620 - ABRIL 2020

Núm. 620 ­ Abril de 2020

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora acollidora ii fraternal frater‐

Ceràmica de la Moreneta (1962) a la façana del núm. 55 del carrer Major de Vacarisses Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 1

SUMARI

Vacarisses, balcó de Montserrat

Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 8 Dites populars 9 Racó de la poesia 10 Vacarisses, balcó de Montserrat 11 Llibres 16 Des de Viladecavalls 18 Dels diaris 20 Indrets propers 30 Col·laboradors 34

Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jordi Badia, Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 9241­2014 (de la versió digital)

Foto de la capçalera de la portada: Isabel Roumens

ESGLÉSIA DE VACARISSES HORARI DE MISSES Dissabtes: 8,00 del vespre Diumenges. 2/4 d'11 del matí

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 2

PÒRTIC

Prudència i seny davant un repte per a la salut L 'expansió progressiva de la malaltia generada per l'anomenat coronavirus està arribant a la ma­ joria de continents del planeta. Les notícies que ens arriben cada dia sobre aquest cas que afecta la salut de milers de persones són molt preocupants. Hi ha una alerta d'abast internacional i l'Organització Mundial de la Salut parla obertament d'una possibilitat de pandèmia sense acabar de declarar­la formalment, encara. Dia rere dia, la llista d'afectats i de defuncions va augmentant a mesura que creix la incertesa sobre l'origen exacte d'aquest greu problema. A Catalunya, se­ gons xifres oficials, ja són 18.773 els casos positius i 1.672 persones han mort (31/03/20). Com en anteriors ocasions, es generen hipòtesis de tota mena que no fan altra cosa que augmentar la preocupació de tots plegats. La salut és un tema cabdal a les nostres vides i qualsevol dubte que es generi sobre aquesta necessita una resposta clara i directa.

Malauradament, res fa pensar que pugui arribar una solució definitiva a curt termini contra aquest Covid­19 (acrònim anglès de la malaltia infecciosa per coronavirus), però sí que podem intuir que tard o d'hora apareixerà alguna vacuna que pugui aturar­lo atès l'esforç que hi ha per part de laboratoris de tot el món per aconseguir­la.

L'extensió de la malaltia està posant a prova els sistemes sanitaris públics de bona part del món, entre els quals, el nostre. Els protocols d'actuació esdevenen vitals en una circumstància com aquesta. La seva aplicació en temps real demostra, en cada cas, la seva vigència o deficiència.

Tanmateix, aquesta crisi sanitària també esdevé, col·lateralment, una crisi econòmica d'abast in­ calculable a hores d'ara. Les borses estan patint daltabaixos històrics i tots els organismes inter­ nacionals ja preveuen una desacceleració molt important. El seu abast és imprevisible, però afectarà a tots els sectors. Per als països que són destinació turística, com és el nostre cas, el co­ ronavirus pot frenar una temporada que és cabdal per al calaix de milers d'empreses, petites i grans. És evident que la primera prioritat en tot plegat és aturar el brot i trobar el guariment defi­ nitiu per a tots els afectats, però també ho és que el coronavirus mostra amb tota la seva força la vulnerabilitat d'un món globalitzat.

Posem seny i prudència davant tot plegat. Fugim dels alarmismes i actuem amb la preven­ ció que cal davant de qualsevol alerta que ens pugui arribar.

Extret de: diaridegirona.cat (08/03/20) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM Quaresma 1 A 20 Mt 4, 1­110

Tentazione di Cristo ­ Sandro Botticelli (1482) Capella Sixtina (Vaticà)

Tres temptacions. Tres embranzides que des de sempre han fet anar de cap per avall a totes les institucions humanes. No crec que se’n hagi escapat cap. Ni les religions. La nostra, tampoc.

Maleïdes pretensions! Un bistec és fantàstic. Ben tendre i a la planxa, que bo que és!

Però si és passat, no val res. Les coses més sagrades si es fan malbé amb les destralades del poder, del prestigi i del diner, els passa com al bistec... que ni els gats el volen. El poder i el diner embafen. Per més poder, prestigi i diner que hi hagi, la mentida, (la veri­ tat passada), mai no serà una veritat. Mai les coses falses es tornen veritables, ni les mentides aconsegueixen ser veritats.

L’únic prestigi que val la pena, és passar pel món fent el bé. Jesús era manyac amb els que no tenien pretensions. No es repenjava amb els que tenien la paella pel mànec. Va venir a servir, no a manar i no per fer passar el clau per la cabota. No feia servir el po­ der per ajupir tothom als seus peus: només per escampar el bé a dojo. Passar pel món fent el bé i deixant petjades d’amor, això és fer bona feina. Arrambats al poder, fer la gara­gara al prestigi i repartir la xavalla (calderilla) entre els pobres, això és rentar la fe amb un drap brut.

Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM Qui ho ha dit que no hi ha Setmana Santa?

Que no heu vist la immensa processó de gent, sense vestes ni manaies, que dóna positiu del coronavirus?

Que no veieu el Via Crucis del personal sanitari pujant al Calvari de la pandè­ mia, desbordats de forces i amb l'angoixa de no donar l'abast?

Qui digui que el Natzarè no sortirà aquesta Setmana Santa és que encara no l'ha reconegut en els sanitaris de bata blanca i de cos fi que es carreguen la creu del dolor dels afectats.

Que no veieu tants científics i metges que suen sang i aigua, com a Getse­ maní, per trobar un tractament en forma de vacuna?

Que no diguin que Jesús no passa aquest any pels carrers quan hi ha tanta gent que ha de treballar per fer arribar els aliments i els fàrmacs a tothom.

Que no heu vist la corrua de Cirineus que s'ofereixen per ajudar d'alguna ma­ nera a portar les creus pesades?

No veieu quantes Veròniques que s'exposen a infectar­se per eixugar el rostre dels afectats?

Qui diu que Jesús no cau a terra cada vegada que sentim les xifres fredes de noves víctimes?

No estan vivint la Passió tantes residències geriàtriques, plenes de gent gran i cuidadors amb factors de màxim risc?

Que no és una corona d'espines pels nens i nenes que han de viure aquesta crisi tancats, sense entendre­hi gran cosa i sense poder córrer pels parcs i carrers?

No se senten injustament condemnades les escoles, universitats i botigues que han hagut de tancar?

Que no són assotats tots els països del món pel flagell d'aquest virus?

No fan com Ponç Pilat, que se'n renta les mans, els dirigents que només bus­ quen algún rèdit polític de la situación?

No pateixen, impotents com els deixebles sense el Mestre, tantes famílies com­ finades a casa, moltes amb problemes, sense saber com i quan s' acabarà tot?

No és el rostre de Maria Dolorosa el que es reflecteix en tantes mares i familiars que sofreixen la mort d'éssers estimats i encara a distància?

No és com arrencar les vestidures l'angoixa de tantes farrúlies i petites empre­ ses que veuen despullada la seva economia?

No s'assembla a l'agonia de Jesús la manca de respiradors que hi ha a les UCI del país?

Que no diguin que no hi haurà Setmana Santa, que no ho diguin, perquè segurament mai el drama de la Passió no havia estat tan real i autèntic.

Reflexió de Mossèn Miquel Àngel Ferrés ­ Març 2020 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Faves saltades amb tallarines Ingredients: 200 grams de tallarines (pasta) Tinta de calamar 1 pebrot vermell 200 grams de faves tendres 2 grans d'all 4 cullerades d'oli d'oliva verge extra Pebre de Caiena en pols Sal Pebre negre

Feu bulliu la pasta i reserveu­la.

Escaliveu el pebrot vermell i, mentrestant, lamineu els grans d'all.

En una paella, salteu les faves amb l'all i l'oli i salpebreu­les.

Serviu una muntanyeta de pasta. Al voltant, poseu­hi les faves, acabeu­ho amb el pebrot escalivat, pelat i tallat a tires i, si voleu, empolseu­ho amb el pebre de Caiena en pols.

Quimeta i Conxita Font Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 6

CAMPANADES Mare de Déu del Remei Molleràs i Les Illes (Vallespir)

És una església molt poc documentada, al llarg de la història. Un esment del 1145 i un altre del 1148 són els més antics, mentre que se n'han trobat d'altres del 1199, 1279 i 1280; en tots aquests documents consta com a Santa Maria de les Illes (sovint en llatí: Insulis). En canvi, el 1579 és denominada Nostra Senyora de les Illes, o simplement Església de les Illes. El 1639, en una reordenació de les parròquies de la zona, les parrò­ quies de Riunoguers i de les Illes esdevenen sufragà­ nies de la de Santa Maria de la Clusa, on residia el rector que havia de tenir cura dels tres llocs. El segle XIX esdevingué santuari, amb l'advocació de la Mare de Déu del Remei, nom amb què es coneix actualment.

L'església ha rebut moltes transformacions al llarg de la història, però s'hi pot reconèixer encara una nau principal capçada a llevant per un absis quadrat. Damunt d'aquesta planta original, s'obriren cap a finals del segle XVII, ja molt tardanament, dues sagristies, una a cada costat de l'absis, i dues grans capelles a banda i banda de la nau. La volta, tant de la nau com de l'absis, és de canó. Uneix aquestes dues parts de l'església un arc triomfal senzill, d'un sol plec.

Es conserven dues finestres originals: la central de l'absis i, a l'altre extrem, la del frontis occi­ dental. La porta és a migdia, prop de l'angle sud­oest del temple. Està formada per un arc de mig punt amb dovelles ben tallades, un timpà llis i una llinda feta d'una pedra d'una sola peça.

L'església fou sobrealçada per tal d'incorporar­la a la fortificació del lloc de les Illes, de la qual queden restes al costat sud­est de l'edifici.

La part més antiga de l'església, datable al segle X, és l'absis quadrat, clarament prerromànic. La nau pertany a una edificació del segle XI, possiblement d'ampliació de l'església original, més petita, mentre que les sagristies i les capelles, com ja ha quedat apuntat, són del segle XVII.

Extret de: ca.wiquipèdia.org Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL

Passar de llarg dels problemes que ens empenyen, del color que siguin, del nostre veïnatge, ens provoca aïllament, fredor i un tan se me’n dóna que ens allunya de tothom i fins de nosaltres mateixos. Tot plegat fa que trepit­ jant terra de pas tindrem els sentiments a la quinta forca...

Si ens acostumem a reaccionar malhumorats, remolejant i rondinant, quan buscarem els antics amics o els propers, no n’atraparem cap. No és pas a so de tabals que s’agafen les llebres...

