EL MISTERI DEL GOS DESAPAREGUT Escrit pels alumnes de 5è, de les escoles Joana d’Empúries, Ruiz Amado i El Bruel, de Castelló d’Empúries, amb la col·laboració de Mariona Masferrer i de Sergi Moreso.
© Conte per relleus © Títol: El misteri del gos desaparegut © Text i il·lustracions: alumnat de 5è d’Educació Primària de les escoles de Castelló d’Empúries, amb la col·laboració de l’escriptora Mariona Masferrer i de l’il·lustrador Sergi Moreso. © Equip impulsor: Escola Ruiz Amado, Escola Joana d’Empúries, Escola El Bruel, Mariona Masferrer (escriptora), Pilar Arnáiz Pérez (SEAE) i Ajuntament de Castelló d’Empúries. © Coordinació: Pilar Arnáiz Pérez © Adaptació Sites: Àngel Agustí (SEAE) © Servei Educatiu de l’Alt Empordà (SEAE) Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya © Edició: Ajuntament de Castelló d’Empúries Any: abril de 2018 Dipòsit Legal: GI 634-2018 Tiratge: 200 Drets de reproducció i adaptació: La reproducció està autoritzada amb la finalitat d’engrescar i divulgar aquesta iniciativa, fora dels casos en què es vulgui fer, directament o indirecta, amb finalitat comercial o lucrativa. La petjada ecològica: Per a l’edició impresa s’ha fet servir paper ecològic.
Índex Presentació Introducció CAPÍTOL 1 - ESC Ruiz Amado - 5è A CAPÍTOL 2 - ESC Joana d’Empúries - 5è A CAPÍTOL 3 - ESC El Bruel - 5è CAPÍTOL 4 - ESC Ruiz Amado - 5è B CAPÍTOL 5 - ESC Ruiz Amado - 5è A CAPÍTOL 6 - ESC Joana d’Empúries - 5è B CAPÍTOL 7 - ESC Joana d’Empúries - 5è A CAPÍTOL 8 - ESC El Bruel - 5è CAPÍTOL 9 - ESC Ruiz Amado - 5è B CAPÍTOL 10 - ESC Joana d’Empúries - 5è B Els autors i les autores I els tutors i les tutores
Presentació
El misteri del gos desaparegut forma part del projecte d’animació lectora “Conte per relleus”, que es va iniciar el curs 2011-12, i que va adreçat als alumnes de quart i cinquè de Primària de les escoles de Castelló d’Empúries. El projecte pretén fomentar l’hàbit lector i desvetllar el gust per l’escriptura creativa, a través del treball col·laboratiu i en xarxa, mitjançant la tecnologia de Google Sites, entre les escoles del municipi, i amb la col·laboració de l’escriptora Mariona Masferrer i de l’il·lustrador Sergi Moreso. Podeu trobar més informació a l’adreça https://sites.google.com/a/ xtec.cat/conte-per-relleus-12-13/ Aquest curs 2017-18 s’ha partit d’un nou conte escrit per la Mariona Masferrer i Ordis, i il·lustrat per en Sergi Moreso, titulat “Marianna d’Aiguaviva”. El misteri del gos desaparegut és una nova història del personatge principal, Marianna d’Aiguaviva.
Introducció La Marianna estava alegre i feliç d’haver sortit del castell i tornar a viure a casa seva. Els seus pares i el seu germà, en Jaumet, també estaven contents de tenir-la amb ells. Fins i tot les bèsties mostraven alegria cada cop que passava pel seu costat; el burro, que es deia Dolcet, s’acostava a donar-li un copet amb el morro perquè ella li fes una moixaina, la gata Mauleta se li refregava per les cames i el gall cridava: qui-qui-ri-quí! d’una manera que semblava que digués: ja-és-a-quí! L’únic que no estava de gaire bon humor era en Bernat. El seu pare l’havia castigat per ser trampós i mentider: “si no saps fer de noble, hauràs de fer de pagès!”, li havia dit, i l’havia enviat a casa d’en Joan perquè aprengués a treballar la terra. Ell complia, tot s’ha de dir, però remugava quan el feien llevar aviat, quan havia de carregar la palla pel jaç de les vaques, quan li tocava engegar les ovelles, quan... De fet, remugava quasi sempre, però en el fons s’ho passava millor que quan estava tot sol al seu castell. A més, ja havia arribat l’estiu i aquell any la collita era molt bona; així, doncs, tot anava bé. Fins el dia que la Quima, que així era com es deia la mare de la Marianna, va necessitar unes herbes per fer medicines i se’n van anar totes dues cap al bosc a buscar-les. -Maduixa! –va cridar la Marianna– Vine, que anem a passeig! I la gossa hi va anar corrent i remenant la cua perquè una de les coses que més li agradaven era anar a passejar pel bosc. Ficava el morro dins del cistell de la Quima, ensumava les herbes i corria a buscar-les. Quan les trobava feia un lladruc per avisar i esperava tota satisfeta que la felicitessin. Però aquell dia no deuria trobar el què buscava perquè feia molta estona que havia marxat i ni lladrava ni tornava. La Marianna la va cridar i cridar, però... res! La Maduixa no apareixia per enlloc!
