Núm. 622 Juny de 2020
VACARISSES
balcó de Montserrat edició digital
Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal Si un dia sóc terra, si un dia sóc pols, que sigui d'aquesta que han trepitjat molts. I l'ànima, l'aire que passa pels pins, que fa aquesta flaire, que avui porto a dins. Si un dia sóc terra, que ho sigui, en secret, d'aquesta que els segles han fet i han desfet. D'aquesta que és nostra, amb pluges i amb fang, amb sol que fa crostes i amb plor que fa sang. Que ningú no m'endevini, que només un gra de blat creixi fort i s'il·lumini del nores que hauré donat. Si un dia sóc terra, si un dia sóc pols, que sigui d'aquesta que han trepitjat molts. D'aquesta que encara puc prendre i besar. Si un dia m'empara més meva serà. Josep M. Andreu
SUMARI
Vacarisses, balcó de Montserrat
Pòrtic L'Evangeli pam a pam La cuina de Ca la Quima Campanades Pensaments caçats al vol Dites populars Racó de la poesia Vacarisses, balcó de Montserrat Racó de contes i llegendes Des de Viladecavalls Dels diaris Indrets propers Col·laboradors
3 4 6 7 9 10 11 12 18 20 22 30 32
Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jordi Badia, Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 92412014 (de la versió digital)
Foto de la capçalera de la portada: Isabel Roumens
ESGLÉSIA DE VACARISSES HORARI DE MISSES Dissabtes: 8,00 del vespre Diumenges. 2/4 d'11 del matí
La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.
ANEU A LA WEB
ENVIEU-NOS UN CORREU
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 2
PÒRTIC
Estimat grup de risc En tota aquesta pandèmia no hem estat a l’altura amb vosaltres, amb la gent gran. Des que algú amb les estadístiques a la mà va decidir que a partir dels 70 anys éreu “grup de risc”, porteu l’etiqueta penjada com una llufa i se us ha apartat de la circulació d’una manera indigne i poc curosa. Tot d’una, com si us donessin per amortitzats. En nom de la protecció, s’han minat les vostres llibertats, els anhels, les abraçades i les rialles dels nets. A canvi, només s’ha inculcat una idea: la de la por. Mentre us han reclòs a casa –per la vostra seguretat, diuen– us han recordat, a cada roda de premsa, que sou a prop de l’últim meandre. Com si vosaltres no sabéssiu, millor que ningú, on desemboca aquest riu. Però de la mort, ningú no en té l’exclusiva. A cap edat hi ha una cosa que en cara em sap més greu d’aquest doble aïllament de vuit setmanes al qual us han sotmès sense cap tacte. Em dol que les autoritats mai no us han parlat a vosaltres. Ni els polítics, ni els tècnics, ni els científics us han mirat als ulls per dir les coses pel seu nom. Utilitzen la tercera persona, parlen de vosaltres com si no ho sentíssiu, com si no existíssiu. Eren instruccions per als adults sobre com tractarvos. Se us ha menystingut, com si no poguéssiu entendre les coses. No s’han dirigit a vosaltres, en camp moment. Us han condemnat a la solitud. No s’han adonat que, precisament perquè porteu tanta vida, en sou els més experts, els més capaços d’encaixar o de relativitzar. Hi ha molta bellesa a la vellesa. I esperança. I serenitat. Més arrugues però més recom pensa per la mirada ampla del món. Algú va dir que els primers quaranta anys de la vida ens donaven el text, els trenta següents, el comentari. Si després es tracta de posar nota, em temo que ens suspendreu per com ho hem fet. I a les autoritats no els quedarà, quan tot això passi, ni vergonya per demanar revisió d’examen. Xavier Bosch Extret de: ara.cat (07/05/20)
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 3
L'EVANGELI PAM A PAM Pasqua 3 A 20
Matthias Stom (16001652) El sopar d'Emmaús, c.16331639 INV. 375 (1976.66) © Museo ThyssenBornemisza
“El van reconèixer quan llescava el pa” El dia de Pasqua, un parell d’amics de Jesús van fugir de Jerusalem per por de rebre. Volien anar a passar la nit a la posada d’Emmaús. Se’n hi van capficats i preocupats. Pel camí se’ls acosta un desconegut que fa el mateix camí. Vol companyia. L’accepten. Fan camí junts. Parlen. El nou vingut els diu: us veig molt moixos. Què us passa? Li diuen: Tu no saps el que ha passat els últims dies? Què ha passat? Li expliquen l’historial de Jesús fins que el van matar. I acaven dient: Les dones diuen que l’han vist viu. Només faltava això. A veure com s’acaba tot plegat. Nosaltres hem tocat el dos. No fos cas que... I el nou vingut els diu: Que no ho sabíeu que havia de passar tot això? Que no coneixeu la Bíblia? Els profetes ho havien dit deu mil vegades. Van quedar més callats que un mut. No sabien com sortirse’n. En aquest moment arriben a Emmaús. El vianant fa veura que vol continuar el viatge. – I ara... de cap manera... on vols anar a les fosques? És negre nit. Prendràs mal. Queda’t. Soparem junts i demà, quan es faci clar, continua el camí i fes la teva. Es queden. Sopen junts. No es gosen dir res. No saben què els passa. De cop i volta, l’amic vianant es posa a llescar el pa i a repartirlo... Desapareix dient: Adéu siau! S’aixequen esverats. Marxen corrents cap a trobar ela amics. L’hem vist. L’HEM RECONEGUT QUAN LLESCAVA EL PA. ERA ELL Reflexió El món ens reconeixerà: Quan llesquem el pa de cada dia amb tothom... Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 4
L'EVANGELI PAM A PAM Cal llescar el pa de l’alegria... Cal llescar el pa del bon humor... Cal llescar el pa de la justícia... Cal llescar el pa de la pau... I repartir a dojo... I com que allà on hi ha AMOR, ALLÀ HI HA DÉU; quan llesquem el PA DE L’AMOR i el repartim a dojo haurem encetat el moll de l’os de l’Evangeli. EL MÓN ENS RECONEIXERÀ QUAN LLESQUEM EL PA Sebastià Codina i Padrós
EL REBOST SOLIDARI La nostra entitat EL REBOST “Amics Solidaris de Vacarisses” que sempre té les portes obertes, també ha sofert la sotragada del Virus que ens fa mal viure durant una llarga temporada. Atents a les disposicions legals que mantenen controlades totes les activitats, hem deixat forçosament el temps que calgui la tasca benèfica que portàvem a terme. Vo lem des de la publicació local donar les gràcies a tots i a totes les voluntàries del nostre municipi per la seva actuació suplent en assegurar que tota la distribució d'aliments fos activa, estant a la disposició de l'ampli ambient necessitat. MOLTES GRÀCIES SERVEIS SOCIALS i ALTRES VOLUNTARIS per la vostra apor tació abnegada i eficaç. En nom de tots els beneficiats, de les autoritats locals i princi palment de la nostra entitat. Amics Solidaris de Vacarisses
Maig de 2020
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 5
LA CUINA DE CA LA QUIMA
Cruixent de poma Apple crumble (recepta irlandesa)
Ingredients per a 6 persones: Per al farcit: 4 pomes de mida mitjana (Gala) 20 gr sucre blanc 1 llimona Canyella al gust Per al cruixent: 30 gr de flocs de civada 140 gr de farina 60 gr sucre morè 60 gr sucre blanc Un pessic de sal 100 gr de mantega freda (sense sal)
Primerament per a preparar el farcit, s’ha de tallar les pomes a daus i, en un bol, barrejar les amb el sucre, la pell i el suc de la llimona i canyella al gust. Deixar coure en una paella a temperatura baixa durant 10 minuts i vigilant que les pomes no es cremin. Mentre estant, es prepara el cruixent combinant la farina, els sucres, els flocs de civada, el pessic de sal i la mantega en un bol. S’ha d’esmicolar la mantega amb els altres ingredients, fins a obtenir una textura una mica més compacte que la del pa ratllat. Finalment, es reparteix el farcit en sis cassoletes de fang individuals i es cobreix amb el cruixent. S’introdueix al forn prèviament preescalfat a 200ºC i es deixa coure durant 12 minuts o fins que el cruixent s’hagi torrat lleugerament. Quimeta i Conxita Font Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 6
CAMPANADES
Església de Santa Maria del Voló Comarca del Rosselló (Catalunya Nord)
Santa Maria del Voló és l'església parroquial en part romànica del poble del Voló, a la comuna del mateix nom. Està classificada com a monument històric. Està situada en el centre de la cellera a partir de la qual s'originà la població del Voló. La placeta del davant de la portalada romànica havia estat el ce mentiri parroquial. L'església està documentada d'ençà l'any 976, sota les advocacions de Santa Maria i Sant Antoni Abat. Un segon esment data del 1016, en una donació d'una vinya del seu terme a l'abadia de Santa Maria d'Arles. Els documents posteriors que en parlen daten ja del segle XIV o més tard, i fan referència a donacions, beneficis, o a l'obra del temple. L'edifici Al llarg del temps ha patit diverses destruccions parci als, entre ells, la caiguda del campanar durant la nit del 24 de desembre del 1840. Fou reconstruït vint anys després. De l'època romànica conserva part dels murs meridional i occidental, a més del notable portal de marbre blanc, datat a la segona meitat del segle XII i atribuït al taller del Mestre de Cabestany. Està ornat amb escultures d'escenes de la història de la Mare de Déu i la naixença de Jesús. La nau principal de l'església és bàsicament una obra gòtica del segle XIV, coberta amb volta de creueria, tot i que al XVII se'n modificà la capçalera i s'obriren dues capelles la terals, engrandint i sobrealçant encara més l'església. Corresponent també a l'etapa gòti ca, a l'interior hi ha un retaule del segle XV pintat sobre fusta. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 7
CAMPANADES La portalada Feta de marbre blanc de Ceret, presenta una arquivolta formada per un sol arc adovellat, sostingut per dues columnes cilíndriques amb un bell capitell esculpit al capdamunt. El timpà és llis, però hi ha un fris esculpit amb un escacat en relleu. Paral·lela a l'arquivolta de la porta, més amunt, hi ha una segona arquivolta com a guar dapols, treballada amb una trena. Per damunt del conjunt hi ha un fris que reposa en set mènsules esculpides. El fris representa tot d'escenes relacionades amb la Mare de Déu, a qui és advocada l'església: de dreta a esquerra, l'Anunci de l'Àngel als Pastors, la Nativi tat, el Bany de l'Infant, l'Epifania, la Fugida a Egipte i la Dormició de la Mare de Déu.
