NPQ 462 by Col·legi Oficial de Químics de Catalunya

editorial

TERCERA ÈPOCA ANY XLV NÚM. 462 Primer trimestre 2013

PERE MIRÓ I PLANS

Director: ANTONI PORTELA Comitè de Redacció: JOAN ASTOR MARTA CALVET JOSEP MANUEL RICART Edita: COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICS DE CATALUNYA Òrgan de difusió de: ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA Redacció: Av. Portal de l’Àngel, 24, 1r 08002 Barcelona Tel.: 93 317 92 49 Telefax: 93 317 92 99 e-mail: quimics@quimics.cat web: quimics.cat Maquetació i creació arxiu PDF: Joan Astor Realització gràfica: Editorial Estel Grup EMA - S. L. Equador, 32-34 ent. 1a, 2a 08029 Barcelona Tel. 93 419 33 21 Publicitat: Gecap S. L. - Ricard Piqué Tel. 93 459 33 30 Dipòsit Legal: B-14.622 -1969 ISSN 1577-4600 Nombre d’exemplars: 4.000 NPQ no es responsabilitza de les opinions expressades en els articles signats

na notícia trista. Ha mort el nostre company Pere Miró i Plans. Va ser degà del Col·legi de Químics de Catalunya a principis dels anys setanta, i estava col·legiat des de la fundació del Col·legi el 1952, així com associat en la delegació d’ANQUE a Catalunya. Va ser, doncs, un dels fundadors i té totes les nostres distincions: orde del Mn, del Zr, de l’Sn, del Nd i Col·legiat Distingit. Ens vam conèixer a la meva arribada a la Càtedra de Química Tècnica de la Universitat de Barcelona. Pere, que havia fet la seva tesi doctoral sota la direcció del Dr. Pascual Vila, estava d’investigador i responsable del laboratori d’investigació tèxtil i sobre tensioactius del Patronat Juan de la Cierva d’Investigació Tècnica del CSIC a Catalunya. Un paral·lelisme –responsables de tecnologia química– que sens dubte va ajudar a fer que la nostra relació professional i d’amistat fos enormement positiva. A proposta de Pere em vaig incorporar i em vaig iniciar en l’important camp dels tensioactius, formant-se un grup humà d’investigació en el departament de Química Tècnica, molt connectat amb el seu en el CSIC, que segueix encara tenint una forta col·laboració mútua, i per una altra banda a proposta meva Pere es va incorporar a donar un curs de doctorat a la Universitat (anys setanta i primer doctor no catedràtic que ho impartia). El tema, per descomptat: Tensioactius. Quan Pere va ser elegit degà del Col·legi vaig tenir l’honor que em proposés com a vocal de la Junta Directiva del Col·legi i treballar en el seu equip durant el seu deganat. Els diferents deganats posteriors em van mantenir en la Junta i el 1996 se’m va elegir degà. Hem tingut una gran relació professional (Congrés Mediterrani d’Enginyeria Química en Expoquímia, etc., etc.) i sempre recordaré el seu bon quefer tant de ciutadà compromès amb el seu país com de professional compromès amb la seva professió. Ha estat una excel·lent persona i també excel·lent company. El nostre més sincer condol a la seva vídua, fills i família. Descansa en pau, Pere. Ens quedarà sempre el teu exemple.

PORTADA: Estem glaçats. Fotografia: Antoni Portela.

NPQ 462 • primer trimestre 2013

José Costa Degà CQC President AQC

juntes i sumari

COL·LEGI DE QUÍMICS DE CATALUNYA

ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA

Degà: José Costa.

President: José Costa.

Vicedegans: 1r Emilio Tijero. 2n Pascual Segura. 3r Josep Manuel Ricart.

Vicepresidents: 1r Alfredo Vara. 2n Emilio Tijero. 3r Pascual Segura.

Secretari: Agustí Agustí.

Vicesecretari: Jordi Bonet.

Vicesecretari: Aureli Calvet.

Tresorer: Joan Llorens.

Vocals: Xavier Albort, Joan Bertrán, Carme Borés, Francisco José España, Joserp M. Fernández, Enrique Julve, Claudi Mans, Juan Carlos Montoro, Enrique Morillas, Antonio Pinto, Ramon Reigada, Alfred Vara, Alfredo Vara, Meritxell Ventura, Jaume Vilarrasa, Àngel Yagüe. Empreses col·laboradores: BASELL BASF Española S.A. DSM Group Spain 2000 S.L.

Vocals: Joan Astor, Joan Bertrán, Jordi Bonet, Carme Borés, Francisco José España, Marta García, Enrique Julve, Claudi Mans, Pere Molera, Ramon Reigada, Alfred Vara. Assembleistes Electes: A. Agustí, J. Astor, J. A. Bas, J. Bonet, C. Borés, F. J. España, S. Esplugas, R. Fusté, M. García, C. González, E. Julve, P. Molera, E. Morillas, A. Portela, P. Segura, A. Tuells, A. Vara. Assembleistes Nats: José Costa, Emilio Tijero, Alfredo Vara.

GRUPS DE TREBALL DEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ Borsa de Treball: Antoni Portela. Escola de Graduats: Rafael Pi. NPQ: Joan Astor. COMISSIONS: • Cultura: Carme Borés. SECCIONS TÈCNIQUES: • Corrosió: Enrique Julve. • Ensenyament: Josep M. FernándezNovell. • Medi Ambient: Xavier Albort. • Metal·lúrgia i Ciència dels Materials: Joan Antoni Bas. • Patents: Pascual Segura. • Qualitat: Meritxell Ventura. • Química Forense: José Costa. SERVEIS DEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ Escola de Graduats Químics de Catalunya

EDITORIAL

• Cursos postgrau. Borsa de Treball

Pere Miró i Plans ........................................................................ 3

• Rep i cursa peticions laborals per als nostres col·legiats.

COL·LABORACIONS

Borsa de Serveis

Lliçons d’estar per casa. Xocolatologia experimental ............... 5

Publicacions

Más curiosidades en matemáticas. El límite y el infinito (II) ... 13 Formulació unitària del temps .................................................. 17 L’entorn del laboratori, normes de treball i risc químic ........... 18 Premi Nobel de química 2012 .................................................. 20 El Erasmus modifica la personalidad ....................................... 21 Consell de salut. Mastegar bé els aliments ajuda en les dietes ............................................................... 24

• Ofereix el servei de col·legiats. • NPQ. • Química e Industria. Serveis Professionals • Visat de projectes. Certificacions. • Defensa jurídica professional. • Peritatges legals. Serveis d’Assistència • Assessoria jurídica i laboral. • Assistència mèdica. El Col·legi té subscrita una pòlissa amb Mutua Madrileña. • Assegurances.

Tot llegint el diari ....................................................................... 26

INFORMACIÓ Banc Sabadell informa ............................................................. 28

ACTIVITATS Jornada técnica ........................................................................ 30 Sant Albert 2012 ....................................................................... 31

– Mutualidad General de Previsión Social de los Químicos Españoles. – Eurogestió bcn. El Col·legi disposa dels serveis d’una corredoria d’assegurances que pot orientar-vos i subscriure les pòlisses que desitgeu. Serveis Financers • Proporcionen als col·legiats avantatges excepcionals en les seves gestions financeres a través de les següents entitats: – Caixa d’Enginyers. – Tecnocrèdit - Banc Sabadell.

Fotokímia 2012 ......................................................................... 34 Si voleu més informació truqueu a la secretaria del Col·legi

NPQ 462 • primer trimestre 2013

col·laboracions

XOCOLATOLOGIA EXPERIMENTAL Claudi Mans i Teixidó Departament d’Enginyeria Química Facultat de Química · Universitat de Barcelona

Aquest text és la versió d’un capítol del llibre col·lectiu Ciència i xocolata, d’UB Publicacions (2013), i es publica aquí amb autorització. S’ha modificat lleugerament d’estil, però no de contingut científic. LA TROBALLA Va agafar l’aparença d’un humà, baixà de la nau, la va fer invisible i caminà cap a la ciutat. Tenia per missió recollir materials d’aquell planeta, per analitzar-los i veure si els podrien ser útils en un futur. Anava recollint pedretes, minerals i trossets d’objectes de tota mena, que guardava a la motxilla, amb una etiqueta virtual identificadora. A l’expedició anterior havia trobat unes curioses substàncies, uns betums de Maracaibo minerals, amorfs, que flotaven en l’aigua, químicament uns hidrocarburs amb una olor penetrant, de punt de fusió molt baix. Va ser molt felicitat per la troballa. Aquella cosa que va veure a terra li va cridar l’atenció, perquè era diferent de tot el que havia vist. Un objecte d’uns 20 per 10 cm, i 1 cm de gruix, sòlid, opac, fosc, de color bru molt fosc... Tenia forma aplanada, i mostrava unes divisions ben marcades a una de les superfícies. —No havia vist mai un mineral que cristal·litzés en el sistema rectangular. Aquest sistema cristal·lí només deu existir a aquest planeta.

NPQ 462 • primer trimestre 2013

Va tocar-ne la superfície. Suau. Es deixa ratllar amb l’ungla, es disgrega una mica... Va pensar que hi ha minerals així, com el talc, però són pocs els minerals tan tous. Es pot trencar amb poc esforç, seguint les marques indicades a la superfície, però també es trenca per altres plans. No sembla que tingui plans d’exfoliació gaire clars. Les vores de les fractures no són molt netes, més aviat irregulars, i es disgreguen amb facilitat. Per dins l’aspecte de la substància és igual que a fora: és una substància homogènia a ull nu. Ara canvia d’opinió: no sembla que estigui cristal·litzada, malgrat les marques de la superfície. Està convençut de que és un material amorf. No s’assembla a cap mineral conegut. Els vidres, també amorfs, són molt més durs. Potser és un vidre especial. O un betum. L’olora. No té una olor molt forta ni penetrant, però alguna olor sí que fa, que no és capaç d’associar amb cap producte conegut. No és un hidrocarbur, això segur. No s’atreveix a tastar-lo. El manual de bones pràctiques no li permet ingerir substàncies desconegu-

des, ni que siguin en petitíssimes quantitats. Tots els exploradors del seu planeta recorden el fatal cas de l’explorador que va atrevir-se a imitar els natius i es va menjar un rovelló, tan tòxic per al seu organisme. S’emporta l’objecte a la nau, i allà l’analitza amb més detall, en el laboratori elemental que té. Després ja l’analitzaran amb més deteniment als laboratoris centrals de l’agència espacial. Li fa quatre proves elementals. És soluble en aigua? No. Quan el posa llarga estona en aigua, més aviat augmenta de pes per hidratació, un cinc per cent. Per altra banda, té una mica més de densitat que l’aigua perquè s’hi enfonsa. —Quina llàstima que s’hi enfonsi... L’olor no és d’hidrocarbur, això està clar. Deu ser un betum d’una altra cosa.. La densitat, però, és força baixa. El treu de l’aigua, i observa amb curiositat que el material no reté pràcticament cap gota d’aigua: no es mulla gens bé. Això li permet deduir que deu tenir la superfície

col·laboracions

molt hidrofòbica. Aquesta prova permet eliminar que sigui cap dels minerals més comuns, els metalls i bona part dels seus compostos, i molts altres minerals coneguts. Si fes aquella olor del betum, tot quadraria. Però aquella olor suau… Li busca el punt de fusió. No en té cap de definit. A uns 35 oC es comença a estovar, i cap als 60 o 70 oC és força líquid. —Que no tingui un punt de fusió clar indica clarament que es tracta d’una barreja. Amorf, vitri, com el betum... Potser es fa servir com a recobriment. Però fon quasi a temperatura ambient. Quan la substància fosa es torna a refredar, adopta la forma del recipient. No sembla que cristal·litzi en aquell curiós sistema rectangular. Definitivament, és amorf. El posa al congelador, i al cap d’un parell d’hores el treu. Veu que s’ha tornat més fràgil i més dur que abans. Li han aparegut unes taquetes blanques a la superfície, que no sap interpretar. Prova si és conductor elèctric, mirant-li la resistivitat. Res: no condueix l’electricitat ni quan és sòlid ni quan està fos. No té components metàl·lics, ni es tracta d’una sal iònica, que condueixen l’electricitat en estat de fusió. Podria ser una substància no conductora, com la majoria de minerals, però pura no ho es. La seva conclusió provisional és que probablement es tracti d’un mineral orgànic, amorf, relacionat amb els betums, però sense components volàtils hidrocarbonats. El denominarà provisionalment betum de Banyoles, que és on va trobar-lo. Arriba al seu planeta, i l’objecte passa al laboratori central. Allà fan una primera anàlisi elemental: no hi ha pràcticament metalls, excepte una mica de sodi. Només carboni, hidrogen, oxigen i nitrogen.

—Un betum carbonós... tot apunta a un betum carbonós. Una observació microscòpica permet veure una certa estructura interna, i mostra clarament que es tracta d’una barreja. Unes partícules sòlides blanques, unes altres partícules sòlides que, aïllades, es veuen blanquinoses i cristal·litzades. I, al mig, una massa contínua. Ara ja entén per què no condueix el corrent: és una massa greixosa, no conductora. Amb fines tècniques aconsegueixen separar els tres components de la barreja. El primer, uns cristallets blancs, amb aspecte de clorur de sodi, solubles en aigua, però que sembla que fonguin a baixa temperatura. Només carboni, hidrogen i oxigen: no es clorur de sodi. El segon component, el greix, de color fosc, no té un punt de fusió definit; també carboni, hidrogen i oxigen. I el tercer component, unes partícules sòlides molt fines, irregulars, similars a una farina. Carboni, hidrogen, oxigen i nitrogen. Una espectroscòpia d’infraroig aclareix força més les coses. Els cristallets blancs són de sacarosa, un sucre ben conegut. La massa greixosa està composta per moltes molècules diferents, però d’una mateixa família: triglicèrids, els principals components dels olis i greixos derivats de la biosfera. I les partícules sòlides de farina són, efectivament, això: partícules procedents de la molturació de certes llavors desconegudes que al seu planeta no existeixen. —Serà un comestible? Sucre, greixos... Fan la prova. En donen una porció a un ratolí, que se la menja sense problemes aparents. N’hi donen un altre tros a un gos, i veu que l’animal es posa molt excitat, amb evidents molèsties digestives, i una sobreexcitació anormal. No s’atre-

veixen a provar-ho en éssers superiors. Intenten arribar a una conclusió, i redacten un dictamen, on afirmen que: «La substància desconeguda és probablement un betum tòxic de baix punt de fusió, d’origen artificial, dissenyat per a aplicacions que requereixin una adherència reversible a temperatura ambient. El deuen haver dissenyat els humans preveient que els derivats del petroli s’exhauriran aviat al seu planeta».