CAPÍTOL 1 - ESC Ruiz Amado - 5è A
MADUIXA, ON ETS? -Com pot ser que s’hagi perdut? –deia la Marianna– Si coneix el bosc millor que jo! Maduixa, on ets? –tornava a cridar desesperada. -Marianna, tranquil·litza’t, que segurament s’ha distret amb una papallona –va dir la seva mare–. Saps molt bé que la Maduixa t’estima molt i no t’abandonarà. -Però...
-No et preocupis que ja tornarà quan estigui cansada i ens portarà aquestes herbes que tant necessitem. -I si ha anat cap a casa? La Marianna i la seva mare, la Quima, van anar xino-xan o cap a casa. La Marianna mirava primer per un costat, després mirava per l’altre i res, ni rastre de la Maduixa. La Quima, que anava un pas endavant de la seva filla, amb el cap cot i el cistell buit, tenia l’esperança de trobar la Maduixa a casa. Quan van entrar al mas, van veure en Jaumet jugant amb la Mauleta i el seu pare que donava de menjar al gall. Però no veien la gosseta. -Heu vist la Maduixa? –va dir la Marianna, amb una llàgrima a punt de caure-li dels ulls. -No era al bosc amb vosaltres? –va preguntar el seu pare. -Sí, però ha desaparegut. L’endemà al matí, la Marianna va anar al castell a visitar dona Blanca per veure si aquesta la podia ajudar. Quan va arribar a la cambra de dona Blanca, li va preguntar si havia vist la gossa. Ella va contestar-li que no en sabia res, però que tenia ganes d’ajudar-la. -Saps si la gossa portava algun objecte que la pogués identificar? -Doncs... ara que ho penso... sí, una petxina amb una cinta blava molt especial per a mi que li vaig posar ahir mentre jugava al riu. -Li enviaré una carta a la meva cosina de Castelló d’Empúries per saber si algú ha vist una gosseta marró amb una taca blanca a l’ull i una petxina amb una cinta blava. Al cap d’uns dies, dona Blanca va rebre resposta de la seva cosina. Eren bones notícies, algú de Castelló d’Empúries havia vist una gossa amb una petxina. En Bernat va anar a veure la seva amiga per donar-li la notícia. A l’endemà, la Marianna, va preparar el burro, en Dolcet, per anar a Castelló d’Empúries. En Bernat la va acompanyar. Quan van arribar, van anar preguntant a la gent si havien vist una gossa marró amb una taca blanca a l’ull i una petxina penjada al coll. Llavors la Marianna va tenir una idea: anar a visitar l’oncle de la seva mare, en Ramon Escrivà. De camí cap a casa d’en Ramon, en Bernat va dir: -Hi ha una petxina amb una cinta blava allà! -És la petxina que portava lligada al coll la Maduixa! -Això vol dir que ha estat aquí! –va exclamar en Bernat.