Capitell esquerra
Capitell dret
Part alta de la portalada
Dormició de la Mare de Déu
El bany de l'Infant
L'Epifania
Fugida d'Egipte
La Nativitat
Anunci de l'àngel als pastors
L'obra escultòrica d'aquesta portalada, igual que el claustre d'Elna, és plenament atribuï ble al taller del Mestre de Cabestany. Extret de: ca.vikipèdia.org Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 8
PENSAMENTS CAÇATS AL VOL
La pell ens acompanya durant tota la vida, la citem a cada pas: PARLEM DE PELL FINA, DELICADA, ASPRE, BLANCA, ROSADA, BRUNA, GRUIXUDA, DURA... • Ésser de la pell de Barrabàs... • Tenir pell de gallina... • Tenir només la pell i l’os... • No cabre algú a la pell... • Arriscar la pell... • Ser una mala pell... • Salvar la pell... • Jugars’hi la pell... • Deixarhi la pell... • T’hi va la vell... • Ferse’n la pell... • Ser un mala pell.. • Ja ets una bona pell... • De la pell del dimoni gros... • Tenir la pell prima... • El llum i l’amor, deixant la pell i cremen el cor... • Tramuntana, tramuntanell, s’enduu la camisa o la pell... • Vedell i anyell, a l’abril hi deixant la pell... • Abriga’t bé la pell i sigues net de clatell... • Tant prima te la pell, el jove com el vell... • Tots tenim la pell a l’estenedor... • Canviar la pell com les serps...
Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 9
DITES POPULARS Refranys sobre el foc
On no hi ha foc, no pot cremar. On se fa foc, ix fum. A Pasqua el joc i a Nadal el foc. A poc a poc s'encén el foc. A prop del foc, no hi facis cap joc. A Bescaran, xics i grans, posen la paella al foc quan la gallina encara no ha posat l'ou al clot.
A prop del foc, qui no es crema, s'escalfa. A sang i (a) foc.
A foc i casament hi va tota la gent. A tu ningú et busca la boca per un foguer. A foc, rei i religió, no els hi posis condició. A la mà de llop sempre hi ha foc.
A València l'aire és foc, la terra aigua, els homes dones i les dones aire.
A la vora del foc i del riu, no hi facis el niu.
Abrandar el foc (de la discòrdia).
A la vora del riu no t'hi facis el niu, perquè el foc té aturador però l'aigua no.
Acabar d'encendre el foc. Afegir (més) llenya al foc.
A l'abril amanix llenya i foguerill. Ai! Foc a la còfia...! A les Avellanes, foc i flames. Aigua davant, vent darrrera i foc als peus. A Nadal, al foc, i a Pasqua, al joc. Aigua de lluny no apaga el foc del damunt. A Nadal, al foc, i a Pasqua, al sol. Aigua i foc no es neguen a ningú. On hi ha estat foc, sempre hi queda algun caliu.
Extret de: tematic.dites.cat
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 10
RACÓ DE LA POESIA Un nou juny No es tracta de tornar a passada glòria, ni de seguir plorant greuges i ensurts, sino de entrar dempeus dins de la Història lluitant pel que volem. Clar i sense embuts! Qui més qui menys tenim nissaga vella, d’ací… d’allà… i alguns son nouvinguts però ens aplega a tots la terra que ens clivella un opressor constant molt saberut. R.M.Curto
Ja n´hi ha prou d’imposicions de llengua, d’aquest voler esclafar feina i costums… Alcemnos ja d’un cop! Tenim les eines per ferlo fora i abaixar’lhi els fums!
Si el mal ens deixa Quin món quedarà si el dany s’assossega? tornaràs a sentir propera la fragància d’aquella pell?, no hi haurà distància? podràs fregar la ma que ara se’t nega? Serà una realitat nova i estranya si no permet que es toquin les mirades, si refreda el fervor d’una abraçada o mesura l’espai que t’acompanya. La llibertat vindrà si el mal ens deixa, conqueriràs universos que ja eren teus,
La terra que ens acull no és pas aquella on mana l’interès només d’alguns, aquí no volem “amos” de ballesta que ens lliguin i amordacin… Femlos lluny! Els podrem ajudar, si ells ens respecten, pero no aguantarem més la farum d’aquestes males arts amb que ens infecten. Obrim els finestrons, que entri la llum! Seguem les males herbes que ens ofeguin, les lleis que ens arreconen, i del blat que amb tant d’esforç sembrem que ja s´omplenin els camps que ens donaran prosperitat. Sobiranía, sí! Plena! Immediata! I ens ho farem tots sols… fentnos costat. Companys, tots catalans, la saragata que a esquenes nostres fan ja s’ha acabat. Francesc Xavier Coderch Sant Jordi, 2020
així podràs respirar paraules i veus de tanta gent que estimes i beses.
Pedro Puerma
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 11
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT DES DEL CINGLE. RECULL DE GOIGS
GOIGS A LLAOR DE DE L'ENDEMÀ (XV) Únic i sense data de caducitat, iniciat després del terrabastall de la matinada de Pasqua Fou terrible! Quin divendres! repetien gemegant: Què farem, l’un deia a l’altre, Què farem d’aquí endavant? 1 Quan la gent se’n torna a casa i ha viscut l’enterrament remoleja mil vegades tot plorant: Amén, Amén... repeteix tota l’estona ... l’estimàvem tant i tant... Què farem, l’un deia a l’altre, Què farem d’aquí endavant?
4 Els promet cada vegada “sempre amb mi podreu comptar” però es fonia com la boira, o bé el sol que a joc se’n va “sempre més seré amb vosaltres. Sóc el vostre germà gran”: Què farem, l’un deia a l’altre, Què farem d’aquí endavant?
2 Els deixebles sense el Mestre es trobaven tan perduts! Tots els dies s’assemblaven i quedaven sords i muts. Entre dubtes i certeses sanglotaven rumiant: Què farem, l’un deia a l’altre, Què farem d’aquí endavant?
5 Els remou la consciència, ja fa temps van dir que sí, però la llarga temporada els en feia penedir. I dels fets que els trasbalsava el país se’n va oblidant: Què farem, l’un deia a l’altre, Què farem d’aquí endavant?
3 Amagats, se’ls presentava, amb tres voltes a la clau. A Emmaús s’embadalien al sobtat Adéu siau! Cal emprendre una aventura, Espantats, com s’ho faran? Què farem, l’un deia a l’altre, Què farem d’aquí endavant?
6 Quan hi pensen s’esborronen: perquè Pere el va negar? Perquè Judes el traïa? Perquè es varen amagar? Al Calvari amb la mare, les tres dones i en Joan! Què farem, l’un deia a l’altre, Què farem d’aquí endavant?
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 12
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT 7 A les dones matineres, els diu l’àngel: “No és aquí!” van ser sempre les primeres que glatien el seu SÍ, abrandant la foguerada de les races que vindran: Què farem, l’un deia a l’altre, Què farem d’aquí endavant?
8 És a prop la flamarada quan comença a ferse clar: Ran del llac de Galilea... Quan promet que es quedarà... Els exàmens i una pesca... Passaré sempre al davant!! Què farem, l’un deia a l’altre, Què farem d’aquí endavant?
Fou terrible! Quin divendres! repetien gemegant: Què farem, l’un deia a l’altre, Què farem d’aquí endavant? Sebastià Codina i Padrós – Vacarisses, abril de 2020
Aparició de Jesús als apòstols Duccio di Buoninsegna (Siena, 1255 1318) Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 13
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT DES DEL CINGLE. RECULL DE GOIGS
GOIGS A LLAOR DEL CEGET DE SIÓ (XVI) Ja que el món viu a les fosques malgrat l’astre resplendent: Abrandeu la flamarada d’un novell redreçament! 1 Caminant a les palpentes somicava un cec confús mentre el poble remugava les paraules de Jesús. – No pas ell, tampoc els pares són l’esquitx de res dolent: Abrandeu la flamarada d’un novell redreçament!
4 – Tu menteixes. Ets un altre. Tu no ets el cec d’abans! No creiem en els miracles ni en l’engany d’un joc de mans. Fent el cec ens engatusses, no eres pas un invident: Abrandeu la flamarada d’un novell redreçament!
2 Li enllorda la mirada amb l’espuma d’un bassal i s’abranden les llanternes del ceguet del camí real : – Ves i banyat les parpelles amb les aigües del torrent: Abrandeu la flamarada d’un novell redreçament!
5 – Feune cas, us repeteixo, és ben cert, bé prou que ho sé, un cop xopes les ninetes m’he rentat a Siloé; hi veig, ara, com vosaltres, desvetlleu l’enteniment: Abrandeu la flamarada d’un novell redreçament!
