EDITORIAL

Ies va fer el silenci a la Plaça de toros... tot el món casteller mirant-nos, atents a la gosadia més gran que hem portat mai a plaça. I d’entre el silenci multitudinari en surt un crit: - Vamos Jove! - ... pell de gallina, sonen gralles i el final ja el coneixem tots. Mans al cap. Ho vam fer. Ens vam regalar el castell més gran. Els vam regalar el castell més gran. Fer vibrar la plaça d’aquella manera no té nom. Potser el moment més bestial que ha viscut la Colla en els seus 35 anys d’història.

Estarem d’acord que aquell crit no és el més habitual en el lèxic o llenguatge casteller, però no deixa de donar més singularitat al moment. Un crit més propi d’esdeveniments esportius, tot i que el Concurs és el dia en què potser una exhibició castellera s’acosta una mica a la competició esportiva.

places més importants, al costat de les colles més grans, en algunes situacions complexes i fent castells grossos, on ens hem bregat a base de bé.

El Crit

Ara torna a venir un altre cop el més difícil, que és seguir fent els castells més grans sense mirar per damunt de l’espatlla a ningú. Que el gran èxit que ens acabem d’apuntar no ens faci perdre les bones maneres ni el saber fer casteller per les places. Ara més que mai, seguim teixint llaços amb colles i places per a que quan arribin moments com el del Concurs, ho tinguem tot de cara. Que davant la temporada castellera i assaig rere assaig, seguim en la línia de treball que ens està portant al capdamunt. I això no ho aturarà ni DÉU.•

Un crit que surt d’un racó de la plaça que no és lila. Algú que tot i no ser ni de la colla ni simpatitzant, desitjava el nostre èxit. I aquest sentiment el tenia una gran part del públic. I es respirava en l’ambient. I es va fer evident amb l’aleta.

I en aquest sentit, més enllà de mantenir el nivell casteller (que també), és molt important no perdre aquesta sintonia amb el públic casteller i l’afició que ve a les places. Que quan anem a provar el nostre màxim, quan vulguem entrar a la dimensió desconeguda dels 10 pisos, tinguem al públic de la TAP de cara, a la majoria de colles de cara, i a una ciutat de cara, això és un orgull i un mèrit del què no tothom gaudeix.

Algú podrà pensar que simplement som la colla que ve de baix i que arriba dalt de tot, amb la simpatia que això pot generar a l’afició castellera... però res més lluny de la veritat. Ja fa uns quants anys que ens movem per les