QUATRE EXPERIMENTS AMB XOCOLATA Què? Què t’ha semblat la història de l’extraterrestre que es troba una presa de xocolata? —Bé, no està mal, una mica rebuscadet... Vaig fer una conferència-taller dins del cicle Ciència i xocolata, organitzat per la Unitat de Cultura Científica de la Universitat de Barcelona. Consta de diverses sessions que analitzen la xocolata des de diferents aspectes: la dietètica, la química, l’antropologia, la literatura… Es fan al Museu de la Xocolata de Barcelona, amb èxit de públic. Vaig proposar als assistents que s’imaginessin que eren l’extraterrestre, per tal que intentessin posar-se a la pell del científic que es troba una substància nova i l’ha de caracteritzar. Primer usa els sentits: vista, olfacte, tacte, oïda... El gust també podria usar-se, però no seria prudent, d’entrada. I, després, l’extensió dels sentits: el microscopi, o una màquina d’assaigs mecànics per determinar-ne quantitativament propietats com la duresa, la fragilitat, l’elasticitat… Les anàlisis químiques més sofisticades, i el comportament del material davant diferents formes d’energia donen també molta informació a l’hora de caracteritzar-lo.

NPQ 462 • primer trimestre 2013

col·laboracions

La conferència-taller es va dir com aquest article: Xocolatologia experimental. Hi vaig fer diferents experiments.

Figura 1. Flotació de la xocolata en aigua amb gas. Els trossos grossos no arriben a flotar, però els petits es recobreixen de gas, floten i tornen a enfonsar-se.

Primer experiment. Flotació de la xocolata El primer experiment es diu així perquè la xocolata flota, realment –però no en aigua dolça–, i també perquè el concepte s’aplica també en l’operació de flotació de minerals. Que jo sàpiga, aquesta demostració me la vaig inventar, tot i que després he vist que algú altre se la devia inventar també en paral·lel. Pots veure’n un parell de vídeos al YouTube (ref. 1, ref. 2). La densitat de la xocolata és una mica superior a la de l’aigua. És feta de sucre i de pols de cacau, més densos que l’aigua, i de mantega de cacau, menys densa; però el conjunt és més dens, com es pot veure quan tires una mica de xocolata a l’aigua. Però si la poses en aigua amb gas i els trossos no són gaire grossos, primer s’enfonsen per densitat; es recobreixen de gas per totes les superfícies, i per tant la densitat aparent del conjunt es fa menor que la de l’aigua, i els trossos de xocolata pugen com si anessin en globus; en arribar a la superfície desprenen el gas, que es perd a l’atmosfera; la xocolata torna a baixar, i així successivament durant més d’una hora, mentre quedi gas a l’aigua (figura 1). Això només passa si els trossets de xocolata són petits, perquè és quan tenen una proporció de superfície a volum més alta. —Ja ho havia sentit explicar: la superfície de la xocolata prefereix ser mullada pel gas que per l’aigua i per això se li adhereixen les bombolletes de gas. El fenomen físic és aquest que dius, però parles de la xocolata com si pensés: «prefereix ser mullada...». No ho pots dir millor?

NPQ 462 • primer trimestre 2013

—Bé, si vols, diré que la superfície té tendència a ser mullada pel gas. Tampoc em fa feliç aquest terme de tendència (Mans, 2008). Sembla com que hi ha unes certes ganes de fer alguna cosa, i que a vegades la fa i a vegades no. —I com vols que ho digui, doncs? Més simple: la superfície de la xocolata és mullada pel gas i no per l’aigua. Simplement. Aquest fenomen de pujades i baixades passa també amb les panses petites, i hi ha qui d’aquesta demostració n’hi diu La dansa de les panses. Quan hi ha un fenomen com aquest, típicament oscil·lant o cíclic, és que no hi ha només un mecanisme causal, sinó almenys dos de contraposats: en aquest cas, densitat i mullabilitat. Quan hi ha un sol mecanisme, simplement el sistema evoluciona cap a la situació més estable i allà es queda. Per veure que això només passa amb determinades substàncies, i que és el tipus de superfície el que determina el comportament, pots posar sal de cuina al fons del got on hi poses la xocolata. La sal, més densa que l’aigua, es queda a baix durant tot l’experiment: es mulla bé amb l’aigua. A les mines de mineral potàssic trituren la silvinita, que és una barreja de cristallets de clorur

de sodi i clorur de potassi. La barreja es tira en recipients amb aigua saturada de sals, productes escumejants i aire. L’escuma arrossega cap a la part superior els grans de clorur de potassi, que no es mullen, i els grans de clorur de sodi es queden al fons del recipient, perquè es mullen i no floten.

Segon experiment. Esquitxos El segon dels experiments que vaig fer va ser escalfar un parell de pastilles de xocolata. Simplement es fon, a baixa temperatura. La gràcia de la xocolata és que bona part dels triglicèrids del greix que la compon –la mantega de cacau– fonen a uns 35 oC, precisament a la temperatura de la boca. I com que el sucre i el cacau que conté estan mòlts molt finament, sembla que fongui tot. Però no: el sucre es dissol amb la saliva, i la pols de cacau no es nota com a partícules, perquè són molt fines. Vaig escalfar també, en un plat de ceràmica sobre un fogonet elèctric, una mica de xocolata desfeta. Millor dit, un preparat comercial que sembla xocolata desfeta, i que conté aigua, sucre, pasta de cacau, llet, mantega de cacau, emulgent... La

col·laboracions

xocolata desfeta sembla que bulli, fent les característiques bombolletes i esquitxades. Tot igual que la salsa de tomàquet, que ja et vaig descriure en un article anterior (Mans, 2003), o com la beixamel. —Ja ho recordo. Vas dir que vas deixar la cuina plena d’esquitxos de pasta de tomàquet. Aquí també vas deixar el museu ple de taques de xocolata? No. Els esquitxos de xocolata no s’escampen tant, perquè tota ella és més viscosa i adhesiva. El que sí que fa la xocolata és cremar-se i enganxar-se a la cassola o el plat. —I tant. A totes les xocolatades que he anat la xocolata tenia gust de cremat i no hi havia manera de netejar després l’olla. Doncs aquí ve el tema d’un altre experiment.

Tercer experiment. Reaccions de Maillard Quan escalfes xocolata desfeta, hi ha dos fenòmens. Per una banda, als llocs on bull la xocolata –on bull l’aigua de la barreja, més exactament– es concentra la barreja, que s’enganxa a la superfície del recipient, i acaba per descompondre’s i cremar-se. Aquesta és una típica reacció de descomposició de la matèria orgànica a alta temperatura, i dóna productes negres, de mal gust i mala olor, i més o menys tòxics. I, per altra banda, també tenen lloc simultàniament reaccions de Maillard (Mans, 2008) entre els sucres i les proteïnes presents al sistema. Per exemple, la lactosa de la llet pot reaccionar amb alguns aminoàcids presents a les proteïnes làcties –la lisina, especialment, que n’és el 8 %– generant uns compostos que també són negres i de mal gust, i s’enganxen al recipient amb gran força, barrejats amb les partícules de cacau.

Vaig fer també un experiment de reaccions de Maillard, escalfant conjuntament sucre i LD-valina, que és un aminoàcid comercial que es pot comprar a les botigues de dietètica. El resultat té una olor que pot recordar l’olor del cacau, i és d’un color marronós. Immediatament la reacció avança, i s’obté una massa fosca quasi negra, d’olor desagradable. En el mateix plat vaig posar-hi sacarosa i glucosa, per veure la diferència entre la caramel·lització i les reaccions de Maillard. I es veu clarament la diferència. Però això ja ho havia explicat també... —Ja no saps què escriure que soni a nou. Et repeteixes. És la decadència...

fer (voltatge de corrent continu, altern, o resistència d’un circuit), una pantalla de visualització de la mesura, analògica o digital, i dues puntes per tocar dos punts del sistema exterior que volem comprovar. Per a l’experiment que volem fer ara s’ha de posar en posició de mesurar resistències elèctriques. Si es toquen les puntes directament entre elles, l’aparell marca zero: no hi ha resistència exterior al pas del corrent, per tant resistència zero i conductància màxima. Ara ho anirem provant amb diferents substàncies. Comencem amb aigua de l’aixeta. Marcarà o no marcarà? —Mmm...

És la decadència, ben segur. Va, calla i estigues al cas, que ara t’explicaré un experiment nou, que no he explicat enlloc. Penso que té interès general, és molt simple i dóna informació rellevant.

Quart experiment. La xocolata, ¿condueix l’electricitat? Agafa un tèster.

Marca. L’aigua és una substància polar, poc conductora, però l’aigua de l’aixeta té algunes sals. Si fos aigua destil·lada pràcticament no marcaria. I si ho provem amb oli? —No marcarà. L’oli no condueix l’electricitat. Efectivament. I amb llet? —La llet té molt greix. Potser no marca, perquè el greix és com l’oli.

—Un què? Un tèster. Un multímetre, un polímetre, un multitèster, un avòmetre, que tot és el mateix. És aquest aparell que serveix per mesurar diferents variables d’un circuit elèctric. Per exemple, quin voltatge hi ha a un endoll, o quina resistència elèctrica té un circuit. O, simplement, si el circuit està tallat o no. —I si no tinc un tèster? Pots intentar-ho amb una pila i una bombeta de llanterna perquè el tèster es compon d’una bateria o una pila, a l’interior de l’aparell; un circuit electrònic interior que no ve al cas, ni sabria explicar, un selector del tipus de mesura que volem

Prova-ho i veuràs que marca com en l’aigua. Aquesta prova dóna una idea molt important i útil. Si amb la llet marca, vol dir que la llet és una emulsió en que la fase contínua és l’aigua –amb la lactosa– i en canvi el greix de la llet està en forma de gotes disperses: una emulsió d’oli en aigua, O/W. I si ho proves amb iogurt? —Passa corrent. I amb un flam? Marca, perquè un flam és un gel de proteïna que té barrejat de forma contínua un líquid aquós, aigua amb sucre. També marca, és a dir, deixa passar el corrent. Un tros de formatge deixa passar una mica el corrent, com una

NPQ 462 • primer trimestre 2013

col·laboracions

esponja humida, com la clara d’un ou dur, com l’escuma d’afaitar, com la nata de decoració, que és una escuma amb força aigua. En canvi, no marca la mantega, perquè és una emulsió d’aigua en oli, amb fase contínua oli, i l’aigua que té està en forma de gotetes independents. La mel tampoc condueix: molt sucre i molt poca aigua. I la maionesa? —Sembla que no hauria de marcar, perquè hi ha molt oli. Però condueix l’electricitat, cosa que ens diu que la fase contínua és l’aigua que conté la clara i el rovell de l’ou. L’oli està en forma de milers de microgotetes, però dispers al si de la massa d’aigua. Per tant, tenim un criteri simple per deduir, més o menys, si una substància té una estructura amb

NPQ 462 • primer trimestre 2013

una fase contínua greixosa o aquosa. Si és aïllant elèctric, la fase contínua és l’oli. Si és conductor elèctric, la fase contínua és l’aigua. La xocolata no condueix el corrent elèctric, i per tant no tindrà una estructura de fase contínua aquosa.

en canvi la pell d’una mandarina o d’una taronja són molt seques, i no condueixen l’electricitat. Però si es punxa més endins, cap als grills, condueixen una mica, depenent de com de secs estiguin, i depenent del gruix de les pells internes.

—Però, té aigua la xocolata? Molt poca. I la poca que hi ha, està dispersa per allà. La fase contínua és el greix, com es pot veure per microscòpia. Però el preparat per xocolata a la tassa sí que condueix el corrent: té molta aigua com a fase contínua. La pell... —Quina pell? La pell d’una taronja? La teva i la meva pell, la pell humana. També és una mica conductora, sobretot si és humida o suada;

COMPOSTOS MINORITARIS: TEOBROMINA I LECITINA —I allò del gos? Realment la xocolata és tòxica per als gossos? Sembla que sí. En concret, un dels components minoritaris de la xocolata, el que li dóna la capacitat euforitzant, de relaxació, d’excitació, de plaer... la teobromina. Una substància emparentada químicament amb la cafeïna del cafè. —... Amb la teïna del te...

col·laboracions

O HN O

H3C

N N CH3

CH3 teobromina

CH3

N H3C

teofil·lina

N N

CH3

O cacau sòlid

cafeïna

Figura 2. Pseudoalcaloides al cafè, al te i a la xocolata.

