Bernat Soler
De fer llum Tardor 2014 - hivern 2015
Tinc la sensació que ara tinc una finestra tan fosca que l’última (i l’única) cosa que puc fer és intentar aclarir-la. Diari/quadern de camp del projecte 12·XI·2014
VIURE SOL De fer llum és una empresa que comença indefugiblement per travar un vincle amb la realitat del meu cada dia que, en els darrers mesos, ha girat al voltant de la novetat d’estrenar casa, començar a viure sol a les golfes petites (un colomar vell) d’una casa gran i antiga, construir-hi la llar. Aquests darrers mesos sol estan essent marcats pel modelat de la llar (i per deixar-se modelar per ella): conèixer el nou espai en els diferents moments del dia i aprendre a anomenar-lo “casa”, fer-lo partícip de la meva intimitat i de les meves limitacions. L’espai que construeixo com a llar en la soledat és, irremissiblement, lloc per a l’enyorança, al principi, per a mi aquesta enyorança era sinònim d’enyorar “el pare i la mare”. D’alguna manera o altra, marxar de casa i quedar-se sol (o, si més no, més sol que abans), suposa tornar-se a trobar, de cara i indefugiblement, un “nen interior” que és part de mi i que sovint he tingut oblidat.1 Es tracta d’un nen que té por de la casa antiga on ha començat a viure, tan grossa: té por de la fusta de les bigues de sota seu, que treballa de nit; de la foscor que hi ha sota les golfes on viu; de la història que embolcalla la casa i que desconeix. El nen es recrea en allò que li recorda la casa de la seva família, en repeteix els costums, hi escolta la mateixa música i hi busca la mateixa llum, una escalfor semblant. El nen, sol, en definitiva, s’enyora.2 Per tant, el procés es va iniciar orientat com a diàleg amb allò que visc, en descobrir-hi les traces de l’enyorança. Es tractatva de trobar en la vivència una matèria de treball. Això va començar amb la concreció d’uns enunciats molt senzills que havia anat intuint: es tractava de la relació d’uns elements que sorgien de la quotidianitat de casa meva i que generaven una reacció poètica sintetitzadora d’una experiència precisa. Primer els escrivia i posteriorment en feia una aproximació gràfica molt esquemàtica, amb una barra de grafit. Així les imatges que sorgiren el principi giraven al voltant de “la nit: les campanes, el carrer estret, la finestra petita”, “la nit de fora i la por de dins”, “la llum petita a la finestra”. “el vímet i la companyia”, “el vímet que fa llum”. Paraules i dibuixos em van portar a apreciar objectes concrets de casa i em van fer adonar que alguns d’ells tenien un pes específic i més enllà de l’objecte en si em parlaven d’una vivència que volia discernir. L’anècdota doncs partia d’uns llums que m’havia fet a casa, tres llums de vímet. Sense saber ben bé perquè, aquest material havia esdevingut significatiu. M’imaginava, que de nit, quan a fora tot era fosc des de la meva finestra en sortia la llum del vímet.
El concepte de “nen interior” fou definit pel psicòleg canadenc Eric Berne, en el seu llibre d’anàlisi transaccional Games People Play, com un estat del jo referit al conjunt de sensacions i emocions que, com a infants, vam tenir davant l’entorn, els adults i el seu món, i que guarda l’espontaneïtat, els desitjos… però també les nostres necessitats, les carències… Vegeu Berne, E. (1966) Juegos en que participamos. Ciutat de Mèxic: Diana.
1
El primer capítol del llibre Écrire de Marguerite Duras comença parlant de la soledat que necessita per escriure i que troba, essencialment, a casa seva, on viu tota sola. Aquest text em va acompanyar al principi del procés. Hi trobo una frase que em fa pensar en tot el que he explicat sobre el nen: “La casa em consolava de totes les meves penes de la infància.” (Duras, M. (1994) Escribir. Barcelona: Tusquets Editores, pàg. 26.) En el fons, construir casa meva i viure sol, esdevé una ocasió de retrobada amb el nen.
