DESORDRE G EN ERALI TZAT
Recentment hem llegit a la premsa que dos municipis de Catalunya han declarat el rei Felip VI persona non grata. Igualment, un municipi de Galícia ha declarat el President Rajoy persona non grata. En el fallit debat d’investidura del candidat Pedro Sánchez a la Presidència del Govern Central espanyol hem sentit, fins a la sacietat i amb tota claredat, que “del que es tracta és que el Sr. Ra joy no segueixi com a President”. L’actitud d’aquest President, tan intransigent amb les aspiraci ons independentistes de Catalunya, motiva que molts no en siguem admiradors. Ara bé, desitjar la seva exclusió és un trist final de la seva Presidència. Resulta amarg. Segons el diari “El País” del 22.3.16, pàgina 16: “Izquierda UnidaUnidad Popular” duran Mari ano Rajoy i tot el seu govern als tribunals per haver subscrit, en nom d’Espanya, l’acord de la Unió Europea amb Turquia per a l’expulsió dels refugiats.” El President Rajoy limita els seus despatxos amb Felipe VI, puix que el rebuig del líder del PP a acceptar l’oferiment de la investidura ha contribuït al distanciament entre el President i el Rei (portada del diari “El País” del 24.3.16). Els regidors de l’alcaldessa Rita Barberá requerits a lliurar les seves actes s’hi neguen (portada del diari “El Mundo” del 24.3.16). Josep Ramon Bosch, expresident de “Societat Civil Catalana”, injuria i amenaça, a través del Fa cebook, personalitats del moviment independentista català, per la qual cosa haurà de respondre a la querella que se li ha formulat (diari “Ara” del 23.3.16). El Sr. Iñaqui Urdangarin, en el judici del cas Nóos, va declarar que la Casa Reial, per bé que no el rei Joan Carles I, tenia ple coneixement i aprovava tot el que es desenvolupava a l’Institut Nóos. Vegeu la portada del diari “El Mundo” del 3.3.16.: “Urdangarin no feia cap pas sense par larho abans amb la Casa del Rei”. El seu soci Diego Torres va declarar en el mateix sentit.
A la premsa apareixen freqüents manifestacions dient que el Tribunal Constitucional està al ser vei de la política del Govern Central espanyol. Trista imatge de la Justícia. Diàriament es descobreixen casos de corrupció de gran envergadura a la majoria de partits. Tot el que s’ha exposat fins ara és una prova que a Espanya hi ha un desordre descomunal. Només hi ha acord a mantenir Catalunya, en contra de la seva voluntat, amarrada a Espanya. S’argumenta que així ho estableix la Constitució Espanyola en declarar la indissoluble unitat de la Nació espanyola (Art. 2). Ara bé, per sobre de la Constitució hi ha el “Conveni de Viena sobre el dret dels Tractats”, que imposa que els drets reconeguts a pactes internacionals, com el dret de lliure determinació dels pobles contingut en el “Pacte Internacional de drets civils i polítics”, preval sobre el dret intern (Constitució Espanyola) dels Estats part que, com Espanya, van subs criure el “Pacte”. Recordem que la Comissió d’Afers Exteriors de les Corts Espanyoles va emetre un informe fa vorable a l’adhesió d’Espanya al “Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics” per la qual cosa el rei, Joan Carles I, va ratificar l’adhesió mitjançant l’instrument de ratificació del 13.4.77 que deia: “Por cuanto, el día 28 de Septiembre de 1976, el Plenipotenciario de España, nombrado en bue na y debida forma al efecto, firmó en Nueva York el “Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos”, vistos los cincuenta y tres artículos que integran dicho pacto internacional, oída la Comisión de Asuntos Exteriores de las Cortes Españolas, en cumplimiento de lo prevenido en el Art. 14 de su Ley constitutiva, vengo en aprobar y ratificar cuanto en él se dispone, prometiendo cumplirlo, observarlo y hacer que se cumpla y observe puntualmente en todas sus partes.” Fir mado Juan Carlos I. Refrendado por el Ministro de Asuntos exteriores Marcelino Oreja Aguirre. Amb aquests antecedents, com pot el Govern Central espanyol oblidar o negar que el dret de lliure determinació dels pobles està reconegut per als pobles que actualment conformen Espa nya? Com es pot considerar il·legal la pretensió independentista? Com pot el Tribunal Constitu cional impossibilitar l’exercici del dret de lliure determinació dels catalans? Els independentistes catalans, farts de les traves que posa el Govern Central espanyol a les deci sions del Govern de la Generalitat i farts de les impugnacions dels seus objectius davant el Tri bunal Constitucional, han fet que el Parlament de Catalunya, en la seva sessió del 9.11.15, manifestés que les institucions catalanes només deuran obediència a allò que resolgui el Parla ment de Catalunya i que desobeiran pacíficament i ordenada les ordres de les institucions esta tals. El text concret de la resolució del Parlament diu així: “Vuitè. El Parlament de Catalunya insta el futur Govern a complir exclusivament les normes o els mandats emanats d’aquesta cambra, legítima i democràtica, a fi de blindar els drets fonamen tals que puguin resultar afectats per decisions de les institucions de l’Estat espanyol, com els es pecificats en l’annex d’aquesta resolució.”
