AMICS I AMIGUES DEL FONDO . Santa Coloma de Gram. -Març 2019 - núm. 17
Jose A. QUINTILLÀ
Laponia, un país de cuento Salimos de Barcelona con 16º positivos, al bajar del avión en la Laponia Finlandesa estábamos a 15º bajo cero. A solo seis horas de distancia encontramos un paisaje diferente a lo acostumbrado. Es un país de postal, árboles vencidos por la blanca y espesa nieve, soportando el peso con elegancia, el sol color naranja a través de una neblina que lo envuelve y lo hace más poético. Todo esto solo se puede disfrutar unas tres horas al día, de once de la mañana a las dos del mediodía. A las tres ya es de noche cerrada. En las horas con luz los árboles cogen un color rosado y a la vez reflejan un brillo cristalino, propio de la nieve, todo un espectáculo de la naturaleza. No importa el frio, yo estaba encantada, vale la pena la experiencia, la cámara no dejaba de disparar ante los preciosos paisajes. La mayoría de los jóvenes que se han quedado en Laponia trabajan en las granjas de renos, que son propiedad de sus familias, otros se dedican al turismo, en las actividades del esquí, de trineos tirados por renos o por perros huskies, las motos de nieve, en el comercio y la hostelería. Levi es una zona de un turismo muy familiar. Una de las atracciones es ir a visitar los hoteles de hielo, todo está hecho con hielo, mesas, vasos, sillas, paredes... Esta temporada estaba dedicado a Juego de Tronos, todo muy bien ambientado. La gente es muy amable y servicial, tienen unas caritas redondas y mofletudas, son rubios y siempre con una sonrisa en los labios. En invierno los renos están controlados en llanuras muy grandes, son como granjas enormes, así se aseguran que tienen comida, mientras que en verano viven en libertad y pueden moverse por donde quieran./ Joana IMBERNÓN
1
Passatge Victòria, avui de Julia Romeva l passatge Victòria el 2017 va canviar de nom pel de Julia Romera Yáñez, jove militant i activista de la CNT, que va néixer a Mazarrón (Múrcia), l’any1916, i que va pertanyer a la UJA (Unió de Joventuts Antifeixistes), aquí a Santa Coloma. Va morir a causa de les tortures i la tuberculosi el 1941 a la Presó de Dones de les Corts. A Santa Coloma, on l’UJA comptà amb un grup molt actiu, l’Ateneu prengué el seu nom i l’Ajuntament, per recordar-la li dedicà el passatge, alhora que “eliminava del nomenclàtor l’últim nom franquista que hi quedava”. El passatLa snyora Juana Artecero Juárez i el seu fill Joan Francesc geofa un recorregut molt curt i empinat, unint els carrers Mas Marí i Sant Pasqual. En veure’l no podem oblidar com era els anys 60: sense asfaltar, sense aigua corrent, sense enllumenat públic. En una barraca hi vivia la senyora María amb una pila gran de gats, fins que l’Ajuntament els va fer fora. En una altra caseta hi vivia una família gitana, que ens deixà el carro i el cvall per la manifestació en defensa del parc de Can Zam, i en dues de les poques cases hi vivien les famílies Barreras i Montilla, els nombrosos fills de les quals van formar part de la joventut de la parròquia. Una de les noies, la Consol, diu que enyora els anys viscuts al passatge per l’harmonia del veïnatge i per la tranquilitat amb què jugaven al carrer, i afegeix que als veïns els sap greu el canvi de nom, perquè és com si els robessin el seu món de petits. En Joan Francesc explica que las seva mare afirma que el nom mai no va referir-se a la victòra franquista. Recorda que hi va venir de petita, que tot el turó ren vinyes i que el propietari, el enyor Pepito, ho va parcel.lar i els solarts els ocuparen les cases dels primer veïs, que els adquiriren per un preu mòdic. Afegeig que hi havia molt bon ambient, tothom es coneixia i la vida era molt agradable. Quan l’amo dels terrenys els va proposar posar al passatge el nom de la seva esposa, que es deia Victòria, tots ho van trobar bé. Per això els va disgustar que l’Ajuntament no recapacités le decisió del canvi de nom. ¿Un exemple com de vegades la precipitació per dur a terme un ojeciu tan loable com el de la memòria històrica, de fet pot ocultar la memòria real. / Jaume-P. SAYRACH, text i fotos
JPS
Votar no és cap delicte ortem ja dies veient els membres del govern català sorgit de les eleccions decretades pel govern espanyol, asseguts al banc dels acusats al Tribunal Suprem de Madrid. Com si fossin delinqüents! I això succeeix quan ja fa un any i mig que són en presó preventiva, sense que se’ls hagi declarat judicialment culpables. No és d’estranyar que Catalunya s’ompli de llaços grocs i que les manifestacions reclamant-ne l’alliberament es repeteixin arreu, o que al voltant de mig milió de ciutadans omplissin la Gran Via de Barcelona, el dissabte 16 d’aquest mes. El clam era unànime: Llibertat pels presos polítics! Votar no és un delicte! i Referèndum d’autodeterminació!
