NPQ 436 by Col·legi Oficial de Químics de Catalunya

editorial

TERCERA ÈPOCA ANY XXXIX NÚM. 436 MAIG - JUNY 2007

TRES NOTÍCIES POSITIVES

Director en funcions: ANTONI PORTELA Comitè de Redacció: JOAN ASTOR MARTA CALVET JOSEP MANUEL RICART Edita: COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICS DE CATALUNYA Òrgan de difusió de: ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA Redacció: Av. Portal de l’Àngel, 24, 1r 08002 Barcelona Tel.: 93 317 92 49 Telefax: 93 317 92 99 e-mail: quimics@quimics.cat web: quimics.cat Maquetació i creació arxiu PDF: Joan Astor Realització gràfica: Editorial Estel Grup EMA - S. L. Equador, 32-34 ent. 1a, 2a 08029 Barcelona Tel. 93 419 33 21 Publicitat: Gecap S. L. - Ricard Piqué Tel. 93 459 33 30 Dipòsit Legal: B-14.622 -1969 ISSN 1577-4600 Nombre d’exemplars: 4.000 NPQ no es responsabilitza de les opinions expressades en els articles signats

er orde alfabètic: Borsa de Servicis, Carnet Col·legial i Cursos Virtuals. Borsa de Servicis. S’ha creat un nou servici del Col·legi per a tots aquells col·legiats que treballen per compte propi o que treballant per compte d’altri poden realitzar algun treball o servici addicional. En pàgines interiors d’este NPQ trobareu més informació sobre este nou servici. Carnet Col·legial. El passat 15 de maig els responsables de Caixa d’Enginyers van presentar en el Col·legi el nou Carnet Col·legial com un servici gratuït al Col·legi. L’entitat bancària es posarà en contacte personal amb cada un dels col·legiats a fi de concretar si desitja o no que el carnet siga també una targeta de dèbit/crèdit (VISA). Cursos Virtuals. S’ha firmat un conveni marc que contempla convenis específics de col·laboració en cursos virtuals amb el Centro de Estudios Jurídicos de Granada. Els col·legiats poden gaudir de fins a un 30 % de descompte en cursos virtuals amb títol homologat per a tot Espanya. La seua pàgina web on sol·licitar informació i procedir a la corresponent matrícula és www.cejgranada.es. En el pròxim editorial se seguirà amb notícies positives.

Por orden alfabético: Bolsa de Servicios, Carnet Colegial y Cursos Virtuales. Bolsa de Servicios. Se ha creado un nuevo servicio del Colegio para todos aquellos colegiados que trabajan por cuenta propia o que trabajando por cuenta ajena pueden realizar algún trabajo o servicio adicional. En páginas interiores de este NPQ encontraréis más información sobre este nuevo servicio. Carnet Colegial. El pasado 15 de mayo los responsables de Caixa d’Enginyers presentaron en el Colegio el nuevo Carnet Colegial como un servicio gratuito al Colegio. La entidad bancaria se pondrá en contacto personal con cada uno de los colegiados a fin de concretar si desea o no que el carnet sea también una tarjeta de débito/crédito (VISA). Cursos Virtuales. Se ha firmado un convenio marco que contempla convenios específicos de colaboración en cursos virtuales con el Centro de Estudios Jurídicos de Granada. Los colegiados pueden disfrutar de hasta un 30 % de descuento en cursos virtuales con título homologado para toda España. Su página web donde solicitar información y proceder a la correspondiente matrícula es www.cejgranada.es. En el próximo editorial se seguirá con noticias positivas.

PORTADA: Xemeneies. Fotografia: Antoni Portela.

NPQ 436 • maig-juny 2007

José Costa Degà CQC President AQC

juntes i sumari

COL·LEGI DE QUÍMICS DE CATALUNYA Degà: José Costa. Vicedegà: Alfredo Vara. Secretari: Agustí Agustí. Vicesecretari: Aureli Calvet. Tresorer: Antoni Tuells. Vocals: Xavier Albort, M. Cruz Anglés, Joan Bertrán, Carme Borés, Francisco José España, Mireia Estrada, Sebastià Estrades, Carmen González, Enrique Julve, Margarita Luria, Claudi Mans, Joan Mata, Juan Carlos Montoro, Roger Palau, Josep Manuel Puente, Josep Manuel Ricart, Marta Rico, Emilio Tijero, Alfred Vara, Josep M. Viñas, Àngel Yagüe.

ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA

GRUPS DE TREBALL DEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ

President: José Costa.

Borsa de Treball: Antoni Portela.

Vicepresident: Alfredo Vara.

Escola de Graduats: Alfredo Vara.

Secretari: Agustí Agustí.

NPQ: Joan Astor.

Vicesecretari: Aureli Calvet.

Olimpíada Química: Carme González.

Tresorer: Antoni Tuells.

COMISSIONS:

Vocals: Joan Astor, Joan Bertrán, Carme Borés, Francisco José España, Mireia Estrada, Jordi Galván, Marta García, Claudi Mans, Pere Molera, Roger Palau, Josep Manuel Ricart, Alfred Vara, Àngel Yagüe.

• Cultura: Carme Borés.

Assembleistes Electes: Victoria Abella, Agustí Agustí, M. Cruz Anglés, Joan Astor, Joan A. Bas, Carme Borés, Aureli Calvet, F. José España, Santiago Esplugas, Roser Fusté, Marta García, Carmen González, Enrique Julve, Margarita Luria, Pere Molera, J. Manuel Ricart, Emilio Tijero, Antoni Tuells, Alfred Vara, Àngel Yagüe. Assembleistes Nats: José Costa, Alfredo Vara.

EDITORIAL Tres notícies positives ................................................................ 3

SECCIONS TÈCNIQUES: • • • • • • • • • • • •

Alimentària: Gemma Barceló. Anàlisis Clíniques: Jorge Morancho. Biotecnologia: Jaume Mir. Corrosió: Enrique Julve. Energies alternatives: Carles Hernández. Ensenyament: Roser Fusté. Medi Ambient: Xavier Albort. Metal·lúrgia i Ciència dels Materials: Joan Antoni Bas. Pintures: Carles Olsina. Prevenció de riscos laborals: Ramon Pou. Química Farmacèutica: Sònia Guasch. Química Forense: José Costa. SERVEIS DEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ

Escola de Graduats Químics de Catalunya

XIX OLIMPÍADA QUÍMICA

• Cursos postgrau.

XIX Olimpíada nacional de química 2005-2006 ........................ 5

Borsa de Treball

COL·LABORACIONS

• Rep i cursa peticions laborals per als nostres col·legiats.

Lliçons d’estar per casa. Hola, katal ........................................ 11 La mujer que se convirtió en pájaro. Cincuenta años aprendiendo a viajar ................................. 17 El inocente e inofensivo CO2 ................................................... 19

Publicacions • NPQ. • Química e Industria. Serveis Professionals • Visat de projectes. Certificacions. • Defensa jurídica professional.

INFORMACIÓ

• Peritatges legals.

Renda hipotecària: quan l’habitatge es converteix en un capital del qual es pot gaudir .................................... 22

Serveis d’Assistència • Assessoria jurídica i laboral.

L’impacte de la reforma fiscal en l’estalvi ................................ 24

• Assistència mèdica. El Col·legi té subscrita una pòlissa amb ARESA.

Notícies d’interès ...................................................................... 26

• Assegurances.

ACTIVITATS Borsa de serveis. Un nou servei del Col·legi ........................... 27 XV Gimcana fotogràfica Fotokímia .......................................... 28 Jornada sobre el estado actual del anodizado de aluminio .... 29 Els nostres ordes ..................................................................... 30 La integració del treball de laboratori en els continguts generals de la química del batxillerat ............... 32

– Mutualidad General de Previsión Social de los Químicos Españoles. – Eurogestió bcn. El Col·legi disposa dels serveis d’una corredoria d’assegurances que pot orientar-vos i subscriure les pòlisses que desitgeu. Serveis Financers • Proporcionen als col·legiats avantatges excepcionals en les seves gestions financeres a través de les següents entitats: – Santander Central Hispano.

Bústia de l’NPQ ........................................................................ 33

– Caixa d’Enginyers.

La plataforma ciència i societat informa .................................. 34

– Tecnocrèdit - Banc Sabadell. Si voleu més informació truqueu a la secretaria del Col·legi

NPQ 436 • maig-juny 2007

XIX olimpíada química

XIX OLIMPÍADA NACIONAL DE QUÍMICA 2005 - 2006 Félix Carrasco Catedràtic d’Enginyeria Química de la Universitat de Girona

Carme González Professora Titular d’Enginyeria Química de la Universitat de Barcelona

Els dies 21-24 d’abril de 2006 va tenir lloc la XIX edició de l’Olimpíada Nacional de Química a Vigo (Pontevedra). Més de 130 alumnes de secundària van participar en aquesta edició i van ser albergats a l’Hotel Bahía de Vigo. Es van fer dues proves: la primera (dissabte al matí) va consistir en la resolució de quatre problemes llargs, i la segona (dissabte a la tarda) en 45 preguntes de resposta múltiple (tipus test) que contenien qüestions teòriques i problemes curts. Els alumnes de batxillerat adscrits a les set universitats públiques catalanes van ser acompanyats pels professors Félix Carrasco, de la Universitat de Girona, i Carme González, de la Universitat de Barcelona. Com que a l’Olimpíada Química de Catalunya (fase local) es classifiquen tres alumnes per universitat pública, això significa que la delegació catalana va estar constituïda per 21 estudiants. Dels 21 alumnes, 6 van obtenir algun tipus de medalla, tal com detallem a continuació. Medalla d’or: • Viñals Pérez, Marc. IES Palamós. Medalla de plata: • Auladell Bernat, Maria. IES Gabriel Ferrater. Reus. Medalles de bronze (per ordre alfabètic): • Blasco Mir, Isaac. Escola Infant Jesús. Barcelona. • Coll Font, José Marcos. Bell-lloc del Pla. Girona. • Lalanza Martínez, Mireia. IES Sant Josep de Calassanç. Barcelona. • Pérez Madrigal, Anna. Col·legi La Vall. Bellaterra.

NPQ 436 • maig-juny 2007

ALUMNES CLASSIFICATS PER A LA FASE NACIONAL 1. 2. 3. 4. 5. 6. 7. 8. 9. 10. 11. 12. 13. 14. 15. 16. 17. 18. 19. 20. 21.

Auladell Bernat, Maria. IES Gabriel Ferrater. Reus. Blasco Mir, Isaac. Escola Infant Jesús. Barcelona. Bonfill Ortí, Monserrat. Escola Infant Jesús. Barcelona. Calvo Subirats, Maria. Escola Sant Gervasi. Mollet del Vallès. Casals Sandoval, Marc. IES Menéndez Pelayo. Barcelona. Coll Font, José Marcos. Bell-lloc del Pla. Girona. Coll Pla, Andreu. Bell-lloc del Pla. Girona. Cos Espuña, Maria. Aula. Barcelona. Fernández Armenteros, Josep Manel. IES Guindàvols. Lleida. García Fernández, Daniel. IES Josep Lluís Sert. Castelldefels. Gené Miralles, Anna. IES Manuel de Pedrolo. Tàrrega. Guisado Alonso, Daniel. Col·legi Jesús, Maria i Josep. Barcelona. Lalanza Martínez, Mireia. IES Sant Josep de Calassanç. Barcelona. Lecina Nicolás, Josep. Escola Infant Jesús. Barcelona. Linares Griera, Alba. Mare de Déu de les Escoles Pies. Barcelona. Pallas Sanmartín, Alba. Escola Pare Enric d’Ossó. L’Hospitalet Ll. Pérez Madrigal, Anna. Col·legi La Vall. Bellaterra. Reyes Negre, Cristina. IES Santa Coloma de Farners. Ripoll Oliveras, Francesc. Bell-lloc del Pla. Girona. Santaló Corcoy, Marcel. Aula. Barcelona. Viñals Pérez, Marc. IES Palamós.

XIX olimpíada química

següents: aplicació del principi de Le Châtelier sobre el desplaçament de l’equilibri químic, càlculs estequiomètrics, constant d’equilibri, variació de la constant d’equilibri amb la temperatura, influència de la composició inicial de reactius sobre la composició final a l’equilibri, mecanisme reaccional, coordenada reaccional, energia d’activació de la reacció directa i de la reacció inversa. Problema núm. 2 Es tracta de la dissociació de l’àcid fòrmic i es disposa del valor de la constant d’acidesa. S’ha de respondre als punts següents: El nombre d’alumnes que han rebut medalles (6) es significativament inferior al d’edicions anteriors, que es va situar entre 9 i 10. Els quatre primers classificats (per ordre decreixent) van ser de Còrdova, Oviedo i dos de Madrid. En conseqüència, la XX Olimpíada Nacional de Química es celebrarà el pròxim any a Còrdova, si les organitzacions d’aquesta província accepten l’encàrrec. A continuació, es detallen les característiques principals de la primera prova de problemes (durada de 3 hores). Problema núm. 1 Aquest problema parla de la reacció d’hidrogenació del diòxid de carboni per formar aigua i monòxid de carboni (ΔHr = 51,5 kJ/mol). Es tracta d’un equilibri en fase gasosa assolit a una temperatura de 986 oC. Es demana respondre als punts següents: • Explicar la influència que té sobre l’equilibri una disminució de temperatura, un augment del vo-

lum, un augment de la pressió i la presència d’un catalitzador. • Calcular la constant d’equilibri, Kp, coneixent el nombre inicial de mols dels reactius (mescla equimolar d’1 mol i 1 mol) i el nombre de mols dels productes que es formen a l’equilibri. • Inferir si el valor de la constant d’equilibri, Kp, seria el mateix a una temperatura inferior. • Determinar el nombre de mols dels productes que es formen a l’equilibri si la mescla inicial contingués més mols de diòxid de carboni (3 mols en lloc d’1 mol). Donar explicacions qualitatives i quantitatives. • Representar gràficament el perfil de la reacció (i. e. estat energètic versus coordenada reaccional), tenint en compte que el mecanisme reaccional és del tipus concertat en una sola etapa i coneixent el valor de l’energia d’activació. Demana també avaluar l’energia d’activació de la reacció inversa. Així doncs, la resolució del problema es basa en els conceptes

• Calcular la pKa. • Determinar el pH d’una dissolució d’una certa concentració inicial d’àcid. • Avaluar el pH si la dissolució anterior es dilueix amb una certa quantitat d’aigua. • Calcular el pH que resulta en fer reaccionar la dissolució d’àcid amb diferents volums de dissolució d’hidròxid de sodi. Així doncs, la resolució del problema es basa en els conceptes següents: equilibri de dissociació d’un àcid feble, constant d’acidesa i pH, influència de la concentració inicial de l’àcid sobre el pH, reacció de neutralització amb una base forta, càlculs estequiomètrics, hidròlisi d’una sal, i ions àcids, neutres i bàsics. Problema núm. 3 Es tracta de la descomposició del diazometà en età i nitrogen. Com a dades es disposa de la pressió inicial del diazometà i de la pressió de la mescla gasosa al cap d’un cert temps.

