Butlletí núm 20 by Edicions Clariana

AMICS I AMIGUES DEL FONDO, SANTA COLOMA DE GRAMENET ANY 2019 NÚM. 20

JOANA IMBERNÓN

Verano en Benavarri cabó el colegio. Los abuelos prepararon el viaje al pueblo con los nietos, los niños están entusiasmados por volver al pueblo donde están sus amigos, a los que solo ven en vacaciones de verano o semana santa. Las calles se llenan de niños con bicicletas, se abren las piscinas que se llenan de veraneantes, de personas del pueblo y, sobre todo, de niños y jóvenes. La piscina es un sitio de encuentro donde se queda para salir de noche o para ir a jugar a fútbol, al escondite, a la colita la abadejo, juegos que en las ciudades no es posible hacerlos. ¡Son tan diferentes las vacaciones del pueblo! Los abuelos aprovechan para enseñar a los nietos sitios, haciendo pequeñas excursiones; llevan la merienda y juegan o bailan. Al volver, por el camino, al ser de noche, los mayores hacen alguna broma de miedo, los pequeños corren y se cogen a los abuelos. Todos ríen y disfrutan de una tarde que recordarán cuando sean mayores. Algunas veces se les encarga ir a comprar alguna cosa que hace falta. eso, que los más pequeños vayan solos, en las grandes ciudades es impensable, y a ellos les hace mucha ilusión. Al llegar la noche se sacan las sillas a la calle “al fresco” y allí el abuelo explica cuentos. Los niños al pasar se quedan a escucharle. Al acabar el cuento le preguntan “¿mañana explicarás otro”? No siempre el cuento termina sinó que continúa el día siguiente, y así se mantiene la intriga. Se van todos juntos a la plaza a jugar, hasta las 12 de la noche, hora tope, mientras las personas mayores hablan, explican chistes y comentan las cosas que les han pasado durante el año. Joana IMBERNÓN 1

Carrer Pintor Marià Fortuny Passejo pel carrer un divendres al matí, el barri és ple de gent però en aquest carrer només em creo amb dues persones. El carrer és molt curt –una sola illa e cases--; va de doctor Pagès a La Paz (ho escric en castellà perquè no voldria cometre l’error de confondre’l amb un nom franquista, doncs diria que més aviat honora la ciutat de La Paz). Les cases són modernes i n’hi ha només 21; 12 a la vorera dels números parells i 9 a la vorera dels sanassos. Hi ha 12 locals comercials però només tres d’oberts: dos locutoris i una botiga de productes relacionats (em semblà) amb l’alimentació d’animals i eines del camp. No és estrany, l’absència de botigues ja que a dues passes es troben els carrers la Paz i Mossèn Jacint Verdaguer, envaïts

de comerços.

MARIÀ AGUILÓ fou considerat el millor pintor de l’Espanya

del seu temps. Va néixer a Reus, l’any 1838 i morí a Itàlia el 1874, Marià Fortuny, pintat pel seu sogre, Freamb només 36 anys. Estudià a la Llotja de Barcelona i, becat per la deric Madrazo Diputació de Barcelona, passà una temporada a Roma, i viatjà a Londres i París i, enviat per la Diputació i amb la protecció del general Prim, també de Reus, passa una temporada a l’Àfrica amb l’encàrrec de pintar escenes de la guerra del Marroc, quan ja s’acabava amb la victòria somrient a Espanya. El seu estil pictòric és personalíssim, detallista, ric en color i ple de llum, antecedent de l’impressionisme. Fragmnt del seu famós quaadre La vicaria i, a sota, el carrer vist des del Doctor Pagès

JPS

JPS l’Heura

plaça del Rellotge

El Fondo, un barri ric i ha persones que parlant del barri del Fondo en pinten una imatge desfavorable. Assentada la gent arribada els anys 60-70 i superat el desori d’un suburbi que estava a mig fer, la nova onada migratòria és natural que causi un cert desori i que el Fondo doni peu a parlar de les “dues2 Santes Colomes, la “rica”, la que està sobre de la Rambla i la de sota. I hi ha persones que n’exageren la situació, com si el Fondo fos un barri perillós i auguren que si algun di no s-e què “peta”, la cosa serà molt greu. Els incidents desagradables es poden donar arreu i no passa res extraordinari però si s’escauen en un lloc que no frueix de bona fama, els possibles efectes es magnifiquen sense una base objectiva. Una visio superficial del barri perd de vista els valors veritablement substancials del barri. Amb una mirada superficial ja podem percebre la “vitalitat” del barri. Hi ha “molta gent”. La gent surt al carrer. El centre del barri ‘e ple de botigues. La gent passa, la gent es troba, la gent passeja, la gent s’asseu a prendre alguna cosa a les terrasses de la plaça o de davant del mercat. La gent enraona i es relaciona amb pau i harmonia... Tot un espectacle! I, vist amb una mirada més fonda, es descobreix la gran riquesa del barri. En primer lloc, per la naturalesa de la gent: persones i famílies que han vingut de lluny amb una gran riquesa “biològica”, pròpia de qui afronta amb valentia el futur. I, en segon lloc, pel munt de cultures i de llengües que atresoren, cosa que vista superficialment és un obstacle per a la integració però que si es prengués amb esperit obert i amb curiositat intel·lectual, el que avui és una barrera es convertiria en una espai osmòtic que facilitaria un mutu intercanvi cultural, enormement enriquidor, que esvairia els desagradables desajustos que els canvis poblacionals massius sempre produeixen. Un tresor que, com la majoria, ens cal descobrir i conrear..

