Butlleti 19

AMICS i AMIGUES DEL FONDO-Santa Coloma de Gramenet. ANY 2019. Núm 19

Jaume P. Sayrach

El Boletín del Fondo

E

l boletín sirve para dar información de la vida del barrio actual, salvaguardar la memoria histórica e intentar la integración de las diferentes culturas existentes en el Fondo.

A veces me pregunto a quien llega el boletín y si les gusta, si lo leen y les aporta alguna cosa. Intentamos explicar lo que pasa actualmente y dar a conocer la vida de alguna persona de nuestro barrio, quienes nos aportan sus recuerdos y vivencias. Cuando escuchas las historias de las personas mayores ves la diferencia de nuestro entorno al de hace veinte años; actualmente un barrio en el que comunicarte con los vecinos cada vez es más difícil por el idioma, especialmente con las personas mayores, no con los niños que en el colegio aprenden el catalán y el castellano. Al ir al colegio el problema es menor. Esta es la historia del pueblo. El barrio ha cambiado pero eso no nos impide cuidarlo y quererlo y, de hecho, a través de diferentes centros y asociaciones se hace una gran labor con las personas que llegan y, por descontado, con el buen ejemplo de los vecinos. Nuestro barrio es rico en diversidad; nos gustaría que esa diversidad en vez de verla como un obstáculo –cosa que ocurre alguna vez—se apreciara como una gran riqueza, un mensaje que pretendemos difundir con el Boletín del Fondo.

Joana IMBERNÓN 1

carrers i places del barri La Maternitat de la plaça del Rellotge

L

’estàtua de la dona de la plaça del Rellotge hi és des de l'any 1991. Quan es va col·locar, els regidors socialistes van protestar perquè els feia mal efecte, com si se l’hagués abandonat. La col·locació, però, la va proposar el mateix escultor i a l'equip d'arquitectes que van dissenyar la reforma de la plaça, els semblà encertada. L'artista coneixia bé el marc on anava: un espai de trobada dels veïns, pràcticament l'únic que existeix en un dels barris més densos de la ciutat, que està sempre ple de gom a gom. A la plaça hi acuden els nens i les nenes quan surten de l'escola. I nombroses mares que els acompanyen. Els nens i nenes han converit l'escultura en un objecte familiar. Sovint s'hi enfilen, de vegades com si fos un tobogan, o hi passen llargues estones, com en la falda de la seva mare. ¿Tindria sentit que en un marc on tot resulta tan familiar l’única persona estranya fos la senyora YagoVilamanyà, autor de l'esque un artista hi ha erigit? Hi havia, en la intencionalitat de l'artis- cultura Maternitat (1991), va nèita, una intuïció preciosa i fins i tot entendridora: la seva estàtua no xer a Ripoll i encara adolescent havia de ser una peça freda i distant, sinó una obra càlida i present, es traslladà amb la família a la ciutat de Mataró, on resideix. fins i tot maternal; com les mares que la freqüenten. Una estàtua Defineix la seva obra escultòrica col·locada a flor de terra (no tirada, per Déu! que si algú estima aquesta escultura és qui l'ha fet!), a l'abast de la gent i, tot particu- d'orgànica, i la situa entre l'abslarment, dels nens i nenes. Aquesta seria una manera d'aproximar tracció i la figuració l'art a la gent a qui es destina. En un dels davantals del nostre butlletí Joana Imbernón constatava aquesta familiarització dels infants amb l'escultura, i escrivia que venia a ser com la plasmació escultòrica de la maternitat. Amics i Amigues del Fondo la vam triar com l'element definidor de la capçalera del nostre butlletí. / Jaume-P. SAYRACH

Jaume P.Sayrach 2

editorial

Jaume P.Sayrach

Reflexió Postelectoral

A

Santa Coloma el PSC ha tret majoria absoluta. Això dels governs amb una majoria suficient per governar amb prou fermesa pot ser positiu, si es té la voluntat d'aconseguir consensos amb les altres forces polítiques i, sobretot, si el partit governant es caracteritza per una ferma i real política participativa, cosa que com més va, menys sol donar-se. Per això en la pràctica cal el contrapès dels altres partits i, en aquest sentit és de lamentar que a Santa Coloma En Comú Podem hagi tret tants pocs regidors i Gent, cap.

La nostra alcaldessa fa ja gairebé deu anys que ocupa el càrrec. Temps suficient per analitzar si durant aquest temps el partit que ha estat governant i que ara ho farà quatre anys més, ha complert amb les esperances amb què va ser rebuda, després de l'infaust govern de l'alcalde Bartomeu Muñoz. El dilluns 23 de novembre de 2009 se celebrà el primer ple, multitudinari! en el que intervingueren una cinquantena d'entitats que van parlar de la bretxa que s'havia creat entre l'Ajuntament i la població, per l'aberrant política de l'Ajuntament.

