AMICS i AMIGUES DEL FONDO-Santa Coloma de Gramenet. ANY 2019. Núm 18
Joana IMBERNÓN
E
SEMANA SANTA
s una fecha que después del largo invierno, anuncia que llega el buen tiempo. No todas las personas la esperan de la misma manera, unos planifican la semana para ir al pueblo y participar en las procesiones, organizadas por las cofradías, junto con sus familiares y donde la mayoría del pueblo asiste como un acto sociocultural turístico y económico, casi obligatorio, sobretodo en los pueblos pequeños en los que todo el mundo se conoce. Otros planean salir al extranjero para conocer ciudades distintas, mientras hay quienes aprovechan esos días para descansar, y si el tiempo lo permite, tomar el sol. Los niños esperan con ilusión estos días de fiesta, pero la mayoría de las personas se quedan en su casa, disfrutando de no tener que ir a trabajar, olvidados del duro trabajo del día a día. Sea como sea, la Semana Santa es esperada con entusiasmo. Las vacaciones se viven de diferente manera, según los tópicos, en el sur son más folclóricas, son como sus grandes fiestas populares, junto con la Feria de Abril, reciben mucha gente en pocos días. En Castilla son más austeras, la gente acude con respeto al paso de las imágenes. En Catalunya --excepto en algunos sitios-- parece que no se viva con tanto fervor, no hay tantas procesiones. Destaca el Lunes de Pascua, el día de la mona, el pastel que reciben los pequeños de su padrino, y no son pocas las familias que celebran la fiesta en el campo. Pasó la cuaresma y el ayuno de carne: es el día de la barbacoa. El domingo de Ramos también se celebra mucho, cada vez menos, cuando yo era pequeña era un día grande, te compraban el palmón o la palma que regala la madrina, estrenabas zapatos y vestido almidonado, que el día antes colgaba de la lámpara de tu habitación para que no se arrugara . Joana IMBERNÓN 1
carrers i places del barri
Jaume P.SAYRACH
Carrer La Pau
belaren i s’arribaren a congregar més de 1.500 persones en protesta. Hagué d’intervenir l’alcalde i el governador civil per calmar les famílies, acordant que els alumens que volguessin deixar l’escola serien acollits en una escola nacional. El butlletí Fondo de desembre de 1977 dedicà la portada a aquest afer. Jaume-P. SAYRACH
No he sabut trobar d’on li vingué a aquest carrer el nom de La Pau (o la Paz). Diria que seria a resultes que a dos altres carrers en homenatge al senyor Anselm de Rius (que urbanitzà bona part de territori colomenc quan l’ocupaven vinyes), els posaren el nom de dues capitals sudamricanes on l’empresari havia tingut negocis: La Plata i Montevideu. Es tracta d’un carrer molt curt que puja de Jacint Verdaguer fins a Joan Valentí Escalas. Un carrer ple de botigues, començant per la cantonada de la part baixa,on hi ha la gran botiga-magatzem Eurocity. Hi he comptat cinc mercats o supers (dos d’ells xinesos), tres bars (dos xinesos), dues perruqueries (una marroquina) i, entre d’altres negocis, una església cristiana xinesa. No em sembla, però, que aquestes botigues siguin gaire concorregudes. El carrer és molt trranquil, i hi he vist onze locals amb la persiana abaixada, sense aparença de contenir cap comerç. Temps enrere el carrer va sortir als diaris perquè de l’Academia Jacinto Verdaguer (que era tocant al carrer Verdaguer) el senyor Velázquez, que era el director, va expulsar dues nenes. Els pares d’elles i d’altres alumnes es re 2
editorial
Elecciones!
N
uevamente nos toca votar. En nuestro país, votar es un derecho pero no una obligación. Otra cosa es si se mira desde el aspecto moral. Como ciudadanos que nos beneficiamos de los logros de la sociedad tendríamos de sentirnos llamados a hacerlo, porque del voto de cada uno de los ciudadanos dependerá de las personas que estarán al frente del gobierno de la cosa pública. Sin duda hay motivos para desconfiar de la política. Los casos de corrupción y el incumplimiento de muchas promesas hechas por muchos partidos que después no cumplen, producen un gran desánimo en la gente. Pero no es absteniéndose que se corrige el mal, sino votando, y no a los menos malos sino a los mejores, a los partidos que favorezcan que los ciudadanos y ciudadanas tengamos el más grande protagonismo en la gestión pública. Sobre todo hay que escoger los partidos que más valoren la democracia y que tengan como objetivo principal la libertad y el bien del pueblo, con atención preferente a las personas más necesitadas, sean de aquí o vengan de otras tierras huyendo de la guerra y de la pobreza.
