NPQ 438 by Col·legi Oficial de Químics de Catalunya

editorial

TERCERA ÈPOCA ANY XXXIX NÚM. 438 NOV. - DES. 2007

CQC I ELS MATINS DE TV3

Director en funcions: ANTONI PORTELA Comitè de Redacció: JOAN ASTOR MARTA CALVET JOSEP MANUEL RICART Edita: COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICS DE CATALUNYA Òrgan de difusió de: ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA Redacció: Av. Portal de l’Àngel, 24, 1r 08002 Barcelona Tel.: 93 317 92 49 Telefax: 93 317 92 99 e-mail: quimics@quimics.cat web: quimics.cat

s la primera vegada des que estic com a Degà que la televisió pública –en este cas TV3– ens invita a una entrevista per informar sobre alguna activitat col·legial i posteriorment –davant de l’expectació creada pel tema– ens torna a invitar als pocs dies per assistir novament en directe, però esta vegada enfront d’una opinió adversa i, per tant, participar en un debat. Conclusió: el tema ha de tindre alguna vessant social –negativa– important o no ens criden a participar. La química bona no interessa. De totes les maneres, vull agrair públicament la invitació i la cordialitat amb què se’ns va tractar en ambdós sessions, i la llibertat amb què vaig poder expressar la nostra opinió en relació a l’ús social de productes químics. El tema concret era l’ús de les amalgames de mercuri en les obturacions dentals. En l’editorial no vull entrar en el detall –en pàgines interiors trobareu més informació–, sinó més aviat explicar-vos la postura adoptada per este Deganat i Junta Directiva en este tema –en el que se li dedica temps i reunions amb l’Administració i Col·legi d’Odontòlegs–, i en general en qualsevol tema relacionat amb l’ús dels productes químics.

Maquetació i creació arxiu PDF: Joan Astor Realització gràfica: Editorial Estel Grup EMA - S. L. Equador, 32-34 ent. 1a, 2a 08029 Barcelona Tel. 93 419 33 21 Publicitat: Gecap S. L. - Ricard Piqué Tel. 93 459 33 30 Dipòsit Legal: B-14.622 -1969 ISSN 1577-4600 Nombre d’exemplars: 4.000 NPQ no es responsabilitza de les opinions expressades en els articles signats

La dita postura és lògicament, i així ho vaig manifestar públicament, la següent: Tots els productes químics –inclòs el mercuri– són beneficiosos per a la societat si es fa l’ús adequat dels mateixos.

Es la primera vez desde que estoy como Decano que la televisión pública –en este caso TV3– nos invita a una entrevista para informar sobre alguna actividad colegial y posteriormente –ante la expectación creada por el tema– nos vuelve a invitar a los pocos días para asistir nuevamente en directo, pero esta vez frente a una opinión adversa y, por tanto, participar en un debate. Conclusión: el tema ha de tener alguna vertiente social –negativa– importante o no nos llaman a participar. La química buena no interesa. De todas maneras, quiero agradecer públicamente la invitación y la cordialidad con que se nos trató en ambas sesiones, y la libertad con que pude expresar nuestra opinión en relación al uso social de productos químicos. El tema concreto era el uso de las amalgamas de mercurio en las obturaciones dentales. En el editorial no quiero entrar en el detalle –en páginas interiores encontraréis más información–, sino más bien explicaros la postura adoptada por este Decanato y Junta Directiva en este tema –en el que se le viene dedicando tiempo y reuniones con la Administración y Colegio de Odontólogos–, y en general en cualquier tema relacionado con el uso de los productos químicos. Dicha postura es lógicamente, y así lo manifesté públicamente, la siguiente: Todos los productos químicos –incluido el mercurio– son beneficiosos para la sociedad si se hace el uso adecuado de los mismos.

PORTADA: El llac de Puigcerdà. Fotografia: Antoni Portela.

NPQ 438 • novembre-desembre 2007

José Costa Degà CQC President AQC

juntes i sumari

COL·LEGI DE QUÍMICS DE CATALUNYA Degà: José Costa. Vicedegà: Alfredo Vara. Secretari: Agustí Agustí. Vicesecretari: Aureli Calvet. Tresorer: Antoni Tuells. Vocals: Xavier Albort, M. Cruz Anglés, Joan Bertrán, Carme Borés, Francisco José España, Mireia Estrada, Sebastià Estrades, Carmen González, Enrique Julve, Margarita Luria, Claudi Mans, Joan Mata, Juan Carlos Montoro, Roger Palau, Josep Manuel Puente, Josep Manuel Ricart, Marta Rico, Emilio Tijero, Alfred Vara, Josep M. Viñas, Àngel Yagüe.

ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA

GRUPS DE TREBALL DEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ

President: José Costa.

Borsa de Treball: Antoni Portela.

Vicepresident: Alfredo Vara.

Escola de Graduats: Alfredo Vara.

Secretari: Agustí Agustí.

NPQ: Joan Astor.

Vicesecretari: Aureli Calvet.

Olimpíada Química: Carme González.

Tresorer: Antoni Tuells.

COMISSIONS:

Vocals: Joan Astor, Joan Bertrán, Carme Borés, Francisco José España, Mireia Estrada, Jordi Galván, Marta García, Claudi Mans, Pere Molera, Roger Palau, Josep Manuel Ricart, Alfred Vara, Àngel Yagüe.

• Cultura: Carme Borés.

Assembleistes Electes: Victoria Abella, Agustí Agustí, M. Cruz Anglés, Joan Astor, Joan A. Bas, Carme Borés, Aureli Calvet, F. José España, Santiago Esplugas, Roser Fusté, Marta García, Carmen González, Enrique Julve, Margarita Luria, Pere Molera, J. Manuel Ricart, Emilio Tijero, Antoni Tuells, Alfred Vara, Àngel Yagüe. Assembleistes Nats: José Costa, Alfredo Vara.

SECCIONS TÈCNIQUES: • • • • • • • • • •

Alimentària: Gemma Barceló. Anàlisis Clíniques: Jorge Morancho. Corrosió: Enrique Julve. Ensenyament: Roser Fusté. Medi Ambient: Xavier Albort. Metal·lúrgia i Ciència dels Materials: Joan Antoni Bas. Patents: Pascual Segura. Prevenció de riscos laborals: Ramon Pou. Química Farmacèutica: Sònia Guasch. Química Forense: José Costa.

SERVEIS DEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ

EDITORIAL CQC i els matins de TV3 ........................................................... 3

Escola de Graduats Químics de Catalunya • Cursos postgrau. Borsa de Treball

COL·LABORACIONS

• Rep i cursa peticions laborals per als nostres col·legiats. Publicacions

Lliçons d’estar per casa. Truita al salfumant ............................. 5

• NPQ. • Química e Industria.

Egipto antiguo: historia, religión y sociedad ............................ 14

Serveis Professionals • Visat de projectes. Certificacions.

El vertigen de la música (II). Presta ut nobis ........................... 20

• Defensa jurídica professional. • Peritatges legals.

INFORMACIÓ

Serveis d’Assistència

Contribuimos a un mundo más sostenible .............................. 28

• Assistència mèdica. El Col·legi té subscrita una pòlissa amb ARESA.

• Assessoria jurídica i laboral.

• Assegurances.

ACTIVITATS

– Mutualidad General de Previsión Social de los Químicos Españoles.

Química i educació, camins enfrontats? .................................. 29

– Eurogestió bcn. El Col·legi disposa dels serveis d’una corredoria d’assegurances que pot orientar-vos i subscriure les pòlisses que desitgeu.

II Jornadas nacionales sobre la enseñanza de la química. Declaración de Murcia ........................................................ 31 Jornada técnica sobre el estado actual del control de calidad en recubrimientos metálicos y pinturas ................. 33 Amalgama dental de mercuri. Investigacions, gestions i resolucions ........................................................................ 34

Serveis Financers • Proporcionen als col·legiats avantatges excepcionals en les seves gestions financeres a través de les següents entitats: – Santander Central Hispano. – Caixa d’Enginyers. – Tecnocrèdit - Banc Sabadell. Si voleu més informació truqueu a la secretaria del Col·legi

NPQ 438 • novembre-desembre 2007

col·laboracions

TRUITA AL SALFUMANT * Claudi Mans i Teixidó Departament d’Enginyeria Química Facultat de Química · Universitat de Barcelona

—On vas amb aquest títol? Tots els títols tenen un sentit. Ja el descobriràs al llarg de l’article.

LA RÍNXOLS D’OR, LA INVESTIGADORA Coneixes el conte de la Rínxols d’Or? Aquella nena que entra a la casa dels tres óssos per curiositat. No s’asseu a la cadira gran perquè és massa alta, ni a la petita, perquè és massa baixa, sinó a la cadira mitjana, on s’hi estava bé. Tasta les sopes, i una la troba massa calenta i massa salada, i una altra massa freda i massa dolça. Es menja la que era ni massa calenta ni massa freda, i ni era massa salada ni massa dolça, la que estava bé. I després... —Ep, atura’t. Ja sé el conte. I millor que tu, perquè al conte de veritat no hi surt res de la sopa salada i la sopa dolça. Això t’ho inventes. Per què véns ara amb contes infantils mal explicats? Tens raó. Això de la sal m’ho he inventat. Tot plegat és un pretext per

parlar de la recerca. L’activitat investigadora, en sentit ampli, és connatural a l’ésser humà. Sense recerca no hauríem superat l’estat purament animal, i ens mouríem només per estímuls biològics directes i molt poc sofisticats. La Rínxols d’Or sent curiositat per entrar a la casa dels tres óssos, una curiositat que és el primer pas de l’activitat investigadora. Tenim la Rínxols d’Or identificant objectes, mesurant-ne algunes propietats –alçàries, temperatures, concentracions; és a dir, geometria, física, química– i decidint. L’inici d’una investigadora. I l’inici també d’una consumidora. —Tu ets d’aquells que pensen que els nens poden ser investigadors? Que no estava ja superada, aquesta idea? Això depèn de quin valor es dóna a la paraula recerca. És evident que no poden fer recerca nova, però sí que descobreixen coses per a ells, i això es pot considerar recerca, en sentit no científic. Un dels objectius de l’educació és ajudar a interpretar la realitat des de perspectives cada cop més abstractes i més generals. I la millor manera de fer-ho

* Transcripció molt lliure de la conferència pronunciada per l’autor al IV Congreso Nacional de Ciencia y Tecnología de los Alimentos, Puerto de la Cruz, 14 de juny de 2007, amb el títol La cocina familiar, nuestro laboratorio iniciático. Actes, p. 56-67.

NPQ 438 • novembre-desembre 2007

és partir de la realitat més concreta, perquè és la més motivadora, i perquè és la realitat la que hem d’interpretar. Partim, doncs, de la realitat quotidiana com element motivador per arribar a saber modificar la realitat quotidiana i fer-la més adequada als nostres interessos. Agrada molt als alumnes d’ESO el saber coses del xampú, del gel de bany o de la pasta de dents: la realitat quotidiana. Això pot ser un començament a interessar-se per la química. A la universitat o després, pot aprendre coses de química col·loïdal i sistemes dispersos –temes abstractes–, i que després pot aplicar al disseny de noves formulacions de productes quotidians: es tanca el cercle. Què més quotidià que l’alimentació? Sovint imparteixo conferències amb demostracions sobre ciència i tecnologia de la vida quotidiana, i especialment sobre cuina i alimentació a col·lectius diversos, acadèmics o no. Els meus objectius bàsics són ajudar a comprendre el mètode científic; contribuir a introduir una mica de racionalitat en les opinions i creences; i presentar l’activitat industrial i la tecnologia com una cosa natural, racional i convenient. —Encomiables objectius dignes de tot elogi. Llàstima que no li importi a ningú tot això.

col·laboracions

Home, sóc pessimista però no tant. En general el públic assistent està molt interessat en aquests temes. Almenys durant l’estona de la xerrada. Després, no sé què fan, no sé si la conferència ha contribuït a tan encomiables objectius... La meva xerrada es sol dir La cuina, la química complicada o un nom similar. No es tracta de grans novetats ni realitzo experiments sofisticats. Tampoc es tracta d’un taller de demostracions comentades. Es tracta simplement d’il·lustrar un discurs amb senzilles manipulacions de productes quotidians, amb l’objectiu d’habituar els assistents a observar la realitat amb una mirada més científica. —Explica-la, explica-la, que ja t’imagino fent experiments amb aquell barret alt de cuiner, i el davantal. Fas croquetes líquides? Un respecte. Ni barret, ni davantal, ni croquetes. Truites sí.

ÀNECS, TRUITES I SISTEMES DISPERSOS Inicialment introdueixo a l’auditori la visió científica com una activitat mental desenvolupada de manera general en tot tipus d’ocasions, i que consta de quatre etapes. La primera, la constatació de que existeixen objectes, substàncies, organismes. La segona etapa, la constatació de que evolucionen o es modifiquen per interacció mútua, o en presència de l’energia: és a dir, hi ha fenòmens. La tercera etapa, un intent d’explicació del perquè es donen aquests fenòmens. Per tant hem de tenir una explicació general del món; o,dit en altres paraules, hem de tenir les nocions de ciència que permetin aclarir el fenomen concret. Finalment, la conclusió de que una visió prou completa del món permetrà predir fenòmens nous amb un cert grau de versemblança.

Però abans de començar la xerrada faig un primer experiment, o, millor dit, la meitat d’un experiment. El meu experiment número 1 es diu Glaçons contradictoris. Tinc un got llarg transparent ple fins a la meitat amb un líquid transparent, a temperatura ambient. Li afegeixo a la vista de tots dos glaçons, i van a parar al fons. Normalment algú de l’auditori sol expressar sorpresa pel fet de que els glaçons no surin. Si ningú reacciona, jo mateix provoco l’observació. No explico el perquè del poc habitual comportament. Reservo el vas amb els glaçons en un racó de la taula, i en acabar tot el discurs en tornarem a parlar. —No deuen ser glaçons de gel, sinó de vidre. En parlarem al final, t’he dit. Hi ha una analogia evident entre el mètode científic, o més exactament, entre el procediment hipotètico-deductiu de validació, i el mecanisme d’aprenentatge individual. D’acord amb la visió constructivista, tenim una visió del món i de la realitat que, explícitament o implícitament, es basa en idees preconcebudes, en hipòtesis versemblants. —No et podries estalviar paraules com constructivista o hipotèticodeductiu? Sembla que dient-les vulguis demostrar alguna cosa... Clar que podria estalviar-me-les. Però un lector culte com tu pot entendre a què m’estic referint, i així s’és més precís. Davant d’un fenomen nou que no coneixem, davant d’una nova observació o quan fem un nou experiment, intentem explicar-lo mitjançant els nostres models interioritzats. És això que has fet tu quan has dit que els glaçons deuen ser de vidre. Com que saps que el gel d’aigua flota a l’aigua, penses que una possible explicació a allò que observes és que no es tracti de gel d’aigua. Si fent una suposició com aquesta aconseguim explicar el fenomen, els nostres models –la

nostra visió actual del món– es reforçaria. Aquest seria el cas si d’aquí al final de l’article veiessis que els glaçons no es fonen. Però podria passar que no fóssim capaços de trobar una explicació. Llavors podríem dir que rebutgem l’observació o l’experiment –«l’experiment ha sortit malament» diem els experimentadors en moltes ocasions– i la nostra visió del món es manté sense modificació. Però si no pot rebutjar-se l’observació, com tu, que no pots negar que has vist com els glaçons anaven al fons, ha de modificar-se el teu model mental de forma parcial o total, per donar cabuda a les noves observacions. Tot això és el mètode hipotètico-deductiu: es tracta de fer una hipòtesi i d’ella deduir-ne conclusions. I així, a còpia d’hipòtesis, errors i noves proves, anem construint la nostra visió del món: constru-ïnt, constru-ctivisme. D’acord? —O.K. Ara que dius oc, ja saps que el Llenguadoc es diu així perquè era la regió on per dir que sí deien «hoc»? És l’antic occità. Més al nord deien «hui» i és l’antic francès. Però seguim amb el mètode científic. La meva explicació sol començar per plantejar-me i plantejar a l’auditori la següent pregunta: «Per què els ànecs suren més que els humans?». —Sí que és veritat! No m’hi havia fixat. O, millor dit, m’hi havia fixat però no m’ho havia imaginat mai com a problema... A veure, deu ser que els ossos de l’ànec... No, no m’ho diguis, t’ho explico directament, que si no, tot l’article seria d’això. Una primera explicació basada en la menor densitat de l’ànec és qualitativament un bon intent, però quantitativament no funciona. La densitat de l’ànec no és tan baixa com això. Un segon intent

