Dietari de Toldrà

Page 1

FRAGMENTS DEL DIETARI d’EDUARD TOLDRÀ (1909-1911)

1


1909

2


4 Juliol 1909 Impresións incoherents de la meva vida frivola a Barcelona. (total, res!) Eduard Toldrá Solé.

Ahir vaig començar a fer una tanda de cinc dies de suplencies al Teatre Apolo, ahont hi actua una companyia comico-lirico-coreografica

3


20 juliol 1909 He guanyat en lo que corre aquest mes, 55 ptes y en lo que va d’any 83 $. Em sembla a mi que quants xicots de 14 anys quedaríen reflexionant davant d’aquestes xifres...

4


2 Setembre 1909 El dilluns al mati vaig anar a fer la 2ª sessió de Quartets a câ’n Galvez. Parlaré d’aixó. El dia 26 del passat més vam quedar constituits per fer quartets de corda, principalment y ademés trios al piano y fent jo el 1er. Ensaig: Jo de violi 1er, en Recasens de 2on, en Sanchez de viola y en B. Galvez de violoncel. Tot aixó va ser pensada d’en Galvez Bernardino. Oh! en Berna, en té de molt bones de pensades. Després d’anomenar-me jo, ho he fet a n’en Recasens. Bueno, en Recasens y jo, i jo i en Recasens són dugues coses que la Providencia, o lo que sigui, ens ha fet estar en més o menys amistat desde la meva edat de 3 anys y seva de 5. Aixó va ésser al colegi de pàrvuls de Vilanova, de la direcció de Dª Conxita Cabré. Y dient aixó sembla que com si digués que ell, igual que jo, és fill de Vilanova. Va continuar l’amistat aquella en el colegi superior del Sr. Gomis y Oromí. Despres, quan jo tenia 10 anys y vaig venir aquí a Barcelona, vaig deixar encara a ell en dita escola Superior. Finalment, i ja casi som a avui, ara fa dos anys, o més ben dit, per juny de 1907, quan feiem classes extraordinàries a ca’l Mestre per preparar-nos per examens, m’el vaig trobar a n’ell a cal Sr. Galvez, dient-me que feia 21 viatjes cada setmana –crec per poguer donar classe de violi–, manifestant-me que tenia moltes ganes de venir a viure aquí. Y d’aquell dia no el vaig veure més fins el 26 d’Abril de 1909 a Vilanova, poble on jo hem trobava amb motiu de donar el concert aquell al “Orfeo”. Aleshores ja em va manifestar que no trigaria pas gaire en venir a viure aqui. Y, efectivament, pel Novembre m’el trobo a l’Escola que acababa de matricular-se: ja tenía domicili a Barcelona. En Recasens estava satisfet. Quin caracter té en Recasens! És un xicot sensibilíssim, es deix conduir fàcilment per una mica de làbia. Aponderatiu Oh! en Recasens, més s’estima enrahonar dret qu’assegut, perquè aixis pot fer més accionats....! 5


Barcelona 20 de Novembre 1909 (Toldrà parla de 2 amics seus:el violoncelista Planàs i el violí Sànchez amb qui comença a assajar el 1911 i estrenen el “Quartet Renaixement” el 21 de febrer del 1912.) Ahir a la nit van venir al teatre la Mama y l’Antonieta a veure El pobre Valbuena y l’Estuche. Molt bé. Fa un temps esplendit: les nits de primavera. Aquest dia vaig dir que parlaria de las meves amistats; de la manera de considerarles y de la cautela que poso en joc. Avui em sento predisposat a narrar aixó y vaig a passar un bon rato d’esplai. Jo tinc amistats, companys, y hasta amics, en música. Altres en art en general, altres en rés. I són aquets uns que sols distingeixo perquè són unes bones persones y amb regular educació. Els que no la tenen al menys regular ja no són rés al món per mí. Aixis com aquells que tenen una bona instrucció, uns bons coneixements prô un mal genit. Y vaig al detall. Començaré pel tan conegut de tothom l’amic intim. Solo ne tinc un: és en Planás, l’Antonio. En Planás és el meu amic intim perqué poseeix els successos de la meva vida privada. Després d’aixó, és un amic de música; y amb aixó és amb lo que m’és més simpatic. En música estem de común acord en totes les opinións d’autors y secundaris. De bon xicot n’és molt; segurament més que cap dels que puga anomenar més endevant. Sols té un defecte, per desgracia gros, perquè no sigui el meu amic ideal: de que no puc discutir amb ell de literatura, pintura, elements de ciència, etc., perquè d’aixó no en sap una papa. A mi em sab molt greu, aixó, prô de totes maneres, quedem en que té una excel.lent instrucció musical, és un bon xicot, sense el més petit vici. Prô no te un cabdal d’idees pas gros. Vaig a citar de correguda en Sanchez , en Lluis Sanchez, fill de Valencia. Soc un admirador seu, té 20 anys. Molt exceptic; no’s capfica, no s’ amohina per ningú ni per res. Ahir vam estar enrahonant una llarga estona y com deia, l’únic 6


problema a resoldre per a mi és aquet :” fugir de Barcelona a quansevulga altre puerto”. Viu aqui amb sos pares sols. Per ell aixó es un dictado, perqué no els pot deixar aixís sols sense mes ni menys. I val a dir-ho: té coneixements pel pare i per la mare. Jo li deia ahir: quin fi perseguies al aprendre tantes coses? Y ell diu: <<el de divertir-me, és un sport.>> Prô, vejeu, jo a n’en Sanchez no li confiaré ni la mitat de secrets que a n’en Planás. Amb en Sanchez la nostra conversació es excelent, amena. I n’ell li agrada conversar amb mi, perqué diu que jo sóc un cas de precocitat. Jo, com més gran me faiji, perxó, mes amic intim me vull fer d’ell.

7


Barcelona 10 desembre 1909 Audició: “Los sobrinos del Capitan Grant” sarsuela

El Cisco de primera. La Sala Imperi amb en Mompo y l’Abelló tractant-nos de tu. – El pare y jo encarregats del Arxiu. Grans cambis de companyia. Amb un mes s’en ha anat l’Oliver, en Puig, l’Amari, en Mata y els nets Niubó. – Calvo- Ribas van comencar el 23 després d’unes discussions amb l’ Arteaga. Prô aquests Mir, etc només hi van ser 8 dies, y al dia 29 ja va tornar l’Arteaga. El mestre Bau perque en Niubó ja es va esquitllar desseguida a una temporada a Vic, la tiple Morató, el baríton (xicot que ho fot molt be), en Barberá y l’actor genèric que també va molt bé, Lorca. Aument d’ orquesta: oboe, trombo i timbals; i que han sigut respectivament en Gamberin,i en Larronde i l’Espinosa. Supressió del piano per un harmonium, y calefacció general. Ara se la han donades per fer obres d’espectacle: hem fet ja 6 vegades (desde diumenge) Miss Helyett; avui fem el Sobrinos,1 que vatua el cap, ens fan fer ensaig: ahir a 2/4 de 3 y avui a les 2. – Estic molt encostipat.

1

8


31 Desembre 1909 "Adéussiau any 1909! Avui acabes; bueno, d’avui en un any acabará 1910! Això sí que al fi i al cap els periodiquets humorístics hi fan grans articles apocalíptics i consegüents caricatures, que no els hi veig la gràcia! I cada any el mateix. Un nen nu que ve amb un farcell on s'hi llegeíx clarament la xifra representativa de l’any i ... que ho veu molt negre i més s'estimaria entornar-se’n. O bé un home molt vell amb una barbassa blanca, que se’n va, donant consells a l'anomenat nen nu. Es a dir, és una tonteria això de dir sempre que els anys són dolents i que vénen amb crisis. Per mi són igual bons i dolents tots els anys. I dic bons i dolents alhora, perquè no hi ha res més garrafal que el remarcar tan especialment i insistentment un succés o aconteixement dolent, fent comentaris la premsa i què sé jo, i no voler-se fixar en les coses bones."

9


1910

10


9 de Desembre. 1910 Ves amb qui penso, ara! Amb en Nadal. Amb el pianista vilanoví Joan Nadal. No sé perqué, (és un home com tots, i jo’m tracto amb molts d’homes com tots) pero em reventa. Potser perque es vilanoví; potser perque a la seva edat ( no li conec, pro, vaja, no es pas jove) está matriculat de piano a l’Escola; o potser perque a casa seva s’hi observen deficiencies tant notables com són el tenir el piano molt dolent, el no poguer-se asseure en lloc. o l’haver-hi una escupidora amb tap, que tinc la fatalitat de posar-hi sempre el peu a sobre, sonant a orinal (és clar! si la te al costat del piano mateix). En fi, que jo no ho se el perque, pro em reventa, ja ho he dit. I perxó, el vaig engegar a fer punyetes. Ves què venia a representar l’anar jo a malgastar els dissaptes per la tarda a casa seva, portant-hi el Concert de Beethoven, que mai va arribar a fer-se’n carrec, o el de Mendelsshon... Ell d’aixó n’anomenava treballar. Jo en dic perdre’l temps. I perxó, jo ja tip de tant fer disbarats –de sentir com ell es posava a cantar la meva part i tot en la partitura, per fer més mèrits (oh! i encara si ho hagués cantat afinat)– i cansat d’ensopegar amb aquella escopidora, vaig compareixer-hi aquets dia (deu ser el dissapte) sense el violí. I l’hi vaig dir: – <<Vinc a demanar-l’hi un favor. La suspensió al menys temporal d’aquestes sessions.>> El D. Juan de Byron cada vegada m’agrada mes. Quin poema! És extraordinaria la manera que te en desenrotllar l’obra son autor. Dintre una poesia franca i inspirada a lo mellor, hi barreja amb un ingeni prodigiós, un ironisme encantador, que fa riure i tot. Quin talent! En demés, l’Imperi es va obrir abans d’ahir, i el Papa no hi té pas cap intervenció, xica ni grassa. L’encarregat de l’orquestra és en Forns. Han passat moltes coses que, com de costum, no narraré pas. Qüestións socials? Passo!!

