Llaurats i claustres
Bernat Soler
Curs 2013-2014
facultat de belles arts 路 universitat de barcelona
1
2
Presència i absència Descoberta de l’obra gràfica
sense el límit. En canvi, a fora, els llaurats avancen i ho ocupen tot. Des del principi m’ha suscitat un gran interès la relació entre els dos elements: els llaurats i les ermites-claustres. Els claustres són petits, silenciosos (no poden parlar de massa coses!), un joc entre el buit i el ple. Els llaurats són grossos, expansius, potser més toscos, i es despleguen en l’espai. La contigüitat de tots dos no deixa de parlar del límit i del no-límit, de finit i d’infinit, presència i absència.
De seguida se’m va fer evident que els claustres que ocupaven els meus papers quan vaig començar a treballar al taller de gravat –fruit de l’univers poètic que ha conformat el meu treball en els darrers mesos: els llaurats, les ermites, els claustres, les fonts, els xiprers...– parlaven de l’horitzó. Els claustres de les ermites limiten el no-límit i el fan present en un espai per a l’home. Els claustres connecten allò limitat amb allò no-limitat; ja sigui un no-límit tangible, el cel, que ens és retallat per l’arquitectura del claustre quan alcem els ulls; o un no-límit espiritual, la transcendència, a què ens vol apropar el claustre. En continuar amb l’horitzó al punt de mira també vaig adonar-me que el context d’aquestes ermites i claustres –i en dir context em refereixo a aquest univers rural que m’agrada anomenar llaurats– també parla d’horitzó i de límit. Els llaurats, tal com els he treballats, sempre han estat il·limitats, podent no acabar-se mai; mentre un claustre, en canvi, quan el dibuixo, el primer que faig és limitar-lo, no hi hauria claustre
I és amb aquest últim binomi amb qui m’he trobat dialogant amb més profunditat a mesura que desenvolupava el projecte. He treballat la presència i l’absència en les ermites-claustre amb la tinta plana negra i el gofrat. Al principi, gairebé sense pensar-ho, vaig identificar la presència amb la taca negra i l’absència amb el gofrat mancat de tinta. Tanmateix, en anar treballant cada vegada em convencia més que el gofrat dotava el paper blanc d’una profunditat que em parlava més de plenitud i d’allò present, que no pas el negre, més pla i més buit, més absent, limitat i replegat en si mateix. He anat prenent consciència que la meva inquietud per la presència i l’absència, pot esdevenir un tema idoni per tractar amb l’obra gràfica, que fa present l’empremta d’una matriu absent; això em reafirma en la meva opció pel gravat i quan hom se n’adona fa emocionar. Finalment han estat dues les sèries inspirades per aquesta recerca plàstica personal. La primera, que anomeno Sèrie d’ermites o claustres, desenvolupa, al seu torn, dues sèries més 3
de tres estampes cadascuna. L’altra sèrie és una sola peça formada per sis estampes que formen un gran camp llaurat i que titulo Llaurats i ermita. Pel que fa el procés d’eleboració, de la primera sèrie, prové d’una recerca formal mitjançant plantilles de plàstic entintades. Això em permetia que la investigació sobre els claustres i les ermites avancés per una via experimental ràpida que em portaren a trobar les formes finals que presento. També he dut a terme, des del principi, aquesta recerca formal a través del gofrat, generalment a partir de matrius de cartró gruixut però també de linòleum. No ha estat senzill trobar la manera de gofrar idònia que respongués al que jo demanava: la pressió del tòrcul, el paper adequat, el material de la matriu. Ha estat un procés d’assaig i error que ha fet que el gofrat em captivés particularment, pel seu silenci, pel blanc vulnerable del paper, pel diàleg tímid que entaula amb la llum. D’altra banda, per a Llaurats i ermita, no podia renunciar al símil de llaurar-gravar amb la tècnica de punta seca, era massa suggerent per, com a mínim, no experimentar-lo. Així doncs, han estat matrius de poliestirè gravades amb pirogravador que –primer entintades, i després, únicament, com a gofrats estampats en sec– s’han quedat al meu treball per esdevenir els llaurats. En aquestes grans extensions llaurades també hi apareix la forma retallada de l’ermita, i així es reprèn l’absència-presència. Les línies dels llaurats recorren les estampes, topen amb l’ermita retallada i continuen. Això mateix recull molt bé el que 4
he anat perseguint durant el procés: el llenguatge discret i silenciós del paper blanc, de l’estampació en sec i del retall em diu que res no entra en contradicció. Es tracta d’una coexistència, un s’alimenta de l’altre, no es tracta d’oposar el límit al no-límit, l’ermita als llaurats, sinó descobrir-ne la confluència en el gravat.
Sèrie d’ermites o claustres
5
Sèrie d’ermites o claustres –absència (2013) Tinta offset estampada en relleu, matriu de poliestirè, s/ paper Sommerset White Satin 300 gr, 50 x 70 cm. Tres proves d’artista.
6
7
Sèrie d’ermites o claustres –presència (2013) Gofrat estampat en sec, matriu de cartró encunyat, s/ paper Sommerset White Satin 300 gr, 50 x 70 cm. Tres proves d’artista.
8
9
10
Llaurats i ermita
11
Llaurats i ermita (2013) Gofrat estampat en sec, punta seca en matriu de poliestirè, s/ paper Sommerset White Satin 300 gr encunyat, 100 x 210 cm (6 peces de 50 x 70 cm). Sis proves proves d’artista.
Detall de Llaurats i ermita.
12
13
14
Totes les estampes han estat realitzades al taller de gravat de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, entre novembre i desembre de 2013.
15
16