Un voto para la libertad, la igualdad y la democracia! / Jaume-P. SAYRACH 3
reportatge
Jose A. QUINTILLÁ
Club d'escacs de Santa Coloma de Gramenet Els escacs ensenyen a pensar ordenadament
P
arlem amb Beatriz Alfonso Nogué, persona que porta aquest club, situat al Carrer Sicilia, en el local del Casal del Mestre, espai cedit per la família Bocanegra a l'Ajuntament en record de la filla Loli, convertit en la seu del Casal, que el comparteix amb Fòrum-Grama i el Club d'Escacs.
meu primer campionat i em vaig classificar. Es un joc maco! No és un joc, és un esport, un esport mental, hem d’estar entrenats, estar en forma mentalment. Els dels escacs és un joc que està estructurat com qualsevol altre esport, es juga per clubs, i hi ha categories, eliminatòries i campionats locals, comarcals i estatals.
Beatriz fa temps que jugues a escacs? El meu pare ens va ensenyar a jugar als meus germans i a mi, va morir sent jo molt petita. Tenia cinc anys i jugava en llocs tancats, sobre tot en bars, llavors es podia fumar, per això la meva mare no volia que jugués més. Vaig començar d’amagat i als catorze anys vaig participar en el
Dediques molt temps als escacs? Sí, és la meva afició i la meva feina, aquí hi vinc els dimecres i els dijous a la tarda i el cap de setmana si tenim campionat. Al club, la meva feina és de voluntariat, la remunerada la faig 4
reportatge ensenyant i preparant, sobre tot a mestres, perquè puguin ensenyar a jugar; i funciona. Aquest esport és d’una gran ajuda per als nens i joves, faig classes a Alta, fundació de malalts mentals nens amb retards mentals, autistes. Jugar els agrada perquè tot i que tenen al davant un altre jugador, no tenen contacte físic. No només ajuda a aquests nens, també a nens amb l’entorn familiar i social complicat. T’explicaré un exemple, tenim un nen del Marroc que després que va morir la seva mare, no volia parlar, va venir a jugar i des de llavors parla; jugar li va anar molt bé.
Sí, ho fa molt bé, cada dia tenim més nenes. Entre tots ells es fa un lligam fins i tot fora del club, queden moltes vegades per fer altres activitats. Hi ha un tipus de personalitat i de nacionalitat predominant? Els que juguen a escacs, són nens als que preferentment els agraden les ciències i gairebé no tenen fracàs escolar. En quant a nacionalitats tenim alguns nens estrangers del Marroc i alguns de Armènia, es veu que aquest país té tradició d’escacs. El club és un lloc de socialització, a primera hora venen a jugar els petits, i deu minuts abans d’acabar, entren els grans, ho fem així perquè estableixin contacte entre les diferents categories. Hem tingut una nena i dos nens que van arribar al campionat d’Espanya. Els equips funcionen per nivells, el rànquing és igual que en el tenis. Els nens que es classifiquen poden viatjar per jugar a diferents ciutats de tot Catalunya i de tot Espanya. Aquest esport els fa molt respectuosos amb els rivals, arriben a acceptar que si perds, es per culpa teva. Repeteixo, no és un joc, és un esport. / José-A. QUINTILLÁ
Quants nens teniu actualment? Tenim trenta nens, més nens que nenes, vam començar amb dues nenes. Poden venir a partir del cinc anys fins els disset, tenim voluntaris que ens ajuden; i als que preparem perquè puguin ensenyar. Les nenes aprenen abans, però ho deixen mes aviat, quan comencen a sortir amb nois i amigues. Els nois són més constants. Veig que tens una noia molt jove que és monitora.