NPQ 436 • maig-juny 2007

XIX olimpíada química

Es demana respondre als punts següents: • Calcular el grau de descomposició del diazometà. • Avaluar la constant cinètica de la reacció de descomposició sabent que es tracta d’una reacció de primer ordre. • Determinar la vida mitjana (i. e. període de semireacció) del diazometà. Així doncs, la resolució del problema implica el coneixement de la cinètica de reaccions de primer ordre i es basa en els conceptes següents: velocitat de reacció, relació entre pressió parcial i concentració molar (i. e. lleis dels gasos ideals), ajustament de la reacció i càlculs estequiomètrics, constant cinètica, ordre de reacció i període de semireacció. Problema núm. 4 Aquest problema parla, en una primera part, de l’estructura molecular del benzè, indicant que tots el àtoms de carboni són equivalents (eix de simetria d’ordre 6). Es tracta de respondre als punts següents: • Calcular el nombre d’isòmers d’un derivat dihalogenat del benzè i dibuixar les estructures moleculars corresponents. • Dir si les longituds d’enllaç C–C són totes iguals. • Indicar a partir de quins orbitals atòmics s’han de construir els orbitals π del benzè. En la segona part del problema es fa referència a la molècula de propenal, i es donen com a dades les energies dels següents enllaços: C=C, C–C, C=O, C–O, C–H, O–H i H–H.

NPQ 436 • maig-juny 2007

S’ha de respondre als punts següents: • Avaluar el nombre de nuclis atòmics que es troben en el mateix pla. • Indicar la hibridació dels àtoms de carboni i d’oxigen. • Dir quin compost s’obté quan s’addiciona una molècula d’hidrogen sobre el doble enllaç C=C. Nomenar el compost i dibuixar la seva estructura.

• Dir quin compost s’obté quan s’addiciona una molècula d’hidrogen sobre el doble enllaç C=O. Nomenar el compost i dibuixar la seva estructura. • Calcular l’entalpia de reacció de les dues reaccions d’hidrogenació precedents utilitzant el valors d’energies d’enllaç. Així doncs, la resolució del problema es basa en els conceptes següents: isomeria, longitud d’enllaç, orbitals moleculars, ressonàn-

XIX olimpíada química

Estequiometria (2,2 %) • Reactiu limitant en la reacció entre el nitrobenzè i el trietilenglicol per obtenir azobenzè (utilitzat a la indústria dels tints). Gasos, líquids, sòlids i dissolucions (15,6 %) • Conversió d’unitats de concentració (percentatge màssic i molaritat d’una dissolució aquosa de metanol). • Massa d’àcid acètic en un volum determinat de vinagre d’una certa concentració (expressada en percentatge màssic).

cia en molècules amb dobles enllaços C=C conjugats, estructura molecular, hibridació, reaccions d’hidrogenació (és a dir, addició d’hidrogen sobre dobles enllaços), i energia d’enllaç i entalpia de reacció. A continuació, es detallen les característiques de les preguntes de la segona prova (tipus test) per grups temàtics (durada de 2,5 hores). Química teòrica (17,8 % del total de preguntes) • Energia transmesa en diferents transicions electròniques de l’àtom d’hidrogen. • Valor del nombre quàntic ml per a un electró de l’orbital 3p. • Longitud d’ona i distància interplanar en una difracció de segon ordre, produïda per raigs X. • Longitud d’ona i freqüència de diferents ones electromagnètiques. • Energia de dissociació de molècules homodiatòmiques i diagrames d’orbitals moleculars.

• Geometria molecular de diferents substàncies. • Energia cinètica mitjana de les molècules de metà i temperatura. • Geometria molecular, conformació molecular, reactivitat i energia de ressonància de diferents substàncies.

• Pressions parcials i pressió total en el procés de síntesi de l’amoníac. • Equilibri líquid-vapor. Què passa quan disminueix el volum del recipient? (i. e. varia la temperatura, la pressió, la massa de vapor o de líquid?). • Dissolució ideal de benzè i toluè. Pressions parcials i pressions de vapor (llei de Raoult).

Enllaç químic (11,1 %) • Longitud de l’aresta de la cel·la unitat del níquel coneixent la seva densitat i sabent en quin sistema cristal·litza. • Càlcul d’energia de xarxa cristal·lina a partir d’entalpies de reacció. • Energia de xarxa de diverses substàncies iòniques (clorur de magnesi, clorur de calci i fluorur de magnesi). • Angle d’enllaç de diferents substàncies. • Entalpia i entropia de la reacció de polimerització de l’etilè tenint en compte les energies d’enllaç C=C i C–C.

• Disminució del punt de congelació i concentració d’una dissolució aquosa de clorur de sodi. • Punt d’ebullició i solubilitat en aigua de diferents compostos. Termoquímica (8,9 %) • Bomba calorimètrica. Entalpia molar de reacció per a la neutralització de l’àcid clorhídric i l’amoníac. • Llei de Hess. Entalpia d’una reacció (la que té lloc en una bateria d’automòbil) a partir d’entalpies d’altres reaccions. • Calor alliberada en la combustió d’una certa massa de propà i entalpia molar de combustió.

NPQ 436 • maig-juny 2007

XIX olimpíada química

• Entalpia de vaporització i entropia de vaporització de l’aigua. Equilibri químic (2,2 %) • Constant d’equilibri i pressió total en un equilibri heterogeni en fase gasosa (descomposició del P4O10 sòlid en P4 gasós i oxigen gasós). Reaccions àcid-base (6,7 %) • Acidesa de dissolucions aquoses de diferent concentració i pH. • Selecció de l’indicador adequat per a la valoració de l’àcid hipoclorós amb hidròxid de potassi. • Hidròlisi de sals i pH. Reaccions de precipitació (4,4 %) • Variació de la solubilitat del carbonat de calci en aigua quan s’afegeixen diferents reactius (nitrat de sodi, sulfat de sodi, sulfat de calci). Efecte salí, efecte de l’ió comú i influència de la temperatura sobre la solubilitat.

• Electròlisi de l’aigua. Intensitat elèctrica necessària per formar un cert volum d’oxigen en un temps determinat. • Potencial de la reacció de corrosió del ferro en medi àcid. Aplicació de l’equació de Nernst.

• Classificació de la reacció entre el metanol i l’àcid clorhídric amb formació de clorur de metil i agua (àcid-base, redox, addició, eliminació o substitució). • Producte de la reacció entre el 2-metil-2-butè i l’àcid clorhídric.

Cinètica química (4,4 %) • Expressió matemàtica del producte de solubilitat del fosfat de magnesi.

• Període de semireacció i constant cinètica d’una reacció de segon ordre.

Reaccions redox (13,3 %) • Ajustament de la reacció entre l’àcid sulfhídric i el permanganat de potassi en medi àcid amb formació de sofre. • Ajustament de la reacció entre el clorur i el permanganat en medi àcid amb formació de clorat i l’ió manganès(II). • Valoració redox d’etanol amb dicromat (per determinar el contingut d’alcohol a la sang). • Potencial estàndard de reacció a partir dels potencials estàndards de les semireaccions d’oxidació i de reducció.

NPQ 436 • maig-juny 2007

• Grau de conversió i temps de reacció per a la descomposició del pentaòxid de dinitrogen en tetraòxid de dinitrogen i oxigen. Altres (no es poden classificar en una de les categories anteriors) (13,3 %) • Obtenció d’àcid clorhídric a través de diferents reaccions. • Nombre de coordinació i nombre d’oxidació de l’ió metàl·lic central en un complex. • Caràcter reductor, oxidant, bàsic, metàl·lic i afinitat electrònica de diferents substàncies.

• Nombre d’isòmers i tipus d’isomeria d’un derivat halogenat de l’età. La figura adjunta compara la ponderació donada a les diferents àrees temàtiques (prova tipus test) de l’Olimpíada en les tres últimes edicions. S’observa que les àrees temàtiques de química teòrica i enllaç químic tenen sempre una ponderació important, sobretot els últims dos anys (de l’ordre del 30 %). La ponderació de l’àrea d’estequiometria ha baixat molt significativament (del 24 % al 2 %), així com la de l’equilibri químic (de l’11 % al 2 %). D’altra banda, l’àrea dels estats d’agregació de la matèria i dissolucions ha augmentat considerablement (del 4 % al 16 %). La resta d’àrees s’han mantingut en ponderacions aproximadament constants.

XIX olimpíada química

PERCENTATGE PER GRUPS TEMÀTICS 20

2004 2005 2006

s Al

tre

a tic nè

qu tro El

ica ím

tac ipi ec Pr

ba id-

ió

i uil

ibr Àc

oq rm

uím

cio olu iss iD

teq Es

ica

a tri me uio

qu ç lla En

ím

ica

teò

ím

ric

Comparació de la ponderació de les diferents àrees temàtiques durant l’últim trienni.

Resulta clar que les proves han cobert un ampli espectre de la química general. D’altra banda, els enunciats han estat molt clars i assequibles per als millors alumnes de secundària. L’examen de problemes va ser més fàcil que el d’altres edicions. Els enunciats eren els típics de secundària i no comportaven cap aspecte innovador. En la nostra opinió, aquest examen de problemes no va permetre diferenciar els millors alumnes. Per contra, l’examen tipus test va ser brillant i amb tota seguretat va permetre fer la selecció dels alumnes que han representat a Espanya a l’Olimpíada Internacional, que s’ha celebrat a Corea del Sud. Moltes de les preguntes eren problemes curts, de manera que era pràcticament impossible respondre a totes les preguntes en les 2,5 hores que va durar aquesta prova. D’aquesta manera, no es prima només tenir clars els coneixements sinó també fer els càlculs en el mínim temps possible. Com a novetat de l’Olimpíada Nacional de Química, es va celebrar una trobada de professors de química amb el títol: L’ensenyament de

la química davant del repte europeu. Les ponències presentades van ser les següents: 1. Proposta d’ANQUE (Mario Redondo. Comissió d’ensenyament d’ANQUE). 2. Cap a un nou currículum de química a l’ensenyament secundari (Juan Hernández. Comissió d’ensenyament d’ANQUE). 3. Interfase batxillerat-universitat: cap a la convergència europea (Julio Casado. Universitat de Salamanca). 4. La química a l’ensenyament secundari: situació a Portugal (M. Clara Magalhaes. Universitat d’Aveiro. Portugal). 5. L’ensenyament de la química a Galícia (Luis Fermín Rodríguez Vázquez. Comissió d’ensenyament del Col·legi i Associació de Químics de Galícia). Com ja s’ha posat de manifest en diferents fòrums, la química està cada cop menys present a l’ense-

nyament secundari. Les assignatures obligatòries son humanístiques i literàries i no científiques, la qual cosa no té cap sentit. Es va comentar que és important que la societat vegi les ciències (i, particularment, la química) no únicament com a matèries a estudiar, sinó també com a cultura necessària per entendre el món en el qual vivim. Des del punt de vista de la recerca científica, l’àmbit de la química és molt actiu a Espanya i ocupa un segon lloc, després de la medicina clínica, en nombre de publicacions. A nivell mundial, Espanya ocupa el 8è lloc en recerca química. Així doncs, la distància entre l’ensenyament de la química i la recerca química és cada cop més gran. El diumenge, un cop finalitzades les dues proves, alumnes, professors i familiars van dedicar el dia a visitar la ciutat de Santiago de Compostela. Per finalitzar, volem agrair a les persones i entitats que han organitzat aquesta edició de l’Olimpíada Nacional de Química, perquè el treball realitzat ha estat excel·lent. ☯

NPQ 436 • maig-juny 2007

col·laboracions

HOLA, KATAL Claudi Mans i Teixidó Departament d’Enginyeria Química Facultat de Química · Universitat de Barcelona

—Ke tal, kolega? Akí, okupant akesta kasa i okupat llegint l’NPK, el Notícies per a Kímiks... Perdona, però em sembla que no ens hem entès. No he escrit «Què tal», sinó katal. I, a més, NPK no és una revista, sinó un tipus d’adob. —Diskulpa. Kina konfusió... Ja kapto ke no ets kolega. I vostè, què hi fa aquí? —Sóken Penkamuska1, elrei delatri budels kukamuskes, amikden Kukablanka. M’hasem blatkepar laveslanos trallengua... Doncs no, tampoc. Quan dic hola, katal, ni estic saludant okupes ni kukamuskes. Estic parlant de química. —Hola, sóc jo. Molt malament. Em sembla molt malament que facis sortir uns altres lectors diferents de mi. Això no m’ho hauries de fer. Home, era un recurs literari. No pateixis, que a partir d’ara només hi sortiràs tu. És que un terme que es diu katal es presta a fer-hi bromes. En Màrius Serra sempre fa sortir un palíndrom. —Un què?

