Núm. 615 Novembre de 2019
VACARISSES
balcó de Montserrat edició digital
Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora acollidora ii fraternal frater‐
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 614 Octubre 2019 Pàg. 1
SUMARI Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 8 Dites populars 9 Racó de la poesia 10 Vacarisses, balcó de Montserrat 11 Des de Viladecavalls 17 Des de Sitges 20 Dels diaris 22 Racó de contes i llegendes 26 Indrets propers 30 Col·laboradors 38
Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jordi Badia, Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 92412014 (de la versió digital)
Foto de la capçalera de la portada: flirck.com
ESGLÉSIA DE VACARISSES
HORARI DE MISSES
Dissabtes: 8,00 del vespre Diumenges. 2/4 d'11 del matí
La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.
ANEU A LA WEB
ENVIEU-NOS UN CORREU
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 2
PÒRTIC
J.Palou
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 3
L'EVANGELI PAM A PAM Durant l'any 19 B (18)
Jo 6, 4151
Tothom, tard o d'hora, passa estones tèrboles. Ens sentim incompresos, decebuts, desanimats, fracassats, sense forces i amb ganes de tirar la tovallola. Estones que es fan llargues, sense poder agafar el son... Així es va trobar el profeta· Elies.Volia ser fidel a Déu, es sentia rebutjat i va fugir, per què li feien la vida desagradable. Déu no el va abandonar. De cop i volta se sent amb forces per a tirar endavant. A nosaltres, també ens passa. Tot d'un plegat ens animem i comencem de nou. Déu, d'alguna manera, ens anima com a Elies. (Un profeta equivalia a un capellà una mica closcat i que en sabia un niu). Ens empeny quan defallim: "Va! Aixeca't! Pren un bocí, fes una queixalada perquè enca ra et queda per fer un camí molt llarg i costerut. No has pas acabat la feina. Déu no soluciona els problemes, però ens fa palpar que no és pas gaire lluny, que ens es tima, ens comprèn i sembla que ens doni una empenta i que lluita amb nosaltres. Qui se sent estimat i comprès, sempre troba forces, ningú sap d'on les treu, per seguir lluitant arriscadament. Deia el bisbe Tarancon de Solsona, rientrient, als desinflats:"al mal temps, bona cara i patacada allà on fa bony; treure els destorbs i seguir endavant". Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 4
L'EVANGELI PAM A PAM El que és més dur és la soledat pels que som grans i vells. El camí no és llarg i costerut si es fa al costat d'un Bon Amic. Això és tot! l aquí hi fa molt bona feina el CREURE, ESTIMAR i ESPERAR. Els cristians, encara que no ho entenguem gens ni mica, és un misteri, JESÚS es fa present entre nosaltres, d'una manera o altra, a través de l'Eucaristia, quan combreguem. Fiarse de Déu, EMPENY! Sebastià Codina i Padrós
Ferran Rosés i Noguer Nascut a Vic, és el Cap clínic del Servei de Cardiologia pediàtrica del Vall d’Hebron. Cardiòleg pediàtric i especi alitzat en el diagnòstic i tractament de les arrítmies pe diàtriques pel Campus Vall d’Hebron de Barcelona, i el Royal Brompton Hospital and Harefield NHS Foundation Trust de Londres.
"Les malalties cardíaques en l'edat pediàtrica són relativament freqüents i es poden divi dir en tres grans grups: Cardiopaties congènites, adquirides i hereditàries. Tenir una cardiopatia no és sinònim de no poder fer exercici físic. La gran majoria de nens i nenes han de fer vida normal i cal trencar amb les etiquetes de “ser un malalt” o “ser diferent”. Hem de convèncer als pares, als mateixos nens i als entrenadors esportius que, en la gran majoria de casos i amb el tractament adequat, els nens sí que poden fer activitat física i és molt recomanable que la facin. Cal tenir en compte, però, que no totes les cardiopaties són iguals i cal personalitzar cada cas. La promoció de la salut a través de l'esport és fonamental per millorar la qualitat de vida d'aquests nens i nenes". Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 5
LA CUINA DE CA LA QUIMA
Canelons de bolets
Ingredients:
Per preparar la recepta de canelons de bolets, nete jeu i talleu a trocets els bolets. Peleu la ceba i els alls i piqueulos ben fins. Poseu la farina de blat de moro dins una tassa i aboqueuhi el Pedro Ximénez. Deixeu reposar la mescla durant cinc minuts abans de remenar. Dis soleu ara la farina en el vi i reserveu la mescla.
16 plaques de canelons. 500 g de bolets variats. 50 g de Pedro Ximénez (o vi de Porto) 1 ceba mitjana. 2 alls. 3 cullerades rases de farina de blat de moro (Maizena o similar). 80 g de foie micuit d’oca. 4 cullerades d’oli d’oliva. Sal i pebre. 60 g de formatge parmesà ratllat. 60 g de mantega freda.
Poseu una paella al foc amb l’oli. Sofregiuhi la ceba i l’all a poc foc durant deu minuts. Afegiuhi els bolets i coeulos a foc viu durant cinc minuts. Incorporeuhi el foie trossejat i deixeu que es fongui. Salpebreu el conjunt. Afegiuhi la farina de blat de moro dissolta en el vi. Remeneu només fins que la mescla prengui consistència i retireu la paella del foc. Tasteuho i rectifiqueu de sal si fos precís. Bulliu les plaques de canelons, coleules, refresqueules amb aigua i poseules sobre d'un pedaç de roba ben net perquè s'eixuguin bé. Prepareu la beixamel al vostre gust. Farciu bé cada caneló, enrotlleulo i col·loqueulo dins la rostidora (la part on s’ajunten els extrems no ha de quedar a baix, perquè es desfarien en servirlos). Aboqueuhi la salsa beixamel. Poseu per sobre parmesà ratllat i distribuïuhi trossets de mantega i algun petit bolet sercer. Enceneu el forn a 190º. Enforneu els canelons i coeulos fins que es dauri la superfície (2030 minuts). Quimeta i Conxita Font Badia Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 6
CAMPANADES
Sant Pere Sestronques Anglès (Girona)
És una ermita d’una nau capçada a llevant per un absis semicircular que va ser construïda a finals del segle X, però que conserva alguns vestigis d’un edifici an terior, preromànic, dels segles IXX, entre els quals destaca la finestra d’arc de ferradura que s’obre a la façana nord. La porta, d’arc de mig punt, s’obre a la façana de ponent, protegida per un porxo i on també hi ha una espitllera i un campanar d’espadanya. Va pertànyer primer a l’antiga parròquia de Sant Amanç i després a Sant Martí Sapresa, dins la qual continua malgrat trobarse dins del municipi d’Anglès. L’ermita va ser restaurada l’any 1994 a càrrec de la família de Maria Àngels Feliu, en part originària d’aquesta parròquia, com a compliment del vot fet al bisbat en ac ció de gràcies per l’alliberament de la farmacèutica segrestada.
Interior de l'ermita Extret de: laselvaturisme.com Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 7
PENSAMENTS CAÇATS AL VOL
Els arbres del bosc tremolen quan veuen la destral, però acaben dient: No cal tenir por. El mànec és dels nostres. El pitjor de l’experiència és que, quan ja en tenim una mica, hem perdut les ganes i la força per aprofitarnosen. La confiança només es perd una vegada: és molt difícil recuperarla. L’aigua, el foc i la bona fama es van fer amics. Al separarse l’aigua va dir: quan em perdeu busqueume on hi hagi vegetació. Allà, ben a prop, em trobareu. El foc va dir: quan em perdeu busqueume on hi hagi fum. Allà, ben a prop, em trobareu. La bona fama va dir: desgraciada de mi, quan em perdeu no cal que em busqueu. No em troba reu mai més! Hi ha intimitats que és millor no confiar les ni a l’amic més íntim. És fàcil girarse la truita. N’hi ha que ocupen un càrrec sense ferse càrrec del càrrec que ocupen. Els càrrecs no són per servirse del càrrec sinó per servirlo. L’amor no demana res a canvi. Renuncia a tot menys a no ser correspost. És bo anar pel món amb el cistell dels drets però sense oblidar el farcell de les obli gacions. Sempre hem de fer les coses tal com caminem quan plou: mirar on posem els peus. Comencem a envellirnos quan comença la manera de relacionarnos amb els altres. L’excés de benestar està basat en la destrucció de milers de persones. El llegir és la fàbrica de la imaginació. Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 8
DITES POPULARS Refranys sobre Tots Sants Per Tots Sants les llebres corren pels camps. Per Tots Sants, agafa els pantalons de vellut. Per Tots Sants, agafa tords amb quatre mans. Per Tots Sants, arboços i glans, llentrisca madura i esclatasangs, mel i mantega pels estudiants. Per Sant Simó, sembra Ramon, i per Tots Sants, amb dues mans.
Per Tots Sants, arts a la mar.
Per Tots Sants abrics i guants.
Per Tots Sants, caçador, plega els rams.
Per Tots Sants, amaga el ventall i treu els guants.
Per Tots Sants, capes i mocadors grans.
Per Tots Sants castanyes i mocadors grans. Per Tots Sants castanyes, per Nadal torrons, per la Pasqua mona i tot l'any bombons. Per Tots Sants el fred és al camp, per sant Martí és al camí, per santa Caterina és din tre la cuina. Per Tots Sants i pels Morts, si sembres blat, colliràs escardots.
Per Tots Sants, castanyes i cargols amb banyes. Per Tots Sants, castanyes i panellets. O també: per Tots Sants, panellets, que a les dones fan fer pets. Per Tots Sants, els blats sembrats i els fruits a casa guardats. Per Tots Sants, els camps blancs. O també diuen: per Tots Sants, els camps verds i els cims blancs.
