Núm. 624 Agost de 2020
VACARISSES
balcó de Montserrat edició digital
Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal
Li demanem al mes d'agost que doni ales als seus dies lliscant per les emocions de les vacances i la vida.
Li demanem al mes d'agost el benefici d'hores cautes, d'espurnes sobre carrers i camps, de setmanes carregades de mandra.
Li demanem certes dosis d'aventures entre màgies d'elixirs i, sobretot, trajectes vitals traçats pel pinzell anònim de la serenitat.
Isabel Barriel Dàlia comuna (Dahlia coccinea)
SUMARI
Vacarisses, balcó de Montserrat
Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 9 Dites populars 10 Racó de la poesia 11 Vacarisses, balcó de Montserrat 13 Des de Viladecavalls 18 Dels diaris 20 Indrets propers 25 Racó de contes i llegendes 32 Col·laboracions 36
Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jordi Badia, Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 92412014 (de la versió digital)
Foto de la capçalera de la portada: Isabel Roumens
ESGLÉSIA DE VACARISSES HORARI DE MISSES Dissabtes: 8,00 del vespre Diumenges. 2/4 d'11 del matí
La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.
ANEU A LA WEB
ENVIEU-NOS UN CORREU
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 2
PÒRTIC
La difícil represa del món cultural
El món de la cultura continua vivint el seu present i el seu futur amb molta incer tesa, dies després que comencés el desconfinament. Superats els tres mesos d’inacti vitat, amb molts professionals a l’atur i un munt de projectes ajornats o, simplement, aturats sense data, les mesures de prevenció de la pandèmia que han obligat a reduir, per exemple, aforaments en teatres i sales de cinema i de concerts estan fent que la tornada a la normalitat gairebé una utopia. El sector de les indústries culturals, en general, presenta molta precarització, amb feines que no són fixes i professionals que estan pendents constantment de projec tes, i la pandèmia no ha fet més que agreujar aquesta situació. I, si bé la represa de l’activitat comença a assolir certs nivells de normalitats en museus, biblioteques o les llibreries, en altres sectors, com el teatre, el cinema o els concerts, la crisi sanità ria i econòmica ha colpejat molt fort i tot just es comença a veure la llum al final del túnel, com és el cas dels festivals d’estiu, al final, amb moltes més actuacions de les previsibles fa només dos mesos. El sector està pendent també de com s’acaben concretant totes les ajudes anunciades per la Generalitat, l’Estat i algunes grans institucions municipals com l’Ajuntament de Barcelona, mesures que són clau per evitar que moltes empreses facin fallida i que molts professionals es vegin abocats a l’atur o buscar camí en altres camps. El món de la cultura recorda, finalment, que durant la pandèmia, ha estat clau per al benestar moral de molts ciutadans i no oblida la seva reivindicació, bàsica per al seu futur, que el govern hi destini el dos per cent del pressupost global.
Extret de: puntavui.cat Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 3
L'EVANGELI PAM A PAM
La Mare de Déu d'agost Una de les festes més destacades de l'any
Recordem la Mare de Jesús i el seu A Déu siau!. Va acabar els seus dies en mans de Joan, el gran amic de Jesús. L’Evangeli, el plec dels fets i ensenyaments, recopilats al cap de mig segle, es deuen haver deixat al calaix moltes vivències de la Mare de Jesús. I tant interessant com seria conèixer alguns detalls de les relacions entre la MA RE i el FILL, l’infant, el noi, l’adult i el jove... No pas gran, perquè al voltant dels trenta, va remoure les entranyes del món amb el BROGIT de Ia BONA NOVA que ha abrandat la nostra fe. Les mares, totes, deixen en els fills, una marca inesborrable. En sabem algunes pinze llades. Una de les darreres paraules de Jesús, van ser: "Joan, cuida’t de la Mare." Co neixem la mentalitat de Maria a través del Magníficat. Aquests són alguns trets: Glorifica i dóna gràcies a Déu. Se sent sortosa i feliç. Crida de goig. Déu s’ha enamo rat de la seva petitesa. Tots els pobles i nacions, races i cultures, la lloaran. És gran l’amor de Déu als homes que segueixen les seves dreceres "Estimba els poderosos i enlaira els senzills..." I tota una glosa sobre Déu treta de les millors pàgines de la Bíblia. Maria, la Mare de Jesús, la primera cristiana i admiradora del Missatge, ha marcat la nostra fe i ha bressolat el nostre País. Les nostres terres estan espargides de Catedrals, Monestirs, Basíliques, Santuaris, Esglésies, capelles, ermites, retaules i altars amb una dedicació especial a la MARE de DÉU. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agostl 2020 Pàg. 4
L'EVANGELI PAM A PAM Catalunya amb el seu immortal Montserrat, Les Illes amb la Mare de Déu del Lluc, Valência amb la seva Mare de Déu dels Desemparats i Andorra amb el Santuari de Meritxell. Bisbats, Comarques, fondalades i els cims més enlairats, entre ells, Núria, amb edificis emblemàtics on ressona a tothora el crit de mil generacions: SANTA MA RIA, MARE DE DÉU... Sebastià Codina i Padrós
L'Any Josep Carner Dir molt en un mig dir. Aquests sis monosíl·labs són el lema triat per commemorar l’Any Carner. Formen part d’un vers del poeta que es completa amb “seria mon afany”. El vers explica de manera diàfana un aspecte essencial de la poesia d’aquell que encara és citat i recordat com el «Príncep dels poetes», un títol d’honor heretat de Verdaguer i de Maragall. Algunes lite ratures europees concedien la distinció al poeta que reunia el consens en l’escala de valoració poètica dels seus col·legues: Ronsard, Verlaine, Mallarmé, a la literatura francesa; Garcila so, Góngora, Neruda, a la de llengua espanyola. El 4 de juny de 1970, Josep Carner moria a Brussel·les, al seu do micili, al carrer Lincoln 64 (al sud de la ciutat, al municipi d’Ukkel). Commemorem el cinquantè aniversari de la seva mort. L’Any Carner 2020, que s’allargarà fins ben entrat el 2021, desplegarà un gran nombre d’activitats, de tota mena i per a tota mena de públics. Les línies mestres abracen tots els camps literaris que ell va conrear (i també aquells àmbits en què d’altres artistes han situat la seva obra: la cançó, el teatre). S’han integrat a l’Any les iniciatives de molts municipis de Catalunya, però també iniciati ves d’empreses culturals privades que volen homenatjar Carner. Els objectius de l’Any són els de difondre la seva obra. L’agenda del web Carner posarà al dia els actes i les manifes tacions que es vagin preparant. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 5
LA CUINA DE CA LA QUIMA
Amanida de mango, alvocat i llagostins
Ingredients : 1 Escarola de cabell d'àngel. 1 Alvocat. 1 Mango madur. Llagostins (per 4 persones). 1 Fulla de llorer. 1 Llima. 2 dl d'oli d'oliva arbequina verge extra. 1 Branca de farigola llimonera. Sal i pebre.
Renteu bé l’escarola, centrifugueula perquè no hi quedi gens d’aigua, talleula ben petita i reserveula. Peleu i talleu l’alvocat i el mango a trocets. Poseu en un cassó al foc amb aigua un polsim de sal i la fulla de llorer. Quan arrenqui el bull, tireuhi els llagostins i deixeulos coure quatre minuts. Traieulos ràpidament i po seulos en un bol amb aigua, un polsim de sal i uns glaçons de gel per tallar la cocció. Es correu i peleu els llagostins. Talleune dos a trocets petits per cada persona. Prepareu una vinagreta en un bol posanthi l’oli d’oliva, obriu pel mig la llima i tireuhi el suc, un polsim de sal i unes fulletes de farigola llimonera. Barregeuho tot bé. Mescleu l’alvocat, el mango, els trocets de llagostí i l’escarola i poseuho al plat fent un tambor. Al damunt, col·loqueuhi la resta de llagostins. Per acabar, amaniuho amb la vinagreta de llima i farigola llimonera i uns polsims de sal, pebre i fulletes de farigola al gust de cadascú. Bon profit!
Quimeta i Conxita Font Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 6
CAMPANADES
Santa Creu de Palou Mura (El Bages)
És una església romànica situada als afores del poble de Mura (Bages), in closa en l’Inventari del Patrimoni Ar quitectònic de Catalunya. Es tracta d’una construcció d’una sola nau de planta rectangular, amb absis semicircular. Cal distingir dues etapes constructives: l’absis, que correspon al segle XI, i la nau, ja de la segona meitat del segle XII. L’absis presenta la típica decoració romànica: nou arcs cecs delimitats a la part superior per una cornisa i agrupades en tres sèries de bandes llombardes. Al centre de l’absis hi ha una finestra que a la part de fora té forma rectangular i interiorment de mig punt. Aquesta part presenta una coberta de volta de quart d’esfera. La volta de canó de la nau es troba actualment esfondrada. L’aparell de l’absis és més irregular que el de la nau, el qual està ben disposat en fileres. L’edifici fou reestructurat modernament: s’amplià la nau i s’obriren dues capelles prop de l’absis. L’estat de conservació és de total abandó i deteriorament. Les pedres treballades de la porta d’entrada, que s’havia construït com a fruit d’una reforma d’ara fa molts anys, avui es poden veure en una portalada d’una casa de Mura. Aquesta església apareix citada el 1225 com a parrò quia de Santa Creu, sense especificar el lloc concret, però al sortir junt amb béns a Rocafort, es reforça la possibilitat que es tracti de la de Palou. En canvi, el 1285 s’esmenta com a Santa Creu de Mura. La funció parroquial la degué perdre aviat, ja que en les llistes del bisbat posteriors a la meitat del segle XIV no hi apareix esmentada, mentre que ho fa com a sufragània en els segles XVI i XVII. Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Mura, al lloc de Palou o el Farell. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 7
CAMPANADES
Absis i vista general
Llegenda S’explica que, quan el rector de Mura visitava els feligresos dels masos del Farell, Put get, Puigdoure i Matarrodona, de la parròquia de Santa Creu de Palou, es feia dur en una cadira portàtil anomenada baiard. Aquesta cadira era traginada per dos mossos del poble que, per culpa de les seves entremaliadures, rebien el correctiu de ser els portadors dels quilos del rector. En una d’aquestes visites, els dos xicots estaven especialment enfadats amb el mossén i es van posar d’acord per tal de donarli un escarment. En passar pel vessant pendent, es tret i rocós d’un turó, els dos xicots van "ensopegar" i van estimbar cadira i rector cingle avall. Des de llavors que aquest lloc és anomenat el turó del Malpàs. Extret de: ca.wiquipedia.org
Mura Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 8
PENSAMENTS CAÇATS AL VOL És lloable parlar sempre a favor dels que no tenen veu i estar a punt de defensar als dissortats; n’hi ha més del que sembla... És bona cosa comprendre als que, degut a l’edat o a la malaltia, arriba un moment que no toquen gaire quarts ni hores, i no és pas que hagin perdut la xaveta: el que passa és que les peces s’han gastat i grunyen... El fracàs més gros de l’home en el nostre temps és que ha estat capaç d’arribar a la lluna i ha donat voltes i més voltes per l’espai sense trobar entrebancs i no ha estat capaç de controlar i fer passar per l’adreçador al corona virus, un element invisible, que ha trasbalsat i posat a rotllo tot el món sencer... La gent pobre i necessitada és la que més necessita que algú, desinteressadament, li faci costat. Vivim en moments que és molt fàcil d’estimbarse daltabaix... És ser molt destraler aprofitar les malvestats del virus per fer passar el clau per la cabota i humiliar els pobles i nacions fins a sota terra.... Hi ha estats que consideren que hi ha cultures perilloses. Això suposa mala fe. Aprofitar moments de pànic i d’adversitats per a enfonsarles, és tenir entranyes perverses... El vuitè sagrament és la veu dels pobres... La pobresa és un atemptat a la terra, a l’home i a Déu... La caritat cal ferla amb tendresa i un somriure... És un error creure’s que el poder religiós és una mica Déu... Si no s’omplen els estómacs és en va parlar de religions i creences... El món es troba en un embús històric... Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 9
DITES POPULARS Refranys sobre la salut A l’home, metge li cal. Al bou, manescal. A l’hora de suar aigua no es deu tastar. A la panxa sempre és fosc. A les deu al llit sigueu; si pot ser abans, mi llor fareu. A beure i a menjar mesura has de posar.
