Núm. 634 Juny de 2021
VACARISSES
balcó de Montserrat edició digital
Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal
Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir ni el foc d’avui i haurem de fer foc nou. Del gran silenci ençà, tot el que es mou es mou amb voluntat d’esdevenir. I esdevindrà. Les pedres i el camí seran el pa i la mar, i el fosc renou d’ara mateix, el càntic que commou, l’àmfora nova plena de bon vi. Ara és demà. Que ploguin noves veus pel vespre tèrbol, que revinguin deus desficioses d’amarar l’eixut. Tot serà poc, i l’heura i la paret proclamaran conjuntament el dret de vulnerar la nova plenitud. Miquel Martí i Pol
SUMARI
Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses
Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 7 Campanades Pensaments caçats al vol 10 11 Dites populars 12 Racó de la poesia Vacarisses, balcó de Montserrat 14 20 Des de Viladecavalls 22 Dels diaris 28 Racó de contes i llegendes 30 Indrets propers Col·laboracions 36
Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jordi Badia, Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 92412014 (de la versió digital)
Foto de la capçalera de la portada: Isabel Roumens
ESGLÉSIA DE VACARISSES
HORARI DE MISSES Dissabtes: 8,00 del vespre Diumenges. 2/4 d'11 del matí
La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.
ANEU A LA WEB
ENVIEU-NOS UN CORREU
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 2
PÒRTIC
Sense rebrot a la vista En el penúltim engany som més que víctimes. Ens l’hem perpetrat, ens l’estem perpetrant, nosaltres mateixos a nosaltres mateixos. Mentir (sí, mentir) surt tan barat que no ho dissimulem ni ens n’amaguem. Encara més, es detecta una tendència a l’exhibició pública de l’engany com a de mostració de valor, luxe i poder. Així viuen els polítics i així vivim tots, i així ens va i ens anirà. La ruleta russa a què ens hem llançat per combatre la fatiga pandèmica n’és una bona prova. Perquè és una autèntica ruleta russa que ja veurem com acabarà. Creem una il·lusió sobre els efectes de la vacunació i la immunitat de ramat a la qual arribarem, si no falla res, a final de setem bre (i que si hi som serà un exitàs a celebrar sense pal·liatius) però ho celebrem ja, 90 o 100 dies abans, i que sigui el que el virus pugui. Con vertim la il·lusió en ficció per entregues i beneïm la disbauxa a 100 dies de merèixerla. Si cola, cola. Amb vacunes com sembla que tindrem, és mes fàcil la immunitat de ra mat que la consciència de ramat. El pla de vacunació massiu resulta molt fiable, és cert. La consciència de ramat, no sembla que ens l’hagi obert la pandèmia. De consciència de ramat per a esforços puntuals, la que vulgueu. No sé si som els millors, però som bons. La Marató de TV3. El festival benèfic de dotzenes de fundacions. La remullada per l’esclerosi múltiple. El Dia contra el Càncer. Però que no ens facin esperar aquests 100 dies, sense rebrot a la vista.
Joan Vall Clara elpuntavui.cat (17/05/2021)
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 3
L'EVANGELI PAM A PAM
Veniu, Esperit Sant! Ens convé més que mai. Va desvetllar i engrescar als primers deixebles.
Retaule de l’Esperit Sant de Manresa (Pere Serra, 1394)
El què va passar, crida fort l’atenció. Perquè la Bona Noticia fos acceptada, s’hi van ju gar la vida. L’Evangeli es va difondre arreu i de pressa. Eren gent convençuda. Amb molts encerts i força equivocacions, hem arribat fins aqui. N’hi ha hagut molts en el se guiment de Déu a través de Jesucrist que hi han deixat la pell. Això, encara passa. Molts s’han arriscat a tot. Una història llarga, bonica i encoratjadora. També hem conegut testi monis vivents: Teresa de Calcuta, Joan XXIII, El bisbe Casaldàliga, català nascut a Bal sareny... I tants i tants d’altres. Molts, dissortadament, en comptes de donar llum han donat fum i han deixat mal parat l’Evangeli! Quan algú diu: Això no fa Olor d’Evangeli; Sentintho molt, a vegades, tenen raó... Veniu Esperit Sant! Totes les religions haurien de servir per aconseguir una humanitat agermanada i feliç unida en una gran encaixada oberta a tothom. No hi ha cap creença que tingui dret a escapçar les altres. EL SER BONA PERSONA hauria de ser la divisa de totes. L’Esperit Sant s’ajoca en multitud d’ideologies que cerquen Déu de debò. Tots hau riem de beure a la font de l’Esperit de Déu que fa passar la set a tota la humanitat, tan dispersa i diversa com vulgueu, allunyada de totes les lleis que entrebanquen i conduïda només per l’Esperit de Déu. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 4
L'EVANGELI PAM A PAM Quan la humanitat surti del seu petit món avorrit, se senti estimada i sàpiga crear contactes vius i amistosos serà perquè l’Esperit Sant haurà pogut obrir de pal a pal les portes de l’Aula del seu Magisteri suprem amb l’assignatura que els mortals d’ahir, d’avui i de sem pre, hem suspès tantes vegades: QUÈ ÉS, QUI ÉS I ON ÉS. Quan la contesta no és gens complicada: ON HI HA CARITAT I AMOR, ALLÍ HI HA DÉU... Sebastià Codina i Padrós
Jordi Aguadé i Clos Ceramista Barcelona, 18/10/1925 22/05/2021
El ceramista Jordi Aguadé ha mort al norantacinc anys d'edat. Ha estat un dels referents de la ceràmica contemporània catalana i un mestre de ceramistes. Algunes de les seves obres poden veure’s a les façanes i interiors d’edificis d’arreu de Catalunya, entre ells la Sagrada Família. Aguadé, que tenia el seu taller de ceràmica al barri d’Horta (Barcelona), va crear el grup La Cantonada el 1955, juntament amb el decorador Jordi Vilanova, el joier Aureli Bisbe, el pintor Joan Vila Grau i l’arquitecte Jordi Bonet. Junts van protagonitzar unes quantes exposicions a ciutats com ara París, Munich i Nova York, entre d'altres. La seva trajectòria com a ceramista va començar a les Galeries Laietanes, aprenent de Llo rens i Artigas. A més de Barcelona, també va treballar a París i a Suècia. L’any 2015 la Generalitat de Catalunya va guardonarlo amb la Creu de Sant Jordi.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 5
LA CUINA DE CA LA QUIMA
Lasanya de carbassó
Ingredients per a 4 persones: 3 carbassons tallats a làmines amb un pelador. 2 ous. 2 cullerades de ricotta. 1 cullerada de formatge parmesà. 3 cullerades de mozzarella triturada. Sal i pebre. 4 cullerades de salsa de tomàquet.
Preescalfeu el forn a 180 °C. En un bol petit barrejeu la ricotta, la mozzarella i els ous. Sal i pebre a gust de cadascú. En una safata pel forn, escampeu una cullerada de salsa de tomàquet, poseuhi primer les tires fines de carbassó i la barreja de ricotta, mozzarella i els ous per sobre. Repetiuho fins a fer tres o quatre capes de cada. Per decorar, podeu posar l'última capa de làmines de carbassó en diagonal i unes sobre les altres en forma de creu com a la imatge. Afegiu el formatge parmesà i cap al forn durant uns trenta minuts. Deixeuho reposar deu minuts abans de servir!
Quimeta i Conxita Font Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 6
CAMPANADES
Santa Maria de Costoja El Vallespir Catalunya Nord
El monestir de Santa Maria de Costoja pertanyia a l’orde benedictí, i era annex a l’esglé sia del mateix nom. Va ser declarat monument històric de França el 1840. Està situat a l’extrem nord del que fou la cellera de Costoja, el recinte tancat medieval a l’entorn de l’església parroquial i del seu cementiri.
Història El lloc de Costoja és esmentat per primera vegada en un document del 936, en el qual Rotruda ven a Ava, comtessa de Cerdanya, vídua de Miró II, i al seu fill Oliba, un alou de Costogia. En l’acta testamentària d’un altre Miró II, comte de Besalú i bisbe de Girona, s’esmenta ja l’església de Santa Maria, els delmes de la qual foren donats a l’abadia de Santa Maria d’Arles. Poc després, era propietat de la comtessa Ermengarda quan el 988 aquesta en féu donació al seu espòs, el comte de Cerdanya i Besalú Oliba Cabreta, que tot seguit la transferí totalment a Santa Maria d’Arles, que hi constituí un priorat. L’edifici actual, promogut per l’abat Ramon I d’Arles, fou consagrat el 1142 pel bisbe d’Elna Udalgar de Castellnou, substituintne un de més antic. En aquesta consagració es dotà el poble de l’espai per a obrirhi el cementiri. El conjunt d’església i cementiri fou envoltat per les cases del poble, formant una cellera o sagrera. El 1168 es formà un cap breu, en un acord entre l’abat d’Arles, Ramon, i Bertran de Boada, que percebia drets a Costoja. En aquest capbreu s’esmenta in nostro cellario de Custodia. El 1267 es torna a esmentar la cellera, en aquest cas en el testament de Guillem Hug de Serrallonga, senyor de Serrallonga, Cabrenys i la Clusa. Després de fer un llegat a l’església de Costoja, or dena destruir el costell i l’argolla (instruments per a l’execució de condemnats) que havia Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 7
CAMPANADES fet construir a la cellera de Costoja, tot i reconeixent que no posseïa cap dret sobre les jurisdiccions penal i criminal del lloc, les quals corresponien a l’abat d’Arles.
L’Església És una església força espectacular, malgrat la seva aparent senzillesa exterior. D’una so la nau, coberta amb volta de canó lleugerament apuntada, amb la nau dividida en tres curts trams, amb arcs torals separantlos. Als peus de l’església hi ha un atri, també romànic, cobert amb volta de canó, com si fos un tram més de la nau, però constructiva ment separat. A la capçalera de la nau, l’absis semicircular està precedit per un tram de la mateixa alçada de l’absis, disposat com si fos un transsepte, amb capelles a banda i banda. Les solucions constructives d’aquesta zona del presbiteri són força complexes.
La portalada, una de les més belles del romànic de la Catalunya del Nord i del romànic català en general, és al frontis, a la façana de ponent, dins de l’atri; no co munica amb el carrer, sinó que forma el pas de l’atri a l’església. És una porta senzilla, sense decoració escultòrica, però formada per cinc arquivoltes en de gradació, timpà, una llinda llisa i dues columnes. Una altra porta s’obre en el mateix atri, cap a migdia, que és l’accés al temple des del carrer. També sense de coració, està format per tres arcs en de gradació, amb llinda i timpà.