NPQ 438 • novembre-desembre 2007

col·laboracions

d’explicació podria basar-se en l’aire atrapat per les plomes untades del greix de la glàndula uropigial. —La què? La glàndula uropigial. A la cua els ocells tenen una glàndula que treu un greix que es freguen per les plomes, i les fa en certa manera impermeables. Però amb l’aire atrapat per les plomes tampoc n’hi ha prou. S’ha de recórrer a una tercera explicació addicional, que sembla ser la correcta: la causa principal és que la cobertura de plomes greixades no es mulla amb l’aigua, i això genera una força de flotació que compensa el pes de l’animal. —Explica’t més, si et plau. Has vist mai aquells insectes que en diuen patinadors a sobre l’aigua? —Efectivament. Es desplacen fàcilment, com si patinessin per sobre. I patinen, perquè les potes no es mullen amb l’aigua, són a sobre. L’insecte està com dipositat sobre l’aigua, que es deforma una mica per la superfície. Això passa perquè l’aigua no mulla les potes d’aquest insecte, degut a l’alta tensió superficial de l’aigua i a la baixa energia superficial del material de la pota de l’insecte. Doncs amb l’ànec passa igual. Cada barba de cada ploma està simplement dipositada a l’aigua, que es deforma una mica sota seu. Cadascuna d’aquestes deformacions genera una força microscòpica dirigida cap amunt que sustenta una mica l’ànec, i la suma de totes les forces és capaç d’aguantar l’animal quasi fora de l’aigua. —O sigui que l’ànec flota per la tensió superficial de l’aigua? I per què no sura igualment un porc? No és només la tensió superficial. Si el porc tingués plomes i fos de la mida d’un ànec, també flotaria. Hi

NPQ 438 • novembre-desembre 2007

intervé no només l’aigua, també el material de les plomes, que no es mulla. —Si el porc fos com un ànec i tingués plomes, seria un ànec i no un porc... Si més o menys acceptes l’explicació anterior, a continuació una nova pregunta: «Per què les truites s’enganxen en certes paelles però no en altres?». —Això ja ho havies explicat a un altre article. Efectivament 1. Aquí anirem més a fons. Seguint l’argument anterior, el fenomen de la mullabilitat –o, millor, de la no mullabilitat– que explica la flotabilitat dels ànecs, explica també per què les truites no s’enganxen a les paelles de tefló –no el mullen–, però sí que s’enganxen a les de ferro o de ferro esmaltat. Això a vegades ho il·lustro a la xerrada fent una truita. —Tu fas una truita a l’escenari? Jo et feia tímid... I portes un fogonet i tot? És el meu experiment número 2: Truita que no s’enganxa. Bato primer la clara de l’ou fins a punt de neu, cosa que faig notar al públic, i després hi barrejo el rovell. Escalfo una mica d’oli en una paella amb recobriment antiadherent i destaco el fet de que l’oli no s’enganxa en absolut a la superfície, perquè rellisca per sobre sense mullar-la. Finalment preparo la truita que, en una paella nova, no s’enganxa en absolut i, sense forquilla, salta netament de la paella al plat, i no deixa cap resta a la paella... Normalment surt bé, sempre que la paella sigui nova. Un cop posats en el tema de l’ou, una pregunta addicional: «Què és una truita, des del punt de vista fisicoquímic?».

—No sé, no m’imagino què vols que et respongui. Un sòlid groc, calent, flexible, gustós... Una barreja de proteïnes, greixos, colorants... Ara comences a anar bé. Quin tipus de barreja? Una dissolució? Com estan aquestes proteïnes i aquests greixos? Separats totalment? Els greixos estan com a boletes? I l’aigua? —Quina aigua? L’aigua de la clara i del rovell, clar, la pregunta era clara... Aquest és el problema. Normalment tothom que sap una mica de química o d’aliments pot respondre més o menys quina és la composició analítica d’una substància, però en canvi costa molt més de visualitzar com està constituïda. Anem per parts. La clara està formada principalment per aigua i albúmina, que són proteïnes globulars. Són cadenes d’aminoàcids –l’estructura primària de les proteïnes–, enroscades com una molla –l’estructura secundària– i aquesta molla està com enroscada sobre ella mateixa com un cabdell –d’això se’n diu l’estructura terciària de les proteïnes–, i cada cabdell dispers per l’aigua. Per la seva banda el rovell té aigua i proteïnes, però també greixos, que estan com gotetes disperses entre l’aigua amb les proteïnes. En batre l’ou es barreja tot. Un ou batut és, doncs, un sistema dispers amb una fase aquosa externa que té disperses les proteïnes globulars i les gotetes de greix del rovell. En coure l’ou les proteïnes globulars es despleguen –coagulen– per l’increment de temperatura 2 i es 1

Meditació davant una truita cremada. Mullar, adherir i rentar. Premi del Museu de la Ciència 1983. Reproduït a NPQ n. 257 (març de 1984) p. 5-7, i al llibre La truita cremada. 24 lliçons de química, Ed. Col·legi de Químics de Catalunya (2005). Va per la vuitena edició.

Els enllaços de van der Waals que mantenen les estructures secundària i terciària són dèbils, i amb una mica de calor n’hi ha prou per trencar-los.

col·laboracions

tornen a enredar formant el gel proteínic hidrofílic, que reté en el seu interior l’aigua i els greixos, passantse a una estructura semisòlida irreversible: una transició sol - gel. És com si fos una esponja de gel que retingués l’aigua i els greixos. —M’estàs dient que una truita és com una esponja amb aigua a dins? Efectivament. Cada gel té una estructura i un comportament diferent. Si mires una esponja des de fora no saps si hi ha aigua o no. Només ho saps en esprémer-la. —Però si espremo una truita no surt aigua. Això de l’esponja és una analogia. El gel de proteïna és molt hidrofílic i reté molt bé l’aigua. També són gels similars un iogurt o un flam. Aquell suquet que surt dels flams o dels iogurts és una mica del líquid que retenen al seu interior. Del fenomen de no retenir el líquid de dins d’un gel se’n diu sinèresi. —Ja està. El got té una doble paret i ha semblat que els glaçons han anat al fons però de fet, no toquen l’aigua... No t’he dit que en parlarem al final, dels glaçons? Un gel –no gel de gelat, sinó un gel– és un sistema dispers, és a dir, una barreja de dues fases immiscibles, una de sòlida que forma l’estructura i una altra de líquida, retinguda en el sòlid. El concepte de sistema dispers és fonamental en la descripció de la morfologia i propietats de moltes substàncies quotidianes. És un avenç en la descripció de la complexitat dels estats de la matèria 3. Es genera un sistema dispers quan es juxtaposen íntimament dues o més matèries immiscibles. Les propietats que té són diferents de les dels seus components individuals, i no depenen només de la composició sinó també de la mida

i el nombre de partícules del sistema. Una maionesa, per exemple, és un sistema dispers, una emulsió d’oli en aigua, amb proteïnes i colorants del rovell de l’ou. L’oli és en forma de gotetes, i l’aigua –la de la clara de l’ou, ja t’ho he dit abans– és la matriu contínua on hi ha disperses les gotetes d’oli. Doncs la viscositat d’una maionesa dependrà de si les gotetes d’oli són molt petites o no. És més viscosa quantes més gotetes hi hagi i més petites siguin. —Jo em pensava que era més espessa... Més viscosa, si em permets. —... més viscosa, perdona, si hi havia molt d’oli. Doncs ja has vist que no. Amb la mateixa quantitat d’oli pot ser molt viscosa o molt poc viscosa. Per comprendre els sistemes dispersos el millor és mirar-ne alguns. El pa n’és un exemple: es veu a simple vista que és un sistema dispers, amb les seves bombolles de gas. Però és que l’interior de la massa del pa també ho és, perquè és un sistema dispers d’aigua, greix, midó i proteïna. Les clares muntades també estan clares; disculpa, és el segon cop en cinc minuts que faig el mateix joc de paraules: aire i aigua amb proteïna. El sistema dispers que és la llet –una emulsió– ja no es veu a ull nu, però el fet que la llet sigui blanca ens ho permet sospitar: vol dir que hi ha petites partícules disperses en un líquid. Efectivament, la llet és un complex sistema dispers format per una dissolució d’aigua i lactosa que té disperses les gotetes de greix i els sòlids de la llet. Un gelat és més complex, perquè hi tenim el líquid matriu...

—Amb el canvi climàtic, el gel dels «polos» es fondrà també... Et queixes dels meus acudits però mira que els teus... A un gelat de llet típic hi ha moltes coses: primer hi ha una certa quantitat de líquid, que és aigua amb sucres i colorants dissolts; aquest líquid té dispersos dins seu els sòlids de la llet, les bombolles d’aire, els cristalls d’aigua gelada, les gotetes de greix líquides, els cristallets de greix sòlids, i a més, cristalls de lactosa, i colorants i altres substàncies en menys quantitats. Per això la cuina és complicada: les barreges culinàries són molt complexes. Encara ho són més les peces culinàries derivades de la biologia, com una cuixa de be o una col, o els objectes artificialment preparats, com un caneló o una croqueta, líquida o no. Suposo que a aquestes alçades ja t’ha quedat clar que (1) hi ha objectes, (2) s’esdevenen fenòmens, i (3) la ciència permet explicar per què passen certs fenòmens simples. La quarta etapa del mètode científic pretén predir el resultat d’experiments que encara no s’han portat a terme. En farem tres, relacionats amb la coagulació de les proteïnes.

LA TRUITA AL SALFUMANT I EL CERVELLET Les proteïnes no només coagulen escalfant-les, sinó també per l’addició d’un àcid o una base, o amb l’addició de certes substàncies que modifiquen la concentració o la composició de la dispersió. L’experiment número 3 es diu Ou ferrat a l’alcohol. Trenco un ou i en poso el contingut sencer a un plat o 3

—A un gelat hi ha líquid? Que no està tot gelat? No tot està gelat, exceptuant als polos, que sí que tot és gelat.

Sòlid, líquid i gas, segons una classificació reduccionista que es fixa només en la fenomenologia de certes substàncies pures, però que oblida els col·loides, les fibres, els cristalls líquids, la matèria pulverulenta, la matèria biològica, i tantes altres substàncies quotidianes.

NPQ 438 • novembre-desembre 2007

col·laboracions

una paella, com si volgués fer un ou ferrat. Hi tiro a sobre un bon raig d’alcohol de farmàcia, que és etanol amb un agent desnaturalitzador, i al cap d’una estona coagula una mica la clara. Això es pot apreciar perquè hi apareix el color blanc típic, i la clara augmenta la seva viscositat. Quant més temps es tinguin en contacte, millor s’aprecia el fenomen. S’ha de llençar la barreja el més aviat possible per evitar accidents. L’experiment número 4 és una mica més aparatós. Té per nom Truita al salfumant 4, i és perillós, o sigui que vigila. Es bat un ou, i se li addiciona un mil·lilitre de salfumant, és a dir, una dissolució de clorur d’hidrogen en aigua al 25-35 %. S’observa al cap de pocs segons l’increment de viscositat de la massa de l’ou batut, fins arribar al cap de pocs minuts a la consistència d’una truita sucosa. Al cap del temps la consistència arriba a ser pràcticament la d’una truita cuita pel procediment normal. Evidentment cal llençar el més aviat possible la barreja, per evitar accidents. Altres àcids domèstics, com el vinagre o el suc de llimona, no presenten capacitat coagulant, almenys a temps limitats, perquè tenen menor força àcida. —Però això no són experiments de química de la cuina, perquè no t’ho pots menjar. Hi ha experiments de química de la cuina i experiments de química a la cuina. En canvi l’experiment número 5, El cervellet, és de discoteca. En ambients juvenils hi ha una llegenda urbana sobre la toxicitat de la barreja de licor de whisky –el Baileys– amb una beguda com la Coca Cola. —Ah, sí. Es formen com unes pedretes a l’estómac, que poden arribar a ser molt perilloses. Tu ho has provat? No, oi? Doncs ara veuràs què passa en la realitat.

NPQ 438 • novembre-desembre 2007

Posa uns 10 mL del licor en un got llarg amb uns 50 mL de beguda de cola tot just oberta. El vas llarg permet visualitzar bé la generació d’una espuma viscosa, netament separada d’un líquid més pàl·lid al fons. L’espuma viscosa és rosada i li diuen cervellet. Deu ser perquè és rosadet i fastigós. El que passa aquí és que l’àcid fosfòric de la beguda de cola –l’E-338– coagula les proteïnes del licor. El gel que es forma i el gas de la beguda formen l’espuma, que engloba els greixos del licor –provinents de la crema de llet– i va a parar a la part alta del got. El colorant de la cola –l’E-150d, que és un caramel obtingut a partir de sulfit amònic– es reparteix entre l’espuma i el líquid de la base, que conté bona part dels sucre del licor i de la cola, i l’alcohol del licor. Es podria beure, però no ho faig. Massa alcohol i massa sucre: no oblidis que sóc diabètic. —I és realment tòxic? Home, sí, però no pel que diuen. Tot el que conté alcohol té la toxicitat de l’alcohol, si se’n pren massa... Com el mateix envàs del licor adverteix –però ningú no es llegeix–, l’única cosa que passa és que en canvia la textura. Pot fer-se el mateix tipus d’experiment amb crema de llet o amb llet condensada, amb resultats similars.

REACCIONS A LA CUINA Fins aquí hem fet experiments de naturalesa física, perquè no ha canviat la composició de les substàncies, sempre que acceptem que el canvi de les estructures secundària i terciària de les proteïnes no són canvis químics. Els canvis químics a la cuina són molt variats, però els més significatius es relacionen amb les reaccions de Maillard. A veure si em dius, a la cuina, quines coses es posen fosques amb el temps.

El cervellet.

—Les fruites s’enfosqueixen. Quan es torra el pa també, i s’arriba a carbonitzar. Quan s’escalfa sucre per fer caramel per als flams es torna molt fosc. La ceba es torra. La carn es fa fosca quan es cou. I la llet es torna fosca quan se li tira cafè soluble. Molt bé, exceptuant aquest darrer, que és una barreja i no val. Les fruites es fan fosques degut a l’enfosquiment enzimàtic: en tallar les cèl·lules de fruita es posen en contacte determinats enzims amb l’aire. El sucre es caramel·litza, que vol dir que es descompon i en part es transforma en carbó, mentre una altra part polimeritza. Però la ceba torrada, el pa torrat i la carn cuita tenen els colors foscos i l’olor i sabor típics degut a un conjunt de reaccions que es denominen reacci-

Cal valorar si l’auditori és l’adequat per portar a terme aquest experiment, i en tot cas donar seriosos advertiments del perill que involucra, perquè barreja substàncies comestibles amb tòxics domèstics.

col·laboracions

ons de Maillard 5, i que poden tenir lloc a més de la caramel·lització. —Has posat el got inclinat de manera que semblés que els glaçons anaven al fons però de fet no hi anaven. Torna-hi amb els glaçons...

Caramel·lització de glucosa (part superior), sacarosa (esquerra) i fructosa (dreta).

L’experiment número 6 és Caramel·lització i reaccions de Maillard. Aquestes reaccions són força complexes i aquí només indicarem la diferència entre aquestes dues reaccions, i presentarem les substàncies inicials que generen les reaccions. Per això farem un experiment amb substàncies el més pures possible. La caramel·lització es pot fer amb sucre de taula, és a dir, sacarosa, o directament amb glucosa o fructosa que venen en botigues de dietètica. Les reaccions de Maillard tenen lloc entre un sucre reductor –com la fructosa o la glucosa– i un aminoàcid. Es pot usar com a sucre la sacarosa que es descompondrà a glucosa i fructosa, o directament amb aquests sucres. Com aminoàcids solc usar una càpsula de barreja d’aminoàcids d’una coneguda marca de productes dietètics (Santiveri), o bé pols de gelatina neutra Royal. Per fer-ho s’ha de tenir un fogonet i una superfície blanca que pugui escalfar-se, per exemple un plat de ceràmica. Jo poso al mateix plat diferents piles de productes: sacarosa, una pastilla de glucosa, sacarosa i aminoàcids, i glucosa amb aminoàcids. Així es veuen les diferents reaccions simultàniament. Va bé remenar per separat cada pila amb forquilletes, i així es veuen millor els canvis. La temperatura de la 5

Reaccions de Maillard de glucosa (part superior), sacarosa (esquerra) i fructosa (dreta) amb una barreja d’aminoàcids. Les reaccions són més ràpides i tenen lloc abans de que els sucres s’hagin caramel·litzat. Els productes són molt més foscos que els de la figura anterior amb el mateix temps de reacció.

