Inspiració mediterrània

Inspiració mediterrània

Inspiració mediterrània

Iolanda Bonet

Carles Duarte

Maria Josep Escrivà

Maria Teresa Ferrer

María García-Lliberós

Julio Herranz

Rafa Lahuerta

José Carlos Llop

Biel Mesquida

Rafel Nadal

Maite Salord

Jovi Lozano-Seser

Ferran Torrent

Inspiració mediterrània

Dénia, novembre 2023

© Baleària

Autors

Diversos

Obra coberta

Enric Riera

Maquetació i impressió

Dprint

Depòsit Legal

A 609-2023

Inspiració mediterrània

20 anys Fundació Baleària

El gener de 2004 es va presentar la Fundació Baleària, en aquell moment anomenada Fundació Cultural Baleària Quatre Illes, amb un primer objectiu d’enfortir culturalment els territoris i les comunitats on operava Baleària. Poc després, va anar ampliant els seus àmbits amb la intenció de contribuir al benestar de la societat impulsant projectes que fomenten la cohesió social i la sostenibilitat.

Durant aquest viatge de 20 anys, la Fundació Baleària ha col·laborat amb centenars d’entitats, associacions, ONG, clubs esportius, administració pública, empreses, artistes… a través de l’organització o el suport a activitats que han impulsat l’intercanvi cultural, la investigació i l’estudi sobre la conservació del medi ambient, la divulgació i la conscienciació ambiental, el foment de l’esport i la vida saludable, la promoció de la sostenibilitat i la solidaritat.

Els vaixells de Baleària, com el Ramon Llull, el Borja, el Martín i Soler, l’Hypatia de Alejandría, el Hedy Lamarr o l’Eleanor Roosevelt, han permés impulsar projectes com Terra de Retrobament, les Llonges de la Cultura, Un Mar de Paraules… Uns vaixells que són més que un mitjà de transport, són un homenatge i una aliança amb uns valors que ens guien en les nostres accions: el compro-

mís amb la societat, la difusió cultural i mediambiental, la solidaritat amb els grups més necessitats i el patrocini de l’esport.

Aquest llibre que tenim entre les mans és un reconeixement a aquesta trajectòria de 20 anys de la Fundació, perquè la cultura sempre ha estat una part inalienable de l’ànima de Baleària. Es tracta d’un repertori eclèctic que recull fragments de textos de diversos autors que ens han acompanyat al llarg d’aquests anys i que ens conviden a viatjar per un mar de paraules que reflecteix la diversitat i la riquesa cultural de la nostra Mediterrània.

A més a més, un llibre sempre és un bon regal d’aniversari i la lectura un mitjà que ens permet compartir, intercanviar coneixements i idees, i facilita l’enteniment i el respecte entre les persones.

Per tots aquests anys de compromís i dedicació de la Fundació Baleària amb la societat i per continuar contribuint al desenvolupament sostenible dels territoris que uneixen els nostres vaixells.

Per molts anys!

Ricard Pérez President Fundació Baleària

Iolanda Bonet

(Eivissa, 1955)

Escriptora i pedagoga

Va començar a publicar llibres i articles durant l’últim quart del segle XX i des de llavors no ha parat la seva producció literària, que actualment supera la trentena de llibres. Es mou entre la literatura infantil i d’adults, cultivant principalment la narrativa, la poesia i la pedagogia.

L’autora presenta fragments de La llum essencial, Ferrer Guasch, una vida en quadres, i poemes dels llibres Crit de mar i Més que mots, així com poemes sobre la travessia a vela amb el seu marit entre Eivissa i Martinica (2015-16).

La llum essencial, Ferrer Guasch, una vida en quadres

Ambient de la ciutat

L’ambient de la ciutat era el d’una ciutat distreta i animada. Els diumenges d’estiu la gent anava a prendre la fresca al moll (com diem nosaltres al port). A l’hivern els pagesos baixaven a passejar amunt i avall del meu carrer que, per cert, encara era de fang i no es va asfaltar fins molts anys després.

La resta de la setmana l’animació estava assegurada. La gent desfilava anant i tornant del mercat batejat popularment com “la Plaça”. Hi havia ferrers, torraven cafè, altres feien rodes de carro, els carnissers feien matances portes enfora entre gran quantitat de cans que esperaven que caigués algun tros de carn.

Per Nadal, les parades de carn se situaven baix del rastrillo, al peu de les murades. Per carnaval els al·lots omplíem de confeti les escloves d’ous guardades durant tot l’any per projectar-les sobre les disfresses i mariol·los. Gairebé tothom es disfressava, era molt divertit.

Els diumenges sentíem música a Vara de Rey, anàvem a escoltar l’Orfeó Eivissenc i no ens perdíem el teatre quan n’hi havia. Record en especial una representació d’aficionats en què vàrem estufir a riure amb vertaderes ganes. A mitjan funció, un dels actors va dir “La porta és de ferro i no cedirà”... i va caure tot el decorat!

Del moll, record les barcasses, els velers, els pescadors de gambes, “la barra”, una barrera d’arena sota l’aigua on hi anaven a pescar gambes, els pescadors arreglant xarxes, els bastaixos que carregaven equipatges per poques monedes, molts d’al·lots nedant a s’Aranyet i com tothom anava a rebre el barco encara que no hagués de baixar cap conegut, entreteniment que aportava animació i notícies de fora de l’illa.

L’escola del barri de la Marina

Rere una de les portes del carrer de sa Creu, per una escala empinada, es pujava a l’escola del mestre Albert on vaig assistir de petit. Tot i que la sala era grossa, resultava insuficient per als més de cent alumnes que érem.

Només hi havia al·lots, ja que les al·lotes anaven a escoles religioses. Els meus companys, la majoria fills de mariners i de pescadors i alguns fills de comerciants, eren una font inesgotable de picardia. No hi havia dia que no tornés a casa contant alguna anècdota divertida: Un company va treure la porta de les frontisses i se la va emportar perquè el mestre li havia dit “Agafa la porta i ves-te’n”. És real, no és broma. Un altre era un imitador tan bo que en els pocs moments que estàvem en silenci, estufíem a riure per les seves gràcies. El mestre aturava la classe, cercava qui havia estat i clac!, clatellada que li arriava. Un altre es va menjar un escarabat per guanyar una aposta. Els més de cent alumnes, situats al seu entorn, miràvem sense enveja com s’empassava el cap i les ales que feien “crec-crec” quan s’aixafaven entre les dents.

També per una aposta, un altre company es va beure la tinta de molts de tinters, tinta que fabricava el mateix mestre amb anilina i vinagre i n’omplia els tinters, forats en un cantó del pupitre. Tan bon punt la tinta s’acabava, el mestre deia “insisteix, que encara en queda”. Nosaltres rascàvem i rascàvem dins uns tinters que tenien el rastre de cents de plomins d’antics alumnes fins a extreure’n un líquid gairebé transparent que no deixava marcat el paper. Un altre es va entretenir a foradar tots

els tinters, per la qual cosa quedaren buits i no vàrem poder escriure aquell dia. La diversió per a nosaltres era veure com el mestre intentava endevinar qui havia estat i qui se n’enduria la clatellada.

Encara i tot, amb aquest panorama el mestre se les apanyava prou bé. Ell mateix elaborava els seus materials didàctics, era partidari de la renovació educativa, sortíem ben preparats i ens va deixar un record d’afecte inesborrable. (…)

Recuperat de la malaltia, vaig agafar el vaixell que sortia d’Eivissa una volta per setmana i em vaig plantar a Barcelona. A més de passatgers, duia càrrega que els estibadors col·locaven en la sentina. Algunes famílies, carregades excessivament o amb equipatges que pesaven massa, llogaven els serveis d’un bastaix, un home que carregava les maletes i les duia al vaixell a canvi de poques monedes. Era aquesta una feina feixuga i mal pagada, perquè qui la feia no solia tenir estudis ni cap altra possibilitat d’haver après un ofici que li reportés almenys una petita paga. Els bastaixos, cobraven molt poquet, a més d’estar sotmesos al caprici del passatger. Potser un dia no hi havia càrrega i no guanyaven cap diner, potser un altre dia n’hi havia massa. Llavors arribaven a la nit amb l’esquena desfeta a canvi d’haverse omplert les butxaques.

Normalment, ens endúiem un entrepà o un bolic de roba amb una mica de formatge, pa i sobrassada, tres coses que a jo no m’agradaven gaire. El pa, perquè sempre he trobat que el pa pagès és massa espès i mal de mastegar, la sobrassada perquè és massa forta. El formatge sí que m’agrada però tampoc em torna boig. Amb això ja veieu que no soc de menjar massa, tot i que, quan una cosa m’agrada, sí que en menjo. A més, som d’aquells que en diuen “de mala raça, perquè mengen molt i estan prims i no com els de bona raça, que estan grassos malgrat mengin poc”. No recordo el que jo duia aquell dia. L’emoció d’anarhi tot sol prenia protagonisme. Deixava enrere la meva illa, la meva família, els meus amics. Si hagués pogut imaginar els esdeveniments que viuria… (…)

Després d’uns dies de navegació, el vaixell va atracar al port de Barcelona, just endret de l’estàtua de Colom. Vaig pujar Rambles amunt per arribar a la pensió on vaig deixar les maletes i durant uns dies vaig dedicar-me a descobrir com era la vida en una capital.

La Barcelona de 1936 era una ciutat inquieta i cosmopolita com poques. Hi havia gent que tenia molts de diners. De cotxes, se’n veien molts, no com a Eivissa que n’hi devia haver sis o set per aquell temps. Començava una publicitat encara amb bolquers. Hi havia música i radiaven novel·les per la ràdio. La forma de sentir la informació ha canviat durant el temps. La forma, sí, però no la informació. Va ser llavors quan vaig sentir la pitjor notícia que em podia arribar. Es declarava la guerra.

La guerra, i jo tot sol amb dinou anys en una ciutat desconeguda lluny de la meva família. Tot just escoltar el noticiari, vaig anar cap al port a demanar quin dia podia embarcar. Inútil. Per mor de la guerra s’havien interromput les comunicacions. No hi havia vaixell cap a Eivissa. Inútil també intentar-ho de Barcelona a Palma ni passant per València o Alacant. No sabia com estaven les coses allí i hi havia el perill de quedar encaixonat en el lloc on fes escala.

Em varen mobilitzar. El servei militar era obligatori i duraria set anys. No podia tornar. (…)

Eren pensaments de bons desitjos del dia de Cap d’Any. Poc m’imaginava jo que el dia següent hauria de redactar aquestes frases:

“Dissabte 1-1-38. Han bombardejat mentre totes les noies de la colònia feliuenca i jo estàvem escoltant un concert de la simfònica al Palau de la Música Catalana. Una bomba ha caigut prop del Price i hi ha hagut moltes víctimes”.

Durant aquell mes de gener fatídic vaig anotar bombardejos quasi diàriament i va continuar així més d’un any.

“4-11-38: Aquesta nit fa una llum esplèndida. En temps de

pau no li donaries cap importància, en canvi ara, mires amunt amb recel. Tens por a la llum, prefereixes els dies plujosos als dies lluminosos, és que els ocells de la mort et fan por i són les nits lluminoses com aquesta nit les que trien ells per visitar la ciutat adormida. A vegades sembla de dia. Allà lluny veiem una gran columna de fum. Serà un bombardeig?”

Anys més tard vaig guanyar un premi de pintura amb un quadre anomenat “Dia gris”. La què molts han anomenat la meva època blanca encara tardaria molt en aparèixer en el mapa de la meva vida, perquè, qui pintaria en blanc en una època negra? (…)

De vegades dinava amb els amics a la pensió de Sant Feliu. La senyora Maria em cuidava, potser perquè em veia massa dèbil, perquè estava sol o perquè li queia simpàtic. Aquell poblet era el meu “repòs del guerrer”. Hi anava quan tenia unes hores lliures i m’hi quedava a dormir tantes vegades com podia. Allí anàvem al ball, a passejar fins al Pi solitari o fèiem alguna partida de cartes. Jo hi pintava pel carrer i m’hi passaven anècdotes.

Un dia vaig pintar una petita nota de la bodega. Era un quadre petit i lluminós d’estil una mica impressionista. Quan la propietària el va veure se’n va enamorar.

—Li vull comprar! —va dir entusiasmada amb el quadre.

—No, no, aquesta vegada li vull regalar. — Aquella senyora em solia convidar i jo intentava tornar-li el favor.

—De cap manera! No m’ha de regalar res! És el quadre de la meva bodega, el vull tenir i el vull pagar! No acceptaria...

—s’esplaiava amb insistència.

—D’acord. Li podria cobrar. Digui vostè el preu. Quant me’n donaria pel quadre?

—Doncs...—s’hi va pensar només un segon — Tingui: una pesseta!

Em vaig fer un fart de riure. Allò equivalia al que avui dia és menys d’un euro. Què poc sabia aquella dona el valor d’un quadre! Encara hi ric. El va tenir molts anys penjat a la paret de l’establiment. Potser encara hi sigui, si la bodega existeix. Va

ser la primera pesseta que vaig guanyar. La vaig guardar molt de temps, però finalment la vaig gastar. Llàstima, ara em faria gràcia tenir les dues coses, la pesseta i el quadre. (…)

Estrany regal

El 1936 vaig treballar a l’Orfenat Ribes de Barcelona i al cap de pocs mesos vaig trobar feina al grup Escolar del Pla del Besòs com a mestre de primària.

Allí, els meus alumnes no tenien altre entreteniment que anar a mirar com afusellaven la gent. En el paratge desolat del camp de la Bota, aquelles escenes constituïen un panorama esgarrifós coronat de sang i ossos amuntegats. Els adults amb la seva desídia toleraven que els joves assistissin a aquell lamentable espectacle, també immersos en la mateixa espiral d’odi i d’atrocitats.

Tot d’una vaig organitzar equips i campionats de futbol entre els alumnes, que deixaren d’estar tirats pel carrer. Participaven en equips i per unes hores canviaven el caos que els tocava viure per l’interès a xutar la pilota perquè entrés a la porteria contrària. De seguida es va notar un canvi en les seves personalitats. Les famílies n’estaven molt contentes. No em pagaven més per fer hores extres, però em donaven constants mostres de gratitud. Tant és així que un dels pares es va presentar a l’escola amb un regal que mai no hauria imaginat.

—Tengui — em va dir, traient-se una pistola de la butxaca —. És per agrair-li els partits de futbol que organitza per als nois.

—Una pistola? No, no gràcies... — Aquell pistolot m’havia deixat sense paraules.

—Millor que se la quedi, així podrà defensar-se. Li pot fer falta. Per aquí hi ha molt mala gent.

Tal era l’ambient. Li vaig dir que d’armes jo no en sabia i que era millor que se l’emportés, tot i que li estava molt agraït. Que me la guardés ell mateix. Ja la hi demanaria quan la necessités, sense cap dubte.

Evidentment, no la hi vaig demanar mai. (…)

Un tros de llauna

Acabada la guerra, els de falange em varen donar un fusell i em varen anomenar cap del Districte V, un càrrec que jo no havia demanat. No vaig anar a apuntar-m’hi, com molta gent creu, però devien pensar que era dels seus perquè parlava amb seguretat i no havia fugit, com molts rojos. Eren moments de gran confusió, però jo estava tranquil. Sols un succés em turmentava. El meu pare havia mort afusellat en mans dels rojos. La seva dona i els meus germans havien hagut de fugir de l’illa i abandonar el poc que posseïen. Llavors, amb l’uniforme posat dels nous que manaven, em varen enviar a Eivissa i a Menorca.

—Jas, aquí tens l’autorització. Agafa l’arma i i ves a arreglar els comptes de la teva família que tenguis pendents.

—Com hi aniré? Amb quin transport?

—Els transports encara no s’han restablert. No hi ha vaixell correu entre les illes i Barcelona. Hi aniràs en hidroavió i... quan et trobis allà, fes el que calgui. Tu mateix decideixes a qui has de fer pagar per la mort del teu pare.

Dotze dies després de l’anunci del final de la guerra vaig volar fins a Mallorca, embarcat en l’hidroavió italià Ala Litoria. Era la primera vegada i l’última que pujava en un d’aquells aeroplans. Des de dins aquell tros de llauna que semblava que es desfaria en qualsevol moment, se sentia una remorada escandalosa. A Palma vaig trobar un cap de carrabiners company del meu pare que em va aconseguir un vaixell per arribar a Eivissa.

Vaig poder comprovar com, al contrari que a Mallorca, on pel fet de ser feixista hi havia un aspecte de normalitat, amb gent ben vestida i botigues plenes, a la meva pròpia illa la gent havia passat fam. Famílies senceres s’havien enemistat i havien sofert vertader pànic. Feia tres anys que no veia els meus parents. Ens vàrem ajuntar en una casa al poble de Santa Gertrudis, perquè la que teníem a Vila, al passeig Vara de Rey, estava requisada. Amb molt mal humor i empipat pel que considerava un abús, vaig escriure una carta a la Capitania General reclamant la nostra casa, i curiosament ens la varen retornar. Ja me’n podia anar a

Menorca a cercar el meu pare.

Primeres exposicions

En la meva primera exposició vaig exposar set caricatures. Necessitava diners. Vaig pensar que les vendria i em vaig equivocar, no se’n va vendre ni una, ha, ha! Va tenir lloc a la Societat Cultural Ebusus, que encara existeix. Era una col·lectiva i es titulava «Salón de Arte I. Artistas noveles. 1932».

Tenia quinze anys quan les vaig pintar i encara dibuixava sense atrevir-me a mostrar els meus olis. L’exposició va agradar i me’n varen demanar moltes, però quan la pintura a l’oli va aparèixer a la meva vida, crec que sols en vaig fer una o dues més. Els olis són molt més complicats i en ells es demostra la mestria, el domini de la tècnica. Ho explico perquè molta gent diu que amb les primeres produccions ja es veu quin serà el camí de l’artista. No és el meu cas. Vuit anys després i a la mateixa sala, vaig exposar tres olis: un autoretrat, un paisatge de Sant Feliu de Codines i un bodegó.

Quan tenia vint-i-nou anys, a la sala Urquinaona es va muntar la meva primera exposició individual a Barcelona. Allò em va omplir d’alegria. Havia participat moltes vegades en exposicions col·lectives, però aquella la feien sols per a mi. Equivalia a entrar en un grup de pintors selectes als quals un grapat de persones reconeixien la seva vàlua i li cedien tot un local. Significava un gran pas per a mi i la meva pintura. Els quadres que vaig triar eren paisatges d’Eivissa, xalanes, la drassana, platges, oliveres, algunes del port de Barcelona, i no vaig tenir més remei que posar-hi bodegons i flors. Si no es venien els altres, almanco amb aquests tindria la sala pagada.

Llavors no em podia imaginar que els meus quadres acabarien al MACE, el Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, perquè ni menys el museu existia. (…)

La paleta

Amb tants anys vaig aprendre que el quadre que jo pintava

el tenia dins el cap abans de començar-lo. Era com si el veiés. Normalment, establia el punt de fuga, que era el centre de l’episodi, després s’anava omplint com una novel·la. Aquell punt era l’horitzó. D’ell, en sortien les línies que marcarien la perspectiva, i jo les traçava amb pinzellades de color blau. No m’agradava fer-ho amb carbó perquè quedava tot brut i mascarat. Quan això estava fet, cercava els colors, preparava els tons exactes a la paleta de fusta i els posava en el lloc que ocuparien amb una mena de taca. Fins a tenir tot el quadre distribuït, no començava la pintura en si.

Un dia tenia el quadre en aquest punt. Vaig tenir visites a l’estudi i la dona d’un d’ells1 va començar a lloar el projecte. Que si era tan bonic, que si era preciós, que quan havia començat aquell nou estil. Jo vaig riure i li vaig explicar que sols era l’esbós. Em va demanar a tort i a dret que no l’acabés, que el deixés així, que li vengués, que fes altres quadres com aquell, que li regalés... Ha! Aquella sonada no sabia distingir un quadre inacabat. Jo no deixaré mai un quadre incomplet. Ni imitaré un quadre que està començat. Ja li vaig regalar un quadre abstracte que no m’agradava i que no sé per què no el vaig tirar. És d’aquelles coses que dius «no el vull veure més», però en lloc de tirar-lo va anar a parar a una casa buida que teníem, on hi havien de viure els meus fills quan venien els estius, fins que va passar, que aquella se’l va quedar quan jo no ni menys recordava que l’hagués pintat.

Solitari

De persones, no en solia pintar. La filòsofa Llanos Lozano em deia que era un solitari, un gran solitari que imprimia aquesta soledat en les parets blanques de calç, on quasi mai apareixien persones, i si ho feien, tenien poc protagonisme. Mai poso figures en els meus quadres perquè trencarien el sentit dels volums i perdrien força plàstica.

Per exemple, els quadres sense persones que acompanyen

La que li va demanar és la que posteriorment va escriure aquest llibre. Llàstima que no ho va aconseguir, perquè l’esbós delatava la perfecció i netedat de la seva pintura, fins i tot en un quadre inacabat. (…)

els escrits anteriors, són intemporals. Si jo hi posés unes figures humanes, no m’agradaria perquè la gent passa i se’n va. Són les parets les que duren, el carrer no desapareix, els edificis es mantenen. Jo hi deixo l’empremta del temps, allò que queda. El pas de la gent és anecdòtic, com aquests de les pageses anant a buscar aigua.

Els retocs

Al meu estudi, sempre tinc un sol quadre damunt el cavallet, no soc d’aquells que en pinten quatre o cinc a la vegada. M’agrada imbuir-me dins la seva pròpia atmosfera. Abans havia arribat a dur-ne tres en marxa. Mentre en un hi treballava, en tenia dos més dels quals havia d’esperar que la pintura o els vernissos s’assequessin. Llavors era més jove.

Abans de donar una obra per acabada hi dono una mirada general, hi faig els retocs necessaris, la poso uns dies de cara a la paret per no veure-la, la destapo per revisar-la definitivament i quan està llesta, està llesta. Passat aquest moment ha de tenir vida pròpia dins l’armari on la guardes, a les parets de qui l’ha comprat o a l’exposició en espera d’enganxar algun col·leccionista. No es pot anar modificant. Sí, tot això és molt bo de dir i molt mal de fer, perquè cap obra adquireix la perfecció, sinó que és una recerca constant i inacabable. Cada vegada que te la mires de prop hi veus un detall per corregir, una pinzellada per remarcar un angle, una línia que hauria de ser més recta o una ombra massa brusca.

És per això que mai no tinc penjats quadres meus a la meva pròpia casa, perquè mentalment sempre els estàs retocant, no descanses. Repartits per ca nostra, n’hi ha de Santa Susanna, el meu professor a l’escola de Belles Arts, del meu company Sanvisens, Calbet, Pomar, els dos Pugets, Cardona i molts altres, però només un sol quadre meu, una vista vertical de Dalt Vila amb la catedral al fons, col·locat al centre del menjador, l’únic que he tengut mai tan a prop en la vida quotidiana. Pocs anys després va servir de portada del llibre Ferrer Guasch, de la col·lecció Maestros actuales de la pintura catalana.

Els quadres, com la vida, són etapes que has de tancar i jo no soc dels que miren enrere. Sempre endavant, sempre avançant, sempre cercant els canvis, sempre oblidant els mals records a la conquesta de l’equilibri quotidià. (…)

No és la llum, són les ombres les que transmeten perspectiva i profunditat al quadre. Amb elles he acabat de pintar el paisatge de la meva vida. En ell hi ha: el groc del meu naixement i la meva infantesa, el negre agredolç que vaig viure a la guerra, els grisos de la postguerra a Barcelona amb esquitxos del verd de les muntanyes, el blau ultramar d’Eivissa, la meva terra, els blancs sobre el llenç, i la llum, que com va dir una periodista, vaig perseguir sense adonar-me que ja la tenia atrapada en els meus quadres.

Com la vida, un quadre és una idea dins la ment, la plasmació en una tela que és la vida diària, les expectatives de futur que es projecten i el final que correspon al quadre acabat, i quan està acabat, està acabat. Vull dir que no pots tornar endarrere i desfer la pinzellada impresa ni les experiències viscudes.

Ves a saber si ara arribaré a un món de llum o d’ombres. Entraré en les profunditats de l’única cosa que no es pot arreglar en aquest món. El que tinc clar és que, si hi ha pinzells i teles, continuaré fent quadres a l’oli a la recerca de la llum. Seguir endavant. Anar fent.

Dibuixos de sal sobre pell. Sota el sol de mar lluerna d’estiu. El mar ha determinat tota ma vida. L’ànima amb l’aigua.

El meu conhort, el mar. Rere la finestra del desig el moviment em porta més enllà i fa callar l’oblit.

Aquella mar vella, la d’onada grossa, passeja, no mareja, fa zig-zag i engronsa, bressola els teus somnis.

Quan se’n va no torna.

Navegant

Només necessit un casc, un timó, dues veles blanques, pal i mascaró, caps de tota mena, l’àncora a babord, popa, botavara, proa i estribord.

Els estels em diuen el camí a seguir.

Si empenyen les ones, amb prou vent o no, el vaixell em porta a un lloc sempre bo.

Bes de vent, gemec de mar.

Més fort el vent, més alta l’ona.

Entre mar i vent, qui mana?

Tant fa!

Ja se sap que entre amants, això no compta.

L’amagatall perfecte

He viscut entre gent sorollosa.