Entre les reclamacions que es van fer a la nova alcaldessa sobresortien 1) que s'abandonés el model de participació ciutadana, començant per la supressió de la enganyifa del Consell de Ciutat, que encara es mantingué un bon temps, presentat sempre com a "màxim òrgan de participació ciutadana"; 2) que es creés un consell de comunicació, per tal que la política informativa respongués a l'interès de la ciutat enlloc de ser una arma propagandística municipal i, 3) que s'obrís un procés participatiu real i obert a tothom, per definir el model de ciutat En coses tan importants com el destí de la Ciba o l'acabament del gran parc verd i frondós de Can Zam és on es pot mesurar la qualitat democràtica de la política participativa d'un ajuntament. / Jaume-P. SAYRACH 3

entrevista

José A. Quintillá

Padia Serge Levy Coulibaly “Mi nombre es Padia, que significa obstinado”

P

referente de la familia. Este nombre no pueden cambiarlo los padres.Después tengo dos nombres, Serge y Levy que estos si que me los puso mi padre, en honor a sus dos mejores amigos y por último Coulibaly que es el apellido de mi padre, el apellido de la madre no lo llevamos.

ADIA SERGE LEVY COULIBALY un estudiante y estudioso que cuando haya terminado sus estudios quiere volver a su país para ordenar sus múltiples lenguas.

Padia es un joven de 27 años nacido en Costa de Marfil, vive en el Fondo desde hace dos años. Su madre vive aquí desde 10 años, actualmente tiene una peluquería. Padia habla castellano y catalán; ésta última lengua la estudió en L’Heura.

En Costa de Marfil el idioma oficial es el francés, el idioma de sus colonizadores, Francia.

¿De qué manera están organizadas las familias?

La familia vive toda reunida en diferentes viviendas, normalmente de una planta o máximo dos y todos como en una pequeña comunidad, rodeados por una cerca, el jefe de la familia es el abuelo, cuando este muere pasa la responsabilidad a un hijo, este debe quedarse a vivir en la comunidad. En el resto del pueblo no puede haber otra familia con nuestro nombre Padia. En el caso de las ciudades no puede haber el mismo

¿Cómo tengo que llamarte?

Mi nombre es Padia, que significa obstinado, te dicen lo que tienes que hacer pero tú haces lo que quieres. Padia es el nombre de mi abuelo, el 4

entrevista nombre en el mismo barrio.

Explica tu vida en Costa de Marfil Vivía en Korhogo, capital del norte del país. Allí estudié la primaria en los Salesianos. El instituto es a partir de los 12 años y la secundaria a partir de los 16. Esto lo estudié en una escuela pública, y a los 19 fui a la universidad. Hice una licenciatura de 3 años de literatura española, estudiando la post-guerra. Podíamos elegir español o alemán.

Más tarde hice otro curso de formación ocupacional, carpintería de aluminio. Al llegar aquí continué estudiando, formándome como profesor de castellano y de catalán. Podría dar clases en cualquier país menos en España. Me preparo para empezar otro máster de didáctica literaria española; es un máster de investigación de 1 año de duración. Después haré el doctorado de 4 años más sobre el proceso de aprendizaje de las lenguas.

José A. Quintillá sur, ateos y cristianos. La diferencia entre norte y sur es más profunda, aparte de la religión. La forma de vida es diferente; es otra cultura. La formación del país como es en la actualidad viene de la repartición que hicieron las potencias colonizadoras. En 1960 se crea la república actual de Costa de Marfil, tutelados en todo momento por el estado francés, obligándonos a vender todos nuestra materias primas a través suyo.

De hecho continuamos siendo un protectorado francés. ¿Qué piensas de tu futuro?

Cuando termine mis estudios quiero volver a mi país y trabajar sobre las más de 30 lenguas que tenemos no escritas, poner un poco de orden e intentar transcribir alguna.

¿Perteneces a una familia “pudiente”?

Mi familia es una familia privilegiada. Mi abuelo era comerciante; tenía una empresa de transportes relacionados con la alimentación. Mi padre estudió filosofía, mas tarde hostelería y empezó a trabajar en un restaurante. Ahora está aquí y trabaja de cocinero.

Hablando con Padia caen muchos tópicos que tenemos sobre los emigrantes. Padia es un hombre culto muy preparado, ha venido aquí para aprender prepararse mejor y luego volver a su país y aprovechar allí todo lo que he aprendido. Todo un ejemplo. Se ha integrado en nuestra sociedad y en nuestro barrio, forma parte de la “colla castellera” de los Laietans de Gramenet, de su barrio el Fondo.

José A. QUINTILLÁ

¿Tu formación en los Salesianos, fue cristiana?

Soy musulmán, cuando nacemos primero adoramos a nuestros dioses. Nosotros adoramos al dios del agua y al dios del tronco, los árboles.

Más tarde podemos decidir ser musulmán o cristiano. El país está dividido, el norte, son ateos y después mayoritariamente musulmanes y en el 5

plaça del rellotge Us desitgem, amics i amigues, que tingueu unes molt bones vacances d’estiu!

Os deseamos, amigos y amigas, que tengáis unas muy buenas vacaciones de verano!

We wish you, friends, a very good summer holiday !‫ أن تكون لديك عطلة صيفية جيدة للغاية‬، ‫ يا أصدقاء‬، ‫نتمنى لك‬ ！親愛的，我們希望您有一個非常愉快的暑假

blants, dedicats a les poblacions de l'àrea metropolitana de Barcelona; una intel·ligent forma de fer-se present en un territori on viuen moltíssimes persones.