Igualtat dones i homes! ilions de dones de tot el món reclamen la superació de les desigualtats existents enara avui, entre homes i dones, i l’assoliment de la plena llibertat, especialment en els països on no es respecten els drets humans. És la lluita de tot demòcrata!
3
L’escola és molt nova, la vam inaugurar el curs Escola Bressol LaHem Cigonya 2013-2014. sigut molt ben rebuts, ja ens
esperaven, en un barri tan poblat i amb tants - Al barri no hi havia una escola bressol municipal, per això s’omplí de seguida. Actualment he de dir que no a moltes sol·licituds. Aquesta és una escola municipal subvencionada. - Dius escola, no sou una guarderia? - No, nosaltres no guardem nens, tenim un projecte educa u que cada curs fem de nou, és un projecte que treballem amb l’Ajuntament. Les educadores som de la coopera va SUARA, que ha guanyat el concurs per ges onar aquesta Escola Bressol. - Com us integreu amb el barri? - Perfectament, ens trobem molt ben acollits i molt es mats. L’escola bressol té un contacte curt amb els nens i les famílies, de màxim tres cursos. Aquest és un barri on la immigració és molt alta, de nacionalitats molt diverses. Això fa que els nens pertanyin a llengües i costums també diferents, però no tenim cap problema. Encara que no s’entenguin, juguen igualment, els nens no tenen cap dificultat. Amb alguns pares es fa di cil la comunicació perquè no entenen l’idioma, de totes formes amb bona voluntat tot té solució. Treballem amb la llengua catalana i el tracte amb els nens i nenes els es muls són els mateixos, sense tampoc dis nció pel sexe, d’acord amb un concepte d’igualtat, del qual en fem també par cips els pares.
NúriaTrias Padró, directora de l’escola
’Escola Bressol La Cigonya està situada a l’equipament nou del barri del Fondo que acull també el Mercat municipal i la Biblioteca del Fondo. L’escola Bressol ocupa un espai ampli i molt lluminós en la mateixa planta de la biblioteca. Totes les classes donen a un pa on els nens i nenes poden fruir jugant amb la terra i veient i cuidant les plantes de l’hort. El passadís està molt ben aprofitat i, depenent de l’època de l’any —carnestoltes, castanyada, la primavera...—, es decora d’acord amb els temes que estan treballant. En la visita que fem per parlar-ne al butlle , ens rep la directora Núria Trias amb un gran somriure, i ens creuem amb algunes educadores, totes somrientes. Tot fa que s’hi respiri tranquil·litat, alegria i professionalitat.
- Amb ells us hi enteneu bé? - Sí, tenim una relació molt bona, entenen molt bé les normes i cooperen amb tot el que poden. La nostra escola és una escola oberta, els familiars quan acompanyen els nens entren a les classes i poden venir quan vulguin. Els primers cursos els dies de portes obertes
- Bon dia Nuria, quin espai més maco!