Per Tots Sants l'arada a casa. Per Tots Sants la neu pels alts, i per sant Andreu la neu al peu.
Per Tots Sants, i no més enllà, has de sem brar. Extret de: tematic.dites.cat
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 9
RACÓ DE LA POESIA
Una pàgina buida
Que trist que és aquest rosari Que trist és aquest rosari amb què el terra heu adornat, de boles de foam o goma que, volant, ningú ha agafat. El problema és que en llençarles a més d'un l'han deixat cec i que no estan relligades per recollirles després. Mentre sóc al davant vostre se'm fa difícil resar. Les boles d'aquest rosari no m'han pogut consolar.
De què escriuré si em falta la paraula i les idees volen. No es paren en la ment. La pàgina està buida, deserta, silent... i jo esperant el mon davant la taula. Sobre el teclat, abatudes, unes mans que repiquen inquietes d’impaciència, avui no he encès el foc de la coherència i he perdut la mirada al quadre blanc. Volia parlar de l’aire, del mar, de la vida... de les coses belles que m’envolten, ja veig que algunes muses no m’escolten o he despertat amb la intuïció dormida. Deu ser que la intenció se sent esclava i no brilla la claredat que inspira. No marxaré per si la gràcia em mira i puc trobar el poema que buscava. Pedro Puerma
I és que l'equip que porteu, tot negre, és tan diferent del que du la meva gent que va gairebé "en pilotes". Ai, policies i mossos! No entenc gaire a què jugueu, fer escampar així un rosari no crec que li agradi al cel. Francesc Xavier Coderch 18/10/19 Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 10
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
El Casal de la Gent Gran té com a objectiu ser el centre de la dinamització social i cultural de la gent gran, i un punt de trobada i de referència per a totes les persones grans empadronades a Vacarisses.
El dia 1 d'octubre passat s'hi va inagurar una exposició de miniatures realitzades pel nostre veí Joan Cortada. Cal valorar el gran treball en la confecció de cada una de les peces i la seva exactitud respecte els originals.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 11
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
M A R XA PER L A L L IB ER TAT TRAM BERGA BARCELONA 17 d'octubre Dinar a Vacarisses
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 12
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
Fotos: Varis col·laboradors
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 13
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT DES DEL CINGLE. RECULL DE GOIGS DELS INDRETS EMBLEMÀTICS DE VACARISSES
GOIGS a llaor del terratrèmol de TORREBLANCA, LA CACERA DEL MUSSOL (VII) Tuuut! El tren arriba i comença el guirigall: S’organitza el rebombori i tot va de cap per avall. 1 4 L’estrambòtic Batistini Torreblanca ja t’espera: peus a terra per moments Vens de fora: qui sap d’on? provocant gresca i tabola “Batistini amb penjarelles i espetecs d’aplaudiments, i medalles de mig món”, la vesprada serà el croquis amb guarnides galindaines del més gran terrabastall: i bagatge d’Almirall: S’organitza el rebombori S’organitza el rebombori i tot va de cap per avall. i tot va de cap per avall. 2 Els del tren tafanejaven admirant l'”Autoritat” i tremola el maquinista com si fos un Cap d’Estat. Qui no cau de cul a terra i se’n va rostos avall? S’organitza el rebombori i tot va de cap per avall.
5 Amb l’espatlla rebregada i la faixa feta un nyap d’on arriba el terratrèmol disfressat de cap a cap? Qui rumia i qui barrina aquest gran terrabastall? S’organitza el rebombori i tot va de cap per avall.
3 Les arbredes, la boscúria i un boiram que tapa el sol endomassen l’arribada de la caça del Mussol. No t’amaguis au nocturna: tothom sap l’amagatall: S’organitza el rebombori i tot va de cap per avall.
6 Ja comença la gatzara, el xivarri va creixent amb prohoms de totes bandes i amb un falç Ajuntament i amb els polis que vigilen rastrejant amunt i avall: S’organitza el rebombori i tot va de cap per avall.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 14
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT 7 A la plaça hi ha discursos. el que en sap i és eixerit pels que arrisquen la cacera del Mussol a mitja nit: balls, tiberis i gatzara i si cal, la sopa d’all: S’organitza el rebombori i tot va de cap per avall.
8 Apa, veste’n al teu xòrrec. El qui mana ha decidit, “El Grandíssim Batistini”, que ha perdut amb tu la nit, i recorda la gran gresca des del rònec xaragall: S’organitza el rebombori i tot va de cap per avall.
Trobada festiva iniciada els anys 50 amb l’encert engrescador d’en Sebastià Serrat, Andreu Fi gueras, Paco Garcia, Josep Batiste (valencià i policia retirat) i molts més...
El “Batistini” i acompanyants 1953
En Paco Garcia alliberant el musol 1954
Foto cedida per Pere Serrat
Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, 20 de setembre de 2019
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 15
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Amics, Déu vos guard! Estimada Rosita! Hem repetit moltes vegades Déu Vos Guard i A Déu Siau… Avui, sentintho molt, et dic l'últim A Déu Siau. Familiars, amigues i amics i els que l'hem cone guda i estimada. Rosita: hi és tothom, tot el po ble. Ets una vacarissana de soca i arrel. A Vacarisses vas néixer, has crescut i t'has fet gran amb un veïnatge casolà, familiar, amistós, de fe, d'esperança i d'amor. Quina sort!
Rosita Alavedra Gall Vacarisses (12/10/1935 24/10/2019)
Una llarga vida en el rol de l'entranyable Jesús de Natzaret, el camí ral que t'ha portat a Déu. Tens els millors records en aquesta església que has estimat, solemnitzat i ornamen tat amb el cant, la paraula, l'esforç i la traça. Cap celebració no t'ha passat per alt. Les has viscut i assaborit totes, cap se t'ha escapat: Has pres part en totes. Les teves amigues han gaudit de la teva bonhomia acompanyada d'un somriure. Has col·laborat en la vida social, cultural i artística en totes les seves manifestacions que no han estat pas poques. La coral, el Teatre, el Casal i totes les institucions locals sempre t'han trobat a punt. Has viscut intensament la vida del poble. La Muntanya Immensa de Montserrat amb la Morene ta, durant 84 anys, ha bressat els teus dies i somnis de vacarissana i cristiana. Enamorada del poble i del país, has viscut i has mort fent manyaga l'amistat amb un tracte exquisit. Vas mimar la mare fins a l'últim moment: en sóc testimoni. Rosita, es mor tal com s'ha viscut. T'has adormit dolçament a cal Jaumet i t'has despertat en mans de Déu. A partir d'aquest moment, al migdia d'un dels sants que ha fet més forrolla a Catalunya, el Pare Claret, tu ja ho saps tot i nosaltres encara no sabem res. Rosita: em vas demanar que donés les gràcies a tothom perquè t'havies sentit molt estimada. Pel que he vist, vull afegirhi: Gracias, muchas gracias Patrícia y Julieta, por vuestro cui dadado cariñoso. l gràcies a tots els que heu estat fantàstics començant per la Joana. Adéu Rosita i gràcies per l'amistat i la teva col·laboració constant. Com que has estimat molt i sempre t'has desfet pel poble, Vacarisses et diu: Rosita, moltes gràcies i una gran abraçada! Sebastià Codina i Padrós
Vacarisses, 25 d'octubre de 2019 Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 16
DES DE VILADECAVALLS A la Georgina li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També li agrada molt escriure i ho fa, fidel als seus orígens, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.
