Núm. 617 Gener de 2020
VACARISSES
balcó de Montserrat edició digital
Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora acollidora ii fraternal frater‐
Taula de L'adoració dels Reis Mags (segle XVI), originària de l’antic retaule major Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 1 del monestir de Sixena / Museu de Dallas
SUMARI Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 8 Dites populars 9 Racó de la poesia 10 Vacarisses, balcó de Montserrat 11 Des de Viladecavalls 21 Dels diaris 23 Indrets propers 27 Racó de contes i llegendes 36 Col·laboradors 40
Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jordi Badia, Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 92412014 (de la versió digital)
Foto de la capçalera de la portada: flirck.com
ESGLÉSIA DE VACARISSES
HORARI DE MISSES
Dissabtes: 8,00 del vespre Diumenges. 2/4 d'11 del matí
La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.
ANEU A LA WEB
ENVIEU-NOS UN CORREU
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 2
PÒRTIC
J.Palou
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 3
L'EVANGELI PAM A PAM Durant l'any 22 B (18)
L'homilia vol ser un petit repàs sobre algun dels ensenyaments que es desprenen dels textos de la Missa, generalment de l'Evangeli, mirats des d'AVUI i garbellats pel ca pellà de torn. No és cap desencert dir que a vegades comparem el nostre fer amb el dels altres. l està clar: ens pensem que el nostre és millor. I no és sempre així. Potser algú té defectes que nosaltres no tenim, però potser en te nim algun de pitjor. Els animals de càrrega portaven una albarda a l'esquena amb una gran bossa a cada banda; i està clar, l'animal tan podia veure la bossa de la dreta com la de l'esquerra, segons cap a on girava el cap. També els humans portem una mena d'albarda amb dues bosses, però damunt de l'espatlla, amb una bossa al davant i una altra a l'esquena. És molt fàcil veure el fato que duem a la bossa del davant i és molt difícil veure el fato que portem a l'esquena. A la del davant hi veiem totes les coses desagradables dels coneguts i a la bossa de l'esquena hi portem les nostres coses desa gradables; per suposat no les veiem gens. Això sí, tothom hi lluca els nostres defectes. Déu n'hi do, oi? Dir moltes coses fa que no ens recordem de cap. si només en diem una, és més fàcil de recordarla durant la setmana. I tot això sacsejant el que diu Jesús: no coincideix el que som amb el que semblem. Les aparences externes no responen al que som, creiem i vivim. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 4
L'EVANGELI PAM A PAM Els valors depenen del nostre cor, del que desitgem, del que estimem, dels sentiments que tenim. Si els llavis escampen i el cor no diu ni piu, l'Evangeli en diu hipocresia. Els cors fan; els llavis a vegades enganyen: els cors parlen baix i diuen molt. Els llavis parlen molt i fan molta fressa; i a vegades per no dir res. Alerta amb les alforges! Sebastià Codina i Padrós
"Els contes s'escriuen per adormir els nens i despertar els adults" Hans Christian Andersen
El nostre amic Jordi, col·laborador i company de l'equip de redacció de la nostra revista, ha publicat recentment aquest llibre. És una versió particular de contes. Si el voleu llegir, el podreu trobar a Amazon.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 5
LA CUINA DE CA LA QUIMA
Bacallà fumat amb taronja Ingredients (per a 4 persones):
250 grams de bacallà fumat 2 taronges 1 safata de cirerols 1 manat de minibledes vermelles 1 escarola 1 raig d’oli d’oliva 2 cullerades de vinagre de xerès Per a la maionesa de safrà: 2 cullerades de maionesa 1 gram de safrà ½ got de vi blanc
Peleu les taronges i reserveules. Talleu el bacallà fumat i reserveulo. Per a la maionesa de safrà: poseu a reduir mig got de vi blanc al foc amb uns brins de safrà. Quan s’hagi reduït a la meitat, retireuho del foc i deixeuho refredar. Barregeu el vi amb dues cullerades de maionesa i reserveuho. En un recipient, introduïu l’escarola, les minibledes vermelles, els tomàquets, tallats a meitats o a quarts, i les taronges. Afegiuhi un raig d’oli d’oliva i un altre de vinagre de xerès, barregeuho bé i serviuho.
Quimeta i Conxita Font Badia Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 6
CAMPANADES
Sant Martí d'Escart Comarca del Pallars Sobirà
Sant Martí d'Escart és l'església parroquial del poble d'Escart, en el terme municipal de la Guingueta d'Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà, inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Pertany al territori de l'antic terme d'Escaló. La primera referència coneguda del lloc d’Escart data del 908, en què el monestir de Ger ri canvià amb el comte Ramon diversos béns, entre ells un a Scardo. L’any 1082 el castell d’Escart fou objecte de litigi entre el comte Artau II i l’abat de Gerri, però finalment va anar a parar en mans d’aquest darrer. Cal creure que la vila d’Escart, que no devia dife renciarse del castell, era també jurisdicció del monestir de Gerri, com ho indiquen les notícies posteriors que tenim sobre això, com ara la qüestió que l’any 1329 l’abat de Ger ri mantingué amb el senyor d’Ensui, pels emprius de la mata d’Escart, o la relació d’al bercs que el monestir de Gerri tenia a Escart, segons consta en el llibre de comptes del capbreu de la cambreria de Gerri, datat vers el 1338. La primera vegada que s'esmenta l’església correspon al document de litigi del 1082, on s’especifica que el monestir de Gerri rep també les esglésies de Sant Martí (d’Escart) i de Santa Maria (de la Roca), amb els seus delmes, les prímicies i les oblacions. És un edifici d'una sola nau amb capçalera a l'est i porta a l'extrem oest, on també s'hi obre un òcul. La coberta és de llicorella a dos vessants. A l'angle Nordoest s'aixeca un petit campanar, al costat de la rectoria. A l'angle format per aquesta i la façana de l'esglé sia hi ha una balconada de fusta coberta amb llosat de pissarra. Al costat meridional hi ha la sagristia sota la qual hi ha un porxo que permet el pas.
Extret de: enciclopedia.cat Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 7
PENSAMENTS CAÇATS AL VOL Envoltarse d’amics és un pas ferm vers una societat fraterna, justa, lliure i feliç. Cal saber descobrir en els altres allò que és positiu i saber disculpar els errors. El diner ha de servir i no governar. Propagar les religions, la que sigui, organitzant guerres, és un disbarat. No hi ha cap mortal que tingui el monopoli de les solucions. Tothom marxa, no amb el que ha apilotat, sinó amb el que ha escampat arreu. Els ateus són bons si fan el bé i els creients són dolents si fan el mal. El que més ens defineix és el que fem; més que no pas el que diem. No robis; hi ha gent engalonada que en té el monopoli. Quien madruga, ho troba tot tancat. L’home té el perill d’emborratxarse d’ell mateix: és la pitjor de les borratxeres. El saber gaires detalls de Déu, és perillós. Dóna la impressió que Déu i el legislador aca ben d’esmorzar plegats. Cal reduir la marxa i buscar el temps just per cada cosa. El virus de la pressa és una epidèmia mundial. Si te l’han encomanat, medica’t ben de pressa. La conversa i la companyia silenciosa són els mitjans de comunicació més antics que existeixen. Els teus fills no poden seguir el teu ritme. Ets tu qui has d’accelerar i anar al seu. Escolta els somnis de la gent que estimes: les seves alegries, les seves fantasies, proble mes i fracassos. Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 8
DITES POPULARS
Refranys sobre els Reis d'Orient
Nit de Reis estrellada, any d'eixut i de se cada. Els Reis mullats, l'ordi pels terrats. Pel Reis, bèstia és qui no ho coneix. Pels Reis, un pas de vell. Els tres Reis de l’Orient porten torrons a to ta la gent, una botifarra per la meva dent, un tall de pa pel meu germà, un got de vi pel meu padrí i per molts anys els Reis!
Per Nadal, torrons; pels Reis, esclopets; i per la Candelera, plorets.
Al Reis, el dia creix.
Per Reis el dia creix i ase és qui no ho co neix.
El dia de Reis parlen els estels.
Per Reis, ase és qui no ho coneix.
El dia del Reis a migdia surten els estels.
Van les lleis per on volen els reis.
Els Reis d'Orient porten coses a tota la gent.
Per Reis, el dia creix i el fred neix.
Els reis són senyors de la gent, els savis, senyors dels reis.
Per Reis, el dia mitja hora creix, i el fred neix; i qui no ho coneixerà, ben ruc serà. Pels Reis és boig qui no ho coneix.
Entre Nadal i Reis creix el dia un peu de rei.
Pels Reis serè, els ous a cap diner.
Entre Nadal i Reis el fred correrà.
Pels Reis un pas d'anyell.
L'hivern vertader, pels Reis el fred primer.
Extret de: tematic.dites.cat
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 9
RACÓ DE LA POESIA
El lloc equivocat Per Nadal, un record per als qui neixen sense futur.
Els tres Reis se separen Tres camins de retorn cap a uns regnes boirosos. No voldrien poders, d’obeir ambiciosos. Si es poguessin quedar vora el més gran Misteri! Però enigmes petits esperen llur senderi. Ara duen al cor l’estrella que els guiava. No els cal altra escalfor sota la volta blava. Llur posat més humil, més humana llur cendra. I un enyor molt pregon. Divinitat tan tendra! Potser haurien volgut ser pastors, menys encara. Or, mirra, encens; molt bé. Millor una ànima clara. Si en fugia el camí, enllà els esperaria. Alt Betlem rera els anys, fonda llum sense dia!
