E D I T O R I A L
ITER n l’editorial anterior ja es feia una referència a aquest singular camí (del llatí: iter, itineris, camí). El projecte ITER (Internacional Tomawak Experimental Reactor) correspon al desenvolupament d’un programa experimental en un reactor a escala reduïda de demostració de la viabilitat tecnològica de la fusió nuclear. Aquest programa és a punt de ser adjudicat, i un dels possibles llocs és a Catalunya, concretament a Vandellós. Com sempre, les primeres planes dels periòdics es dediquen principalment a les notícies negatives: el desastre x o la catàstrofe y. Les noticies positives, como la referent al projecte ITER, només mereixen la pàgina 4 del suplement en pàgines color salmó de La Vanguardia del diumenge 9 de març de 2003. Als lectors d’NPQ no cal explicar-los-hi la importància del projecte, però la Societat hauria d’estar més ben informada i conèixer que l’alternativa energètica de baix impacte ambiental als combustibles fòssils és molt més a prop del que es pugui imaginar, i aquesta pot ser una de les grans notícies positives del segle XXI. La notícia feia referència a què aviat es decidirà el lloc: Espanya (Vandellós), França (Cadareche), Canadà o Japó. El nostre desig seria que el camí de l’ITER no es tombés i conduís a Vandellós. Seria un reconeixement a les nostres possibilitats de col·laborar en grans projectes positius de ciència i tecnologia.
En el anterior editorial se hacía ya una referencia a este singular camino (del latín: iter, itineris, camino). El proyecto ITER (Internacional Tomawak Experimental Reactor) corresponde al desarrollo de un programa experimental en un reactor a escala reducida de demostración de la viabilidad tecnológica de la fusión nuclear. Este programa está a punto de adjudicarse y uno de los lugares posibles está en Cataluña, concretamente en Vandellós. Como siempre, las primeras planas de los periódicos están dedicadas principalmente a las noticias negativas: el desastre x o la catástrofe y. Las noticias positivas, como la referente al proyecto ITER, sólo merecen la página 4 del suplemento en páginas color salmón de La Vanguardia del domingo 9 de marzo de 2003. A los lectores de NPQ no hace falta explicarles la importancia del proyecto, pero la Sociedad debería estar mejor informada y conocer que la alternativa energética de bajo impacto ambiental a los combustibles fósiles está mucho más cercana de lo que se pueda imaginar, y ésta puede ser una de las grandes noticias positivas del siglo XXI. La noticia hacía referencia a que en breve se decidirá el lugar: España (Vandellós), Francia (Cadareche), Canadá o Japón. Nuestro deseo sería que el camino del ITER no se torciera y condujera a Vandellós. Sería un espaldarazo a nuestras posibilidades de colaborar en grandes proyectos positivos de ciencia y tecnología. José Costa Degà CQC President AQC
NPQ 413 / 2003
3
S U M A R I
PORTADA: Racó de la Costa Brava. Fotografia: Antoni Portela.
TERCERA ÈPOCA ANY XXXV NÚM. 413 MARÇ-ABRIL 2003 Director en funcions: ANTONI PORTELA Comitè de Redacció: JOAN ASTOR MARTA CALVET JOSEP MANUEL RICART Edita: COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICS DE CATALUNYA Òrgan de difusió de: – ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA – AGRUPACIÓ TERRITORIAL DE BALEARS-ANQUE Redacció: Av. Portal de l’Àngel, 24, 1r 08002 Barcelona Tel.: 93 317 92 49 Telefax: 93 317 92 99 e-mail: colquim@cqc.ictnet.es web: colquim.org Maquetació i creació arxiu PDF: Joan Astor Realització gràfica: Editorial Estel Grup EMA - S.L. Equador, 32-34 ent. 1a, 2a Tel. 93 419 33 21 Dipòsit Legal: B-14.622 -1969 ISSN 1577-4600 Nombre d’exemplars: 4.000 NPQ no es responsabilitza de les opinions expressades en els articles signats
EDITORIAL
3
COL·LABORACIONS Bebidas espirituosas: el armagnac ......................................................... 5 Lliçons d’estar per casa. Lligar.com? .................................................... 12 15 F, tocat i...? ...................................................................................... 18 Didàctica de la química ......................................................................... 19 El poema de los elementos químicos ................................................... 22 Singularitats de la política ..................................................................... 24 Pantalles de plasma .............................................................................. 26
INFORMACIÓ Banc Sabadell ens informa ................................................................... 28
ACTIVITATS Llegendes i noms populars dels fòssils a Catalunya ............................ 30 Lliurament de la placa d’Expoquimia .................................................... 33 Fotokímia 2002 ..................................................................................... 34
COL·LEGI DE QUÍMICS DE CATALUNYA
ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA
GRUPS DE TREBALL DEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ
Degà: José Costa.
President: José Costa. Vicepresident: Alfredo Vara. Secretari: Agustí Agustí. Vicesecretari: Josep Martín. Tresorer: Antoni Tuells. Vocals: Joan Bertran, Carme Borés, Aureli Calvet, F. José España, Mireia Estrada, Jordi Galván, Marta García, Margarita Luria, Claudi Mans, Roger Palau, J. Manuel Ricart, Alfred Vara, Àngel Yagüe. Assembleistes Electes: Victoria Abella, Agustí Agustí, Joan A. Bas, Carme Borés, Margarita Calafell, Aureli Calvet, F. José España, Santiago Esplugas, Roser Fusté, Marta García, Carmen González, Enrique Julve, Margarita Luria, Josep Martín, Roger Palau, Antoni Portela, J. Manuel Ricart, Emilio Tijero, Antoni Tuells, Alfred Vara, Àngel Yagüe. Assembleistes Nats: José Costa, Alfredo Vara.
Borsa de Treball: Antoni Portela.
Vicedegà: Alfredo Vara. Secretari: Agustí Agustí. Vicesecretari: Josep Martín. Tresorer: Antoni Tuells. Vocals: Joan Bertran, Carme Borés, Aureli Calvet, F. José España, Mireia Estrada, Sebastià Estrades, Jordi Galván, Alfonso Garvín, Carmen González, José Mª Gutiérrez, Francisco Iranzo, Enrique Julve, Margarita Luria, Claudi Mans, Joan Mata, J. Carlos Montoro, Roger Palau, Antoni Parente, J. Manuel Ricart, J. Manuel Santesmases, Emilio Tijero, Alfred Vara, Àngel Yagüe. Delegat de la Mutualitat a Catalunya: Josep M. Romero.
NPQ 413 / 2003
4
Delegat Química e Industria: Aureli Calvet. Escola de Graduats: Alfredo Vara. NPQ: Joan Astor. Olimpíada Química: Carme González.
COMISSIONS: • Cultura: Carme Borés.
SECCIONS TÈCNIQUES: • Anàlisis Clíniques: Jorge Morancho. • Corrosió: Enrique Julve. • Ensenyament: Roser Fusté. • Metal·lúrgia i Ciència dels Materials: Joan Antoni Bas.
COL·LABORACIONS
BEBIDAS ESPIRITUOSAS: EL ARMAGNAC José Mª Natta Dpto. Fabricación y Control de Calidad de Destilerías ANTONIO NADAL, S. A.
LA REGIÓN Cubriendo la casi totalidad de Gers, así como parte de los distritos de Landes y Lot-et-Garonne, esta región situada al suroeste de Francia cuenta con una superficie de 40.000 ha de las que sólo la mitad son explotadas para la elaboración del Armagnac. La Denominación de Origen la divide en tres zonas bien diferenciadas en lo que a suelos, métodos y calidad de producción se refiere: • Bas-Armagnac, representa el 57 % de la superficie plantada con vid y se extiende por Landes y Gers. Es una zona de
tierras arenosas-cenagosas (arenas leonadas) que produce eau-de-vie afrutados, ligeros y delicados. • Armagnac-Tenaréze, abarca el noroeste de Gers y el sur de Lot y Garona. Cubre aproximadamente el 40 % de la superficie plantada y sus suelos son arcilloso-calcáreos. Produce aguardientes muy fuertes y ricos que después de un envejecimiento prolongado alcanzan la madurez. • Haut-Armagnac, llamada también Armagnac blanco por sus tierras calcáreas, incluye el este de Gers y una parte de Lot y Garona.
ARMAGNAC, GASCUÑA Y LOS MOSQUETEROS DEL REY El Armagnac, bebida obtenida a partir de la destilación del vino, ha sido y es considerada por muchos autores como el aguardiente más antiguo de Francia, cuya historia está íntimamente relacionada con la de Gascuña, región de hombres con marcada caballerosidad, tenacidad y patriotismo, que desde Carlos VI hasta Enrique IV acompaNPQ 413 / 2003
5
ñaron al rey en todas sus campañas. Tanto es así, que en 1660, el rey Luis XIII creó una compañía integrada mayoritariamente por gascones, conocida por el nombre de Los mosqueteros del rey, cuya indumentaria consistía en una vistosa casaca azul decorada con cruces plateadas. Charles de Batz Castelmore, alias d’Artagnan de Gascuña, es uno de estos famosos mosqueteros que fue inmortalizado en una famosa novela de Alejandro Dumas. En realidad fue dueño y señor del Castillo de Castelmore y ascendiente del marqués de Montesquieu, hombre este que transformó parte de sus propiedades en centros de investigación y que revolucionó los métodos de la viticultura destinados a la elaboración del Armagnac. Pruebas que datan del siglo XV confirman que en la región de Gascuña ya existía la producción, consumo y comercialización de un producto, concerniente casi a la alquimia, denominado Armagnac, al que se le atribuían propiedades terapéuticas... y que se consumió durante un largo período de tiempo con tales fines. Véase en el cuadro adjunto qué opinaba Vital Dufour sobre esta bebida. El resto de autores, comparte la idea de que el verdadero Armagnac apareció en el siglo XVII y no en el siglo XV, época esta última en la que el brebaje al que denominaban armagnac se correspondía más bien a un medicamento que a una
COL·LABORACIONS
Se piensa que si esta agua se toma medicinalmente y con sobriedad, puede ofrecer 40 virtudes o atributos. Cuece un huevo, conserva las carnes cocidas o crudas... y si se añaden hierbas extrae sus virtudes... Hace desaparecer el color rojo y la irritación de los ojos, evita el lagrimeo. Cura la hepatitis si se le bebe con sobriedad. Cura la gota, los chancros, las fístulas si se le bebe y las heridas si se le aplica. Si se unta frecuentemente sobre un miembro paralizado le devuelve su estado normal. Aviva la mente si se le toma con moderación, mejora la memoria y vuelve al hombre feliz por encima de todo, conserva la juventud y retarda la senilidad... Calma el dolor de dientes, quita el mal olor de la nariz, de las encías y de las axilas. Hace desaparecer las irritaciones de la garganta si se hacen gárgaras frecuentemente. Es muy útil para los melancólicos, los gotosos e hidrópicos... Alivia el dolor de los oídos y la sordera, cura la fístula del chancro... Hace que desaparezcan los cálculos de la vesícula o de los riñones, cura la cuartana, siempre y cuando se tome con sobriedad de vez en cuando. Asimismo, si los leprosos la toman moderadamente de vez en cuando, evitará que su lepra avance. Es útil para la mujer embarazada, si bebe de vez en cuando y con moderación. Si se unta en la cabeza, cura las jaquecas, sobre todo aquellas causadas por resfriados. Y si una persona tímida la bebe de vez en cuando reteniéndola en la boca, le soltará la lengua y le producirá audacia... Extraído de la obra de medicina del cardenal y médico Vital Dufour (Traducido por el abad Loubès)
bebida destilada y refinada para ser consumida, tal como se entienden hoy día la mayoría de aguardientes y licores. Efectivamente, durante el siglo XVII se mantuvo un importante comercio vinícola, en el que holandeses, alemanes y escandinavos se disputaban la mayoría de los vinos producidos en las costas atlánticas de Francia. Éstos eran transportados en barcos, primero por vía fluvial y después por vía marítima, hasta los Países Bajos, y de allí a la península Escandinava, Alemania, etc.
de 50º) era adquirido por los holandeses, quienes lo usaban para aumentar el grado alcohólico y dar más cuerpo a los vinos que posteriormente vendían a los países del norte de Europa. Los primeros bebedores del eau-de-vie fueron sin duda alguna los marineros de los barcos encargados de su transporte. Cuando estaban en tierra era tal la añoranza que sentían por la bebida, que pronto empezó su comercialización en las tabernas de los puertos. En el siglo XVIII el aguardiente ya era un producto comercial más que, al igual que otros derivados vinícolas, estaba sometido a las fluctuaciones de las buenas y malas añadas, hecho este que obligó a los elaboradores a almacenar la bebida en toneles de roble con el fin de poder afrontar los períodos de escasez. Así surgió el Armagnac, un aguardiente de vino con aromas, redondez y color característicos, cuyos métodos de fabricación y envejecimiento han ido evolucionando a lo largo del tiempo hasta nuestros días, manteniendo siempre los fundamentos tradicionales de su elaboración.
LAS CEPAS Y LA VINIFICACIÓN
El tránsito de vinos por el Garonne llegó a ser tal que, temerosos de la competencia, los bordeleses comenzaron a interceptar los convoyes que descendían por el río, con el pretexto de que ningún otro vino diferente al de Burdeos podía ser trasladado por tales medios.
Los verdaderos padres del Armagnac no son los alquimistas ni los curanderos ni el marqués de Montesquieu, sino los granjeros y los agricultores de la región, que cultivaron y trabajaron las viñas y que elaboraban el vino en sus propias explotaciones para después transformarlo en el preciado aguardiente.
