J.M Martí i Font conversa amb Leopoldo pomés

Entrevista a Leopoldo Pomés realitzada a la seva casa-estudi al barri de Gràcia el 7 de maig de 2013 Leopoldo Pomés és un artista amb una pràctica que s’estén per tots els territoris, alguns que fins i tot semblen aliens a les arts plàstiques o altres de tan improbables com la poesia. Complet autodidacte, va néixer a Barcelona el 1931. Va estudiar al col·legi dels germans Maristes amb molt males notes. Només brillava en les assignatures relacionades amb l’art. Va treballar en els oficis més dispars i de molt jove el seu camí es va creuar amb els mestres del club de Dau al Set: Antoni Tàpies, Modest Cuixart i especialment Joan Brossa, de qui es pot dir que li va fer de mestre de vida. Aquesta gent el van adoptar com una mena d’aprenent i també li van obrir les portes del que anomenaríem “viure de l’art” quan li van proporcionar l’oportunitat de fer una exposició a les Galeries Laietanes de Barcelona el 1955, que va tenir un fort impacte en el món de la fotografia. I aviat va començar a obrirse camí en el món de la imatge i després en el de publicitat. A Pomés li agrada molt una fotografia seva en què es veu un enllustrador que mira uns peus calçats amb unes sandàlies. Podria ser un cartell, diu. I ho diu perquè cadascuna de les seves fotografies és, en si mateixa, un relat. I probablement és per això que triomfa a la publicitat. I per això, perquè és capaç de descriure mons, d’explicar històries, sigui escrites, sigui amb espots, sigui amb imatges. En Pomés és en Pomés i també és la Karin Leiz, la seva primera dona i encara col·laboradora amb qui funda l’any 1961 Studio Pomés. És també un restaurador que crea un dels llocs referencials de Barcelona: el Flash Flash, que encara funciona. És també director de cinema. El Pomés és un home que ha creat les imatges icòniques de la Barcelona que ara vivim. L’entrevista té lloc en el seu estudi, a Gràcia. Un estudi que té una història tan interessant com la seva vida.

J. M. Martí Font. El Leopoldo Pomés va néixer a Barcelona, a la Plaça Urquinaona, l'any 1931, i no s’ho creu.

Leopoldo Pomés. Home, i tant. Per què vols que m’ho cregui? És que tinc 82 anys i no pot ser. Hi va haver-hi un... Algo va passar. Algo va passar, es devien fotre un lio allà, es van equivocar al apuntar les dates, o el que sigui, perquè jo, vamos...

25/04/2014

MF. Perquè tu no t’ho creus...

LP. No, que va, no pot ser, home. No pot ser.

MF. El que sí és impossible és que, si no has viscut tots aquests anys, puguis explicar tot el que has viscut. No hi cabria en menys anys.

LP. Això és una reflexió una mica pessimista.

MF. Comencem per quant eres petit i anaves a la llibreria a mirar estampes.

LP. No era tan petit, ja tenia uns tretze o catorze anyets. És que jo vaig ser un pèssim estudiant. Anava als maristes i mai m’ho he passat tant malament a la meva vida. Encara recordo la gent, els grans, que et deien: “Escolta, això no és res, veuràs quant siguis gran”. I pensava: “mare de Déu, si això ha de ser pitjor, tanquem”, perquè era tremendo. Be, matemàtiques, 0, física i química, 1, llatí menys 4... El que vulguis. L’única cosa que m’anava bé era la Literatura i tot el que tenia relació amb l’art. El dibuix, tenia el primer premi de dibuix del col·legi, i a mi m’agradaven molt els llibres de pintura, de fotografia també m’agradaven. El meu pare tenia una cosina, una senyora molt gran, estupenda, molt bona persona, que treballava a una llibreria al carrer Fontanella, es deia “Herederos de la viuda Pla”, que em sembla que era la segona llibreria més antiga del país. Era una llibreria estreta, amb una taula llarga que anava des de l’entrada fins l’oficina que la tenien al fons, i allà tenien llibres per mirar. I jo anava a mirar llibres. Sobre tot el que anava a mirar eren les il·lustracions, que en dèiem estampes. I recordo una cosa curiosa que diré que inclús m’ha influenciat a la meva tasca fotogràfica, que em va impressionar molt un pintor que deia Urgell, Modest Urgell, que era bastant curiós que un jovenet, com era jo, li agradés, perquè era un pintor molt fosc, de capvespres, inclús havia pintat bastants cementiris. Era un romàntic, un simbolista que va tenir premis a Madrid, que aleshores estava de moda el simbolisme. I em va fascinar, el vaig començar a veure, i vaig anar veient amb el transcurs dels dos o tres anys que anava mirant coses d’aquestes...

25/04/2014

MF. Et vas fixar en aquell quadre [una tela de l'Urgell que es al seu estudi i on es veu un cementiri amb un cel de capvespre].

LP. Sí, m’apareixia aquest quadre. Em va durar temps, anys. Inclús recordo un pensament que vaig tenir un dia, vaig pensar: “Si un dia em guanyo la vida, em compraré un quadre d’aquest senyor”. I va arribar al cap d’unes quants anys, bastants, que em vaig guanyar la vida. I casualment, això és curiós, vaig anar a una exposició, perquè m’agradava molt veure exposicions, a una exposició de pintura que hi havia a la galeria Syra, desapareguda galeria Syra, que estava al edifici de la Casa Batlló, del Gaudí. A tots els baixos hi havia la galeria aquesta, i jo vaig anar-hi el quinze de novembre, que era el meu sant. I el disset, el meu aniversari. Hi havia una exposició, jo no ho sabia, una col·lectiva, que després em vaig assabentar que pels voltants de les festes de Nadal, un més abans o així, feien aquest tipus de exposicions per animar les ventes.

(Sona el telèfon) LP. Em va fer molta gracia un comentari del Pàmies que va sortir a La Vanguardia, que va dir: “L’altre dia se’m va ocorre una cosa, quan em telefonen per algo, que sempre és lo mateix, els hi dic: “perdone, es que ahora no puedo atenderle que estoy matando a mi madre”. Ho vaig trobar genial. Bé, me’n vaig a la Syra aquell dia i, ostres, em trobo amb un quadre de l’Urgell, un quadre preciós, molt Urgell, a més. I aleshores dic, ostres, l’aniversari al cap de dos dies, ja em guanyava la vida... Vaig a la propietària de la galeria, era una senyora, i li dic: “Escolti’m, me’n vaig a donar una volta a la mansana”... En català com es diu això de la mansana?

MF. Mansana.

LP. Ah, perquè una volta al a poma, no serveix de res... Aleshores em vaig donar la volta a la mansana, i li dic a ella: “Dono la volta a la mansana i tornaré d’aquí cinc minuts. Vaig a reflexionar. Però en positiu", li vaig dir. I molt bé, vaig donar la volta a

25/04/2014

la mansana, i quant faltaven cent metres vaig fer una cosa típica en mi, que em vaig posar a corre, perquè no fos que...

MF. Que algú te l’agafés.

LP. Arribo allà, i dic: “Fet, me’l quedo”. Prenen les meves dades, i aleshores torno a entrar a la sala d’exposicions i curiosament em trobo una parella que coneixia, a ell; eren uns pijos típics de Barcelona que estaven també veient quadres. I el saludo i tal. Estaven a deu metres del meu quadre. I aleshores, just quant estic saludant-los, veig amb la raba de l’ull, veig un senyor, l’empleat de la galeria, aquets que van amb aquell...

MF. Com... bates, no?

LP. Sí, una bata caqui, me’n recordo, que va al quadre i posa un topo vermell. I portava un bloc d’albarans a la mà. Aleshores, en aquest moment just, la dona d’aquest amic meu, diu: “Mira, mira, qui pot ser el descerebrat que es compri un quadre així”. I jo, que em veig venir al tio aquell, el que havia posat el topo vermell, abans de que arribi li dic: “Mira, el descerebrat aquest sóc jo”. Em va fer gracia perquè em va dir: “És clar, és que tu ets un artista”. Llavors ho va arreglar tot.

Aquest episodi de l’Urgell és una història d’amor, de fet. Perquè m’ha durat. Jo agafo l’estudi on encara a visc, que el vaig agafar el 60. Només tenia la part aquesta que estem ara, la part de baix no la tenia encara. Hi havia un taller. I han dues portes a l’entrada; una estreta i una més gran. Jo entrava per l’estreta, pujava aquí dalt de seguida, i aquí vaig començar a fer fotografies, a fer de tot aquí, spots [publicitaris]. Vaig treballar moltíssim aquí, anys hi vaig treballar. I un dia, un fuster del barri que m’arreglava coses; un senyor molt gran, ja ha mort, i fins el seu fill ha mort. M’arreglava aquella espècie d e rosetó que tinc allà...

MF. El rosetó aquell de fusta?

LP. Sí, aquell rosetó que és de fusta; una cosa una mica teatral, que s’havia després una part i m’estava clavant. I li vaig comentar: “Miri, no sé, em fa gracia, ja

25/04/2014

sé que no és una cosa que te molt valor, però em fa gracia perquè... Ocupa l’espai molt bé, i decora molt bé i tal”. I llavors ell, m’afegeix. Diu: “Sí, aquí el meu pare, que havia treballat..., em va dir que el seu pare, que també era fuster, l’avi, li havia dit que aquí treballava un pintor molt estrany que pintava cementiris". I em vaig quedar... Ho vaig esbrinar després, i evidentment...

MF. El quadre havia fet tota la volta i havia tornat.

LP. Era l’estudi de l’Urgell. Per això dic que és una història d’amor. Perquè era veritat tot això, l’apassionament que jo tenia no me l’havia encomanat ningú, era una cosa... No era per tenir un quadre que tindrà valor, que això ho he odiat sempre, la gent que compra...

MF. Era que allò t’estava cridant, t’estava dient: “Compra’m, compra’m. Tornem a on vaig ser fet”.

LP. Sí, sí.

MF. Quan vas començar a fer fotos?

LP. Més o menys n’havia fet, però molt... Jo dibuixava, pintava, ho intentava, sempre he fet coses d’aquestes. El meu pare, inclús quan era molt jovenet, quan anàvem a prendre un cafè a algun lloc, em feia dibuixar davant dels seus amics...

MF. Volia ensenyar-ho.

