A MILÀ HI ANEM DE 9

La Jove no acostuma a marxar gaire de casa; Catalunya ens té prou enamorats. Ara bé, sabem gaudir de les oportunitats que se’ns ofereixen. I es per això que quan el Carles i el Sergi van pujar a la balconada i van anunciar que ens tenien preparada una sorpresa, no es va poder deixar d’escoltar una remor nerviosa; i un sospir d’alegria en escoltar la notícia.

TEXT: Xavi Gata · FOTOS: MIQUEL SERÓ I XAVI MARC

Anàvem a Milà a fer d’ambaixadors del nostre país. Anàvem a Milà a fer allò que se’ns dóna tant i tant bé, allò que tant ens agrada. Anàvem a Milà a fer castells. I no pas castells qualsevol.

Agafar un autobús a les dues de la matinada no és una experiència gaire agradable. Tampoc ho és agafar un avió tres hores més tard. Arribats a Milà, hi havien més boques plenes de badalls que de somriures. Encara quedaven més de dues hores per demostrar als milanesos de quina pasta estem fets i el sentiment era que les forces s’havien quedat al Casino de Tarragona.

Però la Jove mai s’arronsa. Un cafetó carregat, un brioix de crema i un passeig per les rodalies van ser suficients per agafar una mica d’embranzida. Una mica dic, perquè a les dos quarts d’onze a la Piazza del Cannone hi havia més gent estirada a la gespa que no pas amb cara de diada.

Ens havíem de preparar per una jornada diferent. Per començar, actuàvem amb Castellers de Vilafranca, i els havíem d’ajudar pel bé de la nostra diada. Després, havíem de compartir plaça i diada amb agrupacions amb les que no estàvem acostumats. I sobretot, havíem de fer un pas endavant. Fora de casa, cansats i amb una xafogor enganxifosa. Però ens tocava ferlo.

Així no, però. Faltava el cap de colla i uns 70 valents que havien fet el viatge en bus i encara estaven dibuixant pels carrers de Milà la ruta que els havia de portar al castell d’Sforzesco. Van arribar in extremis, a 10 minuts que comencés l’actuació. Però van arribar, i ja hi érem tots.

Un cop La Xarxa va donar pas a la retransmissió de l’esdeveniment, l’Àliga de Girona va dividir la marea lila i verda que esbossàvem els castellers, seguida de la Geganta de Cultura i el Gegant de Treball i de l’Agrupació Musical Senienca. Un cop l’Àliga va obrir plaça amb el seu ball d’ofici, era el nostre torn.

Acompanyats d’un 4 de 8 amb el pilar dels Verds, vam pujar de forma simultània un 3 de 8 amb la solidesa amb la que estem acostumats i que no va mostrar gens del cansament que cabia esperar. I això era un bon senyal; calia començar amb bon peu per enfrontar la segona ronda amb confiança afegida.

Tot seguit, actuaven els gegants amb el seu ball d’ofici i, després d’una breu pausa pels anuncis, tornàvem amb els castells. Van ser els Verds qui van obrir la segona ronda, amb un peu bicolor i el tercer 3 de 9 amb folre que descarregaven aquesta temporada. I ens tornava a tocar a nosaltres.

Ara sí. El castell folrat s’havia fet esperar, però allà hi era la colla Jove. Amb l’ànsia prudent d’estrenar-nos enguany a la gama bàsica de 9, preparàvem el peu d’un 4 de 9 amb folre que encara no s’havia vist fora dels Països Catalans. Era un moment important per la colla, i era un moment especialment important per mi, que m’estrenava al pis de segons.

Els nervis hi eren. Es va fer palès amb la desmuntada del primer peu per un xivarri que, tot i normal per la ocasió, no era l’adient per fer el primer intent d’un castell de 9. El cansament hi era, fruit d’un viatge llarg i a hores intempestives. Però també hi eren la rauxa i l’orgull lila; i va fer-se evident quan van sonar gralles del primer intent de 4 de 9 amb folre de la temporada. El castell va presentar una fermesa que no havia presentat ni a les proves d’assaig. No semblava el primer; ràpid i sòlid, només es va patir un pèl a la descarregada, quan pràcticament ja el donàvem per nostre. Perquè ho va ser, i així ho vam celebrar. La feina estava feta.

Després de les bufetades típiques que acompanyen l’ocasió, i després de l’actuació de l’Agrupació Senienca, la colla Jove vam plantar, junt amb els Verds, un pilar de 5 amb l’estelada desplegada per mostrar a Itàlia quin és el nostre país. La connexió per satèl∙lit amb Catalunya es va acabar però no en teníem prou, i vam sortir de plaça amb un 5d8 marca de la casa.

Després d’una visita exprés a l’hotel, i fora del marc d’actuació, vam voler posar el Duomo de fons al 4 de 8. I ben maco que va quedar -tot i que jo em quedo amb la foto dels pilars de 5 respectius de Jove i Verds, amb l’estelada ben estesa i la catedral milanesa de fons-.

Hom pot pensar que en teníem prou, de castells. Però mai en tenim prou, i després de sopar pels carrers atapeïts de Milà, vam tornar a la Piazza del Cannone per donar punt i final a una jornada castellera intensa i esgotadora. Van tornar a ballar l’Àliga i els Gegants, i l’Agrupació Senienca va tornar a afegir la música; però com era de nit i fan molt de goig a la foscor, s’hi van afegir els Diables de Cervera Carranquers, amb vàries carretillades que en aquest punt del dia semblava que no s’havien d’acabar mai. Els castellers vam tornar a fer allò que se’ns dóna millor: castells. Els Verds van sortir de plaça amb el 4 de 8; nosaltres vam plantar un 3 de 8 que va patir un pèl més que al migdia, però que es va solventar amb garanties. Pilars de 5 de sortida amb estelada de rigor (mai em canso de veure’ls) i ja havíem acabat! Almenys havia acabat la vessant castellera de la escapada a Milà, però encara quedava gaudir dels fruits del treball.

La colla és va dividir llavors en els més valents, que van decidir sortir per Milà, tot i que el cos ja deia prou; els no tan valents que van decidir fer gresca a l’hotel; i els menys valents que van marxar a dormir tan bon punt hi vam arribar.

@IRODON · 13 juny 2015

Diumenge va tocar fer turisme (almenys a qui tornàvem en avió), cadascú per la seva banda i ens vam retrobar només per fer el viatge de tornada. En aquest punt mitja colla semblava sortida d’un càsting de la sèrie The Walking Dead. I encara quedava agafar avió i bus. Esgotats i adormilats, però crec que tots coincidim que va valer la pena.

Felicitats @verds i @JoveDeTarragona per la gran actuació a Milà, amb castells de 9, i el missatge clar de país que heu donat #castellers

Milà va servir per recordarnos qui som: una colla que sempre mira endavant. I no se’ns ha d’oblidar! •