CAPÍTOL 2 - ESC Joana d’Empúries - 5è A
“L’AMIC” D’EN RAMON Tenien una pista! No era gran cosa però era millor que res. En Bernat va córrer a agafar la petxina mentre la Marianna mirava a un cantó i un altre, amb l’esperança de veure la seva gossa o sentir un lladruc que delatés on era. Van esperar i esperar, però no va passar res. Cansada d’estar-se al mateix lloc, la Marianna va dir: -Bernat, anem a veure si trobem més pistes. -Sí, anem! Es van dirigir cap a casa de l’oncle de la Quima, en Ramon Escrivà. En arribar, van fer servir el picaporta i van esperar que els obrís. Però qui va obrir la porta era un home alt i vell que deia que era amic d’en Ramon Escrivà. -Bon dia nens, què voleu? –els va preguntar. -Busquem en Ramon Escrivà, l’oncle de la mare –va dir la Marianna. El vell els va contestar que qui buscaven havia sortit però que tornaria aviat, i els va convidar a entrar a la casa. Un cop a dins, els va oferir alguna cosa per beure. Tot seguit, la Marianna, encuriosida, li preguntà: -Com et dius? -Sóc en Pere Morrinoll, el millor escultor del poble. I vosaltres, com us dieu? -Som en Bernat de Palol i la Marianna d’Aiguaviva. Encantats. -Molt bé, nois. Casualment estic acabant una escultura molt important; us agradaria ajudar-me? Així fem temps fins que arribi en Ramon. -És clar, som-hi! –van dir els nens. Pel camí, la Marianna va poder observar que de la butxaca
d’en Pere Morrinoll queia una clau. Es va ajupir dissimuladament i la va amagar a la seva sabata. Quan van arribar davant la porta de la cambra on hi havia l’escultura, en Pere es va adonar que no portava la clau i va començar a buscar-la desesperadament. En aquell moment, en Bernat estranyat li preguntà a la Marianna: -Has vist la clau? –I la Marianna li va dir que no, tot picant-li l’ullet. L’home se’n va anar a buscar la clau i la Marianna va aprofitar la seva absència per obrir la porta i mirar què hi havia dins. -Què feu aquí nens? –va exclamar en Ramon des d’un racó de l’alcova, lligat a una escultura. Ajudeu-me si us plau! Llavors en Bernat va sortir a demanar-li un suc a en Pere, per distreure’l. Així donava temps a la Marianna per ajudar l’oncle de la seva mare. En Ramon va obrir la porta i la Marianna va anar a buscar en Bernat. Aquest va fer una empenta a en Pere i tots tres van sortir corrent al carrer. Un cop fora, van anar a trobar dona Blanca per demanar-li ajuda. En Bernat, en veure la seva mare, va començar a dir-li...
CAPÍTOL 3 - ESC El Bruel - 5è
EL SEGREST -Mare, hem trobat la petxina i hem anat a ca l’Escrivà però ell no hi era i un home alt i vell l’havia segrestat però la Marianna ha trobat la clau i… –en Bernat parlava tan precipitadament que dona Blanca no entenia res. -Bernat, fill meu, calma’t! No sé què em dius! Quina clau? Quin home alt i vell? Quina petxina? Què ha passat ? On és la Maduixa? Aleshores van entrar en Ramon Escrivà i la Marianna, i entre tots tres van relatar la història a dona Blanca: -Jo era a casa quan vaig sentir que algú cridava el meu nom –va explicar en Ramon Escrivà–: “Senyor Ramon! Senyor Ramon!”, deia un home alt i vell davant la porta. “Ara vinc!”, vaig contestar. “Haig de parlar urgentment amb vós”, va dir mentre m’agafava pel coll i tancava la porta amb un cop de peu. Un cop a dins de casa, en Pere Morrinoll em va amenaçar i em va explicar el seu pla. Havia agafat la Maduixa; la tenia en un amagatall i volia enviar una carta a la Marianna perquè l’ajudés a robar a dona Blanca, a canvi de la gosseta. En Pere Morrinoll no sabia escriure i per això necessitava un escrivà. “Jo no ho faré això!”, li vaig dir. “Doncs et lligaré a aquesta estàtua sense menjar ni beure fins que escriguis la carta”, em va contestar en Pere. -Pobre Maduixa! –va dir la Marianna, plorant. -Aquest home és molt dolent –va comentar dona Blanca. -I quin pla té per robar a la meva mare? –va preguntar en Bernat. Aleshores en Ramon va relatar l’estratègia d’en Pere Morrinoll: -Com que la Marianna ha fet de criada de dona Blanca, en Pere pensa que coneix els amagatalls on dona Blanca guarda les seves joies i pedres precioses –va explicar en Ramon. -Jo mai no ho faré això! –va cridar la Marianna amb cara d’enfadada.
