NPQ 425 by Col·legi Oficial de Químics de Catalunya

editorial

TERCERA ÈPOCA ANY XXXVII NÚM. 425 MAIG - JUNY 2005

ITER 2

Director en funcions: ANTONI PORTELA Comitè de Redacció: JOAN ASTOR MARTA CALVET JOSEP MANUEL RICART Edita: COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICS DE CATALUNYA

l dilluns 6 de juny es va publicar novament en el periòdic de Barcelona La Vanguardia –aquesta vegada en primera pàgina– una notícia sobre el projecte ITER (International Tokamak Experimental Reactor). En el proper mes de juliol es decidirà la ubicació de tal projecte de planta pilot de fusió nuclear entre Europa (Cadarache, França, i oficines a Barcelona) o Japó. Sobre aquest projecte ITER i de la seva importància es va parlar ja en un editorial anterior.

Òrgan de difusió de: ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA Redacció: Av. Portal de l’Àngel, 24, 1r 08002 Barcelona Tel.: 93 317 92 49 Telefax: 93 317 92 99 e-mail: colquim@cqc.ictnet.es web: colquim.org Maquetació i creació arxiu PDF: Joan Astor Realització gràfica: Editorial Estel Grup EMA - S. L. Equador, 32-34 ent. 1a, 2a 08029 Barcelona Tel. 93 419 33 21 Publicitat: Gecap S. L. - Ricard Piqué Tel. 93 459 33 30 Dipòsit Legal: B-14.622 -1969 ISSN 1577-4600 Nombre d’exemplars: 4.000 NPQ no es responsabilitza de les opinions expressades en els articles signats

Ara es tracta d’un altre ITER –d’aquí el títol de l’editorial–. Efectivament, en un recent viatge a Canàries per participar en la V Setmana de Difusió Popular de la Química que organitza brillantment el nostre company Miguel Jaubert –degà del Col·legi de Químics de Canàries– vaig tenir ocasió de conèixer l’Institut de Tecnologies i d’Energies Renovables, l’acrònim del qual és també ITER, encara que es preocupa d’altres solucions energètiques diferents de la nuclear. Espero i desitjo que algun –o els dos– d’aquests camins –en llatí, iter, itineris– ens aportin aviat solucions viables –compatibles amb un Desenvolupament Sostenible– al sens dubte aclaparador problema de necessitats energètiques creixents de la nostra societat.

El lunes 6 de junio se publicó nuevamente en el periódico de Barcelona La Vanguardia –esta vez en primera página– una noticia acerca del proyecto ITER (International Tokamak Experimental Reactor). En el próximo mes de julio se decidirá la ubicación de dicho proyecto de planta piloto de fusión nuclear entre Europa (Cadarache, Francia, y oficinas en Barcelona) o Japón. Sobre este proyecto ITER y de su importancia se habló ya en un editorial anterior. Ahora se trata de otro ITER –de ahí el título del editorial–. Efectivamente, en un reciente viaje a Canarias para participar en la V Semana de Difusión Popular de la Química que organiza brillantemente nuestro compañero Miguel Jaubert –decano del Colegio de Químicos de Canarias– tuve ocasión de conocer el Instituto de Tecnologías y de Energías Renovables, cuyo acrónimo es también ITER, aunque se preocupa de otras soluciones energéticas distintas a la nuclear. Espero y deseo que alguno –o los dos– de estos caminos –en latín, iter, itineris– nos aporten pronto soluciones viables –compatibles con un Desarrollo Sostenible– al sin duda agobiante problema de necesidades energéticas crecientes de nuestra sociedad.

PORTADA: Port de la Selva. Fotografia: Carme Borés.

NPQ 425 • maig-juny 2005

José Costa Degà CQC President AQC

juntes i sumari

COL·LEGI DE QUÍMICS DE CATALUNYA Degà: José Costa. Vicedegà: Alfredo Vara. Secretari: Agustí Agustí. Vicesecretari: Aureli Calvet. Tresorer: Antoni Tuells. Vocals: Mònica Adrià, M. Cruz Anglés, Joan Bertran, Carme Borés, F. José España, Mireia Estrada, Sebastià Estrades, Jordi Galván, Carmen González, Francisco Iranzo, Enrique Julve, Margarita Luria, Claudi Mans, J. Carlos Montoro, Roger Palau, Antoni Parente, Josep M. Puente, J. Manuel Ricart, Marta Rico, Emilio Tijero, Alfred Vara, Josep M. Viñas, Àngel Yagüe.

ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA

GRUPS DE TREBALL DEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ

President: José Costa.

Borsa de Treball: Antoni Portela.

Vicepresident: Alfredo Vara.

Escola de Graduats: Alfredo Vara.

Secretari: Agustí Agustí.

NPQ: Joan Astor.

Vicesecretari: Josep Martín.

Olimpíada Química: Carme González.

Tresorer: Antoni Tuells.

COMISSIONS:

Vocals: Joan Bertran, Carme Borés, Aureli Calvet, F. José España, Mireia Estrada, Jordi Galván, Marta García, Margarita Luria, Claudi Mans, Roger Palau, J. Manuel Ricart, Alfred Vara, Àngel Yagüe.

• Cultura: Carme Borés.

Assembleistes Electes: Victoria Abella, Mònica Adrià, Agustí Agustí, M. Cruz Anglés, Joan A. Bas, Carme Borés, Aureli Calvet, F. José España, Santiago Esplugas, Roser Fusté, Marta García, Carmen González, Enrique Julve, Margarita Luria, Josep Martín, Antoni Portela, J. Manuel Ricart, Emilio Tijero, Antoni Tuells, Alfred Vara, Àngel Yagüe.

• Ensenyament: Roser Fusté.

Assembleistes Nats: José Costa, Alfredo Vara.

SECCIONS TÈCNIQUES: • Anàlisis Clíniques: Jorge Morancho. • Corrosió: Enrique Julve. • Medi Ambient: Xavier Albort. • Metal·lúrgia i Ciència dels Materials: Joan Antoni Bas. • Química Forense: José Costa.

SERVEIS DEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ Escola de Graduats Químics de Catalunya

EDITORIAL ITER 2 ........................................................................................ 3

DIA DE LA QUÍMICA Resultats de l’enquesta ............................................................... 5

• Cursos postgrau. Borsa de Treball • Rep i cursa peticions laborals per als nostres col·legiats. Publicacions • NPQ. • Química e Industria. Serveis Professionals • Visat de projectes. Certificacions.

COL·LABORACIONS

• Defensa jurídica professional.

Els nous estudis universitaris de postgrau ................................ 8

• Peritatges legals.

Gospel. Fòrum industrial .......................................................... 12 Dues pèrdues sentides ............................................................ 13 La indústria química a la vida quotidiana ................................ 14 Didàctica de la química ............................................................ 15

INFORMACIÓ Notícies d’interès ....................................................................... 19

ACTIVITATS Els nostres ordes ..................................................................... 20 Jornada: control de calidad en recubrimientos orgánicos (pinturas) y recubrimientos metálicos ................ 21 Jornades sobre l’ensenyament de la química ......................... 22

Serveis d’Assistència • Assessoria jurídica i laboral. El nostre assessor atén visites concertades al Col·legi. Aquest servei és gratuït. • Assistència mèdica. El Col·legi té subscrita una pòlissa amb ARESA Seguros Generales, S. A. per a aquells col·legiats que ho desitgin. • Assegurances. – Mutualidad General de Previsión Social de los Químicos Españoles. Amb tot un ventall de possibilitats. – Eurogestió bcn. El Col·legi disposa dels serveis d’una corredoria d’assegurances que pot orientar-vos i subscriure les pòlisses que desitgeu. Serveis Financers • Proporcionen als col·legiats avantatges excepcionals en les seves gestions financeres a través de les següents entitats:

Divulgar deriva de vulgar: una teoria de la divulgació ............ 24

– Banco Santander.

Model de finançament autonòmic ............................................ 28

– Caixa d’Enginyers.

Ascensión al monte Cook, una aventura en Nueva Zelanda ...... 29

– Tecnocrèdit - Banc Sabadell. Si voleu més informació truqueu a la secretaria del Col·legi

NPQ 425 • maig-juny 2005

dia de la química

RESULTATS DE L’ENQUESTA M. Teresa Cid · Antoni Portela · Marta Rico

Recordeu que el 15 de novembre és el Dia de la Química? Recordeu, o fins i tot potser l’heu vist, l’estand que posem al cap d’amunt del portal de l’Àngel amb motiu d’aquesta diada? A l’NPQ núm. 423, gener-febrer 2005, fèiem la crònica del què va ser la jornada del passat novembre de 2004, però va quedar pendent donar-vos el resultat d’una enquesta que vam fer entre els que s’apropaven al nostre estand. Finalment hem recollit els resultats, i els hi hem donat una mica de forma. Volem fer, un cop més, el comentari que l’enquesta no és l’objectiu final de l’estand; és només un pretext perquè la gent s’hi apropi, un pretext perquè la gent hi estigui una estona i pensi una mica sobre temes quotidians i vegi la relació amb la Química, un pretext perquè deixin de veure la Química com a una bèstia negra culpable de tots els mals que ens cauen a sobre. Els valors de l’enquesta no es poden agafar com a representatius d’una ciutat, Barcelona, perquè mai no es va plantejar com un estudi rigorós, i el procediment emprat té uns errors de partida. Amb tot són el resultat de les respostes de 750 persones que en un dia feiner, un dilluns 15 de novembre, van passar entre les 10 del matí i les 8 del vespre pel davant del nostre ALIMENTS estand, i ens van dedicar una part Resultats en % del seu temps en respondre a les Galetes preguntes de l’enquesta. Ous La primera dada que analitzaPasta rem és el nombre de persones Formatge que van fer l’enquesta. Hem dit Marisc que 750; una mica lluny de les Fruita 1.179 de l’any anterior. Motius? En ser un dia feiner (l’any 2003 Oli va ser dissabte) va ser més difícil Carn de vedella trobar estudiants o joves llicenci-

NPQ 425 • maig-juny 2005

ats per atendre, i si feia falta pescar, la gent que passava pel davant nostre. També, segurament, la gent que passava anava més per feina, no de passeig o de compres com va ser en un dissabte. Amb tot 750 persones, durant 10 hores, i tenint en compte que el temps en respondre l’enquesta és com a mínim d’uns 10 minuts, això representa que la mitjana de persones al voltant de l’estand era d’unes dotze. Estem contents amb aquesta acceptació. Anem a les preguntes i a les respostes, però abans deixeu-nos dir que aquest any havíem centrat el tema de la Química en dos camps molt propers a la gent del carrer, com són l’alimentari i el farmacèutic. Qui és que no menja? Qui és que mai no ha pres una píndola? Sap la gent del carrer que aquí hi ha molta Química? Veiem què preguntàvem i què responien. 1a Pregunta: Aquests aliments contenen majorment? Tot seguit hi ha una llista d’aliments i has de triar entre quatre opcions (hidrats de carboni, greixos, vitamines i proteïnes). Veiem les respostes correctes, i el percentatge obtingut per les diferents opcions.

Resposta Hidrats de Greixos Vitamines Proteïnes correcta carboni H. carboni Proteïnes H. carboni Proteïnes Proteïnes Vitamines Greixos Proteïnes

59 8 85 5 12 12 11 8

29 16 3 54 8 1 65 23

4 7 3 10 22 80 15 7

8 69 9 31 58 7 9 62

dia de la química

Com podeu veure el nivell d’encerts és prou bo. El tema de la dietètica ocupa i preocupa a l’home del carrer.

4a Pregunta: Ha intervingut la química en el procés de conservació? Els enquestats opinen que:

2a Pregunta: Indica si tenen components químics els següents productes. Pregunta amb parany, com podeu veure. Què són components químics? Bé, els nostres enquestats opinen que:

Resultats en %

SÍ

Iogurt Ous ecològics Fruita Calamars Cigrons Hamburguesa Frankfurt Tomàquet

68 15 30 21 27 81 84 35

32 85 70 79 73 19 16 65

Resultats en %

SÍ

Bacallà salat Salsa maionesa Lluç congelat Salmó fumat Melmelada de fruita Llauna de tonyina Llet semidesnatada Pasta fresca

45 89 50 57 61 75 66 29

55 11 50 43 39 25 34 71

La pasta fresca és la que més garanties té de no tenir res a veure amb la química, seguida del bacallà salat. Serà la sal un producte químic? Ja començo a dubtar-ho.

3a Pregunta: Classifica de més a menys l’aportació energètica (kcal) dels següents aliments.

5a Pregunta: Aquests remeis d’ús comú es poden considerar naturals? Deixem el camp de l’alimentació per passar al de les pastilletes.

kcal/100 g Oli d’oliva Macarrons Pa Vi Llet Taronja Bledes

883 358 262 95 68 45 18

Class. Class. Mitjana del correcta enquesta lloc assignat 1r 2n 3r 4t 5è 6è 7è

1r 2n 5è 4t 3è 6è 7è

3,2 3,5 3,8 3,7 3,7 4,9 5,2

Com podeu veure el resultat de l’enquesta s’ajusta bastant a la realitat, encara que si ens hi fixem en les mitjanes de les classificacions que atorgaven els enquestats veiem que les diferències no són tan clares com haurien de ser; les cinc primeres estan molt juntes.

