616 - Desembre 2019

Núm. 616 ­ Desembre de 2019

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora acollidora ii fraternal frater‐

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 614 ­ Octubre 2019 ­ Pàg. 1

SUMARI Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 8 Dites populars 9 Racó de la poesia 10 Vacarisses, balcó de Montserrat 11 Des de Viladecavalls 19 Dels diaris 21 Llengua catalana 26 Indrets propers 28 Col·laboradors 35

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jordi Badia, Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 9241­2014 (de la versió digital)

Foto de la capçalera de la portada: flirck.com

ESGLÉSIA DE VACARISSES

HORARI DE MISSES

Dissabtes: 8,00 del vespre Diumenges. 2/4 d'11 del matí

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 2

PÒRTIC

Carta dels fills als pares

J.Palou

No em doneu tot el que us demani. De vegades us demanaré per veure fins on puc arribar.

No em crideu... us respectaré menys si ho feu: si ho feu m'ensenyareu a fer­ho jo i jo no ho vull fer.

No em doneu sempre ordres. Si en comptes d'ordres em demaneu les co­ ses, les faré més de bona gana.

Compliu les vostres promeses. Bones o dolentes.

Si em prometeu un premi, doneu­me'l; si és un càstig, també.

No em compareu amb ningú, especialment amb els germans.

Si em feu sentir millor que els altres, algú patirà. l si em feu sentir pitjor que els altres, patiré jo.

No canvieu d'opinió gaire sovint sobre el que he de fer. Decidiu i manteniu les vostres decisions.

Deixeu­me valdre per mi mateix. Si ho heu fet tot per mi, mai no em podré valdre per mi mateix.

No digueu mentides davant meu ni em demaneu que jo en digui per vo­ saltres. Em sentiria malament en perdre la confiança en el que em dieu.

Quan faci una cosa malament no em demaneu perquè l'he feta... a vega­ des ni jo ho sé.

Si us equivoqueu en alguna cosa, accepteu­ho. Així creixerà l'opinió que tinc de vosaltres i així m'ajudareu a admetre les meves equivocacions.

Tracteu­me amb la mateixa amabilitat i cordialitat amb que tracteu els vostres amics.

Que siguem família no vol pas dir que no puguem ser també amics.

No em digueu que faci una cosa si vosaltres no la feu.

Quan us expliqui una cosa, no em digueu mai: Noi, no estic per perdre temps, tinc feina. Escolteu­me!

Vulgueu comprendre'm, ajudeu­me i estimeu­me. l sobretot, digueu­me que ho feu.

Sebastià Codina i Padrós

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM Durant l'any 33 B (15)

Estem acabant l'any litúrgic. Començarem l'Advent que ens durà al Nadal. Coincideix amb la tardor. Cauen les fulles dels arbres. Sembla que la naturalesa es mor. No és així: vindrà de nou la primavera. Els arbres tornaran a ser tendres i hi hauran noves fulles i noves flors. La primavera és el triomf de la vida. Ha calgut que la naturalesa passés per l'hivern i que morís tot el que era vell i reneixés una vida reviscolada. Hi ha coses que moren i n'hi ha que queden i són llavor de nova vida.

Jesús amb el llenguatge poètic i simbòlic del seu temps ens fa veure la caducitat de mol­ tes coses: "El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran". Hi ha coses que tenen un valor caduc condemnades a desaparèixer. No val la pena preocupar­se'n tant. Hauríem viscut en va.

La vida humana està canviant contínuament. Hi ha moments de crisi, d'enfonsament, de sofriment. A vegades sembla que el sol s'enfosqueix, la lluna no fa claror i les estrelles trontollen. Moltes coses humanes en les quals confiàvem i ens donaven seguretat: salut, diners, prestigi, canvis polítics i socials, institucions, amics... i tot se'n va en orri. Aquestes crisis que s'han donat sempre, no són definitives: són etapes transitòries, però necessàries per progressar i per veure què és essençial i el que no val la pena de capficar­s'hi.

Si un arbre mantingués sempre les mateixes fulles i les mateixes flors, no es renovaria, no donaria nous fruits cada any. Seria un arbre estèril. Això que veiem ben clar en la na­ turalesa ens costa d'acceptar en la nostra vida. Hi ha moments en els que tot ens va bé: estem plens de fulles i flors. l voldríem que això durés sempre més. l vénen dificultats, contrarietats i trencacolls... comencem a perdre fulles i flors i ens desanimem i ens costa d'acceptar­ho. Creiem que és un mal i un fet negatiu. Aleshores Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM ens hem d'adonar que si volem ser algú i que la nostra vida sigui útil i deixi darrera nostre un rastre d'amor, ens cal com a la naturalesa passar per un hivern empipador. No tot són les flors i violes de la primavera. No ens hem d'espantar encara que el cel s'enfosqueixi i tron­ tollin un pilot de coses en les que confiàvem una mica massa: la salut, la juventut, la feina, els diners, el prestigi, les influències i els amics que ens pensàvem que no ens fallarien mai més. Perdem fulles i flors. A canvi, ens entrebanquen fracassos i decepcions.

Però si ens acompanya encara la fe, estarem segurs del que va dir Jesús: LES MEVES PARAULES NO PASSARAN! Sebastià Codina i Padrós

Margarita Salas Falgueras (30/11/1936 ­ 07/11/2019) Nascuda a Valdés (Astúries). Bioquímica, genetista molecular i professora d'universitat. Entre les seves majors contribucions científiques destaca la determinació de la direccionalitat de la lectura de la informació genètica, durant la seva etapa en el laboratori de Severo Ochoa, i el descobriment i caracterització de la Polimerasa d'ADN del fago Φ29, que té múltiples aplica­ cions biotecnològiques a causa de la seva altíssima capacitat d'amplificació de l'ADN.

"Començant la tesi doctoral, fent la tesi doctoral, en aquest moment, en els laboratoris de bioquímica i biologia molecular, hi ha més dones que homes.

Tot i que encara no hi ha moltes dones ocupant llocs de lideratge, encara en els caps de grup de recerca, hi ha força menys dones que homes, però això ha de canviar necessària­ ment, tenint compte el nombre de dones que està iniciant ara una cursa investigadora i que van a seguir endavant, no es van a fer enrere.

Jo predic que en un futur no massa llunyà, la dona ocuparà en el món científic el lloc que li correspongui, d'acord amb la seva capacitat i el seu treball, independentment que sigui dona o que sigui home".

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Cuixa d'ànec rostida

Ingredients (per a 4 persones):

4 cuixes d’ànec.

500 grams de ceba de Figueres.

6 dents d’all.

1 taronja.

Whisky.

180 grams d'aigua.

Sal i pebre.

Primer de tot, repassem bé les cuixes d’ànec. Desprès en una cassola les daurem bé hi afegim la ceba i els alls tallats a làmines i la taronja a daus. Deixem­ho coure uns qinze minuts a foc mig i hi afegim el whisky. Un cop l’alcohol s’hagi evaporat, afegim l’ai­ gua. Quan arrenqui a bullir, posarem el foc al mínim, ho taparem i deixarem coure, a foc lent, durant unes tres hores. De tant en tant, s’ha d’anar girant les cuixes per tal que quedin ben fetes pels dos costats. Un cop passat aquest temps, deixem refredar el rostit i ja el tenim a punt per servir.

Aquesta recepta la podem variar segons el nostres gustos. Només cal mantenir la cuixa d’ànec i, a partir d’aquí, el podem fer amb peres i ratafia, amb salsifins, etc. En cas que volguem un guisat en comptes d’un rostit, quan tenim l’ànec ben daurat, el retirem de la cassola i fem un sofregit amb ceba, all i tomàquet, i desprès ho mullem amb un li­ quid (escudella, aigua, caldo de bolets...), que arrenqui el bull i ho deixem coent unes tres hores i ja tenim la versió guisada.

Quimeta i Conxita Font Badia Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­Desembre 2019 ­ Pàg. 6

CAMPANADES

Sant Esteve de Llanars Comarca del Ripollès

LLanars ja era poblat l’any 1027. En aque­ lla època rebia el nom de Lanars o Landa­ ris, topònim derivat de l’antiga Vall Landarense, que designava tota la Vall de Camprodon. El domini del terme, malgrat la proximitat al monestir de Camprodon, fou sempre a mans del monestir de Santa Maria de Ripoll.

Un fet ben documentat i molt important per a la història de la parròquia es produí el dia 10 de novembre de 1168. En aquesta data, el bisbe de Girona Guillem de Perata­ llada consagrà la nova església parroquial de Sant Esteve de Llanars, un edifici que ha arribat als nostres dies, si bé amb alguns afegits. Sant Esteve havia estat sempre una parròquia del Bisbat de Girona. L’any 1957, Llanars s’incorporà al Bisbat de Vic juntament amb tot l’arxiprestat de Camprodon. L’església consta d’una sola nau, amb la volta en arc lleugerament apuntat, i acabada en un absis semicircular que queda una mica descentrat respecte l’eix de la nau. A aquest conjunt romànic se li afegiren tardanament dues capelles laterals, i posteriorment una sagristia. El mur de tramunta­ na és llis, sense altra decoració que una cornissa; la resta de façanes són, en canvi, més treballades. L’absis i la façana de migjorn són ornats amb uns frisos decoratius de mènsules llises i dents de serra; la façana de ponent, sobre la qual s’aixeca un no­ table campanar d’espadanya acabat en una curiosa coberta piramidal, acull el magní­ fic portal d’entrada. El portal està format per dos arcs en gradació, amb arquivoltes sostingudes per columnetes i bells capitells esculpits. Aquesta portada, que conserva la ferramenta romànica antiga, és un exemplar molt remarcable dins el conjunt de les portades amb clara influència dels corrents i tallers del Rosselló. A l’interior de l’església, hi podem contemplar el valuós frontal d’altar romànic de Sant Esteve.