11


Puc dir, com a curiositat, que el Papa ha entrat al Sindicat, 2 i que jo hi entraré el mes que vé. Com evolucionen les coses en aquets mon, ai senyor! A la tarda feien “La dida” d’en Pitarra,3 un drama com tots els d’ell. Vaig aplaudir a la Verdier (la Dida), en Puiggarí i l’Aimerie. A la nit 3ª del “Donzell” ja hi havia mes gent qu’ abans d’ahir. Quina llàstima d’ingeni que va derrotxar en Gual en aquesta obra. L’intel.lectualitat barcelonina és molt curta, i precisament aquesta no vol més qu’un públic intelectual. Al matí vaig anar com de costum al Passeig de Gràcia. No hi vaig veure ningú. Pro, afortunadament, em queda molta cantitat de convenciment en mon esprit que’m fa esperar. Hi ha moments que de mi mateix em dona vergonya, de ésser victima d’una semblant aventura (si a tal arriba) galan. Y en cambi n’hi ha de moments que em desfogaria explicant els meus planys a tothom. Voldria ésser poeta per contar dolces estrofes a la seva beutat. Amb l’Antonio ara no en parlem mai. ¡Oh, no és com jo, ben bé, l’Antonio, no!) Encara mitg crec que es creu qu’exagero quan algun cas li reconto. Jo, que soc molt observador de la fisonomia, he observat en la seva -quan jo parlo d’amor -una certa expressió de cinisme, de complascencia en escoltar-me per compromis, i prou. Bah! És molt dificil (en Maupassant diu qu’impossible) qu’existeixi un assimilament absolut entre dues ànimes. Jo, per exemple, no soc comprès per complert per ningú. “La furia de l’amor es furia d’esperança” diu en Gual. Bah! Donguem-li raó, i girem full. Y les Oposicións no s’anuncien! 2 3

12


Aqui m’he parat per descansar el cap i la mà dreta. Miro cap al balcó i veig el sol de Desembre, que com si tingués por de fer mal a la terra es deixa caure fluixament, i dona més llum que calentor. Sento els galls veins com canten, qui més fort. (Canten el pressentiment d’esser degollats pel proper Nadal ). Un gos simpatic que, no sé perqué, de molt lluny deix sentir sos lledrucs, junt amb el sorollet laç i adormidor de la maquina de serrar fusta d’aqui al devant. Fan un conjunt, un si és no és poètic. Llástima que també se sent el marranejar de la criatura de l’Encarnació, que desde el menjador es desespera, i m’esguerra el marc. M’en vaig a estudiar.

13


19 Setembre 1910 Avui fa cinc anys, sí, l’any 1905, que vaig venir a Barcelona a viure. Sembla que em veig amb pantaló curt, i una careta de nen, vermelleta; sembla que em veig arribant al baixador del Passeig de Gracia amb l’Enriqueta i el fatidic Sagarra. Que esmaperdut vaig quedar. Em feia l’ efecte que desde aquell moment qu’arribava a Barcelona, la meva vida havia de ser alegre, sempre riallera, i aquell soroll que sentia pels carrers, aquells carrers amples, plens de grans botigues, transeunts y carros... En fi, aquell ambient que feia com vint Vilanovas, enlluernava l’enteniment com mai cap altre cosa m’el hagués pogut enceurnar. Y em veia feliç... Ara, han passat 5 anys i en aquesta Barcelona que he acabat per estimar-me, pro també per compadir... Tot lo que tinc al voltant ho veig petit, ho trobo vulgarot, i és que hi faig una vida adotzenada. Hi observo unes carrinclonades tan colossals que fa que no pensi sinó en volar, en volar. Santa paraula, quin dia será aquell que com ara fa cinc anys traslladaré altre vegada el domicili per anar-me’n, més amunt: Brusel.les! Paris! Amèriques! Oh! cóm divaga el meu esprit, solitari y assedegat de vida, de verdadera vida. Y a pesar d’aixó, em recordo que cinc anys enrera quan jo, a Vilanova i a pesar de ser un nen, tenia aquests mateixos desitjos per esser aqui. I que quan sentia alguna persona que per allí parlàva de Barcelona, familiarment ,a causa, doncs, de possibles visites que hi fés, m’el mirava i es pot dir que l’admiràva, em feia enveja... Doncs, bé, Penso i dic: “Y si els desitjos que tens ara d’anarme’n més enllá es compleixen i una vegada complerts, és a dir, una vegada avesat en el nou regim de viure, també em canso, també vé un dia que trobi xavacá alló, que també ansiï, un més enllá qu’aleshores.... aleshores no podré trobar, perquè no existirá.... No ho considero perxó molt verossimil. No hi son els altres, els meus companys? I no hi están bé, no en queden emprendats i no en fan mil alabançes el dia que tornen aqui? 14


Doncs haig de ser jo per ventura diferent de tots ells? Ca! Esperem, esperem pacificament, el dia.... com ho diria jo?...el dia que puga cloure aquest tomo d’impressions, per començar-ne un altre, amb un nou titol, mes gran, més ferm, que estigui mes elevat. I aleshores, serém! Jo, quan arriba el cas també em torno mistic, i crec que ara el cas era arribat. – ¡Cristo! com plou! Avui he estudiat de veritat: Bach! M’he dedicat aquest mati a n’aquest autor tan colossal! Arribaré a creure que com mes va, mes m’agrada! Y que n’es de pistonut tot allo! Oh! M’en vaig a berenar que ja el tinc aqui sobre la cadira (raim i panet en un plat) que me l’ha portat la Mama fa rato. - Recony! Y no para de ploure!

15


20 Setembre 1910 Ahir tot parlant per casa de la Rabassada ( perque a casa, avui al dia no’s parla d’altre cosa; ( Veu Pare Toldrà: “ja veurás, noi, s’en pot dir el pervindre de casa!!) el Papa va proposar una cosa que no m’aniria malament. En el quintet de corda qu’ha d’actuar en el Restaurant, diu que té pensat posar-hi en Recasens més aviat que en Mompó, perque aquest li faria falta pel teatre. I si s’adopta aixis, vivint sol en Recasens a Barcelona, i tinguent la pretensió de que jo sigui l’unic seu Mestre aquest any, que res millor que tenirlo a casa a dormir. Se li destina un quarto per ell, i previ abono d’una modesta cuota mensual (ui! que be qu’em surt tot aixo! semblo talment un perfecte dependent de comerç) s’el té a casa. Y se sap que alli menjem i sopem i toquem junts. Que al plegar, baixem junts a casa. Y que al llevar-nos, cada ú estudia per si es dedica un ratet a la lliçó d’ell mateix. Que arriben les 12, doncs amunt cap a tocar. S’agafa l’automovil, i alça, mes be que Déu. Aixo, tot plegat, no passa de esser un projecte, com tot l’assumpte de la Rabassada. És a dir, crec que es va formalisant. En Larronde ja té encarrec de 15 músics pel Music-hall que s’inaugurará el 15 d’Octubre. Els del Quintet potser no començarem hasta 1er. de Novembre Y pensar, (perque m’ho estic veient a sobre ) que l’Antonio no hi podrá ser! Perfectament, m’en vaig a comprar una prima perque tinc el violi només que amb les tres cordes restants. Ahir al vespre, tal com he dit que estudiaria, s’em va rompre l’ultima tirada de la fatidica prima de 0.40 que em va fer l’esgarrinxada al ball, i que encara tinc el gust de lluir.