A les deu véste’n al llit; tant si et lleu com si no et lleu, véste’n al llit a les deu.
A bon mal i a dolent mal, el millor metge és el malalt.
A les nou sigues al llit, no més tard, que ja és de nit.
A bon menjar, beure tres vegades. A cap dona apura, mal que als nou mesos es cura.
A les nou véste’n al llit; tant si plou com si no plou, véste’n al llit a les nou. A mal d’orella, llet de femella.
A cop calent, el mal no se sent. A mal de cor, oli de saüc. A gran dolor, paciència major. A mal de ronyons, faixa’t la cama. A gran mal, poc menjar. A mal i a bé, tothom hi afegeix. A gran mal, remei prompte. A mal mortal, cap metge hi val. A home vell, no li donis gros farcell. A l’estiu bon cuinat i a l’hivern bon estofat. A l’estiu menjar calent no és gaire bon ali ment. A l’home sa; cullera de pa.
A mal que no té remei, el millor és tenirhi seny. A mala picadura, saliva dejuna.
Extret de: http://dracmagicjafudacresques.blogspot.com
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 10
RACÓ DE LA POESIA El Nàufrag Com una nau en l’embravida mar, jo m’hi endinso mig perdut. El pensament no em treu florida i les il·lusions d’aquesta vida passa el destí i se les ha endut. El temps fet ona gegantina, terres endins m’ha portat lluny. Dins el meu cor tinc una espina que tot mon cos ha fet joguina, traient la força del meu puny. Lluita cruel encesa i dura, no sé quin vent se m’endurà La veritat més certa i pura, foll jo, on la cerco? En la natura... on puc pensar i meditar.
Mateixes mars, distintes riberes Ventura o pobresa, porta o barrera per als últims d’una llista abandonada, destins a deriva, incerta arribada a l’altre mon que diuen de primera. Esperen camins de tanca i frontera quan la desgràcia arrela en la terra, forçats pelegrins de fam i de guerra fiats a la sort d’una llar forastera. Quants somnis viatgen sobre una patera! sempre a l’atzar d’unes mans salvadores, apostantse la vida entre onades traïdores de mateixes mars..., de distintes riberes.
Sento el brogit de la tempesta que s’alça altiva, davant meu cansat de lluita alço la testa, un llamp m’esclafa i em desballesta i em fa sentir l’amor de Déu. Ja s’ha apagat el foc, l’angoixa ara reneix la calma en mi. I tot resant sento el miracle, la vida ja no és cap obstacle i veig la llum del meu camí. La nau retroba ja la ruta, el blau del cel és transparent l’ànima a dins la seva gruta a la claror i en la fe és duta tot aclamant l’Omnipotent. Lluís Agustí Prades Terrassa, primavera de 1951
Pedro Puerma
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 11
RACÓ DE LA POESIA El meu drac Per saber d’on bufa el vent el meu drac li planta cara, però com que és molt menut no enten de mals vents encara.
En treure’l, de bon matí, se’m enamora dels arbres, i giravolta feliç ben lluny dels virus macabres.
El tinc vora del balcó dia, nit i a la vesprada, tot i que si fa mal temps, me’l endinyo dins de casa.
Si el miren d’altres balcons, els d’altra gent confinada, sembla que els faci l’ullet i fa riure la mainada.
És menut com un colom i te una banda daurada, l’altra banda és negre fosc, però a ningú fa basarda.
I encara que passi temps, si el merder d’ara s’acaba, em penso que el mantindré perquè... em fa caure la baba!
Quan ve l’aire de Ponent ell, que és tímid, se’m enfada perque sap que molt sovint d’allà plouen bofetades. Si és del Sud, Nord o Llevant no s’hi amoïna pas gaire perque sap que els d’aquests llocs tots l’entenen quan els garla. No crida ni fa brugit, fet de llauna i de deixalles fa que mosques i mosquits s’en vagin, sense baralles.
Francesc Xavier Coderch 26/06/20
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 12
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
La biblioteca municipal ha comprat llibres dedi cats al "Coronavirus", perquè el lector/a pugui fer una aproximació a l'actual crisi sanitària, econòmica i social que estem vivint.
Programació agost biblioteca municipal: Dissabte 29 a les 12,00h: Visita guiada al Cas tell (no cal inscripcions). I, aprofitant que la col·lecció ha estat tancada al públic durant tres mesos, l’hem actualitzat, endreçat i recol·locat i, per això, cada tarda d’agost us oferim un tast de la col·lecció d’adults amb l’activitat: "Coneix el fons bibliogràfic de la teva biblioteca cada tarda d’agost a les 19,00 h (no cal ins cripció)".
La biblioteca estarà tancada del 3 al 18 d’agost (ambdós inclosos) i tornarà a obrir el dimecres 19 d’agost encara amb l’horari reduït de totes les tardes de 17h a 20h i dissabtes matí de 10h a 13h. A partir de l’1 de setembre s’ha previst tornar a l’horari habitual.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 13
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT
Amb tota la prudència i les mesures necessàries, durant el mes de juliol, s’han celebrat diferents actes culturals.
Fotos: Ajuntament deVacarisses
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 14
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT S’edita un plànol turístic de Vacarisses La Regidoria de Turisme de l’Ajuntament de Vacarisses ha editat un plànol amb els llocs d’interès turístic del municipi per conèixer el nostre entorn a través de diverses rutes. El podreu trobar als tres Punts d’Informació Turística (PIT): Bar El Casal de Vacarisses, Restaurant La Pastora i Biblioteca munici pal El Castell. Per garantir totes les mesures de seguretat, els plànols no estan exposats al públic, sinó que s’hauran de demanar.
D’altra banda, a l’app i el web Natura Local, trobareu dues rutes senyalitzades per poder valorar el patrimoni natural i cultural del nostre entorn. Masies de la Vall de Sanana i de les Vendranes (masies i aigua al terme més emboscat), un recorregut familiar de quarantacinc minuts, i Barraques de la vinya de Can Torrella (antics vestigis del domini de la vinya), de dificultat fàcil i amb una du rada de quatre hores. D’aquesta manera, es pretén vetllar per la nostra identi tat territorial, a més d’oferir propostes de descoberta i vivencials per apropar qui ens visita al medi natural i rural local. Tant el plànol com l’app s’havien de presentar en un acte de la Festa Major Petita, que, a causa de la pandèmia vírica, s’ha ajornat a la tardor. Es pot de manar als tres Punts d’Informació Turística del municipi.
Ajuntament de Vacarisses 09/06/2020
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 15
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT DES DEL CINGLE. RECULL DE GOIGS
GOIGS A LLAOR DE JESÚS EL BLAT I LA COGULA (XVIII) Durant l’Any 16 A 20 Mt13, 2443 Tant de bo que la collita ens arribi pel broc gros: Amb el blat de la bonesa sense el jull que espatlla el tros. 1 Un pagès, amb bona xeixa, ha sembrat el seu bancal, un veí li escup cugula. Vols que en fem un testarral? són semblants, blat i cugula... no voldria fer el talòs: Amb el blat de la bonesa sense el jull que espatlla el tros.
4 En el món on s’esbatussen, he clissat el bé i el mal; fa molt temps que junts caminen amb la gent del meu varal, no s’escapa ni el més maco, que n’hi ha que els ha confós: Amb el blat de la bonesa sense el jull que espatlla el tros.
2 Al final farem la tria, el bon blat al meu graner, calem foc a la cugula, destriant el mal del bé. Vigileu! Esteu alerta! tots arrelen al terròs: Amb el blat de la bonesa sense el jull que espatlla el tros.
5 Ni el més pinta se n’escapa, tothom tasta mals moments. El bé ens busca i ens empaita. El mal burxa i ve corrents, entrebanca mil vegades no coneix gens el repòs: Amb el blat de la bonesa sense el jull que espatlla el tros.
3 El bon blat i la cugula, al quintar, campen units, tan s’assemblen fins enreden als vailets més eixerits; tant el blat com la cugula, de petits, no semblen dos: Amb el blat de la bonesa sense el jull que espatlla el tros.
6 Què ho deu fer que l’un o l’altre es disputen el racó amb el cor o bé amb les urpes ensumant qui té raó? Tan el mal com la bonesa tots treballen a l’engròs: Amb el blat de la bonesa sense el jull que espatlla el tros.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 16
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT 7 Dues plantes balancegen, manyagoies van creixent fins que a l’hora de la sega les empeny el mateix vent: l’una ens dona el pa que és vida... l’altre ens nega l’últim mos: Amb el blat de la bonesa sense el jull que espatlla el tros.
8 Al final de temporada es canvien els papers, la cugula en flamarades i la xeixa pels graners fins que el bé al mal escanya i s’escampa xardorós: Amb el blat de la bonesa sense el jull que espatlla el tros.