NPQ 436 • maig-juny 2007

Un palíndrom, una frase que es llegeix igual del dret que del revés. En Màrius Serra sempre cita el palíndrom més militant i violent: «Català a l’atac». Doncs també es podria escriure «katal a l’atak», que encara sembla més fort i alternatiu... El katal és una unitat del Sistema Internacional d’Unitats. No fa gaire que l’han incorporat. Va ser a la conferència de 1999, malgrat que és una unitat que es fa servir des de fa uns trenta anys. El katal mesura l’activitat catalítica. S’abreuja kat, i evidentment hi ha el mil·likatal mkat, el kilokatal kkat, etc. —Però escolta, si catalitzador s’escriu amb c, per què escriuen katal i no catal? La veritat és que no ho sé. Jo imagino que li devia donar el nom un alemany. En alemany hi ha moltes paraules que comencen amb k: Kompressor, Katalysator, Katalonien, Konkubine...

CATALITZADORS —Jo, al cotxe, n’hi porto, de catalitzador. Sí, tots els cotxes relativament nous en porten. La paraula catalitzador abans era exclusiva dels químics. Ara no, ara ja és paraula d’ús comú. Probablement la major part de gent imagina el catalitzador del vehicle com si fos un tub d’escapament especial. I no és molt erroni, perquè el catalitzador és realment a la sortida del motor. El terme catalitzador ara és també d’ús comú entre els polítics i els periodistes: «L’Església, catalitzador del procés de pau a Euskadi» era un titular de diari del dia que escrivia això. Va ser Berzelius qui es va inventar el terme catàlisi. —Berzelius és també un pseudònim, com vas explicar d’en Clausius 2? 1

En Ramon Folch i Camarasa (Barcelona 1926), fill d’en Josep Maria Folch i Torres, va publicar a partir de 1981 diversos àlbums de còmics amb dibuixos de Madorell, sobre les aventures d’en Massagran, personatge literari creat pel seu pare. Els kukamuskes són una tribu africana que parlen un peculiar idioma, un katalà makarrònik. En Kukablanka és en Massagran.

Vegeu Entropòlegs, NPQ 421/2004, 15-21.

—Sí, home, i Kalella i krema katalana. Això t’ho inventes. No m’ho invento. I això del katal tampoc. T’explicaré què mesura el katal, però primer t’haig de parlar de catalitzadors.

col·laboracions

No, en aquest cas és el seu cognom. Jöns Jacob Berzelius (Linköping 1779 – Estocolm 1848) va inventar-se el concepte el 1835. La Real Academia Española va introduir el terme el 1914 i fins ara 3 encara no n’ha canviat la definició: un catalitzador, segons la RAE, és un «cos capaç de produir la transformació catalítica», i catàlisi és definida com «transformació química motivada per substàncies que no s’alteren en el curs de la reacció». Són definicions clàssiques, antiquades. No és massa millor –una mica sí– la recent definició del diccionari català de l’IEC de 2007: catàlisi és «la modificació de la velocitat d’una reacció química produïda per la presència d’una substància que roman aparentment intacta». Parlant de terminologia, no deixa de ser curiós que els termes anabolisme i catabolisme siguin termes contraris, que es refereixen a la construcció i la destrucció de l’organisme, respectivament; però, en canvi, els termes anàlisi i catàlisi no tinguin actualment res a veure entre ells. Els catalitzadors dels automòbils són masses que contenen metalls preciosos, com platí, paladi o rodi, que fan tres coses: transformen els òxids de nitrogen (representats per NOx) a nitrogen i oxigen; oxiden el CO a CO2, i oxiden els hidrocarburs no cremats fins a CO2 i aigua. En resum, eliminen tres formes de contaminació. —Al meu cotxe hi tinc platí? Com és que no hi ha lladres de tubs d’escapament? N’hi ha només alguns grams, i posat d’una forma que és difícil de recuperar si no es tenen processos sofisticats. No és que el platí hi sigui en forma d’una placa petita que es treu i ja està. Precisament ha d’estar amb una gran superfície, per tal que actuï eficaçment en el gas d’escapament. Ara s’estan preparant uns catalitzadors de tubs d’escapament molt més complicats. El

nou vehicle diesel Bluetec, de la Mercedes Benz, té un catalitzador amb quatre parts. La primera converteix els hidrocarburs no cremats i el CO en diòxid de carboni; la segona converteix una dissolució d’urea CO(NH 2 ) 2 en amoníac, aquest amoníac reacciona amb els òxids de nitrogen NOx del gas d’escapament donant nitrogen i vapor d’aigua, i finalment l’amoníac sobrant es converteix en nitrogen i aigua. —I aquesta urea d’on surt? S’ha de carregar en un dipòsit addicional com si fos el líquid eixugaparabrises. Caldrà repostar-ne a les benzineres. —Només ens faltarà això. Una altra cua... No pateixis, que l’Honda està dissenyant un altre catalitzador, més complicat encara, que va sense urea... però encara tardarà. Hi ha moltíssimes reaccions entre gasos que estan catalitzades per sòlids: la reacció de Haber - Bosch entre nitrogen i hidrogen per fer amoníac, la reacció de contacte on el diòxid de sofre reacciona amb oxigen per donar triòxid de sofre i després sulfúric, la reacció per la qual el gas de síntesi (CO i hidrogen) forma metanol, la reacció de cràcking catalític en llit fluïditzat (l’FCC)... —... el Fomento de Construcciones y Contratas. ... el Fluid Catalytic Cracking, dic, té lloc amb catalitzadors sòlids. Hi ha infinites reaccions i infinits catalitzadors diferents. Però tots tenen característiques comunes. —Que el catalitzador no intervé en la reacció, que al final tenim tant catalitzador com al començament i que n’hi ha prou amb poca quantitat.

On vas! Tot això són idees preconcebudes totalment falses, que molts llibres de text posaven però que caldria procurar modificar. Primera idea inexacta: que el catalitzador no intervé. Semblava que els catalitzadors tinguessin alguna cosa de màgic, de miraculós. Eren allà, i deien que la seva sola presència provocava que les reaccions passessin. El llibre deia que hi havia encenedors de gas que es basaven en aquest efecte: s’obria la clau del gas i, acostant-hi l’encenedor, sense guspira, sense flama i sense res s’encenia la flama, per la simple presència dels metalls. Un catalitzador així em recordava la Verge Maria, que va concebre el Nen Jesús «sin mancillar su virginidad, como el rayo de sol atraviesa el cristal sin romperlo ni mancharlo». Un miracle. Però un catalitzador intervé en la reacció, naturalment que hi intervé. Un catalitzador no és un supervisor policia que està allà vigilant que els reactants reaccionin per la seva simple autoritat. Més aviat és un assistent social, una infermera o una llevadora, que es relaciona amb els reactants, formant amb ells complexos i compostos, compostos que després es descomponen restituint el catalitzador inicial. Intervenir, clar que hi intervé. I, com els assistents socials, es procura implicar personalment en el procés el menys que pot. Però una mica, sempre s’hi implica. Hi ha altres arguments més tècnics que mostren de forma clara que el catalitzador intervé en les reaccions. Fins i tot hi ha reaccions que van més ràpides com més concentració hi ha de catalitzador. No és, doncs, la simple presència estàtica, sinó la presència activa, intervenint en la reacció. Segona idea inexacta: que al final tenim tant catalitzador com al començament. Però no sempre. 3

En la propera i 23.a edició la RAE ho canviarà.

NPQ 436 • maig-juny 2007

col·laboracions

Això depèn del tipus de reacció. En reaccions en que el catalitzador és sòlid i els reactants gasos, com en la fabricació de SO3 per fer sulfúric, el catalitzador es manté en el reactor i s’usa un llarg període de temps sense modificacions. Però en altres casos, com en l’obtenció de gasolines a partir de gasolis per cràcking catalític, el catalitzador s’embruta amb carbó que s’hi diposita a la superfície, i s’ha de regenerar cremant-lo amb oxigen o aire, i en la regeneració sempre es perd una mica de catalitzador en forma de pols. Fins i tot hi ha processos en que s’ha d’anar alimentant catalitzador al sistema com si fos un reactant més. Per exemple, en la polimerització de propilè per fer polipropilè, el catalitzador actua en l’inici de la reacció. S’hi enganxen molècules de propilè, i les successives molècules de propilè s’enllacen a la cadena ancorada al catalitzador. Al final del procés de polimerització, tenim boletes de polímer on al centre hi ha una partícula del catalitzador, que es ven amb el polímer. Per tant, s’ha d’anar alimentant catalitzador nou al procés.

ques valencianes, on hi ha tot de plaques pels carrers donant-ne testimoni. Però jo crec que el miracle més gran que va fer va ser que aragonesos i valencians votessin junts Ferran d’Antequera contra les aspiracions de Jaume d’Urgell d’ocupar la corona catalano-aragonesa, a la que tenia més drets, sembla.

accionarà. La segona, que enzims diferents poden tenir diferents activitats sobre diferents substrats.

No et fiquis en política, que deia Franco, que estem parlant de química.

—Ah, no? Una substracció què és, un robatori?

ENZIMS I KATALS Els enzims són catalitzadors bioquímics. Són proteïnes que fan que determinades reaccions dels organismes vius vagin més ràpides. Perquè has de recordar que l’efecte d’un catalitzador és que les reaccions vagin més ràpides, però la conversió total de la reacció no la canvien: només actuen sobre la velocitat, no sobre l’equilibri.

—Jo em creia que el catalitzador era una espècie de vareta màgica taumatúrgica...

Doncs d’enzims en tenim una pila al nostre cos, amb les funcions més variades. Els noms de molts enzims acaben en –asa: lipasa, proteasa, amilasa... A certs detergents hi posen enzims, perquè ajuden a degradar taques que en el rentat en fred no es traurien. I hi ha a la cuina uns ablanidors de carn, que és una pols blanca, que no és més que proteasa. Quan en poses a la carn, és com si la sotmetessis a una digestió prèvia. A les anàlisis de sang es mira freqüentment el nivell d’alguns enzims del fetge, com diverses transaminases. La meva darrera anàlisi de sang diu, per exemple, que l’activitat específica de la meva GOT-AST és de 26 U/L, o, el que és el mateix, 0,44 mckat/L.

Perdona, ara sóc jo qui no t’entén...

—I què és això de l’activitat, la U i els mckat?

—Taumaturg vol dir «que fa miracles». Sant Vicent Ferrer era un sant taumaturg del que s’expliquen una pila de miracles a les comar-

Ara t’ho explico. L’activitat d’un enzim és un concepte que inclou dues idees. La primera, que quant més enzim hi ha, més substrat re-

Tercera idea inexacta: de catalitzador n’hi ha poca quantitat. N’hi ha poc... o no, això depèn. Per oxidar amoníac fins a òxids de nitrogen per fer àcid nítric, el catalitzador és una fina malla de platí de pocs quilos on el temps de contacte amb el gas és de menys d’una mil·lèsima de segon. En canvi, per fer triòxid de sofre s’usa un reactor enorme de quatre llits de catalitzador on hi ha moltes tones de V2O5.

NPQ 436 • maig-juny 2007

—Què és el substrat? Té res a veure amb la resta o substracció? No. No es diu substracció sinó subtracció.

No, un robatori és una sostracció. Una substracció és, simplement, una paraula mal escrita... En el context en què ens trobem el substrat és la substància que està reaccionant, i l’acció de l’enzim n’accelera la reacció. Imagina un substrat que va reaccionant a una certa velocitat, posem a un ritme de 10 mol/s. Li afegim catalitzador i observem que ara va més ràpid, ara desapareix a un ritme d’11 mol/s. Hem accelerat la velocitat de reacció en 1 mol/s. Doncs bé, la quantitat d’activitat catalítica que fa que es converteixi un mol de substrat per segon és, per definició, un katal. Per saber quina activitat tenen els enzims es fan assaigs de laboratori, i els resultats es donen en kat/L, que és l’activitat específica. L’activitat específica del meu enzim GOT-AST l’han mesurat en mckat/L, que vol dir microkatal per litre. El prefix micro- vol dir la milionèsima part, i es representa per la lletra grega μ, però si el teclat no té lletres gregues ho substitueixen per mc. És a dir, que 1 litre del meu enzim és capaç de fer convertir 0,00000044 mol del substrat sobre el que actuï en 1 segon, accelerant la velocitat de la reacció que es tindria si no hi hagués enzim. Abans de que hi hagués la unitat katal hi havia una unitat sense nom específic, U, que és l’activitat catalítica que converteix 1 micromol de substància en 1 minut. És fàcil de calcular que 1 katal equival a 60 milions d’U.