Aquest frontal, que s’ha conservat al temple des de la seva consagració, és centrat per la figura del Crist en majestat. Els compartiments que l’envolten fan referència a la vida de Sant Esteve.

Extret de: cataloniasacra.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL

Prohibit dir el Parenostre...

– No diguis PARE, si no et portes com a fill.

– No diguis NOSTRE, si només penses en tu.

– No diguis QUE ESTEU EN EL CEL, si només penses en les coses de la terra.

– No diguis SIGUI SANTIFICAT EL VOSTRE NOM, si no respectes gaire els plans de Déu.

– No diguis VINGUI A NOSALTRES EL VOSTRE REGNE, si el confons amb els èxits materials.

– No diguis FACI’S LA VOSTRA VOLUNTAT, si no acceptes de bon grat les coses que no et surten com vols.

– No diguis EL NOSTRE PA DE CADA DIA, si no penses una mica amb els que no tenen res i es moren de fam.

– No diguis PERDONEU LES NOSTRES CULPES, si hi ha algú que no acabes de perdonar.

– No diguis NO ENS DEIXEU CAURE EN LA TEMPTACIÓ, si tens ganes de conti­ nuar fent la teva.

– No diguis DESLLIUREU­NOS DE QUALSEVOL MAL, si no tens ganes de lluitar aferrissadament contra les coses que no van alhora.

– I no diguis AMÉN si les coses que has demanat les fas totes al revés.

Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 8

DITES POPULARS Refranys sobre el Nadal A sant Anton, un pas de bou.

A sant Antoni, un pas de dimoni.

A Sant Esteve, un pas de llebre.

A santa Llúcia, allarga el dia un pas de puça; a Nadal, un pas de pardal.

Abans de sant Blai encara és Nadal.

A Nadal, al foc, i a Pasqua, al joc.

A Nadal, capa no em cal; i d'allí enllà, fred ja no en fa.

Aigua abans de Nadal, per mitja pedregada val.

Al Nadal, ni ceba ni all.

A Nadal, coques.

Al vent de Nadal sembra la ceba i el all.

A Nadal, fred com cal.

A Nadal, l'all al bancal.

Alegra't, panxeta, que Nadal ja ve; menja­ rem carneta i arrosset també.

A Nadal, neules.

Als Reis, el dia creix.

A Nadal, tota roba cal.

Amoretes de Cap d'Any, per Nadal afanys.

A Nadal, un pas de gall.

Amoretes de Cap d'Any, per sant Miquel afany.

A Nadal, un pas de pardal.

A qui té nou porcs a la salera, bon Nadal se li espera.

A Reis, bèstia és qui no ho coneix.

Amoretes de gener, per Pasqua muller i per Nadal bolquer.

Ara ve Nadal, el temps es refresca, mata­ rem el gall i torrarem la cresta.

Extret de: tematic.dites.cat

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­Desembre 2019 ­ Pàg. 9

RACÓ DE LA POESIA

Natura i màgia Vull conèixer la terra a passos i petjades per a sentir­la en el temps. Per a estimar­la.

Aniré a la muntanya que em mira i parla, o a prop d’una mar de brises i onades.

Nadal prou trist Tot és ben clar i és nova meravella, qui ha portat l'estrella fins aplegar al portal?

Veig un Minyó, un Pare i una Mare, sentiment de plaure a dones i pastors.

Passar una nit vora del foc encès, tenir un recés, les ganes de dormir.

Tornar el món estèril dels romans, ser els segrestats, mig ofegats de plors.

Fugir de pressa, dels Reis acomiadats, per formar part de la naixent promesa.

Nadal prou trist per ser primer Nadal, l'estel és dalt, dessota dorm el Nin.

Jo em perdo en el sol de cent matinades i admirant la tardor jo puc respirar­la; jo desperto a la vida que l’aire em guarda, i gaudeixo del cel en nits estrellades.

Camins i camins per munts i cingleres, per rius i deserts, turons, serralades, per deltes i valls, per illes i platges, per hortes i vinyes, per camps d’oliveres.

Això és la natura: una màgia que espera que el mon la defensi i no sigui oblidada, que rebi el regal de ser respectada, o... aquesta fortuna serà passatgera.

Pedro Puerma

Joan Josep Roca Labèrnia Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 10

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Els passats dies 22 i 23 de novembre, es va celebrar el Gran Recapte 2019

Aquest any, com ja es habitual, els vacarissans hem col·laborat amb el Banc d'Aliments en la campanya del Gran Recapte.

Hem comptat amb 20 voluntaris (als que volem agrair la seva generositat pel temps que hi han dedicat), el que ens ha permès recollir 1.519 quilos d'aliments (llet, oli, caldo, lle­ gums, pasta, arròs, galetes, conserves diverses i una quantitat molt considerable de menjar pels infants), recollits als supermercats Condis i Llobet.

Foto: Josep Graells

A Vacarisses, hi ha prop de 39 famílies (més d'un centenar de persones) que es benefici­ en del que ens proporciona el Banc d'Aliments.

L'entitat "Amics solidaris de Vacarisses" vol manifestar el seu agraïment a tothom qui, d'alguna manera o altra, hi ha col·laborat. Moltes gràcies.

Com ja és habitual, el que hem recollit es queda al poble, això vol dir que hem omplert el rebost per autoabastir­nos per un parell de mesos. No cal dir que s’ha fet una molt bona feina, tant per part dels coordinadors i voluntaris, com també per la solidaritat del nostre poble.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 11

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT DES DEL CINGLE. RECULL DE GOIGS DELS INDRETS EMBLEMÀTICS DE VACARISSES

GOIGS A LLAOR DE LES FONTS DE VACARISSES (VIII) Puix les Fonts de Vacarisses son mimades pels seus fans: Lloarem EL DO de l’aigua i ho farem picant de mans.

1 4 En un temps, els tics de vida Els amics del gota a gota sanglotaven pels repeus, que no para ni un moment, eren fonts que somicaven el pagès que rascla feixes l’espurneig dels Pirineus, i amanyaga la sement: transparents i cristal·lines Tot un bé de Déu que esclata entre els clots, cims i replans: amb mirades sanglotants: Lloarem EL DO de l’aigua Lloarem EL DO de l’aigua i ho farem picant de mans. i ho farem picant de mans.

2 Fins a prop, les neus gemades, a mig món han fet glatir esberlant l’esquerpa penya, murmurant ran del camí on l’obaga més humida espiava als vianants: Lloarem EL DO de l’aigua i ho farem picant de mans.

5 De l’Alzina, el Roure Monjo, de la Bústia, el Boixadell, de can Còdol, les Comelles i als repeus d’un camí vell, Corto Pio i Eucaliptus, na Guilleuma i els Infants: Lloarem EL DO de l’aigua i ho farem picant de mans.

3 Les parelles del veïnatge, els de fora i coneguts, gent de pas que tafanegen i badoquen, saberuts, el beuratge que retorna el fatic dels caminants; Lloarem EL DO de l’aigua i ho farem picant de mans.

6 De can Vives i la Torre, Figuerota i Guinardeu, Font d’en Gordi, de Torrella i amb l’Orpina, quin repeu!

La Canal i l’Abeurada que degoten somicants: Lloarem EL DO de l’aigua i ho farem picant de mans.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

7 Del Paraigua, la Portella, la del Gall i en Ferminet, de l’Hospici, la del Lladre amb el Pou del Viveret Salamandra i la Saiola i els bassals de molts topants: Lloarem EL DO de l’aigua i ho farem picant de mans.

8 Dels Pixats, Puput, la Reixa, la Trobada i el Conill, Sang, Sant Pere i Sanana, les Vendranes, la del Grill, de l’Hort Gran i de can Vives, la Mercè i els seus encants: Lloarem EL DO de l’aigua i ho farem picant de mans.

9 De l’Obac, la Rabassada, la del Clot, Peret Seró, del Palà, de ca la Quima Cal Domingo i el Mimó, l’Ocell Viu, la font del Sastre que no cus com feia abans”: Lloarem EL DO de l’aigua i ho farem picant de mans.

Font (gorg) del Corto Pio

Font del Guinardeu

Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, setembre de 2019

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT La biblioteca El Castell ha tingut un munt d’actes aquest darrer mes de no­ vembre, però n’hi ha dos que volem destacar.

Per una banda, el 20 de novembre dedicat als Drets dels Infants, on Biblioteca i Espai dels In­ fants van col·laborar conjuntament per fer un petit debat sobre els drets i deures dels Infants i poste­ riorment van gravar un vídeo. Aquesta activitat ha estat emmarcada dins els European Days of Lo­ cal Solidarity (http://localsolidaritydays.eu/).

I el 21 de novembre van començar els actes de La Marató a Vacarisses amb una xerrada a càrrec de la Dra. Marina Dotti sobre el tema d’enguany: Les malalties minoritàries. La xerrada fou presen­ tada per l’Associació Vacarisses per la Marató que compte amb un gran nombre de voluntaris i voluntàries que fan possible que cada any que es puguin dur a terme totes les activitats.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

QUAN ENS FEM GRANS... ENS FEM INVISIBLES? O potser ENS FAN INVISIBLES? Heus aquí la qüestió. La Maria, una mica “alzheimeritza­ da” no ha perdut la consciència del tot. Poc a poc va explicant la seva vida, i a mesura que ho va fent, comprenem la seva història i totes les frases reiteratives: que si la seva filla, que si el Lluís, que si l’Enric (tots dos una sola persona?), que si les netes... Ai, i sense obli­ dar al “Dúo Dinámico”.

Quina força té una mà donada amb amor!

Des d’un primer moment veiem que la vo­ luntària que visita a la Maria, sap molt bé qui­ na és la seva tasca, i a fe que se’n surt!

Els nostres avis, lamentablement, s’invisivilitzen potser perquè els anem arraconant.