La vida fan complicada.

Ancorat a la terra, el llast no permet la llibertat.

Me n’he d’anar.

L’amagatall perfecte, el mar.

No hi ha famílies.

Els fills cridaners no se senten.

No existeixen problemes domèstics.

Les malalties curen sense metge.

Fugir sol. Sense dol.

La closca tancada em porta lluny.

Em sento nàufrag a terra.

M’ha arribat un esquitx des del moll.

L’he vist com saltava del mar a la pell.

S’ha desfet entre els meus dits.

No he sentit com em mullava.

Què m’has fet, temps?

On te n’has endut els meus sentits?

Tot nou

A poc a poc desapareixen de la memòria els vells amics, els amors el paisatge les paraules

Queden els costums tràgics déus el xador els meus pares nous amors

Soc així.

He portat la meva il·lusió. Una nova vida em crida

i he de trobar un petit buit dins l’armari de la meva ànima on col·locar-los tots junts.

Tal vegada tornaré.

I si no...

Va de noms

De nit, al moll, un bot se’n va.

—Qui hi va, a la fi, a dins el bot?

—Na Mar, na Bel, na Bet, en Lluc, en Marc, en Max, en Pep, en Xim, na Sol, na Cel, na Llum, na Xus, en Roc, en Ros, en Prats, en Xic, na Cris, en Roig, en Reig, en Llull, en Bert, en Pou, en Tom, en Tim, en Pau, na Pau, na Pat, en Tur, na Neus, en Puig, en Vic, en Quim, en Franc, en Boi, en Pons, na Rut, en Coll, en Cres, en Bill, en Jim, en Pol, en Blai, en Guiu, en Bru, les mans als rems se’n van tots junts.

—I en Guim? No hi és?

—Hi va a peu.

—I en Lot, no ve?

—No fot ni brot.

—I tu, no vens?

—No puc, pas por. Jo vaig amb bus.

—Doncs, ves amb pau.

—Amb pau me’n vaig.

Bon vent per a tu

i tots els del bot!

La nostra vida, ¿no és com una ona que neix i es fon en altres dins un únic deixant?

Tanmateix, com el vaixell que boga, persegueix ona i home una Ítaca somniada.

M’han contat

M’han contat...

... que un dia abandonaren la seva Ítaca preuada. S’allunyaren de besades, apartaren descendències i deixaren endarrere cents de paraules amables i d’abraçades esquives,

... que des de terres enceses per focs negres fetes de vent colpidor i natura ressecada, travessaren l’oceà entre abismes

i quimeres

i entre ones que estenien dits que s’encreuaven i empenyien el seu vel, vel de vela, i els mostraven la soledat d’un sol cel

on es casen les estrelles nit rere nit molt callades

I arribaren a les illes on el verd domestica les marees, terres de corall bastides, arc Sant Martí sota l’aigua, allà on les mirades neixen d’altres colors

i hi germinen desconegudes paraules.

I tot això m’ho han contat...

les velles veles gastades.

Carles Duarte (Barcelona, 1959)

Poeta i lingüista

Ha publicat una quarantena de llibres de poesia i també de narrativa. A la seva obra estan presents de manera constant el paisatge i les referències culturals de la Mediterrània. Com a lingüista ha treballat amb els professors Joan Coromines i Antoni M. Badia i Margarit i ha publicat llibres de lingüística històrica i de llenguatges d’especialitats.

L’autor presenta poemes escrits durant travessies amb Baleària, algun inèdit i altres que formen part dels llibres Alba del vespre, Arvad i Memòria de la llum.

Mar endins

Amb gratitud a la tripulació de Baleària

Retorn d’Eivissa

Escriu el Sol el seu deixant de llum, que s’aprima i s’ajeu mentre segueix el vell camí que l’ha de dur al crepuscle, damunt la pell del mar.

Passem davant dels espadats, dels arbres que s’hi enfilen, del mineral recargolat pel foc, trencat per l’aigua.

La mà pacient dels dies cisellant-nos.

Tornem a l’oceà dels somnis, al camp fecund, immens d’onades.

Qui som? Qui érem?

Potser només sabem quin nom ens diu als cims, dins el desert, sota d’un cel emmagranat d’estrelles, damunt la nau que sega els blaus i va escampant-hi llargs cristalls de verds, mentre els dofins hi salten sobre els solcs, enmig d’uns horitzons tan nets, tan fins que es fan inapel·lables.

Ulisses

Soc Ulisses

i reprenc el seu viatge, encarno els seus somnis.

Ressegueixo les costes, en el camí del Sol cap al ponent, exploro els mars d’Hespèria, travesso la mar Roja fins a atènyer l’Índia, cerco arreu esguards on descobrir-me, on ser de nou enllà de mi.

Navego nits seguint rutes d’estrelles, em bec la vida a blaus glops d’aventura, vestint de llum la meva pell de terra, els ulls ferits de tanta claredat, d’aquest silenci on llisquen les onades com un plany infinit sense consol, com un cant de vida consumant-se.

Soc Ulisses

i torno amb ell al tacte de la sal. Tremola el gest davant del vent salvatge.

I ens desafia la tempesta, que impregna l’aire amb la incessant mirada de la mort.

Penso en Arvad, la ciutat dels meus pares, illa i recer d’estesos horitzons, la casa, olor de mar, on dormen els meus ulls tot i que jegui enmig de les onades o en unes terres que el meu cos ignorava.

La vida és descoberta i és retorn, i el mar hi entra per totes les clivelles.

Ramon Llull a Randa

Des del mirall del temps, un rostre, el gest d’uns ulls, un home sol al cim, al centre de Mallorca, fita els contorns de l’illa i al seu costat, ajaguda, Cabrera, imagina el món.

S’arrecera a la balma des d’on uneix el seu alè al de l’aire.

De nit, s’acosta l’univers a la mirada i el cos en la nuesa s’amara d’infinit; en el silenci antic de les constel·lacions, deixant enrere converses i carrers, delers efímers, rutines quotidianes, s’afanya a dir i a interpretar l’enigma, la vida esdevenint-se com un tot, la veu que fon en un batec totes les formes.

Sempre en camí, sempre de pas, sempre a prop de l’abisme, precipitant-nos contra el mar, des de l’oblit i el somni, resseguint el llindar de la imminència.

Assedegat de llum, empès per l’insaciable vertigen del dubte i el saber, de cada mot fa un pas, de cada llibre un territori descobert, un esglaó de claredat que enlaira el pensament.

Cada instant com un glop on el present s’aprima i on l’horitzó proclama transcendències.

Finestra al claustre

Deixo de nit els porticons oberts perquè hi entrin les estrelles, per sentir a prop, a l’alba, el vertigen del vol —veloç, fugaç, circular— dels falciots, esquivant campanars i teulades.

Davant de la finestra

—alt i sever— el xiprer, d’un verd cendrós, recer d’ocells i ombra solemne.

El blau, els blaus degradant-se cap al blanc, un llenç de llum estès damunt dels ulls.

Fer d’aquesta hora una celebració del món.

Ha rebut diferents premis de poesia i part de la seva obra poètica ha estat recollida en diferents antologies. Com a narradora, la seva obra es dirigeix al món adult a partir d’un llenguatge on la fantasia i la il·lusió tenen un paper fonamental. Destaca el seu activisme cultural a través de l’organització de recitals i tertúlies poètiques, entre els quals destaca l’Homenatge a la Paraula que va coordinar durant deu anys, des del CEIC Alfons el Vell.

L’autora presenta poemes dels llibres A les palpentes del vidre, Tots els noms de la pena i Serena barca.

Maria Josep Escrivà (Grau de Gandia, 1968) Poeta i narradora

Cinc poemes de mar compartida

Silenci de fanals

M’agrada recitar els passos als fanals del silenci.

M’agrada resseguir els meandres de cera que el seu cos encén.

M’agrada

arribar a l’angle del moll amb fragància de mar rovellada i saber-me sota el vestit

tota la sal espargida pel frec dels astres als meus genolls.

I com les naus previngudes esperen un altre rebombori de l’aurora, silenciosa contemple la riba a l’aguait de quin doll de xarxes noves.

Juny

Els meus dies millors tenen penombra a les finestres. Posem que siga juny. Posem que les falcies volen ran de façanes, amb deliri, capaces d’emular en el vertigen de cada xiscle l’èxtasi i la mort.

Posem que els versos m’acullen en carn viva, que hi ha algú més enllà de mi que sap el meu anhel de conquesta i s’obri d’esperances.

Que es diga port o full és el mateix: un miratge constant de riba a l’espinada, d’aroma a cos de pescador i tants deliris consagrats al mar.

De mar compartida

L’aire tremola amb cada vol d’ocell. Cau la tarda i una dona camina per platges desmaiades: passos salats, pell clara. Amb algun convenciment camina fins al límit abrupte de les roques. Vacil·la un instant, escull la fita exacta i llança al mar engrunes de pa que trau d’alguna butxaca. La dona riu, enfrontada a les ones, quan els peixos s’acosten a menjar-se-li el riure, fins que s’apaga el desvari d’escates i lentament la quietud s’hi imposa. Així s’esdevindrà cada vesprada un viatge de cara a l’últim sol, mentre la dona de pell salada i passos clars crega que el gran motiu per caminar se’l trau d’una butxaca. I que no tornarien a nadar els peixos, si no fos per l’esperança de buscar-li les mans, felices i amples com dues magnòlies.

... i punt

Avui he rodat la clau per últim cop: disset del mes de març, i en van quaranta. Refà el carter trajecte amb cartes noves, carrer de Vega amunt: cap per a mi. Una puput repunta amb vol distret la primavera. Immòbil, la garriga rebutja assedegada tanta llum del març polsós. Reflectits als cristalls he vist salpar vaixells cap a les Illes, ells endavant i jo sense mirar enrere («a voltes soc un nàufrag més…»), i sort del te, que encara em reconforta.

Avui he rodat la clau per últim cop, i han alenat balcons de bat a bat.

Als pins, guardaven silenci les merles. Quiet, irreparable, d’elegia.

Naveguem desnonats cap a platges tranquil·les. No ens fa por naufragar si és en terra benigna: ens avala un viàtic de llum. I la certesa que al fons dels muntanyars, de dins dels bulbs obscurs, revindran assutzenes, radiants camafeus de nacre. Redimits de quasi tot.

Serena barca

Poeta, advocada i organitzadora d’actes culturals

Ha participat en nombroses antologies i entén la poesia com una forma de lluita i rebel·lió, com una manera d’intentar transformar la realitat. La música és un dels seus principals referents i estímul creatiu, de fet té alguns poemes musicats per Projecte Mut. És la presidenta de l’Obra Cultural Balear de Formentera, entitat des de la qual organitza diferents activitats culturals, entre altres, la Trobada de Poetes: Formentera, Pont de Poesia.

L’autora presenta poemes inèdits i del llibre L’espera de la letargia.

Maria Teresa Ferrer (Formentera 1979)

Als refugiats sirians

Alena la salabror de l’hivern damunt les runes cobertes de fang malmès a les arestes on la fam rosega la buidor que reneix de les fronteres estèrils on la terra clivellada

s’encongeix a l’error de viure

i les ànimes desborden sadolles d’exili ofegades per una pau esgarronada que flagel·la els sentits

mentre letargies emblanquinades de filferro punxegut

tenyeixen els camps de devastació

i els refugiats d’aquest mar infranquejable travessen la fondària i el silenci dels nostres dies.

La lluentor dels teus ulls s’obri de bat a bat dins la badia com un bri de claror dins el túnel angost del temps allí on les meves derives ens retornen als origens a la recerca dels que es troben sense cercar amb l’estranya comoditat que neix silent i la coneixença de no haver parlat mai per mudar la pell indecisa dels mots en el parèntesi convalescent del virus que revoca la distància amb fondalades de desig, de gèminis forjats en el vèrtex bipolar de l’existència, i no ser res i ser-ho tot fins a fondre’ns ment i cos i no caure en el pou del forat sense fons perquè tots els vaixells em porten cap a tu.

No sé cap on camino, sé només que vaig cap al no-res

Joan Vinyoli

Neix en els beuratges on la terra esgrana el decliu del seny el vaivé de clamors solsits per aquest octubre que gemega pols de salobre sobre la pell de l’illa que sucumbeix als extrems indesxifrables de la lletania roent que traspassa els solatges oblics de la no-existència, com si ja res tengués sentit i cap forma del passat tengués present en els envets irreconciliables que presagien els nostres rastres i el nostre seguici, i el mutisme no fos més que la pròrroga que les veus del vent amortallen en el llarg viatge que creua la línea de flotació cap a l’incert camí del buit que porta al no-res.

Vull entendre en aquest agredolç mutisme que acarona els versicles aturats del temps el tarquim dels dies esgarronats per la visió esquerpa que dóna sentit a l’obscuritat i el garbuix de la pols que abraona aquesta monotonia que ho agombola tot i s’esmuny en el brostatge espès de la incertesa dins l’indeclinable mirall del pensament nòmada del vent que tragina ports i silenci als fondals de la quietud, en el so inversemblant que gela l’últim bleix d’aquesta lluita adolorida que llenega entre els pòsits exhaurits del record i retrona dins de la buidesa de l’eco que proclama que encara som vius i que som part d’aquesta resistència.

Economista,

Más allá de la tristeza és la seua última novel·la publicada. Va ser directora general de Mitjans de Comunicació Social de la Generalitat Valenciana, des d’on va impulsar la creació de la RTVV. Autora de diverses novel·les en les quals la temàtica més freqüent són les relacions humanes en la distància curta, destacant la profunditat psicològica dels seus protagonistes.

L’autora presenta un conte que forma part de l’antologia El mundo es ancho pero no ajeno.

María García-Lliberós (València, 1950)

sociòloga i escriptora

El último desfile de las hormigas (Un cuento atroz)

Resultó demasiado fácil. Tanto, que si de algo me arrepiento es de no haberlo hecho antes. ¡Cuántos disgustos me habría ahorrado! Hacía un día precioso y la Providencia, que hasta ahora se había ocupado poco de mí, debió colocar el hormiguero en la esquina de la terraza. Aquella mancha negra, inmensa, temblona, formada por una muchedumbre de hormigas trabajadoras, ¡miles!, que se extendía por las baldosas del suelo y subían y bajaban sobre el blanco de la pared provocó el escándalo. Parecía que nos fueran a invadir la vivienda de un momento a otro. Fermín, en cuanto las vio, decretó su eliminación y me miró de esa forma suya retorcida que me hacía sentir culpable. ¡Como si yo hubiera parido las hormigas! Me apresuré a ir a la droguería para evitar males mayores. Compré el frasco con el líquido mata hormigas que me recomendó el tendero.

—Lleve cuidado, señora, este producto es muy venenoso.

A Manolo, el droguero de la esquina, lo conozco de toda la vida, desde que vivimos en el barrio. Es una buena persona y sé que me aprecia. Lo ignora y no debo amargarle la vida diciéndoselo, pero él, con su diligencia, me dio la idea. Leí las instrucciones con avidez. Producto de alta toxicidad. No poner en contacto con la piel, ni con los ojos y mucosas. No guardar al alcance de los niños. No inhalar. No ingerir. Acudir de inmediato al médico de urgencias y llevar el envoltorio con la fórmula, en su caso. Tomé nota.

Estaba sola en casa. Fermín se había ido a la corrida de toros. Hacía mucho calor, las hojas de las palmeras se mecían al son de un viento seco y las hormigas, a partir de las seis de la tarde, ajenas al mismo, comenzaron a agruparse como llamadas a un inmenso desfile. Era el momento perfecto para la acción. Me puse un delantal de tejido plastificado y me coloqué los guantes de goma que usaba para fregar. Preparé el producto con cuidado. Un par de gotas en un litro de agua. Pulvericé apuntando al núcleo principal. Vi como caían por decenas, por centenares, como hormigas, que es más espectacular a como caen las moscas. La mancha negra dejó de temblar sobre la pared y ahora se veía estática, sobre la grama verde del jardín y sobre los escalones de acceso a la terraza. No me sentía culpable. Es posible que, incluso, disfrutara algo con esa matanza, como cuando, de pequeña, jugaba con mis hermanos a cortarles el rabo a las lagartijas, o quitarles las patas a los saltamontes. Me quedé un rato pensativa contemplando los resultados de mi hazaña. Las hormigas, aunque pequeñas, son tan habitantes del planeta como nosotros y con igual derecho a la vida, me dije. Había cometido un hormiguicidio —supongo que se puede decir así— con una frialdad pasmosa. ¿Por qué no ampliarlo al bicho, más maligno, mucho más, de mi marido? Con esta idea estrambótica en la cabeza y una sonrisa de idiota en la cara, tan cansada como siempre, me acosté esa noche. La idea permitió dejarse rumiar. Acurrucada en un extremo imaginaba lo buena que podía ser la vida sin él, sin su apestoso aliento a coñac chocando contra mi cara cuando me daba la vuelta en la cama, sin sus berridos para pedir cualquier cosa, sin aguantar a sus amigotes, tan brutos como él, bebiendo una cerveza tras otra, fumando sin parar y dejando la sala hecha una pocilga y un aire apestoso por toda la casa, cada vez que había partido de fútbol en la tele, sin escuchar sus insultos y, sobre todo, sin soportar sus manoseos apremiantes, todavía, a mi edad, ni sus golpes.

Fue fácil, ya lo he dicho. Estaba en la cocina fregando la taza del desayuno cuando escuché el primer grito de Fermín desde el cuarto de baño.

—¡Petra, coño!, tráeme una camisa limpia que no se le caigan los botones como a ésta. ¿Es que no sabes repasarlos? De prisa, imbécil.

Se la llevé corriendo, y también otros pantalones porque los que había cogido no tenían, a su juicio, la raya perfecta, y escuché algunas palabrotas, las habituales, por lo inútil que era mientras me apresuraba a sacar brillo al otro par de zapatos, más a juego con el improvisado atuendo. Volví a la cocina para prepararle el desayuno. Y así, sin pensarlo demasiado, porque estas cosas no se piensan cuando llevan dormidas tiempo en el fondo del alma, mis manos tomaron el eficaz mata hormigas que había quedado del día anterior y echaron un chorrito, apenas nada, en el café que llevé a la mesa, junto con el zumo de naranja recién exprimido, un par de croissants calientes, como a él le gustaban, sacados del horno, y el tarro de mermelada casera de fresa que era su preferida. Le acerqué el azucarero y observé cómo se servía sus dos cucharaditas de azúcar y, luego de remover, engullía todo con ganas, sin notar el gusto raro, mientras echaba un vistazo al periódico de la mañana. Lo dejé allí leyendo. Me di prisa para ir al mercado y me demoré en volver, porque intuía que algo trágico e irreparable iba a ocurrir en nuestra casa y no quería estar delante cuando pasara. Lo encontré cerca del mediodía. Tenía un aspecto horrible, tirado en el suelo, cerca de la mesilla del teléfono, cuán grande era, y lo era bastante, con un gesto crispado, tal vez intentó llamar a alguien porque el aparato estaba descolgado, la mirada desorbitada, los labios y la lengua negra y un charco baboso y sanguinolento debajo de la cara. Lo contemplé un rato. Se había puesto feo. Más feo de lo habitual, mucho más. No lo toqué. Ni siquiera me acerqué. No hacía falta. Ni rastro de remordimiento en mi ánimo, igual talante que cuando eliminé el hormiguero. También eso constituyó una sorpresa. Después los sucesos se precipitaron. Llamé a Sergio, nuestro hijo mayor, y decidí, como única defensa, caer en una mudez de autista. Una actitud a la que estoy acostumbrada. Desde entonces no he hablado ni una sola palabra con nadie. Dejo la mirada

perdida en un horizonte imaginado, sonrío —sin necesidad de fingir— con mansedumbre irritante, a la jueza, a la psicóloga, al psiquiatra, a mis hijos, al fiscal, a mi abogada, y permito que me lleven a donde quieran. Los saco de quicio. Tengo madera de actriz, me digo tranquila. Todos aparentan querer ayudarme, pero es mentira, lo que quieren es cerrar el caso cuanto antes. Se impacientan y desesperan ante mi obstinación. Alguno apunta a una locura sobrevenida. Las pruebas en mi contra son apabullantes. La psicóloga y la abogada, dos profesionales voluntarias que según me he enterado —porque desde que he decidido ser muda la gente me toma por sorda— trabajan también para la Asociación a favor de las Mujeres Maltratadas —las debe haber buscado mi hija Laura—, son las que más empeño ponen en conseguir mi testimonio, aunque ello incluya una confesión, porque confían en encontrar elementos atenuantes del delito. Pero no estoy dispuesta a hablar. Me educaron en la discreción —tengo 64 años— y nadie podrá comprender que haya aguantado tanto. Yo tampoco. Contarlo es tan humillante como haberlo padecido. Sé que algún día terminará este trasiego y se rendirán ante mi silencio. Darán el caso por perdido. Me declararán culpable, o me declararán demente. Me mantendrán en esta cárcel o me internarán en un psiquiátrico. Cualquiera de estas situaciones me resultará más satisfactoria que el haber seguido con Fermín. Me dejarán en paz. Podré disfrutar, por fin, de esa tranquilidad que tanto he anhelado. La gente normal no puede imaginar lo que es vivir con el miedo pegado al cuerpo, en todo momento, en cualquier lugar, sin tregua alguna.

Había estudiado para maestra y conseguí trabajo en un colegio privado, el jardín de infancia Santa Ana. Tenía a mi cargo un grupo de párvulos. Me gustan los niños. Era joven, bastante bonita e inexperta. Estaba llena de ilusiones. Entonces apareció Fermín para fastidiarme la vida. Le conocí en una verbena del Casino en la noche de San Juan. Recuerdo que había estrenado un vestido largo, de muselina color violeta, con escote atrevido

—todo lo que permitían las costumbres de entonces—, y un peinado de melena corta a la última moda. Me favorecía y al mirarme en el espejo antes de salir, comprobé que me había convertido en una mujer hermosa. También me acuerdo de que en el cielo la luna estaba redonda, grande y emitía mucha claridad y que había muchas estrellas.

La orquesta empezó a tocar Ese beso que cantaba un muchacho tímido imitando a Paul Anka, y Fermín, a quien desconocía, se plantó delante de mí y me sacó a bailar. Era un hombre apuesto, un palmo más alto que yo, vestido con elegancia, de apariencia segura, que movía las caderas al ritmo de la música con un punto de chulería. Bailamos hasta la madrugada. Me sentía flotar entre sus brazos al son de las canciones. Consiguió que me creyera admirada. Alimentar la vanidad constituye el trampolín de acceso para el conquistador. Para mí, entonces una ingenua, resultó una trampa mortal. Durante los meses siguientes me sometió a un asedio implacable y delicioso. A mí y al resto de la familia. Todos acabamos adorándolo. Me casé enamorada, todavía virgen, en 1960, con 22 años. Fermín tenía 30. Fue mi único novio, un novio atento y generoso. No he tenido amantes, ni amagos de aventuras. Me defino como una mujer chapada a la antigua. Él ha constituido mi referencia masculina en exclusiva.

Fermín, tras culminar su conquista, sin tomarse un descanso, pasó a transformarse en otra persona durante la misma noche de bodas. Había bebido demasiado. Se movía con torpeza, me habló con la lengua estropajosa y descarada. Me quitó el camisón con violencia, aunque yo me negué a calificarlo así y lo achaqué a la ansiedad reprimida durante los meses anteriores.

—Nena, por fin puedo contemplar tus tetas, ya era hora. Y las tienes más gordas de lo que imaginaba. Mejor porque me gusta donde agarrar. Ahora eres mi mujer, Petra, así que déjate de pudibundeces y ábrete de piernas para complacer a tu señor— dijo con voz gangosa.

No hubo prolegómenos. Se lanzó a una embestida directa. Pero estaba borracho y no pudo. Se encolerizó y me golpeó,

como si la culpa fuera mía —eso fue lo que sentí— hasta que quedó dormido de puro cansancio. No pegué ojo. No me atrevía a moverme en aquella cama, ni podía. Las lágrimas bajaban libres por mi rostro y mojaron la almohada. Fui consciente del enorme error que acababa de cometer casándome con él. Irreparable y de por vida. Por la mañana, tal vez entre los efluvios de una resaca, balbució un perdón y después consumó el coito. Yo estaba aterrorizada y tensa. Aguanté en silencio aquello, tan distinto a como lo había soñado, doloroso y frío, la obra de un extraño. Confiaba en que el dolor desapareciera la próxima vez y volviese la ternura de los besos furtivos del noviazgo. Pero aquello constituía el pasado.

El día que eliminé el hormiguero cumplía, ¡qué casualidad!, 43 años de casada. Hice algunos cálculos. Quince mil días con sus noches, más o menos. Unas diez mil veces, como mínimo, una detrás de otra, habríamos hecho el amor, una expresión desafortunada en mi caso. Fermín era tan insistente como un reloj en dar la hora. Es un decir, porque en nuestros contactos, el amor que pudo haber por mi parte en un principio desapareció pronto. Esos encuentros me producían espanto. Fermín me estrujaba los pechos hasta hacerme daño, me separaba las piernas con sus manazas e iba a lo suyo sin consideración alguna. Aquello no eran caricias, sino un sobo posesivo y repugnante salpicado de pellizcos y luego, penetraciones violentas. Si notaba mi resistencia me pegaba y acababa peor, llena de hematomas, hasta en los sitios más recónditos. Observar el pasado de esta manera, con la objetividad del estadístico, resulta estremecedor. Ni una sola vez disfruté del sexo, una cuestión que a mi marido le tenía sin cuidado. Puede, con su visión machista del mundo, que ni siquiera fuera consciente de su brutalidad. Disfrutaba con ella. Se enardecía. Yo, por el contrario, no sé qué es el orgasmo. Me moriré sin conocerlo, seguramente, porque si algo tengo claro es que no volveré a estar con hombre alguno. Un secreto que nunca confié a nadie. Son vergüenzas que una guarda para sí. Igual que las palizas.