4
no venia pràc cament ningú, ara no podem donar cabuda a totes les sol·licituds, per a una trentena de places tenim unes cent demandes. És important que els pares se senn segurs, els oferim unes trobades per parlar dels nens, un Espai Familiar i un Espai Nadó, i vénen especialistes de diferents matèries, per ajudar als pares. Aquests Espais estan oberts a totes les escoles bressol de Santa Coloma. Al començament amb poca assistència, actualment ha canviat i l’assistència és alta. Ajudem els pares unes pautes perquè segueixin hàbits saludables amb els nens. I tenim un protocol per detectar possibles maltractaments. Estem molt atents vigilant les formes d’actuació de cada nen, en contacte amb ASPANIDE. El CDIAP ASPANIDE col·labora amb les Escoles Bressol per prevenir, detectar, diagnos car i tractar qualsevol dèficit amb els nens de 0 a 6 anys. Pensem que el tracte amb les famílies i el coneixement de
l’entorn familiar, social i afectuós dels nens i nenes és molt important. - I l’equip educa u? - Tenim un equip humà formidable, la nostra feina és vocacional, tenim la sort que tot el nostre equip el formen persones entregades i molt professionals. Actualment som, a part de la direcció, dotze educadores, una cuinera, una persona de la neteja i una persona de manteniment. Pensem que els primers anys de vida d’una persona són molt importants, i és just l’etapa en la que nosaltres treballem, per això cuidem molt el tracte amb els nens, volem que se sen n acollits, elstractem amb carinyo, els abracem molt ! En acomiadar-nos, la Núria, somrient, ens diu: - Ens encanta estar al Fondo, el Fondo és un barri molt viu! José A.QUINTILLÁ, text i fotos
5
NOU ANY XINÈS Hem entrat en el nou any xinès. A Saanta Coloma i en especial al nostre barri -un dels llocs on i ha méss persones vingudes de la Xina-, n’hem pogut contemplar l’eco de la celebració. És d’esperar que la tradició d’ells arreli aquí, i que els diferents folklores de tants països com hi ha a Santa Coloma enriqueixin les nostres festes , en e special la Festa Major, i acabi distingint-se per la seva riquesa en costums de tantes ètnies.
Satisfechos porque el simbólico reloj de la plaça del Rellotge va a la hora oficial, y en ambas caras.Tarjeta verde para el Ayuntamiento. En cambio el cartel informático de la plaça del Rellotge continúa desde hace tiempo absolutamente mudo. Cartulina roja!
Nuestro agradeciminto y felicitación al grupo municipal Gent por haberse hecho eco de nuestra alerta sobre el estado de salud de la Dama de la plaça del Rellotge, al pleno del Ayuntamiento.
Si els ametllers anuncien l’arribada dela primavera, la mimosa és el comiat de l’hivern. Benvinguts els dies de bon temps! 6
Colillas por doquier Sorprende ver cada día en las escaleras de la estación del metro la abundancia de colillas esparcidas por los escalones. Las arrojan las personas que acuden a la estación para coger el metro y como en todo el ámbito del metro está prohibido fumar, se desprenden del cigarrillo tirándolo al suelo. Ese pésimo hábito no se da sólo en la entrada del metro, son muchos los conductores que al coger el coche vacían el cenicero por l ventanilla. La costumbre de desprenderse del cigarrillo consumido tirándolo al suelo es
habitual. Cabe decir que aparte de lo feo que es la suciedad, se ha comprobado que las colillas polucionan la atmósfera y resulta dañino para la salud porque polucionan el aire.
Amb la sessió del mes passat als locals Lab Pompeu Fabra, el grup Diàlegs a la Riba del Besòs va cloure el seminari de converses sobre la ciutat, amb les quals inaugurà les seves acivitats a Santa Coloma. Diàlegs a la Riba del Besós és un grup promogut per Fòrum-Grama i el Casal del Mestre, que neix amb la vocació de convertir-se en una plataforma de trobada, diàleg i pensament, seguint la línia iniciada per la revista Grama i continuada pel Club de Debats, el Fòrum i Debats 2007....
