Metamorfosis (català) by Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

Secci贸n

METAMORFOSIS. VISIONS FANTÀSTIQUES DE STAREWITCH, ŠVANKMAJER I ELS GERMANS QUAY

CONSORCI DEL CENTRE DE CULTURA CONTEMPORÀNIA DE BARCELONA

President Salvador Esteve i Figueras

LA CASA ENCENDIDA

EXPOSICIÓ

CATÀLEG

Fundación Caja Madrid Presidenta Carmen Cafranga Cavestany

«Metamorfosis. Visions fantàstiques de Starewitch, Švankmajer i els germans Quay» és una producció del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i La Casa Encendida. L'exposició es presenta al CCCB entre el 25 de març i el 7 de setembre del 2014 i a La Casa Encendida entre el 2 d’octubre del 2014 i l'11 de gener del 2015.

Direcció Carolina López Caballero Andrés Hispano

Vicepresident Xavier Trias i Vidal de Llobatera Director general Marçal Sintes i Olivella

La Casa Encendida Director José Guirao Cabrera

Vocals de la Diputació de Barcelona Ferran Civil Arnabat Joan Carles García Cañizares Gerard Ardanuy Mata Josep Salom Ges Antoni Fogué Moya Sara Jaurrieta Guarner Francesc X. Forcadell Esteller Emiliano Jiménez León Àngels Esteller Ruedas Josep Altayó Morral Jordi Portabella Calvete

Directora de cultura Lucía Casani Fraile

Vocals de l’Ajuntament de Barcelona Jaume Ciurana Llevadot Jordi Martí Grau Marta Clari Padrós Llucià Homs Capdevila Fernando Sans Rivière

Programació audiovisual Beatriz Navas Valdés

Secretària Petra Mahillo García Secretària delegada Laura Esquerda i Fontanills Interventora M. Teresa Raurich

Coordinadora de cultura Mónica Carroquino Rodríguez Departament d´exposicions Coordinació Yara Sonseca Mas Gestió i producció María Nieto García Vanessa Casas Calvo

Direcció del projecte Rosa Ferré Comissariat Carolina López Caballero Assessorament Andrés Hispano

Coordinació Marina Palà Edició de textos Rosa Puig Disseny gràfic Estela Robles Traducció i correcció Marta Hernández Pibernat Bernat Pujadas Judit Romeu Ivan Garcia Sala Debbie Smirthwaite Mark Waudby

Assistència al comissariat i coordinació Miquel Nogués

Edició Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i Gabinet de Premsa i Comunicació de la Diputació de Barcelona

Disseny de l’espai Estudi Francesc Pons

Preimpressió Scan 4

Audiovisuals Documentació Gloria Vilches amb el suport de Laura Rius Edició José Antonio Soria Transport Feltrero División Arte Assegurances Hiscox Europe Underwriting Exposició al CCCB Producció i coordinació del muntatge Servei d’exposicions Unitat de producció i muntatges Disseny gràfic Mario Eskenazi Dani Rubio

Impressió SYL Creaciones Gráficas y Publicitarias, S.A. © Diputació de Barcelona, 2014 © Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 2014 Montalegre, 5 - 08001 Barcelona www.cccb.org © dels autors dels articles i les imatges

ISBN: 978-84-9803-513-1 DL: B-5827-2014 Reservats tots els drets d’aquesta edició.

Una producció de:

Coordinació d'activitats Anna Escoda Instal·lació audiovisual Departament d’audiovisuals Registre Unitat de registre i conservació Muntatge de l’exposició Torrecilla Espais El CCCB és un consorci de:

Il·luminació Unitat de producció i muntatges

Amb el patrocini de:

I la col·laboració dels Serveis de difusió i recursos externs, dels Serveis administratius i generals, i del Centre de documentació i debat.

