NPQ 431

editorial

TERCERA ÈPOCA ANY XXXVIII NÚM. 431 MAIG - JUNY 2006

QUIMICS.CAT

Director en funcions: ANTONI PORTELA Comitè de Redacció: JOAN ASTOR MARTA CALVET JOSEP MANUEL RICART Edita: COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICS DE CATALUNYA Òrgan de difusió de: ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA Redacció: Av. Portal de l’Àngel, 24, 1r 08002 Barcelona Tel.: 93 317 92 49 Telefax: 93 317 92 99 e-mail: colquim@cqc.ictnet.es web: colquim.org Maquetació i creació arxiu PDF: Joan Astor Realització gràfica: Editorial Estel Grup EMA - S. L. Equador, 32-34 ent. 1a, 2a 08029 Barcelona Tel. 93 419 33 21 Publicitat: Gecap S. L. - Ricard Piqué Tel. 93 459 33 30 Dipòsit Legal: B-14.622 -1969 ISSN 1577-4600 Nombre d’exemplars: 4.000 NPQ no es responsabilitza de les opinions expressades en els articles signats

a uns dies es va publicar en la premsa –sense un titular que ressaltara– una notícia molt important per al desenvolupament sostenible de la societat actual. Deia textualment: «La indústria europea va tirar a l’aire 44 milions de tones de CO2 menys del que tenia assignat en el 2005..., un dels instruments per a complir el protocol de Kioto». Magnífic, les notícies positives pareix que es poden publicar i que la premsa es preocupa per una informació neutral en temes de química.

Uns dies desprès es publica la següent notícia –esta vegada amb un titular sensacionalista: «Espanya dóna l’esquena al petroli verd»– i que textualment diu: «En els cotxes de gasolina és possible utilitzar fins al 15 % de bioetanol –una espècie d’alcohol obtingut a partir de plantes riques en sucre (cereals, remolatxa, etc.) que no emet CO2–...». Esta frase evidentment no és correcta, ja que la combustió de l’etanol genera CO2. El que l’articulista va voler dir, però no diu, és que queda compensada la dita generació per la funció clorofíl·lica de les plantes. Encara que la notícia també és positiva, és preocupant l’escassa formació química del periodista.

Per això, s’està potenciant la nostra comunicació directa amb la Societat –s’ha augurat dins de les nostres possibilitats la iniciativa de diversos professionals liderats per alguns dels nostres col·legiats d’informar adequadament a la Societat– i s’estan també ampliant les possibilitats del nostre lloc web amb la creació d’unes comunitats virtuals de debat. Un pas més ha sigut aconseguir que l’esmentat lloc web o domini es passe a denominar quimics.cat. Se’ns ha concedit a nosaltres perquè ens vam anticipar en la petició a altres possibles institucions interessades en aquest domini. És una referència més clara al que som en compte de la que teníem colquim.org. El canvi de domini es produirà gradualment.

Hace unos días se publicó en la prensa –sin un titular que resaltara– una noticia muy importante para el desarrollo sostenible de la sociedad actual. Decía textualmente: «La industria europea echó al aire 44 millones de toneladas de CO2 menos de lo que tenía asignado en el 2005..., uno de los instrumentos para cumplir el protocolo de Kioto». Estupendo, las noticias positivas parece que se pueden publicar y que la prensa se preocupa por una información neutral en temas de química.

Unos días después se publica la siguiente noticia –esta vez con un titular sensacionalista: «España da la espalda al petróleo verde»– y que textualmente dice: «En los coches de gasolina es posible utilizar hasta el 15 % de bioetanol –una especie de alcohol obtenido a partir de plantas ricas en azúcar (cereales, remolacha, etc.) que no emite CO2–...». Esta frase evidentemente no es correcta, ya que la combustión del etanol genera CO2. Lo que el articulista quiso decir, pero no dice, es que queda compensada dicha generación por la función clorofílica de las plantas. Aunque la noticia también es positiva, es preocupante la escasa formación química del periodista.

Por ello, se está potenciando nuestra comunicación directa con la Sociedad –se ha auspiciado dentro de nuestras posibilidades la iniciativa de diversos profesionales liderados por algunos de nuestros colegiados de informar adecuadamente a la Sociedad– y se están también ampliando las posibilidades de nuestro sitio web con la creación de unas comunidades virtuales de debate. Un paso más ha sido conseguir que dicho sitio web o dominio se pase a denominar quimics.cat. Se nos ha concedido a nosotros porque nos anticipamos en la petición a otras posibles instituciones interesadas en este dominio. Es una referencia más clara a lo que somos en lugar de la que teníamos colquim.org. El cambio de dominio se producirá gradualmente.

PORTADA: Esperant l’estiu amb ganes.

Fotografia: Antoni Portela.

NPQ 431 • maig-juny 2006

José Costa Degà CQC President AQC

3

juntes i sumari

COL·LEGI DE QUÍMICS DE CATALUNYA Degà: José Costa.

Vicedegà: Alfredo Vara.

Secretari: Agustí Agustí.

Vicesecretari: Aureli Calvet.

Tresorer: Antoni Tuells.

Vocals: Xavier Albort, M. Cruz Anglés, Joan Bertrán, Carme Borés, Francisco José España, Mireia Estrada, Sebastià Estrades, Carmen González, Enrique Julve, Margarita Luria, Claudi Mans, Joan Mata, Juan Carlos Montoro, Roger Palau, Josep Manuel Puente, Josep Manuel Ricart, Marta Rico, Emilio Tijero, Alfred Vara, Josep M. Viñas, Àngel Yagüe.

ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA

GRUPS DE TREBALL DEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ

President: José Costa.

Borsa de Treball: Antoni Portela.

Vicepresident: Alfredo Vara.

Escola de Graduats: Alfredo Vara.

Secretari: Agustí Agustí.

NPQ: Joan Astor.

Vicesecretari: Aureli Calvet.

Olimpíada Química: Carme González.

Tresorer: Antoni Tuells.

COMISSIONS:

Vocals: Joan Astor, Joan Bertrán, Carme Borés, Francisco José España, Mireia Estrada, Jordi Galván, Marta García, Claudi Mans, Pere Molera, Roger Palau, Josep Manuel Ricart, Alfred Vara, Àngel Yagüe.

• Cultura: Carme Borés.

Assembleistes Electes: Victoria Abella, Agustí Agustí, M. Cruz Anglés, Joan Astor, Joan A. Bas, Carme Borés, Aureli Calvet, F. José España, Santiago Esplugas, Roser Fusté, Marta García, Carmen González, Sònia Guasch, Enrique Julve, Margarita Luria, Pere Molera, J. Manuel Ricart, Emilio Tijero, Antoni Tuells, Alfred Vara, Àngel Yagüe.

Assembleistes Nats: José Costa, Alfredo Vara.

EDITORIAL Quimics.cat ................................................................................. 3

SECCIONS TÈCNIQUES: • • • • • • • • • • • •

Alimentària: Gema Barceló.

Anàlisis Clíniques: Jorge Morancho.

Biotecnologia: Jaume Mir. Corrosió: Enrique Julve.

Energies alternatives: Carles Hernández.

Ensenyament: Roser Fusté.

Medi Ambient: Xavier Albort.

Metal·lúrgia i Ciència dels Materials: Joan Antoni Bas. Pintures: Carles Olsina.

Prevenció de riscos laborals: Ramon Pou. Química Farmacèutica: Sònia Guasch.

Química Forense: José Costa.

SERVEIS DEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ

Escola de Graduats Químics de Catalunya • Cursos postgrau.

COL·LABORACIONS El químic a la societat postmoderna... ....................................... 5

Borsa de Treball • Rep i cursa peticions laborals per als nostres col·legiats.

Publicacions • NPQ.

La selectivitat en anàlisi química ............................................... 8

• Química e Industria.

Serveis Professionals

Els llevats ................................................................................. 12

• Visat de projectes. Certificacions.

• Defensa jurídica professional.

Por tierras del profeta: un viaje a Tunicia ................................ 14

• Peritatges legals.

Serveis d’Assistència

Cinema i teatre: Miguel Mihura ................................................ 23

• Assessoria jurídica i laboral.

Didàctica de la química ............................................................ 24

• Assistència mèdica. El Col·legi té subscrita una pòlissa amb ARESA. • Assegurances.

INFORMACIÓ

– Mutualidad General de Previsión Social de los Químicos Españoles.

Notícies d’interès ...................................................................... 29

– Eurogestió bcn. El Col·legi disposa dels serveis d’una corredoria d’assegurances que pot orientar-vos i subscriure les pòlisses que desitgeu.

ACTIVITATS Nuevas estrategias para la gestión de productos químicos: SAICM y REACH ......................... 31

Serveis Financers • Proporcionen als col·legiats avantatges excepcionals en les seves gestions financeres a través de les següents entitats: – Santander Central Hispano.

– Caixa d’Enginyers.

Els nostres ordes ..................................................................... 33

– Tecnocrèdit - Banc Sabadell.

Si voleu més informació truqueu a la secretaria del Col·legi

4

NPQ 431 • maig-juny 2006

col·laboracions

EL QUÍMIC A LA SOCIETAT POSTMODERNA Josep M. Viñas i Gausí Gabinet de Gestió de la Carrera Professional

La paraula progrés no té cap sentit mentre hi hagi nens infeliços (A. Einstein) L’any passat celebràvem l’any de la física (oblidant que feia també 150 anys de la mort de Fausto de Elhuyar, descobridor del tungstè).

Fa cent anys Albert Einstein va publicar els cinc articles que revolucionaren la física clàssica i feren l’univers una mica més entenedor.

Però a més d’un físic Einstein era un humanista, molt conscient dels problemes contemporanis, i una persona solidària amb el seu poble i, per extensió, amb tots els qui d’una manera o una altra sofreixen opressions o injustícies. L’autèntica dimensió humana d’Einstein no es troba en els seus escrits científics, sinó en aquells altres als quals analitzava la problemàtica de la gent i la societat. Al seu llibre Mein Weltbild (traduït al castellà com Mi visión del mundo i editat per Tusquets), tracta temes com: el sentit de la vida, el valor de l’home, la necessitat d’una cultura ètica, la pau i el pacifisme, cultura i benestar, producció i treball, cristianisme i judaisme entre altres.

La frase que encapçala aquest article reflecteix molt bé la seva idea de progrés: o el progrés és per a tots o no és autèntic progrés. Aquesta implicació a escala mundial, globalitzant, del progrés li dóna un aire completament diferent del que ara s’entén per progrés, malgrat les bones intencions d’organismes que treballen en favor dels països menys desenvolupats per tal de posar-los al nivell dels més avançats. El concepte que actualment s’entén per progrés està limitat a l’àmbit cientí-

NPQ 431 • maig-juny 2006

fic i tecnològic, deixant de banda qualsevol possible implicació ètica: d’aquí l’esforç del teòleg Hans Küng i altres per fonamentar una ètica mundial, perquè només sobre aquesta base serà possible l’autèntic progrés de la humanitat.

Una part dels problemes actuals rau en la formació rebuda: una formació fonamentalment tècnica i especialitzada i sense cap arrel en la crítica i la capacitat d’anàlisi i creativitat necessàries per a esdevenir autènticament persona. En paraules d’Einstein: No n’hi ha prou amb ensenyar als homes una especialitat. Amb això es converteixen en una mena de màquines utilitzables, però no en individus vàlids. Per ser un individu vàlid l’home ha de sentir intensament allò al que pot aspirar. Ha de rebre un sentiment viu d’allò que és bell i del que és moralment bo. En cas contrari s’assembla més a un gos ensinistrat que a un ens harmònicament desenvolupat. Ha d’aprendre a comprendre les motivacions, les il·lusions i les penes de les persones per adquirir una actitud recta respecte les persones i la societat...

Donar una importància excessiva i prematura al sistema competitiu i a l’especialització en benefici de la utilitat, segrega l’esperit de la vida cultural i mata el germen del qual depèn la ciència especialitzada... És necessari que es desenvolupi el pensament crític i independent dels joves, desenvolupament posat sempre en perill continu per l’excés de

matèries. Aquest excés condueix necessàriament a la superficialitat i a la manca de cultura vertadera.

Queda clara la necessitat, sobretot, del pensament crític. Ensenyar a pensar, a distingir entre el raonament vàlid i la fal·làcia lògica, a fer una crítica constructiva (no es pot criticar res al qual no puguem proposar una alternativa), hauria de ser doncs l’objectiu de les nostres escoles i universitats.

Tanmateix no és aquest el panorama actual. Ni les escoles ni les universitats formen aquestes persones que el món necessita: encara més, ni s’ho plantegen. No cal dir dels polítics, cada dia més allunyats de les realitats del país i concentrats només en abassegar poder per tal de fer-se un nom a la història. I a fe que alguns ho aconsegueixen, però no per allò de bo que han fet sinó justament per tot el que han fet malament.

Però aquest pensament crític no es pot quedar en la inactivitat. El pensament crític demana passar a l’acció, acció que ha d’abastar l’àmbit personal i social. Ens hem acostumat massa a una vida acomodatícia, a creure el que ens diuen sense passar-ho pel sedàs de la crítica. Ens hem acostumat al nostre món de treball extremament competitiu i l’acceptem com la cosa més natural.

Ens hem acostumat a que hi hagi països pobres i països rics i ho tro-

5

col·laboracions

bem d’allò més normal. Hem arribat fins i tot a extrems en què el personatge (la nostra situació professional) s’ha menjat la persona. Les persones esdevenen cada vegada més uniformes, adaptades a un mateix esquema, mancades d’esperit crític, deixant entrar tot el que vomita la televisió sense el més petit esforç per distingir entre el bo i el dolent. Els principis ètics s’han reduït a l’esquema «el que és bo per a mi és bo». Aquesta ètica individualista, que prescindeix completament de l’altre, porta a la major destrucció de la persona, comparable al pensament únic dels règims totalitaris. L’espectre del 1984 de Georges Orwell plana sobre la humanitat. L’autèntica cultura es va marginant, convertint-se en una pàtina que salta tan bon punt rasquem una mica. I què queda? L’home buit, el terrible poema de T. S. Elliot: Shape without form, shade without colour Paralysed force, gesture without motion.

I el món que en resulta: This is the dead land This is cactus land Here the stone images Are raised, here they receive The supplication of a dead’s man hand Under the twinkle of a fading star.

Potser alguns pensareu que és un punt de vista extremament pessimista i que no queda lloc a l’esperança. Certament que, com deia A. Buero Vallejo, «las cosas no están como para cantar La alegría de la huerta», però encara queda una porta oberta a l’esperança: la utopia. Això pot semblar a primera vista contradictori, ja que la utopia no sembla poder-se assolir mai, tanmateix, com deia Heràclit, «qui no espera l’inesperable, no ho trobarà». La utopia té un correlat amb el món, com ha posat en relleu Ernst Bloch a Das Prinzip Hoffnung (El

6

Principi Esperança) capítol 17.

Aquesta esperança, però, només té sentit si s’accepta la possibilitat que no hi ha seguretat absoluta d’assolir-la, altrament ja no seria esperança sinó certesa, seguretat. I això implicaria un determinisme històric i personal. Tanmateix, existeix aquest determinisme? Marx i l’escola marxista pretenen que sí, establint un sistema tancat on tot està determinat per endavant, com a la mecànica clàssica la situació d’un cos en moviment en un determinat moment queda determinada per la seva velocitat i direcció. Un biòleg declaradament marxista, Jacques Monod, a L’atzar i la necessitat, ja s’aparta d’aquest determinisme en introduir-hi la noció d’atzar, i l’atzar pot portar també a l’inesperable, és a dir, la utopia.