7
Senyora Anita, la valenciana
L
a senyora Anita coneguda com la valenciana, viu al carrer Mas Marí, tocant a las escalerillas mecàniques que salven la sobtada pujada que fa, aquí, el carrer Bruc, tot enfilant-se al més alt del barri del FONDO. A la senyora Anita se la dis ngí de seguida per les bates que duia. de estampats amb grans de flors, de colors molt vius. Una dona molt neta, amb els llavis sempre pintats d’un vermell molt viu. Va néixer a Alcúdia de Carlet, València. El seu nom és Ana Maria Josefa Gil. El proper mes de maig farà 94 anys, és potser la veïna de més edat d’aquet carrer. Com està, senyora Anita? Les cames ... em costa caminar i fa temps que no surto al carrer, són cinc pisos sense ascensor. A casa hi es c bé, una noia ve uns dies a la setmana i el Juanito, el meu fill que viu amb mi, m’ajuda... Però els dormitoris els faig jo! festejar ens vam casar, a València, el dia de San Josep. El meu marit es deia José Soleres Serret, tothom li deia Pepe, era viudo i tenia una nena de 4 anys que es diu Lolita, sempre la he es mat com si fos filla meva.
Al seu costat té una gosseta, com es diu? Es diu Sara, té dos anys i mig , és la segona gosseta que nc, em fa molta companyia, m’avisa de seguida si algú s’acosta a l’escala, o si sona el telèfon.
I per que van venir a viure a Santa Coloma? Els pares del meu marit tenien una casa aquí mateix, era d’un sol pis, havíem de pujar vint-icinc o trenta esglaons. Vam tenir tres fills, la Lore n, en José Luis i el Juanito. Més endavant una constructora va comprar la casa per construir un bloc de pisos i a canvi ens en van donar dos.
Troba a faltar sor r al carrer? Una mica, a casa nc totes les comoditats i em sento molt ben cuidada pels fills i pels néts. M’insisteixen que vagi a viure amb ells però jo no ho vull, perquè a casa m’hi trobo a gust, i el meu barri m’agrada. Aquí nc un terrat on puc cuidar plantes i veure passar a la gent.
Quins records té d’aquests primers anys de viure aquí? Molt bons, el carrer estava molt despoblat, moltes de les casetes se les havien fet els mateixos que hi vivien, el carrer era asfaltar i no
El menjador el té ple de fotografies i records, tot molt ben arreglat. Com va arribar aquí? Vaig venir a casa d’uns ets que vivien a la Barceloneta, tenía 23 anys, ara en farà 71. Em van presentar un noi i després d’un any de
8
hi havia faroles. Tots ens coneixíem i ens ajudàvem, i desfrutàvem molt. Nosaltres teníem uns grans amics que vivien davant de casa nostra, la Isabelica i el Antonio. Amb la Isabelica sor em sempre a comprar juntes, algun dissabte anàvem al mercat de Santa Caterina de Barcelona, on hi havia una carnisseria especialitzada en carn de cavall. L’Antonio treballava amb el meu marit a La Maquinista Terrestre i Marí ma, una empresa amb més de dos mil treballadors, que ocupava els terrenys de l’actual centre comercial La Maquinista. Per anar a treballar, abans que s’hi anés en cotxe, travessàvem el riu per una passarel·la de fusta que els mateixos treballadors havien construït, però quan plovia molt i el riu creixia, les aigües se l’emportaven.
només alguna bicicleta. Preparàvem les verbenes de Sant Joan i Sant Pere, aplegàvem fustes per fer les fogueres i els nens feien guàrdia perquè els d’altres carrers no se les enduguessin. Els grans feien dos ninots, un home i una dona, els ves en amb els monos vells de treball de la Maquinista i, arribada la nit, ens reuníem els veïns per menjar la coca i el que fos, tot es compar a. Un carrer ben abas t El meu marit era un home molt de casa, les seves aficions era el futbol. Ell era del Barça i cada dia comprava el diari espor u i venia llegint-lo pel carrer. En aquest carrer teníem de tot, la bodega de la senyora Carmen, la polleria de la Fernanda, la drogueria de la senyora Valderrama, els colmados de la Isabelica i de la senyora Rosa, la peixateria de la Mari i una fruiteria. La vida la fèiem amb un tros de carrer pe t. Quan havíem d’anar al centre del poble dèiem que anàvem a anta Coloma!” Quan em vaig quedar viuda se’m va oferir la possibilitat d’anar a viure a València, però no ho vaig fer, m’agrada Santa Coloma i el meu carrer, i m’agrada també ara, no tenim problemes... El que sí trobo a faltar són els nombrosos veïns que han anat morint, i els que han canviat de casa... aquí els carrers fan molta pujada. Però jo, mentre pugui, vull seguir vivint aquí, Santa Coloma ha canviat molt i està molt maca!