Les tècniques constructives i la pedra utilitza da, amb una barreja de granit i pedra sorrenca vermellosa, tot amb carreus ben tallats, i amb l’ús de pedra tosca o travertí en els elements decoratius i obertures, remeten a una construc ció del segle XII, que correspon plenament a la consagració del 1142. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 8
CAMPANADES L’obra de ferro forjat És notable a Santa Maria de Costoja la presència de ferro forjat a dos llocs de l’església: la porta d’entrada des del carrer a l’atri, plena de volutes, bandes de ferro i forrellat amb petits caps d’animal en els extrems. L’altre element, molt destacable perquè en queden molt pocs, és la reixa que tanca l’accés al presbiteri des de la nau. Fa 9,5 metres de llarg per 1,7 d’alçada, i ocupa la totalitat de l’amplada de la nau. Es tracta d’una obra dels se gles XIII o XIV.
Detall de la forja de la porta. Segle XII
Situació
Absis
Extret de: ca.viquipedia.org totsonpuntsdevista.blogspot.com Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 9
PENSAMENTS CAÇATS AL VOL
Qui vulgui trobar la persona perfecte que la busqui en un altre món. De moment aquí no n’hi ha. Aquí tots estripats i apedaçats... Els joves tenen tot el temps i l’energia però no gaires diners, els adults tenen alguns diners i l’energia però no tenen gaire temps i els vells tenim alguns dinerons per fer la viuviu i força temps però molt poca energia... Gaudeix de la vida amb tot el que tens, en el moment que vius perquè no es pot tenir tot plegat i al mateix temps... Afanya’t abans no se’t faci tard... L’oblit mitiga els desenganys, el perdó enforteix, els records ens acompanyen, el seny ens guia i l’amor ens dignifica... La gent més feliç no és la que té el millor de tot, sinó la que fa el millor amb el que té... El veritable secret de la vida es troba en el saber treure coses positives d’un pilot de negatives... Cal buscar un bon pensament a punta de dia; ens pot ajudar a viure alegres de cap a cap de la jornada... Cada dia comença tot... El secret de la felicitat no és fer sempre el que ens agrada, sinó estimar una mica més el que fem... Mai no veurem la brillantor del sol si només mirem el dit gros del peu... Les coses més importants solen ser les que no ho semblen gaire...
Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 10
DITES POPULARS
Refranys sobre la collita
Aigua de Sant Joan, no dóna ni vi ni pa. Aigua per Sant Joan, celler vuit i molta fam.
Juny assolellat i ben tronat, any de molt vi i molt blat.
Per Sant Joan, agafa les espardenyes i fot el camp, si no, passaràs fam.
El juny formós és abundant.
D’olives, una per Sant Joan i cent per Nadal.
Aigua de juny primerenca, molts mals arranca.
Entre Sant Joan i Sant Pere, no posis batuda a l’era.
Pel Juny, la falç al puny.
De llana de Sant Joan, fes el teu abrigall.
Si plou per Sant Pere, ploura un mes darrere.
Per Sant Joan, creix l’arbre i creix l’infant.
Juny benigne i humit, de carreroles el prat n’és farcit. Al juny la pluja és lluny, i si plou, cada gota és com el puny.
Les herbes de Sant Joan tenen virtut tot l’any. Llaura per Sant Joan, si vols menjar bon pa.
Al juny corbella al puny i la roba lluny. Juny, Juliol i Agost, ni dona, ni col, ni most. La civada, com l’espelta, per Sant Isidre es desperta.
Per Sant Joan, el blat al camp; per Sant Pere, el blat a l’era. Tronada de Sant Joan, les nous corcades. Trons per Sant Joan, la collita reeixiran.
Si plou a primers de Juny, el bon temps és lluny.
Extret de: tematic.dites.com
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 11
RACÓ DE LA POESIA De Idomeni Presa pel tremolor, espaordida, amb el panteix bleixat de qui ha perdut l'alè en salvatge cursa, seies arraulida com un cuc en un talús als limits d’Idomeni, massa proper al reixat, a la frontera que l’obcecat exèrcit macedoni custodiava del pas dels refugiats. Recolzada en la soca d’un arbre sense vida, ressec i maltractat, corpresa per l’esglai, la por i la ràbia, senties dintre teu un foc intens que et corsecava el cor, la ment i l’esma, els genolls i les mans blindantte el cos de les bombes de gas, dels cops i els esbufecs i els alarits de pànic dels qui han perdut la llar, la terra, l’ànima, els pares i els germans, els fills i les arrels, dels que han fugit del foc per convertirse en brasa o pols de cendra.
Cruents i irreductibles dues llàgrimes van fugir dels teus ulls solcant la ingravidesa del desànim, camins d’enlloc per les galtes infectes de fang i de suor i de fluids d’imfàmia. En mig de la paüra i la impotencia, un jove fugitiu, sense país ni historia, es va acostar fins l’esvoranc on seies i amb les mans brutes i esquinzades del seu vestit de pròfug i de pària, va eixugar dels teus ulls les pesaroses llàgrimes, per tornar cautelós al seu recer i seguir tremolant, perduda la mirada més enllà de l’esglai, la por i la ràbia.
Pep Cortés Accèssit al Premi Grandalla de Poesia, dotat per Crèdit Andorrà, de la XL Nit Literària Andorrana 2017
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 12
RACÓ DE LA POESIA ENTONEM HIMNES, CANÇONS des del Cor de Vacarisses.
Entonem amb alegria himnes, odes i cançons que celebrin la proclama de Catalunya Nació!
El cor i la raó Hi ha una falsa esplendor de la certesa que sol viure a castells de gran façana, per més que de virtuts sempre engalana, per més que de mesura ja es disfressa. En canvi la veritat, per ben entesa, segueix a la raó més sobirana, és dels cims superiors la més llunyana més propera a camins de senzillesa. I quan el cor a les idees doblega enlluernat per metes lluminoses, és causa tan rotunda i poderosa que al pobre enteniment anul·la i cega. Destorba la emoció si s’anteposa i al més comú sentit guanya i relega, tapant la realitat disputa o nega la cara natural de tantes coses.
Per viles, serres i prades, terra endins i enmig del mar, amb la música cantada lluitem per la Llibertat. (bis) Homes, dones i mainada i gent gran, obrim el cor perquè units per l’estelada escampem la Pau al món. Amb la llum que ens irradia Catalunya resplendent trobarem l’estel que ens guia i foragita els mals vents. (bis) Aplegant costums, creences dels propers i els mes distants fem mosaic de ses vivències, que els uneixin nostres cants. Xavier Coderch i Vives
Pedro Puerma
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 13
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT La Biblioteca El Castell pionera en un projecte per la introducció de videojocs en el seu fons
JP La Gerència de Servei de Biblioteques de Diputació de Barcelona ha presentat a les jor nades a nivell nacional del Fesabid, diversos projectes innovadors que s’estan realitzant a nivell de xarxa, com ara el Laboratori de Ficció Digital, en el que la Biblioteca El Cas tell de Vacarisses porta treballant des de principis de 2020.
El projecte, que ha involucrat a 24 biblioteques seleccionades d’un total de 225 de la Xarxa de Biblioteques Municipals i en estreta col·laboració amb el CCCB, ha estat tute lat per l’especialista en la matèria Lucas Ramada Prieto. La nostra biblioteca ha sigut una de les dues triades per mostrar el Laboratori de Ficció Digital arreu, participant en el vídeo que podeu veure en aquest enllaç.
JP
Vídeo del Grup de Parcs i Biblioteques Parc Natural de Montserrat amb els 5 sentits
JP
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 14
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Obres guanyadores del 1r Concurs de microrelats de Vacarisses Biblioteca Municipal El Castell i Aula de Formació d’Adult@s de Vacarisses
Companys d’ànima Primer premi Pujava pel camí cap a les runes de l’antic Castell del poble. Les pedres amaga des entre les herbes enfiladisses feien aquell lloc especial. En travessar la porta, va sentir com un calfred li recorria tota l’esquena. La boi ra s’anava esvaint i deixava entreveure la figura d’un home recolzat al tronc d’una alzina mil·lenària. Com en un somni, una força inexplicable l’empenyia cap a ell fins a arribar al seu costat. L’agafà de la mà suaument i en aproparse, l’escalfor del seu cos la fongué fins a transformarla en part d’aquell arbre, mentre li xiuxiuejava: Som l’un part de l’altre. Kairós (Ana Soto Álvarez)
Les tres princeses Segon premi Tres velles amigues s’havien reunit a fer petar la xerrada sobre les seves aven tures en la vida. – Abans jo somiava viure en un castell, però ara que m’he fet arquitecta, disse nyo castells de somni, afirmà la Ventafocs ben ufana. – Doncs jo, prosseguí la Blancaneu una trencacors en opinió dels set nans he esdevingut una prestigiosa cardióloga que m’afanyo a guarir el cor dels pacients. Llavors, la Bella Dorment que portava un segle adormida per l’encanteri d’una bruixa apuntà: – Val a dir que estic embadalida del vostre èxit. Ja era hora que canviés l’entre llat dels contes. David (Ramón González Reverter)
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 15
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT FESTA MAJOR PETITA 2021 FESTIVITAT DE SANT FELIP NERI
Ballada de Gegants
Vermut amb corrandes
Una petitat mostra Amb tota la prudència i respectant les normes contra la pandèmia, durant la darrera set mana de maig s'han celebrat diferents ac tes culturals i lúdics, en motiu de la Festa Major Petita.
Tardes de música
Baixada de la Vaca Fotos: Pere Casas, Toni Masana, Amèlia Martínez i Albert Salamé
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 16
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Després de l’èxit obtingut per la petita guia "Plantes remeieres silves tres", el nostre col·laborador habitual Àngel M. Hernández Cardona ens ha sorprès amb dos nous títols de la col·lecció "Natura essencial", pro moguda per Farell, editorial de Sant Vicenç de Castellet.