La primera vez que Fermín me pegó en serio estaba

embarazada de Sergio de cuatro meses. Regresó del trabajo de mal café, recuerdo. A mí, distraída, se me había quemado la cena. Protestó y le contesté enfadada. Me abofeteó con una furia salvaje para que aprendiera quién mandaba en aquella casa. Esa frase le gustaba. Y también la de que había sido una niña consentida que estaba por educar. Me puse a llorar y eso le irritó aún más. Decía que lloraba adrede para amargarle la existencia. ¡Si no te callas, te mato! Me asusté por mi hijo. Temía sus golpes. Le supliqué que se calmase. Le prometí que no volvería a ocurrir. Mis padres nunca se enteraron de nada. Lo tenían en un pedestal, y lo seguirían teniendo durante muchos años, porque él, un triunfador, el empresario perfecto hecho a sí mismo, en cada visita, se comportaba como un yerno y un marido modélico. No me creerían, pensaba. Decidí guardarme las penas. Si alguna vez adivinaron la angustia que me invadía, o sospecharon lo que ocurría entre nosotros —y lo debieron sospechar porque era raro el día que no tenía algún moretón a la vista—, nunca lo dijeron. Pronto supe que estaba sola en esta guerra.

Cuando nació Sergio dejé el trabajo. A los dos años llegó Laura. No volví a ejercer de maestra. Siempre surgía alguna explicación convincente por parte de Fermín. Ganaba más de lo suficiente para mantener a su familia y mi sueldo era superfluo. Eso decía. Los niños me necesitaban y él también. Mi sitio estaba en casa. Y, en definitiva, no le gustaba que anduviera fuera tantas horas. Me lo prohibió. Con un puñetazo sobre la mesa liquidó el asunto. La legislación franquista le amparaba. Podía, con la ley en la mano, impedirme ejercer mi profesión, y lo hizo. Ahí terminó mi independencia económica. Cada lunes Fermín me daba dinero. Lo justo para la comida, pagar a la asistenta y poco más. Por bien que me administrara, siempre surgía algún imprevisto. Lo normal era que el jueves o el viernes me viera obligada a pedirle de nuevo. Eso suponía un altercado. Lo hacía adrede, porque le encantaba la sensación de poder que le daba ser el dueño del dinero. Me esperaba con una sonrisa sarcástica para tildarme de manirrota. A mi trabajo doméstico le otorgaba

un valor nulo. Laura, cuando se marchó por su cuenta, harta del ambiente de nuestra familia, me lo dijo.

—No me pasará lo que a ti, mamá.

Tal vez por eso no se ha casado. Y no me parece mal la vida que lleva. A Fermín sus ideas y su conducta le sacaban de sus casillas. Era la única que le plantaba cara. Él la tachaba de golfa porque ha tenido varios novios, o parejas, como dicen ahora. No opino igual. Laura es inteligente, vive de su profesión en un piso alquilado, y se mantiene a sí misma. Trata a su pareja de igual a igual. Es una mujer libre. Yo la visitaba con frecuencia, sin decírselo a Fermín, claro. A Laura le gustaba. No hablábamos de él ni de lo que pasaba conmigo. Constituía un tabú. Sin embargo, un día en que me vio muy triste me hizo una pregunta.

—¿Por qué no te separas, mamá?

No le contesté. Hice como si no la hubiera oído. ¿A dónde iría, hija? ¿No te das cuenta? ¿De qué viviría? Soy mayor para empezar de nuevo. Además, una vez en que se lo sugerí a Fermín, lo de separarnos, me agarró del cuello y casi me estrangula y me juró que jamás, ¿lo has entendido, nena?, lo permitiría. De él no se burlaba nadie, ni lo dejaba tirado nadie, y menos yo, ¿entendido, señoritinga de mierda? Laura es la única que ha comprendido lo que he hecho. Tampoco he hablado con ella, porque mi mudez es absoluta, pero sé que Laura lo entiende, y esa comprensión me importa.

Cuando Fermín me rompió el brazo, de esto hace quince años, no tuvo más remedio que llevarme al hospital. Me preguntaron cómo me lo había hecho y contesté que en una caída. Pero el médico, un joven de mirada inquisitiva, intuyó que no decía la verdad. Me dolía mucho, estaba aterrorizada y con Fermín a mi lado. Por eso apareció Rosa al poco tiempo por casa, estoy segura. Se presentó como asistenta social y me indagó, con mucha delicadeza —casi no tenía más que asentir porque mi caso era de libro, dijo, y como yo había muchas otras mujeres aisladas en sus hogares— que debía denunciar a mi marido si se producía una nueva agresión, y que el sistema me protegería.

Me convenció. Se produjo al poco tiempo. Me armé de valor y lo hice. Una doctora examinó los hematomas y elaboró un informe que adjunté a la denuncia. Fermín se enteró, no sé cómo, quizás tuviera espías en la comisaría, pero se enteró. Esa noche casi me mata. Me amenazó con hacerlo si no la retiraba, lo que hice al día siguiente impulsada por un instinto de supervivencia que se unía al pánico. Le creí, ya lo creo que le creí. Era capaz, el muy bestia. Podía liquidarme. Me consideraba su propiedad, algo con lo que hacer lo que le viniera en gana. En casa estaba sola, sin el grupo de mujeres a mi lado para hacerle frente. Llegué a la conclusión de que mi única alternativa era procurar no irritarlo, sobrellevar mi desgracia en solitario y en silencio. Como había sido siempre. Y vengarme, cuando pudiera. Me lo juré, sin saber entonces cómo. Además, ¿de qué servía denunciarle? El otro día leí que un juez de Santander había condenado a un hombre a un año de cárcel, después de 21 de maltratos, tratos vejatorios y menosprecios continuados a su mujer. ¿No es desmoralizador? Yo estaría temblando de pensar en cuando saliera, más envalentonado que nunca. Y cada semana, en la televisión, dan una o dos noticias sobre mujeres asesinadas por sus parejas o ex parejas. Ni siquiera ocupan un espacio importante en los periódicos. Este año vamos por más de 40 muertas. La mayoría habían pedido protección a los jueces de guardia. Ahora están enterradas. Mientras ellos siguen tan campantes haciendo de las suyas. Esa es la realidad. ¿No podría haber sido yo la próxima difunta? En cierto modo he actuado en legítima defensa. Pero un juez no admitiría esta explicación. Por eso sigo callada. De momento, el que está bajo tierra es Fermín, me digo con alivio. Poseía un fondo perverso. Sabía cómo jorobarme todos los posibles momentos alegres y como minar la confianza que pudiera tener en mí. Resultaba intimidante. Su violencia no sólo era fuerza bruta, también retorcimiento psicológico. Hubo una época en que su broma favorita consistía en decirme, en un cuchicheo nada discreto, cuando nos encontrábamos en algún acto social, “Petra, nena, hueles mal”. Me ponía frenética,

porque aunque sabía que era mentira, enseguida me encontraba incómoda y con ganas de regresar a casa. Me convertía en una mujer huidiza, insegura, deseosa de desaparecer. Él se divertía a mi costa.

—Laura, hija, dime la verdad, acércate. ¿Huelo mal?

—Mamá, ¡qué tontería! Me encanta tu olor.

Necesitaba oírlo y abrazar a mi hija. Fermín era un hijo de cien padres, mentiroso, prepotente, cruel, sádico, vicioso y mal encarado. Espero que esté friéndose en los infiernos. Ignoro por qué se casó conmigo. Nunca me quiso. Tal vez para poder martirizarme con una cobertura legal. Saber que no voy a volver a verlo me provoca una sensación maravillosa, parecida a lo que a estas alturas de la vida puedo identificar como felicidad. Por eso no me asusta el resultado de este juicio. He matado a mi marido por desesperación. O por higiene. Estaba harta de aguantar a ese miserable. Me quedan pocos años por delante y confío vivirlos con cierta dignidad. La verdad es simple.

En el patio se está bien. Me encanta sentarme al sol, o pasear, como mis queridas hormigas, de un extremo a otro, junto a la tapia, despacio, con los brazos cruzados y cargada con mis pensamientos. Las demás presas, algunas preventivas como yo, no se fijan en mí. Me ignoran. Soy invisible, o demasiado mayor para interesarlas. Se lo agradezco. Me dejan en paz y puedo disfrutar observándolas. También miro el cielo que es algo para lo que ahora dispongo de tiempo. Me gusta luego pararme, apoyar la espalda sobre el muro, cerrar los ojos y ser consciente del paso de las horas, minuto a minuto, como si los paladeara, mientras noto el calor en mi piel, blanca y sin hematomas. He descubierto un hormiguero con el que me entretengo mucho. Coloco miguitas de pan cerca para que no les falte el sustento, que las hormigas acarrean con disciplina ejemplar. Son admirables. Más adelante, cuando acabe el juicio, me permitirán ir a los talleres ocupacionales. Me apuntaré al de costura. También puedo enseñar a leer a los niños de las reclusas y ejercer de nuevo mi profesión. Ya estoy soñando con ello. O

acudir a la biblioteca y volver a leer novelas. Está bastante bien surtida. Con Fermín a mi lado era imposible. ¡Tengo tantas cosas que hacer, tantos placeres por recuperar! Me han dicho que los domingos dan chocolate para desayunar, como cuando era pequeña. Intuyo que aquí, mira por donde, puedo ser feliz.

¿Quién podría imaginarlo? Carezco de libertad pero, a cambio, también carezco de miedo. Con miedo no se puede, ni siquiera, soñar y, desde luego, no se es libre. Nadie me amenaza, ni me tortura. No pido más. Tal vez sea poco, pero este sosiego que me arrulla lo considero un auténtico lujo. Se lo explicaré a Laura, para que no sufra ni me tenga compasión. Cuando termine el juicio, volveré a hablar. Será inevitable si quiero dar clases de lectura. Esta perspectiva me hace sentirme optimista. Puede que hasta llegue a encontrarle un sentido a la vida.

Julio Herranz

Escriptor i periodista (Càceres, resident a Eivissa des de 1974)

Referent en els entorns culturals d’Eivissa, ha compaginat la seva labor periodística amb la d’escriptor, principalment en el gènere de la poesia. Autor d’una nodrida llista de llibres de poesia, ha publicat també una obra d’aforismes i una novel·la. Periodísticament ha treballat a la Radio Diario de Ibiza, ha estat presentador del programa de cultura ‘Àgora’ de la televisió local Canal Mediterrani i redactor en cap de cultura del diari Última Hora Ibiza y Formentera.

L’autor presenta poemes inclosos als llibres Entre Endimión y Sísifo, Suite Aïllada, El ángel yuxtapuesto y Del ángel y su estirpe.

Mañana de verano

Cuando la Naturaleza se nos revela como la referencia suficiente de la vida es el primer aviso de los años para aceptar que ya no somos jóvenes y que la tempestad de la pasión encuentra en ella el puerto deseado.

Lucidez de la luz en la mañana de un verano que hasta ayer me resultaba odioso. Y no sé si alegrarme por esta sabia madurez que despierta o entonar cantos elegíacos (como procede) por los dones perdidos.

¿Qué va a pasar ahora?

¿Qué solución le doy a la memoria? Si hubo estragos (y tantos) en la mal que sufrida resaca de los ángeles, ¿qué me traerá este tiempo de soledad buscada que amanece?

Al filo de la noche

Cansado estás al fin de pretender el beso como único aplauso. Abundaste en el mal y pequeño te ha sido en la limpia intención del compromiso que siempre hiciste tuyo sin saberlo. Del bien y su alegría no te vino el reposo. Qué quedaba después sino precipitarte en la nada posible del olvido.

Nada te ha sido fácil, y por eso te creces de abandono en tu absurda mañana de triste almohada y duro desafío, dispuesto a demostrarte que la vida empieza hoy aunque los signos pretendan lo contrario.

Querido Julio, atiende; no es por desconsolarte, pero como no rompas la fe de tu memoria, inviertas los caminos y aprendas inocencia, tu fértil corazón se va a parar un día de tanto amar a alguien.

Mar enfrente

Su presencia y prestigio ocupan mis días preferidos, y en su horizonte de variable precisión recreo historias que no son ni serán más que espejismos de una verdad que guardo para nadie.

Inagotable cuadro, llamada y sostén de una mirada que no se cansa de insistir y en su demanda descuida asuntos que piden solución desde su urgente jerarquía.

¿Cabe mejor prisión para quien despreció la vida a cambio de su sueño?

Se diga lo que se diga (Cortejo fúnebre)

Era cruelmente hermoso: niños aún, negando la muerte con su vida y sorprendidos ya, incrédulos, en el trance, tan serio, de acompañar a un amigo al último reposo.

Todos portaban flores –además–y el sol de primavera daba a sus rostros una luz dolorosa de ternura asustada.

El espectáculo siguió su marcha lenta entre el asombro urbano. Fascinaba ese contraste absurdo. Me quedé absorto mirando el ataúd adolescente sin saber si aplaudir o deshacerme el nudo en la garganta.

Cómo me habría gustado partirle a Dios la cara.

Si els déus sabessin

L’illa m’ha donat raons i arrels per comprendre tot allò que no sé: mentides que semblen veritats i veritats que a voltes són mentides.

I de tanta saviesa paradoxal, avui tinc el cap escalfat i les mans buides: claredat blava que aixeca l’esperit vers pujols on la verdor dels pins esclata.

Si els déus sabessin el preu alt que he pagat per tan baixa fortuna… Massa tard, però, per enutjar-se, com massa aviat per dir adéu al somni.

Desfet de llum gastada, i ara i adés avorrit de penes sense prestigi, en va demano vida que ompli la meva vida, quan els déus, exiliats, no volen tornar més a aquesta roca altiva on el destí s’oblida.

Rafa Lahuerta (València, 1971) Escriptor

És autor de la novel·la Noruega, que fou premiada amb el premi Lletraferit de novel·la 2020. Lahuerta també ha participat en diversos llibres col·lectius de temàtica futbolística. El 9 d’octubre del 2022 va rebre la distinció al mèrit cultural de la Generalitat Valenciana en els Premis Nou d’Octubre.

L’autor presenta un text inèdit.

La VI Flota Valenciana

A Alfred Ros

1.

Vaig a contar-te una història fil per randa, una d’eixes històries de fa temps, de quan la ciutat era una i alhora una altra, de quan encara passaven coses al carrer i la gent les compartia amb més ingenuïtat que vilesa.

Mos pares tenien un bar, el bar Parrita, el bar d’un torero retirat. Era al carrer Escolano, en l’embut costumista de la part posterior del Mercat Central, la cara menys visible del barri. Llavors, València era una ciutat separada pel seu mercat, que més que rebost era estómac, cervell, cor: una cosa semblant a la mar roja mig minut abans de vore passar el profeta Moisés. Tirava el mercat de la ciutat i la ciutat li retia homenatge amb honors de dama rendida. Nosaltres no érem l’excepció. El bar Parrita vivia de les sobres del tumult en un moment en el qual hi havia tumult per a tots. Ja saps, el tumult com a forma de vida, les sobres com a ideologia. Inclús el mercat tenia la seua perifèria, una perifèria que servia com a purgatori abans d’entrar a l’infern. Nosaltres érem això, el purgatori.

Aquella aventura familiar va durar onze anys i mig, entre 1959 i 1971. Segons he pogut saber, eixa és l’edat de les ciutats: onze anys i mig. Onze anys i mig és el que dura un aparador, un somriure, qualsevol infància. La meua va ser eixa, la barra d’un bar, els carrers reconquerits per la tropa de xiquets que vam nàixer al voltant d’un rosegó de pa que ja no era negre, el ressò esmorteït d’una guerra perduda que alguns havíen guanyat.

De tant en tant coneixies a gent que venia de la Victòria, però en aquell barri eren pocs. En aquell barri prenia la il·lusió de l’oblit, el format assequible d’una felicitat mancada de cobdícia, el murmuri subterrani que mesclava totes les emocions.

Vivíem envoltats de sordidesa, de mentires, de misèria, de ruïnes imminents, però no ho sabíem. Erem xiquets. A estones innocents, a estones esclaus del paisatge, gairebé feliços. El nostre país era imaginari però real: el mercat, les putes del barri Xino, molts rostres sense esperança, els tallers que a poc a poc començaven a desaparéixer, una alegria sense condicions que venia de la llum extrema i la voluntat de fer nostre el futur.

Jo vaig nàixer en 1962, en el pis que mos pares tenien a la cantonada de Adressadors amb En Gil. Després, mon pare vengué el bar i ho va invertir tot en el món de la taronja. Li va anar bé. Mai ens va faltar de res, vam viure amb relativa comoditat i amb el pas dels anys es jubilà sense haver de jugar a la ruleta russa d’arribar o no a fi de mes. Abans, però, van succeir totes estes coses de les quals ja has sentit parlar: les anades, les vingudes, la punyalada definitiva que va ferir de mort a la ciutat o que simplement la va transformar en una altra cosa, perquè potser tampoc convé posar-se massa solemnes. Tal volta, les ciutats només són un nom en el cartell d’una estació, un mite vençut sense més consistència que les nostres paraules i les nostres dèries; una cartografia sinistra, canviant, massa fràgil per a ser novel.lada amb voluntat de veritat. Tota la resta, ampliat pel focus del cinisme o la desesperació, és parany, cartó, infàncies que duren onze anys i mig.

2.

Llavors tot eren fronteres. No s’explicava la ciutat sense les seues fronteres. Frontera era l’avinguda de l’Oest i frontera era Guillem de Castro. Els majors continuaven diguent-li a eixa avinguda La Carretera, un eufemisme que en els 60’ ja mancava de sentit. El riu ni tan sols era una frontera, el riu era un país estranger, la font de totes les nostres desgràcies. A ma mare li obsessionaven

tant les fronteres que em va matricular en el pitjor col·legi del barri perquè no haguera de travessar cap carrer amb cotxes. Entre el portal de casa i l’acadèmia Calderón de la Barca no hi havia ni dos minuts. Anava per la vorera. I sempre, faltaria menys, pel costat de la paret, no anara a caure un cossiol i els esforços materns es vingueren avall de la forma més absurda.

L’Acadèmia Calderón de la Barca estava en un pis de l’avinguda de l’Oest, damunt del bar el Tostadero. Ni era acadèmia ni l’esperit de l’insigne poeta havia calat en el professorat. La meua mestra preferida era Donya Rosita. Ens va recollir amb sis anys i ens va soltar amb onze. Es passava la classe llegint el Hola, sense més fixació que no perdre de vista l’estat dels seu monyo cardat i perfectament pentinat. Portava les ungles pintades, faldes ajustades que mortificaven als de la primera fila i sabates de taló que ressonaven pel corredor com a esclops d’actriu de vida alegre. Els majors deien que era l’amant de don José, un fatxa de manual que per a donar-se importància deia que els rojos van estar a punt d’afusellar-lo dos vegades durant La Cruzada. En dir La Cruzada, el to solemne de la seua veu adquiria una textura visible de sang i fetge. Què voleu que vos diga, jo coneixia a don José del taller dels Lloret i em costava imaginar-lo grimpant per les infinites cames de donya Rosita. Com deia ma mare canviant de llengua: no está hecha la miel para la boca del asno. Però és clar, jo només era un xiquet. ¿Què podia saber?

En els mesos de calor pujava fins a la classe l’olor de calamars del Tostadero, el trànsit bulliciós de l’avinguda de l’Oest i el clam berlanguià d’aquella ciutat sense novel·la que començava a decaure entre signes encara inapreciables. A vegades treia el cap pel finestral de l’aula. La llum esclatava contra les façanes dels edificis on estava Lanas Aragón creant ombres i reflexos que jo confonia amb fantasmes. Amb una miqueta de sort podies vore els panells del cinema Oeste i el seu programa. Tot era epifànic i terminal, agafat amb les pinces d’un món que havia tocat el zenit just en el mateix instant en el que la ciutat ja imaginava el futur a l’altre costat de les muralles.

Sense dubtes, El Corte Inglés de Pintor Sorolla ho va canviar tot. Va canviar les distàncies, els recels, també les perspectives. De tots els barris de la ciutat, el nostre va ser el que més cares pagà les conseqüències. El Corte Inglés ens va afonar en un clot de misèria i derrota. El primer senyal va ser el tancament de l’acadèmia Calderón de la Barca. Tenia un nivell tan baix que després d’una inspecció educativa la van tancar. Van desaparéixer els mestres, els directors i la fragància de donya Rosita, a la falda entreoberta de la qual li vaig dedicar les meues primeres “gaioles” un parell d’anys després. A vegades, quan veia a don José pel barri, notava com el cor se m’accelerava. Pensava que si el seguia, les seus molletes de pa em portarien fins a donya Rosita. Somiava amb ella sovint. Donya Rosita en un col·legi de monges, donya Rosita en la barra de Barrachina sucant un troç de pà en una taça de xocolata, donya Rosita bufetejada pel fatxa de don José, donya Rosita als meus braços, els braços d’un xiquet que encara no sabia ben bé que a pocs metres del carrer Escolano el món xiulava una melodia bruta i violenta de sexe i sordidesa.

3.

El meu millor amic en l’Acadèmia Calderón de la Barca era el Fritanga. Per aquella època encara no hi havia una tradició sòlida d’obesos mòrbids. Doncs bé, el Fritanga ja ho era. Caminava pel carrer saltironejant, mitxelín sobre mitxelín, amb un tentinege tan estrany com addictiu que provocava les conyes de la resta de xiquets. Sa mare tenia un bar, i son pare, en este cas padrí, canviava de nom i d’aspecte cada dos o tres mesos. Quan el Fritanga va celebrar el seu octau aniversari ens va dur a tots al negoci familiar, al carrer Popul. Va ser el millor dia de la seua infància. Van tancar el cau per a nosaltres i les companyes de la mare del Fritanga ens serviren el berenar entre pessics i cucamones. A mitjan vesprada va traure el cap un homenet desdentat que venia de Catarroja. ¡Xé collons!, ¿hui què passa ací? va preguntar el vell davant l’algaravia infantil de la tropa. Hui no treballem, senyor Vicent, li respongué una que anomenaven

Carmecín la cabaratera. Jo estava flipant. Intuïa el substrat fàl·lic de l’escenari però em costava entendre el pes de les llumenetes, així com la mitologia clandestina del que llavors es deien barres americanes. És cert que de tant en tant el barri s’omplia de soldats americans de la VI Flota, eixa que per a molts no era la Sexta flota perquè ometien el significat romà dels números i s’engrunsaven en un grotesc “bi” tant coent com literal: la biflota americana, venien a dir sense el menor dels rubors. Recorde que els soldadets ens buscaven amb cara de fam dient ¡focking, focking! I nosaltres, tan addictes a la rondalla del pla Marshall com als xiclets Cheiw, els manàvem a l’altre costat de l’avinguda de l’Oest, que era on el barri xino creixia tumultuós i desordenat com un eixam de pisos francs, bars en penombra i dones vingudes de totes les perifèries de la ciutat. Pobres dones, tot s’ha de dir. Pel matí netejaven escales en els pisos de l’Eixample i a la vesprada rondaven els carrers per a alimentar a una família que no sempre estava a l’altura del seu esforç sobrehumà i heroic. És cert que al nostre barri hi havia putes i puticlubs, però d’una manera més discreta, diguem-ne que més civilitzada, com regulada pel senat dels majors, la majoria d’ells represaliats i vençuts que no tenien moltes ganes d’alçar la veu. A vegades don José deia alguna cosa, però ahi estava don Paulino, el “atildado” don Paulino, un home savi i d’àmplia retòrica que tenia arguments i solucions per a tot. A ningú el sorprenia que l’ambient del barri fora el que era, imagine que perquè el termòmetre de la necessitat i les penúries extremes estaven molt recents en la memòria de molts, i viure i deixar viure s’havia convertit en l’única premissa de convivència.

4.

