Arxiu Bolaño 1977-2003 by Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

CONSORCI DEL CENTRE DE CULTURA CONTEMPORÀNIA DE BARCELONA President

Salvador Esteve i Figueras Vicepresident

Xavier Trias i Vidal de Llobatera Director general

Marçal Sintes i Olivella Vocals de la Diputació de Barcelona

Ferran Civil Arnabat Antoni Fogué Moya Joan Carles García Cañizares Pere Navarro Morera Jordi Portabella Calvete Mònica Querol Querol Josep Salom Ges Mireia Hernández Hernández Gerard Ardanuy Mata Emiliano Jiménez León Josep Altayó Morral Àngels Esteller Ruedas Vocals de l’Ajuntament de Barcelona

Jaume Ciurana Llevadot Jordi Martí Grau Marta Clari Padrós Llucià Homs Capdevila Fernando Sans Rivière Interventora general de la Diputació de Barcelona

EXPOSICIÓ

CATÀLEG

«Arxiu Bolaño 1977–2003» és una producció del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), on es presenta entre el 5 de març i el 30 de juny de 2013.

Direcció

Aquesta exposició no hauria estat possible sense la implicació personal de Carolina López, en representació dels Hereus de Roberto Bolaño, a qui agraïm especialment la seva dedicació.

Disseny gràfic

Direcció

Servei d’exposicions del CCCB Comissariat

Juan Insua Valerie Miles Coordinació

Liliana Antoniucci Disseny de l’espai i disseny gràfic

Laura Esquerda i Fontanills

Treballs fotogràfics

Adrià Goula

Coordinació del muntatge i il·luminació

Unitat de producció i muntatge del CCCB Instal·lacions audiovisuals

Departament audiovisual i multimèdia del CCCB Registre i instal·lació d’originals

Unitat de registre i conservació del CCCB El CCCB és un consorci de:

Traducció

Julià Guillamon Marta Hernández Julie Wark Correcció

Marta Hernández Debbie Smirthwaite Edició

Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i Direcció de Comunicació de la Diputació de Barcelona

Impressió

Guió, direcció i realització: Juan Insua, Toni Curcó i Maria Padró

Currysauce.net

Secretària delegada del CCCB

spread: David Lorente

Produccions audiovisuals

Interventora delegada del CCCB

Petra Mahillo García

Marina Palà amb la col·laboració de Rosa Puig

Preimpressió

Disseny i programació interactiu

Secretària general

Coordinació

Estudi Bonjoch: Ignasi Bonjoch, Anna Catasús

Maria Teresa Raurich Montasell Maria Lina González Pérez

Juan Insua

Scan 4 Gràfiques Cuscó Paper interior imprès en Cocoon offset 140 g/m 2, paper certificat FSC, 100% reciclat © Diputació de Barcelona, 2013 © Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 2013 Montalegre, 5 08001 Barcelona www.cccb.org © dels autors dels articles i les imatges ISBN: 978-84-9803-650-3 DL: B. 3874-2013 Reservats tots els drets d’aquesta edició.

AON Gil y Carvajal

Una producció de:

I la col·laboració del Servei de difusió i recursos externs, dels Serveis administratius i generals, i del Centre de documentació i debat del CCCB.

I la col·laboració de:

Assegurances

Amb la participació de:

Mitjans col·laboradors:

Arribada de Roberto Bola単o, Madrid, 1977

Hi ha tants mons com persones i, de vegades, els mons d’algunes persones arriben fins i tot a englobar-ne diversos alhora, com és el cas, sovint, dels creadors més brillants, que obren múltiples i inspiradors camins a cavall de la realitat i la imaginació. És indubtable que la vida i l’obra de Roberto Bolaño (1953-2003) constitueixen, com saben bé els seus nombrosos lectors, un gresol en què tenen cabuda temes, qüestions i interessos de tota mena, no tan sols d’abast literari sinó referits també a altres arts i a la realitat social, moral i política que va viure Bolaño, des del seu Xile natal, passant pel Mèxic de l’adolescència, fins a Catalunya, on va viure del 1977 al 2003, any de la seva mort prematura. L’arxiu personal que Bolaño va anar acumulant i que la seva família ha conservat se’ns presenta com una porta oberta a aquest ric món personal seu i brinda una esplèndida oportunitat per conèixer més a fons la seva obra, per descobrir-ne aspectes insospitats i escrits inèdits. D’aquí el valor que hem de concedir a l’exposició que, a partir d’un primer estudi d’aquest arxiu de l’escriptor, ha muntat el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i que s’afegeix a la ja àmplia llista d’exposicions destinades a reflexionar sobre grans escriptors que formen part del nostre horitzó de referència cultural. «Arxiu Bolaño 1977-2003» presenta una indagació apassionant sobre la considerable diversitat de materials a partir dels quals Bolaño va anar construint la seva obra, que va tenir una difusió tardana i que ha assolit un extraordinari reconeixement internacional sobretot després de la seva mort. L’exposició del CCCB amplia i concreta la imatge d’un escriptor conscienciós i lliurat de ple, en tot moment, al procés creador, que busca motius i inspiració per tot arreu i en tot moment, sabedor que la literatura reflecteix el món al mateix temps que el recrea i el transcendeix. No vull acabar sense assenyalar la vinculació de Bolaño amb Catalunya, reconeguda per ell mateix amb complaença en diverses ocasions. Les ciutats de Barcelona, Girona i, sobretot, Blanes van ser les últimes destinacions que va triar en la recerca del seu lloc al món. Bolaño hi va escriure la part majoritària i substancial de la seva obra, avui d’abast universal, i hi va formar una família. Com va dir una vegada, el que valorava de Blanes i de Catalunya era el caràcter tolerant, viu i civilitzat del país, «una tolerancia que a veces puede confundirse con timidez pero que sabe ser enfática cuando es necesario». Orgullós de tenir dos fills blanencs i catalans «de nacimiento y no de adopción, como yo», Roberto Bolaño, amic de la gent del carrer de les nostres ciutats, és un autor de capçalera per a molts lectors i podem sentir, doncs, una legítima satisfacció pel fet que visqués i creés la seva perdurable obra entre nosaltres. Per això és de justícia que el CCCB li reti un homenatge que obre noves perspectives sobre el seu llegat. salvador este v e i f i g ueras President de la Diputació de Barcelona i del Consorci del CCCB

B ola ñ o a Catalun ya

«He ejercido casi todos los oficios del mundo, salvo los tres o cuatro que alguien con cierto decoro se negará siempre a ejercer. Mi mujer se llama Carolina López y mi hijo Lautaro Bolaño [con posterioridad a la redacción de este texto, en marzo de 2001, nació Alexandra, la segunda hija de Carolina y Roberto].* Ambos son catalanes. En Cataluña, también, aprendí el difícil arte de la tolerancia. Soy mucho más feliz leyendo que escribiendo.» ro b e r t o b ol a ñ o , «Preliminar. Autorretrato», a Entre paréntesis. Ensayos, artículos y discursos (1998-2003), Anagrama, Barcelona 2004, p. 20. [* Nota de l’editor.]