El volum dedicat a la nostra ciutat l'encapçala un escrit de Justo Molinero, que explica la història de la ciutat, i el segueixen dotze entrevistes a persones que són al front d'entitats tan conegudes com Bruixes de Gramenet, Cal Nen, els restaurants Pepe i el Lluerna, el Mercat Sagarra, la Casa de Aragón, l'Institut Puigcastellar, el Casal del Mestre, la Biblioteca del Fondo, la Unió Deportiva Atlètica Gramenet, la Fundació Tallers i el Centre Excursioista Puigcastellar. Cada entrevista es completa amb breus fitxes de les persones que hi estan vinculades. Remarquem que entre els entrevsiats hi figuren les persones del Fondo Agustina Rico (CEP), Mariona Chavarría (Biblioteca Fondo) i Víctor Quintillà (Lluerna). Total: una visió amena, simpàtica i cofoia de la nostra ciutat.

Memòries de Santa Coloma de Gramenet La companyia Aigües de Barcelona ha repartit el llibret Memòries de Santa Coloma, que forma part d'una sèrie de volums sem-

6

plaça del rellotge

Jaume P.Sayrach

José A. Quintillá

Laietans de Gramenet celebra el seu 5è aniversari

Acaba el curs amb l’estiu ben present, encenent en nosaltres el desig de fruir d’uns dies de descans i de fer vacances. Un temps de dispersió: moltes famílies com cada any passaran dies en el seu poble d’origen, molts altres aniran a la casa dels caps de setmana o s’instal·laran en un càmping o emprendran un viatge més o menys llarg...

I pels dies que ens toqui quedar-nos aquí, sempre tenim a prop la platja, el passeig pel riu o Sant Jeroni de la Murtra. Que tingueu un molt bon estiu! I fins l mes de setembre. (Foto: Parc de la Bastida).

La colla castellera Laietans de Gramenet ha fet 5 anys de vida. Per a celebrar-ho la colla va organitzar una trobada castellera amb la participació dels Castellers de Badalona, Castellers de l’Adroc i Castellers de Caldes. Després de l’actuació es va oferir a totes les colles un merescut dinar elaborat per membres de la pròpia entitat. / J.A.Q

Recordant el poeta Miguel Hernández Ens sap greu que per dificultats de la redacció el present butlletí aparegui quan l’exposició dedicada al poeta Miguel Hernández a la Torre Balldovina ja s’hagi clausurat. Però en mantenim la ressenya perquè ens permet recordar el jove poeta valencià que morí malalt en una presó franquista.

Anys enrere, sobretot de la mà del preciós disc de Joan Manuel Serrat que posà música al poema Nana de la cebolla, els nois i noies del Fondo el van descobrir i se’l van fer seu.

L’emotiva, completa i esplèndida exposició l’ha comissariat Àngel Sody, antic veí del barri del Fondo qui, a més, ha publicat diversos llibres com la biografia de Julia Romera i les cartes de l’alcalde republicà, Manuel Berruezo.

Jaume P.Sayrach

7

reportatge

José A. Quintillá

Bar La Alegría Más de 40 años funcionando sin parar Juan Diego, es el propietario del Bar Alegría de la calle Massenet, enfrente de la Plaza del Reloj, bar que lleva funcionando des de hace más de 40 años.

tres meses de verano des de los 3 años hasta los 17 en La Línea de la Concepción Cádiz, en casa de sus tíos. I continua ligado a Cádiz. Todas las vacaciones las pasa allí. Tiene mucho contacto con sus primos.

El tenía 8 años cuando sus padres se hicieron cargo del bar; su padre sevillano y su madre gaditana. Todos lo conocen como Diego. A los 13 años, como no quiso seguir estudiando, se fue al bar a ayudar a sus padres, y al jubilarse éstos, se hizo cargo del establecimiento junto a su mujer Cele, que sustituyó a su madre en la cocina.

Su ligamen con Cádiz se nota en la decoración del bar y también en algunos productos de su cocina como el atún y las gambas que vienen de Cádiz y Huelva. Época dura en el negocio Pasaron una época dura para el negocio, primero porque muchos clientes se fueron del barrio a vivir fuera de Santa Coloma y los nuevos vecinos venidos de otras partes

Cádiz es su segunda casa El nació en Santa Coloma pero pasó los 8

reportatge del mundo tienen otros hábitos; no son de tapear. Luego vino la crisis y el cierre del mercado, que se trasladó de lugar para proceder a la nueva construcción, motivo por el que la calle Massenet quedó cerrada por las obras. Todo ello les afectó muchísimo, y recuerda con alegría el día que se inauguró la Biblioteca, la calle se abrió y vió cómo un río de gente se paseaba por ella.

estaban detrás del mostrador sirviendo a los que antes de irse a trabajar pasaban a tomarse la” barrecha”. El propio mercado y el mercadillo de los sábados a las 6 de la mañana ya empezaban a montar las paradas y a las 7 ya estaban funcionando y la gente comprando. Ahora hasta las 8 no empiezan a montar y a las nueve a funcionar. ¿Te hacen competencia los otros bares, la mayoría de ellos regentados por chinos?

