DES DE TARRAGONA: EN RECORD DE CARLES FEINER “NEGRE”

TEXT: JORDI CAÑELLAS ALBERICH

Vaig conèixer al Carles Feiner cap a mitjans de la passada dècada dels 80, no recordo exactament quan.

Les nostres colles, Minyons i Colla Jove, havien aparegut al món casteller en període molt proper l’una de l’altra; abans els Minyons que nosaltres, però molt propers en els seus inicis. Els primers anys de la colla ens els miràvem amb un interès competitiu, com si els anéssim a atrapar d’un moment a l’altre; contínuament ells anaven progressant i nosaltres estancats en els nostres resultats. La rivalitat era intensa per diversitat de motius, però amb la perspectiva actual, la majoria de baixa intensitat; un factor periòdicament detonant era la no participació de Minyons al Concurs de Castells.

Ben aviat Minyons van començar a ser un referent al món casteller; com tota colla de nova creació tenia molta gent jove però, a diferència d’altres agrupacions, la direcció tècnica la portava gent molt jove, al voltant dels 20 anys. Colla agosarada en els mètodes (nosaltres en parlàvem i vèiem que no tenien regles ni punts de referència tradicionals), castells tècnicament molt treballats, atrevits a les actuacions i, d’aquesta manera i amb rapidesa, temporada rere temporada, aconseguien noves fites castelleres i es van fer un lloc entre els grans.

En aquells anys nosaltres no teníem els horaris actuals d’assaig i jo anava a veure assajos de moltes altres colles els divendres a la nit; entre d’altres anava a algun assaig de Minyons. Allí vaig conèixer el Negre.

Persona propera, afable, reflexiva, de tracte fàcil i amb un lideratge indubtable i, amb allò que en podem dir, de caràcter fort.

Ell va ser un dels personatges que va fer avançar als Minyons i amb molta rapidesa van aconseguir els castells bàsics de vuit i, poc desprès, el 5 de 8 i el 2 de 8 amb folre. Nosaltres estàvem a una distància enorme d’ells.

També i seguint amb les seves característiques personals, diria que era una persona castellerament ambiciosa (buscava, estudiava i aconseguia nous reptes per la seva colla), heterodoxa en mètodes i opinions i molt oberta cap a les altres colles (encara que alguns això no ho veiessin o comprenguessin).

Sense tenir present aquestes característiques personals no es pot entendre que escrigués i edités un treball de teoria i tècnica castellera al 1988 com és “Aproximació als castells amb folre”; difondre un text com aquest va ser una acció absolutament sense precedents al món dels castells fins aleshores donat que facilitava uns coneixements a tot un món de colles que no en sabien més que pel que podien veure a les actuacions allargant el coll per sobre dels castellers de les colles punteres, encaparrats en un secretisme sense horitzons.

El treball és d’un detall tècnic extraordinari tot i les limitacions en les imatges i representacions geomètriques, repeteixo que érem al

1988 i aleshores els ordinadors no tenien les prestacions actuals; destacaria tant l’exposició sobre la construcció dels castells folrats com les seves apreciacions de les tècniques d’assaig dels castells i dels castellers. I, per rematar-ho, vull assenyalar una frase del final de l’article, quan diu “..i començar a pensar en superar la barrera dels nou pisos”; tot això ens fa veure un personatge intel·ligent i visionari. I sobretot amb una capacitat de lideratge impressionant. El text va obtenir el premi “Força, Equilibri, Valor i Seny” de 1989.

La nostra relació va ser més intensa a partir d’aquell any 1988, ja que jo formava part de l’equip tècnic del Joan Aregio que va passar a dirigir la nostra colla. Quan al 1990 ens vam posar al cap que la nostra Colla fes el 2 de 8 amb folre (i encarà no havíem fet el 3 de 8), jo ja vaig parlar amb el Negre. Va ser ell qui, a part de moltes explicacions i dibuixos, em va facilitar filmar, amb una càmera de vídeo que algú em va deixar i que jo vaig aprendre a fer funcionar el mateix dia de la gravació, des del balcó de l’ajuntament de Terrassa un 2 de 8 amb folre de Minyons en tots els seus detalls; aquesta gravació ens va ajudar en la construcció del nostre primer castell amb folre al 1990. Aquesta relació va continuar amb cartes, de debat tècnic i de relació entre les nostres colles, i amb converses de plaça i de taula; no coincidíem en tot, faltaria més, però les converses eren constructives, franques i agradables.

Les seves darreres setmanes de vida han estat dures; ell, com totes les persones, va cometre errors, però el càstig polític va ser desmesurat i injust amb la seva trajectòria.

El Carles ha estat una persona molt compromesa amb la seva Colla, amb les persones i amb el seu país. Socialment i nacionalment compromès.

Jo sempre el tindré entre els meus o, millor encara, voldria que ell em tingués entre els seus. Carles, sempre endavant. Amb afecte i admiració.