HISTÒRIES VÀRIES Georgina Peroy Ribes
Conte de tardor Amaga’t em va dir la Teresa. Ja torna a ser aquí. Posa’t darrera d’aquest cotxe i marxem per l’altra vorera. Una altra vegada aquell malparit. Feia dies que tenia por de trobarme’l de cara, però encara em feia més por trobarme’l a la meva esquena. Tot va començar quan va arribar l’estiu i em vaig anar atrevint a quedarme fins tard a passejar. Per allò de la llum. Si hi ha llum, et sents més a estalvi de segons quines situacions. És difícil que tinguis la sensació que algú t’estigui vigilant des de les ombres. Però, a conseqüència d’aquest costum, el capvespre em va anar sorprenent cada vegada més aviat. I aquell era el seu moment. Em mirava. Només em mirava fixament. I jo em mantenia a distància, anés sola o acompanyada, evitantli el contacte visual perquè no arribés a pensar que li tenia por. La seva presència m’esgarrifava de dalt a baix, i només em sentia segura quan ja havia girat alguna cantonada i el perdia de vista. Mai no em seguia. Això encara m’atabalava més perquè no sabia si el tenia tocant o encara em mirava de lluny, amb el seu posat estòlid d’estàtua oblidada en un racó. Tant feia que jo anés sola o acompanyada; els seus ulls clavats des del seu racó em feien basarda i em deixaven sense respiració. Era lleig, d’edat indefinida i a la cara se li veien alguns pèls blancs. El vam ano menar entre nosaltres el porc. S’ho mereixia, encara que mai no m’hagués fet mai ni un so lasciu. Però sabia que un dia o altre em faria un bon ensurt i hauria de sortir corrent. – Denunciarlo? I per què? Què vols que hi facin, no el poden posar pas a la presó! M’ho van dir rient. Les meves amigues, companyes de passejada, se’n fotien de la me Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 17
DES DE VILADECAVALLS va por. Em deien que n’hi havia molts com aquest, que si haguessin de tancarlos a tots seria un despropòsit i encara hi hauria associacions que sortirien a defensarlos. Ho vaig comentar a un bon amic, que era agent de la guàrdia urbana: – Procura evitar els llocs on te’l trobes. Aquests individus solitaris s’amaguen molt ràpid i poca cosa hi podem fer nosaltres. Això era impossible: me’l trobava quan anava a llençar les escombreries, quan tor nava del supermercat, quan aparcava en un lloc amb poca llum, quan tornava del bosc. Sempre immòbil, inexpressiu, provocantme una basarda que em feia tremolar les cames. Quiet i respirant fort, amb els ulls empetitits i del tot buits. Viure sola en aquell poble petit i de nom llarg i composat va ser una bona decisió, però ara començava a trobar a faltar una companyia, una complicitat, algú que et fes costat en moments delicats. Em feia ràbia sentir això i vaig desterrar del meu pensa ment aquella necessitat. Sola faria front a la situació, em defensaria a cops si era ne cessari. Vigilaria a totes hores. Així vaig haver de començar la tardor. Mirant cap a una banda i a l’altra, vigilant abans de sortir del cotxe, marxant ben ràpid si veia una ombra al darrera dels conte nidors... Fins que un dia vaig deixar de mirar. No sé si perquè ja no podia tenir més por i el coll em va quedar paralitzat, o bé perquè la por es començava a convertir en costum i ja no la devia notar. Llavors el tornava a veure a cua d’ull, però ja no m’es garrifava ni tenia ganes de sortir esperitada. Senzillament, era allà. I jo també hi era. I vaig acabar pensant que tant dret tenia ell com jo de serhi. De mirar. De respirar fort. De buscar companyia. Em preguntava per què buscava la meva. Potser no sabia que ja feia molt temps vaig prometre’m a mi mateixa que mai més posaria un mascle a la meva vida. Massa decepcions. Massa espectatives frustrades. Vaig començar a perdonarli interiorment la por que m’havia fet passar i em vaig co mençar a sentir culpable per considerarlo culpable a ell de les meves dèries, de les meves obsessions i males experiències. La por em va anar passant. Suposo que és allò que els deu passar a les victimes d’un segrest quan el seu segrestador no les tracta tan malament com era previsible. La fa mosa síndrome, que jo tant havia criticat. I com que la por em va anar passant, vaig acabar no allunyantme quan el veia, seguint el meu camí encara que passés ben a Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 18
DES DE VILADECAVALLS prop d’on ell era. Potser per això, perquè ja m’hi anava apropant, ell feia un lleu moviment, com si fos ell qui tingués realment por de mi. Trista i curiosa situació. La por havia escapat d’un cos i havia entrat dins d’un altre de més fort, de més poderós, capaç de fer mal si s’ho proposava. Vaig sopesar el meu poder. Ho havia aconseguit: dominar aquell ser d’aspecte repulsiu per arribar a convertirlo en una presència inofensiva i fins i tot suportable. I, una tarda, quan em vaig acomiadar de les meves amigues després de la caminada dels dilluns, m’hi vaig apropar. Es va quedar quiet, però vaig notar que els seus ullets estaven atemorits. Vaig posar una mà a la bossa, lentament. La tenia plena de figues i ametlles que havia anat picant dels arbres, i en vaig treure un grapat. Les hi vaig oferir i, sorprés, les va acceptar, menjantseles sorollosament. Des d’aleshores som companys de passejada. Fem llargues caminades en silenci, que només trenco jo amb la meva xerrameca interminable. Ara ja sé qui és, què pretén i tot s’ha anat calmant. Tret de les meves amigues Teresa i Anna, que no m’han perdonat que em passi les tardes caminant amb aquell porc senglar que tan ta por m’havia fet.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 19
DES DE SITGES
La por de perdre el temps “Viure depressa no és viure, és sobreviure“ Carl Honoré
La nostra cultura ens inculca la por a perdre el temps. És una gran paradoxa, perquè mentre, d'una banda, tenim por de perdre el temps, de l'altra és precisament l'acceleració la que ens fa malgastar la vida. Què ens passa? Doncs podríem estar parlant de "la malaltia del temps"... Larry Dossey, autor i metge nordamericà, el 1982 va encunyar el terme "malaltia del temps" per definir la creença que tenen moltes persones que el temps està sempre fugint, que mai n'hi ha prou, i que has d'anar cada vegada més ràpid. Què creieu? Es podria diagnosticar a molta gent amb aquesta malaltia? Molts pares i mares estan obsessionats amb que el temps s'allunya i han de pedalar cada vegada més ràpid. Però, jo em pregunto... per què? La gestió del temps La gestió del temps és un tema que preocupa molt a la nostra societat actual. De vegades, el tipus de vida resultat d'estar sempre lluitant contra el rellotge, acaba produint problemes físics reals, com l'estrès, l'ansietat, l'insomni, l'esgotament, etc. Els horaris, les agendes, les dates límit i la rapidesa amb què hem de fer la nostra feina i les tasques quotidianes, es contagia a totes les àrees de la vida. I cada vegada ens reunim menys amb els nostres amics i familiars, o aquestes trobades cada vegada duren menys. La sensació que el temps vola ens converteix en persones impacients, que no sabem escol tar ni gaudir del moment present. El culte a la velocitat La velocitat és una manera de no enfrontarse al que li passa al teu cos i a la teva ment, d'evitar les preguntes importants... La majoria de persones viatgen constantment pel carril ràpid, carregats d'emocions, d'adrenalina, d'estímuls, i això fa que no tinguin mai el temps i la tranquil·litat que es necessita per reflexionar i preguntarse què és el realment impor tant. Aquest culte a la velocitat, a més d'afectar la salut, també ens fa més infeliços, menys productius. Però la bona notícia és que podem canviar això: es pot moderar el ritme de vi da i arribar a ser, fins i tot, més productius, gràcies a anar una mica més a poc a poc. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 20
DES DE SITGES Deixa de preocuparte tan pel temps i intenta gestionar millor on poses la teva atenció. Pren les teves pròpies decisions sobre el que fer en cada moment de la teva vida, això és, posantte en el seient del conductor. Es tracta doncs de conèixer els nostres compromisos, els nostres objectius, simplificar los, aclarirlos i prendre les decisions oportunes, equilibrant totes les àrees de responsabi litat: vida familiar, oci, benestar, treball, etc. La millor manera d'aprofitar el temps no és fer la màxima quantitat de coses en el menor temps possible, sinó buscar el ritme adequat per a cada cosa. L'art de gaudir Cal canviar la nostra relació amb el temps: el temps no és l'enemic, és l'essència matei xa de la vida, i hem d'aprendre a conviure amb ell i fins i tot a gaudirne. El meu consell és que, en comptes de mirar de reüll el rellotge amb desaprovació cada vegada que les coses no es fan "al seu moment", relaxa't i prente les coses amb més calma. Veuràs com la lentitud t'aporta tranquil·litat, un ritme més pausat et permetrà te nir més creativitat, trobarte millor i poder connectarte amb el plaer i amb els altres. Gaudeix d'un bon menjar lent. Assaboreix un bon llibre. Apaga el mòbil i gaudeix del plaer d'estar amb la família, connecta amb ells i amb els amics, amb la teva parella, ofereixlos presència real. Gaudeix d'un treball ben fet, tranquil·lament però amb pas sió i precisió.
Deixa de barallarte amb el temps i gaudeixne! Aquest és el primer pas per viure en família d'una manera més calmada i sortir de la roda de les presses i la ve locitat: adonarte’n i voler canviar! Val la pena.
Vinyet Duran Ferrer Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 21
DELS DIARIS
5 de setembre de l’any 1229, ara fa 790 anys. Les tropes catalanes comandades pel comterei Jaume I salpaven del port de Salou (Tarragonès) en direcció a Mallorca. Cinc dies més tard (el 10 de setembre), i després d’haver patit els efectes d’una fortíssima tempesta durant la travessia, desembarcarien a la badia de Santa Ponça, i iniciarien la conquesta de Mallorca. Aquella operació militar culminaria el 31 de desembre de 1229, amb la conquesta de Palma, tot i que fins al 1231 no derrotarien els darrers nuclis de resistència musulmana situats a les zones muntanyoses de la part oriental de l’illa. La conquesta de Mallorca va ser el primer pas de l’expansió catalana a la Mediterrània. Els termes d’aquella empresa militar s’havien negociat a Tarragona l’any anterior, a casa del poderós comerciant Pere Martell, amic personal de Jaume I, i molt ben relacionat amb l’arquebisbe de Tarragona, Aspàreg de la Barca, i amb l’abat de Poblet, Ramon de Cervera. En aquell dinar es van reunir els màxims representats dels poders polítics, mili tars i econòmics de Catalunya; es va negociar l’aportació en homes i armes a l’empresa militar, i el repartiment de l’illa. La noblesa militar i les elits mercantils aragoneses (més centrades en l’expansió peninsu lar), no van tenir cap interès en l’empresa mallorquina. L’exèrcit català va concentrar 16.500 efectius i les principals aportacions procedien de l’host de Jaume I, les dels com tes del Rosselló, Cerdanya, Empúries i Bearn (vassalls del Casal de Barcelona); les cases baronials de Montcada, Cervelló, Mataplana i Santmartí; les de l’arquebisbe de Tarrago na i les dels bisbes de Barcelona i de Girona; les de l’abat de Poblet; i les ordes militars dels Templers i dels Hospitalers. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 22
DELS DIARIS Va ser una empresa netament catalana, i la seva preparació i execució és un dels testimo nis més eloqüents, no tan sols de la independència política i militar del Principat de Cata lunya, sinó també del seu lideratge dins el conglomerat format pels diversos dominis que integraven la Corona catalanoaragonesa.