Si entenem la utopia com a punt de convergència del pensament, com a punt vers el qual tendeix la nostra actuació, llavors comença a aparèixer clara quina pot ser l’actitud de l’home crític (la persona vàlida d’Einstein). És cert que les universitats no faran gran cosa en aquest aspecte: l’ensenyament de la crítica sempre ha estat sospitós, altrament les persones podrien atrevir-se a pensar pel seu compte, posar en dubte les actituds de molts i criticar-les tot aportant idees noves.

En aquest sentit cal fer esment que la teoria de la relativitat en la versió del 1905, que constituïa la seva tesi doctoral, fou titllada d’esotèrica. I tanmateix tenia raó! Si les universitats no fomenten el pensament crític, qui ho ha de fer?

Però ben mirat potser no es tracta tant de fomentar l’esperit crític (cosa certament lloable i del tot necessària) com de posar-lo en pràctica. Aquest esperit no queda només circumscrit a l’àmbit universitari, o a aquells que tenen un títol superior: l’esperit crític és universal. Tanmateix podem constatar la gran quantitat de gent que s’empassa les bajanades i les notícies de la televisió,

i les creuen com el grecs que consultaven l’oracle de Delfos. Quantes vegades no hem sentit la frase màgica «ho ha dit la tele»? Com si fos un dogma de fe! Quantes bestieses no es llegeixen als diaris, tant com a notícies com en les Cartes al Director, on la gent es deixa portar pel pensament més adotzenat, seguint les modes que dicten els mandarins de la cultureta? Aquests darrers són els autèntics responsables de la ignorància generalitzada a casa nostra i els podem trobar a molts llocs, també a les esferes de les Conselleries de la Generalitat, dictaminant allò que és bo per a la gent.

La realitat és molt més sinistra, ja que en ser ells mateixos els primers en ignorar (a vegades voluntàriament) el pensament crític, contribueixen a la creació d’una massa amorfa, moltonejada, fàcilment manipulable pels seus interessos. En certa manera són ells, els mandarins, el Big Brother del 1984 orwellià d’avui dia: darrere defensar el lema «tots els animals són iguals» (veure Animal Farm) el que realment defensen és «tots els animals són iguals, però uns són més iguals que altres», altrament dit, els seus interessos i les seves idees obsessives i el seu afany de poder, de sortir als diaris com un oracle.

I què podem fer els químics? us preguntareu. La meva resposta és que molt, encara que no ho sembli.

Durant la carrera varem aprendre un esperit científic, a fer hipòtesis i descartar les que ens semblen menys factibles o que, finalment, no s’ajusten a la realitat, a analitzar els resultats de forma crítica. Doncs bé: per què no aplicar això mateix a la vida quotidiana? I per què no aplicar-ho a la vida política del país? Per què no exigir a les escoles el rigor intel·lectual necessari per poder formar els nostres fills i filles de manera que esdevinguin autènticament i críticament lliures? Per què no desemmascarar els mandarins i mos-

NPQ 431 • maig-juny 2006

col·laboracions

trar-los com el que són, l’emperador del conte? És que hem de viure en la bombolla de placidesa que volen els nostres polítics, això és, amb la ment buida de tot element crític?

En el món de la postmodernitat, que ha arribat a l’extrem de crear l’anomenat pensament dèbil, després de la caiguda de tots els sistemes de pensament anteriors i bàsicament el marxisme, on ja res no queda clarament definit i tot pot ser com el gat de Schrödinger, fa falta més que mai un pensament crític que tingui com a pilar la persona humana, que esdevé al mateix temps l’objecte i el subjecte d’una ètica. L’home, en tant que persona, és un ésser obert al defora (E. Stein), però que, al mateix temps, es troba situat a un limes, una frontera (E. Trias). Hi ha, doncs, una voluntat de sortir de si mateix, però ensems un límit que aparentment el força a no poder arribar mai a aquest defora, que es presenta sempre com a utopia. En aquest sentit és aplicable la frase del maig del 68: siguem realistes, demanem l’impossible. I encara afegiria jo, lluitem per l’impossible. Hom podrà dir: si és impossible, no es pot assolir ja que assolir-lo contradiria la mateixa definició d’impossible. Però això és confondre impossible (substantiu) amb impossible (adjectiu). Si a una persona del segle XVI li haguessin dit que l’home arribaria a la lluna, segur que hagués dit que era impossible. Molts del seu temps no creien en l’esfericitat de la terra i pensaven de Colom que era un somiatruites. I va arribar a les Amèriques! Coses que abans no eren possibles, ara ens semblen les més naturals. Molts dels impossibles físics d’abans són ara realitats ben establertes i demostrades científicament. I què passa amb l’aspecte ontològic de l’home?

S’ha argumentat molt, sobretot després de Kant, sobre la mort de la metafísica. Tanmateix la realitat

NPQ 431 • maig-juny 2006

de l’ésser, en tant que és allò que fa que les coses siguin el que són i no una altra cosa, segueix –ni que sigui de manera implícita– darrere tots els conceptes. I això és especialment vàlid referit a la persona humana. És precisament aquest aspecte ontològic el que es nega de la persona, i d’aquesta manera queda convertida en un ésser inerm, necessitat. I aquí tornen a sortir els mandarins de la cultura, en un afany de protecció a aquest ésser necessitat, oferint-li el seu ajut.

Però, compte!, aquest ajut no passa de ser una mera fal·làcia per tal de tenir-lo sota el seu control i de fer-lo callar (de forma violenta, si cal) quan intenta alliberar-se d’aquesta tutela. Per tant, només afirmant de forma decidida la naturalesa òntica de la persona és quan aquesta pot sortir de la gàbia d’or on el tenen tancat els mandarins i començar l’aventura de ser lliure.

Però l’autèntica llibertat només pot exercir-se des de la crítica i des del límit, i –de forma heroica– sortir del límit i endinsar-se en el més enllà del límit, camí de la utopia i plenament conscient de què aquesta aventura pot fallar.

Aquesta llibertat té doncs el seu fonament en la naturalesa ontològica de la persona humana, de la qual deriva la seva absoluta inalienabilitat. Aquesta persona, que com hem vist és subjecte i objecte de l’ètica, és precisament la clau de la bellesa i de la bondat. La persona és aquella a qui hem realment d’estimar, no el seu aspecte o posició exteriors, sinó allò que de més profund i íntim existeix en ella. Qui només estima les aparences està, encara que no se n’adoni, convertint l’altre en un simple objecte d’ús, eliminant d’ell el que li és més propi. Si hom accepta aquesta alienació caurà en el mateix parany d’objectivar els altres, de manera que, a la fi, les relacions entre les persones seran relacions entre éssers alienats entre ells en lloc d’una relació lliure i, gosaria dir,

apassionada. Però aquesta llibertat només pot aconseguir-se amb un acte de rebel·lió contra els elements alienants, els mandarins.

Aquesta rebel·lió no ha de ser una rebel·lió violenta, sinó que ha de néixer de la presa de consciència de la situació alienada a la que intenten reduir-nos. Aquesta presa de consciència comporta l’adquisició d’un pensament crític que no es deixi endur pels corrents de la moda o dels costums a l’ús, sinó fonamentat en una actitud ètica responsable fruit de la reflexió més profunda sobre nosaltres mateixos, per tal de posar en joc totes aquelles habilitats que tenim que ens permeten aconseguir un desenvolupament harmònic de la nostra persona. Moltes d’aquestes habilitats són menystingudes per la societat massificada, ja que no s’adapten als estàndards que dicten els mandarins sinó que més aviat van contra corrent. Aquesta és una actitud difícil de mantenir, ja que són moltes les pressions a què una persona així es veu sotmesa. Tanmateix el que està en joc és la nostra llibertat com a persones.

En tant que científics, els químics estem ben preparats per adoptar aquest pensament crític necessari per aconseguir aquest canvi en nosaltres mateixos i en el nostre entorn.

Així podrem ensenyar a les nostres filles i als nostres fills una manera de ser realment persones lliures, preocupades pels problemes que afecten el món i els seus habitants, per bastir un món més solidari, un món al qual existeixi l’autèntica pau i la concòrdia. Aquests foren els ideals de la Il·lustració –ideals encara per assolir després de més de doscents anys– i que, crec, encara segueixen pendents d’aconseguir als començaments del segle XXI. És també l’ideal que el bon papa Joan XXIII va palesar a la seva encíclica Pacem in Terris: una utopia per la qual, malgrat el risc de fracassar, val ☯ la pena arriscar-se.

7

col·laboracions

LA SELECTIVITAT EN ANÀLISI QUÍMICA Ricard Boqué * Grup de Quimiometria, Qualimetria i Nanosensors Universitat Rovira i Virgili

El concepte de selectivitat en anàlisi química ha estat recentment objecte d’una nova definició per part de la IUPAC (International Union of Pure and Applied Chemistry). La selectivitat té una importància particular com a paràmetre de qualitat d’un mètode analític i, per tant, també s’ha de validar. En aquest article, i partint de la definició oficial, es pretén donar al lector una sèrie de pautes sobre com avaluar i solucionar la manca de selectivitat d’un mètode analític.

INTRODUCCIÓ Els paràmetres de qualitat d’un mètode analític són de vital importància per assegurar la idoneïtat d’un mètode per solucionar un problema analític. D’entre ells, la IUPAC, en les seves darreres recomanacions [IUPAC 2001], ha definit la selectivitat com «l’extensió en la que un mètode pot utilitzar-se per determinar analits particulars en mescles o matrius sense interferències d’altres components amb un comportament similar». Per tant, i per a que sigui una eina útil per al químic analític, els valors de selectivitat haurien d’indicar fins a quin punt la concentració d’un analit predita pel mètode pot estar afectada

* L’autor agraeix tots els comentaris relacionats amb els continguts de l’article. Poden dirigir-se, mitjançant correu electrònic, a l’adreça: ricard.boque@urv.net. Una versió en suport electrònic de l’article, així com informació suplementària, pot trobarse a: http://www.quimica.urv.net/quimio.

8

per altres interferències presents a la mostra.

Una interferència és aquella substància que causa un error sistemàtic en la determinació de l’analit d’una magnitud relativa igual o superior a un valor establert. Les interferències poden distorsionar el senyal de l’analit d’interès, evitant la seva possible identificació, o provocar un error sistemàtic, ja sigui constant o proporcional (és a dir, depenent de la concentració d’analit a la mostra). La figura 1 mostra l’efecte de l’error sistemàtic provocat per una interferència en la predicció (errònia) de la concentració de l’analit.

En presència d’una substància interferent, la resposta instrumental (o senyal) mesurada per a una mostra concreta mitjançant un determinat procediment analític pot expressar-se com: rA,I = r0 + rA + rI

(1)

on rA,I és la resposta instrumental obtinguda, rA és la resposta instrumental deguda a l’analit exclusivament, rI és la resposta de la interferència, i r 0 és una contribució constant deguda, per exemple, a la presència de reactius o dissolvents. r0 és la resposta instrumental que s’obtindria si en la mostra no hi fossin presentes ni l’analit ni la interferència. L’equació (1) es pot expressar també de la forma següent: rA,I = r0 + kAcA + kIcI

(2)

on cA és la concentració de l’analit, cI és la concentració de la substància interferent, i kA i kI són les sensibilitats parcials de l’analit i de la interferència, respectivament; és a dir, les respectives pendents de les funcions de calibratge. Finalment, l’equació 2 pot reescriure’s com: rA,I = r0 + kA(cA + KA,IcI)

(3)

on KA,I = kI/kA és el coeficient de selectivitat de l’analit A respecte la substància interferent I. L’invers d’aquest valor es denomina índex de selectivitat.

La situació més desitjable és que rA,I a l’equació (1) estigui el més propera possible d’rA. Això s’aconsegueix quan la contribució de la interferència a la resposta instrumental s’aproxima a zero, bé perquè la interferència no hi és (o la seva concentració és propera a zero) o quan el coeficient de selectivitat de la interferència és zero (o molt petit). S’observa, doncs, que el terme KA,IcI a l’equació (3) pot introduir un biaix (o error sistemàtic) en el resultat.

En el cas d’absència d’interferència, l’equació (3) es transforma en: rA = r0 + kAcA

(4)

la qual té la forma clàssica de l’equació d’una línia recta, els coeficients de la qual (r0 i kA) poden determinar-se pels mètodes tradicionals de calibratge univariant [Riu 2003].

NPQ 431 • maig-juny 2006

col·laboracions

r

senyal mesurat

rA,I rA

interferència

Figura 1. Efecte d’una interferència en el senyal instrumental mesurat i en la quantificació posterior de l’analit d’interès. rA,I i cA,I són la resposta real mesurada de la mostra (analit + interferent) i la corresponent concentració predita per la recta de calibratge. rA i cA són la resposta i la concentració predita que s’obtindrien si la interferència no hi fos. La diferència (cA,I − cA) és l’error sistemàtic (o biaix) en el resultat.

r = b0 + b1c

r

interferència

analit

cA

c

cA,I

c

Resposta (UA)

Resposta (UA) 1

Figura 2. Pic cromatogràfic i espectres UV-Visible presos a tres temps diferents (identificats pel color). S’observa que el pic no és pur, ja que a la part final l’espectre canvia substancialment, indicant la possible presència d’un segon compost.

0.8 0.6 0.4 0.2

Longitud d’ona 0

0

20

40

60

80

100

120

Temps (s)

COMPROVACIÓ DE LA SELECTIVITAT S’han proposat diferents mesures per a la selectivitat [IUPAC 2001]. Quan el mètode analític comporta un calibratge univariant, la selectivitat es pot caracteritzar per una sèrie de coeficients KA,I per a cada interferent potencial present a la mostra [IUPAC 2002], tal i com s’ha comentat més amunt. Aquests coeficients es poden calcular determinant kA i kI de forma independent o mesurant rA,I en presència o absència de quantitats conegudes d’analit i interferent.

Dues altres formes de comprovar la selectivitat són mitjançant l’anàlisi de mostres d’assaig a les que s’han afegit interferències de forma deliberada o bé mitjançant l’ús de tècniques confirmatòries, com la cromatografia de gasos amb detecció per espectrometria de masses

NPQ 431 • maig-juny 2006

(GC-MS) o la cromatografia de líquids amb detecció espectrofotomètrica UV-Visible amb un detector de díodes en fila (HPLC-DAD). A la figura 2 es mostra un exemple d’això darrer.

COMPENSACIÓ DE LES INTERFERÈNCIES 1) Interferència deguda als reactius Correspon al terme r0 a l’equació (3) i provoca un error sistemàtic constant. Per a la seva correcció cal una estimació independent d’r 0, la qual s’aconsegueix amb una mesura del blanc del mètode.

Un cop obtinguda r0, aquesta es resta d’rA,I. Existeix també la possibilitat de no realitzar la mesura del blanc i incloure aquesta contribució com un terme independent en el model de línia recta de l’equació (4).