3 És que Déu es manifesta amb les obres, gest pregon, mentre el sol ens il·lumini jo seré la llum del món esbargint la nuvolada que us amaga el sol naixent: Abrandeu la flamarada d’un novell redreçament!
6 Pas a pas, la gent del poble, el veïnatge i els badocs, difamaven, buscant brega botzinant els entretocs Jesús vol que arreu esclati el llampec d’un nou moment: Abrandeu la flamarada d’un novell redreçament!
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 14
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT 7 Fa molt temps que es neguitegen pel que Déu els ha promès; Quan és l’hora s’entrebanquen, corglaçats, no entenen res. Quan grinyola l’esperança baixa Déu i ens va empenyent: Abrandeu la flamarada d’un novell redreçament!
8 Amb el cec, Jesús estrena la mirada flamejant, esclatant la llumenera ran de terra, ben arran, i s’acaba la tenebra dels ulls orfes de la gent: Abrandeu la flamarada d’un novell redreçament!
Ja que el món viu a les fosques malgrat l’astre resplendent: Abrandeu la flamarada d’un novell redreçament!
Pintura d’artista anònim. Escola de Casino (segle XI). Església de Sant Àngelo in Formis (Caserta, Itàlia) Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 15
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
La plataforma eBiblio Catalunya ha incorporat més de 2.300 títols de pel·lícules per visualitzar en línia a través del nou servei, ebiblio cat.efilm. El catàleg que s’ofereix inclou pel·lícules, curtmetratges, concerts i documentals. Els usuaris de les biblioteques del Sistema de Lectura Pública de Catalunya poden accedir de manera gratuïta a l'Efilm. Per accedir a aquests continguts digitals només cal disposar del carnet d’usuari d’una biblioteca del Sistema de Lectura Pública de Catalunya i identificarse a la biblioteca digital eBiblioCat. Cada usuari podrà tenir en préstec dues pel·lícules simultàniament amb un màxim de 8 títols al mes. El temps de visualització de cada pel·lícula és de 72 hores i amb la mateixa validació s’hi podrà accedir des de diferents dispositius. eBiblioCat és la biblioteca digital del Sistema de Lectura Pública de Catalunya que actual ment ofereix més de 8.200 llibres electrònics, 90 revistes en format digital i més de 2.300 pel·lí cules. Aquest projecte és una col·laboració del Servei de Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la Gerència de Serveis de Biblioteques de la Diputació de Barcelona i el Consorci de Biblioteques de Barcelona. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 16
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
La biblioteca, escollida per a un àlbum internacional
18 de maig de 2020
Els seus tallers d’escacs han estat seleccionats, juntament amb 36 projectes d’arreu del món, per promoure la justícia social i la inclusió. Els tallers d’escacs de la biblioteca municipal El Castell han estat seleccionats per aparèixer a l'àlbum fotogràfic internacional 2020 Best Practices from World Libraries Photo Gallery. Es tracta d’un dels 36 projectes internacionals triats per demostrar el valor de les biblioteques en la promoció de la justícia social i la inclusió. Per a l’equipament vacarissà, suposa una gran il·lusió que anima a continuar treba llant perquè la biblioteca segueixi sent un servei públic de qualitat i que ofereix acti vitats multi diverses per a una multi diversitat de persones. En definitiva, sortir en aquest àlbum és com una finestra al món que posa Vacarisses i la seva biblioteca al costat d’altres centres internacionals com la biblioteca Oodi de Hèlsinki.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 17
RACÓ DE CONTES I LLEGENDES
El foc al llarg de la història El foc ha estat sempre un símbol en la vida de l’home. Els pobladors primitius dels països mediterranis i europeus ja veneraven les forces de la natura, i amb elles principalment el sol i el foc, mitjançant cultes i celebracions.
Precisament, una d’aquestes celebracions ancestrals ha estat transmesa de generació en generació, durant segles, i ha arribat fins avui, amb lleus canvis de simbolisme i dedicació. Es tracta de la celebració del solstici d’estiu, heretada dels primers pobladors de les nostres comarques, la qual consistia a festejar amb fogueres la nit més curta de l’any, és a dir, l’entrada en la seva època més càlida. Després d’uns quants segles, la celebració del solstici es transformà en els Focs de Sant Joan, una de les tradicions i uns dels costums més notables de la comunitat catalana. Trobem ja tradicions ben arrelades amb l’arribada dels primers dominadors: els romans troben a les nostres terres comunitats amb vida urbana, alfabet, moneda i ús corrent del ferro, amb cos tums propis també i celebracions com la del solstici d’estiu, i inicien un procés de romanització que no es manifesta plenament fins a l’any 500 de la nostra era, en que són menys presents els costums del poble. L’any 680, el Concili de Constantinoble decreta la prohibició de totes les pràctiques i superstici ons paganes i, amb elles, els focs primitius del solstici d’estiu. El poble no va acatar, tanmateix, les ordres donades en aquest sentit i va continuar fent les seves fogueres. Aquesta tossuderia del poble va ser, precisament, el que va provocar la modificació del caire pagà de la festa per donar li un sentit religiós. L’any 717, quan la irrupció dels sarraïns per les nostres terres, als indrets on eren mal rebuts, aquests deixaven fer i practicar les creences i costums populars. Així és com els nostres focs van poder continuar celebrantse, sovint amb la participació fins i tot dels mateixos sarraïns. Hi ha una cançó que encara es cantava als inicis del segle XX, i que diu que tots plegats celebren aquesta gran diada: Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 18
RACÓ DE CONTES I LLEGENDES Lo dia de Sant Joan és dia d’alegria, fan festa els cristians i els moros de moreria. Durant l’edat mitjana, doncs, els Focs de Sant Joan continuen celebrantse i els seus grans im pulsors van ser els gremis. Amb la incorporació de la Catalunya Nord –els antics comtats de Rosselló i Cerdanya– a l’estat francès el 1659, els Focs de Sant Joan prenen el caire de senyal d’identitat catalana que han continuat mantenint fins al dia d’avui. L’ocupació de la resta dels Països Catalans per les tropes francocastellanes de Felip V (1707 al País Valencià, 1714 al Principat i 1715 a les Illes) comporta, juntament amb l’abolició de les ins titucions d’autogovern i la prohibició de l’ús públic de la llengua, la marginació total de les nos tres tradicions i els nostres costums; aquestes, doncs, són prohibides públicament, i amb elles tots els seus organitzadors. Una altra vegada els homes del camp salven no sols els costums rela cionats amb els focs, sinó moltes més tradicions i costums. El 1760, vuit homes representatius o regidors, com a delegats de les ciutats principals dels antics regnes de Catalunya, Aragó, Mallor ca i València, presenten al rei Carles III el “Memorial de greuges”. En la queixa exposen col·lec tivament que molts funcionaris destacats en els anomenats regnes violaven els costums més lloables i les ordenances, i introduint cada cop més costums estrangers i perniciosos. Reclama ven també el dret de tornar a establir els gremis i d’aprovarne les ordenances. L’any següent, al Principat, el capità general marquès de la Mina començà a autoritzar les festes populars, i es van tornar a celebrar les falles o Focs de Sant Joan. Amb l’entrada al segle XIX, s’inicia la recuperació, sobretot amb l’acció posterior de la Renai xença, i es produeix un retrobament entre el camp i les viles i ciutats a la recerca patriòtica de les arrels del nostre Poble. El 1885, mossèn Cinto Verdaguer canta els focs i els fallaires en el seu poema Canigó. Els focs són enaltits també per altres poetes nostres, com Maragall, Girbal i Jaume, Duran, Tortajada i Garcés, entre altres. Amb l’Estatut d’autonomia, el 1933, excursionistes, estudiants i molts altres ciutadans donen sentit de comunitat als Focs de Sant Joan, i encenen fogueres a totes les viles i muntanyes de les nostres terres, com a senyal d’inici del retrobament d’una comunitat. Acabada, però, la Guerra d’Espanya, el 1939, torna a produirse un replegament en tot el que ens identifica com a poble, i amb prou feines són permeses aquelles tradicions i costums que no portin problemes, és a dir, les més buides de contingut. Així, els Focs de Sant Joan es converteixen en l’ocasió anual de cremar fustots i trastos vells, i la revetlla, o bé es fa en la intimitat familiar, o bé resulta mancada de contingut cívic i cultural. Extret de: tradicat.cat Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 19
DES DE VILADECAVALLS A la Georgina li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També li agrada molt escriure i ho fa, fidel als seus orígens, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.