La primera d’aquestes noves guies és referida a "Arbres silvestres" i compta amb fotografies de Joan Altimira Noguero, conegut escalador i divulgador de temes de natura. Consta de 57 fitxes d’arbres silvestres, amb fotografies il·lustratives i textos escrits en llenguatge planer. Es fa la descripció de l’arbre, s’indica la seva localitza ció, s’assenyalen les seves utilitats (fusta, llenya, carbó vegetal, fruits comestibles, tanins, resines, substàncies medicinals, etc.) i s’aporten diverses dades d’interès botànic, lingüístic o d’una altra mena. Recordem que els arbres, a part de les seves aplicacions concretes, són grans benefactors de la biosfera, perquè absorbeixen diòxid de carboni i desprenen oxigen, amb la qual cosa frenen l’efecte hivernacle i l’escalfament global. També són una font importantíssima d’energia renovable. L’altra guia recentment apareguda versa sobre "Fruits silvestres comestibles" i ha estat elaborada amb la col·laboració de Joaquim Pérez Raventós, membre de la Secció de Ciències Naturals del Centre Excursionista de Terrassa. Inclou 29 fitxes a doble pàgina amb un text entenedor i fotografies dels fruits i també d’altres parts de la planta, especialment fulles i flors. Les acurades descripcions i les dades sobre la localització i l’època de fructificació, juntament amb les fotografies, ajuden a identifi car els fruits comestibles i a no confondre’ls amb fruits metzinosos o simplement no comestibles. Respecte als usos alimentaris, s’indiquen, no solament les característi ques gustatives dels fruits i la manera de consumirlos, sinó també els seus valors nutricionals i dietètics, i els beneficis que reporten a la salut. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 17
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT DES DEL CINGLE. RECULL DE GOIGS
GOIGS A JESÚS LA PENTECOSTA Fou l’Amic de la gent pobre, pescadors, gent de pagès. Dels que estimen la justícia i que viuen del no res. 1 4 Pentecosta, cinquantena “Anireu per totes bandes de la Pasqua, jorn de goig, predicant el que us he dit, als jueus els recordava que s’esberlin les muntanyes les trifulgues del Mar Roig, i us abrandi l’Esperit, l’esclavatge de l’Egipte escampeu la Bona Nova i els abruptes de Moisès: del rodatge que heu après:” Dels que estimen la justícia Dels que estimen la justícia i que viuen del no res. i que viuen del no res. 2 Amb les portes barrotades l’amenaça els fa porucs. “Déu vos guard! M’envia el Pare”! És Jesús!. Amb els ulls clucs la suprema llanternada la basarda els ha malmès: Dels que estimen la justícia i que viuen del no res.
5 Pentecosta, la jornada, a la plaça, la Major, l’amic Pere fa l’estrena i els engalta el seu sermó. Tot un món no sap que passa, tots els pobles l’han comprès: Dels que estimen la justícia i que viuen del no res.
3 Esverats per la feresa i la por del món jueu quan es troben al Cenacle se’ls acosta el gran romeu: ”Déu vos guard! M’envia el Pare, escampeu el que heu emprès”: Dels que estimen la justícia i que viuen del no res.
6 Quan el públic l’aclamava va cridar terriblement: “A la Creu quan el penjàreu era el Fill del Déu Vivent. Fou un crim. Sou els culpables, no podeu fer el desentès:” Dels que estimen la justícia i que viuen del no res.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 18
VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT 7 Molta gent de totes bandes, fou un púbic ben segur, s’estrenava l’aventura al moment més oportú, començava el gran principi, el Foc Nou s’havia encès: Dels que estimen la justícia i que viuen del no res. 8 Inicien l’esbombada escampant per tot arreu l’abrandat Amor del Pare amb un crit en arameu esbotzat allà al Calvari “PARE MEU, NO M’HAN ENTÈS:” Dels que estimen la justícia i que viuen del no res.
Fou l’Amic de la gent pobre, pescadors, gent de pagès. Dels que estimen la justícia i que viuen del no res.
Sebastià Codina i Padrós
Pentecosta (part del retaule de Maria d’Aragó) 1597/1600 Doménikos Theotokópulos "El Greco" (15411614) Museo del Prado Madrid Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 19
DES DE VILADECAVALLS A la Georgina li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També li agrada molt escriure i ho fa, fidel als seus orígens, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.
HISTÒRIES VÀRIES Georgina Peroy Ribes
El cigne negre Una bonica història explica que els primers europeus que van arribar a Austràlia es van sorprendre perquè van veure alguns cignes amb el plomatge negre. Que aquests viatgers es topessin amb aquestes aus era un fet improbable, però va succeir. Al voltant d’aquesta metàfora, es va desenvolupar fa uns anys la teoria econòmica dels cignes negres, que explica que esdeveniments inesperats poden ocasionar con seqüències devastadores per als inversors. Un cigne negre: formosa imatge, malgrat designi un fet en principi terrible per desconegut. El brèxit, la crisi dels refugiats, i la pandèmia en són exemples. També ho serien alguns girs socials considerats posi tius, igualment impredictibles, com els resultats d’unes eleccions o el triomf d’una ideologia. Cap expert podria incloure’ls en l’esdevenir però, tanmateix, hi aparei xen sense avisar, com els girs imprevisibles i inevitables que es presenten també a la nostra vida personal. En una ocasió, vaig compartir una conversa aparentment informal amb unes bones amigues, a més d’excel·lents companyes de feina. Potser parlàrem de la vida, o de la família o de la felicitat, això no ho recordo. Però, al voltant de la tauleta rodona on preníem un cafè amb delit, va sorgir una frase que recordaré sempre. Una d’elles va confessar que, malgrat el patiment que havia hagut de suportar anys enrere, havia es tat capaç de tornar a riure. I no només de somriure —afegia– sinó de fer una bona ri allada quan menys s´ho esperava. L’altra la mirava i assentia en silenci, esbossant un somrís que no sols mostrava empatia sinó complicitat. Les meues amigues, a més del nom i la professió, compartien l’experiència més amarga que es pot tenir. Totes dues havien perdut fills joves després de patir una malaltia fulminant que no deixava espai a l’esperança. Un fet tan terrible i inesperat que no es podia tancar dins el propi patiment. Tan dolorós, que he d’admetre no ha Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 20
DES DE VILADECAVALLS ver sabut estar a l’alçada de la situació, esfereïda pel seu reflex. Però era ben cert el que deien en aquella conversa de tauleta de cafè, amb expressió endolcida pel record dels éssers estimats. Ambdues van ser capaces de tirar endavant, de trobar sentit a la vida, de retrobar la seua pròpia rialla. “I de riure fort i amb ganes, ja veus”. I de fer me riure a mi també, quan ho vaig necessitar. Havien après —explicaven— a fer pocs plans i tenir expectatives justes. Les havia vist alçarse poc a poc però amb fermesa, de vegades amb ulls tristos, però tirant sempre endavant. Vaig agrair la seva capacitat de mimetitzar amb l’entorn, oferint, com sempre havien fet, solvència i experiència a tots els nivells. Les admira va des d’una distància prudent, agraïda perquè em permetien compartir tristos mo ments sense mostrar tristesa. Les vaig veure al peu del canó un altre cop, deixant de preguntar perquès. Vam compartir un altre cop rialles de camaraderia, autèntiques i netes, sornegueres i mordaces quan convenia. Una sola paraula o una mirada furtiva ens valien per entendre’ns. De nou contra l’adversitat, de nou mirant amunt. D’elles vaig aprendre que sempre cal donarli a la vida una altra oportunitat. Perquè, a més de cignes negres, ben segur que ens reserva bones coses i cal estar preparat per rebreles. I ara, de lluny, però sempre presents, les he intuït reconfortades per les se ues persones properes. Equilibrada l’una, intenses les emocions de l’altra. Les ende vino serenes i felices, assumint les limitacions i acceptant la part negativa del moment present. Amb filosofia l’una, amb un exabrupte conciliador l’altra. Les visu alitzo llegint aquest text, somrients les dues. Aviat, molt aviat, alguns cignes negres volaran amunt, i mentre mirem al cel veurem volar, un cop més, les cigonyes blanques.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 21
DELS DIARIS
Madrid, 1 de maig de 1766. Fa 255 anys. Pablo de Olavide y Jáuregui, intendent dels quatre regnes d’Andalusia, presentava al rei Carles III el seu projecte de “Colonización de la Tierra del Fuego” (a l’extrem sud del continent americà), que, després d’un breu debat, es re formularia com el projecte de “Colonización de los desiertos de Sierra Morena y de Écija” (al sud de la metròpoli hispànica). El projecte Olavide seria una empresa on els catalans i els va lencians (a través de la figura d’Antoni de Capmany, el gran il·lustrat català de l’època i amic personal d’Olavide) tindrien un protagonisme destacat. Pobles de nova creació, com La Caro lina, s’omplirien de catalans i valencians, i el català seria una més de les diverses llengües d’aquelles primeres comunitats.
El projecte “Nuevas Poblaciones de Andalucia” Olavide va projectar la creació de divuit nous pobles que serien emplaçats sobre el traçat de camí ral de Madrid a Sevilla i, més concretament, a Sierra Morena (entre el congost de Despeña perros, al nord, i Bailén, al sud) i a la comarca d’Écija (entre les valls dels rius Guadajoz, a l’est, i Genil, l’oest). Aquestes àmplies extensions eren del patrimoni reial, estaven despoblades (i, per tant, no generaven recursos per a les ruïnoses arques públiques espanyoles) i, a més, en el cas de Sierra Morena, eren refugi de bandolers que perjudicaven la seguretat i el comerç. L’il·lustrat Olavide (que seria una de les figures més controvertides de la seva època, a causa dels seus freqüents enfrontaments amb la Inquisició) va imaginar un nou model productiu basat en la peti ta i mitjana propietat que volia posar a debat la xacra del latifundisme nobiliari andalús. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 22
DELS DIARIS Els primers colons Inicialment, Olavide va recórrer a colons centreeuropeus. Va comissionar un aventurer bavarès anomenat Johann Kasper Thurriegel, que, aprofitant la terrible crisi que en aquells moments as solava Centreeuropa, va reclutar milers de famílies (unes set mil vuitcentes persones) a Baviera, Flandes i el Piemont. L’avariciós Thurriegel, que cobrava a tant per reclutament, no va ser gens rigorós en la selecció. Aquesta seria una de les causes que explicaria el fracàs inicial d’aquella operació. També els atacs armats dels terratinents andalusos, que veien en aquells pobres colons una amenaça al seu poder econòmic i polític, hi van contribuir. El cas és que, passats dos anys del primer establiment (1770), les baixes i les desercions (pel rigor del clima andalús i per les bales dels terratinents andalusos) havien reduït a la meitat el contingent i l’ocupació inicials.