«Si el vino está prohibido, el alcohol no lo está». Así es como comenzó la destilación de los vinos en la región francesa de Gascuña. El alcohol o eau-de-vie obtenido (100 litros de un vino con graduación alcohólica de 10º se transformaban en 20 litros de un brandy
El vino blanco destinado a la destilación era elaborado de una manera totalmente tradicional, al igual que los restantes vinos, pero con la particularidad de que no se practicaba el azuframiento del mosto-vino, y no estaba permitida la chaptalización (adición de azúcar al
NPQ 413 / 2003
6
COL·LABORACIONS
La técnica de la doble destilación fue utilizada también, y perfeccionada en la Charente para elaborar el Cognac.
Actualmente, una vez finalizada la fermentación, la práctica de la destilación se realiza en alambiques armagnaçais (hoy día quedan pocos alambiques de doble destilación) durante todo el invierno hasta el 31 de enero.
LA DESTILACIÓN Y EL ALAMBIQUE ARMAGNAÇAIS
mosto con el fin de obtener un vino de mayor graduación alcohólica) en el proceso. Hoy en día siguen sin estar autorizadas tales prácticas.
• • • •
Una vez transformado todo el mosto en vino, llamaban rápidamente a los destiladores ambulantes para convertirlo en aguardiente y posteriormente envejecerlo en toneles de madera.
Éstas son complementadas con una mínima proporción de cepas tradicionales: Clairette de Gascogne, Graisse, Jurançon Blanc, Mauzac blanc y Rosé, Meslier Saint François.
En el siglo XVII los gascones comenzaron a plantar y elaborar sus vinos con una variedad de uva, denominada por ellos Piquepoult, que era más adecuada para la destilación y elaboración del Armagnac que las hasta la fecha usadas. Se implantó también en la región de Cognac con el nombre definitivo de Folle Blanche, y hasta el siglo XIX intervino en toda la producción del famoso eau-de-vie. Esta uva maduraba a mediados de otoño y los vinos elaborados con ella eran de baja graduación alcohólica (9-10 % vol.), pobres en azúcares y de elevada acidez.
El vino elaborado con ellas, prácticamente sin tratamiento alguno, no tenía las características propias de un vino de mesa (en lo que a equilibrio y estabilidad se refiere), por lo que sólo podía ser almacenado durante unos pocos meses. Ello motivó a los fabricantes a que una vez fermentado todo el mosto, éste fuera destilado lo más rápidamente posible.
Ugni Blanc. Colombard. Folle Blanche. Baco Blanc.
A finales del siglo XIX y principios del XX, se comenzó a experimentar con otras variedades de uva, de características similares a las por todos usadas, pero mucho más resistentes a las enfermedades vinícolas (podredumbres, etc.). Actualmente, el decreto de Appellation d’Origine Contrôlée autoriza el uso de diez cepas para la elaboración del Armagnac, de las que cabe destacar:
Esquema de un moderno alambique armagnaçais. NPQ 413 / 2003
7
Momento esencial en la vida del Armagnac, hasta mediados del siglo XVIII la destilación era realizada en simples y tradicionales alambiques de cobre, donde el vino era transformado primeramente en el brouillis (destilado de 27-28º) y después en el verdadero eau-de-vie. Con el paso del tiempo, las técnicas de destilación se fueron perfeccionando, destacando a finales de siglo las aportaciones realizadas por Baumé y Chaptal. Más tarde, un químico de Montpellier llamado Edouard Adam, desarrolló un alambique que era capaz de generar un eaude-vie con una graduación alcohólica consistente y en una sola fase. Rápidamente Antoine de Mélet «marqués de Bonas» captó la idea y la mejoró, naciendo así un alambique cuyo fundamento era la destilación en continuo. A finales del siglo XIX, el viticultor de Montguil-
COL·LABORACIONS
Dos ejemplos de alambiques móviles.
hem (Gers) Verdier aportó los últimos toques técnicos al que sería el actual alambique armagnaçais, basado en el todavía hoy llamado Sistema Verdier. Están construidos en cobre 100 %, martilleado o laminado y su funcionamiento se entiende observando el circuito que sigue el vinomateria prima, desde que entra como tal hasta que sale como aguardiente. El vino-materia prima que está depositado a temperatura ambiente en la cuba de carga es el que alimenta permanentemente al alambique armagnaçais por la parte inferior del refrigerante. Conforme asciende se va calentando, primero en el mismo refrigerante y posteriormente en el calentador de vinos, gracias al serpentín que los atraviesa en cuyo interior van condensando los vapores del vino procedentes de la columna de platos. Una vez el vino llega a la parte superior del calentador de vinos (a una temperatura aproximada de 80 ºC), es conducido a la torre de placas, en donde los vapores del vino que ascienden procedentes de la caldera burbujean a través de las placas en el vino que está bajando, impregnándose el vapor de alcohol y de la mayoría de sustancias aromáticas del vino.
El vapor generado pasa al calentador de vinos y al refrigerante donde condensa. A la salida del alambique, el aguardiente es incoloro y presenta una graduación alcohólica que puede oscilar entre los 52 y los 72 grados alcohólicos. A diferencia del Cognac (aguardiente fruto de la doble destilación del vino con el fin de purificarlo al máximo), el alambique armagnaçais tiene por objeto el obtener un destilado con la mayor cantidad posible de pigmentos, sabores y aromas del vino. Dicha operación, misteriosa durante mucho tiempo, inspiró a un poeta gascón de la escuela poética del siglo XVI La
Pléiade, que la describió en los siguientes términos: «Como en el alambique la brasa avivada eleva un vapor que asciende poco a poco a la cúspide de la cabeza, estando húmedo y no pudiendo su aromático sudor avanzar más, suavemente se espesa, cayendo gota a gota, claro como el cristal, gotea en la copa el más sutil humor que flota en los mares es el rayo de sol llevado en los aires...» Saluste du Bartas (1544-1590)
Vino
Etanol (% vol) Alcoholes superiores (mg/l) Metanol (mg/l) 2-fenil-etanol (mg/l) Acetatos de alcoholes superiores (mg/l) Esteres etílicos de ácidos grasos (mg/l) Acetato de etilo (mg/l) Diacetilo (mg/l) Ácidos volátiles (mg/l) Lactato de etilo (mg/l) 2,3-butanodiol (mg/l)
11,1 373 41,4 53 2,61 1,46 41 0,65 11,2 340 549
% de Aguardiente recuperación en destilación 59,7 2043 194 32 12,7 14 207 2,91 34,2 248 14,9
102 87 10 90 177 94 83 56 14 0,5
Paso de las sustancias volátiles de un vino a un aguardiente (datos obtenidos a resultas del estudio de 50 vinos y 80 aguardientes). NPQ 413 / 2003
8
COL·LABORACIONS
Contenido (mg/l) Extracto seco Ligno-complejos Compuestos fenólicos totales Taninos elágicos Vainillina Aldehído siríngico Coniferaldehido Sinapaldehído Aldehídos totales Ácido vainíllico Ácido siríngico Ácido gálico Ácido elágico Hidroxi-metil-furfural Furfural
ENVEJECIMIENTO Una vez finalizada la destilación, el aguardiente es envejecido en piezas (toneles de roble nuevos del bosque de Monlezun –más aromá-
6868,4 258,6 257 28,28 0,87 1,72 0,77 0,80 4,16 0,49 0,92 7,71 13,54 16,95 5,00
Aportaciones de la madera de roble al aguardiente. Resultados obtenidos tras estudiar 17 muestras de Armagnac V.S.O.P.
En ellas se producen los siguientes procesos físico-químicos: • Extracción de los compuestos tánicos de la madera nueva. • Evaporación de una parte del destilado (aproximadamente un 2-4 % anual) y disminución del grado alcohólico (aproximadamente 1/2 grado anual) del mismo, obteniéndose la llamada porción de los ángeles.
tico que el de Limousin usado en Cognac–, de 400 litros de capacidad), perfectamente apiladas en bodegas donde se mantienen unas condiciones óptimas de temperatura y humedad.
Ficha de cata oficial de un Armagnac. NPQ 413 / 2003
9
• Evolución y transformación de los aromas procedentes de la madera y del vino destilado por reacciones de oxidación (contacto del aguardiente con el aire que entra a través de las paredes del tonel). Las sustancias procedentes de la madera se afinan, los aromas a
COL·LABORACIONS
Jean-Antoine Chaptal «Conde de Chanteloup» (1756-1832)
Antoine Baumé (1728-1804) Químico y farmacéutico francés, entró a los 15 años en una boticaría de Compiègne y a los 17 en la prestigiosa farmacia parisiense Geoffroy. A los 24 años ya era maestro boticario y en 1757 elaboró e impartió un curso de química con el académico Pedro José Frenar. En 1773 entró en la academia de las ciencias y fue asociado al instituto.
Médico y también químico, en 1781 ocupó la cátedra de Química de la universidad de Montpeller. Más tarde ocupó la cátedra de Química (vegetal) Orgánica de la escuela politécnica de París, fue admitido como miembro en el instituto francés y en 1806 Napoleón lo hizo senador de Chaptal y oficial magnífico de la legión de honor. Su actividad técnica cubre un amplio campo: mejoras en la fabricación de ácido sulfúrico, salitre para la pólvora, azúcar de la remolacha, vino, tintes, etc.
Se interesó por los tintes, el dorado de partes de relojería, conservación del trigo, extinción de incendios, fabricación de porcelana, mosto y vino, sal amoniacal, etc.
La técnica de adicionar azúcares a los mostos para obtener un mayor grado alcohólico en la fermentación lleva su nombre: chaptalización.
Destacan sus trabajos sobre termómetros y medidas de densidad; concibió el areómetro Baumé, usado todavía hoy en la industria de mostos, vinos, aguardientes y licores, etc.
vainilla y ciruela pasa se desarrollan, el carácter a rancio aparece y se adquiere un hermoso color ambarino que acabará siendo caoba. Dichas reacciones en el interior de las piezas son las que marcan las pautas en la vida del Armagnac que, al igual que los seres vivos, se divide en cuatro etapas: 1. Adolescencia (superior a 3 años), donde el joven aguardiente ataca a la madera adquiriendo un color amarillo y un sabor amargo-astringente debido a los taninos. 2. Adulta (de 3 a 10 años), donde el aguardiente asimila y transforma los elementos de la madera, adquiriendo un color dorado y unos aromas florales que ayudan a compensar el amargor. 3. Madurez (de 10 a 40 años), donde muy lentamente el color se va oscureciendo y se desarrollan en él la fuerza y el carácter rancio, típicos en estos aguardientes.
Sus trabajos se publicaron en once volúmenes en las fechas comprendidas entre 1790 y 1823.
4. Declive (superior a los 40 años), donde la evaporación de agua y alcohol concentra el Armagnac. El color es marrón oscuro, los aromas se van perdiendo y la bebida toma un aparente sabor dulzón (transformación de las fibras de la madera en azúcares). El maître de chais (maestro bodeguero) las conoce perfectamente, y por tal motivo cuando considera que el aguardiente ha envejecido suficientemente (cata, análisis de contenido de materias tánicas, etc.), comienza a realizar los cortes: trasvase del aguardiente a toneles usados de roble negro y mezcla con otros de diferente origen y edad, al objeto de que no se inicie el declive y la bebida pueda almacenarse en óptimas condiciones durante largos períodos de tiempo. Asimismo, si la graduación alcohólica es elevada, le adiciona las llamadas petites eaux (mezcla de agua destilada y Armagnac cuya graduación alcohólica no supera el 20 % vol. alc.). NPQ 413 / 2003
10
LA ETIQUETA Como en cualquier producto alimenticio, la etiqueta es la carta de presentación y también el carnet de identidad del Armagnac. En ella figura, además de toda la información obligatoria exigida por la reglamentación sobre el etiquetado, la mención de envejecimiento y generalmente el origen o zona de producción (Bas-Armagnac, etc.). Dada la gran variedad de denominaciones existentes y usadas para indicar el envejecimiento de la bebida (VO, VSOP, Napoléon, Réserve...), el Bureau National Interprofessionel de l’Armagnac (BNIA) intervino acordando un sistema único basado en los assemblages (combinación de aguardientes donde la edad de la mezcla corresponde a la edad del aguardiente más joven utilizado): • *** (tres estrellas) corresponde al assemblage de los aguardientes más jóvenes, cuya edad no es inferior a los 2 años.
COL·LABORACIONS
• V.S.O.P. (Very Superior Old Pale) es un Armagnac en cuyo assemblage intervienen aguardientes de más de 5 años de edad.
«Algo esplendoroso, que transforma el paladar más modesto en una catedral gótica con el mismísimo Juan Sebastián Bach tocando el órgano»
• X.O. Assemblage de aguardientes de más de 6 años de edad. • Hors d’Age es un assemblage de aguardientes en el que el más joven ha envejecido en madera durante más de 10 años. • Reserve d’Artagnan es un calificativo que teóricamente sólo puede utilizar la casa marqués de Montesquiu, verdadero descendiente de d’Artagnan, pero que en la realidad todos los fabricantes de prestigio la usan para sus reservas. • Millesime –año de la cosecha– se usa para aguardientes con un envejecimiento mínimo de 10 años, que corresponden al año de la cosecha que obligatoriamente figura en la etiqueta. El hecho de que, por ejemplo, un Armagnac con mención de envejecimiento X.O. pueda estar elaborado con aguardientes de una edad mínima comprendida entre los 6 y 10 años, hace que en el mercado exista una gran variedad de precios para una misma mención: no es lo mismo un Armagnac de 6 años que uno de 9. Por ello, todavía hoy se usan denominaciones como Napoleón, Réserve, Vieille Réserve, Extra...
Fernand Woutaz
Agitan la copa para observar la viscosidad-cremosidad de la bebida deslizándose por el cristal, al mismo tiempo que aprecian su limpidez y color.
