L’ENTREVISTA A SARA GIMÉNEZ VIVES

Text: Jordina Estopà Masdeu i Adrià Calvet

Quedem amb la Sara al Calvet. L’Adrià fa tard i la Sara i la Jordina l’esperen al tradicional i secret lloc de les entrevistes. Fan una mica de prèvia mentre l’Adrià aparca. Falta un assaig per acabar la temporada. L’Adrià ja ha arribat. Comencem.

Com arribes a la Colla?

La culpa de tot la té la Gina. Som quatre germans i la Gina jugava a bàsquet amb la meva germana Cristina i va enredar la Núria i el Magí perquè vinguessin a la Colla. Amb la seva entrada a la Colla jo també vaig fer el pas. Era l’any 2010. Abans a mi no m’agradaven gens els castells, els trobava avorrits. I mireu ara.

Quan entres a Canalla?

Entro el 2012, diria… Amb l’Oriol Portabella de cap de canalla.

I aquell any i poc abans d’entrar a l’equip de Canalla què fas?

Vaig fer de crossa amb la Jordina! Un 5de7 a Constantí!

(Jordina) És veritat! El meu primer (i únic) 5de7 a baixos!

També el meu únic de crossa! Després doncs estava d’últim cordó o on fes falta.

Qui hi havia a Canalla en aquell moment?

Hi havia el Gasol, la Natàlia, la Montse Prats, la Montse Martí, la Maria Cornadó… I de canalla hi havia la Laura, l’Abril, la Natàlia entrava aquell any, el Laxman, el Jesús…

Com has viscut això de ser també monitora dels teus germans?

És fotut, eh! No és gens fàcil perquè costa separar ser germana i monitora. Per una banda, saps que s’ha de fer el castell, però per l’altra potser un no vol i uf… és difícil. Malgrat això crec que ho hem portat bastant bé.

Ens han dit que la vostra altra germana és de Xiquets. Com ho porteu això?

He de dir que jo li vaig dir que s’apuntés amb naltros, però ella va triar anar amb els amics abans que amb la família! És una rebel. També us diré que és una matalassera de pacotilla, eh! Que no hi va gens. No ho ha viscut com nosaltres. En el fons ho va fer per fer la punyeta i de moment té la camisa amagada a casa (riu).

Com vius els castells sempre des de fora?

Jo vaig donant voltes pel castell inten- tant controlar-ho tot. Necessito veure com va el castell, crec que ara mateix no el sabria viure des de dins. Em posaria molt nerviosa. Durant el castell vaig guiant la canalla i si la cosa no va massa bé intento no expressar res amb la meva cara. A vegades no és fàcil, però intento transmetre tranquillitat. I algun cop m’he oblidat d’agafar algun nen (riu) perquè estava tan concentrada amb el castell que se te’n va. Aquest any m’ha passat dos cops amb la Cristina.

I com s’aguanta a l’equip de canalla des del 2011/12?

Jo crec que perquè no em sé veure en un altre lloc que no sigui a Canalla. Això no vol dir que no em cansi. Els ja li he dit que no m’atabali. La resposta és: ja veurem. els castells que hi hem fet, la canalla que hi puja, els monitors que els han portat i els pilars. I està plena de guixades perquè clar, ara canvien això, ara els pilars, ara canviem de castell. Però allà està tot. De fet, hi va haver un any que la Gina (que és molt pesada) era cap de canalla i vaig començar amb una llibreta i coma que no estava anant la cosa massa bé, la tia em va fer tirar la llibreta i comprar-ne una de nova! Perquè l’altra deia que donava mala sort! Aquest és el nivell. En tinc finals de temporada se’m fan llargs i penso «que s’acabin ja!», però després comença un nou any i ho agafes amb ganes. És com una rutina que he agafat.

Què és el que portes millor i pitjor d’estar dins l’equip de canalla?