16


21 Setembre 1910 Després d’un munt de coses, soc al Romea. Començarém el divendres. Funció nit sols intermedis, sense necessitat de retreta o siga: a les 12 dintre’l llit, igual a: 4 pessetes diaries. Y aquest munt de coses no les vull dir, perque ja es el meu caracter de sempre. Sempre m’han repugnat parlar de feines i de diners. És en l’ultim que penso. Ahir havia d’ anar cap a ca’n Recasens a veure si ja ha arribat, pro el carall d’Antonio em va seduir per fer una volta a ca’n Garganta que ja, ja. Cristo! En Garganta ja no te feina. Cinc minuts abans de sopar per anar al Espanyol li porten un recadet dient que els hi havia pres la feina una murga (!!).4 Doncs, aquesta tarda ensaig a ca’n Xapellí. Sí, aquest home con tal de tenir-me a mí allí es consola de tot. Perque si tenim ball ja el divendres alli dalt, diu que ja es conforma en que hi posi un suplent (Alló dels bolos al Bosc, res: no’s fan. ). Y de quina manera succehirá que al día mateix de començar, ja no será el personal efectiu. -L’Emili y l’Enriqueta estan buscant pis de bo i millor. Abans de 15 dies, ja serán fora. Apart de que em sap molt greu per haver de perder la companyia de la nena (perque aixó ho sentia molt) ja voldria que fossin fora. Ja m’hi tinc, convertint el quarto de fer badanas de l’Emili en quartet d’estudi per a mi. Alli m’hi portaré les musiques, el trasto aquell per posar papers que tinc aquí al costat del balcó, els violins, quatre cadires i quatre quadrets artistics per la paret. Que bé qu’anira tot aixó! Un quartet per a mi. - Hem sembla qu’avui he escrit bastantes lletres... Encara anava millor aixó, quan escribia cada 15 dies. I aixó qu’ara em ve molt de gust el agafar la ploma i posar-m’hi. Abans, m’en recordo perfectament, posar-me a escriure em feia mandra moltes vegades Ara, si tinc madra moltes vegades, me la faig passar escrivint. 4

17


24 Setembre 1910 Romea, inaugurat. Perfectament bé. Senyora i majordoma d’en Pitarra” despampanant.5 Vaja, soc catalá de soca i arrel i al veure aixó el cor se m’aixampla. Efectivament, com diu mon pare, en Pitarra es mereix quelcom mes qu’aquell bunyol d’en Falqués, del pla de la Comedia. 6 La Fremont em va entussiasmar aixó que no la coneixia; l’Aimeria un bon actor. Bé en Puiggarí, le Verdier, en Mer. En Casals, en son paper de Damiá, fluix en quincums moments. Jo, solfejant amb La filla du regiment.7 Crec que no em sentien de la segona fila. Per ser el 1er. dia, una joia. No tinc gota de temps. Es desseguit la una, encara m’haig de rentar!! Aquesta nit suplent a Romea. El Sr. Laporta i jo a Vallvidrera. Encara!

5 6

7

18


1911

19


1er de Gener de 1911 No podia acabar l’any amb mellors auspicis. Després de l’immilloramble impressió de l’excursió a Vallvidrera al vespre, en sortint del Teatre la vaig veure a la Rambla, com de costum. Si ja ho pressentia jo! No em volia conformar en acabar l’any sense tornar-la a veure. I efectivament. Lo que em va sapiguer més greu va ésser el no haver-la saludada. I m’ho vaig perdre jo! Anava com de costum amb tot l’acompanyament de consuetud. Aquest acompanyament, que no sé per què em reventa una mica. Jo anava amb l’Antonio i en Manetes. Pujàvem de pressa. Doncs, quan menys m’en adono, mirava. I no sabia el que mirava. Estava encantat. Fins passada la primera impresió no em vaig mirar l’estimada Mercé. Estava més xamosa!! Com que feia una mica de fred, li ressortia una roseta a cada galta fent desaparèixer l’influència dels polvos, dels antipàtics polvos. Mai l’havia vist d’aquella manera. I que em va agradar!! Doncs em va mirar. Sí. D’aquella manera tant colossal. Que sembla que estigui distreta... no sé com dir-ho, sembla que els ulls li riguin, ulls vius, d’enteniment, ulls hermosos! Ulls que voldria per a mi. Que voldria que em mirassin de fit a fit i amb passió hores i hores... Deuen haver mirat alguna vegada amb passió, aquells ulls? Deu haver estimat fortament alguna vegada, la meva joia preuada? Oh! què deu pensar! Quines idees deu tenir? Què deu fer? Què deu volguer? Preguntes enigmàtiques, que m’he fet a munts de vegades. Bé en podria sapiguer la resposta, que seria un home feliç per complert! Oh! Quin martiri! No sapiguer res d’aixó! Només sapiguer – aixó sí–, que és hermosa i que n’estic enamorat... Per acabar de fer el pes, a la nit mentres feien el 2 on acte de l’ Amor vetlla (i tant com vetlla!) en Manetes, el bon Manetes, em va convidar a crema a ca’n Culleretes, per consagrar-ho al comiat de l'any vell i a la benvinguda del nou. És un bon home en Manetes! Un troç de pa. Educadet, pendent, i bon company. 20


Amb santa pau i alegria, després, vàrem beure'ns un ponche a Canaletes. Vam brindar, i vam estar tots tres molt contents, encara que amb seguretat de no errar-me diria que jo ho estava més que ningú. [---] En sortint, i després de desitjar un bon any a tothom que s’em presentava davant, vaig anar a recullir al Papa a l’Imperi. Estrenaven La nòvia millonària, una opereta exclusiva d’ells. Psch! A mi em va fer llàstima tot allò.

21


12 de Gener 1911 Piramidal! El cor s’aixample, l’esprit reposa, l’anima está contenta! Tot aixó perque avui hem tornat a ca’n Pratmarsó a fer un altre sessió de Música classica. Ha anat de primera. Potser millor que la primera, ves que arribo a dir! Avuy hi ha vingut, es a dir, n’ha format part en Garganta, i crec que ha causat una inmilloramble impressió. Els auditors han estat els mateixos del altre dia amb la diferencia de que no hi havia en Sisquet (ni falta que hi ha fet!). Hem tocat els dos trios de Haydn (la nostra eterna creació) el violoncello els ha donat Marcello y Handel (fragments de Sonates) en Garganta Preludi i fuga nº III qu’allí es despampanant Aquell preludi..... aquel preludi..... Jo no se pas com dir-ho ves si n’es de sublim que no arribo a donarme’n compte a mi mateix. M’eleva, m’emociona, m’aclapara (pro no m’eclipssa, encara qu’aixó s’empeny en dir-ho l’ Antonio). Bach! quin geni!! Amb aquest apellido tant curt i sec oh y amb aquell nom: Sebastiá. El nom del [ex] porter de casa! Doncs, digali que si. S’ha de glorificar. S’ha d’inmortalizar la figura d’en Bach. Y en Garganta que el toca admiramblement... Ves, qui no es commou al sentir aquell preludi. Y de la fuga que en direm? Aquell tema es ingenu perque si ... (Audició- Sonata de Haendel per a violí, 1er temps “Largo”)

22


14 de Gener 1911 Y ara, un episodi que m’ha preocupat d’alló mes. Abans d’ahir mateix [a la tarda] anavem al Imperi l’Antonio i jo per lo que ja diré despres que no es pas la que m’ocupa. Y anavem, dic, i quan quasi hi erem, frente al Photo-Estudio Areñas, parlavem de retrats, i jo que l’hi dic: – Aqui fan coses artístiques. – Sí. Entrem-hi? – Entrem-hi. Y començárem a mirar retrats. Arribarem a un, precisament, que representava a una dona. Aquell era molt artistic. De prompte l’Antonio hem diu: – Ficsa’t que s’assembla amb la Mercé. - Cristo! És veritat. - Potser ho és. – Vols dir? - No podiem precisar-ho perquè, com dic, era un retrat molt original fet amb molt poca llum, resultava molt esmortuït, i no es detallava res de la figura Jo tinc la gracia especial, com he dit mes d’una vegada, de sapiguer dissimular fins al últim moment, de manera qu’aquell si será si no serà d’aquell retrat m’afecta força. M’empipava que jo mateix no em sapigués contestar: ho es o no es. Bueno doncs no podia dirm-ho i aixó, com dic, m’afectava. Doncs jo no l’hi vaig demostrar ni poc ni gaire a l’Antonio. Ell vinga a riure i a dir <<Si que ho es, si home!>> Jo no l’hi contestava i aixís ens en vam anar. Al sortir de l’Imperi, fet que vam tenir l’encarrec que ens hi porta, al tornar a passar per la fotografia no vaig poguer estar-me de volguer-hi tornar a entrar. I ho vam fer aixis mateix. Aleshores estaven ja els llums encesos i s’hi veia mes. Aleshores m’ho va semblar mes encara. Oh, i que trastocat estava jo. Perque la figura m’agrada a mes no poguer. Es veu a n’ella que está mirant enlaire amb el cap una mica elevat. A tot aixó resultant un efecte de llum despampanant i a mes a mes aquell cartró estava imprés de color blau clar. És tot un misticisme. Al veure-la en aquella forma doncs, encara em feia creixer mes l’interés, perque es necessita tenir 23


un esprit un xic extraordinari per fer-se retratar d’aquella forma. Ahir hi vaig tornar a passar, de vespre, i encara s’hi semblava mes. Avui he tornat a veure el magic retrat que tant m’atrau. Quan he sortit, no hauria pogut pas passar de llarg per la Rambla. Hi he entrat i... i vaja, avui quasi asseguro que és ella. Per mi, si. Oh! que hermosa! Y que m’agradat avui. Quina cosa mes maca! Oh! dona! Es un cas tan extraordinari. No se com descriure l’impressió que em fa aquell retrat exposat publicament en aquella sala. Jo no en se res d’ella no es veritat? Doncs veient aquest retrat si efectivament es ella, com aixis ho crec, em sembla que ja en conec una miqueta. Qu’está ideal! M’hi hauria estat temps i mes temps contemplant-l’ho. Hi trobava un extasi poetic i ideal, ferm i intens. Ves si em semblava endevinar-m’hi de coses en aquell gravat , que vaig arribar a dir-me: <<Si és ella, no hi ha dubte; m’estima>> Oh, quina bogeria! Doncs, es ben cert. Ho vaig pensar. Aixó no ho diré pas, ni a l’Antonio... No ho diré a ningú absolutament perquè aixó es el colmo..... Dic mentida perque aixó... ho diria a n’ella.