Només la mà donada amb amor, ens els retorna al seu lloc.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Un bravo pel to intimista amb què s’ha presentat l’obra. El marc incomparable de la Sala dels Cups l’hi ha donat el to i el caliu perquè el tema entrés profun­ dament en el cor dels espectadors. Vaig veure llàgrimes!

Acabo, DINAR AMB COMPANYIA, acció molt meritòria de Càrites Vacarisses, és un granet més de sorra per a ajudar a les persones que viuen soles. N’HI HA MOLTES MÉS DE LES QUE HOM PENSA! I l’exemple de com funciona aquesta experiència ens el van donar les persones que ja es troben cada dimarts i dijous DINANT AMB COMPANYIA per mitjà del vídeo al principi de l’obra.

Dalmau de Rocabertí

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 17

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Déu vos guard!

Molt estimat Jordi! Benvinguts!

Filles: Mercè, Jordina i Rosa Maria, gendres, néts, besnéts, familiars i amics!

Jordi: La Maria t'esperava. No sé com, però, quina abraçada!

Jordi Torrella Alavedra Vacarisses (19/01/1932 ­ 01/11/2019)

Durant 50 anys t'he vist amb uns grup d'amics a la Missa del diumenge. Al sortir, allarga­ ves l'animada tertúlia, fins al migdia. Heu anat marxant i ens abat l'enyorament.

Has cregut i ho has demostrat amb escreix. Creure és fiar­se de Déu, sense entendre'l de res. Si el comprenguéssim, no caldria la fe. Saber els plans de Déu no està al nostre abast.

Sabies garbellar els esdeveniments, fins i tots els més adversos, amb un somriure i amb un: "No n'hi ha per tant. Això és foc de voliaines i amb prou feines". Eres ben bé del po­ ble i vivies pel poble. Eres ben bé de casa nostra. Un dia em vas xiuxiuejar els nom dels padrins de les campanes. Quin encert!

Has estat un cap de casa feliç, rodejat dels teus propers i escampant bon humor per tot arreu allà on passaves. Vacarissà arrelat en tots els ambients: la pagesia i les granges, l'Ajunta­ ment i la Fàbrica, l'Església i el Casal. Un llibre obert d'història vacarissana i del veïnatge, a l'abast de tothom i de les generacions futures. En sabies un niu! Quina memòria!

Joiós i engrescador. Deies a les teves filles: "Des de la punta del Cingle, amb la vostra mare, no us perdrem mai més de vista". 87 anys guaitant el Montserrat, la Torrota i el Cingle. En les teves rutes pels indrets d'Europa t'havia sentit dir:" Sí sí! però com la Mun­ tanya de Montserrat, res de res. La natura t'ha embadalit i t'ha balancejat a Déu.

Muchas gracias Osiris por tu labor y estima. Durante estos últimos años has cuidado con gran esmero a Maria y Jordi.

A nosaltres ens resta la pluja del teu bon humor que continuarà assaonant la nostra vida.

Tots, familiars i amics, et die: Gràcies, Jordi! Una gran abraçada!

Sebastià Codina i Padrós

Vacarisses, 2 de novembre de 2019 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 18

DES DE VILADECAVALLS A la Georgina li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També li agrada molt escriure i ho fa, fidel als seus orígens, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.

HISTÒRIES VÀRIES Georgina Peroy Ribes

La bicicleta Cada any, quan començava el desembre, jo escrivia la carta als reis demanant els regals per a tots i de pas explicava que m’havia portat molt bé i que volia una bicicleta. Sempre em tocava fer aquesta pantomima davant les petites. Mentre ho escrivia, ho deia amb veu ben alta davant de ma mare, que es feia la despistada fent ganxet amb tridàlia blanca. Me’n volia assegurar que el missatge li quedava clar a Sa Majestat d’Occident. Jo sabia perfectament que la bici no podria arribar a una família nombrosa dels anys seixanta, per moltes cartes que enviés, perquè els rei­ xos havien de passar primer per les cases on els pares eren més rics. Però bé ho havia de provar.

I això que a casa ja n’hi havia una de bicicleta. Recordo haver fet passejades quan era molt peti­ ta, asseguda al manillar mentre el meu germà pedalejava segur i sense perdre l’equilibri. Obser­ vava hipnotitzada la roda de davant, que em quedava ben a prop de les meues sabatetes i veia com tallava l’aire i lliscava pel damunt de les minúscules pedretes dels carrers sense asfaltar, apartant­les al seu pas, fent un murmuri continuat i suau amb petites explosions. El dibuix de la goma es diluïa mentre rodava i, com més ràpid girava, més s’encenia el llum.

La guardàvem penjada en una paret del quarto dels mals endreços. Era vermella, amb rodes de radis molt llargs i de neumàtics prims. El manillar, embolicat una i altra vegada amb espara­ drap vermell, era recargolat com les banyes d’un moltó. Com que a terra no hi havia lloc per aparcar aquesta meravella, la teníem penjada amb un ganxo que arribava gairebé al sostre, aguantant la roda de davant, mentre un altre, més avall i una mica de gairell, aguantava la roda de darrera. D’aquesta manera sempre estava en posició digna i gairebé vertical, com si esti­ gués fent una pujada impossible que només faria el Raimón Pulidor. Era l’orgull de la casa i la reina de totes les joguines que havien passat per aquell pis. Cada vegada que entrava al quarto dels mals endreços, que també era el quarto de les joguines, de la planxa i de l’arma­ ri del mirall, havia de veure a la força aquella llaminadura que sortia de casa de tant en tant, quan era estiu i algun germà meu volia anar a donar una volta.

Aquest vehicle, però, era dels meus germans grans, que segurament l’havien demanada als rei­ xos de ponent quan encara érem família no tan nombrosa, i ses majestats van tenir a bé deixar­ne Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 19

DES DE VILADECAVALLS una a la tribuna de casa. Com que a casa tot es comprava dos talles més grans del que correspo­ nia (els qui sou d’antes, sabeu perfectament de què us parlo), era gran fins i tot per a ells. Per tant, a mi em quedaven molts anys per poder arribar als pedals.

Em delia per pedalejar sobre una bici meua i que fos de la meua mida. Fins aleshores, només ha­ via provat la del meu cosí i la d’un xiquet que es passejava pel meu carrer exhibint­la com si fos el seu cadillach. Li demanava continuadament que me la deixés, i reconec que alguna vegada ho havia fet; tanmateix, la major part dels intents acabaven en una acceleració inesperada després de “ei, me la deix...?” Però jo coneixia una mica la psicologia masculina perquè jo era mig xicot també, i planificava des de casa com aconseguir que aquell marrec m’hi deixés muntar. Sovint, baixava al carrer amb algun camionet o cotxe metàl·lic que havia quedat oblidat al calaix de les joguines i, amb total indiferència, em posava a jugar fent una carretera i sense aixecar el cap.

Fins que veia la roda de la bici frenar als meus nassos. “Què fas”. “Jugo, és un camió que porta bolquet”. Silenci. “Me’l deixes?” Per fi. “Si em deixes la bicicleta, te’l deixo tota l’estona que vulguis!” Ho deia de pressa i quan el xiquet treia un peu del pedal, jo ja li havia estirat el mani­ llar ben fort i havia posat el peu a l’altre pedal, no fos cas que canviés d’opinió.

De vegades baixava al carrer el meu saltador Goril·la. Era una experta saltant a sobre d’aquell ti­ rabuixó de ferro que portava una plataforma per posar­hi els peus. Saltava amunt i avall fins que el ciclista s’apropava i em preguntava si podia provar­ho. “Sí... si em deixes la bici”. Però dura­ va poc, perquè després d’unes quantes garrotades a terra, se’n cansava i em cridava reclamant el seu vehicle, tot i que jo ja m’havia allunyat fins al cine Bahia perquè no em trobés.

Així vaig passar la meua desgraciada infantesa, aprenent a muntar amb bici a base de suborns, súpliques, i enganys. Fins que, un dia, les meves cames van ser prou llargues per poder muntar la bici vermella que havia viscut penjada al quarto de les andròmines, i que un bon dia se la van emportar uns nous amos.

Malgrat els meus missatges subliminals als Reixos de Ponent, la meua bici no va poder arribar mai i em vaig haver de conformar amb els meus patins Sancheski, lo saltador Goril·la, lo patinet de tres rodes, l’Oso motorizado, l’Exin castillos, els Juegos Reunidos Geyper i totes les altres joguines que voltaven per casa. Senyor, que desgraciada i pobra era. Però es veu que així vaig aprendre a gaudir de les estrelles encara que no pogués veure el sol.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 20

DELS DIARIS

Barcelona, 7 de juny de 1640. Diada de Corpus. Fa 379 anys. Les columnes de segadors procedents de diversos indrets del país entren a la ciutat. No era el primer cop que això passava. El 22 de maig anterior, les columnes de segadors havien entrat a la ciutat i havien envoltat la presó, exigint l’alliberament de Francesc de Tamarit, diputat militar de la Generalitat (l’equivalent a conseller d’Interior). En aquella ocasió, el conflicte s’havia resolt pacíficament, quan Felip Sorribes, carceller major, va obrir la porta de la masmorra ―probablement per indicació del virrei hispànic Dalmau de Queralt― i va excarcerar el diputat Tamarit. En canvi, en la diada de Corpus, aquella situació derivaria en una explosió de violència que culminaria amb l’assassinat del virrei Queralt, comte de Santa Coloma. Però... qui va encendre, realment, la metxa?