La conquesta de l’illa de Mallorca era una vella aspiració catala na, que es remuntava a finals del segle XI i inicis del XII. Mallorca servia de base logística pels pirates que, provinents del nord de l'Àfrica, amenaçaven amb ràtzies i saquejos la costa catalana.
Antecedents Ja l’any 1114 el comte Ramon Berenguer va aprofitar la superioritat naval catalana per encapçalar una expedició militar a Eivissa i Mallorca. La campanya va ser un èxit, i les tropes del comte de Barcelona van conquerir la ciutat de Mdina Mayûrqa (nom musulmà de Ciutat de Palma) al gener del 1115, després d’un llarg setge. Però els èxits militars no eren suficients per controlar l’illa, ja que la conquesta havia de ser acompanyada d’una repoblació efectiva de la zona per evitar possibles aixecaments i controlar, de forma real, tota l’illa.
La conquesta definitiva El projecte definitiu de conquesta fou aprovat a les Corts de Barcelona de l’any 1228, quan el rei Jaume I va obtenir el vistiplau i el suport financer dels estaments i les ciutats catalanes (els aragonesos no hi van participar) per iniciar l’expedició. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 23
DELS DIARIS La flota catalana va salpar dels ports de Cambrils, Salou i Tarragona el 5 de setembre de 1229, formant un estol de més de 150 vaixells. La flota catalana va desembarcar a Santa Ponça sis dies més tard, i van haver de derrotar als sarraïns a Portopí l’endemà.
Campanya de conquesta de Jaume I a Mallorca Tres dies després, les tropes de Jaume I arribaven a les portes de Mdina Mayûrqa, molt ben emmurallada i fortificada després de l’experiència de 1115. La ciutat va ser sotmesa a un llarg setge, però finalment va capitular per evitar el saqueig dels cata lans. Era el 31 de desembre de 1229. En poc més d’un any, Jaume I va acabar de conquerir la totalitat de l’illa, ja que al juliol de 1231 els catalans ja la controlaven pràcticament tota. De fet, els darrers focus de resistència musulmana van refugiarse a les muntanyes de la Serra de Tramuntana, fins que van ser definitivament eliminats a la primavera de 1232.
Fresc de la conquesta trobat fa 60 anys en el carrer Montcada, 15 de Barcelona
Conquesta d’Eivissa Les illes d’Eivissa (anomenada Yebisah pels musulmans) i Formentera foren conqueri des tres anys després. Sota el patrocini de l’Arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí, del Comte del Rosselló, Nunó Sanç, i de l’infant Pere de Portugal, l’illa va restar sota domini català el 8 d’agost de 1235 i va ser dividida entre els tres patrocina dors de la conquesta. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 24
DELS DIARIS Repartiment i repoblació La població musulmana de Mallorca i també, en menor mesura, l’eivissenca van emi grar a Menorca o al nord d’Àfrica per fugir de la repressió cristiana, que sovint va escla vitzar als pobladors musulmans que no van poder emigrar. El monarca es va quedar la meitat de tot el territori de Mallorca a més de la ciutat de Ma llorca, el que es va anomenar la medietas regis. L’altra meitat de l’illa (anomenada medi etas magnatum) fou repartida entre la noblesa catalana que havia acompanyat al rei durant la conquesta, a les ciutats col·laboradores i les ordes militars participants. Entre els senyors més destacats del repartiment, trobem de nou al comte del Rosselló Nunó Sanç, però també al comte d’Empúries Ponç Hug III, al Bisbe de Barcelona Beren guer de Palol i al vescomte de Bearn Guillem de Montcada. També cal destacar el paper important de les comunitats jueves que van realitzar préstecs al rei Jaume I i que es van establir a les poblacions d’Inca i Sinau, sota protecció directe del monarca. La repoblació del territori (feta íntegrament per colons catalans i alguns occitans) va seguir el sistema emfitèutic, on el senyor o rei mantenia el domini directe sobre la terra i cedia el domini útil al repoblador a canvi d’un cens. Aquestes condicions, més avantatjoses que al Principat, afavoriren un ràpid repoblament, que es va recollir al Llibre de Repoblament.
Banys àrabs a Palma
Extret de: blogs.sapients.cat Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 25
RACÓ DE CONTES I LLEGENDES HISTÒRIES I LEGENDES DE GIRONA EL TARLÀ El Tarlà és una de les figures més típiques de Girona. Potser l'heu vist alguna vegada penjat al carrer d'Argenteria, entre dos balcons. Se sol posar pels voltants de Sant Jordi, durant les Festes de Pri mavera de la Rambla i l'Argenteria. El Tarlà és un ninot penjat d'una barra que fa giravoltes, va vestit de joglar i porta esquellerincs a les puntes del barret. La llegenda explica que fa molts i molts anys en aquest carrer hi va haver la pesta (malaltia que s'encomanava molt), aquest fet va provocar el tancament del carrer pels dos extrems amb unes tan ques de canya. Els veïns estaven tristos i avorrits, un veí anomenat Tarlà, els distreia i divertia fent tombarelles.
CAP D'ESTOPES El seu sepulcre es troba dins la catedral. El comte de Barcelona tenia dos fills bessons: Berenguer Ramon i Ramon Berenguer (Cap d'Estopes). El comte va transme tre els comtats de Barcelona, Vic i Girona, als dos ger mans amb l'obligació de governarlos de manera conjunta. Un dia que havien anat de cacera Berenguer va assassinar el seu germà i amagà el cos, però el falcó del Cap d'Esto pes s'hi va quedar plorant pel seu amo fins que un pagès el va sentir i va portar el cos fins a Girona. Durant el fu neral, el falcó va irrompre a la catedral i el cor que acom panyava l'acte de manera involuntària repetia “Caïm matà Abel”. Un falcó esculpit a la porta de Sant Miquel, de camí al Tresor i al claustre recorda aquesta llegenda. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 26
RACÓ DE CONTES I LLEGENDES EL BOU D'OR El cementiri jueu de Montjuïc rebia el nom de Bou d'Or per un fabulós bou daurat que, segons la llegenda, els jueus hi havien deixat enterrat. Si algú el tocava irremeiablement acabava a l'infern. Una nit dos nois joves, una mica con tents, van trobar un home que els va prometre portarlos fins al bou d'or. Era el dimoni, i quan estaven a punt de tocar el tresor, van pregar a la Mare de Déu que els va fer saltar, transportantlos a diferents llocs de la ciutat. Un d'ells es va agafar a la punxa del campanar de Sant Feliu, i l'hem con vertit en el responsable d'haverlo escapçat.
GERIÓ La fundació llegendària de Girona s'atribueix a un gegant, en Gerió, de tres caps o que tenia tres fills, que enrabiat, perquè Hèrcules li havia robat el ramat de bous, va pujar des de les Columnes d'Hèrcules fins a Girona, on finalment, va bastir el triangle de muralles de Geriona, Gerunda, Girona...
SANT NARCÍS I LES MOSQUES El sepulcre i la capella del sant patró de Girona ens recorda una de les llegendes més tradicionals de la ciutat: durant un dels tants setges que ha patit la ciutat. Segons les cròniques medie vals, l’any 1285, Girona estava envoltada per les tropes france ses, i un grup d’assetjadors va penetrar en l’església de Sant Feliu, aleshores fora muralla. Del cos del bisbe màrtir van sortir unes mosques grosses i emprenyadores que van provocar una gran mortaldat entre les tropes franceses i els cavalls que te nien. Davant aquesta situació imprevista i miraculosa les tropes franceses van replegarse, i des de llavors cada vegada que la ciutat es veia involucrada en un nou conflicte bèl·lic, la invoca ció a Sant Narcís i les seves mosques era recurrent, i no sempre els desigs es feien realitat. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 27
RACÓ DE CONTES I LLEGENDES ELS AJUSTICIATS DE LA RAMBLA Us heu fixat mai que sota les voltes de la Rambla hi ha tres capitells ben curiosos? En un s'hi representa una figura amb barret, meitat home meitat cargol, que toca una mena de flauta; en un altre, un home que toca un sac de gemecs, i, en el tercer, un cap amb una venerable barba molt llarga i ales de vampir.
Al voltant, però, hi ha unes quantes històries: Carles Vivó sostè que segurament no tractaven de representar res concret sinó que, seguint la moda de l'art gòtic, copiaven les estranyes figures que se solien pintar als marges dels manuscrits medievals. Ara bé, segons explica Jaume Fabre a ‘Guia d’escultures al carrer’, es tractaria del record de tres monjos del monestir de Banyoles executats per haver causat la mort de l’abat Anton de Cartellà. L’altra versió de la història, explicada per Carles Rahola, és que els tres homes eren el mossèn Narcís Dòria, rector d'Arbúcies, Josep Font i Genís Camp, de Sant Esteve, i van ser acusats de formar part de “les partides armades que infecten els camins de Sarrià a Banyoles i cometen assassinats de soldats francesos".