Quan feia tot just un parell de mesos que havia assumit la responsabilitat de dirigir el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el 7 de març del 2012 vaig viure una experiència que em va produir una gran satisfacció íntima. Aquell dia Juan Insua i jo mateix vam anar amb el meu cotxe a Blanes. Ens hi esperaven Carolina López, vídua de Roberto Bolaño, i la seva amiga i col·laboradora Valerie Miles, cocomissària de l’exposició «Arxiu Bolaño 1977-2003» que ara presentem. Vam passar gairebé tot el dia a Blanes, a casa de la família Bolaño. Tots quatre vam dinar en un dels restaurants del passeig marítim. El dia era fresc però solejat. A casa de la Carolina vam poder veure l’arxiu Bolaño i apreciar l’enorme feina de classificació i ordenació duta a terme. Vam poder examinar les llibretes i les agendes en què Bolaño escrivia –amb una lletra minúscula però cal·ligràficament irreprotxable– i a vegades dibuixava. Alguns textos pertanyen a obres ja publicades, molts altres no han vist encara la llum. Va ser un moment emocionant, màgic. Roberto Bolaño s’ha convertit en un escriptor de culte. La seva obra ha estat elogiada per la crítica de més prestigi. Els seus llibres han tingut una extraordinària acollida internacional, també fora de l’àmbit lingüístic castellà. Certament, el reconeixement de l’obra de Bolaño va ser tardà. No havia d’arribar fins a la publicació, el 1998, de la novel·la Los detectives salvajes i no havia de ser complet fins a la publicació pòstuma de la monumental 2666. Tanmateix, com es mostra en l’exposició, la qualitat indiscutible de la seva producció no és fruit de la casualitat, sinó d’un talent fora del comú i d’una persistent, obsessiva, labor d’escriptura. Una labor incansable al llarg de molts i molts anys,

alguns dels quals viscuts en unes condicions econòmiques molt precàries. Impressiona adonar-se de com algú és capaç d’apostar-ho tot de forma tan radical, tan absolutament convençuda, a la carta de la literatura, de la creació. Res no va aconseguir fer-lo defallir ni abandonar, a pesar que les amargors i les decepcions van ser moltes. La seva voluntat era autènticament de ferro. Al llarg de la seva vida Bolaño no solament va escriure torrencialment, sinó que també va llegir molt, moltíssim. En les seves opinions i judicis, especialment literaris, hi aboca una sinceritat crua, fins i tot brutal. A vegades arriba a límits difícils d’entendre si no tenim en compte aquest seu compromís insubornable per la literatura, la passió, la visceralitat amb què s’hi va consagrar. L’escriptor va arribar a Catalunya el 1977. Abans havia viscut a Xile (on va néixer) i Mèxic. Entre Barcelona, Girona i, sobretot, Blanes havia de transcórrer la resta de la seva vida, a la qual el 2003 una greu malaltia va posar fi. A Catalunya va transcórrer una mica més de la meitat de la seva existència, hi va fer bons amics i hi va escriure el gruix de la seva obra. Amb Carolina López va formar a Blanes la seva família, completada amb Lautaro i Alexandra (la meva pàtria són els meus fills, afirmarà). Roberto Bolaño sempre va estar agraït per l’acollida rebuda a Catalunya i, particularment, a Blanes. Aquí s’hi trobava bé. Fa la impressió, llegint els seus textos, que a Blanes hi va trobar l’entorn social i el confort familiar necessaris per poder fer allò que estimava: escriure. L’exposició que presenta el CCCB pretén, amb tota la modèstia, donar a conèixer millor com era Bolaño i com va viure els seus anys a Catalunya. Obre la via per a un millor coneixement de la seva fascinant obra, a la llum del seu arxiu –dels manuscrits publicats i inèdits– i de la cronologia creativa dels seus textos, posant les bases d’una interpretació, si no totalment nova, sí força més profunda i completa. I també vol mostrar el veí, l’amic i el marit i pare de família, el Bolaño més íntim. Estem convençuts de l’enorme atractiu d’aquesta exposició no sols per al públic en general, sinó també per als amants de la literatura i de la literatura de l’escriptor llatinoamericà en concret. No voldria cloure aquestes ratlles sense agrair públicament i de manera molt especial a Carolina López la confiança dipositada en l’equip del CCCB, així com la seva constant bona disposició i franca col·laboració, sense les quals no hauria estat possible dur a terme aquesta exposició. mar ç al sintes Director del CCCB

valerie miles

tornada a l’origen 15 cronologia creativa 28

J uan insua

El llegat de l’apòstata 31

a . g . porta

RB/BCN 1977/1980 43

jav ier cercas

Bolaño a Girona: 59 una amistat

enri q ue v ila - matas

Blanes o els escriptors 81 d’abans

olv ido garc í a vald é s

El poeta Roberto Bolaño 109

barbara epler

Roberto Bolaño 119 als estats units

patricia espinosa

Política, estètica 125 i horror a l’obra de Roberto Bolaño

nota biogràfica 131 de roberto bolaño nota biogràfica 133 dels autors

bolaño archive 134 1977–2oo3

«Cada día menos jóvenes, la fortuna con unos, la pobreza con otros: escribo versos, sueño con una novela, […]».

r o b e r t o b o l a ñ o , 1978 (text inèdit, Arxiu 15-68/AHRB)