24


4 Març 1911 Bueno! Ja hem sentit en Costa! Un xicot jove que disfruti de certa popularitat i que finalment hagi guanyat un premi molt gros a Brussel·les, al donar un concert aquí, es fa interessant per força, i el públic ja va a sentir un concertista professional. Ja s’ha acabat el noi Costa. Què tal en Costa? T’ha agradat en Costa? Què et sembla? Vet aquí el que tothom es deia ahir nit a l'Orfeó. Vaig a afigurarme que aquestes preguntes me les dirigeixen a mi, i contestaré. En Costa ha vingut molt gran. Ha progressat d’una manera notabilíssima, Sembla tot un altre. Ara bé, això es precisa dient: posseeix el domini absolut de l'instrument, té una afinació exacta, un arc sublim, inimitable, un mecanisme brutal i una fogositat envejable. Tot això, ahir a la nit, li va valdre un èxit sorollós, immens... Jo, abans d’anar al concert, contemplant-me el programa, deia: «Amb la primera part ja en tindré prou per a jutjar». I és que en la primera part hi tenia una «Sonata» de Haendel i la Primera de Bach per a violí sol. Doncs de la «Sonata» de Haendel, el primer temps, que és un «Largo», un altre que ve més tard, que també és lent, a mi no em convencé. Això, dit així, en brut, sembla que vulgui dir que no es podia sentir. No és això. I diré més, a la gran majoria del públic li degué agradar molt, però molt; però jo no en sóc, d’aquesta majoria, i dic el que sento. Aquella afectació, aquells «rallentando», i, sobretot, aquells «arrastres» ... aquells «arrastres» … desdiuen pel meu gust d’una manera bárbara. Toca Haendel a lo segle XX … Únicament, això s’ha de reconèixer, lluí una esplendidesa d’arc sublim i una vibració exacta, les notes diàfanes i cristal·lines ... però segle XX, vaja; no s'hi veia la rissada perruca de Haendel allí. I no dic res de lo de Bach. El «Largo», encara. El «Presto» (entre parentesi, va ser magnífic de ritme i de detall), però la «Fuga»… afectada, apassionada ad libitum, treint afectes fins de les pauses, gens ritmada, i com si fos un estudi de Conservatori. Aquella quadratura (almenys en general) de Bach, tampoc l’hi vàrem veure. En una paraula, tenim que en Costa no és un artista de «misticisme» per interpretar música clàssica. 25


Però va venir la segona part («Fantasia escocesa» de Max Bruch). Ah, fillets! En voleu allí de fogositat; quina valentia, quin to més mascle, i quin so! Omplia la sala amb majestuosa pompositat. Molt bé, però molt bé. En Costa es trobava en el seu element. L’obra és dificil. Molt. Com a composició no té res de particular. Únicament els dos últims temps són inspirats i agradables. Ovació. La tercera part ja va ésser el «desideratum». Començà amb la «Fulla d'àlbum» de Wagner, que vaig quedar sorprès al veure que era la base d'allò que tocàvem al Romea. En aquesta

obra va ser allà on em convencé absolutament del tot. Estigué admirable d'interpretació. Molta ampul·lositat i aquí l'ad libitum hi esqueia molt. Al públic, en canvi, potser no l'entusiasmà tant com la resta de la tercera part, que ovacionà estrepitosament. Seguia el "Segon estudi de Concert" de Marchot. És bonic, allò. I ho féu molt net, molt ràpid i elegant. Li féren repetir. Els segon temps del "Tercer Concert" de Saint-Saëns m'hauria entusiasmat, més que res per aquell arc inacabable, però… altra vegada es deixaren sentir els "arrastres" de ceguet. Perquè, que es desenganyin els aficionats a arrastrar, per més que estudiïn la manera d'"arrastrar" amb "art", no l'hi trobaran mai, l'art. Sempre semblaran el que deia: ceguets. (Oh, i jo d'en Costa no me'n recordo que "arrastrés" tan exageradament quan va venir ara, a l'estiu, que jo l'anava a sentir a casa seva!). De totes maneres, els flautats finals, deliciosíssims. Seguia l'últim número: el "Capriccio en forma de vals" de Saint-Saëns,

26


transcrit per Ysaye. És original allò, encara que crec que Saint-Saëns no hauria tingut tanta barra per escriure-ho així per a violí. És dificilíssim. El més difícil que he vist o sentit per violí. És clar, ho féu també admirablement i el públic arribà al capdamunt, i vinga entusiasmar-se, i vinga aplaudir. Repetí amb una "Pavana" de Couperin. En volgueren més i els donà un "mourceau" (no sé com es diu) de Franquouer (es deu escriure així, no ho sé). S'atolondrà cap a dins del camerino tota la munió d'amics, companys i coneguts a abraçar-lo i felicitar-lo. Jo també el vaig abraçar. És que l'admiro, l'envejo. Em fa por… A en Costa, li admiro aquell tecnicisme, aquell cop d'arc i aquella serenitat (d'això no n'havien parlat, i en té molta!). És un geni. Però és un geni a la moderna. M'entusiasma en lo modern, però en lo clàssic, en lo romàntic, en lo ideal i en lo poètic, en Costa no "sent" la música. És a dir: la sent a la seva manera. Però és una altra manera que no l'hi envejo, com tot això altre de què he parlat. En Costa desconeix la poesia… és dur dir això a un home que es mereix mig món d'aplaudiments i admiració. Ah! Jo no tinc cap representació (ni me la mereixo) dins del camp de l'Art, però jo me l'imagino d'una manera, l'Art. D'una manera bonica, suau, bella… què se jo com dir-ho! Jo, amb el violí, "sento" moltes coses que no les puc fer; totes les temptatives que faig s'estrellen davant d'una ineptitud tècnica que em fa fer poc bulto. Però, vaja, no sóc pas tot cor; sempre em queda un xic de cervell que reacciona i pensa i em fa estudiar. S'imposa, aquest cervell, i si us plau per força, em fa passar hores i hores per adquirir aquest ditxós domini de l'instrument que sens dubte deuré adquirir un dia o altre (qui sap si dins de poc temps?…)

27


10 de Març 1911. La sinfonia “Júpiter” de Mozart em resulta agradabilissima. M’agrada molt, pro molt! aixó, aixó es llegitima música i no les enredades de l’Strauss i familia. Vaja que el D. Quixot! ...Quan mes el sento menos m’ agrada. Aquelles imitacións del remat de bèns. Vaja, vaja...no hi passo. El public riurá, es inevitable. Sént el Cello ( el pobre Raventós que s’hi tornará ximple) dient que es D. Quixot. La viola es Sancho Panza secundat pel clarinet baix. La bastuba diu que es el Rocinante. Les violes imitant el mosquer i els fagots s’identifiquen amb els frares. Com més va menos hi crec amb la música descriptiva. És a dir la descriptiva tal com deu haver d’ésser m’engresca en grau superlatiu. Pro aixó és musica mes aviat imitativaperque imita la Natura i retrata una colla de coses que desfiguren la bella música, l’art excels. Avui hem començat ha enssajar unes Dances d’en Granados que s’han d’estrenar y estan de primera. Molt ingènues i molt boniques. Molt bé! Haig d’anar a veure en Costa. L’hi vull proposar que m’ensenyi l’ Estudi de Marchot que va tocar al Orfeó. M’en vaig a ca’n Garganta a demanar-li l’smoking i a fer trios de Schumann amb l’Antonio, ah i he d’endur-me’n en acabat els papers d’en Galvez, els Quartets d’en Mendelssohn.

28


14 de Març 1911 Aquesta tarda l’inspiració m’ha portat a compondre una petita cosa que sembla una Invenció... i una variació sobre un tema popular. El Concert d’ahir crec que va anar millor baix el punt de vista de la nostra execució. La simfonía Júpiter, sortí a la maravella i el Quixot (gracies a Déu que ja no l’haurem d’assajar més, magnific.

