627 - NOVEMBRE 2020

Núm. 627 ­ Novembre de 2020

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

SUMARI

Vacarisses, balcó de Montserrat

Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 8 Dites populars 9 Racó de la poesia 10 Vacarisses, balcó de Montserrat 11 Des de Viladecavalls 16 Dels diaris 18 Indrets propers 28 Col·laboracions 38

Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jordi Badia, Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 9241­2014 (de la versió digital)

Foto de la capçalera de la portada: Isabel Roumens

ESGLÉSIA DE VACARISSES HORARI DE MISSES Dissabtes: 8,00 del vespre Diumenges. 2/4 d'11 del matí

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 2

PÒRTIC El seny del lladre En català medieval, l’obligació de quedar­se a casa a partir d’una hora es relaciona amb el seny del lladre. En aquesta locució el mot seny significa simplement ‘campana’, una de les diverses accepcions del terme. A l’hora convinguda tocava la campana del lladre. I es deia així perquè després del seu toc la prohibició de circular i el fet de tancar­se a casa de cadascú protegia la gent contra els malfactors (segons una versió) o es podia detenir els infractors, considerant­los en principi delinqüents. Així, la documentació ens parla d’escolans que tocaven el seny del lla­ dre, de l’hora del seny del lladre, o un document que diu «Aquest dia fonch beneyt lo seny del ladre lo qual per ésser tranquat es stat fet de nou» (Diccionari Aguiló, s.v. seny). Seny del lladre era, doncs, el nom d’una de les campanes que hi havia a una església o a una població. A Palma, seny del lladre fou un dels noms de la campana que avui es diu en Figuera (nom del seu crea­ dor), campana fosa en el segle XIV que estigué a la torre de les Hores i avui corona la Casa de la Ciutat tocant puntualment les hores del rellotge, dit també en Figuera. Naturalment que seny del lladre es podia estendre per metonímia i designar l’hora del toc o la mateixa prohibició de sortir.

A partir dels inicis de la castellanització del català (segle XVI) comença a fer­se present en la nostra llengua el mot espanyol queda, amb els mateixos usos que en la llengua veïna, i va recu­ lant el seny del lladre, que així i tot, encara es pot trobar perfectament en el segle XVII. La conclusió, doncs, és que toc de queda és un hispanisme, i els aspirants a un català genuí sentiran la necessitat de saber quina és l’alternativa millor. Avui, la rehabilitació del sintagma seny del lla­ dre és una mica problemàtica, si bé qualsevol expressió antiga pot ser modernitzada; si no, vegeu què es va fer amb Generalitat, Mossos d’Esquadra o Síndic de Greuges. Però també cal tenir pre­ sent que no hi ha una equivalència exacta entre toque de queda i seny del lladre. El primer fa re­ ferència a una acció de l’autoritat, que estableix una prohibició o la comunica a la gent; el segon, almenys en l’ús històric més general, fa referència a un instrument per a indicar el començament de la prohibició. Si bé és cert que avui el sintagma toque de queda s’ha fet locució, sense que es to­ qui res, i fins i tot es fa servir per a designar tot el lapse de temps que dura la prohibició. També és possible de fer el mateix amb seny del lladre, encara que pugui semblar més forçat.

El terme que podem considerar internacional, cobrefoc, ha tingut un cert ús en català. És una op­ ció interessant que es pot tenir per un de tants neologismes que van incorporant­se a la llengua, amb els avantatges del seu caràcter internacional, sense connotacions bèl·liques ni militars i sa­ tisfactori pel que té de separar el català de la interferència abassegadora del castellà. Ara, s’obre camí l’expressió confinament nocturn, un terme neutre i apropiat per a la situació sanitària actu­ al. Amb tot, el que s'ha esmentat sobre els termes toc de queda, seny del lladre i cobrefoc és apli­ cable quan parlem de «confinaments nocturns» d’èpoques passades.

Extret de: bibiloni.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM

En el moviment social de Jesús desapareix el domi­ ni dels uns sobre els al­ tres i només sobresurt l’autoritat de Déu.

Déu és un Pare que es fa proper als humans. No hi ha jerarquies, categories, graus, posi­ cions ni classes que hi valguin. No hi ha lloc pels qui imposen lleis perqué si, perqué els dóna el gust i la gana, perqué es creuen tenir l’exclusiva i per fer passar el clau per la ca­ bota. I no cal dir les lleis que algú s’atreveix a imposar en nom de Déu i que han fet malviure a moltes persones i famílies al llarg de la seva vida.

En el cristianisme tot és diferent, Jesús al mig i els seguidors asseguts al seu voltant, ningú superior als altres, tots al mateix nivell, escoltant la seva paraula i buscant els plans de Déu. Cal passar dels intermediaris que en comptes d’apropar a Déu, només vo­ len que tothom s’acosti a ells.

El seguiment de Jesús és fer camí.

Hi ha qui si no pot ésser el líder, el protagonista i no pot portar la veu cantant, prefereix que els ideals més nobles es quedin al calaix. Dos apòstols, somien poders i honors. Això encara dura més que mai. L’ambició i el desig de ser reconeguts i lloats, que en fa de mal!

Relacionem els plans de Jesús amb els mèrits, avantatges, honors i recompenses...

Cal fer front més que mai a aquestes actituds que són tant llunyanes dels ensenya­ ments de Jesús. Els altres deu es posen a l’altura dels companys.

Avui, demà i sempre, la vanitat, l’ànsia de poder i l’egoisme, l’enveja i l’ambició divi­ deixen i provoquen tensions i enfrontaments entre la gent. Ho veiem a cada pas: en les nostres relacions personals i socials, entre els partits polítics i en el món eclesiàstic.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM És la lluita entre la generositat i la vanitat, entre la saviesa i la ignorància, entre el valor i la covardia, entre el servei i el poder que oprimeix, que no tolera a qui allibera, qui té poder no aguanta a qui pensa diferent. Entre els seguidors de Jesús no es pot valorar la prepotència, les influències i els comptes corrents.

En la seva comunitat, ningú no pot acaparar el poder. Tothom té el dret a parlar i a callar.

Ningú no pot dir com han de pensar i actuar els altres. El servei als altres és un llenguat­ ge que tothom entén.

Sebastià Codina i Padrós

Hilari (Ernest) Raguer i Suñer Monjo de Montserrat i Historiador (1928 ­ 2020)

Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya

"Vaig veure que rojos i blaus tergiversaven el paper de l’Església durant la Guerra Civil, per raons oposades. Aleshores, vaig considerar que era importantíssim i urgent estudiar i fer conèixer la realitat del paper de l’Església a la Guerra Civil."

"A Montserrat jo sabia que em respectarien les meves idees nacionalistes, a altres llocs, no."

"Ser independentista no és pecat, sinó virtut..."

"L’Església va ser plenament col·laboracionista amb el règim de Franco. No havia entrat en la conspiració, però quan ve la revolta es tira als braços dels militars...

Considero que l’Església hauria d’haver demanat perdó, però no ho han fet perquè es pensen que són la Immaculada Concepció, que no han fet res de mal."

"Hem tingut molts bisbes de Catalunya que no eren catalans. Una pràctica durant 300 anys, des de 1714, Espanya per desnacionalitzar Catalunya s’ha servit de bisbes que no fossin catalans i fins que fossin anticatalans... això continua passant una mica."

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Crema de moniato amb cruixents de romaní Ingredients: 3 moniatos mitjans 1 c.s. d’oli d’oliva 1 ceba mitjana, 2 grans d'all 1 c.s. de romaní fresc picat Ratlladura d’una llimona 2 tasses de brou de verdures 1 tassa d’aigua mineral Una mica de nata líquida Ingredients pels cruixents: 2 coquetes integrals 1 c.s. d’oli d’oliva 2 c.s. de romaní fresc picat 1 c.p. d’all en pols Oli d'oliva i una mica d’aigua Escalfeu l’oli en un cassó i salteu els moniatos, la ceba i l’all durant uns deu minuts.

Afegiu el romaní picat, la ratlladura de llimona, el brou de verdures i l’aigua. Feu­ho bu­ llir i abaixeu el foc, cuineu uns quinze minuts i tritureu­ho tot fins a aconseguir una textura suau. Decoreu cada bol amb un fi rajolí de nata líquida.

Cruixents de romaní: Talleu les coquetes a tires mitjanes. Hidrateu­les una mica amb aigua. Barregeu l’oli, el romaní i l’all en pols en un bol i impregneu les coquetes.

Preescalfeu el forn a 210ºC. Escampeu les tires sobre una safata de forn amb paper per coure, procurant que no quedin enganxades. Coeu­les al forn a 210ºC a altura mitjana durant uns deu minuts fins que quedin cruixents.

Bon profit!

Quimeta i Conxita Font Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 6

CAMPANADES

Sant Fruitós de Balenyà Comarca d’Osona

Església aixecada entre el 1877 i el 1879, ampliada posteriorment i re­ modelada recentment.

Consta d’una nau rectangular acompanyada de capelles laterals. Té el frontis orientat a llevant tot ell bastit a base de paredat de pedres blanques que sobresurten en un escàs relleu; té un atri porticat amb tres arcs de mig punt dovellats i amb carreus ben escairats de cares mig picades tant en els arcs com en els pilars que els sostenen; aixopluga un portal en arc de mig punt; per damunt del porxo, el frontis ostenta un òcul amb el marc ressaltat i motllurat i una cornisa angu­ lar per coronament. A l’ala lateral esquerra d’aquesta façana hi ha una finestra d’arc de mig punt emmarcada per dovelles i carreus i amb ampit ressaltat.

El campanar és de planta quadrada amb finestres sageteres i una esfera d’un rellotge a la part al­ ta. El coronen una cornisa i una teulada de quatre vessants amb els careners ressaltats.

El poble va néixer i créixer al capdamunt d’una forta pujada, l’antiga pujada de Pujolric, cone­ guda més tard com a pujada de Sant Antoni, a causa de la capella i l’hospital de Sant Antoni que hi havia en el punt de contacte entre Seva i Centelles, i a la bifurcació entre el Camí de Cerda­ nya, que era a la vegada una important carrerada, i el Camí ral més transitat de la comarca.

Els carreters i traginers que anaven de Barcelona o del Vallès cap a Vic, després de la forta puja­ da devien tenir la necessitat o temptació de fer una parada i un glopet i per això es va erigir al lloc esmentat, a principis del segle XVI i potser abans i tot, un o dos petits hostals, ja que la do­ cumentació anomena sempre aquell lloc ‘Hostalets’. La primera vegada que tenim notícia d’una casa o hostal als Hostalets és l’any 1551.