BIBLIOGRAFÍA Alain Bertrand. Les eaux-de-vie traditionnelles d’origine viticole. Ed. Lavoisier-Tec & Doc, 1991. Carlos Delgado. El libro de los aguardientes y licores. Alianza editorial, 1989. Jean & Georges Samalens. Armagnac. Christie’s Wine Pub., 1980. Martine Beaulieu. Cognac y Armagnac. Enciclopedia del vino, Tomo II. Ed. Orbis-Fabbri, 1987. Natta, J. M. Bebidas espirituosas: el Cognac. NPQ núm. 384 (junio 1998), pàgs. 20-22. Natta, J. M.; Mora I. Bebidas espirituosas: la Ginebra. NPQ núm. 404 (octubre 2001), págs. 5-7. http://www.newadvent.org/cathen/ 03582a.htm. http://www.lozere.cci.fr/cci-lozere/ chaptal.htm.
LA CATA Los entendidos realizan siempre la cata del Armagnac en una copa balón pequeña calentada en el hueco de la mano. Toman un sorbo, mojan su dedo índice con un poco de la bebida y seguidamente lo frotan en el reverso de su mano opuesta, para así poder apreciar su ahumado aroma que recuerda a las ciruelas, violetas, nuez, etc.
http://www.inrp.fr/she/instruments/ hcx_instr_inventeurs.htm.
SERVEIS DEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA
∗ ∗ ∗ Escola de Graduats Químics de Catalunya • Cursos postgrau. Borsa de Treball • Rep i cursa peticions laborals per als nostres col·legiats. • Informa sobre Recursos, Disposicions, Concursos i Beques. Publicacions • NPQ. • Química e Industria. Serveis Professionals • Visat de Projectes. • Certificacions. • Defensa Jurídica Professional. • Peritacions legals. Serveis d’Assistència • Mutualidad General de Previsión Social de los Químicos Españoles. • Assistència Sanitària amb ARESA - Pòlissa Médica Española. • Assistència Sanitària amb SANITAS. • Assistència Sanitària amb ADESLAS. Servei d’Assegurances • Amb tot un ventall de possibilitats i l’assessorament d’un expert en el tema. Serveis Financers • Proporcionen als col·legiats avantatges excepcionals en les seves gestions financeres a través de les següents entitats: – Caixa de Catalunya. – Caixa d’Enginyers. – Santander Central Hispano. – Tecnocrèdit - Banc Sabadell. Assessoria Laboral i Jurídica
http://www.utc.fr/%7Etthomass/ Themes/Unites/Hommes/baum/ baume.html. http://www.stratsplace.com/rogov/ parmentier.html. http://www.cipriani.com/cipriani/ Grappa/distillazionee.htm#. ☯ NPQ 413 / 2003
11
• El nostre assessor atén visites concertades al Col·legi. Aquest servei és gratuït. Assessoria Financera • Per orientar als col·legiats sobre temes financers.
Si voleu més informació truqueu a la Secretaria del Col·legi
COL·LABORACIONS
LLIGAR.COM? Claudi Mans i Teixidó Departament d’Enginyeria Química i Metal·lúrgia Universitat de Barcelona
INTRODUCCIÓ A mi no m’ha agradat mai la paraula lligar, en la seva accepció popular moderna1. Probablement perquè tampoc m’agrada el concepte. Però, al marge de la valoració que jo en pugui fer, el fet és que la gent practica –o ha practicat, o desitjaria practicar– la citada activitat amb gran assiduïtat i interès. Aquest article, al servei d’aquest col·lectiu, pretén oferir les bases científiques per aconseguir millorar-ne el rendiment, l’eficàcia i l’eficiència 2, tot estudiant-ne les seves bases científiques. Farem ús de l’analogia amb altres activitats científico-tècniques. L’ús pertinent de l’analogia és una pràctica habitual en la ciència: quan es disposa de dos sistemes físics descrits per equacions de forma matemàtica anàloga, les solucions obtingudes per a un sistema són aplicables a l’altre simplement canviant les magnituds físiques de què es tracti. Inclús l’experimentació que es fa en un sistema és aplicable a un altre, amb les adequades comparacions. Aquesta era la base de les computadores analògiques, en les que mitjançant els circuits electrònics pertinents es simulaven tota mena d’equacions diferencials obtingudes en transmissió de calor, resistència de materials i altres camps.
Però no ens enrotllem, lector / lectora, que si has arribat fins aquí és perquè estàs desitjós / desitjosa de millorar la teva performance, a veure si et dono alguna idea aplicable directament aquest mateix vespre. A partir d’ara, però, i per tal de mantenir el llenguatge dins dels estàndards d’NPQ, ens referirem només a termes científics: quan jo escrigui que l’objectiu és el d’aconseguir que A i B reaccionin per donar AB, tu ja m’entens, lector / lectora, i faràs la transcripció adient («Ja ho capto! “A” vol dir un tio, i “B” ... etc., etc.») . Efectivament, ho has entès. Així doncs, endavant.
ESTEQUIOMETRIA, TERMODINÀMICA I CINÈTICA Es tracta, doncs, de que una molècula solitària i avorrida, A, reaccioni amb una altra molècula B, potser solitària, potser avorrida, però en tot cas desitjable, per tal de formar una nova estructura AB, més o menys estable, amb un enllaç covalent, o si més no un miserable enllaç de Van der Waals, cal aprofitar-ho tot. Parlarem només de molècules heteroatòmiques, però tot el que es diu valdria també per a tota classe d’homomolècules, AA (o A2), B2, o inclús per a estructures més complexes i probablement més inestables, com A2B, AB2, i d’altres molt més improbables, A3 o B3, je je je... A i B són, òbviaNPQ 413 / 2003
12
ment, àtoms o ions, parlem en termes generals. No ens limitem a reaccions de síntesi en que A i B donen AB. Tot el que es digui també seria vàlid per a reaccions de recombinació, tals com: AB + CD → AC + BD
(1)
de les que n’hi ha diversos exemples a la bibliografia i a la realitat 3. Però, repeteixo, no ens compliquem la vida, i anem a la reacció més senzilla, la que agafarem com a exemple: A + B → AB
(2)
L’estequiometria és evident: el que ens diu l’equació elemental és 1
lligar ...| (12ª accepció) v. intr. POP. Establir una relació amorosa. Lligar amb els estrangers.| (Diccionari de la Llengua Catalana, IEC, 1995).
2
Des de fa uns anys que aquestes paraules les diuen sempre juntes, com una jaculatòria laica, els tècnics de qualitat i d’organització. En resum, eficàcia és el grau d’acompliment d’una tasca, i eficiència és la relació entre l’eficàcia i els recursos que ha calgut utilitzar.
3
Vegeu un exemple literari clàssic de vinculació explícita de química i relacions humanes a Les afinitats electives, J. W. Goethe, Trad. Proa (1991), Col. A tot vent nº 291, especialment pàgs. 40 a 42.
COL·LABORACIONS
que un mol de molècules d’A i un mol de molècules de B poden arribar a donar un mol de parelles, vull dir un mol de molècules d’AB. I també a escala atòmica la reacció en aquest cas és certa, cosa que no sempre passa: una molècula A i una molècula B reaccionen entre si per formar-ne una d’AB. Una altra cosa molt diferent és el mecanisme de la reacció, en el que no entrarem, i que depèn de la naturalesa exacta d’A i de B. Termodinàmica. Treballant amb grans masses de molècules, experimentalment es comprova que la reacció que ens ocupa –i preocupa– és d’equilibri: A + B ↔ AB
(3)
És a dir, hi ha un equilibri entre el nombre d’individus solitaris i el nombre de parelles. Per més temps que deixem molècules d’A i molècules de B en contacte, no totes passaran a formar molècules AB, sempre en quedaran d’A i B sense aparellar, n’hi ha de tan sòmines... Més encara, l’equilibri és dinàmic: algunes parelles AB es trenquen, i se’n formen d’altres a partir d’A i B sense aparellar. Sap greu, sobretot si tu ets una B recentment desaparellada i veus que el teu A se’n va amb una altra B, que se t’assembla, però que no és tu. La reacció estarà més o menys desplaçada cap a la dreta depenent de la fugacitat 4 d’A i de B. He escrit fugacitat, no fogositat, tot i que en aquest cas una major fogositat porta també a que la reacció es desplaci cap a la dreta. La llei de Le Chatelier es satisfà, com no podria ser d’altra manera. Analitzem-ho en detall. Si augmentem el nombre d’A (o de B) del sistema, probablement es formin més parelles AB, perquè les B (o els A) tenen més on triar (i remenar, però aquest és un concepte que no tractarem aquí, Déu-nos-enguard, és un tema de Química avançada).
La reacció té lloc amb disminució del nombre de mols: de dos (A i B) passem a un (AB). Si tots són gasos, l’increment de pressió al sistema incrementarà la formació d’AB, com experimentalment es comprova. I si són líquids, també, si bé l’efecte no és tan acusat: el volum ocupat per una molècula d’A i una altra de B per separat és lleugerament superior al volum del conjunt AB. També en aquest cas un increment de pressió afavoreix la formació d’AB. Fins aquí tot correcte. Però... La reacció de formació d’AB és exotèrmica, com probablement el lector / la lectora hagi experimentat. Per tal que la reacció es desplaci cap a la dreta, caldria que la reacció es realitzés a temperatura baixa. Però, de fet, en fred la mobilitat és escassa –entre altres motius, perquè es porta roba gruixuda, les molècules també–, i, si bé la formació d’AB té lloc amb gran rendiment 5, el ritme de formació és escàs, la cosa va lenta. És l’etern dilema de les reaccions exotèrmiques: s’ha de refredar per raons termodinàmiques, però s’ha d’escalfar per raons cinètiques, i millor afegirhi un catalitzador. Ens passa el mateix que els passa al nitrogen i l’hidrogen per formar amoníac. A més, aquests ho tenen més complicat; recordem que la reacció és: N2 + 3 H2 ↔ 2 NH3
Cinètica. La velocitat a la que reaccionen dues masses d’A i de B depèn de diversos factors, i aquest és un punt crucial de tot el procés, que depèn de tres factors independents entre si. 1. Per un costat tenim la velocitat de reacció diguem-ne intrínseca, que és el temps que tarden una molècula d’A i una de B en do-
13
2. La temperatura també influeix, d’acord amb la llei d’Arrhenius. Un increment de 10 oC de la temperatura duplica la velocitat de reacció. D’aquí la gran velocitat amb que la reacció (3) té lloc els estius, en que la temperatura ambient augmenta uns 20 oC respecte de l’hivern. 3. Finalment, es tracta d’assegurar un mode de contacte adequat i suficient entre les molècules A i B. Aquest és l’aspecte fonamental del que tractarem al llarg d’aquesta lliçó.
EL MODE DE CONTACTE Les reaccions químiques es porten a terme en reactors 7. Els pri4
5
No cal que recordi que aquí la paraula fugacitat s’agafa en el seu sentit termodinàmic (funció termodinàmica similar a la pressió parcial) i no en el sentit vital (de breu durada). Deu haver-hi poca població esquimal o inuit soltera...
6
L’Isaac Asimov –sempre ell– planteja una complicada situació de polifecundació entre diversos éssers complementaris a The Gods themselves (trad. Los propios dioses, Libro Amigo nº 262, ed. Bruguera, 1ª ed., 1974).
7
Aquesta paraula em va costar d’entrar. Per a mi, els reactors eren els reactors nuclears, o els avions a reacció (de propulsión a chorro). Encara recordo un titular enorme d’un diari, no recordo si el TeleExprés o el Periódico, on es llegia «Nadie sabe si en la petroquímica de Tarragona hay reactores nucleares». Qui no sabia res de reactors era el redactor... La denominació de reactor químic no està prou difosa, molts prefereixen el nom més específic d’autoclau. Per cert que autoclau ve del llatí autoclavis, «que es tanca per si sol».
(4)
Com diria un sexista, amb la feina que hi ha per trobar una sola B que es deixi, imagina’t si s’haguessin de trobar 3 H2 i convèncer-les alhora 6.
NPQ 413 / 2003
nar la combinació AB. Aquest és un valor quimicofísic que només depèn de la naturalesa –i dels valors i creences– de cadascuna de les molècules A i B.
COL·LABORACIONS
Figura 1. Facsímil del llibre de Levenspiel.
mers reactors químics eren simples olles on s’introduïen els reactants –tot de cop o dosificadament al llarg del temps– i, un cop acabada la reacció, es buidava. També podia haver-hi extracció de vapors, destil·lació en un alambí, o altres dispositius, però el reactor era simplement una olla. En podeu veure un exemple clar a la portada d’un dels llibres de Levenspiel 8, reproduïda aquí (Figura 1). El dibuix mostra el sistema de calefacció, l’agitador, la dosificació de reactants, el catalitzador –la granota–, la mà d’obra especialitzada, i inclús el sistema de control: el gat... Aquests són els reactors tipus tanc agitat o RTA. Els primers treballaven en discontinu, per càrregues (batchs). Però des de fa molts anys que hi ha dissenys preparats per treballar en continu, amb alimentació contínua de reactants i retirada contínua de la massa reaccionant. Són els reactors continus tipus tanc agitat (RCTA). En detallarem el seu funcionament després, són vitals per al nostre objectiu...
de productes de química fina, es fan en RTA’s. Els tensioactius sulfonats es van fabricar durant molts anys en RCTA’s posats en sèrie.
Tenim exemples de RTA i RCTA a moltes indústries: els colorants azoics, moltes polimeritzacions en emulsió o suspensió, la major part
Els reactors tipus tanc agitat i els reactors tubulars són representatius de dues formes radicalment diferents de portar a terme el contacte
Però a mida que la química es va anar sofisticant, que es va haver de treballar a temperatures més altes, amb pressions elevades, amb requeriments de subministrament d’energia més crítics o amb l’ús de catalitzadors sòlids, es van anar dissenyant nous tipus de reactors, d’entre els que destaquem els reactors tubulars o RT: cilindres llargs, potser plens de catalitzador sòlid, amb bescanvi de calor cap a l’exterior. Per les seves característiques treballen en continu, amb un flux constant d’entrada de primeres matèries i sortida de producte. Trobem exemples de reactors tubulars en moltes grans indústries: la síntesi de l’amoníac, la fabricació de sulfúric, els cràckers d’olefines, o els reactors de la major part de processos de química bàsica i intermedis.