-Ah... i per això té la Maduixa! –va exclamar en Bernat. -No ho entenc! –el va interrompre la Marianna. -Doncs està molt clar! –va respondre dona Blanca. -M’ho podeu explicar, si us plau? –va demanar la Marianna mig cridant. -Doncs, Marianna, que a canvi de les joies de dona Blanca podràs recuperar la Maduixa –va contestar en Ramon. La Marianna va xisclar ben fort i va dir: -No pot seeer! Hi va haver un gran silenci i al cap d’una estona en Bernat, amb els ulls ben oberts, va dir: -Tinc un pla! Enganyarem en Pere Morrinoll! -Com? –va preguntar dona Blanca. -Doncs… li donarem joies i pedres precioses falses! –va contestar entusiasmat. -Sí! Anirem al ferrer, que ens faci peces de ferro i les pintarem de diferents colors i…
CAPÍTOL 4 - ESC Ruiz Amado - 5è B
EL MAGNÍFIC PLA! -Vols dir que s’ho creurà? –dubtava, la Marianna. -I tant que sí, ja ho veuràs! –afirmava, en Bernat, amb entusiasme. Entre tots quatre, per fer-ho més creïble, decidiren inventar-se que era l’aniversari de dona Blanca. Com que al senyor de Palol no li agradaven les festes, no havia dit mai quin dia era el seu aniversari. Per tant, van planejar la celebració d’una festa on tothom del poble hi fos convidat, i així captar l’atenció d’en Pere Morrinoll. -Jo ajudaré en Pere a entrar pel forat del galliner i el guiaré fins la cambra de dona Blanca. Faré veure que entretinc els guàrdies i així podrà accedir a la prestatgeria on hi ha el llibre que amaga les joies falses –va dir la Marianna. L’endemà, la Marianna agafà el cavall de dona Blanca i es dirigí cap al carrer de la muralla de Castelló d’Empúries on vivia l’escultor, Pere Morrinoll. Un cop davant de la casa, la Marianna respirà profundament i trucà a la porta mig tremolant. -Pere, he canviat d’opinió i vull recuperar la Maduixa. En Pere es va quedar molt sorprès que la nena volgués ajudar-lo, però així i tot va fer una rialla malvada. -Marianna, explica’m el teu pla. La Marianna, amb molta valentia, li explicà tot detalladament: -Aprofitarem que tothom està de festa a la sala principal del castell per entrar i, un cop a dins, et guiaré fins al teu objectiu –va dir-li a cau d’orella. -D’acord, pastoreta d’Aiguaviva! I com sé jo que no m’enganyaràs, marreca? -Perquè vull recuperar la meva apreciada Maduixeta! -Així que vols recuperar aquest sac de puces, oi? -Potser, per a tu, la Maduixa és un sac de puces, però jo i la meva família l’estimem molt! -D’acord! Això és bufar i fer ampolles! -Sembla fàcil però no ho és… Això és el que pensen tots els lladres –va dir la Marianna–. Però tu tranquil, que jo em conec el castell com el palmell de la meva mà i sé perfectament on dona Blanca amaga les seves joies més valuoses i brillants.
-Doncs, noieta, com quedem? -Quedem quan es faci fosc, al cantó del riu Fluvià, on hi ha una roca il·luminada per la llum de la lluna –va dir la Marianna. El dia de la festa, a l’hora acordada, tots dos es trobaren per dur a terme el magnífic pla.
CAPÍTOL 5 - ESC Ruiz Amado - 5è A
LA FESTA La lluna, quasi plena, il·luminava el riu i creava un mirall on es reflectien les siluetes de l’home vell i de la Marianna que no aconseguia contenir el tremolor que la sacsejava. -Tens por, eh, nena? –li va dir el vell, en veure que tremolava. -I ara! No senyor! El que passa és que la nit és freda i aquí hi ha molta humitat –què s’havia cregut aquell vell ronyós!– Però no us preocupeu que la lluna ja m’està escalfant. Seguiu-me! En Pere Morrinoll i la Marianna van anar de camí cap al castell de dona Blanca on hi havia el forat del galliner per entrar al castell. -Entres tu primera? –va dir en Pere Morrinoll, malfiant-se. -D’acord. Tu segueix-me –va respondre, ella, fent veure que dominava la situació. Davant del castell, a l’entrada, hi havia dos guàrdies que vigilaven. La Marianna els va distreure mentre en Pere entrava sigil· losament a la festa.
Van passar per la sala principal, molt gran i amb molts adorns. Hi havia molta gent asseguda al banquet. Les dones portaven vestits de colors vius perquè es podien pagar la tela. Menjaven carn i bevien vi especiat amb canyella, i escoltaven el cant d’un joglar que entretenia els convidats. Quan caminava per la sala principal, darrere la Marianna que el guiava cap a la cambra de dona Blanca, una serventa li picà l’ullet a en Pere Morrinoll. -Són allà, les joies, a la prestatgeria, dins d’aquell llibre fals. Ell va agafar el llibre i li van caure les joies a terra. S’adonà que eren falses, però no va dir res a la Marianna. Llavors, va entrar la serventa. -Ara ja tenim les joies. Segueix-me que et portaré amb la gossa –va dir aquella dona. -D’acord –va respondre la Marianna. Van sortir del castell i van anar cap a un lloc abandonat. -Mira, allà dins d’aquell paller hi ha la teva gossa. La Marianna cridava desesperadament: “Maduixa, Maduixa!”, però la gosseta no apareixia per enlloc. De sobte, aquella dona li va donar una empenta i la va tancar a dins. -Obra’m! Que algú m’ajudi! –cridava la Marianna. -Què hi fas aquí tancada? Qui era aquella dona? Qui t’ha tancat aquí? Ella? –va dir en Bernat que l’havia seguit. La Marianna el va abraçar. -Gràcies Bernat! Corre, anem al castell abans que li passi res a dona Blanca! -Què? -Sí, que en Pere Morrinoll encara és al castell i si s’adona que les joies són falses... Els dos nens van anar cap al castell, van entrar a la sala principal i van veure en Pere Morrinoll ballant amb dona Blanca.