Amb la col·laboració de:

Una de les funcions d’un espai de les característiques del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), dins el seu objectiu general d’explorar camins poc fressats però estimulants i enriquidors, consisteix a proposar la redescoberta d’iniciatives creatives i innovadores que, tot i el seu valor, han romàs poc conegudes. És dins d’aquesta línia de recerca que encaixa una exposició com «Metamorfosis. Visions fantàstiques de Starewitch, Švankmajer i els germans Quay», que el CCCB coprodueix amb La Casa Encendida, activa institució cultural madrilenya amb qui comparteix plantejaments. «Metamorfosis», incursió valenta en mons imaginaris, fantàstics i alternatius, convida a alguna cosa més que a conèixer l’obra de quatre grans creadors del cinema d’animació: el rus d'origen polonès Ladislas Starewitch, el txec Jan Švankmajer i els nord-americans Stephen i Timothy Quay. La mateixa paraula triada per titular la mostra dóna la clau del seu recorregut, amb el ressò primigeni de l’obra d’Ovidi, que enceta una tradició que arriba fins al nostre temps i que es reconeix en obres i creacions ben populars de la cultura de masses. Personatges que es transformen, animals que parlen i éssers mitològics o llegendaris conflueixen en formes artístiques de tota mena, des del conte infantil fins a l’atracció de fira, des de les arts plàstiques fins al cinema en tres dimensions. La reunió per primer cop d’aquests quatre grans creadors en una sola exposició subratlla, de fet, uns lligams existents de manera implícita o explícita en les seves creacions, i alhora potencia la càrrega imaginativa i alliberadora que hi trobem. El romanticisme i el surrealisme, dos moviments definitoris dels últims dos segles, ens han acostumat a capbussar-nos en racons que escapen sovint a la raó i que, no obstant, il·luminen paradoxalment l’existència humana. Així, Starewitch, Švankmajer i els germans Quay treballen sobre la base de la multidimensionalitat de la realitat, amb materials punyents i esmunyedissos com el somni, la màgia, les ombres i les il·lusions òptiques. En presentar de manera innovadora les seves experiències artístiques, plenament vigents i actuals, el CCCB les converteix en pedra de toc per a una reflexió més àmplia sobre el poder de la fantasia, sobre la manera com entenem el món i sobre les fronteres incertes entre conscient i inconscient, així com també entre diverses formes artístiques i de coneixement –una reflexió coherent amb la filosofia que ha inspirat el CCCB des dels seus inicis. Salvador Esteve President de la Diputació de Barcelona i del Consorci del CCCB

Genealogia dels somnis

El CCCB presenta, del 26 de març al 7 de setembre, una exposició de gran ambició estètica i intel·lectual. «Metamorfosis. Visions fantàstiques de Starewitch, Švankmajer i els germans Quay» pot ser contemplada com una investigació apassionada entorn de la genealogia d’un determinat imaginari. Un imaginari d’enorme força i que exerceix una influència de llarg abast en la creació dels nostres dies, en la creació contemporània. Fruit de geografies i contextos propis, les obres de Ladislas Starewitch, Jan Švankmajer i els bessons Stephen i Timothy Quay (aquests últims han estat recentment objecte d’una antològica al MoMA de Nova York) són, com és natural, diferents. A desgrat d’això, les connexions i interseccions pel que fa a les tècniques, els temes abordats i, sobretot, la sensibilitat exhibida per aquest grup d’animadors són evidents. Tots ells se situen, a més, voluntàriament als marges, cercant espais allunyats de la convenció i el corrent principal des d’on exercir la seva radicalitat i desbridar el seu potencial subversiu. Parlava a dalt d’un imaginari. L’exposició, que el CCCB ha coproduït amb La Casa Encendida, de Madrid, fa que ens endinsem en un univers de fantasia que, de fet, no ens és gens estrany, sinó que, d’una manera o altra, hi estem familiaritzats. És un imaginari a mig camí entre el somni i la realitat, entre el tendre i infantil i el que és pervers i monstruós, entre la màgia i l’obsessió, entre la innocència i el grotesc i rònec. Un imaginari emparentat amb els fairytales i el romanticisme, la taxidèrmia i el surrealisme, el simbolisme i la por kafkiana o el gabinet de curiositats. Però no es tracta només d’introduir l’espectador en un determinat imaginari, sinó també, anant més enllà, de provar de mostrar-li el treball i la personalitat d’uns artistes –Starewitch, Švankmajer i els germans Quay– que en són els grans forjadors. Es tractaria de dibuixar la genealogia, l’arbre que desemboca, avui, en els films de Tim Burton o en les obres d’alguns reconeguts artistes plàstics. En el marc d’aquest rastreig, la mostra que presenta el CCCB pretén igualment identificar i ressaltar les influències i els referents més rellevants d’entre els que donen lloc a l’obra dels nostres artistes i l’expliquen. Penso que aquest és un dels grans mèrits de «Metamorfosis»: no acontentar-se a mostrar el fascinant i plàsticament enlluernador imaginari dels animadors en què se centra l’exposició, sinó ajudar també a situar i comprendre millor el relleu i l’abast de les seves obres. Aquest esforç d’anar més enllà a què em refereixo consistiria, si em permeten la metàfora, a no conformar-se a mostrar el tresor –a desgrat de ser un tresor exuberant, enlluernador–, sinó també intentar dibuixar-ne l’entramat de camins i viaranys, a vegades manifestos, a vegades més amagats, que ens han d’ajudar a trobar-lo, apreciar-ne la gamma de matisos i disfrutar-lo a fons. Confiem haver-nos acostat si més no a aquest objectiu. Marçal Sintes Director del CCCB