Mapa d'Andalusia (1776), obra del cartògraf Antonio Zatta / Font: Cartoteca de Catalunya
Els colons catalans i valencians En aquest punt és on entren en joc els colons catalans i valencians. Olavide, estafat per Thurrie gel i incapaç de contenir la violència dels terratinents, va decidir recórrer a pagesos catalans i valencians, confiant que no tindrien tants problemes d’adaptació climàtica, i que se sabrien de fensar millor de la violència senyorial andalusa. Per a aquesta tasca va comptar amb la col·labo ració del seu amic Antoni de Capmany, un curiós personatge d’aquella pintoresca il·lustració espanyola que amb una mà predicava als quatre vents la “laboriosidad” dels catalans i amb l’al tra proclamava que el millor que es podia fer amb la llengua catalana era “dejarla morir con dig nidad”. Olavide i Capmany van promoure l’emigració d’uns 3.000 catalans i valencians a Sierra Morena, procedents de les comarques del pla de Lleida i de la muntanya d’Alacant. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 23
DELS DIARIS En quines condicions van ser establerts els colons catalans i valencians? Els colons catalans i valencians van ser establerts en les mateixes condicions que els seus prede cessors bavaresos, flamencs o piemontesos: a cada família se li va lliurar cinquanta faneques de terra (unes quatre hectàrees) i un petit ramat (porcs, ovelles, gallines). I se’ls va eximir de pagar impostos durant deu anys. Però, amb la participació de catalans i valencians, l’ambició d'Olavide i Capmany va pujar un graó: van preveure la creació d’un aparell de fabricació que havia de complementar —i, fins i tot, liderar— l’activitat econòmica de las “Nuevas Poblaciones”. I Cap many, l’home d’Olavide a Catalunya, va reclutar un contingent de trenta famílies menestrals ca talanes originàries de Barcelona i de Reus, que van ser establertes a La Carolina amb la missió de crear dues fàbriques: una de llenços de lli i una altra de cardats de llana.
Pablo de Olavide, Antoni de Capmany i Kasper Thurriegel Fonts: Universitat Pablo de Olavide, Casa de la Llotja i Instituto de Estudios Jienenses
El català a Sierra Morena Els catalans i valencians, tot i el paper decisiu que juguen en la recuperació del projecte, sempre van ser una minoria cultural en aquell micromon de colonització. Però molt actiu. El català seria —amb el bavarès, el való i el piemontès— una de les quatre llengües d’aquell curiosíssim i plural micromon de la colonització. Una riquesa cultural que es va començar a esberlar quan els bisbes de Jaén van enviar legions de rectors a “evangelitzar” en la llengua de l’imperi aquella massa d’es trangers i d’espanyols “no assimilats” (en la terminologia del règim). L'obertura del projecte a la població andalusa —a partir de 1780— faria la resta. Però, a Sierra Morena i sobretot a La Caroli na, el català seria una llengua viva fins ben entrat el segle XIX. Encara, a mitjans del segle XIX, els viatgers de l’època destacaven que a Linares “las mujeres se visten a la catalana”. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 24
DELS DIARIS Els catalans en la costa atlàntica andalusa Molt abans d’Olavide i del seu projecte, els catalans ja havien posat el peu a Andalusia. Durant la centúria del 1400, grups importants de comerciants catalans s’havien establert al port fluvial de Sevilla; i un formidable contingent de militars catalans —de l’entorn de Ferran el Catòlic— havien arrelat a Granada. Però, a la vigília del projecte Olavide, un grup de pescadors del Maresme havia protagonitzat una colonització espontània a la costa atlàntica andalusa. Pels pescadors de Mataró, de Canet, de Calella i de Sant Pol, aquella costa no era un paisatge desconegut. De fet, la sovintejaven com a mínim des del 1715, quan la visitaven per a comprar (o pescar) i salar bacallà. Precisament, en aquella costa, els pescadors catalans del Maresme hi havien creat petites factories que només ocupaven durant la temporada de compra o pesca i salaó del bacallà.
Plànol de La Carolina (1775) / Font: Instituto de Estudios Jienenses
Els pescadors de La Figuereta Però, a causa del terratrèmol de Lisboa (1755), aquella costa havia vist lleugerament modificat el seu dibuix: havia sorgit una nova illa al delta del Guadiana (a tocar de la frontera hispanopor tuguesa), que seria el punt d’inici de la colonització catalana de l’Atlàntic andalús: Isla Cristina. Efectivament, l’any 1757 (dos anys després del devastador terratrèmol i nou abans del projecte Olavide), Josep Faneca, pescador de Mataró, i la seva família es van establir en aquella illa per a Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 25
DELS DIARIS recuperar la fàbrica de salaó i donarli un ús permanent. Serien els pioners d’un moviment mi gratori procedent de la costa catalana i valenciana, format bàsicament per gent del món de la mar, que culminaria amb la creació d’un poble, que va ser anomenat la Figuereta, oficialitzat en la forma castellana La Higuerita, nom primigeni de l’actual municipi d'Isla Cristina.
El català de la Figuereta A diferència del que va passar en les colonitzacions dirigides d’Olavide, els catalans i els valen cians van ser l’únic col·lectiu d’aquella empresa espontània i el català va ser l'única llengua d’a quella comunitat. Des de l’inici de la seva història, la Figuereta es va incorporar a aquesta curiosa nòmina d’illes lingüístiques catalanoparlants escampades pel món. Com l’Alguer (al du cat independent de Savoia), SaintAugustine (als Estats Units) o Montserrat (a les Províncies Unides de Río de la Plata) que van resistir la descatalanització amb més o menys fortuna. El ca talà de la Figuereta (molt probablement amb una forta influència fonètica del castellà d’Andalu sia occidental, que en l’actualitat resultaria singularment exòtic) resistiria l’espai temporal de tres generacions: avis, pares i nets; catalans d’Andalusia, andalusos de llengua catalana.
L'Isla Cristina, a tocar de Portugal, va ser fundada per pescadors catalans, en concret per Arnau, de Canet de Mar, patró de pesca, que es va establir allí el 1756, i a qui seguiren altres catalans i valencians. El 1757, Josep Faneca, de Mataró, que era llavors l’únic habitant, ja que els altres estaven absents, va descobrir aigua potable. El primer magatzem el va construir Anton Salerich. Els noms de molts alcaldes reflecteixen l’origen català de la població (Antoni Roselló, Joan Martí, Joan Travé...). En aquesta època l’anomenaven La Figuereta o La Higuerita, en referèn cia a una petita figuera propera al pou d’aigua potable. El 1802 es va convertir en municipi, pre nent la capitalitat de l’antic municipi de La Redondela, i el 29 de gener de 1834 pren el nom d’Isla Cristina, en agraïment a la Reina Maria Cristina per l’ajuda prestada quan un brot de còle ra va afectar a gran part de la població.
En l’actualitat, l’emprempta catalana en cara és visible en els cognoms de bona part de la població i en alguns elements del lèxic local, com ara acheta (aixeta), lota (lotja), botica (botiga) o coca, tot i que és una típica població andalusa. Google Maps
Extret de: ca.wikipedia.org
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 26
DELS DIARIS
Siurana El darrer reducte àrab a Catalunya Any 1153, fa 868 anys. Les tropes de Bertran de Castellet, cavaller vassall de Ramon Berenguer IV, comte independent de Barcelona, entraven a Xibrana (a la serra del Montsant, al nord del Priorat, i ac tualment anomenat Siurana).
Amb la presa de Xibrana, queia el darrer reducte islàmic al nord de l’Ebre dels dominis comtals barcelonins. Xibrana havia resistit l’empresa conqueridora barcelonina de la Ca talunya Nova —iniciada un segle abans— en bona part pel seu privilegiat emplaçament defensiu: estava situada al caire d’un tossal que només tenia un accés possible. La plaça de Xibrana havia estat fortificada pels àrabs durant el segle IX i havia estat go vernada per diverses nissagues de valís d’origen autòcton (oligarquies hispanovisigòti ques que s’havien islamitzat i arabitzat durant la conquesta àrab de la Península). Durant els tres segles de dominació musulmana, el castell de Xibrana havia estat una plaça de gran valor estratègic que tenia la funció de controlar la regió muntanyosa situada entre les grans places àrabs de Làrida (Lleida) i Turtuixa (Tortosa), i el Camp de Tarragona, “terra de ningú” entre el comtat de Barcelona i el regne taifa de Saragossa. Segons la tradició, que va néixer poc després de la conquesta catalana de la plaça, l’es posa de l’últim valí de Xibrana va ser la darrera supervivent entre els resistents àrabs. Però, i sempre segons la tradició, veientse perduda en mans dels guerrers cristians, va muntar el seu cavall i es va llançar per un penyasegat. Posteriorment a la conquesta ca talana, Siurana va ser repoblada amb cristians de la Segarra i el Solsonès, i convertida en la capital de la batllia de les muntanyes de Prades, origen de la casa comtal de Prades, tí tol vinculat, durant segles, als infants de la casa comtal barcelonina. Marc Pons (El Nacional 29/04/21) Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 27
RACÓ DE CONTES I LLEGENDES
Lo tarter dels minairons
L’hereu de la Borda del Feu, una masia de la Guàrdia d’Ares, tenia el canut dels minairons. Un matí anava amb el seu mosso a la fira d’Organyà per comprar una mula. Quan ja eren a la Collada del Pi llat, l’amo es va recordar que s’havia descuidat el ca nut a casa i hi va fer tornar el mosso: —A sota del meu matalàs —li va dir—, hi trobaràs un canutet d’agulles. Véslo a buscar, però sobretot, no l’obris. No el destapessis per res del món! El mosso, cames ajudeume, va tornar a la ma sia. Va agafar el canut i, picat per la tafaneria, va vo ler esbrinar què coi hi guardava el seu amo allí din tre. De tornada, quan tot just havia travessat el barranc, va obrir el canut. En traure el tap, va sortir un raig de minairons que feia feredat de sentir: «Què farem, què direm? Què farem, què direm?», brunzien neguitosos davant dels seus nassos com un eixam de mosquits. El mosso, tot desconcertat, no sabia cap on girarse. Finalment se li va ocórrer de dir: —Agafeu tots els rocs que trobeu i atartereulos allà dalt. Com emportats pel follet, els minairons es van afuar cap a l’indret que el mosso els assenyalava i, en un batre d’ulls, hi van traginar totes les pedres de la muntanya. Immediatament, van tornar a arremolinarse damunt del seu cap: «Què farem, què direm? Què farem, què direm?», rondinaven cada cop més neguitosos. —Doncs ara... —rumiava el mosso—. Doncs ara, fiqueuvos dintre del canut! En un ai, van colar tots per l’ull del canut, com si se’ls xuclés un remolí del riu. El mosso va enroscar el tap ben enroscat i va respirar tranquil. Encabat, va continuar el camí, fins que va trobar l’amo que ja l’esperava a l’Arreposador de Cabó. L’endemà al matí, l’amo treia foc pels queixals. —Què reïres de Déu me’ls hi vas fer fer ahir als minairons? —Jo? No re... No el vaig pas obrir, el canut —bal bucejava el mosso. —No ho neguis, que bé m’ho he prou trobat aquesta nit. Estaven xops de suor. —Perdoneu la meua tafaneria —va confessar fi nalment el mosso—. No sabia què mana’ls, i al final, els vaig dir que traginessin rocs. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 28
RACÓ DE CONTES I LLEGENDES —Doncs tu sí que has tornat a nàixer, xicot! Si no els haguessis manat cap feina, t’haurien fet la pell allí mateix. Des de llavors, l’indret del bosc on van actuar els minairons, es coneix com el Tarter dels Minairons. Són unes garberes de rocs i camals, allargassades com un riu i situades al mig del bosc, a l’altre cantó del bar ranc de la masia del Feu.