Jose A. QUINTILLÁ 5
plaça del rellotge
Us desitgem, amics i amigues, que tingueu unes molt bones festes de Setmana Santa. Que gaudiu de la primavera! Os deseamos, amigos y amigas, que tengáis unas muy buenas fiestas de Semana Santa. Que disfrutéis de la primavera tables punts negres pel que fa a l’acumulació de deixalles durant tot el dia, i no es que no es recollint, no, és que es van deixant contínuament al llarg del dia i de la nit tota mena d’andròmines, matalassos, mobles vells, electrodomèstics, són llocs que actuen com deixalleries. El carrer Mas Marí, n’és un exemple. Està clar que en aquests llocs les campanyes de sensibilització no funcionen. Si no volem que hi hagin barris de primera i de segona, als carrers de la ciutat haurien d’estar nets a tot arreu. Per això es necessari que l’administració utilitzi mesures correctores, els agents cívics no els veiem massa sovint passejant per aquests carrers de la perifèria, potser apostant agents de la guàrdia urbana durant uns dies, i multant els incívics, acabaríem amb aquests punts negres. / M.D
NETEJA, PUNTS NEGRES AL BARRI
Jose A. QUINTILLÁ
Les campanyes de sensibilització per mantenir neta la ciutat, estan molt bé, però un cop donada per acabada aquesta campanya, es tindria que fer altres tipus d’actuacions. En el barri tenim veri-
Jose A. QUINTILLÁ
Joana IMBERNÓN
El panell d’informació de la plaça del Rellotge continua després de molt temps sense funcionar. / J. I
Canvi de propietari a la tapisseria del carrer Terrassa. / J.I 6
plaça del rellotge
Jose A. QUINTILLÁ
Celebració a la Biblioteca de Singuerlín dels 10 anys d’Artemis amb una gran assistència de públic. / M. D
Júlia QUINTILLÁ
“El Fondo, cruïlla de cultures”
Diada de la Primavera
Isabel Martínez, la coneguda periodista que va formar part de la revista colomenca FòrumGrama, el 7 de maig, a les 19, presentarà a Can Sisteré el seu llibre “El Fondo, cruïlla de cultures”, fruit de la beca sobre la història del barri Santa Coloma, creada per l’Ajuntament. L’autora explica la història del barri des que va néixer fins avui, un estudi rigorós que a més de beure en les fonts documentals, s’enriqueix amb les dades que hi aporten els veïns i veïnes, que Isa Martínez ha entrevistat. / J.P.S
El passat 7 d’abril es va celebrar a la plaça del Rellotge la trobada castellera denominada Diada de la Primavera i que organitzada per la colla castellera Laietans de Gramenet va comptar a més amb la participación de les colles de Sant Feliu de Llobregat, de Montcada i Reixach i de Sant Adrià del Besós. La trobada va tenir una bona assistència de públic. Un cop finalitzada la trobada, totes les colles van poder gaudir conjuntament d’un merescut dinar de germanor. / J.A.Q 7
plaça del rellotge
Abril QUINTILLÁ
Visita d’un grup de persones de Santa Coloma de Gramenet organitzat pel Centre Excursionista Puig Castellar, a la casa Sayrach de l’Av. Diagonal de Barcelona. / J.I
Jaume P.SAYRACH
Cases dels anys 60 Al tram final del carrer Milà i Fontanals es conserven uns quantes cases d’autoconstrucció, que conserven les característiques originals, dels anys 60, quan van ser fetes. Les fotografiem per salvaguardar-ne la memòria històrica. Per una altra banda, volem fer esment de les obres de reurbanització que estan a punt de finalitzar en el mateix carrer en els trams compresos entre el carrer Irlanda i el carrer Beethoven. S’ha fet una important renovació de l’enllumenat, pavimentació del carrer i voreres més amples pensant en els vianants./ J.P.S
Jaume P.SAYRACH
Eix Bruc, del Fondo En el ple municipal del mes de maig l’Ajuntament acordà el projecte que obrirà el carrer Bruc, de molt forta pujada, fins al carrer Circumval·lació, al límit amb Badalona. El projecte preveu també la millora dels carrers Sant Pasqual, Pirineus i els ja esmentats, la creació d’escales mecàniques i el guany de nous espais destinats a habitatge públic, zona comercial, equipaments i zona enjardinada. / J.P.S 8
entrevista
Xandra, una vida libre Aquesta entrevista es va publicar en el butlletí de l’Associació de Veïns del nostre barri l’octubre de 1977. En el número següent vam publicar algunes de les opinions rebudes. El tema, prop de cinquanta anys després, no deixa de ser actual.