CAPÍTOL 6 - Joana d’Empúries - 5è B
EN PERE, DESCOBERT! Dos passos cap aquí, tres cap allà, mitja volta, un saltiró i tornem-hi! Dona Blanca ballant tan feliç i en Morrinoll fent cara de no haver trencat mai un plat. En Bernat va mirar la Marianna i va dir: -I ara què fem? -Tinc una idea! –va respondre la Marianna– Tu segueix-me i ajuda’m a buscar el teu pare. -El meu pare? Per què? -Hem d’explicar-li a don Berenguer que en Pere Morrinoll ha robat les joies a la teva mare –va contestar-li la Marianna. Els dos amics va començar a buscar el comte entre tots els convidats de la festa. Hi havia molta gent ballant, menjant i bevent, i els costava localitzar-lo. Buscaven per les sales, pels passadissos, fins i tot van entrar a la cuina, però no el veien per enlloc. Finalment la Marianna va recordar que a don Berenguer no li agradaven gens les festes i li va preguntar a en Bernat on creia que podria ser el seu pare. -Podem mirar a la seva cambra! Potser el trobem allà! –respongué en Bernat. Tots dos es van dirigir cap allà i, efectivament, el van trobar mig adormit al seu llit. La Marianna va observar una petita ampolleta amb aquell beuratge que li preparava la Quima, perquè pogués dormir tranquil. -Pare, pare! Desperta! –cridà en Bernat. -Què passa? Què és aquest soroll? Per què em despertes, ara? -Senyor Berenguer –digué la Marianna–, en Pere Morrinoll ha robat les joies de dona Blanca i està ballant amb ella a la festa! I ara no em tornarà la Maduixa! -Joies? Maduixa? Festa? De què m’esteu parlant? -Pare, has d’aturar en Pere! No es pot escapar! A la sala principal, mentre el joglar seguia cantant i explicant històries, i els convidats es divertien, en Pere i dona Blanca encara ballaven al so del llaüt i les flautes. Però… entre pas i pas, volta i saltiró… plaf! A en Pere li van caure les joies a terra! -Què hi fan les meves joies aquí? –va dir, sorpresa, dona Blanca. -Jo... mmm... senyora... –en Pere es va veure enxampat i no sabia què respondre.
De cop, es va obrir la porta de la sala principal i don Berenguer va aparèixer acompanyat d’en Bernat i la Marianna: -Guàrdies! Agafeu-lo! Ha robat les joies de la meva esposa! Tanqueu-lo a la presó del castell! –ordenà, el comte. Mentre els guàrdies agafaven en Pere i el conduïen cap a la presó, la Marianna es va adonar que la dona que l’havia tancat al paller intentava escapolir-se per una porta lateral. -Bernat, mira! L’hem de seguir! Ella ens durà fins a la Maduixa! Ràpid!
CAPÍTOL 7 - ESC Joana d’Empúries - 5è A
LA DONA MISTERIOSA
La dona misteriosa caminava de pressa, però en Bernat i la Marianna no es van quedar enrere; la seguien sense fer soroll i s’amagaven perquè no els veiés. Sabien que les joies eren falses, però tot i així la seguien. La dona misteriosa va sentir un soroll i es va aturar al mig del bosc. Els dos amics eren darrere els arbres, quiets com estàtues, però una ràfega de vent va fer que se li veiés la trena a la Marianna. La dona misteriosa la va veure i quan va reconèixer aquella trena vermellosa, va decidir canviar de ruta i portar-los a casa seva per tancar-los en una habitació. Va seguir corrent i es va endinsar pel mig del poble de Castelló fins que va arribar a un carrer sense sortida. La dona misteriosa va caure expressament i es va posar a plorar i a cridar per fer creure que s’havia fet mal.