Resultats en %

SÍ

Infusió de til·la Aspirina Oli de trementina Antibiòtic Crema solar Producte homeopàtic Valeriana Eucaliptus

92 8 53 8 10 53 83 87

8 92 47 92 90 47 17 13

Aquí preguntàvem si el producte era natural, no si portava química. L’oli de trementina resulta ja una mica sospitós, i encara més els productes homeopàtics, tot i la seva propaganda de naturals. Està vist que com una

NPQ 425 • maig-juny 2005

dia de la química

til·la no hi ha res. Ara bé, si tens una infecció no ho dubtis: antibiòtic. 6a Pregunta: Els següents fets han estat un avenç per a la millora de la salut individual i de la pública? Resultats en %

SÍ

Cloració de l’aigua Vacunació Efecte hivernacle Descobriment de la penicil·lina Tala d’arbres Utilització d’adobs Ús de l’anestèsia Protocol de Kyoto

87 94 22

13 6 78

93 9 52 86 63

7 91 48 14 37

Però quin esport fan els que fan esport? De tot. Guanya el de caminar, amb diferents noms i variants, però en definitiva caminar (caminar, córrer, trecking, senderisme, footing). Segueix la natació i la gimnàstica, i ja molt lluny ciclisme, bàsquet, tennis, futbol... padel i tai-chi. 10a Pregunta: Els dies feiners dines normalment a casa? Un 78 % diuen que sí ho fan. No dubto de la sinceritat dels enquestats, però el resultat em sembla una mica alt. ¿Serà que els que no dinen no estan pel portal de l’Àngel en un dia feiner? Segurament, però aquesta és la dada que hem tingut i, per tant, així us la donem. 11a Pregunta: Quants cops a la setmana menges els següents aliments? Els resultats són:

La gent ho te bastant clar què és bo i què no ho és, llevat de: els adobs que sí... però no, i això de Kyoto que no té massa clar què és. 7a Pregunta: Pateixes alguna d’aquestes malalties cròniques? Una repassada a les petites coses que un pateix, però que amb l’ajuda de pastilletes (química?) anem tirant. % dels enquestats Hipertensió Diabetis Asma Al·lèrgies Migranyes

20 4 8 22 13

8a Pregunta: Ets fumador? Si ens han dit la veritat un 81 % no és fumador. Seran efectives les campanyes? I pel que fa al 19 % restant confessen fumar una mitjana de 8,9 cigarretes/dia.

Carn 3,0; peix 2,4; ous 1,8; verdura 4,2; fruita 5,5. Com en tota estadística potser hi ha qui menja carn 10 cops a la setmana i d’altres cap, però un cop més us diem que això és el que hem obtingut. 12a Pregunta: Normalment què beus amb els dinars? Aigua mineral 54 %; aigua d’aixeta 37 %; vi 19 %; Coca-Cola 19 %; cervesa 12 %. La suma dels percentatges és superior al 100 %. Explicació: hi ha qui beu de tot. També hi ha qui, en l’apartat d’altres, confessa que beu llet o sucs de fruita. Anem al perfil de la persona enquestada. Un 62 % eren dones, i per tant un 38 % homes; les dones sempre més dispostes a col·laborar. Pel que fa a nacionalitats un 90 % eren espanyols; de la resta hi havia representants de: Alemanya, Argentina, Bèlgica, Equador, Índia, Itàlia, Marroc, Perú, Portugal, Uruguai i Veneçuela. Barcelona és una petita Arca de Noé. Anem pels espanyols; d’aquest 90 %, un 58 % són de Barcelona, un 4 % de Girona, un 3 % de Lleida, i un 2 % de Tarragona. De la resta de l’Estat espanyol (un 23 %), hi ha representació de totes les autonomies.

9a Pregunta: Practiques algun esport habitualment? Un 56 % en fa. La resta fa l’esport de sobreviure al treball, als transports, a la inflació, als deutes... Naturalment no són esports olímpics.

NPQ 425 • maig-juny 2005

Això és tot per aquest any. El 15 de novembre de 2005 tornarem a ser al portal de l’Àngel. Tornarem a defensar la bandera de la Química i clamarem la seva ☯ bondat. Us hi esperem.

col·laboracions

ELS NOUS ESTUDIS UNIVERSITARIS DE POSTGRAU F. Xavier Rius * Grup de Quimiometria, Qualimetria i Nanosensors Director de l’Escola de Doctorat Universitat Rovira i Virgili

El sistema universitari espanyol, format principalment per universitats, institucions i administracions públiques, ha manifestat en repetides ocasions la seva voluntat de participar en el denominat Espai Europeu d’Educació Superior, EEES. Amb això es pretén que els sistemes educatius europeus es converteixin en una referència de qualitat mundial. Aquest espai, a més, proporciona uns estàndards de formació superior comparables a tota Europa. Això és fonamental per assolir nivells de formació semblants, atribuir competències professionals i facilitar enormement la mobilitat en un mercat de treball sense fronteres. Aquesta integració a l’EEES suposa una transformació radical en molts aspectes de la nostra estructura universitària. De fet, comporta diverses transformacions simultànies que anem a intentar descriure de forma breu en aquest article.

NOVA ESTRUCTURA DELS ESTUDIS UNIVERSITARIS Els estudis universitaris s’estructuraran en cicles; el primer correspon al Grau, mentre que el segon i el tercer corresponen a estudis de Postgrau (Màster i Doctorat). Els estudis de Grau es defineixen fonamentalment pel seu caràcter de formació superior bàsica. A la vegada, han de capacitar als estudiants per integrar-se a l’àmbit laboral amb una qualificació professional apropiada. Això significa que des de la Universitat hem d’estar molt atents als coneixements i competències que es requereixen en l’àmbit professional. Recordem, tanmateix, que ara no hem d’observar

i atendre solament les particularitats del nostre país, sinó que hem de fer un esforç per convergir amb les característiques de la resta de països que formen l’espai europeu. Els estudis de Grau condueixen a l’obtenció dels corresponents títols, amb la denominació que, en cada cas, acordi el Govern. Està previst que abans del proper estiu s’hagin definit els primers estudis i títols d’aquest cicle. El segon cicle està dedicat a la formació avançada, a l’aprofundiment de coneixements o a l’especialització, i porta a la consecució del títol oficial (per tant amb validesa acadèmica i professional en tot el territori estatal) de Màster.

Finalment, el tercer cicle condueix a l’obtenció del títol de Doctor. Aquest últim és el nivell més elevat de l’educació superior i forma als futurs investigadors. Els estudiantes adquireixen coneixements i competències que els capaciten per desenvolupar i gestionar la recerca i els processos que condueixen al progrés i a la innovació. Els estudis de Grau estaran molt més regulats que els estudis de Postgrau. A la figura 1 pot veure’s un esquema de la nova estructura dels ensenyaments universitaris. Una característica comuna en tots els nous estudis és la unitat de mesura de l’ensenyament, el crèdit europeu.

EL CRÈDIT EUROPEU * L’autor agraeix tots els comentaris relacionats amb els continguts d’aquest article. Poden dirigir-se, mitjançant correu electrònic, a l’adreça: quimio@urv.net. Una versió en suport electrònic d’aquest article i informació suplementària pot trobar-se a: http://www.quimica.urv.es/quimio.

Fins ara, per obtenir un títol els estudiantes havien de cursar i aprovar una sèrie d’assignatures. Aques-

NPQ 425 • maig-juny 2005

col·laboracions

Grau Competències professionals bàsiques

Màster

Doctorat

21 anys

Post-Doc 23 anys

L L L

Carrera Professional

Competències professionals específiques

28 anys

Carrera Acadèmica

26 anys

Figura 1. Esquema de la nova estructura dels ensenyaments universitaris, on s’estableixen títols terminals de Grau, Màster i Doctor. Les sigles LLL es refereixen a l’aprenentatge al llarg de la vida (de l’anglès Life Long Learning).

tes podien ser de curs complet o de durada semestral, cadascuna d’elles amb el seu nombre de classes setmanals. La unitat de mesura era, per tant, les hores de classe presencial (teoria, problemes, seminaris o pràctiques, etc.). Això no és així en tots els països i, amb la finalitat de convergir vers un mateix criteri, es posa en pràctica una nova mesura d’aprenentatge comuna per a tota Europa. És l’anomenat crèdit europeu. El crèdit europeu, també conegut per les sigles ECTS (d’European Credit Transfer System), no es mesura per les hores de classe presencial a la universitat, sinó que representa la quantitat de treball total que l’estudiant ha de realitzar per aconseguir els objectius del programa d’estudis [1]. Per a un estudiant mitjà, un crèdit equival a 25 hores de treball. Comprèn l’assistència a les classes, les hores d’estudi personals, les hores de tutoria, l’elaboració de treballs en grup, la realització de pràctiques, exàmens i totes aquelles activitats programades per assolir la formació descrita en cada pla d’estudis.

NPQ 425 • maig-juny 2005

Ens podem imaginar ara a l’estudiant com un treballador la labor del qual consisteix en la seva pròpia formació. A tota Europa, cada estudiant ha de dedicar aproximadament 1500 hores a l’any a la seva formació. Això és, aproximadament, una mitjana de 8 hores diàries en dies laborables descomptats els períodes de vacances. Si dividim aquestes 1500 hores en paquets de 25 hores, veiem que tots els estudiants europeus han de cursar a l’any 60 d’aquestes unitats, és a dir, 60 crèdits. Això facilita en gran mesura la mobilitat dels estudiants d’un país a un altre, ja que tots utilitzem la mateixa unitat d’aprenentatge y, per tant, el procés de convalidació s’automatitza molt.

PROCÉS FORMATIU El nou procés formatiu representa un canvi radical en la concepció del procés d’ensenyament universitari. Ja no és el professor qui ha d’impartir els coneixements i, al final, fixar en exclusiva el nivell que ha d’assolir l’alumne per aconseguir superar l’assignatura. El procés for-

matiu es vol centrar en els alumnes, i això significa diverses coses. Per una part, a partir del perfil de formació i professional que han de tenir els nous graduats i postgraduats, cada pla d’estudis ha de fixar els coneixements i competències que cal adquirir. Fins ara predominaven els coneixements, però ara es fa èmfasi no solament en aquests, sinó també en les aptituds, destreses i competències que han de posseir els nous titulats [2]. Estem parlant de que han de tenir capacitat d’anàlisi i síntesi, capacitat de treballar en equip, capacitat per expressar-se correctament, per treballar amb les noves tecnologies de la informació, etc., etc. Els responsables dels nous ensenyaments han de fixar, amb l’ajut de tot el claustre de professors i els alumnes, com s’adquireixen a la pràctica els coneixements i competències al llarg dels cursos i a cada assignatura en particular. Aquí apareix el treball del professor directament amb els alumnes. Es passa d’un professor que té un matís de persona que sap i ensenya als que

col·laboracions

no saben tant a un professor-mentor, un professor que acompanya als alumnes en el seu propi procés d’aprenentatge. Els alumnes es converteixen així en protagonistes del seu propi creixement intel·lectual i personal, i el professor els acompanya. Ho podem visualitzar millor encara amb la imatge d’un entrenador de qualsevol esport. Només que ara exercitem el coneixement, la ment, l’esperit, la persona. Fem la comparació: de la mateixa manera que l’entrenador mostra als esportistes la forma en que han d’exercitar-se, el nou professor ha de fer el mateix amb els estudiants. Oi que poques vegades veiem a un entrenador córrer una carrera en un temps rècord mentre que els atletes se’l miren? Són els atletes qui corren i l’entrenador els acompanya, els controla els temps, la tècnica, els regula els entrenaments i els exigeix més o menys per a que aconsegueixin els seus objectius el dia de la carrera. De la mateixa forma, el professor ha de deixar de donar-li tanta importància a les classes magistrals (on ell mateix és el protagonista) per passar a estar amb l’estudiant, indicarli els aspectes que ha d’aprendre, monitoritzar-lo, corregir-li els errors, ajudar-lo en el seu procés d’aprenentatge, estar al seu costat al llarg del seu creixement personal com a universitari. Si l’objectiu s’assoleix, veurem a Catalunya i a Espanya el que avui és normal en d’altres països: estudiants que van menys hores a classe, però que tenen més espais de tutoria per parlar amb el professor i que tenen molt treball per fer a les biblioteques, a les aules d’informàtica, als laboratoris o a casa. Aprenen fent.

novetats respecte la normativa que teníem fins ara als estudis post-llicenciatura. Anem a comentar-les breument. L’estudiant que ha aconseguit el títol de Grau té dues opcions principals. Pot incorporar-se a la carrera professional, donat que ja ha adquirit les competències professionals bàsiques, o pot continuar estudiant per seguir amb els ensenyaments de Màster. No hi ha dubte que si opta per la primera opció, el professional haurà de reciclar-se contínuament mitjançant la formació continuada o, en termes més europeus, exercitant l’aprenentatge al llarg de la vida. Els títols oficials de Màster es diferencien respecte als títols propis de Màster (els màsters de sempre, que podem trobar en el camp educatiu i que concedeixen les institucions d’ensenyament superior) en que els primers són títols reconeguts per l’Administració General de l’Estat. Per tant, tenen validesa en tot l’àmbit geogràfic i les competències i característiques que els confereix l’Estat (títols homologats, reconeixement per continuar amb estudis de doctorat, preus regulats, competències professionals reconegudes, possibilitat de presentar-se a concursos i oposicions, etc.). Els programes oficials de Màster poden estar enfocats cap a la formació per a l’exercici de la vida professional o cap a la formació vers la investigació. Per tant, previsiblement hi haurà una gran varietat de Màsters oficials i els estudiants hauran de triar el que més els convingui.

ASPECTES ORGANITZATIUS ESTUDIS OFICIALS DE MÀSTER El nou Reial Decret pel que es regulen els estudis universitaris oficials de Postgrau [3] conté bastants

Accés als estudis oficials de Postgrau. Òbviament, el títol de Grau proporciona l’accés als estudis de Màster. Tanmateix, el decret deixa una altra porta oberta. Així,

aquells estudiants que sense posseir el títol de Grau acreditin haver superat la totalitat dels continguts formatius comuns –aquells d’obligat compliment per a cada títol– i hagin cursat un mínim de 180 crèdits d’estudis de Grau, també podran accedir als estudis de Màster. En el cas dels estudiants d’altres països es faciliten molt les coses. Ja no és imprescindible passar pel lent tràmit de l’homologació del títol del país de procedència, sinó que ara les universitats podran admetre a titulats estrangers prèvia comprovació de que acrediten un nivell de formació equivalent als corresponents títols espanyols de Grau. A més, un cop superats els ensenyaments de Postgrau corresponents, els títols de Màster o de Doctor obtinguts tindran plena validesa oficial. A més, els currículums formatius de cada estudiant poden ser molt variats, ja que els estudiants podran accedir a qualsevol programa oficial de Postgrau relacionat o no científicament amb el seu currículum universitari, i en qualsevol universitat, prèvia admissió efectuada per l’òrgan responsable del programa indicat, i conforme als requisits d’admissió establerts i fets públics. Avaluació dels programes de Postgrau. Els estudiants que vulguin cursar estudis de Postgrau tindran garanties prèvies de la seva qualitat. L’administració pública controlarà els diversos aspectes del procés formatiu. Així, un cop implantats els programes oficials, aquests seran avaluats per l’ANECA (Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació), en col·laboració amb les comunitats autònomes i les pròpies universitats. Aquesta avaluació serà transparent, en el sentit que el Ministeri d’Educació i Ciència, previ informe del Consell d’Universitats, publicarà els criteris, indicadors i estàndards de qualitat requerits per a l’acreditació dels estudis respec-

NPQ 425 • maig-juny 2005

col·laboracions

Figura 2. Aspectes que intervenen en el procés formatiu i que seran avaluats en els estudis de Postgrau.