Valerie M iles

tornada a l’origen

«De tots els misteris de l’univers, no n’hi ha cap de més profund que el de la creació.» Aquesta primera frase, la primera de la conferència «El misterio de la creación artística», que Stefan Zweig va pronunciar el 1941 a Buenos Aires, convidat per Borges, sembla un bon lloc per començar. Al principi, una invitació de Borges, però There are more things: l’espectre de Rudolf Amand Philippi, de Boris Abramovich Ansky, una lleugera flaire de tabac que s’insinua des d’un dels quaderns de Roberto Bolaño, el vapor d’una locomotora panteixant que esbufega i enterboleix les frases del que potser és una primera pàgina de Calvino, i que imagina una petita estació de tren, posem a Blanes, just abans que es faci de nit. Carolina López ha organitzat i protegit els abundants materials que formen l’arxiu de Roberto Bolaño, respectant-ne l’ordre escrupolosament. Ella és d’una altra escola, la del geni pràctic que té una funció decisiva en la creació de les condicions de treball d’un escriptor. A Bolaño li va aportar estabilitat econòmica i anímica, un marc familiar, un fonament sòlid, i el va animar durant els dies de dejú al desert, quan els editors i els agents literaris li rebutjaven els manuscrits. L’arxiu d’un autor i la memòria viva de la seva família són sens dubte les fonts d’investigació més fiables, i en el cas de Roberto Bolaño, ell mateix ho va dir ben clarament en una de les últimes entrevistes que li van fer: «mis hijos, Alexandra y Lautaro, son mi única patria» i «Carolina lee primero mis libros, luego Jorge Herralde» (el seu editor d’Anagrama).

Els nombrosos quaderns, diaris, manuscrits, cartes, dibuixos i retalls de premsa que conté l’arxiu fan que organitzar-los sigui una tasca immensa. Caldran anys de recerca abans no es pugui fer una avaluació exhaustiva dels materials, sense parlar d’arribar a conclusions definitives. Així doncs, aquesta exposició ofereix una mirada provisional a una empresa inacabada, que els hereus de Roberto Bolaño han posat generosament a disposició del públic per commemorar el desè aniversari de la seva mort. El material que s’hi ofereix despertarà l’interès tant dels lectors com dels estudiosos i servirà per corregir moltes idees errònies que s’han anat sembrant al llarg dels anys des de la seva mort el 2003, rectificar una sèrie de malentesos reiterats, aprofundir en la seva reputació a la llum dels últims descobriments i oferir per primer cop en públic una selecció dels seus documents personals. Quan la Carolina em va convidar a compartir el procés de lectures, em va impressionar l’amplitud dels treballs de Bolaño durant els anys que va residir a Barcelona i Girona, no només perquè constitueixen la gènesi del seu univers narratiu, sinó també per la minuciositat i la determinació amb què esculpia la seva proposta expressiva; profundament innovadora, però en diàleg patent amb una tradició, amb l’aspiració de continuar-la modificant-la. En contra del que, per exemple, s’ha afirmat repetidament sobre l’oposició entre el Bolaño poeta i el Bolaño prosista, els seus quaderns demostren la seva intenció manifesta d’esdevenir novel·lista des del moment que arriba a Espanya i de treballar per construir una veu narrativa sense renunciar a la poesia. En un quadern datat el 1978 (15-68) hi afirma: «Quiero escribir una novela pero me cuesta tanto empezar.» I es torna a interpel·lar a si mateix: «Cada día menos jóvenes, la fortuna con unos, la pobreza con otros: escribo versos, sueño con una novela.» No hi ha cap dubte, doncs, que escriure narrativa no va ser conseqüència de les dificultats o la penúria econòmica, i que la poesia no era l’única via irreprensible d’arribar a la veritat. Una forma estimulava l’altra, i totes dues coexistien en una comunió feliç i profitosa. A partir d’un acurat procés d’anàlisi dels documents, dels seus primers manuscrits i quaderns, es va començar a discernir una cronologia creativa. La seqüència temporal que en resulta mostra un retrat diferent, o estableix una línia argumental que difereix de la seva història editorial. Aquesta cronologia creativa articula l’estructura de l’exposició, i fa palès per què les seves publicacions van augmentar de manera exponencial des del moment que Pere Gimferrer el va reconèixer amb l’edició de La literatura nazi en América a Seix Barral, el 1995, fins a la seva mort el 2003, i

Valerie Miles

per què després d’aquest moment hi ha una altra vida de manuscrits inèdits. Va escriure de manera disciplinada gairebé vint anys sense publicar gran cosa, i gràcies al seu mètode de reciclatge continu, el sotabosc va créixer i es va anar fent cada cop més ric i més dens. La cronologia creativa i els materials de l’exposició donen una idea ajustada de la quantitat que ja havia escrit abans de la seva vida com a autor publicat. «Soy inmensamente feliz» és una frase que apareix sovint als quaderns de Bolaño, i revela la que pot ser una de les seves paradoxes íntimes més grans i una altra de les tergiversacions que n’envolten la recepció. L’escriptor que havia viscut «a la intemperie y sin permiso de residencia tal como otros viven en un Castillo», tant a Mèxic com a Espanya, un «trapezista sense trapezi», que en explorar la violència i el mal es va endinsar en els racons més foscos de la ment humana, era una persona molt feliç mentre escrivia. En els seus diaris es percep que l’abisme és allà mateix, sobretot durant els anys de Barcelona i els primers de Girona, tot i que lluitava per no caure en la desesperació: «Comprométete, Roberto, con tu pobreza de espanto y con la pobreza de espanto que solidariamente te rodea. Estás en la parte más blanca de la ola… Comprométete, Roberto, a mirar.» («Diario de vida. Poemas cortos III», 1980). També s’hi fa evident que no va tastar mai l’heroïna i que la seva beguda preferida era el te.