L’any 1879 hi fou erigida una capella (Sant Josep), aleshores la Parròquia estava a l’actual Santuari de l’Ajuda; cap a la meitat del segle XX la rectoria es trasllada als Hostalets, i es canvia l’advocació de sant Josep per la tradicional de Sant Fruitós, i esdevé la parròquia dels Hostalets de Balenyà.

Extret de: campaners.com i relatsencatalà.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL

Els ignorants prefereixen no assabentar­se d’una gran cosa, viuen més tranquils, es pensen. Al final, però, només els assenyats poden i saben treure la cara sense arrufar el front... És deplorable escoltar totes les veus menys la de la pròpia consciència. Les de fora sempre seran forasteres, només les de casa coneixen tots els topants...

Hi ha qui s’afarta de tots els plats del tasta­olletes vinguts de tots cantons i amb prou feines degusta el plat fort que ofereix el bon seny dels equilibrats...

Els mancats d’experiència són els més tossuts i obstinats en les pròpies conviccions que només s’aguanten pel fil daurat de l’orgull...

La fe no és per quedar­se boca­badat mirant el cel sinó per ajupir­se i endreçar les coses d’arran de terra...

Cal estar disposat a escoltar el què ens diuen, en­ cara que punxi, parar l’orella i fer­la servir, i obrir el cor de bat a bat al seny...

El seny i l’enteniment ragen de la fontana de Déu i cal mantenir la gerra a vessar.

Una vida justa i recta és el camí ral que condueix a la felicitat...

Els que fan el mal i troben gust en rabejar­se en la farsa i la dolenteria es trobaran que sempre tenen el cor esverat...

Si deixes al teu darrere petjades d’amor, aconseguiràs sense adonar­te’n unes molt bones relacions amb Déu i amb la majoria...

Els que reprenen estimant, estimen el doble. “Qui t’estima, t’abonyega”...

Sebastià Codina i Padrós

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 8

DITES POPULARS Refranys sobre les castanyes La castanya pel maig ja reganya.

Novembre, mes de castanyes, nous, olives i patates.

Pel desembre es gelen les canyes i es torren les castanyes.

Pel novembre, bones torrades, castanyades i bunyolades.

Al novembre, castanyes.

Pel novembre, castanyes i nous.

Amb castanyes, vi de Pasqües.

Pel novembre, cull les nogues i les castanyes.

Any de bolets, any de castanyes.

Per Sant Cebrià, castanyes a la mà.

Cargol treu banyes que el teu pare cou cas­ tanyes.

Per Sant Eugeni, les castanyes al foc, la llenya a la llar i les ovelles a guardar.

Castanya bullida, castanya ensopida.

Per Sant Lluc, la castanya salta del pelluc, i al cap de nou dies, a la fira la duc.

Castanya sencera al foc peta.

Per Sant Martí, castanyes i novell vi.

Castanya torrada i calenta escalfa les man i el ventre.

Castanyes per Nadal saben bé i es paeixen malament.

Per Tots Sants castanyes i per Nadal torrons.

Per Tots Sants, castanyes i cargols amb banyes.

De castanyes, qui més en pela més en menja.

Portar una castanya a la butxaca, cura el mal de cap i les morenes.

Donar una castanya.

Semblar­se com un ou a una castanya.

El mal de migranya es cura amb castanya.

Extret de: bibliopoemes.blogspot.com

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 9

RACÓ DE LA POESIA

Esguard

Mentre caminava confós te m’has girat sobtadament.

El teu esguard de pega dolça em fa romandre deturat.

Poema de tardor El vent les fulles arrenca, deserta queda la branca i la prada acolorida; al bosc arriben rendides volutes de boira blanca.

Has continuat oscil·lant i ni tan sols has vist si hi era.

Immenses ones, maquinals, van, venen i trenquen esculls prominents, després es desfan.

Tardor. Moments de temprança de llenya al foc, llibre obert, temps de records i enyorances, de nostàlgies i esperança, de camps mullats sota el cel.

Recordaré l’instant precís que ara, falsificat, anoto amb preconcebuda rancúnia.

Tornaré a sortir i a sentir esguards que em faran punta al llapis.

S’acaba octubre, oreneta, i fa fred de matinada, dona l’última pirueta, veloç com una sageta, ...que ja és hora de tornada!

Josep M. Pinós

No t’oblidis del camí per damunt de valls i serres i el mon tindràs per destí, tu ets un ocell pelegrí, ...vola, vola mars i terres!

Neu primera a la muntanya i tardes de pluja freda, dies de bolets i castanyes, ...la vida sempre acompanya els silencis de l’arbreda!

Pedro Puerma Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 10

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT El Cor de Vacarisses està patint, com tothom, els inconvenients del Covid 19, no obstant i això estem il·lusionats en seguir endavant.

Després del forçat confinament, passat l’estiu i seguint escrupolosament totes les mesures de seguretat, hem retornat als assaigs amb moltes ganes de tirar endavant i poder oferir en un temps proper un concert que sigui el gaudi de tothom.

Assaig: dimarts de 9 a 2/4 d’11 del vespre al vestíbul de l’Escola de Música (La Fàbrica)

Us convidem a venir a cantar, no us faci recança saber­ne o no ja que, en­ tre tots, n’anem aprenent. Ens convin­ dria engruixir el cor amb veus de tenor i contralts.

Apa, no us faci vergonya, us hi esperem!

Aquest darrer mes d’octubre hem repartit lots d’aliments bàsics a 51 famílies que els necessitaven.

Aquestes unitats familiars oscil·lent entre 1 i 6 persones cadas­ cuna d’elles.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 11

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

El dijous 22 d’octubre es va fer la primera tro­ bada del nou Club de Lectura Poètica (2020­ 21), moderada per en Pep Cortés.

Les següents trobades programades es faran de forma presencial o virtual, depenent de les restriccions de mobilitat i de la seva durada.

Fotos de l'exposició: Josep M. Farrés i Josep Palou

El dissabte 24 d'octubre, Dia Internacional de les Biblioteques, es va fer la presentació de l'exposició "El Castell abans i després" a càrrec del nostre veí Josep M. Farrés.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

El dijous 29 d'octubre es va fer el col·loqui mensual del Club de Lectura, sobre la novel·la "La Cuinera", de Coia Valls.

Una reunió molt especial i enriquidora ja que la moderadora va ser la prò­ pia escriptora de l'obra.

Les següents trobades mensuals programades es faran de forma presen­ cial o virtual, depenent de les restriccions de mobilitat i de la seva durada.

Coia Valls i Loras (Reus, 1960) és escriptora, actriu, professora d'educació especial i logo­ peda catalana.

El 2010 va publicar la seva primera novel·la: La Princesa de Jade. Amb aquest llibre va guanyar el Premi Nèstor Luján de novel·la històrica.

També ha publicat obres pel món de la litera­ tura infantil i juvenil.

Com a actriu ha participat en diverses obres teatrals i en el film Ventre blanc, de Jordi Lara.

Com a dramaturga, ha posat tres obres en es­ cena: El mercader, Les torres del cel i La cuinera.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT DES DEL CINGLE. RECULL DE GOIGS

GOIGS A LLAOR DE JESÚS DONEU AL CÈSAR... (XXI) Durant l’Any 29 A 20 Mt22, 15­21 Quan la gent el cor esbotza cal donar­li un cop de mà: És lloable, ens cal fer­ho, sense embuts i parlant clar.

1 Buscant brega, l’interroguen...

Els contesta, igual que res!

Volen fer­lo comprometre, fan el sord i el desentès, emboliquen l’enganyifa, i és que el volen enxampar: És lloable, ens cal fer­ho, sense embuts i parlant clar.

4 No podem de cap manera desentendre’ns del passat, els humans som responsables de tenir el món endreçat.

Déu engalta l’engranatge que entre tots cal fer rutllar: És lloable, ens cal fer­ho, sense embuts i parlant clar.

2 Amb el sí o el no a seques n’hi hauria ben bé prou; el poder i les creences, barrejades, fan un xou...

Els fa nosa i tenen pressa, volen fer­lo fracassar: És lloable, ens cal fer­ho, sense embuts i parlant clar.

5 Als que manen, si en són dignes, tot l’honor que s’han guanyat; és del tot inadmissible un abús d’autoritat, la injustícia que colltorça, entre tots cal ensorrar: És lloable, ens cal fer­ho, sense embuts i parlant clar.

3 ­Al meu Pare, el que li toca!

Els que manen, tenen drets, cal que adobin les marrades tenint cura dels indrets i ens recordin ordenances amb el dret a cotitzar: És lloable, ens cal fer­ho, sense embuts i parlant clar.

6 Quan s’està al servei del poble el manar té ple sentit.

El qui mana cal que ensorri i que deixi estabornit el missatge del desastre que l’injust vol implantar: És lloable, ens cal fer­ho, sense embuts i parlant clar.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

7 La injustícia és la venjança sobre el món acorralat, gent senzilla i casolana que pateix l’adversitat sense veu, sense paraula sense el gruny de l’endemà: És lloable, ens cal fer­ho, sense embuts i parlant clar.

8 T’afalaguen i amanyaguen?

Són les urpes de l’engany; Cal que el seny ens espavili plantant cara a l’averany.

Els cors nets quan guspiregen mai no es deixen enredar: És lloable, ens cal fer­ho, sense embuts i parlant clar.

Quan la gent el cor esbotza cal donar­li un cop de mà: És lloable, ens cal fer­ho, sense embuts i parlant clar.

Sebastià Codina i Padrós Tardor de 2020

El tribut de la moneda ­ Massaccio (1401 ­ 1428) Capella Brancacci ­ Sta. Maria del Carmine (Forencia)

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 15

DES DE VILADECAVALLS A la Georgina li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També li agrada molt escriure i ho fa, fidel als seus orígens, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.

HISTÒRIES VÀRIES Georgina Peroy Ribes

La fugida de les cigonyes Fa unes setmanes, les cigonyes, aquestes aus llegendàries de gairebé dos metres d’en­ vergadura, han estat notícia a la meua ciutat d’adopció, lluny de ponent. Primer, ma­ jestuoses i silencioses, han volat en cercles cada vegada més alts sota el cel blau de finals d’estiu. El seu vol ha estat un desordre organitzat mentre esperaven la decisió col·lectiva que, tot d’una, les faria emprendre un llarg viatge. Fidels i magnífiques, s’havien aturat primer al capdamunt de les antigues fumeres de les fàbriques tèxtils, a la vora de les teulades dels edificis del centre o havien donat tombs sobrevolant per les xemeneies de l’antiga bòbila Almirall. Molt abans que nosaltres notéssim el canvi d’estació, abans fins i tot que el primer fred, massa puntual, entrés a les nostres llars, un instint mogut per la necessitat les havia avisat a elles primer. Calia reunir­se, i es­ perar totes les parelles que any rere any han niat sobre el mateix niu, i els polls que nascuts a la ciutat i ja preparats per volar sense descans seguirien els pares fins un destí remot. Tan remot, que arribarien a les costes africanes més meridionals. Qui ha tingut la sort de contemplar­les en directe, en parlarà durant uns dies.