2) Interferència deguda a d’altres analits presents a la mostra Correspon al terme K A,I c I de l’equació (3) i provoca un error sistemàtic constant, és a dir, que no depèn de la concentració d’analit (encara que sí que depèn de la pròpia concentració de la interferència).

Per minimitzar el terme KA,IcI existeixen dues alternatives, o bé minimitzar cI o bé minimitzar KA,I. La primera opció implica eliminar físicament o química la interferència de la mostra, per exemple mitjançant la utilització de tècniques de separació, com l’extracció, la precipitació o la cromatografia. La minimització de KA,I s’assoleix mitjançant l’addició d’agents emmascarants (substàncies que reaccionen amb la interferència formant una espècie química que ja no modifica la resposta de l’analit), o bé optimitzant les condicions instrumentals, per exemple mitjançant la se-

9

col·laboracions

r

4E+06

mostra

Recta patrons Recta addicions

3E+06

interferència 2E+06

analit 1E+06

λ1

λ2

λ (nm) 0 0

100

200

300

400

Figura 3. En espectroscòpia UV-Visible, la quantificació de la concentració d’analit en presència d’una interferència s’aconsegueix mesurant l’absorbància de la mostra a dues longituds d’ona diferents (λ1 i λ2).

Figura 4. Recta de patrons purs i recta d’addicions estàndard (àrea del pic del TCA vs concentració) en la determinació de 2,4,6-tricloroanisol en vins negres mitjançant cromatografia de gasos.

lecció de longituds d’ona més selectives).

rents, tal i com es mostra a la figura 3.

3) Anàlisi multicomponent Existeix una darrera opció per compensar les interferències, que consisteix en modelar-les matemàticament [Ferré 2004]. Això ens porta a conèixer els coeficients de selectivitat de les interferències i passar del calibratge univariant (una resposta instrumental, un analit) al calibratge multivariant i multicomponent (múltiples respostes, múltiples analits).

Si reprenem l’equació (2), on tenim un analit i un interferent, observem que calen dos valors independents d’rA,I per determinar simultàniament cA i cI (per a K interferents presentes a la mostra necessitaríem K+1 valors d’rA,I): rA,I,1 = kA,1cA + kI,1cI + r0,1

(5)

rA,I,2 = kA,2cA + kI,2cI + r0,2

(6)

En el cas de mesures espectroscòpiques (per exemple UV-Visible), l’obtenció de dues respostes instrumentals independents per a la mostra s’aconseguiria mesurant a dues longituds d’ona (λ) dife-

10

Concentració TCA (ng/l)

Els coeficients kA, kI i r0 a les equacions (5) i (6), de la mateixa forma que en el calibratge univariant, s’han de determinar a l’etapa de calibratge, a partir de solucions estàndard amb concentracions conegudes d’analit i interferent(s).

4) Un tipus especial d’interferència: l’efecte matriu L’efecte matriu consisteix en una disminució o un augment de la resposta instrumental de l’analit degut a la presència d’altres components. En altres paraules, per a la mateixa concentració d’analit, l’anàlisi d’una mostra real o d’una dissolució estàndard de l’analit pur no proporcionen la mateixa resposta instrumental. L’efecte matriu provoca un error sistemàtic proporcional, és a dir, dependent de la concentració d’analit a la mostra, tal i com s’observa a la figura 4. En ella es representen dues rectes de calibratge per a la determinació, mitjançant cromatografia de gasos, del contingut de 2,4,6-tricloroanisol (TCA) en vins negres, una construïda amb les solucions patró de TCA i l’altra on

el TCA s’ha afegit a una matriu de vi exempta de TCA. S’observa clarament la discrepància entre ambdues rectes, tant més acusada quant més gran és la concentració de TCA. Una possibilitat per evitar l’efecte matriu seria construir sempre la recta de calibratge prenent una mostra semblant a la mostra problema però sense l’analit a determinar (un blanc de mostra), i afegir-li llavors quantitats conegudes de l’analit per formar solucions patró. Tanmateix, aquesta aproximació resulta, en nombrosos casos, impracticable, doncs l’efecte matriu pot variar d’una mostra a una altra i, a més, pot succeir que no puguem disposar d’una mostra sense l’analit en qüestió.

La millor alternativa, tanmateix, per dur a terme el calibratge quan hi ha efecte matriu és utilitzar la tècnica de les addicions estàndard [Miller 2000], que consisteix en l’addició de quantitats conegudes i creixents de l’analit a la pròpia mostra problema, la lectura de les corresponents respostes instrumentals i la posterior construcció de la recta d’addicions estàndard. La quantificació de l’analit es realitza per extrapolació de la recta de calibratge al punt de l’eix d’abscisses on la res-

NPQ 431 • maig-juny 2006

col·laboracions

posta és zero. L’inconvenient més gran d’aquesta tècnica és que cal construir una recta d’addicions estàndard per a cada mostra que vulguem analitzar, la qual cosa suposa un increment substancial en el volum de treball del laboratori.

CONCLUSIONS En aquest article hem vist que la selectivitat és un paràmetre de qualitat fonamental de qualsevol mètode analític, doncs afecta de forma directa a un altre paràmetre clau, l’exactitud. La manca de selectivitat, deguda a la presència de substàncies interferents, provoca errors sis-

NPQ 431 • maig-juny 2006

temàtics en els resultats d’assaig.

Hem vist també que el químic analític disposa de diferents opcions per aconseguir una major selectivitat, ja sigui mitjançant l’eliminació directa de les interferències, mitjançant l’optimització de les condicions experimentals i/o instrumentals, o bé mitjançant l’anàlisi multicomponent i la utilització del calibratge multivariant.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES Ferré, J. Calibratge multivariant en anàlisi quantitativa. El model directe. Notícies per a Químics, 429 (2006) 14-17.

IUPAC. Selectivity in Analytical Chemistry. Pure & Applied Chemistry, 73 (2001) 13811386.

IUPAC. Harmonized Guidelines for Single-Laboratory Validation of Methods of Analysis. Pure & Applied Chemistry, 74 (2002) 835-855.

Miller N. M., Miller J. C. Estadística y Quimiometría para Química Analítica, 4ª ed. Prentice Hall, Madrid, 2000.

Riu J., Boqué R. Calibratge lineal.

Notícies per a Químics, 419 ☯ (2004) 12-15.

11

col·laboracions

ELS LLEVATS Marta Calvet Cornet Departament d’Enginyeria Química Universitat Politècnica de Catalunya

QUÈ SÓN ELS LLEVATS Els llevats són uns fongs que s’alimenten dels sucres de la farina, transformen la glucosa en alcohol i desprenen diòxid de carboni, que queda retingut entre la massa.

Són microorganismes unicel·lulars i el seu nom científic és Saccharomyces cerevisiae. La reproducció asexual és normalment per gemmació.

Se semblen molt als bacteris, però són més cremosos i els colors són blancs, beix o una mica més foscos. Alguns d’ells són rosats o vermells, degut a que tenen carotenoides. Vistos al microscopi són cèl·lules de diferent forma (esfèrica o allargada).

El descobriment del microscopi, el 1680, i els treballs de Pasteur, el 1857, varen permetre conèixer la reacció que els llevats feien en la fermentació.

quedar retingut per la massa perquè pugui augmentar el seu volum. El que reté aquest gas és el gluten que es forma durant el procés d’amassar; per això, aquest procés s’ha de fer molt bé, per poder obtenir masses elàstiques que es puguin estirar bé i retinguin la major quantitat possible de gas.

Hem de tenir en compte que els llevats són éssers vius; per tant, es veuen afectats per les variacions de temperatura. La seva temperatura òptima es troba entre els 26 i 30 oC, el seu nivell d’activitat baixa quan està a la nevera a uns 3 a 5 oC, i als 50 oC mor.

Per utilitzar bé un llevat, primer s’ha de conservar a la nevera a uns 5 oC, fins el moment d’utilitzar-lo, i mai trencar la cadena del fred. La millor manera de dissoldre’l és amb aigua natural, ja que si l’escalfem una mica podem cremar-lo.

L’any 1887 les fleques van començar a tenir un llevat fresc.

Aquest nou llevat es va anomenar llevat premsat, ja que estava en estat sòlid. Generalment es presenta en blocs d’uns 400 g.

El llevat és l’únic ingredient que no és proporcional en les receptes.

Si es posa més o menys, només condicionarà el temps de llevat: si hi ha més llevat fermentarà més ràpid, i amb menys ho farà més lentament.

COM ACTUEN ELS LLEVATS DINTRE DE LES MASSES

Mai s’ha de mesclar la sal amb el llevat de forma directa, ja que el matarà.

Quan introduïm cèl·lules de llevat en una massa i augmentem la temperatura de 26 a 30 oC, es comencen a transformar els sucres naturals de la farina en gas i alcohol a través d’un procés enzimàtic molt complex. Aquest gas ha de

12

Segons la quantitat de greix, ens varia la quantitat de llevat: com més greix hi hagi, més quantitat de llevat haurem de posar.

L’ambient a on es fermenta la massa no ha de sobrepassar els

35 oC, ja que la fermentació es veuria afectada, i el gluten es faria malbé donant productes de mala qualitat.

CONTROL DEL TEMPS I DE LA TEMPERATURA Normalment el llevat actua millor i més ràpidament en un lloc càlid i sense corrents d’aire, amb una exepció: si tenim un gran contingut de greix és molt important mantenir la massa el més freda possible; hi ha, però, un inconvenient i és el temps que trigarà en pujar (entre 12 i 24 hores).

Les temperatures que influeixen en el llevat són: • 55 oC. El llevat mor.

• 45 oC. Es frena la seva activitat.

• 20-40 oC. Augmenta progressivament la seva activitat.

• 10-15 oC. L’activitat fermentativa es fa més lenta.

• 4 oC. Quasi no hi ha fermentació.

El llevat mare és una massa de farina fermentada que conté els propis llevats naturals del gra. És el que s’ha fet servir sempre, fins que en utilitzar farines desvitalitzades s’han hagut d’aplicar llevats químics. Els llevats químics treballen de manera més ràpida, però no transformen correctament les substàncies de la farina.

NPQ 431 • maig-juny 2006

col·laboracions

Per obtenir el llevat mare, es deixa fermentar una massa de farina i aigua durant uns 10-15 dies, afegint farina cada dia, però si la farina o bé l’aigua contenen alguna substància rara, no fermentarà bé. Per tant, s’ha d’utilitzar farina d’origen biològic i aigua sense clor.

El llevat mare té una olor característica de fermentació alcohòlica, que li dóna al pa una mica de sabor àcid.

LLEVAT QUÍMIC El llevat químic, conegut també com impulsor, està format per tres components: un agent gasificador (bicarbonat sòdic, aproximadament un 30 %), sals àcides en pols (àcid tartàric, un 60 %, encara que també són adequades les sals de l’àcid làctic, del cítric i del fosfòric) i midó, un 10 %; la funció d’aquest últim és la de mantenir relativament separades les dues altres substàncies.

Mentre s’escalfa la massa en el forn, l’àcid expulsa el diòxid de carboni formant la gasificació que fa esponjosa la massa. La quantitat que s’ha de fer servir és relativa, ja que depèn dels continguts sòlids de la fórmula, especialment de la farina. Si posem més llevat del que cal, la massa creixerà molt ràpid i després s’enfonsarà.

NPQ 431 • maig-juny 2006

On els llevats actuen millor és en masses amb baix contingut d’aigua.

LLEVATS PER A CERVESES Els primers cultius de llevats per a cerveses els va fer la fàbrica danesa Carlsberg. El llevat Saccharomices cerevisiae uvarum té com a característica principal que fermenta a temperatures molt baixes. És un llevat de fermentació de fons (es diposita en el fons dels tancs, quan ha fermentat part del most).

Les fàbriques de cervesa tenen com a objectiu principal el mantenir la qualitat i el sabor de les seves cerveses sempre igual i, per tant, han d’emprar sempre el mateix llevat i amb els mateixos nivells de qualitat.

Les escoles de mestres cervesers alemanyes diuen que mai s’han d’elaborar cerveses amb diferents tipus de llevat en una mateixa fàbrica, ja que aquests es podrien mesclar per l’acció dels corrents d’aire.

Si no es controla estrictament el llevat, és necessari canviar-lo freqüentment amb cultius nous fets en laboratoris en condicions d’esterilitat total.

Els llevats es nodreixen de sucres, d’elements, com el zinc, el coure i el fòsfor, i d’aminoàcids. El most a fermentar ha de contenir aquests productes perquè els llevats es reprodueixin. Si hi ha un excés en algun d’aquests productes es pot produir un efecte contrari i inhibirse l’efecte del llevat. Si la fermentació està mal feta, la cervesa pot presentar problemes de terbolesa i gustos estranys.

Segons la quantitat de llevat que afegim al most, es provocaran fermentacions diferents. Si afegim poc o molt llevat, la fermentació serà diferent. Per mantenir el mateix gust de la cervesa, caldrà utilitzar sempre la mateixa quantitat de llevat.

Quan el llevat ha consumit tot l’oxigen del most, haurà arribat al final del procés de multiplicació; a partir d’ara consumirà els sucres del most i produirà alcohol i diòxid de carboni.

Segons el tipus de llevat, la fermentació durarà més o menys dies; normalment triga entre tres i onze dies. Quan els sucres hagin fermentat, el llevat començarà a dipositarse al fons del tanc i passarà a ser totalment inactiu. Per evitar que el llevat dipositat al fons del tanc doni mal gust a la cervesa, l’hem de can☯ viar de tanc.

13

col·laboracions

POR TIERRAS DEL PROFETA: UN VIAJE A TUNICIA Enrique Julve

A mediados del mes de septiembre del pasado año 2005, mi hijo y yo visitamos la República de Túnez (Tunicia), recorriéndola, como turistas, de norte a sur y de este a oeste, contemplando a lo largo de este viaje su gran variedad climatológica y costumbrista.

La República de Túnez (Al Yûmhûriya at Tûnisiyya), situada en la zona este del Magreb, entre Argelia y Libia, está bañada en el norte y en el este por el mar Mediterráneo.

Tiene una extensión de unos 164.150 km2, un tercio de la cual es zona desértica (desierto del Sahara) y posee una población de 9 millones de almas, afincada principalmente en el norte del país, donde se aglomera un 25-30 % del total.

Situada a medio camino entre el estrecho de Gibraltar y el canal de Suez y sólo a 138 km de Sicilia desde el cabo Bon, Tunicia forma parte de la barrera entre el oeste y el este mediterráneo, lo que ha condicionado, de alguna manera, su historia.

La dorsal tunecina (con los 1.544 m de altitud del monte Djébel Chamba) divide el norte de Tunicia en dos zonas: en el noroeste está situado el Alto Tell, de clima mediterráneo, separado de las montañas de Krumiria y de los Mogods por las llanuras de Medjerda; y en el sureste se encuentran las estepas que se extienden hasta las colinas del Sabel, llegando hasta la costa, baja y arenosa. En el sur el clima es desértico, separando los montes de Matmata la meseta del Dahar de la llanura litoral de la Djeffara. Esta meseta va disminuyendo su altura a

14

medida que avanza hacia el sur, formando una cuenca de drenaje interior en la Tunicia central, encontrándose aquí los lagos salados: el mayor Chott El Djerid y el menor Chott El Gharsa, este último a unos 23 m por debajo del nivel del mar.