HISTÒRIES VÀRIES Georgina Peroy Ribes
Diumenge, 29 de març de 2020
Triaré unes quantes sensacions i les guardaré en aquest full en blanc. D’aquí dos mesos, qui primer llegeixi aquest article, ja sabrà el futur del moment que avui estem vivint. El món conté la respiració. Contenim la respiració quan tenim por, o quan no volem que ningú se n’adoni de la nostra presència, o quan no sabem què respondre davant una pregunta molesta, o quan tenim una preocupació a sobre que no ens deixa omplir els nostres pulmons tant com voldríem. Una mica de tot. La incertesa. Podem lidiar amb un enemic, amb una malaltia, amb una situació de perill, amb algú que ens vol fer mal. Però no podem lluitar per contenir la incertesa. Ningú no sap què pot passar, ni si es descobrirà un fàrmac miraculós, ni quan podrem sortir a passejar, ni si podrem mantenir la feina. No sabem què serà del futur proper ni llunyà. Postes de sol. Durant els darrers dies han estat espectaculars, i avui, amb una hora més de llum, acompanyat pels clams diaris d’agraïment i indignació, el sol s’ha lluït més que mai quan s’amagava. I, malgrat els dubtes envers gairebé tot, tenim la certesa que demà tornarà a sortir. Temps de lleure. L’oci s’ha convertit en un deure, i hem d’aprendre a aprofitarlo. Repensem els nostres pensaments perquè no surtin de llera i es facin massa transcendents. Ens imposem tasques llargues i esgotadores per evitar pensar en les hores que encara ens cal viure reclosos. Recuperar cançons i utilitzarles per espantar els mals esperits. Lligams. Més que mai, mantenim els nostres dins nosaltres mateixos, com si encapsulantlos dins el nostre pensament els poguéssim protegir de qualsevol perill. Teixim uns fils invisibles sense adonarnos, i els tenim presoners sense que se n’adonin. Ens sentim responsables del món que els hem deixat, com si en fóssim els creadors. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 20
DES DE VILADECAVALLS Paranoia. Rentarse les mans. Ensabonarles dues vegades seguides, com quan de petita tornava a casa després de jugar amb la terra del carrer. Fregarse les mans en tornar de llençar la brossa o tocar les plantes del pati. Tornarles a rentar perquè he tocat el pom de la porta acabat de netejar. Desinfectar el mòbil i rentarse les mans. Canviarse de roba i dutxarse després de deixar la compra a l’entrada. Submergir en aigua molt calenta les verdures, la fruita i tots els envasats. Deixar la resta a l’exterior perquè es dilueixi el perill. L’enemic invisible pot estar a tot arreu. Culpabilitat. Adonarnos que mirem les imatges que ens arriben des de països desenvolupats amb ulls atònits i que al fons agraïm haver nascut al nostre. Ens sentim culpables perquè gaudim d’un confinament de luxe, podent sortir a respirar al jardinet sense la por de perdre la feina. Agafar una cervesa i beurela al balcó. Esperança. Agafarse a la notícia d’un possible fàrmac que aturi la malaltia. Escoltar que avui han mort dues persones menys que ahir. Desitjar i esperar que els nostres fills tirin endavant. Planificar el viatge anul·lat per quan tot això passi. Solidaritat. Preocuparnos i oferirnos als més desatesos. Trucar a qui sabem que ho passa en soledat. Rebre missatges preguntant per la nostra salut. Desitjar que tothom aguanti, que el dolor els passi de llarg, que se’n surtin, que no pateixin. Immersió. Viure en la nostra bombolla. Alimentarnos de teories que tots els qui es creuen experts ens fan arribar. Reafirmar les nostres opinions polítiques. Prepararse per rebre males notícies. Agraïment. Obrir la nevera i veure que l’esforç de molta gent que segueix al peu del canó permet que la tingui gairebé plena. Escoltar les noticies i saber què està passant perquè les cares de cada matí segueixen impertorbables i amatents. Escoltar que hi ha gent disposada a cobrir baixes del personal d’una residència de gent gran afectada pel covid. Saber que el personal sanitari mai no llençarà la tovallola. Donar interiorment les gràcies a qui no les pot rebre. Fe. Tenir fe en la vida, en la ciència i en el proïsme. Tenir fe sense resar a cap déu perquè això seria favoritisme. Desitjar i saber que la vida tornarà a respirar després de l’anunci del confinament total. Primavera. Olorar, sentir l’aire càlid, deixarse acaronar pel sol. Escoltar els ocells arran de finestra. Sentir la remor de les branques dels arbres. Deixarse vèncer per una son de migdia. Veure les flors noves en uns testos encara que no ens hi fixem. Caminar descalços unes passes sense sentir fred. I és que la primavera, encara que sigui fosca i incerta com aquesta, seguirà sent primavera. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 21
DELS DIARIS
Lima (Perú), 12 d’octubre de 1761. Manuel d’Amat i de Junyent, en nom del rei hispànic Carles III, prenia possessió del càrrec de virrei del Perú, el territori colonial més ric de l’Amèri ca hispànica. Era el primer català, des de la im posició del règim borbònic (1715), que assolia un càrrec d’aquesta importància. Manuel d’Amat (convertit en el virrei Amat) ocuparia el tron vir regnal de Lima durant quinze anys (17611776) i escriuria les pàgines més controvertides de la història de l’administració colonial hispànica de l’anomenat siglo de las luces. Perseguiria amb fermesa la corrupció cosificada que corcava tots els racons de l’administració colonial de Lima (des de les mines del Potosí fins al port del Ca llao), seria el gran urbanista de Lima i converti ria la capital virregnal en una còpia de les grans ciutats europees. També mantindria una tempes tuosa relació amb una actriu de teatre criolla i les seves violentes discussions públiques es conver tirien en l’entreteniment principal de les classes rectores colonials. Amat seria el virrei total.
D’on venia el virrei Amat? Amat havia nascut el 1704 (l’any anterior a l’esclat de la Guerra de Successió hispànica) a Va carisses (Vallès Occidental). Era l’hereu d’una família de la petita aristocràcia rural, de tradi ció militar, que, a l’esclat del conflicte (1705), es dividiria entre borbònics i austriacistes. La branca principal, la de l’hereu Amat —el pare— es va inclinar cap al bàndol borbònic, mentre que la branca secundària, la del cabaler Amat —l’oncle, que vivia a Barcelona—, es va decla rar austriacista. Lluny, però, d’interpretacions dualistes, la realitat és que els Amat de Vacaris ses es van convertir en l’única família borbònica del poble i en una de les poques de la comarca, i que l’única cosa que els havia preocupat i els preocupava era que les revoltes els perjudiquessin el patrimoni i la posició. Reveladorament, el 1688, en plena revolta dels Barre tines, el vell Amat (l’avi) havia estat a Manresa, amb l’exèrcit del virrei hispànic a Catalunya, on va massacrar el partit revolucionari dels tremendos, en guerra oberta amb al partit dels fa vets de l’oligarquia local. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 22
DELS DIARIS La carrera del virrei Amat Amat va fer carrera a l’exèrcit d’aquella Espanya borbònica pretesament renovada, la qual cosa és molt sorprenent, atès que era català, una màcula imperdonable en aquell règim borbònic, i mai va saber expressarse correctament en castellà, malgrat que va passar les tres quartes parts de la seva vida fora de Catalunya. Les fonts documentals revelen que era tant una qüestió de dicció com de pobresa de competències lingüístiques. I no obstant això, als quinze anys (1719) ja s’havia casat i consagrat amb les castellaníssimes armes borbòniques, i als trenta (1734), després d’una sèrie de campanyes bèl·liques que la cancelleria de Madrid havia emprès al nord d’Àfrica i al sud d’Itàlia, ja era comandant d’un regiment de dragons. Una carrera construïda a cop de culata i a punta de baioneta que, acabada la batussa, quedaria sobtadament aturada, possiblement per falta de padrins poderosos i de pedigrí castellà. Fins passades dues dècades (1755) no es reactivaria.
Mapa hispànic del virregnat del Perú (1792) / Arxiu del Centre d'Estudis Històrics del Perú
El virrei Amat a les Amèriques Les colònies americanes eren el gran trampolí dels militars de segona, és a dir, dels que no formaven part del selecte —i corrupte— club dels grans d’Espanya. La reactivació de la carrera d’Amat, per l’origen i la naturalesa del personatge, forçosament havia de passar per les colònies. I així ho devia entendre ell, perquè l’any 1755, després de dues dècades acumulant medalles a la pitrera, que únicament es traduïen en honors, va aconseguir ser nomenat governador de la província de Xile, que formava part del virregnat del Perú. Era un primer pas que aclaria el paisatge i que el conduiria a la culminació de la seva carrera. Només cinc anys més tard (1761), Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 23
DELS DIARIS Carles III el nomenava virrei del Perú: la reserva de les mines de plata del Potosí i la plataforma d’expansió cap a l’Extrem Orient i Oceania. Amat substituïa un altre militar de segona: el castellà d’origen basc i de família provadament borbònica José Antonio Manso de Velasco que, prèviament, havia transitat per les mateixes destinacions.
Mapa francès d'Amèrica del Sud (1784) / Biblioteca Nacional de França
El virrei Amat a Lima L’arribada del virrei Amat a la capital virregnal del Perú va suposar un daltabaix per a tots els estaments d’aquella societat colonial. Era el 31è virrei del Perú, però era el primer nomenat per Carles III. L’havia proposat Squillace, el ministre d’Hisenda d’origen sicilià que, amb l’oposició de l’oligarquia cortesana de Madrid, estava tirant endavant un programa de modernització de l’economia, que perseguia especialment la corrupció secular. El trajecte entre les mines de plata del Potosí —la darrera reserva d’extracció de metalls de l’imperi hispànic— i el port d’embarcament d’El Callao s’havia convertit en un forat negre que engolia bona part de la producció cap a les butxaques de l’oligarquia criolla, naturalment. Aquesta pràctica era tan sonada i tan institucionalitzada que quan Carles III i Squillace es van proposar tallarla d’arrel devien pensar que Amat era la persona ideal, perquè a més de català —amb l’estigma que acompanyava el simple fet de serho—, tenia una reconeguda fama de personatge dur i malcarat. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 24
DELS DIARIS La corrupció colonial Amat, si bé no va aconseguir erradicar del tot les xarxes de corrupció, sí que va demostrar que no li tremolava la mà. Va desarticular les xarxes que abans havien actuat amb total impunitat i, en moltes ocasions, amb l’activa i interessada col·laboració dels alts funcionaris virregnals. Durant el seu mandat la producció que s’embarcava a El Callao amb destinació a la metròpoli va augmentar significativament. Ara bé, una altra cosa és com faria servir aquells ingressos la hisenda reial, sobretot després que l’oligarquia cortesana aconseguís que Carles III destituís Squillace amb el pretext que el ministre havia dictat una llei que prohibia transitar amb capa i barret d’ala ampla. El virrei Amat va fer una tasca no exempta de conflictes, que el va fer mereixedor del qualificatiu de “buen administrador” per part dels coetanis de l’època, de professió riure les gràcies al rei. No obstant això, els danys colaterals que va patir serien considerables, i l’enfrontament amb una part important de les classes dirigents criolles de la colònia va marcar amb força el seu virregnat.