La notícia, que no era més que l’espectacularitat d’una imatge formada per centenars d’exemplars, m’ha fet recordar la primera parella de cigonyes que, fa molts anys, ar­ ribava cada any a la ciutat que em va veure néixer i créixer. Quan el fred i la boira d’abans començaven a afluixar a finals de febrer, la nova corria a veu de carrer: les cigonyes havien arribat. Feien el niu en un lloc alt, anant i venint mentre criaven els pollets que sempre quedaven amagats. Un bon dia, però, no van tornar. I la ciutat es va quedar durant uns anys òrfena de cigonyes, sense saber­ne el motiu. Ben segur que els pesticides i potser algun tir encertat en van ser causa directa. Però, com si fossin aus fènix, un final d’hivern va arribar una nova parella i, l’any següent, algu­ nes parelles més. Feien nius a les grues o a les torres més altes, suportant les in­ clemències del temps emparades per una llei que les havia convertit en espècie protegida. Fins que, un final d’estiu, van decidir que no marxarien.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 16

DES DE VILADECAVALLS Ja fa temps que les cigonyes són hostes permanents de la capital de ponent. S’hi van anar establint, ben segures d’obtenir menjar en els abocadors. Seguint la llei del mínim esforç, com ho fa qualsevol ésser viu, han preferit la seguretat d’una renda fixa a la precarietat d’haver de competir per un espai o lluitar amb altres re­ presentants del regne animal per quedar­se amb el mos més gros. La llibertat de fugir ja no és el seu objectiu. Ben al contrari, ho és el propi esclavatge. En quin moment van vendre la majestuositat de les seues ales planejant arran d’un llac sota el cel blau de la costa africana, per comprar a canvi una xemeneia de totxos per passar l’hivern sota un cel gris de fum i boira? Potser la ja atenuada duresa del cli­ ma de ponent va facilitar la seua decisió.

Que diferent ha estat contemplar les cigonyes que es preparaven per fugir del fred temperat del Vallès Occidental. Lliures i valentes, s’arriscaran a suportar un llarg vol per cercar uns paratges que potser no trobaran prou acollidors. I, quan sigui el temps convenient, s’aplegaran per tornar. Aquestes encara no s’han convertit en una plaga, com els ha passat a les cigonyes de ponent. Les ponentines escorcollen entre les dei­ xalles dels abocadors o els petits aiguamolls. Els és fàcil imposar els seus drets: el seu bec llarg i fort i les seues potes llargues converteixen aquestes aus en uns éssers poderosos. No prou poderosos, però, per tornar a la seua llibertat autèntica. El des­ propòsit és que ara ja no ens fan gràcia. Una parella era un bon presagi, un símbol romàntic. Cinc­centes parelles són una molèstia, un perill, un desequilibri ecològic, uns convidats que ja no són benvinguts. L’atzar, la selecció natural o artificial, o el canvi climàtic ha fet que la natura sigui menys natura.

De moment, espero poder gaudir de la tornada de les primeres cigonyes de la banda­ da que va fugir en llibertat i que m’anunciaran, a finals de febrer, que ja haurà passat aquest hivern que es presenta cru, difícil, dur i incert.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 17

DELS DIARIS

Carta oberta al cardenal i arquebisbe Omella i a qui correspongui Isabel Turull i Negre Diari Ara ­ 02/10/2020

Li faig saber que fa poc més d’una setmana el meu pare, Domènec Turull Marquès, ens va dei­ xar. Avui, 1 d’octubre de 2020, dia en què també ens ha deixat el pare Hilari Raguer, li vull dir amb tot el dolor que estem vivint, però amb tota la senzillesa i humilitat de què soc capaç, que no entenc res. Ja fa sobretot tres anys que com a cristiana no entenc res.

Li agrairia, com a màxima autoritat de l’Església a Catalunya i de l’Església a Espanya, que em donés una mica de consol i de llum sobre l’actuació que està tenint l’Església com a institució­ jerarquia en els casos d’injustícia.

El que m’ha mogut a fer aquest escrit és que m’agradaria que el meu pare fos l’últim pare o mare que morís sense poder veure el seu fill en llibertat, o a casa en cas dels exiliats. Cap d’a­ quests pares s’ho mereix.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 18

DELS DIARIS No em podrà dir que l’Església no es posa en política perquè el que m’ha donat peu a adreçar­li la meva petició és la nota que la CEE (Conferència Episcopal Espanyola), que vostè presideix, ha fet sobre “la salida de S.M.D. Juan Carlos I”. No puc entendre que una institució que defensa la indissolubilitat del matrimoni a capa i espasa, i molts cops sense ni tan sols preocupar­se o mirar d’entendre la situació que viuen algunes de les parelles que han acabat en divorci, doni su­ port o demani compressió per a una persona que ha fet el salt a la seva dona tantes vegades com ha volgut i amb tantes dones com ha pogut. Vostès, que se suposa que han de vetllar pels vulne­ rables, estan demanant comprensió per a una persona que s’ha enriquit amb milions i milions que no li corresponien mentre altres persones s’han tret la vida per haver perdut casa seva. Un home que ha viscut una farsa i una hipocresia.

No puc entendre com, amb la riquesa de l’Evangeli, no han sigut capaços de trobar cap cita per poder­la posar a la nota de suport al rei. Això no els ha fet pensar? Hi han posat un petit text de Sant Pau, que qualsevol persona que sàpiga història o amb un mínim de cultura sap que aquests textos són petits detalls que s’han de posar en el context de l’època en què van ser escrits.

No entenc que en nom de l’Església s’adhereixin al rei actual, li mostrin agraïment per la seva trajectòria, etc., tot i sabent el que va passar a Catalunya l’1 d’Octubre i les posteriors declaraci­ ons del monarca. I encara entenc menys que en tres anys que fa que són a la presó, vostè no hagi trobat cap moment per anar a visitar personalment els presos polítics, que són persones que van ser votades pel poble i mai han lloat cap tipus de violència. A l’Evangeli no m’ha semblat llegir mai que Jesús digués “visiteu els presos com si fóssiu presos amb ells, però només els que perta­ nyin a la vostra diòcesi o bisbat.”

No entenc per què el molt poc que ha fet la jerarquia eclesiàstica ha d’estar envoltat de tant secretisme, i fins i tot a algun dels seus membres se li ha cridat l’atenció (per dir­ho suau­ ment) segons el que ha dit. Com va dir Jesús, “ningú no encén una llàntia per posar­la sota una mesura, sinó en el portallànties, perquè faci llum a tots els qui són a casa. Que brilli igual­ ment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostre bones obres i glorificaran el vostre Pare del Cel” (Mateu 5,14­16).

Tampoc no entenc on era la seva veu quan se’ls va negar el confinament a casa, mentre a al­ tres presos en la seva mateixa condició se’ls deixava passar el confinament a casa seva. El mateix papa Francesc va demanar que s’apliqués aquesta mesura per als presos. Si al·leguen desconeixement, penso que haurien de voler estar al dia de les situacions que provoquen pati­ ment al seu voltant.

També he volgut fer aquest escrit (totalment a títol personal) per respecte i perquè em sento en deute amb tota una sèrie de persones que han marcat la meva vida i que m’han fet créixer com a Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 19

DELS DIARIS persona i espiritualment, i perquè considero que el descrèdit de l’Església degut a les seves actu­ acions els poden perjudicar davant la societat. De noms només en diré tres perquè han mort aquest any i per a mi han estat exemple viu de l’Evangeli: en Pere Casaldàliga, el pare Manel i el pare Hilari Raguer.

Agraïment a tants homes de l’Església que des de les seves parròquies, o sense parròquies, estan al costat de les persones pensin com pensin, i sobretot de les que pateixen. Agraïment a les co­ munitats de monges que han estat valentes i han estat fidels i coherents amb l’Evangeli i amb el que marquen les seves congregacions i no els ha fet por denunciar les situacions d’injustícia malgrat que, potser, no han tingut el ressò que s’haurien merescut. Però les seves pregàries, acompanyades de les seves actuacions, ens arriben als que patim injustícies. Agraïment als mon­ jos que seguint la seva consciència també han fet sentir de diferents maneres la seva condemna a la situació d’injustícia que s’està vivint.

A tants seglars i laics que dediquen la seva vida als altres, els que han triat ser fidels a l’Evan­ geli com a forma de vida, que són realment una lliçó per a mi i que demostren que un món més just i en comunió és possible. A tots els grups i moviments cristians, i a un llarg, etc. A la vegada també demanaria a tots els que, com jo, no entenen res, que, si ho creuen oportú, no callin i preguntin!

Arquebisbe Omella, podria ser que hagués rebut pressions per part del govern, del rei, etc. Jo l’hi pregunto: Jesús hauria cedit a aquestes pressions? I com és que ha cedit a les seves pressi­ ons, i a nosaltres, les famílies dels presos, que som els vulnerables a qui Jesús demana que s’es­ tigui al seu costat, ens ha negat una paraula de suport tant públicament com privada? Com que no tenim poder, la nostra “pressió” no mereix ser escoltada? S’ha preocupat de saber com són els presos i preses polítics? S’ha preocupat de com són les seves famílies, els seus pares, en quins valors ens han educat? La majoria dels presos i les famílies hem estat educats amb valors cristians, i els que no, han estat educats també en l’amor i ajuda al proïsme; per tant, puc dir que tots hem crescut amb el manament principal que ens dona Jesús: el d’estimar.

Sap per què estan condemnats? Doncs per complir un programa electoral que era públic i ningú no els hi va prohibir. O és que s’ha d’aplaudir els qui prometen una cosa i no la compleixen? O els que aparenten una cosa per davant i per darrera en fan una altra? No han estat condemnats per haver­se gastat diners públics per anar amb altres dones o homes, ni per anar a matar ani­ mals, ni per robar o enriquir­se gràcies al càrrec que tenien…

El meu pare ens va fer créixer en la fe, però no obligant­nos a resar, sinó ensenyant­nos les pregàries i sobretot amb el seu exemple. L’últim diumenge de la seva vida encara va seguir la missa per televisió. Quan encara estava bé, un cop jubilat, es va dedicar al voluntariat al costat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 20

DELS DIARIS de les persones més vulnerables, i entre aquest voluntariat va acompanyar, juntament amb la germana Maria, un grup de presos que portaven molt temps a la presó i no tenien ningú per co­ mençar a sortir al carrer i poder­se anar adaptant a la vida en llibertat.