La Marianna i en Bernat ho van veure i es van espantar perquè es pensaven que s’havia fet molt de mal. Els va fer tanta llàstima que decidiren ajudar-la. Quan s’hi van acostar, ella els agafà amb totes les seves forces, la Marianna per les trenes i en Bernat per la samarreta, i els portà a una habitació fosca de la casa. -Ens has fet mal –renegava en Bernat. -Qui ets tu? –cridava la Marianna. -Sóc la primera criada que va tenir dona Blanca. Em dic Josefina. Ha-ha-ha! Ja us he atrapat! -Per què ens has tancat? –preguntaren els nens– Què vols de nosaltres? -Vull venjar-me de dona Blanca i vull les seves joies. I vosaltres heu vist que les tinc. Us quedareu aquí tancats fins que en Pere surti de la presó. -I la Maduixa, que saps on és? –preguntà, la Marianna. -Quina Maduixa? Jo no en conec cap de… –va dir dubtosa– Us deixo aquí tancats. Ha-ha-ha! A veure com ho feu per sortir. La Josefina els va deixar tancats a la casa i va marxar corrent cap als aiguamolls. Mentrestant, en Jaumet, el germà de la Marianna que era molt espavilat i havia vist tot el que havia passat, va entrar dins la casa. La Marianna i en Bernat es van posar a cridar: -Ajuda! Ajuda! -No crideu més, ja sóc aquí! -Jaumet! Com és que ens has trobat? –preguntà la Marianna. -Us he seguit a tu i en Bernat quan heu sortit del castell. -I perquè ens has seguit? -Perquè m’ha semblat molt estrany que sortíssiu corrent i volia saber on anàveu. -Si us plau, treu-nos d’aquí –suplicava en Bernat. En Jaumet observava el cadenat de la porta i pensava com podria fer-ho per obrir-lo. Necessitava una clau i no la tenia. Buscava un filferro o una agulla per obrir la porta però no trobava res, així que va decidir anar a buscar ajuda al castell. -Marianna, Bernat, vaig a buscar ajuda. Tornaré abans que es faci de dia. -Corre, si us plau, no ens volem quedar aquí tancats!
CAPÍTOL 8 - ESC El Bruel- 5è
EN DOLCET I EL BITÓ El temps semblava que passava més a poc a poc a dins d’aquella habitació on en Bernat i la Marianna estaven tancats. En canvi, a fora, el mateix temps corria a tota velocitat per a en Jaumet que no parava de rumiar com se les arreglaria per treure’ls d’allà. Va sortir corrents cap a la casa dels pares de la Marianna, doncs estava més a prop que el castell. Abans d’arribar-hi es va trobar pel camí en Joan i el burro Dolcet que venien de treballar al camp. -Joan m’has d’ajudar! –va cridar, esbufegant. -Què et passa? Tranquil·litza’t! –li va dir en Joan. -Una dona ha tancat la Marianna i en Bernat –va aconseguir dir en Jaumet, amb la cara ben vermella i tot suat. -On? -En una casa de Castelló. Anem-hi ara mateix! Tots tres, en Joan, en Jaumet i en Dolcet, van dirigir-se cap al poble. Mentre anaven caminant amb unes passes molt grans, en Joan va tenir una idea: -Ja sé com ho farem per obrir la porta! -Explica-m’ho! –li va demanar en Jaume. -Doncs... amb l’ajuda d’en Dolcet! Quan van arribar a la casa de la Josefina, el portal estava mig obert i així van poder entrar. Als baixos, al costat de les quadres, hi havia una petita habitació amb la porta ben tancada, on estaven empresonats la Marianna i en Bernat. En Jaumet va cridar: -Ja som aquí! -No us poseu darrere la porta! –els va dir en Joan. Va col·locar en Dolcet d’esquena a la porta i li començà a fer pessigolles. Al cap d’una estona el burro va fer un salt i va donar una coça tan forta a la porta, que va quedar ben esbatanada. -Va, afanyeu-vos! –va dir en Jaumet tot content. La Marianna, quan va sortir, va fer un petó a la galta d’en Dolcet. -Què fem ara? –va preguntar en Bernat molt nerviós. -Doncs hem d’anar a buscar ajuda –van respondre al mateix temps en Joan i en Jaumet.
-Encara no sabem on és la Maduixa! –va exclamar molt trista la Marianna. Els quatre nois i en Dolcet van anar cap al castell a explicar la història a dona Blanca i a preguntar a en Pere Morrinoll on era la gosseta. Lluny del poble, la Josefina s’endinsava per les closes dels aiguamolls en direcció a la muntanya de Verdera. Era una nit freda i bufava una forta tramuntana. Estava cansada però ja no podia tornar enrere. De sobte, va escoltar un soroll molt fort, com el d’un bram de bou. El terreny era pantanós i la nit fosca. Estava sola, tenia por i no sabia què fer, quan...