Banys àrabs a Palma Plànol hispànic de Lima (1780) "Revista del Departamento de Humanidades de la Pontificia Universidad Católica de Lima" Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 25
DELS DIARIS La urbanització de Lima Quan Amat va posar els peus a Lima (1761) encara hi eren ben visibles els efectes d’un terratrè mol i d’un tsunami que havien destruït bona part de la ciutat i del port. Segons les fonts coetà nies, havia estat el més devastador de l’època colonial i havia afectat greument el parc immobiliari local. Per aquest motiu Amat va tirar endavant un pla de reconstrucció gegantí: se guint les seves ordres, l’arquitecte català Ignasi Martorell va completar la fortificació del port d’El Callao i va dibuixar un nou planejament de Lima amb l’objectiu de convertirla en una cò pia de les grans ciutats europees i amb el propòsit, també, de reconciliar el virrei amb les classes dirigents criolles que havien patit els efectes del “vendaval Amat”. Amb els seus propis recursos va construir l’Alameda de los Descalzos i el Paseo de las Aguas, que es convertirien en l’indret recreatiu de les elits criolles, i també la plaça de bous d’Acho, la primera construcció taurina es table de l’Amèrica colonial, que esdevindria el coliseu de les classes populars.
Gravat de Lima (1789) / Museu Naval de Madrid
La Perricholi El virrei Amat es va convertir en un dels solters més encandalosos de l’Amèrica colonial. La seva avançada edat per a l’època (57) no li va representar cap impediment per mantenir una tempestuosa relació amb una joveníssima actriu de teatre criolla anomenada Micaela Villegas (14). Amat i Villegas van mantenir una relació conjugal durant catorze anys sense haver passat prèviament per la vicaria, que va escandalitzar la conservadora societat colonial de Lima i que es va convertir en una arma llancívola que els enemics polítics del virrei utilitzarien amb escreix. Amat i Villegas, que compartien un mateix perfil autoritari i passional, van protagonitzar escandaloses discussions públiques que eren el safareig diari de les oligarquies colonials. La Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 26
DELS DIARIS perruca del virrei —un dels símbols del poder que representava— va volar pels aires dels salons més distingits de la capital en múltiples ocasions. Amat, fent gala de la seva misogínia, la insultava repetidament amb el seu mal castellà: volent dir “perra chola” acabava cridant “perricholi”.
Les ironies de la història “Perra chola” no era un insult com un altre. En aquella Amè rica colonial profundament classista i racista, als cholos (na dius) no se’ls dispensava ni la categoria de persones. Curiosament, Micaela Villegas, que no era nativa, acabaria sent coneguda amb l’insult que li havia penjat el seu amant amb la seva particular dicció: la Perricholi. Amat i Villegas van tenir un fill, Manuel d’Amat i Villegas, que no heretaria ni un ral del virrei. El virrei Amat va acabar sotmès a un judici moral que era molt polític, va dimitir i va tornar a Barcelona (1777). Es va casar amb una novícia d’una família patrícia, Maria Antònia Fiveller que, oportunament, havia estat ex claustrada, i es va fer construir una residència a la Rambla de Retrat de Micaela Villegas Barcelona, coneguda com el Palau de la Virreina. El matrimo Wikimedia ni no va tenir fills. Per la seva banda, Micaela Villegas va res tar a la casa del Paseo de las Aguas que el seu apassionat amant li havia regalat. I, ironies de la història, Manuel, el fill, es convertiria en un dels líders de l’independentisme peruà i seria un dels caps de l’alliberament de Lima i d’El Callao.
Gravat del Paseo de las Aguas i la casa de Micaela Vargas, la Perricholi (final del segle XVIII) Repositori de la Pontifícia Universitat Catòlica de Lima Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 27
DELS DIARIS
Barcelona La plaça de la Virreina
La plaça de la Virreina de Gràcia té aquest nom perquè hi havia hagut el Palau de la Virreina, un edifici bessó del que hi ha ara a la Rambla. Tots dos els va fer construir el virrei Amat a finals del segle XVIII. Precisament, després que ell morís, la virreina va viure al palau gracienc, fins que va morir sobtadament el 1791. En un principi, el palau que el virrei del Perú, Manuel Amat i Junyent (nascut a Vacarisses, l'any 1704), va fer construir a Gràcia no es coneixia com a Palau de la Virreina. Tots dos edificis eren molt semblants, però el de Gràcia era el d’estiueig. Es diu que era més majestuós, s’hi feien fes tes i celebracions, com el casament del virrei amb la jove Maria Francesca de Fivaller de Claresquí i Bru el 1777. De fet, era la promesa del seu nebot, que a última hora no s’hi va voler casar i ho va fer ell. Precisament la diferència d’edat va fer que aviat la virreina es quedés vídua. El 1782 el virrei va morir i ella va acabar vivint a la residència de Gràcia, fet que farà que passi a anomenarse popularment com el Palau de la Virreina. Els terrenys de la finca senyorial, on hi havia el palau, anaven des del Torrent de l’Olla al Tor rent d’en Vidalet i des del carrer de la Providència a la travessera de Gràcia. Rubén Padilla, del Taller d’Història de Gràcia, assegura que el carrer de Torrijos segueix el traçat que antigament arribava fins a la reixa principal d’entrada. Des d’allà es pujava el camí, tot recte, fins a arribar al Palau de la Virreina, on ara hi ha la plaça. L’únic vestigi que es conserva d’aquell Palau de la Virreina de Gràcia són uns medallons, en què apareixen representats els virreis. Precisament, segons Rubén Padila, hi ha una llegenda lligada a aquestes restes i a l’amant que tenia el virrei Amat. “Diuen que si et poses davant d’aquests me dallons, que representen la cara del virrei i la virreina, a mitjanit i repeteixes el nom de l’amant del virrei, Perricholi, Perricholi, Perricholi, la cara d’ella adquireix una fisonomia enfadada.” Flavius Paulus
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 28
DELS DIARIS Els medallons estan incrustats a la façana de l’església de Sant Joan, que es va construir junt amb la plaça de la Virreina el 1878, després que el palau, ja en decadència, fos tirat a terra per urbanitzar la zona. La virreina havia mort sobtadament el 1791. Des d’aleshores i fins al seu en derrocament, aquell majestuós edifici va tenir diverses funcions. Des de residència d’una comu nitat religiosa el 1794, a acollir nobles fugitius de la revolució francesa el 1797 o ser un hospici durant la febre groga de la ciutat, el 1821. Als anys 40 va ser hospital militar, caserna d’infan teria i presó, que li va donar el nom de “casa forta de Gràcia”.
Estat actual de la plaça de la Virreina
Els gegants de Vacarisses, el Manuel i la Francesca Virreis del Perú Foto: Montserrat Codina
Extrer de: beteve.cat. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 29
INDRETS PROPERS
Coneixent el nostre entorn (VIII)
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 30
INDRETS PROPERS
RIERA DE LES ARENES
TURÓ DE COU. PRUNERA
DISTANCIA: 10 Kms DESNIVEll: 350 mts
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 31
COL·LABORACIONS
Els orígens del castell de les Espases L'antic castell de les Espases radicava en un sortint rocós de la serra de Sant Salvador, una conti nuació de la del Cairat, a la banda esquerra del riu Llobregat i a una altitud aproximada de 400 metres, on actualment es troba l'ermita de Sant Salvador de les Espases. En aquest turó confluei xen els termes municipals de Vacarisses, Olesa de Montserrat i Esparreguera. Analitzats el seu emplaçament i els seus elements, observem en primer lloc diverses fases cons tructives corresponents a diferents èpoques. La més antiga, sens dubte, correspon a la talaia edifi cada al capdamunt del turó. Les seves restes, de forma arrodonida, adherides a la roca, formen un aparell de pedres no gaire grans de gres o arenita, algunes toscament retocades, amb abundant morter de calç, mantenintse les filades horitzontals. El conjunt mural s'assembla a un aparell de carreuons (blocs de pedra poc treballats), però no podem considerarlo com a tal, més aviat caldria definirlo com una maçoneria irregular carejada per la part externa i de mides similars o una mica més petites, formant un opus caementicium (pedres de paredat més irregulars i petites que les em prades a l'exterior), d'una gran duresa, amb un gruix aproximat de 90 centímetres a 1 metre. A més d'aquesta part, es conserven tot al voltant del cim del turó algunes restes de mur, de la mateixa antigor, que servien per a consolidar l'espai culminant, sobre el qual s'assentava la talaia. Més avall, on ara es troba el refugi d'accés lliure, existeix un mur de 4 metres de llarg per 2,50 d'alt i 1,30 de gruixària, format per blocs petits i mitjans de gres. Encara que bastant desaperce but, el mur presenta en el seu extrem nord, concretament on enllaça amb la paret de diferent fà Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 32
COL·LABORACIONS brica i gruix que separa aquest cobert de la capella, indicis d'una cantonada que indicaria la seva continuació fins a la roca i que reforçaria la defensa pel flanc nord i que probablement va ser derruït en ser ampliat el recinte. Tenint present que l'emplaçament només era accessible, amb di ficultat, pel vessant oest, considerem com a molt probable l'existència d'un primer tancament de fensiu en aquestes parts més vulnerables.
