L’altra crònica de Milà

Elena: Cap història divertida comença amb “doncs estàvem menjant una amanida...”. Excepte aquesta. El Gerard i jo portàvem dies empipant la Núria Jacas. Que si “quina colla que sou, mira que no convidar periodistes”, que si “un viatge com aquest i ens el perdrem”.... La broma arribava cada vegada a nivells més intensos; “ens han dit que hi ha places lliures i no ens hi voleu portar”... Quedem amb la Núria per parlar del Toc de Castell i mentre menjàvem amanida de pollastre i crema de verdures ens diu: “doncs al final veniu a Milà, que tenim lloc”. Recordo dirli al Gerard: “tio, que van en sèrio, hi anem de veritat? Anem a Milà amb la Jove?”

Gerard: I així va ser: cap a Milà amb la Jove. L’amanida de pollastre era lamentable, per cert. Però el dinar va valdre la pena: tres dies després ens trobàvem al Balcó del Mediterrani preparats per passar la nit del lloro a l’autocar, camí de Milà. Ens vam aprovisionar de gominoles, galetes, cocacola, xocolata i altres porqueries i després de debatre si dúiem maleta o motxilla, va arribar el divendres i vam embarcar al bus.

Elena: La capacitat d’adormir-se al bus de Gerard Recasens era proporcionalment inversa a la meva. En l’anomenat Autocar del Colesterol viatjaven els membres més ben preparats de la colla. Frigorífics, dolç, salat, cervesa, refrescos i fins i tot Chartreuse. Vora les dues de la matinada -i amb glaçó inclòs- ens van servir un important got d’aquest elixir verd que a alguns va ajudar a dormir i a d’altres ens va desvetllar encara més. No us negarem que el viatge se’ns va fer ETERN. Tot i les bromes, les fotografies de gent dormint, les cartes i les pel·lícules, tantes hores ens van esgotar per complet.

Gerard: Càntics, crits, pluja, i la premura del temps van ser els ingredients perfectes del darrer tram del viatge. Havíem d’arribar a Milà a les 12 del migdia i posàvem el peu a terres italianes vint minuts abans. Els de l’avió ja patíeu, eh? Que si el cap de colla, que si els cascs de la canalla, que si tota la gentada… Res, res: amb nosaltres s’acabaven les excuses per fer el 4de9f. En arribar, primera sensació: quin muntatge La Xarxa, tu! I va, tots a lloc que això arrenca.

Elena: Molt de desplegament, sí, però a tots ens haguria agradat que les actuacions grans haguessin sigut a una plaça més cèntrica. Us imagineu el 4d9f al Duomo? Però, ep! Que els liles ho van celebrar amb llàgrimes als ulls. Envejàvem la sensació d’alegria frenètica de descarregar el primer castell de nou pisos de la temporada tan lluny de casa.

Gerard: Després que alguns afortunats poguéssiu aclucar l’ull per fer la migdiada, cap al Duomo. Abans vam fer parada per un gelat. Espectacular. Al centre de Milà, castells d’estranquis al davant de la catedral i centenars de turistes badant amb aquesta tradició que ells creien italiana i que els vam haver d’explicar que és catalana, que és allà a un racó de les Espanyes, però que tampoc és Espanya, perquè… tant se val, crec que ens van entendre. A la nit, tornada al Parc Sempione i més castells, mesclats amb diables, gegants, i altres insignes mostres de la nostra cultura.

Elena: El Gerard parla de “oídas” perquè va ser veure foc i establir un perímetre de seguretat de 3,5 km entre la plaça i ell.

Gerard: Poc públic i amenaça de pluja. Punt i final a les actuacions de Milà i inici d’un dels objectius d’Elena Gavaldà: descobrir la vida nocturna milanesa.

Elena: Ho vam intentar. De veritat. Que el cap ens deia que ens quedéssim a cremar la nit. Però el cos ja no responia. Era la una de la nit quan feia cas als ulls de gosset abandonat del Gerard i acceptava que no; que no teníem cos per anar de festa. I que consti que vam buscar per tot Milà un local que cert casteller de la Jove assegurava que era el millor del millor. Juraria que vam estar vora dues hores buscant-lo sense èxit. Havíem tastat per sopar una focaccia, això sí!

Gerard: Excuses. Elena Gavaldà ja té una edat i no perdona. Vam marxar aviat perquè el cansament ens va guanyar. Assumim el fracàs. Després d’haver-nos sumat al grup de 40 castellers que va pagar religiosament el bitllet de metro i que va escalfar motors als bars del voltant del canal, vam retirar-nos. Al proper viatge ho tornarem a intentar, ho prometo. Vam dormir plans i al matí següent vam omplir les maletes de pasta per acontentar les nostres mares. 16 hores per endavant i més converses, ossets Haribo, foccaccies i tutti quanti per anar passant. Més fotografies de gent dormint, nadó, Sherlock Holmes, Django...

Dos quarts de cinc de la matinada: casa. Llit. No hem parat! Però quin gran cap de setmana. Gràcies, Colla Jove!