La Casa Encendida de la Fundación Caja Madrid és un espai de convivència entre disciplines i pràctiques artístiques contemporànies, on es reivindiquen els camins experimentals que es van obrir al llarg del segle passat i que s’obren en aquest, la comprensió dels quals és essencial per completar la nostra visió de l’actualitat. «Metamorfosis. Visions fantàstiques de Starewitch, Švankmajer i els germans Quay» respon a aquests objectius, que a més són compartits pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), institució amb la qual hem coproduït diverses exposicions des de l’any 2005. Carolina López, comissària d’aquest projecte, ha tingut l’encert de presentar quatre personalitats essencials del cinema d’animació, a través de l’obra de les quals podem recórrer la història del segle XX. Una història, això sí, descrita amb la narrativa del parèntesi i la nota al peu, des dels marges –parafrasejant els Quay, que defineixen així la seva manera de relatar. Aquesta història comença amb la filmació de la lluita entre dos cérvols volants, i ens referim als insectes, feta per Ladislas Starewitch (Moscou, 1882 – Fontenay-sous-Bois, 1965). Aquest funcionari del cadastre, entomòleg i actor, periodista i etnògraf aficionat, va descobrir la capacitat del cinema per dotar de vida animals dissecats i objectes inanimats i és el primer d’aquests quatre artistes que genera un gabinet de curiositats. Un gabinet proveït de vitrines més pròpies d’un museu d’història natural, en què els titelles conviuen amb els insectes. Més enllà de la barreja de positivisme i fantasia característica dels contes infantils de Starewitch, Jan Švankmajer (Praga, 1934) continua descobrint les possibilitats del mitjà per generar un món paral·lel de llibertat artística i personal. Un món que s’estén a la creació del seu propi gabinet de curiositats, que defineix, en contraposició amb el museu, com un lloc d’iniciació i no d’educació. Part d’aquest gabinet s’inclou a l’exposició, que no deixa de ser en si mateixa un gabinet, creat per la comissària per a la glòria dels artistes. Els germans Quay (Pennsylvània, 1947) ens proposen, com Leonora Carrington, que experimentem la sensació simultània de mirar amb un ull per un telescopi i amb l’altre per un microscopi. I potser així podrem entendre una mica millor la història convulsa del segle XX i preparar-nos per a aquest segle XXI que tot just acaba de començar. Segons Švankmajer, «Els visitants d’un gabinet de curiositats haurien de sortir-ne metamorfosats, renascuts, ja que acaben de passar per un ritual d’iniciació.». Esperem que aquesta exposició tingui un efecte semblant en els qui hi vinguin a gaudir de la feina excel·lent d’aquests artistes, de la comissària i de tots aquells que han fet possible aquest projecte, als quals agraeixo la seva dedicació i el seu entusiasme. José Guirao Director de La Casa Encendida

Francisco de Goya, Estudiante / rana (Espejo mágico), 1797-1798 Tinta d’agalla a ploma i pinzell damunt traços de llapis negre 20,7 x 14,7 cm Museo del Prado, Madrid

Un refugi per al món màgic Carolina López Caballero

Sobre la curiositat i les curiositats Brian Dillon

Starewitch, Švankmajer, Quay: diàleg entre unes obres irreductibles Pascal Vimenet

Qui deixa créixer l’estrany Andrés Hispano

STAREWITCH, ŠVANKMAJER I ELS GERMANS QUAY

Ladislas Starewitch, «l’home dels confins» François Martin

Teoria i pràctica de la subversió Una iniciació a l’inconscient tàctil de Jan Švankmajer Jordi Costa