La teïna del te no existeix. Els excitants del te són dos: la teofil·lina i també la cafeïna (figura 2). Quan es van descobrir es va creure que el que hi havia al te era teïna, però ja fa molt temps que se sap que és el mateix la teïna que la cafeïna. Doncs sembla que la teobromina és realment tòxica per als gossos, i per això donar xocolata a un gos no és precisament un premi... —Llavors això vol dir que els assajos de toxicitat amb animals són qüestionables... Els que els fan ja saben què fan, tu no pateixis, perquè els resultats sempre s’agafen per la interpretació de més seguretat cap a les persones. La teobromina, la teofil·lina i la cafeïna són pseudoalcaloides. El terme alcaloide és un terme químic molt antic, i es refereix a substàncies de caràcter bàsic, derivades de vegetals, que tenen a la seva estructura molecular un àtom de nitrogen col·locat en una posició especial. També són alcaloides la morfina, l’efedrina, la cocaïna, la codeïna, la mescalina, l’LSD, l’estricnina, la quinina... —La major part són drogues, pel que veig... Però altres són medicaments, com la reserpina, que s’usa per tractar la hipertensió. A la naturalesa hi ha els tòxics més potents i els productes més útils per a la sanitat. La naturalesa no és només ni la mare

sucre mantega de cacau

ni només la bruixa, com a vegades se la presenta. —I per què es diuen pseudo? És un detall tècnic sense importància aquí. Vol dir que el nitrogen de la molècula no procedeix del metabolisme de cap aminoàcid.

sucre

cacau sòlid

—Aaah... Ja sé que potser no t’importa. Però és el que passa a vegades amb la ciència: explicar-te això seria llarg, complex i inútil perquè no aporta res al discurs general. És el que té la divulgació. Has de parar en algun moment, deixant coses sense aclarir. Ho sento. L’altra substància minoritària que porta la xocolata és la lecitina. —També ho porta el cacau, això? No, la lecitina és un producte que s’afegeix a la barreja. Aquesta substància s’extreu del rovell de l’ou o de la fava de soia, i és una barreja greixosa de fosfolípids i altres substàncies similars, que actua com a tensioactiu. Ajuda a preparar sistemes dispersos: la molècula pot actuar com un ancoratge entre una massa d’aigua i una massa d’oli. Per això ajuda a preparar sistemes dispersos, com la maionesa. En els aliments preparats industrials és l’additiu emulgent E-322. —Però a la xocolata, què hi fa? La xocolata no és pas cap emulsió... La xocolata no és una emulsió, perquè és sòlida, però sí que és un

greix sòlid greix líquid lecitina Figura 3. Dibuix ideal a partir de l’observació microscòpica de la xocolata. En una primera aproximació hi ha partícules de sucre i de cacau disperses en un medi continu de mantega de cacau. Una observació més ampliada permetria veure que el greix està constituït per una part sòlida dispersa en una matriu de greix fos. Les molècules de lecitina, inapreciables al microscopi, mantenen units els trossets de sucre a la massa de greix.

sistema dispers força complicat, com es veu del dibuix (figura 3) (Mans 2010). Les partícules de sucre són hidrofíliques, perquè la sacarosa té molts enllaços polars, i es dissol fàcilment. En canvi, les partícules de cacau –al que li han tret el greix– tenen una superfície molt seca, com la farina. I la mantega de cacau dispersa fàcilment les partícules de cacau, de manera similar a la mantega, que es trava bé amb la farina quan fem un roux o quan fem salsa beixamel. En canvi, les partícules de sucre no es dispersen bé en la mantega de cacau. I aquí ve la lecitina, que s’enganxa per l’extrem polar al sucre, i per l’extrem no polar a la mantega de cacau. El resultat és una suspensió sòlida esta-

NPQ 462 • primer trimestre 2013

col·laboracions

bilitzada. I, per cert, per acabar-ho de complicar una mica, la mantega de cacau està parcialment fosa, és a dir, que la matriu de mantega de cacau és líquida amb cristallets de greixos sòlids flotant per allà. —Escolta, m’he mirat l’etiqueta d’una pastilla de xocolata i allà hi consta la lecitina, però en canvi no diu res de la teobromina. Per què? Que no en porta sempre? Bona observació. La xocolata és un producte artificial... —Ja hi som. ... fabricat a partir de productes naturals. I com a barreja preparada que és, ha de dir els ingredients: cacau en pols, sucre, mantega de cacau, lecitina, potser alguna aroma com la vainilla... Fixa’t que els ingredients són les substàncies que s’usen per fer la barreja. No té res a veure això amb la composició química: els ingredients no parlen de proteïnes, ni de carbohidrats, ni de greixos, ni d’aigua. Tots aquests components hi són, però no s’han fet servir a la fàbrica per fer la barreja: eren constituents dels diversos ingredients, ja venien amb ells. La teobromina és un component del cacau, que la porta de forma natural. No hi ha a la fàbrica de xocolata un pot amb teobromina del que en treguin una quantitat i la tirin a la barreja. Tampoc al cafè diu que hi hagin posat cafeïna, perquè ja ve amb els grans de cafè. En canvi, a la Coca-Cola sí que li posen cafeïna, i a l’etiqueta ho diu. A la xocolata sí que han afegit lecitina a la barreja, per facilitar que el sucre i les partícules de cacau es dispersin bé a la mantega de cacau.

FINAL LINGÜÍSTIC Els aliments amb cacau han envaït el planeta en un segle i mig. De la xocolata beguda a les corts espanyoles i franceses es va passar a

NPQ 462 • primer trimestre 2013

la xocolata sòlida, a la xocolata amb llet, i a mil preparats i begudes amb cacau. Xocolata del 60 % de cacau, del 70 %, del 85 %, del 99 %. Xocolata de cobertura, amb llet, sense sucre per a diabètics, xocolata blanca, cremes amb cacau, preparats en pols per a la llet de baixa solubilitat o d’alta, com el Nesquik, el ColaCao i les mil imitacions, llet amb cacau, i dotzenes de productes més. Ara, pastissos que no s’havien fet mai, es fan amb xocolata: torrons de xocolata, panellets de xocolata, coques de Sant Joan de xocolata... Pizzes de xocolata? Per ara no he vist pizzes de xocolata, perquè no he vist que les coses salades portin xocolata, excepte un conill o un pollastre guisats que fem i que en porten una bona dosi... En canvi, sí que fan pastilles de xocolata amb sal, amb pebre, o amb mil altres gustos. Fins i tot hi ha xocolata sense xocolata. —Deu ser un bon negoci... Això de xocolata sense xocolata és una manera de parlar. La legislació dels diversos països no coincideix a l’hora de definir què és la xocolata, i en certs llocs s’accepta que una barreja amb mantega de cacau però sense pols de cacau es pugui dir xocolata. És el que nosaltres coneixem com a xocolata blanca, que no té cacau. És allò de les definicions, com el iogurt pasteuritzat, que en certs països es pot denominar iogurt i en altres no. La xocolata anirà a més. I a mi no m’acaba de convèncer. Massa sofisticació, massa hedonisme, massa luxe, massa no-sé-com dirho... Vaig veure la pel·lícula Chocolat, de Lasse Hallström, amb Juliette Binoche i Johnny Deep, on la xocolateria representa el plaer i la llibertat, i gràcies a la xocolata es renoven els fonaments anquilosats d’un petit poblet de la Bretanya, Lansquenet.

—Els veïns de Lansquenet es devien enfadar... Lansquenet no existeix. Un lansquenet és un soldat mercenari alemany... La pel·lícula em va recordar Le festin de Babette, també el menjar com a símbol de llibertat i contra la repressió. És un missatge que no m’acaba de fer el pes. Com tampoc em va agradar La grande bouffe, ni per l’estètica ni per la moral de la història. —És estrany en tu, que tan defenses la gastronomia i especialment la gastronomia molecular i totes aquestes collonades... No he defensat mai la gastronomia en ella mateixa. L’he agafat només com a font d’exemples científics, com a eina per parlar de ciència. Com tot això de la xocolata. La major part de coses dites es podrien dir de la salsa beixamel, de la salsa de tomàquet, o fins i tot de certes pintures... Simplement es tracta d’agafar exemples propers a allò que motiva el receptor, l’oient, el lector... Sempre per explicar el mateix. —Que tot és química? Deixa’m fer una digressió. Mira, ara escric això just després del Dimecres de Cendra. Quan era petit anava amb la meva àvia a l’església on un capellà ens posava una mica de cendra al front i deia Memento homo quia pulvis es et in pulverem reverteris. —Que, traduït... «Recorda, home, que ets pols i tornaràs a la pols». És a dir, una variant de la llei de conservació de la matèria de Lavoisier: el nostre organisme és fet de matèria –pols, orgànica i inorgànica– que després retornarem al sistema també en forma de pols. —I tot això a què ve?

col·laboracions

No sé, potser en lloc de dir que «Tot és química» com a eslògan, hauríem pogut dir que «Recorda, home, que ets química i en química et convertiràs». O, dit en llatí, que quedarà més contundent, «Memento homo quia chymia es et in chymia reverteris». —En llatí es diu chymia? Giorgio Agrícola el 1530 va usar aquest terme per diferenciar el que ell feia, que ja era ciència, del que feien altres, els alquimistes, que era la alchymia. Hi va treure l’article àrab al- i d’aquesta chymia s’ha derivat química, chemie, chimie, chemistry, etc. —I, posats a preguntar, com es diu xocolata en llatí? No hi ha traducció moderna, perquè la xocolata va arribar a Europa quan no es parlava llatí fora dels cercles eclesiàstics. Però he llegit que suggereixen dir-ne socolata. Altres, com en un italià arcaïtzant, cioccolata. També s’ha dit chocolatum o schocolata. —Tot plegat no sembla gaire llatí.

No deu ser tan fàcil transcriure un terme derivat del nàhuatl o de la llengua maia al llatí... Però sembla que hauria de tenir traducció. M’imagino els cardenals pel Vaticà amb tasses de xocolata mentre fan el conclave per triar el nou papa... —Però un bany de xocolata deu ser relaxant, no? Sí, naturalment. Però, per motius econòmics, ecològics i ètics, no em convenç l’ús dels aliments per a una altra finalitat que no sigui menjar: tampoc m’agrada fer servir blat de moro o olis comestibles per fer carburants d’automòbil. També penso que, de la mateixa manera que la millor font d’energia és estalviar-la, el millor sistema de relaxar-te és procurar no excitar-te...

REFERÈNCIES Beckett, S. T. (trad. 2002). La ciencia del chocolate. Ed. Acribia, Saragossa. Mans, C. (2003). Escatxigar. NPQ n. 414, 22-25. Consultable a

http://www.angel.qui.ub.es/ mans/Documents/Textos/ escatxigar414-NPQ.pdf. Inclòs al llibre La truita cremada. Mans, C. (2008). La vaca esfèrica, cap. 7. Rubes Editorial, Barcelona. Mans, C. (2008). Mai llard, Maillard? NPQ n. 441, 5-11. Consultable a http://www.angel.qui.ub.es/ mans/Documents/Textos/ Mai%20llard%20Maillard.pdf. Mans, C. (2008a). Bombolles. Vídeo a YouTube. http://www.youtube. com/watch?v=lDDsaUofzO0& feature=relmfu. Mans, C. (2008b). Flotació de la xocolata. Vídeo a YouTube. http:// www.youtube.com/watch? v=ToGpt12hrzA&feature=plcp. Mans, C. (2010). Sferificaciones y macarrones. Ed. Ariel, Barcelona. Mans, C. (2013). Xocolatologia experimental. Capítol del llibre col·lectiu Ciència i xocolata. UB ☯ publicacions, Barcelona.

INFORMACIÓ IMPORTANT PER AL COL·LEGIAT/ASSOCIAT: Comerç electrònic (e-commerce) Ha decidit que ha d’accedir al món del comerç electrònic? Potser és amb la voluntat d’expandir el seu negoci? O potser té entre mans una d’aquestes idees destinades a revolucionar el món online? Sigui com sigui, Banc Sabadell ha estat i està al costat de moltes de les empreses que ja comercialitzen amb èxit els seus productes a través d’Internet. I estarà també al costat de la seva per aconseguir que aquest moment sigui molt més important del que li sembla ara mateix. Banc Sabadell disposa d’una unitat específica de gestors especialitzats en plataformes de pagaments virtuals i un equip de back-office per facilitar als nostres clients solucions diferenciades i segures, així com un ampli conjunt de serveis tant per a les vendes per Internet locals com internacionals. Si vol més informació, consulti-ho a la seva oficina o al seu gestor de Banc Sabadell, o accedeixi a www.bancosabadell.com/ecommerce.

NPQ 462 • primer trimestre 2013

col·laboracions

MÁS CURIOSIDADES EN MATEMÁTICAS EL LÍMITE Y EL INFINITO (II) Enrique Julve

Otros matemáticos de esos siglos III y II a.C. fueron Apolonio de Pérgamo (Perge), Zenodoro, Hypsicles de Alejandría y Zenón de Sidón. Apolonio de Pérgamo (Perge) (años 262 a 180 a.C.) realizó numerosas aportaciones a la geometría, pero además de ellas, determinó los extremos y los límites de una sucesión. Zenodoro (años 200 a 140 a.C.) se dedicó también a la geometría y estudió problemas relativos al área y al volumen de figuras con perímetro y superficie fija, respectivamente. Hypsicles de Alejandría (años 180 a 120 a.C.) publicó los trabajos de Euclides y comentó buena parte de ellos, buscando discrepancias que luego pretendía justificar.

Claudio Ptolomeo (años 85 a 165 d.C.), perteneciente como los anteriores a la Escuela de Alejandría. Ptolomeo, entre otros logros, sentó la teoría geocéntrica del Universo partiendo de las ideas de Aristóteles, teoría que perduró durante muchos siglos, avalada por la fuerte personalidad de ese sabio.

d.C.), que enseñaba esta disciplina en la segunda Gran Biblioteca de Alejandría, y su hija Hipatia (años 355 a 415 d.C.), matemática y astrónoma de la escuela neoplatónica, que comentó las obras de Diofante y Apolonio, revisó las tablas astronómicas de Ptolomeo y creó un planisferio, único en su época.