PROGRAMA FORMATIU

ORGANITZACIÓ ENSENYAMENT PROCÉS FORMATIU

RESULTATS

RECURSOS HUMANS

RECURSOS MATERIALS

tius. La figura 2 mostra els blocs principals que s’avaluaran de cada programa de Postgrau. Desenvolupament dels estudis. Els programes oficials de Màster tindran una extensió d’entre 60 i 120 crèdits (és a dir, d’entre 1500 i 3000 hores de feina efectiva per a l’alumne). L’òrgan responsable del desenvolupament del programa –és a dir, el departament, la facultat o escola o qualsevol altra unitat universitària que es consideri– fixarà el nombre mínim de crèdits que ha de cursar cada estudiant, en funció de la seva formació prèvia acreditada, per a l’obtenció del títol de Màster, que en cap cas serà inferior a 60. Això és important per a l’alumne ja que, segons el currículum que acrediti a l’entrada del Màster, se li podran reconèixer un nombre de crèdits que pot arribar a ser significatiu.

nostres polítics i mitjans de comunicació. Els doctors estan preparats per dur a terme no solament la generació de nous coneixements (recerca), sinó de transformar-los en conceptes útils (desenvolupament) i ajudar a introduir-los en el mercat (innovació). L’aspecte fonamental dels estudis de doctorat és l’elaboració i presentació de la corresponent tesi doctoral, que consisteix en un treball original de recerca. A la vegada, aquests estudis podran incloure cursos, seminaris o altres activitats dirigides a la formació investigadora. Als estudis de Doctorat s’accedeix amb el títol de Màster o si s’ha cursat un mínim de 60 crèdits en programes oficials de Postgrau. En qualsevol cas cal haver completat un mínim de 300 crèdits en Grau més Postgrau.

ESTUDIS DE DOCTORAT

COMENTARI FINAL

Els estudis de Doctorat constitueixen el tercer cicle dels estudis universitaris, i tenen com a finalitat la formació avançada del doctorand en les tècniques d’investigació. Els doctors són els que estan preparats per ajudar en la transformació empresarial que tant necessita el país i de la que amb freqüència parlen els

Els estudis universitaris s’han vingut enfocant principalment des del punt de vista dels coneixements. La metodologia docent està basada en bona mesura en les classes magistrals, on el professor és el protagonista principal. Tanmateix l’objectiu final és l’aprenentatge efectiu de coneixements i l’adquisició de

NPQ 425 • maig-juny 2005

competències per part de l’alumne. No sols això, la universitat ha de respondre amb criteris de qualitat i una adequada planificació que atengui els requeriments científics i professionals de la societat en el seu conjunt. Per això, amb motiu de la nostra incorporació a l’Espai Europeu d’Educació Superior, tenim l’oportunitat d’introduir els canvis conceptuals i estructurals necessaris per complir millor aquesta funció. Les noves normatives ho faciliten, doncs introdueixen un grau de flexibilitat molt apreciable. Per tant, les universitats tenen el repte d’adaptar-se al canvi i d’exercir de forma efectiva la seva autonomia en aquest àmbit.

REFERÈNCIES [1] Sistema de Crèdits Europeus. European Credit Transfer System, ECTS. http://europa.eu.int/ comm/education/index_en.html. [2] Projecte Tuning. Tuning Educational Structures in Europe. Julia González i Robert Wagenaar. Universitat de Deusto, 2003. [3] Real Decreto 56/2005 de 21 de enero por el que se regulan los estudios universitarios oficiales de Posgrado. BOE nº 21 de ☯ 25 enero 2005.

col·laboracions

GOSPEL. FÒRUM INDUSTRIAL Ivan Montoliu Roura Departament d’Electrònica Universitat de Barcelona

OBJECTE La Xarxa Europea d’excel·lència GOSPEL (General Olfaction and Sensing Projects on a European Level), creada sota el 6è programa marc de la Unió Europea, neix amb la idea d’establir Europa com a líder mundial en la ciència, el desenvolupament tecnològic i la posterior explotació comercial de sistemes sensors de gasos. Agrupa a més de 200 investigadors de 25 grups de recerca líders a nivell mundial. La detecció de gasos i volàtils juga un paper rellevant en diferents àmbits. El desenvolupament de tecnologies sensores adequades pot proporcionar solucions vàlides per a sectors prou diferenciats, com el de control de qualitat en alimentació, la diagnosi mèdica, el control de processos químics i farmacèutics, els seguiments de paràmetres ambientals en plantes de residus i de qualitat de l’aire en edificis, la qualitat en productes de cosmètica, les aplicacions en l’àmbit de la seguretat i la determinació de paràmetres genèrics de gestió de gasos i de seguretat en els sectors d’automoció i indústria aerospacial. El projecte busca definir quin és el perfil actual de l’ús de la tecnologia en l’àmbit europeu, i tracta d’identificar els serveis necessaris per fer avançar el camp de coneixement a nivell de l’indústria, desenvolupant respostes adequades als seus problemes per part dels grups de recerca. En altres parau-

les, GOSPEL busca la difusió de l’excel·lència a diferents nivells en la detecció i mesura de gasos i volàtils.

estratègic en la gestió de programes de recerca i innovació del govern britànic.

Per fer-ho, la xarxa s’estructura en tres centres: Hardware (desenvolupament de dispositius sensors), Biomimètica (recerca en l’àmbit de l’olfacció biològica) i Software (processament de senyal i dades en l’àmbit del sensat químic). Cadascun d’aquests centres concentra grups de recerca consolidats, amb experiència àmplia en el camp del desenvolupament de microsistemes sensors de gasos, estudi i simulació del fenomen de l’olfacció biològica i en el tractament de dades de diferent ordre.

EMPRESES QUE S’HI PODEN ACOLLIR

Així, hom pot veure com una de les parts clau en el bon funcionament de la xarxa és el contacte continu i bidireccional amb el món industrial. Amb la finalitat de mantenir-lo i expandir-lo, la xarxa està generant un fòrum industrial, constituït per empreses del sector. Al front d’aquesta activitat s’ha situat un centre, applications center, la responsabilitat del qual ha recaigut en l’empresa britànica SIRA Ltd. (http://www.sira.co.uk ). Aquesta és una empresa líder en el camp de la recerca i tecnologia, especialitzada en instrumentació, espectroscòpia, anàlisi de processos i noves tècniques sensores. Presenta una àmplia experiència, tant en la coordinació de projectes europeus com en la identificació de punts de contacte entre necessitats empresarials i possibilitats que ofereixen els centres acadèmics de recerca. Té un paper

L’associació com a empresa al fòrum industrial de GOSPEL és oberta a qualsevol organització activa en el camp de l’olfacció artificial, el sensat de gasos i els sistemes sensors. Els membres associats han d’estar interessats o motivats per la recerca i el desenvolupament en aquests camps i per la seva posterior explotació comercial.

BENEFICIS QUE SE N’OBTENEN DE SER UN MEMBRE ASSOCIAT • Pertinença a una xarxa d’excel·lència a nivell mundial en el camp de l’olfacció artificial i dels sistemes sensors de gasos. • Accés a la informació de les activitats dels tres centres d’excel·lència integrants de GOSPEL. • Oportunitat de participar en projectes de col·laboració i/o recerca per desenvolupar i comercialitzar la propera generació de microsistemes de baix cost, destinats a la detecció de gasos i de volàtils. • Oportunitats de transferència de tecnologia. Contacte directe amb grups de recerca europeus.

NPQ 425 • maig-juny 2005

col·laboracions

• Participació en estudis de viabilitat i d’aplicació. • Accés a formació tècnica avançada.

associats han de complir amb uns requeriments mínims de participació, a saber:

APORTACIÓ DELS MEMBRES ASSOCIATS

• Han d’estar oberts a participar en aquelles esdevinences que GOSPEL organitza i que puguin resultar rellevants per als interessos de la seva organització.

La pertinença d’una empresa al fòrum industrial és enterament gratuïta. De tota manera, els membres

• Contribuiran a l’èxit de la xarxa a través de la seva promoció i proposant noves fites.

Com es pot veure, la xarxa GOSPEL constitueix una oportunitat única per mantenir-se en primera línia dins l’àmbit de les tecnologies sensores de gasos i en olfacció electrònica. El fet de ser una empresa associada al fòrum industrial obre les portes a plantejar nous problemes i trobar solucions conjuntes en el desenvolupament de nous productes, tenint a l’abast els millors grups de recerca inter☯ nacional.

DUES PÈRDUES SENTIDES En poc més d’un mes dos companys ens han deixat. La mort forma part de les nostres vides, i en aquest camí, de tant en tant, rebem la trista notícia que un company, un amic o un familiar ens ha deixat. El Col·legi de Químics de Catalunya recorda els companys que ens han deixat durant l’any en la Missa de Sant Albert, amb tot hi ha companys que per la seva trajectòria professional o per la seva implicació en les nostres organitzacions (Col·legi o Associació) els volem retre un petit homenatge a les pàgines de l’NPQ. Manel Ballester Boix.

Joan Malagelada Terradas.

Aquest és el cas de Manel Ballester Boix, eminent investigador amb projecció internacional. Llicenciat per la Universitat de Barcelona, va fer el doctorat a la Universidad de Madrid. Posteriorment fa una estada a la Universitat de Harvard, i al seu retorn s’incorpora al Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), on va dedicar pràcticament tota la seva vida professional. Entre els seus premis destaca el Príncep d’Astúries, i a un nivell més casolà el nostre Col·legi li va concedir el títol de Químic Distingit. L’altra pèrdua sentida és la de Joan Malagelada Terradas. Llicenciat per la Universitat de Barcelona l’any 1953, dedica la seva vida professional a dues passions. D’una banda a l’empresa Hoechst, on va passar tota la seva vida laboral ocupant diferents càrrecs, fins arribar a formar part de la direcció de l’empresa. L’altra passió va ser la vida associativa; s’incorporà al Col·legi de Químics i ocupà diferents càrrecs de la Junta Directiva. Participà en tots els esdeveniments per als que va ser requerit, i pels seus mèrits i la seva dedicació se’l va nomenar Col·legiat Distingit. El nostre record a tots dos, i el nostre sentit condol a llurs familiars. La Redacció

NPQ 425 • maig-juny 2005

col·laboracions

LA INDÚSTRIA QUÍMICA A LA VIDA QUOTIDIANA Sònia Lamas Gallardo Tècnica en seguretat i salut laboral de Degussa Sant Celoni, S. A.

Ens situem a Sant Celoni del Vallès Oriental, població a cavall entre Barcelona i Girona. La indústria química de la zona, l’ajuntament de Sant Celoni i la Generalitat de Catalunya, ens vàrem posar d’acord per realitzar un simulacre general, que impliqués a tota la població. Per què? Perquè la indústria química forma part de la vida quotidiana de la zona des de fa més de 60 anys, patrocinant activitats esportives i socials, oferint conferències i xerrades informatives, obrint les portes de l’empresa a tots aquells interessats en conèixer-la… Els nostres treballadors reben una formació profunda i periòdica, sobre tot allò que els envolta a la seva feina diària. És aquest mateix esperit de transmetre el màxim d’informació i aprenentatge per poder estar preparats per a una possible emergència, el que ens va portar a començar, ara fa aproximadament sis anys, un pla d’emergències general de tota la zona, anomenat Plaseqtor. La realització d’aquest ambiciós pla d’emergència exterior seria liderat per la Direcció General d’Emergències de Catalunya, amb la imprescindible col·laboració de la indústria química i l’ajuntament de Sant Celoni.

Aquest pla contempla els possibles riscos per a la població derivats de la indústria química de la zona i les actuacions a realitzar en cada cas.

Per això, el dia 10 de març de 2005 vàrem realitzar el simulacre general del Plaseqtor a Sant Celoni.

Tot aquest estudi s’ha anat transmetent a la població en forma de sessions de formació dirigides a associacions, premsa i població en general, tríptics informatius i cartes enviades a cadascuna de les famílies de la zona.

Simulàvem una fuita de clor a una empresa química veïna, i la consigna general seria que en sentir les sirenes tota la població, incloses les empreses, havien de confinar-se a casa seva, a les escoles o a la feina, fins a sentir la sirena de fi d’emergència.

S’han instal·lat sirenes acústiques, tant a la població de Sant Celoni com a poblacions veïnes que podien veure’s afectades, i s’ha confeccionat un vídeo divulgatiu. Però to això no tindria sentit sense un simulacre per comprovar si tota aquesta informació havia aconseguit arribar a la població i si era prou clara.

Vàrem tenir un gran desplegament de medis, mossos d’esquadra, bombers, creu roja, ràdio i premsa en general, vàrem simular ferits i el trasllat a hospitals... tota una prova de la que vàrem treure moltes lliçons i que ens serveix de punt de partida per a un llarg treball en equip per tal de conèixer i estar preparats per a ☯ una possible emergència.

NPQ 425 • maig-juny 2005

col·laboracions

Miquel Paraira Departament d’Enginyeria Química Universitat Politècnica de Catalunya

L’IÓ HIDROGENSULFAT (segona part)

0,01= x2 / 2,5 – x

INTRODUCCIÓ

x = 0,15 mol·dm–3

En un primer treball experimental havíem estudiat el comportament de l’ió hidrogensulfat com a àcid fort en processos de valoració àcid-base. En aquesta segona part es proposen tres noves experiències a l’entorn de l’hidrogensulfat, com són:

Coneixent el potencial estàndard de reducció de l’ió hidrogen aquós, al que s’assigna per conveni un potencial zero:

1. El comportament dels metalls front l’hidrogensulfat de potassi.

es pot calcular el seu valor en dissolució x molar:

H1+(aq) + 1e → ½ H2

E = 0 – 0,059/1 · log (1/ x) = –0,0486 V = –48,6 mV 2. El comportament dels ions calci, estronci, bari i plom(II) front de l’ió hidrogensulfat en dissolució. 3. La cinètica de la reacció hidrogensulfat-tiosulfat.

