NPQ 417 by Col·legi Oficial de Químics de Catalunya

E D I T O R I A L

SEMPRE POSITIU: QUÍMICA, NATURALMENT

anquem un trimestre intens, tanquem un any. El darrer trimestre de l’any sempre és naturalment un trimestre amb força activitats, sort que ve després d’unes reconfortants vacances d’estiu i podem encarar-lo amb l’energia que requereix. Enguany teníem: • Trobada debat Ciència i Societat, en el marc dels actes del Prefòrum 2004, i presentada per la Plataforma Ciència i Societat, un col·lectiu de professionals nascut per iniciativa naturalment d’un petit grup del nostre Col·legi. • La festivitat de Sant Albert, amb naturalment la tradicional missa, i el sopar de germanor (que aquest any ha estat un dinar) amb discursos i lliurament de premis i dels Ordes de Mn, Zr i Sn. • Uns actes programats amb motiu del Dia de la Química (15 de novembre), que se celebrava per primer cop, i que queda com una cita en la que naturalment hi hem de ser any rera any. • La LIII Assemblea de l’ANQUE pels dies 13 i 14 de desembre, en unes dates no habituals ja que acostuma fer-se al novembre, i que hi assistírem amb la veu naturalment del nostre col·lectiu. Trobareu informació detallada d’aquests esdeveniments naturalment a les pàgines de l’NPQ, però més que del passat, us volia parlar del futur, i més que d’actes en concret volia parlar de línies d’actuació. A cavall entre un any que se’ns escola i a les portes d’un nou any, és un bon moment per reflexionar, per treure conseqüències, per buscar fórmules més àgils, per arribar a tots els Químics que surten de les universitats i que en gran majoria no s’incorporen a les nostres organitzacions. El problema naturalment no és nou, hem fet moltes coses buscant solucions, creiem que han donat bon resultat, però hem de seguir treballant. Hem d’aconseguir també que naturalment els que hi són es comprometin més. Necessitem col·legiats amb ganes de fer activitats al Col·legi. Necessitem saba nova que prengui el relleu generacional que cal en tot col·lectiu que sigui viu. Necessitem estar més presents en la societat, hem d’estar més oberts. Com veieu d’objectius, de propòsits, de fites, no ens en falten. Buscarem naturalment en aquestes festes de Nadal la il·lusió, la màgia, la força per aconseguir que tot això esdevingui realitat, i això mateix us desitjo a tots vosaltres en els vostres projectes de cara al 2004. Bon Nadal i Feliç Any Nou. José Costa Degà CQC President AQC

NPQ 417 / 2003

S U M A R I

PORTADA: Arrossars després de la sega (Delta de l’Ebre). Fotografia: Joan Astor.

TERCERA ÈPOCA ANY XXXV NÚM. 417 NOV. - DES. 2003 Director en funcions: ANTONI PORTELA Comitè de Redacció: JOAN ASTOR MARTA CALVET JOSEP MANUEL RICART Edita: COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICS DE CATALUNYA Òrgan de difusió de: – ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA – AGRUPACIÓ TERRITORIAL DE BALEARS-ANQUE Redacció: Av. Portal de l’Àngel, 24, 1r 08002 Barcelona Tel.: 93 317 92 49 Telefax: 93 317 92 99 e-mail: colquim@cqc.ictnet.es web: colquim.org Maquetació i creació arxiu PDF: Joan Astor Realització gràfica: Editorial Estel Grup EMA - S.L. Equador, 32-34 ent. 1a, 2a Tel. 93 419 33 21 Dipòsit Legal: B-14.622 -1969 ISSN 1577-4600 Nombre d’exemplars: 4.000 NPQ no es responsabilitza de les opinions expressades en els articles signats

EDITORIAL

COL·LABORACIONS Lliçons d’estar per casa. Destil·la vins Badalona... ................................. 5 Alejandro Casona.................................................................................. 12 Validació de mètodes analítics qualitatius ............................................ 13 Un viaje al país cátaro. Ciudades, castillos y abadías .......................... 18 Quan el futbol era encara un senzill entreteniment .............................. 28

INFORMACIÓ Evolució de les economies mundials .................................................... 29

ACTIVITATS Crònica del primer 15-N. Dia de la Química ......................................... 30 Fotokímia 2003 ..................................................................................... 34

COL·LEGI DE QUÍMICS DE CATALUNYA

ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA

GRUPS DE TREBALL DEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ

Degà: José Costa.

President: José Costa. Vicepresident: Alfredo Vara. Secretari: Agustí Agustí. Vicesecretari: Josep Martín. Tresorer: Antoni Tuells. Vocals: Joan Bertran, Carme Borés, Aureli Calvet, F. José España, Mireia Estrada, Jordi Galván, Marta García, Margarita Luria, Claudi Mans, Roger Palau, J. Manuel Ricart, Alfred Vara, Àngel Yagüe. Assembleistes Electes: Victoria Abella, Agustí Agustí, Joan A. Bas, Carme Borés, Margarita Calafell, Aureli Calvet, F. José España, Santiago Esplugas, Roser Fusté, Marta García, Carmen González, Enrique Julve, Margarita Luria, Josep Martín, Roger Palau, Antoni Portela, J. Manuel Ricart, Emilio Tijero, Antoni Tuells, Alfred Vara, Àngel Yagüe. Assembleistes Nats: José Costa, Alfredo Vara.

Borsa de Treball: Antoni Portela.

Vicedegà: Alfredo Vara. Secretari: Agustí Agustí. Vicesecretari: Josep Martín. Tresorer: Antoni Tuells. Vocals: Joan Bertran, Carme Borés, Aureli Calvet, F. José España, Mireia Estrada, Sebastià Estrades, Jordi Galván, Alfonso Garvín, Carmen González, José Mª Gutiérrez, Francisco Iranzo, Enrique Julve, Margarita Luria, Claudi Mans, Joan Mata, J. Carlos Montoro, Roger Palau, Antoni Parente, J. Manuel Ricart, J. Manuel Santesmases, Emilio Tijero, Alfred Vara, Àngel Yagüe. Delegat de la Mutualitat a Catalunya: Vacant.

NPQ 417 / 2003

Delegat Química e Industria: Aureli Calvet. Escola de Graduats: Alfredo Vara. NPQ: Joan Astor. Olimpíada Química: Carme González.

COMISSIONS: • Cultura: Carme Borés.

SECCIONS TÈCNIQUES: • Anàlisis Clíniques: Jorge Morancho. • Corrosió: Enrique Julve. • Ensenyament: Roser Fusté. • Metal·lúrgia i Ciència dels Materials: Joan Antoni Bas.

COL·LABORACIONS

DESTIL·LA VINS BADALONA... Claudi Mans i Teixidó Departament d’Enginyeria Química i Metal·lúrgia Universitat de Barcelona

EL TROBADOR CATALÀ L’Antoni Bori i Fontestà (Badalona, 1862 - 1912) fou un escriptor i mestre que publicà moltes obres de poesia patriòtica i costumista, molt populars a l’inici del segle XX. Probablement la més famosa ha estat El trobador català, de 1892, amb més de 20 edicions 1. En aquest recull s’hi troba aquella famosa poesia de les quatre barres de sang «En la que Sant Jordi empunya..., etc». Dins del mateix llibret, la primera poesia es diu Catalunya, on, en versos contundents, va descrivint-ne la situació, les seves virtuts i produccions, i va passant per diverses poblacions. I quan arriba a Badalona, tot el que en diu és la frase del títol: «... destil·la vins Badalona...». Destil·la vins Badalona! La meva mare, una BTV 2, estava indignada amb aquesta frase. Sempre en despotricava: —A Badalona, precisament la ciutat d’Espanya on hi ha més varietat d’indústries, la Llauna, les Sedes, la Borra, el Cristall, la Tinta, can Montal, can Parera, can Cerilla, la Bomba Prat, la Bomba Bloch, la Gelpha, la Cros, i només se li acut

de dir que destil·lem vins! Es pensaran que som uns borratxos...! 3 La meva mare, però, no tenia en compte que, cap al 1930, hi havia a Badalona 27 fabricants d’aiguardent, la major part petits, però d’altres no tant. I s’hi feien anisats tan acreditats com l’Anís del Sot, l’Anís Perla, l’Anís Glòria, l’Anís Manelic, l’Anisat Kangarú, l’Anís Agustín Bofill o l’Anís Diana. I l’Anís del Mono, no, no me n’oblido. Precisament a l’Anís del Mono hi va treballar el meu avi Jaume. El meu pare encara té un senyal al braç d’una mossegada que de petit li va fer el mico que tenien a la fàbrica... I, si ens fixem en l’evolució històrica, què se n’ha fet de la varietat d’indústries i tot plegat? Segueix havent-hi una important activitat industrial, però, què en queda, a Badalona, de totes les indústries citades? Només l’Anís del Mono 4. Ja no és de la família Bosch, des de 1974 és d’Osborne.

mat de vidre gravat amb rombes o diamants, que s’usa com a instrument de percussió per part de grups folklòrics tradicionals, i ha estat reproduïda en diverses pintures de Picasso i altres artistes. També els cartells publicitaris de l’Anís del Mono de Ramon Casas, Alexandre de Riquer i d’altres importants pintors han agafat força fama. Però el més interessant en el nostre context és l’etiqueta, dissenyada pel Sr. Sala, sogre del primer fabricant Vicenç Bosch, i que teniu repro1

2 3

Des del segle XVIII, doncs, destil·la vins Badalona... i per molts anys.

L’ANÍS DEL MONO 4

L’ampolla de l’Anís del Mono va ser la primera a tenir aquest forNPQ 417 / 2003

Es segueix editant i venent. La darrera edició de l’Editorial Millà (la 7ª en un nou format) és de 1988. De Badalona de Tota la Vida. Allà és habitual donar noms col·loquials a les indústries. La Llauna era l’empresa G. de Andreis; les Sedes, La Preparación Textil (on hi treballaven els meus pares); la Borra, el Cotonificio de Badalona; el Cristall, la Vidriera Badalonesa; la Tinta, J. Lorilleux; can Cerilla, l’empresa tèxtil Hijos de A. Aparicio (i on treballava la meva tia Flor, que ja coneixeu d’un article anterior); la Gelpha feia compressors per a frigorífics i per això es deia «gel-fa»; hi treballava el meu avi Cebrià, ja veieu que vinc d’una família industrial... Vegeu-ne més informació a la web no oficial http://www.geocities.com/ micacoweb/anisdelmono.htm.

COL·LABORACIONS

Què dir d’una sentència tan radical? La qualitat de l’anís ve determinada, no pels premis reproduïts a l’etiqueta, no pel fet de que són –eren– proveïdors de la Reial Casa, sinó... perquè la ciència ho diu! Els que d’una manera o altra estem vinculats a la ciència en general, hauríem de fer un monument al mico, perquè tal com van els temps l’aval que el mico ens atorga és dels pocs reconeixements públics a la nostra tasca.

Figura 1. Etiqueta actual d’Anís del Mono sec.

duïda a la figura 1, i correspon a l’anís sec. Destaquem-ne algunes peculiaritats. A la part superior hi diu «DESTILLACION ESPECIAL». Per què aquesta «LL»? Sembla que les primeres etiquetes les van fer a París, d’on provenia també l’ampolla. En francès s’escriu distillation. Es tracta, doncs, d’un error ortogràfic del primer impressor. Com que van registrar l’etiqueta, després no la van poder ni voler canviar, i així va quedar. La segona peculiaritat és la coneguda cara del mico del dibuix, que de fet no és una cara de mico sinó d’home. Sobre la identitat del personatge hi ha una encesa discussió entre especialistes. Hi ha qui diu que és un fabricant de la competència al que van voler ridiculitzar. Hi ha qui diu que es tracta del mateix fabricant, que va ser qui va anar a París per triar les ampolles i fer les etiquetes. I hi ha qui diu que es tracta de Charles Darwin. Aquesta darrera tesi ve corroborada per la tercera, i per a mi, més destacable peculiaritat de l’etiqueta: la inscripció del pergamí que porta a la mà dreta el mico. Reproduïm-la amb lletres destacades: ES EL MEJOR LA CIENCIA LO DIJO Y YO NO MIENTO

L’Enric Satué (Barcelona, 1938) en la seva obra El llibre dels anuncis. I. El temps dels artesans (18301930) (Ed. Altafulla, Barcelona, 1985) fa tota una teoria de les idees revolucionàries i lleument anarquitzants del Sr. Sala, i considera el mico com una afirmació de darwinisme en la discussió llavors ferotge sobre evolucionisme i creacionisme, discussió que va portar el 1895 a la suspensió d’Odón de Buen, darwinista declarat, de la seva càtedra de zoologia. El mico, un homenatge a en Darwin? De fet, el científic anglès s’assembla força al mico de l’etiqueta... Potser és casualitat, potser no. Un darrer comentari. El mico diu categòricament «... y yo no miento», és a dir, «jo sóc veraç». Sort que ho diu així. Pot ser que el mico sigui veraç i no menteixi. Però pot ser també que el mico sigui un mentider i, tot dient que no menteix, realment menteixi. Tots dos comportaments serien possibles. Però si el mico digués «Yo miento», quin problema! O no estaria mentint quan diu que menteix, i seria veraç, o estaria mentint quan diu que menteix i a la realitat seria veraç, i en ambdós casos seria una afirmació paradoxal i contradictòria... Deixemho aquí, oi? Pel que fa a l’elaboració de l’anís, es parteix d’un alcohol neutre –sense gust– obtingut per destil·lació de melasses de remolatxa procedents de la fabricació del sucre. Per altra banda es prepara un xarop amb aigua i sucre, i finalment, l’ingredient NPQ 417 / 2003

específic de l’anís: l’oli essencial de matafaluga. Per obtenir-lo es fa una destil·lació amb arrossegament de vapor d’una massa de grans de matafaluga (d’Andalusia o de Turquia) trinxats. El vapor d’aigua permet l’arrossegament de l’oli essencial. Els vapors condensats es separen en dues fases immiscibles i de diferent densitat. La capa superior és l’oli de matafaluga, un 2 % del total de la matafaluga inicial. Aquest oli es barreja amb l’alcohol i el xarop en les proporcions adequades, i es deixa reposar un temps abans d’envasar-lo. L’anís sec té 40 graus alcohòlics, i el dolç 36 graus.

EL CREMAT L’alcohol que es fa servir per a l’anís, i per a molts altres licors, s’obté de la destil·lació de sucs alcohòlics procedents de la fermentació de sucres de sucs de fruites o d’altres hidrats de carboni. És a dir, de la destil·lació de vins normals, de vins de baixa graduació, de cerveses i de masses fermentades de procedència molt diversa. Com que Badalona destil·la vins, parlem de la destil·lació. Tothom sap què és la destil·lació, tot i que llegint certs diccionaris, en tens dubtes... Ara que l’arqueologia industrial agafa empenta, hi ha molts museus de tema tecnològic i popular i es fan exposicions sobre procediments tradicionals, on s’explica la destil·lació quan es descriuen les fassines –nom tradicional de les destil·leries d’aiguardent, algunes d’elles portàtils– o qualsevol dels processos d’obtenció de tota mena de licors i aiguardents que els àrabs van implantar amb tant d’arrelament. Però en pràcticament tots els textos que he pogut llegir, s’hi comet el mateix error, que no hi ha manera de desarrelar. L’error és un preconcepte molt arrelat que afirma que, quan es destil·la un suc alcohòlic, s’evapora primer l’alcohol, que es condensa i s’aprofita, i després bull l’aigua.