Tu has vingut a una vida passatgera allà on ningú celebra una arribada, de pobresa et veuràs acompanyada i d’un demà infeliç que ja t'espera. Mira el destí quina herència t’ha deixat: oblit i desraó, les dues en una. Només s’adora al déu de la fortuna en aquell món que et mira de costat. Una mare a prop. Ella és la primera que cada dia t’abraça amb la mirada, però ha deixat l’alegria abandonada i els somnis de futur com a quimera. Molt d'amor i dignitat t'han regalat i no màgia d’infant que vol la lluna, tu et mouràs entre el dolor i la runa perquè has nascut en el lloc equivocat. Pedro Puerma
Marià Villangómez Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 10
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
Cada gener, la biblioteca treu i incorpora nous títols de revistes, aquests són els títols que tindrem el 2020: Alternativas económicas Autofácil Bike a fondo Casa viva Cocina Facil Cocina vegetariana Cuerpomente Cuina Descobrir Catalunya Dietética y Salud Discovery Salud Enderrock Excursionisme Fotogramas Gadget Gigantes del Basket Història National Geographic Hobby consolas Integral Jueves Labores del hogar
Lecturas postres Marie Claire Mente Sana Mueble Muntanya Muy interesante National Geographic Patrones Retro Gamer Runner's World Sàpiens Ser Padres Solo bici Speak Up Speak Up DVD Sport Life Turisme Catalunya Vallesos Vèrtex Viajar Viajar con hijos
Viajes National Geographic Viure en família Vogue Yoga Journal Infantils Bitxos Cavall Fort Cucafera Discovery Box I love English Junior National Geographic Kids Petit Sapiens Principia Kids Reporter Doc Tatano Tiroliro
A partir del Gener del 2020 cada últim dissabte de mes a les 12h es farà una visita guiada a la biblioteca EL CASTELL (agost inclòs, menys abril que es farà una excursió pel Bruc).
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 11
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT DES DEL CINGLE. RECULL DE GOIGS D'INDRETS EMBLEMÀTICS
GOIGS A LA MARE DE DÉU DE MATADARS (IX) Santuari romànic del Pont de Vilomara Protegiu el nostre poble, La boscúria i el conreu: De la Mare natzarena, Matadars és el repeu! 1 Altre temps, van ser masies i avui xiscla un poble nou que amb l’alè de totes bandes ens atien l’enrenou la xardor de les cultures amb vinguts de tot arreu: De la Mare natzarena, Matadars és el repeu!
4 Valls i cims, arreu pregonen el misteri eixordador que ha durat fa dos mil·lennis i ha esbargit l’etern ardor que amb el gerd amor de mare ran l’ermita ens recordeu: De la Mare natzarena, Matadars és el repeu!
2 De les rels de les mil runes una embosta n’ha quedat unes pedres escairades que amanyaga el Llobregat amb les aigües imparables, que espurneja el Pirineu: De la Mare natzarena, Matadars és el repeu!
5 Dins del temple ens esgarrapa l’enigmàtic procedir d’aquell Fill que s’inspirava xarrupant el vostre SÍ Més que mai, El Pont desvetllen, els retrucs d’aquella veu: De la Mare natzarena, Matadars és el repeu!
3 Us exalça la grandesa la parenta Elisabet per la fe que traspuava del plançó de Natzaret, el Mestratge que llucava amb l’accent del vostre hereu: De la Mare natzarena, Matadars és el repeu!
6 Quan Jesús llescant la vida a l’abast de tants amics els arrisca garanties: Visca els pobres! Ai dels rics! Aquell dia començaven les infàmies de la creu: De la Mare natzarena, Matadars és el repeu!
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 12
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT 7 Fa mil anys. El vostre culte, entre tots, l’hem abrandat: bella ermita, santuari al sopluig del Montserrat, abandó i temps d’eufòria... Parleu, Mare: No calleu! De la Mare natzarena, Matadars és el repeu!
8 En un temps vàreu conèixer el caliu parroquial; tres masies us quedaven... el presagi d’un final. L’abandó i un munt de runes han gemat la nova seu: De la Mare natzarena, Matadars és el repeu!
Església i imatge de la Mare de Déu de Matadars
L'església preromànica de Santa Maria de Matadars o del Marquet, de capçalera mossàrab o de tradició paleocristiana, se situa al costat de la masia del Marquet. La primitiva església fou renovada amb una nau romànica al segle XI, però se'n va respectar la capçalera, abans de tres santuaris, amb arcs i finestres de ferradura i un antic cimbori, que fou restaurada i ara és un centre d'atracció per als amants de l'art antic. És l'edifici religiós més arcaic i evocador de la comarca i es troba al peu de la carretera de Manresa a Sant Vicenç de Castellet.
Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, 30 d'agost de 2019 Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 13
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT VACARISSES SOLIDÀRIA
Com cada any, va arribar la Marató de TV3, enguany dedicada a les malalti es minoritàries. Com ja és habitual, “Vacarisses amb la Marató” ha estat el reclam perquè els vacarissencs ens llancéssim des de tots els àmbits a fer activitats culturals, musicals, esportives i lúdiques per tal de fer una bona re F captació. I tant que la vam fer! Amb aquest fi, el Cor de Vacaris ses, el dissabte 14 de desembre va fer un concert a l’Església de Sant Pere, conjuntament amb la Coral Violes de Sabadell. Vam passar una estona molt agradable i el concert va ser reeixit, almenys molts dels oients així en ho van fer saber. L’Església era prou plena i la solidaritat es va fer ben palesa: es van comptabilitzar 1035 € ! que es van sumar a la resta de recaptacions de “ Vacarisses per la Marató”. Veritablement, tot un èxit.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 14
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT El mateix dia es van fer diverses activitats que també van ser molt reeixides. El diumenge, dia 15 de desembre, el dia de la Marató, el Poliesportiu de Va carisses va obrir les portes amb mil activitats programades per a totes les edats. Es feia difícil de triar ja que totes eren prou atractives com per tenir ganes de participarhi: Jocs mil, cants dels alumnes de les escoles, danses de l’esbart, mostra de balls diferents, contes, tallers, curses, i.... Personalment vaig gaudir molt amb l’aixecament dels castells! Van ser atre vits i van aconseguir molt bones fites. Aprofito per dir que els falta colla per fer la pinya!!!!! L’assistència va ser massiva i, com ja he esmentat abans, la solidaritat dels vacarissencs es va tornar a notar. Fet i debatut es va aconseguir una recap tació record: en total es va sobrepassar els 9000 € !!! que potser s’ha en gruixit amb aportacions tardaneres. Crec que el poble de Vacarisses es pot felicitar per ser tan solidari. Aquesta n’ha estat una mostra, però ho podríem ampliar a d’altres activitats que es fan durant tot l’any on sempre hi ha persones a punt de dedicar unes hores al servei dels altres. Gràcies a tothom!!! Isabel Trias
Podeu veure fotografies de totes les activitats a la pàgina "Marato Vacarisses" de facebook
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 15
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT ACTIVITATS NADALENQUES PASTORETS DELS PETITS
TIÓ
12 H DE FUTBOL SALA CASTELLS QUINTO
NADALES
I MÉS...! Cliqueu aquí per veure més fotos de totes les activitats d'aquestes festes Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 16
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT ...I MÉS!
ELS PASTORETS DEL SEGLE XXI
Una molt reixida adaptació a la problemàtica actual, conservant els textos originals de l'obra d'En Josep Maria Folch i Torres. Ànims pels més petits, també ho esteu fent molt bé. Enhorabona! Fotos: Pere Casas, Toni Masana i Albert Salamé
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 17
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Sí senyor!!!, l’Àngels Serrasolsas ha tornat a guanyar el 56è Concurs de vestits de paper de Mollerussa. Aquesta vegada amb el TERCER PREMI dins la modalitat èpo ca. És una modista imparable. Cada any s’esforça més i després de cada desfilada ja pensa en el vestit que farà l’any vinent. A cada concurs el seu nivell i qualitat en el treball és més alt.
A Mollerussa ja la coneixen i l’esperen. Ella i un pa rell més de modistes donen categoria al concurs (jo mateixa vaig sentir com una persona de l’organitza ció li deia), ella això no ho reconeixerà mai perquè és massa modesta, i precisament per això cal que se li reconegui el seu esforç i el mèrit de posar any rere any el nom de Vacarisses al cap d’amunt d’a questa disciplina. La desfilada va ser presentada per la Beth que val a dirho, ho va fer rebé. Va començar l’acte amb els par laments de l’alcalde de Mollerussa i de la consellera de cultura de la Generalitat de Catalunya. I després, les models varen anar desfilant per la passarel·la, unes amb més gràcia que d’altres, la modalitat actual pri mer, la de fantasia després i per últim la d’època. La nostra model, la Iona Durà està dins de les que tenen gràcia i simpatia. Molt bé Iona! El jurat estava format per dissenyadors/es, per tèc nics del paper, per periodistes i per algun membre de l’organització. Uns eren d’aquí i altres de fora de Catalunya. Bé Àngels, molts ànims per l’any que ve. Ja saps que l’Anna M., la Mercè, la Francisca i jo estem al teu costat i t’ajudarem amb el que faci falta.