EL CAP QUE ES MOSSEGA LA LLENGUA O L'ARBRE DEL CONEIXAMENT A l'entrada al Saló de Plens de l'Ajuntament, hi ha una porta dovellada de punt rodó amb l'escut de la ciutat i, al mig, una curiosa escultura que representa un cap que es mossega la llengua amb unes dents pro minents. Per aquest detall els gironins sempre l’hem relacionat amb el secret professional dels regidors que no poden xafardejar sobre els tripijocs municipals. Ara bé, de la boca en surt un arbre i és aquí, on, se gons Carles Vivó, es presenta la possibilitat d’una al tra interpretació: Que sigui l’Arbre del Coneixement, “el signe d’estar en possessió d’altes veritats, d’una saviesa per sobre del normal”.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 28
RACÓ DE CONTES I LLEGENDES UN LLORO APRENGUÉ A BORDAR Tip de voltar per fugir d’esparvers que el perseguien, per tal de viure tranquil d’arbre en arbre, nit i dia, un lloro aprengué a bordar i animava als companys seus que, per comptes de cantar, fessin lladrucs amb ses veus perquè aquells que els escoltessin, creintlos gossos ferotges, del seu entorn s’allunyessin i els deixessin viure en pau. Varen deixar de cantar i, emparantse amb tal engany, tranquils, posantse a bordar, varen pasar tot un any. Però un dia va pasar un bulldog que, en escoltar tants lladrucs, s’hi apropà pensant trovar a un seu germà, I, en veure lladrar al bon lloro, enrabiat s’enfurismà i va mossegarli el morro obligantlo així a callar. Mai més va poder bordar ni cantar aquell pobre lloro, i els altres el van deixar malferit i sense morro. Molts es creuen que imitar als enemics o malvats els poden fer triomfar... Recorda el que li passà al lloro que ho va intentar... 28/09/2019
Francesc Xavier Coderch Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 29
INDRETS PROPERS
Coneixent el nostre entorn (I) Durant una bona temporada, el Centre Excursionista de Vacarisses va realit zar una serie d'itineraris per donar a conèixer els diferents racons del nostre municipi i els dels municipis veïns. Fa sis anys que aquesta entitat va aturar les seves activitats. No obstant, entre tota la seva inestimable labor, ha quedat la feina que els seus repre sentants van fer en forma de fitxes d'una sèrie de recorreguts. Tots aquests itineraris van ser gaudits per nombroses persones. En cada un d'ells, diferents ponents van comentar els trets principals dels paratges re correguts, tan a nivell geogràfic, històric i humà. Anirem publicant dites fitxes per si és del vostre interès fer alguna d'aques tes voltes pels indrets més o menys coneguts que ens envolten.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 30
INDRETS PROPERS
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 31
INDRETS PROPERS
Els meandres del Llobregat Castellbell i el Vilar és un municipi situat al sud de la comarca del Bages, al nord de la zona anomenada el Montserratí, al límit amb la del Vallès Occidental, protagonitzat so bretot per la vall del Llobregat i els seus dos grans meandres, que en presideixen el terme entre un xic més al sud del nucli del municipi veí de Sant Vicenç de Castellet i fins a to car del nucli de la Bauma, i estès a banda i banda per les petites valls i carenes que en formen els afluents de la zona, com la riera de Marganell i el torrent dels Abadals, cap a l’oest, i la riera de Rellinars entre altres de menors, per l’est. El municipi és format per varis nuclis, els més antics i tradicionals del Vilar, enfilat a dalt d’una propera carena a l’esquerra del riu, i el veïnats disseminats de Sant Jaume i Sant Cristòfol, anant cap a Marganell i actualment bàsicament una urbanització, a més d’altres petits ravals, com el del Teixidor i el del Jordi, i el Burés, el Borràs, actualment el nucli principal, i la Bauma, nuclis de configuració moderna, vora el riu, nascuts pràcticament com a colònies industrials a partir de mitjan segle XIX. Entre els nuclis esmentats i les noves urbanitzacions, el municipi agrupa uns 3.600 habitants (2018). L’activitat agrícola, en un terreny poc agraït, ha decaigut moltíssim, on destacava la vi nya i altres conreus de secà, abans de l’impuls industrial a partir de la segona meitat del segle XIX, i actualment el terme és profusament ocupat per matollars i boscos joves, so bretot pinedes i alzines, tot i que sobreviuen alguns petits reductes pagesos. Actualment Castellbell i el Vilar és un municipi primordialment industrial, tot i que es veu rodejat d’un extens territori emboscat i muntanyós. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 32
INDRETS PROPERS Els principals esdeveniments festius de Castellbell i el Vilar són la Festa Major, a mitjans d’agost; la Festa dels Resistents, de recreació històrica, a principis de juny, i la Fira del Montserratí, amb balls i danses tradicionals, a principis d’abril. No t'ho perdis Una visita a l’espai natural protegit del Meandre de Castellbell, amb un bonic bosc de ribera i refugi d’una fauna ben variada. Quan anarhi Si anem al Vilar, a principi de juny, podrem gaudir de la recreació històrica dels fets bèl·lics de la primavera de l’any 1822. Què fer Podem visitar l’antic nucli del Vilar i observar les bones vistes del massís de Montserrat des de la punta del poble. Una bonica estampa! Sabies que El bastió original del poblament d’aquest sector de la vall del Llobregat és el castell que dóna nom al veïnat de masies originari, Castellbell, conjuntament amb l’antiga parròquia de Sant Vi cenç, ambdós edificis situats al llarg de la carena que forma un dels grans meandres que el riu fa en aquesta zona. Al segle XV es construeix el pont Vell, al peu del castell, que acaba unint Cas tellbell i el Vilar, a banda i banda del pont.
Castell de Castellbell Extret de: naturalocal.net Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 33
INDRETS PROPERS LA COVA DELS MATINERS, UN CAU D'EMBOSCATS ENTRE VILADECAVALLS I VACARISSES Ressenya d'una cova inèdita David Hernández Encara que sembli mentida, la descoberta d'aquesta cavitat té com a origen la meva afició per les barraques de pedra seca i la Wikipedra. Al juliol d'enguany estava navegant pel mapa de Wikipe dra tot cercant barraques properes a Vacarisses, el meu particular camp base barracaire; i em va sorprendre veure que algú havia pujat dues bufones barraques al veí terme de Viladecavalls. L'autora de les dues fitxes (codis 15388 i 15389) era María José Rodríguez Soriano, i a l'apartat de comentaris de la fitxa ella explicava que les havia visitat gràcies a què el senyor Lluís Turu del poble de Viladecavalls li havia portat fins a elles. La María José em va explicar que està interessada en recupe rar i divulgar el patrimoni ruderal del municipi. També m'explicà que en Lluís és fill de Viladecavalls i coneix la muntanya del Ros com así mateix, perquè té 78 anys i, des de sempre, ha voltat per aquests rodals. Com ell mateix diu: "sóc un ocell de bosc"; i aprofita qualsevol oportunitat per agafar el cotxe i voltar per la solella del Ros. En Lluís li va dir que recordava que als anys 80 havia vist una barraca de pedra seca ben conservada prop de can Boada de les Paren tes. Així que, a petició de la seva veïna, en Lluís hi va tornar per veure si la retrobava; i sí, finalment la va trobar comple tament embardissada. Aquell mateix dia, prenent una drecera per tornar al cotxe i de forma inesperada, es va topar amb una altra barraca que també estava ben conservada. Final Boca d'entrada de la cova ment hi van tornar els dos plegats i ella va prendre les dades i les fotografies necessàries per pujarles a la Wikipedra. En aquella conversa telefònica la María José em va confessar que no se'n sortia bé amb l'aparell GPS, i que segurament les coordenades de les dues barraques no eren del tot correctes. Així que finalment ella va concertar una sortida conjunta amb en Lluís Turu que tenia com a objectiu inicial visitar les dues barraques i geoloca litzarles acuradament. El dissabte 20 d'octubre, en compayia de l'Armengol Gelabert, vàrem quedar amb en Lluís. Ens va portar fins a les dues barraques, i després, també ens va ensenyar dos antigots molt interes Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 34
INDRETS PROPERS sants. En finalitzar la jornada, en Lluís ens va parlar d'un amagatall d'emboscats de la Guerra Ci vil que coneixia al sector del turó del Ros. Ens va explicar que qui l'havia portat fins aquest antic refugi era en Miquel Margarit. Amb 92 anys d'edat, el Miquel és un dels homes més grans del poble i encara conserva una molt bona memòria. Fi nalment vàrem concertar la següent sortida pel dijous 22 de novembre. Amb l'ajuda del bon cotxe del Lluís, primer ens vam apropar a una perduda barraca que jo havia descobert unes setmanes abans a prop de l'auto pista, i no gaire lluny de les altres dues. Després, el Lluís ens va ensenyar un forn de calç poc conegut pro per a can Boada de les Parentes. Al final de la jornada vam enfilar l'ampla pista que duu cap al coll de can Margarit. En Lluís ens va acompanyar fins a un lloc on ell podia arribar bé caminant, tenint la seva precà ria mobilitat. Des d'allà va assenyalar una direcció i una distància aproximada per arribar a la cavitat. Jo vaig seguir escrupolosament les seves indicacions, i en pocs segons vaig albirar una ampla boca d'avenc mig tapada per la vegetació. En arribar al costat de la boca, vaig veure que l'avenc no era gaire pregon (uns 3,5 metres) i que de seguida s'arribava a un pla lleugerament inclinat i de fàcil progressió. A més a més, les parets del petit pou inicial tenen un parell d'esglaonets i agafadors que fan que la bai xada sigui relativament fàcil i no calgui corda. Un cop dins, vaig recórrer les dues curtes galeries (deu tenir un recorregut total d'entre 10 i 15 metres); i al final de la més llarga i fonda vaig veure dos petits ratpenats fent la migdiada i unes grans aranyes amb la panxa rodona i gran. Al peu del pou d'entrada em va semblar indentificar un petit parament fet per l'home, però estava gairebé tapat per la terra que s'escola per la boca i va acumulantse a l'interior de la cavitat. Jo no vaig tocar ni furgar res, perquè no tinc els coneixements ni el permís de l'administració per ficar la mà en un potencial jaciment arqueològic com aquest. Geològicament parlant, no hi havia cap ti pus de dubte, la cova estava excavada en pedra calcària blanca. El Lluís em va explicar que el Miquel Margarit, de 92 anys, l'anomena cova dels Matiners, però que no en sabia el motiu. Jo volia saberne més sobre aquella cova tan poc coneguda fora del cercle dels oriünds del poble de Viladecavalls, així que li vaig demanar al Lluís si podia parlar amb en Miquel. Després de les presentacions de rigor i preguntat per l'amagatall, el Miquel, molt amablament, ens va explicar que coneix aquesta cova des que era un infant, quan anava a caçar amb el seu pare per aquests verals. El seu pare va ser qui li va dir el nom amb el que era coneguda per la gent del poble: la cova dels Matiners, i que havia servit d'amagatall pels embos cats del poble que no volien anar al front republicà durant la Guerra Civil. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 35