Desde esta depresión, el terreno vuelve a elevarse hacia el sur hasta alcanzar una altura de más de 300 m cerca de la frontera con Libia.

La costa este de la República de Túnez, al sur del cabo Bon, es baja y arenosa, con dos claras indentaciones: el golfo de Hammamet y el golfo de Gabés. En este último se encuentran, a lo largo de la costa, algunas grandes islas: la de Djerba y el grupo de las Kerkennah.

El clima de Tunicia es tan variado como su geografía. En el norte es típicamente mediterráneo, con inviernos ligeramente lluviosos y

veranos secos y calurosos. En la capital, Túnez, la temperatura suele ser de unos 9 oC en el mes de enero y de unos 26 oC en el mes de agosto. En el sur, en la amplia llanura de Tunicia central, el Sahel, el clima es semiárido estepario, pero a pesar de la escasa lluvia caída durante el año, todavía crece la hierba y los pequeños arbustos que alimentan a las ovejas y cabras de las tribus nómadas del lugar. En algunas de estas zonas crece el esparto con el que se manufacturan distintos tipos de calzado, esteras y cestos, además de servir para la fabricación de papel. En esta zona esteparia la temperatura varía entre los 11 oC durante el invierno y los 29 oC durante el verano. Al sur del lago Chott El Djerid y del golfo de Gabés la precipitación acuosa disminuye sensiblemente y prevalecen las condiciones de desierto. Los intermitentes aguaceros que se dan

Ciudad de Túnez. La Porte de France.

NPQ 431 • maig-juny 2006

col·laboracions

en esta zona aún son capaces de crear una vegetación efímera de hierbajos y pequeños arbustos que consume el ganado de los nómadas.

Aquí la temperatura suele ser de unos 12 oC en invierno y de 32 a 49 oC en verano.

Con la excepción de los oasis del sur del país, la agricultura se centra en el Tell y a lo largo de las costas.

Debido a los trabajos de irrigación llevados a cabo, especialmente en el valle de la Medjerda, comenzaron a extenderse nuevos cultivos (agrios) en detrimento de los tradicionales: cereales, olivos y viñas. La ganadería bovina y la pesca están repuntando actualmente en esta zona, mientras en el sur las tribus bereberes viven de la ganadería nómada, sobre todo de la ovina, y del cultivo de las datileras en los oasis, lo que tuvimos ocasión de contemplar en nuestro viaje por estas tierras de Túnez. En las grandes ciudades del país, según se nos dijo, empezaban a florecer diversos tipos de industria ligera, aparte de la tradicional industria minera del norte (Bizerta y Túnez).

Históricamente, Tunicia ha estado condicionada por su estratégica situación en el mar Mediterráneo. En su origen estuvo poblada por bereberes y posteriormente, desde el siglo IX a. C. al siglo II a. C., fue ocupada por los fenicios procedentes de Tiro, que fundaron la ciudadestado de Cartago, cercana a la actual ciudad de Túnez (en esa época una diminuta colonia fenicia llamada Thunes). Cartago pronto se extendió por las costas mediterráneas, fundando gran número de colonias, entre ellas Cartago-Nova en la Península Ibérica, disputando el dominio del Mediterráneo a otra gran potencia en expansión: Roma.

Después de soportar tres guerras con los romanos por ese dominio (guerras púnicas), Cartago fue derrotada en la tercera por el general Publio Cornelio Escipión Emiliano Africano (Escipión el Joven) y arra-

NPQ 431 • maig-juny 2006

Cartago. Termas romanas.

sada en el año 146 a.

C., suerte exigida por Catón en el senado romano («delenda est Cartago»). Años más tarde, considerando su posición privilegiada, Roma decidió reconstruir Cartago, convirtiéndose durante muchos años como capital de la provincia de África, en el centro del poder romano en el norte de este continente, emprendiéndose en esa época la construcción de una gran cantidad de templos y obras públicas. El dominio de Roma duró hasta el siglo V de la era cristiana, gozando esta provincia de una gran prosperidad, prosperidad que se vio truncada por las invasiones bárbaras, que destruyeron la mayor parte de las obras construidas por los romanos. En efecto, en el año 439, Tunicia fue ocupada por los vándalos, siendo recobrada posteriormente, en el año 533, para el Imperio Romano de Oriente (Imperio Bizantino) de Justiniano por el general Belisario. Aunque Tunicia se rehizo algo, no fue hasta la época del dominio árabe del Magreb (actuales Libia, Argelia, Marruecos y Túnez) cuando la economía del país se levantó espectacularmente, fundándose gran número de asentamientos y, especialmente, en el año 670, la ciudad de Kairouan, capital del territorio y residencia de los califas Omeyas y más tarde de los Abasíes y cuarta ciudad santa del Islam (después de La Meca, Medina y Jerusalén). La fundación de Kairouan obedeció a la necesidad de los conquistadores árabes de

poseer una ciudad fortificada que permitiera centrar sus esfuerzos en hacer frente tanto a los enclaves costeros cristianos (bizantinos) como a la resistencia de los bereberes del sur, reacios todavía a obedecer a los árabes mahometanos.

En el siglo IX, bajo los Aglabíes, Tunicia fue la base para la conquista árabe de Sicilia, y en el siglo X los Fatimíes (dinastía chiita tunecina) conquistaron Egipto, fundando la ciudad de El Cairo, que se constituyó como nueva capital de los territorios árabes de la zona. En el siglo XII, los normandos de Roger II reconquistaron Sicilia, extendiendo su dominio hasta la costa y los puertos del norte de Tunicia. Esta ocupación de la zona africana duró poco tiempo, pues la dinastía almohade de Marruecos conquistó esos territorios diez años después. Tras un período de dominio marroquí, Tunicia, gobernada por virreyes marro-

15

col·laboracions

Kairouan. Gran mezquita.

quíes, se independizó de su autoridad bajo la dinastía de los Hafsíes en el año 1229. Fueron precisamente los Hafsíes los que en el año 1237 decidieron trasladar la capital de Tunicia desde Kairouan a Thunes (Túnez), la pequeña colonia fenicia situada en las cercanías de la ciudad de Cartago. Bajo los Hafsíes, Túnez pronto se convirtió en uno de los centros comerciales más florecientes del Mediterráneo. Unos treinta años después de este hecho, en 1270, los cruzados de Luis IX de Francia (San Luis) pretendieron apoderarse de la Tunicia musulmana, pero no consiguieron su objetivo y el rey francés murió frente a la ciudad de Cartago. En los años 1500 a 1534, los puertos de Tunicia, especialmente el de La Goleta, fueron utilizados como base de operaciones y de refugio por los piratas berberiscos (entre ellos los renegados griegos hermanos Barbarroja) que asolaban las costas mediterráneas de los estados cristianos, todo ello con el consentimiento de los Hafsíes, gobernadores del país.

Con el fin de poner coto a estas correrías, el emperador Carlos V de España se apoderó de la capital Túnez en el año 1535, reteniéndola hasta el año 1574, en que una potente escuadra turca derrotó a los

16

españoles e incorporó Tunicia al Imperio Otomano. Durante más de cien años Tunicia fue gobernada por virreyes (beys) turcos dependientes del sultán de Estambul, pero en el año 1704, un bey otomano originario de Creta se proclamó gobernante hereditario independiente administrativamente del sultán, aunque tributario de él. Como un estado de Berbería, Tunicia fue conocida principalmente por sus actividades corsarias en el mar Mediterráneo, constituyendo la contrapartida musulmana a las actividades de los caballeros cristianos de Malta.

En el siglo XIX, la situación de Tunicia bajo los beys de la dinastía Husainí era tan caótica como la de Egipto. La incapacidad política y financiera de estos gobernadores debilitaron el país, lo que llevó en el año 1881, por el tratado del Bardo, a que Francia, con la aquiescencia de Inglaterra, convirtiera Tunicia en un protectorado francés, continuando sin embargo el bey de esa época, Mohamed al-Saduq, como jefe de estado honorífico. En el año 1907 una nueva generación de tunecinos formó el partido político Joven Tunicia, que urgió los derechos de los tunecinos a ser independientes de la administración francesa. La opo-

sición nacional se manifestó rápidamente: revueltas de 1911, creación del partido Destour en 1920, después de la I Guerra Mundial, y creación del partido Neo-Destour en 1934, bajo la dirección de Habib Bourguiba. La ocupación italo-alemana conllevó el desarrollo de esa oposición y su radicalización y las acciones emprendidas por la guerrilla en el año 1952, después de la II Guerra Mundial, contra los franceses, cristalizaron en la concesión al país de la autonomía interna en 1954 y la posterior independencia en 1956. En 1957 la Asamblea Constituyente Tunecina abolió la monarquía y se confió la dirección del país al jefe del partido Neo-Destour, Bourguiba, quien poco a poco fue concentrando en su persona todos los poderes del estado, eliminó la oposición e hizo del Socialista Destour, en 1964, el partido único del país, al mismo tiempo que emprendía su secularización. Tras un proyecto abortado de fusión con Libia en 1974, se acercó al mundo occidental. En 1987 Zin el Abdin Ben Alí tomo el poder y después de deponer a Bourguiba abolió la presidencia vitalicia. En 1989 Ben Alí fue elegido presidente de la nación, continuando actualmente en ese cargo.

Después de esta Introducción acerca de la idiosincrasia (geografía, economía e historia) del país que mi hijo y yo visitamos, esencial para conocer las costumbres actuales de cada una de las zonas del mismo, voy a describir esos lugares y los más importantes monumentos históricos dignos de ser visitados que en ellos se hallan.

Comenzaré con la visita a la capital del país, la ciudad de Túnez.

Llegamos al aeropuerto de esta ciudad un lunes por la tarde en vuelo directo desde Barcelona, llevándonos nuestro guía turístico al hotel Corinthia, situado en Gammarth, elegante suburbio de la ciudad de Túnez y zona eminentemente turística, con amplias playas. A la ma-

NPQ 431 • maig-juny 2006

col·laboracions

ñana siguiente, muy temprano, nos dirigimos a la capital, Túnez, ciudad en expansión, con un millón ochocientos mil habitantes y con dos partes bien diferenciadas: la histórica, musulmana, con sus calles estrechas, sus zocos y sus mezquitas y su población heterogénea, y la moderna, con amplias avenidas y bulevares: Avenue Habib Bourguiba, Avenue de France, Avenue Alí Belhouane, Avenue de Carthage, Boulevard Bab Bnet, Boulevard Bab Mnara, etc. y plazas: Place de la Republique, Place du 7 Novembre, Place Bab Carthajana, Place de la Victorie, Place de la Independence, etc. Aparte de un recorrido por las citadas avenidas y plazas, visitamos la Medina, en cuyo barrio está alojada la sede de la Presidencia del Gobierno y el Ministerio de Asuntos Exteriores (Dar El-Bey, antiguo palacio del bey); la Gran Mezquita (mezquita de Zituna) (de los siglos VIII-IX) (universidad teológica); los zocos alrededor de la Gran Mezquita (zoco de los perfumistas, zoco de los turcos, zoco de las alfombras, zoco de la lana, zoco de los Sheshias, zoco El-Balat y el zoco El-Berka, antiguo mercado de esclavos); la mezquita de Hammuda Pachá; la tumba de la princesa otomana Aziza; el mausoleo de la dinastía de los Huisainíes Turbet-El-Bey; la Kasbah, donde se encuentra el moderno Ayuntamiento, el colegio Sadiki, la mezquita de la Kasbah (del siglo XIII) y el Museo 9 de Abril. Hacia el norte de la ciudad se encuentran: El-Hafsia, Hara (antiguo gueto judío) y la mezquita de Sidi-Meherz. En la ciudad moderna (ciudad nueva), partiendo de la Avenue Habib Bourguiba, lugar de los grandes hoteles de la ciudad, recorrimos la Avenue de France, la Place de la Victorie, la Place de la Independence, la catedral católica de San Vicente Paul y la Porte de France, que separa la Kasbah de esta zona moderna.

Mención aparte merece la visita que realizamos a la zona que ocupaba el antiguo complejo palaciego de los beys, situado a unos 6 km del cen-

NPQ 431 • maig-juny 2006

Sidi bu-Said.

tro de la ciudad, que alberga el Parlamento y el Museo del Bardo, uno de los museos arqueológicos más importantes del mundo en arte antiguo. Aquí tuvimos ocasión de ver vestigios del arte púnico: vasijas, estelas funerarias, máscaras y sarcófagos de los siglos VII al III a. C. y, especialmente, su extraordinaria colección de mosaicos romanos, bizantinos y paleocristianos de los siglos II a. C. a VII d. C. Cuenta también este museo con una sección dedicada al arte musulmán, con muestras de antiguos manuscritos coránicos, joyas, trajes antiguos, armas y grabados tunecinos del siglo XVI. Por la tarde del mismo día emprendimos camino, acompañados por nuestro guía tunecino Mustafá, hacia la localidad de Cartago, emplazamiento de la antigua ciudadestado del mismo nombre, hoy lugar residencial. Allí se hallan vestigios púnicos, como los Ports Puniques y el Tofet o santuario púnico (señalizado por un mosaico en la rue Hannibal), donde se encontraban los templos de la diosa Tania y del dios Baal. Se encuentran también aquí abundantes ruinas romanas, entre ellas las termas de Antonino Pío (cuyos cimientos cubren una superfi-

cie de unas 3 hectáreas) que visitamos en casi toda su extensión. Cerca de allí se hallan también las termas de Gargilius y el teatro de Adriano (restaurado).

Continuando el viaje llegamos al pueblecito de Sidi bu-Said, situado en un acantilado cercano a Túnez y a Cartago y destino turístico por excelencia, con sus pintorescas casas pintadas de blanco y azul, de estilo andaluz, y sus laberínticas calles y típicas callejuelas, que lo hacen reliquia del arte musulmán y paraíso de fotógrafos y pintores.

En los días siguientes, saliendo siempre muy temprano por la mañana, nos dirigimos en autocar, siguiendo la costa del golfo Hammamet, hacia el sureste de Tunicia, visitando las localidades de Sousse (Susa), Port El-Kantaoui, El-Djem y Sfax.

La ciudad de Sousse (Susa), situada en una franja turística privilegiada, puede presumir de haber sido rebautizada y reconquistada hasta en cinco ocasiones a lo largo de sus más de 2.800 años de existencia.

En efecto, fundada por los fenicios, el cartaginés Aníbal utilizó su puerto como base naval de su campaña

17

col·laboracions

lo del pueblecito turístico de Sidi buSaid, esta ciudad se articula en torno a un enorme puerto deportivo, en el que amarran yates procedentes de los más diversos rincones del Mediterráneo. A pesar de que no es el lugar genuinamente musulmántunecino que uno espera encontrar en estas tierras, por su singularidad, esta localidad y su amplio paseo marítimo, con sus tiendas, restaurantes y cafés, de estilo andaluz, nos encantó.