Perquè arribi la pau cal que trobi les portes obertes de pal a pal. Si troba les portes del veïnatge amb la balda posada, passarà de llarg i li costarà tornar de nou...

Arronsar­se d’espatlles davant les dificultats i no plantar cara a les adversi­ tats, mastegant pactes de mala mort, no podràs mai fer­te un fart de riure.

Et sentiràs esclafat...

Si ens avesem a opinar sense garbellar els pros i contres i decidim tirar pel dret, ens estimbarem; i els que s’estimben a dretes, es precipiten al fons; si es cau al clot, no sempre es troben matolls per arrapar­se i sortir­ se’n. Fa basarda. Demaneu­ho als que s’han estrellat per manca d’una mica de seny...

De pensaments caçats al vol tothom n’atrapa; caça’n un i envia­me’l.

Gràcies!

Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 8

DITES POPULARS Refranys sobre la pluja A les nou vés­te'n al llit; tant si plou com si no plou, vés­te'n al llit a les nou.

A les tres gelades, pluja segura.

A Ridaura, quan plou la deixen caure.

A Begur, pluja segur.

A blat tardà, sempre hi falta una pluja.

A Santa Catalina pins, esteperes i arbocers, tant si plou com si fa sol l'amo sempre està a recés.

A terra fluixa, pluja per la sembra, i per Santa Agnès i ben poca més.

A bona hora plouen figues.

A casa nova, no hi plou.

A la bossa dels capellans, si no hi plou, hi plovineja.

A la dreta pluja i a l'esquerra vent, als dos llocs gran tempesta.

A Torrent (Illes), de la merda en fan paret, quan plou tot se mou i quan fa vent, tot se sent.

A tot arreu hi ha fang quan plou.

A tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou.

Abril plovent, maig rient.

A l'abadia, quan no hi plou, hi degota.

A l'abril, o vint­i­un dies plou o seixanta podràs prendre el sol.

Abril plover i maig ventós, fan l'any ric i profitós.

Abril que surt plovent, al maig crida rient.

A l'agost, plou quan és fosc.

A l'agost, pluges o tronades a la tarda i a la nit.

A les deu bromes de la Vall d'Aran, pluja endavant.

Adéu­siau! que és tard i vol ploure i la bur­ ra no es vol moure.

Aigua (o pluja) abombollada, aigua de du­ rada.

Extret de: tematic.dites.cat

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 9

RACÓ DE LA POESIA Camí Camí, camí! Per què t’amagues enmig de branques i esbarzers?

Vols que m’endinsi per obagues fent­me oblidar el poc que he après?

Les flors que ornaven els teus marges ja s’han pansit i res no hi creix, tinc plens els peus d’esgarrinxades i l’horitzó se m’esvaeix.

Gran vent plujós Gran vent plujós que argentes les pinedes i torces oliveres glacials fes rodolar més boires pels cimals, bat­me a la faç les teves ales fredes.

Ajaça núvols contra les auledes, cau sobre el món, angoixa dels fondals; avui esclaten joies nupcials; no tem el cor les opressores cledes.

Canta el merlot que el sol d’abril rodola, vaixell de primavera triomfant, damunt les boires folles cavalcant,

Amic camí, per què m’enganyes?

Per què m’allunyes dels companys?

Mentre ells s’enfilen per muntanyes tu fas que em perdi per viaranys.

Quan de vailet la dolça mare te’m va mostrar ample i ben dret veig que te’n reies, sabent que ara et tornaries tort i estret.

Amb il·lusió cerco les terres on creixen fèrtils els amors, però tu em menes entre guerres, que amb odi i fam trenquen els cors.

Pedres punyents, sense dreceres, m’has de posar si vull seguir, però ni pors, ni mil tarteres, faran que et deixi... ets el Destí.

Francesc Xavier Coderch 22/02/2020

i l’alt xiprer que el negre vent esmola ja aquesta nit em dallarà els estels a la prunera en flor dels tendres cels.

Maria Teresa Vernet

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 10

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Colla castellera

POTES ROGES

Actuació a la plaça Joan Bayà, dins els actes del Dia de la Dona (8 de març)

La colla castellera dels Potes Roges, porta ja uns mesos assajant i participant a actes del municipi com la Festa del Mussol i La Marató de TV3. Es va constituir com a entitat el passat 7 de febrer. Aquest és el principi, els desitgem sort i constància.

Amb l’objectiu de continuar creixent i consolidar els castells per actuar en places i festes majors, els Potes Rojes assajaran al gimnàs de l’escola Pau Casals, els divendres al vespre. La previsió és ampliar­ho també als dimarts. Com a color identificatiu de la colla, s’ha triat l’argila, en consonància amb l’entorn natural de Vacarisses, de terra vermellosa. Per dissenyar l’escut i el logo de l’entitat, han convocat un concurs públic.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 11

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT DES DEL CINGLE. RECULL DE GOIGS

GOIGS A LLAOR DE LA BONDAT DE DÉU (XII) amb motiu del coronavirus Pare Déu, Bondat eterna, escolteu el crit i el plor: Expandiu la flamarada quan s’acluca l’horitzó.

1 4 Acudim amb l’esperança, L’enemic el món espanta amb la fe i l’amor ardent i el tenim tots al damunt, aquest món que es desespera que presenta la cruesa amb els crits de tanta gent, amb les urpes sempre a punt. amb l’assot que es amenaça Esquiveu­nos la boirada hem perdut la serenor: sadollant­nos de claror: Expandiu la flamarada Expandiu la flamarada quan s’acluca l’horitzó. quan s’acluca l’horitzó.

2 La pandèmia desfrenada aparteu del món esquerp i escolteu, Déu Pare­Mare, els batecs del cor superb que esgratinya les entranyes posant traves al perdó: Expandiu la flamarada quan s’acluca l’horitzó.

5 Pare Déu, el cor se’ns glaça: i ha un enigma que ens confon, una plaga planta cara i amenaça tot el món. ens esclafa la basarda l’amenaça i el terror: Expandiu la flamarada quan s’acluca l’horitzó.

3 Sense fressa, a la callada, l’enigmàtic s’ha esverat des dels plecs de l’ampla Xina el món s’ha desesperat, És un virus sense entranyes que ha escampat arreu la por: Expandiu la flamarada quan s’acluca l’horitzó.

6 Inspireu, oh Déu, la ciència i el seny mèdic abrandat, que llueixi l’embranzida la salut que s’ha esbotzat.

Tornarà la pau preuada si preneu, Vós el timó: Expandiu la flamarada quan s’acluca l’horitzó.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

7 És molt crua la derrota...

Els humans s’han desvetllat assajant fer de la terra una gran fraternitat amb l’ajuda i amb l’empenta i amb rebrots de germanor: Expandiu la flamarada quan s’acluca l’horitzó.

8 “Estimeu els uns als altres, Estimeu­vos com germans...”

Si la fe ens empeny els passos, si ens donem, plegats les mans la llavor de la bonança serà l’eina del perdó: Expandiu la flamarada quan s’acluca l’horitzó.

Pare Déu, Bondat eterna, escolteu el crit i el plor: Expandiu la flamarada quan s’acluca l’horitzó.

Sebastià Codina i Padrós 19 de març de 2020

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT El Cor de Vacarisses, com ja és costum i sempre que pot, participa en tots els esdeveni­ ments vacarissencs.

L’últim ha estat l’enterrament de la sardina. Doncs sí, de dol rigorós, el cor va cantar les “absoltes” per la Reina Carnestoltes que va finar pels seus excessos.

Com sempre la lletra de les absoltes era una critica a la societat i als polítics, en to divertit i sense ànims d’ofendre. Com no podia ser d’altra manera, va ser core­ jada per totes aquelles persones que as­ sistiren a l’acte. En poso una mostra per il·lustrar el detall de la lletra:

Hem rigut amb carnestoltes donant voltes i més voltes ara tots a passar gana, ei! que la sardina és molt sana Estem tips de tants judicis que estan plens de prejudicis unes bones cagarrines pels qui s’inventen mentides Qui té idees diferents a la presó hi falta gent!! però... lladres, estafadors i més al carrer... no ho faran mai més Partits poseu­vos d’acord, sembla que heu perdut el nord recordeu, Aznar ja ho deia: “solitos ya partiran peras” Ai làs doncs, fins l’any que bé, ja que ens diu: jo tornaré!!!

Requiem aetaernam dona eis domine et lux perpetua luceat eis. Amen.

Doncs sí, fins l’any que bé, que de ben segur no hi faltarem!

Isabel Trias

Fotos: Josep Graells

Febrer de 2020 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT El passat dia 11 de març es va posar nom a una plaça, nom de dona. Continu­ ant el procés de feminització de l'espai públic començat fa uns anys, familiars i amics es van aplegar, juntament amb representants polítics, per oficialitzar el nom d'Amàlia Utset i Santmartí a aquest indret, situat en un lateral de l'avin­ guda Muriel Casals.

Nascuda a Vacarisses el 6 de gener de 1883, filla de cal Pau Maians, l'Amàlia Utset va ser la llevadora de Vacarisses i va assistir la majoria de parts de l'època al poble (el darrer va ser l'any 1952). Durant la seva joventut, el metge de Sant Vicenç de Castellet li va traspassar els coneixements com a llevadora, que posterior­ ment traspassà a un dels seus quatre fills, en Joan Casas Utset, que curava d'espatllat i feia de practicant.

Foto: Pere Casas

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 15

LLIBRES

Que algú de l'altra punta de la terra faci el cop de cap de venir a viure al teu país. Que et triï a tu per veí. Que faci créixer els seus fills en la teva llengua perquè estimin el que tu estimes. I que aquest algú que treballa en una perruqueria dotze hores al dia, sis dies a la setmana, amorrada als teus peus, a les teves mans i als teus cabells, tingui la gene­ rositat d'explicar­te el seu món.

Gemma Ruiz Palà, perio­ dista i escriptora, amb ar­ rels familiars i amb un munt de records del nostre poble,

Hi ha un bon pessic de la Xina de la Wen­ ling, aquí dins. Un bon pessic de la provín­ cia de Zhejiang, d'on va venir un dia de fa deu anys. Però hi ha més perfums d'arreu, en aquesta casa de manicures, esquilades i permanents. Hi ha jubilades de Gràcia, jo­ ves tossudes, una embarassada enamora­ da, llàgrimes de la guerra del Vietnam, productes de cosmètica francesos, injustíci­ es forjades a Amèrica i racisme ben empel­ tat. Per això n'hi diuen ca la Wenling: perquè la modèstia de fora amaga una autèntica reserva d'humanitat, un catalitza­ dor que arrenca confidències, desenterra tragèdies i fa esclatar riallades.