Els materials de l’arxiu, sobretot els que corresponen al període que va passar a Barcelona i Girona, pertanyen a una època dels anys setanta i vuitanta anterior a l’ordinador, i s’hi conserven per tant proves dels estadis del seu procés creatiu. Els corresponents al període de Blanes consignen el canvi a una màquina d’escriure elèctrica i finalment a l’ordinador. Un dels documents més destacats de l’exposició és el manuscrit original, en tres quaderns, de la novel·la encara inèdita «El espíritu de la ciencia ficción», que va escriure el 1984 i va dedicar a Philip K. Dick. És una sort que aquests documents, escrits amb la lletra de Bolaño, encara perdurin. A més de deixar constància fefaent de la seva autoria, els quaderns són de gran interès perquè ofereixen algunes claus sobre l’escriptor i el seu context. Es fa difícil imaginar-se el visitant d’una exposició emocionat al davant d’un llapis de memòria de la mostra, fos quin fos el valor del material que contingués. Fins i tot un mecanoscrit és un objecte més o menys únic. Però el que està escrit amb la lletra de l’autor mateix –en

el cas de Bolaño, amb la seva cal·ligrafia extraordinàriament meticulosa– té una part orgànica, conserva encara la seva aura, o com a mínim estimula la imaginació de l’espectador. Aquí hi ha una reflexió implícita sobre la naturalesa canviant de les exposicions dedicades als documents d’un escriptor en l’era digital, a diferència del que passa quan en l’arc de la vida creativa d’un escriptor, com en el cas de Bolaño, es fan servir tantes eines diferents. En quina mesura el canvi del dispositiu que utilitza altera l’estil o el procés? Per sort per a nosaltres, els objectes existeixen i ofereixen una mostra del Roberto Bolaño flâneur per Barcelona, on els seus diferents temptejos de veu, punt de vista i estil presenten una visió complexa, de múltiples facetes, de la realitat del Districte V a finals dels anys setanta. Seguia estant sota l’«hechizo mexicano», però ple de l’energia de ser en un lloc nou, per precària que fos la vida en aquell lloc, o per itinerants que fossin la seva vida i les seves relacions. Els quaderns són encantadors i frescos durant un temps, però el 1978 es fan una mica més foscos i desesperats i apareix el Jorobadito. Aquest és el període d’Amberes, i també de «La Virgen de Barcelona», quan feia les primeres passes per a la redacció d’un text extens, el de la novel· la. Els relats i la poesia també mostren com s’anava refinant el seu mètode: escrivia una idea o percebia una imatge o captava en un instant una metàfora i després la reescrivia un altre cop d’una altra manera, potser en vers, ho incorporava a un altre poema o ho desmuntava, o convertia una columna en dues o un poema en una prosa, esculpint a consciència. Tenia el costum de guardar aquests materials, al costat dels retalls de premsa que podien servir d’incitació per a un relat o uns versos, per revisar-los més endavant. També escrivia a partir d’estímuls visuals, quadres, escultures o fotografies, o fins i tot la dansa de Martha Graham. Aquesta exposició ofereix, per exemple, el poema que va escriure a partir del quadre de Gustave Moreau Èdip i l’Esfinx, i un altre, del retaule medieval reproduït en una capsa de mistos. La pintura de Larry Rivers i la falsificació és un tema que està present a Los sinsabores del verdadero policía, i la il·lustració de portada de l’edició d’Anagrama de Los detectives salvajes, The Billy Boys de Jack Vettriano, és una postal de la col·lecció personal de Bolaño. En el quadern «Literatura para enamorados 1» hi trobem el primer esment del pintor italià Giuseppe Arcimboldo: «Colores de raíz capilar en el estómago del cielo y que se desprenden sobre nosotros. Cuadernos semiquemados en los escondites de los niños. Prosa patética de labios gruesos y sensuales como los del Arcimboldo.» I a «La Virgen de Barcelona»: «Me encomiendo al Arcimboldo, el más desdeñoso de todos, Señora,

Valerie Miles

me encomiendo al Arcimboldo, dije, contemplando las fisuritas de sus labios.» I en el quadern «Diario de vida. Poemas cortos II», a l’últim vers d’un poema, dedicat a Gustave Moreau, s’hi pot llegir: «Días febriles en Barcelona con la ropa arrugada y los labios partidos.» En el període de Girona ja tenia els deures fets, havia fonamentat el seu estil narratiu i estava preparat per abordar projectes més ambiciosos. Un altre cop a «La Virgen de Barcelona» (1980): «Una laguna en el almacén de las palabras. A veces no recuerdo qué palabra debe ir en tal lugar. Es odioso, pues escribo con una simplicidad sorprendente, logro enamorarme de esa simplicidad, guardo mis papeles, y una semana después recuerdo las palabras, las frases que le hubieran podido dar profundidad de campo a mi texto y ya es demasiado tarde para arreglar, retocar nada, y puedo incluso separar lo que mi abuelita llamaba cuerpo astral para contemplar a mi cuerpo que se marcha a una casa solitaria, puedo sentir las estofas que les hacen a mis ex amantes, la miseria cada minuto más densa alrededor de mis textos. En ese momento perdono mis tiempos verbales imperfectos. Los reconozco. Los sé inocentes.» Va escriure la novel·la Monsieur Pain, i les inèdites «Diorama» i «DF, La Paloma, Tobruk», durant els primers anys d’estada a Girona, i en la correspondència amb un agent comenta: «“Diorama” es casi casi lo mismo, el viejo arquetipo del outsider que en un momento dado debe enfrentarse a la policía y huir. Ahora bien: “Diorama” en realidad es un fragmento de una novela monstruosa (que por otra parte, razonablemente, he decidido vivirla y no atormentarme escribiéndola) cuyo título creo que es lo único bueno: “Literatura para enamorados”. De este mazacote han sobrevivido dos novelas en curso: “Diorama” y “El espíritu de la ciencia ficción”, ambas con el mismo personaje principal, un tipo que en un momento exaltado imagino como la respuesta o resultado genético de Horacio Oliveira o el Coronel Buendía o Valentín.» Girona emmarca una determinada majoria d’edat, quan Bolaño s’aïlla i troba el seu camí, i comença a aplicar més extensament algunes idees sobre la fragmentació, les estructures, les nocions del temps, del calidoscopi. El conjunt de les seves publicacions s’incrementava gràcies al circuit de premis comarcals, i van veure la llum La senda de los elefantes i la novel·la que va escriure amb A.G. Porta, Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce. L’univers de símbols s’expandia orgànicament, de manera gairebé lovecraftiana, sense una coherència tancada o perfecta, amb un caràcter poètic, gairebé còsmic i gairebé sempre ocult. Per això és tan rellevant llegir les seves primeres notes, els documents i els materials inèdits. Allà hi ha els relats