El-Djem. Anfiteatro romano.

contra el general romano Escipión en la segunda guerra púnica. Ocupada por los romanos, la ciudad fue más tarde conquistada por los vándalos y posteriormente reconquistada por los bizantinos, que la rebautizaron con el nombre de Justinianópolis. Después de la invasión árabe bajo el mando de Uqba ibn Nafi en el siglo VII, la ciudad, pese a su parcial destrucción, quedó bautizada con el nombre actual. A lo largo de los siguientes siglos Sousse (Susa) sobrevivió a los ataques de normandos, españoles, franceses y venecianos, siendo hoy en día la tercera ciudad de Tunicia. Los principales lugares turísticos a visitar son: el Ribat, la Gran Mezquita, el Zoco y la Kasbah, además de la parte moderna, con la Place Farhat Hached, la Avenue de Habib Bourguiba y el Boulevard Heidi Chaker.

El Ribat, situado en el centro de la ciudad histórica, es un monasterio fortificado habitado por monjes guerreros (murabatines) y construido por los aglabíes y utilizado también por los almorávides (dinastía bereber originaria de Marruecos) con objeto de repeler los ataques de los invasores cristianos. En este monumento destacan sus extraordinariamente gruesos muros, al igual que la Kasbah, su patio porticado (alre-

18

dedor del cual se distribuyen las pequeñas celdas de los monjes) y su alta torre circular de 75 escalones (nador), que servía de atalaya de vigía. La Gran Mezquita, con aspecto de fortaleza, se encuentra al sureste del Ribat y fue fundada en el año 850 por el emir aglabí Abu ElAbbas Mohamed. Destacan en ella las enormes puertas de madera barnizada, que conducen a la sala de oraciones, y el minarete coronado por una cúpula (añadida a la estructura original en el siglo XI). El Zoco de la ciudad, situado al final de la Rue de Angleterre, está cubierto por una bóveda de ladrillo, exponiéndose allí desde montones de ropa y baratijas hasta puestos de comida.

Cercana al Zoco y emplazada en una esquina de la Medina (barrio antiguo) se halla la Kasbah, construida alrededor de la torre-vigía de Jalef El-Fela, una estructura del siglo IX. Actualmente esta fortaleza alberga un museo donde, como en el Museo del Bardo, se muestra una espléndida colección de mosaicos romanos del siglo II y de estelas funerarias cartaginesas.

A 9 km al norte de Sousse se halla el lujoso complejo turístico de Port El-Kantaoui, creado en la década de 1970. Basado en el mode-

El siguiente lugar que visitamos fue la localidad de El-Djem (ElYem), alejado de la costa y situado en la carretera del interior que va desde la ciudad de Monastir hasta la de Sfax, ambas en la costa este.

La localidad de El-Djem es célebre por su espectacular anfiteatro romano, construido en el año 230 d. C. y uno de los mejor conservados excluyendo al Coliseo de Roma. En él, de grandes proporciones y con capacidad para 30.000 espectadores, se celebraban luchas de gladiadores, carreras de cuadrigas e incluso sacrificio de cristianos arrojados a las fieras salvajes.

De aquí, viajando hacia el sur por la carretera precedentemente citada, llegamos casi al anochecer a la ciudad de Sfax. A la mañana siguiente recorrimos los lugares de mayor interés de esta ciudad, la segunda más importante e industrial del país. En ella, las chimeneas de las industrias, por encima de los minaretes de las mezquitas, dominan el perfil de la ciudad. Las montañas de la zona, que albergan yacimientos de fosfatos, llaman más la atención que las dunas de arena que se extienden a lo largo de su costa. A pesar de las vastas murallas que rodean la Medina, construidas en la época de los aglabíes, los barrios antiguos y modernos de Sfax mantienen estrechos vínculos, muy probablemente debido al hecho de que la Medina todavía es un laberinto rebosante de talleres manufactureros. Después de acceder a la

NPQ 431 • maig-juny 2006

col·laboracions

Medina por Bab Diwan, la entrada principal, y ya en el interior de las murallas, torciendo por la calle que sale a la izquierda llegamos a la Gran Mezquita, la cual, a pesar de sus orígenes aglabíes, fue reconstruida casi por completo por los fatimíes en el siglo X. Cercano a este lugar está el Dar Dyelluli, un palacio del siglo XVII que alberga el Museo de Artes y Tradiciones Populares, donde se muestra, en su planta baja, lo cotidiano de la vida de los habitantes del lugar en la época de los beys turcos y, en su piso superior, hermosos ejemplos del arte de la caligrafía, incluyendo manuscritos profusamente decorados y vidrieras típicas de Sfax. La parte nueva de la ciudad se extiende entre la Medina y el puerto, hallándose allí el Ayuntamiento, en cuyo interior se alberga un pequeño Museo Arqueológico. Esta ciudad, durante la II Guerra Mundial, fue puerto de aprovisionamiento de las tropas alemanas, sufriendo numerosos bombardeos por parte de la aviación aliada, siendo la mayor parte de los edificios que hoy pueden verse en la parte nueva reconstrucciones realizadas tras el fin de la guerra.

Desde Sfax, muy temprano (antes de la salida del sol, que vimos aparecer a lo largo del viaje) nos dirigimos hacia el sur bordeando la costa, pasando por la ciudad de Gabés, en el golfo del mismo nombre, y llegando a Jorf, una pequeña localidad costera, donde por medio de un ferry alcanzamos, en un trayecto corto, la isla de Djerba (Yerba), llamada la isla de los lotófagos (comedores de loto), aludiendo a aquellos seres mitológicos que retuvieron en esta isla a Odiseo (Ulises) y sus compañeros cuando regresaban a su patria al término de la guerra de Troya. Los isleños actuales, aunque son conocidos como astutos comerciantes y satisfechos de la eclosión del turismo en la isla, están considerados en este país laico como los tunecinos más conservadores, esforzándose en mantener

NPQ 431 • maig-juny 2006

Mi hijo Enrique en el desierto de Douz.

intacta su identidad y su religión, pudiendo presumir de albergar hasta 240 mezquitas, y luciendo prácticamente todas sus mujeres la vestimenta tradicional. También las viviendas, incluso las más humildes, poseen estructura típica predominando los cubos y las cúpulas, siempre rodeadas de setos a base de cactus o de hojas de palmera. En esta isla los fenicios fundaron una colonia, aprovechando la gran cantidad de molusco múrice, del que extraían el preciado tinte púrpura para las telas. En la Edad Media esta isla fue ocupada por el almirante al servicio de los reyes de Aragón Roger de Lauria (1284), por las tropas de Alfonso V de Aragón (1432) y posteriormente por los sicilianos (1500); pero fueron los piratas hermanos Barbarroja los que la retuvieron más tiempo como base de su flota, hasta que en el año 1550 el corsario turco Dragut la conquistó para el Imperio Otomano. La operación de rescate por parte de los caballeros de la Orden de Malta en el año 1559 acabó en desastre, permaneciendo los cráneos de los cristianos, apilados en la playa por orden de Dragut, que los venció, hasta el año 1846, como testimonio de su sangrienta derrota. En nuestro recorrido turístico por esta isla

visitamos su capital Houmt Suk, donde contemplamos las numerosas mezquitas (entre ellas la de los Turcos y la de los Extranjeros), la mezquita de El-May, situada en el centro de la isla, y el pintoresco pueblecito de Guellalah, conocido por sus trabajos artesanales de alfarería y cerámica, de lo que se nos ofreció una demostración. Mención especial merece la visita al interior de la sinagoga judía de Griba (la atracción turística más famosa de la isla), centro de peregrinación al que acuden periódicamente judíos de todo el mundo. El interior de la sinagoga, al que se accede por un patio exterior, está decorado por mosaicos y vidrieras de vivos colores, existiendo dentro de una vitrina una de las Torás (libro sagrado judío) más antiguas del mundo.

Después de regresar a la costa, emprendimos viaje hacia la ciudad de Douz, al suroeste del país, pasando antes por varios de los pueblos trogloditas (habitantes de cuevas) de Matmata, región de montes rocosos y estrechas y empinadas carreteras. En este lugar y otros, como Tataouin, se rodaron varias escenas de la película de Steven Spielberg En busca del arca perdida, y de la primera de las películas

19

col·laboracions

de la serie Guerra de las galaxias.

Precisamente en los alrededores del pueblecito Matmata se encuentra el Hotel Sidi Driss, que alberga una parte del escenario que sirvió para el rodaje de esa última película: el hogar de Luke Skywalker. Al llegar, al anochecer, bastante cansados, a la ciudad de Douz, todavía nos quedaron ganas de asistir a una cena típica bereber, en una haima. Para esa ocasión nos vestimos con la ropa típica de este lugar, situado al borde del desierto, consistente en una amplia chilaba blanca, chanclas y pañuelo-turbante de color azul anudado a la cabeza con un repliegue debajo de la barbilla para cubrirse el rostro, propio de las tribus nómadas saharaui (tuaregs). Ataviados de esta guisa, todo el grupo de turistas nos alejamos del hotel y nos dirigimos, caminando casi a oscuras por las cercanas dunas de arena, hasta una de las amplias haimas de los nómadas, situada en pleno desierto. Allí, nos sacudimos la fina arena que se había introducido en nuestros pies y en la chilaba, consecuencia de los frecuentes resbalones al subir y bajar por esas dunas de arena, y nos preparamos para ingerir los platos de la cocina bereber. Entre plato y plato, muy sabrosos por cierto, los nómadas nos ofrecieron diversas exhibiciones de monta de caballo y de dromedario, así como ejercicios de equilibrio y, las mujeres, la típica danza del vientre. Antes de llegar a la haima, los nómadas nos dieron un recital de música con tambores, flautas y antorchas de fuego, que nos sirvieron estas últimas para facilitar nuestra llegada al lugar de la cena.

Todos salimos encantados y satisfechos de la comida y de la excursión nocturna, pero menos al tener que regresar al hotel andando por las mismas dunas de arena.

A la mañana siguiente, casi a la salida del sol, algunos componentes del grupo de turistas nos embarcamos en otra aventura: la visita a otras dunas de arena lejanas; pero

20

esta vez a lomos de dromedario (camello de una joroba) o en calesa con caballo, ataviados con chilaba distinta, de color blanco con estrechas franjas de color negro, y turbante azul tapando el rostro. Al regreso de esa excursión y después de una corta visita a esta ciudad de Douz, llamada la llave del desierto, con laberínticas callejuelas y viviendas de color terroso, pero poseyendo un espléndido palmeral, nos preparamos para adentrarnos en el desierto del sur-suroeste, hacia la región de los lagos salados y la ciudad de Tozeur. Los lagos salados de Tunicia, conocidos como chotts, son una reminiscencia del pasado, cuando el mar Mediterráneo, hace miles de años, cubría con sus aguas esta zona del país. El primer lago que se encuentra es el Chott El-Djerid, el lago mayor, donde, escarbando en su superficie salina, se pueden encontrar las típicas rosas del desierto (esculturas naturales de yeso cristalizado). Este lago no posee nada de agua, excepto cuando llueve torrencialmente, llenándose entonces de agua lechosa (de color rojo y azul) que pronto se evapora. La luz solar, los cristales salinos reverberantes y la vasta llanura desolada contribuyen a crear aquí los célebres espejismos (imágenes de oasis de palmeras donde sólo hay desierto). Siguiendo por la carretera elevada que atraviesa el lago, construida por el ejército tunecino años atrás para sustituir a la antigua carretera que lo atravesaba, muy peligrosa, pues el peso de los vehículos podía resquebrajar la delgada corteza de sal hundiéndolos en las profundidades del lago, llegamos al extremo oeste del lago, donde se encuentra la antigua ciudad romana de Tozeur, cerca de la frontera argelina. Un rasgo característico de los edificios de esta ciudad y de los de Nefta, especialmente en los minaretes de las mezquitas, son las fachadas de ladrillos de color ocre formando dibujos geométricos, que recuerdan el antiguo arte mudéjar aragonés. En esta ciudad visitamos

los lugares turísticos más característicos: la Gran Mezquita, del siglo IX, construida sobre cimientos de origen romano, situada en el típico barrio de El-Hader; el Museo de Artes y Tradiciones Dar Cheralet; el barrio más antiguo de la ciudad Uled El-Hadef, y el Palmeral, donde se ubican hasta un cuarto de millón de palmeras, que dan lugar a los dátiles de consumo e importación, base, junto al turismo, de la economía del lugar.

A la mañana siguiente continuamos nuestro viaje en dirección oeste hacia la frontera con Argelia, alcanzando la ciudad de Nefta, ciudad-oasis santa, a la que los musulmanes sufíes vienen peregrinando desde el siglo IX. La gran importancia religiosa de Nefta nos lo indica el gran número de marabouts (morabitos), coronados por cúpulas blancas, que existen en esta ciudad-oasis, irrigada por un gran número de manantiales, muchos de ellos de aguas termales y sulfurosas. Uno de los palmerales ajardinados más bellos de este antiguo oasis es el de La Corbeille (cesta), donde un complejo sistema de canales de irrigación lleva el agua de los manantiales hasta estas plantaciones y huertos. Después de una visita a estos lugares regresamos a Tozeur, donde volvimos a pernoctar.

A la mañana siguiente, una hora antes de la salida del sol, en vehículos todo terreno emprendimos viaje para conocer los oasis del desierto, con sus inacabables dunas, enclavados en los alrededores de Nefta y Tozeur. En el desierto arenoso, de ondulantes dunas, los conductores bereberes (tuaregs) de esos pequeños vehículos mecánicos (que habían cambiado por sus tradicionales dromedarios) nos demostraron su pericia ascendiendo repetidas veces, inesperadamente, a empinadas dunas con pendientes de hasta 40o, bajándolas después como si se tratara de montañas ru-

NPQ 431 • maig-juny 2006

col·laboracions

sas ante el natural susto de todos nosotros, aunque luego nos divirtiera, especialmente a mi hijo y a otro muchacho joven que nos acompañaba en este vehículo de seis ocupantes, que le pedían al conductor que siguiera escalando más dunas. Cerca de estos lugares desérticos, en los alrededores de Tozeur y del chott El-Djerid, se rodaron varias escenas de la películas La guerra de las Galaxias-episodio IV y La amenaza fantasma de la misma serie. Parte del decorado utilizado en esta última película para rodar las escenas ambientadas en el ficticio pueblo de Mos Espa del planeta Tatooine, se conserva todavía intacto en el desierto de Unk Jmel, a unos 40 km de Tozeur, lugar turístico visitado especialmente por los amantes de esas películas, como mi hijo, que tuvo ocasión de fotografiarlo de modo exhaustivo.

A la mañana siguiente, siempre antes de la salida del sol (que por otra parte siempre veíamos poner al final de cada jornada), emprendimos viaje, montados en los vehículos todo terreno mencionados, hacia los oasis de montaña, enclavados al norte de Nefta y Tozeur, a menos de 8 km de la frontera argelina. Llegamos al primero de estos oasis, Chebika, tomando la carretera que va desde Nefta a Tozeur, y dirigiéndonos luego al norte, bordeando el lago salado Chott El-Gharsa, hasta alcanzar las primeras estribaciones montañosas de la zona fronteriza.