Tant de bo que la collita ens arribi pel broc gros: Amb el blat de la bonesa sense el jull que espatlla el tros. Sebastià Codina i Padrós
Els segadors. Pieter Brueghel el Vell (15251569) Museu metropolità d'art de Nova York. realitzada el 1565 Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 17
DES DE VILADECAVALLS A la Georgina li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També li agrada molt escriure i ho fa, fidel als seus orígens, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.
HISTÒRIES VÀRIES Georgina Peroy Ribes
Allunyada
Allunyada més que mai dels conflictes de les aules, vull reivindicar el dret a sentir s’hi feliç, a ser acceptat en un grup, a ser tractat amb dignitat i justícia. Reclamo el dret de reivindicar i de rebel·larse; el dret de ser escoltat i de llevarse content cada matí. El dret, al cap i a la fi, de viure. Allunyada, i sense enyorar situacions complicades, lamento no haver intervingut sempre a temps davant d’incidències molestes que interferien en la feina diària, ja de per sí desbordant i difícil. Lamento haver solucionat massa cops una discussió amb el còmode i fals raser que ens fa creure que en una baralla totes dues parts te nen la mateixa part de culpa. Quin contrasentit. La raó queda així a l’alçada de qui menys la té. Allunyada, estenc però una mà a qui més ha patit i poques vegades s’ha sentit re confortat. Potser aquesta càrrega li ha ensenyat a empatitzar, a comprendre les er rades dels adults, a enfortirse, i a alçar la veu per qui no en té prou. Estenc una mà demanant disculpes per no haver estat capaç de veureho tot, per haver pensat que tot estava mig resolt, per haver acabat la jornada massa esgotada per trobar una altra solució. Allunyada, però sense oblidar quina ha estat la meua vida professional, encoratjo qui ha patit i censuro qui ha fet patir. I tinc present que encara hi ha molta gent que gau dirà fent patir escapolint la vigilància, buscant la complicitat dels més pusil·lànimes per entronitzarse sobre el sofriment que provoquen. I veig amb claredat que moltes víctimes seguiran rebent insults i menyspreus, continuaran tenint la sensació de buit i de baixa autoestima, i seguiran sentint que ells o elles són els responsables i, per tant, culpables de tot allò que els passa. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 18
DES DE VILADECAVALLS De lluny, però no desconnectada, reclamo justícia, sobre tot en els primers anys de la vida. Vetllar, escoltar, observar, intervenir, impedir el mal. Vigilar passadissos i es barjo, implicar progenitors i educadors. Aplicar una disciplina sense temor a caure en l’autoritarisme; diferenciar entre trapelleria i agressió; tractar amb afecte però amb contundència. I mirar fins al darrer racó de l’aula, perquè potser allà s’hi amaga la pena i l’oblit, el ressentiment i el desengany. Busquem els seus ulls i sapiguem interpretar que ens estan demanant ajut. I que es trobin amb els nostres, perquè en tenguin que algú els vol ajudar. Allunyada, però encara atenta, vull pensar que aquest període en què les aules han estat tancades sense tenir vacances els abusos i la tristor hi hauran quedat confinats. Vull pensar que la innocència s’ha guanyat un temps de lleure i que pot despertar tranquil·la cada matí perquè costa molt menys esborrar un insult d’un dispositiu electrònic que el mal del cor quan el sents al darrere. Allunyada, i potser irònicament desfasada, desitjaria innocentment que la tecnologia fes la seua màgia. Que qui té quelcom a dir pugui ferho sense que ningú ho recrimi ni, sense rebre amenaces, sense sentir una opressió al pit. Que la seua veu virtual no quedi oblidada ni aparcada per a més tard. Desitjo, innocentment, que la seua norma litat no sigui la mateixa d’abans. Allunyada de les aules bullicioses, vull imaginar veus i rialles, soroll de corredisses i un xivarri fet de crits i bromes, però mai el silenci de qui no es pot queixar.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 19
DELS DIARIS
Madrid, 30 de novembre de 1833. La Gazeta de Madrid, el precedent del BOE, publicava un Reial Decret, signat per la regent Maria Cristina de Borbó, que dividia el Reino de España en 49 províncies. Però, mentre que els territoris de l’antiga Corona castellanolleonesa, van conservar —amb petites alteracions— la seva denominació i els seus límits històrics (la provincia, pròpia ment), que en la majoria dels casos remuntaven a l’Edat Mitjana, els països de l’extinta Corona catalanoaragonesa van ser trossejats i provincialitzats amb un propòsit purament assimilacionis ta. Catalunya, convertida en una província després de l’ocupació borbònica de 1714, va ser quar tejada amb l’objectiu de multiplicar l’aparell administratiurepressiu espanyol i d’espanyolitzar el país. El mapa polític d’Espanya de 1850 és un testimoni d’aquell propòsit. Les fonts generalistes atribueixen a Javier de Burgos, un periodista liberal i un entusiasta de Jo sep I Bonaparte, el projecte de provincialització d’Espanya, o més ben dit, de l’expansió del mo del territorial castellà a l’España Asimilada, que, per dir alguna cosa, diuen que es va inspirar en la divisió departamental francesa. Però ni és Burgos l’inventor de la criatura, ni és França la que inspira el trossejament de l’España Asimilada. Vintiun anys abans (1812), les Corts de Cadis, el refugi dels sediciosos contra l’autoritat de Josep I i dels rebels al règim bonapartista (recor dem que Ferran VII s’havia venut i cobrat a satisfacció la corona espanyola), ja van assajar un projecte de provincialització. I recordem, també, que en aquelles corts els representants catalans, valencians i balears van ser objecte constant de burla pel seu accent. Allò va quedar en res, principalment perquè el mateix any (1812) Catalunya havia estat incorpo rada al Primer Imperi francès com una regió més. Ni tan sols amb la retirada napoleònica i el re Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 20
DELS DIARIS torn de Ferran VII (1814). L’anomenat “rey felón” (rei traïdor) va restaurar l’antic règim: amb un cop de cul (el de posar les natges al tron de Madrid) va tombar totes les lleis promulgades per aquelles pintoresques corts (la Constitució —anomenada “la Pepa”— inclosa). Ara bé, durant l’anomenat Trienni Liberal (18201823), instaurat per la via del cop d’estat, hi va haver un nou intent de provincialització (1822) que tampoc va prosperar. No seria fins a la mort de Ferran VII i l’esclat de la I Guerra Carlina (18331840) que el president del govern Martínez de la Rosa res suscitaria el projecte amb l’únic propòsit d’estandaritzar el Reino i reforçar el poder central.
Mapa de Catalunya (1837) / Font: Cartoteca de Catalunya
“La província se transforma en instancia clave de la articulación del país”, proclama el preàmbul d’aquella llei. Curt i ras, la capitania general de Catalunya —a Barcelona— que des de la Nova Planta borbònica de 1717 concentrava els poders civils, militar i judicial es multi plicava per quatre. Això va implicar un desembarcament formidable de funcionaris espanyols que es presentaven com una renovada elit colonial, pretesament culta i refinada, i manifesta ment engalanada amb la universal cultura espanyola. Radicalment contraposats al perfil del funcionari botifler català, corrupte, tronat i folklòric (la riota de les corts de Cadis). I no cal dir del “paisano catalán”, rústic i illetrat, perdut en la tenebra de la ignorància i de la obso lescència, perquè no coneixia la llum que irradiava “la universal lengua española”, mare de la “patria española”. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 21
DELS DIARIS En aquest sentit és molt reveladora la informació que apareix en un dels primers atles cartografi ats després del trossejament de Catalunya (1875). Les quatre “provincias” catalanes són presen tades individualment com a ens totalment diferenciats. I les ridícules figures folklòriques que il·lustren el text es presenten, també, amb elements ben diferenciats. Però el més grotesc arriba amb la ressenya geogràfica. Per exemple, dels habitants de la “Provincia de Lérida” es diu que: "son honrados, dóciles, activos, económicos (...), amantes de su país (...). Usan el mismo dialec to (...) derivado del antiguo lemosín”. Queda el dubte (o no) del significat de conceptes tan pin torescs com “dóciles” (domesticats?), “económicos” (barats?) o “amantes de su país” (de quin país?); però el que és segur és que Hergé, a Tintín al Congo no ho hauria explicat millor.
Mapa de les provincies de Tarragona i Lleida amb ressenya geogràfica i històrica (1875). / Font: Cartoteca de Catalunya
Les ressenyes de les altres tres “provincias”, també es revelen com un exercici d’antropologia “econòmica” i supremacista. A la de Tarragona no es fa cap esment al “dialecto”, però es diu que: “celebran las fiestas religiosas con gran ostentación (...), aman la danza con tamboril (...), forman columnas de hombres unos encima de otros (...), salen a la caza del paraus, tiran redes a las aves que van de paso”. A la de “Gerona” es diu que són “religiosos, caritativos, morigerado res (...), hablan su dialecto derivado del antiguo lemosín, habiendo introducido algunas pala bras francesas”. I, la culminació del despropòsit arriba a la de Barcelona que és descrita com l’única “provincia” de naturalesa catalana; però insistint, de nou i a excepció de la de Tarragona, que “el dialecto del país (de quin país?) es un derivado de la antigua lengua lemosina”. El Reial Decret de 1833 no tan sols va dividir els catalans en quatre esperpèntiques entitats (i identitats, que era el seu veritable propòsit), sinó que també va trinxar pel mig i per les vores diverses comarques històriques i econòmiques (aquí si, en l’autèntic significat del concepte). La Cerdanya, que les monarquies francesa i hispànica havien trinxat pel mig en la revisió del Tractat dels Pirineus (1660) —també es pot dir que Madrid la va regalar a París a canvi de la pau en una guerra que havia començat Olivares—, va ser mutilada entre les “provincias” de “Gerona” i de “Lérida”. I en aquest cas, i seguint les ressenyes del pintoresc atles espanyol de Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 22
DELS DIARIS 1875, constatem que, a ulls d’aquell liberalisme espanyol, inequívocament nacionalista i supre macista, entre Puigcerdà i Bellver hi havia unes diferències abismals: uns eren “caritativos” i els altres eren “económicos”. Les ratlles divisòries de les quatre “provincias” són una tragicomèdia. La Segarra, trinxada en tres bocins: Cervera a la “Lérida dòcil y econòmica”, Calaf a la “Barcelona catalana”, i Santa Coloma de Queralt a la “Tarragona de tirar redes a las aves de paso”. I el Penedès, tres quarts del mateix. Vilafranca i Vilanova a Barcelona; i El Vendrell, a Tarragona. La Catalunya central va quedar desdibuixada. Manresa i Vic que el 1833 tenien el mateix pes demogràfic i econòmic que Lleida, Tarragona o Girona, van quedar dissoltes (les ciutats i els seus hinterlands) dins la “Província de Barcelona”. De Burgos va justificar la pretesa racionalitat del seu dibuix argu mentant que el radi entre capital i límit provincial era d’un dia de viatge. El cas de la Seu d’Ur gell o de Vielha, a quatre i cinc dies de Lleida, delata la diferència entre pretext i propòsit.