Louis-Camille Maillard. Bioquímic francès (Pont-à-Mousson 1878 - París 1936). Es va dedicar a la fisiologia del ronyó, camp en el que va fer importants innovacions. A partir de 1912 es va dedicar a la reacció entre els aminoàcids i els sucres, que van rebre després el nom de reaccions de Maillard.

NPQ 438 • novembre-desembre 2007

col·laboracions

superfície del plat ha de ser, almenys, de 140 oC perquè del contrari les reaccions són molt lentes. Solc mesurar la temperatura amb un piròmetre electrònic d’infraroigs, que introdueix un nou element d’interès per a l’auditori. La caramel·lització es veu molt aviat. Les reaccions de Maillard comencen una mica més tard però són molt més ràpides, dràstiques i més espectaculars. Es generen colors molt més foscos, fins i tot negres, amb abundants olors certament forts i ofensius. S’ha de preveure una ventilació adequada del local, i retirar immediatament el plat a l’exterior. Per sort, es neteja fàcilment amb aigua. És interessant observar que una cocció real és més complicada pel fet que les peces sòlides –una cuixa de pollastre, per exemple– reben la calor només a través de la seva superfície, i la calor es difon cap a dins només per conducció, i la conductivitat tèrmica dels aliments és força baixa. Per tant, les reaccions de Maillard, ja de per si complicades, es desenvolupen a velocitats diferents a mida que anem penetrant a la peça que s’està coent. D’aquí la pràctica impossibilitat de modelitzar el procés en el seu conjunt, i la necessitat de les regles empíriques de la cuina i l’experiència del cuiner. —Podries fer unes patates fregides de demostració, i de pas podríem berenar... Fregides no, però bullides sí. Per fer veure la importància de la difusió de la calor en els sòlids va bé l’experiment número 7: Patates semibullides. Es posen en aigua bullent tres patates d’uns 10 cm de diàmetre gran. Es retira la primera als 3 minuts, la segona als 6 i la tercera als 10 minuts. Es tallen pel diàmetre gran, cosa que permet observar la zona cuita –gelatinitzada, en di-

NPQ 438 • novembre-desembre 2007

Patates bullides senceres durant 3, 6 i 10 minuts i tallades posteriorment.

uen els llibres de cuina, tot i que no té res a veure amb la gelatina–, i la zona encara crua en l’interior. El front de cocció és més proper al centre en augmentar el temps de cocció, evidentment. Si vols provarho, és convenient experimentar anteriorment amb la varietat de patata que s’hagi d’usar, perquè la velocitat i la visualització no és la mateixa en tots els casos. —Tens una palanqueta transparent al vas que mous amb el dit i que empeny els glaçons cap avall. Quan vols ets pesat... Com a conclusió de tot plegat podem resumir dient que la cuina pot considerar-se un laboratori, si bé molt complicat per les següents raons: a la cuina, a diferència d’un laboratori químic, es tracta bàsicament amb objectes i no amb substàncies homogènies i ben barrejades; en els objectes hi ha una complicada interacció entre les estructures biològiques, els fenòmens físics i les reaccions químiques. Per altra banda, la composició dels objectes culinaris és complexa, poc coneguda i no modelitzable fàcilment; moltes reaccions culinàries no són conegudes amb prou detall. Finalment, la caracterització del producte sol fer-se mitjançant tècniques organolèptiques, no mitjançant mesures de paràmetres físics o químics, i el control de les operacions culinàries domèstiques és poc precís degut a la poca precisió dels

aparells de mesura o a la seva absència. Per tant, la ciència pot ajudar a la cuina en la comprensió dels fenòmens que tenen lloc en les coccions i en la preparació de sistemes dispersos variats, però per ara la ciència és incapaç de subministrar protocols de preparació prou precisos. En contrapartida, la cuina subministra al científic motivació, idees i observacions de productes i fenòmens quotidians. La possibilitat de realitzar experiments amb productes quotidians té una component força transgressora i molt atractiva per a l’estudiant i per al professor. —Explicaràs ara els glaçons? Ara sí. Mira, aquí hi ha el got. Ja no hi ha glaçons, perquè s’han fos: no eren de vidre. Ara n’hi tiro dos més. Fixa-t’hi. —Ara sí que floten. No ho entenc... Els glaçons són com els d’abans? Sí, exactament com els d’abans. I el got no té palanques ni res del que has suggerit en les teves interrupcions. Pensa una mica. —Ja està. No era aigua! Efectivament. El líquid inicial no era aigua. I què més? —Què vols dir amb «I què més?».

col·laboracions

Vull dir que no n’hi ha prou amb que aportis una hipòtesi, sinó que has d’explicar el mecanisme pel qual aquesta hipòtesi funciona. Si no és aigua, per què els glaçons abans s’enfonsaven i ara no? —Si primer els glaçons s’enfonsaven vol dir que el líquid tenia menys densitat que els glaçons, i ara en canvi en té més... Vas bé. Inicialment era una barreja d’alcohol amb una mica d’aigua, de densitat menor de 900 kg/m3, i per tant els glaçons s’hi enfonsaven. Amb el temps es fonen els glaçons i

la barreja es dilueix amb l’aigua dels glaçons, i amb això la densitat augmenta per sobre de 900. Els nous glaçons, per tant, suraran en la barreja final. Si en tens ganes podries calcular les quantitats d’aigua i alcohol de la barreja inicial per aconseguir aquest comportament, quantitats que dependran de la mida dels glaçons disponibles i del volum total de barreja amb la que ho vulguis fer. Jo, a la pràctica no faig càlculs, sinó una prova prèvia abans de la xerrada, segons els glaçons de que disposi, diferents a cada ocasió, perquè els glaçons no els porto de casa.

—M’agrada això de que facis trucs de màgia en les conferències. De màgia res. Tot és ciència, i comprensible per tothom o quasi. Tu saps quina satisfacció es palpa a l’auditori quan s’ha comprès el secret de l’experiment? Aquesta constatació és la gràcia i l’atractiu de l’aprenentatge: és la sensació de plenitud per haver usat la intel·ligència, la sensació d’haver fet clic entre neurones. La cuina permet altres activitats. Et suggereixo tres experiments més: L’experiment número 8, L’ou dur de

PUBLICACIONS DEL COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICS DE CATALUNYA

Claudi Mans La truita cremada 24 lliçons de Química 16 × 23 cm · 288 pàgines 15 euros

Lluís Eek i Mercè Cartañà Conversa sobre la Ciència 16 × 23 cm · 57 pàgines 5 euros

Armand Lattes i Josep Castells I si tots els químics es declaressin en vaga? 15 × 21 cm · 8 pàgines Miquel Paraira et al. 3 euros Quimitest El llibre de les Proves test d’Elecció Múltiple (PEM) de Química al batxillerat 19 × 27 cm · 129 pàgines 15 euros

Miquel Paraira et al. Olimpíades Químiques de Catalunya Ed. en CD-ROM · 219 pàgines 10 euros Claudi Mans i Pilarín Bayés Petita història de la Química a Catalunya 22,5 × 27 cm · 16 pàgines 10 euros

Miquel Paraira i Joan M. Barceló Didàctica de la Química 19 × 27 cm · 147 pàgines 15 euros

NPQ 438 • novembre-desembre 2007

col·laboracions

l’Everest. Per fer-lo, pots consultar l’article de l’NPQ n. 424 de 2005, p. 5 a 11. L’experiment número 9 es diu Bombeta al microones i es tracta de posar una bombeta fosa a un microones i veure com s’encén... i es fon el filament. Posa la bombeta sota un got de vidre, per si explota, i quan vegis que s’il·lumina obre immediatament la porta. Amb tres o quatre segons n’hi ha prou. I el darrer experiment, el número 10, es diu El rellotge congelat i consisteix a posar un rellotge digital amb indicació de segons al congelador del refrigerador, i treure’l al cap d’una mitja hora, i observar el què passa.

Amich-Galí, J. (2006). Los elementos científicos de la gastronomía. Ediciones Científico-promocionales, Barcelona. Barbosa-Cànovas, G. V.; Gould, G. W. (2000). Innovations in Food Processing. Technomics Publ. Lancaster, Penn, US. Barham, Peter (2002). La cocina y la ciencia. Trad. Acribia, Saragossa. Bartholomai, A. (1987). Fábricas de alimentos. Procesos, equipamiento, costos. Trad. Acribia 1991, Saragossa.

Mans, Claudi (2006). Els secrets de les etiquetes. Ed. Mina, Barcelona. Mans, Claudi (2006). L’efecte dels raigs gamma sobre les pastanagues. Conferència inaugural de la Setmana de la Ciència de Catalunya 2006. Publicada com a separata, i a NPQ n. 433, 5-13. Mariné, Abel; Vidal, M. Carmen (2004). Valor nutritivo e información nutricional, a Alimentos: ¿qué hay detrás de la etiqueta? Fundació Triptolemos - Oxígeno Viena, Barcelona.

—I què passa? Prova-ho, que no explota ni li passa res. I a veure si en trobes l’explicació. —Està molt bé tot això. Un altre dia m’expliques què és la sferificació d’en Ferran Adrià. Quan vulguis. O no, serà millor guardar-ho per a un proper article. O llibre.

BIBLIOGRAFIA

Casal, Joaquim; Clotet, Ramon, eds. (1995). Operacions unitàries de la indústria alimentària. Societat Catalana de Tecnologia, Institut d’Estudis Catalans. Cobb, Cathy; Fetterolf, Monty L. (2005). The joy of chemistry. The amazing science of familiar things. Prometheus Books, New York, US. Cobb, Vicki (1976). Experimentos científicos que se pueden comer. Trad. Adara, La Coruña.

Martín de Frutos, M. Soletat (2005). Carne a la Maillard con guarnición. Alambique 45, 34-43. McGee, Harold. (2004 2.ª ed.). On food and cooking. The science and lore of the kitchen. Scribner, New York. Puigdoménech, Pere (2004). ¿Qué comemos? Planeta, Barcelona. Raventós, Mercé (2003). Indústria alimentària. Tecnologies emergents. Edicions UPC. Politext n. 140.

La present bibliografia inclou documents directament usats en la confecció del text de la comunicació, així com llibres de tipus general relacionats amb l’alimentació, la divulgació, o experiments didàctics usats com referències generals per l’autor.

Coenders, A. (2004 2.ª reimpr.). Química culinaria. Trad. Acribia, Saragossa.

This, Hervé (2002). Traité élémentaire de cuisine. Belin, París.

Golombek, Diego; Schwarzbaum, Pablo (2007). El cocinero científico. Cuando la ciencia se mete en la cocina. RBA, Barcelona.

This, Hervé (2003). Les secrets de la casserole. Belin, París. Trad. Acribia, Saragossa: Los secretos de los pucheros.

Albaladejo, Eulàlia (1992). La química de la cuina. L’Esparver ciència, Edicions de la Magrana, Barcelona.

Herr, Norman; Cunningham, James (1999). Hands-On Chemistry Activities with Real-Life Applications. Easy-to-Use Labs and demonstrations for Grades 8-12. Josey-Bas, San Francisco, US.

Veccione, Glen (2002). Experimentos sencillos de química en la cocina. Trad. Oniro, Barcelona.

Mans, Claudi. (2005). La truita cremada. Edició del Col·legi de Químics de Catalunya. Distribució Rubes Editorial, Barcelona.

Wolke, Robert L. (2005). Lo que Einstein le contó a su cocinero 2. Trad. Robinbook, Barce☯ lona.

Alicia & elBullitaller (2006). Lèxic científic gastronòmic. Planeta, Barcelona. Alicia & elBullitaller (2007). Diàlegs entre ciència i cuina. Planeta, Barcelona. En premsa.

NPQ 438 • novembre-desembre 2007

Wolke, Robert L. (2003). Lo que Einstein le contó a su cocinero. Trad. Robinbook, Barcelona.

col·laboracions

EGIPTO ANTIGUO: HISTORIA, RELIGIÓN Y SOCIEDAD Enrique Julve

En la primera parte de mi viaje a Egipto, realizado el mes de abril de este año 2007, hice referencia a los lugares de interés histórico y turístico más destacados de ese país. En esta segunda parte, como complemento de ese viaje, voy a relatar en primer lugar la historia del Egipto Antiguo desde sus comienzos prehistóricos hasta su anexión al Imperio califal musulmán, pasando por las XXXI dinastías faraónicas que se sucedieron a lo largo de 3.000 años. Hablaré después de las creencias religiosas de los antiguos egipcios, de la sociedad en que estaban inmersos y del arte y ciencia que practicaban.

HISTORIA Como decía en la primera parte de este relato, el río Nilo ha tenido un papel primordial en la historia de Egipto y, hasta cierto punto, ha forjado la vida del país. En el Paleolítico el valle del Nilo era muy distinto de lo que es actualmente: hasta el Delta era una enorme ciénaga y el clima era mucho más húmedo de lo que es en la actualidad. Pero a finales del Paleolítico las condiciones cambiaron: el Nilo fue tomando el curso que ahora conocemos y el desierto invadió lentamente las regiones limítrofes, favoreciendo la concentración de la vida humana a lo largo del fértil valle de ese río. En el Neolítico (unos 10000 años a. C.) ya vivían en el país dos grupos de gentes muy distintos y de diverso origen: uno de ellos, de raza africana, provenía del

centro de África, y el otro, de raza mediterránea, había llegado desde Asia central. Se formaron, así, dos civilizaciones distintas: la primera se detuvo en el norte del país, en la región del Delta, fundando la primera aglomeración urbana, Merimda; la segunda se estableció en el sur, teniendo a Tasa como capital del distrito. Había ya, pues, en esa época dos grupos, divididos en nomos, de los que había 22 en el Alto Egipto (desde Assuán a El Cairo) y 20 en el Bajo Egipto (delta del Nilo). Estos eran los albores de la civilización, el tiempo de Dios, la época en que el dios-rey Osiris ocupaba el trono del Alto y Bajo Egipto, simbolizados respectivamente por el buitre y la cobra (áspid). Aparte de esta leyenda, la historia de Egipto comienza hacia el año 3000 a. C. con el rey Narmer, que unificó los dos reinos y fundó la primera de las 30 dinastías que se sucedieron en el trono egipcio hasta el año 332 a. C., año de la conquista de Alejandro Magno y siguiente dinastía ptolemaica (dinastía XXXI). El rey Narmer fue ya representado con las tres coronas: la blanca del norte (Bajo Egipto), la roja del sur (Alto Egipto) y la doble corona formada por las dos anteriores. A esta primera época (en la que se construyeron las tumbas de ladrillo en el desierto de Abidos) siguieron la del Imperio (Reino) Antiguo, la del Imperio (Reino) Medio y la del Imperio (Reino) Nuevo, con tres Períodos Intermedios entre ellas, rematadas con la Época Baja final y la Época Ptolemaica.

el año 2195 a. C. Durante este primer período histórico se crearon las primeras leyes civiles y religiosas, se fijaron los cánones artísticos y nació la escritura. El rey (faraón) más importante de este tiempo fue Zoser (Dyesert), fundador de la III dinastía y promotor del primer gran monumento de piedra de Egipto: la pirámide escalonada de Saqqarah (Sakkara), construida por su arquitecto Imhotep (Imutes). Durante la IV dinastía se trasladó la capital a Memfis (Bajo Egipto) y se centralizó la administración. En ese tiempo, el faraón Esnofru construyó la pirámide romboidal de Dashur, el faraón Keops (Quéop) construyó la mayor de las pirámides de Guiza (Gizeh), su sucesor (¿hermano, hijo?) el faraón Kefrén (Quefrén) construyó la segunda pirámide y la esfinge, y el hijo de este último faraón, Mikerinos (Micerino), construyó la tercera pirámide, la más pequeña. La V dinastía se originó en Heliópolis y a partir de entonces todos los faraones tomaron el nombre de Hijos de Ra (dios Sol). De este período datan los Textos de las Pirámides, situados en la sala interior de la pirámide del faraón Onos (Unas). De la VI dinastía cabe destacar al faraón Pepi II, cuyo reinado fue el más largo de la historia de Egipto, al final del cual comenzó el Primer Período Intermedio, que se extendió desde el año 2180 a. C. con la VII dinastía y finalizó en el año 2060 a. C. con la XI dinastía, durante el cual reinó la anarquía y el desorden social.