Consejos de un discĂpulo de Morrison a un fanĂĄtico de Joyce, Girona, febrer de 1980 (manuscrit, Arxiu 17-82/AHRB)

i fragments i novel·les que es van convertir en seccions d’altres relats i després en novel·les, i seccions de novel·les que es van repartir en d’altres amb noms nous o amb noms no gaire alterats, però refosos amb altres textos. Bolaño no abandonava el que havia descartat provisionalment, sinó que ho tornava a ficar tot a la cassola, aquest projecte en constant evolució d’un univers multidimensional que gira com un gran calidoscopi de símbols i metàfores i temes i significats amb passadissos secrets, forats de cuc que van i vénen en el temps i en l’espai, intencions ocultes i suggeriments vagues, col·locats un cop i un altre en diferents ordres o en diferents textos. Com a Moby Dick de Melville, les metàfores i els temes estan, al capdavall, deslligats, no ancorats en una única interpretació establerta per l’autor, sinó que més aviat esdevenen fils que teixeixen un tapís còsmic que demana la complicitat del lector per interpretar-lo. Els signes i els senyals són ocults, misteriosos, secrets, perquè pertanyen a cada individu, i cada lector aporta una experiència diferent de l’acte d’interpretació. Com explica Bolaño en les seves notes sobre Los sinsabores del verdadero policía, «el policía es el lector, que busca en vano ordenar esta novela endemoniada». Llegir els materials d’un arxiu és com emprendre un viatge al voltant de l’habitació de l’escriptor; és un cop d’ull privilegiat a l’interior del seu cervell, que proporciona una ajuda inestimable per comprendre la seva manera particular o peculiar de plantejar-se el seu ofici. Bolaño s’apuntava sovint notes dirigides a ell mateix mentre escrivia, de vegades enmig d’una narració, per guiar-se a través d’un passatge difícil, o per canviar l’angle o la lent des dels quals desenvolupa el relat (algunes de les seves pàgines sobre angles de càmera s’inclouen a l’exposició, per exemple), o per encoratjar-se, explicar-se les seves intencions enmig d’una trama, i crea així un tercer «jo» a la manera de Calvino. Tenim, doncs, el narrador, el text, i també una veu que li explica al narrador quines intencions té en el text, que al seu torn tracta del narrador. Tot és Bolaño, cosit i fragmentat i conversant, una llambregada excepcional al procés de treball d’un escriptor. De tant en tant el lector té la impressió com si Bolaño hagués deixat deliberadament algunes claus aquí o allà al llarg dels seus quaderns, per si de cas algun arqueòleg literari hi arribés a excavar i algun aprenent de detectiu seguís el rastre de l’expert que, com un visitant fantasmagòric del futur, mou amb malícia la peça del tauler més enllà del temps. Com que García Madero va trobar els quaderns de Cesárea Tinajero a Los detectives salvajes, o com que Hans Reiter va trobar i va revisar els documents secrets d’Ansky a 2666, o com que a la maleta de l’Amalfitano hi va

Valerie Miles

aparèixer un llibre de geometria misteriós que al final va acabar penjat d’una corda d’estendre com un ready-made de Duchamp, no és cap sorpresa, doncs, que de sobte una frase destaqui a la pàgina i ens llanci un dard entre les celles o que generi un moment d’admiració o sorpresa o grans riallades. En el quadern que conté «DF, La Paloma, Tobruk» (1983), per exemple: «Abre un cajón del estante de los libros. Está lleno de papeles manuscritos. Coge uno al azar: “¡a veces soy inmensamente feliz!”. La letra es pequeña. Bebe un sorbo de cerveza y sigue leyendo otros apuntes (no viene al caso decirlo en este momento, pero ella no siente estar violando nada al leer esas especies de notas, diario de vida o lo que fuera sea). Lo importante, lo verdaderamente importante quiero decir es que la cerveza se entibia, aparece la luna en lo alto del callejón tan solo por unos instantes…» En el cas d’un escriptor tan profundament original, renegat, erudit com Roberto Bolaño, que va dedicar els primers anys de Barcelona i Girona a concebre el seu intricat trencaclosques de ficció i narració mentre defugia el soroll del món, o la pompa i solemnitat de la posada en escena literària, els seus escrits primerencs no es poden reduir a simples i insegurs exercicis d’estil o a fractals o jocs de miralls. Aquí és on va arrelar el seu estil característic, que es va perfeccionar fins a arribar a Nocturno de Chile: «…se fue con la condesa o duquesa o princesa italiana atravesando otra vez los salones intercomunicados como la rosa mística que abre sus pétalos hacia una rosa mística que abre sus pétalos hacia otra rosa mística y así hasta el final de los tiempos, hablando en italiano de Dante y de las mujeres de Dante, pero para el caso, quiero decir, para la sustancia de la conversación lo mismo hubiera dado que hablaran de D’Annunzio y de sus putas.» I a Los sinsabores del verdadero policía: Amalfitano mira sota el matalàs florit d’una boja que ha mort de sida i troba una camisa hawaiana «con un fondo verde y palmeras cimbreantes y olas azules coronadas de espuma albísima y coches descapotables rojos y hoteles blancos y amarillo pastel y turistas vestidos con camisas hawaianas idénticas a la Gran Camisa Hawaiana, con palmeras cimbreantes y olas azules y descapotables rojos como en un juego de espejos repetido hasta el infinito». El material d’aquesta exposició obre una mena de forat de cuc lovecraftià cap al punt del Big Bang del seu univers simbòlic. En aquests materials de gestació s’hi configura una cosmografia creativa i se’ns ofereix un viatge cap a l’origen de les seves obsessions, seguint el fil de símbols i temes recurrents que transcendeixen el que és simplement obvi, o el que esmenten sovint la crítica i els estudiosos. Ara tenim