NPQ 413 / 2003
14
entre molècules. En el reactor tipus tanc agitat, com el seu nom indica, busquem una barreja perfecta. Pretenem que totes les molècules es barregin al màxim, totes amb totes, per tal de maximitzar el rendiment. En canvi en el reactor tubular les substàncies es comporten com en un flux en pistó. Les molècules que han entrat en un moment donat al reactor van avançant al llarg de la canonada, sense barrejar-se ni amb les del davant ni amb les del darrera, com si un pistó les impulsés, i reaccionen només amb les que tenen al costat. Bé, lector/lectora, la teoria ja s’ha acabat, no caldria que seguís, ara és ja el teu torn. Però ja comprenc que per tal d’aconseguir superar l’assignatura (pendent...) necessites alguns exemples resolts, i millor encara algunes pràctiques. Això darrer no serà possible, aquest és un curs a distància. Però exemples, sí que en posarem dos.
EL REACTOR CONTINU TANC AGITAT VERSIÓ DISCOTECA Imagina’t, lector molècula A / lectora molècula B, que entres, juntament amb molts altres, a un immens tanc agitat. Pots veure’n un esquema a la Figura 2. Observaràs que, com que la capacitat del recipient és limitada, a mida que uns van entrant, altres en van sortint, i que en molts casos ja s’ha produït la reacció: la simple observació visual de la distància intermolecular ho permet constatar qualitativament, i si disposéssim d’aparells més precisos (termòmetres, freqüencímetres cardíacs, sudorímetres, etc.) podríem arribar a quantificar-ho amb precisió. Seguim observant l’aparell: hi ha un gran agitador mecànic que, curiosament, no és un agitador de pa8
Levenspiel, O. (1986) El Omnilibro de los reactores químicos, Trad. Reverté, Barcelona.
COL·LABORACIONS
les, sinó un agitador mitjançant sons, alguns audibles (en l’argot de les molècules s’anomena música, si bé hi ha opinions discrepants) i d’altres inaudibles, els ultrasons 9. Els sons entren en ressonància amb les molècules, que vibren i s’agiten, tot desplaçant-se en totes direccions, i topant entre si amb freqüències i recorreguts lliures mitjans imprevisibles. A aquests curiosos efectes també hi contribueix la radiació electromagnètica, a vegades ultraviolada, a vegades visible, amb jocs estroboscòpics. La fotoquímica és una branca complexa i poc estudiada de la química, però els seus efectes són evidents en aquests reactors. Prop de les parets del reactor, i separat de la massa en reacció per una membrana, es pot observar un subministrament continu de catalitzador. Els catalitzadors més comuns són dissolucions aquoses més o menys concentrades d’etanol amb diversos aldehids, esters i sucres. La concentració d’etanol depèn del catalitzador: oscil·la entre un 4,8 % en el Damm i similars, fins a més del 40 % en la major part de dissenys, com els Smirnoff, Bacardí, Torres i similars. S’havia observat fa anys una afinitat preferencial de les molècules d’A pels catalitzadors més concentrats, però observacions més recents semblen desmentir-ho: les B ara també es decanten per les altes concentracions. Els catalitzadors ja usats i degradats es desorbeixen en altres zones del reactor –no representades a la Figura 2– on mitjançant un mecanisme de purga sense recirculació són evacuats. És molt comú que en aquestes zones hi hagi un subministrament d’una ampla varietat d’altres tipus de catalitzadors sòlids, pulverulents o líquids, de composició química més complexa, que tenen efectes molt variats i contraposats, i que arriben a destruir les molècules d’A o B. Caldria evitar-ne la presència en el reactor, però proliferen amb molta facilitat, en moltes
Figura 2. Analogia entre el reactor continu tanc agitat i la discoteca.
Figura 3. Analogia entre el reactor tubular i el túnel de l’amor.
ocasions per desídia o complicitat dels operaris del manteniment. Una constatació evident és que quan tu entres tot allò ja està en marxa. Ningú no t’esperava, allò ja va des de fa estona. Si observes atentament veuràs que la composició de la sortida és exactament igual que la composició de la massa en reacció, i que a més és una concentració alta en AB i baixa en A i B. En la figura 2 seria cA = cA,s , i el mateix per a B i AB. Aquest fet es deu a que l’agitació és molt alta i tots els punts del reactor estan a les mateixes condicions de pressió, temperatura i concentració. Una altra característica important és que no tothom s’hi està el mateix temps. Hi ha molècula que, tot just arribar, reacciona i se’n va aparellada. D’altres que s’estan estona, d’aquí per allà, sense decidir-se, i acaben sortint tal com han entrat. NPQ 413 / 2003
15
Algunes és entrar i sortir, aquell ambient no els agrada i fugen d’allà. I parelles que allà es queden fins que els treuen. El temps de residència és molt variable d’unes molècules a altres, hi ha tota una distribució, però es sol parlar d’un temps de residència mitjà que és el quocient entre el volum del reactor i el cabal d’entrada o de sortida (estem suposant que les densitats dels corrents de l’entrada i de la sortida són similars). Hi ha també els reactors discontinus, que treballen per càrregues o batchs. També són denominats amb l’arcaisme festeta o amb el barbarisme arcaic guateque. Acostumen a ser de volum més petit –el pis d’un amic–, i amb menys massa re9
Cal no confondre’s amb el prefix ultra, que s’aplica també a algunes impureses de les primeres matèries.
COL·LABORACIONS
accionant, que a més ja té uns dèbils enllaços prèviament creats. Aquest és un tema del que no parlarem aquí, és massa personal.
EL REACTOR TUBULAR VERSIÓ TÚNEL DE L’AMOR Aquesta és una estratègia radicalment diferent per aconseguir portar a terme la reacció desitjada amb la molècula desitjada. En aquest cas es tracta d’evitar al màxim l’agitació. Es tracta de sotmetre a petites quantitats d’A i B barrejats els estímuls adequats –pressió, temperatura i catalitzador– i amb prou temps de contacte com per assegurar –o quasi– la reacció. Vegeu uns esquemes de reactors tubulars en la Figura 3. La característica bàsica del reactor tubular de flux de pistó és, repetim-ho, que es minimitzi la barreja amb els elements de davant i de darrera. En una paraula, que a una parella d’A i B a la seva vagoneta la deixin fer en pau. El cabal màssic d’entrada i el de sortida són, òbviament, iguals. El procés és continu i estacionari, allò no para mai i contínuament van entrant grups d’A i B que surten al cap d’una estona ja reaccionats. Aquí sí que tothom s’hi està el mateix temps: el temps de residència no és el mitjà, sinó un valor igual per a tothom. Les concentracions cA , cB i c AB varien al llarg de tot el reactor: hi ha tot un perfil de concentracions. Per cert que aquest perfil de concentracions, que és una representació de la concentració enfront de la distància recorreguda, és similar a la variació que tindríem en un reactor tanc agitat discontinu que deixéssim evolucionar al llarg del temps.
Com comentarem després, aquests tipus de reactors tubulars són eficaços, i l’únic problema és probablement convèncer a una B –o un A– que t’acompanyi a l’entrada. La barreja prèvia i el coneixement mutu dels reactants A i B permetrà aconseguir-ho més fàcilment. Recentment s’han instal·lat reactors tubulars més avançats, i de noms exòtics: Dragon Khan, Tutuki Splash, i altres. En aquests dissenys l’energia d’activació ve donada simplement per la gravetat. El subministrament energètic, si bé és molt intens, és de poca durada, i el temps de residència molt escàs. El rendiment de la reacció no és alt, i normalment aquests reactors van acompanyats d’altres reactors tubulars més clàssics, on s’acaba de produir la reacció. Es podrien considerar com etapes de pre-reacció molt eficaces, activadores de molècules, desinhibidores –«Hiiiiiii...!!»– i reductores de barreres de potencial, però sense encara procedir-se al contacte i posterior reacció, que tindrà lloc en dispositius col·locats immediatament després.
COMPARACIÓ DE PROCEDIMENTS És fàcil de demostrar teòricament –i realment és cert– que el rendiment dels reactors tubulars és més elevat que els tancs agitats del mateix volum10. O, dit d’una altra manera, que un reactor tubular pot ser més petit que un de tanc agitat per arribar al mateix grau de conversió. El motiu no és que el contacte sigui més íntim –si veiéssiu els tancs agitats!– sinó que en aquest reactor tubular dues molècules tenen més temps de contacte juntes... Recordes que en els tancs agitats hem dit
NPQ 413 / 2003
16
que la massa de l’interior del reactor té la composició del corrent de sortida? Clar, quan tu entres et trobes majoritàriament parelles ja formades, i et costarà de trobar la teva molècula desitjada, dispersa per aquell maremàgnum. La probabilitat de xocs significatius disminueix... L’ideal seria que tots els que ja són molècula AB sortissin11, però també és fàcil de demostrar que això no milloraria el rendiment global. Potser l’eficàcia de la teva recerca de parella sí, però en valor mitjà no. En resum, les dues estratègies poden ser igual d’adequades per als objectius que ens ocupen, i depenen de la idiosincràsia personal i de la del grup. Els reactors tubulars se solen usar per a gasos, i els reactors tanc agitat se solen usar per a líquids i dissolucions. Si ets persona de vida dissoluta, doncs, sembla més eficaç el model discoteca... Si després d’aquesta lliçó encara no triomfes, potser aquesta secció d’NPQ hauria de deixar-se de dir Lliçons d’estar per casa i passar a dir-se per uns dies Lligons d’estar per casa... i és que d’on no n’hi ha no en pot rajar, que és una de les versions del Principi de Conservació de la Matèria de Lavoisier. ☯
10
11
Cfr. Costa, Cervera, Cunill, Esplugas, Mans, Mata (1984). Curso de Química Técnica (actualment Curso de Ingeniería Química). Ed. Reverté, Barcelona. Nombroses reedicions. Aquesta discussió em recorda aquell argument segons el qual, per tal d’afavorir la reproducció de la balena blava, en perill d’extinció, cal caçar les altres balenes: així es donaria a les balenes blaves més oportunitats d’encontres. En el cas de les balenes sembla que funciona.
COL·LABORACIONS
15 F, TOCAT I...?
La Història està plena de dates significatives. Tot sovint recorrem al tòpic de dir que a partir d’aquell dia hi ha un abans i un després. Un número seguit d’una lletra ens recorda fets realment històrics que han deixat empremta en el decurs de la història, en el decurs de les nostres vides. Guarismes com 18 J, 20 N, 23 F, 11 S... ens porten al nostre cap records que mai no oblidarem, realment han marcat un abans i un després. Aquesta nomenclatura em recorda les velles batalles navals sobre un full de paper quadriculat. «3 D» - «Aigua», «6 F» - «Tocat i enfonsat». Allò no era guerra, allò era una manera de passar un temps mort o d’amenitzar una classe avorrida, on a la intriga del propi joc s’havia d’afegir la de que no et descobrís el professor i t’enfonsés a tu. No voldria jo recórrer al tòpic fàcil i dir que el 15 de febrer de 2003 passarà a la història com el 15 F, però estic convençut que és així. La gent del carrer dels cinc continents ha fet sentir la seva veu per primera vegada en la història d’aquest món, un món que ara ens diuen que té 13.700 milions d’anys (ho han vist en les imatges de la radiació de fons de l’Univers...¿?), i en el que l’home fa tan sols 150.000 anys que hi és. Sense entrar en el joc del nombre de manifestants (sembla que és més fàcil determinar l’edat de l’Univers que fer una estimació acurada del nombre de persones en una ma-
en endavant, ningú li traurà al 15 F com el dia en què (permeteu-me que doni una xifra orientativa) deu milions de persones d’arreu del món van aturar la màquina de guerra dels Estats Units d’Amèrica, la màquina de guerra del seu president George W. Bush i quatre més de comparsa.
nifestació), sense donar xifres, doncs, és evident que el ressò de la manifestació del 15 F en contra d’una guerra que vol dur a terme el prepotent George W. Bush és més que significatiu. Milions de veus anònimes li han dit al totpoderós president dels Estats Units «Aturat!». Milions de veus anònimes han qüestionat les raons del totpoderós president dels Estats Units per endegar aquesta guerra. La seva pretesa intenció de garantir la pau arreu del món amb una guerra preventiva contra el segon país amb més reserves de petroli és, com a mínim, sospitosa. Certament el totpoderós president dels Estats Units ha quedat tocat; només tocat, no crec que l’hàgim enfonsat. No sé com es succeiran els esdeveniments en aquest tema, però és evident que aquells organismes internacionals, i aquells països que estan en contra d’una guerra, tenen ara una força molt forta pel recolzament d’aquests manifestants anònims. Passi el que passi NPQ 413 / 2003
18
Pobre paper també el que ha fet Espanya, perdó, el Govern d’Espanya, en aquest conflicte. Una vegada que Espanya pren protagonisme en l’alta política internacional és per recolzar la guerra del Sr. Bush. Està clar que això ens reportarà uns «beneficios inimaginables» segons paraules del germà, el Sr. Jeb Bush, al Sr. Aznar, «presidente de la República de España». Fa frisança pensar que el món està en mans de persones tan arrogants com l’actual president dels Estats Units. Em consola veure que la veu anònima del poble es fa sentir i canvia el rumb dels esdeveniments previstos. Espero que aquesta veu sigui cada vegada més forta i els governs entenguin que l’han d’escoltar i anar per on demana. Han d’entendre que la guerra només genera més guerres, més odi, més revenja. Està clar que hi ha qui d’elles en treu profit. Aquests són amb els que hem d’acabar definitivament. Passi el que passi, el 15 F és la primera pedra. I espero que arribi algun dia en què poguem dir Tocat i enfonsat. Antoni Portela
COL·LABORACIONS
Joan M. Barceló i Miquel Paraira Departament d’Enginyeria Química Universitat Politècnica de Catalunya
OBTENCIÓ DELS ÒXIDS DE COURE: ÒXID DE COURE(II) I ÒXID DE COURE(I)
250 mL. El precipitat es renta amb aigua i finalment el paper de filtre amb el precipitat es deixa dessecar a l’estufa a 100 oC, col·locant-lo damunt d’un vidre de rellotge.