112

Tres conceptes per a una germandat entotsolada Jordi Costa

139

DOCUMENTS

141

El conte, la joguina i el cinema Ladislas Starewitch

142

El fill natural del cinema Ladislas Starewitch

144

Decàleg Jan Švankmajer

146

Els gabinets de curiositats Jan Švankmajer

149

Jan Švankmajer: una visió màgica de la vida i del món Entrevista de Carolina López Caballero

152

[Abans] [Entremig] [Darrere] Dos personatges amb una sola ombra Germans Quay

155

Filmografies

163

METAMORPHOSIS. FANTASY VISIONS IN STAREWITCH, ŠVANKMAJER AND THE QUAY BROTHERS

Un refugi per al món màgic Carolina López Caballero

M’he anat endinsant en l’obra de Starewitch, Švankmajer i els germans Quay al llarg de les dues últimes dècades als festivals d’animació i perseguint una escassa bibliografia que amb els anys, per sort, s’ha anat ampliant. Durant aquest temps he tingut l’oportunitat de conèixer a fons els seus treballs, de programar amb entusiasme les seves pel·lícules i de fer modestes exposicions monogràfiques sobre ells, sempre en el vedat de la cinefília, però també he assistit a l’interès creixent per la seva obra fora d’aquest petit cercle. La força de la imaginació d’aquests artistes depassa la sensibilitat purament cinematogràfica i cal presentar-la en un altre context per entendre-la en la seva veritable amplitud. D’aquesta recontextualització i de la proposta d’establir un diàleg entre l’obra d’uns artistes que, malgrat les diferències que presenten, comparteixen un imaginari, en sorgeix «Metamorfosis. Visions fantàstiques de Starewitch, Švankmajer i els germans Quay».

Carolina López Caballero

Ladislas Starewitch, Estudi de rodatge de Hansel et Gretel, 1951

Tot i que pertanyen a geografies i generacions diferents, no és difícil establir vincles entre aquests quatre animadors, el més evident dels quals és el fet que la seva obra habita un món fantàstic, àvid de tot, que no distingeix entre la ciència i la màgia, la realitat i la llegenda, el son i la vigília. En les seves obres, vistes en la seqüència en què es mostren a l’exposició, Starewitch-Švankmajer-Quay, es percep un trànsit cap a l’abstracció que arrenca de les arrels del conte clàssic, des de la narració fantàstica més diàfana de Starewitch fins als somiejos hermètics de Švankmajer o els germans Quay, que tanmateix desvelen algunes de les construccions simbòliques del fairytale. Una manera de recórrer aquesta exposició és entendre-la com un trajecte a través d’aquest imaginari, el del conte tradicional, que embogeix progressivament, es revoluciona i s’allibera per expressar-se fora de la cotilla narrativa original, i que a canvi revela el seu mecanisme intern, en el qual la por a la foscor, la desintegració, la regressió, els objectes inanimats i l’alteritat tenen una presència cabdal. La seqüència de filmografies ofereix d’aquesta manera multitud de refraccions i permet localitzar en el més abstracte les arrels del clàssic, i en el més tradicional, la potència oculta i subversiva del sinistre. Per situar-los molt breument: Ladislas Starewitch (1882-1965) va ser un realitzador polonès establert a Moscou i més tard a França; format com a entomòleg, les seves pel·lícules segueixen sorprenent per la increïble habilitat amb què hi estan animades les figures animals i per l’originalitat de les seves adaptacions de la literatura i el folklore populars. El seu món és el del conte i la faula tradicionals, als quals de vegades afegeix temàtiques i escenaris del seu temps, com ara l’inici mateix del cinema, el gust victorià per les fades o les primeres imatges microscòpiques. Jan Švankmajer (1934) és un artista i cineasta txec adscrit al grup surrealista de Praga, ciutat de la qual hereta el gust mistificador i la curiositat com a motor de l’art i la ciència que va fer famosa la cort de Rodolf II. En la seva obra es combinen la fascinació per la naturalesa, el cos humà, el menjar i el teatre. En el seu cinema tot està vinculat a la màgia de la transformació: cossos que creixen, cases que es destrueixen, rostres que es devoren, nines que es multipliquen, persones que es disfressen i troncs animats són tan sols una mostra del seu univers viu i mal·leable. En gran part de les seves pel·lícules hi va col·laborar la seva companya, l’artista Eva Švankmajerova (1940-2005). Els germans Stephen i Timothy Quay (1947), bessons idèntics, van néixer a prop de Filadèlfia (EUA), ciutat que van deixar, atrets al Vell Continent en particular per la cultura centreeuropea, en especial la polonesa: densa, fatalista, subversiva, hermètica i surrealista. Van aprofundir en aquesta cultura des de Londres i no van trigar a encreuar la seva trajectòria amb la de Švankmajer, a qui van dedicar els segments animats de The Cabinet of Jan Švankmajer: Prague’s Alchemist of Film (1984). Avui es mantenen en la seva pròpia ruta subterrània, una de les més exquisides i inquietants del cinema contemporani. L’obra de tots plegats és rica en referències, artístiques i literàries, que paeixen i interpreten lliurement. L’animació és un territori en el qual la lògica té un poder discret. Representa, en el paisatge cinematogràfic, el refugi de l’impossible. És en el cinema animat on

