anat buidant, però el turisme rural ha aconseguit aturar aquest procés. El que va ser escenari de la batalla ara és un paisatge eminentment rural, de petits turons, de càlids colors, de ritme pausat.

Base de la torre i restes del castell

Busco elements que m’indiquin que soc al segle XXI i no en trobo gaires. Només un rètol que prohibeix la pràctica de la detecció de metalls, un gran llaç groc enganxat a la torre ­ben visible des de la carretera principal­ i l’estelada, al capdamunt. Els camps, segats, també són ben grocs.

A la llunyania hi veig un altre element que s’ha incorporat fa poc al paisatge: un grapat de mo­ lins de vent (el fet que hi hagi poca població i dies de fort vent, ha propiciat que en aquest terri­ tori s’hagi apostat per aquesta energia alternativa).

Hi veig, encara, un altre element d’alçada a uns quants quilòmetres de distància: el campanar de l’església de Calaf. És altíssim: té més de 50 metres. Calaf és un municipi d’allò més tran­ quil, on sembla que no passi mai res, fins que arriba el dissabte al matí, en què una gernació s’acumula a les parades de fruita i verdura “de veritat” (i bé de preu!) i a les de gastronomia de la zona, com la que té uns formatges boníssims de Veciana. Ara hi fa una calor d’espant i a l’hivern hi fa un fred que pela.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS Per això, un dia es van congelar les paraules, i quan va sortir el primer raig de sol es van descon­ gelar totes de cop i es van sentir totes alhora: “Desordenades quedar totes van”. L’expressió “això sembla el mercat de Calaf” ­que es diu en situacions de rebombori, en què la gent no s’entén­és també un patrimoni que cal preservar.

Fragment del plànol de la batalla de Prats de Rei de Nicolàs Tindal

El rei Jaume I s’hi hostatjà en tres ocasions La primera informació que es té de la Manresana data de l’any 1034, com una possessió de Bernat Guifré de Balsareny. El castell de la torre de la Manresana era una peça clau per al control militar de l’altiplà de Calaf. Controlava una via prehistòrica que comuni­ cava Calaf amb el massís de Montserrat. Alhora, envoltava Calaf de manera solidària amb altres castells, la majoria ja desapareguts: Segur, Vilallonga, Miralles, Calonge, Dusfort, Boixadors... Tot per assegurar la posició de Calaf, un centre clau per al domini dels Cardona. A partir del segle XIV la torre perd capacitat militar, però no del tot. Així, durant la Guerra Civil Catalana, la Manresa­ na esdevindrà part del campament de les tropes de la Generalitat, a més d’escenari de la batalla dels Prats de Rei (o de Calaf). A la Manresana s’hi hostatjà fins a tres ocasions el rei Jaume I durant el segle XIII. Daniel Romaní (ara.cat) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS

La darrera victòria de l'exèrcit català,

la batalla de Talamanca La batalla de Talamanca es lliurà els dies 13 i 14 d'agost de l'any 1714 entre les tropes de l'exèrcit de Catalunya i l'exèrcit de Felip V durant la Guerra dels Catalans (1713­1714), la darrera campanya militar de la Guerra de Successió a Catalunya. El resultat de la batalla fou una victòria per a les tropes catalanes sobre les borbòniques que es retiraren fins a Sabadell. Malgrat tot però, l'ofensiva del marquès del Poal en auxili de Barcelona es veié aturada posteriorment. La batalla de Talamanca fou la darrera victòria de l'exèrcit català.

La batalla va començar el dia 13 d'agost, a la riera de Talamanca, i es va prolongar fins al dia 14, amb les tropes catalanes perseguint els borbònics fins a les envistes de Sabadell, amb enfrontaments a Sant Llorenç Savall i a Castellar del Vallès. El triomf de l'exèrcit català en la batalla es degué en bona part al coneixement de la complicada orografia del territori i a la millor vista sobre l'escenari de la batalla, però també a causa del moviment de tenalla aplicat pel Marquès del Poal sobre l'exèrcit borbònic, enviant una part dels seus homes més experts pels flancs de l'enemic. Però la lluita encara no va acabar aquí, ja que mentre els borbònics es retiraven cap a la seva caserna de Sabadell, les tropes catalanes els van encalçar a l’alçada del castell de Castellar del Vallès, on sembla que hi va haver un altre cru combat.

Havent vençut, l’exèrcit del Marquès del Poal va iniciar la marxa per ajudar al setge de Barcelona, tot i que, finalment, va rebre ordres de no anar­hi.

Entre els seus comandaments figuraven alguns dels oficials més destacats de l'exèrcit català: Ermengol Amill, Joan Vilar i Ferrer, Ramon de Rialp, Pere Bricfeus, fill de Castellterçol, Francesc Busquets i Mitjans, de Valldoreix (els dos darrers, però, residents a Terrassa, abans d'entrar a l'exèrcit), entre d'altres.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS Per commemorar aquells fets, al peu del castell de Talamanca, s'hi ha instal·lat un monument "en memòria d'aquells que van lluitar en defensa de les llibertats de Catalunya". Està situat al mateix lloc on el coronel Antoni Desvalls i de Vergós va comandar les tropes catalanes. El monòlit marca el punt de partida d'un itinerari que des del castell es dirigeix a Monistrol de Calders, passant pels camps on es va desenvolupar la batalla.

Una vegada acabada la Batalla de Talamanca, el marquès del Poal, cap de les tropes catalanes, va escriure una carta al Consell de Cent de Barcelona relatant tota la batalla. És gràcies a aquest document, que ara és a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, que la Batalla de Talamanca s’ha convertit en l’única de Catalunya on s’ha fet una excavació científica del camp de batalla. Es va portar a terme l’any 2008 i va anar a càrrec de la Universitat de Barcelona, Departament de Didàctica del Patrimoni, que va fer servir tècniques d’anàlisi modernes per estudiar les decisions estratègiques i tàctiques ordenades pel Marquès del Poal i el comte de Montemar.

Castell de Talamanca Extret de: llibertat.cat sapiens.cat turismetalamanca.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 49

Aplec a Sant Salvador de les Espases ­ 17 d'agost de 2019

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 613 ­ Setembre 2019 ­ Pàg. 50