OBJECTIU L’objectiu d’aquesta experiència és la fabricació dels òxids d’un metall corresponents als seus possibles estats d’oxidació, i que en el cas del coure corresponen als estats d’oxidació +2 i +1, que donen lloc als òxids de coure(II) i (I), respectivament. El reactiu de partida serà el sulfat de coure(II).
Òxid de coure(I) Es mesuren amb una proveta 50 mL de dissolució 1 M de sulfat de coure(II) i es col·loquen en un vas de precipitats de 250 mL. En un altre vas de precipitats de 250 mL s’hi col·loquen 15 g d’àcid tartàric, 100 mL d’hidròxid de sodi 2 M i 18 g de glucosa i el conjunt es dilueix amb uns 20 mL d’aigua, s’agita fins aconseguir la dissolució del tartàric i de la glucosa, i finalment s’afegeix al vas que conté el sulfat de coure(II). Cas de que no quedi una dissolució de color blau tinta, s’hi afegeix més hidròxid de sodi fins aconseguir-ho.
PART EXPERIMENTAL a) Material i reactius Vasos de precipitats de 250 mL, provetes de 100 mL, fogó, trespeus, reixeta, matràs d’Erlenmeyer de 250 mL, embut, paper de filtre, sulfat de coure(II) 1 M, hidròxid de sodi 2 M, àcid tartàric, glucosa, balança, vareta, espàtula.
La dissolució que conté el licor blau, s’escalfa recolzant el vas en una reixeta amb un trespeus amb l’ajut d’un bec de Bunsen. La dissolució anirà evolucionant fins a un color rogenc característic de l’òxid de coure(I). Es deixa sedimentar el precipitat i es filtra a través d’un embut amb paper de filtre recolzat en un erlenmeyer de 250 mL. El precipitat es renta amb una mica d’aigua i finalment es treu el paper amb el precipitat, es col·loca damunt d’un vidre de rellotge i es deixa dessecar a l’estufa a 60 oC.
b) Procediment Òxid de coure(II) Es mesuren amb la proveta 50 mL de dissolució 1 M de sulfat de coure(II) i es col·loquen en un vas de precipitats de 250 mL; així mateix, es mesuren amb una altra proveta 50 mL d’hidròxid de sodi 2 M i s’aboquen al mateix vas que conté el sulfat de coure. S’observarà la formació d’una gelatina blava, a la qual s’hi afegeixen uns 50 mL d’aigua i a continuació el vas es va escalfant fins que tot el precipitat estigui ben negre, es deixa sedimentar el precipitat i es filtra encara en calent, passant-lo per un embut amb paper de filtre recolzat en un matràs d’Erlenmeyer de
Interpretació òxid de coure(II) a) CuSO4(aq) + 2 NaOH(aq) → Cu(OH)2(s) + Na 2SO 4(aq) b) Cu(OH) 2(s) → CuO (s) + H2O(l)
NPQ 413 / 2003
19
COL·LABORACIONS
Interpretació òxid de coure(I)
3. Per descomposició del dicromat d’amoni es fabrica l’òxid de crom(III), d’acord amb l’equació:
a) CuSO4(aq) + Tartàric → Complex coure(II)-tartàric
(NH4)2Cr2O7 → Cr2O3 + N 2 + 4H 2O
b) 2 Cu2+ + 2e → 2 Cu1+
Calculeu la massa d’òxid de crom(III) que s’obtindrà a partir de la descomposició de 10 g de dicromat d’amoni. Masses atòmiques, Cr: 52; O: 16; N: 14; H: 1.
Glucosa + H 2O → Àcid glucònic + 2 H1+ + 2 e c) 2 Cu1+ + 2 OH 1– → 2 CuOH d) 2 CuOH → Cu2O + H2O
4. Calculeu la massa d’òxid de calci que es pot obtenir de la descomposició de 40 g de carbonat de calci. Masses atòmiques, Ca: 40; C: 12; O: 16.
QÜESTIONS 1. Com es podria fabricar òxid de zinc a partir de sulfat de zinc?
5. Calculeu la quantitat màxima d’òxid de coure(II) que es pot obtenir a partir de 10 g de sulfat de coure(II). Masses atòmiques, Cu: 63,5; O: 16; S: 32.
2. L’òxid de coure(II) també es pot obtenir per descomposició tèrmica del carbonat de coure(II). Escriviu l’equació de reacció.
6. Quina massa de sulfat de coure(II) caldria per fabricar 50 g d’òxid de coure(I)? Masses atòmiques, Cu: 63,5; S: 32; O: 16. ☯
DETERMINACIÓ DE LA SOLUBILITAT DE L’ÀCID OXÀLIC EN AIGUA MITJANÇANT DOS MÈTODES DE VALORACIÓ DIFERENTS permanganat de potassi 0,02 M, dissolució de fenolftaleïna 1 %.
OBJECTIUS L’àcid oxàlic o àcid etandioic, de fórmula H2C2O4, és un diàcid carboxílic molt emprat per a la neteja de metalls, com agent blanquejant en la indústria tèxtil i del cuir, sent també útil per eliminar taques d’òxid de ferro o de sang en materials blancs com ara el cotó.
b) Procediment Es prepara una dissolució saturada d’àcid oxàlic, col·locant en un vas de precipitats 100 mL d’aigua i fent addicions d’àcid oxàlic amb una espàtula, agitant després de cada addició, fins a aconseguir que resti sòlid en el fons del vas que no desapareix en agitar. Es filtra la dissolució per separar l’excés de sòlid i es guarda per fer-ne les corresponents valoracions.
En aquesta experiència es proposa la determinació de la seva solubilitat en aigua a 20 oC mitjançant dues tècniques diferents: Mètode A: Valoració àcid -base.
Mètode A: Valoració amb NaOH 1 M Mètode B: Valoració redox. Es mesuren 10 mL de la dissolució saturada amb una pipeta aforada i un succionador, i es col·loquen en un erlenmeyer, juntament amb 10-15 mL d’aigua i 2 o 3 gotes de fenolftaleïna. Altrament, es subjecta la bureta al suport i s’omple amb NaOH 1 M. Es va afegint l’hidròxid de sodi a l’erlenmeyer, agitant constantment fins a observar el viratge de l’indicador d’incolor a vermell, llegint el volum consumit (punt final). S’aconsella repetir-ho dues vegades més per confirmar resultats.
PART EXPERIMENTAL a) Material i reactius Vasos de precipitats, erlenmeyers de 250 mL, bureta, suport, pinça de bureta, agitador, pipeta aforada de 10 mL, matràs aforat de 100 mL, succionador per a pipetes, embut, paper de filtre, àcid oxàlic, NaOH 1 M,
NPQ 413 / 2003
20
COL·LABORACIONS
Mètode B: Valoració amb KMnO 4 0,02 M
Equació de reacció: 5 C2 O 24− + 2 Mn O14− + 16 H1+ → 10 CO2 + 2 Mn2+ + 8 H2O
En un matràs aforat de 100 mL es dilueixen 10 mL de la dissolució saturada, mesurats amb una pipeta aforada d’aquest volum. Es mesuren 10 mL de la nova dissolució, i es col·loquen en un erlenmeyer al que també hi afegim 2 o 3 mL d’àcid sulfúric 10 M, i ho escalfem a 70-80 oC.
Mols d’àcid oxàlic = .................... Massa d’àcid oxàlic = .................... Solubilitat en g per 100 mL = .................... Solubilitat expressada com molaritat = ....................
Es subjecta la bureta al suport i s’omple amb KMnO 4 0,02 M, que anem afegint gota a gota a l’erlenmeyer calent, fins a observar que una nova gota deixa la dissolució rosada (punt final), es llegeix el volum final i es repeteix l’operació dues vegades més.
Conclusió: La solubilitat de l’àcid oxàlic ....................
QÜESTIONS 1. Escriviu la fórmula desenvolupada de l’àcid oxàlic.
DADES I CÀLCULS 2. Formuleu les sals potàssica, càlcica i amònica de l’àcid oxàlic.
Mètode A Volum valorat = 10 mL
3. En què es basa l’aplicació d’eliminar l’òxid de ferro?
Concentració agent valorant = 1 M
4. Escriviu l’equació de la reacció redox entre l’àcid, el dicromat de potassi i un àcid fort, sabent que es forma crom(III) i diòxid de carboni. S’aconsella aplicar el mètode de l’ió-electró.
Volum consumit = .................... Mols de base = .................... Equació de reacció: H2C2O4 + 2 NaOH → Na2C2O4 + 2 H2O
5. Calculeu el volum de dissolució saturada d’àcid oxàlic necessari per neutralitzar 11,2 g d’hidròxid de potassi. Masses atòmiques, K: 39; O: 16; H: 1.
Mols d’àcid = .................... Massa d’àcid = ....................
6. Quin volum de permanganat 0,2 M caldria per oxidar 1 g d’àcid oxàlic? Masses atòmiques, C: 12; O: 16; H: 1.
Solubilitat en g per 100 mL = .................... Solubilitat expressada com molaritat = .................... Mètode B
7. Dibuixeu la corba de solubilitat de l’àcid oxàlic, d’acord amb les dades següents:
Volum a valorar = 10 mL (equivalents a 1 mL de saturada)
Temperatura (oC) Solubilitat (g/100 mL)
Concentració agent valorant = 0,02 M Volum consumit = ....................
0 3,6
15 7,7
30 50 15,9 32,1
i calculeu per interpolació gràfica la solubilitat a 20 oC. ☯
Mols de permanganat = ....................
VENDO LABORATORIO Se vende Laboratorio Peluquería y Cosmética a 10 km de Barcelona Línea completa, Marcas, INCIS, Stocks, Fondo Comercio, Permisos Sanidad, Registros, etc. Opción Empresa y/o Naves (600 m 2) en perfectas condiciones Venta o Alquiler - Precio asequible Tel. 609 777 714 (mañanas)
NPQ 413 / 2003
21
COL·LABORACIONS
EL POEMA DE LOS ELEMENTOS QUÍMICOS José Sánchez Real
Utilizar la Tabla Periódica de los elementos químicos como base o soporte de una manifestación artística o literaria es interesante, porque muestra que en el cerebro de un científico son posibles conexiones neuronales de Letras. Como prueba cercana y reciente ahí está la poesía de David Jou sobre: La Taula Periòdica, publicada en el n.º 403 (agosto 2001), en estas mismas páginas de NPQ. Pese a que la presentación de los elementos químicos formando una tabla o cuadro de doble entrada es práctica, desde Mendeleiew no han cesado de aparecer a la luz pública propuestas para mejorar su utilidad, y así no debe extrañar que pasen del centenar las variantes y se haya publicado un libro con las más llamativas. Edward J. Mazura es el autor de Graphic representations of the Periodic System (1974), que forman una curiosa colección. Pero hay quien ha creído que para tener los elementos más a mano, más a la vista, hay que sacarlos de sus casilleros y formar con sus nombres una poesía.
LA LETRA DEL POEMA Los nombres asignados a los elementos químicos suelen hacer referencia a alguna de las características del elemento en sí o al nombre del descubridor, su patria, el mineral de donde fue extraído, el laboratorio en donde se trabajó para descubrirlo, y así conocemos por qué se llama rubidio, europio, francio, germanio, polonio, einstenio, nobelio, curio, californio, etc.
The Elements Words by Tom Lehrer There’s antimony, arsenic, aluminum, selenium, And hydrogen and oxygen and nitrogen and rhenium, And nickel, neodymium, neptunium, germanium, And iron, americium, ruthenium, uranium, Europium, zirconium, lutetium, vanadium, And lanthanum and osmium and astatine and radium, And gold and protactinium and indium and gallium, And iodine and thorium and thulium and thallium. There’s ytrium, ytterbium, actinium, rubidium, And boron, gadolinium, niobium, iridium, And strontium and silicon and silver and samarium, And bismuth, bromine, lithium, beryllium and barium. There’s holmium and helium and hafnium and erbium, And phosphorus and francium and fluorine and terbium, And manganese and mercury, molybdenum, magnesium, Dysprosium and scandium and cerium and cesium, And lead, praesodymium and platinum, plutonium, Paladium, promethium, potassium, polonium, And tantalum, technetium, titanium, telurium, And cadmium and calcium and chromium and curium. There’s sulfur, californium, and fermiun, berkelium, And also mendelevium, einstenium, nobelium, And argon, krypton, neon, radon, xenon, zinc and rhodium, And chlorine, carbon, cobalt, copper, tungsten, tin and sodium. These are the only ones of which the news has come to Harvard. And there may be many others, but they haven’t been discovered.
En el caso que nos ocupa se han aprovechado los nombres de los elementos químicos, como elementos literarios y con ellos se han escrito poesías. Mi hijo mayor me envió desde EE. UU. un poema que reproduzco. El autor (Tom Lehrer, 1959) NPQ 413 / 2003
22
distribuye los nombres de los elementos químicos en veinticuatro versos. El poema lo titula: The Elements. En la poesía destacan dos partes formadas cada una por una estrofa de ocho versos y otra de cuatro versos.