LP. Sí, els nens que dibuixen, que sempre dibuixen els nens. Be, vaig tenir una novia als quinze anys, que m’agradava molt, i li havia fet alguna foto, i quedaven bé, però eren fotos sense intencions massa potents. Eren del dia a dia, de la bellesa fàcil i tot això. I m’hi vaig anar aficionant, cada vegada més i més, i vaig tenir una troballa, concretament. Un dia vaig anar a veure una pel·lícula que em va tocar molt, que es deia Milagro en Milán, dirigida per Vittorio de Sica, amb guió del Cesare Zavattini. I aquesta pel·lícula em va impressionar molt, i al anar cap a casa

25/04/2014

--llavors devia tenir disset anys o així--, era de nit això i abans d’entrar a casa vaig entrar a un bar que hi avia prop de casa, que es deia Mirasol, que estava al a Via Augusta.

MF. A Gala Placídia.

LP. Exactament, i vaig entrar allà, i coneixia a alguna persona, i coneixia a un noi més gran que jo, molt extravertit, molt simpàtic, que quant em va veure arribar i em vaig posar a la barra --no sé si vaig anar a comprar tabac perquè ja fumava aleshores-- i la qüestió és que em va veure ell com molt serio, i em va dir: “Pomés, què passa? Passa algo? D’on vens o què fas?”. Dic: “Mira, no, és que vinc...”. I em va agradar molt explicar-ho, aquella cosa. “Vinc de veure una pel·lícula que m’ha deixat tocat”. “I quina pel·lícula era?”. “El Milagro en Milán”, li vaig dir, i llavors això ho va sentir un personatge clau, que va ser el Modesto Cuixart, el pintor que era un dels fonamentals del Dau al Set. Ho va sentir, es va acostar a mi, i ja vam començar a xerrar, i em va fascinar el personatge, absolutament estimulant... I llavors el vaig veure quasi cada dia, ens veiem al cafè...

MF. Et vas convertir en client assidu del Mirasol.

LP. Sí, bé ja hi anava, hi anava sovint. Però aleshores vam quedar el dia següent a prendre cafè. Hi havia el Joan Oliver, el Pere Quart... Jo havia vist precisament, com anava molt a veure exposicions havia vist a Les Laietanes, una exposició de l’Antoni Tàpies, que m’havia deixat tocat, perquè no tenia res a veure amb tota la pintura habitual, però em va impressionar molt. I amb el Cuixart, que vam parlar de pintura i tal, li vaig dir això, i em va dir: “Home, és cosí meu, cosí germà. Els vols conèixer?”. Dic: “Oh, i tant”. I al cap de dos dies em va portar a casa del Tàpies, vaig conèixer al Tàpies, va ser magnífic, una entrada...

MF. Et vas convertir en una mena de protegit del...

LP. Totalment, perquè és clar, em van veure un nano. Eren més grans que jo tots, tots tenien deu o inclús el Brossa tenia quinze o disset anys més que jo. El Brossa

25/04/2014

també era una part d’aquest grup. I em van influenciar. Els hi va fer molta gracia un xaval que tenia disset anys que tingués inquietuds, i sobre tot inquietuds de les seves. Eren molt importants, perquè eren molt cultes, i sobre tot, molt interessats per tot. Anaven a teatre, venien de França, ens reuníem i t’omplien el cap de...

MF. Suposo que per a tu va suposar de cop i volta obrir noves portes...

LP. Em van donar un vapuleo d’aquells fortíssims, perquè el Cuixart era molt potent. Me’n recordo que renegava de tota la pintura, s’ho carregava tot, només hi eren ells. Era una cosa molt... I el Brossa, igual. El Brossa va ser molt important a la meva vida. El Brossa es va passar dos anys, ben bé, perquè jo no treballava, que venia a casa tots els matins.

MF. I què fèieu?

LP. Ens reuníem al líving de casa meva. El meu pare tenia un equip d’alta fidelitat boníssim, era un melòman molt important, i era una persona magnífica el meu pare.

Magnífica. Molt amic dels meus amics. I el Brossa venia. Ell vivia al carrer Muntaner i sortia de casa seva i tenia una cosa curiosa, sortia de casa seva i se n’anava al seu estudi, que estava a La Travessera. I baixava per Alfonso XII, i allà ja hi havia un barber que l‘estava esperant cada dia a les nou i mitja o les deu. Perquè la família del Brossa li tenia pagat el barber, la afaitada del Joan. El barber, que li anaven els diners a això, no fallava. El tenia allà de sentinella i quant el veia passar, l’enganxava i cap dintre. I quant acabava d’això, venia a casa. Això durant un parell d’anys. Era una cosa curiosa que la meva tia, pobre, quant el veia, deia: “Mare de Déu, ja hi ha aquest brut aquí”.

El meu pare, no. El meu pare es va fer molt amic d’ell. És que era magnífic el Brossa. I ell tenia un gran carinyo pel meu pare també. Aleshores, mira, escoltàvem música, ell a vegades em llegia poemes...

MF. Van ser ells els que et van ajudar a muntar la primera exposició fotogràfica?

25/04/2014

LP. Sí, ells, més que muntar-la, el que van fer, és que em van recomanar a Les Laietanes, que en aquell moment era la galeria de Barcelona de més categoria i més trencadora i de més prestigi. Exposaven el Grupo R, el Tàpies, el Miró, tota aquesta gent exposaven a Les Laietanes. O sigui que per exposar-hi havies de tenir un cert currículum, però ells em van recomanar. I encara me’n recordo que em va passar una cosa tremenda. Vaig portar les meves obres el dia abans. Era el maig del 55 i jo estava penjant, deixant per terra per fer unes seqüències adequades, i va entrar l’amo de la galeria, i va veure allò i no li va agradar gens.

Però gens. Em vaig quedar... I inauguràvem al dia següent, ja estava avisat tothom, havien fet... I el tio, que allò no li agradava, que no li agradava, i jo quasi tremolor de cames, perquè semblava que la cosa s’anava a suspendre. Llavors va dir a la seva secretaria: “Telefoneu al [Juan Eduardo] Cirlot, que vingui”. I efectivament, al cap de un quart d’hora es va presentar el Cirlot, jo no el coneixia de res. Un personatge impressionant. Apart, després em vaig assabentar de que era el número u, pràcticament, del país. I al dir el país, vull dir d’Espanya, en aquell moment era d’una cultura, d’uns coneixements, totals.

I físicament era molt impressionant, jo no l’havia vist mai, i va entrar aquest senyor.

Portava com una bufanda a sobre de les espatlles, una espècie de capa, era molt alt, i tot ho tenia gran. Tenia els ulls enormes...

MF. Tu vas arribar a veure les espases aquelles que guardava?

LP. Sí, home, i tant. He fet fotos allà, jo. Tinc retrats d’ell molt bons. Total, que ell arriba allà, i jo, hòstia, acollonidíssim, i comença a caminar per allà, mirant per terra, i no se li acudeix res més que dir una sola paraula: “Genial”, en castellà.

Quatre o cinc metres més: “Genial”. Així va acabar la cosa.

MF. I tu, què? Volaves?

LP. Home, al cel.

MF. Vas començar a levitar?

25/04/2014

LP. Tu diràs. Potser és la cosa més important vívida que m’ha passat al a vida, perquè era de l’infern, al cel. La primera exposició. Després en vaig tenir una altra situació d’aquestes però que va acabar malament. Amb el llibre de Barcelona.

MF. Aquest que ha sortir finalment ara... I a partir d’aquest moment et converteixes, diguem-ne, en un fotògraf professional, per entendre’ns.

LP. Sí, sí, totalment, i tant. Vaig tenir una influencia casual, que jo treballava a una llibreria que hi havia al carrer Bergara. Treballava d’oficinista, i al gerent, que era un senyor que devia tenir vint anys més que jo, li va fer gracia també coneixem i veure que amb mi podia parlar d’unes coses que no podia parlar amb els altres. I aleshores, un dia em va invitar a casa seva, perquè tenia un laboratori fotogràfic, que jo no coneixia. Jo feia fotos, però no havia entrat mai a revelar. I em vaig apassionar.

MF. Els laboratoris són uns llocs com la cova platònica.

LP. I a més, hi ha uns moments, que jo sempre ho explico a tothom, que qui no ho ha vist, no sap què és, que és el moment, hi ha tot un ritual, que ara no hi és això.

Ara és un altre ritual. Potser això ja és un altre tema. La qüestió és que allà [al laboratori] hi ha un moment en el que aquella fotografia que has fet, que no saps com ha quedat, però que tens esperances, que et fa il·lusió, que creus que has fet algo important, llavors ho comproves. El negatiu, ja tens el negatiu, per el negatiu ja veus algo. Ja veus que ha anat bé. Però el moment absolutament...

MF. Quan comença a pujar, oi?

LP. Orgasme, eh? Veure pujar d’una superfície blanca, verge, veure pujar una imatge progressivament, i que cada vegada és millor, millor, millor. Jo feia crits a casa, eh? Jo em vaig muntar el laboratori al quarto de bany dels meus pares, que és l’únic lloc que tenia. Tenia una fusta allà, tenia l’ampliadora...

MF. Posaves cinta a la finestra?

25/04/2014

LP. No, no calia, no hi havia finestra. Jo ho feia de nit això. I aleshores, doncs, feia crits, crits... A casa es pensaven que passava algo, perquè jo: Aaah!!

Haig de dir que em vaig apassionar i em vaig posar a treballar d’una forma tremenda, cosa que no havia fet abans mai. Jo era fill únic, el meu pare es guanyava la vida discretament, i teníem una tia que vivia amb nosaltres, i jo pensava: “Ostres, què faràs tu?”.

MF. Quines càmeres tenies?

LP. Vaig començar amb una Kodak Retina. Jo vaig treballar a una oficina davant del port a un carrer que es deia Paso Bajo Murallas, on hi ha un restaurant que es diu Carballeira. Jo anava a un club de Ping Pong, on hi havia una persona bastant més gran que jo que treballava a la Nestlé. El meu pare treballava amb cereals i anava a llotja cada dia, però no havia pogut mai vendre a la Nestlé. Aquest noi ocupava un càrrec a la Nestlé. Li vaig explicar que el meu pare feia això, i va dir: “Home, doncs si un dia vols, tens alguna cosa de les que podem... Mira, ara precisament estem buscant fècula de blat de moro, necessitem. És una fècula que s’empra per engrandir els flams, com una base”. I jo li vaig dir al meu pare, em va donar una mostra, li vaig portar, i li van comprar tones. I el meu pare em va regalar..., em va donar diners perquè fes el que vulgues, i em vaig comprar una Kodak Retina. És la primera càmera que vaig tenir. Havies de donar pas amb la mà, no hi havia res de lo d’ara. I un dia, que va ser el primer fotogràficament important que vaig fer.