A l’Alta Ribagorça, dels minairons en diuen diablorins; al Pallars, a Andorra i a l’Alt Urgell, reben el nom de minairons —amb les variants de manairons o menai rons—; i encara, en altres indrets meridionals, més allunyats del Pirineu, són cone guts per femilians. Tots aquests noms es refereixen a uns mateixos éssers diminuts que algú guarda tancats din tre d’un canut d’agulles. Sobre la natura real d’aquests és sers, també hi ha diversitat d’opinions. Alguns padrins en diem cuques, així en general, sense aclarir per exem ple, si aquestes bestioletes poden volar o no. Altres diuen que són com un eixam de mosquits petitíssims, gairebé in visibles. N’hi ha que prefereixen compararlos amb els bo rinots, a causa de la brunzidera que fan en sortir del canut. Ningú no dubta, però, que són tan remenuts que en un canut de canya n’hi caben a milers i que quan hom el destapa, surten delerosos exigint un treball. En fi, que són un corcó de feina, encara que no siguin ben bé corcs. Extret de: blocfpr.blogspot.com Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 29
INDRETS PROPERS
Històries manresanes
La milcentenària Casa de la Culla De la vinya a la llegenda negra (10092009) La privilegiada ubicació de la casa de la Culla dalt d’un turó i dominant la plana li va donar el seu nom, que té la mateixa etimologia que cogulla o cogulló. El primer document que s’ha trobat amb el nom de la Culla és el pergamí d’un testament datat de l’11 de desembre del 1009. La major part de l’edifici actual correspon al mas medieval d’entre els segles XIII i XV, però la prova documental més antiga de l’existència de la casa és del segle XIV. El pergamí que testimonia els 1000 anys de la Culla: "En nom de Déu, Jo, Gelmir, i la meva dona, Trasgonça, donants. Concedim i donem a la casa i cenobi de Sant Benet mit ja mujada de vinya, de la nostra propietat, que pervingué a nosaltres, a mi Gelmir, del meu pare, i a mi, Trasgonça, per la meva dècima. I aquesta mitja mujada de vinya és al comtat de Manresa, dins dels seus termes, al lloc que anomenem la Culla. I aquesta mitja mujada de vinya afronta, a llevant, amb la vinya d’Unifred i amb la roca que hi ha; de migjorn, amb la vinya de Miró; de ponent, amb la terra de Sant Benet; del nord, amb la vinya de Miró. Fet aquest document de donació a 3 idus de desembre de l’any 14 del reg nat del rei Robert. Signa, Gelmir, signa Trasgonça, que aquesta carta de donació fem i demanem als testimonis que signin. Signa, Miró. Durand, clergue, signa".
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 30
INDRETS PROPERS Identificable per la seva torre de defensa aixecada com a punt de guaita de la ciutat de Manresa en moments de conflictes bèl·lics, el segle XVI la Culla ja era una de les masies més riques de Manresa. Les seves terres s’estenien per tot el pla de cal Gravat, la Balconada i Bufalvent, fins a la vora del Pont de Vilomara. En total, devien ser cap a 350 hectàrees dedicades, sobretot, a la vinya, l’olivera i els cereals. Punt de pas obligat en el camí ral de Barcelo na a Manresa. La casa estava inclosa en la ruta de la cari tat de Sant Ignasi durant la seva estada a la ciutat. La creença popular era que sant Ignasi passava moltes hores d’oració al peu de la creu de la Culla. A mitjans de segle XIX, quan la fil·loxera va devastar les vinyes de França i la plaga encara no havia arribat a Catalunya, es van plantar ceps a totes les terres de secà de la Culla. Per això, el 1865 es van ampliar les instal·lacions de la casa dedicades a l’elaboració de vi. Les seves cinc tines de grans dimensions tenien capacitat per emmagatzemar 85.000 litres de vi. Més endavant, la crisi de la fil·loxera va provocar que la casa quedés deshabitada. Per això, durant dos anys, va allotjar una comunitat de caputxins expulsats de França. Al final del segle XIX, Joan Pelfort, president de la diputació de Barcelona, va comprar la finca. La família hi passava llargues temporades, però era habitada permanentment per masovers. La tragèdia d’un matrimoni de masovers va crear la llegenda negra de la casa de la Culla. Cap al 1920/1921 es varen contractar el matrimoni format per Joan Guixé i Lluïsa Oliveras com a nous masovers, dels que es deia que eren maçons o espi ritistes. El 22 de març del 1923 es va trobar el cadàver de l’home al costat dels ramals de la Séquia. El 9 de maig es va trobar assassinada la dona dins la casa, el costat de la pica de l’oli. Els fets van donar peu a les històries de bruixeria i fantasmes que habita ven la casa. Pel que sabem, mai es va aclarir la veritat. En el lloc precís una pedra gra vada amb una creu, les inicials JG i la data encara ho recorda. D’aquests fets en derivaren ràpidament històries de bruixes i fantasmes que vivien a la Culla, de manera que hi hagué dificultats per a trobar masovers disposats a anarhi a viure. Aquestes connotacions misterioses són encara presents a la memòria popular de Manresa. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 31
INDRETS PROPERS Del 1929 a 1950 la família Cornet va habitar la casa com a llogaters. No vivien de la ter ra, encara que tenien bestiar i conreaven un hort per a autoconsum. La casa es conserva va, però en aquests anys no s’hi van fer obres. Els propietaris només hi venien al setembre, per la verema. A partir de 1940 les terres de la casa s’anaren reduint per les vendes i les seves vinyes anaven sent engolides pel creixement urbanístic de Manresa. Des del 1980 la masia és propietat de l’Ajuntament de Manresa i és gestionada pel Con sell Comarcal del Bages. A més de la seu del Consell Regulador, hi ha també el Camp d’Aprenentatge, unes instal·lacions educatives que cada any visiten centenars d’escolars de tot Catalunya. A més de visitar les mines de sal de Cardona i conèixer el funciona ment d’un hort i una casa de pagès, els alumnes de tot Catalunya poden conèixer com es fa el vi i ara també poden visitar l’exposició.
L’any 1982, La Culla obre les portes com a centre d’educació am biental amb el nom de Casa de la Natura del Bages.
Jordi Bonvehí i Castanyer historiesmanresanes.cat
Amb el suport de difussió de:
AJUNTAMENT DE VACARISSES
BIBLIOTECA EL CASTELL
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 32
INDRETS PROPERS
BALMA DE CAN SOLÀ EL BRUC (ANOIA) Situació: Per l’A2 en direcció a Igualada, un cop passat el poble del Bruc i just abans d’arri bar a l’hotel del mateix nom, cal seguir el desviament de Can Massana i Montserrat (B111) i de seguida trobem, a l’esquerra, l’accés de l’antiga carretera NIIa del coll del Bruc. Cal seguirla fins molt poc abans del km. 572, on a la dreta trobem l’accés a la urbanització Montserrat Park i just davant, a l’esquerra de la carretera surt un camí que, en poc més de 5 minuts, ens porta a la balma. Cal dir que trobar un lloc per aparcar a prop pot ser complicat. Una altra manera d’arribarhi tot fent una bonica passejada és des de la gasolinera el Bruc, situada en l’A2, just desprès del túnel, en direcció a Barcelona. Sortim del da vant de la gasolinera seguint el gran aparcament en direcció al túnel, anem paral·lels a l’autovia i desprès per una pista de terra que puja lleugerament, passem per sota l’autovia (8 min) i un cop a l’altre costat continuem pel camí que segueix per la vora del bosc i que agafem darrera d’un petit talús de terra, anem guanyant alçada de for ma decidida. Trobem un camí transversal (14 min) que seguim cap a la dreta, amb senyals de color groc. De seguida deixem un corriol a l’esquerra que s’endinsa cap el bosc i als pocs metres abandonem dos camins a l’esquerra, en un d’ells hi ha un rètol que ens avisa del perill d’abelles, seguim doncs la pista que enlairada va paral·lela a l’autovia. Cal estar atents (19 min) ja que cal deixar la pista per seguir per un ben marcat camí que surt a l’esquerra amb un cadenat, seguim les senyals grogues i arribem a la bal ma de Can Solà (30 min). Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 33
INDRETS PROPERS
Descripció: Estem en un lloc força feréstec, al davant d’una balma espectacular de 120 metres de llargada, una fondària màxima de 35 metres i una alçada d’uns 15 metres, a més a més en el sostre extraplomat de 34 metres s’hi han obert 10 vies d’escalada de gran dificultat, molt cobejades pels escaladors. Es calcula que la superfície total aixoplugada és de 3150 metres quadrats. Del fons de la balma, arran de la paret, brolla aigua d’un petit forat, originant una concreció de pedra tosca al seu voltant; segons l’època de l’any la font pot esdevenir abundosa o pot quedar eixuta. Sembla ser que antigament, aquesta font, dita de Can Solà, ali mentava un gran dipòsit que s’utilitzava per regar les feixes de conreu que s’estenien sota l’antiga carretera a Igualada. Tanmateix hi ha les restes d’un vell corral on s’hi havia guardat el ramat.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 34
INDRETS PROPERS
Extret de: trogloditisme.blogspot.com Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 35
COL·LABORACIONS
Aportacions documentals al rectorologi de Vacarisses (II)
Àngel Manuel Hernández Cardona Acta de la visita pastoral de 1627, quan era rector Josep Ayats.