En aquestes condicions tots els metalls amb potencial de reducció inferior seran atacats per les dissolucions saturades d’hidrogensulfat de potassi. Procediment

ACCIÓ DE L’IÓ HIDROGENSULFAT SOBRE ELS METALLS Els metalls són atacats per l’ió hidrogen aquós aportat pels àcids en dissolució aquosa, sempre que el potencial de reducció d’aquest ió (H1+(aq)) sigui superior al del metall. Una dissolució saturada d’hidrogensulfat de potassi té una concentració 2,5 M, i d’acord amb l’equilibri en dissolució: HSO41–(aq) H1+(aq) + SO42–(aq) –2

sabent que la constant de l’equilibri és 10 , es pot calcular la concentració en ions hidrogen (x):

NPQ 425 • maig-juny 2005

Es prepara una dissolució saturada d’hidrogensulfat de potassi (veure l’article anterior). Es col·loca en 7 tubs d’assaig una mostra de cada un dels següents metalls, un metall per tub: Fe, Zn, Al, Cu, Mg, Ag, Hg S’afegeixen a cada tub uns 5 mL de dissolució saturada d’hidrogensulfat de potassi, observant el que succeeix en cada tub. Quins metalls són atacats? Per què? Escriviu les equacions de reacció dels que són atacats: 2 HSO41–(aq) + M → M2+(aq) + ½ H2(g) + SO42–(aq) si es tracta d’un metall d’estat d’oxidació +2.

col·laboracions

COMPORTAMENT DELS CATIONS METÀL·LICS CALCI, ESTRONCI, BARI I PLOM(II) FRONT LES DISSOLUCIONS AQUOSES D’HIDROGENSULFAT El cations calci, estronci, bari i plom(II) formen compostos de baixa solubilitat amb l’anió sulfat, és a dir, els sulfats dels quatre cations són de molt baixa solubilitat en dissolució aquosa.

bureta i anem deixant caure lentament la dissolució del catió damunt de la d’hidrogensulfat, mesurant el valor del pH després de cada addició de 5 mL, fins a completar els 25 mL. Dades i gràfics Dissolució 0,1 M d’hidrogensulfat de potassi: pH (inicial) = ......................

En les dissolucions d’hidrogensulfat de potassi, s’estableix l’equilibri: HSO41–(aq) SO42–(aq) + H1+(aq)

(1)

amb una constant d’acidesa de l’ordre de 10–2. En afegir ions M2+, a una dissolució d’hidrogensulfat, aquests cations consumeixen ions sulfat quan precipiten, desplaçant l’equilibri cap a la formació de més ions sulfat i de més ions hidrogen, d’acord amb el principi de Le Chatelier, de tal manera que anirà baixant el pH de la dissolució. La baixada del pH és una demostració experimental de l’esmentat principi, i es troba relacionada probablement amb el producte de solubilitat del corresponent sulfat.

Evolució del pH amb l’addició de la dissolució de M2+: Volum afegit (mL)

0 5 10 15 20 25

......... ......... ......... ......... ......... .........

Es repeteix aquesta taula per cada un dels quatre cations estudiats. Precipiten tots els sulfats? Per què? En quina de les situacions baixa més el pH? Per què?

En aquest treball estudiarem, mitjançant les corresponents experiències, el desplaçament de l’equilibri (1) i la possible relació entre la baixada del pH i la insolubilitat dels sulfats de calci, estronci, bari i plom(II).

Nota: En els casos en que disminueix el pH, aquest encara baixaria més si no es produís l’efecte dilució que fa que la concentració en ions hidrogen no sigui tan gran com hauria de ser després de cada addició.

Procediment 1. Es preparen dissolucions 0,1 M en ions calci, ions estronci, ions bari i ions plom(II). Per preparar 100 mL de cada dissolució calen, respectivament: 2,36 g de nitrat de calci-4-aigua, 1,58 g de clorur d’estronci, 2,44 g de clorur de calci-2-aigua i 3,31 g de nitrat de plom(II). 2. Es prepara una dissolució 0,1 M d’hidrogensulfat de potassi. Per preparar 1 L de dissolució calen 13,6 g. 3. En un vas de precipitats de 250 mL, i mitjançant una proveta, hi col·loquem 50 mL d’hidrogensulfat de potassi 0,1 M, i a continuació hi submergim l’elèctrode de pH correctament cal·librat, mesurant el pH de la dissolució. Altrament, col·loquem en una bureta la dissolució 0,1 M del catió M2+ corresponent, la fixem al suport, col·loquem el vas amb l’elèctrode de pH sota de la

CINÈTICA DE LA REACCIÓ HIDROGENSULFAT - TIOSULFAT 2 HSO41– + S2O32– → S + SO2 + H2O + 2 SO42– La velocitat d’una reacció química expressa el canvi de concentració d’un reactiu o producte en una unitat de temps, i l’equació que ens indica com canvia aquesta velocitat la coneixem com equació de velocitat, que en el cas de la reacció que estudiarem seria: v = k [HSO41–]n · [S2O32–]m sent n i m els ordre’s de reacció, que en general no coincideixen amb els coeficients estequiomètrics (2 i 1 en el nostre cas), i que solament podem conèixer fent un estudi experimental de la reacció, treballant primer a concentració fixa de tiosulfat i variable d’hidrogensulfat, i després a concentració fixa d’hidrogensulfat i variable de tiosulfat, mesurant en cada cas el temps

NPQ 425 • maig-juny 2005

col·laboracions

de reacció, temps que triga en produir-se una certa terbolesa deguda a l’aparició de sofre coloidal en el si de la dissolució. Si el recipient de reacció es col·loca damunt d’un paper en el que s’ha marcat una creu, el temps de reacció el determinarem en funció del temps que triga en desaparèixer la creu del nostre camp de visió, mirant a través de la dissolució on es produeix la reacció. Altrament, si realitzem la reacció a dues temperatures diferents, però amb concentracions fixes de reactius, podrem establir l’energia d’activació d’aquesta reacció, és a dir, l’energia que cal subministrar a un mol de reactius per assolir l’estat de complex activat imprescindible per aconseguir que es produeixi la reacció, i que pot calcular-se mitjançant l’equació: ln k1 / k2 = –Ea / R (1 / T1 – 1 / T2) sent k1 i k2 les constants de velocitat a les temperatures kelvin T1 i T2, i Ea l’energia d’activació. k = v / [HSO41–]n · [S2O32–]m = f (t) Les constants k1 i k2 són inversament proporcionals al temps de reacció: ln t2 / t1 = –Ea / R (1 / T1 – 1 / T2) sent t1 i t2 els temps de reacció a les temperatures T1 i T2, respectivament.

40 mL de dissolució d’hidrogensulfat 0,1 M i 10 mL d’aigua. 30 mL de dissolució d’hidrogensulfat 0,1 M i 20 mL d’aigua. 20 mL de dissolució d’hidrogensulfat 0,1 M i 30 mL d’aigua. 10 mL de dissolució d’hidrogensulfat 0,1 M i 40 mL d’aigua. En tots els casos s’utilitzaran 10 mL de dissolució 0,25 M de tiosulfat de sodi, mesurant els temps de reacció amb el cronòmetre. Es calcula en cada cas la concentració d’hidrogensulfat, sabent els mols d’hidrogensulfat i que el volum de dissolució en reacció és de 60 mL (0,06 L). B) Treballant a concentració fixa d’hidrogensulfat de potassi. Es col·loquen en un vas de precipitats de 100 mL, 50 mL de dissolució 0,25 M de tiosulfat de sodi mesurats amb una proveta, es col·loca el vas damunt del paper amb la creu i s’afegeixen 10 mL de dissolució 0,1 M d’hidrogensulfat de potassi, i simultàniament es dispara el cronòmetre. Es mesura el temps que triga en desaparèixer la creu del nostre camp de visió, mirant a través de la dissolució. Es repeteix el procediment amb les següents dilucions: 40 mL de tiosulfat de sodi 0,25 M i 10 mL d’aigua. 30 mL de tiosulfat de sodi 0,25 M i 20 mL d’aigua.

En aquesta pràctica establirem un mètode experimental per determinar els ordres de la reacció i l’energia d’activació corresponent.

20 mL de tiosulfat de sodi 0,25 M i 30 mL d’aigua. 10 mL de tiosulfat de sodi 0,25 M i 40 mL d’aigua.

Procediment A) Treballant a concentració fixa de tiosulfat de sodi. En un vas de precipitats de 100 mL s’hi col·loquen 50 mL de dissolució 0,1 M d’hidrogensulfat de potassi mesurats amb una proveta. Es col·loca el vas damunt d’un paper blanc amb una creu marcada, de manera que la creu quedi justament a sota del fons del vas. S’afegeixen a la dissolució 10 mL de dissolució 0,25 M de tiosulfat de sodi, mesurats amb una proveta de 10 mL, i simultàniament es dispara un cronòmetre. S’observa a través de la dissolució continguda dins del vas, fins que la creu marcada desapareix del nostre camp de visió; en aquest moment aturem el cronòmetre i mesurem el temps transcorregut. Es repeteix el procediment emprant el mateix vas ben net, i canviant únicament la concentració d’hidrogensulfat, d’acord amb les dilucions següents:

NPQ 425 • maig-juny 2005

En tots els casos s’utilitzarà el mateix vas i 10 mL de dissolució 0,1 M d’hidrogensulfat de potassi, mesurant en cada cas el temps de reacció. Es calculen les concentracions de tiosulfat de sodi, sabent els mols de tiosulfat i el volum de dissolució, que en cada cas és de 60 mL (0,06L). C) Determinació de l’energia d’activació. En un vas de precipitats de 100 mL i amb ajuda d’una proveta s’hi col·loquen 50 mL de dissolució 0,1 M d’hidrogensulfat de potassi, i es mesura la temperatura de la dissolució (temperatura ambient). Es col·loca el vas damunt del paper amb la creu marcada, s’hi afegeixen amb una proveta o pipeta 10 mL de tiosulfat de sodi 0,25 M i es dispara el cronòmetre. Es mesura el temps t1 que triga en desaparèixer la creu del nostre camp de visió, mirant-la a través de la dissolu-

col·laboracions

ció. Un cop net el vas, tornem a col·locar-hi 50 mL de dissolució 0,1 M d’hidrogensulfat de potassi i l’escalfem amb el fogó, col·locant-la damunt de la reixeta recolzada en el trespeus. Amb el termòmetre controlem la temperatura fins que arribi a uns 60 oC. Col·loquem el vas damunt del paper amb la creu, i quan la temperatura arribi als 50 oC hi afegim els 10 mL de tiosulfat de sodi 0,25 M també a 50 oC, disparant simultàniament el cronòmetre i mesurant el temps t2 que triga en completar-se la reacció a aquesta temperatura de 323 K = 50 oC.

Concentració tiosulfat ............. .............

Temps ............. .............

Invers temps ............. .............

Dibuixeu els gràfics concentració - temps i concentració - invers del temps (4 gràfics), i d’acord amb ells deduïu els ordre’s de reacció. Els ordre’s de reacció són: n = ........., m = ........., i l’equació de velocitat serà: .......................................

Dades i càlculs C) Completeu les dades següents i calculeu l’energia d’activació:

A) Completeu la taula següent: Concentració hidrogensulfat ............. .............

Temps ............. .............

Invers temps ............. .............

Temperatura ambient = .........

t1 = .........

Temperatura de 50 oC = 323 K

t2 = .........

Ea = –8,31 In t2 / t1 / (1 / T1 – 1 / T2)

B) Completeu la taula següent:

PUBLICACIONS DEL COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICS DE CATALUNYA Miquel Paraira i Joan M. Barceló Didàctica de la Química 19 × 27 cm · 147 pàgines 15 euros

Claudi Mans i Pilarín Bayés Petita història de la Química a Catalunya 22,5 × 27 cm · 16 pàgines 10 euros

Enrique Julve y Juan Cullell Historia de la Sección de Corrosión de la Asociación de Químicos de Catalunya 16,5 × 23,5 cm · 212 pàgines 10 euros

Miquel Paraira et al. Quimitest El llibre de les Proves test d’Elecció Múltiple (PEM) de Química al batxillerat 19 × 27 cm · 129 pàgines 10 euros

Miquel Paraira et al. Olimpíades Químiques de Catalunya Ed. en CD-ROM · 219 pàgines 10 euros

Claudi Mans La truita cremada 24 lliçons de Química 16 × 23 cm · 288 pàgines 15 euros

NPQ 425 • maig-juny 2005

informació

NOTÍCIES D’INTERÈS

TERLURAN GP-35 DE BASF, EL MATERIAL PLÁSTICO PARA LA GALVANIZACIÓN (CROMADO) Terluran® GP-35, uno de los productos world-grade (comercialización a nivel mundial) de la gama de materiales plásticos de BASF, es el más indicado para su recubrimiento por galvanización (proceso comúnmente conocido como cromado). Esta propiedad del material, que ha sido demostrada recientemente por los técnicos de BASF especializados en materia de aplicación, le evita a la empresa la necesidad de desarrollar una marca específica para galvanizar. Terluran es la denominación comercial del material plástico ABS de BASF, un copolímero compuesto de acrilonitrilo, butadieno y estireno. «Este descubrimiento se ajusta perfectamente a nuestra estrategia de mantenimiento de una ceñida cartera de productos», explica Jaroslaw Michniuk, el nuevo director de márketing para las Commodities de plásticos estirénicos de BASF. «El mercado de los materiales galvanizables es muy grande y gracias a Terluran GP-35 podemos participar y competir en el mismo sin necesidad de incorporar una marca adicional a nuestra gama de productos». Buena fluidez y decapado rápido Terluran GP-35 es un material plástico de baja viscosidad que posee un llamado Melt Volume Rate o índice volumétrico de fusión MVR (220/10) de 34 centímetros cúbicos en diez minutos, es decir, una ex-