Carolina López Caballero

sobreviuen les faules, els monstres, l’extraordinari, i on resideix tot el poder que els bruixots van perdre amb la Il·lustració. És el somni de l’alquimista: les formes no canvien amb tanta facilitat en cap altre lloc. Només l’animador atorga un alè vital com aquest als éssers i les coses. Molts animadors, des d’Émile Cohl fins a Hayao Miyazaki, passant per Lotte Reiniger o PES, reflecteixen en la seva feina la consciència de la relació que la seva tasca manté amb la màgia i el seu poder de transformació. La transformació és la base de tot laboratori, encanteri i caldera. No hi ha contes sense transformació fantàstica, ni cinema animat sense un Prometeu rere la càmera. Hi ha una dimensió secreta, casolana i fins culinària, a l’estudi de l’animador stop-motion, la tècnica de rodatge fotograma a fotograma que fan servir tots ells. Els ateliers dels autors representats aquí han adquirit ocasionalment l’aspecte del d’un taxidermista, un decorador, un rellotger, un titellaire, un carnisser o un alquimista. En el cinema animat i la seva modèstia aparent s’hi han refugiat idearis, pràctiques i imaginaris eradicats del cinema en nom de la novetat. Švankmajer parla de l’animació com d’una operació màgica: «L’animació és màgia i l’animador és un xaman.» El desig de l’ésser humà de transcendir la realitat per arribar a «un altre món» és tan vell com la seva pròpia història, en la qual sempre han abundat les creences en éssers fantàstics. Els éssers màgics, o els que Plató descriu a La república com a daimons, existeixen d’una manera o d’una altra en totes les societats; van canviant de forma, per adaptar-se a cada època i lloc. Arraconats pel cristianisme i negats per la societat moderna, la psicologia analítica els ha tornat a atorgar un lloc en la nostra cultura. L’«altre món» és al bosc, rere el mirall, al firmament, sota terra o a la nostra ment. Per Patrick Harpur, una de les innovacions del nostre pensament occidental ha sigut la de transformar l’«altre món» en una abstracció intel·lectual i traslladar-lo al nostre propi subconscient. Švankmajer, coneixedor dels estudis de Freud i Jung, reivindica el subconscient com a lloc per a la llibertat creadora, però també la màgia continguda dins dels objectes, vestigi del poder màgic que els van atorgar les societats primitives per facilitar precisament aquest trànsit del nostre món al més enllà. Si a les pel·lícules de Starewitch hi abunden els fetitxes típics del conte tradicional –capes, ceptres, corones i varetes–, en el cinema de Švankmajer i dels germans Quay hi abunden els objectes quotidians més humils, capaços del meravellós. El que és comú, marginat o declarat inútil, el que és ruïnós o vetust, és precisament el que restaura la sensibilitat perduda envers el que és màgic. Švankmajer i els germans Quay, com abans Breton, Brassaï o Aragon, celebren l’obsolescència d’aquests objectes, detritus d’una societat devota del que és nou, que ells recuperen precisament per la càrrega emocional que emana de la seva pàtina, de les empremtes que el temps i l’ús han deixat a la seva superfície. «Quan animem, ens acostem a un objecte, ja sigui pols o fins i tot una brisa invisible, amb humilitat. Gràcies als titelles fem visible un món invisible. L’estudi és com un laboratori. Per a nosaltres l’animació d’un objecte suposa un gran procés de descoberta», comenten els germans Quay. És un valor que va més enllà del que és estètic o tàctil i que, reforçat amb la banda sonora, fa de la textura un encanteri. Starewitch, com Švankmajer, col·lecciona art africà; a la seva pel·lícula més important li posa el títol de Fétiche. No és una cinta d’antropologia tribal;