Vaig sortir al balcó de l’oficina per provar la màquina, i em vaig trobar un panorama..., el port, passant un tren amb la fumarada, a més amb una llum que no la vaig triar, hi era en aquell moment. Els adoquins amb relleu, passava un capellà, hi havia uns Guardia Civils, hi havia varies persones creuant, un tren, els vaixells al darrera... Bueno, no apretar el botó de la màquina hagués estat de retrassat mental. I vaig portar a revelar el primer rotllo, i vaig fer algunes fotos més, des del balcó. Vaig portar a revelar el rotllo aquell a un lloc que es deia Fotoclub, que estava al carrer Pelayo, i quant el vaig anar a buscar al cap d’uns dies, puja el del laboratori, amb les ampliacions grans fetes. I jo em vaig quedar... Diu: “No, no,

25/04/2014

escolti’m, no li cobrarem. Li suggerim que es presenti a un concurs que fem aquí, i si es presenta, Bueno...”.

MF. El guanyarà.

LP. No, vaig tenir el segon premi. Una copa. Però, és clar, aquestes coses et toquen. I quant vaig conèixer el Dau al Set, ja havien passat dos o tres anys d’això.

Havia fet...

MF. Vas fer de fotògraf per a la gent del Dau al Set? LP. I tant, i tant. Els tinc retratats a tots, la més quantitat, ja no dic qualitat, la més quantitat de fotografies de tots ells, la tinc jo. Em van usar, van aprofitar que jo feia fotografias...

MF. Com era comviure amb aquella penya? Quan tu vas entrar encara es portaven bé o ja s’estaven començar a barallar?

LP. Be, el Cuixart i el Tàpies no hi havia relació possible.

MF. I això que eren parents, no?

LP. Sí, eren parents, i les dones, també. És una cosa curiosa. Però tenien una espècie de... El Cuixart va cometre un gran error; durant un temps va deixar de pintar oficialment i va muntar un taller de gravats d’artesania. I anava bastant a Lyon, i a Lyon va conèixer el món del gravat d’artesania que es fa amb seda, el gravat lionès, i va muntar aquest petit negoci a Barcelona, i s’hi va dedicar molt al negoci. L’altre va tirar al dret. El Tàpies cada dia més amunt, més amunt, més amunt, no es distreia amb res. I això va ser una mica... Els tres eren molt bons. El [Joan] Ponç era boníssim, tots tres eren molt bons, molt imaginatius. El Cuixart tenia una gracia tremenda amb el grafisme, la manera en que de vegades introduïa uns signes als quadres; en tinc un aquí, ja te l’ensenyaré, si vols.

25/04/2014

MF. Què feies amb ells? Anaves als estudis?

LP. Durant un temps havia assistit a presentacions de quadres del Cuixart, del Ponç i del Tàpies. Ensenyaven les coses, de la mateixa manera que jo ensenyava les fotos, també. Era una relació molt estimulant, era molt excitant veure què deia el Brossa d’alguna cosa que havies fet, i en el cas del Tàpies i del Cuixart, és el mateix.

MF. El Brossa era el crític? El que pensava sobre tot?

LP. El Brossa tenia un talent tremendo i era una persona irrepetible. Allò que diuen que ningú ho és d’irrepetible; el Brossa és irrepetible. Era una persona, el Brossa, que no tenia... Era un inadaptat que anava al seu rotllo. Ell no pensava mai en el benefici d’algo. Hi va haver una època que es dedicava a vendre llibres d’art, i tenia cinc o sis clients que els hi portava un llibre d’art, i tenia una comissió. I aquí acabava la seva feina. Me’n recordo que una vegada vam anar a París junts, i jo li vaig dir: “Escolta’m, procura, perquè et trobaràs a París ja...”. I deia: “No, no”. No es va dedicar a vendre més. Ell tenia un concepte zero comercial, diguéssim.

MF. I a quin moment et passes a la publicitat? Com ve això?

LP. Mira, ve de que m’havia de guanyar la vida, i el meu pare em donava cinc duros a la setmana. Quant vaig acabar l’exposició de Les Laietanes, jo em vaig creure el rei del món, però res de res. Aleshores, si volies fer fotografies, l’única manera era fer fotografies, no sé, per Destino, que era l’única cosa una mica maca que hi havia.

Però pagaven d’una portada, pagaven una misèria. A més a més les fotografies no podien ser fotografies teves. Havia de ser una referència lo més ortopèdica de l’acte. I això no tenia cap... no m’excitava gents.

Vaig estar una temporada venent caramels.

MF. Caramels?

LP. Sí, sí. A més a més, és tota una historia, perquè Caramelos Futbolín.

25/04/2014

MF. Portaven un cromo de futbolín?

LP. No, no, molt més fort que això. El meu pare tenia un amic a Terrassa que tenia una empresa d’imprimir cel·lofana, i cada vegada anava més fort. I aquest senyor va conèixer uns nois de Manresa, joves, que estaven estudiant intentar realitzar una màquina per embolicar caramels, que era una cosa que no existia aleshores. I aquesta màquina entraven els caramels i feia: rap! I anaven sortint. I com aquest feia cel·lofana, imprimia cel·lofana, i tenia aquesta cosa que volia ajudar amb el tema, doncs li va proposar al meu pare ficar-se en aquest negoci. Van fer els setze equips e primera divisió; cada bossa era amb els colors de l’equip, amb les franges aquelles o lo que fos, i a sobre lligaven la bossa amb una gometa i una piloteta. I a dintre hi havia onze caramelos, once jugadors, once carmelos.

(En Pomés asenyala unas fotografías que te per demunt de la taula) LP. Aquesta va ser la primera fotografia que li vaig fer a la Karin [la seva primera dona i encara socia], el primer dia que vam sortir. La vaig portar a l’Escollera, que a mi m’agradava molt l’Escollera. Hi havies estat a l’Escollera?

MF. Sí, era un clàssic.

LP. Aquella espècie de passadís llarg, obert al mar, deu tenir com mig kilòmetre, i dóna al mar. I la vaig portar allà, i estava mirant el mar, jo estava amb la màquina, i vaig veure, quant l’anava a retratar, vaig veure per l’ull que venien aquests tres obrers que venien del fons del d’això. I li vaig dir a ella: “No te muevas nada, però no te muevas”. Amb la càmera esperant, allà, i llavors van passar aquests tres, se la van mirar, mira vaig tenir la casualitat que ho vaig enganxar... També podia ser que me la tapessin a ella, però mira, vaig tenir la sort.

MF. A aquella època t’havies de quedar amb un disparo, no és com ara que fas: clack, clack, clack, clack.

LP. No, hi tant, un i prou. I aquesta fotografia ha funcionat molt aquesta foto.

25/04/2014

MF. I aquesta del Tete Montoliu...

LP. Jo havia fet portades de discs, per començar amb la fotografia. El [Pere] Portabella tenia una empresa, coneixia a uns empresaris que fabricaven discos, i als estudis on gravaven, vaig fer algunes fotos. Hi havia el Tete Montoliu i li vaig fer aquesta foto. Aquesta foto va estar exposada a Londres, a la Michael Hoppen, i casualment va venir el Mick Jagger i la va comprar. Jo vaig anar amb els meus nets, i als meus nets els va impressionar més el Mick Jagger que no tota l’exposició meva, totes les fotos...

25/04/2014

MF. Aleshores entres a la publicitat.

LP. Entro a la publicitat. Aleshores no tinc un duro i ja tenia novia. Un drama.

Me’n vaig, jo havia fet un... Havíem començat a fer una revista amb dos amics, una revista de cine, de la que va sortir un exemplar, només. Que precisament, la portada, va ser aquesta foto.

MF. La de la Karin?

LP. La de la Karin. La revista es deia Grua. Li vaig posar el nom jo també.

I la vaig fer amb el Marçal Moliner, que era un director creatiu d’agencia important, i també hi havia el... No me’n recordo de qui era, n’hi havia dos més, em sembla que hi havia el Román Gubern, també. I aleshores, vam fer aquesta revisteta, i ens reuníem alguna vegada al rebost d’un d’aquests, que no me’n recordo de qui era. I de tant en tant, passàvem una pel·lícula. I me’n recordo que havíem passat El acorazado Potemkin. Un de nosaltres feia torn a fora, es quedava al carrer, per si venia algú, perquè això era subversiu total. Doncs el Marsal Moliner era d’aquest grup. Un noi amb moltes inquietuds que coneixia mol bé tot el que es feia a Estats Units, parlava anglès... i dirigia el departament creatiu d’una agència que es deia Pentágono. Vaig anar allà i li vaig dir: “Escolta’m, m’agradaria fer treball per vosaltres. Fer algo”. I el Marçall em va dir: “Home, sincerament, lo teu m’agrada molt, però és que això no té res a veure amb el que fas tu”. I li vaig dir: “Escolta’m, d’acord, però deixa’m fer una proba”. I em van donar una foto que els hi havia sortit malament amb un altre fotògraf, d’uns banyadors Meyba, de noia. I be, amb la Karin vam començar a buscar un cavall, amb un paisatge, i jo vaig trobar pel carrer una noia curiosament impressionant, que la vaig veure pel carrer, i la vaig abordar, li vaig dir: “Escolta’m, que...”.

MF. Això ho feies?

LP. Sí. I va venir... Escolta’m, ho havia de... Em vaig casar així jo, eh? Jo em vaig casar així. Ja t’ho explicaré després, si vols. Em vaig casar i a la meva dona no la

25/04/2014

coneixia de res. La vaig veure a la parada d’un tramvia. Total, que fem la foto aquesta del Meyba, la porto, i èxit total. I a partir d’això em van encarregar tot el que feien. Clar, la meva vida dóna un tomb... els diners m'entraven que era tremendo. Recordo que treballava al laboratori, em vaig fer molt amic del Ramón Dimas, era un noi fantàstic, i em deixava el laboratori per fer les copies.