un joc de claus que dóna accés als indicis més secrets, potser fins i tot a aquells que ni tan sols l’escriptor mateix no tenia clars. El centre ocult de les seves novel·les, les coses que es guardava per seguir creant un univers obscur que implica el lector en la seva definició i interpretació. A més de les eternes referències a les influències en l’obra de Bolaño, des dels repetits mestres de la literatura llatinoamericana fins als escriptors i poetes canònics, tant antics com moderns i maudits, l’arxiu descobreix la importància d’altres que són referències menys conegudes o potser menys evidents. En la novel·la inèdita que va escriure el 1984, «El espíritu de la ciencia ficción», el seu alter ego, Remo, li diu al seu company que hauria de llegir menys ciència-ficció i més els russos (Nabokov, l’amor del qual pels trencaclosques i les novel·les d’investigació podem apreciar a The Real Life of Sebastian Knight, el gran estilista que encanta i enlluerna quan escriu sobre l’amor transgressor –pedofília a Lolita i incest a Ada o l’ardor–, va escriure a la introducció de The Eye que «la textura del conte imita la de la ficció detectivesca» i que el tema «és una investigació que porta el protagonista a través d’un infern de miralls i que acaba en la fusió d’imatges bessones»). Bolaño llegia ciència-ficció sense parar: Philip K. Dick, James Tiptree, Franz Leiber, Ursula K. Le Guin, i va seguir la veta de la novel·la gòtica nord-americana (Poe, Ambrose Bierce, Lovecraft), cosa que des emboca, és clar, en Baudelaire, traductor i impulsor de Poe a França, fins a l’estètica de la lletjor que practicava Bolaño i que porta, és clar, als seus admirats Rimbaud i Lautréamont (des de Sade, Bataille, Genet) i Michel Bulteau i el seu Manifeste électrique aux paupières de jupes, per esmentar tan sols una de les molt diverses vetes de la tradició que va triar. Però Bolaño també parla de l’antologia de Pierre Seghers Les poètes maudits d’aujourd’hui, el seu «Burroughs diario» i «nuestro padre Twain». Descobrim que el seu primer alter ego, Remo Morán (potser una referència al Molloy de Beckett?) adquireix més importància cap al final de la seva cronologia creativa. Bolaño recorre a trucs i temes com dobles i bessons, ombres, angles d’emplaçament i punts de vista (l’últim capítol de Tom Sawyer i el primer de Huckleberry Finn), li interessa la malaltia, la bogeria i la revolució (cita Death of the Family de David Cooper), la novel·la com a trencaclosques («San Perec» i els escriptors d’ OuLiPo, els Exercicis d’estil de Queneau), i Alfred Bester, el sentit de l’humor del qual és un precedent del de Bolaño, i que en el relat «The Men who Murdered Mohammed» inclou la referència original a la Universitat Desconeguda: «Un geni és algú que viatja cap a la veritat per un camí inesperat. Desgraciadament, els camins inesperats porten

Valerie Miles

al desastre en la vida quotidiana... Ningú sap on és la Universitat Desconeguda ni què hi ensenyen. El professorat el formen uns dos-cents excèntrics i els estudiants són dos mil inadaptats, d’aquells que són anònims fins que guanyen premis Nobel o es converteixen en el primer home que arriba a Mart.» Apareix el recòndit filòsof francès Jean-Marie Guyau (a la làpida del qual hi diu: «Ce qui a vraiment vécu une fois revivra») i «Enoch Soames» de Max Beerbohm, i tradueix Kerouac i Biga, entre altres poetes.

És evident que Bolaño tenia una curiositat insaciable per totes les altres formes d’expressió artística i els arxius també reflecteixen la seva educació dels sentits: música, art, escultura, dansa, cinema, fotografia. Passava hores dedicat als jocs d’estratègia, a llegir història militar i matemàtiques, de manera que l’amplària i l’abast del món a la seva habitació, al seu cap, són molt extensos però en una combinatòria tan sols seva. Esmenta un quadre del pintor holandès Jan van Noordt, Nen amb falcó, que li ha cridat l’atenció perquè és «pervers»; l’ostensible innocència del nen contrasta amb la inquietant naturalesa depredadora del falcó, una mena de «blancor de la balena»: el que hauria de ser innocent és doblement pervers perquè és el seu contrari, sobretot si l’observador és un dòcil conill al camp holandès. Podem imaginar que aquest quadre i els campanars de Martinville de Proust són peces del trencaclosques simbòlic de Nocturno de Chile. Els seus quaderns manuscrits il·lustren un perfeccionisme i una atenció obsessiva pel detall que desmenteixen les hipòtesis que la seva prosa magnètica és el resultat de tècniques d’estil lliure o d’escriptura automàtica. La llegibilitat absoluta del seu estil narratiu pot semblar una feliç improvisació, però els seus quaderns demostren el contrari: perseguia el mot juste de manera meticulosa i construïa les seves estructures amb gran cura. Com se sol dir, la improvisació és fruit de la dedicació a la feina abillada com a divertiment. Fins i tot la correspondència està escrita a mà i revisada per preparar una carta que enviarà en qualsevol format (a mà, a màquina o en una postal). De vegades la lectura dels seus quaderns ens fa fer un bon tip de riure per la seva irreverència característica o els acudits que s’explicava a si mateix per conservar

la confiança i el bon humor a pesar de les dificultats i els rebutjos, amb notes que li recordaven què estava fent i per què. No va semblar perdre mai el sentit de l’humor o la visió del seu compromís complet amb la literatura i la seva capacitat de commoure’ns, d’impressionar-nos, d’assegurar-nos de tant en tant que hi ha una mena de justícia poètica còsmica. Aquesta exposició representa una primera immersió exploratòria en el món íntim de l’escriptor i ens permet observar –des de l’altra banda d’un llarg túnel de supervivència, com un visitant del futur– com invocava les muses o els dimonis i saltava a l’abisme, l’outsider per excel·lència que va acceptar el repte de buscar la veritat, dedicat de manera inflexible al seu paper de testimoni del seu temps a la terra, de veu de la seva generació, sense tenir en compte les conseqüències. I d’alguna manera fa que el lector senti com si tingués la peça del trencaclosques que faltava. L’excitació de la coincidència quan llegim Bolaño es converteix en el contorn d’un disseny geomètric que ens posa la pell de gallina, com si poguéssim sentir el suau frec de la poesia de l’atzar venint de ben lluny, com si ell encara s’estigués intentant comunicar específicament amb tu, lector, des del més enllà. Però... qui pot assegurar que no ho fa? En una conversa sobre Philip K. Dick que va mantenir per internet amb Rodrigo Fresán el juny del 2002, Bolaño va escriure: «Una de las características de un clásico es ir mucho más allá de la buena escritura, que no es otra cosa que una cierta corrección gramatical. Colocar las palabras adecuadas en el lugar adecuado es la más genuina definición del estilo, dice Jonathan Swift. Pero evidentemente la gran literatura no es una cuestión de estilo ni de gramática, como también sabía Swift. Es una cuest ión de iluminación, tal como entiende Rimbaud esta palabra. Es una cuestión de videncia. Es decir, por un lado es una lectura lúcida y exhaustiva del árbol canónico y por otro lado es una bomba de relojería. Un testimonio (o una obra, como queramos llamarle) que explota en las manos de los lectores y que se proyecta hacia el futuro.»