Totes les demandes de declaració d’inconstitucionalitat dels acords del Parlament de Catalunya o d’actes de la Generalitat que el Govern Central espanyol presenta davant el Tribunal Constituci onal són admeses, i queda suspesa la validesa de la disposició impugnada fins que es produeixi la corresponent sentència, que haurà de tenir lloc en el termini de cinc mesos des de l’admissió a tràmit de la demanda d’inconstitucionalitat en virtut de l’Art.161.2 de la Constitució Espanyola. Així doncs, la Resolució del Parlament de Catalunya sobre l’inici del procés polític de Catalunya del 9.11.15, impugnada el 11.11.15, s’haurà de resoldre abans del 11.4.16. Què resoldrà l’alt tri bunal? Quan es dicti sentència, Espanya seguirà amb l’actual Govern “en funcions”, davant la impossibilitat que els partits polítics arribin a un acord per a la formació d’un govern? Com rebrà el Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat la sentència quan se li comuniqui? El problema no és que les institucions catalanes desobeeixin la sentència en què s’anul·li la Re solució del Parlament, el problema s’ha produït per l’admissió a tràmit d’una demanda d’incons titucionalitat d’unes decisions catalanes emparades pel dret de lliure determinació reconegut al “Pacte Internacional de drets civils i polítics”. Un pacte que Espanya està obligada a complir i que el Tribunal Constitucional ha de vetllar perquè es compleixi, atès que el “Conveni de Viena sobre el dret dels tractats”, com hem indicat més amunt, sosté que els drets reconeguts en un “pacte internacional” prevalen sobre el dret intern (Constitució) dels estats part que han firmat el “Pacte”. “La Vanguardia”, en referència a la visita del President Barak Obama a l’Havana, afirma que Obama va escriure el següent en el llibre de visitants distingits: “És un gran honor fer aquest homenatge a José Martí, que va donar la seva vida per la inde pendència del seu país. La seva passió per la llibertat, les llibertats i l’autodeterminació està viva encara avui en el poble cubà.” Cal destacar que després de 121 anys de la mort de José Martí se’l continuï considerant un heroi per la seva defensa de l’autodeterminació de Cuba i se li continuïn fent honors. I és d’observar que el President Obama enalteixi l’exercici d’autodeterminació dels cubans precisament respecte d’Espanya. No és d’estranyar que el President Obama enalteixi l’autodeterminació dels cubans del 1898. Al cap i a la fi, 122 anys abans que els cubans, les 13 colònies britàniques d’Amèrica del Nord van declarar la seva independència de la Gran Bretanya mitjançant la Declaració d’Independència redactada per Thomas Jefferson. El moment actual que viu Espanya respecte a Catalunya no es correspon amb l’elegància de l’es crit del President Obama, atès que aquí, al contrari, es criminalitza qui defensa el dret d’autode terminació.
Ja en el segle XVII, John Locke manifestava que “l’Estat només pot existir si té el consentiment dels individus. Si manca aquest consentiment, manca igualment la legitimitat de l’Estat, i és líci ta la resistència”. Doncs bé, la suposada majoria dels catalans no dóna ara el seu consentiment a formar part d’Es panya, de manera que falta la legitimitat per imposarli’n la pertinença. El sentit comú i la lògica estan per sobre de la Constitució. El matrimoni entre Espanya i Catalunya no es pot mantenir a ultrança si una de les parts no ho vol. A més, recordem que la geografia política mundial està en constant mutació i que els esforços per evitarla, a la llarga, han de fracassar. Catalunya és tractada com una possessió d’Espanya i no desitja serho. Està rebent ordres del Govern Central espanyol que interfereixen, quan no bloquegen o contradiuen les decisions del Govern de la Generalitat. Catalunya és tractada com un territori díscol, com un país sotmès. Catalunya no té la pretensió de manar a Espanya. Per què Espanya vol governar i controlar Cata lunya? Els partidaris del manteniment de la unitat d’Espanya contestaran aquesta pregunta dient: “Perquè Catalunya és Espanya”. Però precisament el que vol Catalunya és no pertànyer a Espa nya i no és acceptable que se li vulgui imposar aquesta pertinença. Si l’actitud del Govern Central espanyol, davant les aspiracions independentistes de Catalunya, hagués estat de comprensió, en lloc d’actuar de forma repressiva i recórrer a actuacions judicials, és possible que l’aspiració independentista hagués quedat adormida, però l’autoritarisme ha des pertat els catalans i els ha enfrontat amb el Govern Central espanyol. No sembla que la tensió entre el Govern Central espanyol i Catalunya es vulgui suavitzar. El Go vern Central espanyol va endurint la seva postura. Fins on arribarà? La Generalitat no defalleix, es manté ferma i segueix el seu full de ruta. Quin serà el desenllaç? Per què va firmar Espanya el “Pacte Internacional de drets civils i polítics” que estableix el dret de lliure determinació dels pobles, si després nega rotundament l’exercici de l’esmentat dret, i nega també la celebració d’un referèndum per aclarir fins a quin punt els independentistes són majoria? La rotunda negativa del Govern Central espanyol a la celebració d’un referèndum a Catalunya es deu a la convicció que existeix una majoria a favor de l’independentisme. El desordre manifestat en els primers paràgrafs d’aquest article reflecteix la falta de coherència i la debilitat del Govern Central espanyol, que no aconsegueix el respecte del poble. Aquest desor dre dóna peu a l’esperança que els esforços del Parlament de Catalunya i de la Generalitat per aconseguir la independència de Catalunya donin el resultat anhelat.