Imatges de la Festa Major Text: Marga DORDELLA Fotos: JosÉ A. QUINTILLÀ

Grans i petits bocabadats amb les acrobàcies dels saltimbanquis al Mas Fonollar

Aquesta jove amb actitud provocadora, ens pica l’ullet i ens anima a participar en el seguici d’inici de la Festa Major

Petita castellera gaudint a la Plaça de la Vila amb la pluja de confeti

Nens jugant amb bombolles de sabó a la plaça de la Vila. Un joc d’avui i d’ahir. Qui no ha jugat a veure qui les feia més grosses? Jugant a científics als jardins de Can Sisteré. La nena està concentrada mirant a través del microscopi. Potser ha descobert un món insospitat i molt interessant , que farà que de gran vulgui ser investigadora. I no podia faltar! Sardanes a la Plaça de la Vila. En aquesta rotllana sembla que només s’hagin animat a ballar les senyores

Hemos iniciado el curso después ò

de las vacaciones veraniegas, animados con la Fiesta Mayor. Pero los meses que nos esperan van a ser duros. Contra lo deseable, España, se enzarza en unas elecciones que nadie quería. Un signo del mal momento político que vivimos. Y para colmo, va a caer la sentencia del juicio celebrado contra los políticos catalanes injustamente encarcelados, y todo hace prever que será condenatoria. Un desenlace que pone de manifiesto la incapacidad de los gobernantes españoles de resolver democráticamente el conficto catalán, que tendría que solucionarse con el diálogo. Más de dos millones de catalanes votaron a favor e la independencia i muchos miles --que con un referèndum aprobado serían más-- votaron en contra. ¿Por qué no se resuelve en las urnas?

La nostra cuina al Japó El xef de Santa Coloma de Gramenet nascut al Fondo, Victor Quintillá, ha estat aquest mes d’agost a Tòkio, participant en el Cook Japan Project, com un dels 30 xefs triats del tot el mon. Han estat cuinant durant diversos dies, presentant l’elaboració de diversos plats.

100 anys de premsa colomenca 3

Des del 3 de novembre es pot visitar a la Balldovina l’exposició dedicada a la premsa que s’ha fet a Santa Coloma al llarg de 100 anys, des de l’aparició del primer periòdic fins avui, que fa 50 anys de la publicació e la revista Grama. També actualment se celebren 40 anys de l’aparició del full L’Ajuntament infoma. Coincidint amb l’exposició s’ha publicat el llibre d’Ángel Sody de Rivas La Prensa y otras publicacions periodisticas en Santa Coloma de Gramenet. Un siglo de historia (19192019). Ángel Sody, natural de La Línea de la Concepción, ha residit molts anys al barri del Fondo i s’ha destacat pels seus treballs d’història, amb publicacions com el llibre sobre Julia Romera i el dedicat a José Berruezo. Pertany al Grupo de Historia José Berruezo, eitors de la col·lecció Ágora.

90 anys fent camí Amb aquesta frase el Grup Amics i Amigues de Jaume-P. Sayrach (constituït dins de l’associació Fòrum-Grama, a la que pertany el nostre butlletí) anuncien la festa oberta que se celebrarà el dissabte 9 de novembre, a les 6 de la tarda, en la Biblioteca del Fondo. En la mateixa sessió --que és oberta a tohom-es presentarà la segona edició del llibre En el Fondo,

1965-1979. Tots hi sou convidats!

Òmnium cultural i Amigues i Amics de Jaume-P. Sayrach, amb la col·laboració de la Biblioteca del Fondo, organitzen (Re)volta a Fondo, com una part d’un dels seus projectes d’intervenció sociocomunitària, l’anomenat (Re)Voltes. Es tracta d’una activitat gratuita basada en la realització de passejades pel territori – en aquest cas pel barri del Fondo; també se n’han fet al Carmel, l’Eixample i el Guinardó de Barcelona, i a dos indrets de l’Hospitalet– que acaben en una posada en comú del que s’ha descobert, seguit d’un vermouth. (Òmnium té programades gairebé una trentena de (Re)voltes similars en diferents territoris fins a final d’any).

L’Obrador, fleca cooperativa L’Obrador de Gramenet és una fleca cooperativa enxarxada en l’economia social i solidària del territori. El forn de pa està ubicat al carrer Major número 27 de Santa Coloma de Gramenet. Ofereix tot tipus de pans i brioxeria elaborat tot amb productes ecològics.

l hacer este postre he pensado que es una buena manera de empezar el día, a la vez que el postre se va elaborando y en el momento de ponerlo en el horno, la cocina se va impregnando con ese olor tan delicado y bueno que va dejando la manzana cuando se va dorando, junto con el azúcar y la mantequilla. lUna buena manera de alegrar las papilas gustativas!