col·laboracions

—I, escolta, un mateix enzim serveix per catalitzar diferents substrats? No, si són molt diferents no. Els enzims que catalitzen la destrucció de les proteïnes –les proteases– no serveixen per destruir greixos, per als que es requereixen les lipases. Més encara, les diverses proteases tenen activitats específiques diferents davant del mateix substrat. Per això, quan diuen el valor de l’activitat catalítica d’un enzim, recomanen dir sobre quin substrat s’ha mesurat aquesta activitat catalítica. —I com s’ho fan exactament per accelerar les velocitats de les reaccions? En essència, les molècules que reaccionen s’adhereixen a la superfície del catalitzador o de l’enzim, mitjançant un enllaç més o menys fort. Es forma el que se’n diu complex activat –podríem dir-ne una nova molècula–, que té una estructura diferent de la del reactant inicial i, per tant, les energies dels enllaços de la nova molècula són diferents de l’antiga. I aquest complex activat es descompon de seguida. Pot ser que torni a donar la molècula inicial –i hem perdut el temps–, o pot descompondre’s donant noves substàncies, que és el que volem. Per tant, quanta més superfície tingui el catalitzador, més eficaç serà. Un catalitzador es pot imaginar com una estructura esponjosa, amb porus interns per on entren i surten molècules de reactants i de productes. Alguns d’aquests porus són de diàmetre relativament gran, i les molècules hi entren i en surten com per una canonada normal. Altres porus són molt més estrets, i n’entren i en surten segons un règim una mica especial denominat difusió de Knudsen 4. I hi ha determinats materials, com les zeolites, que tenen uns forats a l’estructura, com unes

cavitats internes, que fan la funció de tamisos moleculars. Deixen passar les molècules petites però no les grosses, com si fos una filtració però a escala molecular. La cosa pot arribar a ser molt complicada. Per exemple, hi ha certs catalitzadors de cràcking que tenen porus que es van fent més petits cap al fons, com si fossin grutes, de tal manera que a la part de més enfora s’hi trenquen les molècules més grans, i les molècules, ara més petites, penetren una mica més i són trencades en zones més profundes. La major part de la conversió de les reaccions catalítiques té lloc a l’interior dels porus. Interessa calcular amb tot el detall possible quin és el rendiment d’un catalitzador, per tal de poder controlar la reacció, i per estalviar catalitzador, que és car. Com tots els càlculs simulats, es fa una simplificació de la realitat. Imagina’t que tenim un catalitzador porós submergit en un gas que està reaccionant. Es sol suposar, en una primera aproximació, que els porus són cilíndrics, i que els reactants i els productes entren i surten per la boca del porus, difonent-se els reactants cap a l’interior i els productes cap a l’exterior, i circulant, per tant, globalment en sentits contraris. —No ho entenc. Per què entren els gasos a l’interior d’un porus? És que tenen curiositat de veure què hi ha a dins? És que no saben que és un porus. Les molècules de gasos es van movent en totes direccions aleatòriament, i algunes entren als porus. Els porus normals són d’unes dimensions enormes comparats amb una molècula. És com un vaixell que va navegant pel que ell s’imagina que és mar obert, però que realment està penetrant a un estuari de grans dimensions. Algunes de les molècules que penetren al porus s’adsorbeixen a les parets del catalitzador, i allà poden experimentar la reacció

química i transformar-se en productes. I aquests productes, també gasosos, es difondran en totes direccions i acabaran sortint per la boca del porus. Perquè entenguis una mica més com visualitzen els científics tot això, et posaré dues analogies una mica forçades, a veure si captes per on va la cosa.

ELS FUNCIONARIS EFICAÇOS Imagina una oficina d’atenció al públic de forma allargada amb tot de funcionaris a un costat, com la de la figura 1. El públic entra per un costat i es posa a la cua que creu convenient. Pot optar entre posarse a una cua llarga, a prop de l’entrada, o anar cap al fons de la sala, on les cues són més curtes, però per arribar-hi haurà de caminar més, i es trobarà que haurà d’anar esquivant la gent que està sortint de l’oficina. Quina seria la teva estratègia? A quina cua et posaries? —Home, depèn. Si veiés que la cua va força ràpida, potser em quedaria al començament, malgrat que la cua és més llarga. D’acord, però això ho pensaria també molta gent com tu, i la cua es faria més i més llarga, fins que la gent comprengués que potser no s’hi guanya res per quedar-se al costat de la porta, i que potser val la pena anar més lluny de l’entrada, malgrat els inconvenients. —Evident, però llavors la gent aniria preferentment cap al fons, i també perdria l’avantatge de que les cues són més curtes. 4

Martin Hans Christian Knudsen (Hansmark 1871 – Copenhagen 1949) fou un físic danès que investigà el flux de gasos en conduccions molt estretes, de diàmetre comparable al recorregut de la molècula entre dues col·lisions: la difusió de Knudsen. Era també oceanògraf.

NPQ 436 • maig-juny 2007

col·laboracions

Naturalment. En un sistema de persones totalment racionals i que poguessin mesurar velocitats, tant li faria una estratègia com l’altra: s’arribaria a una situació en que fos indiferent anar a un punt o a un altre. Tot això, suposant que els funcionaris despatxessin les consultes amb la mateixa velocitat. Però podria donar-se el cas de que els funcionaris, summament servicials i eficaços, despatxessin els afers tant més de pressa com llarga fos la cua que veiessin que tenen. Què creus que passaria? —No hi ha funcionaris així. Però si n’hi haguessin, en aquest cas la gent tindria menys problema en posar-se a una cua més llarga, perquè sap que aniria proporcionalment més ràpida. D’acord. Si penses un moment, veuràs que també en aquest cas s’arribaria a una situació de compromís. Les cues es farien més llargues prop de l’entrada, però seria equivalent posar-se a una llarga cua del començament, que va relativament ràpida, o anar-se’n al fons de la sala, esquivant multituds i posant-se a una cua molt curta però més lenta. El temps total des que entra fins que surt un ciutadà seria el mateix en tots dos casos.

públic

funcionaris

Figura 1. Cues en una oficina amb funcionaris eficaços.

cA,0 CA

M L A B Figura 2. Concentració del reactant a l’interior d’un porus catalític.

L’analogia és clara amb el que li passa al porus catalític. Mira la figura 2. Hi ha un porus on es produeix la reacció en que un component A en dóna un altre B. És a dir, la reacció és A → B. —Aquesta reacció no té sentit. Si només hi ha A i B, és que són iguals. Ben vist. Però hi ha reaccions així. Per exemple, les isomeritzacions són habituals en la indústria petroquímica. La fórmula química és la mateixa, però les estructures de les molècules són diferents i es tracta de substàncies diferents. Els gasos reactants –i els productes

NPQ 436 • maig-juny 2007

també– entren i poden optar per quedar-se al començament del porus, on hi ha la màxima concentració de reactants (cA,0) i reaccionar a la paret, o bé optar per anar fins al fons, difonent-se entre la massa de gasos que va sortint, que són tots els productes produïts a zones més interiors del porus. Hi ha un compromís entre la velocitat de reacció i la facilitat de penetració cap al fons, és a dir, el valor de la difusivitat. Si la velocitat de reacció és alta i la difusivitat baixa, el reactant es quedarà a la boca del porus i n’anirà poc al fons (corba M). En canvi, si la velocitat de reacció és baixa i la difusivitat alta, el reactant

es distribuirà al llarg de tot el porus (corba N). —Molt curiós. Però, qui ho sap, tot això? No es deu poder mesurar. En primer lloc, sí que hi ha tècniques que permeten fer mesures d’aquestes. I, en segon lloc, et posaré un exemple experimental similar. I ho veuràs clar. Acompanya’m al metro.

L’ENTRADA AL METRO Cada matí, al metro, durant tres anys –de 2005 a 2007– he hagut de

col·laboracions

públic entrant

barrera

Figura 3. Concentració d’usuaris a l’entrada del metro.

prendre la mateixa decisió que les molècules de reactant quan entren al porus d’un catalitzador. —Les molècules no prenen decisions. No antropomorfitzis la naturalesa. Tens raó. Ho he dit malament. No sé si les molècules prenen decisions, però jo, a aquella hora, no en prenc cap, de decisió. No és que les molècules s’antropomorfitzin, és que sóc jo el que estic inanimat. A aquella hora vaig d’esma. —Què és una esma? Segons el diccionari, és l’aptesa a fer maquinalment alguna cosa. —Sí, és clar, això és fer una cosa d’esma. Jo, el que et pregunto, és què és una esma. Doncs... res en concret que el diccionari expliqui. Un misteri més per desxifrar. —I, què era això que havies de decidir cada matí? Et faré un dibuix de com eren posades les màquines de pagament del metro de la Sagrera a la línia 5, mentre feien les obres de millora de

la connexió entre les línies 1 i 5. Mira la figura 3. Hi havia diverses màquines cancel·ladores de bitllets, posades longitudinalment al sentit de l’entrada, i després de cancel·lar el bitllet s’havia d’anar en sentit contrari, cap a l’andana. Si tothom volgués entrar al metro pel camí més curt, tothom faria cua davant de la màquina més propera a l’entrada. Però llavors es tardaria molt de temps a entrar. I sempre hi havia qui preferia estalviar-se uns segons, i anava cap a màquines situades més cap al fons, i creia que li compensava el caminar una mica més per l’estalvi de temps. Quin és el comportament òptim per entrar de la forma més ràpida? Anar fins a la màquina del fons i, per tant caminar més, a canvi de fer molt poca cua, i haver de tornar enrere uns metros? O bé, no caminar més que el mínim, fer la cua, i no haver de retrocedir? Naturalment, el comportament òptim depèn del temps que tardin les màquines en cancel·lar un bitllet, i de la distància –i per tant, del temps– que es tardi en anar fins a una altra cancel·ladora més llunyana. El fet experimental és que es feia una certa cua a la primera màquina, i a les altres la cua era pro-

gressivament més petita com més allunyades eren. Talment semblava que tothom, de bon matí, es posés a calcular temps, distàncies i velocitats de cancel·lació. Al final, si la cosa es fes de forma prou racional, es tardaria igual en qualsevol de les opcions que es triessin. Si, intuïtivament, la gent veiés que les màquines tarden molt en cancel·lar un bitllet, espontàniament s’anirien formant cues més nodrides a les altres màquines més llunyanes, perquè ja compensaria caminar una mica més. Com més curt és el temps de cancel·lació, menys compensa anar a les últimes màquines. Les màquines cancel·ladores de tiquets són com els centres actius de les parets dels porus dels catalitzadors. El fet de passar la màquina cancel·ladora és la reacció, i el caminar cap al fons és la difusió. Si la velocitat de la reacció és baixa, compensa anar cap al fons. Si les màquines són ràpides, no val la pena. En aquest cas la transformació té lloc segons el que en diem una cinètica d’ordre zero: la velocitat de la reacció –de les cancel·lacions de tiquets– és totalment independent de la cua que es faci; la gent va passant al ritme que la màquina els deixa. —És interessantíssima la teva experiència com a usuari del transport públic. I, ja que parlem de catalitzadors, deixa’m fer un joc de paraules. Tal com anem col·lectivament, no estaria malament que algú inventés un catalitzador catalanitzador... Catalitzador catalanitzador, no està malament. De forma més compacta, podríem escriure-ho catal(an)itzador. Seguint amb aquest joc, t’imagines qui era Franc(isc)o? —Doncs un que no era precisament catal(an)itzador sinó ben al ☯ revés.

NPQ 436 • maig-juny 2007

col·laboracions

LA MUJER QUE SE CONVIRTIÓ EN PÁJARO cincuenta años aprendiendo a viajar * Josep M. Palau

El chamán de la comunidad nativa de Huacaria, en el Amazonas peruano, retrasó la cita que tenía para visitar su jardín de plantas medicinales. Temí haberlo importunado, pero al día siguiente me contó que su madre «se había transformado en un pájaro». Habían encontrado su bastón a la orilla del río. En la Reserva de la Biosfera del Manu se mantiene la costumbre de desaparecer en el bosque cuando uno siente que le ha llegado la hora, pero que esta explicación la diera alguien que había conseguido traer agua corriente a su comunidad y que, además de chamán, era regidor municipal, sorprendía. El caso se entiende mejor cuando se sabe que el chamán ha colaborado con la asociación Promanu, que ha concluido un proyecto de cuatro años para impulsar infraestructuras sociales y turísticas destinadas a viajeros concienciados. La gestión de las mismas per-

En la selva del Manu aún quedan grupos tribales semicontactados y no contactados. Los primeros sólo toman del hombre blanco la cura de enfermedades importadas, como el resfriado comùn.

El Chamán de de Santa Rosa de Huacaria muestra la hoja del jergón, cuya salvia cura de las mordeduras de la serpiente del mismo nombre.

* Article publicat a la revista Intermón-Oxfam «50 aniversario». L’autor d’aquest article, en Josep M. Palau, és ben conegut pel nostre col·lectiu. Ell porta molts anys, en companyia de la seva muller, l’Anna Diloy, presentant dins del cicle Món i Tradició un reportatge dels seus viatges arreu del món. Si en Josep Maria ens ha demostrat repetidament un bon ofici amb la seva màquina de fotos, en aquest article ens demostra que no es limita només a prendre unes imatges, sinó que amb la seva ploma recull allò que les càmeres de fotos no poden copsar. I ens mostra com en altres cultures i amb altres creences, també es pot viure... I ens queda el dubte de qui són més feliços.

NPQ 436 • maig-juny 2007

col·laboracions

tenece a la comunidad, no hay intermediarios que se queden con el dinero y éste va a parar a una caja rural que financia la construcción de escuelas o la introducción de cultivos que no dañan el bosque. Claro que el punto de partida ha sido el respeto por el saber tradicional del pueblo de Huacaria, de Palotoa y de tantos otros de la cuenca del Madre de Dios. Por otra parte, como los accesos al Manu son complicados, quien llega hasta allí es porque quiere dedicar su tiempo libre a colaborar en proyectos de desarrollo o, simplemente, disfrutar aprendiendo sobre la vida en la selva. Es el turista solidario o responsable.

¿Quién teme al turismo feroz? El turismo se asocia a menudo con impactos culturales negativos, pero no siempre ha de ser así, sobre todo si se escucha primero la opinión de la población local y se ponen en marcha iniciativas no controladas por grandes tour operadores, de manera que el visitante tenga la seguridad de que el dinero que gasta no regresa a Occidente. Es difícil, pero no imposible. Por ejemplo, el líder tuareg del asentamiento de Tin Teloud, cerca de Tombuctú, en Mali, me pidió en persona que lo incluyera en la guía sobre viajes solidarios de Intermón-Oxfam. Tras la prohibición del nomadismo, creía que el turismo era una salida, aunque Azima sólo aceptaría pequeños grupos que quisieran conocer su forma de vida. Como resultado, Tin Teloud ha conseguido en dos años agua potable, letrinas y electricidad.

