CMT-El sistema de l'Ordal

Ciutat-mosaic-territorial El sistema de l’Ordal: rere la cerca de models territorials autosuficients - Els creixements residencials de baixa densitat en relació a la ciutat central.

- El cas de les urbanitzacions de l’Ordal.

- Rere models territorials més autosuficients.

Plànols: 1. Model topològic i de biodiversitat.

1.1. Cobertes del sòl 1.2. Topografia i xarxa hidrològica

2. Model d’ocupació 2.1, Usos del sòl any 1956.

2.2. Usos del sòl any 1970.

2.3. Usos del sòl any 2010.

2.4. Evolució dels usos del sòl.

2.5. Lògiques d’emplaçament entre el 1956-1970.

2.6. Lògiques d’emplaçament entre el 1970-2010.

2.7. Trets característics dels creixements de l’Ordal. a) Predomini de l’ús residencial b) Topografia accidentada c) Segregació per edats d) Vaixa accessibilitat e) Elevada mobilitat 2.8. Els creixements de l’Ordal en relació a l’AMB.

3. Recomposició de la ciutat-mosaic-territorial 3.1. La REinterpretació del model territorial de baixa densitat: la REintroducció de l’activitat agràcia.

3.2. La REintroducció d’activitat agrària en concordància amb les continuïtats territorials.

3.3. La REcomposicó del mosaic en els àmbits sense continuïtat territorial.

3.4. El sistema de l’Ordal: rere la recerca de models territorials més autosuficients.

3.5. El sistema de l’Ordal en relació a l’AMB.

Ciutat-mosaic-territorial El sistema de l’Ordal: rere la cerca de models territorials autosuficients.

Els creixements residencials de baixa densitat en relació a la ciutat central Analitzar el conjunt d’urbanitzacions que ocupen de forma extensiva les muntanyes de l’Ordal des de la visió de ciutat-mosaic-territorial suposa entendre el concepte de “ciutat” des d’una nova perspectiva.

De forma tradicional, la ciutat ha estat concebuda com l’aglomeració d’una certa població on els seus habitants es dediquen principalment a activitats no agrícoles. Aquesta concepció es deu, precisament, a que la ciutat neix com a conseqüència de l’anomenada revolució agrària del quart mil•lenni aC, quan els primers excedents agrícoles trencaren el sistema tancat de l’autoconsum preexistent i permeteren establir intercanvis a escala col•lectiva. Aquest fet suposà la possibilitat de crear nous llocs de treball no agrícoles que permeteren l’establiment de la ciutat pròpiament dita. En conseqüència, la ciutat ha estat considerada de forma tradicional com el centre d’intercanvi social, cultural i econòmic, desvinculat del camp i del seu entorn natural.

A partir d’aquesta situació, creixements com les urbanitzacions de l’Ordal tenen el seu origen com a resposta a la necessitat social de recuperar el contacte amb la natura perdut amb el creixement extensiu de les ciutats. En conseqüència, aquestes urbanitzacions poden entendre’s com una extensió de la ciutat central que ha trencat amb el seu creixement tradicional en continuïtat, per passar a un creixement dispers en el territori, amb la finalitat d’aconseguir un major contacte amb la natura. Ara bé, malgrat el creixement no sigui en continuïtat, aquestes urbanitzacions no poden ser enteses sense la ciutat central, degut a l’elevat grau de dependència que tenen respecte aquesta. Originàriament, aquesta dependència venia determinada per la pròpia població, ja que aquests àmbits constituïen àrees principalment de segona residència, de manera que no contenien una població per si mateixes sinó que rebien, de forma puntual (durant els caps de setmana o les èpoques estivals), els habitants de la ciutat central. Davant d’aquesta situació, les carències pròpies d’aquests creixements no suposaven un problema crític degut al seu caràcter de segona residència.

No obstant això, durant els últims 20 anys s’ha produït un procés progressiu d’implantació de residències principals en aquest tipus de creixements. Sense entrar a analitzar els motius d’aquesta transformació (necessitat social de contacte amb la natura, mercat immobiliari més econòmic en aquestes àrees, descentralització de la indústria, millora de l’accessibilitat, etc.), el que es fa palès és que la dependència d’aquests creixements respecte la ciutat central varia, fentse encara més exagerada. El fet que els urbanitzacions siguin receptores d’una població estable evidencia les carències d’aquests tipus de creixements: manca d’equipaments, de serveis, d’activitats, de llocs de treball, etc. Aquestes carències impliquen que els habitants de les urbanitzacions hagin de recórrer a la ciutat central per cobrir part de les seves necessitats, amb la conseqüent mobilitat obligada i impacte mediambiental que això suposa.

