DOGMAN ARGUMENT Inspirada en un fet real
ocorregut a l’extrarradi de Roma el 18 de febrer de 1988, Matteo Garrone ha filmat la història de Marcello, un home que regenta una perruqueria canina, i Simoncino, un criminal de baixa estopa que té atemorit el barri on viuen i el mateix Marcello. La submissió i les humiliacions que ha d’aguantar Marcello derivaran en una terrible venjança. FITXA TÈCNICA NACIONALITAT ANY DURADA DIRECCIÓ GUIÓ
FOTOGRAFIA MÚSICA SO MUNTATGE PRODUCCIÓ
Itàlia 2018 102 minuts Matteo Garrone Matteo Garrone, Uno Chiti, Massimo Gaudioso Nicolaj Bruel Michele Braga Mirko Perri, Maricetta Lombardo Marco Spoletini Mateo Garrone, Jean Labadie, Jeremy Thomas, Paolo deBrocco
DIRECCIÓ MATTEO GARRONE FILMOGRAFIA 1997 - Terra di Mezzo 1998 - Ospiti
FITXA ARTÍSTICA 2000 - Estate Romana Marcello Fonte Edoardo Pesce Nunzia Schiano Adamo Dionisi Francesco Acquaroli Alida Baldari Gianluca Gobbi
Marcello Simoncino mare de Simoncino Franco Francesco Alida propietari del restaurant
2002 - L'Imbalsamatore 2004 - Primo Amor 2008 - Gomorra 2012 - Reality 2015 - Tale of tales
DIUMENGE 5 DE MAIG DE 2019 18:30 H AUDITORI PLANA DE L'OM
2018 - Dogman
BIOGRAFIA Matteo Garrone neix a Roma el 1968, fill del crític teatral romà Nico Garrone i de la fotògrafa Donatella Rimoldi. Es gradua al Liceu Artístic el 1986, després de treballar com a ajudant de càmera, decideix dedicarse completament a la pintura. “La meva sensibilitat estètica es deu molt a pintors com Caravaggio, Rembrandt i Goya. El meu cinema no s’inspira en ells conscientment, però la seva presència és evident en els colors que intento destacar, i en la manera que tinc de filmar els rostres dels personatges. Aquestes són les coses que més m’importen en una pellícula. En realitat, encara em sento com un pintor”. La seva propera pel·lícula és una nova versió de Pinotxo: “molta gent només coneix el conte gràcies a Disney i, per tant, ignora com n’és d’obscur i de brutal el relat original de Carlo Collodi. Jo em vaig obsessionar amb Pinotxo als sis anys; hi ha alguna cosa FILMOGRAFIA d’ell en totes les meves pel·lícules”. “Filmar Pinocchio i dirigir Roberto Benigni són dos somnis fets realitat en un sol film”.
COMENTARIS
' LA REVENJA DE DAVID CONTRA GOLIAT Matteo Garrone, el cineasta italià que millor ha sabut recollir l’herència de realisme impregnat de poesia de Pier Paolo Pasolini, es continua recolzant en els successos, l’essència pura de la realitat humana més mesquina, per construir les seves històries. L’última i sublim Dogman es basa en un assassinat, especialment macabre i sàdic (molt més del que apareix en pantalla), ocorregut a finals dels anys 80 a l’extrarradi romà. Un perruquer caní, Pietro, que té el negoci als afores de Roma, al barri de Magliana, s’enfronta a un dels seus amics, Giancarlo. Antic boxador, molt violent, criminal reincident i cocaïnòman, tant un dia és amable amb Pietro, com l'endemà és capaç d’embolicar-lo de tal manera que el pot fer acabar a la presó. En una espiral fins a l’infern, Pietro decideix posar fi a aquesta peculiar relació de submissió. Marcello Fonte, el gairebé desconegut actor protagonista, va aconseguir el paper per un cúmul de coincidències. Antic vigilant de seguretat d’un centre sociocultural, i amant del teatre, tenia per costum veure els assajos del taller de teatre del local, destinat a expresidiaris. Un dia va Versió original en anglès amb subtítols haver de substituir un dels membres en castellà. i, per pura casualitat, Garrone va decidir fer un càsting en aquell lloc. Quan l’has vist en el paper de Pietro és inimaginable concebre aquest rol per a cap altre actor. Una encarnació Sony Crawford perfecta d’una vidaDuane d’humiliacions, Jackson Jacy un clown trist allisat perFarrow les circumsSam the Liona rebre tàncies, un David acostumat Ruth Popper cops contínuament.Lois Com era d’espeFarrow Lester Marlow ben rar, Marcello Fonte s’emportà, merescudament, la Palma a la Millor Interpretació Masculina de Cannes 2018. Si per una banda Matteo Garrone s’inscriu en el cinema realista, no DISSABTE 15 s’oblida d’afegir a les seves històries 21: 00 H un toc de faula. Tant El cuento ÚLTIMA SESSIÓ A LA de los cuentos (2015), com els espais SALA CIUTAT de Reality (2012) són llocs aïllats del temps, com metàfores d’un país de les meravelles que ha perdut l’esplendor, i que es converteixen en protagonistes de la història. El barri que habita Pietro és màgic, decadent i, al mateix temps, inquietant.
