COMPLIR LA LLEI
Enrique García Arrufat
Doctor en Dret Col·legiat a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Madrid
COMPLIR LA LLEI
L
es autoritats del Govern Central espanyol no paren de fer crides a favor del compliment de la LLEI. Com si només n’hi hagués una, de Llei! Per què no ens diuen a quina Llei s’estan referint? Perquè ens deixen que ho endevinem: la Constitució i concretament el seu Art. 2, que pregona la indissoluble unitat de la Nació espanyola. És que quan parlem de la Llei només hem de pensar en aquesta indissolubilitat? Recordem, un cop més, que el dret de lliure determinació dels pobles va ser reconegut internacionalment, pràcticament per tots els Estats del planeta, en el “Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics” (en endavant el “Pacte”) (Art. 1.1), que és aplicable a TOTS els pobles i per tant als catalans respecte d’Espanya. Els Estats part del “Pacte” es comprometien a “promoure l’exercici del dret de lliure determinació” (Art.1.3) i a ”respectar i garantir a tots els individus que es trobin en el seu territori i estiguin subjectes a la seva jurisdicció els drets reconeguts en el Pacte” (Art. 2.1). Cal observar clarament que el “Pacte”, quan de forma tan rotunda reconeix el dret de lliure determinació dels pobles, no condiciona l’exercici d’aquest dret a qüestions de sobirania nacional de l’Estat en què es troben els pobles en qüestió, i això és lògic perquè, si es reconeix el dret de LLIURE determinació, no es pot condicionar a res. La vinculació de l’Estat espanyol al reconeixement del dret de lliure determinació es veu reforçada per l’Art. 96.1 de la Constitució Espanyola, segons el qual els tractats internacionals, ”un cop publicats oficialment a Espanya, formaran part de l’ordenament intern”. El “Pacte” fou publicat al BOE núm. 103 del 30.4.77. En el mateix sentit es manifesta l’Art. 1.5 del Codi Civil, que estableix que les normes jurídiques contingudes en els tractats internacionals formaran part de l’ordenament jurídic intern espanyol tan bon punt aquests tractats hagin estat publicats oficialment. També l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (L.O.6/2006) afirma que els seus ciutadans són titulars dels drets i les llibertats fonamentals que apareixen en els tractats i convenis internacionals subscrits per Espanya. Pàg. 1
El “Conveni de Viena sobre el dret dels tractats” de 1969, al qual Espanya es va adherir l’any 1972, a més de recordar que els tractats s’han de complir (Art. 26), especifica que un Estat part del Conveni “no podrà invocar les disposicions del seu dret intern com a justificació per l’incompliment d’un tractat” (Art. 27), i per tant el dret a la lliure determinació dels catalans preval sobre la indissoluble unitat de la Nació espanyola preconitzada per la Constitució Espanyola. El que hem exposat demostra que l’aspiració de Catalunya a la seva independència, constatada per les consultes populars efectuades davant la prohibició del Govern Central espanyol de celebrar un referèndum, és perfectament lícita. En aquestes circumstàncies, quan el Govern Central espanyol fa crides al compliment de la llei, per què els polítics catalans, en lloc de callar, no protesten al·legant que el dret els empara? Per què els polítics catalans no protesten enèrgicament quan se’ls acusa d’incomplir la Llei? Per què la premsa no recull àmpliament la protesta dels polítics catalans i les argumentacions exposades aquí? A més dels partits polítics catalans clarament independentistes, hi ha altres partits polítics catalans simpatitzants amb la independència en els quals ha calat la propaganda del Govern Central espanyol relativa al fet que Espanya és indissoluble, i que per tant no aspiren a la independència si no és a través d’una fórmula consensuada amb el Govern Central espanyol. Se’ls hauria de convèncer que Catalunya ja té plenament reconegut el dret a la seva lliure determinació, tal com es desprèn de l’exposició anterior, i que, per tant, no necessita el consentiment d’Espanya per avançar pel camí de l’independentisme. Avui (3.12.15) llegim a la premsa la sentència del TC en relació amb el recurs d’inconstitucionalitat contra els acords del Parlament de Catalunya adoptats el 9.11.15. El TC havia de decidir si aquests acords eren compatibles amb la Constitució o si, per contra, eren inconstitucionals i en conseqüència s’havia d’anular la declaració rupturista. Evidentment tots els magistrats han reconegut unànimement la inconstitucionalitat de la declaració rupturista. Sembla que qualsevol persona hauria estat d’acord amb aquesta conclusió i, naturalment, el Parlament n’era perfectament conscient quan, malgrat tot, va adoptar els acords. Si ho va fer, va ser per declarar a so de bombo i platerets quines són les seves intencions complint la voluntat de la majoria dels catalans. Arran de l’emissió de la sentència, la Vicepresidenta en funcions de la Generalitat ha manifestat que aquesta sentència no atura la voluntat del Parlament. Ara bé, en última instància el que s’ha de reconèixer no és si la declaració del Parlament és o no compatible amb la Constitució, sinó si Catalunya té o no dret a la seva lliure determinació. Aquest dret és un bé jurídic que està protegit pel “Pacte”, com hem vist, i aquesta protecció preval sobre l’ordenament intern en virtut del ”Conveni de Viena sobre el dret dels tractats”, com també hem vist. Pàg. 2
Si, en lloc de plantejar al TC la qüestió sobre la validesa de la declaració rupturista per ser inconstitucional (que sense cap mena de dubte és evident), s’hagués plantejat si Catalunya té o no dret a la seva lliure determinació, el TC hauria d’haver resolt la consulta tenint en compte el “Pacte” i no amb la vista posada en la Constitució, que està subordinada al “Pacte”. En fer-ho, hauria d’haver reconegut que a Catalunya li assisteix aquest dret. Atès que el TC es el màxim intèrpret de la Constitució, una altra resposta que hagués pogut donar el TC a la consulta sobre l’existència del dret a la lliure determinació de Catalunya és que la Constitució no pot impedir el reconeixement d’aquest dret perquè ve imposat pel “Pacte”, el contingut del qual preval sobre la Constitució. Potser el Parlament, abans de formular els seus acords rupturistes, hagués hagut de destacar dues circumstàncies que haurien d’haver aparegut a l’acta de la sessió: a) Que els acords estaven en línia amb el programa electoral del partit més votat, de manera que eren el compliment d’un compromís. Aquesta qüestió apareix efectivament a l’acta de la sessió del Parlament. b) Que el Parlament, per adoptar aquests acords, comptava amb el suport del dret de lliure determinació establert al “Pacte internacional de drets civils i polítics”, aplicable a Catalunya, el dret del qual preval sobre la indissoluble unitat de la Nació espanyola que preconitza la Constitució, tot plegat en virtut del contingut del “Conveni de Viena sobre el dret dels tractats”. Amb un preàmbul d’aquestes característiques no sembla possible que es poguessin trobar arguments per anular els acords. Enrique García Arrufat
Pàg. 3