Carolina López Caballero

Fétiche és el nom d’un gos de drap, però que no és un nino qualsevol. Aquest gosset aconseguirà una taronja per a una nena malalta fent que somiï un viatge impossible a través d’un París canalla governat per pinxos, diables, insectes i fades que poblen un cel i un subsòl invisibles per a l’adult i per al que està sa o despert. Per a Starewitch els titelles són els seus fetitxes, objectes que donen pas al desbordament de la imaginació. En el cinema de Švankmajer, com en el dels germans Quay, tots els objectes tenen aquest poder reconegut, i molt especialment els més modestos, com ara les molles de pa o els encenalls de metall. Les pedres, els ossos, els coberts de cuina, els visos, els llapis, les lents..., no hi ha res sense vida pròpia, sense el poder de desfermar un somni o una transformació. Aquí els objectes no són utillatge, són interruptors, accessos, mèdiums. Per això han merescut estar presents a l’exposició i per això l’exposició es diu «Metamorfosis». Exposar cinema mai no és fàcil. L’experiència cinematogràfica té el seu lloc, la sala fosca, i el seu temps de consum. En general les exposicions disposen dels seus fragments, amb prou feines citacions, per recórrer una filmografia o servir-se’n a propòsit d’altres temes, per als quals fa d’il·lustració. Des del primer museu del cinema, el d’Henri Langlois a París, es va fer palès que l’exposició d’objectes

Kunstkamera, gabinet de curiositats de Jan Švankmajer a Horní Staňkov

Carolina López Caballero

cinèfils (cartells, atrezzo, decorats) no servia tant per al coneixement com per al cultiu de la nostàlgia. I tanmateix, no es pot comptar amb gaires coses més per exposar el cinema, a part de fragments, anotacions i elements d’utillatge. En el cinema d’aquests quatre animadors, afortunadament, les figures i els objectes que apareixen a la pantalla s’allunyen del típic atrezzo fungible i la seva presència física, al costat de les pel·lícules en què apareixen, ens recorda la seva vàlua com a fetitxe: objectes que encarnen valors, invoquen poders i refereixen mites. Els fetitxes actuen tant en l’ordre simbòlic com en el real, el derivat de la seva pròpia fisicitat. És a través dels fetitxes que connectem amb el més enllà, amb els déus o amb les generacions anteriors. Els fetitxes ens procuren l’accés a l’ordre del meravellós. Va ser una clau a Meshes of the Afternoon, un monòlit a 2001, una orella tallada a Blue Velvet, uns bastons trenats a The Blair Witch Project. Sempre hi ha un objecte, un llum, un mirall, que actua com a llindar de l’altre món. A la seva manera, les tres filmografies de «Metamorfosis» expliquen el poder dels objectes com a eines per fer de mitjanceres entre nosaltres i una naturalesa que s’escapa de la nostra total comprensió. L’exposició es mou com un pèndol entre el món propi de cadascun d’aquests artistes i el seu univers compartit. Com a eix central, un recorregut per la seva trajectòria fílmica i per les peces que han construït per a la realització de les seves pel·lícules i en relació amb elles: sets, titelles, dibuixos, objectes... Són artistes per als quals el cinema és un mitjà entre d’altres. Paral·lelament, un nombre important de referents literaris, artístics i cinematogràfics dibuixen les línies de filiació reivindicades pels mateixos artistes: d’Arcimboldo a Grandville, de Kirchner a La Fontaine, de Böcklin a Ensor, de Carroll a Schulz i de Walser a Buñuel. L’exposició comença en un bosc. El bosc representa el que és primigeni, però també el que està amagat, el nostre inconscient, el que deixem enrere, aquell temps de por i desconeixement dels mecanismes del món. Els relats que van guiar aquella ignorància es van convertir en les històries i els rituals que constitueixen la base de qualsevol folklore. La conquesta del medi natural es va exemplificar fent-ne l’ordenació i la classificació. Els museus d’història natural, sota la divisa de la divulgació, mostraven en realitat la nostra victòria sobre un medi vast, hermètic i divers que vam humiliar, ingènuament, dividint-lo en espècies i subespècies per a les quals es van disposar urnes, calaixos, peanyes i vitrines. Aquesta va ser la primera escenografia del coneixement: habitacions plenes fins dalt d’objectes diversos, singulars, de caràcter natural i artístic, seguint criteris elementals d’ordenació (naturalia, artificialia, mineralia...), però en presentacions elaborades a la recerca de l’esbalaïment. Aquests gabinets de curiositats, antecedents directes del museu, van descobrir en la densitat i la serialitat un argument visual embriagador. Ni Starewitch, format com a entomòleg, ni Švankmajer, estudiós de la cort fantàstica de Rodolf II, ni els germans Quay, que han dedicat documentals a les col·leccions mèdiques de Mütter o Wellcome, no s’han allunyat mai d’aquells dispositius barrocs, tan efectius i captivadors en la seva manera de confondre la ciència amb el teatre. En exposar la seva obra, les pel·lícules, els elements que hi apareixen i mostres d’altres produccions artístiques seves, l’exposició construeix deliberadament un gabinet de meravelles pel qual el visitant deambularà, segurament, desbordat. El mateix Švankmajer ha reproduït a l’exposició part