Tarta Tatín INGREDIENTES 4 O 5 manzanas golden (depende el tamaño ) 140 g. de azúcar 130 g. de mantequilla 1 lámina de hojaldre redonda 1 molde como para hacer un bizcocho; si es redondo mejor ELABORACION Se coge el molde redondo y se unta con mantequilla. A continuación se espolvorea con bastante azúcar todo el molde. Pelamos las manzanas, les sacamos el corazón y se cortan a octavos, se colocan las manzanas alrededor del molde, con el lomo tocando a la plata sin dejar ningún espacio; aunque monte alguna manzana no pasa nada, cuando se cuecen disminuyen de tamaño: Se pone el azúcar restante y la mantequilla a trozos pequeños por encima de las manzanas. Tendremos el horno a 200 grados. Se pone el molde a mitad del horno durante 30 minutos. Cuando pasen los 30 minutos se saca, se deja que se enfríe un poco, cogemos la masa con cuidado que no se rompa y se la pone encima del molde, poniendo el hojaldre sobrante en los bordes, arrugándolo alrededor de modo que tape bien la manzana. Se vuelve a meter en el horno a 185º grados y se deja unos 30 minutos más, vigilando que no se queme el hojaldre. Pasado el tiempo y si el hojaldre está doradito, ya se puede sacar del horno. Se le da la vuelta y aparecerá la manzana dorada y bien cocida, el hojaldre hará de base impregnándose con toda la sustancia de la manzana y la mantequilla, lista para comer.

Joana IMBERNON

Jaume-P. Sayrach, 90 anys fent camí aume-P. Sayrach a finals d’octubre compleix 90 anys. El grup Amigues i Amics de JPS han organitzat un acte per festejar-ho. Són, d’altra banda, més de 50 anys a Santa Coloma de Gramenet. D’entre altres coses és fundador de la nostra entitat, Amics i Amigues del Fondo, i promotor d’aquest butlletí.

Joana IMBERNÓN

Li pegunto si esta content, amb la celebració de la festa. Em fa il·lusió celebrar l’aniversari amb les persones que en una etapa o altra hem viscut junts molts moments. Als organitzadors els he demanat que la festa fos oberta a tothom, i que sobretot s’evoquin les persones i les coses en les que ens hem trobat.

Just fa un any que es va inaugurar l’església... L’església es va inaugurar l’any 1967 però la parròquiaes va fundar-se el setembre de 1965. Nosaltres --jo i els rectors de les quatre noves parròquies-- no volíem edificar un temple perquè crèiem que la gent havia de veure l’aspecte humá de la presència de l’Església al barri, abans que els aspectes cultuals i religiosos. Però els companys que eren els rectors de les parròquies Major i Santa Rosa ens hi forçaren, perquè se sentien ultrapassats per la feina que l’adminstració dels sagraments els ocasionava.

Quan vas arribar a Santa Coloma? Al setembre de 1965, em va enviar el bisbe, coneixia el meu desig de treballar en barris pobres i a prop del món obrer. Venia d’una estada de dos anys a Roma, on vaig treure la llicenciatura de teologia. Abans havia estat de vicari a Vilafranca del Penedès i al Poblenou de Barcelona. A la ciutat de Santa Coloma no hi havia vingut mai, tot i que havia fet catequesi al barri del Bon Pastor, que pertanyia a Santa Coloma, i n’era rector mossèn Joan Cortina.

Però el temple parroquial et serví de plataforma per connectar amb la gent. És cert, des que vam inaugurar el local vam comunicar als veïns que el posàvem al servei del barri. Un exemple seria la utilització de la nau com a biblioteca popular, tabé les moltes reunions que s’hi feien, les obertes i les clandestines...

Quina impressió et va fer el Fondo? Quan vaig arribar-hi vaig quedar impressionadíssim per l’estat del barri, amb mancances de tota mena. Vaig veure persones que patien, persones arribades d’Andalusia, d’Extremadura, de molts llocs d’Espanya... que aquí trobaven treball, sovint en feines molt dures i molt mal pagades. Al Fondo captaves la realitat de la persona humana, amb tot el seu patiment. Vaig intentar estar el més a prop possible de la gent, i que em sentissin amic.

La parròquia es caracteritzà per la gran afluència de nois i noies. Una de les decisions dels nous capellans va ser crear la JOC (Joventut Obrera Catòlica) en les nostres parròquies. Això originà una xarxa de joves que s’estengué per tot Santa Coloma. La JOC va créixer molt, i atragué, en aquests barris, un elevat nombre de nois i noies, creients i no creients. La 9

Els capellans que formàvem equip vam creure que una revista ajudaria a aglutinar la gent i que prenguessin consciència de la situació en què ens trobàvem, i treballéssim per redreçar-la. De fet, Grama va fer una gran feina social i política i il·lusionà moltes persones a lluitar per fer una Santa Cloma humana, bonica i justa, malgrat trobar-nos sota una dictadura que ens negava la llibertat. Grama reunia un munt de persones en la redacció, en l’administració, o com a informadors dels diferents barris i com a repartidors de la revista. Del nostre barri del Fondo van sorgirs força nois i noies que formaren part de la redacció. Joana IMBERNÓN

I com és que arribada la democràcia, plegà? Sí, morí però no de mort natural. Igual que ara aquesta mensa de projectes sorgits de la base social, que no compten amb el suport dels governs municipals. Desaparegut Franco i la dictadura desapareixia “l’enemic comú” i cada partit s’abocà al seu objectiu i crearen els seus mitjans informació, d’autopropaganda.

