Cap a un urbanisme més ambientalista: la “ciutat mosaic territorial” Carles Llop
molt significatives. Cada vegada tenim menys relació prístina amb el nostre entorn. I els efectes que provoquem sobre el nostre entorn urbà o rural ho mostra. Les nostres ciutats s’han desenganxat del territori, perquè milions de persones ja no vivim ni treballem pausadament sobre una territorialitat petita, propera, en un sistema simbiòtic i lligats entre l’home i l’hàbitat, entre la comunitat i l’entorn areal on habita.
Per començar a parlar sobre urbanisme us oferiré primer una divertida anècdota. Fa un quants anys, acabats d’arribar d’un viatge a Nicaragua, el taxista que ens portava ens van preguntar pel motiu de la visita al país- ja se sap que els taxistes tenen unes grans dots conversadores. Així que vaig reflexionar sobre el què hi havia anat a fer i li vaig respondre que a impartir un curs d’urbanisme. En la resposta em vaig mig entrebancar pensant que tal vegada no sabia ben bé què era això, situació que ell va resoldre tot dient emfàticament: Ah, claro, urbanismo,
aquello que nos enseñaban en la
escuela cuando eramos pequeños! , tot confonent l’urbanisme amb la urbanitat o la bona educació. Però, en realitat, el taxista no anava gaire desencaminat: l’exercici de la bona educació té molt a veure amb la manera com tractem el nostre entorn, el medi ambient, la territorialitat; és a dir, té molt a veure amb l’objecte de l’urbanisme, i sobretot d’un urbanisme més ambientalista. Aquest concepte de territorialitat ens ve donat per una experiència de vida quan vivim integrats en un espai determinat; i alhora està condicionat per allò que volem fer més enllà de la nostra vida quan ens plantegem un desig de colonitzar, d’ocupar més territori, d’explorar i moure’ns il·limitadament en entorns més amplis. És en el moment que ens plantegem ocupar o aprofitar més l’entorn, quan trenquem la nostra relació serena amb el mateix. I això té unes conseqüències
En una conferencia vaig sentir com José Luís Sampedro associava ecologia i economia, i les seves reflexions fonamenten el què entenc per un urbanisme més ambientalista, un equilibri entre l’acció antropitzadora en la urbanització i la cura i respecte vers les dinàmiques pròpies dels sistemes ecològics
naturals.
Parafrasejant-lo,
jo
també
subscric que ecologia i economia tenen molt a veure i
determinen
les
bases
d’un
urbanisme
ambientalista. Per començar, tenen com a arrel substantiva oikos, casa o habitabilitat en el sentit més ample des del punt de vista etimològic. El nomos de l’economia es preocupa per les directrius eficients per fer factible l’habitabilitat en el planeta que ens dona aixopluc i preocupar-se de les condicions que la faciliten, que és el que ha buscat la civilització des de temps immemorials. Al seu lloc, el logos de l’ecologia ens parla de la preocupació per les lògiques de l’habitabilitat, de les relacions dels organismes amb l’entorn que els dona els inputs nutrients i fins i tot des del punt de vista ètic, ens planteja com encarem de manera equilibrada,
solidaria
i
ecumènica
aquesta
habitabilitat. El primer aixopluc que l’home construeix és una bona referència que ens fa pensar, com a urbanistes,
en
la
possibilitat
d’una
mínima
interacció amb el medi i com hauríem de procedir per no modificar substantivament el nostre entorn. Deia en Jean Philipe Vassal, “ Si la natura fos perfecte no hauria fet falta l’arquitectura”. En