Xandra propiamente ya no es vecina del Fondo. Su madre, sus vecinas, sí, viven en la calle Verdi. Pero ella hace ya años que se fue, y ahora vive en Ibiza, en el campo. La primera fuga la hizo cuando tenía 11 años. Para la madre fue un drama. Xandra quería conocer cosas nuevas… Al regresar a casa no pude aguantar más. Me molestaba que me impusieran lo que era bueno para mí, sin yo sentirlo. Yo no quería trabaja en una fábrica. La fábrica es lo más repugnante, miserable y, cruel que hay en la Sociedad.
para ir viviendo. ¿Si me siento marginada de la Sociedad? No... Pero sí vivo como si nos separara una barrera. La gente trabaja demasiado. Necesitan demasiados aparatos para vivir, y dinero…
Xandra tiene ahora 18 años. Va vestida de hippy. Hacía once años que no nos habíamos visto. Nos ha invitado a cenar, con su amiga Montse. Ella pone los bocadillos, nosotros el vino. Sonríe continuamente, da la sensación de ser muy feliz.
Y afirma muy convencida: “El valor más grande es el amor hacia todas las cosas”. La descripción que nos hace de su vida es bucólica. Me despierto temprano, veo la aurora. Desayuno, juego... ¿A qué? Al juego del amor con el compañero. Me comunico con la gente. Los 10 días días que tengo ganas de trabajar, trabajo. Como de lo
Sí, soy muy feliz, cada día lo soy más. Me siento muy clara, muy segura, vivo en el campo, amo a un hombre y amo a la gente. Como otros chicos y chicas que viven como ella, trabaja en cosas de artesanía. Lo justo 9
entrevista
pués ha estado en Francia y en Italia. Le gusta viajar.
mejor que hallo… Voy a la playa, voy a por leña... Nos reunimos, cantamos, hablamos largamente de todo.
¿Qué dice tu madre? ¿Cómo podría adaptarse al ruido de la Ciudad, a la polución, al estilo de vida del obrero, siempre pendiente de un horario y de unos jefes? Le decimos que a nosotros tampoco nos gusta esta sociedad, ni barrios como el nuestro; y nos apasiona el campo, pero en vez de irnos nos quedamos aquí y trabajamos para cambiar las cosas.
Oh, es majísima. Ahora me comprende porque me ve feliz, y está muy contenta. ¿Si acepta mi estilo de vida? ¡Me quiere! Me dice “mi gitanilla”. Yo la quiero con todo mi corazón. ¿Que la hice sufrir? ¡También yo sufrí mucho! El mal estaba en querer atarme. Yo no soy de nadie. Nos dice que no le da miedo el futuro. Mi ilusión sería tener una cabañita en el campo y vivir tranquila. La vida es dura y difícil. Y a la vez fácil: depende de si te la sabes tomar bien.
A mí me parece que yo no puedo hacer nada para cambiar la sociedad. La política no me interesa, no es clara. Lo que importa es el amor. Yo creo que lo que aporto a la sociedad es, muchas veces, la alegría. Mi vibración personal. Ayudo a la gente con lo que soy, con mi yo, mi alegría, incluso con mis penas. Es lo único que puedo dar. O que quiero dar.