Vacarisses, ens presenta una nova història, després de l'exit de la seva novel·la ARGELAGUES. Felicitats!

Un centre d'intercanvi d'afectes que fa tant servei al barri com l'ambulatori, l'escola o el mercat. I tibant tot el llibre de dalt a baix, el regal d'una amistat. Perquè aquesta novel·la també celebra el trencar el gel, el mirar als ulls, el començar una conversa. Perquè és possible transformar el lost in translation en unes ganes boges de fer­se entendre.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 16

LLIBRES

José Luís Ibañez Ridao és el mo­ derador i conductor del Club de Lectura de la biblioteca El Castell del nostre municipi.

Després d'una llarga temporada de treball de recerca i d'investigació, ens dóna a conèixer la seva obra.

Enhorabona!

TODO LO OYE, TODO LO VE, TODO LO SABE és un assaig magistral que entra dins l'emocionant vida dels primers detectius privats. A més, ens proposa un viatge apassionant en el temps: assistirem al naixement de la professió, a principis del se­ gle XIX, a França i Estats Units, constatarem la seva complexa implantació a Espa­ nya, un país amb un model policial inestable i una violència política que no cessava, recorrerem la història de les nostres primeres agències i coneixerem la seva forma de treballar i la seva ambigua relació amb la policia oficial, sense deixar de banda alguns dels seus casos més rellevants.

Ple d'anècdotes i dades sorprenents, serem testimonis d'episodis poc coneguts, com la contractació pel Govern d'Alfons XII de detectius per seguir els passos de la seva mare, Isabel II, a París, o l'acord de l'ambaixada espanyola a Washington amb la famosa agència Pinkerton per espiar als independentistes cubans als Estats Units. I viurem en primera persona la dura i complexa lluita de les dones per obrir­se pas en un món marcadament masculí.

Gaudiu del viatge.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 17

DES DE VILADECAVALLS A la Georgina li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També li agrada molt escriure i ho fa, fidel als seus orígens, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.

HISTÒRIES VÀRIES Georgina Peroy Ribes Quan la vida ens regala una altra vida No hi ha res que sigui comparable a l’experiència de portar al món un fill o una filla, però els fills no ens arreglen la vida, ni els problemes de parella, ni ens fan més feliços encara que ens multipliquin els motius per ser­ho. Si ho som, tenint un fill o una filla ho seguirem sent; si no ho som, la nostra infelicitat no canviarà. Un fill només (i no menys!) ens convertirà en mare o pare, i només el nostre plantejament diari ens farà gaudir o patir aquest títol més que nobiliari.

Un fill, biològic o adoptat, no és cap medicament ni cap tractament contra la desgana de viure.

No ens alliberen de les nostres frustracions ni ens converteixen en súper herois malgrat ens po­ sin a les nostres mans la missió més perillosa i preciosa del món.

Més aviat al contrari, les criatures sovint s'entesten a fer­nos treure el pitjor de nosaltres mateixos, tot i voler ser els millors pares del món. Tenim fills i seguim el viatge per la vida amb la seva com­ panyia. Els veiem créixer, gaudir, sorprendre'ns, riure i plorar mentre els abracem i una i altra ve­ gada com si fossin un tresor de peluix que no para de fer­nos gràcia. I sovint ens sentim culpables perquè no els hem sabut donar el món feliç que pensàvem que els havíem preparat tan bé.

Quan ja són adults o adultes, desitgem que estiguin ben situats, que trobin una bona parella i que sàpiguen aprofitar la vida que els hem regalat. Només així ens sentim satisfets i amb el sentit de la missió acomplida. Però és massa embolicat aquest regal, en ambdues accepcions de la parau­ la. Massa ben embolicat, si pensem en la merda que es trobaran quan acabin d'obrir el paquet.

Ningú no ens pot fer riure com un fill o una filla, ni ningú ens pot fer plorar com ells. Són, igual que ho som tots, el fruit d'una casualitat. La conseqüència d'una relació de parella, que pretenia o no procrear. Som nosaltres mateixos, la nostra pròpia descendència immediata, sense que ens hagin pogut demanar si volien ser­ho; tenen els nostres ulls, fan el nostres gestos i gasten la nos­ tra mateixa mala llet i sentit de l'humor.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 18

DES DE VILADECAVALLS Ara bé, tenir un net és ben diferent. Un net o una néta no és fruit de cap casualitat ni voluntat nostra, ni ha vingut a donar per feta la nostra contribució a la continuïtat del món. Un net és un regal sorpresa, inesperat sempre, desitjat sense saber­ho. Un net no porta cap cartell amb el nom ni té l'obligació de ser el més destacat en tot. El net neix lliurement, en el moment que li ha do­ nat la gana. Arriba sense la responsabilitat de fer­nos ser millors i no ens demana que ens plante­ gem un canvi de vida. El patiment que ens regalarà aquesta personeta ja haurà passat pel filtre dels seus progenitors, i ens arribarà atenuat, just perquè puguem afrontar­lo amb tranquil·litat. El net neix perquè un dels nostres descendents immediats, potser el qui menys esperàvem, ha deci­ dit (o no), com nosaltres vam fer en el seu moment, perpetuar la nostra espècie amb arguments semblants als nostres, potser només afegint que "cal que neixin més persones, perquè algú ha de millorar el mon".

Un net ens diu que, malgrat tot, la vida tira endavant i les històries tornen a començar.

Ens mirem els néts com si fossin nostres sense la preocupació directa de ser­ne els progenitors. I ells ens miren com si fóssim uns pares de segona jerarquia, uns proveïdors de seguretat i afecte suplents i presents quan cal. Venen a fer­nos feliços, a recordar­nos aquell dia en què vam deci­ dir tenir un fill, de qui ara ells en seran fills. Ja no són tan semblants a nosaltres, ni en el físic ni en la manera de ser, però ens hi veiem perpetuats com si ho mereixéssim. Accepten les nostres ganyotes, les nostres cançons i el nostre amor incondicional expressat amb ulls una mica més ar­ rugats però sense la manca de son després d'una mala nit. Aprenen a estimar­nos seguint un or­ dre de categories, sempre desinteressadament.

Els nets venen a rejovenir­nos i a fer­nos posar en pràctica tot el que vam deixar de fer quan vam criar els seus pares. Ens desperten sensacions oblidades o mai no viscudes, ens obliguen a mos­ trar­nos feliços sense que haguem de fer cap esforç. Lliguen el nostre ahir amb el seu demà, com una baula petita que té un poder absolut. Ens fan pensar, recordar, observar i gaudir.

Ens premien els trasbalsos passats, ens perdonen allò que vam fer malament.

Ens escolten i ens reconforten; ens fan adonar del pas del temps i ens ator­ guen el títol més bonic del mon, per­ què, un bon dia, la vida que vam donar ens regala una altra vida.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 19

DELS DIARIS

Manresa, 13 de juny de 1688. Fa 332 anys. Esclatava una revolta social urbana, que en­ frontaria l’estament privilegiat (el poder local) i les classes populars, que assoliria una gran re­ percussió: tant en l’explosió inicial com en la repressió final. La revolta de Manresa, anomenada l’Avalot de les Faves, culminaria amb la constitució ―per primer cop en la història local― d’u­ na efímera representació política de les classes humils al govern municipal. La Fadulla, que coli­ deraria aquell moviment ―si més no, el de la branca més radical―, faria història en un món dominat per la ideologia patriarcal del poder i adquiriria la categoria de primera revolucionària de la història de Catalunya. Si més no, la primera que ha estat documentada.

La metxa L’any anterior a l’Avalot de les Faves havia esclatat la Revolta dels Barretines o de la Terra (1687­1689), un moviment social que, reveladorament, contenia els mateixos elements que, quaranta­set anys abans, havien precipitat la Revolució dels Segadors (1640): l’obligació im­ posada a les classes humils d’allotjar i alimentar l’exèrcit hispànic. Amb l’afegit que el des­ plegament de 1687 no obeïa a cap urgència: la guerra franco­hispànica havia conclòs tres dècades abans (1659). I, no obstant això, la cancelleria hispànica havia decidit perpetuar l’o­ cupació militar sobre Catalunya i, com havia passat en la crisi anterior, sense assumir els cos­ tos econòmics. Els Tercios hispànics es cobraven la nòmina robant, saquejant, violant i assassinant la població civil.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 20

DELS DIARIS La pólvora El resultat de la Guerra dels Segadors (1640­1652) no havia fet més que perpetuar la duríssima crisi social i econòmica que havia precipitat l’esclat del conflicte: els Barretines eren una rèplica dels Segadors. I les llistes de magistrats de la Reial Audiència i dels virreis hispànics ―entre la fi dels Segadors i l’esclat dels Barretines― revelen una perversa associació de col·laboracionis­ tes natius i de funcionaris hispànics creada per al benefici polític de la monarquia hispànica i l'econòmic de certes oligarquies natives i d’un eixam d’oportunistes, que orbitava al voltant d’a­ quella aliança, i que s’enriquien amb l’especulació d’aliments. Naturalment, amb la complicitat del règim i, reveladorament, exempts de la càrrega dels allotjaments militars.

Vista de Manresa des del Cardener (segle XVIII) / Font: Museu de Manresa

L’explosió Aquesta composició del poder explica l’esclat de l’Avalot de les Faves. Poques setmanes abans, la Reial Audiència de Catalunya resolia ―de forma definitiva i inapel·lable― a favor dels ca­ nonges de la seu de Manresa, un plet que mantenien des de feia 91 anys amb els pagesos de la ciutat: autoritzava els clergues a cobrar ―de nou― el delme (la desena part de la collita de ver­ dures i hortalisses) en concepte de contribució al manteniment de la cúria eclesiàstica. Una recu­ lada monumental que posava sobre la taula un perillosíssim precedent: la impunitat del vedat del poder, que pretenia la involució de la societat cap a la tenebrosa etapa feudal de l’edat mitjana i la liquidació dels avenços socials guanyats des de la Revolució Remença (1486).

La falla Quan va esclatar l’avalot, Manresa ja era una de les grans ciutats del país. Tenia 6.000 habitants i ocupava la quarta posició del rànquing català; només superada per Barcelona (40.000), Lleida Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 21

DELS DIARIS (10.000) i Tortosa (10.000). Perpinyà (12.000), pocs anys abans (1659), havia estat alienada, per la gràcia de Felip IV. Això explica la repercussió que va tenir aquell avalot. I explica, també, que, en aquell escenari, la massa de perjudicats per aquella crisi tenia prou dimensió. No obstant això, cal insistir que l’Avalot de les Faves seria una explosió genuïnament local sobre un escena­ ri general de crisi. La revolta de Manresa tenia un component bàsicament social. Els “tremen­ dos”, les classes humils, es van rebel·lar en massa contra els “favets”: els canonges i les oligarquies de la ciutat.