Diofante de Alejandría (años 325 a 410 d.C.) fue otro matemático griego perteneciente a la citada Escuela. Se dedicó a la búsqueda de soluciones de ecuaciones algebraicas con varias incógnitas y dejó varios teoremas para la posteridad.

A partir de estas fechas, la matemática y la astronomía griegas ya pertenecieron a la llamada cultura helenística, extendida por las antiguas colonias griegas y el mundo romano, con una nueva personalidad y con conexiones con la cultura de la India y posteriormente con la del mundo islámico.

Ya casi al final del florecimiento de estas matemáticas y astronomía griegas apareció el matemático Teón de Alejandría (años 335 a 405

En este punto, Beremís acabó su historia de las matemáticas en el

Zenón de Sidón (años 150 a 70 a.C.) comentó, asimismo, los trabajos de Euclides e incluso se atrevió a postular algunas ideas que podían ser calificadas de no-euclidianas. En el siglo I d.C., el matemático e inventor Herón el Viejo (Herón de Alejandría) enseñaba matemáticas en Alejandría, al tiempo que trabajaba en los postulados de sus antecesores y se dedicaba a la construcción de autómatas y máquinas de alta mecánica, de extraordinaria perfección. Unos años después surgió la figura del matemático y astrónomo

NPQ 462 • primer trimestre 2013

Lámina diseñada en el Renacimiento sobre la concepción geocéntrica del Universo de Claudio Ptolomeo, que persistió en Europa hasta el siglo XVII.

col·laboracions

influencia proveniente de las matemáticas de la India y la traducción al árabe de los textos de los más eminentes matemáticos griegos. Surgieron así, desde la llamada Casa de la Sabiduría de Bagdad –donde se traducían obras de Euclides, Arquímedes, Apolonio, Diofante y otros clásicos griegos–, nuestros más famosos matemáticos, especialmente algebristas. Y, prosiguió Beremís: Entre estos matemáticos, destacó con luz propia el persa Al-Khwärizmi (años 780 a 850 d.C.), padre del álgebra, al que se le atribuye, además de otros logros, la introducción de la cifra cero (sifr en árabe, traducción del sánscrito hindú sunya) en el sistema de numeración arábigo. El trabajo de Diofanto traducido del griego al latín por Claude Gaspard Bachet de Méziriac. Esta edición del libro fue publicada en 1621.

ámbito griego y, dando un salto en el espacio y en el tiempo, trasladó su relato al mundo islámico y a la India, para explicar el conocimiento que allí había respecto a la matemática en general y al cálculo infinitesimal en particular.

Al-Mahani (nacido en el año 820 d.C.), Abü-Kämil (nacido en el año 850 d.C.), Oustä ibn Lukä (nacido en el año 901 d.C.), Thäbit ibn Qurra (años 826 a 903 d.C.) y Ibrahim ibn Sinan (nacido en el año 908 d.C.) fueron otros destacados matemáticos. Abü-Kämil, seguidor de AlKwärizmi, influyó en algunos matemáticos europeos de siglos

posteriores, entre ellos Adelardo de Bath (año 1130 d.C.) y Leonardo de Pisa (año 1202 d.C.). El matemático Oustä ibn Lukä tradujo a Diofante y Euclides. El matemático Thäbit ibn Qurra tradujo a Euclides, Arquímedes y Apolonio y, dentro de la teoría de números, descubrió un teorema que lleva su nombre, el cual permite hallar pares de números amigos (dos números enteros positivos, uno de los cuales es la suma de los divisores propios y del otro y éste, a su vez, es la suma de los divisores propios del primero). El matemático Ibrahim ibn Sinan, por su parte, introdujo un método de integración más general que el de Arquímedes. Entre los años 869 y 929 d.C. vivió el gran matemático y astrónomo Al-Battani que, entre otras aportaciones a la matemática y a la astronomía, transmitió al mundo árabe los fundamentos de la matemática hindú y el concepto de cero. Entre mediados a finales del siglo X d.C., aparecieron otros matemáticos musulmanes: Ibn AlHaythama (Alhacén) (nacido a

Prosiguió, pues, Beremís su relato diciendo: Después de la destrucción del mundo romano en Occidente como consecuencia del advenimiento de los pueblos bárbaros del Norte, la transmisión del conocimiento griego quedó en manos del Imperio Bizantino y de pequeños focos al sur de Europa. Ese conocimiento pasó después al mundo árabe de Oriente, tanto por esas vías como a través de la India y Persia, que ya habían recogido la cultura helenística poco después de las conquistas de Alejandro Magno. Así, a partir del siglo VIII d.C., el imperio árabe que empezaba a extenderse desde la Península Ibérica hasta Asia Central e India, empezó a difundir los conocimientos helenísticos gracias a la poderosa

Estatua de Al-Khwärizmi en Jiva, ciudad del suroeste de Uzbekistán.

NPQ 462 • primer trimestre 2013

col·laboracions

mediados de ese siglo), el persa Abul Wafa (años 940 a 998 d.C.) y Al-Karaji (nacido en el año 953 d.C.). Ibn Al-Haythama, matemático y astrónomo, entre otras aportaciones, logró resolver el problema que llevaba su nombre. Abul Wafa tradujo a Diofante y realizó importantes aportaciones a la trigonometría. AlKaraji fue autor de la primera demostración matemática inductiva de la que se tiene constancia y, además, fue el introductor de la teoría del cálculo algebraico. Entre los años 1048 y 1123 d.C. vivió el geómetra, algebrista y gran astrónomo persa Al-Jayyami (Omar Jayyam u Omar Khayyam), que estableció los fundamentos de la geometría analítica y la geometría no-euclidiana, y fue uno de los ocho sabios islámicos encargados de revisar las tablas astronómicas de esa época y de reformar el calendario musulmán. Entre los años 989 y 1079 d.C. vivió el matemático hispanoárabe, nacido en Córdoba, Jayyani, que escribió el primer tratado sobre geometría esférica. Posterior a él fueron los matemáticos Al-Samawal (años 1130 a 1180 d.C.), seguidor del álgebra de Al-Karaji, y Al-Tusi (años 1201 a 1274 d.C.) que, por el contrario, siguió a Omar Khayyam en la aplicación del álgebra a la geometría. Sus investigaciones influyeron en matemáticos occidentales no-euclidianos posteriores. El matemático Al-Farisi (nacido en el año 1260 d.C.) dio una prueba del teorema de Thäbit ibn Qurra, introduciendo nuevas ideas en los campos de la factorización y de los métodos combinatorios.Y, por último, concluyó Beremis: Voy a citar a un matemático persa, contemporáneo nuestro, del que se han hecho grandes elogios, creo que muy merecidos. Me refiero al matemático y astrónomo Al-Kashi, nacido

NPQ 462 • primer trimestre 2013

Ibn Al-Haythama (Alhacén), autor del tratado de óptica, se ha descrito como el padre de la óptica y el pionero del método científico moderno.

unos años antes que yo, en 1380 d.C. Ha sido autor de una obra de cálculo con fracciones decimales y, además, ha defendido la sustitución del sistema sexagesimal por el sistema decimal cuando se opere con fracciones. Beremís prosiguió: Refiriéndome ahora a los matemáticos hindúes que hicieron avanzar las matemáticas y nos transmitieron su saber desde épocas pasadas, debo citar a Pänini, que vivió en el siglo V a.C. y formuló reglas gramaticales para el sánscrito, y a Turing Pingala, que vivió en el siglo III a.C. y empleaba un artificio correspondiente a un sistema binario de numeración. A partir de mediados del siglo IV a.C., con las conquistas de Alejandro Magno, comenzó a establecerse un contacto fructífero entre la cultura y ciencia matemática hindú y la cultura y ciencia matemática helenística, contacto que continuó en los siglos siguientes. Entre los años 350 a 200 a.C., en que apareció el Manuscrito Bakhshali, los matemáticos hindúes de la escuela Jaina ya habían desarrollado los números infinitos, la teoría de conjuntos, los logaritmos,

las sucesiones y las progresiones, pues en el mundo oriental, en general, los conocimientos del cálculo infinitesimal eran bastante superiores a los de los griegos de la misma época. Bastantes años después, en el 30 a.C., se adoptó en la India una escritura alfabética y se comenzó a recopilar en los compendios Vedas todos los conocimientos científicos

Al-Jayyami (Omar Jayyam u Omar Khayyam).

col·laboracions

meración llamado ahora hindú-arábigo. Precisamente, siguió explicando Beremís: A raíz de una traducción de ese texto, allá por el año 770 d.C., nuestros matemáticos árabes tuvieron acceso a este sistema de numeración, que posteriormente adoptaron usando los números arábigos. Más adelante, en el siglo XII d.C., nuestros eruditos árabes introdujeron este conocimiento entre los matemáticos europeos, que pronto sustituyeron por éste el sistema de numeración hasta entonces vigente.

Brahmagupta.

del hindú antiguo. Y, hacia el año 400 d.C. aparecieron en la obra Surya Suddanta trabajos matemáticos en los que se empleaban las funciones trigonométricas de seno, coseno y arcoseno, trabajos que se tradujeron al árabe y luego del árabe al latín. Unos cien años después, el matemático Arybhata (años 476 a 550 d.C.), desarrolló entre otras aportaciones a las matemáticas, técnicas y algoritmos de álgebra, infinitesimales y ecuaciones diferenciales. Parece que conocía también el concepto de cero, aunque no lo trató como número independiente. En este mismo siglo VI d.C., Varahamihiva (años 505 a 587 d.C.), matemático y astrónomo famoso y uno de los nueve sabios de la corte del legendario rey Vikramadija, escribió sus textos sobre las matemáticas y la astrología. También en este siglo vivió el matemático Brahmagupta (años 598 a 668 d.C.), que formuló su teorema y propuso la fórmula que lleva su nombre. Parece que, en su obra Brama-sphuta-siddanta, este matemático explicó, por primera vez, los usos del cero como símbolo para rellenar un hueco en el sistema numérico posicional y también como una cifra, explicando al mismo tiempo, el sistema de nu-

Dicho esto, Beremís siguió relatando: Ya en el siglo VII d.C., parece que ese sistema de numeración comenzaba a utilizarse en la India, pues el matemático Bhaskara I (años 600 a 680 d.C.) ya escribía números en el sistema decimal hindú-arábigo, empleando un círculo para el cero. Posteriormente, en el siglo X d.C., ese sistema de numeración estaba ya plenamente establecido, y el matemático Halayudha, que vivió en ese siglo, estudió secuencias de números empleando ese sistema. En el siglo XII d.C. un matemático ilustre y destacado algebrista, Bhaskara II o Bhaskara Acharya (años 1114 a 1185 d.C.), ya había alcanzado un gran conocimiento de cálculo, sistemas de numeración y resolución de ecuaciones, a la par que de astronomía, hasta el punto de que su saber era muy superior al de otros matemáticos de su tiempo. En lo que se refiere al límite de sucesiones, dio el valor del límite a/0, diciendo que «cuanto más disminuye el divisor tanto más grande se hace el cociente, y, si ese divisor se disminuye al mínimo (cero), el cociente se hace extremadamente grande, pudiéndose hablar de infinito». Ya en este siglo XIV d.C. que estamos viviendo, siguió diciendo Beremís, he de hablar de un matemático y astrónomo muy celebrado, Madhava de Sangamagrana, nacido en el año 1350 d.C. y fundador de nuestra Escuela de Kerala. Madhava ha ampliado las

ideas de Bhaskara II y ha desarrollado el concepto de análisis matemático y otros conceptos fundamentales para el desarrollo global del cálculo. Actualmente, dijo Beremís, se le considera el padre del análisis matemático por haber dado el paso decisivo, desde los procedimientos finitos de los matemáticos antiguos, hacia el concepto de infinito –a través del concepto de límite–, núcleo de nuestro análisis actual. Como remate final a esta historia, Beremís comentó: Hay que recordar que cuando se calcula el límite de una sucesión siempre n tiende a infinito, pero cuando se calcula el límite de una función, sin embargo, se puede hacer en cualquier punto, sea x → a o bien x → infinito. Si suponemos la sucesión: a n = 1/n, para obtener sus términos iremos dando valores naturales a n: 1, 2, 3, 4..., es decir: 1/1, 1/2, 1/3, 1/4..., observando que las diferencias entre cada término y cero van disminuyendo (en valor absoluto) a medida que la sucesión avanza, es decir: lim 1/n = 0 cuando n tiende a infinito. Aquí concluyó Beremís la historia de los citados conceptos matemáticos, siendo muy celebrados por su distinguida audiencia, tanto el ameno relato que les había ofrecido como el gran conocimiento que el peregrino persa tenía de las matemáticas y sus protagonistas. Notas. En las fechas del relato, no se dan las que Beremís Samir exponía, relativas al calendario árabe –que toma como fecha de partida la huida de Mahoma desde La Meca a Medina, en el año 622 d.C. (Hégira)–, sino las actuales con las siglas a.C. y d.C. En otro número de NPQ, como continuación de este relato, hablaré de los conceptos que, del límite de una sucesión y de infinito, se tenían en la Europa Medieval hasta ☯ el siglo XVIII d.C.

NPQ 462 • primer trimestre 2013

col·laboracions

FORMULACIÓ UNITÀRIA DEL TEMPS Josep Castells Guardiola

Vaig amb l’autocar de Barcelona a Manresa i llegeixo la indicació de l’hora i el dia (la lectura és quasi obligada, ja que el cartell esta il·luminat i d’observació inevitable). Són dos grups separats de números: 9:35 i 16.06.2012. Ara, mentre escric, miro a la dreta de la part baixa de la pantalla i llegeixo 12:38 i 15/11/2012. Em pregunto, en el moment actual de la informàtica, per expressar el minut, l’hora, el dia, el mes i l’any, no és possible emprar un únic conjunt de cinc números amb un únic signe de separació?