NPQ 425 • maig-juny 2005

celente fluidez. Dichas propiedades permiten la fabricación de piezas provistas de una tensión muy reducida, ya que para su fabricación se precisa una menor presión de inyección. Una segunda característica muy importante del material es que se puede decapar de modo fácil y rápido (tratamiento con ácidos). El tiempo necesario para decapar el Terluran GP-35 oscila tan sólo de siete a ocho minutos, si se trata a 65 oC, y únicamente de dos a tres minutos efectuando el tratamiento a 68 oC. El técnico galvanizador puede aprovechar el tiempo que se ahorra, por ejemplo, para efectuar procesos de enjuague más largos e intensos y reducir así la cantidad de residuos. Empresas tales como C+C Krug GmbH, Fischer GmbH, Friedr. Keim GmbH, DGI Duivendrechtse Galvano Industrie B.V. (NL), DHR Forst GmbH con N.+H. Klafky GmbH y Hübner GmbH producen ya con éxito piezas de Terluran GP-35 cromado. Terluran GP-35 galvanizable: algo más que un producto estándar Existe un gran número de piezas de plástico a las que se puede aplicar un recubrimiento metálico fino para después poder emplearlas en los sectores sanitario y del automóvil, en aparatos de uso doméstico y en la fabricación de artículos de joyería y bisutería. El material plástico de uso más generalizado para dicho proceso es el copolímero ABS, compuesto de acrilonitrilo, butadieno y estireno. BASF comercializa el copolímero ABS con el nombre de Terluran, pero no incluye en dicha gama de productos ninguno en con-

creto que haya sido específicamente desarrollado para la galvanización. Sin embargo, los técnicos especializados en aplicaciones han podido demostrar que con Terluran GP-35, una de las marcas pertenecientes a la ceñida cartera de productos de BASF disponible a nivel mundial (llamada también por ello marca world-grade), se pueden satisfacer los requerimientos específicos que exige la galvanotecnia. Galvanotecnia: materiales plásticos recubiertos con una superficie metálica fina La galvanotecnia es un proceso electroquímico por el cual se produce un enlace entre un metal y un plástico al aplicar una capa metálica fina sobre la pieza plástica mediante una solución. El material plástico que se suele emplear para dicho proceso es el copolímero ABS, y para la capa superior metálica se usa generalmente el cromo, por lo que esta técnica también se conoce como cromado. Sin embargo, bajo dicha capa frecuentemente se hallan también otras capas metálicas de níquel o cobre que actúan como base. Tras efectuar el tratamiento químico previo, generalmente con ácidos (el llamado decapaje), que sirve para conferir al plástico una superficie más rugosa, se procede a depositar electrolíticamente el metal disuelto en solución acuosa sobre la superficie plástica. En el sector sanitario dichas capas metálicas no suelen superar las 25 micras, mientras que en las piezas para el automóvil se pueden encontrar capas de hasta ☯ 40 micras de grosor.

activitats

ELS NOSTRES ORDES Un any més, durant el sopar de Sant Albert, homenatjarem els nostres companys que fan els 25, 40 i 50 anys de professió amb els respectius Ordes del Manganés, Zirconi i Estany. Enguany, els hi correspon als següents companys: ORDE DEL MANGANÈS

54,938

+2 +3 +4 +7

MANGANÈS (Promoció de l’any 1980) Jordi Algaba Arrea José Aragonés Perales Xavier Boquet Miquel Antonio Castellón Arnau

José Julio Palma Cantón

Francisco Serracanta Giravent

Joan Serrat Company

Emilio Tijero Miquel

Alejandro Silva Monleón

Víctor Ventura Solans

Jaume Solà Gasset

Juan Viladevall Estrany

Nuria Soler Subirana

José María Vives Aragó

Alejo Torres Acin

Ricardo Yáñez Arias

ORDE DEL ZIRCONI

ORDE DE L’ESTANY

91,22

118,69

ZIRCONI

ESTANY

+2 +4

M. Pilar Centrich Vendrell M. Luisa Coderch Negra

(Promoció de l’any 1965)

(Promoció de l’any 1955)

Pilar Cortes Izquierdo M. Rosa Costa Naudo

Manuel Bosser Julve

Jaume Cot Ventós

Enrique Escoda Pardina

M. Antonia Camps Miró

Lluís Eek Vancells

Joan Antoni Farrera Piñol

Carlos Ignacio Canal Julién

Jordi Feliu Pons

Joaquín Ferrer Belmonte

Enrique Domínguez Burón

Fernando Goma Ginesta

Marta García Sánchez

Josep Ferré Fortuna

Rafael Jiménez Pujadas

María Hortos Bahi

Juan María Galtes Ros

Carlos Ibáñez Pueyo

José Grifol Coll

Jordi Jové Juanpere

José Luis Lapieza Pérez

Concepción López Martínez

Benet Llebaria Casañé

Antonio Félix Mas Graells

Fernando Maldonado Millán

Alfonso Masia Gil

Manuel Pavía Besora

Josep Molas Pagés

José Manuel Prieto Soto

Antonio Otzet Casacuberta

Pedro Omedes Badía

Josep Manuel Puente Pubill

Luis Alfredo Rocha Barral

Javier Oses Azanza

Antoni Pujol Muntadas

Juan Vila Salles

Eulalia Padrós Sucarrats

Josep Maria Roque Margenat

Francisco Vives Aragó

Miguel Llobet Ventats Magí Martí Escoté Esteban Martín Cabezón José María Mestres Quadreny Luis E. Oliva Pulín

Volem felicitar a tots ells, i demanar disculpes a qui es pugui trobar a faltar en aquestes llistes.

NPQ 425 • maig-juny 2005

activitats

JORNADA CONTROL DE CALIDAD EN RECUBRIMIENTOS ORGÁNICOS (PINTURAS) Y RECUBRIMIENTOS METÁLICOS

El pasado 16 de marzo se celebró la Jornada sobre Control de calidad en recubrimientos orgánicos (pinturas) y recubrimientos metálicos.

Finalmente, se refirió a las diferentes maneras de evaluar los resultados de los ensayos de corrosión e hizo un examen crítico de esos ensayos, comparándolos entre sí.

Comenzó esta Jornada con unas palabras de bienvenida y presentación por parte del presidente de la Sección Técnica de Corrosión y Protección, nuestro compañero D. Enrique Julve, quien acto seguido expuso su ponencia, titulada Control de calidad en recubrimientos industriales: aspecto general y ensayos de corrosión. Después de hacer una referencia a los parámetros de calidad en los recubrimientos orgánicos y metálicos, el ponente pasó a hablar de los ensayos de corrosión, citando los dos tipos generales: ensayos de laboratorio y ensayos de exposición a la intemperie (ensayos de campo). Entre los ensayos del primer tipo habló de los acelerados: ensayo de la niebla salina neutra, de la niebla salino-acética, de la niebla salina cupro-acética, del ensayo Corrodkote y del ensayo de las variaciones cíclicas térmicas. Se refirió después a los ensayos de exposición a reactivos gaseosos, haciendo hincapié en el ensayo de exposición al dióxido de azufre (ensayo Kesternich). A continuación habló de los ensayos de exposición a la intemperie, citando el más importante de ellos: ensayo de exposición estático de larga duración.

Seguidamente, el Sr. Doménech Mayoral, de la Firma Fischer Instruments S. A., dio comienzo a su ponencia titulada Control de calidad en recubrimientos: ensayos de espesor y morfología. El Sr. Mayoral se refirió en primer lugar a los métodos convencionales empleados para ese ensayo: métodos de referencia (método de disolución química y método del corte micrográfico) y métodos rápidos: método culombimétrico y métodos de medida magnética. Con respecto a estos últimos métodos el ponente habló de los instrumentos que posee la Firma Fischer para este cometido: Couloscope CMS para el primero y Dualscope MP40 y Fischerscope MMS para los segundos. Habló después del método de fluorescencia de rayos X, el método más preciso para la medición de espesores de distintos tipos, aunque el más caro. Después de referirse a su funcionamiento, mostró los distintos tipos de aparatos fabricados para este fin: Fischerscope X-Ray-XDL y Fischerscope X-Ray-XUL.

NPQ 425 • maig-juny 2005

D. Jaume Pascual, de la Firma Fischer Instruments S. A., hablo a continuación de Control de calidad

en recubrimientos: ensayos de dureza. El ponente comenzó hablando de las particularidades de este ensayo, en que en general se miden las dimensiones de la huella dejada sobre el recubrimiento por un cuerpo penetrante (punta rayadora o melladora) bajo presión. Se refirió particularmente a la microdureza y a los errores que se pueden cometer en este ensayo cuando el recubrimiento sobre el metal base no posee el espesor adecuado, ya que se puede confundir la dureza del recubrimiento con la dureza del metal subyacente. Para evitar este error habló de un nuevo aparato que, al medir magnitudes diferentes a las clásicas, da la dureza en newton/mm2 en vez de en número Vickers. Este aparato, denominado Fischerscope H 100 C, consta de: penetrador Vickers, seleccionador de la carga, medidor de la profundidad de penetración, ajustador de la distancia entre el penetrador y la superficie de la muestra a ensayar, memorizador de todos los valores medidos y microprocesador. A continuación, se abrió el coloquio general y se dio por finalizada esta Jornada, agradeciendo a los presentes su asistencia e invitándoles a la próxima, sobre control de calidad, que tendrá lugar a mediados del mes de mayo. J. P.

activitats

JORNADES SOBRE L’ENSENYAMENT DE LA QUÍMICA Palma de Mallorca 14, 15 i 16 d’octubre de 2005

Durant els últims anys es ve observant una progressiva disminució en el nombre d’estudiants que cursen les modalitats de caràcter científic i/o tècnic en el batxillerat. Com a conseqüència d’aquesta situació, les titulacions universitàries, com és el cas de la Química, estan resultant molt afectades. Preocupats per aquest fet, des de l’Associació de Químics de les Illes Balears –que agrupa prop de 300 professionals de la Química, entre els quals un percentatge elevat exerceix en el camp de la docència–, està duent a terme diferents actuacions per tal de millorar la situació. Amb aquestes Jornades sobre l’Ensenyament de la Química, pretenem que els professionals de les diferents Comunitats Autònomes puguin intercanviar informació, experiències i traslladar a les autoritats educatives les recomanacions que permetin abordar els canvis necessaris. Tot això amb la finalitat que els nostres estudiants adquireixin una cultura científica d’acord amb la societat actual i perquè en el futur disposem de professionals de la Química ben preparats que assegurin el nostre desenvolupament científic i tecnològic.

TEMES DE TREBALL EN LES JORNADES 1. Continguts curriculars de Química en l’ESO i en el batxillerat.

NPQ 425 • maig-juny 2005

activitats

2. Adaptació dels continguts de Química a la universitat en el marc de la convergència europea. 3. Relació entre els continguts d’ESO, batxillerat i universitat. 4. Els treballs pràctics de Química en l’ESO i en el batxillerat. 5. Ús de les noves tecnologies en l’ensenyament de la Química. 6. Propostes metodològiques per a l’ensenyament de la Química. Les Jornades estan obertes a totes aquelles persones que donin o estiguin interessades en l’ensenyament de matèries relacionades amb la Química i la seva didàctica, tant en l’educació secundària com a la universitat. Els participants obtindran el corresponent certificat d’assistència i es tramitarà, quan correspongui, el reconeixement de crèdits de formació del professorat.

L’Associació de Químics de les Illes Balears anima als companys de Catalunya a participar i també a presentar comunicacions. Al web: www.quimibal.org/jeq podeu trobar tota la informació necessària i també realitzar la inscripció.

Miguel Ángel Gómez, professor de l’IES Victoria Kent de Madrid. • La motivació dels estudiants i l’ensenyament de la Química. A càrrec del Dr. Carles Furió, catedràtic del Departament de Didàctica de les Ciències Experimentals i Socials de la Universitat de València.

Les Jornades estaran estructurades entorn a quatre ponències:

• Com aplicar les noves tecnologies en l’ensenyament de la Química? A càrrec de la Dra. Neus Sanmartí, catedràtica de Didàctica de les Ciències de la Universitat Autònoma de Barcelona.

• L’ensenyament i l’aprenentatge de la Química en secundària. A la recerca d’uns continguts per al segle XXI. A càrrec del Sr.

• Quins continguts de Química hauria d’assolir l’alumnat al final del batxillerat per poder accedir sense problemes als estudis uni-

NPQ 425 • maig-juny 2005

versitaris de l’àmbit científic? Quins coneixements de Química ha de tenir el futur llicenciat en Química en el marc de la convergència europea? A càrrec de la Dra. Josefa Donoso, directora del Departament de Química de la Universitat de les Illes Balears i membre del grup interuniversitari sobre Convergència Europea. La presentació de comunicacions orals i de pòsters per part dels participants completarà el programa d’activitats, a més de la convocatòria d’un premi a la millor aportació a la innovació didàctica i un altre al millor treball experimental amb alumnes. Agustí Vergés President de la Secció Tècnica d’Educació Associació de Químics de les Illes Balears

activitats

DIVULGAR DERIVA DE VULGAR: UNA TEORIA DE LA DIVULGACIÓ PRESENTACIÓ Presentar un llibre propi és una activitat que cau fàcilment en la petulància. Presentar un llibre propi del qual la major part dels assistents a la presentació ja s’han llegit bona part del contingut és una mica inconscient. I fer un mateix la ressenya de la presentació d’un llibre propi, del que els assistents a la presentació ja s’han llegit bona part dels continguts, i potser han assistit a la presentació, és una tasca que depassa la petulància inconscient, per entrar de ple en la inconsciència petulant. Només tinc una línia de defensa: m’ho han demanat. Sí, clar que hauria pogut dir NO. De fet, jo sé dir NO, però al meu diccionari la combinació de lletres NO vol dir exclusivament òxid nítric. Figura 1. Presentació.

Des d’aquesta inconsciència petulant, doncs, faré el resum de l’acte de presentació del llibre La truita cremada. 24 lliçons de Química, d’un servidor, acte que va tenir lloc el divendres 22 d’abril de 2005. Vigília de Sant Jordi, Dia del Llibre de l’Any del Llibre. L’acte va consistir en un primer parlament del Dr. Josep Costa, degàpresident del Col·legi-Agrupació de Químics de Catalunya, i d’una petita xerrada meva. El Dr. Costa va llegir el pròleg del llibre, que ell mateix havia escrit. No faré un resum del que va dir, només faltaria. En tres paraules, em deixava bé. Gràcies, Dr. Costa. Jo, més que presentar el llibre, vaig donar unes idees de què entenc jo per divulgació científica, amb una breu xerrada que tenia per títol el d’aquest escrit: Divulgar deriva de vulgar: una teoria de la divulgació (figura 1). Vaig dividir-ho en sis breus apartats: hermenèutica, taxonomia, axiomàtica i teorètica, tecnologia, L3 i constructivisme, i teleonomia. A continuació hi ha un breu resum dels aspectes que considero més significatius. Som-hi.