CAPÍTOL 9 - ESC Ruiz Amado - 5è B
UN CAMÍ COMPLICAT Tremolant de por i de fred, la Josefina es va arrapar al tronc d’un arbre proper. Tractava d’imaginar què era aquell bram esgarrifós que acabava de sentir: “deu ser el vent que passa entre les branques”, va pensar. Però, de cop i volta, va veure una silueta camuflada entre les canyes que dansava al ritme del xiuxiueig de la Tramuntana. La foscor no li permetia distingir bé el paratge i, sigil·losament, es dirigí cap a l’ombra misteriosa. Quan va ser a prop de les canyes, allargà el braç per agafar-ne una, però accidentalment agafà el coll d’un bitó que dormia tranquil al seu territori. El bitó, molt espantat i enfurismat, començà a picotejar amb força el cap de la vella Josefina. La dona, amb un atac de pànic, començà a cridar i a córrer sense control; relliscà amb la closca d’una tortuga de rierol que rondava per allà i caigué de cul dins el fang. Tota espantada, enfangada i enrabiada sortí corrent i cridant com una boja en direcció al castell de Verdera. Amb les presses i l’espant, el mapa on s’indicava el seu destí li caigué de la butxaca. La Josefina, tota accelerada i mig afogada, s’acostà a la portalada del castell mentre dos soldats, que vigilaven des de la torre, l’apuntaven amb un arc.
Amb les mans enlaire els digué: -Vinc amb bones intencions. Sóc la germana de la Joana, la serventa de l’amo Llorenç Sastre. -D’acord, et pots quedar a dins fins que surti el sol –va dir un dels soldats. -N’estàs segur? –li va dir l’altre a cau d’orella... -Ha dit que era la germana de la Joana. Deu ser bona persona, oi? -Segur? És tan important el que li vols dir? –va preguntar, l’altre soldat. -Sí, és molt important! És una cosa familiar –respongué la Josefina. -Pots entrar, però amb una condició: que no et vegi el senyor del castell. -Obriu les portes!! –van cridar els guàrdies. Un cop a dins, la Josefina va veure la Joana, a l’altre punta del passadís, i la va cridar fluixet: -Joana! -Josefina, què hi fas aquí? Vine corre! Que l’amo s’acaba de despertar! La Josefina va entrar de puntetes a la cambra de la seva germana i li explicà tot el que havia passat, detalladament. -Vaig raptar la gosseta d’una nena innocent anomenada Marianna i la vaig deixar al monestir de Sant Pere de Rodes, amb el nostre cosí monjo, l’Antoni. Després, també, vaig robar unes joies a dona Blanca, la senyora de Palol. -Per què ho vas fer? Jo em pensava que no eres així! -Ja ho sé, sóc una mica mala persona... però ho he fet perquè l’envejo i vull semblar una persona adinerada. A més, el meu amor platònic, en Pere Morrinoll, que ara està empresonat, m’ha influenciat. Com que no sé llegir ni escriure necessito la teva ajuda per posar-nos en contacte amb el nostre cosí. -Ets una lladre! No et fa vergonya aprofitar-te d’una nena molt més petita que tu? -M’has d’ajudar! Si us plau, Joana! Et regalaré totes les meves joies! -No em subornis! No vull tenir problemes, sóc una persona humil i no vull perdre la meva feina. Però si no hi ha cap més remei t’ajudaré, només aquesta vegada i mai més. Les dues germanes es van posar mans a l’obra... Mentrestant, la Marianna, en Joan, en Jaumet, en Bernat i en Dolcet anaven en direcció al castell de Palol. Pel camí, la Tramuntana va fer volar el plànol arrugat i enfangat que s’estampà al morro d’en Dolcet. La Marianna, que era molt xafardera, va agafar el paper i...