A su lado, Montse se la mira con sus grandes ojos tristes. Se siente mal en casa. Y mira ilusionada el camino de Xandra, sin determinarse a seguirla. La vida de miles de hippies del mundo, ¿no es un canto al amor y a la libertad? / Jaume-P. SAYRACH
Cuando se largó de casa fue a Sitges. Des-
10
entrevista ra, aunque tampoco digo que luego no tenga las mismas ideas, pero un poco más concretas. Todo lo que dice es muy bonito, pero la realidad es que unos se van a hacer su vida y otros se quedan para hacer una sociedad mejor. Irse es una postura negativa en la vida. Hombre de 28 años casado y padre de familia
Los lectores opinan Xandra, ¿sí o no? No la comprendo, yo no me iría de mi casa por nada, quizás porque estoy bien y no me prohíben las cosas que me gustan. Para querer irse a los 11 años o es que está mal en su casa o es que tiene espíritu de aventurera. La vida que lleva a mí no me gustaría. aunque la vida de esta sociedad tampoco es de mi agrado. Chica de 14 años
Me gusta, si es feliz. Yo también me iría por afán de aventuras, pero con la familia ya no puedo. Es propio de la juventud; ganas de vivir. Chico de 23 años, casado, padre de familia
A mí me gusta lo que ella hace, pero creo que es una postura cómoda ya que se evade de los problemas de la sociedad en la que todos vivimos. Creo que es un poco egoísta pensar en uno mismo, tan solo. Chica de 18 años, soltera
Tuvo mucho valor al irse y aunque no me gusta su camino, la admiro porque es libre y se la ve feliz. Chica de 20 años, soltera Aquestes són les respostes que vam rebre. Avui potser hi hauria persones que pensarien més en el tema de fons que es desprèn de l’experiència de la Sandra.
Es una vida muy interesante pero se evade de la realidad. Chica de 16 años Se evade de los problemas. Lo ve todo de color de rosa. La vida es mucho más cruda; seguro que debe tener sus problemas. Chica de 21 años, soltera
A mi m’agradaria entrevistar-la avui perquè m’expliquès com li ha anat la vida, i què en pensa. Si algú de vosaltres vol dir-ne alguna cosa, i ens envia la seva opinió, ho publicarem en el suplement del pròxim mes.
Cuando esta chica tenga unos años más, no creo que piense igual que aho11
finestra oberta
Feminisme
R
ecentment el diccionari de la Real Acadèmia ha admès la paraula feminisme i la descriu com “principio de igualdad de derechos de la mujer y el hombre”, aquesta paraula ha estat una paraula menyspreada per a moltes persones i s’assimilava a lo contrari de masclista, tot argumentant que les dones volíem estar per sobre dels homes i fins hi tot també s’utilitza de manera frívola la paraula feminaci per desacreditar el moviment feminista. En els últims anys el feminisme està a la agenda política i social, ja fa dos anys que el 8 de març quan cridem a la vaga, no sols fem una vaga laboral, sinó una vaga de cures i consum, amb manifestacions multitudinàries, sent significativa la participació de moltes dones joves, que fins fa poc donaven per fet que havien nascut en un país on hi havia igualtat de drets entre homes i dones. Però un cop acabada la seva formació acadèmica, amb millors qualificacions que els seus companys masculins, descobrien que en el moment de trobar feina això no es traduïa en millors llocs de treball i més ben remunerats, ans al contrari, feines més precàries, més mal pagades, i que els llocs de direcció quasi sempre son per ells. Un altre motiu per anar a la vaga és la violència exercida contra les dones que no s’atura, arribant al últim extrem, l’assassinat. En el que portem d’any 19 dones han estat assassinades. Les resolucions judicials que posen en dubte els testimonis de les víctimes per agressions sexuals, que parlen d’abusos i no de violacions. I en el panorama polític la dreta i la extrema dreta ha aparegut amb propostes que ens volen fer tornar a la fosca nit del franquisme: abolir la llei de l’avortament, i la llei de violència de gènere. Així que a les dones ens sobren motius per a seguir lluitant pels nostres drets, els que tenim i els que ens queden per conquerir, i no només hauria de ser una lluita de les dones, hauria de ser la lluita de totes les persones. El feminisme no és una lluita passatgera, és la lluita pels drets de la meitat de la població. / Marga DORDELLA 12
pĂ gines obrtes a tothom
amicsiamiguesdelfondo@gmail.com
11
i ser vestits unisex, no hi havia varietat de talles. Finalment la passejada l’ha hagut de fer un home i l’única dona per la que sí que hi havia un vestit que li anava bé.