2
L’OBRA De fer llum és un mural compost de quinze papers manila de 60 × 85 cm (disposats en cinc files de tres fulls) estampats diverses vegades amb tinta òfset negra i alguns d’ells incorporen el frottage de vímet amb grafit. En la producció de l’obra hi ha hagut dos procediments molt bàsics. D’entrada entintar el paper manila amb les monotípies de tinta plana i en segon lloc el frottage. A priori vaig pensar que en el primer cas ennegria i en l’altre aclaria. Malgrat tot, en comprovar el resultat de les monotípies després d’estampats successius, els papers adquirien certa brillantor (especialment si s’havia afegit una bona quantitat d’oli de llinosa a la tinta). Aquest efecte que no havia buscat ha anat dotant de presència un paper pobre que ha sigut present al meu treball des de l’inici de la recerca. L’acumulació de la tinta fa tornar corpòria la macilència del paper manila mitjançant una lluïssor que dialoga amb la del grafit. Vaig advertir, aleshores, que l’acció d’aclarir començava abans del que sospitava. Quan em pensava que encara estava enfosquint amb la tinta negra, en el fons, ja havia fet el primer pas per començar a treure llum. Aquestes dues maneres de brillar que dic que dialoguen atorguen més profunditat a aquelles idees que en els anunciats em quedaven limitades. Ara, la nit, per bé que negra del tot, és una nit que lluu; el frottage del vímet s’hi filtra com una llum que no hi rutila sinó que hi apareix en guspires tímides però incisives, acerades. Amb el grafit sobre el negre hi ha una vibració, un joc amb la llum externa, una nosa visual a l’hora de mirar-s’ho… Crec que això que dic que és llum és, al mateix temps, una altra cosa: una mena d’escalfor que m’embolcalla (o m’embolcallava) i tots els seus records.3 És en aquest punt quan paro esment a una tendència significativa del procés: de mica en mica, sense adonar-me’n, he deixat de parlar d’objectes per virar cap a les experiències. En elles hi identifico tres moviments que fonen la meva vivència de l’obra amb la de començar a viure sol. M’aproximo a aquests moviments atribuint-hi uns verbs, accions que han estat presents en el procés. El primer moviment és el que ja he explicat abans: netejar, aclarir, fer sortir alguna cosa des de sota, i tacar-se’n les mans; l’ubico, eminentment, en l’execució de l’obra. Després hi ha un moment per a la contemplació. Es tracta, més aviat, d’intentar intuir (amb ulls empetitits) què és el què ha quedat de l’acció d’aclarir: entrellucar, fitar, copsar aquesta mena de llum. Entenc que aquest segon moviment em serveix per trobar aquesta llum tant en els papers com a casa. L’últim dels tres moviments només aconsegueixo posar-hi un verb francès, ja que no en trobo cap de català que m’acosti al que intento dir amb una sola paraula. Es tracta del mot saisir i significa prendre alguna cosa amb les mans, retenir-la vigorosament, però també vol dir comprendre, discernir, aprehendre. Un cop intuïda la llum o l’escalfor, el següent gest és agafar-ho, prendre-ho amb les mans, aferrar-s’hi i, a la vegada, comprendre-ho, assumir-ho, quedar-m’ho a la meva casa nova. I aquest gest de la mà en agafar la llum em retorna al gest d’aclarir el negre i entenc que Max Ernst, “l’inventor del frottage”, també atribuïa a aquesta tècnica una capacitat evocativa de records. Vegeu Ernst, M. (1982) Escrituras. Barcelona: Polígrafa, pàgs. 187-194.
3
aprehendre aquesta llum no vol dir sinó incorporar, a casa, la pràctica artística (primer aclarir i després entrellucar) com a vivència del meu quotidià. M’adono que l’inici del procés volia parlar de la nit i de la finestra (vinculant-ho amb l’enyorança del pare i la mare). Però diria que la peça que he fet, més que “d’enyorar el pare i la mare” parla de trobar a faltar una llum, un caliu, una escalfor, una seguretat, i intentar fer-la sortir, fer-la conscient per petita i vacil·lant que sigui, aferrar-la, “saisir-la”. Es tracta d’una enyorança que té més cares que trobar a faltar el pare i la mare. Entenc el projecte, doncs, com un aprofundiment més que no pas com una evolució. L’aprofundiment és un anar més enllà del primer gest, i em serveixo de fer llum per afirmar-ho.
De fer llum Monotipia amb tinta òfset i frottage de vímet amb grafit sobre paper manila 180 × 425 cm 2015