Per expressar conjuntament minuts, hores, dies, mesos i anys caldria adoptar una filosofia única de descripció del temps: la inclusiva o catalana (referència a la unitat de temps vigent) o l’additiva o espanyola (referència a la unitat de tems esgotada).

És possible, però no és tan fàcil, perquè les expressions «9:35» i «16.06.2012» (i, naturalment, també les expressions «12:38» i «15/11/2012») obeeixen a dues filosofies diferents de descripció del temps: la primera és una filosofia additiva; la segona, és una filosofia inclusiva.

(la separació dels números es podria fer amb un punt).

L’expressió 9:35 ens diu que esgotada l’hora 9, a més, tenim ja 35 minuts de l’hora següent. Filosofia additiva. Aquesta és la manera espanyola d’expressar les hores i minuts; en català, diríem «dos quarts i cinc minuts de deu». L’expressió 16.06.2012, en canvi, ens diu que dintre (i no pas esgotat!) de l’any 2012, estem en el mes 6 i dintre del mes 6, estem en el dia 16. Filosofia inclusiva. Aquesta és la filosofia de l’expressió «dos quarts i cinc minuts de deu»: dintre de les 10 hores, estem en els 35 minuts.

NPQ 462 • primer trimestre 2013

Si adoptem la filosofia additiva o espanyola hauríem de fer bastants més canvis: reduir en una unitat l’any, el mes i el dia, i invertir el seu ordre d’escriptura. En l’exemple concret que ens ocupa, hauríem d’escriure: 2011+05+15+09+35

Si adoptem la filosofia inclusiva o catalana, només hauríem d’augmentar en una unitat l’hora de l’expressió 9:35 i escriure:

(la separació dels números convindria fer-la amb el signe +). Aquesta expressió es llegeix:

35.10.16.06.2012

Aquesta expressió es llegeix: «Dintre de l’any 2012, estem en el mes 6; i dintre del mes 6 estem en el dia 16; i dintre del dia 16 estem a l’hora 10; i dintre de l’hora 10, estem als 35 minuts». O si es prefereix: «Estem als 35 minuts dintre de l’hora 10, dintre del dia 16, dintre del mes 06, dintre de l’any 2012».

«Completats 2011 anys; completats 5 mesos de l’any següent; completats 15 dies del mes següent; completades 9 hores del dia següent; ja s’han completat 35 minuts de l’hora següent». Com he dit en començar, la cosa no és tan senzilla, però l’adopció general de la filosofia inclusiva o catalana sembla l’opció menys traumàtica. Un comentari final que posa de manifest la ignorància que les expressions 9:30 i 16.06.2012 obeeixen a dues filosofies diferents. Suposem un castellano-parlant que, amigablement, et retreu que diguis dos quarts i cinc de deu quan és tan senzill i clar dir «las nueve y treinta y cinco minutos». Si li preguntes pel dia i et contesta «16 de junio», es quedarà totalment desconcertat en comentar-li que «dentro de su filosofia de expresar minutos y horas, lo coherente seria que me contestase mayo y 16». ☯

col·laboracions

L’ENTORN DEL LABORATORI, NORMES DE TREBALL I RISC QUÍMIC David González Bote · Josep M. Fernández-Novell

INTRODUCCIÓ Qualsevol laboratori de química requereix prudència i sentit comú. El treball en els laboratoris de química de secundària requereix, a més, uns coneixements bàsics sobre seguretat i prevenció per part del professorat. Aquests coneixements han de garantir que els experiments es facin amb total seguretat per a l’alumnat. Per això és convenient conèixer algunes normes bàsiques de seguretat.

ENTORN DEL LLOC DE TREBALL, EL LABORATORI QUÍMIC Primerament, cal assenyalar les pautes a seguir a l’entorn del lloc de treball. • Abans de començar a treballar al laboratori, cal assegurar-se que el material que es vol utilitzar està completament net i sec. • Cada grup de treball (un o dos fins a un màxim de quatre alumnes) tindrà assignat un material de laboratori del qual en serà responsable. • En cas de pèrdua o dany, s’haurà de comunicar immediatament al professor/a de pràctiques. • Sobre la taula de treball s’haurà de mantenir només el material requerit per a cada experiment, i, per tant, els objectes personals o innecessaris s’hauran de guardar lluny de l’àrea de treball.

• Un cop acabada la pràctica, el material de laboratori es netejarà amb aigua i sabó, s’esbandirà amb aigua corrent i, finalment, amb aigua destil·lada. Unes de les operacions més bàsiques i, a la vegada, més utilitzades en el laboratori de química són: la presa de reactius i la seva transferència (sòlids i líquids) i la medició de volums de líquids. En aquest capítol es mostraran les indicacions de prevenció adients per a aquestes operacions.

PRESA I TRANSFERÈNCIA DE REACTIUS • Per tal d’evitar l’excés de reactiu, cal prèviament calcular la quantitat necessària per dur a terme la reacció que es vol. • En la presa de reactius, els envasos s’han de tancar immediatament després del seu ús i, durant la presa, els taps han d’estar en lloc segur cap per amunt.

• En prendre un reactiu sòlid o líquid d’un flascó s’ha d’evitar la seva contaminació tenint en compte que: – La part interna del tancament dels flascons dels reactius mai es posa en contacte amb la taula o altres fonts de contaminació. – Un reactiu cristal·lí o en pols es treu del pot per mitjà d’una espàtula neta i seca. – Després de treure el reactiu de l’envàs originari, en cas que sobri, no s’ha de retornar mai a l’envàs original. – Les transferències de quantitats petites d’un reactiu sòlid granulat o en pols es fan des d’un flascó a un recipient o a la balança amb una espàtula. Per introduir un sòlid en un recipient de boca estreta es pot utilitzar un embut de forma alemanya.

• Es tindrà la precaució d’obrir un flascó i tancar-lo amb el seu tap abans d’obrir-ne un altre; això evitarà que s’intercanviïn els taps de flascons diferents.

• Si en l’embut emprat encara hi queden restes del sòlid a dissoldre, cal passar part del dissolvent a través de l’embut en petites fraccions per arrossegar-lo.

• En cas que es trobi un pot de reactiu obert per un company que estigui extraient alguna quantitat de reactiu, s’ha d’esperar que aquest acabi l’operació tancant el pot corresponent i no s’obrirà cap altre pot de reactiu que es trobi al costat.

• En el transvasament de líquids, per evitar esquitxades i pèrdues en abocar un líquid d’un recipient a un altre, es recolza una vareta de vidre sobre el pic del recipient, de manera que el líquid caigui per la vareta i es reculli en l’altre recipient.

NPQ 462 • primer trimestre 2013

col·laboracions

• Si el recipient té una boca petita, cal emprar un embut, prèviament netejat i assecat, on caigui el líquid procedent de la vareta. • Qualsevol material (una espàtula o una pipeta per exemple) que s’introdueixi en un pot de reactius (sòlids) o en una ampolla (líquids) ha d’estar escrupolosament net per evitar una possible contaminació de tot el producte.

MEDICIÓ DE VOLUMS DE LÍQUIDS La quantitat d’un líquid es pot mesurar per volum o per pesada.

Per agafar una quantitat o un volum exacte d’un líquid o dissolució, s’haurà d’utilitzar una pipeta graduada, una bureta o material de vidre aforat.

Mesura per volum Hi ha quatre instruments bàsics per mesurar volums de líquids: proveta, pipeta, bureta i matràs aforat. Per mesurar el volum amb aquests estris, el nivell del líquid, dins de l’instrument, es compara amb les marques de graduació que hi ha a la paret de l’instrument de mesura, i que són les més properes a la superfície del líquid. Aquest nivell es llegeix en el fons del menisc que es forma en el líquid que mulla. Per realitzar una lectura correcta amb una proveta, bureta o pipeta, cal que els ulls de l’observador estiguin a la mateixa alçada que el menisc del líquid, com es mostra a la següent figura.

Enrasat correcte

Enrasat incorrecte

Per agafar una quantitat o un volum aproximat d’un líquid o dissolució, s’utilitza un got de precipitats o una proveta, d’un volum proper a la quantitat que es necessiti.

NPQ 462 • primer trimestre 2013

En el cas de determinacions analítiques, és necessari minimitzar les possibles contaminacions dels reactius. En aquest cas cal posar, en un altre recipient, un volum superior a la quantitat que es vol mesurar amb la proveta o la pipeta. Mesura per pesada En mesurar la quantitat d’un líquid per pesada, es fa per diferència, és a dir, primer es pesa el recipient, es tara la balança, i després, amb una pipeta pasteur s’introdueix el líquid amb cura, fins assolir el pes del líquid que es vol. A més, s’ha de conèixer el valor de la densitat del líquid (indicat a l’etiqueta del producte) o assumir que la seva densitat és la mateixa que la de l’aigua (1 kg/L). A fi d’evitar el risc químic intrínsec a aquestes operacions, cal portar un equip de protecció individual o EPI que constarà de: bata, ulleres i guants.

INTRODUCCIÓ AL RISC QUÍMIC Els productes químics s’utilitzen amb freqüència en els laboratoris.

Molts d’aquests productes, a més de comportar riscos per si mateixos, en contacte amb altres productes poden produir reaccions molt perilloses. La protecció davant dels riscos derivats dels productes químics obliga a conèixer els procediments de seguretat en el maneig d’aquests. Identificar els productes químics que utilitzem és una acció prioritària i imprescindible per realitzar un treball segur amb ells. Actualment, la reglamentació espanyola, basada en la normativa comunitària, obliga els fabricants o distribuïdors de productes químics perillosos o no, ja siguin substàncies o preparats, a subministrar tota la informació pertinent sobre els riscos que poden generar. Aquesta informació es subministra a través de: • L’etiquetatge obligatori dels envasos dels productes químics, incloent informació sobre els riscos i mesures de seguretat bàsiques a adoptar. • Fitxa de dades de seguretat dels productes químics que el proveïdor ha de posar a disposició de l’usuari professional. Tota aquesta informació sobre el risc químic, de gran importància per als laboratoris de química de secundària, serà exposada en propers ☯ articles.

col·laboracions

PREMI NOBEL DE QUÍMICA 2012 Josep M. Fernández-Novell · Roser Fusté · Miquel Paraira Secció Tècnica d’Ensenyament

Robert J. Lefkowitz, a l’oficina del Duke University Medical Center, mostrant orgullós la medalla del seu premi Nobel.

Com cada any, us fem un petit escrit sobre el per què i les aplicacions dels guardonats amb el Premi Nobel de Química. Aquest any 2012 no és una excepció, i aquí teniu una breu biografia del dos científics que l’han guanyat. El Premi Nobel de Química de 2012 ha estat atorgat als científics

CQ C COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICS DE CATALUNYA

nord-americans Robert J. Lefkowitz i Brian K. Kobilka pels seus estudis sobre receptors acoblats a proteïnes G. La seva recerca ha permès conèixer el funcionament dels receptors acoblats a aquestes proteïnes, els quals permeten que les cèl·lules reaccionin davant d’estímuls externs, com la presència o absència de llum, i davant d’estímuls químics, com els que regulen els sabors i les olors. També davant de compostos, com la serotonina i la dopamina, neurotransmissors sintetitzats en el sistema nerviós central (SNC), o l’adrenalina també coneguda com epinefrina, hormona i neurotransmissor sintetitzat per les glàndules suprarenals, i que, tots ells, regulen diferents funcions biològiques. Entendre l’acció d’aquests receptors acoblats a proteïnes G fa que alguns fàrmacs siguin més eficients en el tractament de determinades malalties. ROBERT J. LEFKOWITZ Nascut el 15 d’abril de 1943 a Nova York, EUA. Treballa al Howard Hughes Medical Institute i és professor del Duke University Medical Center, Durham, EUA.

AQ C ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA

Brian K. Kobilka va rebre el seu premi Nobel a l’Stockholm Concert Hall, el 10 de desembre de 2012.

BRIAN K. KOBILKA Nascut el 30 de maig de 1955 a Little Falls, Minnesota, EUA. Treballa a la Standford University School of Medicine de California, EUA, i va ser cofundador de ConfometRx, una companyia de biotecnologia centrada en els receptors ☯ acoblats a proteïnes G.

a r o b a l · l Co es l c i t r a us e t s l e amb NPQ 462 • primer trimestre 2013

col·laboracions

EL ERASMUS MODIFICA LA PERSONALIDAD Torras Galán, A. · Mora Radó, H. Universitat Autònoma de Barcelona

La personalidad se puede definir como un conjunto dinámico y organizado de las características que posee una persona que únicamente influye en sus cogniciones, emociones, motivaciones y comportamientos en diferentes situaciones. Una interpretación similar dice: «Es la suma de la experiencia y el comportamiento humanos, la interrelación entre estas construcciones, y sus interacciones con las variables situacionales, organicistas y externas». Esto implica que el comportamiento no solo es una expresión de la personalidad, sino que implica también que las influencias externas tales como una estancia en el extranjero puede influir en él. INTRODUCCIÓN Pequeñas manifestaciones de personalidad, por ejemplo un comportamiento específico, se pueden asignar como características del individuo. Se puede calcular estadísticamente el número de caracteres necesarios para la asignación de todas las manifestaciones menores de la personalidad con rasgos de orden superior; la mayoría de los investigadores creen que en realidad cinco rasgos son suficientes. Esto condujo al desarrollo del Modelo de los Cinco Factores de Personalidad: extraversión, nuevas experiencias, amabilidad, neuroticismo y conciencia, los cuales son independientes entre sí y analizables mediante

cuestionarios específicos para obtener unos resultados aproximados de la personalidad del individuo.