COL·LABORACIONS
La mayoría de los versos son de dieciséis sílabas y todos tienen la última sílaba igual –ium–, y al leerlos se recuerda los tetrástrofos monorrimos, las estrofas alejandrinas de nuestro Mester de Clerecía.
The Elements Words by Tom Lehrer Music by Arthur Sullivan
Algunos de los versos se compusieron con los nombres de los elementos que tienen la misma primera letra, como: manganeso, mercurio, molibdeno y magnesio; paladio, promecio, potasio y polonio; tántalo, tecnecio, titanio y teluro; cadmio, calcio, cromo y curio. El autor termina su obra con dos versos en donde indica quién ha proporcionado la información básica (Harvard) y confiesa que habrá otros elementos que aún no se han descubierto, a la hora de escribir el poema.
LA MÚSICA DEL POEMA Y aunque la poesía en sí ya tiene su música, hay quien ha incrustado en el pentagrama los versos químicos (A. Sullivan, 1968), consiguiendo una melodía ligera y pegadiza que hay que tocar con un ritmo lo más rápido posible (T. Lehrer. Too many Songs. New York, 1981). Para completar el cuadro lo único que falta es que el conjunto Chemical Brothers lo incluya en sus programas y que lo cante un científico, como puede ser Manuel Tahoria, director del Museo de las Ciencias de Valencia, que en su juventud alcanzó fama. ☯
NPQ 413 / 2003
23
COL·LABORACIONS
SINGULARITATS DE LA POLÍTICA Ginés Olmos És llei universal la presència o tota vegada la necessitat del contrari, que assabenta de la realitat oposada, entesa en sentit qualitatiu, de qualsevol objecte, sigui corpori, concepte, valor, propietat o principi. Alguns suggeriments refermen l’afirmació: la física parla de matèria i antimatèria, de signes positiu i negatiu, d’acció i reacció, relació de la qual l’estabilitat és possible a cada instant que passa; de llum i de foscor, antònims que d’altres finalitats propicien l’activitat i el merescut descans, de l’anvers i revers del cos unitari o el cara i creu, el guany i la pèrdua... La biologia, en assegurança de futur estableix el mascle i la femella, bressol, tanmateix, de l’amor i desamor... La filosofia s’enceta en ésser i no ésser, allò que és i que no n’és, la veritat i la mentida, la unitat i la pluralitat, la negació l’un de l’altre, conflicte que Hegel, filòsof d’elevat pes específic, volgué resoldre introduint el procés dialèctic de la tesi i l’antítesi, reflex del desenvolupament real de les idees, la lluita entre contraris, aplegant-los en la reconciliació de la síntesi, que en argot polític se’n diria consens. La política, com activitat humana, no li escapa el designi natural de l’antagonisme, que sortosament impera a tot indret com un gen al·lelomorf. Així, doncs, el fenomen polític podria definir-se com l’equilibri resultant de la tensió constant entre les dues forces contraries que modulen l’espai social: dreta i esquerra. La qual cosa, de passada, voldria dir que en el joc polític l’opció denominada centre no té significació substancial perquè la realitat és una altra: el sentiment polític de l’individu és afecte amb major o menor intensitat a un dels dos bàndols per arrel familiar, desenvolupa-
ment intel·lectual o simpatia. Tanmateix és concloent la destrossa política que provoca l’absència d’una força a favor de l’altre: esdevé el nihilisme polític, el partit únic, guarniment del qual és l’autoritarisme, absolutisme, estructuralisme, irracionalitat, mots tots ells que ofenen l’ànima. L’evocació històrica és prou alliçonadora. El feixisme nacionalisme totalitari de Mussolini, a Itàlia, va establir tribunals especials de jutjament anihilament de l’oposició. Amo i senyor de la situació creà forces de joventut camises negres, i pletòric de poder es llançà a la conquesta de l´Àfrica Nord-oriental, Etiòpia, Somàlia i Eritrea. Naturalment matant abissinis. Morí afusellat a la derrota de l’eix Italo-Alemany (II Guerra Mundial) i penjat cap per avall al centre del Duomo de Milà. El nazisme de Hitler, un cop assegurat al poder, començà la repressió contra els seus oposants, precedida per l’incendi del Reichstag, i tan aviat aconseguí el partit únic (NSDAP, partit obrer alemany nacionalsocialista) somià formar un gegantí imperi alemany mitjançant forces d’assalt (SA), anomenades camises brunes i una policia especial del partit (SS), més conegudes per Gestapo. La disciplina obeïa un programa de 25 punts (no és casual que la Falange Espanyola també es vestís de camises blaves i seguís un promptuari ideològic de 26 punts), l’acompliment del qual féu esdevenir la II Guerra Mundial i la persecució racista que abastava les víctimes als camps d’extermini d´Auschwitz, Buchenwald i Dachau. El Führer, abans l’exèrcit rus entrés a Berlín, es suïcidà al soterrani de la Conselleria. No se sap on paren les seves despulles. La resta de capitostos passaren el procés de NPQ 413 / 2003
24
Nüremberg sota l’acusació de genocidi i condemnats a la forca. El bolxevisme de Lenin, una vegada hagué triomfat la revolució d’octubre el 1917, un temps rècord d’un any i mig, es va fer amb el poder absolut, esborrant de la palestra política partits com el socialdemòcrata i establí el PCUS (Partit Comunista de la Unió Soviètica), partit únic. L’objectiu immediat fou transformar la revolució russa en mundial, al servei de la qual se’n constituí la III Internacional, anomenada Komintern, que també gaudia d’un programa de 21 punts. Mort Lenin i eliminat Trotski a cop de piolet, la conquesta estesa urbi et orbi s’eclipsà. Aleshores seguiren les aterrides purgues de Stalin i deportacions a les gèlides estepes siberianes... La gesta es va arrodonir aixecant un mur virtual anomenat Teló d’Acer, la caiguda del qual deixà al descobert un poble empobrit políticament i econòmicament. Sense arribar-hi a extrems tan agosarats, tanmateix és un fet inevitable que tan aviat s’obté majoria absoluta, la mecànica del rodillo conforma usos i costums propis de partit únic: es legislen lleis i es fan actuacions escurades al costat del bàndol ideològic que n’ha rebut l’encàrrec de governar, obviant al contrari com si la tasca d’aquest acabés tal punt els sufragis hagueren decidit. Però l’estructura democràtica basada en la participació del poble al govern de l’Estat, atorga a l’oposició el dret de parlar i ésser escoltat dins i fora del Parlament, malgrat la dissensió doni l’aparença que ambdues forces pertanyen a països diferents. Això s’esdevé perquè els interessos a defendre són contraposats, que la política té el deure de conciliar. En cas contrari la situació aplana les voluntats de gran part de
COL·LABORACIONS
la ciutadania obligats a conviure amb la veu apagada. Des d’una visió de l’interès global, l’escenografia revela el que en llenguatge jurídic se’n diria defecte de forma constitutiva, perquè minva el potencial polític que sorgí de les urnes. És el cas irrisori a casa nostra que, no obstant no haver-hi majoria absoluta, n’és com si l’hagués... L’actuació respon a l’efecte ressonància de la majoria central que agraeix l’adhesió i, per atzar de l’aritmètica, condiciona la continuïtat del govern de la Generalitat al poder i lògicament el desenvolupament del programa específic autonòmic. Per tant, l’exhalació de partit únic que succeeix de tal circumstància convé destorbar-la amb fórmules de consens, que al cap i a la fi és l’instrument de salvar-se de la incompetència que a més de possible és probable. Alguns exemples: temps enrere s’aprovà unilateralment una Llei d’Estrangeria, que ja al seu prolegomen provocà la dimissió del ministre Pimentel, i que contrari la finalitat pressuposada, la creença que espantaria els troba-feines de fora i minvaria un suposat efecte crida de l’estatut precedent, ha es-
devingut nul·la; continua la vinguda de pateres a les costes illenques i Tarifa no solament plenes d’homes sinó amb dones, algunes en estat de gràcia, i nens. És constatable que la conjuntura en lloc d’alleujarse n’empitjora. El nombre d’immigrants, desemparats de tota llei, augmenta, la qual cosa és, clarament, un crim de lesa humanitat. La ineficàcia ha estat tant d’escàndol que el mateix President del Govern parla de modificar-la. I serà la tercera vegada. No és qüestió de llei. El problema n’és un altre, ultrapassa les fronteres, és la mundialitzaciò de la pobresa amb fam que pressiona per tots costats. L’autodefensa nacional exigeix un Pacte d’Estat que aplegui totes les sapiències i sensibilitats. De no ésser així, en fer-se amb la batuta el govern de torn canviarà la partitura, i el següent i següent farà el mateix, un conte de mai acabar, un desgavell d’infructuoses intencions, arranjaments i transarranjaments que distorsionen la imatge de l’alternança democràtica.
certat, essent l’últim la Logse. Ara s’ofereix el definitiu, si no fos pels crits de protesta estudiantil i l’onada de crítiques en contra que la nova llei provoca. A la premsa hom pot llegir: el disseny de canvi és «segregatiu, elitiste, injust i insolidari, que parteix d’una anàlisi esgarriada, parcial i interessada, que aposta pels alumnes en millor situació social, munt d’incidències que pronostiquen generació més acusada de fracàs escolar i conflictivitat a les aules» (Ceapa); des del Congrés l’oposició retreu que «l’ensenyança pública serà subsidiària de la privada (Saura, IVC), dividirà la comunitat educativa (C. Martínez, Junta Andalusia), no és una llei de qualitat sinó de quantitat pels beneficis de la patronal privada (Llamazares, IU), afavoreix una selecció social (Iztueta, Conselleria basca), sense consens no es pot aprovar la llei (Guardons, CiU)...». Amb aquest aplaudiment de benvinguda s’augura a la llei el temps de vigència que el govern hi sigui al poder. Serà una pàgina més de la història de plans d’estudis fets i desfets.
L’actualitat és espectadora de l’escenificació del capgirell de torn en la proposta de llei de la Qualitat de l´Ensenyament de la ministra Del Castillo, que pel què sembla mai hi ha hagut un pla d’ensenyament en-
D’aquí la vàlua que se li dóna a la capacitat i voluntat negociadora dels responsables polítics, és a dir, el consens, que amiga forces, encreua afanys en pro de l’efectivitat, la victòria del seny. ☯
NPQ 413 / 2003
25
COL·LABORACIONS
PANTALLES DE PLASMA Marta Calvet Cornet Departament d’Enginyeria Química Universitat Politècnica de Catalunya
Encara que avui les pantalles de plasma siguin poc significatives pel seu volum en el mercat, si ho són per la seva tecnologia. Especialment, són els visualitzadors de plasma els que semblen contar amb grans possibilitats de protagonitzar el segment de pantalles planes en els pròxims anys. La paraula plasma, utilitzada per primera vegada pels fisiòlegs vers la meitat del segle passat, designava el component líquid i incolor de la sang, de la llet o dels teixits vius. La paraula va tenir aquest sentit fins l’any 1923, quan els físics americans I. Langmuir i L. Tonks anomenaren plasma a cert estat singular del gas ionitzat. Per donar una definició general, es pot dir que un plasma és un tipus especial de gas ionitzat, però no qualsevol gas que tingui àtoms ionitzats és un plasma. El fenomen de la ionització té lloc quan un àtom perd, al menys, un dels electrons que envolten el nucli. Quan la majoria dels àtoms d’un gas a molt alta temperatura són ionitzats, el gas es converteix en dos nous fluids, un d’ells format pels electrons lliures i l’altre, molt més dens, format pels nuclis dels àtoms. Ambdós fluids coexisteixen i interactuen, formant el que es coneix amb el nom de plasma. Els fluids tenen càrrega oposada, però la càrrega total del plasma és zero. També es pot dir que el fluid electrònic és una mica més calent que el dels nuclis, perquè els electrons lliures tenen una energia cinètica més gran, ja que encara que la seva massa és molt més petita que la dels nuclis, la seva velocitat és molt més gran.
El plasma és una quarta fase de la matèria, o bé, un quart estat d’agregació, i per justificar-ho podem fer la següent analogia: al liquar un sòlid és necessari donar-li energia, per trencar els enllaços cristal·lins de les xarxes o cadenes moleculars. Així mateix, es necessita subministrar més energia per evaporar un líquid i trencar els dèbils enllaços intermoleculars. Si subministrem més energia a un gas, l’energia rebuda pel gas es fa servir per trencar els enllaços atòmics que uneixen els electrons amb els seus nuclis. Ja que això té lloc a molt altes temperatures, el que s’obté és un plasma. Considerant que el procés d’ionització, descrit abans, suposa un nivell energètic superior al de les altres tres fases, es pot dir que el plasma és la següent fase termodinàmica o el següent estat d’agregació als: sòlid, líquid i gasós. Però, aquesta quarta fase de la matèria ens rodeja completament. En realitat tot l’univers està cobert per regions prismàtiques, que estan ben delimitades unes de les altres degut a que els plasmes no es mesclen entre si. El 99 % de la matèria de l’Univers està en forma de plasma. La Terra també està rodejada de plasma. Les capes altes de l’atmosfera terrestre estan formades per plasma; aquestes capes reben el nom d’ionosfera.
TIPUS DE PLASMA Diferenciarem entre el plasma dèbil i el fortament ionitzat. El primer conté, fonamentalment, electrons i ions positius. El segon, a més d’electrons i ions, també té àtoms i molècules excitades i neutres. GeNPQ 413 / 2003
26
neralment, els electrons, els ions, els àtoms i les molècules en el plasma tenen diverses temperatures; en aquest cas, parlem d’un plasma no isotèrmic. Si, contràriament, els components abans mencionats tenen la mateixa temperatura, tenim el plasma isotèrmic.