El Imperio Antiguo comienza hacia el año 2670 a. C., acabando en

El Imperio Medio empieza hacia el final de la XI dinastía, abarcando

NPQ 438 • novembre-desembre 2007

col·laboracions

esta dinastía y la siguiente XII, hasta el año 1780 a. C. Durante este período destacan los faraones de la XI dinastía: Mentuhotep I, que acaba con los gobiernos locales y unifica de nuevo el Alto y Bajo Egipto, Mentuhotep II y Mentuhotep III, estableciéndose la capital en Tebas. Hacia el año 2000 a. C. comienza la XII dinastía, una de las más grandes de la historia egipcia, con sus faraones, que extendieron el reino hasta el corazón de Nubia, Libia y Palestina: Amenemhet I, que intensifica el culto a Amón como divinidad principal; Sesostris I (su hijo), Amenemhet II, Sesostris II, Amenemhet III (constructor del Laberinto) y Sesostris III (uno de los faraones más gloriosos, que llevó sus conquistas hasta los confines del Sudán y patrocinó la vida cultural del país). Después de Amenemhet IV comenzó el Segundo Período Intermedio, que abarcó desde el año 1650 a. C. hasta el año 1550 a. C., sucediéndose desde la XIII-XIV hasta la XVII dinastía. Es un período dominado por pueblos extranjeros de raza semítica procedentes de Oriente, denominados Hicsos, que se establecieron en las fértiles planicies del Delta (Bajo Egipto). El Imperio Nuevo da comienzo aproximadamente hacia los años 1550-1580 a. C. con la XVIII dinastía, acabando en los años 10751080 a. C. con la XX dinastía. Marca el triunfo de Egipto sobre todo el mundo hasta entonces conocido. Es un período de poderío militar, fundado no sólo en una política de defensa, sino en una política de conquista, en que además se produjo el máximo esplendor artístico y cultural. Tebas sigue siendo la capital y los sacerdotes del dios Amón, dios oficial, siguen teniendo la máxima influencia. El faraón Amosis (Ahmes) fue el fundador de la XVIII dinastía reuniendo todo Egipto bajo su cetro. Le siguieron los faraones Amenofis I, Tutmosis I y Tutmosis II, que se dedicaron a expulsar definitivamente a los Hicsos y a ampliar

NPQ 438 • novembre-desembre 2007

Pirámide escalonada de Saqqarah.

el reino hasta Siria y el río Éufrates. Durante esta dinastía se construyeron los templos de Luxor y Karnak, las tumbas del Valle de los Reyes y la reina Hatshepsut, hija de Tutmosis I y esposa de Tutmosis II, mandó construir el templo funerario de Deir-el-Bahari (templo de la reina). Esta reina (llevando barba y vistiéndose con trajes de hombre) se proclamó regente después de alejar del trono a su sobrino-hijastro Tutmosis III, reinando durante 22 años en los cuales protegió las artes y las letras. A su muerte, Tutmosis III recuperó el trono y, despechado, mandó borrar de todos los monumentos el nombre de la reina usurpadora. Reinó durante 34 años y bajo su autoridad Egipto vivió una época de grandeza, dirigió 17 expediciones militares con las célebres victorias de Kadesh, Meggido y Karkhemish y el imperio egipcio englobó las islas de Creta, Chipre y el grupo de las Cícladas, extendiéndose hasta la cuarta catarata, en Nubia, y hasta el río Éufrates. Sus sucesores, Tutmosis IV, Amenofis II y Amenofis III, se limitan a mantener esta situación de riqueza y florecimiento cultural y de influencia de militares,

sacerdotes y funcionarios. En el año 1372 a. C. sube al trono Amenofis IV, rey-poeta herético, que reemplazó el culto a Amón por el culto a un dios único, Atón (representado por el disco solar emitiendo rayos rematados en manos). El faraón cambió su propio nombre por el de Akhenatón (Ajenatón), reinando con su bella esposa-hermana Nefertiti y trasladando la capital a Tell-el-Amarna. El cisma no sobrevivió a este faraón, pues su sucesor, el joven Tutankatón cambió su nombre por el de Tutankhamón, así como el de su esposa (Ankesenamón o Anjesenamón) y restituyó la capitalidad a Tebas y la influencia a los sacerdotes. Después de su prematura muerte a los 18 años, el general Horemheb sube al trono, pasando ahora el poder a los militares y siguiendo con los faraones de la XIX dinastía: Ramsés I (Rameses I), militar de profesión, Seti I y finalmente a Ramsés II (Rameses II), apellidado el Grande. Este faraón guerreó contra los Hititas, nuevos invasores del país, deteniéndolos en Kadesh. En los 67 años de su reinado mandó construir y reconstruir gran cantidad de templos por todo

col·laboracions

dinastía, en que gobiernan el país los soberanos libios, etíopes y persas. Precisamente en el año 524 a. C., durante la XXVII dinastía, los persas de Cambises conquistan Egipto. En el año 332 a. C. los egipcios reclaman la ayuda de Alejandro Magno, que será recibido como libertador, conquistará todo el país y fundará la ciudad de Alejandría, que pronto se convertirá en el centro cultural de todo el mundo antiguo, comenzando la Época Templo de Karnak: columnas en la sala hipóstila. Ptolemaica que durará hasta el Egipto, en los que siempre quedó año 30 a. C. En este período ocusu imagen en piedra o pinturas: Karparon el trono de Egipto los faraonak, Luxor, Abu Simbel, Rameseo, nes de linaje macedonio (Lagidas) Pi-Rameses en el Delta. A su muerde la XXXI dinastía: Ptolomeo I a te le sucedió su hijo Mineptah y con Ptolomeo XII y Cleopatra I a Cleoél dio comienzo la lenta pero inexopatra VI, construyéndose en este rable decadencia del imperio egipúltimo período los templos de Dancio, que continuó con los faraones dara, Esna, Edfu, Kom Ombo y Fide la XX dinastía: Ramsés III (dislas (Philae). Con el suicidio de Cleoturbios en el poblado de artesanos patra VII, aliada al romano Marco funerarios), Ramsés IV, Ramsés V Antonio y última reina de la estirpe a Ramsés X y Ramsés XI (revuelgriega-macedonia, acabó esta ditas, juicios a saqueadores de tumnastía, pasando Egipto a partir del bas, Tebas en manos de los saceraño 30 a. C. hasta el año 395 d. C. dotes y traslado de la capital a Tanis, a convertirse en provincia romana. ciudad del Delta). En los años 1080En el año 391 d. C. el emperador 1075 a. C. comienza el Tercer PeTeodosio el Grande instaura el crisríodo Intermedio con la XXI dinastianismo como religión de estado en tía, acabando en el año 650 a. C. Egipto, clausurando la mayoría de con la XXV dinastía, produciéndotemplos egipcios. En el año 394se en este período el declive y el 395 d. C. Egipto es gobernado desdesmembramiento del reino. Sucede Constantinopla como provincia de a este período la denominada del Imperio Romano de Oriente (ImBaja Época, que comienza en el año perio Bizantino), situación que du660 a. C. con la XXVI dinastía y acarará hasta el año 640 d. C. en que ba en el año 330 a. C. con la XXX se produce la expulsión de los bi-

zantinos y el país se convierte en una provincia del Imperio califal musulmán.

RELIGIÓN Siendo el culto religioso el impulsor de la mayor parte de monumentos realizados por los faraones de las dinastías precedentemente citadas, voy a referirme seguidamente a la religión profesada por los antiguos egipcios. La religión del antiguo Egipto parece ser que no era politeísta, como las representaciones de numerosas divinidades halladas en los antiguos monumentos y tumbas nos podría hacer creer, sino monoteísta, siendo esas múltiples divinidades de los templos, simples atributos o intermediarios del Ser supremo, es decir, del único Dios, situado en la cúspide del panteón egipcio. Engendrado por sí mismo desde la eternidad, concentraba en sí todos los atributos divinos. En el antiguo Egipto, pues, no se adoraba a muchas divinidades, sino, con el nombre de un dios cualquiera, al Dios sin forma ni nombre. La idea dominante era la de un Dios único y originario, definido por los sacerdotes egipcios como «El que nace de sí mismo», «El Padre de los Padres», «La Madre de las Madres» y del que decían que «de Él nace la esencia de todos los otros dioses». Sin embargo, parece que para hacer más comprensible al pueblo egipcio la creencia en una sola divinidad los sacerdotes expresaron por medio de representaciones sensibles sus atributos y sus varias personificaciones. La imagen más perfecta de Dios era el Sol, con sus tres atributos principales de forma, luz y calor. El alma del sol fue llamada Amón o Amón-Ra (sol oculto). Padre de la vida, todas las otras divinidades eran solamente miembros de su cuerpo. En la más famosa tríada egipcia, el Ser supremo era a la vez Padre, Madre e Hijo

NPQ 438 • novembre-desembre 2007

col·laboracions

de Dios, y ello sin salir de sí mismo. Estas tres personas eran Dios en Dios y no dividían la unidad de la naturaleza divina, sino que las tres personas concurrían a su infinita perfección. El Padre representaba la energía creadora y el Hijo, siendo un desdoblamiento del Padre, confirmaba y manifestaba sus eternos atributos. Cada provincia tenía su propia tríada o trinidad y todas las tríadas estaban estrechamente unidas las unas con las otras, de modo que la unidad divina no resultaba menoscabada en absoluto. La tríada principal y más venerada era la de Abidos y comprendía a Osiris (dios del mundo inferior, dios bueno), Isis (su hermana-esposa) y Horus (hijo de ambos, personificado por el halcón). La tríada de Memfis comprendía a Ptah, Sekhmet y Nefertum, y la de Tebas a Amón, la diosa Mut y Khonsu. Cada cambio de dinastía se acompañaba de una revolución monoteísta en que el Ser supremo iba afirmando su predominio sobre el fetichismo de las otras divinidades. Dentro de estas representaciones divinas adoradas en el antiguo Egipto cabe incluir a los siguientes dioses: Amón, Anubis, Hapi, Hathor, Horus, Isis, Khnum, Khepri, Khonsu, Maat, Minu, Mut, Mentu, Neftis, Nefertum, Nejbet, Neith, Nut, Osiris, Ptah, Ra, Seth, Sekhmet, Sobek, Solaris, Thot, Taourt y Uadyet. Además de los dioses citados, los antiguos egipcios adoraban a animales representativos de la divinidad: el buey, la vaca, el cocodrilo, el halcón, el gato, etc. Incluso en algunas épocas, pájaros –como el ibis– eran considerados sagrados, actuando como protectores o intercesores. En lo que se refiere a la vida después de la muerte, los egipcios creían en un juicio final, en el que el alma del difunto era transportada

NPQ 438 • novembre-desembre 2007

Abu Simbel: templo de Ramsés II.

en la barca funeraria hasta el tribunal supremo presidido por Osiris y sus 42 jueces. El corazón del difunto (extraído del cuerpo mortal) era puesto en uno de los platillos de una balanza y en el otro se colocaba una pluma, símbolo de la diosa Maat. Si en vida había obrado con rectitud, se le juzgaba justo de voz y podía participar en el cuerpo místico del dios Osiris e ingresar en el paraíso, con sus pertenencias terrenales; pero si en vida no había obrado con rectitud, su corazón era devorado por un monstruo con cabeza de cocodrilo y cuerpo de hipopótamo, sin posibilidades de vida en el otro mundo. Tanto las pirámides como las mastabas y las tumbas del Valle de los Reyes y del Valle de las Reinas, fueron construidas para albergar el alma del difunto. Tras la muerte terrenal el alma del difunto iba a envolver la momia (cadáver), transformándose en su Ka, es decir, su doble, al paso que su espíritu se transformaba en espíritu astral Ba. Ambos, Ka y Ba, se unían por medio del cordón de Osiris (espíritu superior) para formar un solo espíritu,

es decir, supervivencia del difunto en el otro mundo (vida eterna). Por este motivo las tumbas eran llamadas «casas de la eternidad». Por otra parte, un símbolo muy común, llevado por las representaciones divinas, era el ank (anj), la cruz ansata (cruz con asas) llave de la vida, que simbolizaba la vida futura, con los tres atributos de: paz, felicidad y serenidad.

LA SOCIEDAD EGIPCIA El faraón El antiguo Egipto, como monarquía absoluta, estuvo siempre gobernado por un rey, el Faraón, que acumulaba en sí mismo el poder temporal y el espiritual. Era considerado como un dios viviente y se le denominaba «Hijo de Ra» (Sol), estando destinado a unirse con las otras divinidades después de su muerte aparente. El halcón (Horus) evocaba la divinidad del faraón y la protección celestial, y la diosa-buitre Nejbet (simbolizando el Alto Egipto) y la diosa-cobra Uadyet (simbolizando el Bajo Egipto) eran

col·laboracions

Templo de Isis en Philae.

consideradas sus protectoras. El faraón se adornaba la cabeza con la corona cónica blanca del Bajo Egipto, con la corona roja del Alto Egipto y, en la etapa de la unificación de ambos reinos, con la doble corona formada por las dos anteriores, yuxtapuestas. Además, llevaba en sus manos los atributos de su poder: el flagelo dorado rematado por tres flecos y el cetro (cayado) curvado, vestigios ambos de la época en que los egipcios eran nómadas que vivían en el desierto. Con el flagelo se reunían los rebaños y con el cayado curvado se cogía a los animales por la pata trasera, simbología en la que se consideraba al faraón como el Gran Pastor de su pueblo. El faraón representaba el poder religioso, político y militar, estando asistido en su labor por un primer ministro, que encabezaba el poder ejecutivo, y aconsejado, en algunas ocasiones, por el gran sacerdote de Amón-Ra.

petada era la clase sacerdotal, que cuidaba de los diferentes templos dedicados a las divinidades y estaba exenta de impuestos, manteniéndose con el dinero del culto. Por otra parte, eran los guardianes del conocimiento científico, practicando la magia, la interpretación de los manuscritos sagrados, la medicina, la astronomía, las matemáticas y otras ciencias y arte. Después de los sacerdotes seguían en la escala social los nobles, encargados del gobierno político y religioso de las provincias; los escribas, funcionarios de la administración del Estado; y el pueblo, constituido, sobre todo, por artesanos y campesinos, a los que se agregaban comerciantes y militares (egipcios o mercenarios extranjeros). Existía asimismo una clase especial de artesanos: los obreros funerarios. Por último, había los esclavos, generalmente enemigos vencidos, obligados a trabajar en las construcciones civiles y religiosas, ya fueren templos o monumentos funerarios.

Las clases sociales En el antiguo Egipto existían distintas clases sociales. La más res-

Desde la más remota antigüedad, Egipto fue siempre un país eminentemente agrícola, cultivándo-

se toda clase de frutas, lentejas, habas, y cereales (trigo y mijo), al mismo tiempo que lino para la confección de vestiduras. Si la cosecha de cereales era abundante, incluso se exportaban en grandes cantidades a países vecinos. Los aperos que utilizaban para el cultivo eran muy parecidos a los usados hoy en día en algunos lugares del país y en otros del África subsahariana. Los egipcios eran también hábiles comerciantes e industriales. Labraban oro, plata y cobre y tallaban piedras preciosas y semipreciosas, muchas de ellas procedentes de su propio país. El arte de la orfebrería (brazaletes, pendientes, aretes, anillos, etc.) alcanzó gran esplendor especialmente durante las dinastías IV, XII, XVIII y XX. Asimismo tejían preciosas telas para vestirse y adornarse, que luego teñían y exportaban, al mismo tiempo que elaboraban vasijas y recipientes cerámicos, vidrios y esmaltes. En las transacciones comerciales, al no existir, al principio, la moneda, se trocaba una mercancía por otra. Así, productos agrícolas (trigo, mijo, cebollas, lentejas) y artesanos (joyas, cerámica, armas) egipcios se cambiaban por madera, pieles, oro y marfil de los pueblos de Nubia. También llegaban a Egipto especias e incienso procedentes de los pueblos de Arabia y gran cantidad de madera de cedro procedente de Fenicia. Más adelante, durante la XVIII dinastía, los egipcios extendieron su comercio a los países de las islas del Mediterráneo oriental y de la cuenca del Éufrates.