OBJETIVO Averiguar si existen cambios en la personalidad de los alumnos durante una estancia en el extranjero y lo que determina esos cambios.

METODOLOGÍA Según este modelo, se estudian dichos parámetros contrastados con una tabla de

Alta

Baja

Amable

Distante

Alegre

Retraído

Entusiasta

Tímido

Extrovertido

Pesimista

Curioso

Cauteloso

Atrevido

Tradicional

Creativo

Conservador

Permisivo

Egocéntrico

Generoso

Desconfiado

Tolerante

Competitivo

Depresivo

Seguro

Taciturno

Positivo

Ansioso

Amable

Organizado

Perezoso

Ingenioso

Descuidado

Ambicioso

Pesimista

Extraversión

Nuevas experiencias

Amabilidad

Neuroticismo

Conciencia

Tabla 2. Rango de puntuación de los factores de personalidad Nuevas Extraversión Amabilidad Neuroticismo Conciencia experiencias

Escala representativa

≥ 3,27

≥ 3,25

≥ 3,15

≥ 2,10

≥ 3,40

9. Altísima

3,09-3,27

3,03-3,25

2,95-3,15

1,84-2,10

3,26-3,40

8. Muy alta

2,86-3,08

2,86-3,02

2,78-2,94

1,57-1,83

3,05-3,25

7. Alta

2,72-2,85

2,68-2,85

2,64-2,77

1,39-1,56

2,91-3,04

6.Superior media

2,53-2,71

2,49-2,67

2,49-2,63

1,18-1,38

2,72-2,90

5. Media

2,34-2,52

2,28-2,48

2,32-2,48

0,99-1,17

2,53-2,71

4. Inferior media

2,11-2,33

2,07-2,27

2,14-2,31

0,78-0,98

2,32-2,52

3. Baja

1,90-2,10

1,83-2,06

1,94-2,13

0,58-0,77

2,06-2,31

2. Muy baja

< 1,90

< 1,83

< 1,94

< 0,58

< 2,06

1. Nula

Tabla 1.

NPQ 462 • primer trimestre 2013

valores que cuantifica el nivel de los factores de personalidad. Esta tabla se obtiene de la media de las encuestas realizadas a una muestra total de 1403 estudiantes de diferentes países europeos, en los que el 47 % ha participado en un programa Erasmus (tabla 1). Según el rango de puntuación obtenido de cada factor en la escala representativa se pueden asociar unos rasgos de personalidad que se especifican en la tabla 2.

col·laboracions

RESULTADOS La mayoría de los encuestados son mujeres (68 %) y los destinos más solicitados por los estudiantes españoles suelen ser Alemania e Inglaterra. La población de universitarios más participativa en la realización de la encuesta son los centroeuropeos (41 %).

de hacer el Erasmus, el primer semestre y el segundo semestre, consecutivamente. En la tabla 3 se muestra un ejemplo de parámetros de un participante como ejemplo de estudio de su personalidad.

EXTRAVERSIÓN

En las cinco gráficas que se presentan a continuación, se muestran los resultados que se han obtenido a partir de las encuestas realizadas a los tres grupos de alumnos: estudiantes Erasmus de un semestre (azul), estudiantes Erasmus de dos semestres (rojo) y estudiantes que no han realizado ninguna estancia en el extranjero (verde). En el eje de abscisas se representa Time 1, Time 2 y Time 3, correspondientes a antes

2,45 2,40 2,35

1 Semester abroad

2,30 2,25

2 Semesters abroad

2,20 2,15

Didn’t go abroad

2,10 2,05 Time 1

Time 2

NUEVAS EXPERIENCIAS 2,64

2,66

2,62 1 Semester abroad

2,62

Time 3

AMABILIDAD

2,68

2,64

Según estos resultados se puede observar que hay cambios en los factores estudiados antes y después de su experiencia, por lo tanto la experiencia del Erasmus modifica ligeramente la conducta de los participantes. En este caso concreto, se puede afirmar que el individuo

1 Semester abroad

2,60 2,58

2,60

2 Semesters abroad

2,58 2,56

Didn’t go abroad

2,54 2,52

2 Semesters abroad

2,56 2,54

Didn’t go abroad

2,52 2,50

Time 1

Time 2

Time 3

Time 1

Time 2

Time 3

CONCIENCIA

NEUROTICISMO 2,58

2,2

2,56 2,1 1 Semester abroad

2,0 1,9

2 Semesters abroad

1,8

2,54

1 Semester abroad

2,52 2,50

2 Semesters abroad

2,48 2,46

Didn’t go abroad

1,7 1,6

Didn’t go abroad

2,44 2,42 2,40

Time 1

Time 2

Time 3

Time 1

Time 2

Time 3

NPQ 462 • primer trimestre 2013

col·laboracions

Factores

Antes Erasmus Después Erasmus

Extraversión

2,54

Nuevas experiencias

2,60

2,57 2,62

Amabilidad

2,63

2,86

Neuroticismo

0,83

0,69

Conciencia

2,87

2,94

Tabla 3.

muestra una personalidad con poco neuroticismo y alta amabilidad. La extraversión y la apertura hacía nuevas experiencias sigue la media general.

CONCLUSIONES La personalidad de los participantes ha cambiado durante su estancia en el extranjero. Se puede probar que existen diferencias significativas entre aquellos alumnos que han realizado un Erasmus y los estudiantes que cursaron

toda su carrera en la misma universidad. Con respecto a la extraversión, los estudiantes que no van al extranjero son estadísticamente menos extrovertidos. Los estudiantes Erasmus ganan extraversión durante su estancia en el extranjero. Sin embargo, los que se quedan sólo un semestre en el extranjero, su extraversión puede menguar de nuevo después de un semestre en el hogar. Con referencia a la apertura de ideas y nuevas experiencias, todos los grupos muestran un aumento de la

apertura mental en el tiempo; sin embargo, el aumento para los estudiantes Erasmus es mayor. Estudiantes Erasmus que regresaron a su universidad de origen después de un semestre, su ganancia de apertura no continuó creciendo pero conservan el valor previamente adquirido. En la dimensión de neuroticismo, hay una diferencia significativa entre los grupos: los que no van al exterior muestran valores mucho más elevados que declina estadísticamente en todos los grupos en el tiempo. Por otra parte, los Erasmus tienden a ganar amabilidad durante su tiempo de estancia, aunque los valores de los alumnos que sólo permanecen un semestre en el extranjero presentan una caída significativa después de su retorno. En cuanto a la conciencia, el efecto del cambio a través del tiempo es notable dentro de un mismo grupo; sin embargo, no hay diferencias significativas entre la tipolo☯ gía de estudiante.

Tots els NPQ, a partir de l’any 2000, a tot color i alta definició

Els trobareu a: http://issuu.com/joanastor Els podeu baixar i imprimir. Com podeu veure, els últims deu números han rebut fins a la data d’avui 3.565 visites.

NPQ 462 • primer trimestre 2013

col·laboracions

CONSELL DE SALUT MASTEGAR BÉ ELS ALIMENTS AJUDA EN LES DIETES * Equip mèdic del Centre Mèdic Mútua General de Catalunya

Mastegar bé els aliments anticipa la sensació de sacietat i ajuda a realitzar una bona digestió. És molt important mantenir un hàbit correcte i saludable d’alimentació. Mastegar els aliments un nombre determinat de vegades, a més de contribuir a la bona digestió, anticipa la sensació de sacietat. Això fa que mengem menys i, per tant, que la ingesta de calories innecessàries sigui menor. El resultat: ens aprimem. Ara que arriba el bon temps i proliferen les bones intencions de posar-nos a dieta i cobren força els bons propòsits per recuperar la figura, és un bon moment per no deixar-nos enlluernar per les promeses de pèrdua fàcil de pes amb dietes miraculoses ja que, el que és important és adquirir un hàbit correcte d’alimentació i mantenir-lo en el temps, i mai és tard per començar.

LA PRIMERA DIGESTIÓ ES FA A LA BOCA Aprofitant la motivació extra, les bones intencions per aprimar-nos, potser sigui ara el millor moment per habituar-nos a menjar correctament. Entre els hàbits correctes, a més de la repetida dieta equilibrada, mereix una consideració especial el fet de mastegar bé els aliments i fer-ho un nombre determinat de vegades. *

Article publicat a: El Periódico (16/11/12), La Vanguardia - Salud & Vida (25/12/12) i la Revista online de Mútua General de Catalunya (www.interesmutu.com).

Està comprovat que la primera digestió es fa a la boca, com s’acostuma a dir. La masticació i la saliva juguen un paper molt important per a una bona digestió dels aliments. La masticació és rellevant perquè permet compactar el bol alimentari, estimula la secreció de saliva i envia informació al cervell que fa que s’estimuli l’activitat contràctil i secretora del tracte intestinal. Són aquests senyals que rep el cervell, quan la masticació és prolongada, les que anticipen la sensació de sacietat. Quan mengem molt de pressa els senyals arriben quan hem acabat de menjar –normalment més quantitat de la que necessitàvem–, i és quan apareix la sensació desagradable de digestió pesada. Per altra banda, tenim més sensació de sacietat quan mengem proteïnes, que són més saciants que els greixos. Així mateix, els productes rics en fibres com que s’inflen a l’estómac quan es barregen amb líquids produeixen una pressió estomacal que augmenta transitòriament la sensació de sacietat. Mastegar correctament i el temps necessari ens permet, a més, assaborir els aliments i ens ajuda a calmar el sistema nerviós, augmentant la quantitat d’oxigen al cos, el que redueix l’ansietat durant el menjar i ens evita una digestió difícil.

Els macrobiòtics diuen que cada mos s’hauria de mastegar un mínim de 50 vegades, tot i que els metges no parlen tant de nombre sinó de la necessitat de reduir la mida de les partícules dels aliments per tal de facilitar l’inici de la digestió. La correcta masticació dels aliments, juntament amb la salivació, facilita la digestió de la següent manera: • L’amilasa salivar (l’enzim que es produeix a les glàndules salivals) inicia el procés químic de la hidròlisi del midó. És a dir, trenca en cadenes més curtes les cadenes de glucosa que formen aquest midó, el que comporta una bona absorció a l’intestí. • El mateix passa amb la lipasa salivar, l’enzim que ataca els lípids. • La saliva, a més, no només lubrifica els aliments, sinó que permet contrarestar l’acidesa que ataca l’esmalt dental. En persones amb problemes de masticació, degut a patologies mandibulars, s’ha comprovat que una part important pateix trastorns digestius, com ara coragre, distensió abdominal, diarrea o estrenyiment. La correcció del problema amb pròte-

NPQ 462 • primer trimestre 2013

col·laboracions

sis dentals fa que en la major part dels casos desapareguin les molèsties digestives.

• Evitar situacions de nerviosisme o d’estrès, ja que causen contraccions gàstriques.

FACILITAR LES DIGESTIONS

• No anar a dormir o practicar exercici físic immediatament després de menjar.

Altres pautes per tenir cura del nostre estómac i afavorir les digestions, a més d’una correcta masticació són:

• Moderar el consum d’alcohol.

• No abusar dels condiments, espècies o picants.

• Cal recordar que alguns fàrmacs resulten gastroagressius, com l’aspirina o els antiinflamatoris.

• Portar una dieta rica en fibra, fruita i vegetals.

• Com ja hem apuntat abans, no atipar-se: menjar de forma lleu-

gera i mantenir uns horaris regulars. En definitiva, una correcta masticació, a més de facilitar la digestió, contribueix a ingerir menys calories, el que resulta clarament favorable per seguir una dieta d’aprimament. Cal tenir present, a més, que a mida que envellim les necessitats calòriques són menors i, per tant, és immensament convenient adquirir el bon hàbit d’aixecar-se de la taula sense la molesta sensació de plenitud gàstrica, quelcom completament incompatible amb una di☯ eta saludable.

CQ C COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICS DE CATALUNYA

El Col·legi de Químics de Catalunya i Makro han signat un acord de col·laboració, que permet als nostres col·legiats l’obtenció de la tarja de client de Makro com a titulars tan sols presentant el carnet de col·legiat a qualsevol dels centres Makro de Zona Franca, Badalona o Barberà. Podeu consultar les ubicacions al web: www.makro.es.