29


Juny 1911 Dissabte nit, concert. En sortint del Concert vaig anar a passar a buscar el Papa a l’Imperi, i em vaig trobar amb un repartiment general i absolut de “llamps” que esfereia. Res, que queda tancat el Teatre. “Perfectament!”, que diria en Calvet. Ja estem sense feyna tots ara, a casa. Però no en vull pas parlar d’això. Ahir al mati vaig estudiar el Rondó de Saint-Saëns, que com més va amb més pit l’empren. I a la tarda vaig anar a fer trios. No en vam fer. Vam discutir, com si diguéssim; que vam tenir reunió. Vam acordar: Que aixís no s’hi pot estar. Que ens hem de fer retratar

junts (per en

Manetes). Que hem de treballar un trio de més. Es va buscar, i potser es decidirà per un de Beethoven; tot cas fóra Mendelsshonn. I fer quiscun passos, al menys, per treure’ns l’ensopiment de sobre. Primerament per pendre el pols als nostres temperaments davant d’un públic. Donar una sessió al Círcol Catòlic de S Gervasi. Després, donar una audició als Srs. Critics de la Premsa de Barcelona en un lloc que es destinarà al seu temps, i que bé podria ser l’ “Angelus Hall”, per exemple. Després, donar un Recital als Socis de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, un xic brillant, un xic classic ( aquí desenterraríem Reissiger). I, finalment, dedicarem altre recital a les nostres relacions en la sala d’ensaig de l’ “Orfeó”. Crec que no es va discutir res més. Si de tot aixó en fem la meitat, ja farem prou. Amen. En acabant de la reunió vaig anar a cobrar a l’Orfeó els darrers concerts. En Garganta m’acompanyà, amb la condició de que jo, en acabant, l’acompanyi a ca’n Price, ahont volia

30


anar a oferir els nostres serveis: per casaments, banquets, etc, o proposicions que ells poden tenir.

31


4 Juliol 1911 Avui mateix fa un any, només un, que em vaig ecsaminar. D'aixó també m'en recordo perfectament. D'aquell Concert de Beehoven famós. D'aquell Requiem en la Sala Imperi. Del meu amic Mompó. Y avui per avui es deu subratllar la diada, perquè ja hem posat la primera pedra d’un projecte de grans dimensions. Vui dir que ja hem ensajat amb l' Antonio. Un quartet de Mozart i un de Beethoven. Oh! És tardissim! 3 quarts i 1/2 de quatre, i a les 4 ensaig!! 4 de Juliol 1911 Avui, en aquestes planes hauria d'estar d'enhorabona per diverses causes. Primera perquè és aniversari, aniversari d'un dia que no sé perqué vaig volguer iniciar-me, i començar a escriure quelcom referent a la meva vida... i relatar fets, comentar impressions, confessar secrets... En dos anys he escrit moltes coses, les més, dolentissimes, pèssimes. Si algun moment he volgut passar quiscuna estona per examinar al meu treball escrit me n’ he convençut. Tenen de única condició aquestes planes la sinceritat. Si coses hi ha molt ramplones, és que ramplonejant jo coordinava les idees. Si hi ha frases de tant romàntiques, mig cursis, sobre tot d'un quant temps en aquesta part, són filles d'un entussiasme i una admiració excessiva per l'idea que desarrotllo. Han passat dos anys? O caldria repetir la vella frase de que el temps ha passat gairebé desapercebut per a mi?.. Jo, aquí espigolant paper mig blanc de tots els racons de casa, he anat fent feix, i amontonant una pila de fulls que en el fons no diuen casi res, pro justificat queda amb el títol que l'hi vaig volguer posar el Setembre de l'any passat. Efectivament, d'una vida frívola quines impressions poden sortir? Frívoles. Y, després de tot, es deu veure en tot això una essència no solsament de la meva vida, sinó també del meu temperament. Jo ho crec aixis. Perquè el mutisme 32


famós, aquell d'un principi que demá fa sis mesos, també és retrat del meu temperament, en aquella època covard i incapaç d'escriure unes impressións pel sol fet d’ésser d'un assumpte un xic delicat, i que ara no fa el cas. En fi qu'avui fa dos anys que escric coses, qu'alguna cosa o altre deuen dir. Doncs jo, que perxó em fixo en aquesta data, estic com si diguéssim content, i m'en vanaglorio, que és lo que he dit al començar. Amen.

33


29 de Juliol 1911 Quina barbaritat! Amb les tantes coses interessant qu' han passat no dir-ne una paraula! Mal vell, del qual no cal parlar-ne més. Pro vaija, que el día de Sant Jaume vaig tornar a Vallvidrera. Aixó és colossal! Aconteixements aixís no n'hi ha cada dia. Vaig rebrer una vegada més la sotregada de la felicitat: vaig veure-la, i aixó és una felicitat ja enveijable. Y lo que és més, la vaig mirar, y.... ella també em va mirar... Pro quina expressió tindrà en el seu esguard deliciosíssim que, quan mira, em sembla a mi que no és una dona qui em mira sinó quelcom fantàstic, algun ser imaginari.... Sí, sí, no sé el que hem passa. Només percebeixo en el seu esguard adorat, inmensitat... inmensitat... 29 de Juliol 1911 I ara un altre assumpte. Max Bruch. Abans d'ahir vaig anar per segona vegada a ca'n Costa, amb tot el primer temps. Em digué textualment qu'anirá espatarrant, i que de la setmana passada a n'aquesta he fet una avançada colossal. Verdaderament, crec que faig un notable progrés amb les lliçons d'en Costa. L'arc, l'arc! aixó ho té colossal, i a mi ja m'ho va empeltant. Oh! I fins sense adonar-m’en em sembla que m'ensenya una cosa especial. M'ensenya serenitat. És particular, pro puc ben assegurar que malgrat només fer 17 dies que tinc aquesta obra en dits, jamai havia tocat tant serenament. Y és l'amplitut de l'Escola belga, que no escatima res. Tot ho fá amb esplendidesa; tot ample i tot noblement. Endemés, l' Antonio té la mare malalta. Aquest dia no va poguer pujar ell a Vallvidrera. Tenia un compromís especial, i com que ens van avisar tant perentoriament, la mateixa tarda, no va poguer-se estar de complí. Hi vaig fer anar en Marrugat, que crec que no en quedi descontent. Doncs, aquella mateixa nit, a la Senyora Clotilde li va surtir la trencadera (ah! perquè estava trencada) i aixó li produí uns dolors tremendos, horribles, segons conten.L’Antonio estava 34


tot transtornat. Pro ahir, perxó, vam fer quartets. El primer temps del 7 de Beethoven, alló tant hermós. Ja ens comença a sortir una miqueta bé. Ahir ja vam conseguir tocarlo de dalt a baix sense interrupció. Vam intentar llegir el 14 en do# menor de Beethoven,8 qu'alló és model de raresas i extravagàncies. No ens enteràrem de res. Veurem el que sortirá. Ahir tarda, com de costum, vaig anar al Casino. Potser ara podré descansar uns quants dies d'anar-hi, perquè segons m'ha contat el Papa de llit estant, en Sureda li va donar ahir una feina per mi, Feina molt original per cert: anar a tocar entre bastidors, al Tívoli, uns solos de violí, diu que de compromís,9 en una Opereta titulada Amor de Zingaro, que s'estrena la setmana entant. Aquest tarda vaig a veure en Pérez Cabrero a veure el qué.10 Ja en parlaré. Ahir en Recasens va tocar-me la Ciaccona aqui casa.11 Va bastant bé, persevera amb l'idea d'examinarse pel Setembre. Diu que no confia perxó en un Sobresalient, perquè no ha esperat els dos anys. No ho sé... pro potser te raó. De totes maneres té d'estudiar molt, i amb una mica més de serietat de la que l'hi don el seu temperament exaltat i nerviós. Em sembla que fa molt temps qu'aguanto la ploma. M'ho sembla perquè em fan mal els dits.

8 9 10 11

35


3 Agost 1911 Abans d'ahir és clar que no vàrem fer quartets, per lo de la fresca orfandat de l'Antonio, pro ens reunirem els altres tres. En Carlos, emití una idea sobre la música com a art emotiu que transcric integre: – Jo no l'escolto la música, la sento. Está molt ben dit, cada dia m'agrada més en Carlos del Corral. Avui hem fet Pratmarsó, amb molt mala pata. Fa massa calor, és clar! Ja ens hi hem posat tard, perquè en Sanchez ha vingut tard, (és clar, perquè també té malalts a casa: el seu Pare), i perquè el Recasens ha vingut meés tard encare. Y jo, que només havia dormit quatre hores perquè aquesta nit amb el Papa ens han tocat les 3, investigant (a riscos d'agafar una rampa al coll o de caurer a l'acera com el Tápali) investigant la situació de les Oses, de la Casíope, del Pegaso i del etc. Perxó, en aquests moments, em sento extrany, quelcom aixis com estamordit de cap. Aquesta nit m'adormiré al Tivoli. Tot sigui pels 30 rals de bolo. Aquest matí he trobat en Manetes i, sorpresa: m'ha dit, nada menos, qu'aquesta tarda s'en va a tocar al barco “Leon XIIII”; i qu'aquest barco el portará fins Buenos-Aires. Perfectament. Bon viatge i bona sort.