Mapa de les provincies de Barcelona i Girona amb ressenya geogràfica i històrica (1875). / Font: Cartoteca de Catalunya
En l’impas entre el segon (1822) i el tercer (1833) intent de provincialització, Aran va perdre la institució pròpia de govern. El Conselh Generau d’Aran —que sorprenentment havia resistit la tempesta borbònica de 1714— es reunia per darrer cop el 2 de setembre de 1827. Però la culmi nació de la mala fe política i del ridícul més espantós és el dibuix de la “Provincia de Tarrago na”. De la Rosa, va entaforar les Terres de l’Ebre —amb Tortosa, un cas similar a Manresa o a Vic— dins d’una entitat que només existia en el seu estrambòtic pensament. Reus, amb 30.000 habitants i Tortosa, amb 25.000 —segon i tercer centres demogràfics i econòmics catalans—, quedarien relegades per Tarragona, amb 10.000 residents i amb l’únic argument que era seu arxi diocesana i plaça militar de primera categoria. Tot plegat, no gaire liberal, i sí molt espanyol. Tant que quan Franco —durant la Guerra Civil (19361939)— iniciava l’ocupació del país (no vembre de 1938) i va suprimir l’Estatut, no es va referir mai a Catalunya, ni tan sols a la “región catalana”, sinó que va proclamar que “las cuatro provincias catalanas se regiran con los mis Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 23
DELS DIARIS mos derechos y obligaciones que sus hermanas españolas”. Tant que, la cantarella “Cataluña, cuatro; Barcelona, Tarragona, Lérida y Gerona”. Això ens transporta inevitablement a l’ideari repressiu nacionalcatòlic de l’escola franquista; la del “para servir a Dios y a usted”; la del “hábleme usted bien, que yo pueda entenderle”, i la de “la letra, con sangre entra”. I tant que la provincialització de Catalunya ha engendrat i alimentat el negacionisme de la realitat nacional catalana (la navarrització de Catalunya): frankesteins sociològics com el leridanismo, el tortosi nismo o el tabarnismo.
El precedent de la divisió provincial són les divisions ad ministratives napoleòniques. Encara que no van arrelar per la revolta que va provocar la Guerra del Francès, a Catalunya van tenir més ressò. El domini francès va durar més (18081814) a causa de l’ocupació de Barcelona i de la proximitat amb França. Es van decretar tres divisions territorials diferents que te nien en comú la divisió en quatre demarcacions, l’objec tiu homogeneïtzador i no de racionalització territorial, i l’obsessió en els límits i denominacions fluvials en lloc de les conques. El fet que les tres divisions coincidissin a formar quatre demarcacions, va donar a aquesta xifra un valor modèlic. Era el nombre que semblava en consonàn cia amb el patró departamental francès. La principal discrepància, que va perdurar durant el debat de provincialització, afectava a l’Alt Pi rineu. O bé es feia un districte pirinenc i s’unia la plana de Lleida amb la Catalunya meridional, o bé s’incorporava el Pirineu a Lleida, separantla de les Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona. El mariscal Augerau, el 6 de març del 1810, dividia Catalunya en quatre corregiments. Els de Barcelona i Girona eren semblants a les actuals províncies, deixant de banda la Cerdanya. El corregiment de la Seu d’Urgell era una demarcació pirinenca i el de Reus ocupava tota la Cata lunya Nova, encara que no van arribar a delimitarse. Com a resposta, el 17 d’abril del 1810 Jo sep I Bonaparte va establir quatre prefectures amb denominacions fluvials: Llobregat, Ter, Cinca i Segre, i Ebre. No va tenir cap efectivitat, però per primer cop es definien les quatre capitals ac tuals, i la solució per la demarcació de l’interior que a la llarga es va acabar adoptant: la unió de l’Alt Pirineu amb la plana de Lleida. Extret de: ca.wiquipèdia.org Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 24
INDRETS PROPERS RUTA DELS MAQUIS A SANT LLORENÇ DEL MUNT Les rutes que seguien els maquis vinguts de França carregats amb quilos i quilos d’equipatge i armament eren un trencacames. Seguirem els camins dels guies ‘Caracremada’ i el ‘Manyo’ per acostar els grups guerrillers a les ciutats. Molts factors podien fer variar la ruta dels guerrillers: masies afectes al règim de Franco, presència de la guàrdia civil, el mal temps, etc. La nostra ruta principal fineix a Matadepera passant per la balma de la Pola i La Mateta. El setembre de 1949 alguns dels membres més inexperts del grup de guerrillers anarquista anomenat "Los Primos" no podien continuar el pas de la marxa que portaven fent des de França. Estaven rebentats. Es trobaven en aquesta mateixa carretera i van tenir la idea d’aturar un cotxe que passava. En el darrer instant el conductor optà per eludir el grup armat. El cotxe fou metrallat i la acompanyant del conductor resultà ferida de bala. El cotxe havia de marxar cap a l’hospital de Manresa i el maquis va abandonar la idea d’utilitzarlo. Aquell incident ben aviat alertaria la guàrdia civil.
Can Oristrell
De l’aparcament anirem pujant pel tram asfaltat, a l’altra banda del torrent veiem can Bitó. Pas sarem per les tines i la casa d’Oristrell per arribarnos a l’ermita de Sant Pere d’Oristrell, havent passat pel costat mateix de la font dels Gossos. Tant la casa com l’ermita presenten datacions del segle XIX que pensem que devien fer referència a reformes posteriors, impulsades per la pui xança del cultiu de la vinya. Si us fixeu bé en les parets, veureu que amb els segles l’ermita guanyà volum en totes les dimensions. Seguim pujant per la pista central en direcció sudest i en poca estona passarem a frec d’una preciosa barraca de vinya doble; la porta més alta era per a l’ase. A la nostra esquerra, les envistes de la urbanització can Riera II. Passarem de llarg un ca denat i una casa anomenada ‘can Dragó’. Arribarem a una cruïlla important de camins. Seguirem la pista principal a la nostra dreta però, a l’alçada d’un trencall que surt per la nostra dreta (al lloc hi ha un registre d’aigua), prendrem un corriolet que surt pel costat oposat. El corriolet me na sense pèrdua cap a la base guerrillera de can Flequer. Pel camí haurem passat prop d’una altra barraca de vinya amb un petit esfondrament provocat per un cirerer d’arboç. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 25
INDRETS PROPERS Al Flequer, mesos abans de l’arribada al parc del grup Los Primos, el Juny de 1949, un altre grup comandat pel Marcel·lí Massana hi segrestà un grup de persones entre els quals el propietari del mas el sr. Fontfreda a canvi d’un rescat de cent mil pessetes que l’endemà va satisfer el fill del sr. Fontfreda. En Joan Busquets, el més jove del grup, m’explicà que ell i un altre membre del grup van quedar corpresos de la bellesa de la filla més gran dels masovers, la Maria Lluïsa. Una vegada cobrat el rescat el grup es va dividir en dos: uns acompanyaven el Joan ’llarg’ el masover de can Flaquer i la seva família cap a França per tal d’evitar les represàlies i la resta, amb Massana al capdavant, es van refugiar en una altra base propera, can Cassassaies. Nosaltres seguirem aquest darrer grup.
Des d’aquest punt podem provar d’aprovisionarnos a la bassa i més amunt, a la Font Freda del Flequer. Molta atenció on trepitgeu perquè la bassa pràcticament es menja el corriol i podríeu prendre mal. Una vegada hagueu emplenat les cantimplores retornem al Flequer. Hem de parar molta atenció a l’encreuament de pistes de la casa amb el que hem marxat cap a la font Freda del Flequer, perquè no hem d’agafarne cap sinó el corriol que davalla cap el torrent del Flequer (di recció est), el travessa i enllaça amb la pista que marxa torrent amunt. El seguirem i anirem dei xant sengles trencalls a la nostra dreta que pugen pel sector del mas enrunat de Cornadelles. Travessem el torrent de can Cassassaies i trobarem l’indicador del parc que ens convida a pren dre un trencall a la nostra dreta per pujar al mas de can Cassassaies. Al fons ja veiem el perfil de la casa, amb les tines envoltades d’heures. Per comptes de pujar per la pista, nosaltres seguirem el corriolet més discret que segueix el fil carener. Tots dos pugen a la base dels guerrillers. Si ho feu per la pista passareu pel costat d’una altra barraca de vinya.
Can Casassaies A primers de juliol del mateix 1949, una patrulla de tres guàrdies civils feu un escorcoll a la casa de can Cassassaies. No era el primer cop que la registraven, per això els sorprengué que Massana i els seus romanguessin tan aprop del mas Flequer. Els maquis estaven amagats dins la casa, advertits de la presència de la patrulla. El cap de grup de la guàrdia civil obligà el masover, el Sr. Josep Sorribes Espuñes, a remoure la palla del tercer pis amb una forca i ben aviat començaren a aparèixer atuells militars. El guàrdia civil muntà en còlera i en sentir que de sobte una veu desconeguda el feia callar, feu el gest d’empunyar el fusell. En Massana el va metrallar a boca de canó. El guàrdia civil Francisco Rodríguez Pablo que s’esperava al Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 26
INDRETS PROPERS primer replà fugí cames ajudeume i s’uní al que s’estava a l’entrada del mas, Ginés Carmona García, tots dos sota una pluja de bales. Els dos guàrdies civils continuaren intercanviant trets amb els maquis parapetats a la casa. De nit, el grup guerriller es féu fonedís. Per tal d’evitar represàlies, novament el grup d’en Massana es trobà en l’obligació d’acompanyar els maso vers cap a França, amb les forces d’ordre públic mobilitzades pels darrers esdeveniments. S’arribaren fins el Puig de la Balma i d’allí la família Sorribes marxà en cotxe des de Mura, rumb a l’exili. El guàrdia civil mort es deia Isidoro Pérez Herrera, fill de Tordesilla (Vallado
Nosaltres enllaçarem amb el grup de Los Primos que, mesos més tard d’aquests fets que acabem d’explicar, estaven abatuts i obligats a continuar la marxa a peu cap el mas abandonat de Puig doure. Abans de seguirlos a ells però, tenim l’opció de tornar a omplir cantimplores a la font de can Cassassaies. Convé assenyalar que la nostra ruta però, continuarà pel corriolet carener que ens ha dut fins la casa i que ara seguirem amunt passant a frec d’una barraca de vinya que ha perdut el llindar. Arribarem al Serrat dels Sis Pins. Un cop dalt, seguirem a la nostra dreta pel fil de la carena de can Cassassaies. No arribarem a la Placeta de les Bruixes perquè prendrem l’únic trencall a l’esquerra, cuitant de no deixar el carener ni prendre el difús trencall a la dreta que ens portaria a la Tina i la font d’en Boines. Tot d’una, el corriol davalla decidit cap el Sot de l’Infern fins a trobar la pista al Còdol Llarg. Seguirem per la nostra dreta, aigües avall. Passat el Racó d’en Boines prendrem el trencall a l’esquerra que baixa i travessa la llera. Revoltarem l’ermita enrunada de Santa Creu de Palou, i la revoltarem per tal que no se’ns regiri l’estómac en veure com s’ha pogut abandonar i saquejar una ermita romànica a les Valls del Montcau. Prendrem el trencall que indica la casa del Farell. Passarem pel costat de l’encimbellat mas del Farell i pel costat mateix de l’alzina dels Penitents. De la bifurcació de pistes prendrem la de la nostra es querra que passant pel turó de les Guileres i els corrals, s’enfila al mas de Puigdoure que, ja aleshores, es considerava abandonat.