Rita Cornet
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 18
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Nom: "Comtessa d'Esterházy de Galántha" Tercer premi, categoria "Època" Autora: Àngels Serrasolsas Model: Iona Durà
Fotos: Xavier Roselló
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 19
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
TROBADA DE LURDES Com a continuació dels nostres tradicionals pelegri natges des de l'any 1968 sense interrupció, enguany, a mig estiu, un grup de 35 pelegrins va tenir l'ocasió de passar uns dies a Lurdes, al cor d'Occitània. Com cada temporada el grup es reuneix abans del fred per recordar l'amistat i l'ambient amb una trobada, aquest any al casal de la Gent Gran. Varem gaudir d'un reportatge fotogràfic que va preparar en Josep M. Córcoles i altres que varen aportarhi les seves ins tantànies. Canvi d'impressions i planificació per la propera ruta que tindrà lloc a últims d'agost del 2020. Es va acabar, com és lògic, amb una mica de berenar. Llàstima que no va poder serhi tothom. Els varem trobar a faltar. Josep Torras
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 20
DES DE VILADECAVALLS A la Georgina li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També li agrada molt escriure i ho fa, fidel als seus orígens, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.
HISTÒRIES VÀRIES Georgina Peroy Ribes
La niña bonita Recordeu quan vau començar a tenir ús de raó? És difícil, perquè suposo que els records cons cients es van consolidant quan es té aquest ús, i no abans. Per tant, resulta impossible cercar, i molt menys trobar, el record del record de l’ús de la raó per primer cop. El patrimoni memorial s’ha anat amuntegant partint d’un punt en què un petit jo es mira un bon dia en el mirall de la pròpia mirada i s’adona que dins d’ell habitarà per a sempre un jo diferent dels altres, i anirà construint el seu jo futur sense adonarse’n. Per això crec que un dels meus primers records en què jo ja sabia que era jo es remet a una clas se d’alumnes recent licenciades de pàrvules i encara amb bata de color rosa. Jo era un jo assegut en un pupitre de fusta que crec que no compartia amb ningú. Els altres jo ocupaven el seu amb igualtat de drets, però potser encara no tenien allò que es veu que t’arriba sense demanarho als reis, l’ús de raó. O sí, i era jo qui començava a obrir els ulls sortint de la meva ximpleria mentre la resta ja feia temps que raonava i emmagatzemava records conscients. El cas era que totes teníem una aparença rasada pel pentinat, la cartera, l’uniforme, la brusa blanca i la candidesa. Quaranta nenes escoltant les paraules d’una monja amb poca vocació, si gui això sort o infortuni per a l’audiència. Quaranta nenes que es preparaven un número al cap perquè una dona amb hàbit negre estava a punt de fer una rifa. De tant en tant, ens premiaven amb una rifa. El premi era generalment algun objecte trobat al pati o algun tresor que algun d’a quests jo en projecte tenia la gosadia de portar a la cartera del col·legi sense permís papal. Un tebeo, una joguineta o una llaminadura. Si la propietària d’alguna d’aquestes possessions era sorpresa distreientse a classe tenint a les mans la seva riquesa, la monja de torn l’hi confiscava religiosament i la guardava al seu calaix sagrat. En aquell calaix hi devien conviure vestigis arqueològics de tota mena, encara fabricats sense emprar plàstic. De tant en tant, la sor ens donava un respir, parava la classe i ens anunciava que faria una rifa. I llavors ensenyava la grossa, el botí que alguna afortunada s’emportaria a casa i no el tornaria a portar perquè seria confiscat i aniria a parar a un calaix catòlic. Aquell dia, la monja va ensenyar un grapat de miniatures sostingudes entre els dits polze i índex. Des de lluny, Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 21
DES DE VILADECAVALLS lluïen com un sol. Eren unes miniatures grosses, encara que fossin miniatures, perquè eren de les cares i no de les que acostumaves a intercanviar amb les amigues. Servien per a jugar a sobre de la taula, de la vorera, o al replà de l’escala. Es posaven cap per avall i calia donarhi un cop amb el palmell de la mà una mica combat, i si ningú no et veia, una mica humit de saliva. Et podies quedar totes les que es giraven després d’haver rebut la bufetada vertical. Aquelles llaminadures eren un bon botí, i les miràvem amb delit mentre pensàvem el número de la sort. La monja apuntava un número en un paper i el guardava a sobre de la taula. Llavors, as senyalava amb el dit cadascuna de les bates de color rosa i esperava que el diguessin en veu alta i clara. De l’u al quaranta. Era un moment emocionant, sobretot per a les bates rosa que ens assèiem més endarrere i que havíem d’anar improvisant números a mida que es gastaven en veu alta. Mai no sabies si havia sortit o si en quedava algun per dir. Rebuscaves en la teua incipient numeració fins que t’arribava el torn. Aquella vegada, jo havia estat observadora. O escoltadora, segons com es miri. Els numeros sortien de les boquetes amb tant d’entusiasme com si s’esti gués rifant una bicicleta. I jo escoltava. I vaig identificar un nombre que ningú havia pronunciat, per oblit o perquè era un nombre singular. Un nombre una mica solitari, senar i múltiple de cinc i de tres, com vaig aprendre més tard. Quan em va arribar el torn el vaig dir en veu ferma i con vençuda: el quinze. Em vaig emportar les miniatures. La monja va tenir un detall amable amb mi per primer cop i va reconèixer que només una nena havia dit aquell número. Aquell número que l’atzar o el destí o els designis divins havien acordat que escrivís en un paper. Es va apropar i em va donar el meu premi, merescut o no. Vaig sentir mirades d’enveja i ràbia envers una nena insignificant que par lava poc, però tant em feia. A partir de llavors el número quinze es va convertir en el meu favorit, una espècie de talismà que sempre podia tenir a mà. L’he escollit a l’hora de participar en una llumineta o quan m’han preguntat quina va ser l’edat en què m’ho vaig passar millor. El quinze ha estat meu per sempre, me’l vaig guanyar en una classe monòtona en què vaig demostrar que tenia veu. I pel que es veu, ús de raó. Tantmateix, mai no m’ha aportat cap altre premi, almenys monetari. Mai.
Malgrat tot, us el regalo. Si encara sou a temps, adquiriu una participació que acabi com ell. És impossible que no torni a portar la sort a algú. Proveuho. Vosaltres trieu.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 22
DELS DIARIS
Ar BaolSkoubleg ―barri de La Baule― (BretanyaFrança), 13 d’agost de 1940. Havien passat divuit mesos des que el president Companys s’havia exiliat, i feia sis setmanes que l’Ale manya nazi havia completat l'ocupació de França. Amb la caiguda de París en mans dels nazis (25 de juny de 1940), el govern de Catalunya a l’exili s’havia desplaçat a Londres. Però el presi dent, la seva esposa Carme Ballester i el seu nebot Francesc Ballester s’havien quedat en terri tori ocupat intentant localitzar el fill de Companys (familiarment Lluïset) que, quan els nazis van posar les urpes sobre París, va ser precipitadament evacuat del centre hospitalari on estava ingressat i, entremig d’aquell caos, se’n va perdre la pista. Amb la desaparició de Lluïset co mençava la tragèdia personal del president que culminaria amb la seva detenció, deportació i afusellament.
Companys, la bèstia negra del franquisme El president Companys s’havia convertit en l’objectiu prioritari del SMPI (Servicio Militar y Político de Inteligencia) franquista, fins i tot abans que iniciés el camí cap a l’exili. Com panys, molt abans de ser afusellat, ja era un mite. La seva obra política ―marcada, a parts iguals, per grans encerts i per estrepitosos fracassos― quedava oculta per la seva figura míti ca, que simbolitzava la dignitat de Catalunya. Companys, condemnat per la República espa nyola a trenta anys de reclusió pels Fets del Sis d’Octubre (1934), havia guanyat ―des de la presó― les eleccions generals de 1936, amb l’eslògan “Per la dignitat de Catalunya”. I amnis tiat poc després i en l’exercici del seu càrrec, havia estat capaç de posar d’acord independen tistes, anarquistes i totes les forces de seguretat de Catalunya per neutralitzar l’intent de cop d’estat del 19 de juliol de 1936. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 23
DELS DIARIS Companys, refugiat polític a la República francesa Entre febrer de 1936 (l’inici de l’exili) i juny de 1940 (l’ocupació nazi de París i el trasllat del go vern de Catalunya a Londres), el SMPI franquista va tenir el president Companys al punt de mira. La seu del Consell Nacional de Catalunya, a París (a la Rue de la Pépinière, 25) va ser permanent ment espiada pel SMPI i pel seu cap directe a la capital francesa, l’ambaixador espanyol José Félix de Lequerica, que, a la conclusió de la II Guerra Mundial (1945), es faria tristament cèlebre com el cap d’una cadena delictiva que facilitava la fugida de criminals nazis francesos a l’Espanya fran quista. Quan el president Companys es va exiliar, la República francesa li havia concedit l’estatus de refugiat polític i, malgrat l’estreta vigilància a què va ser sotmès pel SIMP, mentre França va ser un estat lliure, el govern espanyol mai va tramitar una petició d’extradició. Però a partir del moment en què els nazis van completar l’ocupació de França, es van precipitar els esdeveniments. Els serveis de seguretat de l’ambaixada espanyola havien seguit de prop el trasllat del president Companys a la Bretanya francesa. Els filonazis Lequerica i SerranoSúñer (el super ministre i cunyat de Franco, i conegut popularment com “el cuñadísimo”) van posar en marxa ―i a la vegada― la maquinària policial del règim a la França ocupada. I el 13 d’agost, un escamot de la Wehrmacht (l’exèrcit alemany) es presentava a la residència dels Companys i detenia el presi dent de Catalunya. En aquell operatiu policial, hi van participar ―també― agents de la Gestapo (la policia política del règim nazi alemany) i un funcionari de l’ambaixada espanyola a París: el policia Pedro Urraca Randueles, que seria el que el conduiria detingut a Madrid.