I un dia em va veure fer la factura. Vaig fer la factura al seu despatx i vaig creure tant en el que feia que vaig posar un preu... Em va dir: “Estàs boig”. Vaig posar 3.000 pessetes per la foto. Això era el doble, com a mínim, del que cobraven. I me les van pagar. I a partir d’això em van encarregar tot. Em va canviar la vida. Podia comprar discos..., i després una altra cosa, que encara diré que és tant important com això, que és que veies les teves coses reproduïdes, i això et donava un gust tremendo. Al dia següent... Vaig fer Osborne, per exemple, i al dia següent, una campanya important, obries La Vanguardia, i pàgina sencera. Hostia... Una cosa...

Això et diré que ho trobo a faltar. Després feia un espot, i no diguem.

MF. Vanitas vanitatis.

LP. Home, sí. És que... es allò que li van preguntar una vegada al García Márquez, que em sembla que la frase no és d’ell, però li van preguntar: “per què escriu vostè?”. I va dir: “¿Yo? Para que me quieran”. Doncs és una mica lo mateix. Els artistes no ens valem per nosaltres mateixos, necessitem, som uns mimats.

Necessitem que ens mimin.

MF. El gran moment suposo que devia ser quant vas fer el famos anunci del Terry, no?

LP. Això va venir després, aixó va ser amb [la agencia] Tiempo. Al Cine Arcàdia [a les galeries del carrer Tuset] hi havian aparadors i vaig llogar un durant un dia perquè em feia gracia tenir una foto meva a un lloc que es veiés públicament. Un dels amos de l’Arcadia era el [Leopoldo] Rodés, i al cap de quinze dies estaven aquí a l’estudi, ell i el seu soci, i vaig fer... Tiempo era una mini-agencia, però tenien uns clients importantíssims i vaig fer totes les campanyes de Tiempo. Terry era un client potencial, i va funcionar.

25/04/2014

MF. I en el temps aquest en el qual esdevens un fotògraf de publicitat amb molta feina, deixes de costat la teva carrera artística, queda com aparcada? Què passa amb les teus amics de Dau al Set, amb el Brossa? Amb aquesta bohèmia...

Esdevens un personatge; estem parlant ja de la Barcelona dels 60, del moment de la Gauche Divine, del moment en el que hi ha un cert boom econòmic...

LP. Sí, a més a més, no podia dedicar-me tant temps amb ells, jo, aleshores. En aquest estudi que estem ara he treballat nits, i nits, i nits aquí. Es parla molt de que jo... la Gauche Divine... del Bocaccio, i jo al Bocaccio he anat a la meva vida, set vegades en deu anys. Perquè no tenia temps. A més, com que m’agradava molt treballar de nit... El que passa que jo mai vaig deixar de fer fotos. Per exemple, quant acabàvem les sessions fotogràfiques professionals, després ja, algunes d’elles que em coneixien, ja portaven alguna prenda especial per si després se m’acudia a mi fer algo. I hi ha moltes fotos. Hi ha una foto meva molt famosa que es diu “Elsa”, que és un retrat que està molt considerat, i està fet així. No té res a veure amb el que estava fent, és una cosa que després, quant s’acabava la sessió, jo tenia ganes de fer això. Aixó no ho vaig deixar-ho mai.

MF. I ara, quant mires els arxius i mires les èpoques, i busques a la maleta dels negatius les coses que tens, trobes coses que havies oblidat?

LP. Totalment. Ara fa sis anys ja, aproximadament, o set, que no faig publicitat. I la Karin em va treure un apodo que em va intitular “Miner”, ara faig de miner, perquè baixo a les profunditats d’aquests arxius i trobo joies, joies que ni me’n recordava, i algunes ni les havia vist. Al llibre aquest Barcelona 1957 hi ha cinc o sis fotos que jo ni les recordava. Inclús n’hi ha una que no sé si la vaig fer a París o la vaig fer a Barcelona. Vaig estar buscant, com que era pel llibre i tal, vaig voler...

MF. El llibre aquest, Barcelona 1957, en la meva opinió té algo molt interessant, i és que és del 57, i els seixanta són els anys glamurosos en que tu estàs fent publicitat, però en canvi, aquest llibre et torna a situar en els anys cinquanta, al costat de tota l’escola fotogràfica de Barcelona, com la Barcelona en blanc i negre del Miserachs.

25/04/2014

És un llibre de fotògraf dels anys cinquanta, molt més preocupat per l’esteticisme.

Explica’m com va anar aquest encàrrec que ha trigat cinquanta anys en sortir.

LP. Jo coneixia al Carles Barral, el poeta, i em va encarregar [la coberta] de la primera novel·la que van fer de la col·lecció “Biblioteca breve”, que era una novel·la de Italo Svevo que es deia La conciencia de Zeno. Em vaig llegir el llibre molt en serio i vaig fer la portada. Va agradar, i al cap d’un temps, em va dir: “Escolta, em parlat amb el Luis Goytisolo, que per què no fem un llibre sobre Barcelona, que m’agradaria molt que ho fessis tu, perquè podries agafar l‘atmosfera, i tal i...”. Era el primer encàrrec que em feien important. Vaig estar un any fent fotografies de Barcelona, les que hi ha en aquest llibre i se’n podrien fer dos llibres més. Ho tinc tot arxivat, amb això que dèiem del buscar a la mina on tinc una quantitat de fotos tremenda. Al cap d’un any de fer fotos, que em vaig patejar la ciutat cada dia, i diumenges, i festes; festes importants: el dia de la rosa i totes aquelles coses que volies fer de Barcelona, que eren importants per la ciutat. I quant vaig portar el llibre, les fotos, perquè no em deien res, i jo, ingenu que era, i cadell, vaig telefonar al Carles Barral, i li vaig dir: “Escolta’m, tinc això”. “Vina, vina i ens ho mirarem i tal”.

Vaig anar allà a la biblioteca amb un feix de fotos, com 200. I les vam estendre per unes taules que tenia davant del seu despatx. Tenia un col·laborador que es deia...

Em sembla que era un catedràtic de la universitat, estupendo. No recordo com es deia. Un senyor gran. Bueno, estavan entusiasmats. I jo, Bueno. Llavors criden al soci que no era poeta, i s’ho mira i diu: “No, no, això no va. Això no va de cap manera. Que no ho veieu?”. I així va acabar la història. He tingut mala sort amb els llibres, jo, eh? No és el primer, vaig tenir mala sort amb el dels toros, també. La ARM, que també m’havien encarregat un llibre, que és el primer de tots, però una coseta petita, il·lustrar uns poemes de Rilke que es deian Les fenêtres. Veus aquesta foto d’aquí? Això és la portada del llibre, un llibre preciós. El va dissenyar el Giralt Miracle, que era un geni, era un geni. Vaig fer amb ell un curs accelerat de grafisme, però un curs accelerat. Com ensenyava les coses, com les feia, res era gratuït, era un geni. I aquest llibre va ser… però se’n van vendre quinze exemplars, perquè a més a més, a l’editor que era el Lluís Marçans, no li va agradar gens la traducció del Gerardo Diego i el va arraconar el llibre. Em va fotre, però em trec el barret davant d’un tio tant…

25/04/2014

MF. Tant rigorós.

LP. Tant rigorós. El llibre ara es troba… Hi ha una cosa [una pagina web] que es dedica a l’art, no recordo com es diu, és molt conegut. Va venir el del Reina Sofia, que es cuida de la secció de llibres, que ara el Reina Sofia estàn molt interessats en el fotolibro, i portava el llibre aquest. I em va dir: ”Es una joya”. I em va ensenyar a quins preus sortia… em sembla a 350 euros, un llibret així. Però el llibre de toros va ser un altre tema.

MF. Què va passar amb el llibre de toros?

LP. Que no es va fer. També era del Marçans, que volia que el text el fes el Hemingway. Jo, malauradament, he llegit tard el llibre Fiesta del Hemingway, i ara ho he entès. Quant ho he llegit, he entès per què el Marçans tenia aquesta obsessió, perquè ell no creia que a España ningú pogués fer un text que expliqués l’esperit del toro, que és aquesta cosa de la mort, l’amor i la mort, aquest repte entre el torero i la solitud. I això és el que jo vaig fer al meu llibre.

Aquest llibre s’ha editat, finalment, perquè el Manuel Falces va veure alguna foto meva a algun anuari i em va voler conèixer. Va venir a Barcelona, li vaig ensenyar, i es va posar les piles i amb el Centro Andaluz de la Fotografía, ho van editar. Està dividit en capítols. Mira, aquesta foto és molt coneguda.

Això és una capea a La Aldaba.

MF. Molt potent.

LP. El llibre és serio, i el text és boníssim. Mira, El Gallo. Per El Gallo jo vaig anar a Sevilla, solet, amb la meva maquineta i no coneixia a ningú, i vaig preguntar a l’hotel, al conserge: “Oiga, me gustaría conocer a El Gallo, que le quiero hacer unas fotos. ¿Usted sabe cómo se puede hacer esto?”, I em va dir: “Muy sencillo, va usted al bar tal, y ahí está. Usted lo invita a limpiarse los zapatos”. I jo: “¿Cómo?”.

“Sí, sí, usted lo invita a limpiarse los zapatos. Tan pronto lo salude, le dice: “Maestro, le invito a limpiarse los zapatos, y ya està, todo arreglado”. Me’n vaig

25/04/2014

anar al Carrer de las Sierpes, el veig sentat, tinc la foto també d’ell sentat a l’ambient aquell, i amb els collons per corbata…

MF. I li vas dir?

LP. Dic: “Maestro, ¿me permite que le invite a limpiarse los zapatos?”. “¡Cómo no!

Ahora mismo, lo que usted diga. ¿Dónde quiere que lo hagamos?”. Em va veure amb la màquina… Vaig sortir al carrer, ell vaig posar, i… i va venir el Belmonte, també, el Belmonte.

MF. Tot un luxe. Veig que aqui sobre la taula tens tota mena d'olis d'oliva. Hi ha un moment a la teva vida que de cop i volta entres al món de la restauració. Obres restaurants, el Flash Flash, concretament. I després altres. Com succeeix això?

LP. Jo penso que tot és el mateix. Això que em dit abans de que fas coses per que t'estimin, en el fons, al menys jo, sempre que he pogut he fet coses que em feia il·lusió fer. I lo del restaurant em feia una il·lusió boja. Els restaurants tenen una cosa que és la comunicació comestible e immediata. Fas una cosa... Tinc un llibre que et recomano, que es diu Comer es una fiesta, en que explico las experiències de veure a casa meva com funcionava la cuina.