La Fadulla El que resulta més sorprenent, considerant el paper marginal que els poders havien reservat a les dones, és, precisament, el protagonisme de la Fadulla. La ideologia patriarcal del poder, des de temps immemorials, havia calat en totes les capes de la societat. De la Fadulla se’n saben ben poques coses. Ni tan sols el seu nom. La qual cosa fa pensar que era una persona desclassada.

Però, en canvi, la seva aparició en escena delata que havia de ser una persona reconeguda i valo­ rada en aquell entorn revolucionari. La Fadulla és l’única dona que apareix liderant la mobilitza­ ció: dues mil persones ―la majoria de la població adulta de la ciutat― es van revoltar al clam de “Visca la terra i muiren los traïdors” i “Ningú vaja a treballar avui”.

Vista oriental de Manresa (segle XVIII), obra de Palomino / Font: Biblioteca Nacional d'Espanya Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 22

DELS DIARIS La Revolució La progressiva radicalització de la protesta va avançar per la dreta, per l’esquerra, per dalt i per baix els negociadors tremendos. En poques hores, les primeres cessions dels favets ―que accep­ taven una important reducció de la càrrega imposada per la Reial Audiència― van quedar superades per les reivindicacions de la branca més radical i majoritària dels tremendos. Guanya­ da la batalla fiscal, els revolucionaris van exigir la insaculació (l’aprovació de la candidatura) d’un mestre o oficial gremial per ocupar els càrrecs de tercer i de quart conseller de la ciutat.

Aquella maniobra política delatava que els mestres i jornalers blanquers i cotoners havien pres la iniciativa als pagesos. O que els pagesos, espantats per la radicalitat dels gremis, havien reculat.

Mapa diocesà de Catalunya (1660) / Font: Cartoteca de Catalunya

La guerra Sigui com sigui, els favets ―a traïció― van introduir a la ciutat un centenar de mercenaris armats (formats per una selecta composició del pitjor de cada casa dels pobles de la comarca), amb la mis­ sió de fer recular la facció radical dels tremendos i guanyar temps, mentre arribaven les tropes hispàniques del virrei Enríquez de Cabrera amb la missió de reprimir totalment la revolta. La cosa va acabar com el rosari de l’aurora: diversos morts i diversos presoners a tots dos bàndols. Una ex­ Banys àrabs a Palma plosió de violència que culminaria amb el saqueig i l’incendi de les cases de les oligarquies locals.

En aquest escenari, es desconeix el paper que va jugar la Fadulla, però, en canvi, la posterior re­ pressió indica, clarament, que formaria part del nucli dirigent de la facció radical.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 23

DELS DIARIS La repressió El 17 de juny de 1688, quatre dies després de l’inici de la revolta, les tropes del virrei Enríquez de Cabrera entraven a Manresa i aixafaven la revolució a sang i foc: dotzenes de detencions i de morts. En aquest punt resulta molt revelador comprovar la composició de les tropes repressores.

Les tropes hispàniques i les hosts particulars dels Amat i dels Oms de Santa Pau, dues nissagues aristocràtiques del Vallès, que, sorprenentment, disset anys més tard (1705) trobem lluitant al bàndol borbònic durant el conflicte successori hispànic (1705­1715). També, i molt reveladora­ ment, trobem els Amat i els Oms de Santa Pau en el cercle de grans beneficiats del règim borbò­ nic. De fet, van ser les dues úniques nissagues catalanes que van donar virreis a l’Amèrica colonial hispànica.

L’execució El 5 de juliol de 1688, divuit dies després de la repressió, els favets forcaven els vuit caps de la revolució: la Fadulla i set homes. No obstant això, el pretès procés d’inculpaci­ ons (no es va celebrar cap judici), revela que la direcció de l’Avalot ―si més no, de l’ala més radical del movi­ ment― havia estat en mans de la Fadulla i de Francesc Planes, àlies Braç de Ferro. La suma de tots aquests de­ talls desmunta el mantra del nacionalisme espanyol en re­ lació al conflicte successori (1705­1715): “Solo era una guerra entre dos reyes por el trono de España”. La Fadu­ lla, els tremendos, els favets, els Amat i els Oms de Santa Pau proven que a Catalunya (i al País Valencià i a les Illes) el partit austriacista va tenir un component social re­ volucionari molt important.

Revers d'una moneda encunyada a la seca de Manresa (1641­1642) Font: Bibliothèque Nationale de France

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 24

DELS DIARIS

La mirada estrangera sobre Barcelona Francesco Guicciardini (1483­1450)

Des que l'ambaixador florentí Francesco Guicciardini va deixar per escrit les seves impressions en visitar la Ciutat Comtal el 1512, molts altres forans han seguit les seves passes. Descripcions bucòliques, queixes, comentaris que denoten sorpresa o dures crítiques polítiques. Us oferim tot un recull de cites que reflecteix com ens han vist al llarg del temps.

Fa exactament cinc­cents anys del primer testimoni escrit per un viatger reconegut sobre Barce­ lona. Va ser el 1512. L'ambaixador de Florència, Francesco Guicciardini, constatà la marginació que la ciutat patia per l'absentisme de la Cort, que es trobava a Castella. Tot amb tot, Barcelona li semblà una ciutat "bella pels seus edificis, per la mar que la banya (...), pels seus carrers bo­ nics, nets i ben alineats, bé que estrets, perquè té uns jardins bellíssims i agradables, amb molts tarongers, perquè està molt poblada, perquè és rica i, si no fos per les seves discòrdies internes, tranquil·líssima".

La descripció del fill de Colom La segona referència que es conserva de Barcelona, fins avui pràcticament desconeguda, la va aportar, el 1975, l'historiador Marc­Aureli Vila i correspon al fill de Cristòfor Colom, el cor­ dovès Hernando, que el 1519 va assenyalar que Barcelona era "una ciutat ben murallada [...] abundant de tota fruita i el cap del Regne de Catalunya". Segons Colom, Barcelona tenia vuit mil llars; és a dir, una mica més de trenta mil habitants.

Molt crític va ser, pocs anys després, el 1525, l' ambaixador genovès Andrea Navagero. Es quei­ xava de la manca de port, de queviures bàsics, de la demografia en retrocés per la guerra contra Joan II en el segle XV i de l'exagerada pressió fiscal al comerç exterior. També va qualificar d'injustos els privilegis del sistema polític del Consell de Cent i no va dubtar a afirmar que els catalans "abusen de la llibertat que tenen". En canvi, el 1765, el noble austríac Karl von Zinzen­ dorf va quedar admirat amb la ciutat. Sobretot, amb la Barceloneta, "un poblet de cases iguals distribuïdes per uns carrers traçats amb cordill".

Flavius Paulus

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 25

DELS DIARIS

Però va ser a partir del segle XIX quan hi va haver el veritable allau de visitants. El francès Charles Didier estava convençut que "Barcelona és a Espanya allò que Milà és a Itàlia". I en el mateix sentit es va expressar el qui arribaria a ser president de l'Argentina, Domingo Faustino Sarmiento, en remarcar el 1849 el caràcter europeu de Barcelona: "El aspecto de la ciudad es enteramente europeo; su Rambla asemeja a un bulevard; sus marinos inundan las calles como el Havre o Burdeos".

Uns anys abans, el 1837, l'escriptor francès Stendhal deia que Barcelona era la població més be­ lla d'Espanya després de Cadis. I el 1862, el popular escriptor danès Hans Christian Andersen parlava de Barcelona com de la París espanyola. No hi ha dubte que devien ser bons temps per la ciutat, ja que aquell any, el baró Jean­Charles Davillier, hispanista i historiador de l'art, acompa­ nyat del dibuixant Gustave Doré, va comparar la Rambla amb els Linden de Berlín i el boule­ vard des Italiens de París.

Una ciutat industrial i en expansió "Qui va veure Barcelona fa deu anys, ara no la reconeixeria, i segurament d'aquí a deu anys [...] es podrà comparar [...] amb les millors ciutats europees", va dir el 1884 l'escriptor Isaac Iakovle­ vitx Pavlovski en veure l'Eixample. En efecte, el pla urbanístic d'Ildefons Cerdà va acaparar les mirades dels visitants estrangers. El 1872, l'escriptor italià Edmondo De Amicis s'hi referia així: Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 26

DELS DIARIS "És un barri important, gairebé una ciutat nova [...]. Arreu nous edificis trenquen el recinte antic escampant­se pels camps [...]. Arreu s'edifica, es transforma, es renova: el poble treballa i pro­ gressa: Barcelona floreix". I qui no es fixava en l'Eixample ho feia en la Rambla. Ja entrat el se­ gle XX, l'eminent escriptor francès Jules Romains va admirar­se de la vida que es desplegava en aquest carrer: "Aquella animació! No crec que tingués parió al món!". Amb la revolució indus­ trial de mitjan segle XIX, Barcelona enceta l'entrada a la contemporaneïtat i accentua el fet dife­ rencial amb relació a la resta de l'Estat, un fet que no passa desapercebut per aquells visitants que saben veure­hi més enllà. Així, el 1875, l'escriptor alemany Theodor Simons afirma que Barcelona era "la ciutat menys espanyola que hi pugui haver". El seu caràcter industrial fa que Simons manifesti, per primera vegada, que Barcelona és "la Manchester d'Espanya".

En aquest sentit, Stendhal va criticar la defensa proteccionista dels industrials catalans. "Demanen que cada espanyol que utilitzi teixits de cotó pagui quatre francs per any, perquè Catalunya exis­ teixi en el món". Molt crític també va ser Ferdinand de Lesseps mentre era cònsol francès a la ciutat. "A quasi to­ tes les fàbriques d'importància, obrers francesos o anglesos de segon o tercer El port de Barcelona a finals del segle XIX ordre al seu país ocupen les primeres places i dirigeixen les operacions ajudats [...] per espanyols intel·ligents, però profundament ig­ norants; aquesta és una causa eminent del retard que experimenta la indústria catalana".

El fenomen lingüístic també el va notar l'escriptor francès Prosper de Mérimée que el 1835 va consta­ tar que els barcelonins parlaven majoritàriament en català, i l'escriptor italià Edmondo De Amicis va observar que la gent del poble sabia castellà, però el parlaven "malament i sense gràcia".