Figura 2. Definicions de diccionari.

rent paradoxa. Divulgar, doncs, pretén fer comprensible al profà un cert coneixement més o menys especialitzat. Tots ho sabem. Pel que he trobat, una de les primeres vegades que es va fer servir la paraula divulgar va ser en un exemple citat per Milà i Fontanals 1. Vegeu-ne la figura 3.

HERMENÈUTICA 1

És a dir, interpretació del significat dels textos. A la figura 2 tenim les definicions de divulgar i de vulgar. És una evidència que divulgar deriva de vulgar, en el sentit no vulgar de la paraula vulgar, i valgui l’apa-

En Manuel Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, 18181884) era un erudit més aviat voluminós que, per això, li deien la balena literària. Sembla que era molt desmanegat, i que quan no tenia res més a mà feia servir com a punt de llibre una raspa de sardina. Almenys això explicava el meu sogre.

NPQ 425 • maig-juny 2005

activitats

El cucut cantava a dalt del terrat la mullé parlava com gran advocat: tu cucut no digas lo qu'ets vist aquí: te donaré figas, vespre i dematí -Ni per vostras figas yo no vuy restà: las vostras “finesas” las vuy divulgar. Figura 3. La primera cita literària amb el terme divulgar.

Quines fineses eren aquestes que la dona volia que el cucut no divulgués? La cançó no ho especifica, però en Joan Corominas, que és de qui he tret la cita, recorda que en francès cucut es diu cocu, que també vol dir banyut. Casualitat?

TAXONOMIA

on Lf és el nombre de lectors finals, Li el de lectors inicials, i n el nombre d’equacions del llibre 2. El pànic que molts lectors no científics tenen a les equacions fa que, efectivament, una equació sigui una barrera insuperable per a molts, i que els editors i els divulgadors en fugin, en fugim. «No em digui números, si us plau» afirma sempre un famós comunicador, que es vanta públicament de la seva ignorància. Si la població no fos tan anumèrica... però, llavors, potser ja no caldrien els llibres de divulgació. El segon principi és el Teorema de les Mil i una Nits. Diu: «La comprensió d’un text és inversament proporcional al nombre de parèntesis que es van obrint». Es diu així perquè a la narració global hi ha una narradora de contes, la Schéhérazade 3, que va explicant històries que es van obrint amb altres narracions internes, etc. Cervantes, al Quixot, fa servir tècniques similars.

És a dir, classificació. Es pot divulgar –es pot intentar divulgar– la pròpia recerca, com fa Hawking, amb èxit literari i de vendes, però al meu entendre amb fracàs de comunicació. Es pot divulgar la recerca recent feta per altres, com tants llibres de divulgació existents actualment, amb més o menys èxit. Vegeu, per exemple, el d’Emsley Moléculas en una exposición. I es poden divulgar els principis de la ciència i la seva relació amb la vida quotidiana, amb voluntat eminentment didàctica. El llibre que presento pretén ser d’aquest darrer grup. L’iniciador d’aquesta línia fou, al meu entendre, Michael Faraday, amb la seva Història química d’una espelma. Al segle XIX Faraday feia conferències de divulgació científica a nens pobres de Londres. Ell mateix, quan era nen pobre, havia assistit a les dels seus predecessors. Però ell va donar-les-hi l’impuls definitiu. Faraday va ser un dels fundadors de la divulgació científica. Galileu i altres havien escrit de forma planera sobre temes científics, però amb afany demostratiu i de clarificació de les tesis filosòfiques que defensaven. En canvi Faraday tenia per objectiu la culturalització. Jo hi crec, en això.

AXIOMÀTICA I TEORÈTICA És a dir, principis i lleis bàsics. La literatura de divulgació científica té dos principis bàsics, per tal que sigui comprensible. El primer és el Teorema de Hawking. Aquest famós físic, a Història del temps, afirma que «per cada equació es redueix a la meitat el nombre de lectors». És a dir, Lf =

NPQ 425 • maig-juny 2005

Aquest segon principi és evident. La ciència treballa amb conceptes i termes no quotidians, i amb paraules no habituals. Un article o un llibre de divulgació no és una classe magistral, i, per tant, no pots començar a definir els termes que faràs servir. Has de fer literatura i anar introduint conceptes a mida que es van requerint. I, clar, quan ve un terme nou cal fer-ne una breu explicació: «... i es diu heli perquè va ser descobert al Sol. L’heli és un gas noble. Per cert, els gasos nobles són molècules monoatòmiques, per cert, una molècula és la part més petita d’un element, per cert, un element és una substància que...» etc., etc. Anem obrint parèntesis un darrera l’altre, i al final ens surt un discurs incomprensible. El darrer capítol del llibre, «Cada dia de cada dia», és un exercici científico-literari basat en aquest teorema.

TECNOLOGIA Com divulgar? Per a mi, calen tres coses. Calen unes bases mínimes de llenguatge. Cal explicar què vol dir entendre. I cal usar analogies. El llenguatge és un element que permet la comunicació, però al mateix temps separa les persones en grups: els que posseeixen un llenguatge i els que no el posseeixen. I no em refereixo als idiomes. Quan vaig al metge i li dic que em fa mal el coll, ell tradueix: «faringitis». És el mateix en grec, però sembla més científic,

Lector, recorda que havíem usat aquest teorema ja en l’article «Els Alfacs, encara», a l’NPQ n. 401 de 2001, pàgines 5 a 7.

Cal pronunciar-ho txejeràsad, i no cherezade, com solem.

activitats

sembla que si ho diuen així t’ajuda a dipositar confiança en el tècnic, que sap coses que tu no saps. Hi ha samarretes que porten escrita la frase de la figura 4. Hi ha gent que ja riu, i d’altres que pensen «I quina gràcia té, això?». Clar, els que saben què és el llenguatge binari, és a dir, el sistema de numeració en base 2, en el qual només hi ha zeros i uns, saben que el signe 10 en base dos és el mateix que el 2 en una base de numeració superior a dos, per exemple en la nostra base deu habitual. És a dir, que en el llenguatge comú, la frase diria que «hi ha dues classes de persones...» etc., etc. Si li veus la gràcia, és que ets dels que comprenen el sistema binari. I si no li veus la gràcia... Un segon exemple: a la figura 5 es pot llegir un cartell hipotètic. Si et fa gràcia, és que ets químic. Juga amb el doble sentit de la paraula alquilar en castellà, que tant vol dir llogar com vol dir introduir un grup alquil a una molècula. A mi em va fer molta gràcia quan m’ho vaig inventar. Perquè, modèstia a part, crec que m’ho vaig inventar, no recordo haver-ho copiat d’enlloc. Tornem a Hawking per veure un altre aspecte de la incidència del llenguatge. Mirem la frase de la figura 6, treta del seu llibre L’univers en una closca de nou. Tot són paraules comprensibles, no hi ha termes impossibles, però dubto que el lector d’aquest article entengui què carai vol dir la frase sencera. No són les paraules, són els conceptes que hi ha amagats els que la fan incomprensible. Una vegada vaig escriure per encàrrec un text divulgatiu que em va sortir una mica –realment, molt– obscur, i la persona que me l’havia encarregat, quan el va llegir, va dir: «Deixa’m-ho tornar a llegir, a veure si capto l’argument». No comprenia que no era un sil·logisme, que no era problema de comprendre l’argument, era problema de comprendre el context, el llenguatge. El meu era un text molt mal escrit, perquè no divulgava al nivell que havia de divulgar. I això ens porta al segon aspecte del llenguatge. Per entendre un determinat concepte, cal entendre fonamentalment per què s’ha hagut d’inventar. Per a mi, això és un punt bàsic. Tots els conceptes científics són inventats, i allò essencial és comprendre quin problema volem resoldre amb el concepte. No m’estenc més. L’article «Entropòlegs» (NPQ n. 421 de 2004, pàgines 15 a 21) desenvolupa aquesta idea, amb l’invent d’una analogia ad hoc. Les analogies són eines excel·lents per fer paral·lelismes entre entorns diferents, i, tot comprenent el què passa en un entorn, ajudar a comprendre el què passa en l’altre. «Els captaires de la tomba d’Haji Ali» (NPQ n. 399 de 2000, pàgines 18 a 20) va ser el primer dels

Hi ha 10 classes de persones:

• les que comprenen el llenguatge binari • i les que no.

Figura 4. Primer exemple de l’ambigüitat del llenguatge.

Se vende benceno Se alquila tolueno Figura 5. Segon exemple de l’ambigüitat del llenguatge.

«En els universos membrana, els planetes podrien girar al voltant d’una massa fosca situada en una membrana “ombra” perquè la força gravitacional es propaga en les dimensions addicionals» Stephen Hawking, “L’Univers en una closca de nou” Figura 6. Paraules comprensibles, però concepte incomprensible.

articles de la nova sèrie, on s’explotava una analogia entre els diners i l’energia.

L3 I CONSTRUCTIVISME En aquest punt voldria reivindicar la divulgació científica com a element important del sistema educatiu i formatiu. L3 és una sigla que condensa la sigla LLL, que són les inicials de life-long learning, és a dir, aprenentatge al llarg de la vida. Aquesta qüestió, ara molt de moda en els ambients educatius, no és cap novetat. Recordem la frase que Goethe posa en boca d’un dels seus personatges de la novel·la Les afinitats electives, de 1809: «És ben empipador –exclamà Eduard– que actualment ja no es pugui aprendre res per a tota la vida. Els nostres pares s’atenien a les lliçons que havien rebut de joves; nosaltres, a canvi, ara hem de tornar a aprendre cada cinc anys, si no volem restar completament passats de moda.»

NPQ 425 • maig-juny 2005

activitats

Si això era així en època de Goethe, què hauríem de dir de l’època actual? Com actualitzem avui els nostres coneixements generals? Evidentment, amb els mitjans de comunicació no especialitzats. La literatura de divulgació científica en pot ser un eficaç element. El constructivisme és una teoria pedagògica que posa l’èmfasi en la idea que el coneixement es fa construint sobre la base que l’individu ja té –les concepcions prèvies o preconceptes–, i en la idea que la metodologia didàctica hauria de procurar posar en qüestió els preconceptes antics de l’individu, i ajudar a la seva substitució o modificació mitjançant conceptes nous. El problema és que, massa vegades, els nous conceptes es combinen amb els preconceptes ja existents a la ment sense substituir-los, donant al final una barreja no prou estructurada, que s’aplica de forma esbiaixada. Això és molt habitual a les classes de ciències: el mestre s’esforça a explicar que els gasos estan formats de partícules separades denominades molècules, i dibuixa un recipient ple d’aire en forma de boletes voleiant per allà, i els alumnes ho entenen. Però quan el mestre pregunta què hi ha en l’espai que queda entre les boletes, la resposta és sempre la mateixa: hi ha aire... A les figures 7 i 8 hi ha dos exemples per comprendre la persistència dels preconceptes. Si es diu a algú que llegeixi les sigles BMW de la figura 7, inevitablement diu «be eme uve». Quan se li diu que no, rectifica i diu «be ema uve». Quan se li torna a dir que no, sol dir «be ema ve baixa». Quan se li diu que tampoc, acostuma a dir «be ema ve baixa doble». I encara davant la nostra negativa, finalment diu correctament: «be ema ve doble». Sabem llegir, però tenim un impuls que ens domina i que fa que recitem allò que tenim gravat en la memòria, més que no pas llegir. Un segon exemple. Llegim sense parar les tres línies de la figura 8. M’hi jugo un pèsol –que diria en Puyal– que tots entenem a la primera línia que l’autor d’aquestes línies és un company. Però quan llegim la darrera línia, no diem company sinó «company», amb accent anglès. En quin moment la nostra ment fa clic i passa d’un significat a l’altre? És la força del context que domina sobre la pròpia lectura.

Figura 7. La persistència de les idees prèvies en la lectura.

Figura 8. En quin moment canvia el so de la ny?

• • • •

Per divertir didàcticament Per difondre distesament Per dispersar les dificultats de diverses disciplines Per dissimular i distreure’s de la diabetis els dissabtes, els diumenges i els dies de cada dia Figura 9. Per què s’ha escrit el llibre. Els meus motius.

Per què he escrit, en el fons, el llibre? No ho diré. Llegiu-ho a la figura 9...

Tant de bo que la divulgació, i en concret el llibre que presentem, servís per modificar paulatinament algun preconcepte del lector.

FINAL

TELEONOMIA

Ara que tinc la paraula i el teclat, aprofito per agrair a tothom que va venir a la presentació el seu suport, i a tothom que m’ha fet arribar comentaris sobre el llibre les seves paraules. Moltes gràcies. Seguirem, si Déu vol.

És a dir, finalitat última de les accions.

NPQ 425 • maig-juny 2005

activitats

CITES I REFERÈNCIES

Goethe, Wolfgang (1809). Les afinitats electives. Trad. ed. Proa, Barcelona.

Corominas, Joan (1980 i ss.). Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Curial Edicions Catalanes.

Hawking, Stephen (1988). Història del temps. Trad. Crítica, Barcelona.

Emsley, John (2000). Moléculas en una exposición. Trad. Península, Barcelona.

Hawking, Stephen (2002). L’univers en una closca de nou. Trad. Columna - Crítica, Barcelona.

Faraday, Michael (1861). Historia química de una vela. Trad. i ed. 2004 Nivola, Tres Cantos.