Mas de Puigdoure Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 27
INDRETS PROPERS Dos mesos abans de ser afusellat, el petit dels germans Sabaté, el Manolo, acompanyà la guàrdia civil per mostrar el dipòsit d'armes que el seu grup havia amagat. Això era el què hi havia sota una pedra "Un bidón pequeño conteniendo siete cajas de lápices explosivos y otras siete de fulminantes; una caja de lata, redonda, conteniendo un kilo aproximado de explosi vos; cinco rollos de mecha, uno de ellos explosiva; otros cuatro kilos y medio de explosivos envueltos en un saco; otro paquete de explosivos de un peso de cuatro kilos; tres paquetes pe queños de materia plástica y otro explosivo consistente en una barrita metálica".
Passarem pel costat del pou i avenc de Puigdoure, podent gaudir de l’ombra de la gran alzina de Puigdoure. Retornem a la casa i davallem per l’únic camí que mena al mas de Matarrodona se guint el fil de la carena. La tardor de l’any 1944 el mas de Matarrodona va ser escenari d’un enfrontament armat, durant el recorregut final de la invasió de la Vall d’Aran, on es calcula que hi van participar fins a 5000 guerrillers. Va ser l’únic intent seriós d’enllaçar l’imminent final de les dictadures feixistes a mans dels aliats amb un possible enderrocament de la dictadura de Franco, a les acaballes de la segona guerra mundial.
Vista antiga del mas de Matarrodona
De la casa de Matarrodona seguirem la pista que remunta el torrent del Roure Llarg. A la capça lera deixarem enrere els corrals de Puigdoure i l’embassament de la font de la Gorina. Saltarem al torrent del Figueret pel collet del Pujol de Matarrodona (als mapes Alpina, amb el nom de Castellot). Revoltarem per sota el sempre vigilant Hospital de Sang i deixarem enrere la cruïlla amb la pista de Matarrodona on seguiríem la OPCIÓ 2. Revoltem el Racó Gran. Si no volem ai xoplugarnos a la balma de l’Espluga, prendrem el primer trencall que ens surt a ma esquerra fins enllaçar amb el camí que de pujada segueix el castellot del Quarto de Reixa i més enllà ens porta al dipòsit d’armes i refugi segons el guia, el ’Manyo’ de la balma de La Pola. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 28
INDRETS PROPERS Abans de trobar una collada a mà esquerra hi ha una cova gran on la Guàrdia Civil es refugia va quan feia mal temps. Però amb la neu que havia caigut ...perquè tot era blanc, la nevada havia arribat fins i tot a Barcelona, qui era el guapo...? Ni guàrdies civils ni ningú. Qui gosa ria anar a fer un control en aquella carretera? Allà dins hi vam estar una setmana. Aleshores sí que vam encendre foc. Demana...qui ens podia veure? El guia anarquista Jesús Martínez no necessitava brúixola ni mapa: Em fixava en aquelles muntanyes altes de Terrassa, per una banda, o en Montserrat. Per a què volia brúixola, per a què necessitava mapa, si passada La Molina ja tenia indicadors? I quan arribava a les prime res muntanyes que donen a Terrassa, de dalt la muntanya estant ja veia els llums del Tibidabo, i aleshores seguia el camí que em semblava millor"
Balma de la Pola
L’aproximació a Matadepera, lloc on hi havia una base de suport del guia Caracremada, es solia fer seguint pel collet de Tres Creus i tot seguit fent un tram del Camí Ral fins el collet Estret. D’allí se seguia fins el pou de glaç i trencaven a l’esquerra passant per sota la Torrota de l’Obac. Repassaven els Morros Curts i passat el collet de les Foradades seguien a lloms de la Serra de les Pedritxes amb tots els cimals i collets, del turó de les Pedritxes fins el collet de Sant Joan. D’allí baixaven fins a la Mata Xica, punt de referència per arribar a una base segura que el guia Ramon Vila ’Caracremada’ tenia a Matadepera. Segons ‘el Manyo’ el secret per a no despertar sospites era anar amb una motxil·la poc plena i tenir menjar repartit pel trajecte “Els dipòsits de menjar me’ls havia repartit segons la distància que podia caminar en una jornada, per això no em calia entrar a cap masia. De pa no en menjava gaire, perquè no volia que quan passés per una casa de pagès, si hi havia homes treballant, em veiessin la motxil·la molt plena. Com que corria molt mala llet, podien anar als civils dient que ha via passat un individu amb la motxil·la carregada. Jo passava pels camps i parlava amb els pagesos, però amb la motxil·la que semblava buida. Com que no hi havia pa... el que menja va era molt formatge, formatge sí, un bon tros”. Los Primos
Extret de: caudelguille.net
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 29
INDRETS PROPERS
Coneixent el nostre entorn (X)
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 30
INDRETS PROPERS
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 31
RACÓ DE CONTES I LLEGENDES Segons la descripció mitològica, el basilisc és un rèptil fabulós al que se li atribueix la facultat de matar amb la mirada, s’acostuma a representarlo amb ulls i boca ardent, cos de serp, potes de gall, ales espinoses, cua en forma de llança. S’especula que alguns galls poden pondre ous com les gallines, son però de mida més petita i de colors vius, verds, vermell o blau. Si els ous cauen al foc – o algú els hi llença – en neix un basilisc. A Ca talunya tenim encara més versions d’aquest ésser fantàstic, neix del baf de l’or, que se gons la creença popular, és un metall que ja porta els gens d’aquest animaló.
El Basilisc del cementiri de la Santa Creu de Palou
Quan a la seva funció és la de guardar els tresors de les tombes, i impedir que ningú els robi, la seva arma és la mirada mortal, que el lladre de tombes troba fitxa en els seus ulls, quan destapa el taüt per dur a terme la seva vil comesa. Hi ha únicament una forma de matar un basilisc, i és la de portar un mirall molt gran que haurà de ser la primera cosa que sigui visible quan s’obre la tomba, i en reflectir la mirada del mateix basilisc es mata a si mateix. El fet que s’explica del cementiri que hi ha a tocar de l’església romànica de la Santa Creu de Palou, dita també del Farell, que fou sufragània de la Parròquia de Mura, a les Valls de Montcau, i que s’ocupava de l’auxili espiritual d’un grup de masies, avui deshabitades i enrunades en la seva major part, cal situarlo en el període en que per aquestes terres avui boscoses, el conreu del blat era habitual. La contrada situada en el límits de Mura, Rocafort i el Pont de Vilomara, era extremament feraç i això havia comportat l’enriquiment de la majoria de les famílies que vi vien a les masies, particularment a la Masia del Farell, que malgrat l’estat actual d’abandó, espo li i ruïna a que ha estat sotmesa, meravella per la seva majestat. Corria l’any 1322 quan per matrimoni entre els seus fills, Rocafort i Farell, confirmàvem el seu ple domini de les terres baixes de les Valls del Montcau, just fins a la riba del Llobregat. L’any 1333, anomenat ‘mal any primer’, començaria a endurse els més grans de cada casa, que eren enterrats al cementiri que hi ha a tocar de l’església de la Santa Creu de Palou, final ment l’any 1347 l’epidèmia de la pesta negra, deixaria en una quarta part la total població d’a questes terres, vindrien anys, decennis i fins segles de fam. El petit cementiri arribaria quasi a estar curull en aquells dies. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 32
RACÓ DE CONTES I LLEGENDES S’explica que la fam va portar a que una nit, un veí del Pont de Vilomara, fes en la penombra, el camí des del poble a la Casa Nova, passes per davant de cal Padre, i quasi a la mitja nit, saltes la tanca del cementiri; la lluna donava claror a les tombes, i en un primer moment va facilitar la feina del profanador i sacríleg, ben aviat el taüt d’una de les nobles famílies va estar damunt la terra, i de genolls amb una escarpa per fer pressió. El lladre va aconseguir aixecar la tapa; sem bla que això va ser la darrera cosa que va fer en la seva existència, perquè de genolls i damunt la tapa del taüt, el va trobar el mossèn al mati següent.
El Farell
Llosa oberta a Santa Creu de Palou
Ningú va veure cap basilisc, però la noticia va córrer per les Valls del Montcau, i tornat al seu lloc el taüt profanat, mai més es va tenir noticia d’un semblant intent en cap de les petites esglé sies romàniques que donaven el darrer aixopluc als fidels que vivien a la seva demarcació.
Testimoni d’aquests fet, o pot ser conseqüència, n’és l’alzina dita dels Penitents, que encara avui trobem al començament del camí que mena fins a la masia del Farell.