Diego afirma con rotundidad que no, el no compite por el precio, si no por la calidad de sus productos, ellos han pasado de ser una freiduría a tener una cocina más elaborada, ahora tienen clientes de otros barrios de la Ciudad y también de otras po-

Transformación del barrio Con los años han podido comprobar el cambio de la plaza del Reloj, tanto a nivel urbanístico como a nivel humano, los hábitos de la gente del barrio, su forma de consumir.

Hace años abrían más pronto a las 5,30 y

José A. Quintillá 9

reportatge

Jose A. Quintillá

blaciones vecinas. El metro les ha facilitado la movilidad de sus clientes. En la actualidad sino tienes reserva con antelación es muy probable que no puedas comer.

juventud sirviendo mesas. El que sí que le echa una mano los fines de semana es su hermano.

Algunas persones consideran inseguro el barrio del Fondo Diego contesta que él nunca se ha sentido inseguro en su negocio, ésta es “mi casa”, y en mi casa nadie me amedrenta, todo y que reconoce que los domingos por la tarde, cuando ellos ya recogen y cierran el bar, no le gusta el ambiente que hay en la plaza, es distinto a los otros días, hay otro tipo de gente. En líneas generales, está contento de su barrio, a parte del bar también vive en el barrio todo y que reconoce que hay aspectos a mejorar como el civismo. Marga DORDELLA

Los padres queremos lo mejor para nuestros hijos Cele y Diego tienen un hijo de 26 años.

Ante la pregunta de si su hijo les echa una mano, sin dudar Diego contesta que no, aunque si se lo pidiera lo haría. Pero su hijo sí que estudió y tiene su trabajo: es analista de laboratorio. Y “no seré yo el que le pida a mi hijo que venga al bar si escogió otro camino”. Y reflexiona que aunque él y su familia ahora viven bien del negocio, ha pasado muchas horas detrás del mostrador y perdió parte de su 10

informació

Espai Jaume-P. Sayrach – En el Fondo

L

es persones que entrin en la Biblioteca del Fondo i s’acostin a la sala d'actes s’adonaran que l’armariet que es troba en la paret del que en podríem dir el hall de l’esmentada sala, conté ja una pila de llibres i d'àlbums amb documents, fotos i dibuixos.

És el llegat que Jaume-P. Sayrach es va comprometre lliurar a la biblioteca en acceptar que posessin el seu nom a la sala annexa. Quan els seus amics li van dir que havien proposat a l'Ajuntament aquesta nominació, li va saber greu perquè sempre -els va argüir- se sol distingir qui apareix al front d'una activitat, mentre que les persones que més hi han treballat queden ocultes en l'anonimat. Ho acceptà amb la condició que s'hi afegís un espai dedicat al barri i als protagonistes de la història conviscuda: la parròquia, la JOC , el centre Amigos del Fondo, l'Associació de Veïns, Grama, el Club de Debats i el de Sortides i Debats amb el CEP, la Via Cívica, el Pla Popular, la feina feta amb l’Ajuntament democràtic, l'Heura, l'Agermanament de les Santes Colomes, Fòrum-Grama, Amics i Amigues del Fondo...

Per impulsar l'espai un grup d'amics i amigues de Jaume-P. Sayrach, es reuneix periòdicament i donen a conèixer les activitats que fan a través del web enelfondo.cat Entreu-hi! i fruireu veient el seu ric contingut. / REDACCIÓ 11

finestra oberta

Demà pot ser qualsevol el perseguit per la Llei

P

assa cada dia i avui ho veiem en concret, a Catalunya. Arreu els estats totalitaris, o les democràcies amb reaccions poc democràtiques, es donen casos en els que, en nom de la llei, es reprimeixen les persones que es rebel·len contra lleis que s'han quedat antiquades, o que van contra els drets humans. Només cal mirar el món: la policia intenta sofocar amb la més execrable violència les protestes de més d'un milió de persones a Hong-Kong, que s'oposen a la llei d'extradició, de l'imperi xinès; o, en un marc més reduït però humanament terrible, el fet que el govern italià castigui les ONG i les persones que acullin immigrants, en el territori italià... Aquí a Catalunya fa ja més de dos anys que contemplem com el govern espanyol, en nom de la llei, ha tancat a la presó polítics nostres pel fet de manifestar-se a favor del dret de decidir el futur del poble mitjançant un referèndum, que l'estat prohibí i intentà avortat amb la violència.

Un fet que sol ocórrer sempre que s'intenta avançar ampliant la bases dels drets humans.

Només cal recordar la lluita en favor de les vuit hores de la jornada de treball. O la lluita de les dones per aconseguir el dret de votar. O la lluita per abolir el servei militar. Actualment, la lluita per decidir la pròpia mort.

Sonaria a frívola la pregunta, la resposta de la qual hauria de caure pel seu propi pes: en cas de contradicció entre la llei i els drets de la persona ¿què ha de prevaldre? Una pregunta que ens hem de fer contemplant la corrua de persones que pateixen quan se'ls aplica amb fredor una llei que deixa de ser justa. La privació de llibertat és terrible. Consumir els dies tancat rere les reixes, separat dels teus (de la parella, dels fills, del teu país), és terrible. Sigui qui sigui i pel que sigui que un ha estat condemnat: sempre té molt d'inhumà. I si és perquè es persegueix el que un creu que és un bé per als altres, la injustícia clama al cel!