D’aquesta manera s’evidencia la contradicció constituïda pel fet que satisfer la necessitat d’estar en contacte amb la natura impliqui la destrucció d’aquesta, com a conseqüència de l’impacte mediambiental que suposen aquests nous creixements. Ara bé, essent conscients de que aquests creixements tenen una gran presència en l’AMB (a l’any 2000 el sòl residencial dispers representava el 42% del sòl residencial total de la regió de barcelona1) i que la necessitat social d’estar més en contacte amb la natura és una realitat (a l’any 2008 a Barcelona el 21% de les famílies disposava d’una segona residència2), hem de ser capaços de trobar aquells mecanismes que permetin gaudir d’unes condicions òptimes d’habitabilitat en contacte amb l’espai natural i el territori, sense que això suposi la destrucció del medi ambient. La ciutat compacta com a model de creixement urbà per excel•lència no ha de ser l’única alternativa possible.

La principal intervenció ha de passar per minimitzar al màxim possible la dependència d’aquests creixements respecte de la ciutat central. Per tal d’aconseguir que les urbanitzacions aconsegueixin una certa autonomia respecte altres creixements més densos, és necessari que s’entenguin no com elements autònoms, sinó com un sistema complex format per la suma de diverses urbanitzacions. El límit de dit sistema no ha de venir determinat pels límits administratius corresponents als diferents municipis sinó com a resposta a una reflexió més global que entengui els diferents creixements com les peces d’un mosaic més extens i complex, format per més usos que l’estrictament residencial. Ara bé, la introducció d’aquests nous usos no ha d’anar en detriment de les qualitats ambientals que presenten aquests creixements i que constitueixen el seu factor diferenciador. És necessari, per tant, aconseguir l’equilibri entre ciutat i territori a través de la formació d’un mosaic cada cop més complex.

El cas de les urbanitzacions de l’Ordal En aquesta línia, les urbanitzacions dels sistema muntanyós de l’Ordal representen un clar exemple d’aquesta situació urbana i, per tant, constitueixen el laboratori més adient per materialitzar aquestes reflexions.

Per tal d’aconseguir aquest equilibri entre territori i ciutat cal que primerament s’entengui el caràcter original d’aquest territori. Si s’analitzen les muntanyes de l’Ordal abans que apareguin els primers creixements de baixa densitat, és a dir, durant els anys 50, es pot observar que els diferents municipis que es troben sobre aquestes muntanyes basaven la seva activitat productiva en l’agricultura de secà i l’explotació de les guixeries, posant de manifest la fertilitat d’aquestes terres i la capacitat receptora d’activitat agrària malgrat la forta topografia.

No obstant això, amb el tancament de les guixeries la construcció va esdevenir la font econòmica d’aquests municipis, substituint l’activitat agrícola. D’aquesta manera, a l’any 1970 es pot observar un retrocés de l’activitat agrícola de l’àmbit i un fort creixement dels nuclis residencials de baixa densitat. Una tendència que s’ha perllongat fins a dia d’avui amb la desaparició gairebé total de l’activitat agrícola en aquest àmbit i amb un creixement extensiu de les urbanitzacions.

Observant l’evolució dels tres usos principals d’aquest àmbit, àrees residencials, camps de cultiu i boscs, es pot observar la progressiva disminució de la presència de camps de cultiu en favor de les àrees residencials i boscoses. Ara bé, a diferència del que pugui semblar, els nous creixements no han tendit a col•locar-se sobre els àmbits dedicats a la productivitat agrària que s’han quedat en desús, sinó que han suposat la destrucció d’àrees boscoses existents. Observant els creixements produïts entre el 1956 i el 1970 es pot determinar que els creixements que es localitzen en continuïtat amb els nuclis urbans existents ocupen àrees de cultiu, mentre que els creixements que apareixen aïllats en forma d’urbanitzacions tendeixen a localitzar-se en àrees boscoses pròximes als camps de cultiu. Durant el període 1970-2010 la major part de nous creixements es localitzen sobre boscs verges mentre que la major part dels camps de cultiu existents el 1970 queden en desús i coberts per vegetació salvatge, donant com a resultat un territori eminentment monofuncional.

Rere models territorials més autosuficients El monofuncionalisme propi d’aquest territori té com a conseqüència una elevada mobilitat obligada com a resposta a la manca de llocs de treball pròxims a les àrees residencials, amb el conseqüent impacte mediambiental que això implica.