Possiblement el més ferotge i intransigent dels opositors a l’independentisme català ha estat el President Rajoy. No obstant això, el seu abrivament només ha obstaculitzat les passes que va fent el Parlament de Catalunya i la Generalitat. No ha aconseguit dissuadir ni acovardir cap indepen dentista, ni ha aturat el full de ruta cap a la independència. El President Rajoy ara està en el seu ocàs polític: no ha aconseguit la seva reelecció com a President i puix que, fins ara, ningú no ha estat investit President, continua en el seu càrrec amb l’epítet “en funcions”. Atès que el Presi dent en funcions fou escollit amb l’anterior composició del Congrés i els diputats del Congrés actual no l’han escollit President, ara el Congrés dels Diputats vol controlar el Govern en funci ons, cosa a la qual s’oposa el Sr. Rajoy, i possiblement sigui el Tribunal Constitucional qui hagi d’aclarir la situació. En aquestes circumstàncies de debilitat, sembla raonable pensar que les fu tures actuacions que pugui dur a terme el “President en funcions” per aturar el moviment inde pendentista no tindran gaire efecte. El Govern Central espanyol no es limita a actuar davant el Tribunal Constitucional impugnant les decisions del Govern. Fa campanyes publicitàries que al·leguen la inviabilitat d’una Catalunya independent i tracta d’atemorir el poble català anunciant el cúmul de desgràcies que segons aquesta propaganda implicaria per a Catalunya la seva independència. No obstant això, el ràn quing que correspondria a Catalunya si s’integrés en el grup d’Estats que conformarien la Unió Europea (els 28 actuals més Catalunya = 29), seria el següent: – quant a població: lloc 16 – quant a PIB: lloc 15 – quant a superfície: lloc 24 Per tant, no es pot al·legar que Catalunya ocuparia una posició marginal a la Unió Europea. És més, el diari “El Punt Avui” del 22.3.16 publica un article que dóna una bona imatge de l’econo mia catalana. Diu així: “Augment: Catalunya va captar l’any 2015 un 58% mes d’inversió estrangera que el 2014, sense notar cap fre del procés. Comparació: El Principat rep el 22 % dels diners que arriben arreu de l’Estat espanyol mentre a Madrid cauen un 1,2%. Punts forts: El teixit industrial, les infraestructures i una economia oberta, reclams que també atreuen startups.” “La Vanguardia” del 22.3.16, pàgina 18, facilita les mateixes dades que “El Punt Avui”. De fet, per bé que tot Espanya va en contra de la independització de Catalunya, cada cop se sen ten més veus que reconeixen el respecte a la lliure determinació. L’oposició a la independència, tot i que molt ferma, s’ha humanitzat una mica i el partit polític “Podemos” defensa decidida ment la celebració d’un referèndum a Catalunya. En termes semblants ho fa també el partit
”En Comú Podem”. També el sindicat UGT, concretament el seu nou Secretari General Josep M. Álvarez, dóna suport a la celebració d’un referèndum a Catalunya a través del qual es pugui conèixer la determinació dels seus habitants. Núria Parlon, alcaldessa de Santa Coloma de Gra menet i viceprimera secretària del PSC, sorprèn el seu partit defensant públicament el referèn dum sobiranista català, segons el que es llegeix a “La Vanguardia” del 19.3.16. El desordre que denunciem no existeix només a Espanya: la Gran Bretanya es planteja el Brexit, és a dir, la seva sortida de la Unió Europea, i per decidir sobre aquesta qüestió celebrarà un re ferèndum. A Brussel·les es tem que si es produís aquesta sortida altres Estats seguirien el mateix camí. França s’ha insinuat en el mateix sentit. A Catalunya hem vist amb horror la possibilitat que, si ens independitzéssim d’Espanya, Catalu nya, en ser un nou Estat, podria tenir problemes per romandre a la Unió Europea. Ara bé, “La Vanguardia” ha publicat recentment que en els Estats que configuren la Unió Europea el percen tatge de la població partidària de la permanència a la Unió Europea està a tots ells al voltant del 35%. A Espanya hi ha partits polítics anticapitalistes, antieuropeus i contraris a la moneda única. La Unió Europea no troba solució a l’acollida de refugiats procedents de la guerra de Síria. Sabem el que volem i on anem?