Antoni Mora Vergés Extret de: naciodigital.cat Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 33
RACÓ DE CONTES I LLEGENDES
L’esquirol i la granota En un racó del poble, fa molts anys, els pagesos de la contrada construïren una bassa que servia per regar els seus horts. En deien la bassa del Domènech i s’omplia de l’aigua de la pluja que fluïa per les costelles de la muntanya. Al cap dels anys va quedar en desús, l’aigua verdejava, joncs, falgueres, canyes, algues i d’altres herbes creixien sense cap impediment. Diversos animalons hi vivien lliurement, com les granotes, els sabaters, les libèl·lules, els estiracabells, o els mosquits. D’altres animals la feien servir per anar a beure i, si podien, caçar aliments. Als marges, els arbres i arbustos s’havien fet els amos: pollancres, pins, alzines, mata, farigoles... Tota aquella vegetació enfilava les arrels cap a les humitats que els proporcionava el terreny i els ser via per viure. Entre els que donaven vida a la bassa hi havia la granota trapella i l’esquirol guerrer, una a l’aigua i l’altra dalt d’un pi pinyoner. L’esquirol s’entretenia tirant la clofolla dels pinyons a l’aigua, intentant fer punteria al cap de la granota. Ella es protegia amb un tros de fusta i amb la boca recollia les clofolles i les projectava tan fort com podia, tenint en el punt de mira el cap de l’esquirol. Però ell tenia una escorça al braç a manera d’escut per esquivarles. Era un joc entremaliat que cada dia començava quan al campanar tocaven les dotze, i apa somhi, el combat estava servit. Un dia, a l’hora assenyalada, la granota darrere la fusta treia i amagava el cap ràpidament per si la pluja de clofolles ja hagués començat. Sorpresa, no passava res de res, i doncs, va sortir del tot i no va veure l’esquirol a la branca de cada dia. Era estrany, era una situació nova, es refregava les potes davanteres una mica nerviosa, l’esquirol devia estar ocupat en alguna feina. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 34
RACÓ DE CONTES I LLEGENDES L’endemà tampoc no el va veure. Va cridar un pardal que bevia i li va demanar que fes una ullada. Res de res. La preocupació de la granota creixia per moments. Fent un salt, es va col·locar al peu del pi i, a dins d’un forat del tronc, el va veure arrupit i tremolós. – Què et passa? va dir la granota. – He caigut de l’arbre i la pota em fa mal. – Avisaré tot seguit a l’óliba, la metgessa del bosc, va contestar la granota. Va raucar molt fort, i el pardal d’una volada li va fer costat i seguint les seves instrucci ons va alçar el vol com un fuet. L’òliba va arribar amb el seu maletí, l’examinà i auscultà detingudament, i li va moure l’articulació de la cama. L’esquirol es queixava i sanglotava. – La poteta està trencada, va explicar l’Òliba. L’haurem d’immobilitzar i per això haurem de fabricar una pomada, benes, i buscar uns bastonets per fixarla. L’òliba va organitzar el dispositiu d’emergència. Tothom tenia la seva feina: les aranyes havien de teixir una tela espessa que servís com a bena. Per fer la pomada, les abelles ha vien de portar la mel que desinfecta, els cargols el fonoll, els conills la farigola, els ocells l’aigua i les llavors d’espígol i, per últim, els ratolins els bastonets. Un cop curat i embenat i mentre no podia moure’s, la granota li recollia de terra els pi nyons que anaven caient de les pinyes obertes i li portava aigua amb una closca de nou. Tot va sortir bé. Al cap d’unes setmanes, li van treure l’embenat i va començar a moure’s com si res no hagués passat. L’esquirol va convidar tots els que l’havien ajudat a un esplèndid berenar per donarlos les gràcies. Des d’aquell moment, amb la granota van ser amics per sempre. Ara bé, el joc diari no el va deixar de practicar, però la granota li va dir que havien d’anar amb mol ta cura, ja que el que comença com un joc, es va engrescant i engrescant i pot acabar malament. Havien de ser capaços de pararlo a temps.
Morera Puig
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 35
COL·LABORACIONS
Plagues, pestes i pandèmies Plagues. La parròquia de Sant Genís d’Orís, a la nostra Osona, compta amb una preciosa imatge d’alabastre de la Mare de Déu de Gràcia que vaig tenir la responsabilitat i la tasca de poder res taurar. La talla era datada de la primera meitat del segle XIV, posemhi el 1320, i resta emparen tada amb l’estil flamenc i gòtic, vingut del nord, que s’anava obrint pas fins arribar a les meridionals terres de l’Europa medieval. Molt a prop de Sant Genís, però just a l’altre costat del riu Ter, una altra parròquia del municipi d’Orís, la de Sant Marcel de Saderra. Allí es comptava amb una imatge mariana tan sols de cinquanta anys més tard, però d’un valor artístic notable ment inferior. Se’n conserven fotografies, perquè la imatge fou destruïda en la crema antireligio sa del 1936; no en va aquella esglesiola al capdamunt del turó assenyalà l’honor i la pietat dels feligresos durant pràcticament mil anys. De la imatge de Saderra, tan sols en resta, avui en dia, el petit caparró del nen Jesús, custodiat durant molts anys pels mateixos amos de la casa de Sa derra, que alhora fan de sagristans i que gaudeixen de la companyia del toc de la campana Mar cela, musicant els quarts i les hores puntualment. La diferència entre un costat i l’altre del Ter a Orís, pel que fa a la qualitat d’ambdues imatges marianes, no fou una qüestió d’ordre econòmic, com si els uns poguessin pagar un bon escultor i els altres s’haguessin de conformar amb el que tenien. Al contrari, el punt d’inflexió s’ha d’iden tificar en l’arribada de la pesta negra el 1347 a Europa, provinent de Constantinoble, l’actual Is tambul, la qual, al seu torn, duia el relleu dels extrems orientals de la terra. Talment com avui la pandèmia que assola el nostre món. Senzillament, els artistes i escultors de les primeres del 1300 es veieren atacats per la malaltia, de manera que sucumbiren i quan la parròquia de Sant Marcel encarregà la seva nova imatge de Madonna Santa Maria, ja no hi havia traça dels escultors de qualitat que havien executat la pròpia per a la capella del castell. Pestes. «Era el 6 de març de 1547, fred encara en les altures de Trento, quan misteriosament moria en plena edat el napolità bisbe de Capaccio. En dies consecutius s’anaren donant d’altres casos de malaltia i de mort. Llavors, el metge del Concili, Dr. Fracastoro, ben expert en malalties contagio ses, dictaminà: tifus exantemàtic, una infecció bacteriològica, transmesa pels polls del cos humà! Els delegats imperials, per interès polític, prou volien negar el perill que els envoltava a tots, però els prudents Legats papals, van finir per decretar l’abandó almenys temporal de la ciutat infectada, Trento», com explica l’historiador Isidre Burunat. Es tractava de la ciutat al SudTirol o Alto Adi Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 36
COL·LABORACIONS ge, ensorrada enmig dels Alps italians, a mig camí entre l’actual Àustria, Suïssa i la Itàlia llom barda, on se celebrava des de feia dos anys 1545 el famós concili tridentí que havia de reformar l’Església catòlica i posar les bases contra el protestantisme luterà i calvinista. Tan sols dos anys més tard d’haver començat, el concili hagué d’emigrar cap a les valls, concre tament a Bolonya. Els participants eren bisbes, cardenals, delegats pontificis i imperials de Car les V, que miraven de parar la sagnia de la protesta dels alemanys contra les polítiques doctrinals descarrilades dels romans, que tan sols tenien al cap poder sufragar les despeses de la construc ció dels palaus vaticans i de l’actual basílica de sant Pere. En definitiva, el concili que portaria els seminaris a tot el món, que instauraria el celibat sacerdotal i que marcaria el nombre de set sagraments i la indissolubilitat del matrimoni, dinovè ecumènic, havia estat sotraguejat per un diminut bacteri, que encara avui porta la malaltia, el sofriment i la mort a poblacions marcades per la guerra, la pobresa i la misèria.
Enterrant les víctimes de la mort negre a Tournai, Bèlgica (1348)
Pandèmies. Ah! I en Josep Pla, no tindríem el gran abanderat de la nostra llengua sense la grip es panyola d’ara fa un segle, provocada per un coronavirus i que no tenia res d’espanyola, més aviat francesa, nascuda i escampada després de la Primera Gran Guerra Europea. Així comença el Qua dern Gris, on Pla dona els primers passos en la literatura de la Renaixença, obrint el pas a la mo dernitat: «8 de març (de 1918). Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell. Som dos estudiants desvagats.» L’home ha conviscut sempre amb la malaltia. El present Covid19 no n’és una excepció, que ajudarà l’humus de la humanitat a trobar el seu lloc en el món sense consumirlo. Jordi Castellet i Sala Teòleg i escriptor Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 37
COL·LABORACIONS Itinerari de natura des de la Puda a Sant Salvador de les Espases
Són molts els camins que condueixen a Sant Salvador de les Espases, però aquest, des de la Puda de Montserrat, és poc conegut, encara que molt interessant. L’itinerari co mença a la Puda, on s'hi ha d'accedir amb cotxe. Abans d’emprendre el camí, comentarem una mica el balneari en altre temps famós. Les aigües de la Puda comencen a agafar anomenada al segle XVIII. Els cronistes d’a quella època, Mansuet Pasqual, d’Esparreguera, i Joan Boada, d’Olesa, fan elogis de les propietats curatives de l’aigua. L’any 1829 el sastre esparreguerí Salvador Garriga va intentar fer un establiment de banys, però fracassà. El seu germà, Pau Garriga, féu un altre intent l’any 1834, però unes riuades van destruir les edificacions fetes. El 1854 Antoni Pujades creà una societat i de seguida començaren les obres, que no arribaren a ferse segons el plantejament inicial de l’arquitecte Josep Oriol Bernadet, per fallida de l’empresa. Al començament del segle XX el propietari era Pau Garriga, de la família fundadora, i s’arriba al màxim esplendor del balneari. Durant la guerra civil l’edifici hostatjà refugiats i en acabarse la contesa tornà a funcionar com a balneari fins a l’any 1958. Ara el seu estat és ruïnós. Tanmateix, les propietats de les aigües sulfuroses de la Puda eren i són moltes, especialment per a afeccions respiratòries i cutànies. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 38
COL·LABORACIONS Agafem un corriol que arrenca uns quants metres abans del pont sobre el torrent de Sant Salvador. Un pal indicador ens marca l’inici del camí. Passem per damunt de la boca del túnel i hem de fer un tram difícil perquè el terreny sofreix freqüents esllavis sades. Cobreix el rost terreny una malesa densa de matabou i ginesta, plantes piròfiles (és a dir, que són afavorides pel foc i que l’afavoreixen). Destaquem, tanmateix, la presència d’algunes nogueroles o cornicabres. La vista de Sant Salvador i de les Es pases de Baix ens alegra. Al cap de poc, entrem en un congost molt bell, obert entre materials paleozoics. Po dem observar plantes de llocs hu mits: la centaura groga, l’enciamet, la falguereta capil·lera, la canabassa, etc. Al peu del rocam trobem un petit fragment d’alzinar amb marfull, co munitat vegetal amb l’alzina i el marfull com a espècies més carac Ginesta terístiques. També hi ha alguns llo rers. En aquesta part del recorregut, entre altres plantes, observem roldor, centàurea de Quiró, aritjol, lletera de vesc, esbarzer, rogeta, coronil·la boscana, servera, lledoner, aladern, rementerola i galzeran. També, en el torrent, conillets menuts i, a la vora del camí, ginestó i lladern o fil·lírea de fulla ampla. Passem per les Espases de Baix, formació geolò gica constituïda per con glomerat quarsós que data del començament de l’era secundària. Hi pros pera el bàlsam i els bar retets, entre altres herbes interessants. A continua ció passem per gresos, també del triàsic. Prop de l’entroncament dels tor rents de Sant Salvador i de l’Afrau, ens apareix de sobte el Morral de
Les Espases de baix
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 39
COL·LABORACIONS l’Espluga, o Morral Llong, un estrep calcari del Puig Cendrós. En el torrent que el delimita i que baixa de l’Obaga del Mestres, anotem vinca, pericó groc, ginesta ve llosa, carabassina, heura, frare d’heura, falzia de bosc, marfull i llorer. A continuació, sobre la roca calcària del Morral Llong, trobem bruc d’hivern, fuixarda, jonça, llistó, herba de les set sagnies i moltes altres plantes pròpies del rocam calcari. En el tram que segueix, de vegetació empobrida a causa del darrer incendi, només destaquem el senet de pobre i la mallenquera o corner.