JOC era un moviment jove que funcionava a Europa i a tots els Continents. El que més impactava als joves era l’eslogan que difonia la JOC, que deia “No som màquines ni bèsties de càrrega, som persones humanes; és més, som fills de Déu”. I el lema que sinetitzava l’esperit jocista era “Creure és comprometre’s”, un comproís de treballar per canviar la societat inhumana i injusta, començant pel barri i pel lloc de treball de cada jocista.

Llavors vas fundar el Club de Debats, no? El Club de Debats el vam promoure un grup de . persones seguint l’esperit de Grama. Pensàvem que calia seguir amb una plataforma de trobada oberta, que promogués el pensament, el debat i el compromís social. Una plataforma que fugis del dogmatisme, que no fos ni partidista ni confessional. En aquesta línia també amb altres gramers el 1996 vam promoure l’associacio Fòrum-Grama, que va editar la revista el mateix nom, que aribà al número 100, després de deu anys de sortir. Aquesta mateixa línia és la que ens guia als qui publiquem aquest butlletí amb la capçalera En el Fondo.

Ara també se celebra l’aniversari de Grama, 50 anys e la seva fundació. Tu hi vas ser. Sí, sempre, sense haver-ho triat, m’he trobat fent revistes. Al col·legi, els alumnes de la meva secció en fèiem una titolada El Filósofo Pepe, que editàvem en un número monogràfic i fet a mà, que ens la passàvem de l’un a l’altre. Jo m’encarregava de posar al volum els textos dels escrits dels companys, i il·lustrar-ho amb algun dibuix. El meu germà Manuel també formava part de la redacció. Els estius els cinc germans fèiem cada any la crònica de les vacances i al seminari vaig ajudar a fundar les revistes ciclostilades Flama (a Filosofia) i Euge, (a Teologia). I de forma més professional vaig prendre part en la promocióde de les revistes Acción a Vilafranca el Penedès i 4Cantons, a Poblenou.

La Biblioteca del Fondo t’ha dedicat la Sala d’actes i, complementant-ne la nominació, s’ha creat com annexe l’espai En el Fondo-JPS, on es guarda el teu llegat: els llibres, els escrits, els àlbums de fotografies, dibuixos i documents. Un fons per a la memòria històrica. M’agrada que sigui un lloc on es guardin aquestes

Per què, Grama?

coses per mantenir la memòria històrica en general i molt especialment de la nostra ciutat i del barri del Fondo, un lloc on qui estigui interessat pel nostre passat recent hi trobi la documentació que necessiti. Com és natural, molts dels meus docunents es refereixen a Santa Coloma i al Fondo. Però els escrits i el conjunt de Graama i de Fòrum-Grama tracten temes de tota mena. I les persones que sig nen aquests escrits són nombroses. Per això he insisatit molt que la celebraació dels meus 90 anys serveixi, sobretot, per conèixer les “coses” que van néixer i les moltes “persones” que les van fer possible, en la llarga etapa que he tingut el goig de viure. Al llibre En el Fondo, que presentarem el 9de novembre, a l’índex onomàstic hi surten més de pres part en la història que s’hi narra.

Amb Mariona Chavarría, directora Biblioteca del Fondo

Tu vens d’una família benestant. Perquè has triat viure aquí? Et diré que vam passar de tenir-ho tot a no tenir res. Quant encara no havia complert tres anys va morir la meva mare i poc després, morien el nosre pare i l’avi. Quedàrem sols al món amb l’àvia i en plena guerra civil, durant la qual vam passar por i gana... Suposo que tot això em marcà per tota la vida. Vaig descobrir, al costat de la fragilitat de l’existència humana i de l’evanescència dels bens materials, el valor de la cultura i de la fe, a través del testimoni del nostre pare. Haig de donar gràcies als meus pares pels valors que ens varen inculcar. El meu pare era un creient profund i, alhora, un humanista que estimava l’art i la cultura... . Sempre parles de fer camí, estàs cansat? Com veus el teu futur? Futur?, tirant llarg dos o tres anys, no? Però no ansio marxar, tinc ganes de seguir caminant, el món és tan bonic, la gent tan maca i tinc ganes de fer tantes coses... I ara, veure la independència de Catalunya. Em retreus que sovint parlo de la mort. Hi he conviscut desde petit i no la veig com una catàstrofe sinó com l’acabament de l’obra que és la pròpia vida. Cada dia és un aprenentatge, les circumstàncies t’enriqueixen. Jo, per exemple, perduda la mare de molt petit ,en adonar-me com el meu pare seguia

