DESENFAIXATS Sergi Crespo

Està molt bé parlar de baixos, manilles, homes del darrere i cincs de nou. Però els castells els fa la gent. I el que fem no té cap sentit si no és per les persones que tenim al costat. Aquí, el que volem és saber com és i com pensa la gent de la Jove un cop ha llençat la camisa al caixó de la roba bruta. Al número 116 de l’Esperidió ens trobem amb Sergi Crespo.

Com és un dia normal a la vida del Sergi Crespo?

Un dia normal és un joc de malabars entre totes les facetes de la meva vida: la feina, la Colla, la preparació física, en Magí, el descans… Sempre emmotllant-me als horaris de tot plegat. Això sí, si a l’arribar a casa a la nit estic cansat i satisfet, és que ha estat un bon dia.

I un dia ideal?

Home, el passat Concurs de Castells s’hi apropa molt! Qualsevol dia de la vida que ajunti castells, família i descans serà un dia ideal, sóc una persona fàcil d’acontentar.

No cal que ho juris.

Perquè això de ser de l’Espanyol... de petit ja ho eres? Va ser dura l’etapa escolar? Ja se sap que la canalla a vegades...

Sí, sempre n’he estat seguidor i ara me n’adono de la fortuna que vaig fer amb l’elecció sense saber-ho. Els aficionats d’un equip d’aquests grans no sabeu el que us perdeu. Seguir un modest et fa gaudir molt més de les victòries i t’ensenya que en aquesta vida no sempre es guanya, que tot costa moltíssim treball. Fins i tot aprens a tolerar la frustració de la derrota. Amb tot, he de reconèixer que el fet d’entrar dins una classe amb 28 energúmens del Barça el dia després de la final de Leverkusen tenint només 11 anyets va crear moltes fílies i fòbies que encara ara arrossego.

Què pesa més, la plena del 3d9f o la responsabilitat de servir al país?

El que sé segur és que jo tot sol no puc portar cap dels dos pesos. Els castells i el servei públic són dos camps on el treball en equip i la difuminació de l’individu en benefici del col·lectiu es fa indispensable. Tant la Colla com Catalunya poden estar orgulloses i tranquil·les amb els equips humans que treballen per tirar endavant projectes i objectius comuns.

Encara recordo el dia que vas aparèixer pel local amb la barba del David Fernández. Casualitat? No ho crec... què ens volies dir?

Vaig intentar posar el meu granet de sorra per fer la colla una mica més unida, alegre i combativa. El cert és que l’única cosa que en vaig treure va ser que tothom m’animés a afaitar-me. I com les meves conviccions no són tan fortes com les de l’Il·lustre Senyor Fernández, doncs la barba va durar un assaig.

TEXT: Albert Mercadé

Què no falta mai a la nevera de can Crespo?

Queda fatal reconèixer-ho i no sé si és indicatiu d’alguna cosa, però el que mai falta a la nevera són gasoses i cerveses. I sí, sóc d’aquelles persones rares que es beuen la gasosa sola.

Això de la gasosa sola faré veure que no ho he sentit. Recomana’ns un lloc on perdre’ns...

Més que un lloc, recomanaria un camí: el camí de Sant Jaume. Però sobretot a la tardor o a l’inici de la primavera. Que a ningú se li passi pel cap perdre’s en plena temporada!

Si tinguessis l’oportunitat de conèixer a qualsevol persona del món... amb qui faries un vermut?

Amb qualsevol persona senzilla i divertida.

I ja per acabar, completa la frase: “Nen, vine, seu aquí amb el teu avi, que et vull dir una cosa...”

“… vine que t’explicaré que va passar el dia que la Jove va descarregar el tres de deu”. •