Bàlsam
Mallenquera o corner
Marfull
Canabassa
A l’esquerra del camí hi ha un antic forn de calç i una mica més endavant, baixant al torrent, una font que surt del gres (o pedra esmoladora) i que poques vegades raja. Ara ens tocarà girar a l’esquerra per tal d’emprendre la pujada. Estem trepitjant gresos i una mica més amunt trobarem conglomerats del començament del cenozoic (era terciària). La sequedat de l’indret la palesa la presència de l’arçot. Arribem a una coveta, amb una imatge de Nostra Senyora de Montserrat (al davant tenim la Santa Cova i el Monestir). El camí passa per sobre i ja ens rep, patriarcalment, Sant Salvador de les Espases. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 40
COL·LABORACIONS L’ermita de Sant Salvador fa de partió entre els municipis d’Esparreguera, Olesa de Montserrat i Vacarisses. Des de temps immemorial aquests pobles i altres de la rodalia han fet aplecs a l’ermita.
Pujant a Sant Salvador
Sant Salvador de les Espases
Sant Salvador de les Espases és esmentat en documents del segle XIV i el castell de les Espases apareix en pergamins del segle X. Fins a l’any 1936 hi havia dins la capella un retaule gòtic que fou destruït quasi totalment al començament de la guerra civil. Se n’ha conservat la predel·la o part basal, que s’exhibeix al Museu de Terrassa (castellcartoixa de Vallparadís). Podeu entrar en la capella els dijous i diumenges (dies que la mantenen oberta els Amics de Sant Salvador, associació que té cura del santuari). Extret del llibre: Les plantes d'Esparreguer (2003) Autors: Àngel Manuel Hernández Joan Llort Eleuteri Navarro El Triàsic és el primer període geològic del Mesozoic. El seu inici se situa en uns 248 milions d’anys enrera i el seu final a 213 milions. El Triàsic segueix el Permià i precedeix el Juràssic. Els sediments característics del Triàsic són gresos vermells i evaporites, cosa que suggereix que tenia un clima sec i càlid. No s’han trobat ni indicis de glaciació ni res que faci pensar que hi ha gués masses terrestres o casquets de glaç a prop de qualsevol dels dos pols. El supercontinent de Pangea s’anà fragmentant durant el Triàsic. La costa relativament escassa del supercontinent fa que hi hagi pocs dipòsits marins del Triàsic a escala global, tot i que són prominents a l’Europa occidental, on s’estudià el Triàsic per primera vegada. Per tant, l’estratigrafia del Triàsic es basa principalment en organismes propis de llacunes i ecosistemes hipersalins, com ara els crustacis del gènere Estheria. Tant la vida marina com la continental experimentaren una radiació adapta tiva després de l’extinció permiana. Els coralls hexacoral·laris sorgiren durant aquest període. És possible que les primeres plantes amb flors, les angiospermes, apareguessin al Triàsic, juntament amb els primers vertebrats voladors, els pterosaures. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 41
COL·LABORACIONS La descoberta d'una petjada fòssil a Olesa de Montserrat de més de 240 milions d'anys d'antiguitat
Josep Fortuny, investigador de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, va explicar durant una conferència el 14 de febrer passat amb el títol de "La Icnita del Puigventós, patrimo ni paleontològic d’Olesa de Montserrat", que la petjada d’arcosaure és excepcional a escala pe ninsular i data de 240 milions d’anys. Gràcies a la troballa del fòssil, s’ha localitzat un jaciment del Triàsic on s’hi han trobat altres restes i petjades. Gràcies a la icnita, es va poder determinar que la petjada corresponia a un arcosaure, un rèptil similar a un cocodril però que no arrossega va la panxa i va ser l’antecessor dels dinosaures. La petjada que es va descobrir correspon a un peu esquerre i en fa singular la seva excepcional conservació, si més no, a escala peninsular. Cal destacar el detall de la impressió de la pell i la preservació de tots els dits i les marques produïdes per les ungles d’aquest animal. Les conclusi ons de l’estudi van permetre classificar aquest arcosaure dins del gènere Chirotherium isp, una espècie carnívora, d’aproximadament quatre metres de longitud i que vivia en un ambient semi costaner amb molta salinitat.
Arcosaure
Durant la conferència, Fortuny va destacar que a Olesa de Montserrat s’havien trobat antigament restes fòssils corresponents a una mandíbula a la riera de Sant Jaume i la carretera B121 (Olesa Viladecavalls) i que també corresponien a fa 241 milions d’anys. No obstant això, a Viladecavalls, segons va explicar Fortuny, a les proximitats de la masia de can Margarit i a Coll Cardús (Vacaris ses) el 2013 es va descobrir una sèrie de petjades datades entre 239 i 240 milions d’anys. Totes aquestes troballes coincideixen al període conegut com a Triàsic que és el primer període geològic del Mesozoic. El Triàsic segueix el Permià i precedeix el Juràssic i el seu principi i fi nal estan marcats per grans extincions. Fortuny va explicar al públic assistent que el nom de Triàsic fou encunyat per Friedrich von Alberti que l’anomenà així en referència a les seves tres Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 42
COL·LABORACIONS capes diferents (òxids de ferro, guix i esquistos negres). Fortuny va destacar que els fòssils tro bats es poden encabir en una mateixa franja geològica coneguda com a Muschelkalk i la munta nya de Puigventós és fruït d’aquest període i, per aquest motiu, esdevé una zona d’expectativa paleontològica interessant i on es podrien trobar més restes en el futur. La conferència va omplir la sala de sessions de l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat per desenes de persones encuriosides per conèixer més informació sobre la petjada d’arcosaure. La xerrada la va organitzar conjuntament el Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà, l’Arrel Acció Cultu ral i el departament de Cultura. De fet, abans de començar la conferència, el regidor de Cultura, Xavier Rota, va fer entrega d’un diploma a l’olesana Belén Muñoz com agraïment a fomentar el coneixement científic i a la troballa de la icnita. Sortida sobre el terreny El dissabte 15 de febrer, l’endemà de la xerrada, es va fer una excursió complementària a la con ferència i sota el títol "El patrimoni geològic d’Olesa de Montserrat" amb l’objectiu d’aproximar se a l’indret on es va localitzar la petjada fòssil l’abril de 2016 de forma fortuïta durant una ca minada. L’objectiu de l’excursió, d’uns 10 quilòmetres, també va servir per explicar a la quarantena de persones que hi van acudir, la geologia olesana: la formació del pla de Can Llimo na, la presència de terrenys de pissara a Olesa i la formació de la muntanya del Puigventós (O lesaVacarisses). Durant l’excursió, les persones assistents van poder veure i tocar la rèplica exacta del fòssil amb la petjada d’arcosaure que es conserva a l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont i de la qual encara continuen les investigacions. Extret de: olesademontserrat.cat
El Puigventós i les restes de la masia del mateix nom. Olesa de Montserrat Vacarisses Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 43
COL·LABORACIONS
ESPIGOLANT D´ACÍ I D'ALLÀ RELIGIÓ
REFLEXIONS D´UN CRISTIÀ (I) "Les espigoladores". JeanFrançois Millet (1857)
Davant un fet o acció, sia pròpia o aliena, la intuïció de caràcter moral (en sentit èticindividual) és ràpida, automàtica i molt fluida i pot ser encertada o no, ja que la moral forma part de la ma teixa naturalesa de l’home; aquesta precedeix a les religions i, si una persona no és religiosa, no per això queda devaluada la moral innata en la persona. Si la moral s’aplica, per exemple, a la religiositat (la pràctica de costums i normes d’una societat o d’un grup de persones), no n’hi ha prou en que s’hagi d’acceptar unes directius que ens donin, sense tenir ni més ni menys el pensar, el raonament de l’individu i la consciència les persones i que hagin de seguir cegament el que els diguin. Això fora una ceguera mental. Sobre les veritats de qualsevol religió, inclosa el cristianisme, no es pot dir que el conjunt de les seves veritats pu guin ser il·limitades o veritats absolutes. I, ha propòsit d’això, cap religió distinta del cristianis me ha ensenyat que l’home hagi nascut en pecat (no em vull estendre amb aquest últim extrem, per no allargarme, sols diré que es va començar a concebre i dir que totes les persones havíem nascut amb el pecat original hereditari al segle IV per Agustí d’Hipona). Fins llavors, no s’havia dit mai que qualsevol persona, pagana o de qualsevol religió, hagués nascut en pecat. Cal tenir present el que ens vol transmetre la Bíblia, molts fets o escrits no es poden interpretar literalment, pels modismes propis en que es van escriure els textos. En el transcurs del temps, els seus exegetes o intèrprets ens transmeten i ens ensenyen la cultura d’aquell temps, els estudis, la intel·ligència i la interpretació de les sagrades esriptures. En qualsevol religió han d’entendre els seus dirigents que, com més prohibicions i amonestacions fan als seus fidels, més els angoixen i empobreixen la seva consciència. Malauradament, moltes vegades irracionalment, s’ha arribat a la coacció, amenaces i opressió religiosa, inclosa la catòlica, amb l’autoritarisme catòlicromà (no exemptes en autoritats eclesiàstiques) dient a les persones com han de viure, dictant una sèrie de regles i manaments que han de seguir, oblidant que no són aquests els procediments o manera amb la qual la religió sigui viva per a ells. Si així s’actua, està absenta la contribució i fonaments en la formació de la consciència de cada individu perquè, de forma lliure pugui optar i viure segons el seu entendre. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 44