Jaume P. SAYRACH 12

juny de 2019

amicsiamiguesdelfondo@gmail.com

JPS

11

ólo quedó el recuerdo de la tormenta. La explosión salvaje golpeando el paisaje con una ira desenfrenada, casi desconocida.

Sin embargo, todos los aromas que brotaron de la tierra estaban allí antes que el agua cayera en cascadas desbordadas.

Los rayos sólo despertaron la luz que se encontraba agazapada en la nada para iluminar los campos rebosantes de rocío.

Todo estaba allí antes que el viento precipitara las hojas de los árboles y las arrastrara libres por el suelo.

Mucho antes que los ríos secos nacieran de las profundidades de las cumbres nevadas.

Así es que todo se había creado con anterioridad a esa primera gota que rompió el cielo sombrío.

Esa fue la excusa para desvelar el paisaje indómito que despertaba de un largo sosiego.

Quizá hubiera podido ser el relámpago, el trueno o tal vez el mar embravecido quien hubiera podido liberar la cólera secreta.

Ahora, sin embargo, eso ya no importa porque el verano pasó y atrás quedó toda la furia que, desde la ventana del otoño, se observa como un paisaje adormecido, irreal, apenas imaginado.

22

Medi ambient: qüestió de voluntat ada dia hi ha més preocupació respecte el medi ambient. Desde les notícies que veiem, llegim o escoltem fins les iniciatives municipals o de diferents organitzacions, és difícil no saber que tenim un problema. I sí, el tenim perquè tots compartim l’espai on vivim, el planeta Terra.

Podem pensar que no tots tenim les mateixes responsabilitats vers tots els canvis que ja avui estem notant. Hi ha països, sobre tot els que estan en vies de desenvolupament, que necessiten fer ús de la indústria més contaminant per poder créixer, igual que ho van fer els països que avui lideren el món. Igual que alguns poden pensar que per què hem de canviar els nostres hàbits si la culpa del que ara està passant ve del consum irresponsable de generacions passades que no van tenir cap mena de consideració al respecte.

Un cavallet de mar enganxat a un bastonet de plàstic usat en la higiene de les orelles

On no hi ha dubte és en que des de la nostra individualitat no podem incidir en les grans decisions, al menys de forma directa. Però, si aprofitem tota la informació i iniciatives que ens envolten, podem començar a tenir consciència pel medi ambient i aconseguir millores. Al final, si el terra, els mars, el cel que ens acullen no estan sans, res del que fem sobreviurà més enllà d’uns pocs centenars d’anys.

Alguns poden pensar que és una visió catastrofista, què el planeta, té data de

33

caducitat des de que va néixer. Sí, però està en les nostres mans que aquesta fi arribi el més tard possible. Tots sabem que hem de morir algun dia, però en general tots valorem la nostra vida i la volem viure de la millor manera i fem tot el possible per a que sigui llarga i digna. Doncs, amb la Terra hauríem de pensar el mateix, però d’una forma més generosa, perquè ens sobreviurà i serà la llar de les generacions futures.

Nosaltres que no tenim empreses contaminants o que en principi pot semblar que no tenim un impacte tan gran en el medi, també podem actuar per alentir els efectes de la contaminació. Les conseqüències del canvi climàtic afecten a tots els éssers vius: les grans pluges provoquen migracions humanes i també d’animals. L’ús intensiu dels camps i boscos, provoquen desforestació. Ja avui hi ha espècies que han desaparegut. Cada cop hi ha més morts vinculades directament amb la mala qualitat de l’aire que respirem. I podríem afegir un gran nombre més d’exemples.

Si tirem la vista una mica enrere no és difícil veure que les causes del problema al que ens enfrontem, estan vinculades amb el sistema econòmic actual. Per simplificar-ho molt, per una banda els rics volen produir més, ja que a més producció, més venda i per tant més benefici i per altra banda, els consumidors (nosaltres), al tenir accés a una feina, tenim diners que gastem en una sèrie de productes, sobretot roba i tota mena d’artefactes i aliments plastificats. La publicitat juga un paper central, ja que crea la necessitat de consumir i per tant, nosaltres sortim al carrer demandant més productes, la qual cosa provoca que les empreses hagin de produir cada cop més. És un cercle viciós.

Per tant, estem parlant d’un rodar que sembla imparable, però si ens fixem, els consumidors tenim una participació important. Si som conscients de les conseqüències que tenen els nostres actes i no ens sentim especialment feliços sabent que la samarreta que ens hem comprat ha estat fabricada en condicions laborals deplorables, que en la seva producció s’han contaminat les aigües del poble on està la fabrica, etc., podem ser igualment conscients que aquests hàbits de consum els podem canviar.

Com va dir fa poc el Dalai Lama: “sovint sentim que no podem fer gaire cosa com a individus, però la humanitat està formada per individus. Podem crear un impacte. Com individus podem influir en les nostres famílies i amics. Les nostres famílies i amics poden influir en les nostres comunitats i les nostres comunitats poden influir en les nostres nacions”.