sentint-la propera ,en lloc de viure un dol aclaparador vaig aprendre de viure alhora aquí i en el més enllà. Hem parlat del llegat que deixes a la bibioteca. Escrits, llibres... Quins són els teus autors preferits? D’entrada començaria parlant de les lectures d’adolescent, que són les que potser et marquen per sempre. Et citaria Maragall i llibres que em van entusiasmar com Quo vadis, Fabiola, Benhur, Tarzan, El llbre de la , les novel·les de Jules Verne... Peròe ls grans autors sóna partir de l’adolescència i joventut i m’han acompanyat fins avui. Els grecs, sobretot l’Odissea i els dramens de Sòfocles, com la meravella d’Antígona, Dant amb la Divina Comédia. i les poesies, el Quixot! i tota l’obra de Shakespeare. Al seu moment em va impactar la Tradició catalana i no voldria oblidar la Bíblia, que és unacol·lecciófabulosa de llibre de tota mena. Acabo l’entrevista revelant uns gustos teus més terrenals. Sé que t’agrada beure xampany amb una copa de vidre, que estimes el menjar senzill i casolà i que ets del Barç. Doncs --encra que la frase no t’agradi-- per molts anys! José A. QUINTILLÀ

Carolina Rackete, capitana del vaixell Sea.Watch, al ser deinguda per l policia italiana

Com és possible..? l 19 de setembre el Parlament de Catalunya va atorgar la Medalla d’Or a Carola Rackete i a Óscar Camps, promotors respectivament de Sea-Watch i Open Arms. Tant l’Óscar com la Carolina han estat amenaçats de ser condemnats sota l’acusació de contribuir s la màfia que trafica amb els migrants. Unes amenaces incomprensibles quan el que fan aquestes persones, i els membres de les respectives ONG és exposar la via per salvar els migrants que naufraguen. Bellíssima i contundent la resposta que la mare de l’Óscar donà al seu fill, quan li va preguntar què havia de fer. “A tu –li va respondre— et poden tancar a la presó però te’n sortiràs en canvi els nàufrags que moren al mar mai més tornaran a asa.” Unes amenaces que van prendre forma a la Itàlia de Matteo Malvini quan va fer detenir la jov capitana de Sea-Wtach 3 qui, fent cas omís de la prohibició, va atracar al moll de Lampedusa. La notícia i l’escena de la seva detenció, difosa per la televisió, va commoure i indignar la gent sensata. Veure que l’aparentment fràgil Carolina Rackete era presa va commocionar el món. ¡Que diferent la imatge de TV3 amb la Carolina i l’Óscar rebuts pel Parlament, i el president de la Generaliltat imposant-los la Medalla d’Or! Una lliçó exemplar que ens fa somiar en la República Catalana quan, assolida la plena autonomia i llibertat podrà obrir les portes als migrants, tal com feren amb nosaltres –amb els nostres pares-- quan després de perdre la guerra, milers de catalans van ser rebuts com germans en països com Mèxic. Mentre ho esperem, sempre tenim l’ocasió de lluitar perquè arreu es reconeguin els drets humans de totes les persones.

Jaume-P. SAYRACH 12

Suplement, octubre 2019

amicsiamiguesdelfondo@gmail.com

iempre me ha gustado, después de despedirme de alguien girarme y ver como la silueta desaparece. Contemplar desde la clandestinidad la figura que se aleja de la mirada. Esperar quieta, mejor si la calle está desierta y la noche ha caído. Observar hasta que la vista lo permita. Ver como la sombra, nítida al principio y luego borrosa, se aleja, desaparece esfumándose en el anonimato de la ciudad. Tú siempre te dabas la vuelta y desaparecías, nunca mirabas atrás. Te alejabas y seguías caminando, te olvidabas de mí, absorto en tus pensamientos. Hoy nos abrazamos, nos despedimos y desaparecemos… Sólo momentáneamente porque, como si jugáramos al escondite, volvemos a aparecer porque añoramos nuestra recién estrenada ausencia y cuando creo que ya has desaparecido, vuelves a aparecer, y yo me sorprendo de encontrarte allí, parado detrás de las taquillas del metro, llamándome por mi nombre, ese que tan bien conoces, para despedirnos por última vez en esta noche que ya ha caído. Tú vuelves a casa y yo recorro las escaleras que han de volverme a llevar a los túneles oscuros de las noches de despedida, una vez más.