Quines distraccions tenien? Vam coincidir la Isabelica i jo a quedar embarassades al mateix temps, i això va fer que compar ssim moltes estones. Amb els nens anàvem dos cops per setmana al cine, un dia al cine de dalt i un altre dia al de baix, i depenent dels horaris dels marits els esperàvem a la porta, i portàvem el berenar. L’acomodador ja ens coneixia i ens feia passar de seguida. El programa era d’un horari con nu, començava amb el NODO i després es projectaven dues pel·lícules, moltes d’elles eren de l’Oeste”. Per les tardes tot fent feines manuals escoltàvem a la ràdio la novel·la Lucecita. I els nens? La Lore n anava a l’escola de les Monges, els nens a una escola de nens. Quan arribaven a casa jugaven al carrer, no passaven cotxes,
José A. QUINTILLÀ, text i fotos,
9
mailing...
Santa Coloma, ahir i avui
S
anta Coloma, ciutat metropolitana, ciutat dormitori a la que la mala fama l’ha acompanyat durant molts anys. Jo vaig créixer aquí i trenta anys després encara hi visc.
Va ser a l’adolescència que vaig comprendre que no tothom dels voltants sabia que exisa aquest municipi. I qui el coneixia no sempre tenia una bona imatge. Llavors no ho entenia, avui sí, to i que no comparteixo aquesta visió. Per suposat, no tot és bo. I tristament he sigut tes moni de la transformació sica que sempre em recordarà la corrupció que hem viscut. Hi ha molt a fer a Can Zam i molt marge de millora per fer els barris més amigables. També falta crear un teixit empresarial amb cara i ulls, per què sí, la majoria hem de treballar fora. Per mi i la gent que m’envolta, Santaco, sí, Santa Coloma, pels que som d’aquí, és Santaco amb c o k i és moltes coses. És una ciutat oberta i inclusiva. És una ciutat acollidora i amb consciència social. És una ciutat rica, plena de cultures diferents, de gent de tot arreu. És una ciutat universitària, és una ciutat amb estrella Michelin, és una ciutat amb una radio famosa a tot el territori, és una ciutat que ha vist néixer a diferents personalitats de l’àmbit de la cultura. Però, en defini va el que més m’importa és que en el meu dia a dia gaudeixo fent esport a la llera del Besós, pujant un diumenge solejat al Poblat Ibèric, passejant un ma de dissabte pel Fondo, fent la compra al mercat del meu barri. Així es com sento Santa Coloma i nc molt clar que la gent que l’habita és la que li dona forma, la que la fa ser com és. Miryam SÁNCHEZ
10
mailing...
La noamèrica des de la meva nova perspec va:
A
finals dels anys vuitanta vaig començar a despertar com ésser humà i a adonarme que vaig néixer al Perú, un país meravellós amb una de las més grans biodiversitats del planeta però amb un gravíssim problema de terrorisme a principis dels anys noranta amb atemptats freqüents de cotxes bomba i una hiperinflació històrica on tot es feia més i més car i on els diners perdien el seu valor. Aquesta Lla noamèrica conflic va i complicada va ser un tema freqüent a l’escola on vaig aprendre que un dels episodis comuns de la història de la meva regió es la lluita contra moltes adversitats com la corrupció, la pobresa, les dictadures militars, la desigualtat, la inseguretat i l’orografia tan rica i diversa i a la mateixa vegada tan restric va per desenvolupar la regió. Ara mateix, després de 4 anys de viure a Europa incloent més de 2 anys a Santa Coloma de Gramenet puc veure que una de les coses que més trobava en falta a Perú i en general a Lla noamèrica es l’ins tucionalitat. Escolto de la gent catalana que la seguretat social és una de les millors d’Europa, i veig que el transport té ordre i està integrat. Veig que els mossos estan interconnectats per vigilar els punts de aglomeració i treballen àrduament per evitar que es repeteix un atemptat com el de les Rambles. També veig que si no tens feina pots apuntar-te a programes de col·locació temporal de feina i si tens una idea empresarial pots anar a Grameimpuls on t’ajuden a desenvolupar-la. D’una banda, la història lla noamericana inclou guerres d’independència i contra països veïns, governs militars que van deixar crisis importants i