Miryam SÀNCHEZ

44

Internet i vida quotidiana

per fi va arribar el primer ordinador.

Per tots nosaltres va ser una novetat, molt divertida i a la vegada interesant.

Recordomperfectament els sons del mòdem quan ens connectàvem a l'internet, i aquell primer cercador que s'anomenava Altavista i que feia les tasques del que ara és Google.

D'aquelltemps també em queden altres records, com l’enciclopèdia Encarta, on podíem trobar pràcticament tot el que volíem saber, però en format electrònic, i els primers intents de descobrir què era allò d’utilitzar un full d’Excel.

principis dels anys 90, quanfeia el segon grau de primària, començàvem les classes d'informàtica a l’escola. Recordo perfectament el primer programa que vaig classe, Logo, on una petita tortuga que es movia dins la pantalla de l’ordinador amb ordres bàsiques, dibuixava línies rectes. Uns anys més tard, l'any 1995, ja utilitzava el conegut Paint i, de fet, ara recordo amb enyorança que fins i tot vaig guanyar un concurs d’informàtica amb uns dibuixos relatius al món animal.

Al 2004, ja estudiant a la universitat, un company em deia emocionat que s'havia registrat a Hi5, una de les primeres xarxes socials, on només podies carregar 20 fotos i on els teus amics podien escriure algun testimoni

L'any 1998 començava l'explosió d’empreses “puntcom” i a casa meva

55

sobre tu. També hi havia amics que em deien que els seus mòbils ja usaven els politons personalitzats amb les seves cançons favorites. Des de la perspectiva que tinc ara, puc dir que va ser cinc anys més tard, quanl'internet es va apropar bastant al que coneixem avui dia.

nologia 5G, ens comencen a preocupar i estan cada cop més presents a les primeres planes dels mitjans de comunicació. Quan veig aquestes notícies no deixo de pensar en els inicis d’internet, aquella època quan encara ningú no sabia ben bé què ens depararien els avenços tecnològics i els rebíem amb molta il·lusió, imaginant un món més feliç.

Ara gairebé tots tenim presència a internet i, de fet, estem acostumats a estar hiperconnectats des que l'internet va arribar als nostres mòbils. Això ve acompanyat d’una altra realitat, i és que també és veritat que la nostra vida s'està tornant cada vegada més estressant.

L’ús que en fem de les noves tecnologies és la nostra responsabilitat i per això crec que ens hem de formar, per tal que d’aquest ús puguem aprofitar al màxim les seves bondats. Avui dia, sobre tot en temes de xarxes socials i d’addicció als videojocs, costa veure aquesta cara amable, però crec que no l’hem de dimonitzar, sinò aproparnos-hi d’una manera positiva i responsable.

Aquesta dependència que tenim de les xarxes o del mateix internet ens afecta més del que segur ens agradaria reconèixer. Notícies com les sancions de la Unió Europea a Google, el veto imposat pels Estats Units a Huawei i els riscos de la tec-

Joe ESTEVES

JPS 6

Record del passatge Victòria, de quan era petit aig amb el present escrit un petit viatge a un petit món, quasi bé oblidat. Part de la present informació m’ha estat transmesa per la meva mare de 90 anys, que conserva una memòria vivíssima. Recordo que el que es coneixia fins fa poc com el passatge VicJPS tòria,era un terreny de vinyes, abans que arribés la gent cercant un lloc on viure d’acord amb els seus somnis. Aquests nou vinguts van entrar en contacte amb el senyor Pepito, que vivia en unes cases un xic més amunt, ja de Badalona. Era l’amo el terreny. De jove havia anat a l’ estranger i va fer diners, i a la tornada va comprar les terres d’aquests entorns a una o dues pessetes, per després vendre-les a tres o quatre. Els contractes els feia el mateix senyor Pepito a mà.Durant la setmana els nous propietaris treballaven i al solar adquirit hi venien els dissabte i els diumenges, com també el camió que duia el material de l’obra. També hi feia cap un enviat de l’autoritat que els multava perquè no tenien el permís de fer la casa.

Però nosaltres, la canalla, ens ho passàvem bé, jugant. Encara recordo els jocs de pilota, corrent darrera d’un pot de llauna. Quan ara ho evoco, tot i recordar les estretors que passàvem, em meravella en adonar-me de lo feliços que érem.

Alguna cosa més podem afegir del senyor Pepito. Sembla que bona part dels diners que va guanyar els emprà en comprar llibres, que anava acumulant a casa seva, potser per revendre’ls. Els llibres els tenia apilats fins a tocar el sostre, amb prou feines podies moure’`t per la casa. La gent deia que tenia de 3.000 a 4.000 volums.

El senyor Pepito era un home gran, vivia amb una senyora jove que tenia cura d’ell, fins a la fi, una fi tràgica perquè la casa es va incendiar amb ell a dins. Però abans que traspassés, en agraïment a la dita senyora va proposar que al passatge se li posés el nom de Victòria, en honor a la seva cuidadora. L’herència va passar a mans de la Guàrdia Civil i, d’acord amb la seva voluntat, els llibres que se salvaren els van dur a una llibreria de les Rambles de Barcelona.