El perímetre restant de la roca era pràcticament inaccessible per la seva verticalitat. L'accés ac tual pel costat nordest va ser obert mitjançant voladures controlades durant el segle passat. També la placeta davant l'entrada fou notablement ampliada en aquell temps. Quant a la resta de la fortificació, a part de diverses modificacions i adaptacions, creiem que correspon, pels carreus ben treballats i ajustats, al segle XII. De tota manera, la façana del refugi d'accés lliure podria ser anterior a la façana de la capella. L'ampliació posterior, cap al segle XII, ja no s'ajusta a un model defensiu, que per altra banda tampoc era necessari, tenint en compte que amb l'avanç de la frontera cap al sud el castell havia quedat situat en la rereguarda, totalment aïllat, perdent el seu valor estratègic. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 33
COL·LABORACIONS Cal subratllar que la talaia connectava visualment de forma directa amb els castells altmedie vals de Marro, Montserrat, Otger, Collbató i alguna altra edificació defensiva de l'actual terme d'Esparreguera, tots ells al marge dret del riu Llobregat. Aquesta circumstància feia de la tala ia un indret estratègic de primer ordre, i més si tenim present que era la baula que unia princi palment les construccions del Montserrat, algunes sense connexió visual directa entre elles. Contràriament, des de la mateixa òptica defensiva, la visibilitat amb el territori circumveí del marge esquerre del riu era molt escassa, ja que el muntanyam és més elevat, quedant la forta lesa pràcticament aïllada.
Restes de l'antiga talaia
Observant amb més deteniment les característiques del lloc i del seu aprofitament físic, podem deduir que allò que els documents defineixen com a castell en els seus inicis probablement no era més que una talaia d'observació i senyals, amb un reduït perímetre emmurallat, de caràcter defensiu i d'allotjament d'una petita guarnició. Sens dubte, aquesta havia de ser la seva funció principal, prolongantse fins al ple domini comtal de la contrada. Arribats a aquest punt, cal preguntarse en quin moment es fa necessària aquesta construcció i qui la va fer. Després de l'expansió dels francs al sud dels Pirineus, a finals del segle VIII, ente nem que una construcció d'aquestes característiques a ponent de Barcelona solament té sentit si forma part d'una xarxa de vigilància i control del territori, i més encara davant l'apropament dels exèrcits francs un cop es produí la capitulació de Girona el 785. Encara que la historiografia tra dicional no diu res al respecte, costa de creure que la ciutat de Barcelona, sota domini àrab, no tingués un sistema d'alerta més enllà del seu perímetre immediat. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 34
COL·LABORACIONS La connexió amb l'antiquíssim castell Marro (nom derivat, segons moltes opinions, de l'àrab marr, passar, és a dir, castell del Pas) i aquest amb la Torrota de Vacarisses, compliria aquesta funció de vigilància a tots dos costats del Llobregat en època islàmica, davant la possible pene tració cristiana per algun dels passos estratègics procedents del Bages, baixant per la conca del riu vers Barcelona per Vacarisses i Terrassa, o cap a Martorell, l'Anoia i el Penedès pel pont del Cairat. En aquest sentit, les antigues construccions de vigilància de la Guardiola i d'una torre possiblement situada en el petit altiplà del Puig, cobrarien especial importància per la seva visi bilitat i connexió directa amb aquest refugi natural i inexpugnable.
Mur occidental del basament de la talaia del castell de les Espases.
D'altra banda ens sembla poc probable la construcció del castell per part de Guifré, a finals del se gle IX, segons diuen alguns historiadors, ja que vers aquelles dates, a penes deu anys després de l'adjudicació al Pilós dels comtats de Barcelona i Girona (878), no sols havia estat presa la zona (i donada una part de la muntanya de Montserrat al monestir de Ripoll), sinó que prosseguia indefec tiblement l'expansió rural cap al sud i l'oest, duta a terme pels comtes i els altres senyors feudals. Recordem que les grans riqueses senyorials procedien principalment de la colonització, feta sota el principi bàsic pel qual tota terra verge era, per dret, terra pública. Per tant, entenem que fer una construcció d'aquestes característiques ja no té sentit a rereguarda, és a dir, un cop passada la frontera natural del Llobregat, la fortalesa restava dalt d'un turó de difícil accés, amb visibili tat reduïda i totalment aïllada. En conclusió, creiem que aquesta talaia, posteriorment castell de les Espases, és anterior al do mini carolingi o comtal. La seva construcció degué durse a terme probablement als últims de Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 35
COL·LABORACIONS cennis del segle VIII, en un territori a pocs quilòmetres de les muralles de Barcelona, convertit més tard en zona fronterera de difícil control carolingi fins ben bé a l'últim terç del segle IX. Re cordem, en aquest sentit, la rebel·lió indigenista d'Aissò el 826827, amb ajuda musulmana, que féu retrocedir la frontera cristiana. Amb l'ocupació o conquesta del Montserrat per Guifré (un dels perns de la reconquesta, segons expressió d'Abadal), la fortalesa degué passar a mans cristi anes a finals d'aquell segle, convertintse en refugi temporal dels pobladors més propers, davant el perill de les asseifes sarraïnes.
Mur de tancament del primitiu castell de les Espases.
L'avanç de la frontera fins al Gaià i la presència del castell termenat d'Espar reguera, relegà el castell de les Espases a una funció secundària de consolida ció del territori ocupat, convertintse en un apèndix del castell d'Esparregue ra, probablement ja a la segona meitat del segle X. El pas d'ambdós castells a mans dels Claramunt, al voltant de l'any 1000, confirmaria la pèrdua del seu valor estratègic. L'ampliació del castell, vers el segle XII, obeiria, doncs, no a una funció militar, sinó a una ostentació del poder feudal del lla vors propietari. Finalment el castell es devingué ermita sota l'advocació de Sant Salvador.
Document de donació dels castells d'Esparreguera i de les Espases. Foto ABEV Extret del llibre: Els ponts d'Esparreguera (2015) Autors: Àngel Manuel Hernández Cardona Eleuteri Navarro Herrerías
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 36
COL·LABORACIONS
Cadires Caminava pel carrer amb pressa de turista i com un encanteri van aparèixer. Alinea des, preparades, fidels als secrets de nit i als xiuxiueigs de cantonades. Un espai in discret on ressonaven els riures de xafarderia i potser de vegades, els plors petits de mira si me l'han feta grossa. Tot feia olor a farigola, a la nit. Els carrers ressonaven i eren foscos, il·luminats tè nuement amb petites faroles de llum ataronjada. Senties els cops de les passes que et responien fent un acord elèctric contra les parets de pedra i de lluny els riures dels nens que havien atrapat un dragolí. Corria, i contra la cara i els cabells hi sentia la fresca, i al costat de les portes de fusta massissa desenfocava de reüll les cadiretes plenes i sentia els riures i les sentències indiscretes dient de quina casa era aquest llamp de nena que mai para de córrer, i tot era fred a fora i tot era escalfor a dins, fins que les ocupants de les cadiretes cridaven els noms de les nétes i néts i tothom cap a dins i s'encenien llums grogues a les finestres dels veïns. Les cadires tenien el mateix nom que aquelles que tenien el privilegi d'ocuparles. I com un encanteri van aparèixer aquella tarda i jo no tan nena però sempre corrent, vaig parar en sec perquè no entenia el que veia. Les cadires de la fresca mai haurien d'estar buides. Alícia Rey
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 37
COL·LABORACIONS 115 anys de la construcció del "Cul de Sac" del Cremallera de Montserrat El Cremallera de Montserrat sempre ha estat un tren molt conegut i estimat a Catalunya, gràcies a la seva funció d'accés de milers de pelegrins a l'emblemàtica muntanya catalana. El 1879 es va constituir la societat Ferrocarrils de Muntanya a Grans Pendents (FMGP) per iniciar la construcció de la línia, però els problemes econòmics van provocar que un grup de financers suïssos es fes càrrec de la societat el 1891. El 6 d'octubre de 1892 va ser el dia de la seva inauguració. L'estació d'origen de la línia era Monistrol Partida, situada a pocs metres de distància per sota de l'estació de la Companyia del Nord anomenada també Monistrol de Montserrat, tot i que les dues estacions estaven dins del terme municipal de Castellbell i el Vilar.
Canvi d'agulla de l'entrada del "Cul de Sac" on es pot apreciar a l'esquerra l'edifici de la companyia de el Nord, compartit pel cremallera inaugurat el 1913. L'edifici del mig és l'hostal i, just a sota, es veu la meitat de l'antiga estació Monistrol Partida que va quedar fora de servei amb la posada en funcionament del perllongament. Foto: Arxiu de Centre d'Estudis "El Brogit" de Castellbell i el Vilar. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 38
COL·LABORACIONS L'enllaç entre les dues estacions es realitzava mitjançant una llarga escalinata situada al costat de l'edifici de l'Hostal. La companyia, veient que aquesta escalinata suposava un impediment, el 1896 va posar en marxa un servei gratuït de transport d'equipatges a llom de rucs que els transportava entre les dues estacions. Tot i així, aquest recorregut pel canvi de trens seguia sent un problema per a persones grans o malaltes.
Plànol de 1895 en el qual podem situar els edificis existents en aquell moment: 1) Estació Monistrol Partida. 2) Hangar per guardar dos cotxes de viatgers del cremallera. 3) Escalinata que connectava les du es estacions. 4) L'Hostalrestaurant. 5) Edifici de l'estació de Monistrol Nord. Col·lecció de David Blasco.