De petits, quan per gaudir de la festa major es necessitaven diners per a tot, ells ens van portar a un poblet on els diners no servien per res, on no hi havia de res, ni tan sols aigua corrent a les cases, però on ho teníem tot, la vida. En els seus últims 11 anys de malaltia, la vida li va fer un gir del 100%. Això no va fer que la seva fe canvies ni un pèl; al contrari, va seguir creixent en aquest camí cap a Déu. No li vam sentir ni una sola queixa, ni el vam sentir autocompadir­se i ens va ensenyar només amb l’exemple que, malgrat tot, es pot seguir gaudint de la vida: d’un paisatge bonic, de quan pots fer una excepció en el menjar i en comptes d’aliments triturats pots fer un àpat normal, de com brilla la lluna i com va creixent...

Voldria preguntar­li si amb la nota sobre el rei i la seva actitud, Jesús el situaria més al costat dels fariseus o bé al costat seu i del poble que l’escoltava i el seguia.

Una persona a qui conec molt poc però que respecto per la seva intel·ligència, coherència i pro­ fessionalitat, un dia em va dir: “Ves amb compte amb aquesta gent [amb vostès]”. Com haig de tenir por de les persones que se suposa que són representants i seguidors de Jesús a la Terra i, per tant, de Déu, que com Jesús ens diu Déu és Amor?

Per tant, per tot el que li he exposat, li demanaria que amb l’Evangeli a la mà parlés amb els bis­ bes de la Tarraconense i demanés l’indult pel presos i preses polítics com a cristians i persones de bé. Tot i que no és el que es mereixen, ja que el que a ells els correspondria és una amnistia, perquè tots ells van complir amb el que s’havien compromès i per això van ser votats. Si fan això, jo donaré per bo que el meu pare hagi mort sense poder veure el seu fill en llibertat, cosa per la qual ha lluitat amb totes les seves forces i trencant tots els pronòstics. I així espero que si­ gui l’últim de patir aquesta crueltat.

Com diuen els meus pares, acabo sense cap rancor perquè la nostra fe és estimar, perdonar i donar gràcies.

Isabel Turull i Negre Germana de Jordi Turull, pres polític.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 21

DELS DIARIS

Lacca (actualment Arcos de la Frontera, Andalusia); 26 de juliol de 711. Després de set dies d’escaramusses i batalles, les tropes del general àrab Tàriq ibn Ziyad derrotaven les del rei visigot Roderic. El monarca seria un dels morts més il·lustres d’aquella batussa. Aquella ba­ talla, anomenada “del río Guadalete”, lluny de ser un simple episodi més d’un conflicte bèl·lic, resultaria transcendental. Després d’aquella derrota, el regne visigòtic hispànic, com un castell de sorra colpejat per les ones del mar, es desfaria amb una velocitat esbalaïdora. La monarquia visigòtica hispànica i el seu règim polític, jurídic, social i econòmic desapareixeria per sempre.

Aquella època continua sent molt fosca. La investigació historiogràfica clàssica que podria ex­ plicar aquell ensorrament sobtat únicament revela que l’estat visigòtic (“estat” amb totes les re­ serves que implica l’ús d’aquest terme) era una autèntica olla de grills. O una “casa de barrets”, generalment sense patrona. Els cops d’estat i els assassinats reials dibuixaven una fal·lera de po­ der que només havien servit per a potenciar les rivalitats atàviques i seculars entre les faccions oligàrquiques peninsulars que es diputaven el tron de Toledo. L’historiador Ladero Quesada afir­ ma que la invasió àrab es va produir després “de un largo proceso de debilitamiento interno” de l’estat visigòtic.

Però les investigacions més recents dibuixen un estat visigòtic corcat per una profunda crisi so­ cial. Recentment investigadors de la Universitat de Sevilla justificaven la ràpida ocupació àrab (711­717) argumentant que bona part de les classes més humils de les zones més poblades de la Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 22

DELS DIARIS península (les valls del Tajo, del Guadalquivir i de l’Ebre i el llevant peninsular), ja havien tran­ sitat –clandestinament– cap a l’islam abans de Guadalete; i en aquella invasió van actuar com a “cinquena columna”. L’islam es presentava com una religió innovadora i igualitària, que con­ trastava amb el posicionament de l’Església, aliada incondicional d’un poder que consagrava les profundes desigualtats.

Mapa dels dominis peninsulars visigòtics. Segles VI i VII / Font: Enciclopèdia Catalana

Però el més rellevant és la clara adscripció territorial dels selectes clans que rivalitzaven pel tron. L’any 672 –quatre dècades abans de Guadalete– ja està documentada aquesta conflictivitat territorial. El general Flavius Paulus havia liderat una insurrecció a la Tarraconense o Ibèria (ac­ tuals Catalunya i Aragó) i a la Narbonense o Septimània (actual Llenguadoc), que el rei Wamba hauria vençut i culminat amb una brutal demostració de venjança. Paulus, coronat rei dels visi­ gots de Septrentió, seria encadenat, vestit grotescament i exhibit pels carrers de Toledo, la capi­ tal de l’estat visigòtic, i insultat i apedregat –possiblement fins a la mort– per la turba.

No està provat quin era l’objectiu final del partit de Flavius Paulus. Consolidar un estat indepen­ dent a cavall dels Pirineus? O disposar d’una plataforma política i militar que s’havia de projec­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 23

DELS DIARIS tar arreu dels dominis visigòtics? En canvi, a tenor de la reacció de Wamba –és a dir, del poder central– el que sí que queda provat és que les tensions territorials són l’element principal que ex­ plica “el largo proceso de debilitamiento interno”. L’experiència de Paulus, proclamat per les oli­ garquies del nord­est i coronat pels arquebisbes de Tarragona i de Narbona, dibuixa dos eixos territorials enfrontats: l’eix litoral Tarragona­Narbona, versus l’eix central Toledo­Mèrida­Sevilla.

I el que també prova és que l’estat visigòtic que reivindica el nacionalisme espanyol com l’arrel més remota de l’actual Espanya no va existir mai. Primer, perquè el regne dels visi­ gots mai va abastar els límits geogràfics de la península. Mai van poder dominar del tot els bascs, els asturs, i els sueus de Galícia. Mai van poder expulsar, definitivament, els bizantins del sud­est peninsular. I segon, i més important, perquè aquelles seculars tensions territorials delaten que Toledo, malgrat les polítiques centralitzadores, ni tan sols va tenir mai el control sobre el territori propi. La desaparició de Flavius Paulus, lluny de decapitar el seu moviment, l’alimenta­ ria i, fins i tot, el legitimaria.

Representació medieval de la batalla del riu Guadalete / Font: Blog Archivos de la Historia

I és aquí en aquest punt on entra en joc Ardó. Qui era i d’on venia Ardó, en part continua sent un misteri. Però el seu origen i el destí que li va reservar la història apunta clarament que va ser el successor polític –amb quatre dècades de distància– de Flavius Paulus. Les grans diferències en el procés de conquesta àrab entre els territoris de l’eix Toledo­Mèrida­Sevilla i els de l’eix Tarra­ gona­Narbona ho corroboren. Mentre que al sud i al centre de la península les oligarquies vi­ sigòtiques es van avenir ràpidament a col·laborar amb els nous dominadors (són cèlebres els casos de Sara la goda, el bisbe Oppas o el comte Teodomir), al nord­est, la resistència visigòtica va tenir resultats devastadors.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 24

DELS DIARIS Efectivament, exceptuant el cas de Saragossa, on els comtes visigots Cassius es van transformar en els valís àrabs Banu Qasi; a la Tarraconensis o Ibèria els visigots van aconseguir aturar, mo­ mentàniament, la invasió. Si més no, dificultar­la amb el propòsit de desesperar els invasors. A l’estil dels moscovites que el 1812, just quan els exercits napoleònics eren a punt d’entrar a la ciutat, la van incendiar i la van abandonar. Un dels casos més paradigmàtics seria Tarragona, la capital­palau provincial. Quan els àrabs havien travessat l’Ebre (717), l’arquebisbe Pròsper va ordenar abandonar totalment la ciutat. Barcelona i Girona van veure marxar les tres quartes parts de la seva població.

Ardó va haver de recular, lentament però progressivament, fins a consumir totes les seves forces als Pirineus, entre l’Empordà i el Rosselló (720). Va ser el darrer rei visigot (de Septrentió o del que quedava de l’estat visigòtic). Perquè Pelai, el de la batalla de Covadonga (718) no tenia cap relació (ni familiar, ni política) amb la monarquia toledana. Era un cabdill local que no tenia més interessos que la preservació del seu status dins de la seva comunitat. És més, les fonts docu­ mentals revelen que el governador àrab de Gijón sempre va estar acompanyat del bisbe toledà Oppas (parent del difunt Roderic), en la tasca de repressió dels moviments locals insurgents.

Queda clar que la monarquia hispanovisigòtica no va tenir continuïtat, i es va esgotar amb Ardó.

El regne carolingi i la Gotia al segle VIII / Font: Wikimedia Commons Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 25

DELS DIARIS O bé Ardó va ser el primer rei de Gothalània?

Les últimes noticies que es tenen d’Ardó són del 721, una década després de Guadalete. Alguns testimonis documentals apunten que va trobar la mort combatent l’avanç àrab al nord dels Pi­ rineus. Els àrabs culminarien la conquesta de l’estat visigòtic hispànic –o del que en quedava– el 723. I en aquest punt és important destacar dues coses: la resistència d’Ardó va estar nodrida, únicament, pels exèrcits de les oligarquies de Septrentió; en la mesura que Roderic s’havia en­ frontat i havia estat derrotat i mort a Guadalete (711) –molt reveladorament– amb l’únic concurs de les forces militars de les oligarquies de l’eix Toledo­Mèrida­Sevilla.