MF. Tens un altre que és el clàssic Teoria y pràctica del pa amb tomàquet.

LP. Sí, és un clàssic. Però en aquest llibre explico bastant, me’n recordo, com la meva tia es passava un matí sencer fent un sofregit. Jo mai més a la meva vida he menjat res igual, aquest sofregit de ceba hi posava una mica de tomàquet al final, i llavors hi tiràve una mica del líquid del vapor dels musclos, n’hi tirava una mica.

Llavors posava els musclos a la taula i tot aquell suc per sobre.

No he menjat res igual a la meva vida. I me’n recordo, a més a més, que la meva tia sempre deia lo mateix: “Anem a taula que es refreda”. Això, sempre. Però llavors, sempre deia abans de començar, deia: “Ai, mare, avui no sé com m’ha sortit això”. Tota seria, però amb el d’això de l’ull anava mirant quines cares fèiem. I tots, clar, ens tiràvem per terra. És un acte de correspondència d’amor. És... I aleshores, el restaurant té molt aquesta cosa, de fer algo a veure allò que tu has pensat, que

25/04/2014

això també deu ser amb els negocis, també és amb els negocis. Hi ha negociants que em trec el barret, que han fet coses, i el restaurant té molt... I aleshores, a més a més aquí hi ha un factor molt important, que jo sortia bastant amb l’Alfonso Milà que va ser el meu soci i semi-fundador amb mi, i sempre anàvem, de tant en tant, a un restaurant, amb les dones, havíem viatjat junts, i sempre criticàvem, ens agradava, no ens agradava... Érem conscients d’aquella operació tant seria que és menjar bé. Inclús vam arribar a dir: “Escolta, si un dia poguéssim hauríem de muntar un restaurant”. I el vam muntar. Als 70 vam muntar el Flash, que va ser una mica, és curiós, perquè jo tinc un consogre que havia estudiat psicologia empresarial i de màrqueting i tot això, i un dia, fa uns anys ja, reunits a l’Empordà, prenent copes i tal, vam tocar el tema de marketing, i em va dir: “Bueno, es que vosotros hicisteis marketing a tope con el Flash”. I llavors, rebobinant, em recordat que en el fons vam estudiar-ho tot, perquè per exemple, el Flash està insonoritzat com enlloc.

MF. El Flash té una cosa que és que, a una cuitat com Barcelona on les coses desapareixen, persisteix exactament tal qual va ser concebut i aguanta més bé que mai. Està millor que mai.

LP. Moltes gracies.

MF. Però era molt agosarat al seu moment una cosa tant trencadora, perquè era realment molt trencadora.

LP. Sí, però anava molt a favor de la gent. Això és el que em va dir el consogre, perquè és veritat. Per exemple, l’Alfonso Milà té una obsessió amb el so, una obsessió. I volia inclús que la cafetera no estès al restaurant, estes a dintre, no estès a la barra. No vam poder-ho fer això, perquè aquella cosa del restaurant quant treuen el casquet de la d’això, el marro: clock, clock, aquest soroll que fa la calentadora, ggggg... Volia que això no hi fos. I quant dic que estava tant ben insonoritzat era perquè hi havia l’empenyo aquest. Després la cosa del es taules blanques sense mantell. Perquè la gent quant entra als sofàs aquells que son comodíssims no han de...

25/04/2014

MF. No ensopeguen.

LP. I en canvi el blanc aquell és impol·luta. Està impecable. El tovalló és important, per això. I s’ha canviat varies vegades. Això tu em dius que sembla d’això, és que els sofàs han canviat. El sostre s’ha canviat quatre vegades. Es el mateix sistema, el que passa que el d’ara és millor perquè, visualment, no es veuen esquerdes, i en canvi, les té. Si hi vas, sent que acostuma a estar molt ple, no hi ha soroll. En canvi el Giardineto, davant, que és de més luxe, molt maco i tal, no té la sonoritat com té el Flash. És una altra història. Em vaig ficar a aquest món per això. Vaig fer les Set Portes, també. M’agrada, m’agrada.

MF. Les Set Portes era rescatar una Barcelona...

LP. Sí, perquè hi havia anat amb el meu pare de petit, m’hi havia portat. Es el primer restaurant que vaig anar a la meva vida. Que això ha sigut de molts catalans ha sigut el primer restaurant que van anar. Quant hi vaig anar me’n recordo que jo tenia sis o set anys màxim, i vaig veure al amo i em va impressionar, i em vaig acollonir, perquè era un senyor amb un aspecte com d’un húsar, un clatell, li sortien uns mitxelins apretats, una cara fiera... I jo em vaig quedar... I llavors, quan es va tombar, molt altiu a més a més, com molt militar d’aspecte, i quan em va veure, Bueno... Va aixecar els braços: “Avui és un dia especial a Les Set Portes, ha vingut l’hereu del senyor Pomés”, i em va agafar de la mà i em va portar a una taula. Em vaig enamorar per tota la vida.

MF. I després, hi has anat?

LP. Home, va ser meu durant... Bueno, érem quatre socis, però vaig treballar-hi molt, per això, el vaig cambiar molt, perquè quan vam començar nosaltres, al migdia estava ple, generalment, a la nit..., i va fer el canvi. Vam introduir unes coses, aquesta afició que tinc amb això, no és... Home, el negoci és molt important, però la il·lusió quotidiana d’estar per tot allò i...

25/04/2014

MF. Tu deus ser un bon gestor, a més a més, no?

LP. No, jo crec que no. No tinc la fredor del bon gestor, no la tinc, i això és un mal rotllo.

MF. Doncs has tingut amics que ho han sigut...

LP. Sí, sí, he tingut gent bona, gracies a la qual les coses han subsistit. El primer gerent important que vaig tenir al Flash era un ajudant del comptable que el meu pare em va recomanar, amic seu, que li va recomanar aleshores un noi que treballava a la banca, i va venir a començar a ajudar-nos al meu despatx. Era un tio fora de sèrie, mira, vaig tenir la vista aquesta...

MF. I durant els 70, de cop i volta et trobes que tens una carrera com a publicitari, una altra com a fotògraf, una altra com a restaurador, i a sobre comences a organitzar la cerimònia d’apertura del mundial de futbol del 82.

LP. Va ser un repte apassionant.

MF. Això ve d’una manera natural? És a dir, com gestionaves tot aixó?

LP. El 82 va ser una idea del Víctor Sagi, que sabia que hi havia un concurs i em va cridar, i em va dir: “Vols que anem?”. I em va encarregar a mi el guió i la idea. Vaig treballar amb un parell de persones més que m’ajudaven, la Karin sempre ha estat una ajuda imprescindible, i vam elaborar un guio i vam presentar-lo i vam guanyar.

MF. I tots aquests generes, ho aprenies de forma autodidacta? Has tingut algun mestre?

LP. No, no he tingut cap mestre. A veure, no hi ha cap universitat on hi hagi una càtedra d’ensenyar-te a fer inauguracions de un campionat de futbol, ni de fer uns Jocs Olímpics. Has de pensar que els Jocs Olímpics és la campanya més atípica que he fet a la meva vida, era una campanya amb un pressupost important només per onze senyors, que eren els senyors del CIO, que havien de votar. Una

25/04/2014

campanya desmesurada, absolutament atípica. Aleshores pensaves coses, perquè pensar és molt important, no fer gratuïtament les coses. Aquests senyors venien a Barcelona, inspectors, això ho fan a tots els Jocs Olímpics. Venen un any abans i van mirant tot, perquè després, quan els jocs es facin vindran ells a Barcelona amb les senyores, tindran... La major part de membres del CIO, vindran, i volen passarho bé, i volen trobar una ciutat simpàtica. I això és el que, amb tot el contingut, el missatge que vam intentar donar, això era el protagonista, una ciutat il·lusionada totalment, la gent del carrer, tothom estava il·lusionat.

MF. Però en aquell moment, en el moment en que s’engega aquesta campanya, és justament en el que Barcelona està passant per un sotrac, un moment depressiu del qual surt, gracies, en bona part, als Jocs Olímpics. És difícil trobar l’energia...

LP. Això va ser una de les coses que em van fer concebre tota l’estratègia que havíem d’emprar. A mi m’hi va posar el Rodés, que havia estat de l’agencia amb mi.

Em va recomanar. Li van fer cas i em van cridar, que si jo podia organitzar aquesta estratègia, aquella comunicació per aconseguir-ho. I jo vaig pensar una colla de coses, entre elles, vaig pensar molt en nosaltres, en Barcelona, de com érem. I recordava coses impressionants de Barcelona. Recordava la vaga dels tramvies, per exemple, que tu encara havies de néixer.

MF. Jo ja havia nascut, però...

LP. Bueno, però no te’n recordes de la vaga... Va ser una cosa exemplar, no hi va haver ni un aldarull, no va haver-hi res, i ningú va pujar al tramvia. Una cosa exemplar. Després hi havia una altra cosa, casi surrealista, que es va fer un homenatge a Wagner, en aquesta ciutat van fer un homenatge a Wagner. Bueno, un fervor públic, demesos als balcons, coincidint per setmana santa hi havia a les pastisseries mones de pasqua amb el Wagner de xocolata, unes coses increïbles.

Aquesta ciutat, quan te el motiu, és fàcilment il·lusionable, i això, a la pel·lícula... La pel·lícula va ser molt important, perquè era el dia de la final. Cada ciutat tenia una hora per exposar la seva candidatura, i lo nostre no va ser gens prepotent. Jo vaig insistir molt en això. Vaig agafar la il·lusió del carrer, vaig agafar nanos, els vaig

25/04/2014

vestir amb xandalls blancs. Es despertaven al matí, sortien ja a corre pel carrer, s’ajuntaven amb un altre pel Barri Gòtic, que els esperava, i el grup anave creixent, passant pels llocs macos de Barcelona. Anava ensenyant. Arribaven a ser com 500 que baixaven per Montjuïc, s’anaven trobant, com un apoteosis final. I al final, un nano que hi havia al mig, deia: desitgem tenir els jocs... I ja està. El Maragall, que va estar, era el que presentava la candidatura. Primer hi havia la pel·lícula, després hi havia el discurs de l’alcalde, i es va emocionar. Això m’ho va dir ell, i això li va donar una força especial. Perquè una altra cosa --que això també va ser una estratègia--, jo vaig estar al palau de Lausana, on era tot, i vaig fer anar un operador nostre per que controles la projecció, perquè aquesta és una altra: com n’he fet d’altres coses, no hi ha res pitjor que presentar una campanya i que se t’espatlli el projector. Et mors. Però el que sí vaig incidir molt en que s’utilitzés --allà a la pantalla podies fer el que volguessis: multipantalla amb imatges d’ordinador, vídeos...-- jo vaig demanar cinemascope perquè haguessin d’apagar les llums, i poca conya. Pantalla sencera i estar allà. La gent amb el video és una falta de respecte tremenda: parlen, riuen, se n’enfoten... Van haver d’aguantar allò i aquells nanos amb aquella il·lusió demanant això. Va funcionar.