L'estació de Monistrol Partida tenia una superfície de 140 metres quadrats, amb una planta baixa dedicada a el servei ferroviari i un pis superior on hi havia l’habitatge del Cap (Sr. Gairin). També tenia una coberta en un lateral de l'estació. La superfície del terreny de l'estació era de 23.938 metres quadrats i estava a 213 metres sobre el nivell de la mar. Dins el terreny de l'estació, el 1893 es va edificar un hangar per guardar dos cotxes de viatgers. Julià Fuchs va ser el protagonista i autor de la perllongació de la línia entre Monistrol Partida i Monistrol Nord. Estació de Monistrol Partida
Julià Fuchs i Liègme Enginyer Lauterbrunner 1873 Monistrol M. 1926 Foto: Eduard Martínez Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 39
COL·LABORACIONS Història de la prolongació Julià Fuchs i Liègme, educat a la Eidgenössische Technische Hochschule de Zürich (ETH), arribà a Monistrol de Montserrat com a enginyer contractat per la Societat Espanyola de Ferrocarrils de Muntanya de Grans Pendents. Va ser nomenat director d'explotació del Ferrocarril Monistrol a Montserrat l'1 de gener de 1898 i va ocupar l'habitatge que existia a la planta superior de l'estació de Monistrol Vila, anys després, casat amb Maria Claparols, es va construir una casa prop de l'estació de MonistrolEnllaç. El 1902 va presentar un projecte amb dues variants per a la prolongació de la línia fins a la mateixa estació de la companyia del Nord.
Estació original de la Companyia Nord fins on es va projectar fer arribar el Cremallera. Foto: Arxiu de Centre d'Estudis "El Brogit" de Castellbell i el Vilar.
El Cremallera dins del "Cul de Sac". Any 1953 Arxiu Joan Pelegrí de la Fundació Cultural d'Hostafranchs. Col·lecció de David Blasco
El primer projecte consistia en col·locar la via fent un gran bucle, però a causa de l'orografia del terreny suposava un gran moviment de terres i en conseqüència una despesa més gran. El segon incorporava un traçat més senzill, amb la construcció d'un "Cul de Sac" i que, econò micament, era més factible per a la malmesa tresoreria de la companyia ferroviària del cremalle ra de Montserrat. El projecte definitiu va ser presentat a Govern el 8 de febrer de 1904, però no va ser autoritzat fins a sis mesos després. Durant l'estiu de 1904 van començar les obres del perllongament amb un traçat de 737,32 me tres. Per la magnitud de l'obra la companyia es va veure obligada a contractar més personal de manera eventual. La instal·lació de la via es va començar al febrer de 1905 amb l'objectiu de deixarla instal·lada per setmana Santa d'aquest mateix any. Es va tornar a reforçar la plantilla donant per acabades les obres el 15 d'abril de el mateix any. El cul de sac per fer el retrocés era de 90 metres des del canvi d'agulles, més que suficients, ja que la longitud dels trens més llargs era de 47,50 metres. Encara que va ser la solució més econòmica, la inversió de la marxa al cul de sac va ser un llast per a l'explotació ferroviària de la línia. El pressupost de l'obra va ser de 61.500 pessetes més 8.500 pessetes per la compra dels terrenys. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 40
COL·LABORACIONS
Connexió Després dels crèdits que vostès van obrir a l'assemblea de juny de 1904 el seu Consell va decidir executar la connexió de la nostra línia amb la de el Nord. Els treballs d'infraestructura van ser contractats pel preu de 35.000 pessetes, van començar el 20 de juliol i van acabar a finals de març passat. La col·locació de la via va ser efectuada el febrer passat pels nostres propis equips reforçats i l'obertura a l'explotació d'aquest tram va po der tenir lloc per Setmana Santa. Sense voler anticiparse als es deveniments els podem dir que la prolongació de la nostra línia fins a l'estació del Nord, constitueix per a l'explotació del nostre ferrocarril una millora considerable. Des del punt de vista fi nancer les conseqüències seran igualment favorables, una vega da que les noves tarifes puguin ser aplicades. Portada, fragment i traducció de la memòria de la companyia ferroviària de 1904. Col·lecció de David Blasco.
Després de la inspecció oficial es va autoritzar l'explotació provisional el dia 22 d'abril de 1905. Va ser provisional perquè la Reial ordre de concessió no es va obtenir fins al 9 de setembre i l'autorit zació definitiva l'1 de novembre. No es va arribar a construir cap edifici de viatgers específic per al cremallera de Montserrat ja que la companyia del Nord tenia la intenció d'edificar un de comú per a les dues companyies. Sí que es va instal·lar un apartador per a les mercaderies amb un moll de transició entre els dos ferrocarrils i una petita edificació per poder vendre els bitllets. L'edifici de viatgers en comú no es va inaugu rar fins el 14 de juliol de 1913 i just un any després va entrar en servei de la doble via entre Terrassa i Sant Vicenç de Castellet del ferrocar ril del Nord. Aquestes obres van fer canviar to Notícia apareguda el 22 d'abril de 1905 de l'entrada en servei al públic de la ta la distribució de la platja de vies, tant del perllongació fins a l'estació de Monistrol Nord (Castellbell i el Vilar) Nord com del Cremallera de Montserrat. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 41
COL·LABORACIONS
Fotografia de juny de 1913, un mes abans de la inauguració de la nova estació en comú dels dos ferrocar rils. S'observa que ja s'havia enderrocat l'estació original de Nord, la nova era a punt de finalitzarse, tot i que encara quedaven bastides per desmuntar i la nova construcció d'un dipòsit per a les locomotores i cot xes de viatgers del Cremallera de Montserrat. La distribució de les vies quedarà totalment modificada amb les obres de la segona via de la companyia del Nord, posada en funcionament el 15 d'octubre de 1914. Foto: Arxiu Nacional de Catalunya, col·lecció Brangulí.
Estat actual del tram perllongat el 1905 Avui dia aquest tram és una pista de terra. Un tros es va poder recuperar gràcies a una caminada commemorativa que es va organit zar a l'octubre de 2017 coincidint amb el 125 aniversari. Tant l'edifici de l'estació Monistrol Partida com l'escalinata han desaparegut.
Imatge de Google Maps grafiant tot el tram de perllongació inaugurat el 22 de febrer de 1905. Es pot observar on estava situada l'antiga estació de Monistrol Partida, el Cul de Sac i on encara hi ha l'estació de Castellbell i el Vilar Monistrol, antiga ment denominada Monistrol Nord. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 42
COL·LABORACIONS Actualment, l'edifici de l'estació de Castellbell i el Vilar, edificat el 1913, està molt mal estat de conservació. Una estació que, a partir del tancament del Ferrocarril de Cremallera de Montserrat el 1957, va anar perdent la importància que havia tingut durant el seu primer segle de vida.
Estat actual del que era el Cul de Sac, avui reconvertit en camí. Foto: Eduard Martínez, febrer 2020.
Agraïments Vull fer una menció especial a David Blasco per la seva inestimable col·laboració i per posar a la meva disposició algunes de les fotografies i documents de la seva col·lecció particular. I per Àngels Font per la seva sempre dedicació en les correccions que fan que aquest article s'entengui. Eduard Martínez Hernández Bibliografia i webs consultades:
• El Tren de Montserrat. Història del Cremallera MonistrolMontserrat. Carles Salmerón i • • • • • • • • • • •
Bosch. Terminus Barcelona. El Cremallera de Montserrat 18921957. HistòriaEconomia Tècnica Anècdotes. Miquel Gurgui. JM Casademont editor. El Cremallera de Montserrat. Història Gràfica i Viatge. David Blasco, Enric Gil I Jordi Suades. El Farell edicions. El Cremallera de Montserrat. Centenari de la seva fundació 18821982. Joan Masats i Ploure. Centre d'Estudis El Brogit de Castellbell i el Vilar. Carrilets de Catalunya. Sèrie col·leccionable. El Correu Català. Núm. 8 Cremallera de Montserrat. 125 anys Cremallera Castellbell i el Vilar Montserrat. Revista La Foradada núm. 2. Centre d'Estudis del Brogit. Arxiu de Centre d'Estudis El Brogit de Castellbell i el Vilar. Col·lecció particular de David Blasco. Arxiu personal de l'autor. Hemeroteca de La Vanguardia. Enciclopedia.cat Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 43
COL·LABORACIONS
L'àngel de l'harmonia
Era un pur equilibri. Tot ell i el seu actuar. Per on passava, escampava l’harmonia, tranquil·lament, serenament. I, a poc a poc, les coses esdevenien pura harmonia. – Jo estic en el cor de totes les coses digué l’àngel de l’harmonia, i res no existeix on jo no tingui una cambra reservada, íntima. El mateix Déu s’omple de mi; és una harmonia pura, la més alta, la més assolida. Visc en el cor de la matèria, en cada grumoll de terra i en cada grapat de cel. Tinc l’estada en cada àtom i en la darrera dimensió de l’energia. Danso amb les estrelles, amb les galàxies, amb els espais, i jugo amb els grans de sorra i amb els borrallons de neu. No existeix res on jo no sigui, en els colors del cel i de la terra, en els colors deis camps i de les flors i de les aigües; sóc en tots els sons, en la música dels astres i en el cant de la pluja, en les cançons dels homes i dels àngels. Jo sóc en els pensaments i en la poesia, en cada obra humana i en cada besada d’amor. M’agafà per la mà i em digué: – Vine, jo et portaré en la meva cambra més íntima, en la pregonesa del meu cor. Aleshores veuràs que tot és harmonia i que és necessari casarse amb mi per a obtenir la suprema pau. Vaig seguir confiadament l’àngel de pas segur. I vam entrar en el cor de l’harmonia. Allí era tot equilibri, que no vol pas dir simetria. Ben cert: la simetria constitueix una forma d’harmonia, però sols n’és el primer compàs; més enllà de la simetria, l’equilibri es fa present en la asimetria i llavors neix la suprema harmonia. Sí, vam entrar en el cor de l’harmonia, i allí tot era una combinació eurítmica de colors i de sons, de formes i de superfícies i de volums, de dimensions i d’espais, tot era un teixit concorde de llum, de bellesa i d’amor. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 44
COL·LABORACIONS Tot era un cant, tot era una dansa, una dansa acordada d’elements i d’idees. En el centre del cor de l’harmonia resplendia un cristall lluminós, un cristall que emetia una llum indefinible, un cristall que era tot proporció, la proporció pura. La llum del cristall s’expandia arreu, arreu, en el cor de l’àngel i en el meu, en la terra i en els espais, i tot esdevenia harmònic.