n els últims dies ha aparegut en els medis de comunicació una noticia curiosa. Hem estat a un pas de veure com dues dones feien per primer cop a la història, una passejada a l’espai. Si et quedes amb el titular, segurament el que t’haurà cridat l’atenció és que sigui noticia que dues dones facin una passejada. Però el tema és més profund. Sí, cada cop estem més a prop de la igualtat entre homes i dones, fins i tot a l’espai exterior. El cas és que la NASA, amb tots caps pensants que hi tenen, no han caigut en un parell de detalls: els vestits espacials van ser creats fa més de vint anys i la majoria dels astronautes han sigut i són homes. Si sumen dos més dos, podem inferir que els vestits no seran de talles petites o mitjanes. I sí, això és el que ha passat, perquè tot
Aquestes dues dones han perdut la oportunitat de fer història, sembla que per que algú no va pensar que, en general, hi ha diferència de grandària entre els cossos de les dones i els homes. Pot ser us sona el moviment de “body positive”. En resum i entre altres, tracta que les persones s’acceptin tal com són, sense que la seva aparença física sigui un escull en el seu dia a dia. Per que no tenir un cos normatiu no és sinònim de menys valia personal, ni
22
t’hauria de perjudicar o fer que tinguessis menys oportunitats que els altres. Per que hi ha molts prejudicis, per que socialment es suposa que si ets d’una determinada manera et comportaràs d’una determinada forma i al revés … Però, que fa que una persona sigui més propensa a aquests prejudicis i a sentir que no acaba d’encaixar en la societat en la que hi viu? Qualsevol estudi en la matèria, senyalaria que les causes estan clares: el constant bombardeig en la publicitat, la televisió, les noves plataformes d’entreteniment digital... Tot això ens modela com a societat, i ens agradi o no, vivim en un món on es val-
ora més el que aparentes que el que realment pots aportar. Si a això, li afegim que estem en l’època més solitària de la humanitat, on el creixent individualisme i la falta el contacte entre les persones ajuda a que hi hagi més malalties mentals derivades d’aquestes conductes, hem de dir i, podríem sentenciar que com a societat, necessitem ajuda.
Us fem saber que hem posat en funcionament el web enelfondo.cat dedicat inicialment al nosre barri, en primer lloc per recollir la història del Fondo i salvaguardar-ne la memòria. Al web hi trobareu també la col·lecció completa dels butlletiinsd’Amics i Amigues del Fondo.
Senyores i senyors, encara tenim molta feina a fer: aconseguir la igualtat de sexes, deixar de sentir-nos malament amb nosaltres mateixos, ser conscients del món en què vivim i que els nostres actes tenen conseqüències. Les nostres decisions presents escriuen el que serà el nostre futur. No tot està perdut, encara ens queda la voluntat de canvi i la possibilitat d’actuar en conseqüència.
La nostra idea és que entorn del web creixi l’espai que ajunta el record dels anys fundacionals del barri, especialment els anys de la gran imigració dels 60-70, i, alhora, promogui la conslidació del Fondo actual, amb tanta gent nova vinguda de països llunyans i molt diferents.
Miryam SÁNCHEZ
D’Amics i Amigues del Fondo n’és tothom que ho desitgja ser. Només cal que ens ho digueu perquè us hi apuntem, perquè us puguem posar en el nostre mail i mantenir-vos en contacte. Pensant en vosaltres, acompanyem el nostre butlletí amb el prsnet suplement, perquè els qui tingueu alguna cosa a dir, hi escriviu.