La escritura, las ciencias y las artes La escritura (sea sobre papiro o grabada en piedra), denominada por los griegos jeroglífica, les había sido enseñada a los egipcios, según sus creencias, por el dios Thot durante el reinado terrenal del dios Osiris, considerándola sagrada a la par que con poderes mágicos, y así los nombres de los reyes y reinas

NPQ 438 • novembre-desembre 2007

col·laboracions

estaban encerrados en receptáculos, llamados por los arqueólogos cartuchos. A la persona que sabía trazar aquellos trescientos signos de la escritura jeroglífica (cada uno de los cuales indicaba un sonido o un objeto) se le tenía en muy alta consideración. Los antiguos egipcios esculpían los jeroglíficos en piedra (paredes o columnas de los templos) o los pintaban sobre madera o en las paredes de las cámaras sepulcrales. También los trazaban, con plumas de junco, en los rollos de papiro (papel vegetal) obtenido del tallo de esa planta perenne, que alcanza una altura de entre 2 a 5 metros y termina en una infloración en forma de sombrilla. La médula del tallo, blanca y esponjosa, se cortaba en películas delgadas que se aplicaban sobre una tabla, añadiéndose sucesivas capas en sentido perpendicular entre sí, mojándose el conjunto y secándolo después al sol. Una vez prensado y raspado para adelgazarlo, este conjunto constituía una hoja resistente, que pegada a otras hojas así elaboradas, daban como resultado el papiro, que se enrollaba y sobre el que se escribían los jeroglíficos en columnas verticales. Del mismo modo que la escritura, las nociones de ciencia les fueron transmitidas a los egipcios, según sus creencias, por Thot, el dios lunar, quien redactó todas sus obras inspirado por el Dios supremo. Los sacerdotes egipcios poseían un gran conocimiento de la astronomía y las matemáticas desde tiempos inmemoriales. Basándose en la observación de los cuerpos celestes habían calculado un año astronómico dividido en doce meses de 30 días cada uno, reunidos en tres estaciones agrarias de cuatro meses cada una: la de la inundación por el río Nilo, la de la siembra y la de la cosecha. A este conjunto de 360 días agregaron 5 días suplementarios correspondientes a las fiestas principales.

NPQ 438 • novembre-desembre 2007

Edfu: templo de Horus.

La medicina era también practicada por los egipcios que, a menudo, mezclaban con la magia. Entendían de medicina general, ginecología y, sobre todo, de cirugía. Sin embargo, a pesar de que practicaban el embalsamamiento de los cadáveres (momias), poseían un conocimiento imperfecto de la anatomía, probablemente por considerar sagrado ese cuerpo y no estar permitido operar en él. Los egipcios eran, asimismo, expertos botánicos y farmacéuticos, aplicando el poder curativo de gran variedad de plantas medicinales, propias del país o foráneas. Aunque en poca extensión, poseían también conocimientos de química (alquimia). La arquitectura fue otra de las ciencias que practicaron con gran perfección, y buena prueba de ello nos la dan los monumentos civiles y, especialmente, religiosos, que nos dejaron. Practicaron también el arte en general, tanto en paredes de templos como en monumentos funerarios. Las pinturas que allí, como en las tablas de madera, nos dejaron nos asombran por su perfección y

belleza, a pesar de que desconocían la perspectiva. En las pinturas, los personajes, los animales o los objetos se presentaban planos, situados contiguamente uno encima de otro. La línea era determinante y preponderaba la representación de perfil. El color poseía también un estilo específico y de carácter informativo. Así, los cuerpos masculinos, en general, los pintaban de color marrón-rojizo, y los cuerpos femeninos de color amarillo. El tamaño de los personajes reflejaba relaciones de jerarquía: el faraón se representaba más alto que el funcionario, y el noble, asimismo, de tamaño mayor que sus criados. Las estatuas también tenían un estilo propio. Las que debían ser vistas de frente mostraban a personas en posición de reposo; un paso solemne hacia delante era el summum del movimiento. Los egipcios nos legaron también una invención sorprendente en la escultura: la denominada estatua cubo, en que el personaje representado está sentado, emergiendo únicamente la cabeza ☯ del bloque de piedra.

col·laboracions

EL VERTIGEN DE LA MÚSICA (II) PRESTA UT NOBIS Jaume Guindulain

EL ROMANTICISME El terme romàntic està relacionat amb l’exaltació del sentiment, la fantasia, la imaginació, el que és fantàstic, la passió. La llibertat de l’individu és prioritària, enfront d’un suposat bé comú. L’artista romàntic és un desil·lusionat, un inadaptat, però també és un heroi. Durant el romanticisme la figura del virtuós és el màxim exponent de la celebritat que hom podia albirar en aquell temps. Expressar sensacions i sentiments era l’objectiu primer del músic. La sonata i la simfonia van prendre unes dimensions espectaculars, com la Sonata hammerklavier op. 106 de Beethoven, però en paral·lel sorgiren miniatures musicals ben contradictòries. El segon període de Beethoven, de maduresa, s’inicià amb la Simfonia heroica, que trenca amb la simfonia clàssica; tenia trenta anys i vivia moments difícils. L’any 1802 fou afectat per una profunda depressió i és que ja feia temps que s’adonava de que perdia oïda, aquella oïda absoluta dels grans compositors... Les sonates per a violí i piano són especialment importants, com la Sonata a Kreutzer; també les sonates per a piano sol, com la Pathètica op. 13 i l’Appassionata op. 57. En el període romàntic de la música, el piano com instrument és el rei. La simfonia és en Beethoven la màxima realització; nou van ser les compostes per ell, amb la nove-

tat de la veu en la darrera. Diguem que la Cinquena i la Sexta, i després la Sèptima i l’Octava, foren compostes dues per dues, simultàniament, el 1809 i el 1812; elles es complementen les unes amb les altres. La Novena simfonia, escrita el 1823, té una amplitud il·limitada en el primer moviment, seguit d’un adagio d’infinita profunditat, per accedir en el finale a la novetat de la veu, amb els solistes i la gran massa coral per entonar l’Himne a l’alegria, segons el poema de Schiller. Beethoven havia fet ús de la veu, i un bon ús, en la Missa solemnis. També va participar en la tasca operística, no sense dificultats. Fidelio és la seva única obra. Karl-Maria von Weber (17861826) fou un artista de dons múltiples, encarna l’ideal romàntic alemany, ideal de síntesi que concep una obra d’art com l’harmònica fusió dels modes d’expressió de la poesia, l’escultura, la pintura, la dansa, l’art dramàtic i la música. Malgrat l’extrema emotivitat de la seva imaginació, Weber va ser un romàntic perfectament equilibrat. Exercí les funcions de director d’orquestra a Breslau, Karlsruhe i Stuttgart. Molt interessat en la recerca dels timbres, Weber aconseguí una admirable disposició com orquestrador i una meravellosa qualitat del sentit colorista instrumental, que el feu dominar en la composició d’obres concertants. Dues són les simfonies que podem destacar, nombrosos concerts, molt especialment el cèlebre Konzertstück per a piano i or-

questra, i una abundant producció pianística. L’autor de La invitació al Vals així mateix treballà en les tasques operístiques: Der Freischütz (1820), Euryanthe (1823) i Oberon (1826). Weber, malalt de tuberculosi, morí lluny dels seus a Anglaterra i va ser inhumat en la cripta Moorfield. Divuit anys més tard, el govern de Dresde reclamà les seves despulles. Franz Schubert (1797-1828) va néixer a Lichtenthal, barri de Viena on el seu pare feia de mestre d’escola. Als tretze anys ja composà una Fantasia per a piano a quatre mans, als catorze encetà el lied amb la Plainte d’Agar, als quinze composà quatuors a cordes, i als setze anys va escriure la Primera Simfonia. Schubert escriví més de siscents lieder, set misses i moltes cantates, motets i himnes. En total va escriure onze simfonies, de les quals hem de mencionar la Inacabada. En els seus lieder hi ha versos de Schiller, de Müller, de J. G. Jacobi i de la majoria de poetes contemporanis. Dos són els cicles que mencionem aquí per la seva excepcionalitat, amb text de W. Müller, el Viatge d’hivern i La bella molinera. Pel que fa a la música de cambra tipus quatuor, cal fer un incís en l’estremidor quartet Der Tod und das Mädchen. La mediocritat de la seva vida sentimental va fer que tingués gust per les reunions amicals, les schubertiades, divertides sessions on es feia música de cambra i d’esbarjo

NPQ 438 • novembre-desembre 2007

col·laboracions

camperol. Schubert morí de tifus als trenta-un anys i demanà ser enterrat al costat de Beethoven, que havia mort un any abans. Ara tots dos reposen al cementiri central de Viena, en la necròpolis de Woehring. Louis Hector Berlioz (18031869). Fill d’un metge de la Côte Saint-André, no manifestà en la seva infància cap predisposició per la música i acabà essent un dels millors representants del romanticisme francès. Ja hem parlat de la música programàtica, com aquella música instrumental que descriu algun motiu poètic, paisatgístic o alguna història, l’expressió més típica de la qual és el poema simfònic. És nou igualment l’interès d’alguns artistes pels aspectes onírics i sobrenaturals; el millor exemple és precisament la Simfonia fantàstica de Berlioz, que té una connotació autobiogràfica. En aquest compositor hi hagué una barreja d’exaltació literària, teatral, pictòrica, verbal i plàstica, implementada per la declamació cantada que enervà el jove estudiant del Conservatori, fins el punt d’acollirse a la gran òpera romàntica weberiana, plena de fantasmagoria satànica, visions enfebrides i imatges volcàniques, de les quals el seu cervell n’estava ple. El seu teatre, que no és el millor de la seva producció, hem de deixar-lo i considerar que el millor són les obres simfòniques, com La condemnació de Faust, la Simfonia fantàstica, l’Obertura del carnaval romà, part molt important de l’òpera Benvenuto Cellini, La infantesa de Crist, Romeo i Julieta, sense oblidar el Rèquiem. Berlioz era un independent que per sa pròpia naturalesa no podia fer pas escola. El dia de les seves exèquies es conta que els dos cavalls negres de la carrossa fúnebre es desbocaren i amb una frenètica cavalcada entraren al recinte del cementiri de Montmartre,

NPQ 438 • novembre-desembre 2007

i Berlioz penetrà sol, orgullosament sol, com si hagués estat tot preparat per a un final del més teatral que mai hagués pogut somiar.

LA PLENITUD DEL ROMANTICISME Felix Mendelssohn (1809-1847) forma part de la generació del 1810, compositors que van dur el moviment romàntic a la seva plenitud. Mendelsshon va néixer a Hamburg, però a l’edat de dos anys ja es traslladà a Berlin, on el seu pare, el banquer Abraham Mendelssohn, s’instal·là en el nou establiment financer. Va ser educat per desenvolupar les seves qualitats artístiques, el seu amor per la música, compartit per la seva germana gran, Fanny. La seva formació tècnica es completà amb instructius viatges a París i Roma. Va ser un bon servidor de l’art i un compositor d’una rara distinció, com ho demostrà en El somni d’una nit d’estiu. Potser és el romàntic més clàssic, amb molt afecte a la simfonia delicada, alegre i colorista, com ara la Simfonia n. 3, la Italiana, la Simfonia n. 4, l’Escocesa i l’obertura Les Hèbrides. Va escriure també una pàgina important en la música de petit format: les Cançons sense paraules. Robert Schumann (1810-1856). Va néixer a Zwickau en una família en que el pare era llibreter i on la cultura literària era més desenvolupada que la musical. A Leipzig va

conèixer el professor de música Friedrich Wieck, cosa del destí, ja que es casà amb la seva filla Clara, tot i l’oposició del professor. Va descobrir el talent del jove Brahms i fou un gran pianista, excel·lent podríem dir, i un compositor de petit format. Les seves obres més importants són: Les escenes infantils, Papillons i Carnaval. En el terreny del lieder destaca el recull que dedicà a la seva dona: Dichterliebe (Amor de poeta). Schumann veié en el transcurs de la seva vida com la seva salut s’alterava, cosa que el feu donar-se a pràctiques espiritistes; li semblava rebre missatges musicals d’ultratomba, experimentant així mateix trastorns d’oïda; tot això el determinà a tirar-se al Rhin. Salvat per uns barquers, tornà a casa seva però perduda la raó ja no fou mai més el mateix, morint el dia 29 de juliol de 1856.

col·laboracions

Fryderyk Chopin (1810-1849). Va néixer a Zelazowa-Wola, prop de Varsòvia, polonès per la seva mare i francès per part de pare. Com la majoria dels grans músics d’aquesta època, va fer proves d’un gran virtuosisme, donant concerts als nou anys i triomfant molt aviat a Varsòvia, Berlin, Viena i Munich, abans de llançar-se a la conquesta de París, on arribà a ser l’ídol dels salons parisencs. El seu univers sonor estava tancat tot sencer en el bagul màgic d’un piano. L’orquestra, la veu humana, el teatre líric, la polifonia coral, les sonoritats instrumentals, el deixaven indiferent. El catàleg de les seves obres comprèn dos concerts, tres sonates, un trio, cinquanta-sis masurques, dinou nocturns, molts d’ells escrits a Mallorca quan la relació amb George Sand; també vint-i-cinc preludis, quinze valsos, quatre impromptus, poloneses i moltes altres composicions, com balades, fantasies, rondós... Morí a París, tuberculós, i està enterrat al Pere-Lachaise. Dos sentiments esclavitzaren el seu cor, la nostàlgia de l’amor i la nostàlgia de la pàtria perduda. Franz Liszt (1811-1886). Va néixer a Hongria, però va viure a Viena, París, Roma i Weimar. Heretà de la musica hongaresa la fogositat i el dinamisme de les seves rapsòdies. La major aportació la trobem en els poemes simfònics, típic exemple de la música programàtica on la melodia descriu un motiu; així en La batalla dels Huns, on descriu una pintura, o el seu Hamlet. La seva filla Còssima també es va moure en els entorns musicals, ja que era casada primer amb el director d’orquestra Hans von Bülow i després d’una sonada infidelitat amb Richard Wagner.

Citem algunes obres d’orgue, la Missa de Gran, la Missa hongaresa de la Coronació i un Rèquiem. Richard Wagner (1813-1883). Fill d’un funcionari de policia, va néixer a Leipzig. Després d’haver demostrat unes bones aptituds per les lletres i la filosofia i haver escrit un melodrama shakespearià i estar apassionat per la mitologia grega, tot i ser un indisciplinat s’entregà a la música amb devoció. Treballà amb l’organista Müller i va aprendre el contrapunt en sis mesos amb Théodore Weinlig, acabant per descobrir amb èxtasi qui eren Mozart, Beethoven i Weber. Als vint anys el jove artista ja coneixia el seu ofici i posseïa una cultura literària excepcional. La seva primera òpera, Les fades, té un regust weberià tot i que s’hi veu la seva personalitat. Mentre feia de Kapellmeister a Magdebourg, Koenigsberg i Riga, va escriure la segona òpera d’estil italianitzant, La defensa de l’amor. L’estada a París fascinà a Wagner; acabava d’estrenar Rienzi, d’escriure El vaixell fantasma i de concebre Tannhäuser. Més tard vindria Tristany i Isolda. Wagner sempre va considerar l’art, i en particular l’art líric, com una espiritualització de les passions humanes; la Tetralogia i Els mestres cantaires en són un bon exemple. Diguem que en les seves obres operístiques ja s’anuncien els aires nacionalistes que ara vindran, essent com és la concepció de la seva obra, d’art total. Wagner morí a Venècia l’any 1883, amb ell l’harmonia tradicional fou transgredida. Parsifal fou la seva última obra. Johannes Brahms (1833-1897). L’obra de Brahms s’acostuma a vincular a una recuperació de la tradició clàssica tot i que per damunt d’algunes opinions fou un músic romàntic; la forma és clàssica, però el contingut és purament romàntic. Es-

crigué en tots els formats existents, menys òpera, i fou un dels millors simfonistes i autors de música de cambra del segle XIX. Les quatre simfonies són bàsiques, les quatre ben diferents. En música de cambra cal recordar el Quintet per a clarinet op. 115, obra de maduresa on la sonoritat vellutada del clarinet permet construir textures sonores de ric cromatisme. La relació amb Robert Schumann i la seva esposa Clara es mantingué fins al final de les seves vides.