Philip K. Dick

Georges Perec

Mario Santiago

Nicanor Parra

Enrique Lihn

Antonio Di Benedetto

Efraín Huerta

Jorge Luis Borges

Mark Twain

Marcel Schwob

César Vallejo

Edgar Allan Poe

Charles Baudelaire

Arthur Rimbaud

Lautréamont

cronologia creativa 1979—2003 * Títols / Anys

1979

1980

1981

1982

1983

1984

BARCELONA Diario de bar Lento palacio de invierno Tres minutos antes de la aparición del gato Las alamedas luminosas Las rodillas de un autor de S.F. atrás La Universidad Desconocida El náufrago Ellos supieron perder Amberes La Virgen de Barcelona GiRONA El contorno del ojo Prosa del otoño en Gerona Monsieur Pain Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce La Universidad Desconocida El espectro de Rudolf Amand Philippi Adiós, Shane DF, La Paloma, Tobruk Diorama El espíritu de la ciencia ficción BLANES El maquinista La pista de hielo El Tercer Reich Los sinsabores del verdadero policía La Universidad Desconocida Los perros románticos Tres El último salvaje La literatura nazi en América Estrella distante Llamadas telefónicas Los detectives salvajes Amuleto Putas asesinas Nocturno de Chile Entre paréntesis El secreto del mal 2666 Una novelita lumpen El gaucho insufrible * Aquesta cronologia no inclou els textos encara inèdits recuperats de l’ordinador de Roberto Bolaño, entre els quals hi ha, a més d’una sèrie de poemes, relats com ara Sepulcros de vaqueros, Comedia del horror de Francia, Dos señores de Chile, Corrida, Vuelve el Man a Venezuela, Todo lo que la gente cuenta de Ulises Lima, Última entrevista en Boca-cero, Noticias de Chile, etc.

1985

Obra publicada

1986

1987

1988

1989

1990

1991

Obra inĂ¨dita

1992

1993

1994

1995

1996

1997

1998

1999

2000 2001

2002 2003

«¿Cómo se llama esto?, pregunté. Océano. Una larga y lenta Universidad».

r o b e r t o b o l a ñ o , La Universidad Desconocida, Anagrama, Barcelona 2007, p. 43

juan insua

El llegat de l’apòstata

«He aprendido que aunque el desamor sea torrencial uno debe amar. Amar de frente y de perfil. Como un platillo volador.» ro b e r t o b ol a ñ o , «Acerca de mi (sagrada) familia», 1979 (text inèdit, Arxiu 33-218/AHRB)

Espais en crisi Crear exposicions literàries en la segona dècada del segle xxi fa que ens enfrontem, entre altres dilemes, a la crisi de representació que viu el gènere exposició i als canvis que estan experimentant els espais per a les pràctiques creatives actuals. Hi ha tres espais del coneixement propis de la modernitat sotmesos a una transformació intensa: l’aula, la biblioteca i el laboratori. L’impacte de les tecnologies digitals és un factor decisiu en aquest procés, però, òbviament, no es tracta d’un canvi exclusivament tecnològic. L’aula s’interpel·la a si mateixa, es critica, s’expandeix, perquè hi ha un cert consens que el sistema educatiu, pensat per a una altra societat, amb unes altres necessitats, ha quedat obsolet. D’altra banda, la biblioteca ha deixat de ser el panteó del saber prescriptiu i de l’acumulació de llibres físics, i es replanteja la seva funció i el seu destí. I el laboratori o les nocions de laboratori que es formulen actualment poden resultar desconcertants. En cadascun d’aquests espais es produeixen sismes1 de diversos graus i intensitats que afecten directament o indirectament les formes de representació i, en conseqüència, els instruments més subtils que tenim a l’abast per entendre el món, reinventar-lo o destruir-lo.

1. La investigació i reflexió sobre aquests sismes conformen una bibliografia creixent que inclou autors com Jacques Rancière, Nicolas Bourriaud, Bernard Stiegler, Beryl Graham i Sarah Cook. Sobre aquest tema es poden consultar també les sessions I+C+i del CCCB a http://www.cccb.org/icionline.

En aquest context, què significa exposar? El gènere exposició pot assimilar el ritme dels canvis? Com s’adapta a les noves formes de recepció i a l’emergència d’un públic cada cop més emancipat, tot i els planys d’aquells que pensen que passa tot el contrari? Quins experiments hauria d’assumir? Fins a quin punt l’espai virtual envaeix o fecunda l’espai físic? Aquesta digressió inicial constitueix el substrat des del qual s’ha intentat formalitzar l’Arxiu Bolaño. És un espai que es pot entendre com un híbrid d’aula, biblioteca i laboratori, concebuts com a metàfores d’aproximació, abstraccions que adquireixen sentit només si aconseguim convertir-les en un lloc (o en un no-lloc) per a l’emoció i l’astorament, amb les seves lleis pròpies de suspensió de la incredulitat i una atmosfera impregnada per l’univers creatiu que s’intenta comunicar.

Immersió a l’Arxiu La riquesa de l’Arxiu dels Hereus de Roberto Bolaño –que ha estat possible consultar gràcies a la generositat de Carolina López– converteix el material documental en la font inapreciable a partir de la qual s’ha pogut crear el discurs expositiu i incorporar els llenguatges (espacial, audiovisual, lumínic, etc.) que completen aquesta experiència estètica. La immersió progressiva en el cúmul de llibretes, manuscrits, mecanoscrits, cartes, fotografies, dibuixos, postals, jocs, llibres i determinats objectes que Bolaño va anar conservant al llarg de la seva vida, suggereix l’autoconsciència de l’escriptor sobre la importància de la seva obra, fins i tot quan aquesta obra tenia un destí improbable, i és també la crida a un gran joc d’investigació detectivesca, un cas obert en el qual exegetes i coneixedors poden contrastar les seves teories, mentre s’obren vies per a nous enfocaments: cartografies alternatives d’un territori encara desconegut. Tot i així, cal advertir que no es tracta d’una exposició concebuda només per a experts: hem intentat treballar en una zona tèbia, i hem pensat també en un públic actiu i participatiu que no necessàriament ha llegit tots els llibres de Roberto Bolaño publicats. La defensa de lectures unívoques o la temptació d’interpretacions exemplars resulten inapropiades per a un autor sobre el qual encara pesen mites equívocs. Aquesta és la precaució des de la qual s’ha realitzat aquesta primera exploració de

Juan Insua

l’Arxiu Bolaño, que evita, entre altres coses, que l’erudició esdevingui una forma refinada de la crueltat, tal com advertia Jorge Luis Borges.

