Toponímia de la soledat i l’enyorança
Bernat Soler
Toponímia de la soledat i l’enyorança Bernat Soler
i ii
La soledat i l’enyorança –el nen
Toponímia: la casa i els Colls o dos espais que embolcallen iii
Obra
El pa Els plecs L’acció
“Tots els espais de les nostres soledats passades són inesborrables: els espais en què hem sofert, gaudit, desitjat, pactat la soledat.” Gaston Bachelard
I La soledat i l’enyorança –el nen
A principis de l’estiu passat vaig començar a viure sol a les golfes petites (un colomar vell) d’una casa gran i antiga. Aquests darrers mesos, doncs, estan són marcats pel modelat de la llar (i per deixar-se modelar per ella): conèixer el nou espai en els diferents moments del dia i aprendre a anomenar-lo casa, fer-lo partícip de la meva intimitat i de les meves limitacions. L’espai que construeixo com a llar en la soledat és, irremissiblement, lloc per a l’enyorança. L’enyorança, tot sovint, embolcalla la meva experiència del lloc i, de moment, ara que encara tot just començo a entrellucar el que estic vivint, dic que el que enyoro és “el pare i la mare”. D’alguna manera o altra, marxar de casa i quedar-se sol –o, si més no, més sol que abans–, suposa tornar-se a trobar, de cara i indefugiblement, un “nen interior” que és part de mi i que sovint he tingut oblidat (definit pel psicòleg canadenc Eric Bern, el 1950, com un estat del jo referit al conjunt de sensacions i emocions que, com a infants, vam tenir davant l’entorn i els adults, i que guarda l’espontaneïtat, els desitjos… però també les nostres necessitats, les carències…). Es tracta d’un nen que té por de la casa antiga on ha començat a viure, tan gran: té por de la fusta de les bigues de sota seu, que treballa de nit; de la foscor que
hi ha sota les golfes on viu; de la història que embolcalla la casa i que desconeix. El nen es recrea en allò que li recorda la casa de la seva família, en repeteix els costums, hi escolta la mateixa música i hi busca la mateixa llum. El nen, sol, en definitiva, s’enyora. Malgrat tot, no puc deixar de veure alguna cosa indicible, en això que visc, que se’m presenta com un guany. L’enyorança viscuda en la soledat, a l’escolta del nen, em predisposa a copsar tant la soledat com l’enyorança com a part d’una revelació estretament lligada a la llar que m’estic fent meva. Entenc aquesta revelació a casa meva com una hierofania (del grec faneia, ‘manifestació’, hieros, ‘sagrat’). D’aquest terme en parla el filòsof romanès Mircea Eliade (1907-1986), s’hi refereix com a presa de consciència, per part de l’home, d’allò sagrat en manifestar-se a través de diverses realitats del nostre entorn quotidià: una muntanya, un arbre, un camp… la llar. Aprecio que el sagrat es revela a casa meva en la mesura que m’hi estic sol i n’amido el seu silenci. El silenci de l’espai on visc sol, per bé que silenci amb tots els seus ets i uts –auster, adust, sovint sever–, és volgut i se’m presenta misteriosament ple, més enllà de les meves febleses i contradiccions, embolcallat inefablement d’aquesta hierofania. La praxi fa de mitjancera entre tot això, situa la soledat i l’enyorança en uns punts concrets d’un espai i un temps constructors d’aquest nou “casa meva” i em permet anomenar-los. Aquestes fites parteixen d’una història que passa cada diumenge i que han estat descobertes a partir de les estones que he passat als Colls, a la costa de la vila on visc, entre el mar i un marge de pedra seca.