A part d’aquestes aportacions procedents de diversos arxius, també són una important font d’informació les visites pastorals dels bisbes de Vic a la parròquia de Vacarisses, les quals ja van merèixer un seguit d’articles en aquesta mateixa revista. En la visita feta el 21 de febrer de 1627 pel canonge Joan Barrera, visitador per delegació del bisbe Pere Magarola, és esmentat el rector Josep Ayats (Vacarisses, balcó de Montserrat, 600: 5254). El 3 d’octubre de 1666 va visitar Vacarisses el bisbe Jaume Copons, quan era rector Josep Ferreres (Vacarisses, balcó de Montserrat, 605: 3941). En la visita pastoral del bisbe An toni Pasqual del dia 7 de desembre de 1686, es fa referència a un personat fundat el 1603 pel rector Fructuós Vives (Vacarisses, balcó de Montserrat, 606: 3841). Respecte a mossèn Josep Ferreres (escrit també Farreras, Ferreras i Farreres), li vaig dedicar tres ar ticles amb ocasió de la celebració del cinquè centenari del naixement de sant Felip Neri (Vacarisses, balcó de Montserrat, 567: 3032; 569: 2527; 571: 2833). Aquest rector va promoure la devoció al patró secundari de Vacarisses (s’hi celebra fins i tot la Festa Major petita) i també va fer construir la capella de Sant Felip Neri, al mas de les Ferreres, de Re llinars, d’on ell era oriünd. 1608
En una partida de matrimoni s’indica que el 1608 era rector de Sant Feliu de Va carisses Fructuós Vives. (APOM, Sacramentals 17, Matrimonis 1, fol. 111)
1629
El 28 de novembre de 1629, Jaume Nadal, “chirurgus villæ Olesiæ”, reconeix al reverend Josep Ayats, prevere i rector de Vacarisses, que ha rebut vuit quarteres de blat, com un mutu fet per “bono amore” i sense interès, i assegura que les hi tornarà el primer de maig vinent. (ACA, Notarials Llobregat 777, Protocol de l’any 1629 del notari Jaume Castellet, fol. 41v) Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 36
COL·LABORACIONS 1637
El 19 de gener d’aquest any, Benet Mimó confessa que deu 24 lliures al “Rt mô Fran cesch Oriol preuere y rector de la parrochial isglesia de St Pere y St Feliu de Vacaris ses”. (AHMOM, capsa A10, Manual dels anys 16311641, fasc. 5, fol. 11r11v)
1648
Josep Ferreres és rector de Sant Pere i Sant Feliu de Vacarisses. (APOM, Sacra mentals 17, Llibre de matrimonis 1, fol. 111r)
1658
És esmentat Josep Ferreres, rector el 1658. (ACVOCAHT, Fons notarial d’Olesa 1100, Manual del notari Bonaventura Serra dels anys 17731774, fol. 388)
1661
Josep Ferreres era rector de Vacarisses l’any 1661. (ACVOCAHT, Fons notarial d’Olesa 1082/2, Manual del notari Josep Singla dels anys 17281730, fol. 35r36r)
1684
L’any 1684 era rector de Vacarisses Felip Vilomara. (ACVOCAHT, Fons notarial d’Olesa 1100, Manual del notari Bonaventura Serra dels anys 17731774, fol. 59r)
1690
Vers aquest any, Francesc Poguí [o Poquí] “fué rector de la parroquia de Vaca rissas, y despues canónigo penitenciario de Vich”. (Torres, A. “Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de escritores catalanes”, Barcelona, 1836, pàg. 493)
1696
El 18 de desembre de 1696, Josep Vila era rector de Vacarisses, segons un document notarial del 27 de febrer de 1763. (ACVOCAHT, Fons notarial d’Olesa 1088, Ma nual del notari Josep Singla Brugueras dels anys 17611763, fol. 227v228r)
Capella de Sant Felip Neri, a Rellinars, erigida per mossèn Josep Ferreres. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 37
COL·LABORACIONS
CURIOSITATS:
La crema catalana
Diu la llegenda que un bon dia un bisbe va anar a visitar un convent. Les monges van voler ob sequiarlo amb un flam, unes postres que havien fet en moltes ocasions i per les quals eren cone gudes arreu del territori. Nervioses per la categoria del seu convidat, però, aquell dia el flam els va quedar massa líquid i van provar d’esmenarho afeginthi una capa de sucre cremat. Quan li van oferir aquell flam desafortunat al bisbe, el sucre encara era ben calent. Ell, golafre, no s’hi va poder resistir i se’n va endur una cullerada a la boca: “Crema! Crema!”, va exclamar de se guida, sense saber encara que acabava de batejar aquella improvisada elaboració culinària. Unes postres molt antigues Sigui com sigui, aquesta anècdota no és més que una simpàtica ocurrència de l’imaginari popu lar. El que sí que sabem del cert és que la crema catalana és una de les postres més antigues del país. A certs receptaris medievals escrits en català, com ara el 'Llibre de Sent Soví' (1324) o el 'Llibre del Coch' (1520), ja hi apareix, sota el nom de llet cuita o lluixell, elaboracions fetes a partir de llet de cabra i ous que podrien serne precursores. Al 'Calaix de sastre', un extensíssim dietari escrit entre el 1768 i el 1819 per Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, es fan di verses referències a la crema catalana. En tot cas, no entrarem a debatre sobre si és més antiga la crema catalana o la crème brûlée, que és esmentada per primera vegada l'any 1691 i que està fe ta al bany maria amb nata, ous sencers i vainilla (per fer crema catalana utilitzem llet, rovells d'ou i canyella). Les primeres receptes documentades El procés d’elaboració d’aquestes postres icòniques de la cuina catalana no ha canviat gaire al llarg del temps. Cal tenir en compte que les primeres receptes documentades ja incloïen el toc de Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 38
COL·LABORACIONS llimona i de canyella, dos productes molt utilitzats en la gastronomia àrab. L’historiador Jaume Fàbrega apunta que tradicionalment era habitual servir la crema en safates de porcellana o de pi sa. “A vegades no es cremava”, explica, “i aleshores es podia decorar amb sanefes, inscripcions, etc., fetes amb la mànega de pastisseria a base de xocolata, merenga, etc.”. Antigament, la crema catalana estava reservada al 19 de març, dia de Sant Josep (de fet, també se la coneix com a crema de Sant Josep). Avui en dia, la tradició es manté però s’ha tornat més laxa. Per sort nostra, se’n consumeix tot l’any i ha obtingut una plaça fixa a les cartes de postres de molts restaurants! Extret de: cuina.cat
El llibre de Sent Soví El "Llibre de totes maneres de potatges de menjar", més conegut com a "Llibre de Sent Soví" (1324) és un receptari medieval d'autor anònim redactat en català. És un dels manuscrits més antics d'Europa, el primer receptari conegut de cuina catalana i un dels receptaris europeus més antics escrits en una llengua diferent del llatí. Conté més de duescentes receptes. Va ser un dels receptaris de més influència a Europa i algunes de les seves receptes van ser copiades al se gle XV en dos receptaris italians, el Libro di arte coquinaria, que considera que els cuiners cata lans són els millors del món, i Platina de honesta voluptate et valetudine, i d'aquests receptaris copiats als de la resta del continent. També es poden trobar algunes de les seves receptes en un altre llibre de cuina català, el "Llibre d'aparellar de menjar". Fou publicat per primera vegada el 1952 per Lluís Faraudo i de SaintGermain, editor de molts altres textos medievals. El 1979 en Rudolf Grewe va publicar el llibre recons truint dos manuscrits antics trobats a Valèn cia i a Barcelona. Actualment, un manuscrit es conserva a la Universitat de València i un altre al CRAI de la Universitat de Barcelona que es pot consultar en versió digital al portal de la Bi blioteca Patrimonial Digital de la Universi tat de Barcelona (BiPaDi).
'Opera nova chiamata Epulario' (Venezia 1518) attribuïda a Giovanni de Rosselli. Es tracta en realitat del 'Libro di arte coquinaria' del mestre Martino.
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 39
COL·LABORACIONS El Llibre del Coch El "Llibre de doctrina per a ben servir, de tallar y del art de coch ço es de qualsevol manera, potatges y salses compost per lo diligent mestre Robert coch del Serenissimo senyor Don Ferrando Rey de Napols", més conegut com a Llibre del Coch, és un receptari català del segle XVI escrit pel mestre Robert i del qual la primera impressió que actualment es guarda és de l'any 1520, en català i a Barcelona. Inclou sobretot receptes de la cuina catalana del moment, algunes extretes del Llibre de Sent Soví, i també algunes de cuines veïnes, com l'occitana i la italiana (cal tenir en compte que la Corona d'Aragó, en aquella època, s'havia estès cap al nord est de la Mediterrània). Malgrat no incloure receptes castellanes, va tenir un enorme èxit també a Castella, es va traduir al castellà el 1525 i es va reeditar en aquesta llengua diverses vegades. Es considera de gran valor per a conèixer la gastronomia del Renaixement. No s'ha de confondre aquest llibre amb un altre menys conegut, que també parla de cuina catalana i que es diu "Llibre del Coch o del Ventre de la Canonja de Tarragona", redactat l'any 1331 per Guillem Clergue, majordom de Guerau de Rocabertí.