Carolina López Caballero

de la seva Wunderkammer, un tresor de curiositats per al qual té habilitat un casalot a la regió de Bohèmia. Els germans Quay, per la seva banda, han creat una instal·lació pensada específicament per a l’exposició, i la família Starewitch ens ha donat accés a materials inèdits que il·lustren el seu procés de treball. Aquestes instal·lacions només són una mostra de la implicació amb què hem comptat de la part de Jan, Stephen, Timothy i Léona Béatrice, la néta de Starewitch, que ha dedicat la seva vida a la restauració i divulgació de l’obra del seu avi. Tots ens han obert els seus estudis i han compartit els seus arxius amb nosaltres. Hem seleccionat amb tots ells el material que hi ha a l’exposició, i en fer-ho han entès que en aquesta ocasió la seva obra apareix en una perspectiva que les relaciona. És una manera de compartir que no implica, per una vegada, dividir, sinó multiplicar, augmentar les possibilitats de gaudi i de comprensió. «Metamorfosis» està pensada perquè la seva obra travessi el llindar que és la pantalla en sentit oposat al del feix de llum, cap a la sala de cinema i més enllà, i que desplegui el seu conjur en el mitjà expositiu.

Estudi-taller dels germans Quay amb el set d’Unmistaken Hands: Ex-Voto F.H., Londres 2013

Carolina López Caballero

Sobre la curiositat i les curiositats Brian Dillon

«Aquesta pel·lícula està dedicada als indagadors les activitats dels quals es fonamenten en el desconcert.» Jan Švankmajer, The Castle of Otranto, 1979

La imatge més antiga que existeix d’un gabinet de curiositats, o Wunderkammer, és el cèlebre gravat desplegable inclòs en el Dell’Historia Naturale de l’apotecari Ferrante Imperato, publicat a Nàpols el 1599, on les convencions d’aquesta mena d’imatges queden fixades amb una profusió i un detallisme enlluernadors. Hi ha la multitud o munió de naturalia que sembla que s’arrossegui per tot el sostre: crustacis, mol·luscs i peixos més petits als costats, animals aquàtics més grossos a la paret del fons i un cocodril penjat sobre el centre de la sala. A la dreta, una infinitat de volums omplen els prestatges, i a l’esquerra, els armaris oberts estan plens d’artificialia: recipients que contenen substàncies o espècimens indescriptibles i, a continuació, més amagatalls –o potser són simplement espais pintats, trompe-l’oeil– on es guarden i s’exposen més tresors. Malgrat tot aquest

Brian Dillon

Gabinet de curiositats de Ferrante Imperato al Palazzo Gravina de Nàpols, publicat a Ferrante Imperato, Dell’Historia Naturale, Stamperia a Porta Reale, Nàpols 1599