Els castellans com a estrangers En aquest sentit, el testimoni més rellevant és el d'Isaac Iakovlevitx Pavlovski. L'escriptor rus afirma que Catalunya era "una nació diferent de tot el que hem vist fins ara a Espanya" i que "la llengua catalana era la llengua que empraven tant els pagesos dels Pirineus com el capitalista que tenia relacions amb els Estats Units". I encara va anar més lluny quan va afirmar amb rotun­ ditat que: "El barceloní que eduqués els seus fills en castellà s'arriscaria que l'incloguessin en el grup dels renegats", ja que "el poble mira els castellans com a estrangers".

Aquest article es va publicar a la secció 'Per què passa?' del número 120 de SÀPIENS. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 27

DELS DIARIS

Què hi fa una calavera sota el Pont del Bisbe de Barcelona?

Segur que molts hem passat per sota el Pont del Bisbe al Barri Gòtic de la ciutat, però potser mai ens hem parat a mirar què hi ha a la part de sota del pont. Res més macabre que una calavera tra­ vessada verticalment per una daga.

Encara que sembli molt més antic, el Pont del Bisbe Irurita, d’estil neogòtic, es va construir l’any 1928, durant una remodelació del barri, per unir el Palau de la Generalitat amb la Casa dels Canonges i com a motiu arquitectònic per l’Exposició Universal de 1929. L’arquitecte va ser Joan Rubió i Bellver. El pont porta el nom del Bisbe Manuel Irurita Almandoz, afusellat du­ rant la Guerra Civil.

Al voltant de la macabra calavera, que alguns afirmen que és d’un cadàver real, existeixen diver­ ses llegendes. Una d’elles diu que, si arrenquem la daga, els fonaments dels edificis de Barcelo­ na s’enfonsaran com si un terratrèmol assolés la ciutat. Una altra llegenda més optimista diu que si creuem el pont d’esquena mirant la calavera i demanem un desig, aquest es farà realitat.

Encara hi ha una tercera llegenda. Diu que travessar el pont mirant la calavera, ens portarà mala sort, però en aquest cas i per evitar­ho, haurem d’anar a la Casa Ardiaca i tocar la closca de la tortuga que hi ha a la bústia situada al costat de la porta. D’aquesta manera trencarem el malefici de la mala sort de la calavera del Pont del Bisbe.

Al bell mig del Barri Gòtic de Barcelona, hi trobem la Casa Ardiaca, originària del segle XII, construïda aprofitant una part de l’antiga muralla romana. A finals del segle XV es va reconstruir amb un estil gòtic però amb alguns tocs renaixentistes.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 28

DELS DIARIS Concebuda en un principi per albergar el casal dels ardiaques, amb la desamortització produïda al segle XIX va passar a mans de la burgesia catalana, es va fer una nova reestructuració per adequar­la amb les tendències arquitectòniques de l’època i acabant el pati en forma de claustre.

Actualment és la seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona des que la propietat va passar a mans de l’Ajuntament de Barcelona l’any 1919. Amb anterioritat, des de l’any 1895, havia es­ tat la seu del Col·legi d’Advocats de la ciutat i d’aquesta època és la bústia d’estil modernista que hi ha a la porta d’entrada.

Amb aquests elements, l'arquitecte volia simbolitzar els trets característics de la justícia: Ràpida com les orenetes, amb llargs procediments i entrebancs represen­ tats per l'heura... i lenta com una tortuga.

L’escultor va ser Alfons Juyol i, segons afirmen, la idea de Domènech i Montaner no va agra­ dar molt al degà del Col·legi d’Advocats que volia que la canviessin, però després d’escoltar les explicacions que li va donar l’arquitecte, al final la va acabar acceptant. Sembla ser que, després d’escoltar la crítica que va fer el degà, li va dir: “Advocats i Procuradors, a l’infern de dos en dos”.

Porta d’Entrada a la Casa Ardiaca pel carrer Santa Llúcia Foto: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Extret de: magradacatalunya.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 29

INDRETS PROPERS

Coneixent el nostre entorn (VI)

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 30

INDRETS PROPERS

Per un motiu o bé error que desconeixem, no es van imprimir fitxes d'itineraris amb els números del 6 al 19 (ambdós inclosos).

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 31

INDRETS PROPERS

Hostal de Can Torrella o casa vella de Torrella

"De ben segur, que moltes i molts han parat algun cop en pensar, amb "el pensament del segon". Aquell que en mig segon, el cap et diu: ­ Què coi és això!, però al darrer mig segon, ja te'n has oblidat."

Dins de l'embolcall industrial de Vacarisses, amb el ritme continuat de camions i sirenes que marquen els canvis de torn dels jornalers, hi ha una parcel·la, maltractada per la ve­ getació crescuda i on, intuïtivament, sobresurt el que queda del que va ser una construc­ ció, ara en ruïnes.

Sorprèn dins del seu context circumdant, però el ritme que imposen els espais industri­ als, no et permet cercar una explicació convincent.

Doncs, el que tenim davant és una antiga edificació d'origen medieval. Les primeres fonts parlen del s. XIV, vers la baixa Edat Mitjana, en temps de Pere III el Cerimoniós. I que va continuar la seva crònica vital fins al s. XIX. És molt probable d'una existència anterior, però sense fonts documentals. Però, si ate­ nem a l'etimologia del seu nom Torrella o Torroella (segons diferents documents), cal partir del diminutiu llatí –turricella (turricula)–, "torreta" o "torratxa". Una possible construcció de vigilància o defensa, al voltant de la qual el formaria el caseriu(1).

No obstant això, marcarem un punt cronològic en aquest timeline de la història del mas, anem doncs l'any 1342. En aquest moment Pere III va ordenar l'arranjament de l'antic camí romeu, un camí sota protecció reial, que tot just passava per davant del suposat mas. I dic, suposat, ja que és molt probable que, donada la seva ubicació, donés servei d'hoste, a l'estil de l'Hostal de Palà o l'Hostal de la Creu.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 32

INDRETS PROPERS

Restes de Can Torrella envoltades de naus industrials / Font: Google Maps

Així doncs, no sabem si l'hostal esdevenir en mas o el mas esdevenir en hostal, per després tornar a ser un mas. El cas és que, el seu enclau al tradicional camí de peregrinació, el va afavo­ rir econòmicament.

Tal hauria de ser aquesta riquesa acumulada que, una llegenda on s'involucra el nostre mític bandoler de terres de l'Obac, en Capablanca, va correr boca­orella, durant molt de temps.

Aquesta parlava d'un robatori comès per aquest assaltador de camins. Qui, amb molta crueltat, va lligar i cremar a l'amo de l'hostal(2). Possiblement en la recerca d'un tresor amagat que, segons la llegenda, va ser trobat a l'hostal de Torrella temps després.

Carol Paez (1) Diccionari AlcM. S.N. Torroella (2) FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 90, 93, 96 Fonts: SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 67 Patrimoni Cultural Diba Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 33

COL·LABORACIONS

Els ponts de pedra, de fusta i de ferro Els ponts de pedra La pedra era, juntament amb la fusta, des de la més remota antiguitat, el material més emprat per a fer els ponts. L'home primitiu ja utilitzava lloses de pedra per a salvar corrents d'aigua de poca amplària, i amb el progrés dels pobles i de les comunicacions, aquestes construccions senzilles van anar evolucionant fins a convertir­se en veritables obres d'art i d'enginyeria.

Els romans van ser grans constructors de ponts de pedra, molts dels quals encara perduren en l'actualitat. La seva tècnica estructural es basava en l'arc de mig punt, utilitzant dovelles en for­ ma de tascó truncat. Això permetia la construcció de voltes de més o menys llum. La superes­ tructura de voltes s'assentava repartint les càrregues de flexió i compressió sobre una infraestructura de piles centrals i estreps. Aquesta forma constructiva simple i eficaç, que perme­ tia salvar rius molt amples, es va mantenir invariable durant segles fins a finals del XVIII, quan ja comença a ser utilitzat el ferro.

El famós pont de pedra d'Honndola (Hornindal, Noruega)

Cal subratllar la importància de l'ús del ciment hidràulic per part dels romans com a aglomerant, especialment en obres en contacte amb l'aigua. Aquest ciment compost de calç i cendra volcàni­ ca (putzolana) ha permès que construccions de fa un parell de mil·lennis anys es mantinguin quasi intactes en l'actualitat. La decadència de l'imperi romà d'Occident va suposar un retrocés cultural i tecnològic que durà més de sis segles. Es van perdre les tècniques emprades fins lla­ vors, inclosa la del ciment hidràulic, amb l'inconvenient que això va significar per a la solidesa i Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 34

COL·LABORACIONS duració del pocs ponts que es van bastir durant aquest període, durant el qual es va generalitzar l'ús de morters "bords", anomenats així per la baixa qualitat de la calç i el guix. No va ser fins al segle XIX que es va redescobrir el ciment hidràulic i va aparèixer el ciment "porland", inventat a Anglaterra el 1824.

En l'actualitat no es construeixen ponts de pedra per raó del seu altíssim cost, sinó que s'utilitza el formigó armat i el pretensat en forma de biga, que aguanta millor les tensions i és més econò­ mic. Tanmateix, els ponts actuals no poden comparar­se ni per la seva durabilitat ni per la seva bellesa amb els magnífics ponts antics de pedra.

Els ponts de fusta Ja des de la prehistòria, la fusta és, juntament amb la pedra, el material més antic utilitzat en la construcció de ponts. Al principi, un tronc d'arbre podia servir per a salvar distàncies limitades a la longitud del tronc. Més endavant, la necessitat de salvar separacions més grans va motivar so­ lucions tècnicament revolucionàries ja des de l'antiguitat romana, sense descartar construccions d'altres cultures anteriors, com és el cas del pont de fusta sobre el riu Eufrates fet a Babilònia aproximadament al segle VII a.C., el més antic del món del qual hi ha referència.