Així és que quan no estàvem en el col·legi vivíem al carrer, envoltats de venedors ambulants de rellotges furtats que portaven amagats a l’interior de les americanes, d’estraperlistes d’ocasió reciclats en comercials del fum, de banderilleros retirats, d’àrbitres de regional amb carnet de la propera federació valenciana de futbol, de proxenetes de bigotet fi que aspiraven al

domini dels baixos fons sense posar en risc la seua camisa. En el bar Parrita se sentia de tot i no tot era bo. Jo tenia l’oïda fina, sobretot si eixia donya Rosita en la conversa. Alguns la deien “la maestrilla”. No passava desapercebuda i al seu voltant es tenyia una telenovel·la molt particular que a mi em feia patir. Uns deien que no era professora i que estava en l’acadèmia endollada pel director, per a dissimular tractes carnals d’una altra índole. Uns altres deien que això no era possible perquè era don José qui se la beneficiava. Una tercera via apostava pel pacte entre cavallers. El director, don José i potser un tercer element, un doctor que passava consulta al carrer sant Vicent. “Collons en la maestrilla”, rumiava en la barra l’ínclit Belloto, un que havia sigut picador en temps de Manolete i que ara vagava pel barri amb una gorra de aparcacotxes i bateta feta pols color blau marí. Belloto vivia al carrer Vinatea, quasi al costat del ja aleshores tancat cinema Giner, amb una germana fadrina que tenia molt males puses. Belloto caminava amb les cames arquejades, segons ell, de muntar a cavall. No tenia ofici conegut, així que picava d’ací i allà, sempre atent a l’últim rumor, sempre llest per a fer d’home de confiança de Leandro el forner, el seu benefactor. Leandro el forner era una altra de les institucions del barri. Havia sigut policia en la República i només la mediació d’uns familiars va impedir que l’afusellaren a Paterna com a tants altres. Leandro el forner era possiblement el més valencianista del carrer. La seua frase favorita quan algo no li quadrava era tan senzilla com aclaridora: Aneu a fer la mà, porritos, que sou uns porritos. Amb don José ni es miraven. Mai coincidien en els mateixos bars i si alguna vegada es trobaven en la tertúlia de l’armeria de Lloret, Leandro el forner fugia sense dir ni mu. Ningú parlava del tema però alguna cosa passava. El que passava venia de lluny, dels temps de la guerra, de totes eixes ferides mai tancades que es gangrenaven pels carrerons del barri.

5.

Com he dit adés, jo no tenia res a vore amb Parrita el torero,

però el meu malnom era eixe, Parrita. Crec que mon pare degué canviar el nom del bar quan li ho va comprar a l’ínclit Parrita. Amb un altre nom, la meua vida infantil hauria sigut una altra. Ser Parrita em va convertir en aspirant a torero. Cada vegada que em creuava amb Leandro el forner pel carrer em repetia el mateix: camines com els toreros, xiquet. En les vesprades d’estiu organitzàvem corregudes de bous al carrer Popul. Francament, el carrer Popul era un com un poliesportiu. Servia per a tot. El que més m’agradava de ser torero de saló era clavar-li les banderilles al pobre Fritanga. Les féiem amb antenes de ràdio que trobàvem entre els fems. Un dia em vaig passar de frenada i el pobre Fritanga va començar a sagnar com un porc en la festa de sant Martí. Vam dur-lo correguent a la farmàcia de don Paulino. Amb la seua prosòdia habitual va dir que calia posar-li la vacuna antitetànica. Algú va cridar a la mare, que es va personar en la farmàcia amb aspecte sospitós. Per aquella època el nuvi oficial de la mare del Fritanga era un banderillero retirat, de malnom El Lentejas. El Lentejas treballava en el Mogambo i solia passar-se pel Parrita a mitjan vesprada. Parlava poc, observava molt, fixava els seus immensos ulls blaus en un punt perdut de l’horitzó. Li adornaven llegendes de calibre variat i era obvi que tenia èxit amb les dones. Secretament l’odiava. Pensava que si donya Rosita es creuava amb ell cauria rendida als seus peus. En realitat, odiava a tots els hòmens que en un moment donat considerara possibles aspirants a furtar-me l’amor cast i pur que jo sentia per la mestra. Amb els anys, El Lentejas anà a parar a la discoteca Sami i algun temps després, o així me’l van explicar, a un bar en ple barri xino, el Saratoga. Amb la mare del Fritanga no va durar molt. A soles el temps just perquè el meu amic li poguera dir Padrino un parell de setmanes.

6.

A més d’estar en el bar, mon pare també era àrbitre de futbol. No tenia cognoms d’àrbitre i potser per això mai va arribar a primera divisió. No importa. Ens agradava molt el futbol i gràcies al seu

carnet federatiu podíem entrar debades a Mestalla. Aleshores, el València vestia de blanc impol·lut. Tenia un equip dur i combatiu, amb Claramunt en plenitud. Claramunt era, de llarg, el millor futbolista de la lliga. Al carrer Popul tots volíem ser com Claramunt fins al dia en què vam vore a Waldo entrar en el bar Oro. La discussió es va mantindre en peu durant setmanes. Uns deien que no era ell, però jo posaria la mà en el foc pel sí. Era Waldo, el gran Waldo, el canoner Waldo, el “pichichi” Waldo. En aquella època l’únic negre que hi havia a València era ell; només podia ser ell. Ens va fer molta il·lusió que Waldo vinguera al nostre barri a consumar. Si Waldo venia al nostre barri això volia dir que érem importants, que existiem, que els gran hòmens de la ciutat ens coneixien. El bar Oro era un bar amb llumenetes, el gran saló daurat de la zona. Els més entesos deien que era la millor barra americana de la ciutat vella. No ho sé. En menys de dos minuts el carrer es va omplir de curiosos. Més de 50 anys després l’escena continua rebotant al meu cap com un d’aquells moments daurats de la infància. ¿Quant de temps va estar Waldo en el bar Oro? ¿Una hora, una hora i mitja? És igual. Allí no es va moure ningú. La gent preguntava què passava i en saber que Waldo estava en el bar Oro la tropa creixia i creixia fins que el carrer es va convertir en una marea de fidels esperant l’eixida del gran ídol. Quan va obrir la porta i es trobà amb aquella marabunta ovacionant-li va comprendre que ja era un valencià més. Ara seria improbable que això succeïra. L’escàndol seria portada de la premsa moralista, però als anys 60’ el context era un altre. Sense pensar-ho massa, el gran Waldo va ser pujat a coll i passejat pels carrers del barri com si d’un gran heroi clàssic es tractara. En realitat ho era. Els seus gols van matisar moltes penes, van doblegar molts moments roïns, van amortitzar prou desgràcies. Al crit de ¡WALDO, WALDO, WALDO! va ser portat en un tres i no res fins a la plaça de la Mercè. Allí la comitiva el va acomiadar entre plors i abraçades. Després, el seu rastre es va perdre cap als carrers on vivien els notaris i els metges. Durant mesos, el malastruc de torn deia que no podia ser Waldo, però jo el vaig vore amb els meus propis ulls. Era ell. Era Waldo.

El pitjor dia de la infància va ser el tancament definitiu de l’acadèmia Calderón de la Barca. Tot va canviar per sempre. Donya Rosita es va convertir en boira i jo en estàtua de sal. Al curs següent, el 73-74, em van matricular en el Serrano Morales, un pis que donava a Guillem de Castro, un altre col·legi no apte per a llumeneres. El nostre tutor era un manxol represaliat que donava uns terribles capons amb la mà sana. Plovien hòsties com a pans en aquell aulari. Per a compensar estava don Eladio, un professor andalús al qual ningú es prenia seriosament. La seua frase més recurrent era “uztedez no tienen zoluzión”. Quan ens portaven de passeig pel carrer Hospital el rumor es feia cançó i la cançó lema d’una manifestació infantil que don Eladio no podia controlar. ¡¡NO TENEMO ZOLUZION, NO TENEMO ZOLUZION!! corejàvem a plens pulmons mentre el pobre don Eladio volia ser engolit per la terra.

A vegades tenia atacs de nostàlgia per donya Rosita, però per a compensar la pena ja estava la meua mà destra. A poc a poc vaig anar convertint-me en un onanista compulsiu a imatge i semblança dels meus companys. Fer-se palles era un pecat compartit per tants que va acabar sent el gran tema de conversa. Tot plegat, i sense adonar-nos, el barri va començar a llanguir. Mos pares ja havien traspassat el bar Parrita i moltes botigues, tallers i negocis de la zona van desaparéixer. Sense ser-ne massa conscient d’allò que passava, deixí de vore al Fritanga i als altres. A poc a poc comencí a ajuntar-me amb els meus nous companys de classe. La majoria eren del barri d’Abastos. En aquella època, Abastos era com una filial moderna del barri del Mercat. Carrers més amples, pisos més nous, tendes més modernes. Ens agradava rondar al voltant de Jesús-María i Escolàpies, fonamentalment per les xiques. Les distinguíem per l’uniforme. A mi, no sé perquè, em tirava més la samarreta color blau cel i la falda grisa de les Escolàpies. Representaven una formalitat elegant, una sensualitat cromàtica més discreta i harmoniosa. Els primers cigarrets ens els fumàrem en el bulevard de Ferran el Catòlic.

Per a impressionar a les xiques ens asséiem a la terrassa del bar Tahiti amb posats existencialistes. Et parle de la primavera de 1975. Franco estava a punt de palmar-la. Jo tenia tretze anys.

8.

El que recorde de la mort de Franco és el canvi de velocitat. De sobte les coses van començar a anar molt més de pressa. Si fins a la mort del dictador vivíem en segona, en 1976 vaig tindre la sensació de passar a quarta, fins i tot a quinta. Era una sensació i com totes les sensacions venia de la dringadissa de les monedes en les butxaques, de les expectatives generades. Jo era antifranquista per pur gregarisme juvenil. A casa no es parlava de política, però la política estava a tot arreu. El jovent volia carn, i la carn demanava canvis. Aleshores vaig acabar l’EGB per encetar el BUP. Et parle del curs 76-77. Els quatre cursos de BUP i COU els vaig fer en el Juan de Garay, a prendre per cul, en aquella ciutat sense nom, sense mercat, sense carrerons oxidats. Aquella era una altra València, una AntiValència envoltada d’hortes, de solars, de fàbriques a punt de tancar i ser engolides pels nous barris, de senderes que sempre acabaven en el cementeri. En el Garay vaig conéixer a Marta, la meua primera núvia.

Marta vivia en Gaspar Aguilar, just damunt de la botiga d’esports d’Abelardo, el mític porter del València CF, el Zamora de la lliga de 1971. Quan ens pelàvem les classes anàvem al cementeri general. No era morbositat, més bé una barreja de desfici i desficaci. Si véiem un soterrar ens sumàvem a la marxa mortuòria. Llavors feiem literatura amb la vida del mort i li afegíem matisos, anècdotes, tot tipus d’accidents. D’aquelles novel·les en marxa ningú eixia indemne. Sempre hi havia un fill desconegut per a la resta de la família, una amant desconsolada i rossa vestida de dol, una tieta arribada del poble amb una cama més curta que l’altra i un bigot que dissimulava una boca sense dents.

Una vegada, cap a finals del mes de maig, ens vam perdre. Perdre’s en el cementeri era la millor manera que Marta es

deixara acariciar per davall de la brusa. La por la tornava desinhibida, vulnerable, sensual en grau suprem. La primera vegada que li vaig vore les sines va ser allí. Eren tan boniques que no vaig reaccionar quan un enterrador ens va enxampar entre dos corredors de nínxols del segle XIX. Recorde les seues paraules: con Franco, esto no pasaba.

9.

L’estiu de 1977 va ser una treva. Marta se’n anà al seu poble i jo al de mos güelos. En tornar a vore’ns a la fi de setembre ja res era igual. Ho va saber ella i ho vaig saber jo, però com que no teníem les paraules adequades per a formular eixa nova tensió, vam estar dies en el filferro adolescent del si però no, de l’et vull però no per sempre, de l’encara som massa jóvens i la vida és molt llarga, etc, etc. Tot el que sabíem procedia de l’argot comercial de les cançons de la ràdio d’Enrique Ginés i del romanticisme tronat de les històries que havíem escoltat per boca de tercers en foscos vestíbuls de finques a punt de caure. És a dir, no sabíem res. Ni tan sols sabia si estava realment enamorat d’ella. La meua única història d’amor fins llavors havia sigut fictícia, més platònica que real, més impossible que factible. Donya Rosita seguia en els meus somnis de manera recurrent. Ara que jo tenia 15 anys, ella havia de rondar els 35. Encara havia de ser bella, jove, apetible. Moltes nits fantasiava amb una trobada casual pel carrer de la Pau. Llavors jo m’oferia a portar-li la compra, a ser el seu esclau, el seu pelut, el seu fidel servidor. Marta no sabia res de donya Rosita. Ningú sabia res de la meua obsessió per donya Rosita. Donya Rosita vivia en la meua fantasia lúbrica, esperant el dia definitiu en què sabera donar amb les paraules adequades.

Imagine que per a recuperar part de la màgia del curs passat, un dia vam tornar al cementeri. Era octubre i el cel amenaçava pluja. Feia olor de flors podrides, a loció d’afaitar, a terra mullada. Tot va passar molt ràpid, quasi amb violència cinematogràfica. Al primer que vaig vore va ser a don José, el fatxa de don José. Uns metres més arrere caminava Leandro el forner. Al seu costat

anaven El Lentejas i Belloto, el picador. La comitiva fúnebre semblava treta d’una d’aquelles vesprades ocioses del bar Parrita, el bar que nodria el meu imaginari infantil i literari. En total la formaven unes 15 persones. Per un moment pensí que semblava el soterrar de mon pare, però ni estaven mos germans ni estava ma mare. Això em va calmar. Imagine que d’haver sigut l’enterrament de mon pare algú me l’haguera fet saber. Aleshores vaig amagar-me darrere d’un corredor de làpides. Llavors, per si de cas, també vaig vore mon pare enmig de la comitiva. Vore’l amb vestit de diumenge i corbata negra encara va sobtar-me més que si haguera anat dins del fèretre. Havia desdejunat amb ell i no m’havia parlat de cap soterrar. ¿Qui seria el mort? ¿Qui aniria dins la caixa de fusta? ¿Per què el seu silenci? ¿i ma mare, on estava ma mare? Que jo recorde, sempre anaven junts a tots els funerals.

Tot plegat, Marta em va proposar seguir-los com solíem fer amb altres soterrars, però esta volta li diguí que no. Volia saber i volia no saber. Tot era molt estrany. També estava el Fritanga, menys gros, més home, malauradament envellit, com si el temps jugara amb ell a una velocitat distinta. ¿Qui aniria dins del fèretre? ¿Qui? ¿Tal volta sa mare? ¿O potser el seu darrer padrí? La meua vida ja era una altra des que anava a l’institut, però aquells continuaven sent els meus veïns, els clients del antic bar Parrita, la gent amb la qual m’havia criat en aquell barri aniquilat a esquenes del Mercat Central. Marta vullgué saber. Després t’explique, li contestí. Vam estar una bona estona amagats, esperant. Quan acabà el soterrar i tots ja estaven ben lluny, m’acostí al nínxol, encara fresc el guix, a penes llegible el nom i les dates. Quasi trenque a plorar en llegir-ho. Vaig estar a punt de perdre l’equilibri quan els meus llavis van recitar el nom, eixe nom que tancava la profecia i el secret: Rosita G.T (19431977). Llavors parí atenció en la corona de flors, la que el Belloto havia depositat amb summa cura al peu de la tomba. Tremoloses les mans, agafí la cinta i vaig poder llegir: “Tus apenados deudos de la VI Flota Valenciana no te olvidan, querida Rosita”.

Poeta i escriptor

Entre poemaris, novel.les i assajos Llop ha publicat una quarentena de llibres, entre els que destaquen El informe Stein, En la ciudad sumergida, Solsticio, Vladivostok y Mediterráneos (Poesía 2001-2021). La seva obra té un gran component autobiogràfic i és un dels grans diaristes de la seva generació. Per ella ha estat premiat tant a França com a Espanya i és Premi Ramon Llull 2011 del Govern Balear i Medalla d’Or de la Ciutat de Palma.

José Carlos Llop (Palma, 1956)

Entre islas

Veo la casa de Curzio Malaparte en Capri y a Jean Seberg con un pulpo en la mano —el agua verde esmeralda y las uñas rojas— y esto es el Mediterráneo donde nací, el lugar de todos los mitos. Ulises se llamaría Onassis y también Niarchos, con la Callas al fondo como al fondo está siempre Medea. Las cabras balan entre las higueras y el higo es un poema de D.H. Lawrence que trata del sexo y la voz del mar detrás de sus versos. En esa voz también están los mercados de esclavos, los iluminados Portulanos, los elefantes de Aníbal y Cervantes luchando contra el turco antes de escribir El Quijote, donde introduce la tradición de Las Mil y Una Noches en la novela europea —creándola— como un malabarismo del destino o una herencia irónica de aquello que combatió.

Vivo en una isla del Mediterráneo. Aquí —ya lo he dicho— nací, de aquí me fui y aquí regresé al cabo de unos años. Pocos. Cuando me despierto, el mar es mi norte, mi sur, mi este y mi oeste. Los días de niebla se oyen con claridad las sirenas de los barcos. El puerto está cerca de mi casa. El mundo está al otro lado, lejos: no se llega a pie, ni en automóvil, ni en tren. Debe cruzarse el mar, con todos los riesgos que implica: los mismos que nos contó Homero. Nada cambia y todo permanece en el Mediterráneo, que es el verdadero mundo y no ese otro que está al otro lado del mar.

José Carlos Llop

Acabo de citar a Homero. Cuando escribo o leo en mi estudio, el mar Mediterráneo me rodea y no porque lo vea, sino porque está ahí. Está en los clásicos y en algunos de mis preferidos del siglo XX. Miro a mi alrededor y siempre está el mar, o más adentro, el reflejo de su luz y el clima y la botánica que el mar favorece. Lo está en los poetas que amo, en los novelistas que me acompañan, en el pensamiento donde me reflejo. El Mediterráneo, siempre detrás de una manera de hablar y de escribir y de interpretar la vida y el mundo. De una manera de ser, noble e innoble, como somos los humanos.

En la isla donde vivo no hay animales venenosos y tampoco los hay peligrosos para el hombre. Lo escribió Plinio y sólo Hobbes le contradeciría, pero ahí entra no la fauna sino la razón, que a veces —lo escribió Goya— produce monstruos. Ya dije: noble e innoble. En este mar nació el mundo. En este mar se hizo el mundo durante siglos y en este mar continúa mirándose Occidente. Desde la fascinación y desde el temor y a veces — como ahora— desde la vergüenza. En sus costas y en sus naves —aquí nació el arte de la navegación, se destiló el comercio y se perfeccionó la guerra—, atravesándolo y delimitándolo —poseyéndolo— a través de sus bahías, cabos y radas. Ahora vuelve a hablarse del Mediterráneo como un mar de sangre o muerte, por los ahogados que huyen de la guerra de Siria y el hambre africana. Siempre lo fue, pero siempre ha disimulado, como si no lo fuera.

Es Joseph Conrad —marino antes que escritor— quien mejor definió este rasgo: ‘de Salamina a Actium, pasando por Lepanto y el Nilo y acabando con la matanza naval de Navarino, por no mencionar otros encuentros armados de menor interés, toda la sangre heroicamente derramada en el Mediterráneo, no ha dejado la mancha de un solo reguero púrpura sobre el azul profundo de sus aguas’. Tampoco ahora, pero está y un ballet de cadáveres habita bajo el agua. Las aguas turquesa de la costa insular, la alfombra palaciega de sus fondos, los amaneceres cobrizos derivando hacia el oro, nos hablan de otras cosas

relacionadas con la sabiduría de vivir.

Cuando se ha cruzado el Mediterráneo de oeste a este, de levante a poniente, no se tiene conciencia de salir de casa, pero cambia la luz y la luz es también tiempo. El oro se convierte en plata y se viaja hacia la antigüedad. Y antigüedad siempre quiere decir origen: fenicios, griegos y judíos. Eso se percibe, sobre todo, en el mar, donde un carguero es anacrónico y siempre se espera que aparezca una trirreme. Y se percibe en la tierra, que es suelo bíblico, pero también el territorio de La Ilíada. En cuanto a la modernidad —que empieza con el cristianismo— el perfume del mar llega hasta las páginas del Nuevo Testamento y al morir Jesucristo, los apóstoles se lanzan, como Odiseo, al Mediterráneo y expanden su doctrina a través del mar. San Pablo instaura el método y en él, la belleza de los nombres como una herencia: Antioquía, Esmirna, Corinto, Tesalónica, Éfeso, Siracusa… Y antes y ya para siempre, Roma, que se apropia el mar al nombrarlo —Mare Nostrum— y edifica sus templos y ciudades de Occidente a Oriente y crea el Derecho por el que todavía nos regimos. Roma: nuestro paganismo y nuestra civilización. Y en ella, el mar como el espejo de la gran madre, la loba. Con o sin Tito Livio o Plutarco, pero no sin Horacio, Propercio, Catulo, Virgilio o Marcial… No sin tantos de donde venimos y que también son el mar. De ellos —Lampedusa y Sciascia, por ejemplo— y de Cavafis y Seferis y la mirada inglesa —los Durrell en Corfú; Graham Greene y Norman Douglas en Capri; Auden en Ischia; y Henry James incluso, desde su invernadero italianizante… Pero volvamos a casa, aunque no nos hayamos movido de ella, porque ya hemos dicho que el Mediterráneo entero es la casa. Aunque nuestra expedición almogávar no haya hablado de conquistas, sino de esencias. De fatalismo y religión, de dioses y filosofía, de comercio y guerra. Tocaría, pues, hablar de contrabando o de tráfico de esclavos: musulmanes entre los cristianos y cristianos entre los musulmanes. Todo eso es Mediterráneo puro, también. Durante siglos lo ha sido. Como lo es el arte y no hay Giotto o Mantegna o Piero della Francesca sin

José

él. Sin el mar.

Goethe viajó al Sur, como aconsejaría Eliot en sus versos y una marca de cerveza española ha descubierto, desde hace unos años, que lo mediterráneo es sinónimo de alegría de vivir: así se publicita. Sin duda existe un triángulo maravilloso, herencia de los mosaicos romanos, que es el triángulo de las mejores gambas: las de Palamós, las de Denia y las de Sóller, que son las mismas gambas. Cataluña, País Valenciano y las Baleares, concretamente Mallorca, la isla donde nací y vivo. La misma donde nació Ramon Llull, que fue gran pensamiento europeo, y donde nació Anselm Turmeda, que apostató y se pasó al Magreb, donde está enterrado como un morabito santo. Oriente y Occidente de nuevo, como los campanarios de Palma sobre la muralla frente al mar, que parecen minaretes entre palmeras y muros de piedra arenisca que al contacto con la luz dora la ciudad, de igual modo que dora el desierto.

Si seguimos la ruta de las gambas —que tantas veces ha trazado con acuarela el pintor Miquel Barceló— y no perdemos de vista ni a Llull, ni a Turmeda, nos encontramos con la modernidad renacentista en la poesía de Ausias March y con la mejor novela de caballerías, que es Tirant Lo Blanc hacia el oeste —sigo tomando Mallorca como centro, pues está en medio del mar— y al norte con el esplendor de la poesía contemporánea en J.V. Foix, Carles Riba o Gabriel Ferrater y el ensayismo a lo Montaigne de Josep Pla. En cuanto a nosotros, los mallorquines, Llorenç Villalonga en prosa y Bartomeu Rosselló-Pòrcel en poesía; Llull y Turmeda ya estaban y mossèn Costa y Llobera romanizó el mallorquín o catalán de Mallorca. Unidos todos por el mar y una misma lengua, que es otro mar y nombra las cosas de ese mar y de la tierra de forma distinta, y al nombrarlas nos hace y nos recuerda de donde venimos y lo que somos. Lo que es, también, el Mediterráneo.

¿Su hermenéutica? Está formada por muchas voces, por muchos ecos, por distintas civilizaciones y lo que no se admite es la interpretación externa. Al de fuera sólo se le deja el paisaje;

cuando quiere entrar en lo humano, se equivoca. Al de fuera se le niega la etnología si no es desde el amor (y David Abulafia es sefardí). Entonces nos enseña; al revés, cae en un error tras otro, mientras contemplamos impávidos el desaguisado. Cuentan que la paella —ese barroco mediterráneo— la inventaron los musulmanes al buscar un sustitutivo a la sémola del cous-cous y vestirlo de mar y no de tierra. Ya saben: de la mar el mero y de la tierra el cordero. También ahí hay un mosaico romano como los del Museo Arqueológico de Nápoles; un mosaico que se come por los ojos —la ruta de las gambas— antes de comerlo y se disfruta de ambas maneras. Como el aceite, que también es oro y la uva y su mosto luego.

Aquí en el Mediterráneo —hay que repetirlo— se creó el mundo. Nació y se expandieron el pensamiento y el arte, se desarrollaron las religiones monoteístas y se contagió la escritura —todas las escrituras— como forma de memoria y testimonio. El Mediterráneo es la memoria primigenia y su literatura la voz del hombre, pero también la voz de Dios. Al Mediterráneo se lo debemos todo, aunque no siempre estemos a su altura. Como ahora.

José Carlos Llop

Biel Mesquida

(Castelló de la Plana, 1947)

Biòleg, periodista i escriptor

Ha treballat a la Universitat de les Illes Balears, com a cap de comunicació, com a editor i com a director de projectes culturals. Apassionat de les lletres des de ben petit, és un referent ineludible de la literatura catalana contemporània. Col·labora de manera habitual en diverses publicacions locals i estatals i organitza i participa activament en nombrosos esdeveniments culturals com el Festival de Poesia de la Mediterrània.