”Els diumenges torno a casa de la meva família per dinar i, havent dinat, m’emporto cap a casa un pa que m’han fet els meus pares per tota la setmana. […] En mirar-me el pa des de dalt, quan només en veig la part de sobre, em penso que el pa és com un paisatge amb mar. Història dels diumenges
II Toponímia: la casa i els Colls o dos espais que embolcallen
Quan distingeixo, en el curs d’aquest treball, dos espais que m’embolcallen, m’ubico, en primer lloc, a l’espai de la meva casa nova i, d’altra banda, em refereixo als Colls, el territori de les Costes del Garraf comprès entre Vilanova i la Geltrú, Sant Pere de Ribes i Sitges. Ja hem parlat del silenci que, en la soledat, vaig interioritzant a casa, però també als Colls s’hi revela alguna cosa en la soledat i el silenci i, tot i que m’ha costat estar-hi en silenci (perquè sempre hi anava amb la determinació de “fer” alguna cosa), finalment he aconseguit descobrir-hi que allà se’m donaven unes altres cares de la mateixa soledat, del mateix silenci, de l’enyorança. Els últims cops que hi vaig anar (cansat de “fer” i esperar resultats) no em vaig veure en cor de res més que no fos “no-fer” i seure davant del mar, amb el marge a l’esquena. Aquesta va ser l’única manera de copsar quelcom en aquell indret –especialment al mar: de nou, soledat i enyorança que m’embolcallaven d’una manera més sensorial que no pas a casa i, fins i tot, més optimista. D’aquesta manera, el mar s’ha anat fent present, ara i adés, tan discretament al llarg de tot el projecte.
foto
III Obra Del trànsit entre els dos espais i amb la història del pa dels diumenges molt present s’han anat conformant unes obres que em permeten ubicar i anomenar d’una manera molt propera l’experiència de marxar de casa, viure sol i escoltar el nen. D’aquest conjunt en dic Toponímia de la soledat i l’enyorança. Per parlar d’aquesta Toponímia em serveixo de tres peces: El pa, Espai de paper d’arròs i Toponímia de la soledat i l’enyorança (que, a la vegada, dóna títol al conjunt). El projecte basat en aquestes tres peces és adaptable a cada espai expositiu, especialment pel que fa a Espai de paper d’arròs, una gran peça de paper penjada amb agulles directament a la paret, formada per fulls de paper xinès d’arròs encolats i que es pot anar prolongant segons les necessitats de l’espai. Ha de ser una peça més gran que l’espectador, que l’embolcalli i s’apropiï de l’espai. D’altra banda, hi ha El pa. Es tracta d’un pa d’uns 20 cm aproximadament tot tacat de pols de grafit. Ha d’estar directament sobre el terra i a prop de la peça de paper, els plecs de la qual relaciono amb el paisatgisme de la part de dalt del pa. Finalment, Toponímia de la soledat i l’enyorança tanca el cercle i posa en relació les peces amb la història personal apropant-la a l’espectador. Es tracta d’un llibre de format quadrat plegat en quatre meitats (25 x 25 cm, plegat) que entenc com a registre de l’acció que vaig dur a terme als Colls. La relació personal de l’espectador amb el llibre és significativa i és necessària una taula com a suport perquè el públic pugui plegar i desplegar l’edició.
el pa
Diria que el pa que em fan els meus pares és la història central del projecte i ho és perquè com a objecte ha acabat sent el mitjà elemental d’un ritual. El pa ha anat adquirint importància, de tal manera que no sé si en parlo perquè és important per a mi o si és important perquè en parlo… En repetir el ritual lent, íntim, de tacar el pa amb amb pols de grafit assegut al terra de casa meva, prenc consciència que, d’una manera o altre, el pa adquireix un valor distint del que ja tenia i que encara se m’escapa una mica. Si l’objecte resultant té una presència no és pel grafit en si sinó per la ritualització de l’acció. Més enllà que el pa tingui un valor simbòlic que remeti a la soledat i a l’anècdota del pa i els diumenges, la peça pren sentit com a element de ritual. El ritus evoca un dolor llunyà i un record pel pare i la mare i és part d’una pèrdua, lleu però buscada (i aleshores és quan m’enyoro). Malgrat tot, en això que visc, hi veig alguna cosa inefable que se’m presenta com un guany. Més enllà de la meva experiència, no puc dir que tacar un pa amb grafit no traspassi les fronteres d’allò personal i entri en un terreny cultural i simbòlic que, sense voler controlar-lo del tot, haig de considerar. Es innegable que el que estic fent, al marge de la història personal, és mineralitzar un cereal i això em fa pensar que estic dient algunes coses sense saber-ho, però no tampoc hi renuncio.