El precedent Catalunya feia cinc anys que vivia immersa en un paisatge de terror, provocat per l’ocupació militar hispànica i la brutal onada de violència que els Tercios de Castilla havien desfermat contra la població civil catalana. L’empresonament de Tamarit (18/03/1640) ordenat pel virrei Santa Coloma havia estat una decisió política (el diputat s’havia negat a col·laborar en el reclutament de lleves forçoses). I la seva excarceració (22/03/1640) també havia estat una decisió política (encara estava pendent de judici). La mateixa documentació de la Generalitat posa de relleu que Santa Coloma, que part de la historiografia catalana el dibuixa com la “bèstia negra” del règim hispànic a Catalunya, en realitat era un personatge políticament equidistant entre els “falcons” de la cort de Madrid i els “coloms” de les institucions catalanes.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 21

DELS DIARIS Presó i política La Generalitat va obrir una investigació per esbrinar qui havia donat l’ordre d’excarcerar Tamarit. És un detall molt important, perquè revela que en aquell escenari de desconfiança absoluta (entre Catalunya i la monarquia hispànica), no se sabia si aquella decisió obeïa a un intent de rebaixar la tensió o d’alimentar l’espiral del conflicte.

Reveladorament, Sorribes va assenyalar el virrei, i Santa Coloma va dir no saber res d’aquell incident. I, a partir del fet, Tamarit jugaria un paper fonamental en els esdeveniments posteriors. Seria un dels principals suports del president Pau Claris: el setembre de 1640 en la negociació dels pactes amb la monarquia francesa (la sortida de Catalunya de l’edifici polític hispànic) i el gener de 1641, capitanejant l’Exèrcit de Catalunya que ―amb l’ajut dels francesos― derrotaria els hispànics a Montjuïc.

Representació moderna de Pau Claris i Dalmau de Queralt Font: Ateneu Barcelonès i Wikimedia Commons

Els primers avalots del Corpus Les columnes de segadors no eren un moviment estrictament pacifista. Cinc anys d’im­ pune violència hispànica havien creat el caldo de cultiu que, inevitablement, conduiria a la revolta. Però els primers avalots del Corpus, sorprenentment, els van provocar ele­ ments propers a l’aparell hispànic. Segons el Dietari, un grup de “familiars” i “criats” de l’agutzil reial Montrodon, armats amb punyals, van sortir a l’encontre d’un altre grup de segadors que transitaven pel carrer Ample. Cal aclarir que Montrodon havia estat mort unes setmanes abans a Santa Coloma de Farners. Aquella topada es va saldar amb diver­ sos morts i ferits; i, a partir d’aquell moment ―i d’una forma sorprenentment organitza­ da― es va desfermar una onada de violència arreu de la ciutat. Segons el Dietari, van ser assaltades i cremades deu cases d’alts funcionaris hispànics.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 22

DELS DIARIS Els criats d’Álvarez de Toledo Parlant d’Álvarez de Toledo, el Dietari de la Generalitat identifica els seus “criats” com els iniciadors d’un atac. De fet, són els únics que identifica clarament en l’anotació d’aquella jornada de violència. Diu que van disparar trets (probablement d’arcabús) contra la multi­ tud i van assassinar diverses persones; i s’interpreta que les víctimes d’aquell atac forma­ ven un petit grup que negociava amb un conseller de la ciutat la dissolució d’aquella concentració. La mateixa anotació informa que el conseller va ser ferit o mort en aquell in­ cident. En aquest punt és important destacar que el sospitosament absent cap de les Gale­ res Reials era un dels líders d’un dels dos partits que es disputaven el poder a la cort de Madrid, enfrontat al del comte­duc d’Olivares, ministre plenipotenciari de Felip IV, i cau­ sant de la crisi catalana.

Retrats del rei Felip IV i del comte­duc d'Olivares / Font: Wikimedia Commons

La fugida del virrei Santa Coloma no va morir en l’intent d’assalt a la seva casa. El virrei i un reduït grup de consellers i diputats ―encapçalats per Felicià Sayol― van conciliar que Santa Coloma sortiria de la ciutat ―de rigorós incògnit― per evitar el que semblava inevitable. Curio­ sament, el Dietari revela que, el dia anterior als fets, en la calma que precedia la furiosa tempesta que ningú ―si més no, oficialment― esperava, el virrei estava molt neguitós i sentia que la seva vida corria risc. En el punt més àlgid de la revolta, Santa Coloma va sortir ocult de la ciutat pel trinquet de la Drassana i acompanyat per diversos diputats i consellers, es va dirigir a la platja de Montjuïc. Sorprenentment, la Galera Reial d'Álva­ rez de Toledo s’havia desplaçat fins al davant de la platja i des d’allà li van fer senyals convinguts perquè botés una barqueta, i embarqués i evacués el virrei.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 23

DELS DIARIS L’assassinat del virrei Fins aquí la història no passa de la categoria d’una accidentada fugida. Però, a partir d’a­ quell moment, la història de Santa Coloma adquireix, definitivament, els tints d’una pel·lícula de misteri. Segons el Dietari de la Generalitat, quan Santa Coloma va assolir la platja de Montjuïc, els diputats que l’acompanyaven “digueren a sa excel∙lència que vés si volia que dits deputats restassen en sa companyia”; però ell va respondre que “pux ell estava ja en la vora de la aygua, promptament se embarcaria y que se’n tornassen dits deputats per a aquietar la gent; y dits deputats se despediren de sa excel∙lència, que eren entre una y duas horas passat migdie”. Oficialment, ningú va saber què va passar, però al cap d’unes hores, apareixia ―en aquell mateix indret― el cadàver del virrei.

La investigació de la Generalitat Pau Claris, president de la Generalitat, com havia fet després de l’excarceració de Tama­ rit, va ordenar una investigació. Però l’autoria del crim no s’ha determinat mai. La histo­ riografia romàntica catalana especulava que el virrei havia estat assassinat per un grup de segadors, en la solitud de la platja i a l’espera de la barqueta. Però, en canvi, la documen­ tació de l’època apunta clarament que o el van assassinar els mateixos consellers que li havien facilitat la fugida, o el van assassinar els Tercios de la barqueta que havia botat la galera de Álvarez de Toledo. En qualsevol cas, es materialitzava el propòsit de Madrid: setmanes abans que els representants de Claris i de Richelieu signessin el Pacte de Ceret (setembre 1640), Felip IV i Olivares li declaraven la guerra a Catalunya, entre altres co­ ses, “por haver dado muerte al virrey”.

Banys àrabs a Palma Vista de Barcelona (1645) / Font: Cartoteca de Catalunya Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 24

DELS DIARIS Qui és qui? Álvarez de Toledo i Olivares no eren tan sols dos poderosos personatges de la política hispànica. Eren parents i elements destacats del vedat de les oligarquies latifundistes cas­ tellanes. I aquest detall és molt important, perquè explica que el seu poder polític era conseqüència de la seva força econòmica i de les seves xarxes d’aliances familiars. Álva­ rez de Toledo havia reunit dominis que abastaven una extensió similar a Catalunya. I Oli­ vares tenia el control sobre la vall baixa del Guadalquivir, per on circulaven tots els vaixells que feien el trànsit cap a Amèrica. En el punt culminant de la “crisi catala­ na” (gener de 1643), Felip IV prescindia d'Olivares i el rellevaria per Luis de Haro, nebot del ministre cessat però element del partit de Álvarez de Toledo, en una maniobra que evidencia una curiosíssima alternança. Es tanca el cercle.

“…Tornant ara en lo de Barcelona, que lo senyor virey estave ab molta temor, vista la alterasió de la gent y lo poch temor que li tenían, y com estàvem sobre del segar, sempre temé que per part dels segadós li avia de venir algun gran dany. Y axí suplicà als senyós consellés se servisen de no dexar entrar ningun segador en siutat, sinó que restasen fora, per a llevar los escàndols porían cau­ sar en Barselona. Y axí los senyós consellés, com veyen que era cosa tan ne­ sesària lo del segar, no volgueren posar­o en axò, que si se ajuntaven tots y se n’anaven no restàs lo pla de Barcelona sense segar, y axí no ho feren. Ell, que agués remediat los danys avían fets los soldats, com la Siutat y Diputasió le y suplicava, y no foren arribats als medis que arribaren. Y ell era la culpa de tot; per lo tant, ell ho pagà, de manera que estigué ben pagat...”

Miquel de Parets, pelleter (5 de juny de 1640) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 25

LLENGUA CATALANA

350 anys contra el català a l’escola

Els nous pressupostos del Govern andalús incorporaran una partida de 100.000 € per combatre la immersió lingüística en català. En el pacte que han subscrit PP, Cs i Vox s’explica que es desti­ naran a les associacions comunitàries andaluses en diferents territoris “con el objetivo de que permitan específicamente la financiación mediante las mismas de programas y actividades que permitan sentar las bases necesarias para paliar los problemas que originan en los descendien­ tes de los miembros de estas comunidades los procesos de inmersión lingüística, y que pudieran incidir en un abandono paulatino de sus raíces culturales y lingüísticas”. Es queixen de supo­ sats problemes lingüístics del castellà fora d’Andalusia i ho fan amb un redactat ben lleig, cons­ truint una frase malgirbada, llargaruda i artificiosa. Però això és un altre tema. El que ens ocupa és aquest nou pas de rosca en l’assetjament del català a l’escola.

Quan analitzem les Enquestes d’Usos Lingüístics que cada cinc anys fa la Generalitat de Catalu­ nya ens adonem de la fragilitat de la nostra llengua en aquesta part dels Països Catalans en la qual, en principi, gaudeix de més bona salut. I pensem de seguida en com de vital resulta el pa­ per de l’escola i dels mitjans de comunicació públics per tal que la minorització no avanci.

Tanmateix, l’imperialisme lingüístic (francès, espanyol o de qualsevol Estat­nació que hagi vol­ gut imposar una llengua) necessita sempre fer recular les altres llengües i deixar­les sense es­ pais. I això és el que es manifesta en cadascun dels atacs a l’escola catalana. Portem més de 350 anys patint aquests atacs i així ho ha recollit Pere Mayans en el seu llibre Cròniques negres del català a l’escola (Edicions del 1979). Un volum que té la virtut d’integrar en l’estudi el conjunt dels Països Catalans, incloent­hi l’Alguer, i que per tant permet establir connexions i comparaci­ ons amb la forma com van actuar els Estats francès, espanyol i italià.