Pero, ¿de dónde sale este personaje? Cuando se fundó IntermónOxfam, el viaje ya no era monopolio de las clases pudientes, aunque se democratizó de verdad en 1960 con la reducción de tarifas aéreas, coincidiendo con el desarrollo de la cultura hippie y el interés por otras culturas. La masificación posterior de muchos destinos ha provocado la aparición de un público interesado en alternativas más respetuosas, dispuesto a esperar un día porque la madre del chamán se ha conver☯ tido en quetzal. La localidad de Santa Rosa de Huacaria se encuentra en la zona de amortiguación entre la Reserva de la Biosfera del Manu y la zona habitada por el hombre.

Viajar por el Amazonas peruano implica una fuerte dosis de aventura. Los frágiles peque-peque remontan los ríos, como el Palotoa, con grandes dificultades.

NPQ 436 • maig-juny 2007

col·laboracions

EL INOCENTE E INOFENSIVO CO2 F. Xavier Rius Bové

Al CO 2 , anhídrido carbónico, dióxido de carbono, etc. se le hace responsable de un supuesto cambio climático que si bien hay muchísimos indicios de su existencia, no hay ninguna prueba fiable que lo confirme. Al CO2 se le hace responsable de un efecto invernadero diferente del que se produce en nuestra atmósfera desde hace ya miles de siglos por los gases que la componen y que ha permitido la vida al regular la temperatura de nuestro aire. La culpabilidad del CO2 está basada en un hecho que, aunque sea cierto, se ha interpretado de forma totalmente errónea. Esta realidad es que mientras que los gases de molécula simétrica (N2, O2, Ar, etc.) son transparentes a las radiaciones infrarrojas, los gases con moléculas asimétricas (o sea con un momento dipolar al no coincidir los centros de gravedad de las cargas positivas y negativas) absorben dichas radiaciones. Todo esto es verdad, pero hay que evaluarlo bien. El CO2 y el vapor de agua tienen moléculas asimétricas y absorben radiaciones infrarrojas, lo que puede ponerse de manifiesto por sus espectros de absoción IR, tal como observaron Rubens (1921) y Cerny (1926), comprobando que tanto el vapor de agua como el CO2 absorben radiaciones en unas estrechas bandas, que para el CO2 están situadas entre λ = 2,36 μm y 3,02 μm, λ = 4,01 μm y 4,80 μm, y λ = 12 μm y 25 μm. O sea que de todo el amplísimo espectro infrarrojo, solamente una pequeñísima parte es absorbida por dicho gas; además esta energía absorbida se invierte en realizar rotaciones y vibraciones, y no en au-

NPQ 436 • maig-juny 2007

mentar su temperatura. Estas vibraciones-rotaciones emiten radiaciones infrarrojas (o sea que devuelven la energía absorbida) y, si dividimos la esfera radiante en dos mitades, la energía emitida por la parte superior escapa al espacio y la de la parte inferior va a chocar contra la Tierra, que junto con el resto de las radiaciones calienta el suelo, ya que los sólidos absorben las radiaciones en todas las longitudes de onda, lo cual es fácilmente comprobable en nuestro propio domicilio, tocando el suelo iluminado por el Sol (caliente) y el que está en la sombra (frío), y la temperatura del suelo es la que calienta el aire, tal como dice D. Julio Palacios en su Termodinámica: «Haremos notar ante todo, que cuando las moléculas gaseosas chocan con una pared sólida, se hallan sometidas al complicadísimo campo debido a las moléculas de ésta y la recorren con caminos relativamente largos a través de los intersticios de la misma, de modo que al abandonar la pared habrán adquirido su temperatura, lo cual equivale a decir que llevan la energía cinética correspondiente a la temperatura de la pared.» Por tanto, el aire se calienta por contacto con el suelo (Tierra) adquiriendo la temperatura de éste y, por convección, el aire caliente se eleva y el viento lo mezcla con el resto. El aire es calentado por conducción y por convección; todos hemos visto (sobre todo en verano) el movimiento del aire en contacto con el suelo caliente y cómo sube por diferencia de densidad distorsionando la visión de los objetos a ras del suelo, y que movido por el vien-

to se esparce por el espacio entre el suelo y las nubes o las capas inmóviles superiores de la atmósfera, que no pueden trasmitir el calor si no es por radiación, por lo que hacen de frontera actuando como la cobertura de un invernadero, y, aunque el caso no sea exactamente lo mismo, se llama efecto invernadero por similitud. En este efecto invernadero actúan preferentemente el nitrógeno y el oxígeno; el CO2 sólo influye en un 0,05 % del total. Los ecologistas calculan de forma muy curiosa su actuación, diciendo que el CO2 produce el 50 % del efecto invernadero, basándose en la teoría de las moléculas asimétricas. Así el Sr. G. Tyler Miller, en su libro Introducción a la ciencia ambiental, dice textualmente: «El principal captor de calor en la atmósfera es el vapor de agua, sin embargo como su concentración es bastante alta (1 - 5 %) las aportaciones debidas a las actividades humanas producen un efecto pequeño sobre el efecto invernadero químico». Ya que el vapor de agua está en una proporción media global del 3 % en la atmósfera y la del CO2 es del 0,03 %, nos diría (según la teoría de las moléculas asimétricas) que el calor aportado por el vapor de agua debería ser del 98,39 %, mientras que el CO2 sólo aportaría el 0,98 %; el resto, hasta el 100 %, sería debido a los gases restantes (SO2, NOx, ozono, fluocarbonos, etc.). Por tanto, despreciando los gases no producidos por el hombre, resulta que el CO2 participa en dicho efecto con un 50 %, los fluocar-

col·laboracions

bonos con un 20 %, el metano que se produce en los vertederos, la actividad ganadera, los arrozales, etc. con un 18 % (cosa rara, puesto que el metano es un gas de molécula simétrica con un momento dipolar igual a cero, pero como es producido por el hombre entra en su valoración). Además se cuentan los óxidos de azufre, los de nitrógeno, el ozono etc., que con los anteriores suman el 100 % de los gases productores del efecto invernadero, pero al vapor de agua se lo ignora sin más. El vapor de agua es un gas que aporta una cantidad notable de calor a la atmósfera, ya que por irradiación de los mares y océanos evapora el agua aportando el calor latente de vaporización (que no es despreciable, unas 600 kcal / kg de agua). Este vapor sube hacia la atmósfera, donde se condensa en agua líquida (nubes), devolviendo el calor latente, lo que contribuye al calentamiento del aire. Para demostrar la falsedad de la teoría de las moléculas asimétricas, habría que tomar tres depósitos de unos dos o tres metros cúbicos, aislados y pintados de negro en su interior, con una tapadera de vidrio o plástico transparente, con una caseta meteorológica con un termómetro que pudiera leerse o grabar desde el exterior, además una válvula reguladora de presión a una atmósfera; los tres depósitos deberían mantenerse unidos y dirigidos hacia el Sol dentro de un almacén con un tejado desplazable y hacer la prueba en un día soleado y sin nubes. En uno de los depósitos se pondría CO2 de manera que no quedara aire, o sea, sólo anhídrido carbónico. En otro, una mezcla de un 80 % de N2 y un 20 % de O2, lo que sería un aire puro y seco. En el tercero se pondría aire del lugar donde se verifique el ensayo. Cuando se viera que el Sol puede incidir en los tres depósitos por un igual, se retiraría el tejado y dejaría que los

rayos del Sol los calentara; los termómetros marcarían la temperatura de cada uno de ellos, con lo que se podría ver que el CO2 en vez de calentarse como molécula asimétrica se enfriaría respecto de los demás, debido a que el calor molar de los gases triatómicos es bastante mayor que el de los diatómicos; por tanto, por la misma cantidad de calor recibida y dividida por el calor molar tendríamos que su temperatura sería inferior. Para culpar al CO2 del efecto invernadero, se han publicado muchísimas falacias; una de ellas es la que ya he citado respecto al vapor de agua que no se contaba como actor en dicho efecto. No sabemos si hay un verdadero cambio climático próximo, porque aunque se ha escrito mucho sobre ello, ni los mismos ecologistas están de acuerdo; por ejemplo, M. Ludevid Anglada en El cambio global en el medio ambiente dice: «No hay una evidencia clara sobre el cambio climático global. Una primera razón que explica la dificultad de entender este fenómeno es la inexistencia personal o colectiva para la adquisición de los conceptos más significativos que conforman el cambio global; ello hace que toda la información provenga de canales artificiales, muy especialmente de los medios de comunicación de masas, que desempeñan al respecto un papel clave.» O sea que ni los mismos ecologistas están de acuerdo sobre la posibilidad de un cambio climático. Cuando yo era joven no había televisión y, por tanto, escuchábamos la radio para oír música, las noticias, concursos, novelas, etc. Pues bien, en una de las emisoras que oíamos, de vez en cuando decían: «En estos momentos la temperatura en la calle de Pelayo es de... tantos grados centígrados», debido a que en una azotea de una

de las casas de dicha calle había un pequeño observatorio meteorológico. Esto pasaba cuando la gente sólo se calentaba con un brasero y por la calle no circulaban coches. Al cabo de un tiempo se usaron estufas de carbón o de leña, más tarde vinieron las estufas de butano y por la calle pasaban más automóviles, después vino la calefacción y los aires acondicionados y en la calle había grandes embotellamientos y la temperatura cada vez más alta. Esto que pasaba aquí, pasaba en todas las calles de Pelayo de todo el mundo, ya que los observatorios meteorológicos siempre han estado en ciudades pobladas y no en sitios inhóspitos y salvajes. Comprobando las temperaturas medias de todos los observatorios aparece una curva claramente ascendente que, extrapolando, resulta que dentro de unos años el calor será tan grande que se fundirán los casquetes polares, aumentarán los desiertos, etc. Todas estas mediciones llevan a los ecologistas a decir que se trata de un cambio climático y naturalmente el responsable es el CO2; no les ha pasado por la cabeza (o no han querido) que la curva obtenida sólo indica el aumento de nivel de vida de los países desarrollados. También han calculado el aumento de CO2 en la atmósfera sin tener en cuenta la ley de HenryDalton, que dice: C = Kp CO 2

Por tanto, si aumenta la presión parcial del CO2, para cumplir la ley se compensará por disolución del anhídrido carbónico sobrante en el agua de lluvia, los ríos, las cascadas o las olas del mar, restableciéndose el equilibrio. Bolin B., en The Greenhouse Efect. Climatic Change and Ecosistems, dice que un aire del año 1850 atrapado en una burbuja en el hielo del polo, después de analizarla,

NPQ 436 • maig-juny 2007

col·laboracions

daba una proporción de CO2 del 0,028 %. Pero esto no se puede aceptar como correcto, ya que para tomar la muestra se hizo un agujero con una broca, y después de extraer el aire de la burbuja se etiquetó y, debidamente sellado, se llevó a analizar, obteniendo el resultado citado, sin tener en cuenta que las paredes de la burbuja son de agua, donde el gas carbónico es muy soluble; las dos milésimas por cien que faltan estarían disueltas en las paredes de dicha burbuja, lo que diría que el aire original tendría un 0,03 % de CO2. Después se analizó una muestra de aire tomada lejos de un centro productor; no se aclara si lejos es a uno o dos kilómetros de una gran ciudad, pero lo más seguro es que no tomaron un barco de vela y fueron al medio del océano Pacífico en un sitio donde no pasen aviones ni navíos, para tomar una muestra neutra. El resultado de la muestra tomada lejos era de un 0,0375 % de CO2. Con los tres datos (que están incluidos en el valor 0,03 ± 0,01 % de CO2) se ha construido una gráfica con una curva ascendente que demues-

tra el aumento de dióxido de carbono en la atmósfera, sin tener en cuenta la ley de Henry-Dalton, ni la función clorofílica, ni la neutralización por vapores alcalinos, ni otras causas que evitan el aumento de la proporción de dicho gas y que lo mantienen en el valor de equilibrio de 0,03 ± 0,01 %. El Sr. José Corbella, en La Vanguardia (12-2-2006), dice que si los casquetes polares se fundieran por el efecto del CO2, los mares aumentarían su nivel en más de 50 metros, con todas las desgracias que ello comportaría. Este Sr. no tiene en cuenta el principio de Arquímedes, según el cual todo hielo que flote aunque sobresalga del agua, al fundirse el nivel no variará y quedará igual que antes. Pero olvidemos a Arquímedes y calculemos el asunto; sabiendo que el radio de la Tierra es de 6.366 km, que S = 3πR2, y además que las 3/4 partes de esta superficie son mares, multiplicando por 50 m (0,05 km) tendríamos el volumen total de agua en exceso; dividiendo por la superficie de los

dos continentes (Ártico y Antártico, que se puede encontrar en cualquier enciclopedia o geografía) y como la densidad del hielo es de 0,917 gr/cm3, tendríamos que la altura del hielo en los polos (y que no flotará) sería de 815 m. El premio Nobel Paul Crutzen dice que el nivel podría subir más de un metro y haciendo el mismo cálculo resulta que el bloque de hielo tendría una altura de más de 17 metros. Con todo lo que he dicho podemos llegar a la conclusión de que no sabemos si hay o no un cambio climático global, y, si lo hay, sería debido a causas externas, como vientos o manchas solares, disminución de la opacidad de los espacios interplanetarios al ir desapareciendo el polvo y aerolitos formados en el choque del planeta que falta en nuestro sistema solar (ahora substituido por asteroides), o por variación de la dirección del eje de la Tierra (nutación o predecesión), u otras causas no conocidas, pero nunca debido al hombre ni al inocente CO2 que no tiene arte ni par☯ te en este asunto.

Jornades de Magnetisme Industrial 26 i 27 d’octubre de 2006

Organitzat per: Club Español de Magnetismo i Secció Tècnica de Metal·lúrgia del Col·legi de Químics de Catalunya.

Contingut del CD: Ponències (10 en format pdf i 11 en format ppt). Presentacions del CEM dels anys 2003 i 2004 (3 en format pdf i 4 en format ppt). Relació dels asistents i 17 fotografies.