L'altra banda del Mediterrani quest estiu les noticies que obrien tots els informatius feien referència als migrants de l’Open Arms i de l’Ocean Viking. Hem estat dia rere dia esperant la noticia que anunciés que es podia desembarcar i per fi, quan va arribar va ser una victòria agredolça. Europa es va tornar a posar en evidència. Com és possible, que encara no hi hagi una resposta eficaç a allò que és garantir els drets humans? Les persones que fan el pas endavant i decideixen deixar enrere la seva vida als seus països d’origen tenen històries diferents, però motivacions ben semblants. Quan algú és sent segur, no deixa la seva família i la seva llar. Quan algú té un futur, no ho deixa tot i s’entrega a l’atzar del mar. En les seves causes, els països rics, els de l’altra banda del mediterrani, hi tenen molt a veure. Primer l’espoliació dels recursos naturals, amb la colonització del continent al segle XIV, després, les independències fallides i les intervencions polítiques i militars. Tots aquests fets, han provocat que ara per ara, l’Àfrica sigui el continent més pobre i el que és pitjor, oblidat. Saber què és tot el que hi ha darrera de la inacció dels governs pot estar una mica fora del nostre abast. Aquests temes mai surten a les noticies que veiem a la televisió o llegim als diaris. Però per resumir, sí que podem dir sense cap mena de dubte que els diners hi tenen molt a veure. Els poderosos empresaris i els polítics, on la resta del món veu vides humanes, ells hi veuen beneficis, vots i danys col·laterals que només provoquen una mica de soroll. M’explico: les guerres i conflictes armats que es viuen al continent veí, estan finançades i abastides, en gran mesura, per empreses dels Estats Units o d’Europa. Els polítics saben jugar amb la por de la gent i que això dona o treu vots, depenent de la cara de la moneda que es miri. Al mig estan les vides de les persones que són alhora causa i efecte i que de tant en tant, surten a les noticies. La conseqüència però, és que res canvia. Quantes vides s’han quedat al camí? Què serà de les vides de les persones que ho han aconseguit? Vivim en societats individualistes, on de tant en tant, ens commouen aquests tipus de notícies,

però no el suficient com per a que les nostres vides es vegin trastocades i demanem més esforços a qui és responsable de donar respostes. Ja és hora que es comencin a fer polítiques reals d’integració i que afavoreixin la inserció de les persones a la vida social de les comunitats on acaben vivint. I això no és només de cara als que arriben, si no que les persones que ja hi som, també hauríem de jugar un paper important. De fet, un exemple del que es podria anomenar bona pràctica en aquest sentit, són les associacions de veïns, els centres cívics i altres grups associatius, ja que cohesionen la vida i la gent dels barris. De totes maneres, i el que en aquest cas em sembla més important remarcar per si encara algú no ho ha entès, és que les persones que es juguen la vida per poder tenir una oportunitat sense tenir cap mena de seguretat al respecte, es mereixen ser tractades dignament. Quan algú es pensa que venen a trencar la pau i l’estabilitat en la que vivim, l’únic que es demostra és que encara ens queda molta feina a fer. Tal com va dir Orwell, allò que és important no és mantenir-se viu, sinó humà. A les nostres decisions més quotidianes està decantar-se per una banda o l’altra.

Miryam SÁNCHEZ

Déu juga amb els daus? empre m’han interessat temes com la ciència, la física i l’astronomia, però quan era estudiant vaig descobrir que la física tenia encara reptes i moltes preguntes sobre com funciona el nostre univers. La física, des del seu inici, ha intentat explicar i modelar fenòmens que van des de la caiguda d’una poma fins l’atracció que produeix el Sol a la Terra. No obstant, quan es va intentar explicar com funciona el món subatòmic, és a dir, allò que no és possible veure amb els nostres ulls ni amb màquines especialitzades, no va ser possible perquè es va veure que la física que explica perquè una poma cau no és la mateixa que explica el món subatòmic. Per entendre què es un àtom i entendre el món subatòmic hauríem de posar un exemple. Imaginem la poma d’abans. Si la tallem moltes

vegades, arribarà un moment on serà impossible seguir tallant. Aquesta matèria indivisible és diu àtom. Un àtom té un nucli compost per protons i neutrons, i fora d’ell es troben els electrons. El món subatòmic, per tant, és tot allò en el que es pot dividir l’àtom. Albert Einstein, el científic més important i conegut del segle XX havia contribuït a desenvolupar la física explicant amb més exactitud que els seus contemporanis, com es mouen els planetes i la relació entre massa i energia amb la for-

mula més coneguda de la física: E=mc2. No obstant, quan va intentar estudiar el món subatòmic va descobrir que Deu juga als daus.

la física quàntica ens diu que això no és veritat i que pràcticament l’àtom no utilitza energia per produir el brillantor. Una de les característiques de l’or és això mateix, sense brillantor, l’or no seria or. Un altre concepte complicat és l’entrellaçament dels electrons. Posem pel cas, dos electrons, els quals són entrellaçats de tal manera que les seves propietats com ara el seu color, depenen de l’un i de l’altre. És com si fossin germans que viuen a la mateixa casa on només hi ha dues samarretes. Si un utilitza la samarreta blava, l’altre ha d’utilitzar la vermella, i al revés. Aplicat als electrons entrellaçats, veuríem que es tornen d’un color en dependència del color de l’altre.