El cineasta prossegueix amb el seu tema favorit: la dependència en les relacions humanes i la consegüent explotació de l’altre, la submissió i les influències negatives que comporta. Pròxima a Primo amore (Primer amor, 2003), Dogman està especialment emparentada amb una de les ARGUMENT seves millors pel·lícules, L’imbalsamatore (El taxidermista, 2002), la pertorbadora història, també basada en un altre succés, de la complicada relació entre un vell taxidermista baixet i un jove atractiu. Dogman, novena pel·lícula del director, recull una de les interpretacions masculines més perfectes de l’any, unes bellíssimes imatges –la mirada dels animals tancats a les gàbies de la perruqueria canina assistint a l’explosió de la bestialitat humana-, un viacrucis sense final i una possibilitat de redempció que no canviarà en res el destí del protagonista, ni encara menys el del seu barri, en un espectacular final. Fins i tot mort, en moltes ocasions, Goliat segueix vencent. Carlos Loureda a Fotogramas [23/10/2018] EL COMENTARI DEL DIRECTOR “Com sol passar a les meves pel·lícules, tot va començar amb una imatge: uns gossos tancats en gàbies que eren testimonis de l’explosió de la bestialitat humana. Aquesta imatge és de fa deu anys, quan vaig pensar per primera vegada a fer la pel·lícula. Realment, però, en aquell moment era exactament “aquesta” pel·lícula? És difícil de dir, perquè Dogman ha anat evolucionant amb mi, convertintse contínuament en una cosa nova i diferent. Algunes de les idees inicials s’hi han mantingut, però no crec que hagin conservat el sentit més profund de la història que jo volia explicar
aleshores. Dogman no és només una història de venjança, encara que aquesta hi tingui un paper important. Tampoc no és una variació de l’etern tema de la lluita entre el dèbil i el fort. Però sí que és una pel·lícula que, fins i tot amb la història extrema COMENTARI que explica, ens fa enfrontar a quelcom que té a veure amb qualsevol de nosaltres: les conseqüències de les eleccions que prenem cada dia per sobreviure, de les afirmacions que fem en un moment donat i que ens condueixen a no poder-nos-hi negar mai més i de la diferència existent entre qui som i qui creiem que som. És per aquesta reflexió que considero que Dogman és una pel·lícula universal, ètica però no moralista. Vull, però, deixar clar que hi ha una gran distància entre la història que explico i els titulars que la van inspirar. Tot, absolutament tot, des de les localitzacions, els personatges i la seva psicologia s’han transfigurat a la pel·lícula. També vull subratllar la importància d’haver trobat Marcello Fonte pel paper principal. El seu rostre i la seva dolçor, que sembla que provingui d’una Itàlia que tendeix a desaparèixer, han contribuït de manera decisiva a deixar-me clar com tractar un tema tan turbulent, que durant anys m’ha atret i repel·lit, però també com tractar el personatge que volia mostrar: un home que en un intent de redimir-se després d’una vida d’humiliació se sent decebut per haver-se alliberat a si mateix, als seus veïns i fins i tot al món, malgrat que aquest romangui exactament igual o fins i tot indiferent. Matteo Garrone