Per a més informació truqueu a secretaria del Col·legi. Preu del CD: 10 euros.

NPQ 436 • maig-juny 2007

informació

RENDA HIPOTECÀRIA: quan l’habitatge es converteix en un capital del qual es pot gaudir ELS PROPIETARIS D’UN HABITATGE PODEN INCREMENTAR ELS SEUS INGRESSOS SENSE HAVER DE VENDRE LA CASA Tothom sap que Espanya, a diferència de la gran majoria d’economies occidentals, es caracteritza per un índex alt d’habitatges de propietat. Segons un informe del mes de setembre de 2005 del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), a Espanya el 89,9 % de la població prefereix viure en una casa de propietat. Una dada que, afegida al fet que el 92 % dels més de 7,5 milions de persones més grans de 65 anys que viuen al nostre país té un habitatge de propietat, provoca que una bona part de l’estalvi personal, el que s’ha invertit en l’adquisició de l’habitatge, no proporcioni rendes tot i els grans increments de valor que experimenta. Precisament perquè els propietaris d’un habitatge puguin augmentar els seus ingressos i millorar el seu poder adquisitiu sense necessitat de vendre casa seva, Caixa d’Enginyers ofereix ara un producte financer nou, la Renda Hipotecària, pensat per millorar el nivell de vida de les persones grans i perquè, després que morin, els hereus puguin mantenir l’habitatge. Aquesta modalitat nova de préstec, que el Govern pretén impulsar a partir de l’entrada en vigor de la reforma de la Llei hipotecària durant el primer trimestre de 2007, neix en un context molt concret: augment de l’esperança de vida, canvis en l’es-

tructura familiar tradicional, disminució del poder adquisitiu dels jubilats, etc. Una sèrie de circumstàncies que, sumada al fet que cap pensió de jubilació permet accedir a una residència privada i que les públiques tenen llistes d’espera llargues, converteix la Renda Hipotecària en una opció molt atractiva. No en va, a països com ara els Estats Units o el Regne Unit, ja fa temps que es comercialitza aquesta mena de productes, amb la intervenció d’una entitat independent que garanteix la protecció legal d’un col·lectiu especialment vulnerable com el de la gent més gran.

SENSE PERDRE LA PROPIETAT Una de les característiques bàsiques de la Renda Hipotecària de Caixa d’Enginyers és que els titulars no perden en cap moment la propietat del seu habitatge. Al contrari, el producte permet rebre una quantitat de diners mensual, complementària de la seva pensió, durant un període de temps que Caixa d’Enginyers concreta entre 6 i 35 anys d’acord amb l’edat del titular. A més, el producte té un interès fix, amb l’habitatge com a garantia, amb la possibilitat de llogar l’habitatge, i els hereus conserven sempre tots els drets sobre el dit habitatge. Així, es cobra una renda fixa mensual l’import de la qual depèn de l’edat del titular més jove, de la taxació del pis, del tipus d’immoble (habitatge habitual o no habitual), del termini de durada de l’operació (definit o

indefinit) i de les seves preferències pel que fa a la manera de rebre la renda. I és que una vegada hagi contractat el producte, el beneficiari pot triar entre rebre una renda fixa mensual o afegir-hi un cobrament inicial, que pot ser fins al 30 % del valor de taxació de l’habitatge, per tal de disposar de diners en efectiu per fer front a les despeses de formalització de la Renda Hipotecària, acabar de pagar l’habitatge, fer-hi reformes d’adaptació o millora, cancel·lar altres deutes, fer un viatge o cobrir qualsevol altre projecte o necessitat. Malgrat que no és la primera vegada que s’ofereixen diverses alternatives al nostre país, Renda Hipotecària de Caixa d’Enginyers presenta diferències notables. Abans, la persona jubilada podia aconseguir una renda vitalícia però, a canvi, l’habitatge passava a ser propietat de l’entitat bancària (mai dels hereus) quan moria el titular. Ara, en canvi, el titular de Renda Hipotecària no perd l’habitatge ni deixa de ser-ne l’únic propietari i, quan mor, l’habitatge en qüestió passa als seus hereus.

MODALITATS DE CONTRACTACIÓ Caixa d’Enginyers estableix diverses modalitats de Renda Hipotecària, segons si es tracta d’un habitatge habitual o d’una segona residència, i de si l’operació és de venciment definit o indefinit.

NPQ 436 • maig-juny 2007

informació

D’aquesta manera, si es tracta d’un habitatge habitual, el titular més jove ha de tenir més de 65 anys i l’import màxim disponible és el 100 % del valor de taxació, per als menors de 80 anys, i el 90 % per a les persones a partir de 80 anys. En aquest cas, el temps durant el qual el beneficiari rep la pensió oscil·la entre els 6 i els 21 anys com a mínim, segons la seva edat, i per un període màxim de 35 anys. Quan venç, Caixa d’Enginyers no exigeix cap tipus de devolució sobre el deute acumulat. A més, un dels avantatges que ofereix aquesta modalitat de Renda Hipotecària de Caixa d’Enginyers és que no cobra res per l’obertura de la hipoteca ni per la cancel·lació d’aquesta. I, en cas que el beneficiari decideixi llogar l’habitatge, ho pot fer amb l’autorització prèvia de Caixa d’Enginyers, amb la qual cosa pot percebre dues rendes. En el cas dels habitatges secundaris, Caixa d’Enginyers ofereix les modalitats de venciment definit i indefinit; pel que fa a l’última d’aquestes, no hi ha una edat mínima necessària per poder-la contractar. En aquest cas, la quantitat màxima disponible és el 90 % del valor de taxació. A més, i per a totes les modalitats de contractació, les quotes rebudes mensualment no s’han de

declarar a l’IRPF i el crèdit es pot deduir del valor de l’habitatge en els impostos sobre patrimoni i successions.

OPCIONS DELS HEREUS Quan mor el darrer titular de la Renda Hipotecària, els hereus tenen dues opcions per fer front a la despesa acumulada. D’una banda, poden optar per quedar-se l’habitatge i retornar, amb els seus propis estalvis o mitjançant un altre finançament, la quantitat que els seus progenitors o familiars hagin cobrat fins a la mort. De l’altra, si no volen quedar-se l’habitatge, el més habitual és vendre’l i abonar el deute contret pels titulars de la Renda Hipotecària amb l’entitat bancària. Així, els hereus no han de vendre en cap cas la propietat si no ho volen fer, mentre que els seus progenitors hauran pogut gaudir d’uns ingressos extres durant un temps.

UN EXEMPLE Un matrimoni és propietari d’un habitatge valorat en 550.000 euros; l’home té 68 anys i la dona en té 65.

L’edat del més jove és 65 anys i, per tant, el període mínim de cobrament de la renda és de 21 anys, durant els quals, donat cas que l’import de la primera disposició sigui 15.000 euros i l’import total de l’operació sigui 270.000 euros, la renda mensual serà de 1.732,55 euros.

LA SOLUCIÓ PER GAUDIR DEL PATRIMONI Per totes aquestes característiques, Renda Hipotecària de Caixa d’Enginyers és la solució per continuar gaudint del patrimoni immobiliari i obtenir, alhora, una renda mensual per destinar-la a cobrir qualsevol tipus de necessitat. Carlos Ordax Alonso Director de Marketing Caixa d’Enginyers

Invitem a tots i cadascun dels nostres col·legiats a integrar-se a les

SECCIONS TÈCNIQUES existents, o a crear una de nova de la seva especialitat. Parlem-ne!

NPQ 436 • maig-juny 2007

informació

L’IMPACTE DE LA REFORMA FISCAL EN L’ESTALVI El 29 de novembre va sortir publicada al BOE la nova llei de l’impost sobre la renda de les persones físiques (Llei 35/2006), que també incorpora una modificació parcial de les lleis dels impostos de societats, de la renda, de la renda de no-residents i del patrimoni.

PRODUCTE GENERADOR DEL RENDIMENT

En aquest article ens centrarem en els efectes que aquesta nova normativa introdueix en la fiscalitat aplicable als productes financers, en què es produeix un canvi significatiu: s’estableix una nova estructura de tributació de les rendes generades per aquests productes per

mitjà de la creació de la base de l’estalvi. Aquesta base de l’estalvi incorporarà els rendiments del capital mobiliari: interessos, dividends, operacions de capitalització, contractes d’assegurança i guanys i pèrdues

FISCALITAT APLICABLE

Comptes a la vista, dipòsits i imposicions

Els interessos generats per aquests productes formen part de la base de l’estalvi i tributen al tipus fix del 18 %. S’elimina la reducció del 40 % en cas de període de generació superior a dos anys.

Accions

Dividends: estan exempts de tributació els primers 1.500 euros que es cobrin en concepte de dividends; la resta forma part de la base de l´estalvi i tributa al tipus fix del 18 %. Guanys obtinguts per la transmissió d’accions: formen part de la base de l’estalvi i tributen al tipus fix del 18 %, amb independència del seu termini de generació.

Fons d’inversió

Guanys obtinguts per la transmissió de fons d’inversió: formen part de la base de l’estalvi i tributen al tipus fix del 18 %. Es manté la possibilitat de traspassar la liquidació entre institucions d’inversió col·lectiva sense tributació, amb independència del seu termini de generació.

Assegurances de vida-estalvi

Els rendiments generats per les assegurances de vida-estalvi formen part de la base de l’estalvi i tributen al tipus fix del 18 %.

Rendes vitalícies i temporals

Les rendes vitalícies i temporals tributaran al 18 % per la part de la renda subjecta a tributació; aquesta part estarà en funció de l’edat de la persona assegurada en el moment de contractar-la, en el cas de renda vitalícia, i en funció de la duració, en el cas de la renda temporal. S’eliminen les reduccions del 40 % i el 75 % dels rendiments amb un període de generació superior a 2 o 5 anys, respectivament.

Plans de pensions

Les aportacions a plans de pensions continuen reduint de la base imposable general de l’impost. Les prestacions es consideraran rendiments del treball i s’integraran en la base imposable general.

NPQ 436 • maig-juny 2007

informació

patrimonials que es posin de manifest en el cas d’una transmissió de béns. Abans d’entrar en l’anàlisi una mica més detallada de cada un dels productes financers, destacarem dos aspectes d’aquesta nova normativa: • Amb la nova norma es vol donar un tractament neutral als rendiments dels diferents productes, de manera que la fiscalitat no sigui un element diferenciador. • El període de generació dels rendiments no té incidència en la càrrega fiscal.

NOU ESQUEMA DE L’IMPOST SOBRE LA RENDA DE LES PERSONES FÍSIQUES BASE GENERAL • Rendiments del treball. • Rendiments per activitats econòmiques. • Imputacions de renda. • Resta de guanys i pèrdues patrimonials (no procedeixen de transmissions d’elements patrimonials).

NPQ 436 • maig-juny 2007

BASE DE L’ESTALVI • Rendiments del capital: interessos de comptes / ITF i dipòsits; dividends; rendiments de contractes d’assegurances; rendes temporals i vitalícies. • Guanys i pèrdues patrimonials: per venda d’accions i fons d’inversió.

COM TRIBUTEN ELS RENDIMENTS DELS PRODUCTES FINANCERS? Veure el quadre adjunt. La base de l’estalvi tributa a un tipus fix del 18 %, mentre que la base general estarà subjecta a una escala de gravamen que ha passat a tenir quatre trams, des d’un tipus màxim del 43 % fins a un tipus mínim del 24 %. Veiem en el quadre una mica més detallada la tributació dels diferents rendiments generats per productes financers. En la nova normativa es manté la deducció del 15 % sobre la quota de l’impost de l’import destinat a l’adquisició de l’habitatge habitual, amb un màxim de 9.015 euros anuals, juntament amb les quantitats aportades en un compte habitatge per tal d’adquirir el primer habitatge habitual.

Amb tot, desapareixen els tipus incrementats del 25 % i 20 % per als habitatges adquirits amb finançament aliè. Finalment, tot i que és no menys important, el nou impost preveu una sèrie de compensacions que s’establirà en la llei de pressupostos anuals i també alguns règims transitoris. A la nostra entitat estem treballant per incorporar a la nostra oferta de productes d’estalvi algunes novetats que introdueix aquesta nova norma i que aviat els farem saber. El nostre objectiu és sempre oferir-los el millor assessorament i una oferta altament competitiva d’opcions d’inversió.

PLANS DE PENSIONS El límit anual de reducció serà el menor de: Fins a 50 anys 30 % dels rendiments nets del treball o activitats econòmiques, o 10.000 euros. Més de 50 anys 50 % o 12.500 euros. Grup Banc Sabadell

informació

NOTÍCIES D’INTERÈS

GRAN AVANCE HACIA EL COCHE NO CONTAMINANTE Un equipo de las universidades inglesas de Newcastle upon Tyne y Liverpool (que publica los resultados de su trabajo en la revista científica Science) ha descubierto un medio seguro de almacenar hidrógeno para producir energía, en materiales nanoporosos (es decir, con poros cien mil veces más finos que una hoja de papel). Desde hace tiempo se investiga el hidrógeno como sustituto del petróleo, y más desde que se calcula que pronto empezarán a agotarse los hidrocarburos fósiles. El hidrógeno es además una alternativa ecológica, pues el producto de su combustión es únicamente agua, y no gases de efecto invernadero. Pero el principal inconveniente es el almacenaje seguro y eficiente porque, al ser un gas, produce menos energía por volumen que cualquier combustible líquido. Los científicos han experimentado varios métodos de almacenar el hidrógeno, muchas veces en celdas metálicas, pero los hidruros metálicos sólo funcionan a temperaturas superiores a 300 oC, y las estructuras de metales orgánicos sólo funcionan a la temperatura de licuefacción del nitrógeno (–198 oC).