Departament d’Enginyeria Química. Universitat de Barcelona

Claudi Mans i Teixidó

MODEL DE FINANÇAMENT AUTONÒMIC Els col·legis professionals sotasignats tenim voluntat de participació en els debats que afecten Catalunya, especialment quan té que veure amb la dinàmica econòmica i social. Hem anat manifestant la nostra preocupació pel dèficit fiscal de Catalunya i per les seves conseqüències negatives, sobretot pel que fa a la dotació d’infraestructures, la manca de les quals afecta la competitivitat de l’activitat econòmica i disminueix de manera clara el nostre ritme de creixement, per sota de la mitjana del creixement del conjunt de les comunitats autonòmiques espanyoles. Per tot això, ens congratulem que el Govern de Catalunya hagi pres la iniciativa, presentant una proposta de finançament autonòmic. Aquest nou model creiem contribuirà a millorar l’actual sistema i corregirà algunes de les causes que generen el denunciat nivell de dèficit fiscal, que actualment està perjudicant l’economia catalana i la seva capacitat com a locomotora econòmica de l’Estat. Un bon model de finançament ha de garantir un equilibri, assegurant que cada comunitat pugui prestar nivells similars de serveis, realitzant un esforç fiscal similar. Cal evitar l’erosió de les economies més actives –com és el cas de Catalunya– i cal també permetre que si una comunitat realitza un esforç fiscal major disposi de majors recursos. Per això recolzem un model que permet la corresponsabilitat fiscal, basat en criteris d’autonomia tributària (administrar els impostos propis i els estatals pagats a Catalunya amb capacitat normativa). Cal que es respectin els principis d’igualtat i autonomia, i això val per a tots. Els ciutadans de Catalunya es mereixen un tracte just. Per tot això fem sentir la nostra veu i fem una crida a partits polítics i institucions de la societat civil per buscar junts un posicionament comú a l’entorn de la proposta de la Generalitat de Catalunya que ens enforteixi en el procés de diàleg i negociació –més complexa– amb la resta de l’Estat. Firmen el document els Degans i Presidents dels següents Col·legis Oficials: •

Col·legi Oficial d’Enginyers Industrials de Catalunya.

•

Col·legi Oficial d’Enginyers Tècnics de Vilanova i la Geltrú.

•

Col·legi Oficial d’Enginyers Tècnics de Barcelona.

•

Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

•

Col·legi Oficial/Associació Catalana d’Enginyers de Telecomunicació.

•

Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona.

•

Col·legi Oficial d’Enginyers Tècnics de Telecomunicacions de Catalunya.

Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona.

•

Col·legi Oficial d’Economistes de Catalunya.

Col·legi Oficial d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya.

•

Col·legi de Metges de Barcelona.

•

Col·legi de Químics de Catalunya.

•

Col·legi de Biòlegs de Catalunya.

•

Consell de Col·legis de Diplomats en Infermeria de Catalunya.

•

Col·legi Oficial d’Enginyers Agrícoles i Perits Agrícoles de Catalunya.

•

Il·lustre Col·legi Oficial de Titulats Mercantils i Empresarials de Barcelona.

•

Col·legi de Doctors i Llicenciats en Ciències Polítiques i Sociologia.

•

Col·legi Oficial d’Enginyers Tècnics de Girona.

•

Col·legi Oficial d’Enginyers Tècnics de Lleida.

•

Col·legi Oficial d’Enginyers Tècnics de Tarragona.

•

Col·legi Oficial d’Enginyers Tècnics de Manresa.

NPQ 425 • maig-juny 2005

activitats

ASCENSIÓN AL MONTE COOK, UNA AVENTURA EN NUEVA ZELANDA * Josep Maria Palau i Anna Diloy

La tormenta de nieve arreciaba cuando detuvimos la caravana junto a la orilla. El lago Tekapo se teñía de color estaño. A nuestra izquierda, el monumento al perro de raza collie, elemento clave en la colonización del condado de Mackenzie según un cartel informativo. La estatua parecía otear el horizonte entre la bruma. La imitamos. Nada. De pronto, alguien apartó las nubes de un manotazo revelando el perfil del Monte Cook frente a nosotros, cruzando el lago. Desapareció al minuto, pero ahora estábamos seguros de que está allí, retándonos. Y no lo íbamos a defraudar. Animados por la visión, enfilamos la entrada al parque nacional. Había parado de nevar y la pista estaba desierta. A pesar de la fama conseguida a raíz de la adaptación al cine de la obra de J. R. R. Tolkien, El señor de los anillos, Nueva Zelanda no captaba la atención del turismo masivo. Por la mañana habíamos visitado Methven, donde se localiza la ciudad de Edoras en la segunda película de la saga. Incluso allí se podían contar los curiosos con los dedos de una mano. Una explicación es que la isla sur del país está más despoblada que la norte, pero lo que en realidad desanima a muchos visitantes potenciales es la distancia a recorrer para llegar a las antípodas de España. Viajar hasta

* Conferencia audiovisual dentro del ciclo MÓN I TRADICIÓ XI. Este artículo ha sido publicado en la revista Altaïr, en su especial de Trekking del año 2004.

NPQ 425 • maig-juny 2005

allí supone un mínimo de treinta y seis horas de vuelo. Como resultado, teníamos la sensación de que un atento anfitrión nos abría la puerta para una visita privada. Y casi era verdad: nuestro grupo lo componían cinco personas, cuatro de importación y una nativa. Se trataba de Nuria, vieja amiga de madre neozelandesa y padre español, al que debe su exótico nombre. Buena conocedora del lugar, nos guiaría hasta la cumbre del Cook. El sol intermitente arrancaba guiños turquesa de un lago aún mayor que el Tekapo, el Pukaki. Las ovejas volvían al redil entre la carretera que lo bordea y la orilla. Nuria nos contó que el condado debe su nombre al ladrón de ganado James Mackenzie. Me sorprendió que el Gobierno dedicara un municipio a la memoria del forajido, pero el hecho era indicativo de que los pioneros que llegaron a los pies del Monte Cook a mediados del siglo XIX se ocupaban principalmente de la ganadería. Pasarían casi setenta años antes de que fueran conscientes de las posibilidades del deporte al aire libre. Desde entonces, el país se ha equipado con buenas vías de comunicación y servicios, pero el hecho de encontrarse lejos de todo y de todos lo ha preservado casi intacto. Aparte de buenos accesos, el Monte Cook presenta otra ventaja para los alpinistas y es su relativamente corta estatura. Con 3.753 metros de altitud, parece más asequible que el Annapurna o el Everest porque no requiere tanto es-

fuerzo de aclimatación. Pero todo buen aficionado a la escalada sabe que los Alpes Neozelandeses representan un desafío importante por culpa del clima, caprichoso como pocos. Según las estadísticas, en el Cook llueve o nieva casi la mitad del año y durante la otra mitad está nublado a menudo. Los fortísimos vientos del oeste, cargados con la humedad del Mar de Tasmania, completan el alegre panorama. En definitiva, un paisaje labrado por las fuerzas vivas del aire y de la tierra, porque la formación de los Alpes Neozelandeses aún no ha terminado. Las placas tectónicas del Pacífico y de IndoAustralia colisionaron dos millones de años atrás formando esta imponente cadena de casi quinientos kilómetros de longitud. La fuerza del

Monte Cook.

activitats

CULTURA MAORÍ La imponente estampa del museo Te Papa de Wellington, la capital de Nueva Zelanda, no pasa desapercibida al visitante. Con un aspecto que recuerda al Guggenheim de Bilbao, el Te Papa acoge una masiva muestra del arte y la cultura maorí, tan sobrada de medios que por fuerza ha de esconder una mala conciencia de igual envergadura. Los idiomas oficiales del país son el inglés y el maorí. Entre un diez y un quince por ciento de sus cuatro millones de habitantes pertenecen a esta etnia. Pero unos pocos días bastan para darse cuenta de que en la isla sur prácticamente no vive ningún maorí y de que en la norte se concentran en tres puntos concretos: en la capital, en la turística población de Rotorua y en el desfavorecido valle del río Whanganui. En el primero, barren las calles. En el segundo, ofrecen espectáculos folclóricos para turistas. En el tercero, malviven de la ganadería y la agricultura. En honor a la verdad, también hay que reconocer que se ven bastantes parejas mixtas. Según me contó un granjero de Whanganui, el maorí tiene fama de poco trabajador, cuando en realidad no se interesa por los bienes materiales. Su centro de reunión es la marae, un cobertizo en el que saluda al visitante frotándole la nariz con la suya. La marae simboliza el orden frente al caos del mundo y es el lugar para contactar con los ancestros a través de un canto o recitado, remontándose hasta waka, la canoa viajera que llegó a Nueva Zelanda desde Hawaiki, la Tierra Maorí. En cada marae se organiza la vida de un extenso grupo unido por lazos de parentesco y de propiedad de la tierra, por lo que al desplazarse a las ciudades, muchos maorís pierden su identidad. Desde 1950 algunos líderes políticos han abogado por la integración y han rescatado el orgullo de un pueblo que en el siglo V llegó navegando desde la Polinesia, colonizando una tierra en la que no había hombres antes de su desembarco. Y puede que lo hayan conseguido: el afamado equipo neozelandés de rugby All Blacks interpreta una danza de guerra maorí antes de cada partido. La mayoría de sus jugadores son blancos.

impulso no se ha desvanecido y la cordillera crece a razón de diez milímetros por año. El conjunto conforma un paraje al que el adjetivo espectacular queda pequeño, con

27 picos de más de 3.000 metros y cinco grandes valles glaciares. Por eso fue declarado Patrimonio Mundial de la Humanidad por la UNESCO en 1987.

Glaciar Fox.

Advertidos de que era imposible pernoctar con autocaravana en el área de recepción de Mount Cook Village, decidimos descansar en el camping de Glentanner, a diez minutos de nuestro destino. Un par de avionetas cubiertas con lonas se aburrían a la derecha del camino. El vendaval sacudía sin piedad el cartel de madera anunciando vuelos panorámicos. El lugar parecía abandonado, cosa previsible porque llegamos al Cook al principio de la temporada. La idea era sacar provecho de la desocupación utilizando los múltiples refugios que hay en el macizo, de manera que no tuviéramos que cargar con el material de acampada, aun a costa de sufrir algunas inclemencias extra. Conectada la camioneta a las tomas de agua y luz, decidimos estirar un poco las piernas. La temperatura descendió sin freno a la puesta del sol. Asimismo, una inspección del lugar nos convenció de su parecido con el escenario de La Matanza de Texas, de manera que nos encerramos en nuestra casa rodante para dormir un sueño cargado de negros presagios. El viento se pasó la noche haciendo el loco entre los árboles. Empezaba a clarear cuando abrí la portezuela de la furgoneta. El suelo brillaba de escarcha. Tomé mi toalla dispuesto a correr hacia las duchas comunitarias, pero a mi izquierda el sol ya teñía de rosa pálido, luego de amarillo rojizo, la cumbre nevada del Cook. Su línea se perfilaba vibrante en un cielo sin nubes, semejante al logo de la Paramount. Disparamos un par de fotos apresuradas y con una tostada en una mano y la otra en el volante recorrimos en un suspiro la distancia hasta el village. La caravana se deslizaba en el hielo como una patinadora olímpica pero teníamos que aprovechar la tregua de buen tiempo. El personal del Departamento de Conservación confirmó nuestras impresiones:

NPQ 425 • maig-juny 2005

activitats

GUÍA PRÁCTICA •

Cómo llegar. Viajar directamente a la isla del sur. Muchos vuelos internacionales aterrizan en el aeropuerto de Christchurch. Desde allí, diversas compañías de autobuses como Intercity o Grey Line cubren el trayecto hasta el parque, adonde llegan por la tarde. También es posible tomar una avioneta, pero resulta caro.

•

Acceso y permisos. No hay que pagar tasas ni derechos de acceso en ningún parque de Nueva Zelanda. Sí hay que pagar por el uso de los refugios del Monte Cook. También hay que indicar el itinerario previsto, porque cada día a las 7 pm se contacta por radio con todas las cabañas, se comprueba el estado de sus ocupantes y se les facilita la previsión del tiempo. Los tickets se adquieren por 9 euros en el centro de visitantes del Departamento de Conservación (DOC), justo al lado del Hotel Hermitage. Si nos vemos obligados a usar refugios por culpa del mal tiempo, podemos depositar una donación voluntaria en los buzones colocados a tal efecto.

•

Dificultades del itinerario. A pesar de no ser muy alto (3.754 metros), la climatología del país hace que el ascenso al Cook requiera de buena preparación física y de entrenamiento previo en las técnicas de escalada y progresión sobre hielo. Buena parte de la ruta trascurre sobre nieve, incluso en verano. La dificultad técnica es de 3 en la escala neozelandesa de 1 a 6, aproximadamente grado PD en la escala alpina europea. Es necesario llevar la propia comida y utensilios de cocina, así como sacos de dormir. El vivac o el camping resultan del todo desapacibles. Lo mejor es usar los refugios del monte, como el Empress Hut, Gardiner Hut o Plateau Hut, equipados con literas, mantas, radio y cocina. También existen refugios de emergencia cercanos a las vías más usuales. En Mnt. Cook Village existen pocas opciones para dormir antes o después del ascenso: el Hotel Hermitage, el Mount Cook Youth Hotel y el camping White Horse Hill. Como alternativa, a 15 km por la carretera principal se encuentra el área de Glentanner, con bungalows sencillos y zona de acampada. Es el único lugar del parque donde se aceptan autocaravanas. Y por cierto que las alternativas culinarias también son limitadas en el village. Es mejor hacerse con provisiones antes de llegar. Con la preparación adecuada y un buen libro de ruta es innecesario contratar los servicios de un guía, aunque es posible hacerlo a través de Alpine Guides Mountain Shop en el village (Tel. 03 435 1834) o en cualquier empresa especializada de las ciudades próximas, como la Mountain Recreation de Wanaka. También es posible contratar un paquete de ascensión al Monte Cook de 5 días de duración por 1700 euros. Las escaladas guiadas atacan la cima por el este, desde el Grand Plateau y por el glaciar Linda. Para ahorrar dos días de aproximación trepando por el glaciar Tasman, ofrecen la posibilidad de volar en helicóptero al refugio del Plateau. Esa es la única zona del parque donde se permite el aterrizaje.

•

Época indicada. La mejor época es de diciembre a marzo, coincidiendo con el verano neozelandés. De todas maneras, el clima de la región es impredecible en extremo. Los Alpes locales conforman una auténtica barrera contra los vientos húmedos del oeste, creando un microclima muy duro. A modo indicativo, basta saber que el Monte Cook recoge más de 4.000 mm de lluvia por año, con una media de 149 días de precipitación.

•

Equipo necesario. Ropa de montaña preparada para resistir las más duras condiciones, en particular viento, lluvia y nieve. Dadas las características de la ruta, además del material de camping y escalada (cuerdas, aseguradores, etc.) es básico llevar crampones para una progresión segura sobre nieve, así como un buen piolet para hielo. Además, es necesario un casco para negociar zonas de posibles desprendimientos, como en la cabecera del glaciar Hooker.