MF. Alló va transformar la ciutat. Ets culpable de la transformació de Barcelona.

LP. Home, culpable jo..., no fotem.

MF. Sí, ets culpable. Què penses: s’ha transformat per bé, o per malament?

LP. Home, hi ha coses magnífiques: oberta al mar, això no hi ha dubte, aquesta ciutat estava d’esquena al mar. Això està fet per això. Després, les rondes, crec que són importants, no sé com hagués sigut sense les rondes.

MF. No parlo tant d’infraestructures com de l’esperit de la ciutat.

LP. D'això no puc opinar. No tinc... Em desespera quan veig el llibre aquest de Barcelona, i veig la gent que surt en aquest llibre de Barcelona. Hi ha una tertúlia a Les Rambles, en aquest llibre, que jo, cada vegada que la veig, no et diré que

25/04/2014

m’emociono, però quasi. Una gent tant maca, asseguts a Les Rambles, parlant. No eren ni rics ni pobres aquesta gent. Ni intel·lectuals; era gent culta. Era una mica el senyor de Barcelona que diu el Pla. Aquesta cosa em sembla que ara ja no hi és.

Em sembla. I això sí que, noi, no puc explicar a què es degut. Suposo que el món de les Play Station, el Internet, els mòbils... Aquesta facilitat tan tremenda de tot.

MF. També potser estem morint d’èxit.

LP. Doncs estem morint d’èxit. Això és una reflexió molt més teva que meva, eh? Jo sóc un servidor de la imatge.

MF. Què estàs fent amb aquests olis que tens sobre la teva taula?

LP. És un encàrrec que m’ha fet un senyor que em coneixia, jo no el coneixia a ell, a però havia vist coses meves fa anys, i ara vol fer una cosa per introduir-la a Estats Units, i em va dir si jo ho podia fer. I la veritat és que m’ha fet gracia.

MF. Vius sucat amb oli.

LP. Sí, m’agrada molt l’oli. Jo explico, de vegades, que un dia a la setmana que estic sol aquí a casa, em faig, amb el sopar, meravellós. Me’l preparo jo, em preparo una tauleta allà davant de la tele, tot apunt per no entretenir-me, i em faig un sandvitx de pa amb tomàquet amb una truita d’un ou, i generosament lubricat.

Vol dir que no l’amaneixo el pa amb el setrill, sinó que trec el tap de la botella i pel bec gros, allò s’omple d’oli i queda tot macerat, la truita allà... En el moment que m’ho estic menjant aquí... Ahir vaig fer-ho i sempre penso lo mateix: la gent s’avorreix. Penso, qui hi ha en el món que estigui disfrutant com estic disfrutant jo?

A Ca l’Adrià, a Cal Roca? De què? Aquesta es una altre, disfrutar d’aquests descobridors genials.

MF. Podríem parlar del món del a publicitat als anys 60 i 70, també de quan Barcelona era la capital publicitària d’Espanya i on hi ha una espècie de invenció de la nova imagineria d'aquest país. Tu vas participar en crear aquestes icones

25/04/2014

publicitàries que en aquell moment eren, jo diria, encara més potents que ara, perquè només hi havia un televisió, només hi havia una...

LP. Sí, això va afavorir molt les campanyes, concretament per la campanya de Freixenet va tenir una gran ajuda el fet de que només hi havia, bueno, hi havia dos canals. Clar, quant feies una cosa, realment, allò no hi havia més remei que veureho. Avui en dia hi ha una proliferació de canals que per fer una campanya d’aquest tipus, no es pot fer. Perquè la gent, en el cas de Freixenet, que és una cosa que una mica ho vam fer sempre amb la Karin, i la cosa ens la van plantejar sempre per crear símbols, crear elements simbòlics, generalment interpretats per persones que fossin fàcilment identificables i que representessin una mica l’esperit del producte.

Per exemple, Tergal, era una etiqueta que homologava una tela, que era...

MF. Sí, les camises que no s’havien de planxar.

LP. Però això, n’hi havia d’altres que feien el mateix. I es van inventar aquesta historia de la targeta, i van fer la frase aquella: “Tergal, solo es tergal si lleva la etiqueta Tergal numerada”. Nosaltres ens vam inventar un Sherlock Holmes, amb una nena de set anys que vam vestir de Sherlock Holmes i anava amb una lupa, controlant. Clar, això feia gracia, era simpàtic. No era dir: compri això, perquè si no, és un fals. I és una miqueta aquest esperit que hem anat sempre adaptant. Era una manera de vendre sense imposar-te, sent agradable. La campanya de Freixenet també ha sigut una mica lo mateix; trobar un símbol que va ser la bombolla que va crear una expectació. Me’n recordo la primera vegada que van fer el primer espot d’aquests, la senyora que venia a casa a netejar, que sabia que fèiem coses i feia anys que en fèiem, aquell dia va arribar a casa i va dir: “Oiga, esto sí que es bonito”. Clar, i ja has guanyat. Això va ser la manera de treballar nostre i ens va funcionar molt bé, perquè ho fèiem amb ganes. Era un estil, com vaig fer també lo de Barcelona per ser olímpica també és el mateix. Aquesta cosa de...

MF. NO tenias també una mica la sensació de inaugurar-ho tot, que tot era nou?

25/04/2014

LP. Però sobre tot no ser prepotent, no anar de xulo, anar sempre venent amb simpatia i considerant molt a la persona receptora. Aquell any van sortir coses molt valides. Hi havia gent que treballava molt bé, el Marçal Moliner era un tio estupend.

Hi havia un altre que també va fer molt soroll, era molt agressiu, però amb talent, que era el Lorente. Hi havia gent molt bona.

MF. I l’element eròtic? I es molt present a la publicitat d’aquella època. Com ho veies tu això? Perquè el de Terry, per exemple, és òbviament una imatge de desig.

LP. Sí, una imatge de desig. El Vázquez Montalbán va escriure una cosa sobre aquesta campanya que em va fer molta gracia. Va dir: “Quan van aparèixer aquestes imatges de la noia a cavall, el país poc es pensava com s’arribarien a erotitzar gracies a aquestes imatges”. Fa riure, perquè hi ha gent que quan hi pensa, quan ho recorda, diuen, inclús gent que escriu, diuen: “Una chica que iba desnuda”, i no és veritat, l’unica cosa que portava despullat eren els peus, anava amb una camisa, o amb una roba fins el genoll, el que passa que muntava sense sella. I ès clar. Aquella campanya va fugir de les campanyes que es feien aleshores, perquè a nosaltres ens feia mal veure això a la tele, eren campanyes molt masclistes.

MF. "Es cosa de Hombres".

LP. Per exemple, per exemple... Oblidant que en la major part dels casos, la dona es la que compra el conyac quant va al matí a la compra. Això, el màrqueting sesudo del tiempo, s’ho havien passat pel forro.

MF. Ja em parlat de la relació que has tingut amb la gent de les arts plàstiques, però ara que parlaves del Vázquez Montalbán i abans, del Goytisolo, gent de lletres, has tingut una relació intensa amb gent de lletres?

LP. Sí, amb l’Eduardo Mendoza..., amb moltíssims. El Brossa, ja ho he dit, l’Espinàs... Vam anar junts als Monegros amb un cotxe i me’n recordo que ell explicava el que seria la nova cançó. He tingut sempre relació, bastant, no molt

25/04/2014

estreta, però m’he quedat per conèixer a fons gent com el Pla, que m‘hagués agradat molt. El vaig conèixer, però no el vaig arribar a gaudir. Vaig tenir una impressió que sempre recordaré, quan el vaig visitar la seva finca de Llofreu, el mas, vaig tenir una impressió, una mica, com d’una anada cinematogràfica, d’una pel·lícula neorealista italiana. La casa tota blanca; hi havia, a l’entrada, un Seat de color negre, d’aquests grans. Negre, saps? Era bastant sicilià. A la sala on ell em va rebre, quan vaig entrar no hi havia ningú, la sala estava totalment buida. Hi havia una gran campana on hi ha una llar de foc, i a sota hi tenia la taula on escrivia. I recordo que hi havia uns folis, o papers escrits, i recordo que em vaig quedar al·lucinat, perquè no hi havia un espai blanc. En tota la quartilla o el foli, no hi havia un espai blanc. Tot era, des de la punta de dalt, seguint fins la punta del a dreta, fins a baix, les puntes de baix, tot eren paraules. No hi havia espai blanc enlloc.

Una cosa impressionant. I quant el vaig conèixer em va impressionar molt, perquè vaig tenir la sensació de que estava davant de la cultura, que era un home com fantàstic.

MF. Una mena d'oracle o algo així?

LP. No, molt llest, molt mentider, divertit, jugant amb les paraules... D’entrada, jo hi vaig anar amb el [escriptor i periodista] Luis Bettonica. I en Pla li va dir: “Senyor Bettonica, me ha traído usted aquí a un personaje de izqueirdas”. I ell: “Hombre, señor Pla, no”. “¿Que no lo ve con este pelo que lleva este chico?”. El vaig trobar fantàstic, fantàstic.

MF. Al Dalí el vas conèixer?

LP. Sí, però poc. Amb el Dalí em va passar una cosa divertida. Sí, el vaig conèixer i em va ensenyar, ell mateix, el museu, però no el vaig arribar a tractar, i crec que m’hagués agradat molt, perquè era un personatge molt important. Res de conya.