Fitxa policial espanyola del president Companys
La detenció del president Companys El diari manuscrit de Carme Ballester, l’esposa del president Companys, que relata amb una claredat diàfana i amb cruesa desoladora el moment de la detenció i les hores immediatament posteriors, diu: “Dos homes vestits en civil i quatre amb uniforme de soldats alemanys (a més, no parlaven altra llengua que l’alemanya) doncs entraren a la casa amb les metralletes a la mà. I Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 24
DELS DIARIS apuntant el meu marit i a mi mateixa, ens van fer un registre personal (...) al damunt no hi portà vem res, llavors van posar tota la casa en renou i tot ho deixaren capgirat (...) els soldats apun tant el meu marit, sentat en una cadira, i jo tenia que conduir els dos homes en civil, dientlos on estaven les coses, però sempre sentint un revòlver que m’apoiaven a l’esquena (...). Acabada l’operació, els quatre soldats s’emportaren custodiat el president de Catalunya!".
La comissió dels nazis: el saqueig del president Companys No obstant això, els detalls d’aquell escorcoll revelen que, mentre el règim franquista estava ob sessionat amb la persona del president de Catalunya, l’interès dels nazis no anava més enllà del saqueig a benefici personal. Carme Ballester explica que: “Per fi trobaren dintre un calaix el nostre capital, 70.000 francs (l’equivalent a 100.000 euros); llavors ja començaren d’estar con tents de la troballa; seguit s’ho posaren a la butxaca, també s’emportaren tots els documents que trobaren, inclús les nostres cartes d’identitat i els passaports diplomàtics, com també entre els papers hi havia títols com el d’advocat que el meu marit volia conservar”. La mateixa Carme Ballester confirma que passat un temps només li’n van retornar cinc mil. Els seixantacinc mil restants no els recuperaria mai; ni tan sols després del conflicte mundial i de l’alliberament de França (1945).
“Me van treure gairebé a cops de peu” Aquell mateix dia, el president Companys va ser conduït a Ville Caroline, una casa de camp de La Baule, confiscada i convertida en una caserna alemanya; i l’endemà seria secretament traslla dat a París. Seria llavors, d’una manera fugaç, l’últim cop que veuria el seu marit. No el veuria mai més, ni viu ni mort: “La vil·la estava rodejada de soldats. No em deixaven passar. A més, no m’entenien tampoc (...). Com me van veure decidida, quan se’n van donar compte jo ja m’havia ficat dins (...). Sols sentia veus de gents que parlaven en alemany (...) va entrar un oficial (...) em pregunta què feia allí. Jo li responc que volia veure el meu marit, i saber el per què l’havien de Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 25
DELS DIARIS tingut amb tantes mal maneres (...) me van treure gairebé a cops de peu (...) però al sortir a la porta, veig que quatre soldats encascats, al mig hi havia el meu marit, que el traslladaren a un al tre lloc”.
“Sols vaig cridar: Lluís!” “Sols vaig cridar: Lluís! Ell es girà cap a mi i me va fer un signe amb la mà volguent dir: 'fuig d’ací!'. Ja no el vaig veure més”. La resta de la història és a bastament coneguda: a la presó de La Santé ―de París―, va ser lliurat a l’ambaixada espanyola, i el policia Urraca el va conduir emmanillat fins a la seu del SIMP, a Madrid. En aquell operatiu, els règims nazi i franquista es van saltar tots els protocols policials, judicials i d’extradició.
Tarradellas, Ballester i Companys a l'exili Font: Arxiu Fotogràfic de Catalunya. Fons Lluís Companys
Hitler i Franco van segrestar, saquejar, torturar, condemnar i afusellar la figura i la persona que simbolitzava la dignitat de Catalunya. Després de quarantaun anys de règim constitucional, molt reveladora ment, l’estat espanyol encara es nega a anul·lar la detenció, judici i condemna de l’únic president europeu elegit democràticament, que ha Banys àrabs a Palma estat segrestat, saquejat, torturat, condemnat i afusellat.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 26
INDRETS PROPERS La mina dels morts Vacarisses Un d'aquells elements del nostre patrimoni immoble. Un trist testimoni, forjat de la seva mateixa història, encara latent al seu nom. La Mina del Morts és un enclau, on cinc treballadors, fent el cobriment de la volta de l'obra, hi van deixar la seva vida. Un greu accident, en els seus darrers mo ments constructius, quan la volta encara no estava apuntalada. Dins del terme de Vacarisses, en el tram acotat entre el Viaducte del Boixadell (Terme de Viladecavalls) i el Túnel de la Mina Llarga de Torrella (Vacarisses), hi ha tres túnels petits, que la companyia del moment, con cretament ZaragozaBarcelona (ZB) va construir: el de la Mina dels Morts, el Mimó i la Torre. Aquesta trilo gia de l'enginyeria ha quedat, discreta i poc atesa per l'admiració popular. Possiblement eclipsats pel fabulós viaducte que els precedeix, però, de segurament també, per la sensació d'inestabilitat sensorial i emocional que, des de temps remots, el sota món ha transmès a totes les civilitzacions. L'extensió ferroviària dels segles XIX i XX, va genera litzar aquestes construccions de penetració dins la roca verge. Un compendi d'errades i encerts, d'arriscades decisions, de túnels abandonats en nous traçats, etc., però amb un afer constant, la d'un viatger que vol veu re la llum del final del túnel. La Mina dels Morts és el túnel, d'uns viatgers que no van veure aquesta llum.
Carol Paez Font: Vacarisses: Un poble amb dues estacions de ferrocarril. Autor: Eduard Martínez Hernández
L'auxili va ser un afer difícil. Uns camins de tartana, ho res que passaven fins que les ajudes podien arribar i fer el trasllat a Terrassa, tot un conjunt de realitats que van es devenir en un accident mortal, per aquestes persones. Les víctimes van ser enterrades al cementiri de Vacarisses. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 27
INDRETS PROPERS
Coneixent el nostre entorn (III)
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 28
INDRETS PROPERS
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 29
INDRETS PROPERS
El caràcter medieval de Castellbell i el Vilar Hi ha una primera etapa històrica molt predominant que és l’edat mitjana. El mateix nom del municipi és una declaració oberta d’intencions, el castell és l’element més característic i simbò lic d’aquest període, però també hi trobem el pont o la capella romànica de Sant Jaume. El tre ball agrícola predominant durant segles ha produït una arquitectura popular centrada principalment en masies, però també una arquitectura relacionada amb el treball, com els molins o les barraques.La formació del municipi es produeix en aquesta etapa. El primer document del castell data del 924. És una compravenda d'un alou de Marganell que termeneja amb Castellbell "de parte oriente in terminio de Catelobello, et de meridie in sumite Montse Serrado (...)”. En uns textos transcrits per Dolors Bramon, s'esmenta un personatge Be llido, i diu que hi havia un castrum Bellido/Bellid documentat a l'època, prop de Montserrat, per la qual cosa es relaciona amb el primer propietari conegut del castell. El castell també figura en el dot que aporta la comtessa Ermessenda de Carcassona, quan es casa amb Ramon Borrell, comte de Barcelona, de Girona i d'OsonaManresa. Després de varis enfrontaments, la comtessa signa un conveni amb el seu fill Berenguer Ramon I a qui empe nyora entre altres el castell. Més tard el trobem formant part del patrimoni dels vescomtes de Barcelona. La següent dada prové del 10 d'agost de 1062 quan Geribert Guitart promet fideli tat als comtes de Barcelona, comprometentse a lliurarlos la potestat de diversos castells, en tre ells el del Castellbell. El 1079 Guitard, (fill de Geribert) i Ramon Oliba, es diuen senyors de Castellbell. L'any 1111 Guillem Ramon de Castellvell i el seu germà Dorca en són els se nyors eminents del castell, i el 1126 ho serà el seu successor, Guillem Ramon de Castellbell, hereu dels vescomtes de Barcelona. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 30
INDRETS PROPERS El castlà, que defensa el castell, Pere Bertran de Belllloc es va casar amb Sança de Sarroca, i dels seus nou fills, Guillem de Belllloc serà el successor el 1158. En morir, passa a mans del germà Bernat, que era també castlà del castell Nou de Barcelona. El seu segon fill, en Ramon, en seria el successor el 1202. Durant el segle XIII la jurisdicció del castell passa als Montcada, essentne feudatari Humbert de Rocafort. El 6 de març de 1369 Berenguer de Camp ven tots els seus drets sobre el castell a Jaumot Desfar, fill del conseller de l'infant Joan. L'11 de febrer de 1370 el donzell Lluís de Castellbell, fill del difunt castlà Ramon de Castellbell, ven també a en Desfar la seva castlania per 35.000 sous. Margarida Calvet, esposa d'en Desfar, pren possessió del castell el 30 de novembre de 1370. L'hereu és el seu fill Gabriel Desfar. El 17 de desembre de 1393 el rei hipoteca el castell a Berenguer de Cortilles, que l'any 1397 dóna possessió de la part de la jurisdicció que posseïa a Joan Despalau. Gabriel Desfar mor sense testar i sense suc cessió. S'adjudica el castell a Joan Desfar i a Pere d'Esplugues (marit de la germana de Gabriel), però aquest últim li cedirà la seva part. Joan Desfar era casat amb Beatriu d'Altarriba, però quan aquesta mor, es torna a casar amb Violant de Copons. En el testament, Joan Desfar autoritza a Violant, a vendre el castells per pagar els deutes. Blai de Castellet ho compra, i al cap d'uns anys, en fa donació al seu fill Lluís de Castellet (1451).