CAPÍTOL 10 - ESC Joana d’Empúries - 5è B
JA L’HEM TROBAT! -Què és això? Mireu! És un dibuix… Sembla que assenyali un camí... Els amics es van posar en marxa tot seguint les indicacions del mapa. En Jaumet, que era molt espavilat, de seguida va reconèixer que aquell camí els portava al monestir de Sant Pere de Rodes. Mentre pujaven pels corriols de la muntanya, es van trobar un monjo que baixava cap als masos de la plana. Anava carregat amb verdures per al castell de Palol. -Perdoni, senyor, estem buscant una gosseta que es diu Maduixa. Que l’ha vist pel monestir? –li va preguntar la Marianna. -Veure-la no, però ara que ho dius... Fa alguns dies que sento uns lladrucs de gos que no sé d’on vénen exactament. Si voleu us indico on els he sentit. Però vigileu que no us vegin els altres monjos! Quan arribeu al peu del monestir, busqueu una roca molt grossa que hi ha a l’esquerra. Just al costat, hi ha un accés secret. Entreu per allà! - Moltes gràcies per l’ajuda! –va contestar en Bernat. Van continuar caminant cap amunt i, en un tres i no res, van arribar al peu del monestir. Es van posar a buscar la roca que els havia dit el monjo i en Dolcet, sense voler, la va descobrir mentre menjava una mica d’herba. -És aquí! En Dolcet l’ha trobat! –va cridar en Jaumet. -Uff!! Aquesta porta és molt vella i costa molt d’obrir! –es va queixar la Marianna. -Ja ho tinc! En Dolcet ens tornarà a ajudar amb les seves potes! –va contestar en Jaumet. Els amics van tornar a agafar el burro, el van acostar a la porta i li van començar a fer pessigolles, fins que d’un cop de coça es va obrir. Amb el soroll que va fer el burro, la Maduixa, que estava tancada en un celler a prop d’aquella entrada, es va espantar i va començar a lladrar. -Maduixa! Maduixa! És ella! –va cridar la Marianna molt nerviosa. En Joan es va quedar a fora del monestir, amb en Dolcet, i els altres tres amics van entrar cap a dins. Però no va ser tan fàcil com s’imaginaven, doncs, quan travessaven el pati del monestir, un monjo els va veure i els va cridar. Fluixet, la Marianna va dir a en Jaumet i en Bernat:
-Distraieu a aquest monjo, mentre jo vaig a buscar la Maduixa! -Qui sou vosaltres? Com heu entrat al monestir? –va preguntar, el monjo. -Nosaltres… portem un encàrrec de dona Blanca, que és la meva mare. Necessita unes herbes medicinals perquè no es troba bé, i ens han dit que prop del monestir en podríem trobar –va contestar en Bernat.
-Ah, doncs si sabeu quines són, us puc ajudar a buscar-les i així la teva mare es posarà bé. Mentre caminaven cap a l’entrada del monestir, en Jaumet va veure que la Marianna sortia amb la Maduixa en braços i els feia un senyal que ja podien marxar. -És molt amable, senyor, però no cal que ens ajudi; ja la buscarem nosaltres, l’herba medicinal. No el volem molestar més. Gràcies! –va contestar en Bernat. Tot seguit els nois van sortir del monestir per la porta principal i, sense perdre temps, van arrencar a córrer cap al castell de Palol. La Marianna estava tant contenta i feliç perquè havia recuperat la seva gosseta que cada vegada que trobava alguna persona pel camí li deia: -Ja tinc la Maduixa! Ja tinc la Maduixa! Quan van arribar al castell i dona Blanca es va assabentar de la gran notícia, els va dir que farien una festa per celebrar-ho i que també convidarien als pares de la Marianna i d’en Joan. Amb el temps, la Marianna, en Jaumet, en Joan i Bernat es van fer més amics, encara, i van viure un munt d’aventures, acompanyats d’en Dolcet i la Maduixa.
ELS AUTORS I LES AUTORES Alumnes 5è El Bruel Adam Adnane Ahmed Anaïs Anass Annas Aya Ayman, Carlos Xavier Douae Ibtihal Izan Jamal José Antonio Meriem Mokhtar Nicolás Tai Sabrina Samia Yanir Alumnes 5è A Joana d’Empúries Asma David Gabriel Alejandro Stefaan Rouby Amadou
Núria Houda Ayoub Laila Yassir Richard Eloi Luca Morad Jesús Maria Clara Jana Bruno Nayara Carla Emilio Manuel Xinru Alumnes 5è B Joana d’Empúries Keila Haitam Rihab Maruan Walid Karim Raúl Iker C. Arnau Eneas Pau C. Pau C. Ángel C. Eric Samia
Siham Sonia Paloma Mohamed Amin Alba Iker M. Ángel P. Aina Paul-Mihai Alumnes 5è A Ruiz Amado Daria Fran Eva Ruth Quionia Ayman Joel Xavi Yara Mohamed Salma Omar Carla Martí Marc Javi Yassmina Elena Raquel Unai Alexia Arlet Domingo
Khaoula Dani Liora Alumnes 5è B Ruiz Amado Nor Francesca Yassir Albert Amina Jade Swann Yosra Abdelhamid Ilias Gala Daria Abril Juli Alma Laura Daniel Adrià Anna David Paula Aya Amin Cèlia Raúl
I ELS TUTORS I LES TUTORES
Estela Bretx Clotas ESC Ruiz Amado 5è A Sebastià Carreras Palmada ESC El Bruel 5è Marta Franch ESC Joana d’Empúries 5è B Meritxell Garcia Gigante i Maria Roura Saura ESC Joana d’Empúries 5è A Patricia Rodríguez Bermudo ESC Ruiz Amado 5è B
Col·lecció Samba Bu n’Daw del projecte Conte per relleus.
Curs 2013-14
Curs 2011-12
Curs 2012-13
Curs 2014-15
Curs 2015-16
Powered by TCPDF (www.tcpdf.org)