L’autor presenta un conte del llibre de relats Encarnacions

Nedes

Nedes, animal magnífic, dins les aigües d’arena i posidònies, de peix de roca i de belleses marines que només tu coneixes. Nedes, animal magnífic, dins les aigües jurisdiccionals de la teva infantesa en què de tan perdut et retrobes. Nedes, animal magnífic, dins aquesta llum que converteix el petit cap de la Il·lusió i els penya-segats del Futur (així els batejares quan ja sabies nedar), i, sobretot, la posessió de Son Deixauba (alqueria mora destruïda, i refeta com a casal gòtic, pels salvatges i ferotges conqueridors catalans, comprada pel padrí a uns arruïnats aristòcrates i des d’on no es veu el mar de per enlloc), en les fites més carnals de la teva cartografia íntima. Nedes, animal magnífic, una hora després d’arribar a Son Deixauba, després d’haver saludat el padrí patern, Joan Duran Payeras, que passat demà farà 101 anys, després d’haver saludat Lalà — la teva teta dels estius—, la teva padrina, Rosa Casals Colom, que sempre t’ha defensat, i ta mare, Concepció Cotoner Mas, que fa una rialla de tranquil·litat absoluta quan et veu aparèixer amb la fesomia bonhomiosa d’aquell nin que ja no existeix. Nedes, animal magnífic, i sents totes tes connexions neuronals electritzades amb les emocions més perilloses i incontrolables. Nedes, animal magnífic, i la teva còrpora d’home de trentaquatre anys tremola no sap ben bé de què ni per què. Nedes,

animal magnífic, com a únic bàlsam per poder suportar aquell encontre familiar que saps ple d’arrels verinoses, de contactes sarcàstics i de veritats amagades davall la pàtina dels anys i les relacions. Andreu Duran, si et veiessis, de dalt, entendries que el pànic és una bona energia per a un Telèmac que va quedar sense pare massa jove. Ara ell tendria 65 anys si no s’hagués mort en fa 19, Jordi Duran Casals, que quan sortia de la clínica després d’haver fet tres o quatre cirurgies, agafava la vella i estimada harley-davidson, que li regalà son pare quan acabà la carrera amb premi extraordinari, i entapissava les carreteres secundàries, que sempre anaven cap a la mar, amb una gatera de velocitat pell negra i aventurera sense extrems. Andreu Duran, tens una revinglada que t’ha començat al clotell i t’ha creuat com un llamp dins la panxa, fins als ous, i t’ha deixat aturat com si fessis el mort. Deu ser en aquest moment quan has sentit els crits dins el silenci del mar. Era una veu que semblava que deia el teu nom com si fos un eco. Andreu, has obert els ulls i tots els arcs voltaics solars t’han enlluernat tant que no has vist res. Has fet un capfico curt i has sortit de cop amb tota la cabellera plena d’esquitxos. Has mirat cap a cala Marbre. Una figura amb un maillot vermell era la font d’aquella cridòria. Has aixecat el braç xisclant: Ignàsia! Ignàsia! Ignàsia! Ella ha rebut el missatge i s’ha segut. Tu nedes a les totes. Penses: Per què no ha vengut amb la seva al·lota, Sara Viñales? Mal assumpte. Segur que hi ha hagut merder. Aquesta festa serà un merder. No, no i no! Puta cap! Aquesta festa serà meravellosa. Som un cursi. Per què Sara no hi és? La distància és infinita. La distància és no-res. Són dos cossos, Andreu i Ignàsia, que pensen sobre la mateixa distància i no coincideixen ni en un milímetre d’intersecció. No, no li contaré res del meu nou fracàs. Enlloc d’haver-me enamorat com un orat de Sílvia Zanuy hauria d’haver escoltat els cants de sirena de Tony Arkinson. Estava tan emprenyat amb Sílvia que li vaig dir que pensàs que algun dia les seves esplèndides mamelles descansarien davall terra o serien cendra. Crec que la vaig escarrufar. No era això l’efecte que li volia produir. Emperò

hi deu haver un fat que m’empeny al meu propi abisme. Crec que qualsevol dia d’aquests tornaré llegir Nietzsche perquè em sona que em fa més falta que el pa. Ignàsia t’ha abraçat com si fossis l’únic salvavides. Quan li he mirat els ulls blaus, aquell blau tan especial de dona pèl roja, els tenia plens de llàgrimes. L’he estreta fort i l’he renyada molt. Això no treu cap enlloc. Ets una dona de trenta-dos anys. Venga, conta-m’ho. Encara no hi ha res segur, però crec que Sara no vendrà. Els motius són els de sempre: que està en contra del rotllo familiar, que la tia monja de l’Opus, Sor María del Sagrario, li farà sermons sempreseguit, que l’home de la tia Teresa, el cubanito Raul Frías, l’intentarà violar rera cada troana, que si els padrins no entendran res, que si la nostra mare passarà una penada… No la trec d’aquí. Per què no m’ajudes?

II

Andreu, t’has despert d’eima, has mirat el rellotge —les set i busques—, t’has aixecat amb la lentitud que et dóna haver-te colgat amb uns gins-tònics de més i molta xerrameca íntima, has fet quatre passes de gambirot i t’has recolzat a l’ampit de la finestra que pega a la gran clastra de Son Deixauba amb aquell gegantí lledoner al centre. Els teus ulls s’han avesat a la llum que defineix les coses amb diafanitat. Els polsos et fan mal i s’acumulen com en un vídeo muntat per un foll les persones, les figures, les paraules i els sentiments que han format la teva atmosfera d’ahir, el xoc de trobar-te amb l’energia invisible d’aquella pila atòmica familiar en un moment de crisi i de metabolisme forçat. Et repeties obsessivament que no podia ser ver allò que apareixia amb claredat i exactitud dins aquell mirador del teu cervell. Ta mare, Concepció Cotoner, t’havia agafat pel seu compte i t’havia demanat l’impossible: que consolassis la teva germana Ignàsia fent-li veure que era millor que Sara no aparegués en aquells moments tan delicats. La padrina, Rosa Casals, li havia confessat que, en el dinar de l’endemà, el padrí, que oficialment encara duia les regnes, deixaria clar el repartiment, les responsabilitats i les propietats

de cadascun dels hereus. Tu representes ton pare i voldria que no quedassis a la intempèrie. Sempre t’he dit que havies de fer molt de cas als padrins. No veus que la teva tia Teresa, que duu tota l’empresa urbanitzadora, no s’ha aturat de col·locar l’inepte del seu home, aquest impresentable de Raúl Frías, que va dir que era arquitecte a Cuba i que crec que no li han reconegut ni el títol d’aparellador, com a creador de la imatge de totes les urbanitzacions? No veus com fan besar la mà del padrí als seus dos fills, aquella Dolça, que m’escarrufa amb tot el cos foradat de pírcings, i que no ha fet res de bo més que anar-se’n amb un perdut durant dos anys sense donar notícies, per tornar amb una mà davant i una mà darrera i un bombo com una catedral. Emperò tot això ho arreglaren. Primer deien que la nina estudiava a un col·legi de monges suïsses que no feien vacacions. I després, un avortament a Londres va fer tornar la nina tota sàvia i santa. I l’altre fill, Josep, que es va tirar a la droga, el varen haver de treure amb influències de la policia perquè traficava com un condemnat. Ara l’han vestit com un dependent d’El Corte Inglés, li han donat un despatx per devora sa mare i és un xotet de cordeta. A la tia monja, Sor María del Sagrario, deixa-la córrer. No sé quina dobberada li ha tret al padrí: primer per unes missions que tenes devers l’Índia, després per un monument al Fundador de l’Obra i suara per la seva escola de l’Opus. No té aturall i fa bona la dita: demanes més que una monja. Emperò el més viu es el tio Miquel que sempre ha anat de tral·larel·la i a la cinquantena s’ha casat amb la seva al·lota de tota la vida, Carme Truyols, que ja ha quedat embarassada. Ell és el director general dels hotels. Segur que vol una bona tallada. (Què et sembla, Lector dels dos sexes de l’esperit, la feta? Aquesta senyora aristòcrata i ben fina, Concepció Cotoner, té la saliva ben dolenta quan es tracta de mostrar-li al seu fill l’espectacle familiar. Potser algú comentarà que els protagonistes no són una família normal. Emperò, hi ha normalitat en les destruïdes i recomposades famílies del segle XXI per devers la nostra latitud? Potser es podria dir que pertanyen a la burgesia i que tenen molt de poder

i molts d’euros. Emperò, si traslladàssim la ficció en una família amb menys poder i menys euros, no funcionaria de la mateixa manera l’animal humà del present? He vist amb aquests ulls meus, que s’han de menjar els cucs o les flames, germans de sang i de gens barallats per l’herència d’un plat o d’un quartó. No coneixeu cap família en aquesta situació? Dins les històries sempre he pensat que cal deixar un espai per a la reflexió, la qual cosa ajuda a no sentimentalitzar les situacions.) Andreu pensa el mateix. El que li agrada de la relació entre Sara i Ignàsia és l’absència del fotut sentimentalisme.

III

No podia ser. La torre de defensa de Son Deixauba vermella de purpurina laseriana. La tia monja, Sor Maria del Sagrario, es depenja per una corda de llençols de fil des d’una finestreta del capcurucull de la torre, mentre a la part de baix, vestits d’indis, Dolça i Joan disparen amb uns colts. Les bales exploten amb un fum lilós i envolten la figura de la tia monja com si li fessin una aurèola de santedat. Sona Aphrodisiac dels Bow Wow Wow. La tia Teresa arriba al safareig dels Porcs i veu el seu cubà Raúl Frías que neda amb uns transvestits que xisclen com a boges. Va vestida amb un chanelet de diumenge. S’acosta volant al safareig. Aterra en un dels costats. Observa que allò vist en picat és igual vist de front. Raúl pessiga el culs dels transvestits enmig de grans riallades. La Tia Teresa es tira de front al safareig. La meva germana Ignàsia duu la seva estimada Sara Viñales, fermada de peus i mans amb fil d’empalomar i amb un mocador rosa que li tapa la boca, dins el seu mini vermell sang que avança a tota per la carretera plena de revolts. I xiscla com una orada mentre mena de mala manera: Encara que siguis una externa dinaràs amb el padrí. I Sara es revingla com si tingués el ball de Sant Vit. La padrina Rosa Casals, vestida de Marie-Antoinette, ofereix un ram de roses a mumare, que, engiponada de trapezista, vol volar en una estructura en forma de circ que s’ha instal·lat en l’esplanada de Son Deixauba. El padrí apareix caigut del cel en

un dirigible que duu unes lletres neòniques grogues que diuen: Roïssos. I Lala, la teta dels estius, vestida d’amazona, li ofereix quan aterra un tassó d’aigua ben fresqueta. En aquestes que arriba monpare tot de pell negra, fet un Jordi campió de harleysdavidsons, i em convida a muntar. Agafam a mil per hora un túnel negre i ple de fum que no té acabatall. Em manca l’aire. No rodam. Volam. Quan monpare es gira i em mostra la seva dentadura blanquíssima veig que no duu casc. Crid, crid i no em neix cap bafarada de la boca. Cop en sec la sortida. Ens estavellam dins un caramull de merda pintada d’or. Em despert cridant de bon de veres: Basta! Basta! Basta! Sort que a la Casa de la Mar (així la vaig batejar dins la meva cartografia infantil), només la meva còrpora hi somniava dins aquesta sesta xalocosa, pesada i suadora. Vaig estar temptat un parell de vegades de posar l’aire condicionat. Hauria anat millor. Aquest deliri que m’ha deixat tan mal a pler té un motiu claríssim. El dinar d’avui en què el Patriaca ha reunit els que han arribat de la família directa. Hi érem tots menys el tio Miquel i la tia Carme que, per mor d’unes feines imprescindibles d’aquesta temporada hotelera tan bona, arribaran avui vespre. M’agradaria poder fer un vídeo de les escenes més sensacionals d’un dinar en què tothom tirava cap al seu cantó sense escoltar els altres. Ignàsia anava de provocadora i ha amollat un parell d’exocets a la seva especialitat, les dues ties. Tia monja, segur que heu tengut un bon disgust amb els resultats d’aquestes eleccions autonòmiques. Aquest govern d’ara no vos regalarà solars ni col·legis. La tia monja la mirava amb ulls rabiosos i contestava: Hem sobreviscut a tots els governs. No saps el que et dius. I també, Ignàsia, dirigint-se a la tia Teresa, li recordava: Tenc uns amics, Joana Car i Miquel Ferrer, que us varen veure per Londres, en una clínica. La tia Teresa l’aturava: Calla! La gent s’inventa mentides per fer mal. No sé ni qui són aquesta parella ni els hem vist mai a Londres. La tia Teresa se sulfurava i es posava vermella com una tomàtiga. El padrí Joan, es dirigia Ignàsia i li demanava: Et veig molt animada. Li has dit a la teva amiga Sara que està convidada? I la padrina Rosa

somreia i mumare semblava damunt un núvol i la tia monja i la tia Teresa es tiraven mirades de complicitat.

I IV

Penses amb tota la pell d’aviram: una posta de sol dins la mar que mereixeria un concert de mabelletes. Aquella extensió infinita d’aigua s’ha engolit el vermell d’ou amb una rapidesa inesperada i un esplendor fulgurant. Andreu, totsol, al mirador de les Bruixes (els pagesos deien a l’antigor que per aquell lloc hi sortia por), se sent embambat per aquell cel de color ambre que ho tenyeix tot amb una claror tènue. Has convidat Ignàsia a l’espectacle i t’ha dit que esperava una telefonada definitiva de Sara i que potser al mirador no hi hauria cobertura. Quan ha dit la paraula «definitiva» l’emoció li sortia per la lluentor dels seus ulls blavíssims. Ella havia contat a Sara la feta extraordinària: el padrí la convidava públicament, amb la benedicció de la padrina, davant aquelles arpies de les ties a les quals els ulls els feien dos amb l’oficialitat del fet. Ignàsia les ha escoltades més tard quan col·locaven domassos i xafardejaven dins la capella. El nostre pare ha perdut el cap convidant aquesta noninguna. Sí, pobret, fa cadufos. I encara pot tenir la barra de deixar-li qualque llegat. No diguis desbarats. El nostre pare no deixaria res mai a una externa. Aquestes paraules regolfaven per dins els cervell d’Ignàsia que havia fet un tour de force sobre Sara perquè vingués aquesta mateixa nit. T’acostes, Andreu, cap a Son Deixauba amb passes lentes. El sopar d’avui vespre pot ser el preludi de la batalla final. Per mor de la petita tempesta d’estiu de després de dinar la garriga banyada amollava unes sentors molt agradables de les estepes i els romanins extenuats. Quan prenies el caminal de xipresos que puja cap al casal s’han encès tots els llums del jardí i t’han enlluernat. Allò era una exageració, sempre havies trobat que els jardins amb tants de focus feien nou ric. Mentre t’acostaves has vist que a la planta noble hi havia totes les finestres il·luminades. Segurament serien proves dels electricistes per a l’endemà. Ta mare i Ignàsia t’esperaven

a la porta amb fesomia regirada. Què passa?, has demanat. Fa una hora que el tio Miquel i la seva dona havien de ser aquí. No contesten al mòbil i a l’hotel ens han dit que varen sortir feia més de dues hores. Potser han tingut un accident, aventurares. El padrí ha cridat al cap de la policia i els han dit que no hi ha notícia de cap accident de Palma fins aquí. Imaginares que s’haurien estimbat per un barranc i ho digueres. Les ties han posat a tothom a passar el rosari dins la capella. I Sara? M’ha telefonat fa cinc minuts i ja està a punt d’arribar. El padrí ha dit que tot el personal es prepari per cercar-los. Ja ha partit una quadrilla per demanar voluntaris al poble. En aquest moment un escarabat vermell entrava a l’esplanada. Ignàsia es va posar a córrer. Sara i ella s’abraçaren molta d’estona. No, no he vist cap accident. Hi havia molt poca circulació. No és un poc catastrofista pensar que s’han estimbat? I com un miracle en aquell mateix moment apareixia el volvo monumental del tio Miquel. Tenia la cara tramudada i va dir que la que es trobava pitjor era la seva dona, acubada a la part de darrera del cotxe. Sara, com a bona infermera duia una farmaciola al volskwagen. Va estopejar Carme fins que aquesta va recobrar el coneixement. Lladres encampironats, lladres encampironats, repetia amb els ulls terroritzats. Reunida tota la família el tio Miquel va contar que en un revolt devora el salt de l’Escorxador trobaren un cotxe aturat i un home els va demanar ajuda. Després sortiren un parell d’encaputxats que els fermaren, els taparen els ulls i dugueren el cotxe per un camí ple de sotracs molta d’estona. Els ho robaren tot i els digueren que no provassin de moure’s fins que hagués passat una hora. Només ha estat el regiro, va dir la tia Teresa. I han volat els vuit milions d’euros negres que duia perquè el padrí els repartís al dinar d’aniversari. The end.

Rafel Nadal (Girona, 1954)

Periodista i escriptor

Ha treballat en nombrosos mitjans de comunicació com El Punt, El Periódico de Catalunya, El País i Diari de Barcelona. Entre 2001 i 2003 va ser director general de la Unitat Audiovisual i Digital del Grup Zeta. Actualment escriu a La Vanguardia i col·labora habitualment a RAC 1 i Televisió de Catalunya. Com a escriptor és autor de diverses obres; El fill de l’italià (2019) ha rebut el Premi Ramon Llull, el guardó més reconegut de les lletres catalanes.

L’autor presenta un fragment del llibre Mar d’estiu - Una memòria mediterrània.

L’Illa dels Miralls

Setembre és un mes propici per a la nostàlgia. Els dies s’escurcen, la llum del sol es fa més prima, les nits refresquen. A la costa, les platges es buiden, els propietaris dels xiringuitos endrecen les taules, les botigues abaixen les persianes i els hotels tanquen les portes. Els estiuejants cobreixen de llençols els mobles delicats, just abans d’abandonar les cases vora el mar. El gran teatre de l’estiu abaixa el teló i posa punt final a una funció que ja no es representarà fins a l’any vinent.

A les ciutats, homes i dones es reincorporen a la feina. Torna la rutina. Els primers dies, estiuejants acabats de retornar passen amb aire desmenjat, resignats, camí de l’oficina o de la fàbrica. Arrosseguen els peus amb mandra i s’aferren al record encara viu dels colors, les olors i els gustos que per uns dies els han fet sentir més arrelats a la terra, més desperts, més lliures i, segurament, més feliços. Acaben de deixar enrere la sorra, el mar, les roques, les barques, les sortides de sol esclatants des de les terrasses i les postes de sol a càmera lenta des dels penyasegats. Han abandonat amb recança les subhastes del peix a la llotja, les parades de fruita del mercat, les vinyes, les arbredes, els torrents, els corriols que s’enfilen a la muntanya entre garrigues i les anades fins al poble del costat, pel camí de ronda, tot passejant entre les atzavares.

Miren d’improvisar mil exorcismes per recuperar aquelles tardes tan plàcides, quan en tenien prou deixant passar les hores. Es pregunten on és ara aquella mandra lenta; on són els amics, les sobretaules, les migdiades a sota de la buguenvíl·lia o de la parra; no entenen perquè ja no senten aquella remor llunyana que pujava de la sorra i els ajudava a endormiscar-se; què se n’ha fet, d’aquells nois tan atractius que veien passar cada matí, camí de la platja. Troben a faltar els croissants calents que compraven al forn, a la tornada de la caminada matinal, quan als carrers només hi havia els repartidors descarregant caixes i els cambrers regant el terra per evitar la pols a l’hora de les solellades.

Enyoren les lectures plaents sota els pins; les mirades furtives o descarades; l’olor de les cremes solars, que els feien reviure estius adolescents; el perfum enganxós dels clavells de moro i de les roses místiques, que regaven cada vespre. Ensaliven quan intenten explicar als companys de feina el gust que tenien les tomates de cor de bou de l’hort de l’avi o les figues de coll de dama, dolcíssimes, dels veïns. Diuen adeu al cafè del poble, a les partides de botifarra, al parxís amb la mainada, als gelats d’havent dinat, i es desesperen quan s’adonen que també s’han acomiadat fins a l’any vinent de la roba folgada i dels horaris improvisats. Finalment, però, l’enyorament potser només els durarà un parell de setmanes; dies a venir, la rutina, la inèrcia, la monotonia els acabarà semblant confortable.

Res a veure amb la tristesa que han deixat enrere, entre els avis i els parents que s’han quedat al poble, a la cala, a les illes que es buiden de cap a cap de la costa mediterrània. Ells també intentaran trobar una rutina que els ajudi a escapar de la soledat que els cau al damunt, com una maledicció. Però no els serà fàcil. Només de tornar a casa, trepitjaran sense voler un animal de plàstic abandonat al passadís; desenterraran casualment una pala de platja, colgada qualsevol dia d’estiu al sorral que van construir fa anys a l’eixida del darrere, a l’ombra dels pins; o plegaran amb gestos delicats una peça de roba menuda que els fills devien oblidar quan van fer les maletes. Potser trobaran

un conte obert, a mig llegir, damunt d’un dels llits al quarto de la mainada; es fixaran en una cadira buida, a l’hora d’esmorzar; ensopegaran amb el cavic que els més petits feien servir per obrir i tancar les regues, quan a última hora de la tarda deixaven córrer l’aigua a l’hort. Cada instant, cada objecte i cada racó de la casa els faran enyorar els nets que han tingut a casa tot l’estiu i que ara han tornat a la ciutat amb els pares.

La flor de nit ja no s’obrirà cap més vespre. Les tomateres es ressecaran asprades a les canyes. A l’hort potser encara s’hi farà alguna albergínia blanca i als camps encara maduraran alguns melons i síndries. Però a les tardes, els núvols negres trauran el nas darrere de les muntanyes i els recordaran la imminència de la tardor i de la fosca nit de l’hivern, que se’ls farà llarguíssima.

El final d’estiu sempre és trist, però enlloc no ho és tant com a les illes gregues. A Patmos, a Tassos o a Lèucada, el setembre trenca l’ànima. Ho podeu comprovar saltant d’illa en illa en qualsevol dels ferris que naveguen com si fossin autos de línia pel mar Jònic o per l’Egeu. Quan un vaixell entra al port, només en baixen quatre o cinc persones —illencs que venen de fer encàrrecs en alguna illa veïna— i en canvi en pugen sempre més d’un centenar, la majoria parelles joves amb mainada: els nets de Grècia, que han passat les vacances d’estiu a casa dels avis mentre els pares es quedaven a treballar al continent. A primers de setembre els pares els han vingut a recollir, han passat uns dies amb tota la família —pocs, perquè a Grècia la crisi és eterna— i emprenen el camí de tornada a Atenes o a Tessalònica, que estan a punt d’obrir les portes del nou curs escolar.

Al setembre, a qualsevol port grec, a qualsevol hora del dia o de la nit, sempre hi ha un ferri que inicia lentament la maniobra per encarar la bocana del port i sortir a mar obert. Quan l’oficial dona per acabat l’embarcament del passatge —que s’acumula a la coberta de popa, per fer-se veure millor dels parents que s’han quedat en terra— i ordena que els mariners llevin la comporta, les hèlixs ja fa estona que giren a tota màquina i provoquen remolins al voltant de la nau. Amb el vaixell en marxa, els mariners

s’afanyen a recollir les cordes que estaven nuades al norai. Al moll, un grup nombrós d’illencs, la majoria avis i àvies vestits de negre, de dol, dissimulen com poden les llàgrimes i aixequen els braços per dir adeu en un últim intent desesperat de retenir els que marxen, sobretot els nets que els han fet companyia tot l’estiu. Quan el ferri s’aparta, els que acaben d’embarcar, abocats a la barana, també criden i agiten els braços, com molins de vent. Cap d’ells no pensa que aquell podria ser l’últim adeu: l’estiu vinent, quan el dia s’allargui, quan la llum torni a ser clara, quan les nits es temperin i ells desembarquin d’un ferri per tornar a passar l’estiu a l’illa, els avis que els estaran esperant al moll potser ja no els reconeixeran, víctimes del mal que els esborra la memòria. O potser, simplement, ja no hi seran.

Amb l’Anna ens agrada viatjar en ferri per les illes del Mediterrani i no ens cansaríem mai de navegar per les aigües blaves del nostre mar d’estiu, abocats a la barana de la coberta superior. Sortir a última hora de la tarda del port de Rodes, contemplant com el vaixell s’allunya lentament de la ciutat vella, de les muralles imponents i de la part alta del carrer dels Cavallers, amb tantes petjades catalanes. Ens agrada entrar cap al tard a Kos, mentre la gent sopa a les tavernes del moll, i un parell d’hores després, ja de fosc, arribar a l’illa de Leros. Aquí hi ha el centre de salut mental més reputat des de l’antiguitat i la maniobra d’atracament fa el cor petit, sobretot quan el capità ordena encendre el focus gegant a la proa per escrutar a babord i a estribord les parets estretes de la badia de Lakki.

Ens agrada donar un darrer cop d’ull als pobles fortificats del màstic, mentre la nostra nau s’allunya, sempre lentament, del port de Quios. Tota la costa mediterrània està coberta de plantes de llentiscle, però només les del sud de l’illa de Quios produeixen el màstic, la pasta de resina aromàtica, de color d’ivori, que a la Grècia antiga ja s’explotava en cirurgia i com a dentífric i encara avui s’usa per fer gelats, xiclets i tota classe de dolços i es paga a més de cent-vuitanta euros el quilo.

Ens agrada contemplar les muralles de Malta des del mar o

desembarcar a la badia de Nàpols en el petit port de l’illa d’Ischia, tancat, clos en el seu arrodoniment magnífic, que recorda l’antic port de Cartago, refugi mític de les naus que es van enfrontar a Roma en les tres guerres que els romans van batejar com a guerres púniques i els cartaginesos com a guerres romanes.