36


5 d'Agost 1911 Tinc assumpte gros per parlar: els meus inusitats èxits del Tivoli. Per lo vist he causat un efecte extraordinari en aquella casa. Doncs va venir l'estrena.I després de tocar el espatarrant solo del nº 1 comencen a aplaudir de la sala, i la Campos (que en aquells moments está sola en escena, precisament, escoltant embadalida les filigranes del violí que més tard l'han de fascinar) ve cap a mi, i em diu que surti. Jo vaig tenir un moment, un petit moment de dubte, pro al cap de un moment, enlluernat completament per la ratlla de foc de la bateria, ja estava escoltant amb la testa cotxa, i amb la mà esquerra a la Campos i la dreta al violí, una ovació franca i simpàtica, que hem plagué moltissim, i que em posà en una tensioneta de nervis espectarrant. La veritat, va ésser una sorpresa: no m'esperava tant. I començaren a caure felicitacions: els còmics i les còmiques, els empresaris, els tramoistes i companyia, els desconeguts. Ja m'havia format una aureola entre aquella gent. En Manolo Fernandez, o sigui el baríton, un dels més entusiasmats, em digué durant aquell acte que al baixar-se el teló no em mogués, que sortiríem tots amb el Mestre a saludar. Jo l'hi vaig dir que bueno; pro com que va venir alló de que el públic, - amb la llum, el somni, i les ondines,- va quedar fred, no es pogué fer la combinació aquesta. A l'intermedi, vaig baixar al pati, i va ser quan em vaig fer càrrec de la gentada que hi havia, qu'era inmensa. El Papa no es mogué del meu costat. L'orgull de pare el privava d'anarse’n a un altre puesto que no fos al costat meu, estofat, orgullós. L'orquestra, els músics, també felicitaren. Es sambrossísim el detall de que qui no em felicitá foren els violins. De vuit que n'hi ha cap es dignà dir-me una paraula d'enhorabona. Únicament en Riera, que sincerament es reconeix inferior, em felicitá efusivament. Vingué el segon acte : tot va anar bé igual. Com jo acabo el segon, , vaig enfundar i disposar-me a anar-me. Pro cap el final ,que em troben casualment al escenari per recollir els violins (perquè haig de dir que n'hi porto dos per un cas), y amb aquestes s'acabà la funció, baixàren el teló i vinga 37


aplaudir, vinga aplaudir. Criden el Mestre. Amb aixó surt en Manolo de saludar, i diu: – Venga, venga joven. Jo em resistia, jutjant-ho ja inoportú, i insisteix: – Le digo que venga. Usted no sabe de qué viene a veces un éxito. Y vaig sortir altra vegada. Vinga a donar campanades, i a estrenyer la mà (un xic suada, s'ha de dir) de la Campos, rumbejant un calçat ple de pols, i fins que es van cansar de picar. Vaja, èxit rodó. Ahir (que van venir els de casa) no vaig surtir al final; pro sí després del moment aquell... La Campos em torná a cridar... Com?... per nene. Si no fes calor, i no tingués mandra, buscaria un altre paper per continuar, pro ara...

38


16 d'Agost 1911 Alló del Tivoli, després d'un èxit no interromput, es va haver d'acabar: massa música, és a dir massa bona música; i a la gent aixó no els agrada. Van venir el dia de l'estrena, i ja en van tenir prou. La Empresa es va cansar de perdre diners, i el dia 13 vam tancar. Jo de tot aixó n'he tret 113’75 pts, l'admiració per en Franz Lehar, la coneixença amb en Pérez Cabrero, el convenciment absolut i conscient de lo corcada que és la vida d'escena, i el que em saludin una pila de músics que no em coneixien, ni coneixia. Oidá! Ara art. Encara que el Tivoli m'havia inutilitzat les hores matinals que necessitava pel descans, força he treballat el Concert de Marx Bruch. En l'espai que he fet aqui, dec haver anat dues voltes a ca'n Costa. Doncs en Costa, perfectament: molt satisfet de mi. Em confessa que no es creia que toqués tant, i em digué que no m'ha de fer por ningú absolutament. Jo, és clar, perxó estic molt engrescat, y treballo amb fé per veure si hi arribo. He començat el 2on temps, que és més fàcil que el primer (i més curt), i en Costa m'ha donat permis per començar a estudiar a-poc-a-poc els passatjes del tercer. Cada dia estic mes convençut de lo que em purifiquen les lliçóns d'en Costa. Ell m'empelta quelcom de lo seu: molt hermós, molt pràctic, lo que és en l'arc (no són manies); en el poc temps que fá que vaig amb ell, m’hi trobo una diferència notabilíssima. Aixó que en diuen lligar els arcs, o sigui la tàctica per no deixar sentir els canvis d'arc, en els dos sentits de canvi de corda i de canvi d'arcada, está colossal i encertat perquè sí. Estic contentíssim d’ haver tingut la pensada d'estudiar amb en Costa. Lo bo será en la recompensa d'aquest treball. Ni a mi, ni a n'el Papa, s'ens ha acudit el sistema de gratificar a n'aquest xicot. Y ell ben clar ho digué en un principi: – Dóne’m lo que vulguis, que sempre estaré content. 39


15 Setembre 1911 Com casi cada dia arribo del Sindicat, del mercat de músics. I com casi cada dia també, he vingut amb en Vidal. Ja fa un quant temps que sento una certa distinció per aquest xicot. M'agrada perquè es home discret, amb la seva instrucció i simpatia per les arts i la Bellesa en general. Un amic. Aquest mati he rebut una postal d'en Carles, contestació de la que li vaig enviar de Piera estant. D'aquesta m'en dona mercés i em remarca que diumenge no falti a la lectura intima de la seva ultima pruducció teatral, que segons ell és la més gran que ha escrit. No sé si hi aniré: una de les forçes majors, per ara no certa perxó, és que potser aquell mateix dia arribará el Ciscu de Sóller per veure’ns .... No ho prometé, pro deia en la seva darrera que fora fàcil. M'agradaria, moltissim veure’l. Jo per el meu germá sento una espècie de veneració ingènua, de infant. Moltes coses de la meva vida les he orientades en la seva manera de procedir. En una paraula, me l'estimo. Y perxó, quan vé de Soller, sento un orgull trobar-me amb ell, conversar amb ell, anar junts pel carrer. Aquest matí hem fet uns perfectes quartets. Vaig a veure si a 1er d'Octubre deixo el Quartet dels Angels de Schubert enllestit,12 i començem Mendelsshonn que ens els ha de deixar en Galvez. Qué deu fer aquell per San Sebastián? Com tants amics que s'en van, em prometé que m'escriuria, i no ho ha fet. Aquest dia vaig veure en Grau que ja ha retornat de París. En parlo d'ell perquè també ha estat d'aquests de les falses promeses. Ahir la lliçó d'en Costa va anar molt bé. Jo sento un optimisme somrient i afalagador per la meva pròpia tasca.

12

40


25 Abril 1911 Vam anar a Centelles, el poble melancònic, trist esmortuit, que ni els homes canten, ni els xicots xiulen, ni les dones criden, ni els gossos lladren. Poble de quietud i d’austeritat (al menys d’impressió). Tot ell fosc i descolorit. Aquell camp tant àrid, i aquella montanya... que es redreça pel damunt del poble, seca i ombrívola, trista i llegendària tot a la vegada. El meu Pare en una de les seves inacabambles sortides quan va d’excurssió ja ho digué: - Fins el moxons canten un to baix. Comprenc que en Pratmarsó hi passés els estius feliçment, i que en Sisquet hi hagués trobat una dona estimable... Fins al Casino ahont vam anar, no es mudava la gent, ni enlluernaven de llums la sala, ni es ballava la classica americana del ram... Res, vaja, res... En una paraula; el poble de l’ Alegria que passa,i encara sense tan sol i tanta pols... Un altre tema,havíem de donar una sessió de trios al Círcol de St Gervasi. Teníem els programes, que van estar mellor del que ens creien, (8 pessetes). I després d’haver fet una pila d’ensajos extraordinaris arriba el dissabte, i jo amb l’smoking que galantment em cedí en Martorell, en Garganta amb el que galantment li cedi la casa Chassaignes frères, i no sé si l’Antonio usà quelcom cedit galantment per ningú (com no siga el meu pantaló). Es donà el concert amb el sigüent programa: I part Trio en la de Haydn II part Au printemps de Grieg Les papillons de Ole Olsen, a piano sol Elegie de Fauré Allegro apassionato de Saint-Saëns, violoncello i piano Llegenda de Wieniansky 41