EL LIRISME ITALIÀ Gioacchino-Antonio Rossini (1792-1868). Va néixer a Pesaro, ciutat d’Itàlia, i a l’edat de divuit anys, acabat de sortir del Liceo filharmònic de Bolonya, va inaugurar una important sèrie d’òperes bufes que estrenà durant més de vint anys a Venècia, Roma, Milà, Nàpols i Florència amb un èxit rotund. París i Londres, així mateix, volien escoltar la seva música i veure de prop les escenes tan divertides plantejades en la seva lírica inacabable. Té escrites una quarantena d’òperes, una vintena d’oratoris i cantates. Pèl que fa al catàleg teatral cal mencionar Demetrio i Polibio, L’equívoc extravagant, Tancredo, La italiana a Alger, El barber de Sevilla, La cenerentola, La gazza ladra i, entre altres, Guillem Tell, que ens recorda la nit de la bomba del Liceu. Rossini, amb la seva música, va donar una lliçó de sagacitat i d’ironia en plena epidèmia de febre romàntica a tots els exaltats del seu temps. Donizetti (1797-1848). Va néixer a Bergamo i treballà a Bolonya molt abans de donar a Venècia la seva primera òpera, Henri comte de Bour-

NPQ 438 • novembre-desembre 2007

col·laboracions

gogne. Aviat vingueren les representacions de Marina Falieri, Lucia de Lammermoor i Polyeucte. A París donà a conèixer La filla del regiment i La favorita. A Viena estrenà Linda de Chamonix. Té escrites més de setanta òperes d’entre les quals volem fer menció del famós Elixir d’amore. Donizetti morí a Bergamo, suportant un estat de neurastènia agut. Vincenso Bellini (1801-1835). Aquest sicilià que fou deixeble de Zingarelli a Nàpols tenia vint-i-quatre anys quan va iniciar-se en la composició lírica. Només va disposar de deu anys per demostrar-nos el geni de la seva producció: Adelson i Salvini, Blanca i Ferran, Il pirata, La straniera, Zaira, Montescos i Capuletos, La sonambula, Norma i, l’obra capital que va escriure a França, I puritani. En totes aquestes obres és notable la justesa i la veritat de la seva expressió i, així mateix, la tendresa de la seva inspiració. Les millors veus del món artístic demanen sempre, especialment les veus femenines, interpretar les corresponents partitures per la seva suavitat d’inflexió i sensualitat extrema, que les fa aptes per a les més qualificades dives. Recordem l’exquisida interpretació de la Callas en el paper de Norma. Morí ben jove, als trenta-quatre anys, a Puteaux. Giuseppe Verdi (1813-1901). A Itàlia, en una petita localitat a prop de Parma, naixia Verdi, casualment el mateix any que Wagner, un singular caprici del destí, dues forces contràries pel que és en si mateixa la música; si en el romanticisme Wagner havia encarnat la recerca del que és sublim, Verdi encarnava la veritat, el verisme. L’esquema de base de l’òpera italiana al principi del segle XIX és:

NPQ 438 • novembre-desembre 2007

scene - aria - caballeta finale. La scene és un recitatiu d’introducció acompanyat per l’orquestra. L’aria és la part de més ampla resistència per la veu i que aporta la intenció melòdica. La caballeta comporta un tempo més animat i que tanca les proeses del virtuosisme. Com a obra de joventut hem de parlar de Macbeth (1847) i Louise Miller (1849), inspirada en Schiller. El 1855 Verdi oferí al poble italià, en plena crisi del Risorgimento, les Vespres sicilianes; aquí la música de Verdi ressona amb vibrants crits a la llibertat i fa que l’autor mateix esdevingui el portaveu d’afanys llibertaris. El crit de «Viva Verdi» tenia una significació molt particular, per quant les cinc lletres que composaven el seu nom podien significar «Vittorio Emanuele, Re d’Italia». La trilogia romàntica de Verdi està constituïda per Rigoletto, La traviata i Il trovatore, obres que es van succeir sense interrupció entre 1851 i 1853. Seguiren La força del destí, representada a Sant Petersbourg el 1862, i Aïda, estrenada al Caire en la inauguració del canal de Suez. Don Carlos, estrenada el 1887 amb lletra de Schiller, és el tipus d’òpera històrica clàssica on es posa de manifest la vulnerabilitat de la naturalesa humana, en particular en la figura turmentada de Felip II. En ocasió de la mort de l’escriptor Manzoni, va composar el Rèquiem. A la fi de la seva llarga vida s’inspirà en Shakespeare per escriure Otelo i Falstaff, segons alguns el cimal de la seva creació artística.

Col·laborà amb Verdi en la part literària de les seves obres. Ruggiero Léoncavallo (18581919). Una sola obra va ser suficient per arribar a ser il·lustre en l’àmbit operístic: Pagliacci, interpretat per Caruso, va ser l’òpera més verista que hom podia imaginar, on la música importava menys que el dramatisme de l’acció; s’havia aconseguit el que per fi la gent volia, la recerca de personatges senzills i humans, amb el drama de la vida corrent. Pietro Mascagni (1863-1945). Un concurs de composició obert per un editor va ser l’ocasió de que Mascagni donés a llum Cavalleria rusticana. Va aportar al llarg de la seva vida altres obres, però sols anotarem Il picolo Marat. Giacomo Puccini (1858-1924). És el gran triomfador del verisme, un músic autèntic en possessió d’un ofici sòlid, aportà a la veu la màxima responsabilitat de l’obra. L’orquestració de La bohéme i de Madame Butterfly és d’un enginy i d’un virtuosisme que han estat admirats en cada una de les múltiples representacions que s’han fet. Gianni Schicchi és una obra d’una gran sensibilitat i finesa d’esperit. Però el gros de la seva producció són les conegudes òperes: Manon Lescaut, escrita nou anys després que la de Massenet, i Tosca. Les seves últimes obres foren La fanciulla del West i Turandot.

EL LIRISME FRANCÈS Verdi va morir a Milà el 27 de febrer de 1901; la lírica, és a dir, la representació cantada d’un text on hi té molt a veure el sentiment, l’afecte i les emocions, havia perdut el seu major representant.

Hi ha un paral·lelisme entre Meyerbeer (1791-1864) i Mendelssohn, puig tots dos van ser fills de banquer, vol dir que sense dificultats econòmiques.

Arrigo Boito (1842-1918). Nascut a Milà, músic i poeta a la vegada. Les seves dues obres més importants són Mefistofeles i Neron.

Jacques Meyerbeer havia nascut a Berlin i era d’origen jueu; a Viena rebé la influència de Rossini, de jove ja va donar senyals de gran preco-

col·laboracions

citat musical, viatjà per França i Itàlia on l’encant de la península el va embruixar, amb tot tornà a França on s’orientà vers els efectes dramàtics oferint Robert le diable i Les huguenots. Altres obres molt importants són: El profeta, Dinorah, estrenada el 1859, deixant L’Africana gairebé llesta, en la qual havia treballat durant molts anys a París. Charles François Gounod (18181893). Nascut a París és qui ens permet constatar la continuïtat de la veritable tradició francesa i que, gràcies al seu premi de Roma, va poder impregnar-se a Itàlia de l’art de Palestrina, i en el curs d’un viatge a Alemanya trobar-se amb Mendelsshon que el va familiaritzar amb Mozart i Bach. Molt atret per la música religiosa, conservà durant tota la seva vida una tendència al misticisme. Gounod va seguir cursos de teologia i fins i tot vestí la sotana i va escriure una Missa solemnis, preparant-se per entrar al seminari, fins que la seva trobada amb Pauline Viardot el va determinar a dedicarse al teatre líric. Als quaranta-un anys es presentà victoriosament al públic amb l’òpera Faust, al Teatre Lyrique, a la que va seguir Romeo i Julieta. La seva prioritat per la música religiosa el feu concebre: Mors et vita, Redemption, un Te Deum, un Rèquiem i una òpera inacabada, Maître Pierre. Gounod ha prestat a la música de teatre líric una dignitat que havia perdut, doncs és per la novetat de l’escriptura harmònica que aconsegueix augmentar el vocabulari de la música francesa. Édouard Lalo (1823-1892). Pertanyent a una família arrelada a Lille és igualment un geni específicament francès, tot i que la seva família era espanyola; amb plena vesània musical estudià el violí abans d’entrar al Conservatori de París. Va escriure un cert nombre d’obres de música de cambra, dos trios i una sonata per a piano i violoncel.

Un grup de músics francesos va fundar la Societé National com a reacció en contra de les importacions foranes; en aquest impase Lalo composa el seu Divertiment, la seva Simfonia espanyola, el Concert en Fa, la Rapsòdia noruega i també el Concert rus. Anys més tard presentà el conegut Le roi d’Ys, on hi ha un element d’aristocràtica nostàlgia, de dolcesa melancòlica, que sols podia venir d’ell mateix. Charles-Camille Saint-Saëns (1835-1921). Aquest compositor francès, nascut a París, va tenir gust per la lògica i amor per la puresa neoclàssica, adobat per una intransigència nacionalista. Als divuit anys donà a conèixer la seva Primera simfonia, i després l’Oda a santa Cecília. Pel que fa a la música orquestral parlem del Carnaval dels animals, i com a música de cambra el Quintet i el Septet amb trompeta, els Romances i Sérénade. Com a poema simfònic hem de parlar de la Dança macabra, i en teatre líric Samson et Dalila. Alexandre-César-Leopold Bizet (1838-1875). Prescindint de tants noms de testes coronades, la família aviat l’anomenà Georges, que és com ha passat a la posteritat. Molt aviat entrà al Conservatori, aconseguint força premis d’aquesta institució. Bizet nasqué a París, estudià amb Charles Gounod, el qual influí en les seves primeres obres. Posat de moda l’exotisme musical va compondre Les pêcheurs de perles. També compongué música d’escena d’ambient provençal, com L’Arlesiana, però l’obra més coneguda és Carmen, acusada d’un cert wagnerisme, per bé que s’ha convertit en una de les més populars després de la mort de l’autor a Bougival, illa de França. Dins el camp de l’opereta hem de fer menció del Doctor Miracle, per cert recentment interpretada al pati de lletres de la Universitat Central de Barcelona. L’any 2006 es creà una orquestra filharmònica mundial constituïda pels millors so-

listes escollits arreu del món que, dirigida per Yutaka Sado, va interpretar a París l’òpera Carmen amb un èxit clamorós. Léo Delibes (1836-1891). Nascut a Saint-Germain-du-Val, arribà a ser organista de Saint-Jean-SaintFrançois i professor de piano, i pel que fa al teatre va escriure una sèrie d’operetes. El seu càrrec com a cap dels cors de l’òpera li proporcionà l’avinentesa de composar música per a ballet, amb un interès musical constant, el ballet simfònic independent de l’anècdota, de tal manera que es pot passar de l’aspecte de teatre al de concert directament. Fins ara la música de ballet no era més que un humil accessori rítmic de l’obra teatral. A fer menció especial de Coppélia i Sylvia. Ningú havia escrit mai amb tanta elegància la partitura de Lakmé, escrita el 1883, un plaer per als gourmets de l’harmonia. Jules Massenet (1842-1912). Compositor francès nascut a Montaud i mort a París, on havia estudiat amb Bazin i A. Thomas. Guanyà el premi de Roma el 1863, es donà a conèixer amb l’òpera còmica La grand tante i es consagrà amb Le roi de Lahore. El 1878 ingressà al Conservatori de París, assolint nous èxits amb Hérodiade i molt especialment amb Manon. D’aquesta òpera volem fer una menció especial, per quan el darrer mes de juny d’enguany s’ha reposat al nostre Liceu, amb una participació de cantants d’autèntica gala: Natalie Dessay (Manon), Rolando Villazón (René Des Grieux), Manuel Lanza (Lescaut), Samuel Ramey (Compte Des Grieux), Francesc Vas (Guillot de Morfontaine) i Didier Henry (M. de Brétigny). Dins el seu haver hem de tenir en compte les òperes: Werther (1892), Thaís (1894) i Don Quichotte (1910). Jacques Offenbach (1819-1880). Compositor francès d’origen judeo-

NPQ 438 • novembre-desembre 2007

col·laboracions

alemany nascut a Colònia, s’establí a París, on fou violoncel·lista de l’Opéra-Comique. Estrenà comèdies musicals i operetes, tals com: Orphée aux enfers, La belle Hélène, La vie parisienne i Les brigands. El 1880 acabà la seva òpera i obra mestra Les contes d’Hoffmann, on hi recordem la celebrada barcarola. Offenbach és considerat el millor autor de l’opereta francesa del Segon Imperi. Recordem que definim l’opereta com una peça teatral per ésser cantada en part amb acompanyament orquestral.

EL POST-ROMANTICISME César Franck (1822-1890). Nascut a Liège, on començà els seus estudis musicals, acabant-los al Conservatori de París, arribant a ser molt bon concertista i professor. Organista de la Trinité i de SainteClotilde, la vida d’aquest apòstol fou plena de resignació; la creació dels seus oratoris passà desapercebuda, fins que com a conseqüència de l’oratori Ruth la seva personalitat començà a reafirmar-se, per augmentar amb Rédemption i molt especialment amb les Les béatitudes, que no fou presentat al públic fins tres anys després de la seva mort. Va triomfar, però, amb Variacions simfòniques, El caçador maleït i el cèlebre Preludi, coral i fuga. Aquest organista divinament inspirat, del qual les seves improvisacions eren de gran prestigi, va escriure una música religiosa tan convencional que hom hi cerca debades un punt de genialitat, on la senzillesa és el seu gran valor. Richard Strauss (1864-1949). Nascut a Alemanya es convertí de ben jove en un músic admirat pel seu públic. Va rebre l’herència wagneriana i la incorporà a la seva música per a orquestra amb preferència pel poema simfònic: Don Juan, Des d’Itàlia i Una vida heroica. Referint-nos a òperes, són importants:

NPQ 438 • novembre-desembre 2007

El cavaller de la rosa i Ariadna a Naxos. Anton Bruckner (1824-1896). Nascut a Linz, durant molts anys exercí de mestre i després es dedicà a escriure música religiosa coral, gran simfonista, fou nomenat professor del Conservatori de Viena com també organista de la capella imperial. Gustav Mahler (1860-1911). Nasqué en un poble bohemi i als vint anys ja era un reputat director d’orquestra. Destacà en dos formats, la simfonia i el lied. Les simfonies superen els seixanta minuts, amb una gran càrrega de metafísica on la presència de la mort és constant. En el lied per orquestra i veu destaca el cicle El cant de la terra. Hugo Wolf (1860-1903). Nascut a Windischgrätz, compositor austríac, fou creador de lieders. Es dedicà a escriure moltes cançons sobre poemes de Goethe i Ibsen. De l’òpera cal destacar El corregidor i Manuel Venegas. Es seva la simfonia Penthesilea per a gran orquestra.

EL NACIONALISME MUSICAL A Rússia, Mikhail Glinka (18041857) fou el precursor del nacionalisme musical rus, amb l’estrena de l’òpera Una vida pel Tsar, i també Russlan i Ludmilla, la seva segona òpera basada en un poema de Pushkin. Milij Balakirev (1837-1910). Compositor i pianista rus formà el

Grup dels Cinc, amb K’ui, Borodin, Musorgskij i Rimskij-Korsakov. Va escriure obertures, simfonies i concerts amb orquestra, i obres vocals per a piano. Modest Musorgskij (1834-1881). Va ser en l’art musical un pioner del realisme. Va compondre un drama històric, Khovantchina, deixantlo incomplet, on els personatges són engolits per l’onatge d’esdeveniments previs a la dinastia dels Romanof. L’òpera més coneguda és Boris Godunov. També va escriure obres simfòniques i fantasies orquestrals, com la Una nit en la muntanya pelada i Quadres d’una exposició. Piotr Ilich Txaikovski (18401893). Especialista en la composició de ballets: El trencanous, El llac dels cignes i La bella dorment del bosc. També destacà en l’operística: Eugène Onéguïne i La dame de pique, obres de gran sensibilitat. Té set simfonies.

col·laboracions

Nikolaj A. Rimskij-Korsakov (18441908). Oficial de marina, abandonà l’uniforme per aprendre composició musical amb Balakirev, expert en descobrir genis. Ha deixat una producció important pel que fa a poemes simfònics: La gran pasqua russa, Sadko, el celebrat Caprici espanyol i el més conegut, Schéhérazade, on es posa de manifest la gran varietat tímbrica i rítmica de l’obra. A Txèquia hi hagué dos protagonistes destacats.

Cezar Antonovic K’ui (18351918). Compositor rus de mare lituana i pare francès. Va escriure obres per a teatre: El presoner del Caucas, Ratcliff, Angelo i l’òpera còmica La filla del mandarí. Aleksandr Borodin (1833-1887). Químic distingit i professor de l’Acadèmia de medicina i cirurgia de Sant Pétersbourg, fou empès per Balakirev per endinsar-se en el vertiginós terreny musical. Els escrúpols professionals l’impediren d’abandonar completament la ciència per la música, cosa que va reduir òbviament la seva producció musical. La Primera simfonia mostra la influència de Schumann. La seva obra principal és l’òpera El príncep Igor, i hem de fer menció especial del seu poema simfònic En les estepes de l’Àsia central.