Segurament podríem fer una guia completa, escriure tot un inventari d’illes viscudes des de la coberta d’un ferri abans de trepitjar-les: el perfil suau de Poros, fregant la costa del Peloponès; la nostàlgia de les muralles de Monemvasia, a baix de tot de la península; el doble nucli de Mirina, la capital de Lemnos, a banda i banda del castell venecià des d’on a l’hivern es fa omnipresent el pic nevat de l’Athos, la muntanya santa dels ortodoxos, en un dels tres dits de la península Calcídica.

A la Mediterrània hi ha més de dotze mil illes i més de dos-cents mil vaixells naveguen cada any per les seves aigües. Nosaltres sempre ens deixem portar pels ferris sense pretensions, pausats, amb aturada a cada port del trajecte. I no ens importa esperar-los asseguts en un bar del port per pujar a bord després de la mitjanit, ni desembarcar de matinada en un altre port fosc i solitari. Hi viatgem sempre a coberta, agafats a la barana, mirant obsessivament l’horitzó, fins que un núvol delata l’arribada d’una illa. Les illes es descobreixen de mica en mica: primer de tot, a sota del núvol s’intueix una muntanya; una mica després, el color fosc de les roques que cauen a pic fins al mar i, en algunes illes privilegiades, el verd dels pins i dels xiprers, que s’enfilen amb elegància per la falda de les muntanyes; més endavant, es fan presents les taques blanquinoses dels pobles penjats dalt d’una serralada. D’aquesta manera, mentre el vaixell va avançant i empassant milles, les illes es van fent nítides, com si s’enfoquessin a través d’un objectiu fotogràfic. Quan finalment el ferri entra al port i maniobra marxa enrere, es veu per primera vegada la gent de l’illa i des de la coberta de popa el viatger pot escrutar-los la cara i imaginar la vida que hi ha darrere de cada illenc.

Ens hem acostumat ja fa temps a tancar aquell objectiu

fotogràfic que de joves vam aprendre a obrir per descobrir costes cada cop més llunyanes. Ara practiquem l’operació contrària i reduïm l’obertura a mesura que ens acostem a les illes i acabem fixant la mirada sobre una cala, una platja o una roca i no parem fins a descobrir-ne el nom. Així ens agrada acostar-nos a les illes i només així, després de conèixer el nom de cada cosa i fernos adoptar per les tribus locals, comencem a descobrir la vida duríssima que s’amaga darrere de les cares recremades pel sol i la salabror que hem intuït des del moment d’entrar a port i fixar la nostra mirada sobre els illencs. Com aquell dia de finals de l’estiu de 1994, o potser del 95, que navegàvem per aigües del Dodecanès i vam fer escala a Icària.

Havíem sortit de bon matí de Samos —la pàtria de Pitàgores, una d’aquestes illes verdes esquitxades de boscos de pins i de xiprers— i ens dirigíem al Pireu; a cada port desembarcaven només sis o set persones i en pujaven a bord prop d’un centenar. Érem en aquella època de l’any que les illes gregues viuen el final de temporada i els ferris s’omplen de famílies que tornen precipitadament al continent. Per això recordo perfectament que érem a mitjans de setembre quan vam entrar al petit port d’Agios Kyrikos, la capital d’Icària, l’illa més solitària i aïllada, varada com un portaavions a l’Egeu, a mig camí entre l’arxipèlag del Dodecanès, de terres riques i boscoses, i les Cíclades, molt més pedregoses i inhòspites.

Com sempre, l’Anna i jo érem a coberta intentant no perdre detall de la maniobra d’atracament i de seguida ens va agafar una enorme tristesa veient aquells avis que s’anaven quedant sols en terra, mentre els fills i els nets pujaven al ferri i s’acomodaven com nosaltres a la popa del vaixell, enmig d’una gran cridòria.

Mitja hora després, quan vam començar a separar-nos del moll, els homes i les dones que tenyien de negre l’esplanada van deixar de dissimular les llàgrimes, però encara van mantenir altes les cares arrugades i van aguantar la mirada clavada a la popa del vaixell. Alguns semblaven afectats d’uns discrets tremolors, que segurament ja eren d’enyorament. Just llavors, un nen i una

nena, que devien tenir set o vuit anys, ens van demanar amb gestos que els féssim lloc per repenjar-se a la barana. Darrere nostre vaig veure una parella jove que s’instal·lava en dues d’aquelles cadires blanques, de plàstic, habituals de les cobertes més barates dels vaixells, i vaig donar per fet que es tractava dels seus pares. Un pis per sota, els mariners de popa van acabar de recollir corda i van pujar la comporta.

Encara no havíem acabat de superar la bocana, que la coberta del ferri ja s’havia buidat completament. Amb l’Anna ja hi estem fets: així que s’inicia la maniobra, els joves que marxen agiten un darrer cop les mans en direcció als avis del moll i corren cap a la panxa del vaixell per acomodar-se als salons interiors i dormir una migdiada o seguir els serials de moda a la televisió grega, i, darrerament, també als dispositius mòbils. Quan vam agafar velocitat de creuer, a coberta només hi quedaven uns quants excursionistes de motxilla, europeus i americans, que buscaven conversa per intercanviar experiències i potser acabar compartint part del viatge. Els dos petits que s’havien instal·lat davant nostre, gairebé entremig de les nostres cames, també seguien impertèrrits, agafats a la barana, mirant atentament cap als penya-segats. Encara vam estar així més d’una hora, mentre la costa sud d’Icària anava desfilant davant nostre, salvatge, suggeridora, pràcticament sense cap edificació.

Quan arribàvem a la punta de l’illa, els dos nens es van posar la mà a la butxaca i cada un en va treure un tros de mirall trencat, que van encarar al sol, buscant els reflexos, i van fer la rateta, que van projectar cap a un punt indeterminat de l’extrem occidental de l’illa. De cop, els nanos van començar a saltar i a cridar molt excitats; els pares, que en algun moment s’havien incorporat de les butaques, també cridaven i gesticulaven com bojos. De més amunt de les roques, de mitja muntanya, d’una clapa blanca que semblava un poblet de quatre cases, en sortia un reflex de llum que els responia. Els rajos del sol que sortien reflectits dels miralls dels nens i els que procedien de la costa de l’illa van estar una bona estona parlant, abraçant-se, fins que el

vaixell va allunyar-se i la llum va deixar de projectar-se. Quan els miralls van apagar-se, els nens encara miraven enlaire, cap a la muntanya, però havien començat a plorar desconsoladament. Els pares abraçaven els fills i també ploraven. Feia estona que l’Anna i jo ens havíem rendit a l’emoció i també teníem els ulls negats de llàgrimes. I si en aquella part de la coberta del ferri no plorava més gent, era perquè no hi havia ningú més.

Vam deixar que compartissin una estona llarga les emocions, sense molestar-los, fins que els pares van tornar a seure a les butaques de plàstic. Llavors vam acostar-nos-hi i vaig interrogar-los. Encara teníem la pell de gallina, era evident que acabàvem d’assistir a una escena memorable; intuíem el sentit de l’excitació, però necessitàvem saber-ne els detalls per acabar de compartir l’emoció. El pare ens va somriure, va semblar afalagat per l’interès i es va disposar a narrar la seva història: venien de recollir els nens, que havien passat tot l’estiu a casa dels avis, a Karkinagri, un poblet de quatre cases, aquelles que es veien penjades damunt de les roques, en aquesta punta de l’illa d’Icària que començàvem a deixar enrere; ells amb prou feines s’hi havien pogut estar una setmana, perquè les estretors econòmiques els havien deixat pràcticament sense vacances i aquell matí havien sortit de fosc, a les sis de la matinada, per iniciar el camí de tornada a Atenes. Quan ens ho explicava ja eren prop de les dues de la tarda.

—Ja heu vist que per aquest cantó, ple de penya-segats, no hi ha carreteres —va començar a explicar el pare—. Per l’altra banda, l’illa és igualment dura, però un xic menys accidentada, amb alguns camps i vinyes que baixen suaument fins al mar. Des del poble dels meus pares hi ha una pista que comença sent de terra, es converteix en una carretera plena de revolts quan transcorre per l’altra banda i finalment travessa novament l’illa fins al port d’Agios Kyrikos, on havíem d’agafar el ferri. Del poble a la capital hi ha prop de tres hores, perquè la carretera és espantosa... — seguia relatant quan Icària començava a esvair-se entre la calitja i els núvols, que tornaven a coronar les muntanyes.

Entre les tres hores de camí des de casa dels pares, les hores de coll que s’havien agafat, la mitja hora de la maniobra de càrrega i descàrrega i l’hora llarga de travessia que havíem compartit resseguint el litoral sud d’Icària, havien passat més de set hores des que de matinada l’avi havia entregat un tros de mirall a cada net i els havia promès que s’acomiadarien fent la rateta quan hores després el ferri passés davant del poble de Karkinagri. Els avis i els nets havien complert la seva promesa i nosaltres havíem estat testimonis privilegiats del seu comiat.

—No es tornaran a veure fins a l’estiu vinent! —va lamentar finalment el pare, amb els ulls plens de nostàlgia.

Em sembla que vam tornar a plorar. En tot cas, vaig notar aquell recargolament a l’estómac que, des dels anys d’internat, sento cada vespre, quan soc lluny de Girona, a l’hora que el sol s’amaga. I no vaig poder estar-me d’agafar el telèfon mòbil i trucar als de casa per sentir-los la veu i comprovar que estaven bé.

Aquest estiu hem tornat a Icària.

De lluny, vaig reconèixer els penya-segats de la costa sud, els mateixos que vint-i-cinc anys enrere havíem resseguit quan ens dirigíem a Atenes de tornada de l’illa de Samos. En acostar-nos a terra també vaig identificar el petit port d’Agios Kyrikos, que en plena temporada d’agost tenia una activitat que no li recordava. Abans de desembarcar, vam encantar-nos revivint des de la popa del vaixell els moviments de càrrega i descàrrega, la gent que anava i venia, els cotxes que entraven en fila, els camions que esperaven a l’últim moment, els contenidors de mercaderies, els xiulets dels guàrdies, els crits dels mariners, les botzines… Tot semblava produir-se en el caos més absolut, sense normes, sense lleis, sense cerimònies, a punt del col·lapse definitiu. Però si t’hi fixaves millor, tot funcionava: les mercaderies es carregaven, els passatgers embarcaven, els encarregats dels contenidors entraven i sortien a velocitat de vertigen, omplint sense pausa la bodega del ferri. Podria estar-hi hores, a la coberta d’un vaixell, contemplant aquests moviments, que són d’una complexitat

enorme però que els mariners i els mateixos passatgers converteixen finalment en un ritual extraordinàriament senzill.

Vam hostatjar-nos a l’altra banda de l’illa, al port d’Evdilos, i vam comprovar que, efectivament, a la costa nord els camps hi rossolen fins al mar en unes poques feixes ben treballades de vinya, d’olivera i d’horta. Potser sí que per aquell costat Icària semblava una mica més amable. Havent dinat, vam llogar un cotxe i sense ni pensar-ho vam conduir per una carretera costeruda i plena de revolts en direcció a ponent. Mitja hora després havíem deixat enrere uns boscos de pins i de xiprers i conduíem entre muntanyes, que tornaven a ser pedregoses, completament pelades, i només es tenyien del verd dels plàtans i els baladres salvatges a les torrenteres que baixaven a pic cap al mar. Feia estona que havia deixat d’admirar el paisatge i em concentrava en la carretera, plena de despreniments, que en molts trams tallaven completament un dels carrils. L’Anna també feia estona que callava. No necessitàvem dir-nos res. No ho havíem planificat, però tots dos sabíem que si ens havíem aturat a Icària era per buscar el poblet de Karkinagri, el petit nucli de cases blanques, penjat damunt del mar, a l’extrem occidental de l’illa. En algun dels viatges a Grècia havíem descobert que al segle xix, quan no hi havia ni telèfons ni estacions de ràdio, alguns dels escassos habitants de la costa meridional d’Icària s’havien acostumat a saludar els mariners originaris de l’illa fent-los senyals de llum amb un mirall quan passaven davant dels seus pobles. Encara avui alguns ho practiquen com un passatemps emotiu, que de vegades és correspost pels capitans més amables fent sonar la sirena dels seus vaixells. Aquest és l’origen de l’escena amb senyals de llum de doble direcció, de terra al vaixell i en sentit contrari, que nosaltres volíem reviure amb el testimoni dels seus protagonistes. No ens va costar arribar a Karkinagri, perquè la carretera acabava justament en aquest poble. Quan vam doblar per sobre del Faros Papa, el mar Egeu se’ns va aparèixer als peus en tota la seva immensitat, obert fins a les costes de les illes de Míkonos,

Tinos i Andros, escalonades a la llunyania. Vam aturar el cotxe i vam seure en una roca. Les cigales cantaven obsessivament i del mar en pujava una fresca molt agradable.

Quan ens vam sentir preparats, vam entrar al poble, que semblava mig adormit. Vam trobar un parell de persones que sortien d’un cafè i vam acostar-nos a preguntar si els sonava una parella d’estiuejants que treballava a Atenes, amb dos fills —un noi i una noia que ara ja devien tenir trenta-dos o trenta-tres anys—, que de nens estiuejaven al poble, amb els avis, i que al setembre se n’acomiadaven fent la rateta amb el mirall des del ferri del Pireu. Ens miraven amb desconfiança; ben mirat, la pregunta era ben estranya. La majoria de les famílies del poble tenien fills i nets que vivien a Atenes, però només una parella va voler escoltar-nos i no va saber de què li parlàvem. Vam marxar decebuts, però decidits a tornar-hi l’endemà.

Hi vam pujar de nou de bon matí, més tranquils, i només d’entrar al poble, un home de grans celles blanques ens va aturar aixecant al cel un bastó, que va orientar cap als afores del poble, per indicar-nos una casa penjada sobre el penya-segat.

—Cap allà. És allà —es veu que deia, però parlava en grec i no l’enteníem. Tres o quatre nanos havien envoltat el cotxe i també cridaven i assenyalaven la casa. Finalment, un home més jove, que parlava un anglès millor que el nostre, es va acostar i va fernos d’intèrpret:

—Diu que la casa que busquen és aquella.

Es veu que el vespre abans, només de marxar del poble, tothom va començar a parlar dels estrangers que buscaven la família dels miralls, que tots coneixien. Després del primer any, aquell que havíem tingut el privilegi de compartir, l’avi i els nets havien instaurat el costum d’adaptar l’antiga tradició de l’illa i acomiadar-se sempre més fent la rateta amb un mirall: l’avi des del poble i els dos petits des del ferri que els portava de tornada a Atenes. Des de llavors, cada any, un bon dia de setembre, tot el poble acudia al mar a contemplar la cerimònia i acomiadar els nets del vell pagès, que tornaven al continent, els primers anys

per anar a l’escola i més endavant per entrar a la universitat.

Ens van acompanyar a la casa en processó i ens va rebre una noia jove, de mirada orgullosa, que alletava un nadó, asseguda a la fresca de la sala. Era la neta del pagès. Li vam explicar que havíem viatjat amb ella i el seu germà al ferri, vint-i-cinc anys enrere; ella recordava vagament uns viatgers amb els quals compartien coberta aquell dia tan especial, resseguint la costa de l’illa. Quan va deixar de donar mamar, va posar el petit al bressol, va agafar l’Anna pel braç i ens va fer passar a una cambra fosca, gairebé excavada a la roca. Era blanca, pintada de llet de calç, despullada, fresquíssima. En una paret hi havia un retrat d’un vell amb cara de murri i recolzat a la part interior del marc de la foto hi havia un tros de mirall que semblava molt vell, amb taques per tot el vidre.

—A Atenes sempre vaig guardar el tros de mirall d’aquell primer any, penjat a la meva habitació; encara l’hi tinc, al cantó d’una foto dels avis. Ella va morir fa deu anys; ell, l’hivern passat. Després d’enterrar-lo, els pares i el meu germà van haver de tornar a Atenes i jo em vaig quedar uns dies al poble per recollir i ordenar les seves coses. Quan vaig obrir el calaix de la tauleta de nit, vaig descobrir que ell també hi guardava el seu tros de mirall i tot de fotos nostres, de petits, com un tresor. I vaig decidir penjar-los junts a la seva cambra, que és la que faig servir a l’estiu, els dies que m’instal·lo al poble amb el meu fill.

Aquell matí em vaig despertar inquiet a l’habitació de l’hotel d’Evdilos i em vaig acabar de desanimar quan em vaig adonar que la conversa amb la noia del mirall no havia existit: no era més que un somni, motivat per la frustració de la visita de la tarda abans; o potser no va ser ni un somni i només ho vaig voler inventar d’aquesta manera, en aquella hora que passo mig despert i mig endormiscat, que és quan m’agrada somiar despert i imaginar històries en les quals la realitat i la ficció es confonen i ja no resulten fàcils de destriar. Més tard, quan la dutxa ens va espavilar i vam haver esmorzat, vam agafar el cotxe i ara sí, amb l’esperança renovada, vam tornar al poble de Karkinagri.

Quan vam arribar-hi i embocàvem l’únic carrer que travessa de punta a punta aquell grupet de cases, la furgoneta que anava

davant nostre, una Renault, va encendre els intermitents i es va aturar de cop. En va baixar un home de cara recremada i bigotis blanquíssims, molt grossos, que li donaven un aire turc. Sense dir-nos res, ignorant totalment la nostra presència, va obrir la porta del darrere de la furgoneta i en va treure una caixa de tomates, que va depositar a terra, al mig del carrer. Després va repetir l’operació dues vegades i va baixar dues caixes més, una de carbassons i una d’albergínies. Finalment, va descarregar set o vuit melons i síndries grossíssimes. Ho va deixar tot a terra, amb parsimònia, en piles escalonades, oferint la mercaderia. Quan va treure la balança i també la va depositar al mig del carrer, damunt d’una caixa de fusta girada del revés, l’Anna i jo ens vam mirar completament desconcertats, no ens ho podíem creure: el bon home estava muntant la parada.

A través del parabrisa del nostre cotxe vam veure que efectivament algunes persones s’acostaven amb cistells al braç, amb intenció de fer la compra. Una dona gran, vestida de negre, va ser la primera clienta. Va escollir un manat de cebes i un altre de pastanagues i va pagar sense pesar-los. La transacció comercial va confirmar les nostres sospites: acabava d’obrir el mercat del poble al mig del carrer, just al morro del nostre cotxe, sense avís previ. Només era un pagès, només una furgoneta, era una sola parada, però era evident que allò era el mercat del poble i que el pagès no pensava moure’s fins que deixessin d’acudir-hi clients.

Vam mirar al voltant: no teníem escapatòria, no hi havia cap més carrer ni cap espai on girar el cotxe per tirar enrere i buscar un lloc on aparcar-lo. El segon d’arribar va ser un noi jove, amb barba curta, amb un cert aire d’intel·lectual; donats com som a inventar històries de la gent que ens trobem quan estem de viatge, vam imaginar que es tractava d’un professor d’Atenes que estava de vacances a Karkinagri; segurament el fill d’algun pagès o d’un pescador del poble. Va carregar una bona bossa de carbassons i una altra d’albergínies, grossíssimes, d’un morat brillant, com esmaltat. Després va començar a triar tomates, una per una. Totes eren grosses, d’un color vermell pujat, però

ell les escollia minuciosament; agafava les més grosses, les més madures. Veient aquelles tomates vaig preguntar-me com pot haver-hi a totes les parades pageses dels nostres mercats tomates tan temptadores i que en canvi resulti del tot impossible de trobar-ne a les amanides de les nostres tavernes i dels hostals?

Vaig baixar del cotxe i vaig acostar-me a la furgoneta. El noi amb aire d’intel·lectual em va mirar i va riure:

—No els fa res esperar a reprendre la marxa quan nosaltres acabem la compra, oi? —va preguntar retòricament, sense deixar-me altra resposta que un assentiment de cortesia.

Ho vaig aprofitar per iniciar la conversa. Semblava que havia de ser un interlocutor fiable i ben informat.

—I a vostè no li deu fer res que li faci unes preguntes? Veurà, és que fa vint-i-cinc anys, un dia que viatjàvem de Samos al Pireu, vam entrar al port…

Va esclafir a riure. Ja el devien haver assabentat que la tarda abans corrien pel poble un parell d’estrangers preguntant pels nens del mirall. Em va dirigir una mirada de murri, una mica de superioritat, com la que he vist tantes vegades als pescadors de l’Empordà quan escolten un barceloní i es preparen per desarmar-lo amb una sentència impossible de replicar. No m’equivocava. Va dir:

—A Karkinagri, les preguntes no costen, però les respostes volen temps. Aquest hivern, quan els dies siguin curts i a primera hora de la tarda m’hagi de tancar a casa, em pot escriure un correu electrònic i li contestaré tot el que vol saber.

Va pagar les hortalisses al pagès, ens va adreçar un altre somriure amb aires de victòria i quan ja es disposava a acomiadar-se ens va proposar:

—Ara, si els ve de gust, els convido a caminar fins al Faros Papas. Hem convertit les cambres del faroner en biblioteca i els escriptors europeus que vulguin podran venir-hi a fer estades de treball. Avui és dia de portes obertes i hi tenim un parell de narradors d’Atenes, que ens llegiran textos seus. Si els agraden les històries, potser els vindrà de gust acompanyar-nos…

Llavors vaig recordar el que es diu a Atenes sobre els icarians.

«A l’illa hi ha tres fusos horaris: l’hora GMT, l’hora grega i l’hora d’Icària, que no té gens de relació amb el rellotge; simplement, les coses passen quan han de passar».

Vaig pensar que, de tornada a casa, tindria prou temps per enviar-li per correu electrònic les meves preguntes amb l’esperança que qualsevol nit d’hivern me les contestés tranquil·lament. No hi vam donar més voltes. Vam deixar el cotxe allà mateix, al mig del carrer, amb les claus posades, i ens vam disposar a seguir-lo per un camí de ronda accidentat però magnífic, fins al far.

Maite Salord

(Ciutadella, 1965)

Escriptora i política

Professora de Llengua i Literatura Catalanes a l’IES M. Àngels

Cardona de Ciutadella i membre de l’Institut Menorquí d’Estudis. Ha guanyat diversos premis de narració i ha publicat diverses novel·les, així com diferents articles sobre literatura menorquina. Entre 2015 i 2017 va ser presidenta del Consell Insular de Menorca, i posteriorment vicepresidenta fins l’any 2021.

L’autora presenta un fragment del llibre El país de l’altra riba.

El país de l’altra riba

Des del moment que van entrar al port de Maó, primer na Isabel amb la seva família i després en Daniel tot sol, van endevinar la bellesa de la ciutat que s’enfilava cap al cel. Eren en un lloc desconegut després d’un viatge massa llarg. S’havien embarcat en un vaixell que feia la travessia Alger-Marsella amb una aturada al port de Palma i, des d’allí, en un altre fins a Maó. L’amplitud de l’espai i la quantitat d’illes i illots que marcaven el camí dins l’aigua van fer que en Daniel s’oblidés per uns instants del cansament i de la badia d’Alger, que havia vist per darrera vegada feia poques hores. Es va tapar els ulls amb les mans i es va mossegar el llavi. No hi havia espai per a la nostàlgia. L’home va tenir una sensació de cosa viscuda que la visió de na Isabel i na Maria dretes al moll va esborrar per un moment. A terra, hi havia la família que l’esperava. Els va alçar el braç i va somriure. Tenia trenta anys i no havia de patir pels diners. Al contrari. Per primera vegada sentia que tenia el destí a les mans. Però se l’havia de tornar a construir de nou i en una terra que no podia evitar demanar-se si seria la seva per sempre. Maó, na Isabel, na Maria i ell, que tenia una sensació de mareig insuportable, com si estigués buit i surés a l’aire.

—Jo som Daniel Gold d’Alger. Ma dona és née a Fort de l’Eau, però sa família és d’aquí, de Menorca.

—Encantats, senyor Gold. Veig que coneix la nostra llengua.

—Gràcies, és très generós per part seua ço que em diu. Es francès s’era sa nostra langue allà però també rall un poc

de maonès... —Els homes que ocupaven la taula del costat de l’American Bar de Maó van intentar no somriure amb les explicacions d’aquell home que des de feia uns dies hi anava a prendre cafè cada matí i que deien que havia arribat a Menorca carregat d’esca—. Però em poden appeler Daniel, per favor.

—Benvingut a Menorca, idò, Daniel. Ell és en Pere Mercadal i és advocat. Té un despatx aquí a prop, al Camí des Castell. Esper que no l’hagis de necessitar mai perquè, encara que no li agrada que ho digui, no és molt de fiar. Ell, en Biel Mir, metge jubilat però que encara t’atendrà a l’estudiet de casa seva, també molt a prop d’aquí, si mai tens cap consulta a fer-li. Ell és de total i absoluta confiança. I un servidor, Emilià Pujol, secretari del Foment del Turisme de Menorca, barceloní de naixement i a Menorca per feina. Si mai et podem ajudar en res, ja sap on ens pots trobar.

—Merci beaucoup, Emilià. —En Daniel va notar des del primer moment que s’entendria amb aquell home. Se’l mirava amb recança: li recordava molt en Michel Bisset. Aquella mirada blava de fillet entremaliat, aquella mica d’ironia a totes les paraules.