Durant el govern d’Ardó (713­721) es va produir l’estratègia d’abandonament del terreny (la gran migració al regne dels francs) que durant diverses generacions fabricaria i alimentaria la ideologia del retorn; la que explica els fonaments de la construcció nacional de Catalunya. A partir del 750, els carolingis –amb l’imprescindible concurs dels descendents de l’exili– recupe­ rarien la Septimània (l’actual Llenguadoc) i la Catalunya vella. Aquell territori, la vella Gothalà­ nia (terra dels gots), va ser organitzat com una regió carolíngia més: els primers comtats llenguadocians i catalans. I va ser anomenat Marca de Gòtia (801), capital Barcelona. La vella Gothalània de Paulus i d’Ardó.

Etimologia de Catalunya El nom de Catalunya, emprat per anomenar els dominis del comte de Barcelona, no apa­ reix documentat fins el regnat de Ramon Berenguer III (1097­1131). Si bé cap a finals del segle XI ja trobem documentada la presència del gentilici “català”, la primera re­ ferència documental la trobem en el Liber Maiolichinus de 1114, quan els pisans empra­ rien el nom de catalanenses enfront de gots, en referència als occitans, i el comte Ramon Berenguer III seria anomenat com a catalanicus heros (heroi català), rector catalanicus (dirigent català) i dux catalanensis (duc català). De la mateixa manera, en aquest docu­ ment hi trobem per primera vegada el nom de Catalania com a designació de la pàtria geogràfica dels catalans.

L’origen del mot encara avui és incert i està obert a diverses interpretacions. Donem un cop d’ull a les diverses teories que han arribat fins els nostres dies: Terra de castlans. La teoria tradicionalment més acceptada és que el mot Catalunya es derivaria de “terra de castells” i que hauria evolucionat des del terme castlà, provinent del francès chastelain i châtelain i que serviria per denominar el governador d’un castell.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 26

DELS DIARIS Així, l’evolució del mot donaria lloc a les formes llatines de Catalonia i Catalaunia.

D’acord amb aquesta teoria, el terme castellà en seria homòleg. Tanmateix, aquesta ex­ plicació no resulta del tot convincent per alguns lingüistes.

Terra de gots. Una altra teoria suggereix que Catalunya provindria de Gotholandia, és a dir, la “terra dels gots”. De fet, els francs sovint anomenaven el territori català, o fins i tot el conjunt de la Península Ibèrica, com la Gotia en referència a la vella Hispània vi­ sigòtica. Aquesta teoria es fonamentaria en el fet que antigament Catalunya s’escrivia en llatí com Cathalonia o Cathalaunia, expressió força semblant a Gotholandia. Tanmateix, els lingüistes adverteixen que la derivació Gotholandia/Catalunya presenta dificultats se­ rioses que permetrien descartar aquesta hipòtesi.

La llegenda d’Otger Cathaló. D’altres hipòtesis, força desvirtuades pels historiadors, suggereixen que el mot provindria d’un mític príncep alemany (o francès) anomenat Ot­ ger Cathaló. La llegenda, fonamentada en la crònica de Pere Tomic (1432) sobre la Cata­ lunya precomtal, ens diu que Otger va establir­se als Pirineus i al capdavant d’un exèrcit nombrós va intentar reconquerir Hispània després de la invasió musulmana fins a la seva mort en el setge d’Empúries de 735. En memòria del príncep Cathaló l’emperador Carle­ many anomenaria els territoris que integrarien la Marca Hispànica com Cathalonia i els seus pobladors serien anomenats cathalans. La llegenda seria recollida en el segle XIX per la Renaixença mitjançant Víctor Balaguer i Jacint Verdaguer.

La terra dels laketans. D’altres autors consideren que Catalunya seria una derivació del mot laketani, nom de la tribu ibèrica que habitava les terres del rerepaís de Barcelona en l’antiguitat. Per influència italiana va evolucionar a katelans i d’aquí a catalans. El nom hauria estat introduït, per transmissió erudita, com a forma de designar els catalans, i hauria evolucionat de laketani a catelani i Catalònia.

El topònim Talunya. L’arabista Joan Vernet va identificar com a primer testimoni possi­ ble del nom de Catalunya l’obra de l’historiador i geògraf musulmà Al­‘Udrī (1002­ 1085), el qual en la seva crònica Tarsi al­akhbār esmentava la localitat de Talunya o Ta­ luniya, població que es localitzaria a les rodalies de Montsó, i que, per extensió i amb la introducció del prefix topogràfic “ca”, podria haver donat lloc al mot Catalunya. Si real­ ment aquesta Talunya va donar nom al Principat, estaríem davant de la forma escrita més antiga que es coneix de Catalunya, sempre com a denominació geogràfica.

Extret de: blogs.sapiens.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 27

INDRETS PROPERS

Manresa. El carrer del Balç Fa anys i anys que es parla d’una Manresa subterrània, encara existent, però amagada a la vista de molts. A través d’uns passadissos secrets i subterranis es podia anar des del carrer Sobrerroca fins a la Torre de Santa Caterina. Fins i tot, les llegendes més agosarades no dubtaven en afirmar que les construccions subterrànies anaven a parar fins a la muntanya de Montserrat.

Per què hi ha gent que encara creu en una Manresa subterrània? Sens dubte, prové del carrer del Balç, on hi ha arcades i elements del segle X al XIV. Aquest carrer és paral·lel al carrer de Sobrer­ roca i de Santa Llúcia. És un carrer que, tot i que s’havia obert l’any 1983, ja fa anys que es va tor­ nar a tancar a la circulació, amb la instal·lació d’una reixa de ferro ambdues portes d’entrada. És per aquest motiu que no consta als mapes de Manresa; un carrer esborrat de la memòria.

El topònim "carrer del Balç" ja ens denota l’existència d’un desnivell, cingle o precipici. És per això que arrenca de la Baixada del Pòpul i es perllonga fins a la travessera dels Drets, també coneguda com el carrer Merdisser. Una curiositat important d’aquest carrer, que no te­ nen la majoria, és que a banda i banda d’aquest carrer del Balç s’obren els baixos i cellers de les cases sobreposades a la plaça Major. Segons sembla, aquests cellers i baixos eren les anti­ gues entrades de les cases nobles dels segles XII­XIV, que probablement també tenien accés per la part de dalt del carrer Sobrerroca. La zona és arquitectònicament molt rica, ja que pre­ senta una gran diversitat de formes constructives i de materials emprats en la construcció al llarg de tants segles. Podem trobar naus i voltes aguantades per contraforts i arcs de diferents tipus (apuntats, rebaixats i de punt rodó).

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 28

INDRETS PROPERS El carrer del Balç és l’únic corredor continu que existeix a la ciutat que penetra endins de la roca. Aquests baixos i cellers són del període baix­medieval (segle XIV), i reformats als se­ gles XVII­XVIII. En aquesta zona hi ha materials i elements de tots els segles, ja que ha estat construït des de sempre. Podria haver­n’hi dels segles X al XII, però és entre els segles XIV i XVIII que se’n conserva la major part. Aquests baixos podrien haver estat utilitzats com a la part de treball de les cases, i a la part de dalt, fessin d’habitatges. El que sembla segur és que l’últim ús que van tenir majoritàriament és com magatzems i cellers, però tampoc no podem oblidar que alguns devien ser utilitzats com a habitacles. Un dels edificis fou utilitzat moder­ nament com a caserna, ja que en els baixos encara es conserven restes d’unes cavallerisses, és a dir, on s’hi guardaven els cavalls.

El carrer del Balç és gairebé totalment cobert per edificis encara ocupats avui dia, però sembla que originàriament aquest carrer era descobert. Aquest compleix moltes característiques típiques d’un carrer medieval. És a dir, un carrer petit, estret, mal il·luminat, poc ventilat i insalubre, un carrer propens a epidèmies i malalties de transmissió com la pesta bubònica del segle XIV. Aquest carrer presenta uns materials usats per a la seva construcció molt diversos. Alguns d’aquests paraments són romànics o ratllant el romànic, és a dir, entre els segles XIII i XIV. L’ocupació d’a­ quest carrer podria ser molt antiga, fins i tot, més del que se’n tenen proves, tant pel que fa als ma­ terials com al tipus de construcció. Alguns entesos afirmen que podria ser ocupada des dels segles X­ XI, encara que de tan antic no se’n conserva res.

La Manresa subterrània pròpiament dita, entenent com a tal la que connectaria amb la Torre Santa Caterina, és impossible. Impossible, perquè el car­ rer Sobrerroca –com indica el seu nom– està edifi­ cat sobre roca, concretament sobre la carena que uneix el Puig Mercadal amb el Puig Cardener: una barrera natural infranquejable, tal i com es pot veure en alguns comerços i establiments de la Plaça Major, en uns baixos que entren uns metres endins, però que s’acaben tan aviat com arriben a la roca que els talla.

Extret de: historiesmanresanes.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 29

INDRETS PROPERS L'Hostal del Pitangó (Esparreguera)

Antic hostal del camí ral d’Igualada a Barcelona, posiblement edificat al segle XVI i reformat al segle XIX. Al llarg del camí ral de Barcelona i al voltant de l’hostal de cal Pitangó, els cavallers i gent benestant de l’època van anar edificant cases, i per això avui es coneix amb el nom de "carrer dels cavallers". L’hostal es troba emplaçat al nú­ mero 34 d’aquest carrer. És descrit així: "Edifici amb forma de "L", amb planta i pis, construït amb tapial. La porta d’entrada està formada per un gran arc escarser dovellat de pedra; a un costat trobem una espiera i a l’altre, dos finestrals. El primer pis presenta quatre balcons de ferro forjat, seguint la línia d’un fris molt senzill que, a la vegada, separa les dues plantes. La construcció acaba amb un terrat rodejat per una barana d’arcs i trencada a intervals regulars per pi­ lastres de pedra coronades de grans gerros, també de pedra. Per la part de darrera, té un guarda­rodes de tradició medieval. Quant a l’interior, a la planta baixa es troben un porxo, un pati de carruatges i les cuines. Al primer pis estaven els menjadors".

Al segle XIX el camí ral de Barcelona era molt conflictiu a causa de la guerra del Francès i les guerres carlines, i moltes indústries properes al camí es traslladaren a al­ tres viles, i aquest fet va provoca la pèrdua de clients de l’hostal i la seva decadència.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 30

INDRETS PROPERS El fotògraf francès establert a Barcelona, Lucien Roisin Besnard (1884­1943), va fer una fotografia de les cotxeres de l’hostal, i en va editar postals amb el títol de "Antigua Cotxera Pitangó". Pels volts de 1905 algun membre del C.E.C. va fer una fotografia per l’estudi de la masia catalana amb el títol "Porxo d’entrada a un hostal d’Esparre­ guera amb dos carros".