Anton Dvorak (1841-1904). Compositor d’un gran lirisme, autor de cinc simfonies de les quals l’última és la Simfonia del nou món, homenatge del viatger a la seva pàtria llunyana. Ha escrit grans obres religioses i òperes com Kral a uhlir, Wanda i Dimitri.

ríode. Compositor, musicòleg i pianista hongarès, aplicà el mètode dodecatònic, tècnica de composició ideada per Schonberg, consistent en estructurar l’obra musical sobre una sèrie de dotze tons. Autor de sonates per a piano i violí, tres concerts per a piano i sis quartets de corda. En el terreny operístic té El castell de Barbablava, El príncep de fusta, amb arranjaments per a ballet, i El mandarí meravellós. A Noruega la música popular es veié reflectida en les composicions clàssiques. Edvard Grieg (1843-1907). És molt important el Concert per a piano en La menor, op.16, on hom recorda en la cadenza l’empremta de Liszt. Va escriure sobre el text d’Ibsen la suite Peer Gynt, de la qual volem fer un cert èmfasi al referirnos a l’acaronant Cançó de Solveig de l’acte IV. A Finlàndia també la nacionalitat de la música fou la més clara tònica. Jean Sibelius (1865-1957). Es basà en l’epopeia finesa Kalevala per a la construcció dels seus poemes simfònics, d’entre els quals destaca Finlàndia.

Frederic Smetana (1824-1884). Convertit en heroi popular després de la lluita en les revoltes succeïdes a Praga contra la dominació austríaca. És gràcies a La novia venuda, l’òpera escrita en txec, que Smetana es convertí en un símbol del nacionalisme. El tema senyera, com El Moldava, i el conjunt de poemes simfònics La meva pàtria han fet d’aquest autor un paradigma de sensibilitat i sentiment.

A França també hi hagué una recerca cap a la tradició folklòrica.

A Hongria també hi hagué un gran sentit nacionalista, fonamentat en el folklore.

Vincent d’Indy (1851-1931). Deixeble de César Frank, amb una espiritualitat elevada fundà la Schola Cantorum, on consolidà les tasques de pedagog i de compositor. Portat per un nacionalisme fervent és l’au-

Bela Bartók (1881-1945). És el principal representant d’aquest pe-

Ernest Amédée Chausson (1855-1899). Va ser un seriós i meditatiu místic, que va trobar en César Franck la seguretat moral per consagrar-se a la música. D’ell tenim el poema simfònic Viviane, la bonica Simfonia en Si bemoll i L’himne védique. En l’aspecte operístic destaquem Le roi Arthus.

NPQ 438 • novembre-desembre 2007

col·laboracions

tor de Chant de la cloche i La légende de saint Christophe. En la Symphonie cévenole descriu els millors paisatges. En Poème des montagnes dóna una visió poètica de la natura molt colpidora. A Espanya la inspiració vingué de la mà de la diversitat regional del país. Felip Pedrell (1841-1922). Es consagrà a la glorificació de les tradicions populars. Aquest tortosí com a compositor té: L’último abenzeraggio, Quasimodo i Els Pirineus; aquesta última òpera estrenada al Liceu el 1902. El mestre Pedrell fou fundador dels estudis musicològics als Països Catalans i a la resta de l’Estat espanyol; la seva activitat d’editor de música antiga fou extraordinària; també fou l’iniciador d’un teatre líric nacional hispànic.

Enric Granados (1867-1916). Compositor català i pianista deixeble de Pedrell. El 1911 fundà l’Acadèmia Granados, a partir de 1905 col·laborà amb Pau Casals, Jacques Thibaud, Joaquim Malats i Camille Saint-Saéns. El 1911 estrenà Goyescas per a piano a Barcelona, i el 1914 a la sala Pleyel de París. Són molt conegudes les seves Danzas españolas. Morí en alta mar en ser torpedinat el vaixell on anava de tornada de Nova York. Isaac Albèniz (1860-1909). Nascut a Camprodon, fou un nen prodigi, anà a Madrid a estudiar al Conservatori i el 1872 anà a l’Argentina, Brasil, Puerto Rico i Cuba; també a EUA el 1875. Fou deixeble també de Felip Pedrell, seguí viatjant per Europa incorporant coneixements musicals tant a París com fins i tot a Londres. La vena

d’inspiració més forta la trobà, però, a Andalusia, essent així que la cultura àrab estimulà la seva fantasia: La Alhambra, Torre bermeja, El albaicín... L’obra cabdal d’Albèniz cal trobar-la en el piano: La suite Ibèria. Manuel de Falla (1876-1946). Aquest compositor gadità té una producció que pot dividir-se en dos períodes; en el primer s’adscriví al nacionalisme musical iniciat per Pedrell, destaquem l’òpera La vida breve, el ballet El amor brujo, El sombrero de tres picos i Noches en los jardines de España; en el segon període les obres són d’una gran concisió, Fantasia bética, El retablo de maese Pedro, pantomima per a un teatre de putxinel·lis; en aquest segon període escriví els primers esbossos de L’Atlàntida sobre text ☯ de Jacint Verdaguer (1928).

REACH, assessoria, formació i gestió de registres. Llicències d’activitat. Informes ambientals. Certificacions energètiques. Projectes d’energies renovables. Actualitzacions a la LIIAA. Qualitat total (Normes ISO 9000, ISO 14000, UNE 16601). Prevenció de Riscos Laborals. IPS, informes preliminars de sòls contaminants... Problemes, problemes i problemes que ara ho deixaran de ser amb l’ajut de la

Borsa de Serveis La Borsa de Serveis del Col·legi de Químics de Catalunya et soluciona aquests problemes i molts més.

Com? Et posa en contacte amb professionals experts en aquests temes. No ho dubtis, amb la Borsa de Serveis tots aquests problemes ho deixen de ser.

NPQ 438 • novembre-desembre 2007

informació

CONTRIBUIMOS A UN MUNDO MÁS SOSTENIBLE Gracias a ello un 72 % menos de accidentes laborales, 27 % menos de consumo de energía y una reducción del 21 % de emisiones de dióxido de carbono son algunos significativos logros que se han conseguido en el período 2002-2006 y que se recogen en el Informe de Sostenibilidad que la compañía Henkel Ibérica S.A. presenta por cuarto año consecutivo y primer año en castellano. El Informe de Sostenibilidad del grupo Henkel aúna toda la información del grupo en lo que a sostenibilidad medioambiental y social se refiere. La edición de 2006 recoge las mejoras que han tenido lugar en el período 2002-2006, como la reducción del 72 % de los accidentes laborales y considerables avances en los indicadores medioambientales, con los siguientes descensos en los consumos y en la generación de residuos: 59 % en metales pesados, 30 % en desperdicios generados, 27 % en consumo energético, 26 % en emisiones de dióxido de azufre, 21 % en emisiones de dióxido de carbono, 18 % en generación de aguas residuales y 8 % en consumo de agua en el proceso productivo. Todo ello con un incremento del 66 % del volumen de producción. Otros datos importantes que contempla el Informe de Sostenibilidad es la iniciativa Henkel Smile gracias a la cual se da apoyo a asociaciones sin ánimo de lucro bajo el lema MIT «Make an Impact on Tomorrow». Desde que se creó en 1998 esta iniciativa ha prestado apoyo a 4.574 proyectos sociales en 105 países y ha ayudado a 45.000 niños en todo el mundo. Según palabras de Ulrich Lehner, presidente de Henkel KGaA, «más de la mitad de los proyectos sociales a los que proporcionamos ayuda están relacionados con el desarrollo de economías emergentes». Una clara prueba del compromiso de la compañía con la sociedad

es el puesto que ostenta en la actualidad, ya que Henkel es líder en sostenibilidad del mercado de Personal & Household Goods (bienes de consumo de cuidado personal y del hogar) en los índices de sostenibilidad Dow Jones Sustainibility World Index (DJSI World) y Dow Jones STOXX Sustainibility Index (DJSI STOXX). Así, para la categoría de bienes de consumo, Henkel se ha convertido en líder tanto en el mercado global como en el europeo. De igual modo Henkel ha sido también incluida en el nuevo Global Challenges Index como una de las 50 mejores empresas por su actuación corporativa en sostenibilidad. En este entorno sostenible Henkel Ibérica aporta año tras año su granito de arena para conseguir hacer de este mundo un lugar mejor para vivir, tal y como comenta Vincenzo Vitelli, presidente y consejero delegado de Henkel Ibérica: «nuestra compañía se esfuerza constantemente por innovar y mejorar las áreas de negocio en las que opera de un modo responsable que va más allá del beneficio económico».

SOBRE HENKEL INTERNACIONAL Hace más de 130 años que Henkel es líder en marcas y tecnologías que hacen la vida de las personas más fácil, mejor y más agradable. Henkel opera en tres áreas

de negocio –Cuidado del Hogar, Cuidado Personal, Adhesivos y Tecnologías– y es una de las 500 compañías Fortune. En 2006 y a nivel internacional, Henkel obtuvo unas ventas de 12.740 millones de euros y un beneficio operativo de 1.280 millones. Cuenta con 52.000 empleados en todo el mundo que trabajan para hacer realidad el lema de la compañía, «A Brand Like a Friend» (una marca amiga), asegurando que personas de más de 125 países puedan confiar en sus marcas y tecnologías.

SOBRE HENKEL IBÉRICA Henkel Ibérica se instaló en España en 1960 tras la compra de la empresa española Gota de Ámbar. En 1989 entró también en el mercado portugués. En la actualidad la compañía cuenta con seis centros de producción y distribución en la península Ibérica. Henkel Ibérica opera actualmente en España y Portugal en tres sectores de negocio: Detergentes / Cuidado del Hogar, Cosmética / Cuidado Personal y Adhesivos, Selladores y Tratamientos de Superficies. Comercializa marcas tan conocidas como: Wipp, Dixan, Tenn, Mistol, Conejo, Estrella, Vernel, Micolor, Neutrex, Diadermine, Licor del Polo, Fa, La Toja, Magno, Poly Swing, Got2b, Gliss, Schwarzkopf Professional, Pritt, Loctite Super Glue-3, Pattex, Technomelt, Liofol, Bonde☯ rite, Adhesin... entre otras.

NPQ 438 • novembre-desembre 2007

activitats

QUÍMICA I EDUCACIÓ, CAMINS ENFRONTATS? En articles anteriors publicats en aquesta revista (NPQ núm. 428, pàgs. 28-29 i NPQ núm. 430, pàgs. 29-30) fèiem incís sobre la importància del debat obert entorn a la nova llei d’educació i l’ensenyament de la química. D’aquells articles es desprenien dues vessants, la primera en que la ciència i en particular la química no perdés el seu paper a secundària per aconseguir una veritable alfabetització científica del nostre jovent i de pas de la nostra societat, i la segona feia esment a la demanda d’actualització professional del professorat mitjançant més cursos de formació. La resposta no ha pogut ser més decebedora. És cert, el professorat haurà de fer cursos de formació però no pas per millorar les seves estratègies metodològiques en l’aplicació del currículum de la química, ni per millorar els seus procediments pràctics de laboratori o, fins i tot, ni per preparar els nous avenços en química d’aquests últims anys, sinó que haurem de formar-nos en altres continguts curriculars referits a la matèria de biologia i geologia. I, evidentment, el professorat d’aquestes matèries hauran de formar-se en química i física. Quina és la raó d’aquest desgavell? El Departament d’Educació i els seus assessors donen més valor a que hi hagi un únic professor que imparteixi les ciències naturals (biologia, geologia, química i física) a cada curs que no pas que la matèria estigui impartida per professionals de cadascuna de les especialitats abans esmentades.

NPQ 438 • novembre-desembre 2007

No hi estem pas en contra de que un únic professor faci les ciències naturals de cada curs, de fet ja era això el que succeïa fins ara. A 1r de l’ESO només es feia la biologia i geologia donada pels professionals d’aquestes ciències, i a 2n de l’ESO la física i química també estava donada per altres professionals referents de la física i de la química. Però, a partir d’aquest curs, es barregen conscientment els continguts de biologia, geologia, física i química a 1r, 2n i 3r de l’ESO. Analitzem conjuntament aquests canvis al primer cicle de l’ESO i després ja tractarem 3r i 4t de l’ESO. Així, a 1r i 2n de l’ESO, un mateix professor especialista en biologia o geologia haurà d’assumir la part de química i de física del currículum, com per exemple a 1r de l’ESO i extret del DOGC (núm. 4915 del 29/06/2007): «Ús del model cineticomolecular de la matèria per interpretar diferents fets i fenòmens: pressió dels gasos, difusió, estats de la matèria...» o «Preparació experimental de dissolucions de diferent concentració i identificació de dissolucions presents a la vida quotidiana». A 2n de l’ESO hi trobem: «Diferenciació entre energia cinètica i potencial a partir d’analitzar exemples» o «Interpretació de la calor com a forma de transferir energia i de la seva relació amb la variació de temperatura i els canvis d’estat. Observació i comprovació experimental de diferents formes de propagació de la calor». El professorat amb titulació de química o física haurà d’impartir la part corresponent de biologia i geologia, o sia a 1r de l’ESO: «La Terra

i els seus embolcalls» o «Interpretació de la diversitat dels grups d’éssers vius com a maneres diferents de realitzar les funcions vitals. Anàlisi de la biodiversitat en organismes vius o a partir de registres fòssils». Mentre que a 2n de l’ESO trobem: «Reconeixement de la meteorització de les roques i de l’acció d’alguns agents externs en el modelat del relleu» o «Identificació de la cèl·lula com a unitat estructural i funcional dels éssers vius» o «Anàlisi d’un ecosistema proper tot identificant el paper de cadascun dels elements que el configuren». És evident que no s’ha consultat als professionals de les matèries que s’enfronten diàriament a classes amb diferents nivells de coneixements per part de l’alumnat, i que han d’intentar que aquests nois i noies aprenguin ciència. O és què la ciència que ha d’aprendre el nostre jovent de 13-14 anys ha de ser cada vegada menys bàsica? Com a químics estem preparats per contestar qualsevol dubte o pregunta referida al nostre àmbit professional des de diferents punts de vista i nivells adaptats sempre a les característiques del nostre alumnat, per tal de que en acabar l’explicació tinguin una idea clara sobre els continguts de química. Però sobre geologia o biologia, això són figues d’un altre paner, ja que si és responsabilitat nostra caldrà que repassem els continguts d’aquestes matèries d’una manera molt acurada per tal de no fer errades en parlar, per exemple, de biòtop, a quina espècie pertany l’escarabat de la patata?, a quin grup de roques pertany aquella en especial que el noi o la

activitats

noia ha recollit en la seva excursió de cap de setmana?, etc. Suposem que als nostres companys de biologia i geologia els deu passar quelcom semblant.

posant que l’alumnat sigui responsable i sent molt optimistes potser un 40 % de l’alumnat de 4t de l’ESO farà l’itinerari de ciències en el que hi haurà la química.

D’altra banda, en el nou currículum del segon cicle de l’ESO les ciències de la naturalesa, la química i la física, junt amb la biologia i la geologia, seran matèries només optatives a 4t de l’ESO. Què vol dir això? Que l’alumnat de 4t haurà de triar 3 matèries d’entre 8 (física i química, biologia i geologia, tecnologia, informàtica, educació visual i plàstica, música, llatí i segona llengua estrangera), quedant clar que la física i química en serà una d’aquestes vuit.