Il·lustració de l'enginyer Duperrex de com devia ser el pont de Trajà

Els romans van ser constructors de grans ponts de fusta i de pedra. Entre els de fusta destaquen l'anomenat pont de Cèsar, sobre el riu Rin ara fa uns 2.000 anys i el pont de Trajà, sobre el Da­ nubi, bastit a principis del segle II d.C. Aquest darrer, considerat el millor treball d'enginyeria militar de l'època, tenia una longitud d'aproximadament 1.135 metres, una amplada de 15 me­ tres, 20 pilars de pedra i unes arcades de 50 metres de llum. Aquesta obra descomunal, que no va ser superada durant més de deu segles, va quedar plasmada en la columna de Trajà, on l'escultor, seguint les indicacions de l'enginyer del pont, Apol·lodor de Damasc, va reproduir amb detall els puntals diagonals de l'estructura, essent aquest el primer exemple on es va aplicar la tècnica d'estructura triangulada (de gelosia o de creus de sant Andreu), la qual, segles més tard, serà tor­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 35

COL·LABORACIONS nada a aplicar, augmentant­se la seva perfecció i resistència. En efecte, no va ser fins al segle XVI, en ple renaixement, quan Andrea Palladio, que havia estudiat els ponts anteriors, en el ter­ cer llibre de la seva famosa obra Els quatre llibres de l'arquitectura, publicada el 1570, postulava la "gelosia" com a principi estructural en la construcció de ponts de fusta. Tant és així que a par­ tir del segle XVI el desenvolupament de les vies comercials va facilitar l'auge constructiu de ponts de fusta per la seva versatilitat i reduït cost econòmic. Tanmateix, en la història de la cons­ trucció són els grans oblidats, a causa, cal suposar­ho, de la seva curta perdurabilitat, motivada per incendis, podriments, destruccions o substitucions per ponts de pedra. De tota manera, és in­ dubtable que van representar un avanç importantíssim en el seu moment, essent, d'altra banda, els precursors dels grans ponts metàl·lics dels segles XIX i XX. D'època medieval es conserven molt pocs ponts de fusta. Entre aquests sobresurt el pont de Ka­ pellbrücke (nom que en alemany significa "pont de la capella"), sobre el riu Reuss, a Lucerna (Suïssa), de gran bellesa i, per descomptat, de gran interès turístic, i que està considerat com el més antic d'Europa dels que duen una coberta. Fou construït el 1333, té 204 metres de llargada i està cobert amb una teulada que, preservant­lo de la humitat, va evitar el seu normal deteriora­ ment, a part d'un manteniment al llarg dels segles. No obstant això, una part hagué de ser re­ construïda, seguint el model original, per causa d'un incendi ocorregut el 1993. Com a curiositat cal destacar l'existència d'una part de les pintures que decoraven el sostre, considerades del segle XVII, i que sortosament encara es conserven.

A la resta del món, hi ha nombrosos exemples emblemàtics de ponts de fusta. Durant l'època del gran desenvolupament dels Estats Units d'Amèrica es van tallar centenars de milers d'arbres, es­ pecialment grans coníferes, per a la construcció de ponts de fusta i de vies ferroviàries. A la re­ gió de Seattle, el fotògraf Darius Kinsey, vers l'any 1900, va plasmar fidelment tota aquesta

El pont de fusta de Lucerna (Suïssa) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 36

COL·LABORACIONS eufòria constructiva basada en la fusta. En el continent asiàtic també són dignes d'admira­ ció alguns ponts antics per la seva laboriositat i perfecció. Per exemple, a la Xina el pont de la Pluja i el Vent, a Myanmar (antiga Birmà­ nia) el pont U Bein, a Tailàndia el Saphan Mon i al Japó el pont Kintai.

En l'actualitat s'ha continuat emprant la fusta per a construir alguns ponts de dimensions considerables. Amb el desenvolupament de la tècnica de la fusta laminada i dels tractaments especials per a la seva conservació (acetila­ ció), s'han aconseguit grans realitzacions.

Com a exemples recents, s'ha d'esmentar el pont sobre el riu Drome, a la ciutat de Crest (França), obert a la circulació el 2001, que amb 92 metres de llargària i 8 metres d'amplària és el pont de fusta més llarg de Pont de fusta a l'estat de Washington França i una obra molt respectuosa amb el medi natural. També, el 2009 i el 2010, han estat oberts a la circulació successivament els ponts de Krusrak i Duvelsrak, a la ciutat de Sneek (Holanda). D'estructures bessones, cadascun pesa 360 tones, mesuren 32 metres de llargària, 12 i 8,50 metres d'amplària respectivament i 15 me­ tres d'alçària. El gruix de les bigues fa d'1 a 1,40 metres, encreuant­se en diagonal i formant una gelosia de dimensions enormes. Poden suportar càrregues de fins a 60 tones i la fusta acetilada, ben respectuosa amb el medi ambient, els garanteix una vida útil de 80 anys. Construïts per l'empresa alemanya Schaffitzel Holzindustrie, se'ls considera els ponts de fusta més grans i resistents del món. En resum, disseny i tecnologia de la fusta al més alt nivell.

Els ponts de ferro Amb la caiguda de l'imperi romà, la construcció de ponts va sofrir una minva que va durar més de sis segles. A l'edat mitjana els rius eren una defensa natural contra les invasions i per això els ponts eren el punt dèbil del sistema defensiu feudal, especialment en zones de frontera. En con­ seqüència, molts dels ponts que no tenien defenses fortificades van ser desmantellats.

Els ponts construïts en època medieval són una herència dels romans amb algunes innovacions formals. En general s'utilitza l'arc de mig punt, però també l'arc rebaixat i l'ogival o gòtic. Es fa servir la fusta, la maçoneria i els carreuons, combinats sovint amb carreus ben treballats, tot i Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 37

COL·LABORACIONS que per al farciment de pilars i voltes s'utilitza el reble en lloc del formigó clàssic (ciment hidràulic) fet a base de cendra volcànica (putzolana) de procedència italiana.

Durant més de 2000 anys no va haver­hi canvis substancials en la construcció de ponts fins a fi­ nals del segle XVIII en què en va poder obtenir ferro colat i forjat a preus que els fessin assequi­ bles per a estructures metàl·liques. Calgué gairebé un altre segle per a poder emprar acer en condicions econòmiques.

A finals del segle XVIII sorgeix la tendència, en la construcció de ponts, de substituir la fusta i la pedra, materials emprats fins llavors, pel ferro fos, després pel ferro forjat i finalment per l'acer, materials amb els quals es podia incrementar molt les llums.

Els primers ponts metàl·lics es van fer de ferro fos, essent el primer el de Coalbrookdale, aixecat sobre el riu Severn (Anglaterra) entre els anys 1777 i 1780. Aquests ponts solien tenir encara es­ tructures heretades dels ponts de pedra i de fusta. Entre els ponts estructurats en arc dissenyats per Thomas Telford i John Rennie destaca el de Southwark, a Londres, construït sobre el Tà­ mesis l'any 1819, amb tres arcs de 64, 73 i 64 metres de llum, el qual esdevingué el pont de ferro fos més gran del món.

Alguns anys més tard es generalitzà l'ús del ferro forjat. És el material dels ponts de la segona meitat del segle XIX i es tracta d'un ferro tractat a base de cops per tal d'augmentar la seva resistència i millorar la regularitat. El primer pont de ferro forjat fou l'anomenat Britannia, cons­ truït el 1850 per Robert Stephenson sobre l'estret de Menai, a Gal·les. Inaugurat el 1850, feia una longitud total de 461 metres. Presentava quatre trams de biga de calaix (o tub rectangular) per l'interior de la qual circulava el tren.

Un dels primers ponts de ferro forjat construïts a Catalunya va ser el de la fàbrica de Josep Puig (després Colònia Sedó), sobre el riu Llobregat, obra projectada el 1867 per l'enginyer Miguel de Bergue. Tenia estructura d'arc i feia 90 metres de llum.

La Palanca. El pont de la Colònia Sedó (estat primitiu i actual).

Una crescuda del riu a l'any 1971 el va enderrocar.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 38

COL·LABORACIONS De ferro forjat són també les bigues en enrei­ xat i els arcs de Gustave Eiffel, estructures amb perfils de ferro que s'acoblaven formant figures triangulars unides mitjançant reblons.

Era un tipus de construcció barat, de fàcil transport i muntatge, que a més de ser resis­ tent a les flexions i les contraccions (el trian­ gle no es deforma) causades pel pas dels trens, evitava la utilització de costoses cintres o bastides durant el procés d'instal·lació. Un dels ponts més famosos de ferro forjat és el L'anomenat "Puente del Hacho" de Garabit, a França, construït per l'empresa Guadahortuna (Granada) de Gustave Eiffel el 1884. Té una longitud de 565 metres, un arc central de 165 metres de llum, set pilars i un pes total de 3.250 tones. Per la seva alçada de 122 metres sobre el riu Truyère, es convertí en el pont més alt del món. Un altre pont importantíssim, fet també per Gustave Eiffel, va ser el de Maria Pia, a Porto, sobre el riu Duero, de doble arc. Acabat l'any 1877, ha funcionat fins ben recentment. A Espanya el pont de ferro més llarg, fet segons el sistema Eiffel per dos col·laboradors seus, és l'anomentat Puente del Hacho, de la línia fèrria de Linares­Baeza a Almeria, de 625 metres de llarg i de 50 metres d'alçada. Va ser inaugurat el 1898 i, un cop inhabilitat, l'any 1978 va estar a punt de ser desman­ tellat. Hi ha un expedient incoat per a declarar­lo bé d'interès cultural. Al seu costat es va cons­ truir un nou pont de formigó.

Com a dada curiosa s'ha de destacar, a casa nostra, l'existència d'una passarel·la sobre la riera Aubí, de Palamós, signada per Eiffel. Dita passarel·la, originàriament de 30 metres, va ser col·­ locada el 1878 a Girona, sobre el Güell. Desviat aquest riu al segle XX, la passarel·la va ser des­ muntada i novament muntada sobre el torrent Aubí, a Palamós. Juntament amb la passarel·la sobre el riu Onyar, coneguda com el pont de les Peixateries Velles, a Girona, de l'any 1876, constitueix una de les poques referències fidedignes que queden de les construccions de Gustave Eiffel a Catalunya. A finals del segle XIX, cent anys després de l'inici dels ponts metàl·lics, es va començar a utilitzar l'acer en la construcció de ponts. L'acer té un alt límit elàstic i pot supor­ tar càrregues més pesants que el ferro forjat. Certament era un material que es coneixia des de molt abans, però que a penes s'emprava perquè era molt car. El 1856, l'anglès Henry Bessemer va patentar un procés per a fabricar acer a un baix cost. El primer gran pont fet d'acer fou el de Sant Lluís, sobre el riu Mississipi, als Estats Units. Fou projectat el 1874 per James Buchanan Eads i tenia tres arcs de 153, 158 i 153 metres.