És el primer llibre de cuina imprès en català. A la Biblioteca Nacional de Catalunya se'n conserva una edició impresa a Barcelona el 15 de novembre de 1520, la més antiga que es coneix. El llaminer rei Carles I va demanar expressament que fos traduït al castellà i en aquesta llengua va ser editat per primer cop el 1525 a Toledo. Se’n conserven unes set edicions en català i deu en castellà. Una xifra extraordinàriament alta si es té present que cada edició comportava entre 300 i 1.000 volums. És el que en dirien en l’argot editorial un “long seller”, que ha sobreviscut amb diverses adaptacions, incorporacions i modificacions. El Mestre Robert va voler amb aquest llibre anar més enllà de les receptes de cuines i proposa un gran manual d’instruccions de la cura de la casa, de la majordomia, de la compra i de la logística del manteniment i la intendència de les cases i palaus. Extret de: ca.wiquipedia.org Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 40
COL·LABORACIONS
Fragment del panell de 'La xocolata' del Museu de la Ceràmica de Barcelona
Què menjàven els catalans del 1700 Barcelona, 1520. S’edita la primera edició del Llibre del Coch, obra del napolità d’origen català Robert Nola i el primer receptari de cuina de la història peninsular. Editat en català i a Barcelo na, posa de manifest que la fi de l’edat mitjana i l’inici de l’edat moderna també van tenir un re flex en la gastronomia. Un fenomen aparentment tan allunyat dels fogons com la nova ideologia del poder, curiosament, transportaria la vella cuina medieval cap a la modernitat. Però el que re alment revolucionaria aquella vella cultura gastronòmica seria la progressiva introducció de pro ductes americans. L’alimentació dels catalans del 1700 és el resultat d’aquella transformació. A la vigília de 1714, els catalans començarien a incorporar aplicacions com el sofregit de tomà quet, ceba i all, que és la principal salsa base de la cuina catalana actual. Aliments de rics i aliments de pobres La gran transformació que va experimentar la gastronomia de les centúries del 1500 i del 1600 no va impedir que els productes alimentaris continuessin marcant les profundes diferències econòmiques d’aquelles societats. El calendari litúrgic continuaria imposant els períodes de li mitació i abstinència, però aquelles restriccions es viurien de forma molt diferent en funció de la butxaca de cada un. Per posar un exemple, direm que en el món catòlic (la Mediterrània oc cidental i part de l’Europa central), la Quaresma, que prohibia el consum de carn, no es va veure alterada. Però les salses d’acompanyament del peix, elaborades amb fruita seca, ou i pa, serien un producte exclusiu de les taules de les classes privilegiades. O que la fruita confitada (la fruita conservada), elaborada amb generoses dosis de sucre americà, no traspassaria les portes de les cases riques. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 41
COL·LABORACIONS La xocolata Segons els receptaris cartoixans i franciscans a cavall de l’any 1700, la carn era l’aliment protagonista a les taules de les minorità ries cases riques del país. Aquests receptaris revelen que les carns guisades de moltó o d’aus de volateria (perdius, tudons), combina des amb cereals (farinetes, arròs, fideus) o amb verdures, eren el plat habitual de les classes privilegiades. Plat, en tot el sentit de l’ expressió. El primer i segon plat característics de la cuina medieval de les cases riques havia deixat pas a un plat únic que reunia diver sos productes, colors, sabors i textures. Però la novetat que va cau sar furor en aquells entorns privilegiats va ser el cacau. La xocolata desfeta, elaborada a partir de la recepta tradicional asteca i genero sament ensucrada a gust dels paladars europeus, es va convertir en l’element protagonista dels berenars socials de les cases riques. L’olla podrida Seguint el patró del plat únic, les classes humils van popularitzar l’olla podrida, una escudella es pessa que reunia els ingredients que, en l’actualitat, anomenem “de mercat”. Per tenir una idea del que representava això, un simple cop d’ull a les capbrevacions (els tributs en espècies que els pa gesos pagaven al domini senyorial) ens aporta un detall del que, l’any 1700, eren “productes de mercat”: la conserva del porc (principalment la can salada), els cereals (l’arròs), les llegums (les faves, els fesols, els cigrons i les guixes), les hortalisses (les cebes, els alls, les cols, les carbasses i les mon getes tendres), els tubercles (els naps) i els fruits de bosc (les castanyes). Segons els receptaris de l’èpo ca, s’elaborava un brou amb part o amb tots aquests ingredients que bullia fins a l’eternitat, i, a darrera hora, s’espessia amb farinetes de blat o de mill. L’arròs La Catalunya de 1700 era un país econòmicament i demogràficament pletòric. Però, en canvi, les fonts documentals revelen que aquell paisatge, d’aparent plenitud, també contenia bosses de pobresa i marginalitat. L’arròs, un cereal de llarga tradició, seria l’aliment més transversal d’a quella societat catalana a la vigília de 1714. Els receptaris, de nou, el situen com un element ha bitual en les postres a les cases riques: l’arròs amb llet d’ametlles. Econòmicament assequible i Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 42
COL·LABORACIONS de fàcil conservació, seria un element imprescindible als rebosts de les classes populars, no tan sols com un ingredient de l’olla podrida, sinó que també com un acompanyament habitual del peix fregit (generalment sardina o seitó). Es pot dir que era l’aliment bàsic i, en moltes ocasions, l’únic aliment de les classes més humils: arròs bullit amb farigola. Els “bucadillus” i les “tortades” Els receptaris que van escriure i publicar les ordes religioses dels cartoixans de Scala Dei (Prio rat) i de Montalegre (Maresme) són fonts d’informació bàsica per conèixer l’alimentació dels catalans del 1700. Però no tan sols a nivell del conjunt de la societat, sinó que també particular ment del micromon de les comunitats monàstiques. I aquí ens trobem amb la particularíssima cuina de Quaresma, formada per plats tan curiosos com els “bucadillus”, que no tenien cap rela ció amb l’entrepà contemporani, sinó que eren una truita a la francesa arrebossada amb ou cru i empolsada amb sucre. O les “tortades”, un pa de pessic elaborat amb la fórmula tradicional (ro vells i clares d’ou muntades per separat) que contenia fruits del bosc (mores, maduixes, cireres) o fruits de l’hort (pomes, peres, préssecs, carbasses).
Representació del mercat del Born (segle XVIII) / Font: Ajuntament de Barcelona
La patata La patata seria un dels darrers productes americans incorporats a la dieta dels europeus. I no seria present a la dieta dels catalans fins a principis del segle XIX. Les fonts revelen que l’any 1804, França va patir un episodi de fam devastador, que impulsaria Antoine Parmentier, en aquell moment ministre de Sanitat, a estimular el consum humà de la patata, fins llavors reserva da als animals de tir. Bullida, fregida, rostida o al forn; la patata entraria a les cuines catalanes al so de la Marsellesa, quan Catalunya va ser incorporada a l’Imperi francès com una regió més (18081814). Poc després (1815), quan el Principat va ser entaforat, de nou, en els dominis de la monarquia espanyola, es projectaria cap al conjunt de la Península. Però la “tortilla española” no és una invenció hispànica. És del tot francesa. I, estirantho, és més catalana que espanyola. Marc Pons El Nacional Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 43
COL·LABORACIONS
Pandèmics
El crit Edvard Munch (1893) Nasjonalgalleriet (Oslo)
En un any hem perdut cinc tietes de la família, un temps marcat per la pandèmia de la covid, pels confinaments i les restriccions socials. Per tot arreu han saltat les alertes de les conseqüèn cies psicològiques que comportarien les nor matives i les prohibicions, impedint de trobar nos amb els altres, amb els amics o amb la comunitat del tipus que sigui. Hem perdut cinc tietes: la Maria Rosa (1944) de Sant Feliu; la Manolita (1946) de la Zona Franca; en Ciano i la seva esposa Teresina (1934) de Castellar; i, l’última, la Pili (1931) de Barcelona. Cap d’e lles no ha sucumbit per causa directa de la malaltia que ens assota, però sí segurament pels seus efectes col·laterals.
Em feia notar en Gerard (2000), el meu nebot, que eren les restriccions de mobilitat, l’impedi ment de les visites als grans de casa, que els avis es quedessin sense feina a l’hora d’anar a bus car els nets, de viciarlos amb les seves llaminadures, regals i atencions, de prepararlos els àpats, tot plegat, hagi estat el factor desencadenant de la depressió física, mental i espiritual de molts que ha fet lliscar fins a la mort. Com a casa nostra, arreu del món, hem hagut d’afrontar els temps viscuts amb les energies i els recursos de què disposàvem amb més o menys èxit i desigual fortuna. De ben segur que, a part de les estadístiques de mortalitat pandèmiques, es tro barà a fi de cursa un augment de víctimes provocades per una sèrie de conseqüències difícils d’esgotar enumerantles. Com ara, tots aquells que han posposat una visita mèdica, esperant que arribessin temps millors; que no s’hauran diagnosticat a temps un càncer o una complicació de medicina interior que els acabarà escurçant la vida. Com ara, les cabòries que tots ens fem per què en algun moment ens hem trobat sols, incompresos, desemparats o isolats. Com ara les dis cussions amb els joves, que tenen ganes de viure la vida i en canvi se’ls ha d’insistir que, per a un bé futur, cal sacrificar el present. Tots anhelem tornar al temps d’abans i creiem que haurà de ser així però en canvi, si algun dia arriba, tot haurà canviat definitivament. Alguns pronostiquen uns nous feliços anys 1920, sense tenir present que la història recorda que, en acabada la festa eufòrica va arribar el crack del 29, els auges del feixisme europeu, amb les guerres espanyola i mundial, que varen acabar assolant el continent, pitjant el botó del résset social i econòmic. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 44
COL·LABORACIONS En l’estil de vida postmodern i posthumanista, com diu un llibre de catequesi de Huelva de 2019, «la paraula canvi resumeix adequadament el que passa en la nostra societat: canvien els criteris, es difumina la veritat i ens inunda la globalització. En l’arrel de no pocs canvis es troba la descristianització de la societat i la crisi del sentit de la vida. En general, ja no ens preguntem sobre el fonamental que dona unitat a tot el que existeix: Qui soc jo? D’on vinc? On vaig? Per a què viu? Hi ha res més enllà de la mort? [En canvi] ens inquieta l’economia, la política, la cièn cia o com passarho millor i gaudir més», sobretot. La filòsofa Marina Garcés (Barcelona, 1973) construeix la seva aportació al pensament social des de la seva il·lustració radical, parlant de la condició pòstuma. Més aviat ens preguntem «quan durarà tot plegat? Fins on arribaré jo?» Però no hi ha un plantejament global, comunitari, social: «en el nostre temps tot s’acaba [...] s’acaben els recursos, l’aigua, el petroli i l’aire net; s’extingeixen els ecosistemes i la seva diversitat; fins i tot s’acaba el temps mateix. [I aleshores ens preguntem:] fins quan? Fins quan tindré feina? Fins quan viuré amb la meva parella? Fins quan hi haurà pensions? Fins quan Europa seguirà sent laica, blanca i rica? Fins quan hi haurà aigua potable? Fins quan creurem encara en la democràcia? Vivim precipitantnos en el temps de la immanència, en el qual tot pot canviar radicalment o bé tot pot acabarse definitivament. [...] El nostre temps ja no és el de la postmodernitat sinó el de la insostenibilitat. [...] El capitalisme, el creixement econòmic, la societat de consum, el productivisme [...] impugnen radicalment l’estat natural de les coses.» I què hi diria Jesús? En una entrevista al dominic Timothy Radcliffe (1945), intel·lectual dels dominics, quan se li preguntava sobre si Jesús vingués de nou a aquest món del nostre temps, què diria, què faria, respon el dominic: «Potser el primer que faria seria continuar sent invisible. Seguidament s’interessaria per tu i per mi. Jesús no diria mai: “vine, segueixme, anem a salvar el món”, sinó que em formularia les preguntes fonamentals, aquelles de les que no puc defugir i que construeixen la meva vida. Em diria: Estimat, com et sents? com et puc ajudar? què vols fer amb la teva vida? » Els nostres antics, que ja són al cel, que ens han precedit en la vida, en la fe i en l’amor, potser no tenien molts estudis, ni molta carrera, però gaudien d’una fe senzilla i autèntica, que els pro porcionava les respostes a les preguntes fonamentals de l’existència, que els va permetre fona mentar la vida, formar una família, aixecar un país i creure que, en el fons de tot, existeix el sentit, la plenitud, la felicitat i aquella alegria que ja mai ningú no els podrà prendre (Jn 16,22). Serem capaços d’aprendre’n la lliçó?
Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 45
COL·LABORACIONS Enyor del toc de queda (col·lateralment parlant) "L’acumulació humana tendeix al soroll com l’univers a l’entropia, i en cultures tropicaloides com la nostra, l’absència de soroll es combat quotidianament i sense treva"
La imatge feia riure però no feia gràcia: la nit que s’aixecava el toc de queda, al barri del Born de Barcelona, un cotxet de la guàrdia urbana s’obria pas entre la gentada mentre anava repetint per la megafonia: “Recordem que les reunions de més de sis persones con tinuen prohibides” (en castellà, naturalment, no ens féssim il·lusions). Els celebrants –la majoria jovent, i entre el jovent molt de guiri, i entre els guiris molt de francès– feien veure que es dispersaven i després es tornaven a aplegar, apel·lant a la llibertat a la ma drilenya, si convenia a crit esgolat. Es pot dir que havien pres el control del territori i els uniformats anaven desbordats, per si algú s’ho vol apuntar per a finalitats més nobles. Mentrestant, a les xarxes, els metges es posaven les mans al cap; també és cert que, des que va començar la pandèmia, encara no he vist cap sanitari tranquil. Per una altra banda, ja fa setmanes, mesos, que al programa líder de la ràdio catalana sento repetir la mateixa profe cia: quan això s’acabi [el confinament municipal, el comarcal, l’estat d’alarma], la gent sor tiran de casa com llebrers. Els qui miren televisió m’expliquen que els auguris anaven en la mateixa línia, i que dissabte a la nit mateix, a “la nostra”, només hi faltava la bola de mira llets. No insinuo que el periodisme boomer pugui influir en cap urgència dels jóvens, no pas; vull dir que, d’alguna manera, s’anava gestant una mena d’estat de consciència col·lec tiu, un ambient de fi d’etapa, d’ara sí que sí, de què et posaràs, per al comiat del toc de que da, i és clar, hauria estat una decepció informativa trobarse amb imatges diferents al carrer. El cas és que, la nit dels fets, a alguns residents de la Barcelonaparctemàtic ens va en vair una nostàlgia instantània com el Nesquik. Havia tornat –ja?, tan aviat?– aquella me na de vida que en sis mesos no havíem trobat a faltar: la vida dels altres, d’uns altres, Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 46
COL·LABORACIONS nocturna i exacerbada. Els motors tornaven a bramar a la sortida dels semàfors; els crits d’ebrietat anticipada –o consumada– reconquerien els carrers; començava el repertori musical de les festes balconeres, les veus convidades escalaven en decibels. I els petards, una menció a banda: aquesta idea del gaudi d’uns pocs en canvi del martiri de molts, el recordatori testosterònic que sempre hi haurà algú amb dret d’interrompre la pau d’una llar en pau, el son dels xiquets de bolquers, la fràgil tensió arterial dels malalts i dels di ferents, dels animals de companyia i de la fauna ajocada i en època de cria. El soroll és l’enemic perfecte, perquè s’imposa a tot: si sumes soroll al seu contrari, el resultat és soroll; si afegeixes un soroll minúscul a un silenci absolut, redó, el primer en surt amplificat i vencedor. A ciutat, la pandèmia ens ha permès d’experimentar aquest contrast allà on hauria estat impossible. Havia de passar una desgràcia, és clar, i emprar una eina disruptiva (encertada o no, avui no hi entro) que fos com un cop de puny sobre la taula. Perquè el silenci no surt naturalment de la gent, ans al contrari: l’a cumulació humana tendeix al soroll com l’univers a l’entropia, i en cultures tropicaloi des com la nostra l’absència de soroll es combat quotidianament i sense treva, a força de motors, de música d’ambient, de càntics i d’altaveus bluetooth. Mira si podem sofrir poc el silenci, que els minuts d’ídem no poden arribar a minuts, i a sobre els hem d’omplir de nyigonyigos, i fins i tot ens hem inventat els aplaudiments infames per honorar cadàvers que ja no hi poden sentir. És un instint irreprimible, sembla ser, com el del dit infantil que empaita una bombolla de sabó perfecta i serena, que fins que no la fa petar no es queda tranquil. Un dia és un dia, solen dir sempre els sorollistes, amb la supèrbia dels que se saben al bàndol guanyador. Per això aquí, per compensar, volíem fer de veu dels que sempre tenen les de perdre en aquesta batalla desigual. Aquells que avui enyoren –enyorem– el toc de queda, sí, què passa, per motius col·laterals, extrasanitaris i extramarcials. Als que se’ls han fet curts aquests sis mesos de nits futuristes, quan les cases era com si tinguessin to tes les parets sofisticades i insonoritzades, com si darrere les cortines els circulessin vehi cles elèctrics i voladors, com si els transeünts haguessin sopat en horari europeu i retiressin de matinada parlantse mollet, ombres civilitzades sota la llum de la superlluna, perquè entendrien que això també és exercir el lliure albir, quan vius en comunitat. I en cara ho trobarem a faltar més en tant que sabem que va ser un miratge, o un miracle (no sé quines lletres triar), perquè em fa l’efecte que el concepte de llibertat continuarà asso ciat durant molt de temps, potser mentre visquem, a una presidenta madrilenya i a fotre crits i engatarse al carrer. Marta Rojals Wilaweb.cat (11/05/21) Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 47
COL·LABORACIONS
Monestir de Sakya La biblioteca d’or del budisme tibetà Any 2003. Quan es van trobar més de 84.000 pergamins darrere d’una paret de 60 metres de llargada i 10 metres d’altura al temple budista del monestir de Sakya, ningú s’ho podia creure. Va ser una enorme biblioteca de més de 84.000 pergamins d’escriptures budistes, obres de litera tura, filosofia, astronomia i altres ciències que havien romàs ocultes i intactes durant centenars d’anys al principal santuari sagrat de la secta Sakyapa, una de les últimes sectes de la vella esco la insòlita d’origen indi. Estàvem en presència de la biblioteca daurada del budisme tibetà. Aquestes meravelles estaven amagades darrere d’una paret de 600 metres quadrats a la gran sala d’oració, en una habitació freda, fosca i alhora extremadament notable. Es va trobar una sola prestatgeria que allotjava uns 84.000 manuscrits i pergamins en tibetà, sànscrit, xinès i mongol; i que expliquen la història del Tibet a través del prisma de la filosofia, l’òpera, la poesia, la medi cina i la geologia, entre altres disciplines. Els exemplars més antics tenen més de 1.000 anys d’antiguitat i la llegenda diu que aquesta prestatgeria podria contenir tot el monestir, encara que les altres parets col·lapsessin. El Monestir de Sakya (també conegut com a Pel Sakya; "Terra Blanca") és un recinte budista si tuat a 25 km al sudest d’un pont que es troba a uns 127 km a l’oest de Shigatse a la carretera de Tingri al Tibet; així que arribarhi no és fàcil (però, sens dubte, val la pena l’esforç). És la seu de l’escola del budisme tibetà Sakya (o Sakyapa) i va ser fundada el 1073 per Konchok Gyelpo. Després de l’aixecament de Lhasa el 10 de març de 1959 per protegir el 14è Dalai Lama de l’Exèrcit Popular Xinès Comunista, la majoria dels monjos del monestir de Sakya es van veure obligats a marxar. Diu Dawa Norbu (politòleg i professor d’estudis asiàtics): "Anteriorment hi havia uns cinccents monjos al Gran Monestir de Sakya, però a finals de 1959 només quedaven trentasis monjos d’edat avançada". La majoria dels edificis del monestir estan en ruïnes, perquè van ser destruïts durant la Revolució Cultural. Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 48
COL·LABORACIONS Tots els llibres de la biblioteca van sobreviure a la Revolució Cultural Comunista de l’última dè cada del govern de Mao Zedong de 1966 a 1976 (encara que la majoria dels monjos del monestir es van veure obligats a marxar) ja que l’entrada va ser segellada i va quedar intacta durant diver sos centenars d’anys. Actualment, els textos encara estan sent desxifrats per científics de l’Acadèmia Tibetana de Ciències Socials. Els llibres estan parcialment embolicats en mocadors de seda. El fred, a 4.280 metres d’altitud, protegeix les obres de la descomposició.
Un llibre molt especial es guarda en una vitrina: conté els ensenyaments de Buda, així com els registres de la seva vida. El llibre té 700 anys i unes dimensions impressionants: dos metres de llarg, un metre d’amplada i vuitanta centímetres de gruix. Es necessiten vuit persones per poder girar cada pàgina. També són necessàries vuit persones per portarlo, ja que és considerat el lli bre budista més gran del món amb un pes sorprenent de 500 kg. Totes les seves pàgines estan es crites a mà en lletra daurada. Extret de: soybibliotecario.blogspot.com Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 49
IMATGES DE VACARISSES
Il·lumineu la Catalana terra... Vacarisses, balcó de Montserrat Núm. 634 Juny 2021 Pàg. 50
Foto: Albert Badia