COL·LABORACIONS

—I no és així? No em diguis que primer bull l’aigua i després l’alcohol, no fumem. No, tampoc. Mira, imagina’t que vols fer un cremat. Agafes un rom de 40 graus 5 i el poses a escalfar a una cassola. Vas escalfant i escalfant. Tu saps que, a la pressió atmosfèrica, l’aigua bull a 100 oC, i l’alcohol etílic pur, a 78,3 oC. —L’aigua, sí que ho sé, la temperatura d’ebullició de l’alcohol no la sé. Jo tampoc, però la pots saber, surt a les enciclopèdies. En tot cas, és inferior a la de l’aigua. Deia que anaves escalfant el rom. Què passarà a l’arribar a 78,3 oC de temperatura? —Que comença a bullir l’alcohol de la barreja i es desprenen vapors d’alcohol. Doncs no. Vapors, ja se’n van desprenent des del primer moment. O és que quan destapes l’ampolla de rom no notes res? No notes olor d’alcohol? Això és que alguns vapors es deuen desprendre a temperatura ambient, no? —Vapors d’alcohol, clar. No, són vapors d’una barreja d’alcohol i d’aigua, el que passa és que el vapor d’aigua no el notes perquè l’aigua no té olor, o, més ben dit, per sort no tenim receptors olfactius sensibles a l’aigua. Si l’aigua tingués olor sempre aniríem olorant aigua, el nas és sempre humit... Seguim amb el cremat. Et preguntava què passarà a l’arribar a 78,3 oC, i el que passarà no és res qualitativament diferent d’abans, la barreja no bull. Simplement que, com que hem anat escalfant, es van desprenent vapors en més quantitat. Però hi ha un moment en que sí que comença a bullir. A quina temperatura? —I jo què sé.

Tens raó, no es pot saber. Depèn de la concentració del rom. Si és de 40 graus, com hem dit, resulta que bull a uns 83 oC. Es veu l’ebullició clara i franca... —... i és quan crema. No, no barregem les coses. Els vapors d’aigua i alcohol es poden haver encès abans, i de fet es procura que passi quan més aviat millor, fent aquell ritual de la cullereta escalfada, i tot allò. Però jo estic imaginant que encara no ha començat a cremar. Doncs bé, a 83 oC comença a bullir la barreja, i es van desprenent vapors de barreja d’aigua i alcohol. Aquests vapors són molt més rics en alcohol que la barreja líquida. Per exemple, aquest rom desprèn inicialment uns vapors que, condensats, donen un líquid del 80 % en volum d’alcohol, i només el 20 % d’aigua. El que passa és que quan fem un cremat aquest condensat no el veiem mai, perquè els vapors els fem cremar. I a mida que es va fent el cremat, el líquid va perdent la graduació perquè es va cremant l’alcohol, i també es va desprenent vapor d’aigua del líquid (a més del vapor d’aigua que es produeix en la combustió). I, com és obvi, la temperatura d’ebullició del líquid va augmentant paulatinament. És obvi, no? —Clar, es obvi,... perquè el foc de la combustió dels vapors escalfa el líquid. No. És obvi perquè a mida que es crema l’alcohol la barreja a la cassola té menys proporció d’alcohol, i per tant tindrà una temperatura d’ebullició que s’anirà acostant a la de l’aigua (o a la de la barreja d’aigua i sucre, si hi hem tirat sucre al començament). El fet de que hi hagi més foc no augmenta la temperatura de l’ebullició, només la fa més intensa i més viva. Això és com quan bulls patates amb l’olla destapada, no cal una gran ebullició, no acabaràs abans, n’hi ha prou amb anar mantenint una ebullició mínima. Més NPQ 417 / 2003

foc no vol dir més temperatura d’ebullició, simplement se t’acabarà l’aigua abans.

DESTIL·LACIÓ SIMPLE. NO TAN SIMPLE Mira, t’ho explicaré com ho explico de vegades a classe. El que passa és que haurem de fer servir el diagrama isòbar d’ebullició d’una barreja binària. —Cómorrr? Bé, comencem pel començament. Imagina’t que volem destil·lar una barreja de dues substàncies líquides, A i B. Suposarem que la volàtil és la B, té un punt d’ebullició menor. Per destil·lar-les farem servir l’aparell de la figura 2, on s’hi mostren tres moments diferents de l’operació. L’aparell és el típic de la destil·lació simple, és a dir, sense reflux: carreguem la barreja en un matràs, escalfem fins a ebullició, i els vapors els condensem en un serpentí i els recollim en un col·lector. Com és evident, la situació és no estacionària: les composicions, quantitats i temperatures van canviant al llarg del temps. I treballem sempre a la pressió atmosfèrica. Al llarg de l’explicació farem dues hipòtesis: suposarem que tots els vapors condensen, és a dir, que no es perden vapors volàtils a l’at5

La concentració alcohòlica es mesura a Europa en graus alcohòlics, que corresponen al percentatge en volum d’alcohol en la barreja. Com que la densitat de l’alcohol és menor que la de l’aigua, el percentatge en massa és sempre una mica menor que el percentatge en volum. Per exemple, el rom de 40 graus té un percentatge en massa d’alcohol del 35 %. Els graus proof americans equivalen a la meitat dels graus europeus. Els graus alcohòlics no tenen res a veure amb la temperatura, de la mateixa manera que l’angle recte no és aquell angle que bull a 90 oC, com deia l’Antología del Disparate.

COL·LABORACIONS

ser pe ntí

2* 1

matràs

4* 3

7* 4

calefactor

7 8

la 4, la composició del líquid 5 serà una mitjana de totes les gotes que hi hagin anat caient. Més encara. Com que el líquid 3 del matràs s’ha empobrit en volàtil, podem afirmar que el líquid destil·lat 5 serà més ric en volàtil que el líquid 1 inicial.

col·lector

INICI

INTERMEDI

Figura 2. La destil·lació simple, en tres moments.

mosfera; i que la gota que cau del serpentí té exactament la mateixa composició que els vapors que s’estan desprenent just en aquell moment del líquid del matràs. Per exemple, que el vapor 2* i el líquid 2 tenen exactament la mateixa composició. Doncs bé, comencem la destil·lació. Imaginem la situació inicial de la figura 2. Escalfem el líquid 1 fins que comença a bullir, i es desprenen les primeres bombolles de vapor. És el que representem per vapors 2*, que condensen i donen la primera gota 2. Quina composició tindrà aquesta gota? Serà igual que el líquid 1? —No, igual no, serà més volàtil. Però no serà volàtil pur, si t’haig de fer cas del que has dit abans... Correcte. 2 serà un líquid més volàtil que 1, però no serà B pur. Molt bé. Això és destil·lar: fer bullir una barreja i condensar-ne els vapors, on es concentrarà el més volàtil. Fixa’t que sempre tenim barreges, no tenim mai productes purs sinó barreges més o menys concentrades... I a quina temperatura ha destil·lat la primera gota? —Doncs, sempre seguint el que deies, serà a una temperatura intermèdia entre els punts d’ebullició de les dues substàncies pures... Bé, molt bé. Espero que ho diguis perquè ho entens més o menys, no perquè acceptis la meva autoritat...

—Ja ho veig. Genial. Guai 6.

FINAL

—Una mica de cada, la veritat... Seguim destil·lant. Ja estem a un moment en que ha destil·lat aproximadament la meitat, és el moment intermedi de la figura 2. El líquid del matràs és ara el de composició 3, que destil·la uns vapors de composició 4* que donen una gota 4 de la mateixa composició. Què en podem dir del líquid 3? —N’hi ha menys que abans. Efectivament. I de la composició? —Serà més pobre en volàtil que el líquid 1, s’han anat destil·lant líquids rics en volàtil. Bé, bé. Els vapors 4* i el líquid 4 tenen la mateixa composició, i seran més rics en volàtil que el líquid 3. I comparats amb el líquid 2? —Seran més pobres en volàtil que el líquid 2, provenen de l’ebullició d’un líquid 3 més pobre en volàtil que el líquid 1. Sensacional. I ara la pregunta important. Quina és la composició del líquid 5 que portem recollit fins ara al col·lector? —T’estàs passant... Un valor numèric no el podem dir, però una idea qualitativa sí. Mira, el líquid 5 és la suma de totes les gotes que han anat caient al col·lector. Si la primera gota era la 2 i la darrera gota –per ara– és NPQ 417 / 2003

Avancem en la destil·lació. Imaginem ara que ja hem vaporitzat pràcticament tot el líquid, i al matràs només en queda una goteta minúscula, que a la figura 2 - Final és la indicada pel líquid 6. Quina composició tindrà? —Serà pràcticament substància A pura, gairebé no hi haurà res del volàtil. I la darrera molècula de líquid segur que serà d’A. Correcte. Però no parlis de la darrera molècula, perquè una molècula no és ni sòlida ni líquida ni gas, aquests són conceptes macroscòpics que no s’han d’aplicar a les molècules individuals. Una molècula no té punt de fusió ni d’ebullició, ni color... Un dia en parlarem. —Sempre em desmuntes les idees... És la meva feina. Seguim. Efectivament el darrer líquid serà pràcticament A pur, amb el punt d’ebullició T a. I tant els vapors que se’n desprenen, 7*, com els líquids condensats d’aquests vapors, 7, són pràcticament també A pur.

En espanyol la paraula guay no només vol dir poèticament ay (com per exemple, «¡Guay de los vencidos!»), sinó també muy bueno o muy bien. La Real Academia Española ja ho ha acceptat, (el 1989 en reconeixia l’ús, el 2001 ja surt al diccionari de la RAE), que guai. L’Institut d’Estudis Catalans només en reconeix l’ús però no és encara al diccionari normatiu, que xungo (que, per cert, ve del caló i no està reconegut encara ni en català ni en espanyol).

COL·LABORACIONS

Figura 3. Traçat experimental del diagrama d’ebullició.

T Ta Ln

Vn ○○

○ ○

○○

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

○

○ ○ ○ ○

○○

○ ○

○○

○ ○

○○ ○ ○

○ ○ ○ ○ ○ ○

○ ○

○

○ ○

x, y

○ ○

○ ○ ○

○

○ ○ ○

○

○ ○

○

○ ○ ○ ○ ○ ○

○ ○

○

Doncs, exactament, serà la mateixa composició que tenia el líquid inicial 1. Evident, no?

○ ○

○ ○ ○ ○ ○ ○

—Doncs, exactament, exactament, no ho sé.

○

○ ○

Sí, exactament.

○

○ ○

○○

○ ○

—Exactament?

○

○ ○

I la pregunta final és: Quina composició tindrà el líquid 8, recollit totalment al col·lector? Serà, òbviament, una barreja mitjana entre la primera gota 2 i la darrera gota 7. Però, quina composició, exactament?

—Un moment, deixa’m pensar... No? Sí, home, en tota aquesta operació només hem fet que transvasar el líquid des del matràs al col·lector, però en lloc d’abocar-lo directament, ho hem fet via tèrmica, bullint i condensant. —Quina ximpleria, no? Evidentment que aquesta operació no té cap interès industrial, només és un exemple acadèmic d’estar per casa. En un cas real ens hauríem aturat abans, per exemple en el punt intermedi de la figura 2, on hauríem separat el líquid inicial 1 en dues parts, una més rica en volàtil, la 5, i una altra més pobra en volàtil, la 3.

EL DIAGRAMA D’EBULLICIÓ Ara serem una mica més formalistes i científics. —Ja tremolo. Representarem en un diagrama tota l’operació que acabem de descriure en dibuixos. Farem servir el diagrama d’ebullició, vés mirant la figura 3. En aquest diagrama a les ordenades... —Les ordenades són les verticals, oi?

Sí. En ordenades, dic, hi ha les temperatures, i en abscisses les composicions; aquí estan representades en fraccions molars x i y, però podríem fer servir qualsevol altres unitats, com concentracions en volum o en massa. El líquid volàtil és el B, a la dreta del tot, ja es veu que la seva temperatura d’ebullició T b és més petita que la temperatura d’ebullició T a de l’altre líquid A, el no volàtil. Les barreges A + B estaran representades per punts d’abscissa situada entre A i B, tant més a prop de B com més proporció de volàtil tingui. Em segueixes? —Et segueixo, però em vaig endarrerint, pedales molt fort per a mi, i es tractava d’un passeig... Agafem un líquid en que hi hagi aproximadament meitat d’A i meitat de B. És el líquid M. El posem en un destil·lador com el de la figura 2, i l’escalfem. Resulta que comença a bullir a una certa temperatura, T m. Els primers vapors que es desprenen en l’ebullició, el que n’hi diem els vapors en equilibri amb el líquid, estan a la mateixa temperatura que el líquid, i tenen una composició en volàtil superior al líquid: si el líquid té una composició L m, el vapor té la composició V m. En el diagrama es representen tots dos punts, situats NPQ 417 / 2003

sobre la mateixa isoterma Tm. Ho veus? —Ho veig. Ara farem el mateix amb un altre líquid, el líquid N, que té una proporció menor de volàtil, està a l’esquerra d’M. L’escalfem fins que bulli, necessitem una temperatura més alta, Tn. Com abans, els primers vapors que se’n desprenen són més rics en volàtil que el líquid del que provenen. Representem també els punts que estan bullint en equilibri a la seva isoterma Tn, són els punts Ln i V n. Això ho repetiríem amb moltes altres composicions i ho aniríem representant tot en el mateix diagrama. Ja veus que s’insinua una línia corba que uneix tots els punts que representen líquids en ebullició, i una altra línia corba, per sobre de la primera, que uneix tots els vapors en equilibri amb els líquids. La línia corba inferior és la línia de líquids, i la superior és la línia de vapors. Cadascun dels equilibris ve representat per punts units per una horitzontal, que correspon a la temperatura d’ebullició de la barreja. Aquest és un diagrama d’ebullició genèric. Al llarg dels anys s’han anat determinant experimentalment diagrames d’ebullició per a

COL·LABORACIONS

Vapors

6,7 7*

INICI

○ ○ ○ ○

○ ○

○ ○ ○ ○

○ ○

○

○ ○

x, y

○ ○

○

1,8

○ ○

○

○ ○

○

○ ○

○ ○ ○ ○

○

x, y

○ ○

○ ○ ○ ○

○ ○

○ ○ ○ ○

○ ○

Líquids

○ ○

x, y

INTERMEDI

FINAL

Figura 4. Diagrames d’ebullició isòbars per a un sistema binari genèric.

T, oC 100 oC

Vapors vi

rom ○ ○

○ ○

78,15 C

○ ○

Figura 5. Diagrama del sistema aigua - etanol a la pressió atmosfèrica. El dibuix és aproximat.