Pero ahora, científicos de la universidad inglesa de Bath han inventado un material que almacena y libera el hidrógeno a temperatura ambiente y al instante, lo que podría hacer de este gas una alternativa viable como el combustible limpio del futuro. Aunque la relación combustibilidad/peso es insuficiente para poder fabricar un depósito sólo de este material, se podría utilizar junto con otros hidruros metálicos para almacenar y liberar energía instantáneamente, mientras que el depósito principal se mantendría a los 300 oC, suficientes para su buen funcionamiento. Se trata sobre todo de fabricar un primer prototipo en un plazo de dos a tres años. El hidrógeno es de muy baja densidad y se condensa a –252 oC, de modo que es difícil almacenarlo en recipientes convencionales como depósitos a presión, que deberían tener paredes de unos 8 cm de grosor, totalmente imposible para un coche normal. Los investigadores de Bath han descubierto un nuevo material cuando investigaban los efectos del hidrógeno sobre los metales, tras fabricar un compuesto organometálico de seis átomos de rodio (un metal que se utiliza en los catalizadores de los coches) y doce de hidrógeno.

NPQ és de tots! 26

Investigadores de Oxford (Inglaterra) y Victoria (Canadá) han empezado a estudiar las propiedades químicas de este complejo, y pronto se dieron cuenta de que podría absorber dos moléculas de hidrógeno a presión y temperatura ambiente, y que las liberaba cuando se hacía pasar por el material una pequeña corriente eléctrica. Este tipo de absorción y liberación a escala atómica hace que el material sea ideal para resolver el problema del almacenamiento del hidrógeno. Ahora tratan de imprimir el material en hojas que se puedan apilar y encerrar en un depósito. Posiblemente, ese depósito se podría instalar junto a otro de hidruro metálico que se activaría en cuanto el conductor de un vehículo pisara el acelerador, dando tiempo a que el depósito principal se calentara hasta 300 oC, la temperatura a la que funcionan los motores de gasolina. Los investigadores trabajan ahora en la primera fase de la construcción del depósito, que consiste en grabar el material en un sustrato de vidrio. Los resultados del estudio se publicaron en la prestigiosa revista alemana Angewandte Chemie, en agosto de 2006, y posteriormente en el número de Nature de septiembre ☯ del mismo año.

Col·labora amb els teus articles NPQ 436 • maig-juny 2007

activitats

BORSA DE SERVEIS Un nou servei del Col·legi perquè els seus col·legiats puguin oferir els seus serveis a hipotètics clients INTRODUCCIÓ Tradicionalment el químic exerceix la seva professió com a assalariat, ja sigui en una empresa privada o bé a l’administració. Amb tot, cada vegada és més comuna l’activitat del químic com a professional lliure, o bé al capdavant d’una petita empresa creada per ell. A través de la Borsa de Treball ens havien arribat ofertes per a un treball esporàdic, per a un problema puntual. Aquest no és l’objectiu de la Borsa de Treball, que el que ofereix són llocs de treball amb un contracte laboral. Hi havia un buit en els serveis que ofereix el Col·legi als nostres col·legiats per contactar amb el món laboral. Davant aquesta realitat, el Col·legi de Químics de Catalunya posa en marxa un nou servei per a aquests químics. Un servei que altres col·legis, amb més tradició en l’exercici lliure dels seus col·legiats, disposen d’ell i funciona satisfactòriament.

DESCRIPCIÓ La Borsa de Serveis estarà formada per tots aquells químics col·legiats, i que exerceixin com a professional lliure, o com a soci d’una petita empresa. El Col·legi de Químics de Catalunya crearà una base de dades amb els serveis que poden oferir aquests col·legiats, i els posaran a disposició d’aquells que els puguin necessitar (indústries, administracions, particulars...).

FUNCIONAMENT Per formar part de la Borsa de Serveis, l’interessat haurà d’emplenar un imprès amb les seves dades i les de l’empresa, així com dels serveis que poden oferir. La inscripció serà gratuïta. El Col·legi farà publicitat d’aquesta Borsa de Serveis en els seus òrgans de difusió (Web, NPQ, circulars, plafons...), i mantindrà un contacte viu amb els components de la Borsa. Els interessats en contractar serveis ho faran a través del Col·legi, i aquest seleccionarà l’empresa/ col·legiat de la Borsa amb el perfil més ajustat a la petició de servei, i sempre buscant un repartiment equitatiu entre tots els membres. El Col·legi contactarà amb l’empresa/col·legiat escollida i li passarà les dades del possible client per tal que es posi en contacte amb ell. L’empresa/col·legiat comunicarà al Col·legi el resultat de la gestió, tant si és positiu com si no ho ha estat, i en el cas que aquesta hagi prosperat el Col·legi li facturarà un 5 % del valor de la factura total pel serveis que l’empresa/col·legiat hagi prestat al seu client. Aquest percentatge es destinarà a mantenir i promocionar la Borsa de Serveis. Esperem que aquest nou servei del Col·legi sigui rebut de bon grat pels nostres col·legiats, i puguem aconseguir una cartera de serveis ben amplia per poder oferir als possibles clients.

NPQ 436 • maig-juny 2007

activitats

XV Gimcana Fotogràfica FOTOKÍMIA Una nova edició de Fotokímia, la quinzena... O potser cal dir que és la primera? Veritablement és una nova edició perquè hi ha canvis substancials. Seguint el corrent sense fre de milers de fotògrafs, ens hem passat a la fotografia digital. Per què no ho feu amb màquines digitals? ens deien a les darreres edicions. Doncs aquí estem, encara que això ha suposat fer alguns canvis a les bases del concurs.

Ara ja no hi ha aquella limitació que tant molestava a més d’un: la limitació en el nombre de negatius, només 12 fotos en tot un mati! Amb l’aparició de les màquines digitals ens hem acostumat a disparar molt més; si abans fèiem un parell de rodets de 36 fotos, ara fem fàcilment 150 o 200 en un matí. Així doncs podeu fer tantes fotos com vulgueu, però haureu de triar només dues. El que no podreu fer és tractar-les amb un programa informàtic, les heu de

presentar tal com queden a la màquina. Qualsevol manipulació posterior invalida la foto i el concursant. T’esperem el

21 d’octubre a les 10 h del matí Inscripcions a Secretaria del Col·legi fins el dia 17 d’octubre. No s’admetran inscripcions posteriors a aquesta data.

BASES DATA SORTIDA TEMA

21 d’octubre de 2007. A les 10 hores, del Col·legi de Químics de Catalunya (Av. Portal de l’Àngel, 24). Els participants hauran de fer totes les fotografies amb càmera digital sobre dos temes obligats, que es decidiran per sorteig en el moment de la sortida. INSCRIPCIONS La inscripció està limitada als socis del Col·legi de Químics de Catalunya i als de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya. Serà gratuïta i es farà a les seus socials respectives fins el dia 17 d’octubre. No s’admetran inscripcions posteriors a aquesta data. NORMES Entre les 12.30 i les 13.30 h. els concursants s’hauran de presentar als locals de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya (Duc de la Victòria, 14) amb la màquina i la tarja que han fet servir, per descarregar dues de les fotos que han fet durant el matí (una de cada tema), i que no s’han d’haver manipulat posteriorment per cap programa de tractament d’imatges. D’aquestes dues fotos es faran sengles còpies fotogràfiques (20x30 cm), que competiran pels premis i formaran part de l’exposició FOTOKÍMIA 2007. El format i la resolució de les fotos digitals seran a criteri del concursant. JURAT Estarà constituït per tres persones de reconeguda solvència fotogràfica. SELECCIÓ El jurat premiarà, d’entre les seleccionades pels seus autors, les millors fotografies a criteri d’espontaneïtat, ambientació i qualitat. EXPOSICIÓ La inauguració de l’exposició serà a 2/4 de 8 del vespre del dia 10 de desembre als locals de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, i romandrà fins el dia 31 de desembre. PREMIS Hi haurà tres premis per a les millors fotografies de cada tema, que seran lliurats el dia de la inauguració de l’exposició. VEREDICTE El veredicte serà innapel·lable. Es comunicarà als guanyadors i es farà públic a través dels òrgans de difusió d’ambdues entitats.

APUNTA’T JA! 28

Tel.: 93 317 92 49 Fax: 93 317 92 99 e-mail: quimics@quimics.cat

NPQ 436 • maig-juny 2007

activitats

JORNADA SOBRE EL ESTADO ACTUAL DEL ANODIZADO DE ALUMINIO El día 24 de abril del presente año se celebró la jornada sobre el Estado actual del anodizado de aluminio. Comenzó el acto con unas palabras de bienvenida por parte de nuestro compañero D. Enrique Julve, presidente de la Sección de Corrosión y Protección. A continuación, habló acerca de la Panorámica del anodizado de aluminio. Empezó refiriéndose a la industria y comercio del metal en España y de su situación actual, recalcando su relevante papel dentro de la economía española, ya que esta industria supone el 40 % de la producción industrial nacional, así como un valor añadido bruto de alrededor del 9 % del PIB y, por otra parte, el sector del metal efectúa el 50 % del total de ventas españolas al extranjero. Una característica de este sector es que en él predominan las Pymes. Se refirió después al sub-sector de los acabados de superficie en España, entre ellos a la industria del anodizado de aluminio, hablando del estado actual de la misma y de las perspectiva futuras. Dentro de las perspectivas generales del sector del metal y del subsector de los acabados superficiales, entre ellos la industria del anodizado de aluminio, el ponente recalcó lo incierto de esas perspectivas, debido a la problemática de la ampliación del número de países de la Unión Europea, de la dura competencia de los países emergentes del Extremo Oriente y de los factores de riesgo ocasionados por la volatilidad de los precios del crudo, de las materias primas y de la energía, al mismo tiempo que las subidas de los tipos de interés que, directa o indirectamente, inciden negativamente

NPQ 436 • maig-juny 2007

en estas industrias de acabados superficiales. Habló seguidamente D. Daniel Dalmau, gerente de Finish Metal Plating S. L., acerca de Rectificadores de alta frecuencia en el anodizado de aluminio. Comenzó citando las características de este tipo de rectificadores, comparándolas con las de los rectificadores standard empleados tradicionalmente en las industrias de acabados superficiales, entre ellas la del anodizado de aluminio, recalcando sus cuantiosas ventajas. Habló de las tecnologías del switching y tiristores, comparando las diferencias en lo que se refiere al control de la intensidad de corriente y tensión, realizada en los nuevos rectificadores de alta frecuencia mediante software del microprocesador Quasar. Comparó así mismo el rendimiento, las dimensiones y el peso de los diferentes tipos de rectificadores, y se refirió a casos reales en que se ponía de manifiesto el ahorro energético y amortización con el uso del equipo de estos nuevos rectificadores. El tercer ponente, D. Miguel Ángel Tejero, gerente de ALMAN, S. A., habló sobre La práctica del anodizado de aluminio, exponiendo, en primer lugar, la situación actual del metal aluminio y su extracción del mineral natural. Después se refirió a los tratamientos del aluminio, con objeto de proteger su superficie del ataque de la corrosión, poniendo especial énfasis en el proceso del anodizado, que comprende una primera preparación de la superficie del aluminio (pulido químico o electroquímico) seguida de la oxidación anódica en el baño adecuado y de su sellado. Habló tam-

bién de otros acabados que se pueden aplicar para mejorar el aspecto del aluminio: acabados mecánicos, de proyección, por vibración y por pulimentación, y acabados de tipo orgánico. Se refirió también a las características de los poros o celdillas del anodizado, a los tipos de electrólitos empleados habitualmente, recalcando como más utilizado el de tipo sulfúrico, y a las principales aplicaciones del anodizado de aluminio (protección, base para pinturas, decoración, aislamiento, dureza, etc.). Finalmente se refirió a la normativa, al diálogo comprador-anodizador, al control del producto acabado y al embalaje. Seguidamente, el cuarto ponente, D. José A. Ortega, se refirió a la labor de investigación llevada a cabo en el departamento de electroquímica de la Universidad de Barcelona, fruto de la cual era la ponencia que presentaba titulada Caracterización y estructura de la capa de anodizado, expuesta por el doctorando J. M. Montero. Después de hablar del estudio sistemático de las diversas etapas del proceso de doble anodizado y de los protocolos de caracterización desarrollados para el estudio de la morfología y estructura de las capas de óxido formadas, se refirió a la ventaja de este procedimiento que permite controlar el espesor, el orden y la geometría de la capa porosa de anodizado, haciendo posible la fabricación de nanomateriales. Indicó también que se está estudiando la implementación de estos tratamientos a los procesos actuales de anodizado de aluminio. Por último, D. Javier Albort, colaborador de Aloxit, S. A., habló con-

activitats

juntamente con D.ª Inmaculada Fernández, ambos del departamento de I+D+i, acerca de Nuevos acabados con anodizado duro, haciendo referencia al historial de esa firma anodizadora y a su papel investigador en este tipo de acabados. Después de glosar el trabajo de investigación y de control de la calidad de sus fabricados y tratamientos, ambos ponentes pusieron de evidencia el especial cuidado y respeto con el medio ambiente que tiene esta empresa, en posesión de varios cer-

tificados oficiales que justifican ese cuidado y respeto. Se refirieron especialmente al dispendio que esa investigación entraña y que justifica el coste adicional de los tratamientos de anodizado duro que en esa empresa se llevan a cabo para terceros, tratamientos, por otra parte, sometidos a un elevado control de calidad. Respecto al tipo de electrólitos empleados, esta empresa apuesta por los de tipo sulfúrico, con preparaciones previas, sometidas a riguroso control, del material-base

aluminio. Las coloraciones que para ciertas piezas se utilizan, así como el sellado del anodizado, se controlan cuidadosamente, siguiendo las pautas más recomendables para garantizar un acabado de calidad. Finalmente, se abrió un coloquio general y se invitó a todos los presentes a participar en las jornadas que se están preparando para los próximos meses. J. E.