DIFUSIÓ EN EL PLASMA Quan no hi ha camp extern, el moviment de les partícules carregades en el plasma recorda el moviment tèrmic de les molècules en un gas neutre. Però es diferencia en un grau considerable de la conducta de les molècules neutres del gas, ja que els electrons i ions en el plasma tenen interaccions de caràcter singular. En el moviment tèrmic caòtic de les partícules carregades del plasma ja no podem dividir la trajectòria d’una partícula carregada en segments rectilinis que comencen i acaben en aquells punts a on es produeixen els xocs. Durant el seu moviment tèrmic en el plasma, cada partícula aïllada sempre es troba en el camp elèctric creat per la resta dels electrons i dels ions. La variació de la velocitat de la partícula carregada en el plasma està condicionada per la suma d’una gran quantitat d’interaccions d’una partícula donades amb altres partícules carregades en el plasma. Ja sabem que el plasma és una mescla de gasos formats per àtoms i molècules neutres, electrons, ions i partícules excitades. Cada un d’aquests gasos té la seva pressió parcial i la seva concentració. Si es viola la constància de la concentració d’un dels components del plasma, sorgeix el moviment de difusió.
COL·LABORACIONS
EL PLASMA COM A CONDUCTOR DEL CORRENT ELÈCTRIC I EL CALOR La resistència elèctrica del plasma està condicionada pels xocs de les partícules carregades, que es mouen per l’efecte del camp elèctric amb altres partícules. La resistivitat del plasma depèn del grau de la seva ionització. Si aquest grau d’ionització és molt alt, la conductivitat arriba a un valor que correspon a la conductivitat dels conductors metàl·lics. En el plasma totalment ionitzat, la resistivitat no depèn de la densitat de les partícules carregades; en aquest plasma l’augment de la densitat d’electrons es compensa pel corresponent augment de la densitat d’ions, que són els que condicionen la dispersió electrònica. El plasma també té conductivitat tèrmica. Si apareix una diferencia de temperatura, en ell apareixen fluxos de calor de la zona de temperatura més alta a la zona de temperatura més baixa. Per l’acció de la diferència de temperatures en el plasma es crea un corrent elèctric, que s’anomena termoelèctric.
PANTALLES DE PLASMA Quan es necessita reunir una elevada resolució i unes grans dimensions, com passa amb els televisors de gama alta, les pantalles de plasma són la solució. El seu funcionament es basa en un tub de dos elèctrodes, entre els que hi ha un gas inert, com pot ser, argó o neó. La descàrrega elèctrica provoca la lluminositat de la pantalla, amb un contrast molt elevat i un ample angle de visió.
Entre les característiques més importants de les pantalles de plasma, resulta molt útil la memòria intrínseca. Efectivament, una vegada s’ha iniciat el procés de descàrrega, la imatge es manté visualitzada a partir d’una tensió inferior a la tensió de ruptura. En el costat negatiu tenim que la tensió de funcionament d’aquest tipus de pantalla és molt elevat. Això incideix en el consum, que resulta ser bastant superior al d’altres tecnologies de visualització. Però el principal obstacle que troben les pantalles de plasma per imposar-se en el mercat és el seu preu. No obstant, es preveu que es convertirà en la segona tecnologia de visualització més utilitzada durant els pròxims anys. Les pantalles de plasma es basen en el principi de que fent passar un gran voltatge per un gas a baixa pressió es genera llum. Aquestes pantalles fan servir fòsfor, com els monitors CRT, però són emissives com les LCD (displays de cristall líquid), i davant d’aquestes
NPQ 413 / 2003
27
pantalles aconsegueixen una gran millora del color i un molt bon angle de visió. Aquestes pantalles són com fluorescents, i cada píxel és com una petita bombeta de color. Un gas com el xenó, emmagatzemat en cel·les, es converteix en plasma per l’acció d’un corrent elèctric i produeix llum ultraviolada que incideix sobre el fòsfor vermell, verd i blau, i al tornar al seu estat original el fòsfor emet llum. El problema d’aquesta tecnologia és la durada i la mida dels píxels, pel que la seva implantació més comuna són les pantalles de TV de fins 70º. L’avantatge està en el seu baix cost de fabricació. La instal·lació d’aquestes pantalles pot ésser: encastades en la paret, amb un suport en el sostre, etc. Avui, es fabriquen pantalles més petites, de 10 cm de fondària, amb les quals, s’aconsegueix una gran qualitat d’imatge, una gran resolució, contrast i angle de visió. ☯
I N F O R M A C I Ó
BANC SABADELL ENS INFORMA ESTALVIAR PER A LA JUBILACIÓ Tots en algun moment pensem o hem pensat en allò que ens agradarà fer quan arribem a la jubilació i puguem organitzar el nostre temps amb total llibertat. Caldrà, però, assegurar-nos que en aquell moment puguem mantenir el nostre nivell d’ingressos actual. Per aconseguir-ho no ens podem refiar només de la prestació que obtindrem de la Seguretat Social o sistema de previsió públic corresponent, necessitem destinar una part dels nostres ingressos actuals per estalviar amb la finalitat d’aconseguir fer allò que desitgem quan tinguem temps per fer-ho. És realment necessari estalviar per a la jubilació? No n’hi ha prou amb la pensió de la Seguretat Social? La pensió de la Seguretat Social es calcula en funció de la mitjana de les bases de cotització a la Seguretat Social dels 15 últims anys anteriors a la jubilació. Pel fet d’utilitzar els últims quinze anys per calcular la pensió, aquesta sempre serà inferior al sou de l’últim any. A més, hi ha un topall màxim de cotització que fa que per a les persones amb sous elevats, la diferèn-
cia entre els ingressos en actiu i la pensió sigui més elevada (per exemple: en el cas d’un salari superior a 42.000 euros, la pensió mitjana no arriba al 60 % d’aquest salari). El gràfic adjunt ens permet veure quin percentatge del sou de l’últim any queda cobert per la pensió de la Seguretat Social. Un altre aspecte important és el fet que el nostre sistema públic de Seguretat Social és un sistema de repartiment. Això vol dir que les actuals cotitzacions a la Seguretat Social per part dels treballadors en actiu es destinen a pagar les pensions dels actuals jubilats. Aquest fet i ateses les previsions sobre l’evolució futura del nombre de pensionistes per cada treballador en actiu pot fer que, tot i que ara el sistema públic gaudeix de bona salut, en el futur calgui introduir-hi reformes per garantir-ne l’equilibri. Quin és el millor moment per començar a estalviar? Com més aviat es comença a estalviar, amb més facilitat es pot aconseguir acumular un capital suficient que permeti mantenir el nivell de vida desitjat un cop arribat el moment de la jubilació. És a dir, com més jove es comença, menys esforç representa. Vegem-ho tot seguit amb un exemple.
100 % 80 % 60 % 40 % 20 % 0%
12.000
18.000
24.000
30.000 36.000 42.000 Salari en euros
48.000
54.000
60.000
Percentatge de l’últim sou cobert per la pensió de la Seguretat Social NPQ 413 / 2003
28
Tres persones amb edats de 30, 40 i 50 anys volen tenir estalviats 100.000 euros quan es jubilin als 65 anys. L’aportació mensual que han de fer en cada cas és: Edat
Aportació mensual
30 anys 40 anys 50 anys
73,93 euros 145,38 euros 339,68 euros
Supòsits: Rendibilitat anual suposada 4,20 % Increment anual aportació 2,60 %
Quin producte o productes són els més adequats? Els plans de pensions són el principal sistema per canalitzar l’estalvi per a la jubilació, pels avantatges fiscals que impliquen. Permeten reduir els impostos a pagar durant els anys que es fa l’estalvi i se’n difereix el pagament fins al moment de la jubilació. I en el moment de percebre les prestacions també hi ha reduccions fiscals. De fet, els plans de pensions han estat un dels productes que en els últims anys han millorat contínuament el seu tractament fiscal. Hi ha altres productes que també gaudeixen d’avantatges i que permeten constituir un estalvi per a la jubilació: les assegurances d’estalvi i els fons d’inversió. També permeten capitalitzar els rendiments sense que es produeixi cap retenció fiscal fins al moment de disposar-ne. Tenen l’avantatge de la disponibilitat enfront dels plans de pensions, que són productes no líquids fins a la jubilació (o alguna de les circumstàncies previstes per la llei, com atur de llarga durada, malaltia greu o invalidesa) i en canvi, no permeten gaudir d’avantatges fiscals en el moment d’estalviar. Pot ser convenient una combinació dels dos tipus de productes, equilibrant,
I N F O R M A C I Ó
FINANÇAMENT PER A PIMES I PROFESSIONALS: EL LÍSING I EL RENTING
El lísing és, doncs, una modalitat creditícia encaminada a fer que el client obtingui la propietat del bé en finalitzar el termini de lloguer, i s’ha revelat com la fórmula millor perquè empreses i professionals puguin accedir als elements productius, de transport o immobles necessaris per a la seva activitat. No només aporta el necessari finançament a llarg termini que escau a aquest tipus de béns, sinó que el complementa amb un tractament fiscal específic i molt avantatjós: la facilitat de poder accelerar l’amortització del bé, generalment en la meitat del temps en què ho podria fer si l’empresa el comprés directament.
L’arrendament financer o lísing
El renting
Després de més de 40 anys d’existència al nostre país i amb 9.700 milions d’euros d’inversions finançades el 2001, el lísing o arrendament financer és la fórmula més utilitzada per les petites i mitjanes empreses i professionals per finançar les inversions.
Ja des de fa uns quants anys, està adquirint un protagonisme notable una nova fórmula de disposar de béns. Fem referència al que generalment s’anomena renting. Sota aquesta denominació hi trobem els contractes de lloguer de béns a mitjà-llarg termini, que no tenen opció de compra i que en el pagament d’una quota periòdica solen incorporar-hi també un conjunt de serveis complementaris.
en funció de cada cas, la disponibilitat de l’estalvi amb els avantatges fiscals immediats. El Banc Sabadell, coneixedor dels interrogants que genera la jubilació, ha editat una Guia per gaudir de la millor jubilació que pretén donar resposta a totes les qüestions que genera aquest tema. Es pot sol·licitar aquesta guia, a més d’informació i assessorament personalitzat, a qualsevol de les oficines del Banc Sabadell.
Aquesta modalitat, ja clàssica en el finançament d’inversions, està reservada al finançament d’actius empresarials i per tant només és a l’abast d’empreses i professionals. Per mitjà del lísing, l’empresa escull lliurement el bé a finançar, les seves característiques, el proveïdor i en pacta el preu. L’empresa de lísing, comprarà aquest bé i el llogarà amb una opció de compra al final del termini contractat. Aquesta opció de compra sol ser simbòlica (generalment és l’import d’una quota). És un sistema de finançament a mitjà-llarg termini, ja que els mínims que fixa la llei són 2 anys per als béns d’equip i vehicles, i 10 anys per als immobles.
Així, en el renting de vehicles, sens dubte la modalitat més estesa, el client contracta l’ús del vehicle que ell mateix ha escollit, que la companyia de renting comprarà nou a fàbrica per a ell, durant uns anys preestablerts (normalment entre 2 i 5) i per fer-hi un nombre determinat de quilòmetres. En la quota que el client satisfà cada mes a l’empresa de renting s’hi inclou la utilització del vehicle, el manteniment i les reparacions que pugui necessitar, una assegurança a tot risc i d’assistència, el canvi dels pneumàtics, els
NPQ 413 / 2003
29
impostos... en resum, les despeses que comporta el vehicle, tot menys el combustible. Hi ha la creença generalitzada que el renting és un producte alternatiu al lísing però amb l’avantatge que, en ser un lloguer, tota la quota és fiscalment deduïble com a despesa. A banda que la fiscalitat del renting és un assumpte controvertit, el desenvolupament en profunditat de la qual surt de l’objectiu d’aquest article, lísing i renting són productes clarament diferenciats. El lísing és una modalitat creditícia encaminada a fer que l’usuari adquireixi finalment la propietat del bé contractat. Contràriament, el renting és un servei en què el que és prioritari són les prestacions incloses en la quota, la solvència i la qualitat de l’entitat que presta el servei, etc. És una fórmula d’ús de béns i no de compra com ho pot ser el lísing. El fet de valorar que l’especificitat del renting és la qualitat en la prestació dels serveis contractats, ha portat el Banc Sabadell a configurar la seva oferta de renting de vehicles BSrenting molt enfocada a un producte de qualitat que asseguri als seus usuaris els nivells d’atenció i qualitat propis de l’entitat. D’altra banda, si el client necessita accedir a la propietat dels béns per mitjà del lísing, el Banc Sabadell posa a la seva disposició, des de la seva posició de lideratge en aquest producte després de 30 anys d’experiència en arrendament financer, la més completa gamma de productes, des de vehicles a tot tipus de maquinària o immobles o la importació de béns des de qualsevol país. ☯
A C T I V I T A T S
LLEGENDES I NOMS POPULARS DELS FÒSSILS A CATALUNYA * Carles Martín-Closas
INTRODUCCIÓ La troballa de restes fòssils ha estat des de sempre una font de controvèrsia i un motiu de reflexió pels humans. Inicialment els fòssils varen ser considerats objectes màgics, potser amulets. En el món mediterrani, les primeres anàlisis deductives de l’origen dels fòssils estan documentades a la Grècia antiga, on Pitàgores ja assenyala la presència de conquilles de mol·luscs terra endins com a prova de que el mar havia ocupat antigament aquella posició (Edwards, 1976). Des d’aleshores, sempre que el raonament amb criteri científic ha prevalgut sobre l’especulació, els fòssils han estat interpretats com a restes d’organismes que visqueren en el passat. No obstant, al mateix temps han existit i continuen existint explicacions fantàstiques sobre l’origen dels fòssils, que han donat lloc a una variada gamma de llegendes. Potser les especulacions més antigues de que s’han documentat pertanyen a filòsofs de la Grècia Clàssica, com Teofrast (368-284 a. de C.), un deixeble d’Aristòtil, que veia en els fòssils éssers vius inacabats o avortats dins de la terra (Edwards, 1976). Segons l’autor grec, la terra posseiria una virtut plàstica que li permetria modelar els éssers vius. Aquesta idea, que ha estat injustament ridiculitzada per alguns paleontòlegs, neix d’un antiquíssim mite grec, segons el qual tots els llinatges d’éssers terrestres i divins foren infantats en el ventre de Gea, la deessa primordial o Mare Terra (Vernant, 2000). * Conferència audiovisual dintre del cicle MÓN I TRADICIÓ X.