—Pas de quoi, estimat.

—Veig que coneix le français.

—Un petit peu... Que no vol dir un peu petit —va afegir dirigint-se als seus companys de taula, que van moure el cap amb condescendència.

—A què et dediques, Daniel.

—Fa poc que som arribats a Menorca però a Alger tenia un restaurant a la Place Bresson, à côté de l’Opéra. Un lloc magnifique. Ara me mir locals per obrir-ne un aquí. O per construir-ne un de nou. M’han parlat de Punta Prima. Es diu així?

—Punta Prima, bona elecció, sí senyor. És una urbanització que ara s’està posant molt de moda. Jo, per la feina, conec el propietari de la majoria de solars. Si vols, et puc fer una gestió i quedam amb ell. A veure si té res que et pugui interessar.

—Ets molt amable, Emilià. Ça em seria d’una gran ajuda.

—No en parlem més, idò. I una curiositat que no sé si encara t’han explicat: el nucli urbà que hi ha més a prop de Punta de Prima és Sant Lluís, l’única ciutat que els francesos van fundar a Menorca el segle XVIII durant els anys de dominació.

—No, no ho sabia i m’agrada aprendre aquestes coses. Merci beaucoup, Emilià. —Algú havia explicat a en Daniel la presència britànica a l’illa i poca cosa més. N’anava aprenent a poc a poc però agraïa aquells comentaris que li apropaven Menorca i l’ajudaven a no sentir-se tan rar entre els autòctons.

Al cap d’uns dies, després del cafè amb llet del matí a l’American Bar, en Daniel va anar a veure terrenys a primera línia de mar a Punta Prima acompanyat de n’Emilià, que es convertiria en el seu primer i més estimat amic a Menorca. Amb el Seat 850 vermell del català, van enfilar la carretera encara sense asfaltar que duia a la costa. Diuen que l’any que ve estarà arreglada, el va tranquil·litzar l’amic, i en Daniel va moure el cap més pels sotracs del viatge que per la confiança que tenia que fos cert. De cop, però, va deixar de notar les pedres i els clots del camí. El terreny feia pendent i es podia veure una perspectiva de la platja enlluernadora. N’Emilià va returar la marxa. Avançaven lentament cap a l’aigua. El paisatge era blau, silenciós i quiet. Les poques construccions que s’hi veien eren blanques i de poca alçada i es perdien de vista en fixar la mirada a l’horitzó. I aquest far magnífic enmig de la mar? És el far de l’Illa de l’Aire. N’Emilià va observar el francès i va poder llegir en el seu rostre la impressió d’una imatge que semblava que es podia tocar amb un dit de la mà. Ell també l’havia sentida la primera vegada que la va veure, no feia tant de temps.

Fins als anys seixanta, la zona de Punta Prima no era més que una llenca de terra de conreu travessada per parets seques i mates de llentiscle. Un dia, s’hi van començar a construir un quants magatzems per a llaüts i un petit berenador. Després, van arrasar les dunes amb un mur aixecat al capdamunt de la platja i, a partir d’aquí, en pocs anys es va iniciar el canvi

més radical de la zona amb la construcció dels primers hotels de poca alçada, xalets i apartaments. En Daniel Gold hi va contribuir, d’entrada, amb el seu Cafè de París, un restaurant de planta baixa, amb pista de ball i terrassa coberta des del qual es podia accedir directament a l’arenal davallant només quatre esglaons de ciment i que el mes d’agost s’omplia de turistes. La urbanització, en poc temps, va ser un lloc de moda.

—La primera urbanització turística que hi va haver a l’illa és a tocar d’aquí, Alcalfar, i no té molts anys. A Menorca, el turisme ha començat a arribar no fa gaire i a poc a poc. No fa ni deu anys que hi ha agències estrangeres a l’illa que comencen a dur turistes a l’estiu; darrerament, un nombre gens menyspreable, tot sigui dit. Però aquí no és com a Mallorca, que ens duen cinquanta anys d’avantatge, o a Eivissa, no et pensis. Els menorquins s’ho prenen amb calma, estimat.

—Ja ho veig. Aquest paisatge és una meravella.

—De totes maneres, també t’he de dir que, aquests darrers anys, la cosa s’ha animat molt i ja hem detectat problemes de falta de llits.

—I no hi ha inversors aquí que s’hi llancin?

—Els menorquins que tenen diners els inverteixen, sobretot, en la indústria. No oblidis que aquí la majoria de gent viu de les fàbriques de sabates i bijuteria. Els fa por perdre, diguem-ne, l’essència de l’illa, el que han estat sempre.

—No la sabia, aquesta tradició industrial a Menorca.

—A més, no et negaré que no tothom ho veu clar, això del turisme. Hi ha qui s’escandalitza quan veu el que passa a Mallorca. Massa llibertinatge! Però també hi ha altres coses, a més de la por de perdre aquest pes de la indústria; per exemple, que el turisme provoqui una pujada de preus o que suposi la destrossa d’un entorn natural, que com veus, Daniel, és un temor ben justificable. En fi, que tot és molt complicat. Però, què t’he d’explicar a tu que no sàpigues?

Rien de rien.

—Ara bé, agradi o no, tenim turisme per molt de temps, amic meu; d’això no en tenguis cap dubte.

A en Daniel li agradava Menorca, encara que li va costar acostumar-se a aquella tranquil·litat i a aquell silenci, tan diferent d’una ciutat com Alger. Tot era petit: els edificis, el nombre d’habitants, els carrers... Els primers dies de ser a l’illa, els Vidal i els Gold els van passar a casa d’una germana de na Margarita que els va acollir per compromís, cosa que no es va molestar a dissimular en cap moment. Aquesta rebuda va crear una situació força incòmoda que, afegida al trasbals de la fugida d’Alger, no va fer més que enrarir la convivència de tots plegats. Fins que al cap d’una setmana la dona va canviar de cop d’actitud sense que ningú ho pogués entendre. Només en Daniel en sabia el preu, però es va estar prou de dir-ne res a la família per no disgustar-los. Tot açò va servir per accelerar la compra d’una casa al carrer de Gràcia de Maó, on al cap de pocs dies es van traslladar en Daniel, na Isabel i na Maria. En Joan, na Margarita i na Magdalena van anar a un pis de lloguer uns carrers més amunt. Els pocs doblers que ells s’havien endut d’Alger els volien invertir en un hort on l’home pogués continuar amb la seva feina, l’única que sabia fer. De cap manera van voler que en Daniel els ajudés en la compra d’una casa encara que, de manera indirecta, tota la família va acabar girant al voltant dels negocis que ell muntaria.

En Daniel observava en Joan i na Margarita i hauria pagat per saber què se sentia en tornar al lloc que havies deixat feia temps. Què en quedava. Ell només n’havia marxat. Gairebé no tenia records de Brussel·les i s’havia promès que mai més tornaria a Alger. Encara li costava recordar el que havia fet al despatx d’en Bisset. Amb na Isabel, es van conjurar per no parlar-ne amb ningú i viure com si no hagués passat mai. Era el més sensat. Necessitaven tancar d’una vegada aquella guerra de morts estesos enmig de la vorera, al tramvia o al despatx d’un restaurant. En Daniel s’havia de distanciar d’en Michel Bisset i ell ho va entendre. No va tenir cap altre remei. L’home se’n va anar a viure a Marsella amb na Francine i els seus fills, i en Daniel, a Menorca amb la seva família, des d’on, malgrat tot, va enyorar

en Michel com no havia tingut mai consciència d’enyorar ningú.

En una de les llargues cartes que en Daniel va rebre des de Marsella, en Bisset li va insinuar que el volia veure. Fa dos anys de la desfeta i potser ha arribat el moment de mirar-nos als ulls, li deia. En Daniel no va poder evitar llegir-hi el que el francès no s’havia atrevit a escriure: mirar-nos als ulls per darrera vegada. Feia temps que notava un cert to melancòlic en les seves paraules. Mai, però, li va poder treure res que no sortís del que era la vida previsible que en Bisset devia dur a Marsella. Moltes vegades va estar a punt d’anar-lo a veure però sempre, al darrer moment, hi havia alguna cosa que l’hi impedia. Fins que el va tenir davant, al port de Maó, davallant per la passarel·la del vaixell, una mà al braç d’un home jove i l’altra, a un bastó de fusta d’empunyadura platejada. En Daniel va intentar somriure mentre el saludava efusivament des d’enfora però es va quedar gelat en ple estiu.

El vaixell de la Trasmediterránea va començar a buidar el ventre de cotxes, camions i mercaderies que els estibadors del moll movien d’una banda a l’altra sense fer esment de la gent que era damunt el moll esperant l’arribada de ves a saber qui. En Daniel va saludar un parell de coneguts sense perdre de vista ni un instant l’escala del vaixell per on en Bisset davallava a pas lent. Estava esblanqueït i visiblement més prim, però continuava sent el senyor de sempre. Fins i tot, gairebé sense forces, caminava amb l’esquena ben recta, el cap alt cobert amb un barret de palla foradat i sense perdre ni un instant la vivesa a la mirada. En Daniel es va conjurar per no deixar-se anar quan l’abracés.

—A veure si m’ofegaràs ara, tu! Amb el que m’ha costat arribar fins aquí. O no, jove? —L’infermer que acompanyava en Bisset va somriure.

—Estic tan content de tenir-lo aquí. Però també hauria pogut venir jo a Marsella.

—Tan malament em veus? Ja hi seràs a temps, de venir a Marsella. Jo he de veure amb els meus ulls on vius i què fas. Comprovar que tot el que m’has escrit és cert o només m’ho deies per tranquil·litzar-me. Que ens coneixem, tu i jo! —En Daniel va

sentir que el temps havia reculat i que tornava a ser al Cafè de París d’Alger d’abans de la guerra, quan just acabava de conèixer na Isabel.

—Us he reservat habitacions a un hotel de primera, el Port Mahón, des d’on tindrà aquesta vista magnífica. El cotxe és aquí a prop. Dona’m les maletes —va dir en Daniel al jove que acompanyava en Bisset.

La darrera setmana que en Daniel Gold i en Michel Bisset van fer junts es van dedicar a passejar per Maó ells dos sols, fugint sempre de les hores del sol del migdia. A primera hora del matí, enviaven l’infermer a fer turisme i ells dos agafaven el cotxe i anaven a fer el cafè a la terrassa de l’American Bar amb els amics d’en Daniel. En Michel s’hi sentia a gust. Observava passar la gent per aquella cruïlla de carrers del centre de la ciutat, el Nou i s’Arravaleta, i es deixava afalagar per aquells homes extremament considerats que es notava que apreciaven en Daniel. N’Emilià, en un francès impecable, el feia riure sovint. Aquí, cada dia i des de fa anys, amb l’excusa del cafè, venim a comentar les notícies que surten al diari i, sobretot, les que no hi surten, que són les realment importants, com vostè bé deu saber. I en Michel assentia divertit, entre glop i glop de cafè amb llet. Després, en Daniel el tornava a l’hotel, on l’home feia un mos i descansava fins al fosquet, quan anaven a sopar al Cafè de París de Punta Prima.

—M’agrada que li hagis posat aquest nom, al teu restaurant.

—No en podia tenir un altre.

—És una manera de pensar en mi, esper. —En Daniel va assentir amb tristesa—. Va, demana-m’ho. Des que em vas veure a la coberta del vaixell tens la pregunta a la punta de la llengua però no t’atreveixes a deixar-la anar. —Es va fer el silenci—. Estic malalt, però tu ja ho saps. No em queda molt de temps. Un càncer de pell. No facis aquesta cara. És llei de vida i no em puc queixar. La meva ha estat, com a mínim, interessant, o no?

—Sense cap dubte. M’ha conegut a mi i tot.

—Així m’agrada. Res de posar-nos melancòlics. Viure és

perdre, ho sabem des del primer dia que obrim els ulls. I això no vol dir que, pel camí, guanyem moltes vegades. D’això es tracta...

—De lluitar, que com més costa...

—Exactament! Veig que no has oblidat els meus consells. Les coses et van bé Daniel, i jo no em puc sentir més satisfet. No em vaig equivocar, amb tu.

—Les coses em van bé gràcies a vostè. M’ha salvat la vida en moltes ocasions.

—T’ho he dit moltes vegades: jo no t’he salvat la vida mai. Tu a mi sí. I no t’ho agrairé mai prou.

Jovi Lozano-Seser (Ondara, 1979)

Periodista, escriptor i comunicador valencià.

Llicenciat en Comunicació audiovisual per la Universitat de València. La seva producció literària s’ha centrat principalment en la narrativa curta, per la qual ha rebut nombrosos guardons, però l’interés per altres àmbits creatius l’ha apropat igualment al llenguatge dramàtic, a l’assaig i també al món del cinema.

L’autor presenta un relat guanyador del Premi de narrativa en els XXIX Premis 9 d’Octubre de Creació Literaria en valencià.

#ConteSenseGènere

«No hi ha barrera, pany, ni forrellat que pugues imposar a la llibertat de la meua ment.»

VIRGINIA WOOLF (1882-1941)

1 de juliol de 2021. 2:15 hores de la matinada. Escric a la cambra més airejada d’un pis de seixanta-tres metres quadrats a la setena planta d’un edifici anquilosat, però digne, malgrat les clapes d’humitat que n’escrostonen la façana. Ja siga per les bafarades de salobre d’una mar propera o per l’antiguitat de la construcció, es tracta d’una deficiència habitual en l’arquitectura d’una ciutat del litoral valencià que no cal desvelar encara que potser me’n penedisca, de tal omissió d’informació, al final del relat. Sobre l’escriptori: el meu vell ordinador portàtil, un quadern amb les anelles esfilagarsades i un petit test amb un cactus inofensiu d’aquells que no punxen i que se suposa que engulen la minvant radiació d’una computadora de butxaca a punt d’extingir-se.

Si més no, la pantalla agonitza en freqüents pampallugues cada vegada que prem la icona de desar el document i l’aparell grinyola en l’activació del sistema de seguretat. Tal vegada la màquina ha envellit més que jo després d’haver-ne percudit durant anys un teclat moltes tecles del qual s’hi han desprès, escadusseres i rebels, en una espècie d’abandó. Li manca la ka i la ce trencada encara que la primera lletra no es faça servir quasi en la nostra llengua i la segona l’haja de copiar dels cercadors de la xarxa per tal d’inserir-la als texts. Allà on no arriba la tecnologia de proximitat, aplega el meu esparpillat enginy. Si fa no fa, la meua literatura, igual que ma casa, es nodreix d’aquests recursos, diguem-ne casolans. No debades, vetle en l’habitació més fresca de la llar gràcies al ventijol que traspassa el finestral per recordar-me que, a desgrat de la insolència de l’estiu, les nits encara em tenen reservada unes engrunes de misericòrdia en forma de brisa.

Alleugerida per les ràfegues, he de reconéixer que les línies que manuscric es fonamenten en l’arbitri del meu present. És una estació, una temporada, especialment desqueferada, la d’enguany. Tinc poca fam i sope tard. Meló d’Alger, gaspatxo i un poc de pa amb tonyina és el que em ve de gust menjucar. No em dol repetir els menús, ni la vestimenta. Em dutxe tot seguit i em pose roba lleugera abans d’apoltronar-me sobre un seient que algun dia va ser flonjo i ergonòmic alhora. Res no és etern. Els mobles d’oficina, gens ni miqueta. Aleshores mire a través de la finestra per escodrinyar la finca de davant i adonar-me que fa massa temps que hi estic pendent. Una figura fosca vagareja pel barri des de fa uns dies amb unes intencions certament confuses. De fet, ara mateix el veig furgant el pany de l’edifici d’enfront, com si intentara forçar-lo. És una portalada estropellada, just com la meua. No és d’estranyar que al tercer embat el mecanisme pete i la porta li cedisca el pas. Hi accedeix amb un sigil que no em fa gràcia. Qui serà, el sinistre personatge?

Serà un lladre? Un homicida? Heus ací un altre dubte que de colp i volta m’assalta tal com ell ha fet amb l’immoble. Per què he deduït que era un home i no una dona, l’intrús? Ben mirat, la distància és notable, així com la visió és igualment tèrbola. En escriure-ho em plantege si caldrà assenyalar que qui ho cavil·la és una narradora i no un narrador. Arran d’això, aprofite l’avinentesa per presentar-me i subratllar que soc una dona de seixanta-tres anys —tants com metres fa el meu pis—, amb sobrepés i amb el desgreuge de determinats problemes de mobilitat que, si bé m’han encauat de per vida, per un altre costat m’han insuflat l’estima per l’escriptura i la màgia d’unes paraules que fan que aquesta existència impedida no faça tanta nosa.

La figura negra no encén cap llum mentre s’enfila escales amunt. Poca broma. Deduesc que les seues intencions són tan obscures com l’indret que trepitja. Em sent intranquil·la i necessite beure aigua. Mentrestant, vull proposar-li a qui estiga llegint aquest conte un exercici que guarda relació amb allò que deia a l’anterior paràgraf. Li demane a la lectora o lector de torn que comence a llegir de nou aquest relat ara que sap que és la ploma d’una escriptora l’estri que guia l’argument i que en compare les

impressions. Perquè, en cas de no haver-ho indicat: no és cert que la tendenciosa neutralitat amb què acarem les històries ens fa pensar que aquells que ens parlen són sempre homes i no dones? No hi ha una estranya i assumida paradoxa al voltant del gènere masculí com a veu canònica de les ficcions? Per això, en cas que hages endevinat prèviament el meu sexe, anota-ho; i si, per contra, has assumit que jo era un home fins que ho he desmentit, guixa-ho de la mateixa manera per recordar-ho. No té cap altra transcendència l’experiment que no siga la de detectar els llocs comuns en què la nostra ment s’esbarria a tothora. Hi ha tantes trampes genèriques disposades a confondre’ns com tipus de lectores.

He anat a la cuina, he obert la nevera i he begut aigua d’una botella de plàstic que reutilitze i que per això presenta el blanquinós trencadís del material. Diuen que això és tòxic, però tant se me’n fot, rondine corredor enllà. M’ha costat tornar ja que camine amb crosses i cada acció quotidiana és com una odissea domèstica. En seure, el meu esguard es concentra en l’edifici de davant. Hi ha només un finestral il·luminat on despunta una dona atrafegada amb la neteja dels vidres. Qui diantre treu la brutesa a aquestes hores? Ho critique jo, que soc somnàmbula i no tinc horaris racionals en quan el que realment hauria de vigilar és com la figura lúgubre ha accedit a la llar de l’enfeinada desconeguda, la qual no ha ataüllat la presència aliena. Un calfred em recorre l’espinada en constatar que encara que l’avisara amb un crit no podria alertar-la. Fet i fet, l’ombra l’intercepta per darrere: amb una mà li cobri la boca, mentre amb l’altra li prem el coll amb una violència descomunal. No aconseguisc percebre cap esgarip per part de la víctima. La distància entela l’audició, anorreada totalment per l’escama del camió de les escombraries que s’atura just a la mateixa alçada per maniobrar l’alçament dels contenidors. Com si me n’agermanara, em cobrisc la boca, aterrida de contenir el bram que en realitat hauria d’haver escridassat abans. A pesar de la distància, tinc la retorçuda sensació que el botxí m’ha guipat des de la llunyania. Tan bon punt en soc conscient, l’homicida arrossega la dona cap al fons de l’habitació i l’escena es fon en negre.

He escrit l’últim paràgraf amb l’esglai de no saber exactament què està passant. Realment acabe de presenciar un crim? De fet, he assegurat el document amb el botó pertinent i n’he improvisat un títol. #ConteSenseGènere. No sé per què, però tots els esborranys els encapçale amb el coixinet i la tria d’un lema transitori. Serà per la influència de les xarxes socials amb què tant m’ha costat intimar? O, per ventura, per la solvència simbòlica d’un signe que m’ajuda a distingir els documents acabats dels inacabats? D’altra banda, cal dir que el gest el reitere sovint perquè l’adaptador al corrent s’espatlla quan s’escalfa més del compte, tot propiciant l’apagament del dispositiu. En una nit tan trasbalsada, reconec que ho he fet pel neguit de verbalitzar allò que veig i interprete per mitjà d’aquesta narració. En efecte, no en tinc clar el gènere: podria ser una prosa imprecisa encara que algunes d’aquestes dissertacions intercalades tenen tota la planta de filar un assaig distret i alhora rotund. Pel que fa al meu gènere, per una altra part, ja he reivindicat més amunt què en pense, de les convencions d’un gremi al qual pertany parcialment i anònima.

L’assassí ha travessat la porta de l’edifici i s’ha quedat enmig del carrer. Palplantat sobre l’asfalt, alça el coll i m’observa. No han passat ni deu minuts d’ençà culminara la tragèdia al pis de dalt. Espaordida, cove la sospita que soc l’única ànima desperta dins el conjunt d’un habitatge a punt de solsir. El besllum grogós de la cambra acaba d’encerclar-me dins del camp de visió de l’agressor, el qual camina lentament i en direcció recta cap al meu portal. Les cames em fan figa i pense en la dolçor de les bacores acabades de collir, sobretot quan les desdejune amb iogurt i un raig de mel. Per què em ve al cap un àpat tan frívol ara que la meua sort depén de les intencions d’un monstre? Definitivament, no m’havia equivocat amb el títol provisional. Creia haver encetat una contarella de gènere negre i ara resulta que protagonitze una pel·lícula de terror. Podria ser una història de suspens. Allò que els anglosaxons titllen de thriller com a sinònim d’emocionant o colpidor. Tant se val: una trama tan

dispersa acaba fent aigües i jo, endemés, torne a tenir set. Amb prou feines, em reincorpore i vaig fins a la cuina. Abans, però, arrossegue l’aparador de l’entrada per bloquejar la porta de casa. Si el criminal m’ha vist i pretén localitzar-me, he de reconéixer que soc un objectiu fàcil. Hi ha sis pisos per planta i només els de número imparell fiten amb l’avinguda. La meua porta és la número tres, la d’enmig. Tampoc no calia assenyalar-li el camí amb el meu insomni i la meua punyent obstinació per redactar tot allò que s’esdevé finestral avall. Soc una imprudent, a més d’una escriptora compulsiva.

He escoltat un xerric al replà de l’escala. Quelcom insistent furga el pany i m’asseca la gola, assedegada ara i adés més per pel temor que pel calor. No hi faig esment. Podria ser un veí borratxo que introdueix la clau en la porta errònia. Mentre narre aquesta paüra gradual m’adone que hi ha una gramàtica concisa en els passos que executen la litúrgia de la por. No n’estic molt treta, en les línies mestres del gènere, però vaig fer un taller una vegada que repassava fil per randa els punts fonamentals d’aquest tipus de contalles. Més clàssiques i formals del que sembla, s’articulen sempre al voltant de la progressió del ritme i l’ajornament del clímax. Sí, ara escolte el soroll amb més deteniment i es tracta d’algú tractant de trencar el pestell. No importa: no deixaré d’escriure encara que el cor em vesse la gorja i esclate com una magrana contra el teclat on aboque aquestes penúries sense solta ni volta. Probablement tenia raó amb allò que avançava al primer paràgraf. Caldria haver especificat la ciutat on visc per tal que la indicació s’interpretara com un senyal d’auxili. Escric mitjançant el Google Docs, de fet, i les meues creacions suren al Núvol, a la majúscula i omniscient exosfera virtual, sanes i estàlvies de qualsevol oblit o pèrdua de dades. De segur que algú llegirà en el futur més immediat aquesta llegenda en cas que hui mora d’improvís. L’agosarada lectora o l’intrèpid lector meditarà aleshores sobre els avantatges i el potencial d’Internet en relació a la prevenció dels delictes i argumentarà que la meua mort podria haver-se evitat.

El passador ha cedit. He escoltat l’embranzida i el visitant té la força d’un bou. Amb dues escomeses més, el moble que li barra el bas trontolla i el sotragueig s’encomana a la resta del corredor fins a arribar al meu esvalotat pit. La suor em regalima pel front, pels polsos i pels canells. Les mans, també suades, no cedeixen al pànic mentre els meus dits, rebordonits en una trèmula agitació, pitgen el teclat de pressa com si foren tentacles. Tan salvatge és la premuda que dues tecles més han saltat enlaire. Gràcies a Déu es tracta del signe + i, just damunt, el signe invers d’exclamació ¡: una manifestació, almenys la segona, que no faig servir encara que algunes lletraferides del nostre àmbit lingüístic s’entesten a emprar la doble enunciació interrogativa o exclamativa tot sabent que és un indicador incorrecte. En el desgavell d’aquests minuts desesperats reflexione sobre la inflexibilitat de la llengua en els moments més desafortunats. Si haguera botat, per posar un exemple, la tecla de l’accent obert —curiosament, el tercer vèrtex del triangle que conformen les dues tecles extraviades—, aquest conte acabaria amb errades —alhora, absències— ben vistoses que potser deslluirien el conjunt de l’obra i que no serien ben jutjades pels experts —i què en diguem, de les expertes?— malgrat el marc que les ha propiciades. No és injust, insuportable, la mesquinesa de tot plegat?