COL·LABORACIONS Crist va ser el mestre d’una comunitat nova de deixebles d’homes i dones, pels quals no fundà cap orde, ni estipulà regles, vots, manaments ascètics, ni tampoc va prescriure hàbits o tradici ons especials. No estic en contra de la jerarquia, la qual respecto, i no soc jo qui hagi de dir el que han de fer, però com Crist va dir: ser servidors, i el seu exemple en la bondat i amor convis quessin més amb el poble amb la seva freqüència i presència, participant activament en les tas ques de servei caritatives, malalts, reunions de diàleg, etc., i no com un fet extraordinari; els ciutadans es trobarien més a prop d’ells. Recordem que Jesucrist davant de la dona adultera i la samaritana no els va parlar de manaments, sinó que les proposà el canvi en la seva conducta i fer una nova vida. No s’han d’imposar manaments, sinó proposar recomanacions i directius, igual com uns pares farien amb els seus fills, que afectuosament els invitarien a reflexionar, a ser positius en la se va vida, i a seguir lliurament el que és millor per ells; l’estima a Déu em suggereix el compor tament d´un fill que tingués plena confiança amb els seus pares, els parlaria amorosament, faria el possible per plaure als seus progenitors; i aplicat a la vida cristiana és el comporta ment a respectar i estimar al proïsme; d’aquesta manera, enriquirien i col·laborarien a viure amb tranquil·litat als cristians, a tenir pau i ser feliços. El Papa Benet XVI deia que ell no desitjava “imposar als altres el que no entenen”. Aquí el Papa es referia més aviat a altres cultures o religions (ho entenc), però, i dins la religió catòlica?, no hi pot tenir lloc la lliure reflexió, discrepar i conseqüentment actuar segons s’entengui i no per im posició? La consciencia es forma mitjançant el pensament racional, pensant en el que és bo i el que no ho és tant, o dolent, però això no sempre es dóna per manca de reflexionar a fons. No som conscients de moltes de les coses que fem ni de les raons del perquè les fem, a vegades sols s’actua per la rutina i perquè així s’ha après i ho haig de fer. S’ha de viure la religió pel conven ciment i no de meres pràctiques. Una religió ha de ser positiva, plena de vida i satisfactòria (que no vol dir que, en la pràctica, es tigui exempta de fets incorrectes), però quan una religió té una moral asfixiant, consistent en re primir els instints i desitjos desmesuradament o incorrectament i més que la part positiva (que per dissort en la catòlica ha estat freqüent), apaivaga l’alegria, i llavors pot caure en una teologia o la seva relació en Déu en la tristesa i pessimisme. En el consentiment de la persona sobre una llei o norma hi ha d’entrar la raó i la consciència de cadascu. Josep M. Porta Juliol de 2020
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 45
COL·LABORACIONS
MUNTANYES SENSE ARBRES. TERRA DE CONTRABAN Enric SànchezCid
WALTER BENJAMÍN (Berlín 1892 – Portbou 1940). La Ruta Walter Benjamin a Portbou inclou diversos dels indrets on va viure aquest filòsof ale many des de la seva arribada a Portbou fins a la seva mort, el setembre de 1940. L’estació inter nacional del ferrocarril, la pensió on es va allotjar Walter Benjamin, el cementiri i el monument Passatges, de Dani Karavan (inaugurat el 1994), al costat de la senyalització impulsada pel Me morial Democràtic, permeten resseguir la memòria democràtica i la lluita antifeixista de l’Euro pa del segle XX. Portbou va tenir un paper rellevant durant la Segona Guerra Mundial com a lloc de pas, retenció i acollida de persones que fugien del nazisme. És considerat un mestre i un crític del nostre segle. Encara que la seva mort va truncar la seva obra, ha deixat estudis d’una penetrant i anticipada lucidesa, dedicats a l’art i a la literatura. Vin culat estretament amb el grup de filòsofs de l’Escola de Frankfurt (Adorno, Marcuse, Horkhei mer...) i divulgat amb retards i fins avui de forma fragmentària, la seva presència en el món de les idees del nostre temps sembla ben assegurada per sobre de les modes. Walter Benjamin s’ha convertit en un dels més grans pensadors del segle XX. Tal com ho expli ca la pel·lícula “La última frontera”. L’obra de Walter Benjamin se situa al marge de diferents fronteres del pensament i, a la vegada, als límits de diferents matèries: la Història, la Sociologia, l’Estètica i la Teologia, essent un heterodox en cada una d’elles. La seva aportació a la Història del Pensament és molt actual, ja que des de la seva personal visió fronterera de les coses, aporta una nova visió a temes i qüestions tant diverses com Goethe, el Drama Barroc Alemany, l’obra d’art en l’època de la seva reproductibilitat tècnica, el concepte d’Aura, la Fotografia, la Litera tura, l’Arquitectura, el Llenguatge, la Mística o la Filosofia de la Història. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 46
COL·LABORACIONS Walter va néixer a Berlin en l’area de Charlottenburg el 15 de juliol de 1892 en una família ju eva benestant. Era el més gran dels tres fills del matrimoni entre Emil Benjamin i Pauline Schönflies. Tenia un germà, en Georg (Berlin,1895 Mauthausen, Àustria,1942) que va morí en el camp d’extermini nazi de Mauthausen (Àustria) i una germana, Dora (Berlin,1901 Zu rich,1946). Estudia a l’escola Kaiser Friedrich de Berlin i posteriorment passa a la Universitat on estudiarà literatura i psicologia. Cada cop més s’apropa a les idees socialistes, i té com a punts referencial el filòsof alemany Friedrich Wilhelm Nietzsche (18441900) i a l’escriptor francès Charles Pier re Baudelaire (18211867). També realitza altres estudis i treballs per diferents centres, sobre tot alemanys, com Munic. A partir de l’any 1933 en el que Adolf Hitler puja al poder i el Nacionalsocialisme és cada vega da més fort, entén clarament les dificultats que tot això generarà. La seva primera fugida va és ser Paris, però quan els alemanys la van ocupar, és va veure obligat a fer una nova emigració, aquesta vegada més lluny. Els Estats Units era el seu objectiu, país al qual no va poder arribar al finalitzar tràgicament la seva vida el 27 de setembre de 1940 a Portbou. Procedent de Vernuche, una població propera a Nevers a 240 km de Paris, Benjamin arriba a Marsella a mitjans de setembre de 1940, per tal d’iniciar el seu desig d’anar als Estats Units a través d’un embarcament, fet que falla, veientse obligat a variar el seu trajecte i anar a embarcar a Lisboa travessant l’Espanya de Franco.
Portvendres
Lisa Fittko
D’aquesta manera, de Marsella marxa cap a Portvendres per tal de contactar amb Lisa Fittko (Uzhhorod, Hongria (avui Ucraïna), 1909 Chicago, 2005), una guia jueva que ajudava a molta gent a fugir de la França ocupada pels nazis. Era la dona de Hans Fittko, amic de Benjamin i que a Marsella li havia donat les indicacions oportunes per posarse en contacte amb ella, per tal que el pogués ajudar per anar cap a Portbou, on hi havia l’estació de tren. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 47
COL·LABORACIONS El dia 25 van anar a inspeccionar una part del camí amb l’ajuda d’un croquis que els havia lliu rat l’alcalde de Banyuls i, després de tres hores de caminada, van concloure que era correcte i que al dia següent podien iniciar el pas fronterer i arribar a Portbou. Benjamin va arribar visiblement fatigat, ja que patia del cor i, després d’una lògica reflexió, va decidir que no tornaria a baixar a Banyuls per tornar a remuntar el mateix camí a l’endemà, eren sis hores de caminada i això era excessiu pel seu delicat cor. D’aquesta manera, Benjamin passa ria la nit al ras ja que encara era estiu, i la Lisa tornaria a Banyuls per tornar al dia següent amb dos acompanyants més de Benjamin, la fotògrafa alemanya Henny Gurland que anava acompa nyada pel seu fill Joseph de 16 anys. De retorn, el dia 26, al punt on es trobava Benjamin, els quatre van continua a primera hora del matí cap a la cresta fronterera. Els tres havien sortit de matinada de Banyuls barrejantse amb els veremadors que anaven a treballar a les vinyes i evitar així sospites. Cap al migdia arriben a una cresta on ja es divisa Portbou. Aleshores, és quan Lisa els dóna les últimes instruccions abans de retornar. D’aquesta manera els tres continuen la ruta cap al lloc on hi havia el comandament i control fronterer. Durant tot el viatge, Benjamin portava amb ell una cartera, on va comentar que hi portava el seu manuscrit i que en cap cas podia caure en mans de la "KundtKommissi on" (Comissió Kundt), que era la delegació de la Gestapo a la França de Vichy i comandada pel nazi Ernst Kundt (18971947).
Carnet de la Biblioteca Nacional de França
En el control fronterer, Benjamin va mostrar la documentació de lliure circulació que considerava que era la correcte, la qual havia estat expedida pel Consulat espanyol, però resulta que el govern franquista havia disposat feia poc, que tota la documentació per passar la frontera havia de tenir també el visat francès, contràriament no podien passar i havien de ser deportats. Van permetre que poguessin passar la nit a Portbou per tal de descansar i ser deportats cap a França al dia següent. Enfonsat moralment i incapaç de repetir l’aventura, Benjamin posà fi a la seva vida el mateix dia 26 de setembre de 1940 amb una sobredosi de morfina a l’Hotel de França, on estaven hostatjats. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 48
COL·LABORACIONS Fou enterrat en el cementiri marí de Portbou en una tomba pròpia durant cinc anys, que pagava mossèn Freixa amb els diners que havia rebut per endavant. Però després, com que ningú pagava les despeses del nínxol, les seves restes foren llançades a la fossa comuna del cementiri. El que ningú sap amb certesa, és què va passar amb la cartera que portava. Tot i que el manuscrit va aparèixer a Paris molts anys després, no es coneix si era tot el que contenia la misteriosa cartera de mà de Benjamin durant l’extenuant travessa del Pirineu. A l’any 1994 l’Ajuntament de Portbou, la Generalitat i l’Estat Alemany, inauguren el “Memorial Passagen” de l’escultor israelià Dani Karavan, en honor de Walter Benjamin i dels exiliats euro peus durant dels anys 19331945. Avui dia, periòdicament, és recordat i estudiat el seu llegat en diferents actes i jornades.
Amb el suport de difussió de:
AJUNTAMENT DE VACARISSES
BIBLIOTECA EL CASTELL
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 49
La Torrota i Montserrat Vacarisses
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 624 Agost 2020 Pàg. 50
Foto: Isabel Roumens