CATALUNYA RÀDIO, S.R.G., S.A.
Entrevista a Oriol Bohigas realitzada al seu estudi de la Plaça Reial de Barcelona el 10 de juny de 2013 L’Oriol Bohigas va néixer a Barcelona el 1925. És un producte de l’escola moderna. Un model sorgit del noucentisme. Clàssic, rigorós, marcat per la Guerra Civil malgrat que la va passar en un lloc tranquil, a Olot, sense gaires sotracs. Volia ser enginyer però va escollir finalment l’arquitectura i es va convertir, de fet, en un arquitecte lletraferit. Bohigas és el millor exemple del ciutadà que s’involucra a la cosa pública. Mai va militar en un partit polític, malgrat que sempre ha estat al costat de l’esquerra, fet que li va portar a passar més d’una vegada pels calabossos durant el franquisme i també haverse vetat com a acadèmic a l’escola d’arquitectura. Però sobretot Bohigas és el pare de la Barcelona que ara coneixem, la Barcelona moderna. És l’home que des de l’Ajuntament va dirigir la transformació de la ciutat aprofitant l’empenta olímpica. Però dir això és quedar-se curt, perquè Bohigas té molts més vessants. El 51 va fundar el famós estudi arquitectònic MBM amb Josep Maria Martorell i David Mackay. Va ser delegat d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona del 80 al 84. Ha estat director de l’Escola d’Arquitectura del 77 al 1980, president d’Edicions 62, de la Fundació Miró, de l’Ateneu Barcelonès i, a més, és un escriptor prolífic. Ens rep a l’estudi de MBM a la Plaça Reial, tot un detall per un home que ha fet la Barcelona moderna. J. M. Martí Font. Podríem començar amb els teus records d'infància, del teu pas per l'Institut-Escola abans de la guerra, que sembla com si ja anticipés la persona que esdevindràs. Oriol Bohigas. La veritat és que la meva generació, d’una manera o altre, directa o indirectament, hem estat molt marcats per tres èpoques molt diferentes que es van succeir en un període de temps molt curt: l’època de la República abans de la guerra, la República i la guerra, i el període de la postguerra. Són tres situacions, cada una d’elles contradictòries respecte a l’anterior i respecte a la següent, i a més molt concentrades de problemes, de defectes i d’incomoditats i d’incongruències. La primera escola una mica important on em van portar va ser l’Institut-Escola del parc de la Ciutadella. Va ser la meva generació qui, pràcticament, va estrenar l’Institut-Escola, perquè jo hi vaig anar el curs 31 o 32, i l’Institut-Escola es va fundar el 1931. Tinc un record i una petjada intel·lectual molt important, perquè realment va ser un canvi d’educar, de la manera de formar grups de gent més o menys preparats per un futur civilitzat i estable, que va funcionar molt bé, amb la desgràcia que, abans de la guerra, es va suprimir. Tots els professors es van exiliar, van anar a la presó o van deixar de ser professors i van haver de tornar a recuperar la vida sòrdida i horrible de les escoles nacionals a Catalunya. Però vaig passar una època intermèdia que és la guerra. Com que el meu pare era el secretari general dels Museus d’Art de Catalunya, estava encarregat d’algunes funcions molt concretes respecte a la salvació del tresor català enfront dels desastres 1