La Universitat Desconeguda La «larga y lenta Universidad» que Roberto Bolaño imagina en un llibre que va escriure al llarg de tota la seva vida, i que reuneix bona part de la seva obra poètica, suggereix un aprenentatge existencial, emocional i intel·lectual que no s’acaba mai. Reintrodueix la sospita que amb el saber acumulat per la tradició, el llegat d’un coneixement que ens interpel·la i ens compromet, no n’hi ha prou per assumir la vida en tot el seu esplendor i misteri. L’ofici de viure –l’ofici d’escriure– és concebut com un aprenentatge interminable als pavellons de la Universitat Desconeguda: és necessari recórrer-los tots i que l’escriptura en deixi constància, fins i tot en aquells moments en què només una pregària pot aturar l’angoixa. Escriure, escriure, escriure, fins que la penúria reveli la seva musa o la felicitat ens sorprengui en caiguda lliure. Escriure com a imperatiu categòric d’una recerca incessant, en una aula sense murs on cada experiència és susceptible d’esdevenir literatura. Una literatura que se submergeix en les causes perdudes, que dissecciona els somnis d’una generació novament perduda, que no té por d’obrir els ulls en ple malson i que construeix la seva pròpia èpica sòrdida 2 i sublim, com correspon a la nostra incapacitat proverbial d’habitar el Paradís. I tot això sense oblidar l’humor, l’escola de l’humor i els hereus de Menip. 3

2. A «Nuestro guía en el desfiladero», un text inclòs a Entre paréntesis (Anagrama, Barcelona 2004), Bolaño reflexiona sobre l’obra de Mark Twain, un autor que sabia que «toda épica es sórdida, y que lo único que puede paliar algo la inmensa tristeza de toda épica es el humor». Vegeu també l’anàlisi d’Álex Candia «Espadas rotas: la “épica sórdida” en Los detectives salvajes», inclòs en el llibre d’assaigs crítics Roberto Bolaño. La experiencia del abismo, Ediciones Lastarria, Santiago de Chile 2011.

3. Es tracta d’una referència a aquells escriptors que han seguit la tradició de Menip de Gadara (IV-III aC), filòsof de l’escola cínica, considerat el creador d’una classe de sàtira que Julia Kristeva va teoritzar i que Magda Sepúlveda recupera en la seva anàlisi de 2666.

«Literatura para enamorados 1 (en realidad este cuaderno solo me ha servido para soltar la mano, debo, voy a escribir, por lo menos otros dos cuadernos, de 200 páginas cada uno, a ver si allí si desde allí sale algo que valga la pena, que no esté escrito ya, y que inspire amor, piedad, deseos de ser piel roja)».

r o b e r t o b o l a ñ o , «La Virgen de Barcelona», 1980 (Arxiu 25-133/AHRB)

A .g . P orta

RB/BCN 1977/1980

Antoni García Porta sobre Roberto Bolaño, granja Parisienne, carrer Tallers 35, Barcelona, setembre del 2012. Espero que no m’acusin de presumptuós si els dic que jo era allà, encara que el mèrit no fos meu perquè a mi m’hi van portar, com si en el fons la vida no fos res més que un cúmul de casualitats, i acabat d’arribar de París m’hagués conduït (la vida) directament a través de Xavier Sabater, editor de La Cloaca, al pis aquest d’aquí al costat, al número 45, on Bolaño rebia com si fos la Duquessa de Guermantes o la Madame Verdurin d’aquells famosos i ficticis salons parisencs; doncs el mateix però humilment, en un espai d’uns escassos 15 metres quadrats i sense que hi hagués ningú més que Bolaño mateix per servir-te un te o un cafè soluble que escalfava en un fogonet i amb el qual n’hi havia prou per allargar un matí sencer o una tarda, i no sé si això era perquè érem pobres o simplement perquè no teníem diners, que no sembla que sigui el mateix, no sé quina paraula fer servir, i dic que hi vaig arribar perquè altres m’hi van portar, però hi vaig arribar per quedar-m’hi, vull dir per tornar-hi tot sol, un dia i un altre, per xerrar i escometre grans empreses literàries i cinematogràfiques que ens havien de donar fama i diners, però sobretot reconeixement, perquè estàvem afamats i teníem pressa, i ell deia que els anys vuitanta serien nostres, que només calia perseverar i escriure i escriure i llegir i llegir i que no hi havia res més, que no hi havia cap més secret, i ja aquell dia que hi vaig tornar per quedar-me tot sol amb ell i que devia ser un dia qualsevol de febrer del 1978, va passar que vam coincidir a al·ludir a Pound i a Joyce i a tota la trepa que

Estudi del carrer Tallers, Barcelona, c. 1979

els envoltava i vaig veure que aquell paio només vivia i pensava en la literatura i per la literatura, que aquesta era la seva dedicació exclusiva, i vaig veure que no només sabia coses que jo no sabia, sinó que a sobre sabia tot el que jo sabia i més, gairebé com aquell qui diu el que jo havia de saber a partir d’aquell moment, i no és que no hi hagués amor, amistat o vida, sinó que l’amor, l’amistat i la vida giraven al voltant de la literatura, allà parlant de projectes d’escriptura, i ell, amb els seus sempiterns Ducados a la mà, explicant d’on venia, del D.F. (probablement la primera vegada que jo sentia aquelles sigles), amb la revista Plural, de la qual era corresponsal, sota el braç i parlant-me de tots aquells poetes llatinoamericans dels quals jo no en sabia res i que a partir d’aquell moment d’alguna manera van passar a formar part de mi mateix, i allà ja hi havia Montané, Pimentel, Guillén (Orlando), Verástegui i Mario Santiago, que més endavant, el 1979, havia de reunir en una antologia que va titular

Carrer Tallers, nĂşm. 45, Barcelona, 2012

Barcelona, abril de 1980 (manuscrit, Arxiu 19-105/AHRB)

Barcelona, c. 1978 (manuscrit, Arxiu 23-16/AHRB)

ÂŤLiteratura para enamorados 2Âť, Barcelona, juny de 1979 (manuscrit, Arxiu 24-121/AHRB)