No puc deixar de dir que per mor de les circumstancies tan precàries dels nouvinguts, el senyor Pepito va permetre que la compra se li abonés en petites quantitats mensuals, i sense cap interès. Per acabar aquest escrit cal dir que amb el canvi de nom aprovat per l’Ajuntament s’esborra la memòria d’uns veïns i veïnes que de no res i amb molt de esforç i moltes penúries i entrebancs van crear un tros de la moderna Santa Coloma. L’excusa per canviar el nom que va donar l’Ajuntament als veïns va ser que el nom que ostentava era un vestigi del feixisme, com si l’Ajuntament franquista per enaltir el règim hagués escollit un carreró tan humil. / Joan F. MILLAN ARTESARO

77

JPS

Festa Major er Sant Joan hem ceebrat la Festa Major del barri. A inicis de setembre serà la de la ciutat. D’aquestes festes si n’hagués de destacar alguna cosa seria la molta gent que surt al carrer. La gent que prepara les vacances o que ja en torna, després del parèntesi estival.

De la festa principal, la de Santa Coloma, el que prefereixo és l’actuació dels grups folklòrics: els gegants, els capgrossos, els castells, el foc, els tambors… tot i que el que atrau més gent és el corre-tapes, que és el que menys valoro; i els concerts de grups famosos. Les corre-tapes ajunta massa gent a les cues dels bars i, total, tan desfici per una tapeta, un vas de vi, una cervesa… a tres o quatre euros.

Voldria que la Festa Major tingués més contingut humà, més contingut , una més gran originalitat. Penso en les festes majors de Gràcia, de Sants, en la de Vilafranca. I repeteixo la ja antiga proposta: que la festa major de Santa Coloma tingués identitat pròpia, que es caracteritzés per ser multi-ètnica. Preparada tot l’any promovent les expressions folklòrico-culturals de les tradicions pròpies dels molts països, d’on han vingut tants nous colomencs, d’uns anys ençà.

Una festa major de ric colorit i alt voltatge artístic i, alhora, promotora de la cohesió de colomencs i colomenques d’orígens tan diversos i tant rics.

Jaume-P.SAYRACH 88

Elecciones en Santa Coloma de Gramenet; unos te cielan y otros vuelven an pasado ya semanas desde que los colomenses fuimos llamados a las urnas por las elecciones municipales. Aunque la participación ha aumentado casi un 4% respecto al 2015, no ha cambiado el gobierno y no solo eso, la mayoría absoluta que el PSC venía ostentando desde la pasada legislatura se ha ampliado. Cualquier rumor sobre un cambio en el gobierno de la ciudad se ha demostrado estéril e infundado. El sábado 15 de Junio los nuevos regidores habrán jurado la posesión del cargo y desde luego la investidura de Nuria Parlón como al- caldesa será rápida. Pero que el PSC se refuerce en el municipio no significa que la nueva composición del pleno no nos plantee una realidad interesante y digna de analizarse. Los partidos que entran, los que salen, los que se mantienen y los que crecen nos dicen mucho sobre la actualidad política de Santa Coloma de Gramenet. El escenario político que vamos a ver en nuestro municipio entre 2019 y 2023 viene a confirmar algo que se viene sospechando desde los últimos ciclos electorales; la lógica municipal se va desplazando dejando en el centro de la cuestión un contexto principalmente ideológico.

Análisis del resultado Primero describamos los resultados de estas elecciones. Ya hemos avanzado que el PSC renueva y aumenta su mayoría absoluta con 17 regidores y esto obliga a que la oposición se conforme por grupos pequeños. El líder de la oposición será Dimas Gragera, de Ciudadanos; grupo que se conformará por cuatro regidores. Ciudadanos seguramente esté decepcionado tras estas elecciones porque desde el 21D del año pasado se veían a sí mismos como la gran alternativa a Nuria Par- lón. Sin embargo la realidad solo les ha permitido aumentar un regidor respecto a la pasada legislatura aun cuando los naranjas han empleado estrategias de crec- imiento enfocadas a copar los espacios del PSC. Detrás suyo vienen los tres regi- dores de En Comú Podem; seguramente la candidatura que ha realizado la campaña más visual y activa de todas. Los comuns han dejado para la hemeroteca carteles con un tono alegre y cautivador junto a una canción de ritmo pegadizo. Pero una vez más se demuestra que hacer las mejores campañas no da siempre los resultados deseados.

Es destacable que por primera vez entrará en el pleno municipal Esquerra Repub- licana de Catalunya de la mano de Sam Núñez. Los republicanos son conscientes de que su papel en esta legislatura no va a ser sencillo porque al igual que el resto de la oposición no tienen fuerza suficiente para contrarrestar al PSC. Sin embargo, ERC sí tiene algo que celebrar porque como venían advirtiendo durante su cam- paña, el retorno de los republicanos al pleno municipal luego de 88 años ha suce- dido. El tiempo dirá si el papel de los tres representantes de ERC queda solamente en una función de figurantes o si de verdad el proyecto republicano sabe aprovechar el altavoz

99

mediático e institucional para ampliarse en la sociedad y mentalidad colomense.