Com ja s’ha comentat amb anterioritat dita mobilitat posa de manifest la dependència d’aquests creixements respecte de la ciutat central. No obstant això, eliminar d’arrel el problema d’aquesta mobilitat dins d’aquests tipus de creixements resulta gairebé impossible. S’ha de ser conscient que fins i tot en grans ciutats com la de Barcelona, la mobilitat obligada fora de la ciutat per motius de treball té un fort impacte (a data de 2001 es duien a terme uns 143.616 viatges diaris per motius de treball fora de Barcelona), malgrat la presència d’una important activitat productiva i terciària dins d’aquesta. No obstant això, sí que existeixen mecanismes que permeten minorar o compensar l’impacte mediambiental de dita mobilitat.

Tal com s’ha comentat anteriorment, la principal intervenció ha de passar per minimitzar al màxim possible la dependència d’aquests creixements respecte de la ciutat central. En conseqüència, cal entendre les diferents urbanitzacions dels municipis de Corbera, Cervelló, La Palma de Cervelló, Vallirana, Torrelles de Llobregat, Sant Vicenç dels Horts, Pallejà i Santa Coloma de Cervelló, com un únic sistema que funciona de forma conjunta i autònoma. La clau per a l’èxit d’aquest sistema és la introducció de noves activitats econòmiques dins l’àmbit, que no solament generin nous llocs de treball locals, sinó que la productivitat d’aquestes activitats beneficiï directament el sistema, aportant una certa autonomia a aquest. A més a més, la introducció d’aquesta nova activitat no pot anar en detriment de la qualitat ambiental pròpia d’aquests creixements, ni afectar la seva relació amb l’entorn natural.

De tot l’exposat es pot concloure que l’activitat econòmica que millor compleix aquests requisits no és altra que l’activitat agrària. És a dir, l’autosuficiència d’aquests creixements passa per fer viable la convivència entre ciutat i camp.

En el cas del sistema de l’Ordal, els orígens agraris dels primers nuclis urbans posen de manifest la viabilitat de REintroduir l’activitat agrària dins d’aquest sistema. Tal com mostren els anteriors anàlisis la major part d’activitat agrària original ha estat abandonada però no ocupada per creixements residencials, pel que recuperar aquests terrenys com a camps de conreu no suposa la destrucció d’àrees boscoses verges. No obstant això, cal que la reintroducció d’activitat agrícola en el sistema es concentri en aquells àmbits naturals que no presenten una continuïtat territorial per tal de no afectar cap corredor verd.

D’aquesta manera, la presència d’activitat agrícola dins el sistema genera nous llocs de treball, però sobretot, suposa la producció local de productes alimentaris que contribueixen en el subministrament del sistema, minimitzant l’impacte mediambiental que suposa el transport d’aliments, i permetent una certa autonomia del sistema. A més a més, l’activitat agrària constitueix un factor d’identitat col•lectiva per al conjunt d’urbanitzacions i permet la vinculació dels diferents creixements aïllats, a través de recorreguts interiors entre els camps de cultiu, i d’espais de referència col•lectiva. Finalment, la introducció d’activitat agrícola ha d’anar acompanyada per una major presència d’activitat industrial i terciària, que s’hauria de localitzar en les àrees de major centralitat dins del sistema, per tal d’assegurar la màxima accessibilitat possible.

Addicionalment, essent conscients que la mobilitat obligada per motius de treball seguiria produint-se (encara que amb una menor intensitat), resulta necessari incentivar l’ús del transport públic ferroviari com a mitjà de transport territorial.

Pel que fa a la mobilitat interna del sistema, degut a la manca de massa crítica de població i a una distribució extensiva de les residències no resulta viable econòmicament un servei de transport públic interior. No obstant això, la utilització del cotxe compartit per arribar a les estacions de ferrocarril o la introducció del cotxe elèctric per dur a terme els desplaçaments interiors dins el sistema, suposen, juntament amb l’ús del ferrocarril com a mitjà de transport territorial, una reducció considerable d’emissions de CO2 generades per la mobilitat.

En conseqüència, la transformació d’aquests creixements cap a models més sostenibles ha de passar per la reinterpretació de les urbanitzacions com a possibles sistemes més complexes, on l’activitat industrial i terciària prengui més presencia en les àrees de major accessibilitat, i on s’introdueixin models d’explotació agrària que busquin l’aprofitament dels recursos del seu entorn. L’objectiu ha de ser els d’entendre les urbanitzacions no com elements autònoms, sinó com les peces d’un sistema molt més complex format per la mancomunitat de diferents urbanitzacions i per la presència d’activitats productives que permetin una certa autosuficiència energètica i d’autoconsum per a dit sistema.