El pitjor… uah és que els pares són… molt complicats. I a vegades costa separar el ser casteller o castellera amb el fet de ser pare o mare de canalla. Les decisions són difícils d’explicar i a vegades més d’entendre. També costa a vegades relacionar-te amb altres equips de la mateixa colla. I el millor és estar amb els nens i nenes. T’ho passes molt bé. Són molt pesadets i molt actius, però amb ells desconnecto de tot i estic superbé. Evidentment, també hi ha moments difícils, però amb ells és com si estigués en un altre món. La Colla és un món i la Canalla un altre. Només has portat a dos membres de Canalla oi? Com funciona?

Al llarg dels anys has anat assumint més responsabilitat.

Sí, al principi estava per allà i cada cop he anat assumint més coses. Crec que també és cosa meva, que després de tants anys tinc més confiança i ja sé tot com va i no puc no assumir-ho. És superior a mi. No sé no ajudar i sempre acabo estant a tot arreu.

Hi ha eleccions enguany.

Jaaa… (riu) mira eh… la pregunteta. És que l’Isma és molt pesat, porta tot l’any allí piqui-piqui donant pel sac. Jo

Jo vaig portar la Laura Lloses i, ara, la Cristina. Aquest any, com que tenim molta canalla nova, algun dia n’he portat algun altre. Clar, jo reparteixo els monitors i a l’hora de triar-los no pot ser qualsevol. Has de tenir molt en compte les necessitats del nen o nena i l’experiència del monitor. Clar, al principi de temporada jo no sabia com reaccionarien tots els nens nous i intentava posar l’Alba, l’Aina que ha pringat un munt enguany, o gent amb certa expertesa. I a vegades jo mateixa. I simplement avisava a la Cristina que aquell dia no la portava jo. No ho sembla, però són molts factors a tenir en compte a l’hora de triar qui porta cada nen i nena.

Quin és el teu paper durant una diada?

Jo m’estresso molt, eh! Vaig de cul! Penseu que jo arribo, preparem els cascos, vaig amb la llibreteta, repartim monitors i depèn de quins castells, tenim algun nen preparat per si hi ha algun problema i el seu monitor corresponent. Després els pilars, un altre merder, preparar tots els pilars i tota la canalla i els monitors corresponents i en acabat m’ho canvien tot i aghh! Ho he de tenir tot controlat, si no no puc!

Ens han parlat d’aquesta famosa llibreteta…

(Riu) La llibreta màgica! Cada any en tinc una de nova on apuntem la diada, un parell guardades a casa i una altra se la va voler quedar la Gina (que és molt pesada).

Què fan els responsables de Canalla quan s’ha de fer un castell i no es tenen els cascos de canalla suficients?

(Riu) Això ens ha passat. (Riu) De fet, ens ha passat dues vegades i quasi m’agafa un xungo, eh! Ens va passar quan vam anar a Milà, que els cascos estaven en un dels busos i no arribaven. Havíem de fer el 4de9f… I res, vam demanar-los a Castellers de Vilafranca. Estaven flipant una mica, però ens els van deixar. Però al final els nostres van acabar arribant a temps! L’altre cop va ser a Torredembarra. Havíem caigut de 4de9f i tocava fer el 9de8 i se’ns havia trencat un casc. I res, en vam demanar un als Nois de la Torre i ens el van deixar. Igualment, després no vam fer el 9. Des d’aleshores sempre en portem de sobres al sac aquell enorme.

Quina és la millor excusa que t’han dit per no pujar?

UAH! En tinc una de preferida. Un cop un nen de canalla ens va dir que no podia pujar perquè el protector bucal li feia llaga. Em sembla molt enginyosa! Com has viscut haver de gestionar indecisions de la canalla?

És un bon merder, eh! Tu pateixes pel castell i pel nen o nena. Hi ha moments que els pots tranquil·litzar i n’hi ha d’altres que no. Nosaltres abans d’un castell fem visualitzar a la canalla el que faran per ajudar-los a tranquil·litzar-se i allí ja veus com estan. Normalment, si ja els veiem estranys a vegades preparem un possible canvi. Per això intento que els monitors que els porten siguin gent que els conegui perquè es generen confiances que ajuden. Enguany ha sigut diferent, perquè hi havia molta canalla nova.