INDRETS PROPERS Vaig voler furgar en l'origen del topònim de la cova. L'únic que tenia clar és que una de les tres Guerres Carlines que es van patir a Espanya durant el segle XIX es va anomenar Guerra dels Matiners i que el seu escenari principal va ser Catalunya. La Viquipèdia diu que la Segona Guer ra Carlina o Guerra dels Matiners va ser una guerra civil es panyola del segle XIX emmarcada en el context de l'enfrontament originat en el conflicte de successió dinàstica a la corona d'Espanya conegut genèricament com les Guerres Carlines i que tingué lloc bàsicament a Catalunya entre el 1846 i el 1849. A tall d'anècdota també explicaré que els "matiners" eren anomenats així perquè les partides de guerri llers rebels iniciaven les seves activitats a primera hora del matí, quan l’exèrcit regular encara descansava. Per tant, pel que ens diu el topònim, en aquesta cova s'hi va amagar una partida de guerrillers, matiners, a mitjan del segle XIX. I pel que m'expliquen el Miquel Margarit i el Lluís Turu també va servir d'amagatall d'emboscats a la darrera guerra civil que va patir Catalunya. Pel coneixement que tinc de les cavitats inventariades al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac i rodalies (Espeleoindex i d'altres fonts), jo suposava que aquesta cavitat era inèdita i que, en conseqüència, a la SIS del CET (Secció d'Investigacions Subterrànies del Centre Excursionista de Terrassa) estarien interessats en visitarla i ferne la ressenya i topografia de rigor. Així que aquell mateix vespre vaig enviarli un email al que jo crec que és l'ànima viva d'aquesta associació: el Salvador Vives. Vàrem concertar una sortida pel diumenge 25 de novembre. Ell va dur els estris per fer les me sures de la cova, i jo el vaig acompanyar fins a la boca de la cova i vaig ajudarlo en allò que vaig poder. El resultat ja quedarà per sempre a l'arxiu de la SIS del CET. No tinc res més a dir, només agraïr, per ordre cronològic, a la María José Rodríguez, al Lluís Tu ru, al Miquel Margarit, i al Salvador Vives les seves aportacions. Si qualsevol d'ells hagués fal tat, aquesta cova no hauria sortit de la foscor documental on ha estat amagada durant tants anys. P.D.: No donaré cap pista addicional de la seva localització. Us haureu de conformar amb el què he deixat explicat a les línies anteriors. És per un tema de preservació de la cavitat. Qui vulgui saberne més coses haurà de recórrer a alguna de les persones o entitats esmentades a l'escrit, o cercarla personalment amb l'única guia del que heu llegit. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 36
INDRETS PROPERS
El Puigventós, un espai natural
El conjunt paisatgístic del terme municipal d’Olesa de Montserrat presenta racons de gran be llesa, indrets protegits i d’alt valor patrimonial i geològic amb una gran diversitat d’elements na turals. Un d’ells és l’Espai Natura Puigventós, un espai privilegiat a tocar del riu Llobregat i el Massís de Montserrat. Propietat de la Fundació CatalunyaLa Pedrera, està qualificat com a PEIN (Pla especial d’interès natural) i està inclòs dins de l’Espai d’Interès Natural de Montserrat i la Xarxa Natura 2000 de la Unió Europea. La muntanya i la Masia de Puigventós, Sant Salvador de les Espases, Sant Pere Sacama i la zona 1 de lleure coneguda com el coll de les Espases formen part d’aquest extraordinari indret que comprèn part dels municipis d’Olesa de Montserrat i de Vacarisses. 1 És un importantíssim corredor biològic de la Serralada Prelitoral Catalana i presenta una gran diversitat de flora i fauna, especialment d’orquídies dins de la vegetació mediterrània i una fauna variada amb la presència, entre d’altres, de l’àguila cuabarrada (Hieraaetus fasciatus) i el cabirol (Capreolus capreolus). Un indret ideal per visitar, gaudir de la natura i de vistes singulars i em blemàtiques. 2 De la història al patrimoni La Masia de Puigventós, pràcticament enderrocada, està datada entre els segles XIIIXIV. Tant a Sant Salvador de les Espases com a Sant Pere Sacama hi havia hagut sengles castells per la seva situació estratègica. A la zona de lleure del coll de les Espases hi ha les figures d’un pessebre (1999) i un monument dedicat als dos alpinistes que van desaparèixer durant l’expedició que l’any 1990 va anar al Hid den Peak (Karakorum) i que estava patrocinada pel Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà i la UEC d’Olesa. 3 Extret de: turismeolesademontserrat.cat
3
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 37
COL·LABORACIONS
Les plantes medicinals de Vacarisses (i III) Panical (Eryngium campestre): L'arrel té propietats diürètiques, i s'utilitza en medicina popular contra la hidropesia, els edemes, l'arena i certes afeccions cutànies. Parietària (Parietaria judaica): S'ha emprat contra diverses afeccions urinàries (litiasi, retenció d'orina, etc.). És bona també contra l'artritis i la hidropesia. Passacamins (Polygonum aviculare): Té virtuts astringents i s'ha emprat contra tota mena d'hemorràgies i per a tractar la disenteria i altres processos diarreics. Pastanaga borda (Daucus carota): L'arrel i els fruits tenen virtuts diürètiques i es prenen en in fusió. La pastanaga cultivada conté una gran quantitat de vitamina A. Pistolòquia (Aristolochia pistolochia): S'havia emprat aquesta planta en processos biliosos (d'aquí el nom d'herba felera que també rep) i contra diverses passes del bestiar (per això aquesta aristolòquia s'anomena també herba de la marfuga). Plantatge (Plantago sp.): Per les seves propietats astringents i antiinflamatòries, la seva infusió s'usa molt en glopeigs i gàrgares contra el rogall, el mal de coll i les inflamacions de la boca. Polígala rupestre (Polygala rupestris): Les arrels d'aquesta planta s'han emprat, en infusió, con tra la tos i les bronquitis. Polipodi serrat (Polypodium cambricum): És una planta d'ús medicinal molt antic, amb aplica cions contra la icterícia i el poagre. Farmacològicament han estat reconegudes les seves virtuts Foto: Jaume Morera colagogues i purgants. També és un remei contra la tos i els cucs intestinals. S'utilitza el rizoma. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 38
COL·LABORACIONS Pollancre (Populus nigra): Amb els botons foliars i llard es feia un ungüent molt eficaç contra les morenes. A més d'aquest ús antihemorroïdal, les gemmes s'han utilitzat contra l'artritis, infla macions de les vies urinàries, bronquitis i fins i tot en tractaments capil·lars. Rementerola (Calamintha sylvatica): La tisana preparada amb aquesta herba té propietats tòni ques i digestives. Romaní (Rosmarinus officinalis): Entre moltes altres virtuts, és estimulant, antiespasmòdic i co lagog. A pagès se l'utilitza per a rebaixar la sang. D'acusades propietats emmenagogues, pot ac tuar també com a abortiu. Externament, és un remei prodigiós contra reumatismes, luxacions, dolors articulars, cops, úlceres, escrofulosis, èczemes, etc. Antigament era molt apreciat en cosmètica i formava part de la famosa aigua de la reina d'Hongria. S'usa també com a condi ment, especialment en la cuina italiana, provençal i valenciana.
Pistolòquia
Roser silvestre
Rosella (Papaver rhoeas): Els pètals de rosella s'utilitzen en medicina popular com a calmant de la tos i com a somnífer. Roser silvestre (Rosa sp.): Són nombroses les aplicacions medicinals dels rosers. Les més im portants són les astringents i antidiarreiques. Roure (Quercus sp.): L'escorça dels roures (i en menor grau la de l'alzina) és molt astrin gent i per aquest motiu s'ha usat contra la disenteria, les hemorroides, les plagues, els pana dissos, etc. Ruda de fulla estreta (Ruta angustifolia): Pel seu contingut en rutina o vitamina P, reforça els vasos sanguinis. A més, té virtuts estomacals, antiespasmòdiques i diaforètiques. És també em menagoga i abortiva. Se la considera portadora de bona sort: "Qui té ruda, Déu l'ajuda", i espan tadora de les bruixes i mals esperits. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 39
COL·LABORACIONS Sabonera (Saponaria officinalis): El seu rizoma té virtuts expectorants, diürètiques, purgants i colagogues. Antigament s'usava també com a detergent (especialment per a rentar teles fines) i com a xampú. Salvió blener (Phlomis lychnitis): De virtuts astringents, s'havia emprat antany contra les morenes. Salze blanc (Salix alba): L'escorça té propietats tòniques, febrífugues i antireumàtiques. La substància activa n'és la salicina, químicament pròxima a l'àcid acetilsalicílic, conegut popu larment amb el nom d'aspirina (marca registrada de Bayer). Aquest medicament tan comú te nia el seu precedent en l'escorça d'aquest arbre, emprada ja pels grecs i també per altres pobles de l'antiguitat.