3
Integració social al Perú n 2015 vaig fer una visita a Villa El Salvador, ciutat agermanada amb Santa Coloma de Gramenet i districte de Lima. Vaig utilitzar el nou metro de Lima que va ser inaugurat l’any 2011 i que té dues estacions en aquest districte. De fet, l’origen de Villa El Salvador va començar l’any 1971 com una reubicació territorial feta pel govern militar per un grup de famílies que provenien de les muntanyes peruanes i que buscaven prosperitat i noves oportunitats a prop de la capital peruana. Al principi, el seus habitants que n’eren més de 100 mil no contaven amb una organització formal per a administrar el nou assentament humà i van lluitar per aconseguir aquesta formalització que va venir l’any 1984, quan va ser considerat un nou districte de Lima, ara amb gairebé 400 mil ciutadans. Per això, el fet que Villa El Salvador tingui dues estacions de metro representa un gran avanç per la gent i la seva qualitat de vida, però aquesta immigració i lluita que semblen petites i que van fundar aquest districte no són més que una constant a l’historia peruana. Des de jove he crescut menjant cuina peruana fusionada amb la cuina xinesa, llegint al gran escriptor peruà César Vallejo que parlava en el seu conte “Paco Yunque” sobre un nen que arribava de les muntanyes peruanes i que va ser víctima dels abusos i maltractaments d’un altre nen, fill d’un empresari. També he dansat i cantat cançons de la música criolla i afroperuana inspirada en ritmes europeus i africans. No faltaven els companys d’escola de moltes parts del món, les paraules en anglès en el meu vocabulari adolescent com blue-jeans (texà), closet (armari), sticker (adhesiu) i les paraules en quítxua com cancha (recinte), chacra (granja), choclo (blat de moro) entre altres. Aquests exemples són resultat del contacte que ha tingut la societat peruana amb altres pobles i races del món durant tota la seva història. La societat peruana és considerada multi ètnica des d’almenys fa cinc segles. Espanyols i africans van arribar durant els temps de la colònia espanyola a Amèrica i després altres grups com francesos, italians, anglesos, xinesos i japonesos es van endinsar en la població peruana i ara formen part d’aquesta. La immigració asiàtica que es va produir a la segona meitat del segle XIX no va ser del tot admesa per la societat al inici, però amb el temps es va convertir en part fonamental de la identitat peruana que té com símbols més representatius la cuina peruana xinesa i el barri xinès de Lima, una joia de la cultura al centre de la capital. També és important parlar sobre la població ameríndia o autòctona que va arribar al territori peruà molts mil·lennis abans de la presència europea a Amèrica i que encara ara representa al menys entre el 30 y 40 per cent de la població total.
44
Aquesta darrera població ameríndia ha lluitat durant tota la història recent del país, per reivindicar la seva identitat mil·lenària i per tenir una representació política i econòmica real dins de la societat que va perdre durant l’època del virregnat i que només des de finals del segle XX es va recuperar. De fet, es van crear polítiques per avançar cap a la integració d’aquesta població a la societat com per exemple la implementació del conveni 169 de la OIT l’any 1991 i la creació del Ministeri de Cultura l’any 2010. Al Perú hi ha al menys 50 poblacions ameríndies i gairebé totes aquestes viuen a la selva amazònica. El negoci extractiu de matèries primeres es va apropiar dels seus recursos naturals al passat però amb el nou conveni 169 hi ha el dret a la consulta prèvia per deixar a la població autòctona decidir sobre el seu destí. Estic convençut que el meu país està avançant cap a un futur ple d’oportunitats per tots i totes les peruanes sense considerar el seu origen ètnic.
Joe ESTEVES
55
odo ha sido extraño, demasiado quizá. Como los volcanes que un día surgen de las profundidades silenciosas buscando la luz en cascadas desesperadas. La lava brotó agujereando la tierra virgen, arrasando a su paso la vegetación estéril. Parecía que el mundo se iba a acabar, que empezaba una nueva etapa. Y sí, algo comenzaba. Los caminos de fuego que se dibujaban eran el adiós definitivo a millones de segundos de prisión emocional, herida de sangre inscrita en todos los poros de la piel. Llegó la liberación, esa pieza de domino que cuando cae arrastra irremediablemente al resto de las fichas con un impulso desconocido. Era como abrir los pulmones y respirar a bocanadas. Sentía que la vida entraba a raudales. Que tomaba de una vez por todas las riendas de mi vida. Llegaron entonces los lugares nuevos, el trasiego de personas desconocidas, las emociones olvidadas. En apenas cuatro segundos estaba en la otra orilla. Sin saber cómo me dejé arrastrar por la corriente. El océano era más grande de lo que había leído en los grandes libros de aventuras. Allí estaba yo, olvidando quien fui, sintiendo quien era, obviando quien sería. De repente visualicé el ahora. Nada más me importaba. Sólo podía cerrar los ojos y sentir como no recordaba haberlo hecho desde hacía mucho tiempo, tanto que era como regresar a la niñez y volver a redescubrir el mundo, Deshice los cajones que siempre había tenido perfectamente ordenados, olvidé las normas y me abandoné al sentimiento. Sólo SENTIR, plenamente, reencontrándome con una parte de mí desconocida. Ya se sabe: todas las apuestas apasionadas tienen implícita una parte de riesgo. Y aquí me encuentro yo, braceando en el océano, sola… Muntsa MiIÑANA DÍAZ 6