Líquids

○ ○

0,2

78,3 o C

○ ○ ○ ○

○ ○

○ ○ ○ ○ ○ ○

○ ○

○ ○ ○ ○

○ ○

0,4

0,6

0,8

x, y

milers de barreges binàries diferents, a totes les pressions. Això es fa amb aparells denominats ebulliòmetres, que poden ser molt complicats però en essència són aparells de destil·lació com el de la figura 2. La majoria de diagrames d’ebullició són de formes menys regulars que el dibuix de la figura 3. A la figura 5, per exemple, hi veurem el diagrama real del sistema aigua - etanol, i observaràs que és com el de la figura 3, però deformat. Ara mira la figura 4, on hi ha representat, sobre el mateix diagrama d’ebullició, els tres moments de destil·lació que veiem en la figura 2. A l’esquerra, el moment inicial de la destil·lació. Suposo que ja tens clars tots els punts, no? —Claríssims.

Doncs ara fixa’t en les altres parts de la figura 4, on hem representat les posicions de tots els punts de la figura 2. En l’etapa intermèdia de destil·lació, fixa’t en els punts 3, 4 i 4*, més a l’esquerra –menys volàtils– que els punts 1, 2* i 2. I fixa’t en el punt 5, intermedi entre els punts 1 i 2. —Ja m’hi fixo, ja... I fixa’t en els punts 6, 7 i 7*, tots apilotats perquè són pràcticament component A pur. I fixa’t que el líquid final 8 coincideix amb el líquid inicial 1. —Prou, que ja no em queda fixador... Per acabar, veiem que el líquid més ric en volàtil de tots els que hem vist és la primera gota de destil·lat, NPQ 417 / 2003

la 2. Si volguéssim tenir un destil·lat encara més pur, hauríem de destil·lar novament un líquid ric, per exemple el 3, i anar fent. Estem inventant la redestil·lació, i això ens portaria a la rectificació o destil·lació fraccionada... però això és per a un altre dia. De savis –i d’enginyers químics– és rectificar. Quan més separades estiguin les línies dels vapors i dels líquids, més fàcil és la separació. Per exemple, vegem la figura 5, que correspon a la barreja aigua (W) - etanol (Et) a la pressió atmosfèrica 7. Són dades determinades experimentalment, ja t’he dit que tots els diagrames d’equilibri són experimentals. Hi veiem representats també els moments inicials de l’ebullició d’un vi i d’un rom, el rom que fèiem servir per al cremat. El vi, de 12 graus, té una fracció molar d’alcohol de 0,04. El primer vapor que se’n desprèn, a 90 oC, té una fracció molar de 0,34: l’enriquiment és considerable. El mateix passa amb el rom. Els 40 graus alcohòlics corresponen a una fracció molar d’alcohol de 0,18 en el líquid, i el primer vapor que se’n desprèn per ebullició ho fa a 83 oC i té una fracció molar de 0,54. L’enriquiment és també molt alt, perquè les línies del diagrama d’ebullició estan força separades. La destil·lació dels vins per obtenir alcohol es fa, realment, en columnes de rectificació, és a dir, amb reflux, i en continu, és a dir, alimentant contínuament la columna i retirant-ne el destil·lat, que pot arribar a ser d’una concentració molt elevada, pràcticament alcohol del 98 %, i retirant-ne també el residu. Per cert que si no podem obtenir l’alcohol més pur encara és perquè l’aigua i l’alcohol formen una barreja de composició fixa –gairebé un compost– que és un azeotrop, de punt d’ebullició que és el mínim de tots els del diagrama (78,15 oC), tot i que a la 7

Les dades són del Perry, 4ª edició, taula 3.22, reelaborades, i representades de forma aproximada.

COL·LABORACIONS

figura no s’arriba a apreciar. L’azeotrop és una barreja tan estable que no es pot separar per destil·lació. A la figura 5 s’hi representa amb la denominació Az. —I, escolta, per què passa, tot això? No seria més senzill que en una barreja primer destil·lés tot el volàtil, al seu punt d’ebullició, i després el no volàtil? Mira, a la naturalesa les coses passen com passen, les coses són com són. De tota manera, això que dius, en certs casos ja succeeix. Imagina’t una barreja d’aigua i oli. Si t’has llegit tots els articles d’aquesta sèrie... —Saps que sí. Sí, ja ho sé, era una figura retòrica. Doncs en l’article Escatxigar 8 parlàvem de barreges d’aigua i d’oli. Si escalfes una barreja d’aigua i oli –que no és una vertadera barreja sinó dues fases separades– veuràs que primer bull l’aigua, a 100 oC, tot esquitxant, i quan no queda aigua comença a escalfar-se l’oli, que té una temperatura d’ebullició molt més alta 9. Intentaré aclarir-te per què passa el que passa en la barreja d’aigua i alcohol, en el benentès de que respondre un «per què» ens porta a altres «per quès» més profunds. L’explicació s’ha de buscar en les interaccions entre les molècules. En la pseudobarreja aigua - oli, hi ha molt poca interacció entre ells, i l’aigua bull quan li toca i l’oli després.

Que hi hagi oli al voltant de l’aigua és irrellevant, no hi ha influències mútues en aquest aspecte, l’aigua és com si estigués sola, i de fet estan físicament separats, només es toquen el mínim. En canvi l’aigua i l’alcohol són perfectament miscibles, cosa que vol dir que entre si interaccionen bé (ponts d’hidrogen, etc). Les molècules d’aigua estan, en la barreja, connectades amb altres molècules que no són només d’aigua. I, per tant, l’energia que necessiten per abandonar el líquid és diferent –menor, en aquest cas– que quan estan envoltades d’aigua sola. Això es manifesta en que no cal que escalfem tant, n’hi ha prou amb temperatures inferiors a les d’ebullició de l’aigua. —Ja. I per l’alcohol és al revés. Com que està lligat amb molècules d’aigua li costa més de passar a vapor. Sí, però no cal que et digui que tot és molt més complicat. Això és una lliçó d’estar per casa, i no li podem demanar miracles... Els meus companys de química física ja em perdonaran.

UNA ALTRA DESTIL·LACIÓ La meva àvia, quan jo estava refredat, em deia que el nas em destil·lava. He buscat a la web de la Real Academia Española de la Lengua (www.rae.es) aquest concepte de destil·lar. I, efectivament, al menys des de 1791 que destilación

NPQ 417 / 2003

Figura 6. Publicitat dels Sellos Eupita, dels anys 50.

vol dir «fluxión de humor que corre de la cabeza al pecho u otras partes del cuerpo». I des de 1925 s’accepta que vol dir «flujo de humores serosos o mucosos». Aquesta accepció segueix sortint al diccionari de 2001. Quan jo estava refredat, efectivament destil·lava. Ja em venia de petit això. I quan destil·lava el nas, hi posaven gotes. Contra destil·lació, instil·lació... Els Sellos Eupita eren un medicament dels anys 50 per als refredats, alternatiu a les gotes. Es segueix venent, almenys per Internet. La seva publicitat gràfica (figura 6) és un bon exemple de destil·lació simple... i molesta. ☯ 8 9

NPQ, 414/2003, 22-25. De fet, l’oli és una barreja complexa, començarà a bullir a una temperatura donada, però anirà bullint tot al llarg d’un interval de temperatures, com la barreja aigua - alcohol que hem vist.

COL·LABORACIONS

ALEJANDRO CASONA Isidre Clapés Andreu

Alejandro Casona va ser una figura important del teatre. Autor original i poètic amb diàlegs molt lligats a la natura. El seu teatre marca una etapa brillant, avui poc present, però recordada amb il·lusió per la seva forta presència. Alejandro Rodríguez Álvarez, Alejandro Casona, va néixer a Besullo (Astúries) el 1903, fill d’una família de pagesos i pastors. Va ser mestre primer a la seva terra i després a la Vall d’Aran, on va impulsar un teatre per a infants. Va estar sempre lligat a la natura, que estimava i sentia. El seu teatre, els diàlegs de les seves obres, estan plens de referències a la natura, respiren aire, cel, llum, color... L’any 1934 guanya a Madrid el premi Lope de Vega de teatre amb l’obra La sirena varada, que estrena amb molt d’èxit al teatre Español al ser representada pels millors actors d’aquell moment: Xirgu, Borràs, López Lagur, Diosdado, Guitart. L’obra va tenir un gran èxit i es va traduir i estrenar a Itàlia, França i Alemanya.

La seva obra més famosa i possiblement la millor de totes és La Dama del alba. Poètica, original, amb un aire natural que arribes a respirar amb les seves descripcions del paisatge. Va ser estrenada a Buenos Aires l’any 1944. A Espanya es va representar per primera vegada el 22 d’abril de 1962 al teatre Bellas Artes de Madrid. A Barcelona aquesta obra no s’ha representat mai.

Va obrir una nova forma original al teatre d’aquella època.

Va viure molts anys a Amèrica. Va estrenar obres que han estat èxits importants i que a l’Estat espanyol van arribar amb retard i segurament massa correlativament. La barca sin pescador, Nuestra Natacha, Los árboles mueren de pie, La casa de los siete balcones i El caballero de las espuelas de oro, que va ser l’última que va escriure i basada en els darrers anys de la vida de Quevedo on descriu la decadència espanyola d’aquella època. Va fer també traduccions, adaptacions i revisions d’obres clàssiques, com Ricardo III, Sueño de una noche de verano, El burlador de Sevilla i La Celestina. Aquest any és el centenari del seu neixament, que ha passat totalment desapercebut, sense cap acte de record. Autor innovador i revolucionari en la seva època ha deixat una emprenta brillant.

Margarita Xirgu, Enrique Borrás i Pedro López Lagar la nit de l’estrena de La sirena varada, al teatre Español de Madrid, l’any 1934. NPQ 417 / 2003

Un dels seus personatges a l’última obra que va escriure, El caballero de las espueles de oro, recorda, recorda... «Alma quien todo un Dios prisión ha sido, venas que humor a tanto fuego han dado, médulas que han gloriosamente ardido, su cuerpo dejarán, no su cuidado. Serán ceniza, mas tendrán sentido. Polvo serán, mas polvo enamorado». ☯

COL·LABORACIONS

VALIDACIÓ DE MÈTODES ANALÍTICS QUALITATIUS Itziar Ruisánchez, Esther Trullols i F. Xavier Rius * Grup de Quimiometria i Qualimetria Departament de Química Analítica i Química Orgànica Universitat Rovira i Virgili

És prou coneguda la necessitat de validar els mètodes d’anàlisi i, en aquest article particularment es parla de la validació dels mètodes d’anàlisi qualitativa. Si bé el concepte de validació no depèn exclusivament de que el mètode d’anàlisi en qüestió sigui quantitatiu o qualitatiu, a l’hora de validar els mètodes qualitatius els paràmetres de qualitat que els caracteritzen són diferents. D’aquesta manera, a més de la caracterització dels mètodes d’anàlisi qualitativa, es defineixen els paràmetres de qualitat principals, com ara els falsos positius i negatius, sensibilitat, especificitat, regió d’incertesa, límit de tall o cut-off, etc. Finalment, es descriuen molt breument quatre opcions per tal d’establir aquests paràmetres.

INTRODUCCIÓ ALS SISTEMES DE MESURA QUALITATIUS En els laboratoris d’anàlisi és cada vegada més habitual la introducció de sistemes de mesura de resposta ràpida que generen respostes de caire qualitatiu més que quantitatiu. La resposta qualitativa sol ser binària, de tipus SÍ/NO, i pot respondre a diverses situacions: presència/absència d’un determinat analit en una mostra, presència/absència per sobre d’un nivell concret (normalment de concentració) que habitualment ve fixat per la legislació, el client o l’usuari final, etc. Aquests sistemes s’anomenen habitualment sistemes d’screening. Considerant el punt de vista pràctic, el principal interès en el desenvolupament d’aquests sistemes radica en que s’utilitzen com a etapa prèvia de diferenciació de les mostres (figura 1). D’aquesta manera s’evita que totes les mostres siguin sotmeses a tot el procés de mesura químic. Únicament segui-

ran el procés d’anàlisi quantitativa les mostres que donin una resposta SÍ (positiu), les mostres en les que es detecti la presència d’un analit o es detecti que està per sobre del nivell permès. Hi ha analit superant un determinat valor, XSL?

> X SL < X SL

sensorial i anàlisi qualitativa instrumental (taula 1). ➵ Detecció sensorial

Color: canvi, aparició, etc. Olor ELISA ➵ Detecció instrumental UV-Vis., Fluorescència, Potenciometria, etc. Sensors: químics, bioquímics, etc. ELISA

MOSTRES SISTEMA DE SCREENING

SÍ

ANÀLISI QUANTITATIVA

NO S’ANALITZA

Figura 1. Sistemes d’screening.

TIPUS DE SISTEMES DE MESURA QUALITATIUS Fer classificacions sempre resulta difícil, donat que depèn molt dels criteris que es considerin. Si considerem el tipus de sistema utilitzat per a l’obtenció de la resposta (detecció) podem diferenciar dos grans grups: anàlisi qualitativa clàssica o

* Els autors agraeixen tots els comentaris relacionats amb els continguts d’aquest article. Poden dirigir-se, mitjançant correu electrònic, a l’adreça: quimio@quimica.urv.es. Poden trobar una versió en suport electrònic d’aquest article i informació suplementària a: http://www.quimica.urv.es/quimio. NPQ 417 / 2003

Taula 1. Tipus de sistemes de detecció utilitzats a l’screening.

En l’anàlisi qualitativa clàssica la detecció es fa sensorialment en base als sentits humans, com ara la vista, l’olfacte, etc. El més utilitzat és la vista i la majoria de sistemes es basen en l’aparició o no d’una determinada coloració, que és la resultant d’una reacció química, bioquímica o immunològica. En aquest grup de sistemes, la resposta binària SÍ/NO s’obté de forma directa, sense cap tractament previ de les dades. Generalment, la presència d’un analit es determina mitjançant una comparació respecte d’un blanc (mostra sense l’analit); per exemple, si apareix un determinat color hi ha analit, mentre que si no s’obté (color del blanc) aquest analit no és present a la mostra.

COL·LABORACIONS

En aquest grup de sistemes qualitatius es troben continguts els anomenats «tests kits». Aquests són dispositius comercials, dissenyats per a una aplicació concreta, que contenen tots els reactius necessaris i en alguns casos inclouen un sistema instrumental senzill, necessari per a l’obtenció de la resposta. L’altre gran grup és el que hem anomenat anàlisi qualitativa instrumental. En aquest cas, la detecció es realitza en base a una mesura instrumental (colorimetria, fluorescència, voltamperometria, etc.). La presència o no d’un determinat analit depèn del nivell en el que es vulgui detectar. Tant pot ser just al límit de detecció o a un nivell superior, que generalment correspon al fixat per la legislació. En aquest tipus de sistemes de mesura, la resposta instrumental que s’obté ha de transformar-se en resposta binària del tipus SÍ/NO i, per tant, implica un tractament de les dades. Primer s’ha d’establir la resposta instrumental, per exemple un valor d’absorbància per a la concentració corresponent al valor al que es volen separar les mostres (nivell de concentració establert per la legislació) i ha de comparar-se amb la resposta instrumental obtinguda per a cada mostra. Si és superior, hi ha analit i, per tant la resposta binària és SÍ, i si el valor és inferior, la resposta binària és NO. Un altre grup de sistemes qualitatius que podem considerar a més a més són els que utilitzen el mètode ELISA. Aquests es basen en una reacció immunològica i, de la mateixa manera que els test kits, la detecció pot ser tant sensorial com instrumental.