El repàs comença amb la França de Lluís XIV i el propòsit d’imposar el francès a l’escola, prin­ cipalment a través dels jesuïtes. Al sud el procés és paral·lel i fa un salt endavant amb Carles III i més endavant amb la Ley Moyano de 1857, que modernitzava alhora que imposava el castellà.

Es recullen diferents càstigs que rebien els alumnes a qui se’ls escapaven paraules en català.

També els informes de sorpresos i deprimits inspectors que veien com el català persistia malgrat els seus esforços. A les llums i ombres del període republicà les va seguir l’intent del franquisme de posar fi definitivament al català a l’escola. Així fins arribar al període de normalització una vegada mort el dictador.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 26

LLENGUA CATALANA L’època actual podríem considerar que comença el 1993, quan el diari ABC perpetra la ja tris­ tament famosa coberta del dia 12 de setembre: “Igual que Franco pero al revés: persecución del castellano en Cataluña”. Determinats sectors del nacionalisme espanyol van considerar que era el moment de tornar a la càrrega. Que la transició potser els havia agafat amb el peu canviat perquè el discurs espanyolista havia quedat arnat pel franquisme, i que per aquesta raó havien hagut de cedir. Però ara ja podien recuperar l’espai que consideraven legítimament seu per dret de conquesta. L’arribada del PP al Govern de l’Estat va anar en aquesta línia, si bé la necessitat de pactar amb CiU va implicar que apaivagués aquest impuls re­imperial fins que al 2000 ja va tenir la majoria absoluta. I en el llibre trobareu la genealogia de tots els tòpics que encara avui repeteixen els partits i mitjans espanyolistes: la imposició del català, les compara­ cions amb el nazisme (frívola banalització), les “pobres” famílies que han de marxar dels ter­ ritoris de parla catalana perquè els fills puguin aprendre el castellà o fins i tot la que potser va ser la primera vegada que es va usar el mot “adoctrinament” referit a l’escola catalana, en un article al Diario 16 de l’any 1999.

Aquesta ofensiva va arribar al seu grau més alt amb el Govern de Bauzà a les Illes. La res­ posta va ser també la més contundent en la història del moviment per la llengua: les tres set­ manes de lluita dels mestres, la marea verda que va aturar la contrareforma i que li costaria el Govern al PP. Mayans també ho acompanya d’alguns exemples de com aquesta ofensiva repercuteix en els mateixos sectors socials pronormalització, que s’han de situar a la defensiva lloant la bona salut del castellà als Països Catalans o que han desistit de guanyar espais pel català en l’àmbit univer­ sitari, per posar un exemple clamorós.

En definitiva, un bon llibre per agafar perspectiva i dir­los als enemics del català que, si no han pogut expulsar­lo de l’escola en 350 anys, ara no pensem rendir­nos.

Albert Botran / El Temps (17/06/2019)

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 27

INDRETS PROPERS

Coneixent el nostre entorn (II)

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 28

INDRETS PROPERS

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 29

INDRETS PROPERS

Sant Martí de Mura Assabentats de la sortida de “Catalonia Sacra” a visitar la església de Sant Martí, a Mura, vam demanar per ser uns dels assistents. Veure esglésies és força interessant, però conèixer el seu interior i, a més, gaudir de les explicacions de persones enteses, que han estudiat en profunditat les seves particularitats, és una millor forma d’aprendre i estimar­les. En aquesta ocasió teníem com a guia l’Anna Orriols, professora d’Art Medieval de l’UAB, que ens va mostrar fins el més mínim detall de la construcció eclesial.

Mura és un poble, (454 msnm.) cap del municipi del mateix nom, situat al sud­est de la comarca del Bages, ja en contacte amb el Moianès i amb Vacarisses. El 2005 al municipi hi havia empa­ dronats uns 220 h. Mura és una de les principals portes d'entrada del Parc Natural de Sant Llo­ renç del Munt i l'Obac.

Aquesta església es trobava dins l’antic terme de Nèspola primer i Mura després. L’església par­ roquial s’anomenarà indistintament al segle X i al principi del següent Sant Martí de Néspola o de Mura. Depengué dels senyors del castell de Mura, que la compraren als comtes de Barcelona.

Molt aviat degué assumir la funció parroquial que conserva avui dia. El terme de Nèspola apa­ reix documentat el 926. El terme de Mura es troba documentat a partir del 949. L’església apa­ reix citada el 955, 973, 978 i el 993 quan aquest any el comte Ramon Borrell vengué a Riculf l’església de Sant Martí de Mura, la de Sant Abundi i la de Santa Maria de Rocafort.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 30

INDRETS PROPERS La funció parroquial l’adquirí abans del 1066, quan ja apa­ reix amb aquesta categoria, que no ha deixat mai. Com molts edificis romànics, no es pogué escapar de tot un se­ guit de reformes que l’han modificada, si bé diverses cam­ panyes de restauració han fet llegible una bona part de l’aspecte original.

Sant Martí de Mura és una construcció romànica, d’estructu­ ra complexa, on es constaten un seguit d’etapes constructives pertanyents a èpoques diferents i corresponents a successives ampliacions i remodelacions de l’edifici, que, a partir d’una esglesiola d’una sola nau, es transformà en un temple de tres naus paral·leles, de les quals la més antiga és la col·lateral esquerra, edificada, en part, al principi de l’onzena centúria.

Arrambada a aquesta n’hi ha una altra de proporcions més grans, datada aproximadament del segle XII que, atesa la seva situació, es converteix en la nau principal del temple. La tercera, adossada a la banda de migjorn, ja correspon a una ampliació moderna, en la qual hom volgué unificar i travar tot l’edifici.

Atès el que hem dit, aquesta església s’originà a partir d’un petit temple, bastit probablement al començament del segle XI i del qual encara es conserven alguns elements difícils de classi­ ficar, englobats dins les altres construccions, també romàniques, que formen la nau lateral nord. La capçalera, dirigida a llevant i perfectament visible des de fora estant, és formada per un cos d’edifici rectangular que acaba en un frontis triangular que acollia una teulada de doble vessant. Possiblement obra de la remodelació del temple. El mur de tramuntana d’aquesta construcció primitiva és ornamentat exteriorment amb tres sèries de dobles arcuacions cegues delimitades per bandes llombardes.

Aquest edifici, tanmateix, molt aviat resultà insuficient per a donar cabu­ da a la feligresia, puix que, nova­ ment el segle XII, el temple fou engrandit amb una altra nau de més grans proporcions, que eixamplà la construcció a la banda de migjorn.

Inicialment la unió entre les dues naus devia fer­se per mitjà d’arcs formers, bé que en la remodelació gòtica quedaren reduïts a una sola Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 31

INDRETS PROPERS arcada, feta amb blocs de pedra polida, solució que motivà l’escapçament de la pilastra dreta de l’arc toral que divideix la nau col·lateral en dos trams.

Aquesta nau és ampliada, vers llevant, per un absis semicircular ornat de manera força sump­ tuosa. A l’exterior és decorat amb una cornisa, sota la qual giravoltaven sis arcades sobreposa­ des i amb un ressalt que recolzen sobre capitells cisellats amb fulles d’acant estilitzades i rematats amb àbacs esculpits amb motius geomètrics. Per al suport dels capitells, alternen co­ lumnes de mitja canya amb mènsules, bo i dividint l’hemicicle en tres compartiments, al cen­ tre de cadascun dels quals hi ha una finestra rematada amb un arc de mig punt doble i oberta amb encaixos asimètrics.

Els murs de l’absis, a l’interior, han estat rebaixats per tres fornícules perforades pels fines­ trals. L’arc triomfal, que delimita l’absis, reposa sobre dos capitells, semblants als exteriors, sostinguts per mitges columnes, i és precedit per un altre arc que troba sosteniment en el ma­ teix gruix del mur absidal.

La tercera nau, obrada a migjorn, s’inte­ gra a l’edifici mitjançant una arcada si­ milar a la gòtica, però de construcció més basta.

Les edificacions romàniques, conjunta­ ment amb la tercera nau, foren unifica­ des exteriorment amb un arrebossat que imita l’aparell d’un mur i ensems trava­ des per un campanar de torre erigit sobre la nau central. A més a més, alguns afe­ gitons efectuats a la nau lateral nord, hom aixecà sobre l’absis un comunidor edificat, com el campanar, el segle XVII. L’altar principal conté una ara que, des­ prés d’haver estat abandonada prop de la riera i més tard reaprofitada per a la ca­ pella de Sant Antoni, retornà, fa pocs anys, al seu lloc d’origen, quan hom transformà l’altar major de la parrò­ quia.En un dels laterals hina unes ins­ cripcions força interessants.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 32

INDRETS PROPERS Un dels elements més interessants del temple el constitueix la portalada, obrada al final del segle XII, o potser al principi del XIII. Fins fa poc (abans de l’any 1915), es trobava amagada per un porxo situat a l’exterior, la qual cosa potser ha col·laborat que arribés fins avui la seva magnífica ornamentació.

Aquest portal, que és ben ornamen­ tat, és rematat per una ampla arcada adovellada, protegida per una arqui­ volta que, en pla horitzontal, retorna en imposta bo i fent d’àbac dels capi­ tells allotjats a les raconades. Sobre els capitells, sostinguts per colum­ nes, gravita encara una gruixuda ar­ quivolta llisa, a manera d’anell toral, que gira a l’intradós de l’arc per so­ bre de la motllura que emmarca el timpà per la part superior.

Als costats d’aquestes fortificacions, es desenvolupen dues escenes referents a la vida del sant ti­ 1 tular del temple. L’altar principal conté una ara que, després d’haver estat abandonada prop de la riera i més tard reaprofitada per a la capella de Sant Antoni, 1retornà, fa pocs anys, al seu lloc d’origen, quan hom transformà l’altar major de la parròquia.En un dels laterals hina unes ins­ cripcions força interessants.