Sabem que ets una malalta dels castells. De fet, ens han dit que et saps l’alineació i els noms de la canalla d’algunes colles, és així?

Sí, jo em sé les alineacions dels poms de les altres colles. No de totes, però si de Verds, Vella, Joves, Xiquets, Sant Pere i Sant Pau… Soc molt friqui (riu). Això és culpa de la Gina. M’ho ha enganxat ella, que és una altra malalta. Ella ara no està a l’equip de canalla, però no ho pot evitar. Ens enviem fotos dels poms de dalt i els analitzem. Estem malaltes.

Un dels records que tenim de tu és cantant la canalla del 4de9fa des del

PIM! PAM! PUM!

Balcó de l’Ajuntament del Catllar, com ho vas viure?

Mira, jo vivia molt tranquil·la portant la canalla als castells i em van dir… No, no, tu puja a dalt i guies des d’allà. I vaig dir bé, doncs d’acord. Però tenia por de cagar-la. Així i tot, va anar bé, intentava mostrar tranquil·litat en la meva cara. El dia del Catllar evidentment hi havia nervis perquè era el primer que fèiem i els vaig intentar distreure des de dalt abans de pujar.

I el 3de9fa a la Font?

Vaig caure… amb la Cristina. Pobre eh! Cau del castell i després cau amb mi! És que em vaig posar una mica nerviosa. Era el primer carregat, el del 2016. I clar, bogeria màxima. I en el moment d’agafar-la i abraçar-nos no sé què va passar que vaig caure i la gent es va preocupar, però estàvem bé. Jo anava dient que era per l’emoció (riu), jo plorant, en fi un festival. La Cristina devia pensar que estava beneita.

Com has viscut la tornada a l’activitat castellera amb tanta canalla?

Uah! És un canvi molt gran, eh! L’últim any abans del confinament recordo que érem “poquets”, uns vint-i-cinc, però és que enguany som quaranta! I nous! Ha sigut com tornar a començar des de zero i viure per primer cop els castells, perquè no sabien què era i no

Una plaça… Les Cols

Una diada… A veure, no rigueu, però en tinc dos.

Santa Tecla i Riudecanyes.

Un castell… el 5 de 9f

Una celebració…La del 5de9f de la Laura

Un llibre… Las almas de Brandon, de César Brandon Ndjocu

Un pel·li… Mulan

Un cap de colla… Aleix Bordas

Un cap de canalla… Gina Fort sabíem com ho afrontarien.

Un element del Seguici… El Bou!

Quin és el moment casteller que et posa la pell de gallina?

Hòstia! El primer 5de9f descarregat al Vendrell, que jo anava amb la Laura. Clar, jo aquell dia anava més tranquil·la perquè no tenia la responsabilitat de portar cap nen que pujava, fins que després de l’intent desmuntat crec que em va venir l’Oriol i em va dir que hi tornàvem però amb la Laura d’enxaneta. I jo, PERDONA? I clar, em van entrar tot els mals. Vaig parlar amb ella perquè ens enteníem molt bé perquè feia molt de temps que estàvem juntes i bé… Recordo els moments previs, portar-la a lloc i només pensava «per favor ha d’anar bé, per favor ha d’anar bé». I recordo veure-la baixar volant i va saltar i en aquell moment va ser UAH!, una tranquil·litat i una eufòria gegants. Per tot. Per la Laura, per la Colla. Jo crec que és el dia top per a mi.

Com veus a la Jove ara?

Mira, nosaltres al principi vam fer una conya perquè ens estava costant molt tot i dèiem, uah!, si podem fer un castell de nou al Concurs, triomfem. I fèiem la broma que no érem la Jove sinó la Yove i ho dèiem així (riu). I a mesura que passava la temporada dèiem ep! I crec que realment hem d’estar molt contents de fins a on hem arribat. Em costava creure-hi. Queda molt, però és per estar contents.

Quan guanyem el Concurs de Castells prometo que… Declaro el meu amor a Reus públicament. (Odio a fons Reus, tothom ho sap).