El Pont vell i la capella de Sant Jaume també corresponen al mateix paisatge històric
El 1453 Bernat de Sarroca el compra a Lluís de Castellet, amb tota la jurisdicció alta i baixa, ci vil i criminal. Bernat Sarroca testa nomenant hereva la seva filla Caterina que es casa amb Bar tomeu Agustí de Maçanet. Amb la guerra civil i el primer alçament dels remences l'any 1462, el castell cau en mans d'en Joanot de Rajadell, que l'ocupa durant 3 anys fins que l'any 1468 Fran cesc de Gàver el recupera. Caterina i Bartomeu nomenen hereu al seu fill Miquel. A les acaballes de 1485, publica una crida on denuncia que els nous assaltants remences li roben els bens espe cificant que al castell hi havia 6 cambres ben proveïdes per ferhi estada, la cuina, el rebost, els graners i els cellers i una casa de carnisseria i que a més van enderrocar la meitat de la torre de St. Miquel. A la seva mort passa a mans del tercer germà, Berenguer Maçanet Sarroca, que mor al 1530 per la pesta, essent usufructuària la seva esposa Elisabet Joana Marcel. Aquesta fineix Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 31
INDRETS PROPERS per casarse i llavors la propietat torna a canviar de mans, a favor de la neboda, Jerònima Dioni sia Maçanet que en una concòrdia, el 1535, restitueix a la seva filla, Joana Girona Maçanet casa da amb el barceloní Francesc Amat i Junyent. Aquí comença la llarga nissaga dels Amat. L’arquitectura popular de les masies A l’edat mitjana, el terme de la jurisdicció del castell i de les parròquies de Sant Vicenç i Santa Maria, comprenia tres veïnats: el Vilar, Sant Cristòfol i Castellbell. El poblament del terme esta va constituït principalment per unitats d’explotació agrària aïllades. L’explotació d’aquestes terres ha perdurat durant tots aquests anys. La distribució d’aquest po blament en masies, cases de pagès i masoveria és un reflex de la seva dedicació agropecuària i es manifesta en una arquitectura popular, simple, de llarga tradició i sense gaires floritures que anirà evolucionant amb el pas del temps i transformant segons les necessitats de cada moment. Les manifestacions presents d’aquesta arquitectura tenen el seu origen en el segle XVI, les més antigues. Tot i que documentalment es pot retrocedir fins uns segles abans (ss. XIIIXIV) en al guns casos. La tipologia de masies és diversa i amb el pas del temps han anat patint transforma cions, afegits i supressions. Moltes d’aquestes conserven els seus cellers, els cups o l’era, ara en desús a causa de les noves tècniques agrícoles i tecnologies.
El Grau i El Puig / Fotos: J. Montlló
Els Abadals i El Santó / Fotos: J. Montlló Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 32
INDRETS PROPERS Es configura en aquests moments l’estructura clàssica de masia, de tres cossos amb planta baixa, pis i golfes. La planta baixa dedicada al bestiar i tasques de producció i magatzematge d’eines i aliments. A la planta pis, la sala noble o de presentació distribueix la resta d’estances i té la llar gada i amplada del cos central. Un segon moment de transformacions arquitectòniques es donarà durant el segle XVIII, sens dubte motivat per una etapa de bonança econòmica. A part de l’am pliació de masies o reestructuracions internes també es construeixen noves edificacions, tal i com es mostra en diverses llindes. S’han documentat masies, de característiques molt heterogènies, en quan a arquitectura, dimensi ons i estat de conservació. La totalitat de les identificades en el Mapa del marquesat de Castellbell de 1780, però també d’altres que es van edificar amb posterioritat. L’extensió del terme determina la ubicació de les masies en veïnats o raval, com el raval del Clot, el Raval del Teixidor, el Raval del Jordi. També tenim el veïnat de Sant Cristòfol, el de Les Comes, la Bauma, el Vilar.
Les Comes i El Grauet / Fotos: J. Montlló D’entre les històricament més importants en base a la seva economia i possessió de terres tro bem el Grau, Viladoms, Genovès , Abadals , el Puig, el Gall, o el Santó Aquest grup, malgrat les ampliacions corresponents a cada època i els canvis d’usos, mantenen un bon equilibri amb l’ar quitectura tradicional i les noves necessitats. D’altres han patit transformacions modernes poc acurades amb aquesta arquitectura secular: el Carner, el Padró, mas Enric, el Brunet. Un tercer grup menys afortunat són aquelles masies que s’han abandonat i s’han anat ensorrant inexora blement, algunes d’elles molt importants històricament. És el cas de les Comes, el Lledó, Vila doms de Dalt, el Grauet o el Plaià, entre d’altres. Les barraques de pedra seca La pedra seca és el nom que pren un tipus d'arquitectura tradicional popular on la pedra s'utilitza en sec, és a dir, sense cap mena de morter, argamassa o material d'unió entre les diferents peces. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 33
INDRETS PROPERS En aquest tipus d'arquitectura les peces es van encaixant pel seu propi pes, presentant tipologies constructives molt diverses. La construcció en pedra seca és un mètode senzill i relativament rà pid, basat en materials locals, sovint pedres de rebuig dels propis camps de conreu, i es realitza fonamentalment a mà. Això ha permès un aprofitament racional dels recursos de cada territori i la seva integració en el paisatge. La pedra seca és un dels principals elements estructuradors dels paisatges rurals de Catalunya, de la conca mediterrània, així com també de molts racons del planeta, i constitueix un testimoni d'una activitat humana ancestral que ha modelat i modela un tipus determinat de paisatge: el paisatge de la pedra seca. Als paisatges de la pedra seca en conjunt i a l'arquitectura de la pedra seca en particular se li atribueixen arreu valors estètics, històrics, simbòlics i ecològics que van més enllà de la seva funció pràctica original. El patrimoni de la pedra seca ha anat disminuint en les darreres dècades amb el progressiu aban dó de l'activitat agrícola i ramadera i amb la modernització del sector, que considera que els tra dicionals bancals ja no són aptes per a una producció mecanitzada.
Barraques del Grau i de la vinya de la Maiola / Fotos: J. Montlló
Barraques del Padró i de la vinya del Garrigó / Fotos: J. Montlló Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 34
INDRETS PROPERS A Castellbell i el Vilar, vinculat al paisatge i al tipus d’explotació, s’han conservat una gran quantitat de barraques aïllades, unes destinades o aixecades durant l’expansió de la vinya i d’altres relacionades amb l’explotació de petites pedreres. La seva cronologia és incerta i difí cil de documentar, algunes però poden ser bastant recents. En qualsevol cas, majoritàriament serien del segle XIX o XX. El seu estat de conservació acostuma a ser força dolent, a causa del seu abandonament. S’han documentat 260 barraques, un 27% més de les que hi havia documentades per l'Observa tori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra. Tenint en compte que a la wikipedra n’hi havia d’ubicades erròniament dins el terme de Castellbell i el Vilar, una no s’ha trobat per què les coordenades no corresponien a la realitat i hi havia alguna construcció inventariada com a barraca que no ho eren. El seu estat de conservació és molt heterogeni. Són construccions en desús, que no tenen mante niment i pateixen amenaces de tota mena: climatològiques, creixement de la vegetació, vandalis me i mals usos. Un dels mals usos detectats és per part de caçadors, que treuen la pedra del caramull (és la que tanca la volta) per què el fum del foc que fan a dins pugui sortir. El problema és que quan acaben o marxen no la tornen a posar a lloc.
Croquis de la barraca de ca La Filomena / Font: Drac Verd de Sitges Viquipedra (3305) La tipologia majoritària de les barraques de Castellbell i el Vilar són petites, de planta circular, amb llinda simple o doble, de poca alçada, amb l’entrada orientada a migdia o a sudest i amb algun armari o tinell a l’interior. Acostumen a estar alçades sobre la roca natural. Extret de: patrimonicultural.diba.cat
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 35
RACÓ DE CONTES I LLEGENDES HISTÒRIES I LEGENDES DE LLEIDA Segons una narració llegendària, que els lleidatans coneixen des de petits i han fet seva al llarg dels anys i dels segles, l’apòstol Sant Jaume pelegrinava per terres peninsulars per a donar a conèixer l’Evangeli de Jesucrist. La popular narració diu que el sant duia per vestit una túnica basta, tota farcida de petxines i un capell, a la ma un bastó que l’ajudava a fer seu el camí, que feia per les calçades que havien traçat els romans pel trànsit de les legions de l’Imperi. La llegenda continua la seva narració tot descrivint que era ja nit entrada quan l’apòstol arribà a Lleida. Anava cansat i famolenc, hauria volgut acollirse dins un hostal que ell, de lluny havia vist al vessant del turó que servia de fonament a la ciutat, per això continuava fent via. De sobte es deturà davant una cruïlla de camins, la calçada tirava dret, riu Segre amunt, per on avui passa el carrer Major dels lleidatans, però era travessada per un altre camí que pujava a la ciutat, en sems que també davallava cap al riu. L’apòstol dubtà una mica, gira l’esguard arreu, bo i cercant a través de les tenebres una ànima compassiva que el volgués orientar. Tot era silenci, tot era foscor....No passava ningú i decidí continuar per la calçada. Sant Jaume començà a caminar a les palpentes, com si amb les mans volgués substituir els ulls. I, malgrat el compte que parava, va aixafar una bardissa i se li clavà una punxa al peu i ja no pogué caminar mes. S’assegué a terra, enmig de la cruïlla. Oh, quin dolor que sentia!. La punxa havia penetrat endins, molt endins i turmenta va el seu cos cansat per la fatiga. L’Apòstol va inten tar inútilment arrencarme l’espina. I, com que patia tant, començà a exhalar gemecs profunds. Tant i tants en va fer, que la llegenda explica com aquests van arribar a oïdes dels àngels del cel que van baixar llum, amb “fanalets” perquè Sant Jaume pogués treure’s la punxa i continuar d’aquesta guisa el seu camí apostòlic. Una altra versió de la narració llegendària diu que els auxiliadors de l’apòstol van ser els mateixos veïns, molt singularment els infants de la ciutat que van sortir amb lluminàries a auxiliar el pelegrí.