VALIDACIÓ DELS SISTEMES DE MESURA QUALITATIUS Com els mètodes de mesura quantitatius, els mètodes qualitatius també s’han de validar. La valida-

ció d’un mètode no depèn només de que sigui quantitatiu o qualitatiu, donat que validar consisteix en verificar i documentar la validesa, la seva adequació a uns requisits prèviament establerts. Aquesta és la idea que queda resumida en la definició proporcionada per la norma ISO 8402 (veure quadre 1) i que implica el concepte d’adequació a la finalitat o propòsit buscat o «fit-for-purpose». Validació Validació és la confirmació mitjançant l’examen i la provisió d’una evidència objectiva de que s’han satisfet uns requisits particulars per a un ús desitjat i específic. Quadre 1. Definició de validació segons la norma ISO 8402.

Per tant, enfront de cada problemàtica concreta, la validació implica com a pas previ la definició dels requisits analítics, o paràmetres de qualitat (en anglès, performance characteristics), que es necessiten i, un cop definits, la seva determinació. La primera gran diferència que trobem entre l’anàlisi quantitativa i l’anàlisi qualitativa és la forma d’expressar el resultat (figura 2). És prou conegut que l’expressió d’un resultat quantitatiu es caracteritza per dos valors numèrics; el primer és l’estimació del valor vertader, i el segon correspon a la incertesa que està associada a la dispersió del resultat o interval dins del qual hi ha una certa probabilitat de trobar el valor vertader.

ANÀLISIS QUALITATIVA / SCREENING

ANÀLISI QUANTITATIVA

SÍ / NO

VALOR ESTIMAT ± INCERTESA

AMB PROBABILITAT D’ERROR

Figura 2. Expressió del resultat analític. NPQ 417 / 2003

El resultat d’una anàlisi qualitativa també es caracteritza per dos valors, el primer és binari SÍ/NO, i el segon és la probabilitat d’error associada a la decisió presa.

PARÀMETRES DE QUALITAT Els sistemes d’screening tenen certes connotacions especials que impliquen una acurada adaptació dels paràmetres de qualitat que estan ben definits i estudiats en els processos de mesura quantitatius, tant de tipus físic com químic. A la taula 2 es mostren els paràmetres més rellevants des del punt de vista matemàtico-estadístic, tant quantitatius com qualitatius. Alguns dels paràmetres de tipus qualitatiu han estat definits recentment per l’AOAC 1995 1, però en d’altres casos encara s’està treballant en la seva definició. És important destacar que alguns són específics de l’anàlisi qualitativa, com per exemple la proporció de falsos positius i negatius i el límit de tall o cut-off. D’altres, com l’especificitat, la sensibilitat i el límit de detecció, poden tenir un significat lleugerament diferent, tot i que mantenen igual nom que en la quantitativa. Finalment, cal dir que la majoria dels paràmetres qualitatius, com són d’origen binari SÍ/NO, s’expressen en termes probabilístics. De forma genèrica es podria dir que la validació de tot mètode d’anàlisi implica l’establiment dels paràmetres de qualitat considerats bàsics: traçabilitat, exactitud, representativitat, etc. Dels paràmetres de qualitat propis i característics de l’anàlisi qualitativa podem destacar els que fan referència o es relacionen amb nivells de concentració; d’aquesta manera podem diferenciar el límit de detecció, el límit de tall o cut-off i el límit legislatiu. La situació habitual és aquella en la que la legislació indica el contingut màxim o mínim d’un analit

COL·LABORACIONS

Quantitativa ➵ ➵ ➵ ➵ ➵ ➵

Sensibilitat, Especificitat Selectivitat: interferents Límit de detecció Rang i linealitat Incertesa Exactitud: veracitat i precisió ➵ Robustesa ➵ ...

cia de falsos negatius i a més que quedi el més propera possible al límit legislatiu, per reduir el nombre de falsos positius (figura 5).

Binària / Qualitativa ➵ Probabilitat de fals positiu i negatiu ➵ Sensibilitat, Especificitat ➵ Selectivitat: interferents ➵ Límit de detecció ➵ Límit de tall (cut-off) ➵ Incertesa o regió d’error ➵ Robustesa ➵ ...

Com es veu a les figures, al voltant del límit de tall es situa una zona o regió d’error o manca de fiabilitat (que en la literatura anglesa es denomina, unreliability). Aquesta zona correspon a l’interval de concentracions on s’obtenen els falsos positius i negatius, així queda definida per un valor superior i inferior de concentració d’analit en la mostra. Aquests dos tipus d’errors són dos paràmetres bàsics en la caracterització d’un sistema d’screening i es defineixen com 4:

Taula 2. Paràmetres de qualitat.

concret en una mostra. Si prenem com a referència la presència d’un contaminant, la legislació fixa el contingut màxim. Per exemple, el contingut màxim d’Aflatoxina B1 en fruita seca és de 2 ng/g. 2 A partir d’ara, ens centrarem més en els mètodes qualitatius sensorials, concretament en els test kit que avui dia s’utilitzen àmpliament. Un cas concret seria el que quan la mostra conté menys de 2 ng/g d’Aflatoxina B1 la resposta obtinguda és negativa (apareix color), mentre que si la concentració és superior la resposta és positiva (no apareix color) 3.

En l’exemple concret d’un contaminant, com pot ser l’Aflatoxina B1, es veu clar que interessa no donar cap fals negatiu (dir que no hi ha analit quan realment sí que n’hi ha); però d’altra banda, sí que podem acceptar falsos positius, donat que en cap cas implicaria un risc per a la salut perquè qualsevol mostra que doni una resposta positiva s’analitza posteriorment utilitzant el mètode confirmatori. En aquest cas concret, interessa que la zona b) quedi sota el límit legislatiu per garantir l’absèn-

Resposta Negativa

En aquest tipus de test kits l’ideal és que el límit real en el que el test kit diferencia les mostres, anomenat límit de tall o cut-off, coincideixi amb el límit legislatiu, però ara bé, el límit legislatiu és un límit teòric, i el de tall és un límit experimental (figura 3). Però, considerant el punt de vista experimental, s’ha de tenir present que si representem la resposta del kit en funció de la concentració es poden diferenciar 3 zones (figura 4): a) zona on s’obté sempre una resposta negativa (vertaders negatius), b) zona on per a una mateixa concentració es poden obtenir tant respostes positives com negatives, correspon a la zona de falsos positius i negatius, i c) zona on s’obté sempre una resposta positiva (vertaders positius).

Falsos negatius. Corresponen a les mostres que contenen un o més analits superant el valor límit permès (límit legislatiu) i que en aplicar el test d’screening donen una resposta negativa. És a dir, com a resultat del test d’screening es conclou que la mostra no conté analit superant aquest nivell màxim establert quan realment sí que el conté.

Resposta Positiva c = 2 ng/g

Concentració

Figura 3. Resposta teòrica d’un test kit.

Regió de no fiabilitat o error

644474448

Zona de vertaders negatius

Zona de falsos positius

Zona de falsos negatius

c = 2 ng/g

Zona de vertaders positius Concentració

Figura 4. Resposta experimental d’un test kit.

Regió de no fiabilitat o error

644474448

Zona de vertaders negatius

Zona de falsos positius Límit de tall = c’

Zona de vertaders positius c = 2 ng/g

Concentració

Figura 5. Límit de tall en el cas d’un contaminant. NPQ 417 / 2003

COL·LABORACIONS

Falsos positius. Corresponen a les mostres que realment no contenen analit superant el nivell màxim permès i que, tot i això, el test d’screening indica que l’analit sí que supera aquest nivell de concentració. Hi ha dos paràmetres que estan relacionats amb els límits inferior i superior de concentració que defineixen la zona de no fiabilitat i que són la sensibilitat i l’especificitat. Cal dir que, com ja s’ha esmentat anteriorment, ambdós paràmetres s’expressen com a probabilitats. La sensibilitat està relacionada amb el valor superior de la regió de no fiabilitat, mentre que l’especificitat està relacionada amb el valor inferior d’aquesta regió. La sensibilitat es defineix com la capacitat o l’habilitat del sistema d’screening de detectar mostres positives quan realment són positives. De forma similar, l’especificitat es defineix com la capacitat o l’habilitat del sistema d’screening de detectar mostres negatives quan realment són negatives. Finalment, d’igual manera que en els sistemes de mesura quantitatius, cal comprovar que el mètode que s’utilitza per diferenciar les mostres tingui un límit de detecció inferior o igual al límit de tall.

MÈTODES PER CARACTERITZAR UN SISTEMA D’SCREENING S’han desenvolupat diversos mètodes que permeten caracteritzar un sistema d’screening. Cada opció té diferent grau d’adaptació a les diferents situacions i problemàtiques que poden presentar-se, atenent al tipus de mesura o resultat obtingut. Dos d’aquests mètodes es fonamenten en el concepte de probabilitat i en aquest sentit associen una probabilitat al resultat de la mesura: les taules de contingència i el teorema de Bayes 5. Un tercer mètode es basa en l’establiment de les corbes característiques de funcionament 6, i finalment, es descriu un mètode basat en l’aplicació dels tests d’hipòtesis 7. Aquest darrer és similar al que s’utilitza per a l’establiment dels paràmetres de qualitat en l’anàlisi quantitativa. Tot seguit presentem unes pinzellades de cadascun d’aquests mètodes sense tractar-los a fons, però donant una idea general de quan seria més apropiat adoptar cadascun d’ells.

TAULES DE CONTINGÈNCIA Les més senzilles diferencien les mostres en dues categories, positi-

va/negativa segons el mètode d’screening, i construeixen una taula de comparació respecte al resultat obtingut mitjançant un mètode de referència o confirmatori (taula 3). A partir de la taula, es calculen els quatre paràmetres bàsics, definits en la secció anterior: falsos positius, falsos negatius, sensibilitat i especificitat. Un dels avantatges més importants és la fàcil aplicació a múltiples tipus de bioassaigs, camp en el que s’han fet la majoria de les aplicacions 8,9. És interessant ressaltar que aquests paràmetres donen una mesura global de la capacitat del mètode d’screening. Això significa que es suposa que la mostra problema que s’ha d’examinar es comportarà estadísticament de forma similar a les ja analitzades; per tant, no es calcula una probabilitat d’error per a cada mostra en particular. Un altre inconvenient destacable és que la capacitat de la taula depèn del número de mostres analitzades i el disseny experimental utilitzat per elaborar aquesta taula i que, pel càlcul dels paràmetres de qualitat anomenats, totes les mostres han d’analitzar-se pels dos mètodes, el d’screening i el confirmatori.

TEOREMA DE BAYES

MOSTRES

Resultat screening

Situació real (mètode quantitatiu)

Positiu

Negatiu

Total

Igual o superior

Inferior

Total

tp + fp

fn + tn

tp + fn

fp + tn

Taula 3. Taula de contingència amb 2 categories. fp: falsos positius, fn: falsos negatius, tp: total positius, tn: total negatius, N: número total d’assaigs realitzats. NPQ 417 / 2003

El teorema de Bayes es basa en la teoria de probabilitats, per tant, considerant el punt de vista analític, la terminologia utilitzada és complexa i presenta la dificultat del càlcul de les diferents probabilitats intermèdies. En concret es calcula la probabilitat de donar com a resultat vàlid (positiu o negatiu) un resultat quan realment ho és (vàlid), P(a/p). Aquesta probabilitat s’anomena condicional. Cal destacar que obtenir una bona estimació de la incertesa o pro-

COL·LABORACIONS

Sensibilitat = P(X) = = 1−FN = 100−β Regió d’Incertesa 100

   N(x)    

90 80 Probabilitat

70 60 50 40 30 20 10 0 1,0

1,2

1,4

1,6

100−β

1,8

Conc. analit (ng/g)

Especificitat = N(X) = = 1−FP = α

P(X)

    P(x)   

que permet l’assignació d’una incertesa o probabilitat d’equivocar-nos utilitzant com a tècnica d’screening una tècnica instrumental. Però el principal inconvenient és que no és directament aplicable quan la tècnica d’screening utilitzada és un kit no instrumental o es basa en una observació visual no quantificable per part de l’analista.

BIBLIOGRAFIA α 2,0

2,2

P. Feldsine, C. Abeyta, W. Andrews. AOAC International Method Committee. Guidelines for Validation of qualitative and quantitative microbiological official methods of analysis. Draft, November 2000. URL: http:// aoac.org/vmeth/Microbiology Guidelines112700.htm.

Commission Regulation (EC) No 257/2002. Official Journal of the European Community, 12.2.2002, No. L 041, pp12-15.

www.rhone-diagnostics.co.uk.

Massart et al. Data Handling in science and technology 20A. Handbook of Chemometrics and Qualimetrics: Part A. Ed. Elsevier Science, Amsterdam (1997).

R. M. Mc Fall and T. A. Treat; Annu. Rev. Psychol; 50 (1999) 215-241.

EURACHEM. Quantifying uncertainty in analytical measurement, Draft: EURACHEM Workshop, 2nd Edition, Helsinki, 1999.

A. Pulido, I. Ruisánchez, R. Boqué and F. X. Rius. Analítica. Chim. Acta; 455 (2002) 267-275.

B. J. Neil, E. Keeler and S. J. Adelstein; The New England Journal of Medicine; 293 (1975) 211-215.

N. E. Hawass; The British Journal of Radiology, 70 (1997) 360-366. ☯

2,4

Cut-off Límit de detecció

Figura 6. Corba característica de funcionament.

babilitat d’error mitjançant aquest procediment implica un nombre elevat de mostres. Si es compara amb les taules de contingència, el teorema de Bayes sí que permet una estima individual (per a cada mostra analitzada) de la incertesa associada o probabilitat de donar un resultat erroni.

CORBES CARACTERÍSTIQUES Aquest mètode consisteix en representar la probabilitat d’obtenir resultats positius a diferents nivells de concentració. Aquesta representació és sigmoïdal, i la posició i amplitud de la corba és característica de cada sistema d’screening (figura 6). El principal problema d’aquest mètode, com també s’ha fet esment en el mètode de Bayes, és l’elevat nombre d’experiments que s’han de realitzar, donat que convé disposar d’un nombre prou gran d’anàlisis a diferents nivells de concentració. Presenta l’avantatge, tal i com es veu a la figura 6, que a més dels quatre paràmetres bàsics (falsos positius, falsos negatius, sensibilitat i especificitat), s’obté molta informa-

ció addicional sobre les característiques del mètode d’screening: el límit de tall, el límit de detecció, la regió d’incertesa, etc.