Al igual que los oasis del desierto, los de montaña dependen de la existencia de manantiales, arroyos, cascadas o fuentes. Estos manantiales se enclavan en quebradas y profundas gargantas. El oasis de Chebika se extiende alrededor de una corriente de agua que mana en forma de cascada desde una roca próxima a un antiguo asentamiento, a la cual se accede desde el pueblo por una empinada cuesta de difícil andadura, al fondo de la cual se abre una zona de extraordinario verdor regada por esa corriente. Como dato

NPQ 431 • maig-juny 2006

Tamerza. Oasis de montaña.

anecdótico cabe reseñar que en nuestra visita a esta cascada, nos cayó un intenso chaparrón, cosa insólita en esta época del año, cogiéndonos de sorpresa y sin lugar donde cobijarnos. Prosiguiendo nuestro viaje hacia el norte, a unos 8 km de Chebika encontramos el oasis de Tamerza, con una cascada y un arroyo similares, pero de más fácil acceso. En este lugar, algunos compañeros de viaje compraron rosas del desierto y piedras semipreciosas que nos ofrecían los nativos, no atreviéndose a adquirir los pequeños lagartos del desierto que también estaban a la venta. Estos dos oasis de montaña, que ya eran conocidos en tiempo de los romanos, se conservan todavía vírgenes, aunque parece que va a ser por poco tiempo. Desde aquí regresamos a nuestro hotel de la ciudad de Tozeur.

A la mañana siguiente, también muy temprano, nos dirigimos hacia el norte, hacia la ciudad santa de Kairouan, pasando antes por Metlaui, ciudad minera célebre por sus yacimientos de fosfatos, por la hermosa garganta del Selya, y por la ciudad de Gafsa, centro de la industria minera de los fosfatos, donde se hallan, como atractivo turístico, las piscinas romanas de la antigua ciu-

dad. En Kairouan emprendimos la visita a los más importantes lugares de la ciudad, enclavada en medio de la árida estepa del interior de Tunicia, donde antiguamente pasaban las rutas de caravanas; de ahí su nombre árabe de Kairouan que significa caravana. La fundación de esta ciudad sagrada se debe al caudillo árabe Uqba ibn Nafi, uno de los discípulos del profeta Mahoma, siendo en la actualidad una de las ciudades menos invadida por el turismo de masas, que suele preferir la costa oriental de Tunicia. Esta ciudad siempre ha sido un importante centro religioso para los tunecinos e incluso para los musulmanes suníes de todo el mundo, que acuden a celebrar aquí con gran pompa el Mulud, el aniversario del nacimiento del Profeta Mahoma. De hecho, Kairouan fue el foco más importante de resistencia contra los esfuerzos del presidente Burgouiba para secularizar Tunicia en la década de 1960.

A la mañana siguiente de nuestra llegada a esta ciudad iniciamos el recorrido turístico. Uno de los primeros lugares que visitamos fue los estanques Aglabíes. Estas enormes cisternas fueron construidas por la dinastía aglabí para almacenar el

21

col·laboracions

agua transportada desde los manantiales del Djebel Cherichera, una montaña del Tell, a través de un acueducto de más de 32 km de longitud. Esta maravilla de la ingeniería permitió a esa dinastía convertir Kairouan en una ciudad jardín a pesar de su emplazamiento en pleno desierto. Después visitamos el pozo de Bir Baruta, objeto de muchas leyendas, como la que dice que, al surgir este manantial sagrado en este lugar del desierto, llevó a Uqba ibn Nafi a fundar la ciudad, o la que dice que este pozo comunica directamente con el pozo Zem Zem en La Meca.

El itinerario de las principales mezquitas lo comenzamos pasando por la zauia de Sidi Abid El-Gariani (construida en el siglo XIV) y la mezquita de Abd El-Kader, continuando después con la mezquita de las Tres Puertas (construida en el siglo IX), famosa por las inscripciones de caligrafía con versos coránicos que decoran la parte superior de sus tres puertas, y finalizando el recorrido por esta zona con la visita al monumento más imponente de la ciudad: la Gran Mezquita. Esta colosal mezquita, construida primitivamente por Uqba ibn Nafi en el siglo VII, ha sido reconstruida varias veces, al igual que las murallas de la ciudad. La última reconstrucción (con el aspecto actual) se realizó en el siglo IX bajo la dinastía de los aglabíes. Con sus enormes muros reforzados con contrafuertes, sus imponentes puertas ornamentales y su minarete-vigía de tres pisos y 35 m de altura, la mezquita parece más una fortaleza militar que un lugar de devoción. El monumental patio de la mezquita (con capacidad para albergar a unas 200.000 personas) sirve también para canalizar el agua de lluvia, que se recoge en el centro del mismo y se lleva a cisternas subterráneas. En el extremo opuesto al asentamiento del minarete, una puerta de madera conduce a la sala de oraciones, coronada por una cúpula estriada de ladrillos, y un suelo

22

en el que se eleva un gran número de columnas de mármol, pórfido, ónice y granito, materiales procedentes de los antiguos monumentos romanos y bizantinos. Del elevado techo de esta sala cuelgan enormes lámparas, que permiten distinguir el mihrab, el nicho que indica la dirección a La Meca, y el minbar, púlpito desde el que el imán dirige los rezos, ambos en esta sala de oraciones, donde está prohibido entrar a los no musulmanes, al igual que en las otras mezquitas de Tunicia.

Al este de los estanques Aglabíes se halla otra impresionante mezquita: el mausoleo (zauia) de Sidi Sahab o del Barbero, que en su interior alberga el mausoleo de Abu Zama El-Balaui. La palabra Sahab (compañero) alude al apodo de Abu Zama El-Balaui, un discípulo del profeta Mahoma, que solía llevar siempre consigo tres pelos de la barba de su maestro, los cuales fueron enterrados con él (uno bajo su lengua, otro junto a su corazón y otro sobre su brazo derecho). Esta mezquita-mausoleo es uno de los edificios más hermosos del norte de África, con una profusa y recargada decoración. En una esquina del patio principal se yergue el minarete, y a sus pies un arco recubierto de azulejos conduce a una serie de cámaras profusamente ornamentadas, desde las cuales se accede a un patio interior porticado presidido por el pórtico del santuario de Sidi Sahab, desde cuya puerta de mármol se puede distinguir el brillante manto verde que cubre su tumba.

Al día siguiente por la mañana visitamos el Museo de la Alfombra y una fábrica de alfombras, donde algunos de nuestros compañeros de viaje compraron varias de ellas, dado su buena calidad y su bajo precio. Al mediodía, después de comer, continuamos el recorrido turístico, ahora por las gruesas murallas de la Medina y los laberínticos zocos, donde se exhiben artículos de peletería, piezas de cerámica y alfombras.

El último día de este viaje nos despedimos de los compañeros que hasta entonces nos habían acompañado y nos dirigimos al aeropuerto de Túnez-Cartago para regresar a Barcelona.

No quisiera terminar el relato de este viaje por tierras del Profeta sin contar una historia muy antigua acerca de un matemático musulmán que tiempo atrás emprendió, junto a un compañero, el viaje de peregrinación a La Meca, partiendo de estas tierras bereberes.

Como era pobre iba a pie, mientras que su compañero iba a lomos de su camello. Al cabo de unos días de viaje encontraron a tres hombres que discutían acaloradamente sin ponerse de acuerdo. Al preguntarles el matemático la causa de su discusión, el hombre más viejo le contó que eran tres hermanos que habían recibido, como herencia, 35 camellos, los cuales, según expresa voluntad de su padre, debían repartirse de modo que el mayor recibiera la mitad de ellos, el mediano una tercera parte y el menor una novena parte. Como no sabían cómo dividir de esa manera los 35 camellos, discutían entre ellos sin hallar la solución, pues la mitad de 35 es 17 camellos y medio y ¿cómo hallar la tercera parte y la novena parte de 35, si tampoco son exactas las divisiones? El matemático solventó la querella. Añadió (con el consentimiento de los tres hermanos) al lote de 35 camellos, el camello que llevaba su compañero de viaje, totalizando 36. Y a partir de aquí todo fue sencillo: entregó al hermano mayor la mitad de 36, es decir, 18 camellos, al hermano mediano un tercio de 36, es decir, 12 camellos, y al hermano menor un noveno de 36, es decir, 4 camellos. Sumando los camellos entregados (18+12+4), el resultado fue de 34 camellos, sobrando 2, de los cuales el matemático entregó uno a su compañero y el otro se lo quedó él, pudiendo seguir el viaje montado en su propio camello. ☯

NPQ 431 • maig-juny 2006

col·laboracions

CINEMA I TEATRE: MIGUEL MIHURA Isidre Clapés i Andreu

L’any passat es va commemorar el centenari del naixement d’un autor important del teatre castellà.

Important, personal i innovador: Miguel Mihura Santos, que va néixer a Madrid el 21 de juliol de l’any 1905.

Va cultivar el teatre d’humor i es pot considerar un autor universal, ja que les seves comèdies han estat traduïdes a molts idiomes i representades arreu del món.

Va morir el 28 d’octubre de 1977, als 72 anys. Coincidint amb l’any del centenari del seu naixement, José Luis Garci va filmar i presentar una de les seves obres més conegudes: ☯ Ninette y un señor de Murcia.

Fill d’un empresari i autor teatral, va deixar aviat els estudis per dedicar-se al dibuix humorístic. Va treballar en publicacions com Muchas gracias, Buen humor i Gutiérrez, compaginant els dibuixos amb articles, juntament amb Ramón Gómez de la Serna, Tono, Edgar Neville i Enrique Jardiel Poncela.

L’any 1941 va crear La Codorniz, revista d’humor que va aconseguir una gran repercussió i èxit.

Va escriure guions de cinema, destacant el de la pel·lícula de Luis García Berlanga, Bienvenido míster Marshall.

La seva creació teatral és importantíssima. Es tracta d’una combinació d’humor, reflexió i algunes vegades teatre de l’absurd. En aquest últim gènere sobresurt Tres sombreros de copa, escrita el 1932 però estrenada vint anys més tard. És una obra poètica, rica en contrastos i molt ben dialogada.

NPQ 431 • maig-juny 2006

Després d’aquesta obra en vindrien moltes més, que varen tenir un gran èxit, com El caso de la señora estupenda, Una mujer cualquiera, A media luz los tres, Sublime decisión, La canasta, Mi adorado Juan, Carlota, Melocotón en almíbar, Maribel y la extraña familia, Las entretenidas i Ninette y un señor de Murcia.

Algunes d’aquestes obres varen obtenir el premi Nacional de Teatro, el premi Calderón de la Barca i també el premi de la Crítica, de Barcelona. El 1971 va rebre el premi Cortina, de la Real Academia Española, i l’any 1976 va ser nomenat acadèmic.

Miguel Mihura és un escriptor que ens ha fet somiar, pensar i divertir amb temes vius, reals de la vida. La seva obra ens porta records de moments brillants, rics, de satisfacció plena.

Els protagonistes de Ninette, Hipólito i Pataki, amb José Luis Garci.

23

col·laboracions

Miquel Paraira i Joan M. Barceló Departament d’Enginyeria Química Universitat Politècnica de Catalunya

COMPARANT LA POTÈNCIA QUÍMICA DE LA MÀQUINA HUMANA INTRODUCCIÓ

PART EXPERIMENTAL

Moltes parts del cos humà es comporten com veritables laboratoris on tenen lloc grans quantitats de processos físics i químics, generalment de complexitat força elevada.

a) Material i reactius

La reacció corresponent al procés de respiració és un conjunt de reaccions redox que tenen lloc en el mitocondri de les cèl·lules, on l’oxidant és l’oxigen i els reductors poden ser hidrats de carboni, greixos o aminoàcids, i sigui quina sigui la substància oxidada, sempre s’allibera diòxid de carboni que és expulsat a un ritme determinat. És evident que quant més diòxid de carboni s’allibera més energia química es transforma. No importen les variades aplicacions d’aquesta energia: calor, treball, reaccions, transport de substàncies... El que sempre es pot garantir és que quant més diòxid de carboni s’alliberi més energia química es transforma procedent dels aliments, i això es pot posar en evidència fent que el diòxid de carboni alliberat reaccioni amb una quantitat fixa d’hidròxid de sodi continguda en un vas de precipitats en presència d’un indicador.

Si en començar a bufar amb una palla a l’interior de la dissolució que conté l’hidròxid de sodi, mesurem el temps que triga en produir-se el viratge de l’indicador (que és el temps que triga en reaccionar la quantitat fixa d’hidròxid de sodi continguda en la dissolució) podrem saber la quantitat de diòxid de carboni expulsada i la potència d’expulsió.

24

Vas de precipitats de 250 mL, palla de xuclar líquids, cronòmetre, hidròxid de sodi 0,01 M i fenolftaleïna.

b) Procediment En un vas de precipitats de 250 mL, s’hi col·loquen 50 mL de dissolució 0,01 M d’hidròxid de sodi mesurats amb una proveta de 100 mL, i unes gotes de fenolftaleïna. S’inspira pel nas i es treu aire per la boca introduint-lo dins del vas a través de la palla, procurant ferho al ritme que ens demana el cos, sense en cap cas forçar la respiració, ni aguantar-la en excés, i sempre bufant suaument per evitar que es vessi la dissolució.

Cal procurar que la palla es trobi sempre submergida dins de la dissolució per evitar pèrdues de CO2, i que tot el que surti reaccioni amb l’hidròxid de sodi. Es dispara el cronòmetre en el moment que es comença a bufar i s’atura en el moment que es decolora la fenolftaleïna.

El temps emprat per aconseguir el viratge es pot comparar amb l’emprat per altres persones o per una mateixa persona en diferents situacions (diferents hores del dia, abans i despres de fer exercici...); quant menor sigui el temps major es pot considerar la potència química de la nostra màquina. És aconsellable comparar-ho amb d’altres persones per veure qui té més potència en la producció de diòxid de carboni. El resultat pot expressar-se en litres o mL de diòxid de carboni en condicions normals produïts cada segon.

NPQ 431 • maig-juny 2006

col·laboracions

CÀLCULS

QÜESTIONS

Volum de dissolució de NaOH = 50 mL = .......... L

1. Quina és la diferència entre respiració i combustió?

Concentració de la dissolució de NaOH = 0,01 M

2. Quina reacció té lloc entre:

Mol de NaOH = ....................

a) C6H12O6 + O2 →

Equació de reacció:

b) C17H35–COOH + O2 →

NaOH + CO2 → NaHCO3 Mol de CO2 = ....................

c) C6H10O4 + O2 → 3. Quina reacció té lloc entre el diòxid de carboni i l’hidròxid de sodi?

Volum de CO2 en condicions normals = .......... mL Potència d’alliberament de CO2: Volum de CO2 en condicions normals / temps.

Per tant, si expressem el temps en segons i el volum en mil·lilitres, obtindrem la potència d’alliberament en mil·lilitres de CO2 en condicions normals per segon.

4. Quin volum de CO2 en condicions normals s’ha produït durant l’experiència d’acord amb la reacció anterior?

5. Si el temps necessari per produir el viratge de la fenolftaleïna és d’1 minut, i el canvi d’entalpia corresponent a l’obtenció de CO2 en condicions biològiques és de 500 kJ / mol, calculeu la potència química de la ☯ màquina humana en vats.