NPQ 462 • primer trimestre 2013

col·laboracions

TOT LLEGINT EL DIARI Antoni Portela

Ja fa temps, massa temps, que llegir els diaris s’ha convertit en una pràctica masoquista. Abans era un plaer llegir la premsa assegut en un bar prenent un cafè, una cerveseta o si més no prenent el sol. D’acord que sempre hi ha hagut males notícies, d’acord que sempre hi ha hagut no una guerra sinó dos, tres o quatre arreu del món. Sempre hi ha hagut calamitats, unes més a prop i d’altres que passen ja en un món que no és el nostre, i pel que ens compadim, però ja no ens treu la son. Però ara sí, ara les bombes ja cauen ben a prop si no sobre nosaltres mateixos. Fa temps, massa temps ja, que totes les notícies són dolentes. Fem un repàs? L’ATUR. No deixa de pujar i pujar, ja arriba als cinc milions d’aturats i segueix pujant. Si heu tingut la sort de no patir-ho en primera persona, segur que l’heu tingut ben

a prop. És un veritable trauma quan hi ha per mig una família amb unes obligacions, i veus passar dies, mesos, anys i no s’obre cap porta. Pots arribar a fer veritables bestieses que naturalment aniran a les pàgines del diari. Quants desnonaments han acabat en suïcidi! Quantes vides han patit un daltabaix ja irreparable i s’han vist abocades a un malviure pendents de la solidaritat humana, de la qual tampoc anem sobrats, i no estic parlant de la classe social més baixa, persones amb titulació, amb una bona ocupació, amb un poder adquisitiu mitjà-alt, s’han vist abocades a l’atur i a les seves conseqüències. LA CORRUPCIÓ. No sé si aquí també passem dels cinc milions, potser no, però el seu efecte també és devastador. Segurament hi ha diferents graus de corrupció, fins i tot alguns avalats per la llei, però… Què me’n dieu d’aquestes primes milionàries per una jubilació, o per

deixar una cadira i anar a ocupar una altra? Què me’n dieu d’aquests alts sous a perpetuïtat desprès d’haver ocupat un càrrec polític? Tan se val si ho han fet bé o no, el sou el tenen assegurat. Com s’han de sentir els afectats per l’atur quan llegeixen aquestes notícies? Com s’han de sentir quan veuen que els polítics, en els que democràticament hem dipositat la nostra confiança per dirigir el país en un acte de servei, han ficat mà a la bossa en forma de sobres o desviant subvencions a la seva pecúnia i, sobretot, quan veiem que la justícia no fa res. Amb la tàctica del «no ens farem mal doctor» totes aquestes pràctiques es porten a terme amb la impunitat més grossa que hi pugui haver. La majoria acaben en «sobreseimiento» que sona igual a «Sobre, Sé i Miento». LA CORONA. Podria entrar en el capítol anterior, però crec que mereix un capítol específic. Evidentment no sóc monàrquic, però tampoc republicà segons el president de República que em toqui. M’està bé un rei o un president de república que estigui a prop del seu poble, que es preocupi pels seus problemes i els intenti resoldre, o si més no preocupar-se que el govern ho faci. No m’interessa un rei o un president que només es preocupi del seu lleure, del seu patrimoni i del seu divertimento. A la premsa d’avui (7 de març) llegeixo que els empleats de la Corona convoquen dos dies de vaga. Quin drama! I no són un ni dos ni tres, bé, ni cinquanta, que ja serien prou per a quatre persones (cinc si

NPQ 462 • primer trimestre 2013

col·laboracions

hi és la Corina), són ni més ni menys que cinc-cents. Cinc-cents empleats de la Casa del Rei. Naturalment faran serveis mínims, no fos que passés una desgràcia com una caiguda accidental del rei o una bombona d’oxigen que esclatés. Seriosament, no creieu que cinc-cents és una mica massa, i més quan el país ho està passant tan malament? Per què no fan un ERO aquí? No per fer que l’empresa sigui rendible, tan sols perquè no sigui tan deficitària. Com si amb això no n’hi hagués prou, salten els negocis del gendre. Naturalment, la infanta, ni cap membre de la Casa Reial està imputat, el que ho estava el van fer fora i ara tot està net. És lamentable. Practico la presumpció d’innocència, però ve al meu cap allò de «la mujer del César...». L’ECONOMIA. Aquí sí que m’han agafat. Reconec la meva ignorància en el tema de la macroeconomia, però realment hi ha algú que en sàpiga? Coneixeu la història del deute de la prostituta? Per al que no el conegui l’explico breument. En un petit poble de la costa oest dels Estats Units arriba un milionari amb el seu seguici per buscar paisatges per a la nova pel·lícula que ha de produir. S’adrecen a l’únic hotel que hi ha al poble, un poble sumit en la misèria des de fa temps, i demana allotjament tot deixant un bitllet de 500 dòlars com a bestreta. L’amo de l’hotel agafa el bitllet i se’n va a veure al carnicer del poble que li subministra la carn i amb el que tenia una factura pendent de 500 dòlars i vol saldar el deute. Al poc de sortir l’amo de l’hotel, el carnicer agafa el bitllet que acabava de rebre i se’n va a veure al granger que cria vedelles i porcs per pagar el deute que tenia amb ell de també 500 dòlars. Segueix el pelegrinatge d’aquest bitllet, el granger va corrent

NPQ 462 • primer trimestre 2013

a veure el moliner que li subministra els pinsos per alimentar el bestiar i amb el que naturalment tenia pagaments pendents pel valor de 500 dòlars. El moliner agafa el bitllet i se’n va a veure a la Shirley, la prostituta de les rodalies a la que no paga des de fa uns quants serveis. En època de crisi fins i tot les prostitutes treballen a crèdit. La Shirley a correcuita se’n va a l’hotel on té pendent el pagament de les habitacions que ha fet servir amb els seus darrers clients. Tot just després que la Shirley abandonés l’hotel, baixa de les habitacions el productor i diu que han de marxar perquè ha rebut una trucada i ha d’anar a una reunió urgent. S’excusa, diu que tornaran un altre dia, i agafa el bitllet de 500 dòlars que l’amo de l’hotel encara no havia recollit. Ningú no ha guanyat res; el bitllet torna a ser altre cop amb el productor, però en menys d’una hora s’han saldat els deutes que tothom tenia. De tot això es dedueix que si el diner circula no hi ha deutes. Menys mal que al poble va arribar un productor. Us imagineu que hauria passat si hagués arribat un banquer? Hauria donat crèdits a dojo, això si, amb un interès alt perquè la prima de risc en aquest poble està pels núvols. D’entrada tothom hagués estat content per tenir liquiditat, però al cap d’un poc temps tots estarien més penjats que al principi.

dència del poder judicial. Inseguretat ciutadana. Violència domèstica... Potser que ho deixem estar, no m’agradaria que llegir l’NPQ es convertís també en una pràctica masoquista, però per acabar deixeu-me que ho faci amb una notícia simpàtica, almenys a mi m’ho ha semblat, apareguda també a la premsa d’aquests dies. Diu així: «L’emir de Qatar compra sis illes d’Ítaca». I afegeix, «L’operació s’ha tancat per 8,5 milions i ha estat molt ben rebuda per les autoritats locals gregues, atrapades per la crisi». Abans, des que l’home habita aquest planeta, els territoris es guanyaven en batalles èpiques. Primer amb garrots, després amb fletxes i llances, més tard amb fusells i tancs (algú els vol tornar a treure), i a mida que l’home s’anava civilitzant van arribar les bombes, els míssils i les víctimes col·laterals no desitjades però inevitables, però sempre hi havia una lluita. Ara no, ara n’hi ha prou amb un feix de bitllets per conquerir uns territoris. Aquesta notícia m’ha despertat una idea brillant. A veure que us sembla.

Segurament aquesta història és una aproximació molt barroera al problema de fons, però tinc els meus dubtes que algú es preocupi de donar solució al problema, potser sí que intenta solucionar el seu problema, però no el problema.

Com que l’economia d’Espanya està més o menys a l’alçada de la grega, per què no busquem un emir que ens compri? O millor encara! Per què no fem un micromecenatge entre tots i ens autocomprem?

Voleu que seguim? Mediocritat de la majoria dels polítics. Depen-

Esteu d’acord? Espero les vos☯ tres aportacions des de ja.

informació

BANC SABADELL INFORMA ESPANYA SORTIRÀ DE LA SITUACIÓ ACTUAL AMB ESFORÇ DOMÈSTIC I UNA INTEGRACIÓ EUROPEA MÉS GRAN L’economia espanyola continua en una conjuntura difícil, llastada pel caràcter restrictiu de la política fiscal, el procés de despalanquejament del sector privat i unes condicions de finançament exigents. La intensificació de la crisi del deute sobirà als mercats espanyols els mesos previs ha tornat l’economia a una situació recessiva que perdurarà els trimestres pròxims, i que tan sols serà parcialment pal·liada pel comportament del sector exterior. En sentit positiu, podem destacar que s’ha avançat de manera notòria en la correcció d’alguns dels desequilibris acumulats durant l’etapa expansiva prèvia, com és el cas de la reducció del dèficit per compte corrent o l’important ajust de la inversió en construcció en relació amb el PIB. Aquests últims mesos, l’atenció de la comunitat inversora s’ha focalitzat a Espanya, arran de factors com ara la delicada situació dels seus comptes públics i els dubtes sorgits al voltant del sistema financer domèstic. Les dificultats d’Europa a fer passos ferms per tal de resoldre la crisi de deute al continent no han facilitat les coses. Així, el cost de finançament del Tresor espanyol va arribar a nivells màxims des de l’inici de la Unió Monetària Europea, insostenibles a mitjà termini i en el límit que va fer que altres països fossin intervinguts per les autoritats internacionals. A més a més, la fragmentació del mercat de capitals a la zona euro s’ha reflectit clarament en Espanya.

En aquest entorn tan difícil, cal emmarcar la sol·licitud d’Espanya d’ajuda financera internacional per reestructurar el sector financer. Tanmateix, no n’hi va haver prou per tallar la inestabilitat amb la petició d’aquesta ajuda i l’establiment d’un full de ruta clar per sanejar el sector financer. Tan sols la decisió del Banc Central Europeu (BCE) d’iniciar un nou programa de compres de deute públic de països amb problemes de finançament ha permès reduir la prima de risc del país. Si Espanya no demora la sol·licitud d’una línia de crèdit preventiva als mecanismes de rescat europeus, condició necessària per tal que el BCE activi les compres de deute, es posaran les bases per conviure amb uns costos de finançament més suportables. Això, a més de facilitar el procés d’ajust fiscal per la càrrega menor d’interessos, obrirà la porta del finançament per a altres agents econòmics, com s’ha pogut començar a veure en alguns casos. A canvi de tot això, les polítiques econòmiques d’Espanya es sotmetran a un control més gran per part d’Europa. Així mateix, en la mesura que es recuperi la confiança dels inversors estrangers, hi haurà una de les condicions per revertir la fragmentació dels mercats de capitals que afecta la zona euro. Espanya necessita guanyar temps per posar ordre a les seves finances públiques i el BCE li dóna l’oportunitat de tenir-ne. El camí serà llarg i no exempt d’obstacles. Espanya, sota l’atenta mirada de les autoritats europees, haurà de continuar corregint els seus desequilibris i avançar de manera decidida en reformes de tipus estructural que permetin posar les bases d’un creixement més equilibrat i elevat a mitjà

termini que ens permeti encarar millor situacions de crisi futures. En qualsevol cas, el fet que Espanya s’hi impliqui totalment és una condició necessària però no suficient per recuperar, definitivament, l’estabilitat econòmica i financera. El nostre futur també dependrà, i molt, del que Europa decideixi fer amb Europa.

EL 2014 HI PODRIA HAVER LLUM AL FINAL DEL TÚNEL El 2013 serà un any més de recessió econòmica per a Espanya. La desacceleració se situarà en un -1 % del PIB. La continuació de la caiguda en el ja sisè any de crisi també provocarà un augment de l’atur, que se situarà per sobre del 25 %, un creixement de la inflació fins al 2 % (algunes dècimes per sobre de la taxa mitjana de la zona euro) i el creixement negatiu del consum i la inversió privada. D’aquesta manera, no s’entreveuen indicis de creixement econòmic fins al 2014. Aquestes són algunes de les principals conclusions de l’Informe Econòmic ESADE 2013, patrocinat per Banc Sabadell i dirigit per Josep Manel Comajuncosa, professor del Departament d’Economia de la Business School. L’informe preveu per a l’any que acaba de començar que la zona euro es mantindrà en una situació d’estancament econòmic amb un +0,3 %. Alemanya, França, Holanda, Bèlgica i Luxemburg creixeran, però no més de l’1 %, un repte al qual sí que arribaran, però, Finlàndia, Àustria i Irlanda, i al costat d’Espanya, se sumaran al creixement negatiu Portugal, Eslovàquia, Xipre i, sobretot, Grècia.

NPQ 462 • primer trimestre 2013

informació

Advertiment a la política de retallades «L’austeritat a ultrança està resultant contraproduent: sense creixement no es pot tornar el deute». Així de categòrics es manifesten els autors de l’Informe Econòmic ESADE. L’informe considera que els programes d’ajuda a països com Portugal i Grècia no estan donant els resultats esperats i hi ha un risc d’expansió d’aquests problemes a països amb dificultats, com és el cas d’Espanya. Així, l’Informe Econòmic ESADE adverteix molt clarament sobre la

imperiosa necessitat de polítiques expansives propiciades des de la Unió Europea, com ara fer més graduals els objectius de dèficit, i per part d’aquells països en una situació més folgada: «Per aconseguir la tornada al creixement, els països del centre, amb uns comptes públics sostenibles, han d’impulsar les seves economies amb polítiques fiscals expansives o permetent augments salarials». Mentrestant, els països perifèrics han de continuar fent polítiques fiscals d’ajust, «però flexibilitzant els terminis. Cal evitar la repetició d’errors anteriors com en els casos esmentats de Grècia i Portugal».

En aquest sentit, el document es mostra una mica crític amb els pressupostos públics aprovats pel Govern espanyol per a l’any 2013, ja que, d’una banda, són «poc realistes» (preveuen tan sols una caiguda del PIB del -0,5 %) «en uns moments en què els governs necessiten guanyar credibilitat», i de l’altra, són «molt restrictius, i contribueixen així al fre del creixement». Pots consultar l’Informe Econòmic ESADE 2013 complet a http:// itemsweb.esade.edu/biblioteca/ archivo/informeeconomico enero2013.pdf.

Tranquil·litat i rendibilitat per a la seva inversió Gràcies a l’acord de Banc Sabadell amb el seu col·lectiu professional, posem a disposició seva productes molt interessants, entre els quals destaquem el SABADELL BS GARANTÍA EXTRA 12, FI, un nou fons d’inversió que garanteix, al venciment de la garantia, el 100 % de la inversió inicial més una rendibilitat variable equivalent al +60 % de la revalorització punt a punt de l’índex EURO STOXX 50. Al contractar aquest Fons, li ingressem automàticament en el seu compte un +3 % del valor del capital que inverteixi, i que permet gaudir, a més a més, d’uns excel·lents avantatges fiscals. Si vol ampliar la informació, adreci’s a qualsevol oficina de SabadellAtlántico, truqui al 902 383 666 o bé entri a https://www.bancsabadell.com/cs/Satellite/SabAtl/Oferta_de_fondos/1191332204275/ca/.