APLICACIÓ DELS TESTS D’HIPÒTESIS En aquest cas, s’estableix el valor de resposta instrumental al nivell de concentració al que es pretén diferenciar les mostres (normalment amb un patró), i per decidir si una mostra problema és positiva o negativa, es compara el valor de la resposta instrumental de la mostra problema amb el valor prèviament establert (del patró). Aquesta comparació es realitza mitjançant tests d’hipòtesis 7. Com a avantatge, es presenta la familiaritat des del punt de vista analític, per treballar amb els tests d’hipòtesis. Si bé la probabilitat α d’error (probabilitat de cometre falsos positius) és majoritàriament coneguda i utilitzada en els laboratoris d’anàlisi, no és igual el cas de la probabilitat β (probabilitat de cometre falsos negatius). Cal afegir que és un mètode ràpid i senzill, de fàcil automatització i NPQ 417 / 2003

COL·LABORACIONS

UN VIAJE AL PAÍS CÁTARO CIUDADES, CASTILLOS Y ABADÍAS * Enrique Julve

Los lugares que visitamos en nuestro recorrido por estas tierras occitanas fueron las ciudades, castillos y plazas fuertes descritas en este apunte histórico del Languedoc de los siglos XII y XIII, además de algunas abadías involucradas directa o indirectamente con los acontecimientos desarrollados en esa época. Comenzamos ese recorrido por las ciudades más importantes y señeras y proseguimos luego con las abadías y castillos, moviéndonos para acceder a una buena parte de ellos por carreteras y caminos vecinales estrechos, teniendo que ascender luego a sus murallas o torreones, con harta frecuencia, por senderos o pistas dignos, en alguna ocasión, de avezados montañeros. La primera ciudad visitada fue Albí, a la que siguieron: Carcasona, Narbona, Tolosa y Béziers, además de otras ciudades, plazas fuertes o abadías sometidas a su vasallaje. Las visitas a los castillos y fortalezas las realizamos luego, pero no necesariamente en el orden en que las describimos ya que, por razones estratégicas, nuestro recorrido por esos lugares variaba a tenor del lugar donde habíamos conseguido llegar en la última visita del día y, al mismo tiempo, de la población donde teníamos reservada nuestra plaza de hotel. Esta planificación, casi diaria, constituyó un aliciente más de nuestro interesante viaje por estas tierras occitanas.

ALBÍ La ciudad de Albí, capital del departamento francés del Tarn, se encuentra en el alto Languedoc, en el eje Tolosa-Rodez, siendo un importantísimo centro, tanto cultural como económico, de la región MidiPyreneès. Los primeros vestigios humanos de la región de Albí se remontan a los años 200.000 a 80.000 a. C. Los celtas y los rutenos se instalaron aquí años después, y los romanos lo hicieron hacia el año 100 a. C., fundando en el año 51 a. C. en la meseta de Saint Salvi, la primitiva ciudad, a la que llamaron civitas albigensium. Eminentemente ciudad de comercio, Albí, en esa época, intercambiaba tejidos, grano y metales gracias a su puerto en el río Tarn y a sus calzadas romanas que la unían a Tolosa, Rodez, Castres y Narbona. De la alta Edad Media cabe destacar: la creación en el año 450 d. C. de un obispado cuyo titular fue San Diogenisio; el episcopado de Saint Salvi desde el año 574 a 584, y la creación de un condado por parte de Carlomagno, después de que su padre Pipino el Breve se hubiera apoderado de la ciudad y su región entre los años 760 a 765. La construcción, alrededor de los años 1040, de un puente sobre el río Tarn (el actual puente Viejo)

* Continuación del artículo Una mirada retrospectiva al país cátaro, publicado en NPQ núm. 409, agosto 2002. NPQ 417 / 2003

confirmó a la ciudad como importante centro comercial de toda esta región. A partir de entonces, y durante varios siglos, habrá una lucha de influencias entre los condes de Tolosa, señores titulares de Albí y su región, y sus vasallos: los vizcondes de Amblalet y los obispos. A comienzos del siglo XII, la familia de los Trencavel (vizcondes de Carcasona y Béziers) llegaron a poseer pleno derecho sobre Albí, aunque mantendrán perpetuas luchas de influencia con el obispado, que pretenderá arrebatarles el poder sobre la ciudad. En la cruzada contra el catarismo apareció el término albigense como su sinónimo, sin conocerse exactamente cuál fue el origen de esa denominación, pues en la ciudad apenas hubo el 10 % de herejes. Quizá se debió ello al concilio de Lombers, celebrado en esta ciudad próxima a Albí en el año 1165, que pretendió la conciliación de católicos y herejes, sin conseguirlo. Durante la cruzada contra la herejía cátara, la política de la ciudad fue ambigua, intentando siempre sustraerse al dominio de los Trencavel. Por este motivo, en septiembre del año 1209, después de la toma de Carcasona por los cruzados, la ciudad de Albí se sometió sin resistencia al ejército de Simón de Monfort. Eliminada la familia de los Trencavel, los obispos serán los señores temporales de la ciudad y en el año 1220 el vizcondado de Albí-Carcasona y el de Béziers quedaron anexionados a la corona de Francia.

COL·LABORACIONS

Con el palacio de la Berbie (de los Obispos) casi acabado, el obispo Bernardo de Castanet emprende en 1282 la construcción de la futura catedral de Santa Cecilia, que quedará terminada en el año 1380. En el siglo XV, la guerra de los Cien Años entre franceses e ingleses y la peste negra causó estragos en la población. Y las guerras de Religión, entre los años 1560 y 1598, perturbaron, a su vez, la vida de la ciudad, que no logra recuperarse hasta los siglos XVII y XVIII, en que se entra en una era moderna, ya que se funda el Hospital, se ensanchan las calles y desaparecen las murallas, cambiando Albí ahora su aspecto de ciudad medieval por el de ciudad abierta, actual. Esta ciudad posee monumentos dignos de visitarse. Entre ellos cabe destacar: el palacio de la Berbie (de los Obispos), la catedral de Santa Cecilia (con su enorme torre de 78 metros de altura), la colegiata y claustro de Saint Salvi (el monumento más antiguo de la ciudad, comenzado en el siglo XI y acabado en el XIV), el puente Viejo (del siglo XI) y el barrio antiguo, con sus típicas casas de madera y ladrillo rojo, imperando este último prácticamente en todos los monumentos de la ciudad. Personajes ilustres de esta ciudad han sido: el conde de Lapèrouse (militar y explorador del siglo XVIII), el pintor Henri TolouseLautrec y el político Jean Jaurés.

CARCASONA (CARCASSONNE) Está situada esta ciudad al pie de la Montaña Negra, allí donde se cruzan estratégicamente dos caminos, utilizados desde la antigüedad;

Albí. Puente Viejo, palacio de la Berbie y catedral.

el que va del Atlántico al Mediterráneo y el que va del Macizo Central a los Pirineos y España. La ciudad cabe dividirla en dos partes muy diferentes: la Cité o Ciudad Medieval (casco antiguo amurallado), situada sobre una colina en la orilla derecha del río Aude, y la Ciudad Baja (Bastide de San Luis), fundada posteriormente y extendida en la orilla izquierda de ese río. Las huellas humanas más antiguas datan del siglo VI a. C. Posteriormente, en el siglo III a. C. las tribus celtas de los volscos tectosagos habitaron la colina del actual casco antiguo, el oppidum de carcasso, y los romanos, en los años 122 a 118 a. C., una vez conquistado el Languedoc y la Provenza, fortificaron el oppidum que volvió a llamarse Carcasso. En el siglo III d. C.,

NPQ 417 / 2003

ante la amenaza de los pueblos bárbaros, la ciudad romana se rodeó de murallas, contando con unas 30 torres. En el siglo V, los visigodos se instalaron en la ciudad hasta que, en el año 725, los sarracenos procedentes de España la conquistan, llamándola Karkashuna. Posteriormente, en el año 759, el rey de los francos Pipino el Breve arrebató la ciudad a los musulmanes y unos trescientos años después, en el siglo XI, al desmembrarse el imperio carolingio y en plena época feudal, Carcasona, junto con las ciudades de Nimes y Béziers, queda en manos de la familia Trencavel, que mandará construir el castillo condal dentro de sus murallas y la retendrá entre los años 1194 a 1209. Al predicarse la cruzada contra los cátaros, Carcasona fue sitiada por el ejército cruzado, rindiéndose

COL·LABORACIONS

Saint Vincent (del siglo XIV), la capilla de los Carmelitas (del siglo XIII) y el barrio de la Tribaille.

NARBONA (NARBONNE) Poblada ya en tiempos prehistóricos, esta ciudad, situada sobre la Via Domitia romana, fue capital de la Galia Narbonense, y por su puerto se transportaban a Roma los productos de esta provincia. Visigodos, musulmanes y francos carolingios se instalaron, unos detrás de otros, en esta ciudad y sus alrededores.

Narbona. Catedral y palacio arzobispal.

al cabo de quince días de sitio, siéndole atribuida entonces la ciudad con sus tierras a Simón de Monfort. Años después, en1224, por renuncia de Amaury de Monfort, hijo de Simón, la ciudad y sus tierras quedaron anexionadas a la corona de Francia. Bajo los reinados sucesivos de Luis IX (San Luis), Felipe III el Atrevido y Felipe IV el Hermoso, la Cité fue tomando poco a poco su aspecto actual, con sus fortificaciones reforzadas y con sus dos murallas concéntricas flanqueadas de torres que delimitan los palenques, corriendo a lo largo de esas murallas el camino de ronda, protegido por los merlones y las almenas y doblado con los matacanes. En la muralla exterior se situaron trece torres y en la interior veintiséis. La puerta principal de acceso a esta ciudad amurallada es la Puerta de Narbona, siendo la Puerta de Aude la segunda de ellas, situada cerca del castillo condal y dominando una rampa que conduce a la Ciudad Baja. Esta Ciudad Baja (Bastide de Saint Louis) nació en 1202 y, a pesar de que fue incendiada en 1335, durante la guerra de los Cien Años

contra los ingleses, por el príncipe Eduardo de Gales (llamado el Príncipe Negro por el color de su armadura), fue reconstruida con gran rapidez y prosperó considerablemente, convirtiéndose en la ciudad moderna que hoy conocemos. La Cité o Ciudad Medieval pasó a ser fortaleza real y, posteriormente, se ha convertido en centro turístico importante y modelo de ciudad fortificada medieval por excelencia, siendo declarada Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO en el año 1997. Dentro de la Cité se pueden admirar, aparte de las dos grandes puertas de acceso, los siguientes elementos: las torres, las palestras, las barbacanas, el castillo condal (del siglo XII) y la basílica de Saint Nazaire (de estilo románico: siglo XI, y de estilo gótico: siglos XIII y XIV). En la Ciudad Baja, que conserva un plano en forma de damero, característico de las bastides, se pueden contemplar: el puente Viejo sobre el río Aude (del siglo XIII), la catedral de Saint Michel (del siglo XIV) (incendiada en 1849 y reconstruida en 1857), la iglesia de NPQ 417 / 2003

A principios del siglo XIII, durante la cruzada contra los cátaros o albigenses, no queriendo correr la misma suerte que la ciudad de Béziers, masacrada por los cruzados, se sometió enseguida al ejército de Simón de Monfort, convirtiéndose en un importante enclave estratégico, donde se concentraban los contingentes del ejército cruzado que llegaban al Languedoc por el valle del Ródano. Fue en la conferencia del año 1211, celebrada en esta ciudad, donde el rey Pedro II de Aragón aceptó el homenaje del jefe de la cruzada Simón de Monfort y comprometió en matrimonio, como prueba de amistad, a su hijo de tres años Jaime con Amicie, la hija del cruzado, quedando el infante de Aragón a cargo de Simón de Monfort. Fue también en esta ciudad donde unos años después, en abril de 1214, los condes de Foix y Commingues se sometieron al legado del papa, Pedro de Benévent, el cual, al mismo tiempo exigió y obtuvo de Simón de Monfort la liberación del joven Jaime, hijo de Pedro II, retenido como rehén desde la batalla de Muret y reclamado por sus súbditos catalano-aragoneses. De la educación del joven rey Jaime I quedó encargado el Maestre de los Templarios aragoneses, con sede en el castillo de Monzón. De esta época medieval Narbona ha conservado una zona monu-

COL·LABORACIONS

mental excepcional, situada en las cercanías del canal de la Robine, siendo dignos de visitarse el palacio Viejo (románico) y el palacio Nuevo (gótico), además del palacio de los Arzobispos, flanqueado en su esquina sudeste por la torre de Guilles-Aycelin. La catedral de los Santos Justo y Pastor, gótica, es otro monumento que merece ser visitado, junto con su espléndido claustro, en una de cuyas esquinas se alza el campanario de la antigua iglesia carolingia. En las cercanías de la ciudad de Narbona se halla la abadía de Fontfroide. Esta abadía, fundada a finales del siglo XI, fue en un principio benedictina, conociendo una gran prosperidad. Posteriormente, en el año 1145, pasó a pertenecer a la orden del Cister, convirtiéndose en un bastión activo de la ortodoxia católica durante la cruzada contra los herejes cátaros.

TOLOSA (TOULOUSE) El origen de esta ciudad se atribuye a las tribus de los volscos tectosagos, que la habitaron allá por el siglo III a. C. Al ser derrotados por los romanos en el año 118 a. C., la ciudad quedó convertida en colonia latina bajo el emperador Augusto. Posteriormente, en el año 418 d. C., los visigodos la convirtieron en capital de su reino hasta que en el año 507 fue conquistada por los francos. A partir del siglo XI, el crecimiento demográfico devolvió a Tolosa su categoría de gran ciudad, que conservó hasta el siglo XIII, contribuyendo a ello, en parte, el ser lugar de paso en el camino de peregrinación a Santiago de Compostela. Durante los siglos XII y XIII, Tolosa vivió intensamente la tragedia cátara, primero en forma de agitados debates

entre eclesiásticos católicos y cátaros, y después sufriendo el sitio a que sometió a esta ciudad el ejército cruzado de Simón de Monfort en 1211, su toma, el regreso del conde Raymond VI y el nuevo cerco de los cruzados en 1218, en que se produjo la muerte bajo sus muros de Simón de Monfort. Un año después, el príncipe Luis de Francia sometió la ciudad a un tercer cerco que, como el segundo, fracasó. Sin embargo, diez años después, en 1229, en el concilio celebrado en esta ciudad, su nuevo señor, el conde Raymond VII, cedió sus derechos sobre ella a la corona francesa, quedando definitivamente anexionada a Francia a la muerte de la hija del conde Raymond, en 1271. Tolosa fue famosa en la época medieval por sus Juegos Florales. En el año 1323 siete trovadores tolosanos fundaron la sociedad literaria más antigua que se conoce: El Consistori de la subregaya companhia del Gay Saber, organizándose el 3 de mayo del año 1324 el primer concurso de poesía. Esta tradición alcanzó su máximo esplendor cuando el poeta Ronsard ganó la flor de oro en 1554; pero, al crear el rey Luis XIV de Francia, en 1694, la Academia de los Juegos Florales franceses, relegó la lengua de oc de los trovadores al mero papel de dialecto regional. Ya unida a la corona francesa, Tolosa prosperó inusitadamente hasta convertirse en la importante ciudad comercial e industrial del sur de Francia que es en la actualidad. Merecen visitarse en esta ciudad los siguientes monumentos: la basílica de Saint Sernin (románica de los siglos XI-XII), la catedral de Saint Etienne (de los siglos XII a XIV), la iglesia de los Jacobins (edificio gó-

NPQ 417 / 2003

tico del siglo XIII), la iglesia NotreDâme de la Dalbade (del siglo XVI) y el Ayuntamiento (antiguo Capitolio del siglo XVIII).