Herba sabonera
Sanguinyol
Sanguinyol (Cornus sanguinea): Els fruits i l'escorça d'aquesta planta eren considerats febrífugs. Saüc (Sambucus nigra): Són moltíssimes les virtuts curatives del saüc. Per això gairebé totes les cases de pagès en tenien plantat algun exemplar. I era un costum avial collirne les flors la nit de Sant Joan. La infusió de flors de saüc és sudorífica, mucilaginosa i antiespasmòdica, i per tant molt indicada en refredats i estats febrils. Les gàrgares amb aquesta mateixa infusió són bones contra l'angina i la faringitis. Els fruits madurs i cuits són comestibles i antigament es donaven als malalts de xarampió, rubèola i altres malalties víriques perquè hi apareguessin aviat les erup cions cutànies. L'escorça és diürètica, purgant i bona contra la hidropesia. La fumada o fumiga ció feta amb les flors seques és molt adequada contra l'erisipela. Sempreviva borda (Helichrysum stoechas): Se la considera pectoral i febrífuga, sobretot a Ca talunya i Andalusia. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 40
COL·LABORACIONS Senet de pobre (Globularia vulgaris): Com el seu nom popular indica, aquesta planta és pur gant. També és un bon remei contra la incontinència d'orina. Serverola (Agrimonia eupatoria): Per les seves propietats vulneràries i astringents és un remei molt eficaç contra les úlceres. Els gargarismes amb el decuit de la planta endolcit amb mel són molt bons contra l'angina i les faringitis. També s'ha emprat la serverola en casos d'obstrucció hepàtica, icterícia, debilitat de la bufeta i menstruacions doloroses. Tàrrec (Salvia verbenaca): La infusió de les fulles és bona per a rentar ferides i plagues. Les llavors, ficades dins les parpelles, serveixen per a netejar els ulls. Te bord (Chenopodium ambrosioides): És una excel·lent planta estomacal, consumida com a te. A més, gaudeix de virtuts antihelmíntiques.
Sener de pobre
Timó mascle
Te de roca (Chiliadenus glutinosus): A Catalunya i Aragó aquesta planta té una merescuda fama com a estomacal. Hem d'abstenirnos de collirla al terme de Vacarisses, considerant la seva escassetat. Timó mascle (Teucrium polium): De virtuts tòniques i estimulants, ha tingut diverses aplicaci ons medicinals. Tomaní (Lavandula stoechas): Gaudeix de propietats digestives, estimulants, antiespasmòdiques i antisèptiques. Rep també el nom de caps d'ase. Trèvol de prat (Trifolium pratense): Els banys preparats amb un decuit d'aquesta planta afegit a una banyera d'aigua tèbia tenen propietats tonificants i purificadores, i són especialment indicats per a nens dèbils, paralítics o escrofulosos. Antigament s'havia usat en algunes comarques de Catalunya contra les cataractes. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 41
COL·LABORACIONS Vara d'or (Solidago virgaurea): S'ha emprat molt per a fer venir l'orina i contra la cistitis. Per les seves propietats astringents és molt convenient contra la disenteria i les diarrees. En aplicaci ons externes és antiinflamatori i cicatritzant. Verbena (Verbena officinalis): Se li atribueixen propietats diürètiques, galactògenes, emmena gogues, vulneràries, estimulants i antidiarreiques. Gaudeix també de virtuts màgiques, especial ment si es cull la nit de Sant Joan. Verdolaga (Portucala oleracea): En amanida és bona contra l'escorbut i les deficiències de vita mina C, a més de ser laxant i diürètica. Cuita, guareix determinades afeccions de la bufeta, dels ronyons i del fetge. Verònica medicinal (Veronica officinalis): Aquesta planta havia tingut, sense cap motiu explica ble, una gran reputació com a remeiera. Actualment s'utilitza encara contra la bronquitis, la pruï ja i algunes afeccions de la pell. Viola boscana (Viola sp.): Les flors de viola i el rizoma tenen propietats expectorants i su dorífiques.
Viola boscana
Vulnerària (Anthyllis vulneraria): Fent honor al seu nom, la seva principal virtut és la de guarir ferides i plagues. També és apreciada en medicina popular com a la xant i purificadora de la sang.
Xenixell (Senecio vulgaris): Tradicionalment ha estat considerat un emmenagog excel·lent, que regula les menstruacions difícils. També és un remei contra les pèrdues de sang pel nas. Xicòria (Cichorium intybus): Aquesta planta, existent en estat silvestre a les parts baixes del ter me d'Olesa, gaudeix de virtuts aperitives, tòniques, digestives, colagogues i diürètiques. De la xicòria cultivada se n'aprofita l'arrel, que un cop torrada constitueix un succedani del cafè.
Extret i adaptat del llibre Els aprofitaments agrícoles i naturals de les muntanyes d'Olesa (1997)
Autor: Àngel Manuel Hernández Cardona Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 42
COL·LABORACIONS
HISTÒRIES I LLEGENDES DE LLOCS MÀGICS d'Enric SánchezCid Hi ha llocs que desprenen una sensibilitat especial. Llocs on, des de l'albada del temps, l'home ha considerat màgics, poderosos. I ho ha fet notori a través de les llegendes, edificanthi menhirs, temples, santuaris o aprofitant els recursos que la naturalesa l'hi ha proporcionat per quedar atret pel seu misteri.
LA BALMAHOSPITAL DE SANTA LLÚCIA (LA BISBAL DE FALSET)
Vàrem quedar amb en Joaquim que al passaria a buscar a la Universitat Laboral on exercia de Professor. No feia gaire temps que em va parlar d'aquest hospital per referències, em sem bla recordar, que tenia del seu germà, metge de l'Hospital Clínic de Barcelona on havia con nectat amb un col·lega, parent d'un dels metges republicans que hi havia treballat, és a dir, una cadena d'informacions confuses. Decidirem informarnos per conèixer de primera mà l'escenari on el personal sanitari de l'exèrcit de la República i de les Brigades Internacionals hi van posar tot el seu coratge. De Tarragona per la T11 passàrem a Reus, Borges del Camp, Coll d'Alforja, Poboleda, Vile lla Baixa, Cabacés i La Bisbal de Falset. Aproximadament a un quilòmetre del poble en di recció a la Palma d'Ebre, Hi ha l'indicador que senyala la pista que mena a la Balmahospital, en la qual es venera una imatge de santa Llúcia. De fet, a l'interior de la cova no hi ha cap ti pus d'edificació, només dues imatges de la santa: una de petita, que és la que hi havia al lloc des de fa molts anys i protegida dins una capelleta i, altra de més gran, posada dins una mena de gàbia que penja del sos tre de la cova i un parell de taules de ci ment, utilitzades avui dia per quan s'hi celebren els habituals aplecs, però que em recorden les taules del Departament d'Ana tomia Patològica del Clínic on practicàvem les autòpsies. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 43
COL·LABORACIONS La Balmahospital de Santa Llúcia és una ampla i poc profunda concavitat a la roca, utilitzada per l'home des de l'antigor, que prengué un relleu molt important durant la Guerra Civil espa nyola en esdevenir un hospital, l'estiu del 1938, a la Batalla de l'Ebre. Va ser escollida per dispo sar d'un hospital de campanya al comprovar la impossibilitat de ser destruïda per l'aviació de les forces revolucionàries, així com per la seva relativa proximitat a la zona de la vall de l'Ebre on s'havia de dur a terme l'ofensiva republicana el 25 de juliol del 1938. La pràctica de tenir a mà hospitals avançats molt propers a la primera línia del front per a dis pensar els primers auxilis era habitual en l'exèrcit republicà, evitant el trasllat dels ferits a llar gues distàncies i en condicions molts dures. L'atenció sanitària era, bàsicament, pels soldats republicans ferits a la Batalla de l'Ebre, molts d'ells brigadistes internacionals. Però també s'hi atengué presoners de guerra i població civil ferida pels bombardejos a la reraguarda. L'equip mèdic que hi va treballar havia estat enviat per l'Spanish Medical Aid Committee de la Gran Bretanya. Aquest equip, com molts d'altres, fou coordinat pel Dr. Len Crome, oficial mèdic en cap de la XIa i XVa Brigades Internacionals. Alguns dels metges, infermeres i voluntaris que hi van treballar, eren: Miquel Gras, metge de Reus, Reginald Saxton, metge encarregat de la transfusió de sang, Douglas Jolly, metge neozelandès, Lilian Urmston, infermera, Patience Dar ton, infermera, Ava Hodson, infermera, Nan Green, administrativa, Joan Purser, infermera, Au Jordi Contijoch rora Fernandez, infermera, John Kozar, tècnic de manteniment, etc.