Una última envestida empeny l’aparador i tomba la porta en un esfereïdor estrèpit. La figura enigmàtica avança amb un determini que em glaça la sang encara que siga una dona de temperament calent. La menopausa m’acabà de destrempar i em transformà en una espècie d’heroïna immune al fred i a tantes altres amenaces. És tot el que conjecture ara que sent l’alé de la bèstia al bescoll. La seua respiració té una consistència animal, més de llop que de brau, encara que no em ve de gust girar-me per descobrir-ne una identitat en desbandada. Tan bon punt el sent proper, rescate el revòlver que empunyava des de feia escassos segons amb la mà amagada dins del calaix. El tret és destre i precís. El projectil li travessa l’estèrnum, el qual ressona com un tendrum esclafit quan volte la cadira per contemplarne l’ajusticiament. Tot d’una, el cos de l’assassí es transforma

en una fumarel.la tan indefinida com el seu rostre difuminat. Una boira grisosa que es contorba davant de mi com un espectre maligne fins que s’esvaeix amb la prestesa amb què havia accedit a l’immoble.

Les línies d’aquest desenllaç són les que més em costen d’escriure després d’un ensurt tan paranormal com insospitat. No obstant la feredat del fenomen, en contemplar de nou la finca de davant veig que la hipotètica víctima es desempereseix davant dels vidres. Fa una carassa adolorida mentre es du la mà al coll abans d’allargar els braços i afluixar un badall amb què conclou el gruix de la intriga. Ben cert és que hi ha un bon tall de psicòpates pul.lulant pertot arreu, però no tinc gens clar què és allò que s’ha evaporat al centre de l’habitació després de disparar-li en defensa pròpia. Perquè no només volia salvar-me jo, sinó també el meu escrit. L’un vetla per l’altra i viceversa. D’altra banda, no hauria deixat d’escriure encara que no haguera posseït una arma al caixó més accessible de l’escriptori...

Vet aquí el parany amb què vos he ensarronat des del principi de la lectura. Només cal que feu una mirada arrere. Recordeu, per favor, l’exercici que vos he manat a la pàgina número quatre, tot instant-vos a rellegir el text. Realment havíeu parat atenció a la frase introductòria de Virginia Woolf? Sí: ja sé que és un recurs infal.lible, el dels extractes, per tal de refermar la intel. lectualitat de qualsevol conte. En aquest cas, emperò, la cita de l’autora britànica era el codi secret per esbrinar l’esdevenir de l’enganyifa. No hi ha barrera, pany, ni forrellat que pugues imposar a la llibertat de la meua ment. És el que repetisc en alçar-me i guardar la pistola a l’anvers de l’uniforme. El goig de fer-li un puntelló a un cadàver pericialment fresc i moralment necessari. No era cap fantasma, el poca-solta que he liquidat, encara que l’afegit de sumar-li misteri a l’operació aporta prestigi i encant al currículum d’una sergent jove amb ínfules literàries. Si res més no, era difícil —i encara ho és— endevinarne el gènere. D’una protagonista, d’un criminal i d’una història que acaba precisament quan fixe l’última peça solta del teclat, la qual és precisament la d’un estoic i solemne punt com aquest.

Ferran Torrent i Llorca (Sedaví, 1951)

Escriptor i periodista valencià.

Un dels més prolífics en llengua catalana gràcies al fet que ha assolit una alta xifra de vendes. El gènere que més ha treballat és el de la novel·la negra i un dels trets més característic dels seus escrits és que fa ús de les variants valencianes. Fou finalista del premi planeta el 2004 amb La vida en l’abisme, novel·la que va portar al cinema Ventura Pons. A part és autor d’obres de teatre, reportatges sobre ciutats i col·laborador a diferents mitjans de comunicació (El Temps, Avui, El Periódico, Ara).

L’autor presenta un fragment del llibre Memories de mi mateix

Memories de mi mateix

Un parell de quilòmetres més enllà del cementeri, en la façana del qual es faria una pintada, un falsificador encara no gaire conegut però que anys més tard adquiriria fama internacional com el Mític Regino, es disposava a subvertir la burocràcia oficial treballant en un passaport. N’era un mestre, tot i que també destacava en la falsificació de quadros.

Havia llogat una d’aquelles casetes que els llauradors feien servir per guardar les ferramentes dels arrossars en la carretera que anava del poble a la platja del Saler (allí tenia la sensació de trobar-se en un indret diferent, un espai més a recer). Per dur a terme la seua tasca només necessitava una taula, una cadira, un flexo, una lupa, un segell administratiu, un pinzellet, un potet de cola i un ganxet dels cabells de dona. I un enorme enginy. A fora, feia de senyal una gran pedra amb un redolí verd al costat d’un arbre. Si des de la carretera el client la veia indicava que no hi havia cap problema. Si no, passava de llarg. De nit, la bombeta de la façana que il·luminava la pedra n’indicava l’absència.

El Regino estava especialitzat en documents oficials de tota mena. Treballava per a tothom, i a pesar que no professava cap fervor polític, la majoria de la parròquia que reclamava els seus servicis eren militants clandestins. També hi havia estafadors ara que la indústria començava a desenvolupar-se.

Era un home molt curós no sols en la seua tasca, sinó també en les precaucions que adoptava, conscient del perill que assumien tant ell com el client. Deixava el vehicle, una furgoneta vella i bruta habitual entre la gent del camp, en un sequer a l’altra banda de la carretera, però un quilòmetre abans d’arribar a la caseta. Tancava les dues finestres, sobretot a les nits, perquè no es filtrara la llum del flexo. Només treballava amb un document a la vegada i amagava la resta dins d’una bossa que deixava fora, en un lateral de la caseta enmig d’una junça espessa. Era molt apreciat justament per ser algú seriós, complidor i que mai, mai, deia una paraula de més a propòsit del seu ofici.

Ara, en aquella nit fosca i freda del mes de febrer (i tan humida pels arrossars que envoltaven la caseta), al marge d’un passaport per a una jove estudiant, que el necessitava per si de cas havia de creuar la frontera (sovint els militants es preparaven un pla alternatiu), mirava de fer algun retoc a un sorolla que gairebé tenia arredonit. De fet, estava bastant complet, a punt per a lliurar.

Amb això tenia una societat amb un lladre, que es feia dir el Messié, que s’ocupava del robatori. Del quadro autèntic, el Regino en feia una còpia a canvi d’una compensació que el propietari pagava de bon grat (sense saber que era una falsificació). Després venia l’original o l’intercanviava per un de modern. La societat repartia al cinquanta per cent. Com que tots dos mantenien una bona relació, la confiança, que és la base d’una empresa que funcione, era recíproca.

Va fer unes passes enrere i amb el flexo va repassar el quadro lentament. Era una bona còpia, però no perfecta, circumstància que no l’encaparrava; l’exigència del comprador, i fins i tot dels anomenats especialistes —en el cas que el client demanara una opinió externa—, tampoc no era òptima.

Quan resolgué que el quadro estava acabat (si no tenia la seguretat de millorar-lo preferia no fer-hi més intervencions), el va posar damunt la taula i va encaixar el marc de l’original. Tot seguit el va ficar dins d’un sac de tela que servia per guardar

arròs i el va deixar recolzat contra la paret.

D’una minúscula nevera portàtil va traure una cervesa i va comprovar que el gel s’havia esvanit. El quinto de la marca

El Turia, però, encara era fresc. Se’l va beure, s’encengué un cigarret i va posar mans al passaport. Quin nom triaria? Es va decidir per Jacqueline, un de corrent, i Bernard de cognom. Tots dos habituals a França. Tant feia. De l’onomàstica estrangera, els policies de la frontera espanyola no en tenien gaire idea. Així doncs, Jacqueline Bernard.

De sobte, es va adonar que eren massa habituals. En recordava d’altres, però li feia mandra rectificar-los. Probablement els repetiria en altres documents. Enderiat amb el sorolla, una activitat molt més profitosa però molt esporàdica, s’havia deixat la llista de noms i cognoms en canviarse els pantalons. A la caseta, sempre hi anava amb roba de llaurador. No corria pressa, però. L’encàrrec no era urgent. No li havien exigit terminis. Ara bé, aquesta mena de treballs calia acabar-los tan prompte com fora possible, per llevar-se’ls de damunt.

Va acotar el flexo prop del document autèntic i amb la punta del ganxet, a poc a poc, controlant el pols, va arrancar la foto per posar-ne una altra tenint cura de no esgarrinxar el paper. Era una xicona atractiva, amb ulleres que segurament no usava. La va contemplar, no tant per una qüestió estètica, sinó per no apressar-se. Feu una xamada al cigarret i es va recolzar al respatller de la cadira de fusta, un poc incòmoda. Feu un glop de la botella i va sospirar relaxat.

Llavors va sentir un soroll. Es va alçar i va parar esment, però abans va ocultar els dos documents al mitjó dret i el segell de l’administració a l’altre. No recordava si havia llevat la pedra, però estava convençut que no es tractava d’un client, ja que no n’havia donat cita a cap. I si ho era, s’emportaria una bona escridassada, més aviat gestual perquè gairebé mai no perdia els estreps. A l’expressió de la seua cara, seriosa i sensata, no li calien grans escarafalls. Es va mirar els camals, no notava diferència d’un a l’altre. Per sort eren amples.

Primer, va intentar obrir la porta. Se’n penedí quan ja tenia el pom a la mà. Era millor cerciorar-se abans. Potser eren unes rates de marjal que transitaven ací i allà. Tot i que el soroll havia desaparegut, encara va esperar un parell de minuts atent al que succeïa a l’exterior. Passat el temps que va considerar oportú, va tornar a la taula i en asseure’s i inclinar-se per traure’s els documents del mitjó sí que va sentir una gran eixordadissa.

Es va girar al mateix temps que la porta, que amb prou faenes feia dos centímetres de grossor (una de més ampla hauria cridat l’atenció), es va obrir rebotant contra la paret a causa d’una potada. Allí estaven: Pedro Serra, valencià d’un poble de la Costera, cap de la Brigada Politicosocial, i Federico, el seu acompanyant, que apuntava al Regino amb una arma. Va enlairar les mans abans que li ho ordenaren. El primer que li vingué al pensament fou qui l’havia denunciat. Odiava els delators. No tingué temps per a res més. Amb la mà oberta, Serra li etzibà una bufetada que bambolejà la cara del falsificador.

—Bona nit, Regino. Saps qui soc?

Ho sabia, tot i que no l’havia tingut mai tan a prop. Però sí que havien coincidit en un mateix local. Si contestava que n’ignorava la identitat, probablement li feriria l’orgull de perdonavides.

—Sí, senyor.

—Contra la paret —li ordenà Federico empentant-lo amb el canó de l’arma.

—D’esquena o de cara? —el Regino encara es va permetre una ironia, per amainar el temor i perquè sabia la resposta.

—De cara. No hem vingut a donar-te pel cul.

L’estirabot era obvi tractant-se de dos éssers primitius. Es va posar a l’altre costat d’on ocultava el sorolla. Es va torcar una mica de sang del nas. Va alçar les mans.

—Abaixa-les. Els paios com tu no van armats. Digues, en què estàs treballant?

—Tinc unes fanecades d’arròs i he vingut a fer una miradeta. Els altres dos esclataren amb una rialla escandalosa. Federico mostrava una dent d’or en la part frontal de dalt. Massa visible

per a un policia de paisà, però tant feia. Els de la Social gaudien de tanta impunitat que no els importava que els reconegueren. Ben al contrari, això accentuava la presència amenaçadora.

—Ets un còmic extraordinari —Pedro Serra es va dur les mans a la panxa mentre es vinclava una mica cap avant. Però de sobte es reincorporà i li va canviar l’expressió de la cara, ara més agra—.

Una altra broma i et dispararé a les mans. Te les aprecies, veritat?

—Tinc estima a tot el meu cos —va modular la veu en un to més temorenc. No li convenia provocar-lo—. Senyor Serra, no sé què he fet.

—Si no ho saps, per què em coneixes?

—Vostè és una persona molt coneguda. L’he vist en la premsa. Ix sovint en actes socials —com li desagradava rebaixar-se davant d’aquell malparit, però era molt conscient del que es jugava—. Si mal no ho recorde, potser hem coincidit en algun lloc.

—En més d’un. Segur que tens retallada la meua foto.

En tenia un arxiu complet, com d’altres policies: on vivia, els cabarets que visitava, l’hora que entrava a la Jefatura Central (un horari molt divers, segons la gresca o les batudes nocturnes), la matrícula del seu vehicle particular... La seua fitxa era millor que la que tenien d’ell a la policia que, fins ara, suposava minsa.

—No entenc per què l’hauria d’haver retallat —mantenint el to de respecte.

Federico va voltar per la caseta. No imaginava que hi havia un sorolla perquè estava dins d’un sac de tela abrupta. És clar que podia haver-hi un quadro, però també creïlles. Llevat de la zona il·luminada pel flexo, la resta de la caseta estava en penombra, i això ajudava a la confusió.

—Doncs jo sí que tinc fotos teues. T’he fet seguir.

Quantes en tindrà?, pensà el Regino realment preocupat. També tenia la del Messié? Tots dos eren molt primmirats en els encontres.

—Només dos.

Només dues? Potser l’havia fet seguir, però no en tenia cap. Coneixia fil per randa les tretes de la policia.

—Però suficients. Les dos parlant amb Bohórquez, l’advocat. Un altre pardal estrany.

—Ah, clar —el Regino va forçar un lleu somriure—.

Quan vaig comprar les fanecades d’arròs necessitava el seu assessorament. Això de la burocràcia no és lo meu. Massa oficines i moltes hores perdudes.

—Un advocat criminalista amb paperassa de notaria. Procura obrir bé la boca o te la rebentaré. Ho has entès?

—Perfectament.

—Continuem. Em vaig preguntar per què havies llogat una caseta de merda que a un home com tu no li serveix de res.

S’haurà aficionat a l’agricultura? Ensenya’m les mans.

El Regino les va posar baix del flexo.

—Veus? Ni una durícia, blanques i netes com les d’un falsificador.

—No són del tot blanques —es defensà el Regino.

—Ho sé, ho sé... Però tampoc no tens les mans dels hòmens d’ofici. A més, com que ets tan espavilat, segur que has pres el sol per aparentar que eres un llaurador. No en fas la cara, Regino, tot i que vas vestit com un pollós —va assenyalar la taula—. ¿I el flexo, la lupa, la cola i el ganxet?

Els passaports que, amb les presses, havia amagat en el mitjó semblaven desbocar-se. Es va repenjar amb lleugeresa sobre la cama esquerra. Ho feia perquè ho necessitava, però també per guanyar temps. Barrinava que qualsevol resposta seria estúpida i motivaria una reacció violenta. Va tirar pel dret:

—Mire, senyor Serra, em disposava a contemplar un sorolla.

—Un sorolla? —el comissari estengué els braços i va mirar les parets somrient—. On el tens?

—Dins del sac.

Federico el va traure amb delicadesa. Li’l va allargar a Serra, que el va posar sota el flexo.

—És autèntic?

—I tant, senyor Serra. Un dels millors.

—Per què tens cola i un ganxet? —sense deixar de mirar-lo, sense fer cas dels elogis del Regino.

—La cola era per a enquadernar un llibre amb el llom malmès, però l’he oblidat a casa —s’avançà a les preguntes i va explicar la resta d’estris—: El flexo i la lupa per vore’l amb més deteniment.

—I el ganxet? —se li va apropar a un pam de la cara. El fill de la gran puta, pensà el Regino, havia sopat ceba, però no truita amb ceba, no; ceba pura i dura. El falsificador s’enretirà un poquet.

—Se’l va deixar una xicona amant de la natura, com jo. Ja m’entén.

—Ens entenem —Serra li picà l’ullet—. ¿Sense un llit, ni un sofà? En esta cadira?

—Un polvo d’urgència. Veníem d’un dinar d’ací al costat, del Palmar, contents, amb una mica de vi, i com que tenia prop la caseta ens vam acostar.

—Sé que ets un picador, que et diverteixes amb dones i filles de l’alta societat. Ja t’he dit que tinc un bon dossier teu. Qui era?

—Soc un cavaller, senyor comissari. No té importància. A més, la dona és casada.

Però a mesura que el Regino puntualitzava tal com li rajava del pensament, Serra contemplava el sorolla.

—És molt bonic. Com que ets un cavaller, tampoc no em diràs qui és el propietari —el va mirar—. En el cas que l’hages robat tu.

El laberint es feia més llarg i feixuc i de nou el Regino va decidir apostar-ho tot a una carta. Arriba un moment, tard o d’hora, que les situacions extremes, sense una eixida clara, ens enfronten amb el que som. Necessitava seguir tirant pel dret i ho feu:

—No és un sorolla de grans dimensions, però té un gran valor. Podem negociar?

—Vols subornar-me?

El Regino esperà un instant per si Serra el tornava a agredir. No feu ni tan sols un mal gest. Doncs subornem-lo, però amb

subtilesa.

—En absolut, però sé que li agradarà lo que li vaig a oferir. Feia anys que anava darrere d’este quadro. Una joia de joventut del pintor. Estes obres escassegen.

—Per què?

Aprofitant que Serra no sabia un borrall d’art, el Regino va improvisar una interpretació:

—Alguns pintors, quan arriben a tindre una gran reputació, fan desaparèixer els primers treballs. Potser perquè no els agraden, perquè encara no han trobat la drecera estètica que els ha encimbellat. Se’n penedeixen de les primeres obres. Però això, si m’ho permet, és una decisió subjectiva, una dèria d’artista —com que el nivell del raonament era alt per a l’audiència que l’atenia, el Regino ho deia amb humilitat per no rebaixar-los allò que ja duien rebaixat de casa—. Una meravella, senyor comissari. No ho creu?

—Si tu ho dius. Parles com un catedràtic.

—Intente ser rigorós amb el meu ofici. Em faria il·lusió que se’l quedara.

—Estàs a punt de dir-me que l’has robat per a regalarme’l.

—No, sincerament, però ja que estem... Llàstima que no en tinga un altre per al seu company. Li’l donaria de grat.

—I si me’l quede em denunciaràs al propietari?

—M’imagina tan idiota?

—No, sé que t’estimes la vida i saps que tindria moltes maneres de llevar-te-la. Adjudicat, Regino.

Subhasta finalitzada.

—Gràcies.

—No córregues. Vull que em facilites una llista de comunistes a qui els has falsificat documents.

—No en tracte.

—Pensa-ho bé.

Va pensar en el mitjó, cada vegada més vacil·lant. Eren de llana i amb l’ús es feien balders. No hauria d’haver-se uniformat

de forma tan rústica.

—De cap de les maneres ho faria. M’han arribat treballs indirectament, però els refuse. Conec el càstig, senyor Serra, sé de la seua eficiència. —També en coneixia els mètodes—.

Només falsifique per a estafadors. Paguen millor —va dir tres noms que la premsa havia publicat i que ja estaven fugats a l’estranger—. És per això que vull pactar amb vostè a canvi de la confessió. Jo vaig ser el falsificador que els va proporcionar els passaports. No vull anar a la presó. No tinc una bona salut.

—Tan jove? No ho sembles.

—Em constipe amb freqüència i les cel·les són molt humides. En tinc un poc d’experiència.

—Més d’un ha agafat un pèl de mamella. Però anem al gra: el ganxet, la lupa i la cola...

—Per al treball de falsificador —el Regino confessava a cor què vols—. Però hui volia relaxar-me contemplant el sorolla. Enmig de la natura, en este context, m’enlluerna este artista. Em fa sentir... Com li ho expressaria? Dins del quadro, notar el seu batec en crear-lo. Una interrelació espiritual.

—Una mariconada més i Federico et creuarà la cara.

—Li assegure que no robe qualsevol cosa —el Regino s’endugué una mà al pit—. Vull fer-li una petició: penge’l en un lloc idoni, un fons adequat i passarà les hores contemplant-lo. S’hi relaxarà, vostè que probablement té una faena estressant.

—No soc tan espiritual. A més, em relaxe fent-li la pell a un comunista —una advertència, també, adreçada al Regino—.

Federico, porta’l al cotxe —quan l’acompanyant va eixir amb el quadro, Serra li digué—: Tens previst algun robatori més?

Així que t’has aficionat a l’art, pensà el Regino, però sabia que el vendria ben lluny de València. Ara estava convençut que el pacte era possible. Estava constatant que la informació que posseïa de Pedro Serra era bona.

—Escolta, Regino, estàs segur que només falsifiques documents d’estafadors?

—Li ho jure —afirmació rotunda—. Tant de bo tinguera una

bíblia per fer-ho davant d’ella. Encara que li semble estrany soc una persona creient, amb valors religiosos, tot i que a missa vaig poc.

—No deus tindre temps.

—Si fa no fa. També falsifique, quan cal, algun quadro.

—I el que m’has donat...?

—Autèntic, com li he dit. Potser si haguera vingut unes setmanes després n’hauria trobat dos d’iguals. Hui l’exami-nava, per la tècnica i les dificultats que hi presentava. No l’ha vist?

—Per damunt.

—És de 1886 i es diu Niña italiana con flores. Els cabells són molt difícils de reproduir, estan esbullats. I les flors... semblen reals! Pot anar-se’n satisfet —tenia tantes ganes de desfer-se d’ell que el comiat li isqué natural—. Li he fet un regal esplèndid.

—No em fotes tanta xarrera. Pareixes un tractant de porcs.

—Mal m’està dir-ho, però, francament, em dol haverli’l donat.

Per mi era un repte falsificar-lo, una prova de foc. Senyor Serra, li aconselle que el venga a l’estranger. És dels primers que feu Sorolla i té un gran valor.

El Regino s’explicava amb passió d’artista —a la seua manera ho era—. Afegí que el fet que la xiqueta estiguera de perfil encara imbuïa de més valor la tela. Una tasca àrdua per al pintor, i per descomptat, per a ell.

—S’emporta una joia —arredoní.

El comissari es va fregar la barbeta.

—Me’n podries aconseguir un altre d’este estil? Vull dir de l’època, dels que quasi no en queden. O d’altres pintors clàssics estrangers. Freqüentes els llocs ideals per a fer-ho.

—És molt difícil. Potser no tots estan a València. Esbrinar-ho és un treball de molta paciència o de tindre la sort que algú t’ho diga.

—Pensa que en som dos. He de repartir amb Federico. Per cert, quin valor monetari té?

—Deixe que el comprador pose el preu —li ho va dir gairebé amb un xiuxiueig—. No serà el valor del mercat, però en traurà

un bon pessic.

Pedro Serra va mirar on era Federico. No li convenia allargar la conversa, però encara tenia una altra qüestió: —Vull que treballes per a mi.

—Comissari, el robatori de quadros importants s’ha d’espaiar, per no alçar les sospites del seu col·lega de la Brigada Criminal, el senyor Piñol. Em té en el punt de mira.

—D’això ja en parlarem. Però em referia a un altre tema: Has d’entrar en contacte amb els comunistes. Necessiten documentació falsa.

—No en conec cap, i a més, em fan fàstic. Estan en contra de la propietat privada, just del que jo visc. Soc un delinqüent. Ens menyspreen, de cap de les maneres voldrien treballar amb mi. Tenen altres falsificadors, militants que s’han especialitzat.

—M’han dit que tu ets el millor.

—Amb estafadors, personal que vol abandonar la dona i desaparèixer... Res de política —el Regino s’acostà a Serra, però a una distància prudencial, per respecte i per la boca encebada. Se li havia cronificat l’alè—. Ara bé, si ensopegue amb un d’ells li ho faré saber de seguida. Em compromet.

El comissari es va gratar els cabells, menys abundants en la part del centre. Tenia uns cinquanta anys, segons l’estimació del Regino, les galtes enrogides per efecte de l’alcohol i prim però amb una panxa visible.

—Fes-ho. Si em proporciones bones informacions t’obriré algunes portes de col·leccionistes, al marge dels que ja coneixes.

—Li ho agrairé.

—Al cinquanta per cent.

—És una comissió alta.

Pedro Serra se’n va anar mentre li deia:

—La presó és dura, Regino. Molt dura...

El Regino exhalà un sospir profund. Va eixir a la porta i no va entrar fins que va perdre de vista els llums de darrere del vehicle dels dos policies. Va traure els documents del mitjó, els va deixar damunt la taula i es va encendre un cigarret. Va trobar-li un gust

exquisit, de satisfacció, per bé que era conscient del problema creat. Anem per parts, es digué mentre intentava trobar la calma per a reflexionar. Primer, canviar d’habitatge. Després, hauria de posar-se en contacte amb el Messié i l’enllaç dels passaports i documentació general falsos. Tot seguit trobar-se amb els contactes d’Eivissa i d’Andorra. Abans de la darrera xuclada al cigarret va pensar en Pedro Serra. Havia vingut per si li trobava un quadro i tot allò dels comunistes no era sinó una pantalla per dissimular l’objecte de la visita. Va mirar la foto del passaport de Jacqueline. Potser estava fent-se una copa, de tertúlia amb els camarades, debatent sobre els plans quinquennals a la URSS, aliena al perill en què havia estat durant una estona que a ell li va semblar eterna. Mai no sabria que prop havia estat de la tortura. I, al fil de la situació, el Regino va pensar que li estava molt agraït a Sorolla.

Iolanda Bonet

Carles Duarte

Maria Josep Escrivà

Maria Teresa Ferrer

María García-Lliberós

Julio Herranz

Rafa Lahuerta

José Carlos Llop

Biel Mesquida

Rafel Nadal

Maite Salord

Jovi Lozano-Seser

Ferran Torrent

fundacio@fundacio.balearia.org www.fundaciobalearia.org