El 4 de gener de 1901 l’escriptor, dibuixant i excursionista igualadí Jep de Jespus, pseudònim de Joan Serra i Constansó (1864­1924) va escriure a la revista Esquella de la Torratxa i fa referència a l’hostal : De Igualada a Barcelona. A principis de sigle.

Arriban a las dotze a Esparraguera, hora de las garrofas: se fican al hostal de cal Pitango y com llavors la panxa ja vol corda, prenent un seti al vol de la gran taula hont ja llueix la fumejant cassola, mentre’l seu pinso van menjant las bestias un bon diná s’endrapan las personas.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 31

INDRETS PROPERS El poeta barceloní Joan Llongueres Badia (1880­1953) també en fa referència : Ai carrer d’Esparreguera, tes virtuts, qui les dirà?...

Tota cosa en tu s’hi troba si amb enginy hom sap cercar, que de sastres n’hi ha a dojo i llauners i forns de pa: Sabaters i apotecaris, confiters i algun manyà.

Bons hostals: a cal Pitango i a cal Noi Xic més enllà.

Un café al racó de la plaça i allà prop l’estanc, és clar!

En una guia automivilista de 1930, figura com a Hotel del Pitango.

Extret de: hostals.blogspot.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 32

INDRETS PROPERS

Castell i ermita de Nostra Senyora de Castellet Sant Vicenç de Castellet

La Muntanya del Castell de Sant Vicenç, el Castell i Santuari de Castellet o Costa del Castell de Sant Vicenç. Hi ha quatre maneres actuals i diferents per definir aquest mateix espai del Bages: muntanya del castell, castell de Castellet, santuari de Castellet o costa del Castell. Tot i que a l’argot popular sempre serà, sense més apologia: El Castellet.

D’aquest topònim, Castellet, hi ha dues interpretacions. La que el defineix com un diminutiu de castell o una altra, que emplaça el castell en un terme de petites extensions.

Ressenyable és també, el fet de saber que el municipi de Sant Vicenç de Castellet és el resultat de la suma de dos antics senyorius, el format pel senyoriu de Castellet i el senyoriu de Vallho­ nesta. Aquest fet potenciaria la segona interpretació del nom.

Els primers documents que esmenten l’existència d’aquesta construcció daten de principis del segon mileni. L’ample context històric i multicultural peninsular del moment: sarraïns, cristians i jueus, tots en una "convivència" relativa i temporal, són una particular visió del mosaic d’aquest temps i d’aquesta terra.

Un seguit i ràpid canvi de mans de les diferents terres i la necessitat d’una encara més ràpida re­ població dels fidels del credo cristià, requeria documents legals, per tal donar veracitat dels nous subsidiaris. Així doncs, tot i ser molt probable una existència molt més primerenca, a efectes de fonts documentals dubtoses, podem parlar de l’any 1106. Les primeres notícies del tot certes es troben en una butlla del papa Eugeni III, del 1151, on menciona Sant Pere com a església subjecta a Solsona.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 33

INDRETS PROPERS Primer, com a castell exclusiu de frontera (segles IX­X). Fet esdevingut de la Marca Hispànica, com a línia de control i defensa del Llobregat­Cardener, vers possibles atacs. Segon, com a deli­ mitador del poder feudal i centre residencial (segle XIV). Moment de datació de les primeres ampliacions, noves estances i inclús un espai d’actes nobiliaris. És un moment de bonança pel castell i els seus propietaris. Tercer, com un pobre castell rònec. Els finals de la Baixa Edat Mitja­ na (segles XV­XVI), com d’altres castells, va passar al desús. Els senyors van a viure als nous es­ pais referents de la cultura i el poder, la ciutat. És doncs en aquest moment que passen a viure a l’actual plaça de Sant Vicenç.

Aquest sembla ser, a grans trets, el curriculum vitae del castell, fins que les parques del destí van estipular fer de les seves.

L’ermita de Santa Maria de Castellet és documentada alguns segles després, a primers del segle XIII, i comparteix datació amb la construcció de la torre del castell. No obstant això, el seu pro­ tagonisme esdevingué un cop decaigué el castell, vers el segle XV, ja en cronologia de temps moderns. Els cuidadors, durant aquells anys, eren un reduït grup d’ermitans. Primer sota autorit­ zació dels Amat, senyors del castell, al segle XVII (una branca més dels actuals Borbons), i des­ prés per altres autoritats. És l’època esplendorosa dels romeus i de la nova devoció mariana. Uns personatges de destacada tradició a terres del Bages i amb apunt particular a casa dels nostres veïns de Monistrol de Montserrat.

Les epidèmies que castiguen durament una població sortida de l’Edat Mitjana i entrada l’Edat Moderna, amb la realitat de crisis general, va fer donar una res­ posta particular, segons la classe social a la qual es pertanyia. Per una banda és el moment d’una noblesa amb un fort ne­ guit del "carpe diem". Festes de les clas­ ses socials més llepafils, grans monarquies i poders absoluts. Una baca­ nal per recuperar el temps perdut.

Foto: J. Suades

Mentre que, per altres sectors socials de recursos més febles, trobem els "castigats", moment de flagel·lats, romeus i penitents. Dues formes de fer front a la difícil realitat viscuda, amb un procés d’oblit i recuperació molt lent. És doncs, que la troballa de la talla d’una Verge a la cisterna de l’aigua, el 1778, va ser un enor­ me miracle! Aquest fet va suposar un nou prestigi i sentit a l’espai, ara més sacralitzat que mai, Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 34

INDRETS PROPERS amb la construcció, ara sí, de l’ermita de Santa Maria de Castellet. L’espai passava de ser una capella parroquial, de relativa importància, a er­ mita sota jurisdicció del bisbat de Vic. Serà vers aquest temps que les noves ampliacions i remo­ delacions del Santuari conformaran l’aparença actual. En l’actualitat, l’edifici està sota protec­ ció BCIN i amb titularitat de l’Ajuntament de Sant Vicenç de Castellet.

De l’antic castell, l’únic element identificatiu que resta és la torre al sud, és a dir, a l’extrem més meridional. També, alguns fonaments del que devi­ en ser les muralles, encara en record de la topogra­ fia el·líptica del turó.

La Guerra Civil va suposar l’abandó de molts d’aquests espais i van quedar a la seva sort. És un cop finita, en temps d’autarquia, que es restableix el culte i un tradicional aplec.

Imatge trobada el 1778

Vista aèria de l'entorn / Font: Google Maps Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 35

Carol Pàez

INDRETS PROPERS

Coneixent el nostre entorn (i XIII)

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 36

INDRETS PROPERS

Aquestes dues fitxes són les darreres que va publicar el CEV Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 37

COL·LABORACIONS Plantes invasores a Vacarisses (III)

El lligabosc japonès El lligabosc japonès (Lonicera japonica, família de les caprifoliàcies) és una liana de fulles simples ovals, oposades, de flors agrupades a parells, blanques, oloroses, amb dos llavis lobulats i amb els estams sortints, i de fruits carnosos arrodonits, de color blau negrós. Té un ampli període de floració, que abasta les estacions de primavera, estiu i tardor.

Oriünda de l'Àsia oriental, és planta ornamental i s'ha naturalitzat a una gran part de Catalunya, amb caràcter de planta invasora, encara que no figura en el catàleg d'espèci­ es invasores. Molts torrents i racons ombrívols de Torreblanca i d'altres indrets de Va­ carisses han estat envaïts per aquesta planta. La cosa greu és que forma unes masses tan denses que impossibiliten el creixement de cap altra planta.

El gènere Lonicera comprèn quasi dos centenars d'espècies de les regions temperades i subtropicals de l'hemisferi nord. El nom li fou donat en honor d'Adam Lonitzer, metge i botànic alemany del segle XVI. A més del lligabosc japonès, es fan al terme de Vaca­ risses tres altres espècies de Lonicera: el lligabosc etrusc (Lonicera etrusca), el lliga­ bosc mediterrani (Lonicera implexa) i el xuclamel de bosc (Lonicera xylosteum).

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 38

COL·LABORACIONS A part del seu valor ornamental, té una al­ tra funció en zones urbanes, que és la de mitigar la pol·lució atmosfèrica, ja que absorbeix gasos contaminants.

Al voltant de moltes ciutats d'Holanda s'han fet anelles verdes amb la finalitat de combatre la pol·lució, en les quals el lli­ gabosc japonès és la principal espècie plantada.

També podria ser d'interès com a planta productora de biomassa. En la medicina tradicional xinesa, els brots florals s'usen per a tractar furóncols, carboncles, estats febrils i també en preparats cosmètics i com a ingredient de begudes saludables. Àngel Manuel Hernández Cardona

Xuclamel de bosc Lligabosc etrusc

Lligabosc mediterrani Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS El Tractat dels Pirineus Felip IV va permetre la mutilació de Catalunya Les negociacions que van esquarterar Catalunya Illa dels Faisans (riu Bidasoa ­ Irun/Hendaia) 7 de novembre de 1659.

Un simple peó en un gran tauler, no va poder defensar­se. Els francesos havien guanyat la guerra i tenien la paella pel mànec. El Rosselló, el Con­ flent, el Capcir i part de la Cerdanya van ser el botí.

El repartiment dels territoris Més enllà de Catalunya, l’intent del Rei Sol per assolir l’hegemonia d’Europa va ser un èxit grà­ cies a la seva aliança amb l’Anglaterra revolucionària d’Oliver Cromwell. El 14 de juny del 1658, la potència hispana va rebre el cop de gràcia a la batalla de les Dunes, vora Dunkerque.

Les converses de pau es van iniciar a finals del 1658 i es van reprendre l’estiu del 1659 a París, on el 25 de juny Antonio Pimentel, portaveu de Felip IV, i el cardenal Mazzarino, en nom de França, van firmar un armistici.

Es tractava d’un text de 89 articles. I en el número 39, per primera vegada, s’abordava el tema de la frontera catalana. Segons aquest primer document, el Rosselló es quedava en mans de França i Lluís XIV tornava a Catalunya des de Roses fins al castell de la Trinitat i Cadaqués, la Seu d’Urgell, el castell de la Bastida, Bagà, Ripoll i el comtat de Cerdanya. Temes com el futur del Conflent o les limitacions de cada territori es van postposar per a discussions posteriors.