Què significa que Deu juga als daus? Significa que per saber, per exemple, quin color té ara mateix un electró, que a vegades és blau i a vegades vermell, hauríem de confiar en l’atzar. Si llancem una moneda a l’aire i surt cara, l’electró és blau, i sinó és de color vermell. Quan Einstein va descobrir aquest comportament rar dels àtoms, ho va rebutjar per afirmar contundentment que Deu no juga als daus i que hauríem de estudiar més en profunditat com es comporten els àtoms i les seves parts abans de donar per cert que hem de jugar als daus. Contradictòriament, amb aquesta negació d’Einstein va néixer la física quàntica, la qual tracta de modelar, o donar sentit, a l’univers a escala subatòmica.

La física quàntica és difícil d’entendre i ha despertat la curiositat de molts científics que segueixen desenvolupant aquesta branca de la ciència. Encara que no la necessitem per sobreviure ni per treballar, és veritat que el seu potencial és molt elevat. En el futur, si ens trobem ordinadors sense disc dur o si podem parlar per telèfon sense internet, serà gràcies a la quàntica. Interessant oi? Joe Esteves

Per exemple, si tractem d’explicar amb la física clàssica com es que un àtom d’or pot brillar més que altres metalls, hauríem de pensar que aquesta brillantor és producte de l’energia interna del àtom i que amb el temps aquesta energia hauria d’acabar-se. No obstant,

Joe ESTEVES

El máster de Educación Secundaria; reflejo de una educación cambiante cabada una carrera de letras, en mi caso Historia, uno quiere buscar el futuro más digno posible. Algunos por vocación, otros por necesidad y la mayoría por inercia, la mayoría de los graduados enfocan su futuro optando por la docencia. Pero los actuales planes de estudio no permiten que esta sea una tarea fácil; acabar ejerciendo la docencia significa escoger un largo camino de esfuerzo y sacrificio. El primero de los obstáculos con los que uno se encuentra al empezar esta odisea es evidente: superar el Máster universitario en Formación del profesorado de Educación Secundaria Obligatoria y Bachillerato.

estos estudios en la Universidad Autónoma de Barcelona. A continuación trataré de señalar desde mi perspectiva y opinión algunas líneas maestras de esta experiencia.

Las materias Desde luego, el título del máster cumple con su promesa; es un máster formativo pero no profunfiza en ningún aspecto de disciplina. Cuando cursasl as materias habiendo asistido a las cinco horas diarias de clase, resulta que no sabes más de Historia, ni de Ciencias Sociales, y solo descubres cuanto ignoras y cuanto se ignora de la didáctica y del mundo de la educación. Hay dos asignaturas

Hace apenas unos meses, un servidor completó 16

cuya diferencia no entiendes bien; Pedagogía y Didáctica. Parece que en una de ellas tratan de enseñarte el funcionamiento de los centros educativos y de aquellas entidades que regulan la enseñanza. Pero luego de las sesiones uno sale con una tremenda confusión de siglas y de conceptos que supuestamente van a ayudarte a ser mejor profesor. En didáctica aprendes los procesos de aprendizaje y las diferentes técnicas de enseñanza. Se cursa también una asignatura de Psicología aplicada a la didáctica, pero parece más bien que haces una introducción a la psicología adolescente. Lo mismo ocurre con Sociología; asignatura en la que repasas interesantísimos estudios sobre el sistema educativo, pero donde encuentras una aplicación difícil a tu propia actividad. Los viernes se destinan a algunas asignaturas específicas que refuerzan tus conocimientos sobre disciplinas que debes enseñar pero en las que no te has especializado. En mi caso, por haber estudiado Historia y pretender ser profesor de Ciencias Sociales, asistí a clases de Historia del Arte y de Geografía. Estas asignaturas cumplen poco las expectativas que uno tiene; te muestran formas innovadoras de ver el Arte y la Geografía, pero no se profundiza en un contenido desconocido por un estudiante de Historia y ni siquiera se repasa el currículo escolar.

al que se ejerció contigo. Entras en contacto con las reformas educativas impulsadas por la Generalitat y de repente aparece una palabra clave; las competencias. Ahora todo se valora por competencias; aquello que el alumno sabe hacer y comprender y no aquello que es capaz de retener y memorizar. Las clases magistrales a las que todos estábamos acostumbrados han dejado de ser deseables, porque no trabajan ni valoran lo competencial. Las evaluaciones ya no tienen sentido como clasificación numérica del resultado de un ejercicio. Todas estas nociones tienen buenos fundamentos teóricos, pero son difíciles de imaginar en la práctica. De hecho, tanto los profesores del máster como los compañeros del Instituto de Prácticas reconocían lo poco que se pone en práctica la educación competencial.

Las prácticas. Sin duda lo mejor de este máster son las prácticas. Porque seámonos sinceros ¿Quién no se ha imaginado impartiendo clases, dando lecciones, corrigiendo y acompañando a alumnos?. En este caso hemos podido experimentarlo, al menos durante un mes y medio. Se entra en contacto con los centros educativos, con profesores más antiguos y sobre todo con los alumnos. El resultado desde luego no es tan épico como uno había imaginado. No se es ese profesor magnifico que a ti tanto te gustaba, al menos durante tu primera experiencia docente. Las cosas que a ti te interesan resultan tediosas para los alumnos de la ESO, pero lejos de desanimarte, tú pones todo tu empeño en que tus clases salgan bien. Y las preparas, las repasas en casa y las planificas. De nuevo nada sale como lo previste, pero no pasas un mal momento. Los jóvenes estudiantes de la ESO empatizan contigo, al fin y al cabo tienes 23 años, solo seis más que ellos. El día debes despedirte es triste, porque te despides para siempre de tus primeros alumnos.