Dudzians de Wieniansky a violi i piano III part Trio en re de Schumann (amb dugues enes malgrat no haverho consignat aixís la digníssima imprempta del Círcol) Tot va anar bé. Hi havia la meva germana i el meu Pare, la muller d’en Garganta, i algun membre més de la seva família. L’inagotable familia Planás, tots, tots van venir!! Jo, gens espantat, i convençut de que la meva serenitat tenia origen en el proverbi: "l’amor vetlla". Crec que l’idea Amor, que tant encarnada la tinc, vetllava per mi, per la meva serenitat, i pel meu èxit. Tocava i pensava amb ella... L’ombra d’ella em protegia, em vetllava, era mon àngel de la guàrda... En Planás i en Garganta estaven d’allò més espantats. Comencem amb Haydn. En Pedrol es brinda molt espontàniament a girar el full a n’en Garganta. Ho feu molt destrament, i el felicito. A l'engegar, en Planás tenia el full obert al Trio en re, i no al en la. Em feu somriure entre dents. Va sortir esplèndidament bé. Ens coronaven nostra tasca amb ferms aplaudiments. Saludem. Saludem. Bastant bé, eh? Amb mètodo. Els meus cabells relliquen rostre avall, i dec tenir l’aspecte ó d’un vell romàntic ó d’un boig. Al ésser a baix (no goso a dir al camerino, perquè allò semblava una cova de lladres, gairebé) els amics que seien fora, ens vinguéren a felicitar. Nosaltres els agrahim fortament. La segona part transcorregué sense novetats. En Garganta es negà a repetir, malgrat els persistents aplaudiments de la sala. Jo crec que no ho feu perquè (encara que déu me'n guard de dir-ho a n’ell) hi havia en Calado a la sala. I ell volia haver repetit amb un vals de Chopin... En Planas, amb molt mal acert, repetí. Però repetí amb l’Ària de Bach. Primerament qu’aquella no és obra de repetició, i 42


segona que la natural exitació nerviosa l’impedí de fer una exhibició de potencia d’arc. Tant és aixís qu’aquella Ària li sortí anèmica i dèbil. Jo vaig repetir amb la Serenada Rubelik. A l'arribar a baix, ja mig rebentats i sentats, torna la colla d’admiradors a felicitar-nos i dir-nos que ho fèiem molt bé. En Pedrol digué que li vaig agradar més que amb res amb la Masurka i amb l’arc de la Llegenda. En Recasens, parlant de la Masurka, deia entusiasmat, d’aquella manera qu’ell parla, atolondrat i fort: –Clavat! noi, t’ha sortit clavat! L’Altet, molt entusiasmat. És a dir, tots deien la seva, mentres nosaltres bevíem una rutinària gaseosa... És a dir, tots... Vingue la terça part. Esplèndida. El Trio de Schumann va triomfar, i nosaltres en tinguerem la culpa. Ens sortí mesurat, afinat, matisat, amb un so molt simpàtic, i una vellesa de colorit envejambles. Vam triomfar, ho repeteixo. Em convencé, per fi, de que podem anara tot arreu. Crec qu’anirem al A. E. P. i al Faianç Català. D’aixó ja’n parlaré un altre estona. Ja rebentats del tot rebérem les postreres felicitacions. Pel passillos vaig trobar-me amb el noi Montes. Em donà la mà, i sarcasticament em diu: – Molt bé! Molt bé! Pro lo que m’ha agradat més ha estat el tupé – acaba dihent tot senyalant-me els meus cabells, que vessaven per les ales del barret . Imbècil! – vaig pensar jo–. Pro només li digué ironicament, aixó sí: –Vostè sempre tant bromista! Prenguérem melindros amb vi ranci, després d’haver-nos un clergue donat les més chorals mercès en nom de l’Entitat. A les dugues em ficava al llit, tot donant-li a la meva vegada a n’ella les mercés!...

43


26 d’Abril 1911 Parlava de que donava les mercès, tot somniant amb ella, i vingué el meu pare. Atrafegadament, i amb molta lleugeresa, vaig amagar les Impressions a l'armari. Ja ho he hagut de fer més d’una vegada, això. Si el meu Pare un día s’enterés de tot això, d’aquest munt de planes que porto escrites... Jo, en part, voldria que s’enterés, si tingués la seguritat de que no m’ho havia de regirar. Voldria dir-li un dia: –Ah! vostè no ho sap? Jo em porto un llibre d’Impresións I que ell contestés: – Ah, sí? M’en alegro. Veus, aixó está bé! I rés més. Pro això no passaria. Conec al meu Pare, i no pararia fins que m’hagués escudrinyat tots els racons, i hagués trobat les planes aquestes. Y, aleshores, hi hauria un escàndol que no tinc cap necessitat de que hi sigui. Tornem al concert: Allí, a l'acabar, l’Altet digué: – Vol que dema ho porti la “Veu de Catalunya” això? Ho portaré. Jo em cuido de fer-ne una gacetilla. Únicament li demanaria que demà, si no fos molèstia, ens veigéssim perquè vostè em pogués informar d'algunes coses tècniques qu’ignoro. L’endemà ens digué en Pratmarsó al grup,una notícia molt agradosa. Diu que un jove amic seu, enterat de que fèiem quartets de corda, li digué, si ens vindría bé anar a fer-nos sentir al laberint del Marquès d’Alfarrás. –Ahont vas a passar home! –l’hi diguem nosaltres–. Més que contents, aixó de debutar davant de marquesos, marquesos! – Apa Recasens, com t’hi lluhirás! –que l’hi deia en Sanchez–.

44


Jo, veritablement, estaria molt satisfet. Per de prompte ensaigem els dimarts de més. I quan tinguem el Quartet de Mozart a punt de marxa, només caldrà que ens senyalin dia. El dilluns no vam fer trios: ens vam reunir a ca’l Garganta. Vam dir que sens dilació s’havia de comprar un Trio de Beethoven. Qu’haviem d’apressurar els treballs preparatoris pel concert al A. E. P. I posar en perspectiva el Trio de Cesar Frank. En Quintas ha rebutjat aquells càndids oferiments del Círcol Catòlic per a què repetíssim ben sovint les sessions, com les de l’atre dia. Què s’han cregut! I canviant de tema, avui he tingut un funeral a la Bonanova. Del funeral ens n’han donat 10 pessetes a mi, i 10 al Papa, que també ha vingut. Jo he tocat la Révêrie de Schumann. Estic cansat. Avui plegaré, i no hauré dit res d’ella. No em sento massa romàntic avui, potser (segurament) és perquè sento l’istiu. La xafogor, el sol calent, i el suar són grans enemics del meu romanticisme. Per pensar amb ella en complert èxtasi és precís: la sorra, la quietud, la lluna, la música, la muntanya o el mar. Què sé jo. Aixó, ja dic, per l’èxtasi absolut. Que per allò de dir: penso amb ella!, ja pot fer calor, ja pot fer sol, és igual. Si la tinc ficada al cap. Per distret que estigui, quansevulga superficialitat m’hi fa pensar. Si ella és l’amor i jo sóc el romanticisme!.... M’en vaig a dormir.

45


2 Maig 1911 – No crec que jo en la meva vida m’enamori com m’he enamorat d’aquesta noia. M’enamoraré, tot cas, com s’enamora tothom; fins si vol romànticament, pro amb l’exellsitut platònica de la Mercé... És espantós... Y és dolorós... Perquè ella no en sap res... Y penso que no en sabrà jamai de la vida... Y si ho sapigués, potser hi faria una riallada irònica i despreciativa... És estupend! ... Jo separar-me d’ella... Anar a viure fora... No veure-la... Sols pensar-hi, i passar aixís molt temps... Y jo, francament, de l’amor, aboco tot el romanticisme al violí, a l’Art! I sóc cèlebre.... Quines paradoxes.... La felicitat... Començo a creure en las rahons de un gran amic... Repeteixo, que no crec que en ma vida, jo m’enamoraré amb la passió ideal i platònica que m’he enamorat de la Mercé.... El diumenge, al mig dia, anant a agafar el tren a la Diagonal, al costat del bullici i gatzara de la festa militar de la Jura de la bandera en ple sol, hem degué veure; perquè jo al sentir una veu ben coneguda al meu derrera, em vaig girar i les veigí ja alluntyant-se, i fent via cap al Passeig. Hem degué veure... i jo no la vegí a n’ella. Vaig anar cap a l’estació mes excitat que mai. Mig enfebrat, amb por de trobar-me malament. L’amor!... quina bogeria!...

46


9 Maig 1911 - No sé què sento dir al Papa de la Sala Imperi. Potser s’obrirá el dissabte que ve amb cine i atraccions. No ho sé. Fa un any... fèiem la Princesa13 tarda y nit, i jo m’estava enamorant... d’una cara rodona... Res! Sentimentalitats primaverals. Sembla mentida!... Aquella cara rodona i sensual... - Ahir... no sé si eren dugues germanes pel Passeig de Gracia, o ella mateixa... no ho sé... uns vestits liles això sí... Però la fosca... anaven massa depressa... no ho sé... Hem assajat Corelli i Grieg. Ara berenaré ,i després aniré a tirar la carta d’en Mompó.