Un dels elements més interessants del temple el constitueix la portalada, obrada al final del segle XII, o potser al principi del XIII. Fins fa poc (abans de l’any 1915), es trobava amagada per un porxo situat a l’exterior, la qual cosa potser ha col·laborat que arribés fins avui la seva magnífica ornamentació.

2

Aquest portal, que és ben ornamentat, és rematat per una ampla ar­ cada adovellada, protegida per una arquivolta que, en pla horitzon­ tal, retorna en imposta bo i fent d’àbac dels capitells allotjats a les raconades. Sobre els capitells, sostinguts per columnes, gravita en­ cara una gruixuda arquivolta llisa, a manera d’anell toral, que gira a l’intradós de l’arc per sobre de la motllura que emmarca el timpà per la part superior.

Als costats d’aquestes fortificacions, es desenvolupen dues escenes 3 referents a la vida del sant titular del temple.

3 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 33

INDRETS PROPERS El timpà és presidit per la Mare de Déu, la qual, asseguda en un ample escambell, acull sobre la falda el diví Infant, que manté la mà dreta alçada en actitud de beneir. Dos àngels, situats un a cada banda i brandant encensers, honoren i reten culte a la Mare i al Fill. A mà esquerra i prop de la testa de la Ma­ re de Déu hi ha un estel que guia els tres mags, situats a la part inferior, els quals, amb els respectius dons a les mans, s’atansen vers la figura central. A l’altre costat i sota l’àngel turiferari, apareix sant Josep abrigallat amb una capa i amb un bastó a la mà, acompanyat per la llevadora, que completa els personatges que intervenen en l’escena de la Nativitat. Aquestes figures han estat esculpides rústica­ ment i són desproveïdes de les més elementals proporcions, bé que, en aquest cas, les diferents mides que presenten s’adiuen perfectament amb la jerarquia de cada personatge.

Aquest portal, com el de Santpedor, havia estat totalment policromat, cosa que es fa palesa en les res­ tes de pintura que hi ha encara encastades en diferents indrets. Ha seduït sovint tant els historiadors de l’art com els visitants per la seva factura rústica. Darrere aquesta factura, però, s’amaga un progra­ ma iconogràfic ric i ple de sentit. Sant Martí de Mura és una església romànica inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur Fotos: M. Rosa Planell Grau Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 34

COL·LABORACIONS

Recordant mossèn Jutglà i el bisbe Masnou

El problema català

En els primers compassos de la preparació de la festa de la Mare de Déu de la Mercè de Calldetenes, em van demanar les sagristanes si a la missa vindria mossèn Torreblanca. Jo, que creia que coneixia tot el clergat diocesà, em vaig quedar que no sabia si ho havia sentit bé. En la meva llista no hi havia cap Torreblanca. Gratant, gratant, va resultar que es tracta­ va ni més ni menys que d’un monsenyor, en Josep Jutglà i Caralt, el que havia estat des de ben antic com a secretari familiar del gran bisbe que fou de Vic Ramon Masnou (+2004) i després va continuar servint, com a secretari de visites pastorals, al bisbe de la transició de­ mocràtica, Josep Maria Guix (+2009). O sigui que mossèn Torreblanca, per als de Call­ detenes, era fill d’aquesta casa situada rere l’església de Sant Francesc. L’última vegada que va poder venir a missa de festa major fou el 2017; ja anava molt just i li vàrem concedir l’honor de presidir el besamans de la Mare de Déu al final de la cele­ bració; fou una ocasió exquisida perquè molta gent el pogués saludar i, ves a saber, sinó acomiadar­se’n abans no caduqués la seva salut.

Tot plegat significa que la lletra de mossèn Pepito es troba a tots els llibres de les parròquies del bisbat, perquè era qui hi redactava les cròniques i donava els vistiplau.

No tan sols això, sinó que, per estar a l’ombra dels bisbes de Vic, arribava a conèixer absolutament tothom, tant de l’Església, com de la política, com de la societat i no tan sols del bisbat, sinó de tot Catalunya. No en va, fins i tot va acompanyar el bisbe Mas­ nou al Concili Vaticà II a Roma (1962­65).

Vist en perspectiva, he tingut dos grans bisbes a la meva vida sacerdotal, que continuen la tradició d’un Torras i Bages (+1916), d’un Hartalejo (+1782) i fins d’un abat Oliba (+1065). Quina sort que hem tingut en aquesta terra i quina necessària prudència, per no llençar­ho tot per la finestra!

Monsenyor Jutglà, que ha finat amb 91 anys de vida, m’ha fet pensar en la seva feina de secretari del bisbe Masnou. Per tant, per les seves mans havien de passar els seus escrits.

O sigui que me n’he anat a extreure de la lleixa l’obra del bisbe Masnou «El problema català», publicat el 1986 i que va marcar tota una època. Amb la sorpresa per a mi, des­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 35

COL·LABORACIONS prés de tants anys, que el subtítol resa «Reflexions per al diàleg», un diàleg que no hi és, ni arriba, ni se l’espera. Una obra que s’hauria de posar en la línia de «La tradició catala­ na» de Torras i Bages, a prop de qui està enterrat a la catedral de Vic. Cal comptar, en una línia molt semblant amb «Notícia de Catalunya» (1954) de Jaume Vicens Vives i, al País Valencià, «Nosaltres els valencians» (1964), de Joan Fuster. Molt més proper, cal considerar en relació directa el document conjunt de l’episcopat, «Arrels cristianes de Catalunya» (1985).

El mateix bisbe publicà, deu anys més tard, «Carta sobre els nacionalismes», reblant al­ gunes quëstions esparses d'un llibre que s'havia traduït i publicat, entre d'altres, a l'angés, francès i italià. Els hereus de Monsenyor Jutglà encara n'han trobat un petit dipòsit, guar­ dat escrupulosament i piadosa a la seva ha­ bitació de la casa sacerdotal del vigatà Parc Balmes, on acabà els seus dies. Masnou pu­ blicà «El problema català» un cop retirat i exercint com a bisbe emèrit. L'obra consta de trenta capítols força curts i, per tant, molt abordables. Els títols dels mateixos indiquen el sentit de la seva exposició: «Perquè un bisbe parla del problema català», «Naciona­ lisme català i castellà», «Com es veu Caste­ lla des de Catalunya», «Separatisme», «la guerra i la postguerra», «Els polítics i els partits» o «Catalunya serà cristiana o no serà?», per posar alguns exemples. Vist amb el pas del temps, crec que es tracta avui en dia de conceptes plenament assumits per la Portada de Pilarín Bayès cultura bàsica del país d'aquí, però potser no tant el d'allà. Encara més, des del moment actual, aquelles qüestions ens poden semblar superadíssimes per tèbies i blanes. però no és així, bàsicament perquè de l'altre costat, com s'ha dit a bastament, no hi ha ningú que es posi al telèfon, ni que vulgui parlar. Sit and talk. Encara més, cal posar l'bra en la seva justa mesura: el bisbe Masnou fou el pri­ mer a publicar les seves cartes pastorals en català, seguint aquell manament antic, pro­ vinent ja del Concili de Trento (1562), que la catequesi i la formació del poble s'havien d'impartir en la llengua pròpia.

«Que si hi ha problema català? ­diu el bisbe­ Doncs la història ho diu ben clar. Hi ha història de fets ingrats que no hi serien si no n’hi hagués hagut. No ha pas faltat abun­ dor de malentesos, antipaties, incomprensions, sospites, injustícies, autoritarismes i Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 36

COL·LABORACIONS subversions. Hi ha hagut guerres calentes i fredes. La mateixa guerra i la postguerra del l’any 36 no va pas estar exempta de l’influx del problema català.»

De fet, Hilari Raguer explica en el seu recent llibre «Tres catalans de la tercera Espanya» (2019) que la guerra del 1936 fou una guerra contra Catalunya, ni més ni menys. Allí, recull unes paraules primer del canonge Carles Cardó (+1958), quan reconeix que es varen passar tres segles de «renunciament del català, durant els quals no tinguérem ni un savi, ni un poeta, vivint rellogats [...] Sols vàrem tenir sants [...] Quan la ciència va menystenir el català, l’Església va salvar­ lo.» I rebla aquestes paraules Carrasco i Formiguera (+1938), afusellat a Burgos, nacionalista, catòlic i de dretes, quan diu el 1919: «sent la llengua catalana obra de Déu, reconeguda i beneïda per l’Església, ella és el medi natural i obligatori de l’oració i de la trans­ missió de la paraula divina per als fills de Catalunya. [...] L’evangelització en llengua estranya és un cos­ tum detestable [...] i destructor de la fe.»

Per acabar, quedem­nos amb les darreres línies del llibre del bisbe Masnou, quan contextualitza: «El patriotisme, el considerem transcendit per la fe i la vivència cristiana. Jesucrist va estimar la seva terra i va ser patriota, però va donar preferència al Regne de Déu. Jesús no va fer directament proble­ ma de les relacions polítiques tristes entre jueus i la dominació romana, ni tampoc en va fer dels proble­ mes interns del país. Ell no era rei dels regnats d’a­ quest món, sinó salvador dels homes de tots els països i de tots els temps. La seva doctrina, però, ja era suficient, indirectament, per a resoldre els pro­ blemes que compliquen la vida dels homes i dels pobles, quan aquests cerquen sincerament la llum de la veritat i no els manca la bona voluntat. El més important en la vida de l’home és ser redimit, ser fill de Déu coherent i arribar amb carta neta de ciutadà a la pàtria del cel. Haver tingut una pàtria terrenal més sortosa o més incompresa, és cosa tanmateix important, però el que cal és mantenir­la Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 37

COL·LABORACIONS sempre referida al Regne de Déu, sabent que així la pàtria de la terra també se’n sent afavorida. Els valors que en brollen mantenen viva la flama de la justícia, de la germa­ nor i de la pau entre els de casa i amb els veïns.»