Consideraciones finales Definitivamente se trata de un máster que hay que pasar. Vivimos una situación donde la educación debe reubicarse y plantear de nuevo cuáles son sus objetivos y sus finalidades. El máster refleja ese momento de transición conceptual. Al finalizarlo no te sientes más profesor, no conoces nada del mundo y de la experiencia docente, pero al menos eres consciente de ello. Las prácticas y las asignaturas te hacen caer en la cuenta de que nadie tiene respuesta para la educación. En este mundo dinámico no sabemos qué enseñar, ni cómo hacerlo. Sin embargo, seremos los futuros docentes quienes deberemos discutir este asunto y quienes deberemos re-definir la educación que la sociedad necesita para el futuro. En cualquier caso haber acabado esta formación es un primer gran paso para cambiar las cosas y ver en qué derivan los nuevos planteamientos didácticos.

Todo lo nuevo Durante el máster te familiarizas con un mundo de la enseñanza que no conocías y que es muy distinto

Alejandro ROMÁN

La fiesta del cordero en Costa de Marfil

Aid El Kebir o fiesta del sacrificio ha siempre sido celebrada para los musulmanes tres meses después de ramadán. En efecto, para los marfileños por un mayor éxito de esta celebración una vez acabada la fiesta de ramadán empiezan las etapas de preparación de la fiesta que consisten en: iniendo de Costa de Marfil me -La selección y compra de tejidos que cada acuerdo de que las mejores fiestas uno lleva al sastre para que le confeccione del país eran la fiestas culturales y unas prendas que llevarán el día de la fiesta. religiosas. Tal y como lo tengo en -La segunda etapa consiste en la compra mis recuerdos más recientes las del cordero que ofrecerá en sacrificio el día fiestas religiosas eran las que movían más a los de la fiesta. Para que el cordero sea menos marfileños (habitantes de Costa Marfil): Por eso costoso los habitantes del pueblo suelen de todas las fiestas me guscomprarlo un año antes taría compartir con los lectoLa “Tabaski” es la oca- y lo crían hasta el día de res d’Amics de Fondo las de sión para toda la familia la fiesta mientras que los la “Tabaski”, también llamada y los amigos de encon- de la ciudad lo compran Aid El Kebir, que significa “la trarse y de perdonarse directamente en el mergrande fiesta”, es la fiesta cado de animales donde en la generosidad. más importante del islam este se queda reservado después del Aid El Fitr (la fiesta que celebra el hasta que sus dueños pasan a recuperarlo final del ramadán). dos días antes de la fiesta para lavarlo y dejarlo en casa hasta el gran día. Más que un simple acontecimiento religioso la “Tabaski” es la ocasión para toda la familia y los El día de la fiesta todos los marfileños se amigos de encontrarse y de perdonarse en la ge- ponen sus nuevas prendas confeccionanerosidad. das por el sastre para ir a la mezquita.

Una vez acabada la oración todos los musulmanes asisten al sacrificio del imán de la mezquita antes de ir a sus casas para proceder a sus propios sacrificios. En general cuando se hace el sacrificio, se divide en tres partes el cordero, una parte para el jefe de familia, la otra parte para el resto de la familia y la última parte se regala a los vecinos. En Costa de Marfil la cultura es muy estricta (cultura machista) con la repartición de las tareas de casa: de tal manera que la ceremonia del sacrificio del cordero es únicamente reservada a los hombres y la preparación de los platos de fiesta es una tarea reservada exclusivamente a las mujeres.

Ritual que consiste en que los niños vayan paseando, diciendo “sambê-sambê” a los mayores y estos tienen que darles unas monedas. En general los niños pasan toda la tarde haciéndolo y a la hora de la cena cuando regresan a casa se comparten la cantidad de dinero entre ellos.

Por lo tanto, mientras las mujeres hacen la cocina, los hombres se pasan el día de la fiesta descansando o entre amigos. Una vez la comida queda lista todos comen en grupos de 4 o 5 personas: las mujeres y las niñas juntas, los niños juntos y por fin los hombres y amigos juntos.

Una vez acabada la cena los niños se quedan en casa y los mayores empiezan el baile nocturno organizado entre comunidad de vecinos bailando y bebiendo toda la noche.

Después de la comida familiar, empieza la penúltima parte de la fiesta que es el paseo de los niños. Para ir a pasear los padres visten sus niños de otras prendas confeccionadas especialmente para la fiesta. Tras lo cual, esos se van contentos paseando por las casas de los amigos de sus padres para saludarles y aprovechar para darles las bendiciones. Esta parte es el famoso ritual de la fiesta llamado “sambê-sambê”.

El día siguiente de la fiesta es el día de descanso, en el cual solo se hace una gran comida familiar con la ayuda de todos.

PADIA SERGE LEVY