13

47


10 de Maig 1911 Diu que dissabte s’obre el Teatre Imperi y que jo hi vaig amb 6 pts i mitja; que hi ve l’Antonio, es a dir hi posará un suplent fins que s’hagi examinat; que també hi vé en Garganta, el Papa i en Morral -no puc penssar en aquest cognom que no hem vinguin ganes de riure- de Corda baix. Aixó suma un quintet perquè diu que hi ha d’haver Cine i atraccións. Tot això que dic ho diu el Papa, que de fa dos o tres dies està molt atrafegat en aquest assumpte. Y ahir a la tarda (després d’haver jo tirat la carta a la Plaça d’Urquinaona, passant pel carrer de Fontanella) va venir a casa tot xiroi, dihent que estava encarregat de la formació d’aquest quintet. La veritat, a mi, per mi tot sol, tot aislat, no em produí cap alegria la nova. A no ésser l’alegria de pensar qu’un té feina, i aixís porta diners a casa qu’ara hi fan moltíssima falta; no en tingué d’altre. Tocar en un Cine... amb pallassos, acròbates, transformistes i ventriluocs... Immediatament, (ves, sembla mentida) vaig pensar una cosa: en l’efecte tant pèssim que em faria que un dia per atzar vingués ella i em vegés... No m’ho explico... Sento a dir que hem de canviar de pis. Diuen que és necessari, que aquí hi estem molt incòmodos, massa bomba. Oh!, aquesta bomba formarà època en la nostra llar. Massa... bueno les dones no s’ho saben explicar, pro l’ambient d’aquest pis no els agrada gens. És questió (tinc entés) de tornar-se'n cap a l’Eixampla. Pro ara serà cap aquí dalt, prop de la Diagonal. Em sembla que conto més frivolitats... massa frívoles. Demà tinc ensaig a B. A. Aquets concerts sí que els faré, posant suplent a l'Imperi. Ves, no m’en se avenir de que hagi de tornar a anar a tocar en aquella casa! Diu que sí, qu’anirem a França, perxó.... Estic desorientat.

48


No sé, no puc preveure quin camí emprendré en l’avenir, jo. No sé el que faré. Ah! Sort de l’amor!.... Quan penso en l’amor, descanso... Jo l’estimo! Sí!... L’estimo bojament...! Ella!... Ella... Mareja l’amor...

49


18 de Maig 1911 Avui fa l’any que el Cometa Halley ens havia de rompre la crisma, pro no ho va fer. Aquest matí he pogut estudiar. M’he digitat i arquejat el Quartet 4 de Beethoven.14 Feina molt entretinguda i simpàtica.

14

50


24 de Maig 1911 Aquestes interrupcions em saben molt de greu, ja estic tip de dir-ho. Segueixo monotonament a l’Imperi. Ara hi tenim una dona calificada pel russinyol, i que ho fa molt malament Canta: és a dir, xiscla. Fa un fa# dugues vegades sobreagut. Veu de filferro. Jo sóc un artista. Pregunto: Pot ésser filòsof un artista? No!, de cap manera. Si vol l’amic, serà imperfecte. Aixis. Ah! doncs, aquesta imperfecció com a home, precisament, és d’una consecuència de resultats admirables per l’artista. L’artista no pot ser filosof. No.

51


29 Maig 1911 "En els quartets sí que hi penso força, força! La idea que se li va acudir a en Sánchez és magna. Vull recordar-me, i escriure, de l'origen d'aquesta idea. Érem el 8 d'abril. I me’n recordo tan bé, perquè era l'endemà de fer jo setze anys. Precisament per aquest aconteixement vàrem reunir-nos en Sánchez, en Recasens i jo, i vam anar a celebrar la meva entrada a la setzena amb una soda per cap, al bar aquell del costat del Principal (que ja hi vam anar a celebrar els nostres «Sobresalients» de l'any passat). Recordo que feia un dia molt maco i que nosaltres estàvem molt «erudits» i humorístics. La conversa ens portà a parlar dels nostres projectes. Tots dèiem que volíem sortir aquest estíu sens falta. En Sánchez, particularment, deia que hi estava empenyat i estava convençudíssim que, d’una manera o altra, no hauria deixat passar l'any sense haver-se’n anat. Jo, per la meva part, em presumia algun aconteixement a base dels treballs en perspectiva que tenia el papa per preparar el terreny a França. I comentàvem com, estant tan units en aquella ocasió, bevent soda amb sifon, podia esdevenir en poc temps una separació, important i llarga… De seguida, en Sánchez digué: «No us agradaría anar en peregrinació artística formant un Quartet?» Aquí va ser tot. Ja no cal dir res més per saber l'orígen d'aquest projecte que avui ens preocupa íntimament. Sé que en Sánchez, amb aquella imaginació que tant el distingeix, ens ho anava aclarint entre glopada i glopada, de la manera tan factible que es podia anar fent una tasca edificant i grossa. Ja deia que ens faríem fer uns prospectes ben originals i elegants, que donaríem uns quants concerts aquí, per recollir crítiques de la premsa (que posaríem en el prospecte), per de prompte que treballaríem molt (és clar) i que nomenaríem un administrador (que fóra el meu pare) per anar avançant contractes... En fi, tot exactament com pensem ara, però ja ho discutíem sense entusiasme, perquè d’un bon principi vèiem que no teníem violoncel. Una cosa tan essencial! Davant d’aquesta negativa, vam quedar cada u amb el «Quina llàstima!», però no en parlàrem més. Fins que aquest dia, sortint de can Pratmarsó, el mateix Sánchez em ve i em diu molt «escuetament»: 52


a tu et sembla que a en Planàs li agradaria fer quartets? Ja ho creec! - li vaig dir jo. Diu: Doncs ja ho tenim tot! I va començar a reconstruir el famós projecte, però ja no amb obstacle de cap classe, sinó que... Aquest migdia he interromput bruscament el relat dels nostres projectes. Faltava dir, únicament, lo de les 16 sessions de quartets consecutives, aquí a Barcelona, com a obra immensa de cultura musical. Concerts històrics, com si diguéssim, del «Quartet» de Corda. Fer una sessió cada diumenge al matí. Havíem pensat en l’Ateneu Enciclopèdic Popular com a Patró d’aquesta tasca. D'això no en diem res a ningú, absolutament a ningú. Quan siguem als autors moderns, ho subdividirem en nacions. Quasi tenim tots els programes esbossats. De russos, crec que hi havia Tschaikovsky, Rimsky-Korsakov i Borodin. Com a autors nacionals, hi posarem Grieg, amb dos Quartets (l’un serà l'obra pòstuma) i el famós Quartet de Smetana, representant la música nacional txeca. En fi, una pila de detalls i coses. Això és la primera part. Ens hauríem de posar a assajar ara mateix, a mig juny, així que s’hagi examinat l’Antonio, i començar la sèrie el primer diumenge d'octubre. Tambê m’interessa molt saber quin paper hi faran el papa, en Garganta, i una mica en Pratmarsó. Tres personatges interessants."

53


8 de Novembre 1911 He anat al Sindicat. Res. En surtint, hem anat amb el Papa a veure l'Oliver, aquell conegut del Emili, per parlar de un concert al Ateneu Barcelonés: un concert per mi! Bueno! Ja m'agrada. No tant com per concedir-li l'interés que li vol concedir l'Oliver (per la part que li toca, d'organisador), pro m'agrada. Jo sempre he estat enemic de fer-me sentir aquí a Barcelona. Y no per mi sinó perquè no hi crec en aquestes exibicións de mitjos consagrats. Jo no sóc pas un violinista acabat (no hi ha que fer-se il.lusións); y per la premsa que em digui de mi que prometo, y que estudiant puc arribar amunt, no em fa falta muntar un programa, ni passar un mal rato de franc. Pro va! El Papa y l'Oliver ho volen... Treballaré, treballaré força, procuraré fer-ho tant bé com pugui, y... rebré amb sang freda les critiques o felicitacións dels aduladors.... Demá al mati, a les 8, quartets a ca'n Planás, eh? Treballo amb fé, amb aixó dels quartets, y convensut d'un trionf decisiu, y renaixent... Del meu amor, del meu pobre amor... no en sé dir res... Penso amb ella vagament, en les hores quietes de la nit, en les llarges passejades que faig tot sovint a fora. Y m'emociono de recordar-la tan hermosa y tan estimable.... Vui ésser un home imaginari, pro vui conservar el caliu d'aquest amor platònic, intens y avasallador. El vui, sí, el vui... Per quan sigui vell, per quan sigui un home auster, vui recordar de la follia de la meva juventut, aquesta novel·la ingènua y romàntica alhora. Vui llegir en el llibre de la meva vida, aquesta plana que fa olor de roses, d'il·lusións, de tendresa....

54


31 de Desembre 1911 En aquesta fita que s'en diu Cap d'any vui escriure, i vui evocar coses passades perquè aixo té quelcom de simbòlic. Vui fer un esforç, un gran esforç per veure si consegueixo dir alguna cosa. I em sembla, ho estic veient, que no ho conseguiré. No ho conseguiré com no ho vaig conseguir ahir, ni fa una setmana, ni fa un mes. Y no puc... quí sap per què. Potser, perquè em fa por d’haver de dir veritats que m'espanten... Perquè sento una metamorfosis en la meva ànima que brega per engrandir-se, y anar endavant,i creu frivolitat estúpida: les hores perdudes omplint planes. Potser no escric perquè no tinc temps. Lo més fàcil és que sigui tot plegat a l'hora. Lo que veig clarament, que ha minvat, fins qüasi a desaparèixer, aquell delit d'abans per exterioritzar coses íntimes, sensacións, alegries y tristeses... Com he dit abans, avui que encara tinc la superstició de creure’l un dia simbòlic, volia escriure quelcom, potser passar un balanç de consciència, examinar-me, recordar-me d'aquell amor.... Ja ho veig, i és inútil. Potser serà una crisi passatgera, això. Potser no. Potser demà - estimulat per aquesta mica de tinta abocada avui sobre aquesta quartilla - m'entraràn més ganes d'escriure i m'aniré confessant. Potser no escriuré mai més...

55


Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.