Déu nos do la pau, concòrdia, fe i cultura, merescudament.

Jordi Castellet i Sala, teòleg i escriptor

Monsenyor Pepito a la sorti­ da de l'enterrament del bisbe Guix a la catedral de Vic. 1 de juliol de 2009

El bisbe Masnou al seminari de Vic (1960) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 38

COL·LABORACIONS

El carbó vegetal, l'energia del bosc

Antigament, el carbó vegetal era una importantíssima font d'energia. La temporada del carbó co­ mençava a la tardor. Es començava amb la tallada de la llenya. Les alzines es tallen deixant­les dos o tres anys, i d'aquesta manera al cap de tretze o catorze anys es recupera l'alzinar i ja es pot fer una altra passada. Els carboners tallaven els arbres amb destrals i a vegades amb xerracs.

Traginaven la llenya al coll i quan podien l'estimbaven. La campanya s'acabava quan arribava la saba, cap al març, però que alguns anys era al febrer.

Aleshores preparaven la plaça per a fer la pila. El millor temps per a establir la carbo­ nera és la primavera. La pila es començava fent una xemeneia amb troncs grossos fent quadre. A continuació es posaven concèntri­ cament en posició vertical o lleugerament inclinada troncs més petits. Finalment es re­ vestia amb brancatge i es tapava amb terra fina, una mica humitosa. S'encenia per dalt la pila i anava cremant durant dies, a vega­ des dues o tres setmanes. Durant aquests Una pila muntada temps la vigilància havia de ser constant.

Els carboners amb uns pals feien forats, quan convenia, per a donar tiratge a la pila i utilitzaven pales per a tapar­la. Totes les nits havien de sortir dues o tres vegades a vigilar la pila i evitar que s'hi fessin calbes o forats, que propiciarien una combustió ràpida. Treien el carbó amb unes for­ quilles o àrpies de fusta, gratant la pila per baix i descolgant­la. Després, amb uns rascles, sepa­ raven el carbó de la cendra i la terra. El carbó cal tractar­lo amb delicadesa, perquè es trenca Foto: Jaume Morera amb facilitat i si està desfet perd qualitat.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS La feina de carboner era molt dura. Arribaven a la nit molt cansats i només tenien ganes de dor­ mir. Rara vegada feien una escapada al poble més proper. Eren molt bona gent i uns artistes en el seu treball. Els millors carboners eren els cerdans, o muntanyesos, com els deien. Venien d'Alp, de Ribes i d'altres localitats pirinenques. També hi havia colles de tortosins, valencians i murci­ ans, però, tot i ser bons carboners, no eren tan polits com els cerdans i feien piles més baixes.

Solia haver­hi bona harmonia entre les colles i els amos, perquè cobraven a tant per sarrió.

La pila alta només la sabien fer bé els muntanyesos. Hi havia piles enormes, de 3 o 4 metres d'alçària. A Sant Llorenç del Munt i l'Obac s'havien arribat a fer piles de 112 càrregues de carbó (1 càrrega equival a 2 sarrions, o sia, uns 120 quilos). Aquestes carboneres gegants tri­ gaven dues o tres setmanes a cremar, quan normalment bastava amb tres o quatre dies. L'alzi­ na proporcionava el millor carbó. Però de carbó se'n podia fer de quasi tot tipus de fusta. El més fluix era el de pi. Per la gran qualitat del carbó d'alzina, les carboneres normalment es trobaven associades als alzinars.

Carboners cuidant i fent forats a la pila

Durant la temporada que estaven al bosc, cada colla feia una barraca amb troncs d'alzina. Dintre de la barraca dormien i feien foc. Menjaven sobretot patates, pa i cansalada. És curiós que la llei consuetudinària establia que aquesta llenya pertanyia als pilers, que se l'enduien a les seves ca­ ses quan acabava la campanya. Per això els propietaris es queixaven de la gran quantitat de lle­ nya que feien servir els carboners per a fer la barraca. Amb tot, ho acceptaven i no hi havia desavinences per aquest motiu. Per fer­nos una idea de les dures condicions de vida dels carbo­ ners, pensem que molts d'ells quan s'acabava la temporada del carbó enllaçaven amb la sega, una feina més fatigosa encara.

Els trossos menuts de carbó que provenien dels residus dels forns de pa constituïen el carbonet.

Quan acabava la cuita, ofegaven les brases en uns cilindres de ferro que tapaven i deixaven re­ fredar. Al cap d'un o dos dies ho garbellaven i els fragments de carbó els venien com a carbonet.

També al bosc, els carboners feien un vall i dins ficaven branques i brossa, que tapaven amb Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS llaunes i terra a sobre. Ho cremaven i obtenien carbonet. El carbonet tenia l'avantatge que era carbó apagat, molt fàcil d'encendre. Bastava un paper de diari perquè s'encengués. Al carbonet també se li deia terregada, especialment quan duia molta pols. La terregada procedent dels forns o de cremar fusta de pi era la terregada fluixa, mentre que l'obtinguda de garbellar el carbó d'alzina era la terregada forta. El carbonet s'utilitzava molt per als brasers. Les populars i econò­ miques boles de carbó es feien a base de terregada i algun tipus de terra aglutinant. Per a encen­ dre les boles de carbó calia emprar carbonet. Tanmateix, si eren bones, feien brasa i bon caliu.

Una pila cremant

Fins a mitjans del segle XX va continuar la fabricació del carbó, però la duresa de l'ofici i la introducció primerament del petroli i després del butà, i de l'ús cada cop més estès del gas ciutat, com a com­ bustibles domèstics, a més de la progres­ siva utilització del gas natural i gasos propà i butà, del gasoli i de l'electricitat en la calefacció, fou la fi de la indústria rural del carbó vegetal, ara relegada a la producció de carbó per a barbacoes, i en­ cara en una proporció mínima, ja que la major part d'aquest carbó prové, lamenta­ blement, de països del tercer món.

Carboners de Viladrau retirant el carbó. Postal d'Àngel Toldrà.

Extret i adaptat del llibre Els aprofitaments agrícoles i naturals de les muntanyes d'Olesa (1997)

Autor: Àngel Manuel Hernández Cardona Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS

HISTÒRIES I LLEGENDES DE LLOCS MÀGICS d'Enric Sánchez­Cid Hi ha llocs que desprenen una sensibilitat especial. Llocs on, des de l'albada del temps, l'home ha considerat màgics, poderosos. I ho ha fet notori a través de les llegendes, edificant­hi menhirs, temples, santuaris o aprofitant els recursos que la naturalesa l'hi ha proporcionat per quedar atret pel seu misteri.

LA COVA URBANA DE TARRAGONA

Passava pel carrer Gasòmetre de Tarragona, quan vaig veure que l'amic Tomàs sortia de la Cova Urbana de Tarragona, on l'havia explorat amb els seus companys espeleòlegs. M'hi vaig parar i, quan me'n va parlar, em va interessar molt el tema. Tenia l'oportunitat que en Tomàs em documentés, de primera mà, sobre aquesta desconeguda obra natural de la geo­ logia subterrània de la ciutat.

Vàrem quedar en trobar­nos al dia següent, festiu, al barri del Serrallo, al bar de Can Joan, per prendre el cafè de les 11 i explicar­me detalls de la Cova. Resulta que és un dels enig­ mes més grans de l'espeleologia catalana.

En el llibre Tarragona Monumental del 1849, apareix un croquis parcial de la cavitat, redescoberta el novembre del 1996 per la constructora BENSO, S.A. mentre efectuava una excavació per la construcció d'un bloc de pisos. Està situada sota els carrers Gasòmetre, Pons lcart, Méndez Nuñez, Rambla, Fortuny, Reding, Lleida i Plaça Ponent.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS La sorpresa la va tenir l'arquitecte quan se'n dóna compte que el pou descobert deriva cap a una cova natural que desemboca en un petit llac situat sota el seu edifici en construcció.

Seguidament, la constructora contacta amb un grup d'espeleòlegs perquè de nit i sense fer soroll, explorin la cavitat i, si es pot determinar, amb l'ajuda d'un geòleg, que aguantarien els fonaments de tres plantes d'aparcament i set plantes més d'habitatges.

Jordi Contijoch

Amb aquest plantejament i discreció és va iniciar l'exploració nocturna. Tot anava bé fins que una bona senyora d'un edifici veí, veu els llums de carburo dels espeleòlegs iniciant el descens: preocupada i pensant que eren uns malfactors, avisa al 112. La notícia es va es­ tendre com una taca d'oli i, de cop, es fa present a la ciutadania el fosc núvol de la deva­ luació de les propietats veïnes davant la possibilitat que cedeixi el terreny que fa de cúpula a la cova, etc. etc. Els ordinadors de les agències periodístiques es van escalfar emetent l'extraordinària notícia i les línies telefòniques es van col·lapsar. Tots els diaris de Catalunya i part de l'estranger encapçalaren les primeres pàgines amb la notícia com si la cova s'hagués format a la vigília.

Passats uns dies, els habitants de les finques properes, així com també la població de Tar­ ragona, ja rebia les correctes informacions dels tècnics, arqueòlegs i historiadors que po­ saren en ordre la inquietud: es veien engolits per un gran esvoranc.

– Creus, Tomàs, que hi pot haver un enfonsament massiu del subsòl on s'assenten avui dia els edificis damunt del límits de la cova?

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS – No hi ha probabilitats que aquest fet es produeixi, doncs, repassant la història de Tarra­ gona, des de quan és citada des del primers documents, en escrits i gràfics que d'ella ens han arribat, no hi ha cap referència de moviments de terres o semblant catàstrofe.

Des d'aleshores, l'accés es realitza a través de d'aparcament d'aquest edifici del carrer Gasòmetre. El grup SIET ha conduit els treballs realitzats, descobrint galeries aèries, al­ tres inundades i la part més extensa dins d'un gran sifó accessible exclusivament amb tèc­ niques d'exploració subaquàtica.