NPQ 462 • primer trimestre 2013

activitats

JORNADA TÉCNICA El pasado 20 de noviembre del año 2012 tuvo lugar la Jornada técnica sobre El color en las pinturas: norma española del color en pinturas y barnices (UNE 48103). Esta Jornada estaba organizada por AETEPA (Asociación Española de Técnicos en Pinturas y Afines) y la Sección de Corrosión y Protección de la Associació de Químics de Catalunya, en colaboración con IdeColor S. L. (Ideas y Colores) de Valencia. El acto comenzó con unas palabras de bienvenida y presentación de D. Bartolomé Rodríguez Torres (de relaciones internacionales de AETEPA), que sustituía en este cometido al Dr. Enrique Julve, presidente de la Sección de Corrosión y Protección de la citada asociación. Después de la pertinente parte introductora a la temática por parte

del Sr. Rodríguez Torres, D. Darío Arévalo, técnico comercial de la firma valenciana IdeColor, comenzó la comunicación hablando de la necesidad que en pinturas y barnices se tiene de un sistema de control del color. A este respecto citó la Normativa Española del Color en Pinturas y Barnices, explicando lo especificado en la norma UNE 48103 (de 1994), de AENOR y concretamente el sistema NCS (Natural Color System): sistema de notación de colores de implantación mundial. Este sistema describe el color tal como el ojo humano lo percibe, facilitando el trabajo del profesional, ya que le da referencias intuitivas que permiten interpretar un color y combinarlo fácilmente. Cada color NCS tiene un significado y cada referencia es un código fácil de interpretar. El sistema consta de 1950 colores estándares, recopilados en múltiples herramientas de trabajo con diferentes tamaños, ordenación

y disposición para su uso en la práctica. El conferenciante recalcó que ese sistema NCS destaca por sus muestras de la más alta calidad y con la más elevada repetibilidad, todo lo cual otorgan la mayor fiabilidad en la elección, igualación, evaluación y formulación del color, pudiendo ser utilizadas incluso como estándares en laboratorio. Indicó también que grandes consultores y creadores de tendencias internacionales trabajaban ya con el citado sistema, el cual, por otra parte, es referencial para arquitectos, diseñadores e interioristas. Concluyó afirmando que el color en las pinturas no solamente es importante, sino que es vital. Al final de la comunicación y tras un animado coloquio, los asistentes fueron invitados a un cóctel ofrecido por la empresa IdeColor. J. E.

QUÍMICA E INVESTIGACIÓN CRIMINAL de Matthew E. Johll traductor José Costa López

El trobareu al Col·legi al preu de: 42 euros

NPQ 462 • primer trimestre 2013

activitats

SANT ALBERT 2012 Seguim amb les tradicions, seguim amb les festes tradicionals per homenatjar el nostre patró Sant Albert. Una d’espiritual, amb una missa en sufragi dels companys que ens han deixat durant l’any, i l’altre més mundana per satisfer el cos amb un bon àpat. Un any més vam començar amb la missa, que des de fa uns anys, pocs, la celebrem a l’església de Santa Anna, un marc més adient que la nostra sala d’actes. Després sí passem al Col·legi per fer el vermut mentre compartim amb els companys records de temps passats. Però no anem tan de pressa, ens quedem a la missa en el moment que el mossèn ens fa el sermó. El company Joan Bertran ens té acostumats a uns sermons molt acurats, molt actuals. Val la pena reproduirlo íntegrament: «Un any més ens retrobem en aquesta església de Santa Anna per recordar en la nostra pregària els companys que ens han deixat en el transcurs del darrer any i per honorar el nostre patró Sant Albert el Gran. En aquest temps de crisi les retallades arriben a tot arreu i no ha estat possible recordar en els diaris

la celebració d’aquest acte per restriccions pressupostàries, però això no significa de cap manera que hagi minvat la nostra estima i afecte als companys traspassats. A cada un d’ells els tindrem molt presents en aquesta missa. »El disset i divuit de maig es va celebrar a Barcelona una sessió de l’Atri dels Gentils, amb actes a la Universitat de Barcelona, al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a l’Institut d’Estudis Catalans i a la basílica de la Sagrada Família. El tema era: Art, bellesa i transcendència. El cardenal Ravasi, president del Pontifici Consell de la Cultura afirmava que hi ha ateus radicals que s’ocupen de Déu amb més profunditat que molts creients superficials, i hi ha creients que s’interessen per l’home i el món molt més que alguns ateus sarcàstics. »L’Atri dels Gentils va tenir lloc per primer cop a París el març de 2011 en tres llocs emblemàtics de la gran tradició del pensament laic: la UNESCO, la Sorbona i l’Institut de França. Després va tenir lloc a Bolonya, ja que en aquesta ciutat es troba la universitat europea més antiga. Es va pensar en Madrid, però el cardenal Rouco no va estar per la labor, mentre que el carde-

nal Sistach va acollir el projecte amb entusiasme. »L’Atri dels Gentils és una idea personal de Benet XVI que va presentar en la felicitació nadalenca a la cúria romana el 22 de desembre de 2009. A on va ressaltar que les persones que es declaren atees o agnòstiques han d’interessar als creients. En parlar d’una nova evangelització aquestes persones s’espanten. No volen veure’s com objecte de missió, ni renunciar a la seva llibertat de pensament i voluntat. Però malgrat que no puguin creure que Déu s’ocupa de nosaltres, la qüestió de Déu continua present. Com a primer pas de l’evangelització s’ha de procurar que no descartin la qüestió de Déu com qüestió essencial de l’existència. Preocupar-se que acceptin aquesta qüestió i la nostàlgia que ella entranya. Al diàleg amb altres religions s’ha d’afegir, sobretot, el diàleg amb aquells per als que la religió es quelcom estrany. I per això va proposar posar en marxa l’Atri dels Gentils. »En temps de Jesús l’atri dels gentils era l’àmplia explanada en torn al santuari, que avui dia encara es pot contemplar en torn de l’actual mesquita de la Roca. En aquells

RELACIÓ DE QUÍMICS DIFUNTS DURANT L’ANY 2012 Mercè Barjau Civil

Climent Cortés Guardia

Marcel·lí Batlle Olivet

Joaquim Cussó Ortuño

Joan Bofill Marcelino

Luis Ezpeleta Simón

Jaume Boleda Vila

Ángel Gibert Vives

Ricardo Martí Buxadós Mercè Pàniker Alemany Aurora Ribes Font

NPQ 462 • primer trimestre 2013

Francesc Roura Carreras Roberto Rubert Roca

activitats

temps estava envoltada de magnífics pòrtics. En aquest lloc els canvistes i venedors dels animals per al sacrifici muntaven les seves tendes. A l’Evangeli d’avui, Jesús indignat els expulsa perquè era espai sagrat. Era un espai frontera del sagrat, a on els escribes i mestres de la llei dialogaven amb els gentils que visitaven el temple. És l’espai que Benet XVI vol recuperar en l’Església catòlica. »Els destinataris d’aquesta iniciativa són els ateus i agnòstics, però més concretament aquells que, si bé senten la religió com quelcom estrany i a Déu com un desconegut, malgrat tot no s’acontenten amb la resposta d’un món tancat a la transcendència. És a dir, aquells que recerquen a les palpentes el Déu desconegut del que va parlar Sant Pau a l’àgora d’Atenes. Es tracta de persones per a les que la pregunta sobre Déu continua present encara que sigui un desconegut, però no voldrien estar simplement sense Déu. La pregunta sobre Déu és com un transcendental humà, una dimensió present d’alguna manera en tots els homes. Es tracta de la gran qüestió sobre si Déu existeix i si d’alguna manera el podem conèixer i entrar en relació amb ell. En definitiva, saber si som producte del destí sec de la matèria o bé som l’objecte d’un projecte amorós, encara que aquest s’ha desplegat a través d’un procés evolutiu de milions d’anys, imprevisible amb els seus detalls. »Com tots els diàlegs, es tracta d’una autopista de doble direcció. Si un surt com ha entrat vol dir que no s’ha produït un vertader diàleg, sinó un monòleg. Benet XVI espera d’aquest diàleg que els agnòstics no quedin contents sense saber si Déu existeix o no, i que captin la gran herència de la fe, i que els catòlics no poden acontentar-se amb tenir fe, sinó que han d’estar a la recerca de Déu, més encara, han de tornar a conèixer a Déu d’una forma més

profunda gràcies a aquest diàleg amb els altres. »Resulten interessants unes paraules en l’Atri del Gentils de París de Giulliano Amato, antic primer ministre d’Itàlia i de clara trajectòria laica. Creients i no creients tenen en comú la consciència de que la raó és la llum amb la que cada un il·lumina el món, però és una llum petita, que del món il·lumina una part molt petita. Precisament per això no pot explicar-ho tot i precisament per això imposa la comú acceptació del misteri. »Sant Albert, el nostre patró, va acceptar el misteri, va creure amb aquest misteri que denominem Déu i va ser un home de diàleg, amb altres cultures, diàleg amb les naixents ciències i diàleg amb els seus propis conciutadans. Per això el recercaven per solucionar conflictes. Li podem demanar que ens atorgui també a nosaltres la seva fe i un esperit de diàleg i de saber captar la part de raó que l’altre té. »Els nostres companys, creients i no creients, que ens han deixat en el transcurs de l’últim any de dife-

EMPRESES COL·LABORADORES SANT ALBERT 2012 BANC SABADELL BASF COLOMER B.P.P. COTY PRESTIGE CRODA IBÉRICA GAS NATURAL LABORATORIOS DR. ESTEVE MONTANA COLOR rents formes van cercar a aquest Déu desconegut del que ens parla Sant Pau. La nostra pregària avui serà que l’hagin trobat.» I passem ja al dinar del dissabte posterior al dia 15, que enguany va ser el dia 17. Allà, a l’hotel Avenida Palace, estàvem citats uns noranta comensals, un grup bastant fidel, i que malauradament no es va renovant amb les noves generacions.

Guanyadors de Fotokímia 2012.

NPQ 462 • primer trimestre 2013

activitats

Tot comença amb un pica-pica molt abundós a peu dret, la qual cosa et permet saludar i conversar amb els diferents companys. Passes al menjador i comences a assaborir els plats que han estat triats amb molta cura pels membres de la comissió de cultura, que són els que organitzen l’acte. Ja amb el cafè i els licors a taula arriba el discurs del degà. Molt improvisat, o així o sembla, i és que el degà té molt ofici en el tema de la paraula. Seguim amb el lliurament d’una sèrie de premis i distincions. Comencem amb els premis de fotografia, patrocinats per Banc Sabadell, i del qual trobareu una crònica a les pàgines d’aquesta revista. Tot seguit es va procedir a lliurar les ordes del manganès, del zirconi, de l’estany i del neodimi, que corresponen com ja sabeu als 25, 40, 50 i 60 anys de promoció. Bé, no va ser així exactament; enguany no va assistir-hi cap membre de l’orde del manganès. És allò que dèiem de la incorporació de les noves generacions; també hem de dir que és el primer any que passa. Esperem que no es torni a repetir. Aquest any tampoc van haver distincions especials, així és que després de recollir la bossa amb els regals que es sortegen ens vam acomiadar fins al proper any . C. L.

De dalt a baix, guardonats amb l’Orde del Zirconi, de l’Estany i del Neodimi.

NPQ 462 • primer trimestre 2013

activitats

FOTOKÍMIA 2012 Una nova edició de Fotokímia ha aplegat un total de tretze químics aficionats a la fotografia en un matí assolellat del mes d’octubre. Només hi ha tretze aficionats a la fotografia en el nostre col·lectiu? No m’ho puc creure! No entenc com no hi ha una resposta més gran en aquesta activitat. Aquest any no hem triat un tema, hem triat un espai i dins d’aquest espai podies fotografiar qualsevol cosa. Amb aquest canvi volem facilitar més la participació, tens més llibertat i pots manifestar millor les teves predileccions fotogràfiques (fotos robades amb tema humà, ar-

quitectura, fanals, finestres…). L’espai era el barri de la Ribera. Els guanyadors d’aquesta edició han estat: 1r Premi. Una foto robada d’un home prenent el sol en una taula de cafè. L’Antoni Portela n’és el seu autor. 2n Premi. Una gàrgola de Santa Maria del Mar agafada entre les branques d’un plàtan. La seva autora és Carme Borés. 3r Premi. Una foto d’un pla general que agafa l’ambient del barri, amb les seves ombres i les seves llums. L’Enrique Julve n’és el seu autor. Cal dir que un cop més el veredicte ha estat qüestionat. Normal, en fotografia mai he vist un veredicte que satisfaci

tothom. De fet tota aquella competició que no es pot mesurar amb un centímetre o amb un cronòmetre aixeca controvèrsia. També cal dir que el jurat estava format per tres persones professionals de la fotografia. Ells eren: Óscar Clemente, Xavier Riera i Héctor Zampaglione. I Ja ens anem preparant per a la propera edició de Fotokímia. Us recordem que cada mes fem un seminari fotogràfic (hi surt al Programa d’Activitats), està obert a tothom i així entrenem l’ull de fotògraf que ens ajuda a fer millors fotos. Us esperem als seminaris, i a la propera edició de Fotokímia; ja sabeu, segon o tercer diumenge d’octubre. Finalment, volem agrair la col·laboració de Banc de Sabadell, que aporta uns suculents premis en metàl·lic als guanyadors, i a Montana Color, que col·labora amb importants regals. P. A.

Primer premi: Antoni Portela.

Segon premi: Carme Borés.

Tercer premi: Enrique Julve.

NPQ 462 • primer trimestre 2013