Apart de que escrivia de meravella, també. No sé si coneixes l’obra d’ell. Però una vegada a l’hotel Ritz, estava jo rodant amb unes noies, i va aparèixer ell, amb el seu bastó. Em va venir a saludar, i jo: “Qué tal? Com estàs?”. “Massa bé, massa bé”, em va dir. “Massa bé”. Això del “massa bé” ho he provat alguna vegada, però

25/04/2014

no em surt mai bé. Sempre hi ha el català aquell que et diu: “Home, senyor Pomés, això no es diu mai...”.

MF. Això només ho pot dir el Dalí.

LP. Clar. Però no el vaig conèixer prou, m’hagués agradat molt. M’he perdut tantes coses que no he fet... Al Pla no l’he fet prou, però tinc un documental que vam fer sobre el Pla, bastant maco.

MF. I la gent del Dau al Set, els vas seguir veient? Al Tàpies, el vas seguir tractant?

LP. Sí, sí, però menys, perquè jo treballava molt, i... el Brossa em va censurar una mica aquest món meu de guanyar-me la vida, de fer...

MF. No li va agradar que et dediquessis a guanyar-te la vida.

LP. No li va agradar gaire.

MF. De tota manera, al Brossa, al final de la seva vida, va tenir un reconeixement important.

LP. I tant. Va tenir una mort casual, bastant greu... M’hagués agradat tant recuperar-lo... I no ho dic precisament perquè es va morir. Ho havia pensat moltes vegades. Tenia una afició al cine tremenda. Cada dia, cada dia, anava a la Filmoteca de la Travessera de Gracia. Cada dia sortia de l’estudi i es ficava allà, com si anés al cine. Jo els hi dec molt d’això, perquè em van fer veure un cine que jo no coneixia. I hi ha un altre personatge que no ha sigut conegut, però que era un personatge molt important al grup, que a mi em va... Era fotògraf, molt bó, a més a més. Es deia Riera, Lluis Maria Riera. Aquest els havia conegut molt abans que jo, i era, és, un personatge que em va influenciar molt.

MF. Com a fotògraf?

25/04/2014

LP. Sí, sí, com a fotògraf també, i sobre tot amb la manera de veure el cine. Jo vaig conèixer Eisenstein, per ells. Jo vaig conèixer a Dreyer, per ells, vaig conèixer Pudovkin per ells; els expressionistes alemanys... Venia un de França i havia vist el Fritz Lang, o havia vist el Dreyer. Es clar, i ja estaves buscant llibres. Me’n recordo la primera vegada que vaig tenir un llibre del Dreyer a la mà i vaig veure una foto de la Falconetti. Hostia...

MF. Eres addicte al cinema? Hi anaves molt al cinema?

LP. Sí, hi anava molt. A la filmoteca no hi anava tant, però hi anat molt als week ends aquests de Perpinyà.

MF. Com recordes tu ara la relació amb el món d'aquella època, amb el franquisme, aquest món una mica esquizofrènic, en el qual la realitat anava per un costat i el país anava per un altre? Perquè a més, com a publicista i com a creador, tenies que estar constantment negociant amb aqesya situació.

LP. A mi em van censurar més d’una cosa. Me’n recordo que una vegada em van censurar un espot que vaig fer per Piuma d’oro, que era un impermeable italià. Vaig fer una cosa en la que la noia deia al final la frase: “Piuma d’Oro, qué bello, bellíssimo”, en italià. Era una manera d’explicar que allò era italià. I la van censurar, i no vam saber per què. No la deixaven projectar. I me’n vaig anar a Madrid a parlar amb els de la censura, que m’expliquessin, perquè jo volia arreglar-ho. I vaig entrar així: "Escolti, si hi ha alguna cosa, ho arreglarem, però digui’m què és". I vam anar amb el censor, va projectar la pel·lícula, i em vaig quedar... Diu: “Porque, claro, esto de bello, bellísimo, ¿qué quiere decir? ¿Un velo? ¿Que ella se transformarà y se enseñará con velo?”.

MF. Això et va dir?

LP. Això no m’ho han explicat, aixó ho vaig viure jo.

MF. I què li vas dir?

25/04/2014

LP. Li vaig dir: “No, es una canción que es “Bello bellísimo. Bello, bellísimo”. Total que se’n va donar compte de que havia ficat la pota.

MF. El seu cap anava molt més enllà de...

LP. Però tinc una reflexió que no disculpa res, res, perquè la censura és lo pitjor, però una vegada vaig veure un documental de la Thames anglesa sobre Hollywood, sobre els grans de Hollywood, i sortia un director molt important, no recordo quin era... Ho haig de tornar a mirar, perquè sempre que ho explico no recordo quin director era. I hi havia varios capítols. Un capítol sobre els cascadeurs [especialistes de coches] que era molt interessant, i un capítol sobre la censura on explicaven coses realment... Però el director va dir algo amb el que hi he pensat moltes vegades. "De totes maneres érem més cinematogràfics abans que sensa censura", diu, "perquè havíem de trobar equivalències, havíem de trobar coses per que s’entengués lo mateix sense que la censura ho prohibís”. I explicava casos i s’ensenyava la pel·lícula. Per exemple, a Estats Units estava prohibit que una parella, si no eren casats, se’ls veies junts a un dormitori. Això estava censurat, per tant. Aleshores, una escena d’amor ja pots suposar que no hi havia manera. Ell explica això i ensenya una escena d’amor. Una escena d’amor amb la Greta Garbo i el John Gilbert, em sembla. Això no ho tinc clar, però l’escena la he vista. Estan reunits els dos a una sala d’estar on hi havia un petit sofà. Total, que s’acosten, s’enrotllen, li agafa la mà i es fan un petó, es talla, i es veu la mà d’ella a terra. Ella porta un gran collaret de perles, i es fan el petó i la càmera recorre el terra i veus la mà d’ella a terra, i al moment que veus la mà a terra que cau, totes les perles es desparramen. Hostia, preciós, no? Això és cine. I aquesta reflexió hi he pensat més d’una vegada.

MF. Però ara no és necessari fer això, per tant és tot molt més obvi, no hi ha l’el·lipsi, no hi ha la metàfora.

LP. No hi és. És com una operació quirúrgica.

25/04/2014

MF. Però en canvi, de fet, tu i jo venim de la cultura de Gutenberg, de la paraula escrita, però la gent jove és cent per cent cultura de la imatge. Si llegeixen és a més a més. Seri una mica el contrari. M’agradaria saber com veus tu aquesta transposició. És a dir, aquestes metàfores, que en el fons són metàfores literàries, però què a nivell de imatge resulten extraordinàries, ara són substituïdes per l’evidencia.

LP. I qué? Ens agrada l’evidencia? Què és l’art? L’art comporta que hi hagi sensibilitat, que t’emocionis. T’emociones ara? Mai... Mai. Hi ha alguna escena, de vegades, veus una senyora impressionant, veus un senyor impressionant... La publicitat estan donant contínuament escenes que aleshores haguessin estat prohibides, ja no cal dir-ho, no las haguessin projectat ni pagant el que fos, però és una saturació tal que ja no res et fa afecte. Vas pel carrer i també la moda en aquest moment, ja em diràs, hi ha una colla de coses pel carrer que et tiren endarrere. Veus una senyora que s’ajup que es veuen les bragues, tota la part del cul, abans d’arribar al cul, amb un tatuatge, a més. Contínuament ho estàs veient.

Però, mira, jo he escrit una mica sobre això, unes reflexions de vegades, apuntantme, els moments que m’han fet vibrar a la vida, moments eròtics, per exemple. No crec que hi hagi res més eròtic i més contundent i atractiu que el striptease que fa la Rita Hayworth a Gilda..., no sé si el recordes. Es treu un guant, només, però mou les caderes d’una manera, amb un descaro..., sembla que se n’enfoti dels pobres tios que estan allà mirant, triomfant a tope. És una cosa èpica. Inclús la primera aparició d’ella a la pel·lícula, és un plano que a mi em va sutregar, ho tinc escrit això. Surt a mitja pel·lícula, perquè, recordes, l’amo del cabaret aquell té al Glenn Ford que era amic seu, i li diu: “i ara et presentaré a la meva dona”. Hi ha tota una expectació. I la primera aparició d’ella és càmera quieta, es veu l’habitació, i el cap d’ella surt de sota el final del plano amb el cabell... Hostia... Una cosa... Allò val per tot lo que vulguis que es faci a l’any en cine eròtic.

MF. En canvi ara, a nivell d’imatge, sobre tot quant parlem de cinema, les possibilitats de fer les imatges més embogides que es puguin imaginar, de crear mons impossibles, són reals. Que en penses d'aixó? Tu utilitzes photoshop?

25/04/2014

LP. No, m’agradaria saber-ne, però no en sé prou. I un dia, parlant amb el Chema Conesa, que és un fotògraf de Madrid, un tio molt vàlid, amb molt talent, que fa fotografies i és periodista fotogràfic molt bo, a més a més, i fa retrats molt bons, parlant-li d’aquesta cosa de la imatge que veus pujant al laboratori, aquesta màgia tant tremenda i tant emocionant hi estava d’aco, però em va dir: “Pero es que ahora yo que me he pasado al digital hace tiempo, y que he estudiado a fondo Photoshop y todo esto, cuando hago un reportaje o hago unos retratos o lo que sea, cuando llego a casa, llego con una ilusión de pasarlo a la pantalla, verlo, y poder arreglar coses o mejorar otras... Y para mí esto, en este momento, es el equivalente, porque yo disfruto con esto”, i ho vaig entendre. De fet, tu molt bé dius que es perd algo avui en dia, sembla que es perdi algo...

MF. I es guanyen altres coses, també, no?

LP. Sí, però el que és evident és que, per mi, el cas del Conesa potser és una part de les que salven això, perquè crec que ell ho fa amb el mateix respecte, i el mateix sentiment que ho feiem els que ho fèiem amb l’analògic. Però jo he pensat varias vegades en això i crec que ara hi ha un excés de facilitat.