Diplomàcies controladores La primera d’aquestes trobades a venir es celebra a l’illa dels Faisans el 13 d’agost del 1659. El cardenal Mazzarino, successor del cardenal Richelieu en representació de França, arriba a l’illa precedit de més de trenta carrosses i més de dos­cents gentilhomes. Amb un acompanyament semblant també arriba el seu homòleg espanyol, Luis Méndez de Haro, nebot del comte duc d’Olivares. Les dues diplomàcies controlen fins al darrer detall de l’escena: "Planegem construir allotjaments iguals i una gran cambra a una punta de l’illa equidistant dels dos allotjaments, en la qual hi haurà dues portes, una del seu costat i una altra del meu, per les quals entrarem, guar­ dant cadascú la seva categoria en les cadires que tindrem preparades a cada costat de la cambra", explicava el representant francès. Aviat, però, es posa en evidència que aquesta equitat és només una pantomima, perquè els francesos han guanyat la guerra i tenen la paella pel mànec. El 13 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS d’agost del 1659, Luis Méndez de Haro i el cardenal Mazzarino es posen a negociar amb el pac­ te de París com a base. De Haro té l’encàrrec d’intentar conservar el Rosselló i salvar el Con­ flent i la Cerdanya, però el bàndol francès, ben assessorat en temes de geografia i història de les terres en litigi per Pèire de Marca i Ramon Trobat, presenta una nova línia fronterera el màxim de favorable al rei francès. Saben, per exemple, que el Conflent és indispensable per mantenir la seguretat de Perpinyà, que una part de la Cerdanya i el Capcir són militarment estratègiques per­ què hi ha un camí pel qual pot introduir­se l’exèrcit espanyol a França i també que "es tracta d’una adquisició de més de dotze llegües i d’un país de la millor qualitat, ple de bons castells, viles grans i parròquies ben poblades".

L'entrevista de Lluís XIV i Felip IV a l'illa dels Faisans Jacques Laumonsier (1660) ­ Museu de Tessé (Le Mans)

El 15 de setembre, en una emissiva, Mazzarino dóna per fet que s’ha arribat a un consens: "Hem arribat a un acord, exclosa la Cerdanya, que és de la banda ençà dels Pirineus, i Don Luis no ha volgut afluixar encara, però m’atreveixo a anunciar a Ses Majestats que cedirà, el rei pot consi­ derar­se senyor d’aquest país des d’ara". França tampoc no vol renunciar a la Cerdanya. I, en part, també l’aconsegueix.

Així, segons el text final del tractat dels Pirineus, França incorpora l’antic comtat del Rosselló (que inclou també el Conflent i el Vallespir) i part de la Cerdanya. Per altra banda, la Corona francesa es compromet a tornar a Espanya les places de Roses, Cadaqués, Ripoll, Bagà i la part occidental de la Cerdanya amb Puigcerdà, Querol, Bellver, el castell de Cerdanya i la Seu d’Ur­ gell. Si tenim en compte que en el text de l’armistici França només parlava d’apoderar­se del Rosselló, la victòria francesa en les negociacions és incontestable. I, doncs, per què Felip IV no va mostrar gens d’interès a conservar la frontera nord de Catalunya?

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS Sembla que l’Habsburg va prioritzar retenir Flandes a una possible mutilació del territori penin­ sular, ja que Portugal ja era independent. A més, en aquest mateix moment, Anglaterra atacava les colònies del Carib i una possible aliança amb els francesos hauria estat la ruïna de la Corona.

Catalunya només és el peó d’un gran tauler d’escacs, la peça sacrificable en cas de necessitat. I el tros d’una franja de frontera al Pirineu, el mal menor.

França guanya la partida La firma solemne del tractat dels Pirineus es produeix el 7 de novembre del 1659. En concret, les monarquies hispànica i francesa segellen 124 punts entre futures aliances, acords comercials i matrimonials i cessions de jurisdiccions frontereres, de les quals no es dibuixa cap traçat. Els francesos són conscients que es tracta d’un acord injust i, preocupats per si els espanyols es fan enrere, forcen un seguit de trobades per acabar de concretar encara amb més detall els punts conflictius del text. Per dur a terme aquestes converses, s’escull el discret poble de Ceret.

Fa un mes que es troben entre els freds murs del convent dels caputxins del petit poble de Ceret amb l’objectiu de tancar un acord satisfactori, però cap de les dues parts cedeix. De fet, cada dia que passa la situació està més embrancada. Si els delegats de la monarquia hispànica —Miquel de Salbà i de Vallgornera, regent de la Tresoreria de la Generalitat, i Josep Romeu de Ferrer, membre de l’Audiència de Catalunya –són tossuts, els representants francesos– Pèire de Marca, arquebisbe de Tolosa, i Jacint Serroni, bisbe d’Aurenja— encara ho són més perquè saben que juguen amb cert avantatge. Encara que es tracta de nobles i el decòrum diu que mai s’han de perdre les formes, hi ha moments en què les converses adquireixen un to violentíssim.

La frontera es traça a Ceret

Al·legoria de la "pau" dels Pirineus Autor: Theodor van Thulden

L’objectiu és tancar els serrells pendents dels primers acords establerts en l’article 42 del tractat dels Pirineus, però la concreció resulta espinosa. El 22 de març del 1660, Pèire de Marca inaugura doncs les converses en aquesta localitat del Vallespir amb un discurs carregat d’erudició històrica i geogràfica i acaba demanant el lliurament a França del Rosselló, el Conflent, la costa oriental de l’Empordà des de Roses, tota la Cerdanya, la vall de Ribes, la Seu d’Urgell i el vescomtat de Cas­ tellbò. El representant de Lluís XIV a la taula de nego­ ciacions defensa el suposat traçat fronterer vigent a l’època romana, quan l’àrea muntanyosa dividia la pro­ víncia Tarraconense de la Narbonense.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS En sentir aquesta proposta, els representants de la monarquia hispànica es queden blancs. La go­ sadia francesa és inaudita i els espanyols titllen d’exagerades les pretensions franceses i es ne­ guen a cedir zones que en aquests moments depenen dels comtes de Besalú i de la Cerdanya.

Salbà i Romeu al·leguen que aquestes terres són hispàniques des del temps d’al­Àndalus i sota aquest argumentari marquen la línia de la discòrdia més al nord.

Assolir un acord apressa a totes dues bandes, però el mes d’abril s’acaba sense fumata blanca i s’evidencia que cal donar un bon cop sobre la taula. Ambdues delegacions envien a Ceret els seus millors negociadors. Dos vells coneguts es tornen a trobar cara a cara: Luis de Haro i el cardenal Mazzarino. El primer ministre francès hi arriba a mitjan maig molest per un fort atac de gota, però amb un objectiu clar: "Encara que hàgim d’estar aquí trenta anys, aquesta qüestió no es resoldrà si nosaltres no conservem una part de la Cerdanya". Ha arribat l’hora de deixar les discussions històriques i apostar pel pragmatisme. Els darrers dies de maig te­ nen lloc les concessions de nitives: Mazzarino renuncia a Bellver i a Puigcerdà i De Haro cedeix la part nord de la Cerdanya, amb la qual cosa França posa un peu a Catalunya i acon­ segueix els seus objectius estratègics. A França, el tractat li surt rodó: guanya el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i trenta­tres pobles de la Cerdanya. I, a més, mai arriba a pa­ gar la compensació pactada pel matrimoni de la infanta espanyola amb Lluís XIV, un dels des­ encadenants de la guerra del 1714.

Només Llívia, aleshores una localitat de set­cents habitants, se salva de l’amputació, gràcies a la tossuderia i orgull de Miquel de Salbà. El representant francès, Jacint Serroni, arriba a oferir mil lliures per la compra del poble, però el regent de la Treso­ reria de la Generalitat al·lega que el tractat parlava de villages o pobles, en canvi Llívia és una vila, per tant, queda exclosa de la zona segregada.

L’endemà per als nous súbdits francesos Encara que són els principals perjudicats, els catalans no tenen ni veu ni vot en l’acord rubricat a Ceret el 31 de maig del 1660 i que estableix la nova frontera nord del Principat, avui encara vigent. Fe­ lip IV en cap moment consulta les institucions del Principat. De fet, el pacte no es notifica oficialment a les Corts catalanes fins al 1702 i aquestes mai el ratifiquen, la qual cosa el converteix en il·legal.

Un parell de nobles, en nom de dos estats, es reparteixen un territori en un vell monestir, però com canvia la vida de la població d’aques­ tes localitats que de la nit al dia passen a ser súbdits francesos?

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS Ben aviat, el centralisme veí es fa notar. El mateix juny del 1660, pocs dies després de l’acord, Lluís XIV signa l’edicte de Sant Joan de Lohitzune, pel qual resten abolits per sempre el Con­ sell Reial, la Diputació i els tribunals del Reial Patrimoni i del Mestre Racional, als comtats de Rosselló i Cerdanya; una violació flagrant de la promesa feta pel mateix monarca de res­ pectar les institucions polítiques de les terres catalanes incorporades a l’Estat francès. En substitució, segons l’administració francesa vigent, es crea el Consell Sobirà del Rosselló. I, si encara algú té dubtes sobre qui és el nou amo, el mateix any, el monarca francès visita de for­ ma oficial la ciutat de Perpinyà.

També comença el procés de francesització de la zona. Un reial decret aprovat el 2 d’abril del 1700, amb data d’aplicació de l’1 de maig del mateix any, prohibeix l’ús de la llengua catalana en els actes oficials de qualsevol tipus. I des d’aleshores, el francès continua essent l’única llen­ gua oficial, i l’única que s’utilitza en l’ensenyament públic, encara que existeixin abundants tes­ timonis de supervivència del català.

Els catalans s’han enfrontat al rei, han perdut la guerra i això no augura bons temps.

Extret de: sapiens.cat

Mapa dels Pirineus, elaborat per Nicolas Sanson entre 1659 i 1667 Mostra la frontera entre Espanya i França després del tractat dels Pirineus (1659) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS

Pervivència de Catalunya El sentit de la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia serien els valors que recorren tota la història del poble català, segons el filòsof Ferrater Mora (+1991), qui va acabar els seus dies a Anglaterra, on va publicar «Les formes de vida catalana», una obra que abans havia fet conèixer al seu país d’acollida de l’exile, Xile al 1944. Projecte semblant fou el del doctor Trueta, amb el seu «Esperit de Catalunya» i la fundació de l’Anglo­Catalan Society, del 1952.

En els inicis de curs, l’impacte de la pandèmia i els ròssecs de les últimes envestides del procés polític català demanen posar en clar les idees per encarar els nous temps que es presenten. En aquest sentit, ha estat una alenada d’aire fresc i un nou ànim el llibre del catedràtic emèrit d’­ història contemporània a la UB, el barceloní Jordi Casassas (1948), que amb 350 pàgines, una capacitat exhaustiva de citació de noms propis i una prosa llaminera, permet recórrer la nostra història de país, bàsicament des de la desfeta del 1714 fins als nostres dies. Catalunya ha estat i continua essent, així en absolut, amb una voluntat de perviure, que ha travessat una història més que tumultuosa, amb onze revolucions d’importància general en cinc segles i la dotzena, l’u d’octubre del 2017. Som i serem.