D'aquests meritoris treballs, s'han anunciat xifres de recorregut fantasioses, tant pel tram aeri, clarament sobre dimensionat, com per la part subaquàtica que sembla exagerada res­ pecte al conjunt de la caverna. Que les mesures s'hagin comptabilitzat d'una manera poc ortodoxa, no resta importància a la cavitat. Probablement mereix un treball més acurat, tant pel seu interès estrictament espeleològic, hidrogeològic, arqueològic, etc. i fins i tot urbanístic, doncs no podem oblidar que es desenvolupa a pocs metres de fondària sota un tram de la ciutat densament edificat.

Durant els següents anys i amb l'ajuda d'experimentats exploradors es va arribar a l'ano­ menat Pou de les Nimfes que puja a la superfície per una xemeneia a galeries inexplora­ des. També s'hi ha trobat una galeria d'uns seixanta metres de llarg i una amplada entre un i dos metres.

Falta delimitar amb exactitud les dimensions totals, les noves sales que presenten aparentes al­ tures superiors a quinze metres i amb capacitat superior als 5.000 metres cúbics. Sovint, l'aigua bruta i els pous estrets són un problema per poder donar detalls més concrets. Les cavitats tro­ bades sembla que queden per sota del carrer Fortuny, molt proper a la Rambla Nova, però cal reconèixer que són apreciacions difícils de concretar. Per una altra banda, l'exploració es fa molt complicada, doncs es veuen obligats a mobilitzar prop de 20 membres. Es calculen sis persones per cada bussejador i l'exploració és molt arriscada, tant pel cas de rescatar un acci­ dentat, com per poder fer un estudi més detallat a causa de l'excés de fang.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS El recorregut, fins ara apamat, s'estén sota els carrers Pons d'lcart, Fortuny, Reding, Lleida, la Plaça Ponent i la Rambla Nova. L'anomenada Sala del Tren, sota el carrer de la Unió, té 2.000 metres quadrats. Les altres sales (Congressos, Maginet i els Gorks) consten d'uns mil. És a dir, tenim un immens gruyère en el subsòl tarraconense que guarda, des de temps immemorial, el llac subterrani més gran de Catalunya.

Persones afins a SIET han comentat que quan es va fer el pàrquing de la plaça Corsini, s'hagués pogut perforar el sostre de la cova si haguessin baixat una planta més...

Quan l'alcalde Nadal va plantejar la construcció d'un túnel pel ferrocarril que passés per sota la ciutat, tècnics en topografia i mines de Renfe, baixaren a la Cova i, al veure­la, sortiren sense pensar­s'ho més i manifestaren que era impossible perforar el subsòl de la ciutat... Haguessin tin­ gut massa problemes per evacuar la gran quantitat d'aigua que s'acumula, provinent del Gayà.

L'amic Tomàs amb les seves explicacions tècniques i comentaris adients em va deixar callat i molt pensatiu, sobre les característiques on s'assenta des de fa mil·lennis d'anys la Cova Urbana de Tarragona.

Sort en tenim que per aquest penyal on l'Emperador August en va fer, per un temps, la capital del seu imperi romà, no passa (que se sàpiga) cap falla, com la de Sant Andrés a Califòrnia o el forat a Colònia (març 2009), per on tot l'edifici de l'Arxiu Històric va desaparèixer.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS

L'àngel de la bellesa Com n’era de formós l’àngel de la bellesa! Era pura beutat; hi brillava, senzillament, la claror de la llum, hi esclatava l’harmonia de les formes i la simfonia dels sons i de les parau­ les. Era pura formosor, simple, molt simple, i per això tan agraciada. Els ulls li canviaven de color segons el desig de la persona amb qui parlava, segons la naturalesa amb la qual com­ bregava i somreia, ara blaus com el mar o com el cel, ara verds com l’herba o com el fullat­ ge, ara bruns com la terra llaurada o marró clar com l’àmbar de les platges, o negres com la nit somiadora. L’àngel de la bellesa era una pura comunió, bescanviava colors i formes amb els éssers de l’entorn, i n’oferia com una gràcia, com aquell qui sembra bellesa arreu, arreu.

I l’assumia del altres: li plaïa transformar­se en flor o en infant o en estrella.

Tot ell brillava, esplèndid, per on passava, i anava revestint de bellesa totes les coses que mirava. Res no romania al marge d’aquesta mirada embellidora, cap ésser, per petit, per ínfim i malastruc que fos no restava orfe del seu somriure. Sí, a tot arreu hi ha bellor si se la sap veure, en el ferro rovellat i en el gra de sorra, en la cendra grisa i en les arrugues d’un vell. L’àngel resplendia, resplendia, lluminós com un estel, i tot s’omplia de la seva llum, deis seus colors i de les seves formes.

– Veniu ­deia­, veniu i ompliu­vos de beutat, ompliu­vos de color virolat, empleneu­ vos del joc de les mil formes, de l’harmonia pregona i silenciosa que jo us ofereixo.

Feu un món bell, amics; feu un món formós, humans, un món ple de colors i de cants, un món ple de poesia, de somnis, un món on puguin brillar sempre, sense posta, els vostres ulls d’homes. El podeu fer, amics, aquest món; no és irreal, el po­ deu fer i l’heu de fer per tal que la vida sigui més lluminosa i més alegre. No agriseu l’existència, homes de la terra; sadolleu­la de color i de forma i danseu amb mi. No us canseu mai de dansar amb mi: sereu més feliços i tindreu la llum dels àngels en els vostres ulls.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS Deia això, i passava, passava. I al seu pas naixien les flors de mil colors i les munta­ nyes verdes i les aigües enjogassades, i al seu pas naixien els estels com llàgrimes trè­ mules en els ulls de la nit i les daurades espigues de blat i els pàmpols d’aram tan rullats. Recorria la terra, i l’omplia d’estels matiners i de voliaines blanques, l’omplia de vincladisses branques dansaires i de roques quietes i soles, i de noies tan gràcils i be­ lles, i de joves musculats com un roure.

Caminava pels espais infinits, juganer o calm, i els sadollava de galàxies immenses, de foc i de nit. Tramuntava carenes i horitzons sense fi, i al seu pas de gegant naixien les postes opalines i els embolcalls de flames. Tot resplendia al seu pas, i les nits l’enyora­ ven i l’enyoraven els dies, el cobejaven prímules i anemones, i els blauets tan senzills, i els cristalls d’arestes de cel i els ulls d’esguard d’infinit.

Qui no voldria agombolar­se sota les seves ales immenses, virolades i blanques? I el deixant infinit del seu mantell de llum, estàs damunt de tota terra grisosa, feia néixer el color com un àngel que passa.

– Copseu la bellesa, homes de la terra ­deia l’àngel, mirant­nos els ulls. Copseu­la a tot arreu. Sempre n’hi ha. Si la sabeu veure, sereu feliços i la vostra existència s’om­ plirà del goig de viure, del convit universal. Mai no sereu vençuts pel tedi, si els vos­ tres ulls em miren en les coses.

– Guaiteu, amb uns ulls molt oberts, quanta llum hi ha en el món, quant d’amor i quanta bellesa! Guaiteu, guaiteu, companys, i esdevindreu rics i esdevindreu àngels!

I passava, resplendent com un astre, sembrant pel món la suprema harmonia de colors i de formes. I després d’haver passat l’àngel, ens adonàrem que ja érem al paradís, al paradís que tots fèiem.

Jordi Llimona i Barret

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS

Educació i autoritat Als nens i joves cal parlar­los de drets i de deures. I de les conseqüències de l’incompliment dels seus deures. Així com el «premi» forma part de la vida mateixa, un «càstig» tampoc va tan malament. Crec que estem sobreprote­ gint els menors. No els parlem de deures, potser perquè els éssers humans te­ nim tendència a evitar l’esforç.

Hem passat del pare autoritari al pare col·lega, i ni un ni l’altre són bons. El pare no és amic dels seus fills, és el pare i punt, per a les coses bones i les dolentes. Ha de tenir autoritat sobre el seu fill i el fill ho ha de saber. Tota autoritat ha de tenir un dret sancionador, i això s’ha tret als pares i als mes­ tres, l’autoritat dels quals no està socialment reconeguda. Hem confós autori­ tat amb autoritarisme, i a la societat en general també, i així ens va. El buit de l’autoritat és per falta d’educació i pèrdua de valors.

Considero que els nostres pares potser tenien menys formació però més sentit comú.

Montserrat Rosell Pujol – Vic Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS DRETS I DEURES DE LA INFÀNCIA Els drets comporten uns deures. Per tant, tots tenim també deures que hem de complir.

Els deures dels infants exigeixen unes responsabilitats envers la convivència i envers un mateix.

DRETS

DEURES

A expressar la teva opinió.

A la protecció de la vida privada.

A no ser agredits verbalment ni físicament.

A l'educació.

A no ser discriminat sense excepcions.

A una ciutat i un entorn agradable i digne.

A ser respectat tal com ets.

A viure en una societat en pau.

A tenir una identitat pròpia.

A la protecció i promoció de la salut.

D'escoltar i respectar l'opinió dels altres.

De respectar la intimitat dels altres.

De no agredir els altres.

D'esforçar­se per aprendre.

De no discriminar els altres.

De respectar l'espai públic, és de tothom.

De respectar la diversitat, a tothom tal i com és.

De fomentar la cultura de la Pau. De respectar la identitat dels altres.

De no posar en perill la teva salut.

Extret de: sindicescala.weebly.com

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES BIBLIOTECA EL CASTELL Us recordem que, si voleu, podeu accedir a tota la informació de l'Ajuntament de Vacarisses i de la Biblioteca El Castell, clicant sobre les respectives icones.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 49

10N ­ ELECCIONS VACARISSES

Vilaweb

Foto: Toni Masana

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 616 ­ Desembre 2019 ­ Pàg. 50

Vilaweb