A pocos votos de entrar al pleno se ha quedado SOM Gramenet, candidatura mu- nicipalista y alternativa que anteriormente había estado líder de la oposición. Esto ha sido sin lugar a dudas una mala noticia para la salud de la izquierda en la ciudad. Le siguen luego las candidaturas del Partido Popular- que se marcha del pleno Municipal-, Junts Per Catalunya, Vox, el PCPC y por último Convergents.

El tirón del PSOE y la presencia del independentismo Para poder comprender qué ha ocurrido en Santa Coloma, hay que observar las elecciones en su contexto y valorarlas en toda su complejidad porque han sido unos comicios muy condicionados por la clave nacional. A nadie se le escapa que el debate político preponderante en Catalunya gira hoy en día en torno al llamado procés o al anhelo independentista del país. De hecho, una noticia de El Periódico días atrás decía que en Santa Coloma iba a votarse por opciones que respaldaran o no la independencia. No creo que esto haya sido así, pero sin duda la irrupción del discurso ha permitido la entrada de ERC en el consistorio 88 años después de que su representación en la ciudad acabara en tragedia.

Asimismo no debemos olvidar que un mes antes de votar en Santa Coloma, los electores votamos en España. El 28 de abril los socialistas se erigieron vencedores de unas elecciones donde todo el mundo esperaba una victoria de las tres fuerzas de la derecha. A toro pasado esto explica en parte que las aspiraciones y el deseo de la

10 10

oposición de restar fuerzas a Nuria Parlón eran ciertamente absurdas. Si hace cuatro años, en pleno apogeo del Partido Popular y hundimiento del PSOE, los socialistas conseguían mayoría absoluta en Santa Coloma, era lógico que su fuerza aumentara ahora que vivimos en plena etapa de euforia socialista. Dicha euforia ha eclipsado también el papel de cualquier opción que se respaldara en PODEMOS, que cada vez tiene más dificultades para ofrecer una alternativa al PSOE y por el contrario se ofrece como una muleta a la izquierda de los socialistas. Quizá por este cambio estratégico han perdido la cobertura mediática con la que contaba anteriormente y asimismo se ha agotado su posibilidad de copar la izquierda en los municipios.

El único lugar donde esta lógica se rompe es en Barcelona, donde el carisma de Ada Colau mantiene su candidatura a flote aunque haya sido sobrepasada en votos por Ernest Maragall. También el PSC, arrastrado por el momento que vive el PSOE, se ha convertido en un impedimento para las aspiraciones de Ciudadanos. Esto ocurre porque en estas elecciones, el PSC ha echado a Ciudadanos a un lado y se ha convertido en el principal partido del no a la independencia. Como resultado el partido de Albert Rivera vuelve a contemplarse a sí mismo ante unos resultados frustrantes en lo que a política municipal se refiere.

Cabe decir que las dos realidades principales que hemos señalado – el debate in- dependentista y el momento álgido del PSOE- son tendencias que se cumplen en prácticamente todos los municipios del entorno. Y es que los independentistas cre- cen en San Adrián, en Barcelona, en Hospitalet y generalmente a lo largo de todo el Área metropolitana de Barcelona. Del mismo modo los socialistas han con- seguido revivir y mantener su tradicional hegemonía en el antiguo Cinturón Rojo. Un caso excepcional ha sido Badalona, donde los socialistas y los independentistas logran crecer pero lo hacen a la sombra del PP que ha sido prácticamente barrido de los plenos municipales en el resto de municipios.

Santa Coloma cada vez menos diferente En suma, los resultados electorales en Santa Coloma constatan que esta es una ciudad cada vez más acorde con la actualidad catalana. Solamente podemos hablar de dos partidos ganadores; el PSC de forma indiscutible porque renueva y aumenta su mayoría absoluta y ERC porque ha conseguido algo que hace menos de una década pareciera imposible; volver al ayuntamiento. No entraremos a val- orar si estos han sido unos buenos o malos resultados para la ciudad, eso lo dirá el tiempo. En todo caso, solo nos queda señalar que estas han sido unas elec- ciones que dejarán tras de sí algunos momentos celebres; desde el yo te cielo como controvertido slogan de campaña de los socialistas hasta la República Gramenet.

Alejandro ROMÁN GÓMEZ-MANSILLA

11 11

Pou de Glaç de Cayamars Molt a prop de Canyamars hi ha un pou de glaç que val la pena visitar, sobre tot quan a l’estiu la calor se sent tant. El pou es va tancar a principis del s.

XX,després de ben bé 300 anys de fer servei. S´hi arriba per un camí ombrívol, enmig d’abres molt alts. Per obtenir el gel s’omplia d’aigua una bassa no gaire fonda, situada a la feixa un xic més elevada, que es veu a la derta. Quan es gelava, se la trossejava i els blocs resultants se’ls feia lliscar cap el pou, que s’enfonsa uns quants metres sota terra. Per una porta arran de terra s’anaven tereient les barres de gel, quees transpotaven en carro a les poblacions veïnes. Fins i tot s’havien baixat fins a Mataró des d’on, amb vaixell, es portaven a Cadis.

Serveixi aquesta nota turística d’invitació als nostres amics que aprofitin les vacances per conèixer el pís. / Redacció 12 12