endarreriments socials. Aquest va ser l’escenari on vaig néixer. D’altre banda, Europa també ha encarat reptes com les dues guerres mundials que van destruir ciutats senceres però ha sabut seguir essent una potència mundial i apostar per la integració geopolí ca. Aquest és el mirall on s’ha de mirar Amèrica del Sud, ja que malgrat que comparteix llaços històrics, la corrupció i les crisis econòmiques han debilitat mol ssim la presència de l’estat. Ara el risc de pobresa i d’exclusió social es una amenaça a la convivència que ha permès que la delinqüència sigui una de les preocupacions més importants dels governs lla noamericans. No obstant, Lla noamèrica ha començat a despertar i a adonar-se que si millora les instucions de l’estat com els sistemes de pensions i sanitaris, l’educació publica, el transport, la promoció de l’empresa i la regulació del mercat de treball entre altres, la regió s’aproparà més al nivell de progrés que vol assolir. Cada vegada que parlo amb els meus amics peruans escolto que hi ha nous edificis per tot arreu, nous centres comercials i noves idees empresarials de joves que volen revolucionar l’industria, i això em fa sen r més i més convençut que Lla noamericà es prepara pel seu moment. Mentrestant, cal que con nuï treballant de cara al seus objec ves. Joe ESTEVES
11
Una refugiada nicaragüenca entre nosaltres ’Asly va néixer a Estelí, Nicaragua, ara té 21 anys. Al setembre va arribar a Santa Coloma fugint de la repressió del govern de Ortega, enrere havia deixat la família, els pares i dos germans petits de 9 i 12 anys. Estudiava a la universitat de Managua, on feia el 4art d´d’enginyeria industrial.Va participar de la lluita en contra de les reformes del “seguro social”, que volia impulsar el govern, amb l’argument que la caixa estava buida. Aquesta reforma representava l’augment del 5% dels impostos. Els primers que es van mobilitzar van ser els pensionistes, i el govern va respondre amb les forces de seguretat, actuant amb contundència en les seves manifestacions. Davant d’aquesta situació els estudiants van sumar-se a la lluita per aconseguir retirar aquesta reforma. El govern finalment es va veure obligat a retirar-la però 400 joves estudiants varen ser assassinats, amb armes de foc de la policia i dels paramilitars, només eren joves desarmats que protestaven al carrer. La lluita que va començar per la retirada de la reforma va continuar per l’exigència de responsabilitats per l’assassinat dels 400 joves, demanaven la dimissió del president per haver autoritzat la mort d’aquests joves. La repressió va anar en augment, amb llistes negres de joves que havien participat en la protesta, la Universitat ja no era segura, fins i tot dintre del recinte van assassinar a trets dos estudiants, i dins d’una església un altre. L’Asly va retornar a casa seva i va estar amagada durant dies a la seva habitació amb la por al cos, de que la vingués a buscar la policia. Finalment el bisbe li va recomanar que si podia, fugis del país, i li va fer una carta per presentar a les autoritats espanyoles per poder-se acollir a l’estatus de refugiada. Ara s’enyora de la família, dels amics, de la vida que portava abans de la lluita i de la repressió; estudiava, tenia amics i la família a prop, a dos hores de distància i un futur professional prometedor. Avui, tot això se n’ha anat en orris, de vegades reflexiona que amb la seva ac tud lluitadora ha posat en risc la seva família, i cada dia pateix pensant en tots aquells que han quedat al seu país, víc mes de la repressió d’un govern corrupte que fa ús de les armes per silenciar la dissidència. Però de totes maneres ella creu que ho tornaria a fer perquè era lo just. Jo es c segura que l’Asly aconseguirà fer tot allò que es proposi, ara està a l’espera dels papers que l’acredi n com a refugiada, està matriculada a català i se’n surt força bé, avança molt, també està fent un curs d’electrònica, a les nits cuida una persona gran, i està a l’espera de la convalidació d’assignatures per poder reprendre els estudis d’enginyeria. / Marga DORDELLA
12