Les explicacions fantàstiques sobre l’origen dels fòssils, igual que totes les llegendes, tenen un gran interès etnològic, perquè un cop descodificades proporcionen informacions valuoses sobre la història i els fonaments ideològics d’una cultura determinada. La descodificació de les llegendes no sempre és evident. Afortunadament, per assolir aquest objectiu, als Països Catalans comptem amb l’obra monumental de Joan Amades. Recentment altres autors, com Roma-Casanovas (2002) s’han ocupat del tema específic de les llegendes sobre la natura, incloent-hi les que tracten de fòssils. Aquí exposo algunes llegendes i noms de fòssils que he pogut trobar en l’àmbit lingüístic català segons si el seu contingut temàtic fa referència al món rural, a la tradició cristiana o a allò que és incomprensible i que s’atribueix al diable o als moros.
pularment ametlles, tot i que estan clarament associats amb fòssils d’altres animals marins que la gent reconeix com a tal, gasteròpodes o ostres. Parlant amb les persones que utilitzen aquest nom, sembla que només respon a la necessitat de buscar un símil de fàcil identificació. Per a un penedesenc, la semblança del fòssil és més immediata amb una ametlla que amb una petxina, sobretot si tenim en compte que la conquilla de Tellina acostuma a dissoldre’s i només se’n troba en estat fòssil el motlle intern de forma, color i textura similars a la closca d’una ametlla. Els nummulits són uns protozous gegants del grup dels foraminífers, que habitaren els mars càlids de
FÒSSILS QUE REBEN NOMS DEL MÓN RURAL Els objectes desconeguts s’anomenen a vegades fent referència a altres objectes que siguin familiars en un determinat entorn social, encara que hom sàpiga que el nom no té res a veure amb allò designat. Així, en el poble de Sant Llorenç d’Hortons i a d’altres pobles de l’Alt Penedès, els bivalves d’edat miocena del gènere Tellina (taines) s’anomenen poNPQ 413 / 2003
30
Figura 1. Les llenties del Garraf. Es tracta de foraminífers del grup dels orbitolínids, de menys d’un centímetre de diàmetre.
A C T I V I T A T S
l’Eocè, fa entre 35 i 50 milions d’anys. A Catalunya han rebut diversos noms populars. Entre aquests destacarem el de llenties que sorgeix de la forma de l’esquelet d’aquest protozou gegant. A la Serra de Collbàs (Conca d’Òdena), els nummulits són localment molt abundants, de manera que arriben a entapissar els camins un cop la pluja ha rentat el sediment. Això explica que hagin donat lloc a un topònim, el coll de les Llenties, un indret que cal travessar si hom va a peu del poble de Carme al de Santa Margarida de Montbui. En el Massís de Garraf el mateix topònim es refereix a un altre fòssil. Així, al sud de la Plana Novella, trobem el serrat de les Llenties i el fondo de les Llenties. A ambdós indrets hi podem trobar abundants macroforaminífers de forma entre lenticular i cònica. En aquest cas, no es tracta de nummulits de l’Eocè sinó d’orbitolínids del Cretaci inferior.
FÒSSILS, SANTS I MARES DE DÉU El món nord-mediterrani ha estat profundament impregnat culturalment per la religió cristiana. Una de les llegendes d’arrel cristiana sobre fòssils és la de les pedres de Santa Fe. A l’oest d’Organyà (Alt Urgell) la muntanya de Santa Fe forma un cim destacat sobre les planes de la vall del Segre al sud del Congost dels Tres Ponts. No és estrany que en aquest puig d’aspecte imponent s’hi trobi una ermita. La llegenda sobre l’origen de la devoció a aquesta santa fou recollida el 1883 per Jacint Verdaguer, que escrigué: «En Santa Fe se troban castanyas de mar petrificadas, hont la gent creu veure gravats los dits de la santa y diu que son las pedras que li tiravan y que ella copsava al vol, estampant-hi sa hermosa maneta. En eixa actitud està representada en l’altar major en una pobre y sencilla escultura a una banda d’ell, y, en l’altra en l’acte de ser degollada» (Verdaguer, 1992). Malauradament l’escultura a la que fa referèn-
Figura 2. La muntanya de Santa Fe a Organyà (Alt Urgell).
cia Mossèn Cinto sembla que va ser destruïda durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), però la llegenda encara és viva en el poble d’Organyà.
manifesta en la closca en forma de cinc radis. Els radis ambulacrals poden recordar els pètals d’una flor o els cinc dits d’una mà, com pretén la llegenda.
Com ja veié Mossèn Cinto, les pedres de Santa Fe són, de fet, closques fòssils d’eriçons marins que actualment s’atribueixen al gènere Micraster. Aquestes garotes visqueren fa 100 milions d’anys, durant el Cretaci inferior. Es troben en unes margues que afloren a prop de l’ermita de Santa Fe, però espècies similars es troben a molts altres indrets dels Països Catalans. Aquest eriçó, com tots els equinoderms, disposava d’un aparell ambulacral per a la seva locomoció que es
Roma-Casanovas (2002), assenyala que la llegenda de les pedres de Santa Fe respon a la necessitat de l’església de cercar en el medi natural elements que facin present la doctrina cristiana en la vida quotidiana del món rural. No deixa de ser curiós, però, que la llegenda sigui pirinenca i no d’algun altre indret de la geografia catalana, on també existeix el mateix fòssil. Això podria tenir un sentit històric si tenim en compte que, durant l’alta Edat Mitjana, Santa Fe havia de ser
Figura 3. Esquema de l’esquelet de Micraster sp., un eriçó marí del Cretaci inferior, que correspon a les pedres de Santa Fe. NPQ 413 / 2003
31
A C T I V I T A T S
Figura 4. El castell de Cabrera, sobre el poble de Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà).
molt invocada als Pirineus, on les antigues religions pre-cristianes encara perduraven, mentre que a la resta de Catalunya el cristianisme ja s’havia imposat.
FÒSSILS QUE VENEN DEL DIABLE O DELS MOROS L’imaginari català atribueix al diable o als moros allò que és incomprensible. La llegenda sobre fòssils anomenats diners del diable fou documentada per Joan Amades (1934). Explica la història de com es construí el castell de Cabrera, al
nord de Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà), molt a prop del límit amb el Rosselló. Dos germans sarraïns que eren pobres però ambiciosos varen vendre’s l’ànima al diable a canvi de poder i riquesa. El diable els posà com condició que les dues ànimes li fossin lliurades conjuntament en morir un d’ells. Tot seguit els indicà el punt exacte de la muntanya de Cabrera on es trobava un tresor amagat. Amb els diners d’aquest tresor, els digué, podrien aixecar un castell i ser poderosos. Així ho varen fer, però quan el castell de
Cabrera fou gairebé acabat un dels germans pensà en quedar-se el tresor i el castell per a ell sol. Deixà una de les bastides del castell fluixa, de tal manera que quan son germà la trepitjà, caigué daltabaix i es matà. Adonant-se de que aquella mort implicava també la seva fi, segons el pacte que havien establert amb el diable, intentà escapar-se del maligne a cavall, carregant la caixa del tresor. Però el diable es ficà dins de la caixa i hi feu un forat per on anava llençant les monedes. En caure, es transformaven en diners de pedra que ara trobem escampats per molts indrets de Catalunya en forma de nummulits. Els nummulits poden assolir varis centímetres de diàmetre i, en ocasions, tenen una morfologia externa gairebé discoïdal que pot recordar una moneda. Aquests fòssils són molt abundants a una gran part de les comarques interiors de Catalunya, especialment a l’Anoia, Osona i a algunes parts del Bages, la Garrotxa i l’Alt Empordà. Segons Roma-Casanovas (2002), la clau moral de llegenda és la impossibilitat de fer-se ric sobtadament i de manera lícita. En l’imaginari popular català, ni tan sols venent-se l’ànima al diable és possible canviar l’estatus socioeconòmic de cop.
CONCLUSIONS
Figura 5. Nummulits de l’Eocè de la depressió central catalana, coneguts popularment com diners del diable. Fotografia de C. Ferràndez Cañadell. NPQ 413 / 2003
32
Els fòssils s’han interpretat popularment com a restes d’organismes del passat en la majoria dels casos. Només quan la seva morfologia resulta inexplicable a causa de l’erosió, la fossilització o per tractar-se d’éssers desconeguts en el medi natural actual, la gent s’ha inventat explicacions fantàstiques o noms que no tenen en compte l’origen biològic real d’aquests objectes. Tant en la llegenda de les pedres de Santa Fe com en la dels diners del diable, els fòssils constitueixen les úniques proves materi-
A C T I V I T A T S
als sobre les que es basa la credibilitat del conte. Sense els fòssils, els mateixos relats semblarien meres especulacions, difícils de creure fins i tot per la canalla. En el cas de les pedres de Santa Fe es posa de manifest la pressió històrica de l’església catòlica en el món rural. En els noms i llegendes referits a la semblança dels nummulits amb monedes (diners del diable) afloren fonaments ideològics i socioeconòmics profundament arrelats en la societat catalana, com la consideració que no sigui fàcil ni convenient canviar l’estatus socioeconòmic sobtadament, o el fet que els di-
ners acumulats per avarícia es transformen en pedres i són portadors de desgràcia. Les llegendes i els noms de fòssils són, per tots aquests motius, molt més que contes curiosos. Ens porten a les mateixes arrels culturals del nostre entorn i ens ajuden a comprendre millor com s’han bastit els fonaments ideològics propis de la cultura catalana.
blioteca de tradicions populars, Sèrie B, Volum 19, Barcelona. Edwards, W. N. (1976): The early history of palaeontology. British Museum (Natural History), Londres. Roma-Casanovas F. (2002): Llegendes de la natura. Edicions El Mèdol, Tarragona. Verdaguer, J. (1992): Rondalles. Editorial Barcino, Barcelona.
BIBLIOGRAFIA Amades, J. (1934): Castells llegendaris de la Catalunya Vella. Bi-
Vernant, J. P. (2000): L’univers, els déus, els homes. Editorial Anagrama-Empúries, Barcelona. ☯
LLIURAMENT DE LA PLACA D’EXPOQUIMIA Va ser el passat 28 de novembre, en el decurs del sopar d’Expoquimia, a la Sala Oval del Palau Nacional de Montjuïc. El president d’aquest saló, el Sr. Rafael Foguet, va lliurar la Placa d’Expoquimia al nostre degà, el Dr. José Costa López, així com al degà-president del Consell General de Col·legis de Químics d’Espanya, el Dr. Carlos Mingarro. El motiu d’aquesta distinció amb que Expoquimia ens honora, és pel 50è aniversari de la creació dels Col·legis de Químics, i que nosaltres hem celebrat amb diferents actes durant tot l’any. Aquesta distinció ha estat un bonic punt final a la celebració d’aquest cinquantenari. Arriba ara l’hora de girar full i mirar endavant. Amb el treball del dia a dia ben fet, superant els obstacles que segur trobarem pel camí, amb noves idees i amb equip per tirar endavant aquestes idees, passarem la torxa perquè noves generacions puguin celebrar un nou cinquantenari, és a dir, el centenari de la creació dels Col·legis de Químics. Molts no ho veurem, però el compromís el tenim ara ja. A. P. NPQ 413 / 2003
33
A C T I V I T A T S
FOTOKÍMIA 2002 1r Premi Sant Albert i 1r Premi tema «venedors ambulants». Alfredo Vara.
El passat 20 d’octubre es varen donar cita per desena vegada els fotògrafs del nostre Col·legi i de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, a fi i efecte de competir en una nova edició de la tradicional FOTOKÍMIA. Com és habitual, tot va començar amb el sorteig dels dos temes obligats, que aquest any foren: Instruments musicals i Venedors ambulants. Després del debat de costum entre els membres del Jurat, el veredicte va ser el següent:
INSTRUMENTS MUSICALS 2n Premi Sant Albert. Enrique Julve.
1r Premi: Manuel Saiz Suau (AFC). 2n Premi: Francesc García Bertran (AFC). 3r Premi: Albert Coll Castellà (AFC). VENEDORS AMBULANTS 1r Premi: Alfredo Vara del Campo (CQC). 2n Premi: Francesc García-Garrido (AFC). 3r Premi: Joan Martí Frisach (AFC). AFC - Agrupació Fotogràfica de Catalunya. CQC - Col·legi Oficial de Químics de Catalunya. Pel que fa als Premis Sant Albert de Fotografia, el veredicte va ser: 1r Premi: Alfredo Vara del Campo. 2n Premi: Enrique Julve Salvadó. 3r Premi: Pilar Domenech Duran. Finalment volem agrair la col·laboració de les firmes que ens van cedir obsequis per als participants: Banc Sabadell, Caixa Catalunya, Diari AVUI, Hymsa, Montana Color; i molt especialment a Ferrania Ibérica, que va proporcionar els rodets de fotografia, i a Droqsacolor que va finançar les ampliacions. ☯
3r Premi Sant Albert. Pilar Domenech.
NPQ 413 / 2003
34