LA PÓLVORA, LA NITROGLICERINA I EL TRINITROTOLUÈ ELS EXPLOSIUS MÉS TRADICIONALS: UN ESTUDI TERMODINÀMIC INTRODUCCIÓ La pólvora, la nitroglicerina i el trinitrotoluè (TNT) constitueixen els tres explosius més tradicionals. El primer és sens dubte el més antic i, encara que actualment ha estat substituït per pólvores sense fum derivades de la cel·lulosa, és encara un important explosiu per a la confecció de blens, esquers d’explosius i material pirotècnic. La nitroglicerina és també un explosiu d’una gran tradició i d’una gran potència explosiva acompanyada d’una gran inestabilitat, ja que pot explotar per una petita sacsejada, però que pot estabilitzar-se per absorció amb terra refractaria, fet que va portar a Alfred Nobel a la invenció de la dinamita; no obstant això i de la mateixa manera que pot ser emprada amb finalitats destructives, la nitroglicerina és un important vasodilatador molt emprat per al tractament d’afeccions del cor, com ara l’angina de pit. El trinitrotoluè és un explosiu més estable que la nitroglicerina, però molt violent i po-

NPQ 431 • maig-juny 2006

tent, i menys sensible a la fricció i al xoc, sent molt emprat per a càrrega de bales i bombes.

La pólvora és una mescla de combustibles i comburents, sent els més freqüents el carbó i el sofre, com a combustibles, i el nitrat de potassi i el clorat de potassi, com a comburents; així una composició estàndard podria ser: 75 % de KNO3, 15 % de C i 10 % de S Té, però, l’inconvenient de cremar produint residus sòlids quan s’encén.

La nitroglicerina s’obté per tractament de la glicerina amb mescla sulfonítrica, resultant un compost de fórmula: CH2ONO2–CHONO2–CH2ONO2

25

col·laboracions

Té una altíssima inestabilitat, que en explotar (descompondre’s espontàniament) origina únicament substàncies gasoses.

Altrament, el 2,4,6-trinitrotoluè (TNT) s’obté per nitració directa del toluè amb mescla sulfonítrica:

El nitrogen passa d’estat d’oxidació +5 a 0, és a dir, guanya 5 electrons, mentre que el carboni passa d’estat d’oxidació +2/3 a +4, és a dir, cada tres àtoms de carboni perden 10 electrons.

El trinitrotoluè es descompon segons l’equació de reacció:

C6H5–CH3 + 3 HNO3 → C6H2(CH3)(NO2)3 + 3 H2O

C6H2(CH3)(NO2)3(s) + 5,5 O2(g) → → 7 CO2(g) + 1,5 N2(g) + 3 H2O(g)

LES REACCIONS DE DESCOMPOSICIÓ Les reaccions en les que actuen els explosius són reaccions d’oxidació-reducció entre combustibles (reductors) i comburents (oxidants), que en ocasions es troben integrats dins d’una mateixa substància. En totes aquestes reaccions s’allibera calor (es tracta de reaccions exotèrmiques) i, sobretot, es produeix una forta expansió per l’alliberament de grans quantitats de gasos, és a dir, amb un gran augment del desordre molecular: ∆H < 0

i

∆S > 0

L’augment de temperatura fa que l’ona expansiva sigui més gran.

Una reacció estàndard d’explosió d’una pólvora podria ser: KClO3(s) + C(s) + S(s) → KCl(s) + CO2(g) + SO2(g) En aquesta reacció el clor guanya 6 electrons, passant d’un estat d’oxidació +5 a un estat d’oxidació –1, mentre que el carboni i el sofre s’oxiden, perdent 4 electrons cada un d’ells i passant d’estat d’oxidació zero a estat d’oxidació +4: ClO31− + 6 H1+ + 6 e → Cl1− + 3 H2O C + 2 H2O → CO2 + 4 H1+ + 4 e ⎫

⎬

S + 2 H2O → SO2 + 4 H1+ + 4 e ⎭

Reducció

ESTUDI TERMODINÀMIC DE LES REACCIONS Per fer un estudi termodinàmic de les tres reaccions emprarem les entalpies estàndard de formació i les entropies absolutes per a la reacció de la pólvora, mentre que per a la nitroglicerina i el TNT ens basarem en les energies d’enllaç i en les entropies absolutes.

Reacció de la pólvora Dades: Substància

∆H0f (kJ / mol)

S0 (J / K mol)

KCl

−436,7

82,6

KClO3

−397,7

143,1

S

–

C

–

31,8 5,74

CO2

−393,5

213,7

SO2

−296,8

248,2

∆H0 = Σ∆H0f (productes) − Σ∆H0f (reactius) Oxidacions

3 (C + S + 4 H2O → CO2 + SO2 + 8 H1+ + 8 e) 4 (ClO31− + 6 H1+ + 6 e → Cl1− + 3 H2O) Equació general: 3 C + 3 S + 4 KClO3 → 3 CO2 + 3 SO2 + 4 KCl La nitroglicerina es descompon, d’acord amb l’equació: 2 C3H5N3O9(l) → 6 CO2(g) + 3 N2(g) + 5 H2O(g)

26

En aquesta reacció el carboni s’oxida, mentre que el nitrogen i l’oxigen es redueixen.

∆S0 = ΣS0 (productes) − ΣS0 (reactius) ∆H0 = 4(−436,7) + 3(−296,8) + 3(−393,5) − − 4(−397,7) kJ = −2226,9 kJ ∆S0 = 4(82,6) + 3(213,7) + 3(248,2) − 3(31,8) − − 3(5,74) − 4(143,1) = 1031,08 J / K ∆G0 = ∆H0 − T∆S0 = −2534,13 kJ Es tracta d’una reacció molt espontània, que en condicions ambientals té una velocitat molt baixa que es pot augmentar fàcilment amb un iniciador, com podria ser un augment de temperatura provocat per una flama.

NPQ 431 • maig-juny 2006

col·laboracions

Reacció de la nitroglicerina Dades: Energies d’enllaç (kJ / mol) C–H 414

C–O 335

N–O 201

N=O 559

C=O 804

N≡N 800

O–H 464

O=O 498

C–C 347

Entropies absolutes estàndard S0 (J / K mol) CO2 213,7

EXPERIÈNCIES Combustió del sucre

H2O 188,8

205,3

O2

En tots tres casos es podria parlar d’una ona expansiva que és funció de l’augment de volum, i aquest es pot relacionar amb el canvi de mol de gas, que en el primer i tercer cas és de 6, i en el segon de 14,5, és a dir, en igualtat de condicions l’ona expansiva de la nitroglicerina seria: 14,5 / 6 = 2,4 cops major que les altres dues, així com aproximadament l’augment del desordre, és a dir, l’augment de l’entropia.

N2

191,6

∆H0 = ΣE enllaços trencats − ΣE enllaços formats ∆S0 = ΣS0 (productes) − 0 Considerant que l’entropia absoluta del reactiu és menyspreable en comparança amb les dels productes: ∆H0 = (10 · 414 + 6 · 335 + 12 · 201 + 6 · 559 + 4 · 347) − − (12 · 804 + 3 · 800 + 10 · 464 + ½ · 498) = = −3633 kJ ∆S0 = 6 · 213,7 + 5 · 188,8 + ½ · 205,13 + 3 · 191,6 = = 2903 J / K = 2,90 kJ / K

En un gresol de porcellana de la mida d’un didal, s’hi mesclen parts iguals de sucre i clorat de potassi. Es col·loca el gresol damunt d’una superfície refractària i amb molta precaució s’hi afegeixen unes gotes d’àcid sulfúric. S’observarà una violenta combustió que recorda la sortida d’un coet.

Un detonador En un vas de precipitats de 100 mL s’hi col·loquen 25 mL de dissolució aquosa de iode 0,05 M i a continuació 1 mL d’amoníac concentrat (25 % i 0,91 g / cm3).

Observarem la formació d’un precipitat marró de triiodur de nitrogen-1-amoníac. El precipitat es filtra i el paper de filtre encara humit es talla en petits bocins i es deixen assecar.

∆G0 = ∆H0 − T∆S0 = −4497,2 kJ Es tracta també d’una reacció molt espontània i amb una velocitat de reacció molt sensible a un petit cop o una sacsejada, que poden fer augmentar la velocitat exponencialment.

Un cop secs, solament cal donar-los un petit cop per que detonin bruscament; també es poden deixar petits bocins al terra i trepitjar-los. Si són petits trossos no hi ha cap mena de perill.

QÜESTIONS Reacció del trinitrotoluè ∆H = 6 ECar–Car + ECar–C + 3 EC–H + 2 ECar–H + + 3 ECar–N + 3 EN=O + 3 EN–O + 5,5 EO=O − − 14 EC=O − 1,5 EN–N − 6 EO–H = −4042,5 kJ 0

∆S0 = 7 S0(CO2) + 1,5 S0(N2) + 3 S0(H2O) − − 5,5 S (O2) = 1220,5 J / K

1. Analitzeu els canvis en els estats d’oxidació dels elements que componen les dues substàncies que intervenen en l’experiència anterior: C12H22O11 + KClO3 → CO2 + H2O + KCl i intenteu igualar l’equació.

0

Considerant menyspreable l’entropia del TNT en relació a les altres, i d’acord amb aquestes dades, el canvi d’energia de Gibbs seria: ∆G0 = ∆H0 − T∆H0 = −4406,2 kJ resultat que també ens indica una gran espontaneïtat.

NPQ 431 • maig-juny 2006

2. Quan la pólvora crema té lloc la reacció: 10 KNO3 + 3 S + 3 C → 3 K2SO4 + 2 K2CO3 + 6 CO2 + 5 N2 Calculeu el volum total de gasos en condicions normals que s’alliberen en la combustió d’una mostra de pólvora que conté 7,5 g de KNO3, 1,5 g de C i 1 g de S. C = 12; S = 32; K = 39; N = 14; O = 16.

27

col·laboracions

3. En la fabricació d’una pólvora, s’utilitza un 75 % de KNO3, un 15 % de C i un 10 % de S. Si volem obtenir 1500 kg de pólvora i disposem d’antracita amb un 90 % de carboni, d’adob amb un 70 % de nitrat de potassi i sofre del 95 % de puresa, calculeu la massa d’aquests tres components que seran necessàries.

4. Un recipient d’un litre es troba a la temperatura de 293 K. S’hi col·loquen dins 2 mol de nitroglicerina que en descompondre’s allibera calor suficient per assolir els 1000 K de temperatura. Sabent que el recipient no suporta una pressió superior a 50 atm, explotarà el recipient?

5. Calculeu els canvis d’entalpia, d’entropia i d’energia de Gibbs corresponents a la detonació del nitrat d’amoni: NH4NO3(s) → N2(g) + 2 H2O(g) + ½ O2(g) Substància

∆H0f (kJ / mol)

NH4NO3

−365,5

H2 O

151

–

N2

191,6

−241,8

O2

S0 (J / K mol)

188,8

–

205,1

2 C3H5(NO3)3(l) → 3 N2(g) + ½ O2(g) + 6 CO2(g) + 5 H2O(g) 6. Raoneu sobre les paraules espontaneïtat i velocitat, ☯ en relació a les reaccions químiques.

R = 0,082 atm · L / K mol = 8,31 J / K mol

PUBLICACIONS DEL COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICS DE CATALUNYA Miquel Paraira i Joan M. Barceló Didàctica de la Química 19 × 27 cm · 147 pàgines 15 euros

Claudi Mans i Pilarín Bayés Petita història de la Química a Catalunya 22,5 × 27 cm · 16 pàgines 10 euros

Claudi Mans La truita cremada 24 lliçons de Química 16 × 23 cm · 288 pàgines 15 euros

28

Miquel Paraira et al.

Quimitest El llibre de les Proves test d’Elecció Múltiple (PEM) de Química al batxillerat 19 × 27 cm · 129 pàgines 10 euros

Miquel Paraira et al.

Olimpíades Químiques de Catalunya Ed. en CD-ROM · 219 pàgines 10 euros

Claudi Mans Tortilla quemada 23 raciones de Química cotidiana 16 × 23 cm · 310 pàgines 15 euros

NPQ 431 • maig-juny 2006

informació

NOTÍCIES D’INTERÈS LA NATURALEZA INVENTA NUEVOS MEDICAMENTOS Descubriendo cómo actúa la naturaleza en una reacción química muy simple, investigadores de la universidad escocesa de St. Andrews han descubierto un modo de fabricar nuevos antibióticos más potentes. La naturaleza fabrica vancomicina, la última solución a la que acudían los médicos cuando las bacterias se habían hecho resistentes a otros antibióticos. De este modo, los científicos creen que se podrá atacar incluso a las bacterias resistentes a la vancomicina, como algunos enterococos (los VRE o vancomycin-resistant enterococci).

Durante sus investigaciones sobre enzimas, dos investigadores de St. Andrews, el Dr. Changjiang Dong y el profesor James Naismith, descubrieron el papel de la naturaleza en la importante reacción que da lugar a la vancomicina. Este importante descubrimiento, publicado hace poco en la revista Science, consiste en que la naturaleza ha desarrollado un proceso especial para controlar la incorporación de un solo átomo de cloro en un enlace específico de la molécula. Si el átomo de cloro está en otro lugar, la molécula no actúa.

Hay dos productos naturales con átomos de cloro, la vancomicina y la criptoficina. En su biosíntesis se produce una cloración regioselectiva mediante halogenasas flavinodependientes. En el artículo de Science se describe la estructura del triptófano 7-halogenasa (PrnA), que clora el triptófano regioselectivamente.

NPQ 431 • maig-juny 2006

El triptófano y el dinucleótido flavina-adenina (flavin adenine dinucleotide o FAD) están separados por un túnel de 10 angstrom y unidos a distintas enzimas. El módulo FAD se mantiene en las hidrogenasas y está relacionado con las monooxigenasas flavinodependientes. Basándose en estudios bioquímicos, de la estructura cristalina y por analogía con las monooxigenasas, los investigadores predijeron que la FADH2 reaccionaría con el O2 para formar peroxiflavina, que se descompone por el átomo de cloro. El HOCl resultante pasa por el túnel hasta el triptófano, donde se activa y participa en una sustitución aromática electrofílica.

El Dr. Dong explica: «La naturaleza fabrica lejía, que normalmente no sirve para las reacciones químicas controladas. Sin embargo, hemos visto que ha evolucionado hasta producir esta reacción, que no creíamos que fuera posible».

Una vez conocida esta reacción, que sólo fue posible conociendo la estructura de la enzima triptófano 7-halogenasa, pensaron que se podrían modificar las enzimas que intervienen para fabricar nuevos antibióticos más potentes.

Parte de estos trabajos se realizó en el laboratorio de proteómica estructural de la universidad de St. Andrews, que comparte esta universidad con la de Dundee. Aquí se crean bases de datos de enzimas, y además se estudia el Staphylococcus aureus resistente a la meticilina (MRSA) para descubrir también nuevos antibióticos por otra línea de investigación.

UN SOFTWARE QUE CONVIERTE LOS CUENTOS EN REALIDAD Nuevas investigaciones informáticas podrían convertir los cuentos en realidad gracias a una avanzada tecnología multimedia. La universidad del Ulster, Irlanda del Norte, ha desarrollado un exclusivo paquete de software que convierte textos en inglés en dibujos animados en tres dimensiones (3D).

En el proyecto han participado informáticos y artistas, que han investigado hasta qué punto la inteligencia artificial (IA) puede servir para contar cuentos. Este software innovador, que incorpora gráficos en realidad virtual en 3D, personajes animados, voz y otros efectos sonoros, puede tener muchas posibilidades en la industria cinematográfica y de los juegos, así como para la enseñanza.