BÉZIERS Construida sobre un espolón rocoso, esta ciudad domina el curso del río Orb y la llanura del Herault. Desde el siglo V a. C. hubo en esta zona influencias griegas y etruscas, y en el siglo III a. C. la tribu celta de los volscos habitó el poblado fortificado de Baeterrae. En el año 36 a. C. los romanos fundaron una colonia, que prosperó rápidamente. Esta colonia tuvo que enfrentarse, posteriormente, a los ataques de los bárbaros, quedando integrada en el año 460 d. C. como la Septimania. Unos años más tarde, en el 725, la ciudad sufrió la ocupación de los musulmanes, siendo liberada posteriormente por los francos de Pipino el Breve. En la Edad Media, en los siglos XII y XIII, la ciudad formaba parte de las pertenencias de la familia de los Trencavel y, como consecuencia de la cruzada contra los herejes cátaros, sufrió el asedio y el posterior asalto del ejército cruzado, que la arrasó masacrando a sus habitantes el 22 de julio del año 1209. La ciudad fue dada en feudo al jefe de la cruzada Simón de Monfort y posteriormente, en el año 1229, quedó anexionada a la corona francesa. Integrada en ésta, la ciudad conoció y sufrió las vicisitudes propias de las guerras de Religión que ensangrentaron a Francia y no conoció la prosperidad hasta el año 1681, en que se abrió el llamado canal de los dos Mares, lo que le permitió ocupar un lugar destacado como región vinícola. En la visita a esta ciudad cabe destacar los siguientes lugares: la

COL·LABORACIONS

catedral de Saint Nazaire (comenzada en el siglo XII) y su claustro colindante (del siglo XIV), la iglesia de Saint Jacques (del siglo X) y la iglesia de Notre-Dâme de Serignan, además de la parte antigua de la villa.

ción poseía un castillo del siglo XII y albergaba una comunidad cátara. Actualmente sólo existen dos torres de este antiguo castillo, pues el que hoy se puede ver, situado más abajo del pueblo, es posterior al siglo XIII.

CASTELNAUDARY

FANJEAUX

Esta ciudad, centro agrícola del Lauragais, tuvo gran importancia en la cruzada contra los cátaros, especialmente por la batalla que se libró en su entorno. Esta villa medieval posee importantes monumentos, entre ellos la colegiata de Saint Michel (de los siglos XIII y XIV) y Le Presidial (del siglo XVI), además del estanque Le Gran Bassin, en el canal del Midi. Cerca de esta ciudad se halla el pueblo de Saint Papoul, donde está enclavada la abadía benedictina del mismo nombre, fundada en el siglo VIII. Fue erigida como obispado en 1317 y abandonada en 1802. Es de admirar en ella, su iglesia (de los siglos XII a XIV) y su claustro (del siglo XIV).

Esta ciudad está situada en una alta colina y fue en principio oppidum romano. En los siglos XII y XIII, ya como destacada ciudad medieval, albergó comunidades cátaras importantes. Ello llevó a que, para atajar la herejía cátara donde más implantada estaba, fuera enviado a esta zona en 1206 Domingo de Guzmán (el futuro Santo Domingo), quien escogió esta villa como punto central de su campaña de predicación, viviendo en ella durante algunos años en una casa que todavía se conserva. Existió en la villa un antiguo castillo y murallas, de lo que no queda actualmente ningún rastro; pero se puede visitar la iglesia de Sainte Marie (de los siglos XIII y XIV) y el convento de Dominicos (de los siglos XIV y XV).

MINERVE

LIMOUX

Esta pequeña villa medieval amurallada está situada en un pico rocoso, en la confluencia de los ríos Briant y Cesse. Posee una iglesia románica de los siglos XI y XII, la iglesia de San Esteban, alrededor de la cual se pueden ver las antiguas callejuelas, las puertas fortificadas y los vestigios de su castillo del siglo XI. Durante la cruzada contra los cátaros, esta villa sufrió asedio por parte del ejército cruzado y, al rendirse, un grupo de sus habitantes cátaros fueron voluntariamente a la muerte en la hoguera antes que renunciar a su fe.

Situada entre la llanura languedociana y las estribaciones pirenaicas y al lado del río Aude, esta ciudad conserva todavía algunos vestigios de su formidable muralla medieval, que alineaba hasta diecinueve torres redondas. Por su situación, no se pudo sustraer a la campaña contra los cátaros, siendo cercada y tomada por el ejército cruzado en el año 1209. Actualmente se puede visitar la iglesia de Saint Martin (románica en su pórtico y columnas, y gótica en su nave).

SAISSAC

Cerca de esta ciudad se encuentran dos importantes abadías: la de Saint Hilaire y la de Saint Polycarpe.

Situada al norte de Carcasona, en la Montaña Negra, esta pobla-

La abadía de Saint Hilaire, fortificada, fue fundada en el siglo VIII. NPQ 417 / 2003

La iglesia abacial, visible hoy en día, fue construida a finales del siglo XII, poseyendo una nave gótica (del siglo XIII) y un claustro asimismo gótico (del siglo XIV). La abadía de Saint Polycarpe fue fundada a finales del siglo VIII (en el año 780) por Attala (un español huido de los moros) con ayuda de los carolingios. Solamente la iglesia abacial del siglo XI, dedicada a la Virgen María, ha resistido el paso del tiempo, estando los edificios monásticos en estado semirruinoso.

MIREPOIX Esta bella ciudad medieval fue construida primitivamente al pie del castillo de Terride, en la orilla derecha del río Hers. Situada prácticamente en el corazón del catarismo, durante la cruzada contra los cátaros esta ciudad fue sitiada allá por el año 1209, pero antes de que ello ocurriera, la mayor parte de la población hereje, advertida, pudo huir y refugiarse en el castillo-fortaleza cátaro de Montségur. La ciudad fue destruida por una inundación en el año 1279, reconstruyéndose en la orilla izquierda en forma de bastide en el año 1289. Son dignos de visitarse: la catedral gótica de Saint Maurice, la famosa plaza cubierta (con sus galerías de madera) y la puerta d’Aval, último vestigio de su antiguo recinto fortificado.

CAUNES-MINERVOIS En este pueblo fortificado, con casas de los siglos XVI y XVII, se fundó anteriormente, en el siglo VIII, una abadía benedictina del mismo nombre. Su iglesia abacial, dedicada a San Pedro y San Pablo, comenzó a construirse en el siglo XI y se acabó en el XIV, siendo dignos de visitarse el claustro y el convento. En esta ciudad, en el año 1226, durante la cruzada contra los cátaros, el más relevante de los obispos herejes, Pedro Isarn, fue quemado

COL·LABORACIONS

en la hoguera ante el rey Luis VIII de Francia. Al oeste de Caunes-Minervois se edificó en la segunda mitad del siglo XII la iglesia de Rieux-Minervois, dedicada a la Virgen María, precisamente en el emplazamiento de otra iglesia primitiva. Esta iglesia románica es de plano heptagonal y posee catorce capiteles esculpidos por el maestro Cabestany. Existen en Minervois otras ermitas-capillas románicas: la de NotreDâme de Centeilles y la de SaintGermain-de-Cesseras. Cerca de esta villa y de la localidad de Lastours está situada la localidad de Limousis, en cuyos alrededores existe una famosa gruta: la gruta de Limousis, con extraordinarias formaciones de estalactitas y estalagmitas, cavada por un río subterráneo que reaparece al exterior, en forma de manantial, cerca de los castillos de Lastours.

ABADÍA DE LAGRASSE Situada en el valle del Orbieu y a la orilla izquierda del río, esta abadía benedictina es anterior al año 800. Según la leyenda, fue fundada por Carlomagno, de camino hacia España para combatir contra los musulmanes. Conoció una gran prosperidad entre los siglos XI y XIII, fecha esta última en que se construyó la iglesia abacial, quedando, por otra parte, esta abadía unida por un puente de piedra al pueblo de Lagrasse, fortificado, en el siglo XII. Hacia el año 1070 la abadía de Lagrasse ingresó en la esfera de influencia de Ramón Berenguer I, conde de Barcelona, y fue anexionada a San Víctor de Marsella. A finales del siglo XI y comienzos del XII, numerosas abadías se afiliaron a ella: las de Saint Polycarpe y Saint-Martin-des Puits, en el Languedoc, y las de Sant Andreu de Sureda, Sant Martí del Canigó, Sant

Los cuatro castillos de Lastours.

Pere de Galligants y Sant Feliu de Guíxols, en Catalunya.

CASTILLO DE FOIX Tanto el castillo como el pueblo fortificado de Foix jugaron un importante papel militar, por su posición privilegiada, en la primitiva frontera medieval franco-aragonesa. Erigido en lo alto de un pico rocoso, dominando el pueblo, el castillo primitivo fue construido a comienzos del siglo XIII y poseía dos torres cuadradas y murallas almenadas. Posteriormente, en el siglo XV, se añadió una torre redonda, que completó las fortificaciones. Durante la campaña contra los cátaros, su señor desempeñó un importante papel, al involucrarse en la lucha contra los cruzados franceses.

CASTILLOS DE LASTOURS Situados entre Conques de Orbiel y Mas-Cabardés y dominando los valles del Orbiel y del Grésilhou, se hallan los cuatro castillos de Lastours, erigidos por encima del pueblo del mismo nombre en picos rocosos, donde la piedra y las muNPQ 417 / 2003

rallas se confunden para formar un conjunto defensivo impresionante. Un sendero pedestre empinado lleva al visitante a estos cuatro castillos enlazados entre sí. En el siglo XI, los castillos de Lastours pertenecían a los señores de Cabaret, vasallos de los vizcondes Trencavel. A principios del siglo XIII sólo existían tres de esos castillos: Cabaret (caracterizado por un torreón cuadrado, el cuerpo correspondiente y una muralla almenada) situado al norte, Fleur-Despine (antes llamado Sur-Despine), el más derruido, situado al sur, y Quertinheux (constituido por un torreón cilíndrico unido a una muralla maciza). El cuarto castillo, denominado Tour-Regine (formado por una torre circular más modesta) se construyó entre los dos primeros hacia el año 1260, posteriormente a la cruzada contra los cátaros. Durante esta cruzada, los tres castillos citados albergaron a herejes cátaros, protegidos por el señor de Cabaret; pero después de la caída del castillo-fortaleza de Termes, Pedro Roger de Cabaret se vio obligado a negociar la rendición de esos castillos, que quedaron en poder de los cruzados y, posteriormente, de la corona francesa.

COL·LABORACIONS

límites de los acantilados, se llega al castillo de arriba (castillo real o de San Jorge), al cual se accede por una escalera tallada en la piedra (escalera de San Luis). Allí se encuentra la capilla de San Jorge y el torreón del mismo nombre, siendo la parte más alta de la fortaleza y un mirador privilegiado de los alrededores de la misma.

Castillo-fortaleza de Peyrepertuse.

CASTILLO DE TERMES Este castillo-fortaleza se construyó, a semejanza de los otros castillos de esta zona del Languedoc, en la cima de una montaña de gran altura y fue considerado en su tiempo como inexpugnable. Hoy en día sólo quedan ruinas, constituidas por una muralla rectangular salpicada de torres redondas del siglo XII, que rodean los vestigios de una torre maestra situada en el punto más alto de la fortaleza. Durante la cruzada contra el catarismo, en el siglo XIII, este castillo resistió durante cuatro meses los asaltos del ejército cruzado, tomándolo éste en el año 1210. Posteriormente, al pasar a la corona francesa, constituyó la línea fronteriza defensiva del sur denominada Los cinco hijos de Carcasona, junto con los castillos de Peyrepertuse, Puilaurens, Queribus y Aguilar. En el siglo XVII, al no tener importancia estratégica, este castillo fue desmantelado.

CASTILLO DE PEYREPERTUSE Esta fortaleza ocupa la totalidad de una arista rocosa que recuerda

el casco de un buque, situada a una altura de entre 700 a 800 metros y con una longitud de este a oeste de unos 300 metros. Está considerada como el conjunto de arquitectura militar medieval más bello del Languedoc, existiendo dentro de sus murallas: torreones, cuerpos, plazas, iglesias y dos castillos, uno interior y otro exterior más elevado. El castillo interior (de abajo) o castillo feudal es el más antiguo (del siglo XI), y el exterior (de arriba) o castillo real (llamado también de San Jorge) fue construido en el siglo XIII. Se llega a esta fortaleza, prácticamente inaccesible, a través de un sendero que conduce a la barbacana y recorre el pie de las cortinas rocosas del castillo de abajo, flanquedas por dos torres semicirculares. Sólo se puede acceder al patio interior de este castillo cruzando una pequeña puerta de entrada revestida con una barbacana. El patio es largo y estrecho y en él se encuentran: la iglesia de Santa María, la residencia del gobernador y una cisterna instalada en la torre redonda. Después de atravesar la explanada del oeste y casi al final de la muralla mediana, que se extiende hasta los NPQ 417 / 2003

A finales del siglo XII, esta fortaleza era feudo de la familia Peyrepertuse, vasallos del vizconde de Narbona, el cual, a su vez, rendía homenaje a partir de 1162 al rey de Aragón y conde de Barcelona. Esta relación con la corona de Aragón permitió que la fortaleza gozara de una cierta impunidad al comienzo de la campaña contra el catarismo, pero casi al final de esa campaña fue asediada por los cruzados, viéndose obligada a capitular en 1240. Anexionada a la corona francesa a partir del tratado de Corbeil en el año 1258, esta fortaleza quedó integrada en la línea defensiva de la frontera sur del reino de Francia con Aragón.