Extret del llibre: Els ponts d'Esparreguera (2015) Autors: Àngel Manuel Hernández Cardona Eleuteri Navarro Herrerías Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS

L'àngel de la pau

Anava revestit de mesura, d’un perfecte equilibri. Tot ell traspuava pau i comunicava pau, la que li sortia de dins i la que teixia enfora. Caminava, però, a poc a poc i de puntetes, perquè sabia que la pau es pot trencar a cada moment. Fins al moment definitiu, quan ja serà tot pacificat, la pau pot malmetre’s a cada cantonada, a cada instant de l’home, a qualsevol mirada a l’íntim racó de l’esperit, a qualsevol diàleg amb l’altre. Com n’és de feble la pau!

– Tot ens pot menar a la pau, amics ­digué l’àngel­, però a cada instant la podem malmetre. Tingueu­ne cura, humans, i estimeu­la. Amb ella podreu teixir la vostra vida i ser, així, feliços. Però sense ella, destruireu la vostra vida, cada dia més complexa. A mesura que els éssers es desenvolupen, i que llur obertura i llurs possibilitats s’engrandeixen, hom ha de mantenir una plataforma de pau per a no ser endut pel remolí de l’existència.

– De bell antuvi us cal una pau interna, feta d’actituds vitals, no absolutitzades, de llum i d’afecte. Us cal una pau interna fruit de la pròpia seguretat i de la manca de frustració.

– Després podreu bastir la pau amb els altres, quan comptareu amb aquests altres, sense exigir­los més del que poden donar i admetent­los com a vosaltres mateixos.

Sols en un món de germans, amb les mateixes possibilitats per a tots, podrà existir la Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS pau. L’equilibri s’ha d’assolir per l’amor, no pel temor. Si la pau la bastiu amb un equilibri de temor, acabarà malmetent­se. El temor és tens i no ens ajuda a tranquil·litzar­nos. L’amor és plàcid i duu sempre a la comunió i, doncs, a la pau.

L’àngel de la pau l’oferia a tots els homes, amb un deix de tristesa en el rostre, puix que se sabia tan feble.

– No m’abandoneu, amics, car sóc trencadís i em necessiteu. Guardeu­me en el vostre cor, millor que en els vostres pactes. Jo us estimo, amics, jo que vinc de l’enllà de l’univers, del fons de l’existència. I vull viure també amb vosaltres en la intimitat de cada cor, de cada llar i de cada terra.

Després, se n’anà amb l’esperança al cor i les mans trèmules.

Jordi Llimona i Barret Què és la pau?

Els militars la defineixen com absència de guerra. Així, ells poden imposar la pau.

Però, quan hi ha fam, hi ha pau? No. Aleshores, la pau és absència de violència i és coope­ ració internacional en els àmbits polític, econòmic, social, cultural...

Però si hi ha violència a la llar contra les dones, no hi pot haver pau... Per tant, la pau su­ posa cooperació i no discriminació tant a nivell individual com mundial.

Però si degradem el medi ambient, la pau no és duradora.

Així doncs, la pau és la situació en la qual no hi ha violència, directa ni estructural, tant a nivell personal com col·lectiu i, en canvi, sí que hi ha cooperació en les relacions socials entre persones i grups humans i amb els seus ecosistemes.

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS

HISTÒRIES I LLEGENDES DE LLOCS MÀGICS d'Enric Sánchez­Cid Hi ha llocs que desprenen una sensibilitat especial. Llocs on, des de l'albada del temps, l'home ha considerat màgics, poderosos. I ho ha fet notori a través de les llegendes, edificant­hi menhirs, temples, santuaris o aprofitant els recursos que la naturalesa l'hi ha proporcionat per quedar atret pel seu misteri.

MUNTANYES SENSE ARBRES. TERRA DE CONTRABAN

El contraban és una activitat il·legal associada a les etapes de dificultats econòmiques de la població. Té un ample ventall on arrela, des de la malmesa petita població rural fins les grans industries del país. És un fenomen antic, que neix quan els polítics i mi­ litars se’ls va ocórrer dibuixar sobre els mapes i amb un llapis de traç ben gruixut, on comença o acaba el País de cada banda. Van imposar la denominada frontera o ratlla i, en el cas de les meves històries, la ratlla catalano/francesa. Aquest cop de geni dels de dalt de cada nació, més o menys agrupats, la traça­ ren a finals del segle XVII. Es va caracteritzar des del seu començament per la seva permeabilitat, doncs la Duana, encarregada de controlar i imposar els aranzels a las importacions i exportacions, era constantment esquivada pels habitants de las pobla­ cions a ambdós costats.

El contraban es realitzava a escala personal com una forma de supervivència. Bé proveint a la família de productes de primera necessitat o per arrodonir els ingressos limitats que se obtenien en el treball del camp. A Catalunya, durant la postguerra del 1939, aquesta pràc­ tica es va ampliar degut a las penúries provocades per la guerra amb les cartilles de racio­ nament, pròpies de la política autàrquica franquista. Així es va muntar una activitat pròpia de la economia de frontera, arribant a ser la clau del desenvolupament de la zona.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS Seguint les petxades dels líders republicans escapolint­se cap al Vallespir, en el Hostal del petit poble de Les Illes, el propietari de l’hostal, que em va donar taula i llit, no s’estava mai d’explicar que, degut al contraban, a Maçanet de Cabrenys, el darrer poble de l’Em­ pordà abans de traspassar la ratlla, si una nit es calés foc, es cremaria tot el veïnat perquè no hi quedava cap home, tots eren muntanya amunt... de contraban.

D’aquesta activitat no se’n estaven pas les dones. M’explicava la meva veïna de Portbou, Antònia, que molta gent feia contraban, sobretot les dones, i en deia de subsistència, per­ què hi havia gana. Oli, olives, taronges... comprades al mercat de Figueres, les passaven en el tren i ho venien a Cervera de la Marenda. Tinc el sorprenen record, fins a cert punt graciós, que una tia meva de Banyuls amb botiga a Cervera, es proveïa a Portbou de rot­ llos de paper higiènic... era més barat i més fi.

En aquells anys de les dècades dels anys 50 i 60, els de casa portaven de França, formatges (La vache qui rit), mantega, margarina, Nescafé, cafè... i tot un llistat de petites i valorats ob­ jectes fàcils d’amagar: pintes, mitges Jordi Contijoch de nilon o de seda, bolígrafs, plats de Duralex… Passejant pel Mercat de la plaça de la Font, a Portbou, era fàcil Interior de la duana de Portbou escoltar que la Maria de Can Tunis, per exemple, feia contraban pel tinent. En general, les dones no es dedicaven a l’engròs, ho feien més per poder assolir un passaport de frontera, que servia de tal tren d’anada a l’altre de tornada.

El contraban també podia ser organitzat como un negoci. Es formava una colla, amb el portador dels paquets, el guia i l’encobridor, que s’exposaven directament als relatius pe­ rills d’aquesta professió. Capçava el grup el soci capitalista, que organitzava l’operació i obtenia majors beneficis.

D'un professional del contraban d’Andorra i, per cert, molt entès en Art Romànic, amb el qual vam coincidir en la capella de Sant Serni de Nagol, em va proporcionar un llistat dels preus que el seus companys cobraven: – Francesc B., de Canòlic, cobrava unes mil pessetes por cada viatge, mentre que el seu jornal era de quaranta pessetes diàries.

– Joan C., nascut a Oix i fincat a les Valls, cobrava tres­centes pessetes per viatge. Treba­ llant all bosc, el sou era de vint­i­cinc pessetes al dia.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS Cap el 1945 i coincidint amb la Guerra Mundial, França anava curta de llana. Els contrabandis­ tes la compraven als pastors del Pirineu català a quinze o divuit pessetes el quilo i a Andorra la venien a quaranta o cinquanta; finalment, la passaven a França pel doble. És a dir, un jornaler cobrava 10 pessetes al dia, i si feia un viatge “comercial” a Andorra, guanyava l‘equivalent al sou d’un mes i sense tenir en conte, que de tornada ho aprofitava per anar carregat de tabac. Tant per una banda o l’altra de la muntanya dels Pirineus he conegut diversos contrabandistes. Quasi bé tots coincideixen en un clixé estereotipat que els caracteritza: són gent valenta, astuta, amb experiència en els passos de la muntanya i de gran coneixement dels pobles i el seu personal.

Potser ha estat bastant malmesa la imatge del contrabandista clàssic en sobreposar la seva figura al malfactor, que s’oferia a passar jueus i alemanys per la frontera franco/catalana en l’època de la invasió nazi. D’ells, s’expliquen assassinats, abandonaments i robatoris trencant, despietada­ ment, la paraula del contracte. Ara bé, la majoria eren “passadors” honrats. Els que s’escapolien de l’España franquista o els jueus de la persecució nazi a França, ho feien guiats per un passa­ dor. No era altre que un contrabandista, que aprofitava el fet de conèixer els corriols per facilitar la fugida a canvi de un bon sou. Passar persones estava millor remunerat que traficar amb mer­ caderia. De totes maneres, malgrat ser un ofici ben remunerat, també era molt dur. Els quilos del paquetatge a l’esquena acompanyats de la pluja, vent, fang i estar a punt d’amagar­se de la bòfia sempre foren companys de viatge d’aquells homes.

Els carabiners i, més tard, la Guardia Civil, també formaven part del paisatge del contrabandista.

Un paisatge que procuraven no creixeren els arbres, a fi de permetre veure a certa distància qui s’escapolia muntanya amunt. En moltes ocasiones, constituïen un dels engranatges de la pròpia xarxa de contraban, del que obtenien beneficis a canvi de fer­se el despistat.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS Antònia, una parenta, ens explicava que un guàrdia civil que pujava les escales que menen a l’església, una ratxa de tramuntana li va aixecar la capa posant al descobert un sac de cafè, que portava penjat com a motxilla. També era sovint conèixer ferroviaris, revisors de tren o funcio­ naris de Duanes que es convertien en còmplices dels contrabandistes.

Portbou va créixer gràcies al contraban i el ferrocarril. L’UE ha destruït ­de forma incruenta­ més el poble, que les bombes franquistes i la diàspora republicana. Molts dels estaments citats, aprofitaven la seva situació per passar ells mateixos la mercaderia a l’altre costat de la frontera.

Els funcionaris de Duanes tenien la possibilitat de fer petites fortunes defraudant l’Estat, fent constar quantitats de mercaderies o de divises diferents de las que entraven.