Continuïtat de Catalunya, perquè és una comunitat capaç d’innovar, mirant cap al futur mentre modifica i incorpora el seu passat, incorporant­lo viu en la seva història present. Els catalans som tradicionalistes que mantenim viu el passat, sovint idealitzant­lo i projectant­hi un senti­ ment romàntic, en el sentit de com ens haurien agradat que fossin les coses, entenent la història des del nostre propi punt de vista. Aquest impuls comporta un sentit narcisista, que sovint oblida que hi ha d’altres opinions i punts de partida, igualment importants pel que toca a projectar el propi present en el futur comú, no tan sols del país amb Espanya, sinó en el conjunt de tot el món. El pensament de Gasset (+1955), «jo sóc jo i les meves circumstàncies», val igualment per a la comprensió d’una nació sencera.

Però els catalans som profundament individualistes, malgrat tot, perquè practiquem un impuls de llibertat que, en els seus excessos es torna vici que debilita en fragmentar no tan sols els col·lec­ tius i associacions, sinó els partits, l’Església i les persones, a fi de comptes. Alhora tenim un sentit i gust pel treball com un element de valorització social, de respecte individual i col·lectiu, que provoca que els catalans pertanyin de ple dret a la civilització occidental, més de caire pro­ testant, perquè es tendeix a valorar una persona per l’èxit, les propietat i les riqueses obtingudes més que no pas en el seu ser com a persona. Treballar per treballar, per estar ocupat i presumir de la mateixa ocupació fins a la fi dels dies, posant en pràctica aquell manament de l’apòstol Pau Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS als de Tessalònica: «qui no treballi, que no mengi» (2Te 3,10). Els catalans som capaços de por­ tar aquesta consideració fins a l’extrem, de tal manera que fins en el lleure i en l’esport treba­ llem. Som la gent que comptem quan dansem al mig de la plaça.

Aleshores ve el seny i la rauxa. El primer, el ying com a sensatesa, moderació, sentit de la previ­ sió, discreció i prudència que resta limitada pel seu yiang, la rauxa; el català acostuma a rebutjar i a desconfiar dels entusiasmes gratuïts, perquè acostuma a practicar la ironia, aquest sentit de l’­ humor tan nostre, una forma de dubtar, de creure­s’ho tot a mitges, de no entregar­se plenament a una creença, sense arribar a destruir­la, però; la ironia entesa com una forma d’entomar la per­ plexitat sense exasperar­se, impedint que la sang arribi al riu. La història ha demostrat als cata­ lans com un no es pot llançar als braços del primer impuls alliberador, sinó que l’esdevenir dels moviments socials i polítics arriben al seu ritme, a no ser que l’economia s’imposi i ho acabi fent saltar tot pels aires. La prudència s’imposa a un poble vivint en un passadís entre l’Àfrica i Europa, composat per multitud d’onades migratòries i que, malgrat tot, continua pervivint amb la seva identitat, llengua, cultura i voluntat de ser.

La càrrega 1902 ­ Ramón Casas

Completem aquest retrat amb l’aportació ineludible de Vicens Vives, «Notícia de Catalunya» del 1954: “Allí se centra en el país com a corredor, amb un sentiment de ser terra de pas, combinant les zones marítima i muntanyenca. Almenys a la Catalunya Vella, en una hora som a platja i en una altra hora a la muntanya, pocs països del món ho poden fer. Alternem el sentit social de la terra, el pairalisme, els hereus i els fadristerns, l’aptitud pel treball, les oligarquies, els prohoms i els menestrals, sense oblidar el paper conformador de l’Església, qui s’ha manifestat en els temps de la Transició com el bressol de la fundació de partits comunistes i d’esquerres, així com impulsor dels sindicats i associacions obrers de tota mena. En aquest sentit, és d’agrair l’equili­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS brat retrat de l’Església a Catalunya, cosa que m’afecta personalment, perquè sap atribuir a ca­ dascú el que li correspon, des de la jerarquia dirigent i l’Església oficial, fins als capellans de poble rural i de barri perifèric de la gran Barcelona, cadascun amb els seus propis rols i respon­ sabilitats en la història del país”.

Catalunya serà, certament, perquè evoluciona, s’adapta i continua encaixant els girs de la seva història de petit país, malgrat que la gran història no sembli tenir­la mas­ sa en compte.

Bàsicament, als cementiris es planten xiprers perquè duren molt, les fulles no cauen i no necessiten ser cuidats. A més, suporten bé els canvis de tempe­ ratura i no canvien ni de forma ni de co­ lor. A més, la seva alçada para el vent i protegeix el cementiri i els ornaments que hi ha dins.

A més, en la mitologia grega i romana es deia que aquest arbre, que pujava del tronc fins la copa molt amunt, enca­ minava les ànimes cap al cel.

Halloween ve de “All­hallow­even”, que significa el vespre de tot el sagrat o Tots Sants. A més, el vincle entre les carbas­ ses i els morts no ve d’Estats Units, va ser l’emigració irlandesa qui va dur aquesta tradició a EUA el segle XIX. A Catalunya, sobretot a Osona i el Ri­ pollès, era tradició buidar les carbasses i posar­hi espelmes a dins per espantar els mals esperits.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS

ESPIGOLANT D´ACÍ I D'ALLÀ

REFLEXIONS Josep M. Porta Espigoladores. Julien Dupré

La fortalesa, referent a la persona, és l’expressió d’una qualitat desitjable o positiva davant d’un succés. Les debilitats són atributs no desitjats en una persona per assolir els objectius proposats.

Es pot considerar la fortalesa una de les virtuts cardinals (s’anomenen així perquè són frontisses en les quals es sosté la porta de la vida moral). Dóna ànims a la persona per afrontar amb coratge i il·lusió els perills o dificultats, sent com una virtut que dóna valor a la persona per poder afron­ tar amb coratge i racionalment que se li puguin presentar. Una personalitat basada en fortaleses garanteix un desenvolupament personal i social molt més solidari i compromès amb la millora de l’individu i el seu context.

Plató la identificava en les classes de la ciutat descrita dins La República, com la Fortitud amb els guerrers i amb l’element animat en l’home. De Plató pot haver estat incorporat a la filosofia jueva; al deuterocanònic llibre de la saviesa hi diu també que (8:7): “si un estima la justícia els fruits de les seves accions són virtuts; perquè ensenya moderació i prudència, justícia i fortitud, i res en la vida no és més útil per a l’home.” (segle I aC).

“Hauríem de poder veure que quan una causa està (quasi bé) perduda i tanmateix estar decidits a guanyar­la” (Fitzgerald).

Cal ser forts en el que comporta “L’autèntic seny, l’ideal de seny, és perseguir allò que és just, convenient i correcte, encara que aquesta persecució sigui en algun instants l’acció més insensa­ ta que hom pugui imaginar” (Raül Romeva). L’actitud a prendre en una decisió és determinant, sobretot si aquesta és positiva i convençuda. “Aquelles persones que són capaces de somriure davant d´un problema, reuneixen forces quan estan afligides i es converteixen en persones més valentes a través de la reflexió” (Leonardo de Vinci). Ser fort vol dir ser conseqüent en el que creus, vols i s´ha de seguir; saben dir un SÍ, malgrat tots els inconvenients. Davant la dura reali­ tat de cada dia, estima i sigues fort.

“Les virtuts no es produeixen ni per naturalesa ni contra naturalesa, sinó que el nostre natural pot rebre­les i perfeccionar­les mitjançant el costum o hàbit en practicar­les; adquirim primer la capacitat i després exercint les activitats” (Aristòtil).

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS Una anècdota: Comentava l’avia (que no sabia que la seva néta de cinc anys estava al darrera seu en els seus afers, però com els infants sempre atents del que parlen els grans i amb les an­ tenes ben grans per escoltar­ho tot), es queixava que no sabia si resistiria uns certs fets; amb això, la néta intervenint va dir: “s’ha de ser forta”; i és precisament això que davant les difi­ cultats s’han de saber superar amb la fortalesa, sobreposant­se a les dificultats. L’espontaneïtat li podia venir d’haver sentit a dir en varies ocasions i sens dubte haver­ho practicat algunes vegades per una estimulada afectuosa proposada pels més grans.

Fortalesa en el pensar i prudència a l’hora d’actuar. El terme mitjà és la moderació, l’excés és sols la intemperància o descontrol i no actuar per impulsos. El terme mitjà és lloable en totes les coses, mentre que els extrems no són ni rectes ni lloables. Hi ha un proverbi en el Talmud jueu que diu: “L’home fort és el que domina els seus instints i les seves passions; l’home honrat, el que apren de tots amb amor i l’home just, el que tracta a tots amb dignitat".

La persona que ha adquirit una bona formació, s’ha autocomplementat i enfortit, és amable, però no deixa de ser enèrgica (no en mal geni o fora de si) quan fa falta i sap respondre precisament pel fet de que és lliure de prejudicis, de pors, poders i honors. Per això, és capaç de ser fidel a la veritat. Mai es severa i no s’altera. Això no vol dir que hagi de prendre una actitud passiva amb qualsevol persona; davant de certs fets, actituds o discussions, cal adoptar un gest d’acceptar la realitat tal com és per part de l’altra, i prendre una posició que en el seu torn és comprensiva del què l’altra pensa (empatia), i així mateix exposar, si veiem que pot ser acceptada, una resposta o manifestació a aquesta situació.

Durant la vida hem rebut influències bones, no tan bones i dolentes; ningú s’ha fet a si mateix amb criteri, caràcter, personalitat, etc.; però el més important és que, de tant en tant, ens parem, pensem, reflexionem, entendre el que som en el bé i en el no tant bé, tenir el coratge personal de portar a terme el “com” hauríem d’ésser o millorar. Per ser forts, s’ha de tenir ben clar que has d’obligar­te a fer les coses encara que costin, tot i pensant en la satisfacció que suposa aconse­ guir el que t’has proposat. La persona amb voluntat i que està sempre atenta, difícilment es des­ compondrà si sap el que vol i cap on va.

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 627 ­ Novembre 2020 ­ Pàg. 49

Nous murals a Vacarisses

Homenatge a la Gent Gran ­ Edifici "La Fàbrica" / Autora: Anna Repullo

Homenatge a la Cultura ­ Casal de Cultura / Autora: Anna Repullo Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 50