CASTILLO DE PUILAURENS Este castillo-fortaleza que controla el acceso al valle de Boulzane, se levanta, a una altura de 700 metros, sobre una cresta en la cual las rocas se entrelazan con las murallas, formando un impresionante sistema defensivo. Se llega a este castillo, del siglo X, por un estrecho sendero que acaba, una vez atravesada la puerta fortificada, en una amplia plaza de 60 metros de largo, rodeada de altas murallas almenadas reforzadas por dos torres circulares. El torreón mayor (torre del homenaje) y el cuerpo de la fortaleza, que constituyen un segundo conjunto defensivo, están protegidos por una nueva muralla fortificada. Esta muralla posee dos torres, siendo la denominada Dama blanca, situada al sudoeste, la que presenta mejor estado de conservación. El torreón

COL·LABORACIONS

mayor (torre del homenaje) sufrió modificaciones entre los siglos XI y XII, buscando una mejor disposición defensiva, y lo mismo ocurrió con la muralla, con el mismo fin, entre los siglos XII y XIII. Este castillo, propiedad de los señores de Fenouillet, entró en el área de influencia de la corona de Aragón a partir del año 1162. En la campaña contra el catarismo, fuera del alcance de las operaciones militares de envergadura del ejército cruzado, sirvió de refugio a los herejes cátaros, así como a los señores desposeídos de sus feudos por Simón de Monfort. Al final de la cruzada, en el año 1255, el castillo capituló ante el ejército real francés, quedando anexionado a la corona. Después del tratado de Corbeil firmado con el rey de Aragón en 1258, fue fortificado para resistir posibles ataques de los españoles, constituyendo con los castillos de Termes, Peyrepertuse, Queribus y Aguilar, la imponente línea de defensa citada anteriormente (Los cinco hijos de Carcasona). Bastantes años después, Puilaurens sufrió repetidos ataques de los españoles, quienes se apoderaron del castillo en el año 1635, reteniéndolo hasta el año 1659 en que, al

Castillo de Aguilar.

firmarse la paz de los Pirineos entre el rey de España y el de Francia, quedó definitivamente incorporado a la corona francesa.

CASTILLO DE QUERIBUS A unos tres kilómetros del pueblo de Cucugnan, en el extremo meridional de las Corbères, se halla situado, coronando un pico rocoso de unos 730 metros de altitud, el castillo de Queribus, construido

NPQ 417 / 2003

en los siglos XI y XII. Desde Grau de Maury, un pequeño sendero primero y una escalera tallada en la roca después, conducen a las primeras murallas de este castillo-fortaleza, murallas que se adaptan perfectamente al relieve del pico rocoso. Después de atravesar algunas terrazas, se accede al pie del torreón macizo, pegado al cual hay una torre cuadrada del siglo XIII. Este torreón, de aspecto austero y militar en su exterior, contrasta con su interior, inusual en un castillo-

COL·LABORACIONS

mencionados la línea defensiva de la frontera sur francesa.

CASTILLO DE PUIBERT Cerca de la ciudad de Quillan, en la carretera que conduce al pueblo de Lavelanet, está situado el castillo de Puibert, construido sobre un promontorio que domina el pueblo del mismo nombre. El primitivo castillo del siglo XII, actualmente en ruinas, constituía la residencia de verano de los vizcondes de Carcasona, siendo al mismo tiempo importante punto de encuentro de trovadores, amparados y protegidos por esos señores.

Castillo de Puibert.

fortaleza. En efecto, en el centro de su sala principal existe un pilar cilíndrico, desde donde salen ocho nervaduras y cuatro arcos ojivales que sostienen la bóveda, constituyendo todo ello una sorprendente sala gótica. A partir de los años 1100 el castillo entró en el área de influencia del condado de Barcelona y, después del matrimonio del conde Ramón Berenguer IV con la heredera del reino de Aragón, el hijo de ambos Alfonso II heredó ese derecho. Durante la cruzada contra los cátaros, Queribus fue un importante refugio para esos herejes, pues se mantuvo algún tiempo al margen de los acontecimientos militares de esa cruzada. Sin embargo, en mayo del año 1255, bastante después de la caída de Montsegur, una expedición militar del ejército real francés al mando del senescal de Carcasona y con el apoyo del arzobispo de Narbona, emprendió el asedio del castillo, último foco de

resistencia cátara en Occitania. Después de tres semanas de sitio, el castillo se rindió, convirtiéndose a partir de entonces, convenientemente reforzado, en fortaleza real para asegurar la protección de la frontera sur con Aragón y después con España, hasta que al firmarse la paz de los Pirineos, cuatrocientos años después, perdió su importancia estratégica.

CASTILLO DE AGUILAR El castillo de Aguilar, erigido en el siglo XII en una colina rocosa, por encima de las viñas de Corbières, está constituido por una muralla poligonal, de perfil puntiagudo en uno de sus costados, y flanqueada por seis torres circulares. Durante la cruzada contra los cátaros fue tomado por Simón de Monfort y, posteriormente, en 1246 quedó incorporado a la corona de Francia, constituyendo con los otros cuatro castillos precedentemente

NPQ 417 / 2003

Durante la cruzada contra el catarismo, después de la rendición del castillo de Termes en 1210, el castillo de Puibert fue asediado en ese mismo año, cayendo en manos del ejército de Simón de Monfort al cabo de tres días de sitio. El primitivo castillo cátaro fue reconstruido a comienzos del siglo XIV, pudiéndose contemplar en él, además de su puerta de acceso fortificada, su gran torreón (o torre de homenaje), de 35 metros de altura, situado en una explanada de ochenta metros de longitud. En el interior del torreón se pueden admirar: la sala de los músicos, en el segundo piso, y la capilla abovedada con un cruzado de ojivas, en el tercer piso.

CASTILLO DE MONTSÉGUR Este castillo, situado en Ariége, al sur del pueblo de Lavelanet, es uno de los lugares más relevantes de la resistencia de Languedoc y de la religión cátara en tiempos de la cruzada contra estos creyentes.

COL·LABORACIONS

El castillo de Montségur, el único construido realmente por los cátaros para su refugio, está ubicado en lo alto de un pico rocoso (pog) a unos 1208 metros de altitud, entre cielo y tierra. Fortificado por la propia naturaleza, este castillo parece inaccesible e inexpugnable, dado lo abrupto de las paredes de este pico rocoso. Se visita subiendo por un empinado sendero a través de un espeso bosque de boj primero y de piedra irregular después, finalizando esta ascensión al pie de las murallas de la fortaleza, teniendo que entrar en ella mediante una escalera de madera situada en ese lugar. El plano del castillo actual es muy simple: existe una sola poterna, una torre maciza y su cisterna, y altas murallas, reforzadas por la roca, delimitando un patio o explanada central alargada. A principios del siglo XIII, los cátaros decidieron convertirlo en su refugio y cabeza y sede de su iglesia, levantando el señor del lugar, Raymond de Peréille, las primeras fortificaciones en el año 1204. Durante todo el período de la cruzada contra el catarismo, esta ciudadela, que no había sido construida con un objetivo militar, sirvió de asilo y lugar de peregrinación para los cátaros y sus simpatizantes, llegando a albergar una comunidad importante de estos fieles, estimada en unas 500 personas. Decididos a destruir lo que los católicos llamaban La sinagoga de Satanás, el ejército cruzado francés emprendió el asedio del castillo en mayo de 1243. El sitio duró diez meses, al cabo de los cuales, el 2 de marzo de 1244, sus defensores, al mando de Raymond de Peréille y Pierre Roger de Mirepox, rindieron la fortaleza. Catorce días después, el 16 de marzo de ese año, más de doscientos herejes que se negaron a abjurar de su fe, fueron quemados en una gigantesca hoguera alzada en un prado al pie de la roca donde se erige

el castillo, lugar señalado por una estela funeraria levantada en su memoria. Después del drama, el rey Luis IX de Francia entregó Montségur a Guy de Lévis, convirtiéndose en fortaleza real. El castillo permaneció habitado hasta el siglo XVI, pero perdida su importancia estratégica, fue a partir de entonces abandonado.

CASTILLO DE ARQUES El actual castillo de Arques se presenta Castillo de Montségur. El pog y el prado de la hoguera de los cátaros quemados. como un torreón cuadrado flanqueado por de Navarra (futuro Enrique IV de torretas en cada ángulo y rodeado Francia). por una muralla en ruinas. En el siglo XII, el pueblo de Arques pertenecía a los señores de Termes y el castrum de entonces no tenía aún castillo; ahora bien, en el siglo XIII, durante la cruzada contra los cátaros, el pueblo pasó a ser propiedad de Pierre de Voisin, que luchó al lado de Simón de Monfort. En 1268, la familia Voisin reconstruyó el pueblo y empezó la construcción del castillo y del torreón, obras que quedaron finalizadas en 1316.

CASTILLO DE COUIZA Emplazado en la villa de Couiza, este castillo, del siglo XVI, está constituido por cuatro enormes torres de ángulo. Aunque este castillo, perteneciente a los duques de Joyeuse, es muy posterior a la cruzada contra el catarismo, tiene importancia histórica porque sus propietarios intervinieron en las guerras de Religión francesas al lado de los católicos frente a los protestantes de Enrique NPQ 417 / 2003

Cerca de este lugar se encuentra el pueblo medieval Alet-lesBains, famoso por sus fuentes termales y por su antigua catedral Notre-Dâme del siglo XII, situada al lado de una abadía de los siglos XII y XIV, actualmente en estado semirruinoso.

CASTILLO DURBAN-CORBIERES Este castillo está situado en la localidad del mismo nombre y perteneció a los señores de Durban. Fue construido en el siglo XI y retocado en los siglos XIV y XVI, estando actualmente en estado semirruinoso. • • • Con la descripción sucinta de estos últimos castillos, se da por concluida esta crónica de un viaje apasionante por estos lugares de Languedoc u Occitania, ubicación de la religión cátara (llamada también albigense) y de su trágico final. ☯

COL·LABORACIONS

QUAN EL FUTBOL ERA ENCARA UN SENZILL ENTRETENIMENT Josep Castells Guardiola

Ara que la unitat monetària en els temes futbolístics ha passat a ser el milió d’euros, m’ha semblat d’interès ressuscitar uns escrits de la Directiva del Barça al meu pare, Feliu Castells Farrarons (vegeu reproduccions adjuntes), en què la unitat monetària era encara la pesseta. Pel record de converses, comentaris, etc., nosaltres (els fills) creiem que el pare va ser el primer metge oficial del Barça, però no en tenim confirmació documental. A continuació, faig algunes observacions més o menys curioses referents als escrits. El primer escrit té data: 14 d’agost de 1914; el segon ha de ser de data molt pròxima. Per la lletra, considero pràcticament segur que el primer document el va escriure ell mateix. El meu pare es deia Feliu

i fins passats molts anys no va acabar d’admetre que l’equivalent castellà era Fèlix; per això, molt freqüentment utilitzava, en castellà, el nom Felio. El «Presente» al començament vol dir que els escrits es redactaven en presència seva. La tirallonga de lletres al final dels escrits era cosa freqüent a l’època. Per exemple, els abreujaments del primer escrit (s. afsm y s s q. b. s. m.) signifiquen «su afectísimo y seguro servidor que besa su mano», i es pot comentar el lapsus de dir «besa» en lloc d’«estrecha», que és el que s’havia d’emprar dirigintse a un home. En el segon escrit, s’observa la intenció d’escriure «e» sobre la «b.» Reprodueixo el segon escrit, ja que la lectura és una mica difícil:

NPQ 417 / 2003

«Sr. D. F. Castells. Presente. Muy Sr. nuestro: En contestación a su atta. 3 crte. le participamos que en Junta Directiva de esta misma fecha se ha acordado: Retribuirle con dos pesetas por cada visita a los Sres. socios jugadores que necesiten de su asistencia facultativa y con cinco pesetas por cada partido que juegue el primer equipo y todos los otros en que se le avise, siendo su asistencia obligatoria. Su (?) af. (?) atto. (?) s. s. q. e. s. m. El Presidente R. Llopart»

I N F O R M A C I Ó

EVOLUCIÓ DE LES ECONOMIES MUNDIALS

SERVEIS DEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ

∗ ∗ ∗ Avui dia, gràcies o malgrat la tan renombrada globalització, econòmicament tots els països es troben en una situació de tensa recuperació i és que, després d’aquests últims anys de crisis borsària, tecnològica, econòmica, etc. sembla que els mercats no acabin de creure’s la tendència alcista que s’ha iniciat des del març, tot i que està fundada en una important millora de les dades econòmiques de les diferents zones més industrialitzades. Tanmateix, davant d’una època de crisi com la que hem viscut, el normal és estar atents a les dades macroeconòmiques que es publiquin per confirmar poc a poc la certesa d’aquesta recuperació i que no es tracti tan sols d’un miratge. Als Estats Units, s’ha enfortit el creixement de l’economia durant el present any, tal i com mostren els seus indicadors de producció o les millores contínues al sentiment del consumidor nord-americà, que realcen el consum interior tan necessari per a la millora d’aquest país. No obstant això, hi ha punts de debilitat que generen la sensació d’incertesa ja comentada com són l’atur, l’excés de capacitat de les companyies, el dèficit comercial i els tipus d’interès. El cost de l’excés de capacitat de les empreses nord-americanes quedaria resolt si continua l’augment del consum, per a la qual cosa s’ha de reduir el nivell d’atur que viuen els Estats Units actualment, disminuir el dèficit comercial (sobretot amb Xina), millorar les exportacions i evitar que els tipus d’interès pugin, per tal que no minvi la capacitat de despeses de les tan endeutades famílies americanes. Sembla que la FED no té intenció de pujar els tipus a mig termini, però hem de continuar prestant atenció a l’evolució de l’ocupació nord-americana i al seu dèfi-

cit comercial i lluitar amb la inamovible moneda xinesa. A Europa, les dades continuen enrogint a les grans economies com Alemanya i França, perquè arriben a l’economia pública (dèficits públics per sobre del fixat pel Pacte per a l’Estabilitat i el Creixement) i a la privada (última dada del PIB de la Zona Euro negativa). No obstant això, les previsions de les autoritats europees continuen sent favorables a una recuperació, però s’haurà de confiar en un major equilibri de la política econòmica dels governs europeus i en una recuperació de l’economia i la divisa dels Estats Units, de la qual tant depèn l’economia europea per a les seves exportacions. En un altre ordre de coses, Japó sembla recuperar-se i és notable l’impuls dels seus mercats davant de la millora de la seva economia. Iberoamèrica continuava tranquil·la fins a l’impagament d’Argentina de part del deute que té amb el FMI (el major impagament de la seva història), la qual cosa ha afectat també el mercat espanyol, tan present en aquest país. Malgrat tot, s’ha lliurat lleugerament de la dolenta situació dels seus veïns europeus i ha presentat unes dades d’evident creixement.

Escola de Graduats Químics de Catalunya • Cursos postgrau. Borsa de Treball • Rep i cursa peticions laborals per als nostres col·legiats. Informa sobre Recursos, Disposicions, Concursos i Beques. Publicacions • NPQ. • Química e Industria. Serveis Professionals • Visat de Projectes. • Certificacions. • Defensa Jurídica Professional. • Peritatges legals. Serveis d’Assistència • Assessoria Jurídica i Laboral. El nostre assessor atén visites concertades al Col·legi. Aquest servei és gratuït. • Assistència Mèdica. El Col·legi té subscrita una pòlissa amb ARESA Seguros Generales, S.A. per a aquells col·legiats que ho desitgin. • Assegurances. – Mutualidad General de Previsión Social de los Químicos Españoles. Amb tot un ventall de possibilitats. – Eurogestió bcn. El Col·legi disposa dels serveis d’una corredoria d’assegurances que pot orientar-vos i subscriure les pòlisses que desitgeu. Serveis Financers • Proporcionen als col·legiats avantatges excepcionals en les seves gestions financeres a través de les següents entitats: – Banco Santander. – Caixa d’Enginyers.