Mira, a França, a la revista Jardin des Modes, me’n recordo que als anys 70 hi havia un fotògraf que es deia Merson, que era boníssim, que feia fotos de moda extraordinàries. Després vaig saber com les feia. Aquest tio es passava dos o tres hores amb una model o el que fos, estudiant la llum, preparant-ho, il·luminava d’una manera o d’una altra, parava... i quant ho tenia que a ell li semblava bé, disparava una foto. I s’ha acabat. Clar, hostia, aquí hi ha tot un component, hi ha tot un ritual, hi ha tot un respecte, hi ha tota una por, hi ha tot un... Sobre tot un respecte. Per a mi no hi ha res pitjor que el que va sobrat, que no és el cas del Messi, el que va sobrat, i “no es preocupi, que jo això...”. Malament, si no tens por, malament. Fer un retrat, per exemple. Jo quant faig un retrat se’m posan per corbata. En el moment en que estic allà és un moment d’una gran dificultat. Si no tens aquest respecte..., aquest respecte t’ajuda i t’excita a la vegada. I per mi l’excés de facilitat és el que està passant ara.

MF. És a dir, que la tècnica, el que fa és que trasbalsa l’ofici, l’art, la...

25/04/2014

LP. Sí, el que no sé és fins a quin punt influencia... Hi hau na frase per a mi, bàsica, que és que li van preguntar, em sembla que era al César Franck, no n’estic segur, però de la resposta sí que n’estic segur. Era un d’aquests grans a qui i li van preguntar: “Escolti, quina càmera aconsellaria vostè?” I va dir: “No és la càmera, lo important són els deu centímetres que hi ha darrera de la càmera”. I és així. Moltes vegades em plantejo què faria el Man Ray si visqués ara. Si ara estès aquí amb nosaltres, què faria? Totes aquestes novetats que hi ha, fetes per un artista de veritat, segur que funcionen. Però un tio de veritat també ho faria amb respecte, no ho faria: pam, pam, pam. Això és el que vull dir.

MF. Tu també has plantejat una cosa que és fer la foto abans de tocar el botó, o fer la foto a mitges i després...

LP. Sí. En el cas de la foto d’estudi això està permès. Però, per exemple, jo sóc molt amic d’una gran fotògraf, el Madueño, que fa actualment uns retrats magnífics a La Vanguardia. Hostia, ho tenen molt difícil de vegades, perquè la foto del periodisme té unes exigències com que el senyor que ha de retratar li dona només cinc minuts. Allà no pots jugar amb canvi de focus i tal.

Ara, el Madueño les fa amb el respecte que dic jo. Encara que tingui cinc minuts.

Busca, està patint fins a aconseguir-ho. I ell sempre busca algo, no vol fer allà: pom. Entens? Sempre crec que és molt important la persona, el que hi ha darrera del a càmera.

MF. Has passat de la imatge fixa de la foto a la imatge en moviment, al cinema.

T’has quedat amb ganes?

LP. Vaig fer una pel·lícula llarga fa molts anys. Sí, vaig disfrutar molt, també vaig patir molt per això. No va tenir èxit. Va sortir en molt mal moment. La censura s’havia acabat i em vaig abonar una mica al món aquest que la censura hauria prohibit. La pel·lícula va estar dues setmanes en cartell, només, que això és molt poc, i van passar coses. Bueno, la van comprar a Estats Units, i allá van fer una cosa que no acostumen a fer amb les pel·lícules, la van doblar, però... Paguen molt

25/04/2014

malament, i la veritat és que jo vaig perdre en aquest món, vaig perdre els dos clients més importants que tenia, i va ser una sotragada molt bestia, perquè quan fas una pel·lícula, has d’estar mig any, entre el guió, estudiar-te-la, i ho has de fer tu, anar als escenaris, triar la gent... Vaig parlar amb l’Azcona perquè volia que ell m’ajudés amb el guió, i em va dir que no era el tipus de pel·lícula que a ell li pogués interessar, i recordo que tot passava a un barco. I em va dir: “Hombre, además, si esto lo hicieras en una casa sería mucho más rápido, porque en un barco las pasarás muy putas, eh?”.

MF. I les vas passar molt putes?

LP. Sí, sí. El que passa que el tema que més por em feia, el vaig solucionar, que era la llum. Era el moviment del barco, donar realisme al interior del barco. Això ho vaig solucionar fotogràficament. Vaig agafar una llauna, il·luminant la llauna i moure-la una mica, i llavors, hi havia taques que es bellugaven una mica, i això va ser molt efectiu. Però no m’hi he pogut dedicar més, i m’agrada, i vaig disfrutar, és molt excitant.

MF. Perquè el cine és crear, és ser Déu, no?

LP. Sí. Però vaja, hi ha gent bona a aquest país que ha fet coses bones, i això també conta. L’Almodóvar és un tio que admiro molt. Malgrat que n’hi ha alguna pel.licula seva que em pugui agradar menys, però és difícil un tio que tot el que faci sigui... Però està molt bé.

MF. I ara amb quins projectes estàs, apart de fer de miner a la mina?

LP. En aquest moment hi ha una exposició meva de retrats que ha organitzat el Institut Cervantes de París, a través del Juan Manuel Bonet, que és un crític fotogràfic i artístic increïble. Han triat a dos fotògrafs, concretament, per fer una exposició itinerant de retrats. I aquest matí m’ha arribat un e-mail de La Fàbrica, que és el que s’ha connectat aquí amb els fotògrafs, dien me que la inauguració a Praga ha sigut... Perquè va a París, va a Praga, va a Moscou, va a Tokio i va a

25/04/2014

Nova York. I això ha sigut una cosa... Projecte, jo he hagut de triar les fotos, els retrats, és una cosa que funciona. Tinc la possibilitat de fer una exposició a una galeria de Paris que es diu Le Voleur d’Images. He d’acabar-ho de parlar, perquè van dir que vindrien a la primavera per parlar-me. Després, estic escrivint bastant.

Vaig començar a escriure fa deu anys, coses soltes, contes, memòries, una mica barrejat tot, i ara ho estic repassant i crec que...

MF. Faràs una mena de poemari o algo memorialístic?

LP. Hi ha una mica de tot. Quasi tots els contes tenen algo viscut per mi, transformat, sempre hi ha algo de cadascú en les coses.

MF. I què penses que és més fàcil, escriure, o fer fotos?

LP. Home, encara que s’ha dit que es tot el mateix, no ho sé, no ho sé. L’escriptura és un altra món, té una defensa continuada, l’escriptura, o a la vegada aquesta continuïtat també és el que la fa perillar. La fotografia és una obra aïllada, que té on comença i acaba, o no s’acaba mai, que és el que a mi m’agrada, que no s’acabin.

Que té mil lectures. I la lectura... Que fas? Treballes per l’estil, perquè sigui tant absolutament sublim com a escriptura, o que la història conmogui, o que els adjectius estiguin ben posats? Però, vaja, hi ha alguna cosa que no n’estic descontent. Vaig fer poesia també, fa uns anys.

MF. La poesia és la mare de tot.

LP. Vaig començar a fer poesia per una absència, eren poemes d’absència. Estava molt enamorat i ella va desaparèixer, i vaig escriure uns poemes. I jo anava al Mirasol, i hi havia el Joan Oliver, que era el gran poeta. Un dia quan ja en tenia vint o trenta, el vaig anar a veure, perquè escrivia un català pèssim, a veure què li semblava. I em vaig quedar de pedra perquè em va dir: “Escolta, això presenta-ho, ara mateix, que et tanquen demà, presenta-ho al premi Osa Menor”. I ho vaig presentar.

MF. I?

25/04/2014

LP. Segon. Ex aequo amb el Perucho. Però no n’he fet més.

MF. Allà es va acabar la teva carrera com a poeta?

LP. Es va acabar la meva carrera com a poeta. Em va agafar una passió quan ho vaig començar, anava tot el dia...

MF. Potser la poesia té algo com la fotografia; captes el moment, la imatge, la metàfora.

LP. El que passa que la imatge te la trobes, i la poesia és per dintre que et surt. És un estat, un estat d’una estranya frustració. N’he tornat a fer. Ara n’he fet en castellà.

MF. I et surt tant bé com aquells?

LP. Mira, no sé què dir-te. A mi em fa por dir-ho jo mateix, n’hi ha algun que potser no està malament. Algun. Però allò va ser una rauxa. És molt diferent fer-ho en castellà que en català. El català és molt més... te una sonoritat molt diferent, té els monosíl·labs que són tant macos en català, dius “cor”, i és preciós, dius “corazón”, i et fot una castanya. El català també en fot de castanyes, eh? Perquè a mi, parlar de "la cadera" o del “maluc”... em poso malalt, eh? Has de trobar les paraules.

MF. Apart dels Urgells, tots aquests quadres que tens per aquí, d’on surten?

LP. El que és tremendo és que en aquest quadre del Saura val una fortuna, i a mi em va costar fer-li un retrat. No he comprat mai res, jo. Bueno, sí, això. Apart de l’Urgell aquell n’he comprat algun, però molt poca cosa. Només l’Urgell aquest, i l'altre Urgell, que el vaig comprar tant bé de preu perquè era un metge que se’l venia perquè se n’anava de casa seva. Vivia a l’Eixample, tenia una casa amb sostres alts, i anava a un pis modern, i no li cabia. I me’l va vendre baratíssim, i és una peça important. El marc es del Gaspar Omar. És una filigrana, és preciós.

25/04/2014

MF. Són molt melancòlics aquests Urgells...

LP. Sí. Però mira, aquesta foto [el retrat dúna dona molt bella] és la primera foto que vaig notar, quant la vaig fer, que havia entrat a un món que seria el meu món per sempre. Estava enamora’t d’ella. I en un acte d’amor d’aquells tremendos, vaig cremar el negatiu.

MF. Només existeix aquesta copia?

LP. Només.

MF. Aquell es un Millares?

LP. Un Millares. També el mateix [que amb el Saura].

MF. I aquest d’aquí és un Rusiñol.

LP. Està comprat a la sala Parés, però també, curiosament, portava quinze dies oberta la galeria, era col·lectiva, i ningú l’havia... I estava molt bé de preu.

MF. El mercat de la fotografia, des de que tu vas començar fins ara, ha camviat moltíssim. Ara les fotografies es venen com peces, com obres, no?

LP. Sí, en vens una cada any o...

MF. Com els pintors.

LP. Sí, però els pintors...

MF. Cobren més, vols dir?

25/04/2014

LP. Suposo. Segons quins... El que es valora molt ara és els fotògrafs que tenen vintage. Jo en tinc bastants, el que passa que agafaran més valor quant jo em mori.

MF. Esperes a morir-te per vendre-ho?

LP. I tant, i tant, amb una il·lusió tremenda. Em sembla que ho cremaré tot.

25/04/2014