Quan l’àngel de l’harmonia assumí totes les coses en una abraçada infinita, tot descansà en la pau, una pau serena i dolça com una posta vora mar.
Jordi Llimona i Barret
Un enllaç interessant de la Diputació de Barcelona
Cliqueu aquí
Amb el suport de difussió de:
AJUNTAMENT DE VACARISSES
BIBLIOTECA EL CASTELL
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 45
COL·LABORACIONS
MUNTANYES SENSE ARBRES. TERRA DE CONTRABAN Enric SánchezCid
PAS A FRANÇA i DÉDÈ (1947) Era l'estiu del 1947, quan havent acabat el primer curs de Medicina, vaig anar a passar un mes de vacances a Portbou, abans d’emprendre l'estudi de la histologia que, al no haver me preparat suficientment, la vaig deixar per setembre. Com altres amics de la colla, la Penya de Portbou, em sentia eufòric per ser universitari, estudiant de Medicina, treballar amb el Prof. Puigvert i altres situacions psicosomàtiques pròpies de l'edat: tenia 19 anys. El pas a França estava molt controlat, si bé deixaven passar, a comptagotes, als fronterers, mitjançà un permís per unes hores determinades segons l'horari del tren. Amb l'amic Gue go (l'Oleguer Serra de Budallés, advocat i avui dia viu amb la família a Madrid) vam deci dir anar fins a Cervera de la Marenda, a passar aquelles hores permeses. El tren sortia a mig matí i retornava a les tres de la tarda i així fora com vam creuar la fron tera, per primer cop després de la guerra mundial del 1939 1945, que per les condicions polítiques del nostre País, no semblava pas que la guerra civil del 36 s’havia acabat... La novetat d'entrar a França, de respirar un cert aire de progrés que ens faltava a casa nos tra, la manera d'estar del personal francès i, sobretot, de les noies franceses, ens va encisar i, de tal forma, que vam decidir no retornar amb el tren de les tres. Vaig planejar l’estrata gema d'amagarnos prop de l'entrada de l'estació, esperar la sortida del tren i passar a l'andana amb el temps suficient per no poderlo agafar i, així, donar d’impressió a la po licia francesa, que se'ns havia escapat. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 46
COL·LABORACIONS Tot va sortir com ho havíem planejat i, aleshores, la policia ens va donar un pasè per cre uar la ratlla, a peu, per la muntanya: era el que volíem, doncs d'aquesta manera no teníem cap control d'horari per retornar a Portbou. Exactament, no recordo com vam ocupar el temps en aquelles hores que ens vam entre tenir per Cervera. Quan vam creure, que ja en teníem prou, vam cercar el camí, munta nya amunt, cap a la frontera i, aleshores, ens vam trobar amb una francesa, amb qui en Guego havia fet amistat a Portbou, acompanyada per una amiga. Ens vam fer els perduts perquè ens acompanyessin fins trobar el camí de muntanya i gaudir de la seva agradable companyia.
Jordi Contijoch
Cervera de la Merenda
Mentre en Guego no es movia del costat de la Guiguì, jo amb vaig arrecerar amb l'altra xi cota, la Dédè... i, aquí, va començar una nova historia, si bé bonica en aquest principi, va acabar malament... o com el rosari de l'aurora... 26 anys després! Sempre he cregut que va ser el fet de que jo estudiava Medicina, el que ens va unir... i un amor de joventut que vam viure intensament i ens va durar fins... que la gavina va prendre el vol. Ella també volia fer Medicina, però quan ho va dirho al seu pare, que s'aniria a Mont peller, li va contestar amb una bufetada que la va fer rebotar contra la paret. Aquesta dè ria per la Medicina no era superficial, doncs els fets han demostrat, que existia una forta vocació. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 47
COL·LABORACIONS Aquell primer contacte amb ella, em deuria trastornar tant, que al dia següent no sé pas com m'ho vaig organitzar, que de nou vaig tornar a Cervera, clandestinament, quan aquests permisos fronterers només es donaven cada quinze dies. Ella m'esperava i vam passar tot el dia junts fins que, aprofitant el darrer tren, retornava a Portbou més enamorat que mai (era la primera vegada que m'ho prenia seriosament) i quedant que ens es criuríem, l'única manera de contactar amb ella, doncs retornava al Voló al dia següent, d'on n'era nadiua i residia amb els seus pares: la seva mare l'havien operat d'un fibroadenoma de mama i jo m'anava a Barcelona per preparar l'examen de setembre.
El Voló (Le Boulou)
COLL DE BELITRES Durant les mini vacances que el treball i els estudis em permetien, assolia trobarme amb Dédè, sia a Barcelona mateix, perquè ella venia a passar uns dies a casa dels seus cosins o a Portbou on ella venia aprofitant que a Cervera de la Marenda hi vivia la seva tia, que a través de la Policia francesa obtenia el permís de passar a Catalunya en tren... durant unes hores. Si bé tot aquest plantejament el vàrem assolir en varies ocasions, en canvi en altres i de gut als problemes de frontera d’aquella època, ens varen haver de trobarnos en la matei xa frontera del Coll de Belitres, no lluny del control de la Gendarmeria francesa i dels Carrabiners espanyols... i nosaltres dos al mig de la ratlla i la parella de guàrdies a cada banda fent d’espelma. Hi arribàvem a peu per un corriol transfronterer utilitzat pels contrabandistes, que unia Portbou amb Cervera de la Marenda. Per evitar més problemes a la nostra situació amoro sa, mai vàrem intentar el perseguit contraban. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 48
COL·LABORACIONS L’estratègia per arribar a trobarnos a Portbou o a Cervera, va donar ocasió a alguna anècdota. Confiant que aquell matí, el substitut del Cap de la Policia de Portbou em firmaria el laissez passer com m’havia fet el titular per agafar el tren, que una hora després passava cap a França, m’hi vaig presentar per recollirlo. No!... em va contestar, sense cap més explicació ni atendre la meva romàntica trobada... Telefono la negativa a Dédè, i es posa en contacte amb un amic de la família emparentada amb un membre del Govern del Palais de l'Élysée, qui sense massa preguntar telefona a Madrid, al Ministeri de l’Interior i, no vàrem saber qui, connecta amb el Policia de Portbou. Minuts abans de la sortida del tren, tenia el laissezpasser a les mans... La cara que va posar el substitut del Cap de Policia, fins i tot, em va fer pena.
L'estació de Cervera de la Marenda (en francès: Gare de Cerbère) és una estació ferroviària de la línia de Narbona a Portbou, situada al municipi de Cervera de la Marenda, a la comarca del Rosselló (Catalunya del Nord) i al departament francès dels Pirineus Orientals, a la regió d'Occitània. Fou posada en servei el 1878, per la Companyia de ferrocarril de Midi. És una estació de la Societat Nacional dels Ferrocarrils Francesos (SNCF), atesa pels trens del servei de nit Intercités de nuit i pels trens regionals ex prés del TER d'Occitània, així com també per la línia R11 de les Rodalies de Catalunya. Té rang d'estació internacional. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 49
Gira el món i molts encara al mal temps fem bona cara rumbejant, a poc a poc o de pressa, amb el llaç groc.
No el duem per fer el paper amb ganes de quedar bé, sinó per ser coherents amb els nostres pensaments,
ja que dur-lo té un sentit que no passa inadvertit. Lluint-lo a la solapa mostrem que no se'ns escapa
que és in¡·ust, ara i adés, tenir els l ders del procés tancats en una presó acusats de sedició.
Amb el mateix dret i arreu, el posem, com una creu. Si el veus a l'Ajuntament, és perquè així ho vol la gent.
Si el veus dalt del campanar, és perquè fa cristià. Si el veus a la carretera, és perquè n 'hem fet bandera
de la nostra humanitat i els anhels de llibertat. l si el pengem al balcó és perquè diem que no
al veredicte immoral, que ha dictat un tribunal venjatiu i rancorós. amb penes de calabós!
Posar urnes no pot ser --com no ho és a l'estranger-un delicte, una infracció que mereixi la presó.
Que sàpiguen els veïns la pena que portem dins; els veïns i els que no ho són, tant d 'Europa com del món,
ja que no, no ens fa cap gràcia que no hi hagi democràcia a l'Espanya que sofrim. l perquè volem fer el cim
reclamem poder votar. És l'únic camí que hi ha per la nostra dignitat, i aquesta auca s'ha acabat.
Text: Joan VllamaJa
www.auques.cat
Il·lustració: Valentí Gublanas
2020
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 622 Juny 2020 Pàg. 50