Dins del currículum de 4t referent a la química hi ha temes com:

Segons el Departament d’Educació no hi haurà cap problema en aquesta tria, ja que els mateixos centres podran fer grups de 3 matèries d’aquelles 8. Però en quants d’aquests itineraris/grups serà present la química? L’alumnat haurà de triar entre diferents opcions: «física i química, biologia i geologia, i tecnologia» o «educació visual i plàstica, música i informàtica», entre d’altres. Sense menystenir cap matèria, aquí el que es posa de manifest és que l’alumnat que triï fer química no farà música i aquells que facin visual i plàstica no faran ni química ni biologia entre d’altres. El Departament suposa que els joves de 15-16 anys són molt responsables i triaran l’itinerari no pas pel grau de complexitat de la matèria sinó per les seves necessitats futures. Tot i su-

CQ C COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICS DE CATALUNYA

• Observació experimental de propietats de substàncies. • Establiment de relacions entre l’organització dels elements de la Taula Periòdica i la seva estructura. • Diferenciació de les propietats de les dissolucions àcides i bàsiques i mesura del pH. Reconeixement de substàncies àcides i bàsiques d’ús freqüent. • Interpretació de la capacitat de l’àtom de carboni per formar enllaços. • Reconeixement experimental de propietats físiques d’alguns compostos orgànics senzills i de macromolècules. Que prop d’un 60 % del nostre jovent no farà. El panorama es torna encara més gris quan ens diuen que a 3r de l’ESO hi hauran 4 hores setmanals de ciències de la naturalesa. Aquí sí que el Departament permetrà que hi hagi un biòleg / geòleg per fer la meitat de la matèria (2 hores a la setmana) i un químic / físic per fer l’altra meitat (2 hores a la setmana). Però no ens enganyem, hi hau-

AQ C ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA

rà 1 hora setmanal de química per aquests joves durant aquest curs de 3r de l’ESO. Algú pensarà que tot això només són números però s’equivoca perquè vol dir que més de la meitat de l’alumnat de l’ESO, el jovent d’ara i el futur de la nostra societat, haurà acabat l’ensenyament obligatori fent 1 hora setmanal de química als 14-15 anys, i res als 15-16 anys. Per tant, mitja hora a la setmana de química durant els dos últims anys! Just quan els nois i noies han de decidir part del seu futur, és a dir, continuar estudiant o incorporar-se al món laboral, i en el cas que vulguin i puguin continuar estudiant, sigui batxillerat o cicles formatius de grau mig, ens troben en que ciències tan importants com ara la química perden el seu pes. Si a tot això hi afegim que cada cop hi ha menys alumnat de l’ESO que després faci el batxillerat científic, i que dels que l’acaben facin una carrera científica, veurem que estem preparant un jovent que quan hagi de decidir sobre preguntes de l’àmbit científic no ho podrà fer per manca de coneixements bàsics. On ha quedat la tan anomenada alfabetització científica? Com se’ls podrà demanar que opinin sobre els transgènics o sobre l’energia atòmica o sobre les noves tecnologies que encara han de venir? Ens queda molta feina per endavant. Josep M. Fernández-Novell Roser Fusté Miquel Paraira

NPQ és de tots! Col·labora amb els teus articles NPQ 438 • novembre-desembre 2007

activitats

II JORNADAS NACIONALES SOBRE LA ENSEÑANZA DE LA QUÍMICA DECLARACIÓN DE MURCIA Durante el fin de semana del 4 al 7 de octubre se han celebrado, en el Campus de Espinardo de la Universidad de Murcia, las II Jornadas Nacionales sobre la Enseñanza de la Química, bajo el lema Química: Vida y Progreso. Durante estos días, 160 profesores de enseñanza secundaria y universidad han estado debatiendo e intercambiando experiencias sobre posibles formas de mejorar la enseñanza de la química. La necesidad de potenciar la cultura científica en todos los niveles del Sistema Educativo, el análisis de los currículos, la adecuación de contenidos, la introducción de las nuevas tecnologías y las experiencias de laboratorio han constituido los principales temas tratados. Asimismo, la próxima implantación de la nueva materia Ciencias para el Mundo Contemporáneo ha sido otro de los temas sobre los que el profesorado asistente ha manifestado su preocupación, a la vez que su deseo de que sirva como complemento a una necesaria formación científica de todos los estudiantes. Por todo ello, se solicita a las administraciones públicas un mayor apoyo a la enseñanza científica por el importante papel que ésta tiene para la vida y el progreso social. Estas jornadas han arrancado, como las anteriores, con la idea general de sensibilización del estamento docente sobre la situación precaria de la enseñanza de las ciencias, y en particular de la cien-

NPQ 438 • novembre-desembre 2007

cia química, en los currículos de las enseñanzas de los distintos niveles educativos, así como al entorno social y político, a través de la comunicación de estas movilizaciones, de forma directa a nuestros entornos mas próximos, y más veladamente a través de la explicación del desarrollo de estos eventos. En las distintas conferencias y comunicaciones se ha tomado el pulso a la situación actual de las enseñanzas de la química, y de las ciencias en general, poniendo en común variadas experiencias educativas con propuestas muy consolidadas, repasando así las interacciones entre la química y la vida, a cargo del profesor D. José Antonio Lozano Teruel; el nuevo currículum para la enseñanza de la química en la educación obligatoria, cuestionando los problemas que resuelve y cuáles deben esperar, a car-

go del profesor D. Antonio de Pro Bueno. Asimismo, se ha debatido el papel de las TICs en la enseñanza de la química: aportaciones desde la tecnología educativa, por el profesor D. Julio Cabero Almenara; las relaciones entre química y sociedad: problemas por resolver, por el Dr. D. Juan Sancho Rof; y finalmente el profesor D. Claudi Mans i Teixidó en la sugestiva conferencia Alicia en la cocina de las maravillas, interpretando el papel de la química en la vida cotidiana en su mayor exponente, la cocina. En el devenir de las jornadas se ha ido concluyendo: 1. Que la química ha jugado y sigue jugando un papel preeminente en el desarrollo de la humanidad, posibilitando el in-

activitats

cremento de la salud y de la vida, y generando los avances de los que hoy cotidianamente disfrutamos. 2. Que el tratamiento de la química de forma directa o subliminar en ámbitos sociales, foros de opinión y medios de comunicación, arranca siempre del concepto de peligrosidad y riesgo para la vida y el medio ambiente, cuando el paradigma de la solución de ambos se encuentra en la química. 3. Que hay una demanda real en el mundo económico e industrial de químicos, que con sus conocimientos e investigaciones sigan apoyando el estatus de desarrollo existente y el futuro, mientras que la dinámica educativa y de apreciación social ha devaluado esta franja activa de generación de producto interior en los países que nos denominamos occidentales, sin que se aprecie ningún índice de reversión. 4. Que los desarrollos formativos que desde todas las administraciones públicas se emprenden a todos los niveles, lo han sido sin previa evaluación de la adecuación y rendimientos de los mo-

delos anteriores, articulando planes discutibles sin aportación de los que debieran ser medios adecuados y suficientes, planes que más parece obedecen a planteamientos esnobistas, que a reflexión profunda y articulada de los objetivos a conseguir. 5. Que siendo la química una ciencia experimental, su enseñanza debe apoyarse con la dotación de laboratorios adecuados en espacio y material en todos los centros, ya que el trabajo de los alumnos en los laboratorios despierta y estimula las vocaciones científicas. 6. Que al pairo de lo anterior se ha creado una jerga cabalística e ininteligible que está primando sobre los contenidos de las metas a alcanzar, y que más sirven para el desaliento de los que pretenden bucear en las tareas a emprender, que para ofertar un camino razonado que permita articular los medios y contenidos educativos que posibiliten la comunicación entre el profesor y el alumno. 7. Que jornadas como las que estamos realizando sirven de nexo de unión y de plataforma de intercambio de opiniones entre los

profesionales de la enseñanza de la química en sus distintas etapas, asimismo, como herramienta de comunicación con la sociedad a través de los contactos con las autoridades, las empresas y los medios de comunicación, percibiendo el público así que los químicos se preocupan por una educación científica objetiva. 8. Finalmente, y considerando todo lo anterior, en estas jornadas hemos entendido que existen inquietudes del estamento profesoral y aportaciones educativas para llevar al alumnado, y así incrementar su interés por la ciencia. También que debe reflexionarse sobre el camino emprendido en las enseñanzas de la química, atendiendo de forma efectiva, y no nominal, a las instituciones asociativas, profesionales y empresariales del ámbito de la química, que ya han planteado las dificultades existentes, para que se resuelva la situación del aprendizaje de la misma, aquí sucintamente planteado, antes de que pueda llegarse a una situación irreversible y, si lo fuera, dado que aquí los ciclos son muy largos, cuando se despertara tardaríamos muchos de☯ cenios en solucionarla.

Si ets un professional lliure, si has creat la teva pròpia empresa, ofereix els teus serveis a través de la

Borsa de Serveis 32

NPQ 438 • novembre-desembre 2007

activitats

JORNADA TÉCNICA SOBRE EL ESTADO ACTUAL DEL CONTROL DE CALIDAD EN RECUBRIMIENTOS METÁLICOS Y PINTURAS

La Sección Técnica de Corrosión y Protección de la Associació de Químics de Catalunya organizó el pasado 27 de junio una jornada acerca del Estado actual del control de calidad en recubrimientos metálicos y pinturas. Después de unas breves palabras de bienvenida, comenzó la jornada con la presentación por parte de nuestro compañero D. Enrique Julve de la ponencia titulada Control de calidad en recubrimientos metálicos: aspecto general. El ponente se refirió en primer lugar a los ensayos existentes para el control de calidad de los recubrimientos metálicos, extensibles alguno de ellos al control de calidad de los recubrimientos orgánicos (pinturas). Citó brevemente los ensayos de adherencia, espesor, porosidad, brillo, dureza, morfología y resistencia a la corrosión. De entre ellos, se refirió de modo concreto a los ensayos de resistencia a la corrosión, de laboratorio y de exposición a la intemperie (ensayos de campo), utilizados tanto para el control de calidad de recubrimientos metálicos como de pinturas y afines. De entre los ensayos del primer tipo habló de los de corrosión acelerada (niebla salina neutra, niebla salino-acética, niebla salina cupro-acética, corrodkote, variaciones cíclicas de temperatura, tropical y otros menos comunes) y de los ensayos de exposición a reactivos gaseosos (entre otros el del dióxido de azufre, el más común). De entre los ensayos del segundo tipo se refirió a los de exposición estáticos, hablando después de la evaluación de los resultados de los ensayos de corrosión y de su examen crítico.

NPQ 438 • novembre-desembre 2007

Seguidamente, D. Jordi Belenguer, jefe de asistencia técnica y laboratorio de Enthone España, S. A., habló de la forma en que se aplican los recubrimientos metálicos y del material-base sobre el que se aplican: metal o plástico. Enumeró después los controles de calidad que habitualmente deben pasar las piezas recubiertas; se considera en primer lugar el aspecto externo (brillo, carencia de porosidad y de aspereza, homogeneidad) y en segundo lugar el aspecto tecnológico (adherencia, espesor, dureza y resistencia a la corrosión). Citó las diferentes normas internacionales dadas para el ensayo de los parámetros de calidad precedentes y por último habló de la importancia que poseen los ensayos de resistencia a la corrosión. El tercer ponente, D. David Gimeno, técnico de Lumaquin, S. A., se refirió al control de calidad en pinturas, hablando sobre los ensayos de brillo, color y piel de naranja. Sobre el brillo de las pinturas citó los fundamentos teóricos y los diferentes ángulos de medición, siguiendo después con los equipos para efectuar la medición de ese parámetro y con la realización práctica en recubrimientos orgánicos (pinturas). Al hablar del color se refirió a los conceptos de colorimetría, a los iluminantes, a los observadores patrón y a las escalas de medida, citando, por último, las diferencias de color Deltz. Al hablar del parámetro piel de naranja, del descuelgue y de los tamaños de estructura, citó los fundamentos teóricos y los instrumentos de medida de cada uno de ellos. También se refirió, con ejemplos prácticos ilustrativos, a la im-

portancia que para el control de calidad de las pinturas posee considerar los parámetros citados. Por último, D. Carlos Pérez, jefe del laboratorio de control de calidad de Pinturas Hempel, S. A., refiriéndose al control de calidad en pinturas, habló acerca de los ensayos de viscosidad, densidad, secado y descuelgue. Comenzó explicando el concepto de pintura, su finalidad y los diferentes tipos, así como sus campos de aplicación. Indicó que el elemento fundamental en su control de calidad es la normalización y que se debe conocer en que momento se efectúa ese control: sobre pintura líquida o sobre pintura seca. Los controles más característicos de la pintura líquida son: la viscosidad, el peso específico, la finura, el secado y el descuelgue. Después de definir cada uno de ellos, habló de los instrumentos empleados para su medida, y de la normativa para realizar la medición. Indicó, por último, que, al mismo tiempo que la realización de esos ensayos, es preciso asegurarse de la correcta aplicación de la capa de pintura líquida sobre el material-base, así como conocer las propiedades específicas de la película de pintura seca aplicada. Al término de estas ponencias tuvo lugar un coloquio general en el que participaron los ponentes y el público presente. El acto finalizó con unas palabras del presidente de la Sección Técnica, quien invitó a los presentes a las próximas jornadas técnicas que se celebrarán en los meses de octubre y noviembre de este año. J. E.

activitats

AMALGAMA DENTAL DE MERCURI investigacions, gestions i resolucions El Col·legi de Químics ha estat denunciant, en aquests darrers anys, el mal ús del mercuri en les obturacions dentals. Tot comença amb una reunió el dia 15 de març de 2005 a la Facultat de Químiques entre el degà i jo mateix, on li exposo la toxicitat de les obturacions dentals metàl·liques. Aquesta declaració ve recolzada pels estudis i investigacions que he realitzat durant dos anys sobre la composició, la toxicitat per les persones que les porten, i els efectes negatius per al medi ambient. Les esmentades obturacions són una amalgama de mercuri amb altres metalls, en les que aquell element està present en un 50 %. Com a resultat d’aquella reunió, es produeixen d’altres entre el Dr. Costa, Antoni Portela i jo mateix, en les que es defineixen els plans pels contactes a mantenir amb la Conselleria de Salut i la de Medi Ambient. S’aconsegueix mantenir diverses reunions amb les dues conselleries. Mentre es porten a terme aquestes reunions, s’obtenen unes informacions molt valuoses, són els informes de l’Inspectorate Químic i del Ministeri de Salut suec sobre l’amalgama dental de mercuri, fet que reforça encara més les hipòtesis establertes. A Suècia queden prohibides les obturacions d’amalgama a nivell nacional entre el 2005 i el 2008. Comenta un d’aquests informes que a la fi de 2005 a les boques de la població sueca (7.000.000 d’habitants) hi havia entre 50 i 60 tones d’amalgama, el que significa unes 25-30 tones de mercuri, ja que les obturacions dentals

d’amalgama tenen un pes mitjà de 2 g, i per tant 1 g és de mercuri. Finalment es produeix una important reunió el 26 de febrer de 2007 entre la Conselleria de Salut, Conselleria de Medi Ambient, Col·legi de Químics de Catalunya i Col·legi d’Odontòlegs de Catalunya, en la que es van prendre uns acords sobre el tema i que s’han traduït amb comunicats que s’enviaran a odontòlegs, pediatres i ginecòlegs. El comunicat del Col·legi d’Odontòlegs ha estat enviat a tots els seus col·legiats en el decurs del mes d’agost i els comunicats de la Conselleria de Salut durant el mes de setembre.

filosofia de denunciar el mal ús de la química i dels productes químics. Durant molts anys les obturacions dentals a base d’amalgama han estat una sol·lució per al problema de les càries dentàries, malgrat els problemes que podien sorgir. Actualment han aparegut nous materials i l’ús d’amalgames està desaconsellat. La ressó d’aquest tema, tot i portar-lo amb discreció per no crear alarma social, va arribar als mitjans de comunicació, i després d’algunes intervencions a televisions locals, el tema fou portat al programa Matins a TV3, on vam intervenir el nostre degà i jo mateix.

Ha estat una acció portada per químics, i que respon a la nostra

Pere Bicardí

RESTRICCIONS EN L’ÚS DE L’AMALGAMA DENTAL A EUROPA Suècia, Dinamarca i Alemanya han proposat restriccions en l’ús de l’amalgama dental. Aquestes restriccions s’han fet com un esforç per disminuir tant l’exposició humana com la disminució mediambiental del mercuri i no a causa de cap efecte sobre la salut que en documentació bibliogràfica s’associés amb l’exposició a l’amalgama dental. L’any 1997, un grup d’experts assessor del Grup d’Experts en Mecanismes Mèdics (Medical Devices) de la Comissió Europea va concloure que «no hi ha cap efecte advers demostrat sobre el fetus relacionat amb la col·locació o presència de restauracions d’amalgama dental en la mare. És sensat, tanmateix, on sigui clínicament factible, minimitzar les intervencions de salut durant l’embaràs i evitar qualsevol exposició química innecessària del fetus. Aquesta precaució s’hauria d’observar amb l’ús de tots els materials dentals». De fet, un estudi ha trobat una relació clara entre la quantitat de mercuri inorgànic a la sang del cordó umbilical i la quantitat d’amalgames de la gestant. El juny de 2006 la Comissió Sueca de Materials Dentals (on hi ha representants de l’Associació Dental Sueca, de les facultats d’odontologia, del National Board of Health and Welfare i de l’Associació de Pacients per Mercuri Dental) va publicar un informe, que inclou una revisió profunda de la literatura publicada entre 1997 i 2002, on recomanava la prohibició de l’amalgama dental de mercuri. La darrera proposta del Swedish Chemicals Inspectorate és que l’amalgama ha de ser prohibida a nivell nacional, com a molt tard a finals de l’any 2009. L’única excepció, fins a 31 de desembre de 2008, és la seva utilització en serveis dentals hospitalaris i en pacients adults en que una recomanació mèdica justifiqui l’ús d’amalgama.

NPQ 438 • novembre-desembre 2007