ELS NOSTRES ORDES Un any més, durant els actes de Sant Albert, homenatjarem els nostres companys que fan els 25, 40, 50 i 60 anys de professió amb els respectius Ordes del Manganés, Zirconi, Estany i Neodimi. Enguany seran investits amb aquests ordes els següents companys:

ORDE DEL MANGANÈS

54,938

+2 +3 +4 +7

MANGANÈS (Promoció de l’any 1982) Antonio Alcázar Salas Leonor Álvarez Romano Joan Carles Amor Aguilera Concepció Arus Lahoz Antonio M. Barella Civit Joan Batista Castellví Joaquim Benaque Belvis Arturo Brassesco Macazaga

Marta Cascante Serratosa

María Ángeles Marzal Filera

Josep Joan Centelles Serra

Maria Lluïsa Maspoch Ruldua

Jordi Cervelló Pagès

Lourdes Mestres Vila

M. Inmaculada Claparols Carrera

Antonio Mourelo Martínez

M. Teresa Codina Vila

Inmaculada Muntadas Casanova

Andreu Creus Solà

Salvador Novell Martínez

Montserrat de Lacoma Martínez

Jesús Ollé Queralto

Inmaculada Fàbregas Espadaler

Josep Ollé Queralto

M. Virtudes Fernández Lorencio

Roser Parellada Santacana

Josep Lluís Ferré Pérez

Josep Maria Pascual Puig

Joan Frau Guardia

Maria Jesús Peligero Roca

Rafael Gallego Jiménez

Emilio Miguel Peña Andreu

Juan Antonio García Navarro

Alfonso Pulido Justicia

Julio Serafin González González

Juan Manuel Ribo Arboledas

Isabel Haro Villar

Maria Isabel Riera Aguado

Ascension Lamora Coronas

Antoni Sala Bernat

Santiago Lanchas Alfonso

Joan Sanz Staz

Pablo Luna Mendoza

Mercè Torra Santamaria

Lorenzo Martínez Ruiz

Eduard Valentí Vall

NPQ 436 • maig-juny 2007

activitats

ORDE DEL ZIRCONI

ORDE DE L’ESTANY

91,22

118,69

ZIRCONI

ESTANY

(Promoció de l’any 1967) Joan Antoni Agustí Tura Pascual Fernández Castellote Manuel Fernández Ruiz M. del Carme Foix Perera Josep M. Font Cistero Jordi Frigola Constansa Ramon Joglar Tamargo Santiago Olivella Nello Javier Palet Palomas Jose Luis Parra Juez Eugeni Puigdellivol Llobet Antonio Rodríguez Siurana Jesús Romero Carranza Joaquim Sánchez Leal Joan Maria Selva Fitó José Javier Taratiel Hernández Luis Alfonso Vitores Lozano

+2 +4

(Promoció de l’any 1957) Laureano Amaro Blasco Joan B. Bastus Salse Alfredo Bernad Herrando José María Camps Bofarull Josep Maria Demestre Guasch Rafael Foguet Ambrós Joan Font Padró Rafael Loste Paño José Manuel Marqués Maristany Antoni Olives Cervelló Ernesto Pérez González Francesc Xavier Rius Bové Ángela Yllana de la Torre

ORDE DEL NEODIMI

144,24 +3

Nd NEODIMI (Promoció de l’any 1947) Diego María Barroso Álvarez Joaquim Boigues Iglesias Josefa Brullas Tarragó José María Campi Guardiola Josep Castells Guardiola Joan Cullell Altimiras Jaume Duñach Archs Teresa Gaset Pascual Ramon Guix Ferrer Ana Maria Lajusticia Bergasa Francisco Martínez Álvarez Maria Dolors Masjuan Buxo Jaime Molina de Porras Torcuato Notó Cañisá Montserrat Puig Cardona M. del Carmen Vara Revilla Francesc Vidal Biosca

Volem felicitar a tots ells, i demanar disculpes a qui es pugui trobar a faltar en aquestes llistes.

NPQ 436 • maig-juny 2007

activitats

LA INTEGRACIÓ DEL TREBALL DE LABORATORI EN ELS CONTINGUTS GENERALS DE LA QUÍMICA DEL BATXILLERAT Són moltes i variades les avaluacions internes i externes que s’han fet en relació al nivell de química dels alumnes del nostre país, i gairebé totes semblen demostrar una situació força preocupant. És en aquest sentit que el Col·legi de Químics de Catalunya va organitzar una jornada el passat 13 de desembre de 2006, intentant fer palesa la situació dels nostres alumnes de batxillerat i cercant possibles mesures per millorar-la. Una de les causes que es varen apuntar en aquesta jornada, va ser la manca d’un programa seriós de pràctiques de laboratori, plantejat d’acord amb uns criteris mínims comuns per a totes les escoles. La química neix, es desenvolupa i creix en els laboratoris d’arreu del món, on científics de la talla de Lavoisier, Dalton, Le Chatelier, Pauling i d’altres varen definir les bases de la nostra estimada ciència. El laboratori hauria de ser l’espai on s’hauria d’ensenyar tota la química, en lloc d’una pissarra; però donat que això és una utopia, ens haurem de conformar de moment, si ens deixen les autoritats acadèmiques, amb un 25 % de l’horari lectiu dedicat al treball de laboratori. D’acord amb aquest plantejament proposem les següents mesures: a) Cal disposar d’una hora lectiva més en cada un dels dos cursos

de batxillerat, per desdoblar el grup de classe; això representa per l’alumne realitzar una pràctica cada 15 dies. b) Cal educar als alumnes per realitzar el treball al laboratori en relació a:

Tema 1. Els estris o eines propis de la química. La matèria. Mescles, dissolucions i substàncies pures. Elements químics i compostos químics. Llenguatge químic. La quantitat de substància i el mol. Estequiometria de les reaccions químiques.

– Normes de seguretat (ulleres, guants, bata...).

Tema 2. Termodinàmica. Energia en les reaccions químiques.

– Pictogrames de perillositat (corrosiu, tòxic, combustible...).

Tema 3. Cinètica química.

– Coneixement i ús dels estris de laboratori.

Tema 5. Equilibris àcid-base.

– Gestió dels residus. – Consum de reactius («si ho veus amb poc no en gastis molt»). – Ordre i netedat.

Tema 4. Equilibri químic.

Tema 6. Equilibris d’oxidacióreducció. Tema 7. Electroquímica. Piles i cel·les d’electròlisi. Tema 8. Equilibris de precipitació.

– Elaboració de la llibreta de laboratori, amb el lliurament corresponent de l’informe de pràctiques.

Tema 9. L’àtom i la taula periòdica.

c) Segons el nostre criteri, les pràctiques cal integrar-les en els continguts generals de l’assignatura de química per no tornar a repetir aquests continguts a classe; en tot cas insistir fent exercicis i problemes.

La integració del treball de pràctiques podria ser el següent:

Suposant que els continguts generals s’agrupessin en 10 grans temes distribuïts entre els dos cursos de batxillerat, aquests podrien ser:

Tema 10. L’enllaç químic.

Pràctica 1. Separació dels components de les mescles i les dissolucions. Pràctica 2. Preparació de dissolucions. Pràctica 3. Fabricació del sulfat de coure(II)-5-aigua.

NPQ 436 • maig-juny 2007

activitats

Aquestes tres pràctiques integrades en el tema 1.

Pràctica 8. Construcció d’una pila.

Pràctica 4. Determinació del canvi d’entalpia d’una reacció de neutralització. Integrada en el tema 2.

Pràctica 9. L’electròlisi de l’aigua i la determinació de la constant de Faraday.

Pràctica 5. Factors que modifiquen la velocitat de les reaccions químiques. Integrada en el tema 3.

Aquestes dues pràctiques integrades en el tema 7.

Pràctica 6. Desplaçament dels equilibris per canvis en la concentració i en la temperatura. Integrada en el tema 4. Pràctica 7. Volumetries àcidbase i redox. Integrada en els temes 5 i 6.

Pràctica 10. Precipitació i redissolució de precipitats. Integrada en el tema 8. d) El treball de laboratori, en estar dintre del programa general de química, és com tota la resta del programa matèria avaluable.

e) Cal escollir un mínim de 10 pràctiques de laboratori obligatòries distribuïdes entre els dos cursos de batxillerat, pràctiques que podrien ser les esmentades anteriorment. La nostra insistència en la importància del treball experimental en el currículum, no és un pur caprici, és per intentar equiparar la formació dels nostres estudiants als dels països més avançats que sempre han considerat el treball experimental en química com a fonamental, més motivador i més enriquidor. Miquel Paraira, Roser Fusté i Josep M. Fernandez

Bústia de l’NPQ En resposta a l’article d’Aureli Calvet 15-N Dia de la Química de l’NPQ 435 Felicitats pel teu article 15-N Dia de la Química, aparegut al passat número de l’NPQ. Felicitats i també agraïments per tota la teva tasca en un intent de portar el Col·legi a la Facultat, intent que jo diria no va reeixir, però el mèrit del treball que vas fer, ningú no te’l treu. Dit això, discrepo de la idoneïtat d’aquell estand, i poso nom a «... les veus que estaven en contra...», a les que tu al·ludeixes en el teu article. Sí, jo era un dels que no veia clar anar a celebrar el Dia de la Química amb un estand davant la Facultat de Química, i en un dia que no hi ha classes i els estudiants estan més pendents, aquell dia, de la Quimifarra i d’altres celebracions organitzades per ells, que d’un estand del Col·legi. En aquest article tu mateix reculls que la finalitat amb que el Ministeri de Ciència i Tecnologia va instaurar el Dia de la Química, era: «... divulgar la ciència química, sensibilitzant la societat sobre la seva contribució a la millora de la qualitat de vida...». Tenim 364 dies per acostar-nos a l’estudiant de química, però el 15 de novembre no, aquest dia ens hem d’adreçar a la societat, a l’home i dona del carrer, i per fer-ho és millor un estand a la plaça Catalunya, on la mostra de persones que s’acosten a l’estand és més representativa i més nombrosa d’aquesta societat que hem de sensibilitzar. L’estudiant de química, i tot universitari en general, ja n’està de convençut que la química contribueix a la millora de la qualitat de vida. L’home del carrer no. I el problema no és que Mahoma vagi a la muntanya, o la muntanya vagi a Mahoma. El problema dels estudiants és més complex de la simple disjuntiva de si és Mahoma o és la muntanya la que es belluga. Naturalment que ens hem de bellugar nosaltres, i ho fem, però no ens acompanya l’èxit. El nombre d’estudiants adherits a l’Associació ha fet una gran davallada en els darrers cinc anys. Les fórmules que fèiem servir en el passat per atreure’ls no donen resultats ara. Les beques d’estiu per treballar en pràctiques durant l’estiu ja no són un esquer prou atractiu per a ells. Hem de buscar nous atractius i oferir-los nous serveis. Estem treballant, però el Dia de la Química, el 15 de novembre, dediquem-nos a «... divulgar la ciència química, sensibilitzant la societat sobre la seva contribució a la millora de la qualitat de vida...». Antoni Portela

NPQ 436 • maig-juny 2007

activitats

LA PLATAFORMA CIÈNCIA I SOCIETAT INFORMA En el transcurs de l’any 2006 l’activitat de la Plataforma Ciència i Societat s’ha centrat en el desenvolupament del projecte denominat Els coneixements científics i tecnològics a l’abast de tots els ciutadans. Quins han de ser, des de la perspectiva dels professionals? La proposta d’aquest projecte ha estat presentada i debatuda en les reunions de la Plataforma en les que tots els representants de les entitats que la conformen han mostrat el seu interès en participar-hi. Aquest projecte s’emmarca dins la preocupació fonamental de la Plataforma, de com fer que els ciutadans disposin dels coneixements científics i tecnològics necessaris per tenir una percepció crítica de la realitat i sàpiguen avaluar per si mateixos la informació que reben, tan dels mitjans de comunicació com de l’administració i altres grups mediàtics. Una característica de la Plataforma és la participació, junt amb diverses associacions relacionades amb la ciència, de diferents col·legis professionals. Així s’aconsegueix una interprofessionalització i trencar el corporativisme que a vegades impedeix dur a terme bones idees. El projecte s’ha dividit en tres fases. En la primera d’elles, finalitzada ara, s’ha fet un estudi previ a partir de les consultes realitzades als directius dels diferents col·legis professionals adherits a la Plataforma (degans o els seus representants). Aquest estudi ha donat lloc a un document base, a partir del qual

s’engegarà una segona fase que pretén fer arribar a tots els col·legiats les preocupacions i mancances detectades en la primera fase. Per tant, la participació es fa molt més extensiva, ja que sensibilitza a molts professionals que en la seva tasca diària poden ajudar a assolir aquests coneixements científics mínims de la ciutadania. Finalment, en una tercera fase, es donarà la difusió adequada dels resultats obtinguts i on la participació serà pública, a fi i efecte que la societat prengui consciència de la problemàtica.

en la que es mostri amb uns exemples com funciona el mètode científic. El projecte està definit i falta la realització del disseny adequat per fer-lo entenedor al públic. Per això es busca el finançament adient. També s’han recolzat les accions de l’Associació de Professors de Física i Química, en la seva demanda de millora de l’ensenyament de les ciències en l’etapa escolar de l’ESO, enviant una carta en aquest sentit al Conseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya. Lluís Eek

A fi de donar a conèixer el resultat de l’estudi previ es va organitzar una trobada-debat, la segona de la Plataforma, sota el programa adjunt. La trobada va tenir lloc a l’Ateneu Barcelonès i van assistir més de 50 persones. Les conclusions dels tres grups de treball serviran per orientar amb més precisió la segona fase del projecte, que esperem tenir enllestit al llarg de l’any 2007. Així mateix, la Plataforma té en marxa un altre projecte, el de preparar una exposició, si pot ser itinerant,

NPQ 436 • maig-juny 2007