En resum, la famosa globalització ens fa a tots estar atents a l’evolució de les dades econòmiques dels Estats Units per saber si realment ens trobem davant d’una recuperació forta de la tendència baixista viscuda fins aleshores o si aquesta millora ha estat només repunt del fons que portem tocant des de fa temps. Caixa d’Enginyers Estudis Econòmics NPQ 417 / 2003

– Tecnocrèdit - Banc Sabadell. Si voleu més informació truqueu a la Secretaria del Col·legi

NPQ núm. 415 En el número 415 d’NPQ, pàgs. 5-7, publicàrem l’article XVI Olimpíada Nacional de Química 2002-2003, havent omès involuntàriament el nom dels autors. Aquests són: Carme González i Santiago Esplugas (Universitat de Barcelona) i Félix Carrasco (Universitat de Girona).

A C T I V I T A T S

CRÒNICA DEL PRIMER 15-N DIA DE LA QUÍMICA

Feia goig l’avinguda Portal de l’Àngel el dissabte dia 15 de novembre. Normalment sempre fa goig aquesta avinguda; botigues a banda i banda amb aparadors que conviden a la compra gratificant, paradetes de fira al cap d’amunt tocant ja a plaça Catalunya, venedors ambulants, músics al carrer buscant el reconeixement d’un públic fugisser i també algun cèntim d’euro; grups de break dance que executen al ritme d’una sorollosa música una mena de ritual on barregen la dansa, la gimnàstica i els equilibris de circ. I sobretot gent, rius de gent amunt i avall, amb bosses de El Corte Inglés, de Zara, de Barcelona Center, i d’altres moltes botigues. Bé, el dissabte dia 15 de novembre era més o menys això, però es veien unes bosses noves, deien «Química, naturalment. Col·legi de Químics de Catalunya». I la paradeta de fira no venia res, regalava.

Com ja sabeu, si més no per l’NPQ, el Ministeri de Ciència i Tecnologia va declarar el 15 de novembre com a Dia de la Química, amb l’objectiu de divulgar la Ciència Química, i sensibilitzar la societat sobre l’aportació d’aquesta ciència a la millora de la qualitat de vida. Ves per on la Química ja té dia, com el Dia de la dona maltractada o el Dia del càncer. No sé si és bo o dolent, però el fet era que teníem un dia i que calia fer alguna cosa, com a Col·legi de Químics, per aconseguir els objectius que el Ministeri havia marcat. D’entrada necessitàvem societat per sensibilitzar-la, i al Portal de l’Àngel de societat n’hi ha un munt. Però, com la sensibilitzàvem? Ja hem escrit més d’una i més de dues vegades sobre l’aportació de la Química a la millora de la qualitat de vida. Llargs articles, ben documentats, amb xifres, amb fets concrets... Però no ens semblava massa bona idea repartir entre els

vianants còpies d’aquests articles, corríem el perill que no l’agafessin o bé que deu metres més avall hi hagués per terra una catifa d’aquests articles, una cosa semblant al que passa amb la propaganda que et posen davant del nas les acadèmies d’anglès: «Aprenda inglés en una semana», la gent ja no s’ho creu i ho llença a terra. Nosaltres havíem de dir «La Química és bona» i la gent hagués dit: «Sí, de què vas». Després de donar voltes i més voltes vàrem decidir que el format de postaletes podia resultar, si més no hi ha qui les col·lecciona, o com a punt de llibre també pot anar bé. Aprofitaríem el revers de la postaleta per dir «Escolti, que sí, que la Química és bona». Amb Aquesta idea vàrem dissenyar sis postaletes, més una altra amb el logo del Dia de la Química i al darrere els logos de les empreses que havien col·laborat. Certament van agradar, com a mínim no vam veure ni una per terra. Però donar set postaletes, només, quedava com una mica ranci; havíem de posar un esquer més atractiu, com per exemple un davantal per a la cuina amb el logo del Dia de la Química, naturalment. I per fer-ho més rodó, els de BASF ens van preparar unes samarretes... sí, naturalment, amb el logo, un cop més, del Dia de la Química.

El nostre estand a l’avinguda Portal de l’Àngel, punt de trobada popular del Dia de la Química. NPQ 417 / 2003

A C T I V I T A T S

Postal amb el logo del Dia de la Química.

els actes que fem, a les Seccions Tècniques, a les Assemblees, a la Junta... Ells són el nostre futur i els hem d’atreure com sigui.

Més coses. No podíem muntar un estand que regalés coses sense un esforç per part de la societat, per part del vianant. Havíem de treure suc d’aquesta trobada popular. Què en pensa la gent de la Química? Quins records té de la seva època d’estudiant? Quin grau d’ignorància té de l’ús que en fa cada un d’ells de la Química? Una papallona té Química? L’aigua pura té Química? Vam preparar un test per tractar d’esbrinar la resposta a tots aquests, i més, interrogants. Però de l’enquesta ja en parlarem en un proper NPQ, quan hàgim processat totes les respostes i sapiguem que en pensa la societat (unes 1.500 persones) de la Química. Sí vull deixar constància de l’interès que tots ells es prenien per contestar l’enquesta; «Què és l’aigua regia?» «Si no ho saps deixa-ho en blanc», però no, no volien deixar res en blanc. Val a dir que l’enquesta era anònima, però ni així volien deixar res en blanc.

Des de les 10 del matí fins a les 8 del vespre va ser una trobada intensa entre la Química i la Societat, una trobada organitzada pel Col·legi de Químics de Catalunya, que per una vegada ha pres el carrer al crit del famós «La calle és mía» que va dir un vell polític en època de la dictadura. El Col·legi va prendre el carrer amb una de les seves millors cares; un estol de set joves químics, uns estudiants i els altres acabats de sortir de la Universitat, donaven una imatge renovada, de joventut, activa, que ens agradaria veure més sovint en

Revers de la postal anterior, amb els logos de les empreses col·laboradores i el matasegells del Dia de la Química. NPQ 417 / 2003

Més atractius de l’estand. Hi havia una estafeta de Correus amb el matasegells del Dia de la Química. És un bon record d’aquest dia una postal amb el matasegells del primer any que se celebra el Dia de la Química, un record i també una inversió, ja que hi ha filatelistes que col·leccionen i valoren aquests matasegells commemoratius. Finalment, el nostre reconeixement a les empreses col·laboradores per les seves aportacions, tot esperant segueixin donant-nos el seu suport l’any vinent, i que el seu exemple proliferi. Us esperem a tots el proper 15 de novembre de 2004! Antoni Portela

A C T I V I T A T S

molècula formada per un àtom de clor i un altre de sodi. El sucre, no és altra cosa que sacarosa, una molècula més complexa formada per 12 àtoms de carboni, 22 d’hidrogen i 11 d’oxigen. Una altra de complicada, però que dóna bon gust a l’amanida i a altres plats, el vinagre, no és altra cosa que àcid acètic, i la seva fórmula és CH3COOH, és a dir, 2 àtoms de carboni, dos d’oxigen, i quatre d’hidrogen. També a la farmaciola de casa teniu productes químics: Alcohol (CH 3CH2OH), aspirina (àcid acetilsalicílic) amb una estructura molt complexa però de fórmula C16H12O6 , aigua oxigenada (H2O2), i pel mal de coll pastilles de clorat de potassa, KClO3. Ja veus, els productes químics són com els bolets, uns te’ls pots menjar, i d’altres no. Però pensa que encara que no te’ls puguis menjar, molts d’ells són útils per obtenir moltes altres coses que sí que et són útils, que fas servir tot sovint.

Química *. Ciència que estudia la composició, l’estructura i les propietats de les diverses substàncies, i també llurs transformacions recíproques. Què significa que un producte no té química? Que no té ciència? Que no té composició, estructura? Que està format de no-res? La química és una ciència i com a tal no és bona ni dolenta, tot depèn de l’ús que se’n fa. Indústria *. Conjunt d’activitats dedicades a la transformació de les matèries primeres mitjançant maquinària, per tal d’obtenir béns manufacturats. Tota indústria, tota activitat industrial, dóna uns productes finals (béns manufacturats) que són útils per a l’home. Es fan cotxes, cases, trens, vaixells, avions, vestits, aliments, medecines, carreteres, ponts, televisors, telèfons, electricitat, sabates, colònies, sabons, pintures... Podem prescindir de tot això? En principi la indústria és bona perquè ens dóna tot això. Què seria de nosaltres sense aquestes coses? No diguis mai més: Aquest producte no té QUÍMICA.

Les indústries són necessàries perquè ens donen una sèrie de productes que hem convertit en imprescindibles. El que passa és que també donen subproductes i residus. Subproducte és un producte obtingut en un procés de fabricació, i que no és el que volem obtenir, però surt com a resultat d’aquest procés. Un fuster fa un banc a partir de taulons. El banc és el producte que ell vol obtenir, però també li queden els petits retalls dels taulons, amb els quals no pot fer un altre banc. Això és el subproducte. Ara bé, aquests retalls són aprofitables; es poden cremar per donar escalfor, o es poden triturar i fabricar conglomerat de fusta. Residu és un producte obtingut en un procés de fabricació, però a diferència del subproducte, amb el residu no en podem fer res, s’ha de llençar. Com? On? De la millor manera. Primer, hem de procurar fer-ne els menys possibles, i després hem de manipular aquests residus fins fer-los innocus al medi ambient, fins que no siguin un perill per a l’home, per a la vida en el nostre planeta. És aquí on la Química, aquesta ciència que estudia la composició, l’estructura i les propietats de les diverses substàncies, i també llurs transformacions recíproques, pot contribuir a aconseguir el que s’anomena desenvolupament sostenible. Desenvolupament sostenible és el concepte de fer compatible la indústria, el benestar, el progrés, amb la conservació del planeta, dels seus recursos i de la seva habitabilitat per a generacions futures. Aquí la Química és la gran aliada per aconseguir-ho.

* Definicions del Diccionari de la llengua catalana. Diccionaris de la Fundació Enciclopèdia Catalana.

Ja saps que a la cuina tens molts productes químics? Qualsevol cosa material està formada per molècules, tu mateix estàs format per molècules, molècules diferents, de tota classe. Quan totes les molècules que formen un objecte són iguals, podem dir que allò és un producte químic. Doncs a la cuina n’hi ha un munt de productes químics. Comencem per l’aigua, ja saps, H2O, una molècula formada per un àtom d’oxigen i dos d’hidrogen. La sal, NaCl, una

NPQ 417 / 2003

A C T I V I T A T S

•

Aquestes dents que ell llueix amb un somriure d’orella a orella, no serien tan atractives si no fes servir un dentifrici. Quan s’afaita ho fa amb escuma, amb gel o amb sabó; i després fa servir un after shave. Sí, també els homes fan servir un munt de cosmètics. Si parlem dels vestits que porten hem de parlar de química també. Poliester, raió, poliamida, poliuretà... són noves fibres que complementen les fibres naturals (i que també tenen química) de llana, cotó, seda o lli. I podríem seguir amb molts exemples més de productes, d’estris, d’objectes que la Química posa al seu abast per fer-los la vida més agradable. Estàs convençut que hi ha molta Química?

Gràcies al desenvolupament aconseguit amb les aplicacions industrials dels avenços científics i tecnològics, podem gaudir d’un nivell de vida molt superior al d’èpoques passades. En un temps en què l’home vivia en equilibri ecològic natural, sense indústria, sense contaminació, sense química, l’esperança de vida era de 30 anys; parlem de l’edat mitjana. Actualment, l’esperança de vida a Europa és de 75 anys, i el 2025 arribar als 100 anys serà bastant normal. Doncs no estem tan malament.

No en dubtis, vota QUÍMICA! De tant en tant has de votar (per cert, demà ho has de fer) però cada dia, cada moment, vota per la Química. Encara que... no és una qüestió d’elecció: Química SÍ o Química NO. La Química forma part de la teva vida tant si vols com si no vols. ¿Saps que els teus processos corporals (digestió, respiració, vista, olfacte, circulació de la sang...) són un conjunt de complexos processos químics? ¿Saps que l’aigua natural, la que trobes sense química pot ser molt perillosa? El còlera era una de les epidèmies que més morts causava, i encara ho és en països del tercer món. Actualment la indústria química fabrica el clor que potabilitza el 98 % de l’aigua que consumim. Parlem també dels nous fàrmacs i de les vacunes. Quantes vides han salvat les sulfamides? I els antibiòtics? Això és Química. Parlem del menjar? Del vestir? A la Terra som uns sis mil milions d’habitants. ¿Com podem satisfer la demanda d’aquesta població si no és amb fertilitzants i productes agroquímics que fa possible una agricultura intensiva i sostenible? Com ens vestim? No hi ha prou camps de cotó ni prou ovelles per vestir-nos tots. Les fibres sintètiques han estat la gran solució. Hi ha molts més exemples per demostrar que la Química forma part de la teva vida, i que la necessitem de totes totes, però... no hi ha prou espai en aquesta postal per a més exemples. Amb tot creiem que ja n’hi ha prou amb això perquè li donis el teu vot. Vota Química! naturalment.

Darrerament (fa potser deu, vint anys) quan entre dues persones hi ha una atracció, hi ha una bona compenetració, hi ha uns sentiments afectius, es diu que «hi ha química». En aquesta parella, per la seva expressió, és evident que hi ha química. Però no ens referim a aquesta química, nosaltres volem parlar de... • Aquests cabells que ella porta al vent no serien així si no fes servir un xampú per rentar-se’l. Potser fa servir un suavitzant, i algun dia un colorant. Els seus llavis, el seu cutis, les seves ungles... segur que fa servir més d’un cosmètic.

NPQ 417 / 2003

A C T I V I T A T S

FOTOKÍMIA 2003 El passat 26 d’octubre es varen donar cita per onzena vegada els fotògrafs del nostre Col·legi i de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, a fi i efecte de competir en una nova edició de la tradicional FOTOKÍMIA. Com és habitual, tot va començar amb el sorteig dels dos temes obligats, que aquest any foren: Balcons i Rellotges. Després del debat de costum entre els membres del Jurat, el veredicte va ser el següent: BALCONS 1r Premi: Rafael de Diego Vidal (AFC). 2n Premi: Jordi Gascón Rovira (AFC). 3r Premi: Ramon Vilalta Sensada (AFC).

1r Premi tema «balcons». Rafael de Diego Vidal.

RELLOTGES 1r Premi: Manuel García Egrea (AFC). 2n Premi: Joan García González (CQC). 3r Premi: Pep Casanovas Rodríguez (AFC). AFC - Agrupació Fotogràfica de Catalunya. CQC - Col·legi Oficial de Químics de Catalunya.

1r Premi tema «rellotges». Manuel García Egrea.

Pel que fa als Premis Sant Albert de Fotografia, el veredicte va ser: 1r Premi: Joan García González. 2n Premi: Carme Huguet Suñer. 3r Premi: Manuel Baranda Villagrasa.

Finalment volem agrair la col·laboració de: Banc Sabadell Caixa Catalunya Diari AVUI Droqsacolor Ferrania Ibérica Hymsa Montana Color

1r Premi Sant Albert i 2n Premi tema «rellotges». Joan García González. NPQ 417 / 2003