Sant Jaume d'Alcoletge. Museu Diocesà de Lleida Tremp sobre fusta. Autor: Jaume Ferrer II Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 36
RACÓ DE CONTES I LLEGENDES La Mare de Déu del Blau Als lleidatans que pujaven a missa a la Seu Vella no els agradava la marededéu que presidia el Pòrtic dels Apòstols. Asseguda en una mena de cadira, la trobaven tan vella i malcarada que en comptes de representar la mare de Jesús semblava la sogra de Judes. Els canonges de la catedral de Lleida van decidir substituirla, per la qual cosa van encarregar al millor escultor de Lleida una nova estàtua, digna de presidir la magnifica portalada d’accés al claustre per la banda de la ciutat. L’artista disposava d’un obrador on aprenien l’ofici mitja dotzena de xiquets, tots ells or gullosos de tenir per mestre aquell gran artista de la pedra. L’home, que ja es feia vell i de vegades li tremolava el pols, es va prendre l’encàrrec com la gran obra de la seva vida. Damunt dels papers va esbossar la imatge d’una noia jove amb cara de sa lut, dreta a la manera de les estàtues clàssiques i amb el cap lleugerament inclinat endavant. Amb el braç esquerre sostenia el Nen Jesús grandet que ja devia gatejar, però que feia l’efecte de ser lleuger com una palla. El Nen mirava a un colom que s’havia aturat amb les ales esteses da munt la mà dreta de la mare i que representava l’Esperit Sant presidint la reunió dels apòstols. Els ulls de la mare, en canvi, no havien mirat el colom sinó més avall, cap els devots que entra ven i sortien del portal. Quan l’artista va tenir més o menys clar el projecte damunt del paper, va canviar el carbó pel cisell i s’enfronta al bloc de marbre. Al cap d’uns mesos, l’escultor havia enllestit el cos de l’estàtua amb el replecs i brodats del ves tit, i la figura del Fill amb els ulls esbatanats i la maneta estesa cap al colom, com si volgués to carlo. Només li faltava la feina més compromesa, que era donar vida i l’expressió al rostre de la Mare de Déu. El vell mestre no se’n sortia. Cap de les cares que primer pastava amb fang tenien l’expressió reflexiva ni la mirada de serenor que ell pretenia infondre a la imatge. Un matí, fasti guejat de provatures i després de manar feina als aprenents, va sortir a fer un tomb per la ciutat per esbarjolarse una estona. Tal volta, en la cara d’alguna jove bugadera del riu podria copiar els gest que li ballava pel cap. Cap al migdia va tornar a l’obrador arrossegant les mateixes cabòries. En obrir la porta, va quedar ve ient visions: la seva estàtua plantava totalment acabada, amb un rostre expressiu que meravellava. – Qui ho ha fet això? – va exclamar. – Que us agrada, mestre? – va fer, sense dissimular l’entusiasme el seu millor alumne. El mestre va fulminarlo amb la mirada: – Qui t’ho ha manat? No és la teva feina mocós! – Jo em pensava…
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 37
RACÓ DE CONTES I LLEGENDES El mestre li prengué el martell de les mans i d’una revoltada el llançà amb força contra la imatge amb la intenció de destrossar l’obra que el rebaixava davant dels seus aprenents. El ferro espe tegà al mig del front de la imatge i de rebot tocà el cap del mestre, amb tan mala fortuna que li encertà el pols i va caure mort. Quan van haver retirat el cadàver, l’aprenent va voler comprova el dany que la martellada havia causat a l’estàtua. El noi es va quedar de pedra davant del prodi gi: el front de la imatge era llis, sense el més petit cop ni rascada, i al mig hi havia sortit una taca fosca, d’un blau moradenc. Com si el cap de la Verge en comptes de ser de marbre, fos de carn i ossos. Van pintarli la cara per fer desaparèixer el morat, però per capes de pintura que hi poses sin, el blau tornava a sortir. La marededéu ferida, coneguda popularment com la Mare de Déu del Blau, va presidir durant segles el Pòrtic dels Apòstols de la Seu Vella. Enmig d’aquella dotzena de sants barbuts encara semblava més jove i bonica. Amb els anys la imatge ha acabat baixant a la ciutat i actualment ocupa un lloc d’honor a l’altar major de la catedral nova. Els lleidatans li tenen molta devoció, sobretot aquells que es dediquen al ram de l’art i de l’ensenyament. Encara que no vagin mai a missa ni bategin els seus fills, entren de tant en tant a la catedral a ferli una visita. Els artistes demanen a la imatge que faci sortir blaus a les seves obres perquè així semblaran més vives. Els mestres li demanen alumnes que ben aviat els superin en coneixements, ja que aquest fet, lluny d’avergonyirlos, els ha de confirmar com a mestres excel·lents. Pep Coll La nit que la muntanya va baixar al riu Llegendes d’arreu de Catalunya Ed. La Galera
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 38
RACÓ DE CONTES I LLEGENDES Lo Marraco La paraula Marraco prové del basc i significa, senzillament, drac. Els seus orígens daten del se gle V a.C., ja fa més de 2.500 anys, que es diu de pressa… A la Catalunya occidental i Aragó oriental preromans, el poblat dels ilergets ocupava les ri ques conques del Segre. Per aquests antics habitants, lo Marraco era molt i molt important, ja que aquest animal simbolitzava el seu Déu, ni més ni menys. Per tant, es tracta d’un símbol molt estimat ja històricament, la seva popularitat no és fruit de la casualitat. Va ser durant les processons de Corpus on va començar a circular un vehicle amb forma de drac monstruós, cap al segle XVI. Tot i venir d’una cultura pagana, es va incorporar amb molta força dins el món tan religiós d’aquella època. No hi ha res que el somriure encantador del Marraco no pugui aconseguir . Té unes mides amb les quals és molt difícil passar desapercebut: 8,5 metres de llarg, 2,9 d’ample i 3,75 d’alçada. Amb aquestes dimensions no ha de sorprendre que el seu pes superi les dues to nes. Es va construir l’any 1957 per l’arquitecte Lluís Domènech Torres. Així que ja fa 59 anys que treu fum pel nas, esperem que no es demani encara la jubilació! Abans de l’actual va haver hi dos més: l’originari, de 1907, i la segona versió, de 1941. El 8 de novembre de 1982, la gota freda del nord de Lleida va fer sortirse de mare el riu Segre, devastant tot al seu pas: fins i tot, un magatzem municipal conegut com les Barques d’en Tòfol. Aquesta era la casa del pobre Mar raco, que va ser donat per mort. Van publicar unes quantes notes de comiat a la premsa fins que el 19 de novembre es va saber la gran notícia: “Lo Marraco” era viu! Una columna del magat zem el va salvar de ser arrossegat per la riuada i tota la ciutat es va alegrar amb la notícia. Es tractava d’un ésser fantàstic al qual feien re ferència els adults quan volien que els nens fossin més obedients. La primera versió del drac, la del 1907, tenia una característica molt peculiar: s’em passava els nens per la boca i els expulsava per la cua! La llengua servia de tobogan articulat. La se gona versió del drac també compartia aquesta pe culiaritat i avui dia, la tercera versió és més pacífica, només vol els xumets. L’entrega dels xu mets representa pels nens el pas simbòlic en què es comencen a fer grans. Extret de: plusfresc.cat Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 39
COL·LABORACIONS
Manuel Font Miró i les creus de boix de Sant Salvador
Manuel Font Miró era fill del farmacèutic Manuel Font Cabot, natural de Tortosa, i de la tarra gonina Àngels Miró Sola. Era perit mecànic, però sobretot va treballar com a dependent en la farmàcia del seu germà Jordi, coneguda a Olesa com la Farmàcia Nova. Manuel Font era un enamorat de Sant Salvador de les Espases. Tant era així que, per tal de re captar almoines per a l'obra de l'ermita, feia unes petites creus de boix que es venien durant els aplecs. No totes eren petites, perquè una de bastant gran encara es conserva dins la capella. També hi col·laborava com a dibuixant amb l'obra de l'ermita. Cal ressaltar, per exemple, la re eixida portada del programa de l'aplec de l'any 1976, aquí reproduïda. Fixeuvos com expressava els seus sentiments envers l'ermita estimada, els seus aplecs i les muntanyes que l'envolten, en un article publicat en el número 161 de la revista Olesa, correspo nent al mes de setembre de 1969: "La muntanya, l'ermita, és evocador... Records de jovenesa, records de gran, però records. Els que durant anys hem pujat, hem viscut amb joia l'ambient d'aquesta diada, ens hem enfortit i n'hem gaudit, com també n'hem pogut tenir algun record trist. Tot, en conjunt, una mica de gar buix, com és en realitat la vida. Aquesta unió de coses fa que si un any no pots pujarhi, et sàpi ga greu; ho desitges. I és que, un cop dalt, després de l'esforç. s'és més bo, més germà i la teva ànima esclata en un himne d'acció de gràcies vers aquest Déu Salvador. La vista panoràmica que té, és tan formosa que no cansa de contemplar. És Montserrat i aquestes punxes o formes són tan boniques! No et fan por. També sents les campanes com toquen en el monestir, aquell so... aquells moments... Tot és bonic, tens pau, joia, repòs. Ara que he pujat a les grans muntanyes, sense fer escalada, però les he vistes molt de prop, us diré que m'agraden, són majestuoses, feréstegues, et sents impotent, però... i la dolçor de Sant Pere, Puig Ventós, Sant Salvador? Aquests perfums de farigola, romaní, espígol es troba a faltar. Aquí la muntanya és més assequi Foto: Jaume Morera ble a l'home. Potser perquè la conec més, és per això que l'estimo més". Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 40
COL·LABORACIONS Manuel Font era un dibuixant excel·lent. Va col·laborar durant un cert temps amb la popular re vista En Patufet. També i durant molts anys amb el setmanari Olesa. Ell mateix ho explicava en una entrevista que li feren, el novembre de 1969, amb motiu de cloure la seva col·laboració. De ia que des de l'any 1957 havia dibuixat els personatges que apareixien en la secció "Diga... di ga...", en total uns cent vint dibuixos. Una petita gran galeria d'olesans. En preguntarli l'entrevistador, Sr. Subirachs: "¿Cómo definirías este estilo tuyo tan personal?", ell respongué: "Procuro sintetizar el aspecto amable de la persona". Aquesta entrevista era il·lustrada amb l'autoretrat que s'adjunta.