A la Cova de Santa Llúcia hi van morir més d'una setantena de republicans. El cementiri de la Bisbal de Falset hi ha la placa que els recorda: "En memòria d'aquets que van morir a l'hospital de la cova i que estan enterrats aquí: catalans, espanyols i brigadistes internacionals que van lluitar junts en la Batalla de l'Ebre en defensa de la República"
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 44
COL·LABORACIONS El soldat Yale Stewart era americà i lluitava amb els Brigadistes Internacionals, concretament al batalló Lincoln, amb el càrrec de relacions públiques. Durant la Batalla de l'Ebre, el soldat Stewart va rebre atenció mèdica en aquesta cova de Santa Llúcia. Ara el seu historial mèdic s'ha fet públic gràcies a l'important arxiu del doctor Miquel Gras, fill del metge del mateix nom. El seu pare va formar part de l'equip mèdic que tenia cura dels soldats ferits que hi arribaven a la cova hospital. La història d'aquest soldat americà, però, no tindrà un gran recorregut molt més enllà de la seva es tada a la cova hospital, on li van haver d'amputar el braç, i que acabaria morint més tard al no superar la posterior infecció. Aquesta cita és part de la història amb noms i cognoms, que està re cuperant l'associació "No jubilem la memòria", amb seu a Marçà, i que presideix la doctora en Història per la Universitat d'Essex, Angela Jackson, qui, des de fa cinc anys resideix en aquest petit poble del Priorat, on encapçala una tasca important per la recuperació de la memòria de la guerra civil espanyola. El darrer avanç ha estat la recuperació dels set llibres on s'hi condensa la vida de l'Hospital de Móra i també el d'aquesta Balmahospital. Dia a dia, el doctor Miquel Gras recollia amb les seves anotacions, tot un conjunt de detalls sobre els tractaments que rebien cadascun dels soldats, molt ben identificats amb els corresponents noms dels batallons d'on procedien, l'alimenta ció amb tres àpats al dia, on hi predominava el conill, etc. El Priorat és una comarca molt activa en aquest procés de recuperació de la història registrada durant el període de la guerra civil espanyola. Cada vegada hi ha més gent interessada en saber més i ara, és especialment curiós com molts néts mostren interès en saber què els va passar als seus avis, explica Angela Jackson. La investigadora va arribar al Priorat mentre estava confecci onant la seva tesi doctoral titulada British women and the spanish civil war, i confirma que mica en mica es van superant les dificultats existents per poder parlar sobre el conflicte bèl·lic espa nyol. La població és més oberta...
La Bisbal de Falset
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 45
COL·LABORACIONS
L'àngel de les llàgrimes Tot ell era plor. Portava un infinit sofriment a sobre. Sí, tot el sofriment dels homes, tot el sofriment de l’univers. Hi ha un gavadal de sofriment: cada part, cada fracàs, cada lluita per la subsistència, cada desequilibri en la immensitat còsmica. I tot sofreix, els vivents, els elements i, sobretot, l’home, l’home que en té consciència i que, a vegades, en crea. L’àngel de les llàgrimes duia tot aquest sofriment a sobre. Portava els ulls plens de llàgri mes. A cada dolença, una llàgrima queia dels seus ulls, tristos i foscos. I llavors mirava l’ésser que sofria, l’animal que sofria, la persona que sofria, els mirava compassivament, com fonentse amb la mirada en la cosa o en el vivent crucificats. Es feia, aleshores, una sola realitat amb el sofrent, i n’esdevenien unes noces de dolor. I l‘àngel t’embolcallava amb la seva llàgrima. Les llàgrimes de tots els homes eren recollides per l‘àngel, i begudes fins a l’última gota. Les llàgrimes de les flors quan comencen a caure’ls els pètals, les llàgrimes de les atzava res a l‘única florida, les llàgrimes dels animals abans de la mort, les llàgrimes dels infants i dels vells i de la dona abandonada i de l’home humiliat eren presents davant l’àngel, eren recollides per ell i portades a l’oceà del sofriment, totes. I l’àngel passava, sempre enllà, recollint tot el dolor del món. Recollia el dolor de l’infant sense pare i el de la mare solte ra, el de l’orfe i el de la vídua. Assumia tota la malvestat, tot el sofriment de l’home opri mit, dels pobles esclavitzats, de l’home sense feina i el de l’obrer mal pagat. Tot el dolor dels ulls dels homes, tot el dolor dels ulls dels qui sofreixen, dels ulls ferits, dels ulls hu miliats, dels ulls assedegats llaurava el front de l’àngel i feia caure les llàgrimes dels seus ulls. Duia al damunt el dolor dels silencis culpables i el dels silencis obligats, el dolor de la felicitat que fuig i el de la vida que se’n va, i el de la malaltia i el de la guerra i el de la mort, i el de la por i el del desesper i el de tota frustració. Duia al damunt la sofrença dels homes marcats, dels esclaus, dels covards i dels insegurs. I, sobretot, duia el dolor de la Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 46
COL·LABORACIONS solitud, de la terrible i angoixosa solitud de l’home. L’afeixugava tota la sofrença de l’univers, una immensa creu còsmica, i ell esdevenia una llàgrima vivent, gran, estesa arreu, infinita. – Per què tant parar l’esquena, àngel de les llàgrimes li dèiem els humans i les bèsties i les estrelles, per què tant? – Perquè tot és limitat responia l’àngel, perquè tot és imperfecte, perquè tot neix amb esforç i perquè encara no hem acabat de néixer, perquè encara no hem arribat a l’harmonia còsmica i a l’equilibri perfecte, quan tot estarà en pau. Mentrestant, jo as sumeixo tot el vostre sofriment i porto la vostra creu. L’àngel de les llàgrimes et mirava amb els seus ulls grans com la nit i et somreia. Quan tu sofries, ell venia al teu costat, sempre. Les seves llàgrimes es barrejaven amb les nostres, i n’esdevenia una comunió d’aflicció, però també d’esperança. – Tot té un demà deia l’àngel de les llàgrimes, tot és recollit en el fons de l’existèn cia. Res no és endebades ni inútil, encara que no ho comprenguem. Quan les seves llàgrimes arrosaven la nostra ànima, semblava que l’aflicció era més su portable. A través de les seves llàgrimes ens mirava els ulls i ens infonia coratge. Però mai resignació. – No ens hem de resignar al mal deia; hem de lluitarhi en contra. A la fi el vence rem, tot. Però ara, humans, eviteu el dolor d’escreix. No teniu dret d’imposarlo ni l’obligació de sofrirlo. Una vegada el vaig veure després de la mort d’un jove, d’un jove que no sabia ben bé què volia, però sabia ben bé què no volia, d’un jove com els altres joves, que varen matar. Aquell dia la seva llàgrima va ser més gran i la nostra més trista.
I l’àngel continuà la seva ruta inacabable. Sembrava de llàgrimes trèmules tot l’univers. Però a cada llàgrima seva naixia un estel al firmament i un esbós de somriure sortia dels nostres llavis.
Jordi Llimona i Barret Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 47
COL·LABORACIONS
Acceptar, donarse, estimar
La família com a institució és la base de la societat, i aquí és on caldria acceptarho tot i a tothom, no només la part bonica, agradable, còmoda i fàcil com són els nadons i els nens, sinó i bàsicament, respectar i donar atenció i afecte als ancians, dels quals sempre es pot aprendre. A Occident, una gran majoria de la gent amaga els nostres avis quan repapiegen, s’embruten, cauen, ja no saben el que es diuen.... tenen demència. L’Alzheimer és una forma de demència. Hi ha el costum de deixarlos en mans d’empleats. Al contrari, caldria posar els nostres pares i avis en el centre de les nostres vides i àpats familiars, per molt que costi i, acompanyarlos amb tot l’amor del que siguem capaços fins a la mort, sense amagarlos, i no deixarnos dir: “no veus que fa pena que la portis a tal lloc, és molt millor que la tinguis a casa i que no surti!”. En el món occidental només volem la dolçor, la felicitat i la vida fàcil, i hi ha qui l’avergonyeix la degradació de la vellesa i, sota l’estigma dels millors professionals, ens excusem dient que en cap lloc estarà millor atesa que en una residència, allà hi ha els millors professionals i les millors atencions. Dic això, perquè m’ho he trobat en primera persona i precisament dit pels que es creuen els millors cristians, família, gent d’església.... Però no es valora en absolut l’amor, l’afecte, la tendresa, la dedicació i l’esforç, a voltes extrem, que pot donar un fill/a, si és que un vol, perquè la majoria no volen o no poden cuidar els pares a casa, i tot és molt respectable, malgrat no ho comparteixi en absolut. Si es vol, es pot, jo ho vaig fer sola, a casa, durant dotze anys. Els malalts, les persones discapacitades i la gent gran necessiten i necessitem sentirnos estimats en el sentit més ampli de la paraula, no trobarnos sols ni exclosos. L’autenticitat de la persona rau en la sinceritat i l’amor que guarda en el seu cor. Montserrat Rosell Pujol – Vic Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 48
COL·LABORACIONS
La Plaça dels Raïms (Girona) El segle XIII l'anomenàven la Plaça de la Palla, però amb el pas dels anys va acabar portant el nom de la Plaça dels Raïms. Actualment té el "títol" de la plaça més petita de la ciutat i fins i tot d'Europa! S’hi accedeix des de la Plaça de les Voltes d’en Rosés i, encara que sembli mentida per les seves dimensions, temps enrere havia acollit un mercat de raïm. Amb només 24 metres, i tot i que sembli impossible, aquesta minúscula plaça està envoltada de blocs de pisos on els residents poden gaudir d'un espai tranquil i, sobretot, original.
Amb el suport de difussió de:
AJUNTAMENT DE VACARISSES BIBLIOTECA EL CASTELL Us recordem que, si voleu, podeu accedir a tota la informació de l'Ajuntament de Vacarisses i de la Biblioteca El Castell, clicant sobre les respectives icones.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 49
Vilaweb
UNA GRAN RIUADA PER LA LLIBERTAT Arribant a Barcelona (18/10/2019)
Foto: Toni Masana
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 615 Novembre 2019 Pàg. 50
Vilaweb