•

Ruta escogida por el autor. Escogimos la ruta oeste desde el refugio Empress Hut, reproduciendo la seguida por la primera cordada que puso pie en la cima en 1894. Requiere más tiempo de aproximación pero se disfruta durante todo el trayecto de las vistas más espectaculares del Cook, es decir, de las caras sur y oeste. Los refugios sirven de campo base. A pesar de la publicidad de las agencias de escalada, esta vía no es mucho más técnica de lo que puedan ser las populares de la cara este. Dicha cara goza del favor del público por las facilidades de acceso aéreo, que pueden convertirse en inconveniente durante la temporada alta porque contribuyen a la masificación. La ruta más sencilla del sector este es la del glaciar Linda. Otra vía es la Zurbriggen, «más rápida, elegante y segura, aunque también más difícil» según Sebastián Álvaro y Javier Ortega, responsables de Al filo de lo imposible. Como comprobaron en persona, esta cara se encuentra menos expuesta a los vientos pero su mayor insolación aumenta el riesgo de avalanchas.

•

Otros recorridos por la zona. El Copland Pass Trek es una alternativa más accesible pero tanto o más recomendable como experiencia alpina. Se trata de una caminata de cuatro o cinco días de duración, cruzando el macizo del Cook de este a oeste, desde el Hermitage hasta la costa. El trek permite disfrutar de cumbres y bosques pluviales, pasando por piscinas termales y glaciares. Se recomienda experiencia sobre hielo y nieve. Otro trek apto para todos los públicos es el que lleva al Mueller Hut. Este itinerario permite disfrutar del paisaje alpino sin la necesidad de cargar con equipo de alta montaña ni exponerse a los peligros del Copland Pass. Son 10 km de ida y vuelta con un tramo de fuerte desnivel y el refugio es uno de los más solicitados en época estival, pero vale la pena.

•

Precauciones sanitarias. Ninguna en particular, excepto las derivadas del deporte en alta montaña, como es la hipotermia o el cuidado de la piel en zonas de radiación solar extrema. No olvidemos que el país se encuentra muy al sur.

•

Otras recomendaciones. Llevar siempre un barómetro de bolsillo para prever cambios bruscos de tiempo.

NPQ 425 • maig-juny 2005

activitats

Escalada sobre hielo.

—La previsión es de tiempo soleado para hoy y mañana —afirmaba aquel hombre con la mirada azul de escrutar el cielo—, pero ésta no es la mejor época para ascender al Monte Cook. Quién sabe qué tiempo tendremos dentro de tres días. Tal vez deberíais considerar otra ruta por el parque. Pronto comprobó que no habíamos llegado hasta ahí para abandonar al primer tropiezo, de manera que se cercioró de los conocimientos de nuestra guía, nos indicó sobre el mapa los puntos conflictivos y nos dio algunas instrucciones sobre el uso de las radios instaladas en cada refugio. De esa manera se aseguraría de que estábamos bien y nos podría advertir de futuras borrascas. Nueva Zelanda es el paraíso de los deportes de aventura, pero para sus habitantes la seguridad es lo primero. El ánimo del grupo era inmejorable al pasar con las mochilas a la espalda frente al hotel Hermitage. Pintado con colores que pretenden integrarlo en el paisaje, lo cierto es que el edifico no puede ocultar sus dimensiones ni el hecho de haber

sido adaptado a las necesidades de un público amplio. El antiguo Hermitage era lugar de encuentro habitual de escaladores. También fue la semilla de la profesión de guía de montaña y muchos alpinistas lo usaron como punto de partida para sus entrenamientos. Sin ir más lejos, el neozelandés Edmund Hillary tenía veinte años cuando llegó a la falda del Cook. Según cuenta en su autobiografía, coincidió en el Hermitage con la cordada Stevenson-Dick, la primera que consiguió completar la Gran Travesía del Monte Cook de norte a sur. «Estos tipos están sacando, de verdad, algo de emoción a la vida» —escribió. Y así empezó una brillante carrera que le llevaría a coronar el Everest en 1953 junto al sherpa Tenzing Norgay. Como pasa en tantos lugares, la conquista del Cook está teñida de rivalidad. El escalador George Graham y los guías del Hermitage Thomas Fyfe y Jack Clarke pisaron la cumbre el día de Navidad de 1984, ganando la partida por muy poco al escalador inglés Edward Fitzgerald y al guía italiano Mattias Zurbriggen. La decepción de los europeos fue tan grande que se dedicaron a escalar todos los picos destacados que rodean al Cook para poner allí su bandera, entre los cuales el Sefton y el Tasman. Además, al año siguiente atravesaron el macizo de este a oeste. Como recuerdo, bautizaron el paso utilizado con el nombre de Fitzgerald y la vía de ascenso al Cook por el este con el nombre de Zurbriggen. Nuestras pretensiones eran más modestas. Sin ansias de hacer historia, queríamos reproducir la ruta de los primeros, aproximándonos por el sur a través del glaciar Hooker para afrontar la ascensión final por el oeste desde el refugio Empress Hut. En conjunto, una vía trillada de grandes valores paisajísticos y sobre todo menos propensa a las avalanchas de nieve que la cara este. Dando a entender que habíamos tomado la decisión correcta, sobre un promontorio

Oveja y luna.

de la colina White Horse, vimos el memorial erigido en recuerdo de tres escaladores que perdieron la vida en 1914 en la avalancha del glaciar Linda. Otro alud más reciente, en diciembre de 1991, barrió de nuevo la cara este de la montaña despeñándose desde la cima. Gracias a ello, nuestro reto había perdido diez metros de altura. De todos modos, el estallido seco del hielo al quebrarse por el calor nos acompañaría durante toda la travesía. En la primera parte del camino también nos acompañaban los keas, loros de monte de pico menos protuberante que los de tierras cálidas, color verde oliva por todo el cuerpo y naranja intenso en el revés de las alas. Mal acostumbrado a conseguir alimento fácil de los humanos, el kea puede resultar un tanto pesado. Más educados serían los pajarillos llamados piwauwau que encontraríamos en las alturas. De patas muy largas, se los distingue porque viven en grietas bajo la nieve y porque suben y bajan la cabeza constantemente como si saludaran. Abundan además las gamuzas traídas por los europeos, consideradas una plaga por los da-

NPQ 425 • maig-juny 2005

activitats

ños que causan a la flora del lugar, sobre todo a la famosa Lila del Monte Cook: de la familia del ranúnculo, es la mayor de su especie y exhibe un intenso color blanco. Por otro lado, sólo vimos algunos helechos en la cercanía del Hermitage, cosa sorprendente en una planta tan ubicua en Nueva Zelanda. En los grandes bosques pluviales del oeste los hay altos como palmeras. Por lo tanto, era cierto que el Cook disfrutaba de su propio microclima. Bastaba con contemplar el glaciar Hooker y el lago poblado de icebergs a la deriva que se formaba a sus pies para darse cuenta. —¡Parece la jaula de los osos polares del zoo! —exclamaba mi amigo Sergi. Tenía razón. La palabra polar nos hizo estremecer, pero la brisa apenas levantaba polvo de nieve de la cumbre. El barómetro de mano tampoco indicaba heladas inminentes. De todos modos, había que apresurarse. Hasta los pies del glaciar se llegaba paseando y con la ayuda de una vía ferrata y un par de puentes colgantes de lo más sólido, cosa que nos había animado a reducir el ritmo y a entretenernos con las fotos. Una familia tomaba unos bocadillos al sol junto a los bloques de hielo. Y en otra época podríamos haberlos imitado, pero hacía ocho años que una sección de la pista de acceso al refugio Hooker Hut había cedido, dejándolo aislado en una terraza. Lo que antes se hacía en un par de horas nos iba a tomar al menos cuatro de trepar por las rocas inestables de la morrena del Hooker. Dudamos un instante sobre la conveniencia de avanzar directamente sobre el glaciar, pero el aspecto de las grietas nos disuadió; nos pusimos los cascos y empezamos la lenta ascensión por los fragmentos de roca acarreados por el hielo. Las piedras cedían bajo nuestro peso, forzándonos a avanzar separados para evitar accidentes. El movimiento de las rocas in-

NPQ 425 • maig-juny 2005

Alrededores de Tongariro.

feriores hacía tambalear a las que estaban más arriba. Finalmente, después de muchas torceduras de tobillo, levantamos la vista. El refugio estaba allí mismo, tan aislado como un monasterio tibetano. No es extraño que entre los alpinistas corra la fábula de que lo habita un fantasma. Hooker Hut contaba con todo lo necesario para ser feliz tras un día de esfuerzo y como el fantasma tenía la noche libre, Nuria amenizó la velada contando algunas historias maorís sobre el Cook. De entrada, el monte recibió su nombre europeo del explorador John Stokes, que lo bautizó en honor de su admirado navegante James Cook. El nombre original maorí es más poético: Aoraki o Perforador de Nubes. Según la leyenda, Aoraki y sus hermanos eran hijos del Padre Cielo y se encontraban navegando alrededor de la Madre Tierra cuando naufragaron. Los supervivientes se encaramaron a los restos, pero el viento helado del sur los congeló. Con el tiempo, los náufragos se convirtieron en piedra, formando los Alpes de la isla sur. Aoraki, el más alto de los hermanos, esperaba nuestra visita. Una visita que, aunque llegáramos a la cumbre, nunca sería completa.

Por lo que explicaba Nuria, Aoraki era considerado un ancestro sagrado del pueblo maorí, es decir, tapu. Pisotear su cabeza sería una falta grave. Los alpinistas siempre debían quedarse a unos metros de la cima efectiva en señal de respeto. Nos levantamos muy pronto. Tanto, que el fantasma aún no había regresado. Tal vez había encontrado compañía más agradecida

Talla maorí.

activitats

Trekking en el Cook.

que la nuestra. Recogimos las cosas en silencio, agarrotados por el frío. Las ventanas chorreaban de vaho condensado y a duras penas reflejaban una tenue claridad. La circulación de la sangre y el ánimo volvieron por parejas al empezar a andar. Debíamos forzar la marcha para cruzar la cresta a la altura de Copland Pass lo más rápidamente posible. A pesar de tratarse de una zona muy desprotegida y abierta a los vientos, muchos montañeros que partían de Hooker Hut usaban el paso para completar un trekking que acaba en la costa. Nosotros, en cambio, avanzaríamos hacia el norte, en dirección al refugio de Empress Hut. Para llegar allí sería necesario ponerse crampones y tener a mano el piolet. Progresamos bajo un sol que se agradecía infinitamente. No hay nada como un día despejado de finales de invierno, sobre todo cuando te rodea un paisaje erizado de agujas de tres mil metros. Frente a nosotros se recortaba la mole blanca de La Perouse. Algo más a la derecha, la nariz del Nazomi, seguida de los picos Low, Middle y High que conforman el Cook. A nuestra

espalda, la giba de nata del Sefton. El cielo refulgía de un azul que dolía a los ojos. Algún jirón de nube incrementaba el efecto dramático. Pero no todo iban a ser ventajas: el sol reblandecía la nieve y yo empezaba a acusar la altura con un dolor de cabeza que iba en aumento. Confieso que al cabo de un rato me resultaba imposible contemplar otra cosa que las huellas zigzagueantes de los que me precedían. Me concentraba en seguirlas, evitando pensar cuánto trecho nos quedaba por recorrer. Llegué con más pena que gloria al Empress Hut. El refugio se agazapaba en un risco a los pies del Aoraki. Desde aquella perspectiva, su aspecto resultaba aterrador. Para colmo, la previsión que recibimos por radio indicaba un cambio de tiempo. Impacientes y nerviosos, ninguno había dormido mucho cuando Nuria tocó diana. Por desgracia, el Cook parecía envuelto en algodón. De acuerdo con la previsión, si queríamos intentar el ataque, debíamos hacerlo antes de que crecieran más nubes de convección a partir de mediodía. Equipados con dos piolets, crampones y bien encordados, nos lanzamos hacia la cima. La pared de nieve se iba enderezando hasta alcanzar una inclinación de 35 grados. Evitamos unos imponentes centinelas de hielo desviándonos hacia la derecha. La visión de aquellos tremendos seracs, de aquellas nieves eternas, me hacía sentir mortal e insignificante. Creo que no habíamos ascendido dos terceras partes de los 1.600 metros que debíamos superar cuando nuestra guía dio orden de bajar. Era lo más prudente. El barómetro descendía sin freno mientras las nieblas se hacían más y más densas. Además, el Cook se levanta 600 metros por encima de sus vecinos, dejando la parte más alta expuesta a vientos que pueden alcanzar los 150 kilómetros por hora. Volaríamos como un hoja. Teníamos que renunciar.

Al llegar a la base, ráfagas heladas nos obligaron a clavar los piolets para no caer al suelo. Sería imposible regresar a Empress Hut con la furia de los elementos de cara, por lo que decidimos caminar a favor del ventarrón. La experiencia y la brújula de Nuria nos llevaron a través de una pesadilla de nieve hasta Gardiner Hut, un refugio situado al sureste del macizo. Accedimos al mismo agarrándonos a unos cables de acero fijados a la roca por una mano previsora. Los dos montañistas que encontramos en el interior no se hubieran sorprendido tanto de ver al fantasma del Hooker. Sacaron de inmediato una botella de vino que reservaban para una ocasión especial. Un vino neozelandés, elaborado con uva Fionna Run. Un vino que sabe a humo. Que sabe a hogar. Nos miramos, agradecidos. Estábamos en casa.

PARA SABER MÁS Todas las rutas de escalada del Monte Cook, con descripciones de acceso y grados de dificultad. Aoraki / Mnt. Cook. A guide for Mountaineers. Alex Palman. NZ Alpine Club. Christchurch 2001. Manual sobre seguridad en la práctica del montañismo y escalada, adaptado a las necesidades de Nueva Zelanda. Mountaincraft. Manual 20. Lindsay Main. NZ Mountain Safety Council. Wellington, 1987. Mapas: NZMS serie 1, escala 1:63,360, hoja S79 Mt. Cook o el Infomap Topomaps serie 260, escala 1:50,000, hoja H36. Solicitarlos en los centros de visitantes del DOC. Página web del DOC/Te Papa Atawhai, el departamento de conservación de Nueva Zelanda, con información específica sobre el Monte Cook y otros parques natu☯ rales. www.doc.govt.nz.

NPQ 425 • maig-juny 2005