LA CANALLA

Noves mares de canalla: una muntanya russa de sentiments

Què passa quan tres mares d’acotxadores ens asseiem al voltant d’una taula i ens preguntem: i tu, com ho portes això? Ha estat tota una experiència compartir aquests sentiments amb algú que saps que sent el mateix que tu, però que en el fons, com tot a la vida, ho vivim de maneres diferents.

Culmina aquesta primera temporada per a nosaltres, en què les nostres filles han començat a formar part de la Colla Jove, totes tres han complert sis anys fent castells, som:

Iria i Aina, mare i filla.

María i Manuela, mare i filla.

Eva i Àuria, mare i filla.

Per començar, i abans de continuar, hem d’aclarir que totes tres famílies coincidim amb una cosa: cap de nosaltres prové de tradició castellera. Únicament havíem viscut els castells com a espectadores.

L’Aina quan encara ni caminava quasi ja deia «enxaneta, enxaneta…» i feia l’aleta. Un dia, el seu pare va arribar a casa i va anunciar que ben aviat rebríem notícies de la Colla perquè l’Aina comencés. La van rebre com una gran família i fins ara així ens sentim.

L’Àuria sempre deia que volia fer castells, fins que un dia el pare del Pol i el Nil Masjoan se la va emportar a un assaig i allà es va quedar meravellada, convençuda que allò era el que ella volia fer.

Amb la Manuela passàvem gairebé cada dia per davant del local i en un assaig van sortir l’Àuria i el Roc Pombo i la van portar cap a dins.

Totes tres famílies valorem enormement la gran tasca que fa l’equip de Canalla. Han aconseguit que hi hagi un fort lligam entre tots i totes. És igual si són petits o grans, el que compta és que tota la canalla sigui un gran equip, que s’estimin i que es respectin. Assoleixen que, d’una manera o d’una altra, sentin com si estiguessin al pom quan es porta un castell a plaça, celebren els èxits de tothom i empatitzen amb els moments més difícils. No hi ha rivalitats ni competicions. I tot això és fruit d’una tasca magnífica, ben feta, que es fa als assajos i també en els moments de lleure. Les nostres filles es fan grans a cada castell i totes aquestes vivències úniques amb la Colla són un aprenentatge fonamental per a la seva experiència de vida.

Sovint ens qüestionem si som prou bones mares per a deixar enlairar a les nostres filles més de 100 metres, sense una corda que les subjecti, però quan han assolit el seu objectiu desprenen pura satisfacció, pur orgull, pura felicitat i llavors és quan ens convencem que sí, que fem bé de deixar-les fer el camí que elles han triat, el que els agrada i les fa felices. Potser hi ha poques coses que emocionin tant com una aleta i viure-ho des de dins ha de ser infinitament emocionant.

I les caigudes… Això ja és més complicat. Som molt conscients que hi ha un risc i que una caiguda no només pot afectar-les físicament, sinó també emocionalment. Però si les deixem participar dels castells és perquè assumim aquests riscos i perquè confiem plenament en l’equip de Canalla i amb l’equip de la Colla, que vetllen per la total seguretat de tothom, que mai deixaran carregar un castell que no tingui totes les garanties i que estan preparats per afrontar les caigudes i ajudar la canalla a vèncer les pors. També hi ha riscos en altres activitats com el patinatge, el futbol, el bàsquet o la natació.

Com gestionem els nostres neguits abans de cada diada? Resulta que cada una de nosaltres té les seves pròpies tècniques.

Iría (mare de l’Aina): «En el meu cas, preparem la motxilla juntes, que no ens deixem res, dos mocadors, la faixa, uns altres pantalons blancs de recanvi (perquè sempre acaben negres), el protector, l’aigua, els fruits secs… Ens posem els pantalons, fem la tre- na i ara sí, ja és hora de posar-nos la camisa, la que en el seu moment hi vam dibuixar el símbol de l’Aina, la formigueta, que tota la família porta tatuada en representació d’ella, i vam escriure la seva frase com si fos un amulet de la sort: pas a pas tocaràs el cel, la formiga reina Aina.

I per acabar, fem una petita reunió… Aina avui potser no puges a res, passa-t’ho increïble amb els teus amics, juga molt i celebra-ho fort, però en cas que et diguin de pujar, recorda… Riu, gaudeix del que fas, i pensa sempre que si creus que ho pots fer, ho faràs…

Jo mateixa em vull convèncer amb aquelles últimes paraules que li dic… Ho farem, ho aconseguirem, ho descarregarem i ho celebrarem… tita escletxa per veure’n un tros, per si de cas… Ara ja he aconseguit veure’ls sense haver de tapar-me. Al primer moment, quan veig a l’Àuria amb el casc i damunt de les espatlles d’un company o companya soc un manat de nervis, però llavors la veig somrient, tranquil·la i segura i confio plenament en ella. Quan es corona el castell els nervis ja són eufòria, però tornen quan baixa i s’esvaeixen quan veig que ha anat tot bé».

Una vegada ja som a plaça… tornen els nervis… què fem? Busquem sempre mínim 4 cascos… qui puja? I sigui qui sigui la que pugi en el meu cas, sempre primer busco l’espatlla d’una mama molt veterana que em tranquillitza molt, i després sempre gravo o faig fotos, sembla que si m’amago darrere de la càmera, no ho veig, i tot va bé».

Eva (mare de l’Àuria): «Nosaltres no tenim cap ritual en concret. Intentem viure cada jornada com un dia normal. Igual que sempre, hem de córrer a última hora per arribar puntualment. Sempre, abans de començar una jornada, li diem que l’important és gaudir del dia, que pot ser que faci un castell, però també pot ser que no en faci cap, que sigui com sigui, volem que s’ho passi bé.

Jo, personalment, he hagut de fer un aprenentatge per fruir els castells i no patir-los. Al principi, els mirava com quan mires una pel·lícula de por, amb els ulls mig tapats, però amb una pe-

María (mare de la Manuela): «Per a mi, la seqüència ritual que mantenim cada matí abans d’una diada és essencial per mantenir la calma. A la Manuela li planxo la camisa, com si eliminant les arrugues creés un escut protector, com si estigués aplanant les meves pors i ansietats. Un cop apretada la faixa, li poso el mocador que he brodat amb el seu nom, com si a través d’ell la pogués acompanyar en l’escalada. Finalment, li teixeixo una trena, com si d’aquesta manera apretés les seves arrels a la terra i el nostre amor quedés atrapat entre els seus cabells. Solem esmorzar tots junts, però corrent, sempre amb el temps en contra…, ja que hem d’arribar al local o al bus perquè es reuneixin amb la resta de Canalla i tots de la mà formin un gran teler que els protegeixi.

M’agrada molt veure-la entrar a la plaça amb la cara plena de llum, el seu somriure em convida a tranquillitzar-me i la música de fons em recorda que estem de festa i que hem vingut a xalar. Ja a la plaça ens acomiadem amb un petó perquè ella se’n va al racó de la Canalla i nosaltres al racó de les famílies… on a poc a poc anem creant llaços».

Hi ha un sentiment molt compartit per totes tres, estem pendents de les nostres filles, però hem arribat a un punt en què quan es munta un castell ens surt aquesta força protectora materna i ens acabem sentint mares de tota la canalla que hi puja. Patim cada castell, fins que es descarrega i el celebrem, siguin o no les nostres filles les que són al pom. Nosaltres, com a mares de canalla, no fem castells, però ens sentim que formem part d’aquesta gran família castellera.