Creu de boix feta per Manuel Font
Portada del programa de l'aplec d'Olesa a Sant Salvador de l'any 1976.
Àngel Manuel Hernández Cardona
Amb el suport de difussió de:
AJUNTAMENT DE VACARISSES BIBLIOTECA EL CASTELL Us recordem que, si voleu, podeu accedir a tota la informació de l'Ajuntament de Vacarisses i de la Biblioteca El Castell, clicant sobre les respectives icones.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 41
COL·LABORACIONS
Nadal, Déu neix en tu «Déu ha de néixer en tu; si Crist hagués nascut mil vegades a Betlem, però no hagués nascut en tu, romandries perdut eternament.»
Qui s’expressava amb aquestes paraules fou Àngel de Silèsia, conegut amb el nom llatí d’«An gelus Silesius» (+1677), un místic alemany renà del període posterior a les guerres de religió en tre protestants i catòlics, que assolaren el continent europeu, després del Concili de Trento (1563). Aquell període de violència i caos viscut pel silesià el varen portar a cercar la pau en la tranquil·litat de la contemplació mística de Déu, inscrit en el corrent espiritual del misticisme renà, situat doncs al voltant del Rin. Què és Nadal? En què l’hem convertit? Jo m’ho demano cada vegada més, perquè estem celebrant el naixement de Jesús a Betlem, aquella terra tan torturada i maltractada. Les tendències secularit zants de la nostra societat convida a desitjarse bones festes, però no tan bon Nadal! Si més no, els cartells lluminosos que els ajuntaments pengen als carrers va en aquesta direcció. Nogensmenys, el que realment celebrem és l’aniversari del naixement de Crist a prop de Jerusalem. Però com és possible celebrar alguna cosa que va passar fa tant de temps? Quin significat pot te nir per a la gent d’avui? Cert que, primer de tot, és un aniversari d’un personatge històric molt important. Tant, que el temps ja no es compta, com es diu als evangelis, a partir dels empera dors, reis o governadors de torn, sinó a partir del naixement d’aquest personatge, fill de Maria de Natzaret. El mínim que es pot dir és que resulta curiós i extravagant, vist així. No seria un aniversari com un altre, malgrat tot. Perquè tenim l’experiència i la consciència que amb Jesús passa alguna cosa, que ell encara cueja, enmig de la societat actual que malda per viu re com si Déu no existís; que sembla com si no volgués donarhi gaire rellevància. I no obstant, continuem celebrant Nadal. Home, de fet, ja deu ser un gran èxit que això passi, que per uns di es, aparquem les raons, marquem una treva en les nostres guerres i ens desitgem bones festes! Però de res no serviria, i ho deia Silesius, si Jesús no naixés en el cor humà; és a dir, en el més profund del propi ésser; això és, en l’ànima, en el caràcter, enteniment, intel·ligència i voluntat. I com pot néixer? Doncs perquè la persona, temple de l’Esperit Sant (1Co 6,19), pot rebre la lla vor divina en el seu cor, el sojorn de l’ànima; llavor de la Paraula de Déu i dels sagraments, so bretot gràcies a l’eucaristia, cos ressuscitat del Crist. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 42
COL·LABORACIONS Des de molt antic, l’Església ha considerat que hi havia dos dies fonamentals l’any per rebre la comunió: Nadal i Pasqua, perquè sense Nadal, no hi ha Pasqua. Sense encarnació, no hi ha re surrecció. Sense el Verb encarnat, no hi ha Verb passionat, mort i crucificat per a la resurrecció. M’ho feia recordar, si us plau per força, una felicitació anònima que trobada sota la porta del ga ratge de la rectoria, adreçada a, textual, «la secta catòlica» i, dins una fotografia d’un quadre de la passió de Crist amb el comentari «un pare no abandonaria mai el seu fill!» La veritat però, és que molts pares i mares, al llarg de la història, sí que han abandonat els seus propis fills; fins i tot som testimonis a les notícies com alguns fins i tot els han provocat directament la mort. El Déu cristià, en canvi, ha cridat de la mort el seu fill únic per a agermanar la humanitat sencera en el món de la resurrecció i de la vida. Fins i tot els més miserables, els més pobres, aquells que experimenten la seva vida sense sentit, carregada de sofriment i de misèria, poden emmirallarse en Jesús, que ha donat la vida per la seva immensa família, per tots els qui, arreu del món, vul guin en ell dipositar la seva fe. No és en va que aquests dies ens repetim una cosa que deia Ire neu de Lió (+202), «que Déu s’ha fet home perquè l’home esdevingui Déu.» Estimat lector, que et prens la molèstia de resseguir aquestes línies en uns dies tan assenyalats, que potser busques una pista per experimentar més autènticament les festes presents: bon Nadal! Que els parenostres no ens facin perdre les avemaries! Que no ens descuidem de visitar el mis teri que se’ns convida a viure, amb veritat, amb llibertat, amb fe i senzillesa, amb humilitat i obediència, com feren els pastors i els mags de l’Orient. Tan sols aleshores serem capaços d’in fantar Jesús en el nostre cor. En això, que deia un altre místic, Mestre Eckhart (+1328), ens assemblem molt a Maria, la mare de Déu, «qui va in fantar abans Jesús en la seva ànima que no pas en el seu cos»; i si el va concebre en les seves entranyes, amén, fou perquè primer el va rebre en el seu interior personal, en el seu sí íntim, en el seu jo profund. Fem el mateix nosaltres i Nadal, un nou naixement, il·luminarà cada dia la nostra vida.
Bíblia de l’abat Oliba de Ripoll, s. XI Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 43
Jordi Castellet i Sala Teòleg i escriptor
COL·LABORACIONS
L'àngel de la fantasia
No hauríeu pogut concretar la seva fesomia. L’àngel de la fantasia no estava circumscrit a cap límit: en ell tot era canvi, tot era variació sempre nova, sempre viva. L’àngel de la fan tasia era la pura llibertat imaginativa, una espontaneïtat de color i de formes, una esponta neïtat de sons i de danses i d’acció. Sempre canviant, anava pel món creant constantment vida nova, formes noves, colors variats. Al seu pas, la grisor esdevenia cromàtica, la inèr cia passava a ser novetat i energia alhora. Al seu pas tot es transformava, sempre nou i divers, com en un calidoscopi infinit i can viable, que variés constantment de formes i de colors, giravoltant eternament davant els ulls dels homes. I que n’era de bell i d’humà tot el que en sortia! Al seu pas, les ciutats es revestien de colors virolats: parets i finestres i portes, tot era una dansa de colors i de formes; els homes s’abillaven de mil formes, acolorides i fantasioses. Els habitacles i les escoles, les fàbriques i les oficines, tot esdevenia ple de colors vius i alegres. Al pas de l’àngel, la llum brillava en el cor dels homes i les cançons brollaven de llurs boques, abans resseques. Tota la vida esdevenia una mica festa sota l’esguard de l’àngel de la fantasia. Aparegué com una tramuntanada de llum, dansant esbojarrat, cantant i rient. Revestit de grocs i vermells, de blaus i morats, de negres i daurats, blancs i verds, tots, en un joc ale gre i festiu. La seva capa voleiava per l’aire i els colors s’escampaven per arreu com per un joc de mirallets i de prismes. Llum virolada, núvols opalins i daurats, gotes d’aigua de mil colors, estrelletes del cel i pètals de flors brollaven d’ell com d’una deu d’aigua, com d’un saltant de cabellera de plata. I l’àngel reia i reia, i cantava i dansava, dut enllà per la fantasia sense aturador. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 44
COL·LABORACIONS –Vine em digué. Dansa amb mi, amic, i sadolla’t de color i de forma, de sons i de moviments. Omple’t els ulls de llum, omple’t el cor de vida, omple’t d’il·lusió l’es perit, d’il·lusió i de somnis. I emplena el món de color, de bellesa i de moviment, in cansablement. El vaig seguir il·lusionadament, captivat. Com dansàvem pels aires i pels prats i per les platges de sorra daurada, com dansàvem amb els estels i les aigües i el vent! I amb la nos tra dansa tot dansava, tot s’omplia de color i de novetat. Dansàvem, dansàvem pels espais infinits, i cantàvem cançons noves d’amor i de fantasia. – Veniu, humans deia; veniu, àngels; veniu, estels, ompliuvos de la meva festa, empleneuvos del meu goig de viure, de tot allà que de bell i d’amable hi ha pel món. Veniu i sacieuvos de la llum de mil colors que brolla de mi, sacieuvos de la simfonia de tons, de la gamma variada de la meva paleta d’artista. Veniu i sacieu vos de les cançons de festa i de la música indefinible. Veniu, que la fantasia és be lla i la vida és noble! I tot s’omplia de fantasia, d’una fantasia simple i pura, perquè la fantasia pot ser tan sim ple com una línia en l’espai. O s’emplenava d’una fantasia capritxosa, esbojarrada com brodats de randes. I el món esdevenia nou al pas de l’àngel, acolorit i serè ensems.