La meva àvia, la Rosa del Cafè del Globo, m’explicava que quan arribava un agent de Duanes era de la fornada dels més joves de la Promoció, ja que els veterans no volien la plaça de Port­ bou. Aquells joves, acostumaven a ser parelles no massa espavilades, una mica xopats i no ben vestits. Als sis mesos... ja havien canviat i, a més, ja tenien minyona. Els camperols dels pobles de l’Albera empordanesa, que per l’època de la verema anaven a les vinyes de Cerbère, Banyuls o Cotlliure i les dones venien verdures, oli o llaunes de sardines als seus mercats, reinvertien els guanys comprant productes francesos.

Entre faldilles, faixa i enagos amaga­ ven tot el que podien per evitar els controls de les estacions de Portbou i Colera. Altres, les més atrevides, pas­ saven la frontera a peu pel túnel ferro­ viari de Belitres.

Per aquest petit contraban s’havia esta­ blert tot una organització molt ben plantejada. Per exemple, vaig tenir bona amistat a través del meu oncle Josep Cid, compositor no massa afortunat de sardanes, que era amic del conegut músic d’orquestra en Joan Oliver Serdà, de Ripoll. Sovint anava a França a tocar l’acordió i aprofitava els viatges per portar, a qui li havia demanat, les quatre o més futileses. En cas de no haver pogut comprar­ho a França, en arribar al Pertús (poble francès), veí per veí de Els Límits (poble català), tenia localitzada una botiga en un pis on, a qualsevol hora, hi podia anar i sempre l’atenien: el diner és el diner.

Des de Portbou a Andorra, 260 km, hi havia unes dotze rutes o camins de contraban. En l'actua­ litat, d’aquestes rutes del Pirineu Oriental, a l’Albera, es poden seguir en el paisatge, gràcies a les coves i amagatalls on se situaven els contrabandistes i els seus enllaços.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS Sortint de Portbou, hi havia la ruta per la banda de ponent del Coll de Balitres i el pas pel Quer­ roig. De Colera se seguia el camí de la llera de la riera de Molinàs. El camí que “ve d’Albera” com consta en alguns documents és el camí veïnal, forestal, només apte per caminar (o per ani­ mals de ferradura), de Cantallops al Pertús i a Sant Martí d’Albera. Aquesta ruta fou la comuni­ cació del Pla de l’Arca vers Cantallops i a La Jonquera. Camins de contraban, d’exilis al 1936 i, sobretot, de la retirada del 1939.

Panoràmica de Portbou

Tunel de Belitres

Camins de frontera...

I d'exili!

Dibuixos de l'autor Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS

ESPIGOLANT D´ACÍ I D´ALLÀ: REFLEXIONS

LA FELICITAT DEPÈN DE CADASCÚ La felicitat és com una papallona que surt volant quan la persegueixes, però que pot posar­se al teu costat si et seus tranquil·lament a mirar­la.

El concepte de felicitat és molt diferent d´unes persones a d'altres i, encara que hi hagin coses i sensacions que poden ser comunes, el gaudir d'uns poden ser malsons per d'altres. Així l'escala­ dor és feliç arriscant la seva vida escalat la muntanya, mentre que per altres persones sentiran pànic o por per veure's exposat a tal risc.

Hi ha persones que se senten felices portant una vida tranquil·la i segura, mentre que d'altres es moren d’avorriment sinó hi ha canvis en la seva vida quotidiana, novetats i fortes excitacions, No estic pas en contra d´això, però aquest són actes passatgers.

La felicitat depèn més del que passa per dins de cadascú que no pas pel que passa fora, de les idees que tenim sobre nosaltres mateixos i sobre la vida. Si busques dins la teva ment sempre trobaràs raons per ser feliç i també per estar sempre en la tristesa. La felicitat no depèn del que fas o del que tinguis ni de com és el teu cos, ni del que tinguis més o menys. Sols depèn de la satisfacció del que tinguis, del que fas, del que tens, del conjunt de la teva persona i amb els teus dons.

Bàsicament, la FELICITAT depèn del que realment vulguis ser feliç i estiguis a gust amb tu ma­ teix com per poder sentir tot L'AMOR DE LA VIDA QUE ET PERMET EXISTIR. Alguns consells sobre com ser feliç:

La felicitat no depèn dels altres, ni de les coses materials, només és qüestió d'actitud aconseguir la nostra felicitat. Ningú pot prendre els teu pensament ni el desig de ser feliç, només és personal i d´una única disposició.

Per aconseguir­la, s'aconsella seguir uns suggeriments, adoptar unes actituds en la nostra vida i portar­les a la pràctica. Actituds, hàbits i estils de vida que et faran valorar més les petites coses i Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS saber afrontar els problemes. Cal tenir la capacitat per aprofitar allò que més ens crida l'atenció, no quedar­se en una simple lectura, sinó que la lectura pugui ser un simple impuls per a reflexionar.

1) Acceptació.­ Un dels passos més importants per saber com ser feliç és estimar­te a tu mateix i recordar l'important que ets, el molt que vals, l'intel·ligent i capaç, no hi ha obstacle que no pu­ guis vèncer.

2) Zero enveges.­ No has de envejar ningú pel que té o pel que és. Ells van aconseguir la seva meta, aconsegueix tu la teva i així sabràs com ser feliç.

3) Sense rancor.­ Com ser feliç inclou no guardar rancor cap a ningú; aquest sentiment no et dei­ xaria ser feliç, ni viure la teva vida d'una forma lliure; tu perdona i oblida per poder assolir la te­ va serenitat.

4) Amb un somriure.­ Aixeca't sempre amb un somriure, observa el teu voltant i descobreix en totes les coses, el seu costat bo i bonic, les persones positives sempre atreuen bona energia i poc a poc sabràs com ser feliç.

5) Ajuda als altres.­ Sense pensar què rebràs a canvi; mira les persones i descobreix en elles les seves qualitats i dóna'ls també el secret per ser triomfadores i que, d'aquesta manera, sàpiguen com ser feliç.

6) Moments.­ La felicitat no és en els anys, mesos, en les setmanes, ni tan sols en els dies.

Només la pots trobar en els moments. La vida sempre té dret a sorprendre'ns, així que aprèn a viure el present sense els traumes del passat ni les expectatives de futur.

7) L'Humor.­ El somriure és molt important per millorar l'autoestima. Prendre les coses amb se­ renitat per molt dolentes que semblin, són només moments i el millor és recordar­les amb humor i com a experiència per saber com ser feliç.

8) El Perdó.­ Mentre tinguis ressentiments i odis, serà impossible ser feliç. El meravellós del perdó no és que allibera l'altre de la seva eventual culpa, sinó que t'allibera a tu d'un patiment i així comences a saber com ser feliç.

9) La Fe.­ Com ser feliç significa tenir fe, la fe crea confiança, ens dóna pau mental i allibera l'ànima dels seus dubtes, les preocupacions, l'ansietat i la por. Diuen que l'home arriba a ser savi quan aprèn a riure's de si mateix. Riu, riu alegrement... i el món riurà amb tu.

10) L'Actitud.­ La Felicitat és una elecció que puc fer en qualsevol moment i en qualsevol lloc.

Els pensaments són els que em fan sentir feliç o desgraciat, no les meves circumstàncies. Així s'aprèn la manera de ser feliç amb una actitud positiva.

11) Amb el que es té.­ Com ser feliç i no desitjar els dels d'altres, cal aprendre a viure amb el que tens i no amb el que et manca, ens ajudarà a que la nostra felicitat sempre estigui del nostre costat. Això no vol dir que la persona no hagi d'aspirar a més, és propi de la persona aspirar a més, però no amb angoixa, amb avarícia o amb neguit.

12) Esperança.­ L'esperança és una clau important de com ser feliç; no tots els dies són iguals, moltes vegades hi ha coses que ens poden fer mal, molts problemes per resoldre i que ens afec­ ten i l'únic que ens queda és tenir esperança i les coses, a poc a poc, canviaran.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS 13) Potenciar la resiliència o capacitat de la persona per superar circumstàncies traumàtiques.­ Tenir habilitat per bregar amb els nostres problemes i sortir més forts ens fa aconseguir la felici­ tat, fins i tot quan les coses no van com nosaltres esperàvem.

14) Gratitud.­ Hem de desenvolupar el nostre hàbit de donar les gràcies i deixar de queixar­nos tant pel que no tenim. Això farà que ens sentim més satisfets i, per tant, més feliços.

15) Contrarestar la negativitat.­ Un altre consell per poder saber com ser feliç és aconseguir un equilibri emocional. Hem de tallar i acotar les preocupacions i recriminacions, ja que a la llarga poden danyar la nostra autoestima.

16) Potenciar relacions interpersonals.­ És important treballar i cultivar les relacions amb les al­ tres persones, ja que a través d'elles és quan passem els millors moments de les nostres vides.

17) Involucrar­se en activitats significatives.­ Si volem aconseguir la felicitat, s'aconsella plani­ ficar i fer activitats que ens omplin i que ens facin feliços, evitant aquelles monòtones que pu­ guem prescindir de fer­les.

18) Redescobrir el valor de les petites coses.­ Aprendre a valorar les coses fa que ens adonem que, per ser feliços, no necessitem massa coses, simplement apreciar el que tenim, els petits pla­ ers de la vida.

19) Practicar esport a l'aire lliure.­ L'esport i l'activitat física ens ajuden a alliberar l'estrès. Quan ho practiquem, el nostre cos allibera endorfines, les quals ens provoquen una sensació de relaxa­ ció i de benestar. Fer­ho a l'aire lliure ens aporta més vitalitat que en llocs tancats.

20) Cuida les teves hores de son.­ Dormir és molt important per poder recuperar tota l'energia que hem perdut durant el dia. Descansar les nostres hores necessàries ens ajuda a processar mi­ llor els problemes i ens fa més feliços.

Hi ha un altre afer en tenir en compte: una estoneta de silenci, deixar que la ment descansi, pu­ gui reflexionar amb serenitat i assolir el que podem millorar pel nostre benestar.

Aquests són uns consells que poden ajudar o enfortir aquesta felicitat tan anhelada. Recorda que les persones amb energia positiva sempre atrauran coses positives a la seva vida, somriu i deixa que tot vagi fluint.

Desitjo que si alguna cosa et serveix, ajudi a millorar­te.

Des del cim de Miramar Josep M. Porta

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 49

Vilaweb

Imatge de Sant Jordi a l'església de la Nativitat de Betlem (Palestina) Cada 6 de maig, segons el calendari seguit per les esglésies orientals, els cristians palestins celebren Sant Jordi, especialment al poble d'al­Khadr (el nom del sant en la cultura àrab).

Foto: Toni Masana Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 50