“Vaig imaginar-me que aquell pa que m’havien fet els meus pares un diumenge i que embolicava amb paper manila també podia embolicar-lo amb un paper manila on hi hagués dibuixat amb grafit i que el pa es tacaria. [...] Un vespre, després de sopar, amb les mans brutes de grafit, vaig agafar el pa i el vaig començar a tacar, assegut al terra de casa, jo sol. [...] Tacar-lo va ser una transgressió que no em va resultar gens confortable i, després d’haver-ho fet, [...] em vaig adonar que aquell pa negre em parlava –o em servia– d’alguna cosa difícil de dir que no volia rebutjar. [...] L’acció em disposava en un lloc interior que, si bé no era en absolut complaent, em mantenia alerta, expectant, lligat a allò que feia i, d’una manera llunyana, embolcallat per l’enyorança del pare i la mare faedors del pa.” Història del pa i el grafit
els plecs
Les extensions de paper d’arròs arrugat, estirat de nou i penjades a la paret, les vinculo amb aquesta sensació d’embolcallament que vaig retrobant a mesura que avanço. Primer del paper de manila amb què embolicava el pa que deixava assecar a casa; després, del mar que embolcalla la meva experiència als Colls, cada plec i cada ona, i ara de l’enyorança que m’embolcalla de pare i mare. Si bé el pa ennegrit de grafit em desperta una reflexió més mental, aquests papers orientals arrugats (que, com el pa, estan fets de cereals) són una mena d’expressió de sensacions. Les arrugues del paper demanen espais grossos: en retrobar-hi el paisatgisme del pa vist des de dalt no puc veure aquesta extensió de plecs com una peça petita: ha de ser grossa, de mar, d’horitzó truncat, en expansió emotiva.
l’acció
En aquest “no-fer” als Colls, un dilluns a la tarda m’hi havia emportat el pa dels pares, que encara no havia encetat i, davant del mar, vaig començar a menjar-ne. Vaig tenir la impressió que, després de tot, era l’únic que hi podia “fer”. Al cap de pocs dies, vaig començar a valorar l’acció que havia fet com a praxi important de tot el procés. Diria que en realitzar aquell exercici tan quotidià als Colls –i no a casa, l’espai habitual de menjar-se el pa– aprehenia d’una manera significativa el vincle que s’establia entre els dos espais i entre els espais i el procés que estava fent. Vaig creure necessari registrar l’acció d’una manera o altra: perquè l’acció que havia dut a terme em servís i hi pogués tornar –més enllà de la idealització de l’experiència– necessitava un material que la posés en relació amb les altres obres. Els versos que van anar sortint els dies següents em van fer pensar en una edició senzilla com a partitura de l’acció, per presentar aquesta relació a l’espectador i, d’aquesta manera, trencar amb l’actitud de replegament sobre elles mateixes que podrien tenir les obres.
Al lloc pel pa, dret, sol, he començat a menjar-ne, entre mar i marge, el pare i la mare el pa. Toponímia de la soledat i l’enyorança
Toponímia de la soledat i l’enyorança Bernat Soler Mañé Vilanova i la Geltrú, tardor de 2014
Textos: Bernat Soler.
“Història dels diumenges” i “Història del pa i el grafit” són fragments de textos del quadern de camp/diari del projecte. Els versos “Toponímia de la soledat i l’enyorança“ de l’apartat “L’acció“ és el text íntegre del llibre autoeditat.
Disseny: Bernat Soler. Fotografies: Ana Kvirikashvili i Bernat Soler.
Referència de la cita: Bachelard, G. (1961) La poétique de l’espace. Paris: Les presses universitaires de France.
“Et tous les espaces de nos solitudes passées, les espaces où nous avons souffert de la solitude, joui de la solitude, désiré la solitude, compromis la solitude sont en nous ineffaçables.”
Traducció de la cita al català: Albert Soler.