Quan hagué passat l’àngel de la fantasia, tots els nostres ulls brillaven, brillaven com postes sense terme, com onades enjogassades, com milers d’estrelles d’un cel de calma.
Jordi Llimona i Barret
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 45
COL·LABORACIONS
HISTÒRIES I LLEGENDES DE LLOCS MÀGICS d'Enric SánchezCid Hi ha llocs que desprenen una sensibilitat especial. Llocs on, des de l'albada del temps, l'home ha considerat màgics, poderosos. I ho ha fet notori a través de les llegendes, edificanthi menhirs, temples, santuaris o aprofitant els recursos que la naturalesa l'hi ha proporcionat per quedar atret pel seu misteri.
ESCART (Mare de Déu de la Roca. El Pallars Sobirà) A 9 km. de Llavorsí, en direcció a Vielha, s'arriba a Escaló. Un ampli aparcament queda junt a la carretera i al peu de la seva església parroquial. Es tracta d'un poble, com molts altres del Pallars, on s'aprecia la típica estructura medieval (restes de la muralla, cases adossades a la mateixa i el carrer major central) amb cinc portals i la torre El Castell, que dóna pas al carrer Major. Del nord de la població, en direcció a Vielha, poc després de la darrera casa i a mà esquerra, surt la carretera a Escart (3 km.), ben indicada, asfaltada, però estreta (atenció!), que voreja el riu. La seva situació estratègica en aquesta Vall, fa entendre el per què va ser un punt de gran im portància del comtat del Pallars en el segle Xlll, com també en temps dels Cardona, que el rebe ren en jurisdicció d'en Ferran II, fins que en el segle XVIl passà als ducs de Medinaceli.
Escart
El riu Escart és d'origen glacial i es troba en caixat. A poc d'iniciar la pujada i dominant la Vall i la població d'Escaló s'aixeca, a prop de la carretera, una torre de guaita del segle XI de planta circular, d'uns 7 metres de diàmetre i uns 15 m. d'alçada. Sembla que estava coro nada per merlets. La portada, elevada de la seva base i avui tapiada, és d'arc de mig punt, amb dovelles de llicorella. S'hi aprecien dues espitlleres, una finestra i varis forats per en caixarhi bigues.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 46
COL·LABORACIONS Seguint carretera amunt i a 1 km. abans d'arribar al poble d'Escart hi ha un aparcament on cal deixar el cotxe. Queda immediatament a sota de l'ermita de la Roca, on es venerava una imatge de la Mare de Déu. Tot seguint a peu la carretera i a uns cinccents metres més a munt, surt de mà dreta el corriol que, pujant i vorejant el single, que cau en plomada, mena a l'ermita. Com sigui que el camí, si es mira avall, pot provocar vertigen, és recomanable fixarse on es va posant un peu i l'altre i, a la vegada, contar el passos: en vaig contar 1041... una ma nera com una altra per distreure's (fins a cert punt!) i no valorar el precipici. Quan s'acaba el sender, apareix una escala de pedra amb 45 esglaons fins a la portada (situada a ponent de l'ermita) d'arc de mig punt, adovellada i amb la recent inscripció any 2002 en que va ser restaurada: encara hi resten en l'aparcament on he deixat el cotxe part de la maquinària que utilitzaren per pujarhi el material de construcció i que també hi va col·laborar un he licòpter.
Jordi Contijoch
Ermita de la Mare de Déu de la Roca
D'aquesta construcció no hi ha massa documentació escrita. Maria Lluïsa Cases i Loscos1 en fa referència quan diu que Sant Martí d'Escart i Santa Maria d'Escart es citen en un do cument del 1082. Josep Mª Gavín2 es refereix a la capella com una construcció romànica. En canvi, en una pàgina de la WEB podem llegir: ... és una capella de reduïdes dimensi ons, els orígens de la qual es troben a principis del segle XVIII. El que avui (agost 2004) es pot trobar és una ermita d'estil romànic, construïda en l'època barroca sobre una base romànica. Queda adossada a la roca per la banda de tramuntana i part de la teulada. Capçada per un absis pla, sense diferenciar. En el frontis, a ponent, s'obre una Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 47
COL·LABORACIONS espitllera i s'aixeca el campanar d'espadanya d'un sol ull a prop de la façana de migjorn, si tuada a la vora del penyasegat i d'un replà, delimitat per un mur sense comunicació. L'interior és irregular per la prominència que fa la roca dins la nau. No hi ha cap imatge i com sigui que en el poble d'Escart tampoc vaig poder veure cap dels seus habitants, no vaig pas esbrinar què s'ha n'havia fet de la primitiva imatge de la Mare de Déu i l'Infant. Per referències, tinc entès que n'hi havia una, doncs la llegenda conte la tan repetida ver sió de la trobada per un toro que s'agenolla i no hi ha manera de ferlo marxar del lloc... Quan ets allà dalt, arrapat al pendent de la muntanya, et preguntes com pot ser que el toro s'hi podia mantenir dret sobre les seves quatre potes...
Dibuix de l'autor
Des de l'interior de l'ermita
Ara bé, un cop més el toro ha fet acte de presència en aquest esdeveniment, sia llegenda o història modificada. Sempre hi ha la presencia d'un toro amb les llegendes de les trobades. El toro ve a ser l'instrument providencial que posa al descobert la imatge de la Mare de Déu i, junt amb la font, és el principi del ressorgiment d'un Santuari. Des de l'època dels faraons d'Egipte, el toro encarnava el poder creador del rei i en aquella cultura hi trobem que el sol pren la forma d'un toro d'on neix la naturalesa sen cera i aquest mateix sentit, que el toro és indissociable de la creació del rei, es troba en la major part de les civilitzacions i, concretament, en els celtes, on el sacerdot menja carn de toro abans de dormir i, al despertar, elegeix d'entre els escollits al sobirà que se li ha aparegut en el somni3. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 48
COL·LABORACIONS El Cap dels seguidors de Mitra4, culte que va competir amb el cristianisme en el seus principis, donava mort al toro perquè renaixés la vida i al mateix temps que un raig de sol queia sobre ell, el fidel o l'iniciat rebia la sang de la bèstia immolada. Fent un salt més endavant, es té referencia que en casi totes les catedrals hi havia esculpit un la berint (que sempre ha anat lligat al minotaure, el torohome que Minos va tancarlo horroritzat de veure aquell monstre) i que foren destruïts, voluntàriament, en èpoques següents, per tractar se d'imatges paganes.
El toro Apis
El Minotaure (gravat de Picasso)
Les llegendes dels nostres sants li han dedicat un ampli espai al toro. A Tolosa de Llenguadoc, l'església de Sant Sadurní (Saint Sernin) es va edificar en el lloc on fou sacrificat aquest sant lligat a un toro salvatge i, en un baix relleu de la portalada de ponent, es representa al màrtir dempeus acompanyat de l'animal. També en la llegenda de la fundació de l'abadia de Saint Michel hi ha un toro, quan l'arcàngel li diu al bisbe que edifiqui el temple en el lloc on trobarà un toro que uns lladregots havien amagat. Amb tot això veiem que en el món cristià el toro és l'intermediari del qual Déu es serveix per a introduir el culte a la Mare de Déu en aquell determinat putxet o vall.
1) Catalunya Romànica. Vol. XV, pàg. 64. 2) Gavín i Barceló, J. M.: Inventari d'Esglésies. Vol. 9, pàg. 49, foto 74. 3) Jacq, Christian: "El Iniciada" Ed. Mnez. Roca, 1998. 4) Mitra: divinitat irànica que apareix en un text del segle XIV aC. i en la religió de Zaratustra deixa d'ésser una divinitat. Posteriorment el seu culte es difongué per Occident i es representava en el moment de matar el toro còsmic, que morint dóna origen a la vida. Era una religió reservada als homes i, a partir del segle l dC., comença la seva gran difusió, arribant a ser la religió oficial de l'Imperi romà fins al segle V en que es fa present la seva decadència oficial. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 49
Vilaweb
Com cada any, fent el pessebre de la plaça Joan Bayà Fotos: Ajuntament de Vacarisses
Foto: Toni Masana
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 617 Gener 2020 Pàg. 50