El software entiende automáticamente el inglés escrito y lo convierte en presentaciones multimedia en 3D. Se puede usar en algo tan sencillo como convertir un cuento en imágenes o como herramienta educativa para que los alumnos puedan visualizar un texto desde distintas perspectivas. También se podría usar para la enseñanza de idiomas.

El profesor McKevitt es un conocido investigador en IA con fama internacional en varios campos, como el proceso de lenguajes naturales, programas de ordenador que entienden y se expresan en lenguaje humano, y multimedia inteligente, programas que integran el lenguaje humano con procesos visuales del

29

informació

entorno. Sus últimas investigaciones se han dedicado a contar cuentos por ordenador, es decir, desarrollar programas que no sólo sean capaces de inventar y contar cuentos, sino que interpreten un cuento escrito y lo presenten automáticamente en formato multimedia, es decir, con imágenes y sonido.

Su uso es muy amplio. Por ejemplo, aplicándolo a un guión, el director o productor puede ver la escena desde distintos ángulos y sobre fondos distintos, antes de que lo representen los actores. El paquete tiene rutinas de edición y montaje, vista panorámica y diversos efectos sonoros, incluso de grabación de voz.

«La inteligencia artificial tiene el poder de transformar la vida de las personas discapacitadas y hacer que la vida de todos nosotros sea más rica y satisfactoria», dice el profesor McKevitt. «El proceso del lenguaje natural hace que los ordenadores entiendan y hablen nuestro idioma. Nuestro objetivo último son los sistemas inteligentes, como en la película Blade Runner. ¿Por qué, mientras la tecnología avanza, todas las películas sobre sistemas inteligentes acaban mal para la raza humana? A la gente le asustan las máquinas, aunque las hayan construido ellos mismos. Tienen miedo de que un día lleguen a ser más inteligentes que nosotros».

Para terminar, el profesor McKevitt se pregunta: «¿Podremos construir máquinas que aprendan, tengan creatividad y conciencia igual que los seres humanos?».

CÓMO ESCRIBIR EN EL ORDENADOR SIN TECLADO Las personas discapacitadas ya pueden escribir en su ordenador sin teclado, sólo con la vista, gracias a un innovador software llamado Dasher. El desarrollo del programa ha estado patrocinado por dos or-

30

ganizaciones benéficas: Entertainment Software Charity y ACE Centre, que proporcionan y apoyan el desarrollo de tecnologías informáticas para la enseñanza y la comunicación de jóvenes discapacitados.

Se trata de un software que predice las palabras en una máquina de visión especial, que ya han probado diversas personas que no pueden utilizar el ratón o el teclado. Con este programa los discapacitados escriben la palabra con la misma rapidez con la que mueven los ojos.

El software forma parte del programa DACO (Dasher Eye Control Optimisation) y es un invento del Dr. David MacKay, del departamento de física de la universidad inglesa de Cambridge, en colaboración con Mick Donegan del ACE Centre.

La versión visual del Dasher permite a un usuario experto escribir con la misma rapidez que si escribiera a mano. Funciona como un videojuego en el que el usuario se mete cada vez más dentro de una enorme biblioteca y va seleccionando secuencias probables de caracteres, hasta llegar a unas 25 palabras por minuto.

El Dasher se controla mediante una serie de movimientos indicadores, pues se basa en la capacidad natural de las personas para hacer movimientos parecidos con gran precisión. Las palabras que el sistema insinúa aparecen directamente en el texto, y no en un lado de la pantalla como en otros sistemas similares.

El sistema resulta especialmente útil para usuarios que no puedan usar el teclado. Como se puede usar con cualquier aparato de señalar (ratón convencional o táctil, joystick o por el movimiento de los ojos), también sirve para ordenadores manuales o teléfonos móviles que no tengan espacio para el teclado.

Se puede utilizar en varios idiomas, incluso japonés.

La interfaz del Dasher es por zoom, es decir, la pantalla se amplía en el lugar al que mira el usuario. Cada punto donde mira es un trozo de texto. Si aparecen varias posibilidades, el usuario mira a la que coincide con lo que quiere escribir. Todo ello se basa en un modelo lingüístico inteligente: si el usuario usa una palabra por primera vez, las veces sucesivas resulta más fácil de escribir. Una gran ventaja del Dasher sobre otras interfaces de escritura predictivas es que el programa asimila la forma de escribir del usuario: basta introducir un ejemplo y el programa lo sigue.

La Entertainment Software Charity (ESC) fue fundada el año 2000 por importantes miembros de la industria de los juegos de ordenador, con el fin de aprovechar su popularidad en beneficio de los menos afortunados. Trabaja con fabricantes de equipos, programadores y distribuidores de software, distribuidores, empresas de logística y minoristas que ceden parte de su tiempo, y hasta sus derechos de autor, para ayudar a los jóvenes discapacitados.

El ACE Centre de Oxford adapta el uso de las nuevas tecnologías a los jóvenes con minusvalías físicas y dificultades de comunicación.

Ofrece una gran variedad de servicios, como asesoramiento individual, información, enseñanza e investigación, dirigidos a los padres y a los profesionales. El ACE y la universidad de Cambridge colaboraron en el proyecto DACO y ahora forman parte de otro importante proyecto europeo para ayudar a jóvenes con trastornos motrices.

El ACE es una ONG independiente para la información, formación y apoyo a padres y profesionales para que enseñen el uso de las nuevas tecnologías a los jóvenes con dificultades de expresión, ☯ de lectura o escritura.

NPQ 431 • maig-juny 2006

activitats

NUEVAS ESTRATEGIAS PARA LA GESTIÓN DE PRODUCTOS QUÍMICOS: SAICM Y REACH La ponencia expuesta por el Sr. Salvador Samitier i Martí, cap del Servei de Qualificació Ambiental de la Direcció General de Qualitat Ambiental del Departament de Medi Ambient i Habitatge, con la sala de actos llena, empezó dando una pequeña explicación genérica sobre el SAICM y el REACH, y a continuación expuso su ponencia durante más de una hora; posteriormente, hubo un turno de ruegos y preguntas moderado por el presidente de la Sección Técnica de Medio Ambiente, Javier Albort Ventura.

El Sr. Samitier finalizó su disertación, así como el turno de preguntas, pasadas las 21:30 horas y, debido al gran interés que despertó el tema y la presentación del conferenciante, fue invitado por el presidente de la Sección de Medio Ambiente para dar una nueva charla en septiembre próximo, después de la reunión REACH que tendrá en Finlandia en julio próximo, para que nos actualice todo lo referente a estos temas.

SAICM (Strategic Approach to International Chemical Management) El SAICM es una iniciativa global de gestión racional de todos los productos químicos a nivel internacional que se adoptó a principios de febrero en Dubai.

El objeto de este acuerdo es asumir un uso y producción de productos químicos de manera segura, que conduzca a la minimización de efectos adversos sobre la salud humana y el medio ambiente, y ha de estar finalizado en el año 2020. Se pretende que sea operativo para el año 2008.

El Sistema Mundial Armonizado (SAM) engloba la clasificación y etiquetaje de substancias y preparados químicos.

El SAICM es un acuerdo voluntario basado en: 1) Declaración de Alto Nivel DAN.

La Unión Europea ha firmado un primer acuerdo internacional sobre la gestión adecuada de la totalidad de productos químicos.

NPQ 431 • maig-juny 2006

2) Estrategia Política Central EPC. 3) Plan de Acción Mundial PAM.

El PAM o Plan de Acción Mundial engloba 30 áreas de trabajo y más de 300 proyectos de actuación para la gestión racional de productos químicos.

31

activitats

Esta propuesta es una normativa transversal que regula todo el ciclo de la vida, es decir, de la fabricación, comercialización e importación de substancias y preparados químicos.

La estrategia europea sobre la gestión de productos químicos se basa en: 1) Aumentar la información disponible sobre las substancias químicas.

2) Reducir el seguimiento administrativo a la PYMES. 3) Colaborar con los sectores implicados e informar al público en general.

4) Cooperar con la administración y revisar la legislación existente.

5) Proteger la información confidencial y la propiedad intelectual.

6) Promover R+D+I para substituir substancias por otras menos peligrosas.

El REACH prevé que los fabricantes e importadores de cualquier substancia producida o imputada en cantidades superiores a 1 t/año, y que haya comercializado durante las últimas décadas aproximadamente 30.000 substancias, se tendrán que registrar en una agencia central y proporcionar los datos de sus características y usos.

REACH (Registration, Evaluation and Authorization of Chemicals)

global de gestión de productos químicos. Dispone de una agencia central en Helsinki (Finlandia).

El Chemical Abstract engloba más de 27 millones de substancias químicas y en la Unión Europea se comercializan 100.000 y se utilizan 30.000.

A nivel comunitario, el sector químico se sitúa en el centro de la estrategia orientada al desarrollo sostenible. En esta línea, actualmente se quiere adoptar un nuevo sistema integrado de gestión de productos químicos a la Unión Europea.

El REACH es un reglamento europeo obligatorio y una normativa

32

Además, esta información será evaluada y las substancias extremadamente preocupantes y más peligrosas (aproximadamente unas 1.500) se verán sujetas a un sistema de utilización determinado.

El REACH es uno de los paquetes legislativos más complejos que las instituciones europeas han desarrollado.

Xavier Albort

NPQ 431 • maig-juny 2006

activitats

ELS NOSTRES ORDES Un any més, durant el sopar de Sant Albert, homenatjarem els nostres companys que fan els 25, 40 i 50 anys de professió amb els respectius Ordes del Manganés, Zirconi i Estany.

Amb gran satisfacció, però, hem ampliat els nostres ordes. Als ja tradicionals esmentats, afegim ara el del Neodimi. Estrany element aquest, poc saben a la redacció d’ell, tan sols que és l’element amb un nombre atòmic de 60. Hem creat aquest nou orde per distingir els companys que celebren els 60 anys de professió, naturalment ja estan jubilats, però creiem que cal celebrar el fet que fa 60 anys van sortir de la universitat amb el títol de químic sota el braç. Anys difícils aquells, acabaven de sortir d’una guerra, i Europa estava embolicada en una altra.

Amb la instauració d’aquest nou orde hem volgut fer-lo extensiu a aquells que ja han passat dels 60 anys de professió. Hi ha representants de promocions de la dècada del 1930-1940. Ells, amb més motiu, són mereixedors d’aquesta distinció. I amb l’esperança que tenim tots de rebre algun dia aquest nou orde, us emplacem al dinar de Sant Albert per festejar el nostre patró i acompanyar als guardonats.

Enguany la llista és més llarga. Retran homenatge els següents companys:

ORDE DEL MANGANÈS

25

54,938

Mn

+2 +3 +4 +7

MANGANÈS (Promoció de l’any 1981) Ángel Aguilá Sans Francisco Javier Agulló Barbe Joaquim Alavedra Subiranas Julio Alonso Farré Salvador Alsina Dalmau M. Carmen Andreu Puchol Luis Isidro Apaolaza Rodríguez Margarita Bachs Carré María José Bermejo Oses Mercè Cabré Sumalla Josep Casañas Baiget Alejandro Castanera de Molina Jordi Català Roig Antonio Conchillo Teruel José Luis Curto Also Marta Dalmau Torra Manuel Elías Sanz

NPQ 431 • maig-juny 2006

Ángel Fenol Bautista Montserrat Fernández Vives Inmaculada Fusté Bardaji Juan José González Chaparro Francesc Grau Gimeno Jordi Hernández Prada Javier Huguet Pérez Francisco Iborra Rayo Víctor Jaile Puig Josep Juanbaró Portella Manuel Llovet Viña Juan López Hellín Fernando Martínez Penela M. Carme Mas Valls Pere Masoliver Terradas Teresa Monfort Comes

Josep Maria Traveria Chaure Teresina Vilaseca Ribalta Francisco Ytchart Ramón

ORDE DEL ZIRCONI

40

91,22 +4

Zr ZIRCONI (Promoció de l’any 1966) Antoni Albesa Vilalta

Carles Navalpotro Cardús Josep Maria Novell Utges M. Isabel Pascual López Julián Peinado Moya Ricard Pérez-Dolz Galtes Josep Pons Sauri

José Juan Asensio Bonnín

Josep Manel Ricart Pla Benet Rins Ballester Francisco Rodríguez Frías Antonio Rovira Juan M. Montserrat Santandreu Soler Manuel Torrent Pagés

José Luis Merino del Río

Jordi Bachs Roca Rafael Bellés Ripoll Miguel Calatrava Ocaña Jordi Carbonell Casas María José Ferrando Piñol Antonio Mestres Sagués Francesc Osete Latiegui Jordi Piñol Pujol Eduardo Porta Ferrés Enrique Puerto Ferré

33

activitats

Francisco Salvi Colom José Manuel Ulldemolins Ballespí Pedro Vidal Bosch Jordi Vidal Pedrol Carmen Vila Campderrich Ramón Vives Comes

ORDE DE L’ESTANY

50

ORDE DEL NEODIMI

60

144,24 +3

Nd NEODIMI

118,69

Sn

+2 +4

ESTANY (Promoció de l’any 1956) Manuel Baranda Villagrasa Joan Barea Sabaté Jorge Bargalló Iñíguez José Luis Casado de Miguel José Cid Bahima José María Costa Torres Pedro Francitorra Prat Manuel Gazulla Soler Carme Iduarte Despuig Pere Juvés Tolós Ramón Pallarés Barbat Andreu Rodón Casanova Juan Roget Paija Francisco Roura Carreras

(Promoció de l’any 1946 i anteriors) María Álvarez-Castrillo Prats Francisco Baena Baena Mercè Barjau Civil Juan Bofill Marcelino Jaime Boleda Vila Josep Bombí Llopis José M. Camps Mestre Ignasi Cantarell Bassols Vicente Cañamares Martín M. Dolors Carreras Bayés Mercedes Castro Larraz José Cervelló Rius Juan M. Coronas Ribera Francisco Dalmau Jiménez Ricardo Fadurdo Gallart Genoveva Fernández Ortiz José M. Ferrándiz Vila Josefa Figueras Cros Jaime Font Surroca Julián García García

Ricardo García Ruíz Teresa Gaset Pascual Ròmul Gavarró Castelltort Víctor Grífols Lucas Antonio Gutiérrez Fidalgo José Luis Iglesias Álvarez Vicente Iranzo Rubio Francisco Marsal Besses Ricardo Martínez Brunete Baldomero Massó Clarasó Pedro Mir Puig Luis Mourelo Fossas Estanislao Murtra Llanta José M. Olivé Martínez José Otín Arruebo Mercedes Pániker Alemany Auxencio Piera Antón Santiago Planella Ros Enrique Pous Seriñana Ricardo Pressler Borrás Jordi Pujol Vila Mario Rotllant de Franch Santiago Salvatierra las Peñas Antonio Sánchez Simón José Selga Serra Conrado Solé Bassa José M. Soler Lluellas José M. Tomás Segarra Manuel Tremoleda Dilmer Celso Vallmitjana Sala Joaquim M. Vía Camps Nicolás Zubiaur Echaniz

Volem felicitar a tots ells, i demanar disculpes a qui es pugui trobar a faltar en aquestes llistes.

Invitem a tots i cadascun dels nostres col·legiats a integrar-se a les

SECCIONS TÈCNIQUES existents, o a crear una de nova de la seva especialitat. Parlem-ne!

34

NPQ 431 • maig-juny 2006