Títol original: Kindergeschichten © del text: Peter Bichsel, 1969 © Suhrkamp Verlag Frankfurt am Main 1997 All rights reserved by and controlled through Suhrkamp Verlag Berlin © de les il·lustracions: Federico Delicado, 2019 © del pròleg: Santiago Alba Rico, 2019 © de la traducció: Guillem Gómez, 2019 © de la correcció: Esperança Sierra, 2019 © d’aquesta edició: Los Cuatro Azules, 2019 Primera edició: març 2019 ISBN 978-84-949048-3-7 Dipòsit legal: MTots els drets reservats Imprès per Gràfiques Ortells S.L. Barcelona Imprès a Espanya - Printed in Spain
COSA DE NENS Peter Bichsel
Il·lustracions de Federico Delicado Traducció de Guillem Gómez Pròleg de Santiago Alba Rico
5
ALLÒ QUE LES PARAULES TENEN DINS SEU Quan els meus fills eren petits m’exigien permanentment nous contes i històries, que jo anava inventant sobre la marxa. Ara bé, ningú treu una història d’un mateix com es pot treure un as de la màniga —o un moc del nas—. Ens cal un agafall o un trampolí. Així que jo els demanava, al meu torn, que em donessin un títol. Qualsevol títol: «La fletxa màgica», «L’arbre buit», «Les ales del rellotge», qualsevol estímul verbal servia per desencadenar un relat, bo o dolent, que no es trobava pas tan allotjat dins la meva inspiració creativa com arraulit, com si fos un quist honrat o un gatet endormiscat, en el títol aleatori llançat pels meus fills. Aquest és un descobriment que tothom pot fer, però que gairebé sempre fem a través d’algun bon llibre. Cada paraula, qualsevol paraula, conté una història en el seu interior. Relatar no és, per tant, trobar les paraules necessàries per explicar el conte que hom té dins el cap, sinó cercar en la paraula atzarosa el conte que la mateixa paraula porta dins seu. Escriure, així doncs, és una tasca d’arqueologia més que no pas de reciclatge; i més de descobriment i serendipitat que no de mimesi o correspondència.
De la paraula pèsol neix la famosa princesa de sensibilitat excessiva; de vermell se’n deriva necessàriament la nena amb caputxa amenaçada pel llop; de sabata, la pobre ballarina maleïda d’Andersen o la noia maltractada i allitada entre cendres dels germans Grimm. I, per descomptat, trobem una nena grillada anomenada Alícia si es combinen sota un arbre les paraules conill i barret de copa. Si algú s’interessa per un nom i té tot seguit la paciència d’explorar-ne els meandres, hi trobarà històries que s’escriuen elles mateixes, cada cop més de pressa i més evidents, perquè la fantasia, com recordava Gianni Rodari, obeeix la seva pròpia i tirànica gramàtica. És cert que hi ha relats que combinen esquemes i arquetips, com és el cas de tota la tradició clàssica de les nostres rondalles, i d’altres que tenen més a veure amb la lògica inquietant, forassenyada i fatal dels somnis. Els de Bichsel són d’aquest segon tipus. On comença un conte? On comença un somni? En qualsevol paraula. En qualsevol imatge. I a partir d’aquí, tant si relatem com si somniem, no sabem on anirem a parar, i la sorpresa no es deriva de forçar la lògica, sinó del seu inesperat acompliment: tot d’una ens adonem que allò que no podíem preveure ja hi era des d’un bon començament, com una papallona en un cuc. En aquest sentit, els delirants i rigorosos contes orals de Peter Bichsel s’inscriuen en aquella constel·lació que aplega Carroll, Rodari, Sergio Tofafo (Sto) o el mateix Kafka, raça estranya d’escriptors que es deixaven endur pel destí tancat dins del primer mot que pronunciaven i del qual ja no podien fugir; al qual cedien pendent avall amb totes les seves conseqüències, de vegades hilarants, de vegades
sinistres, de vegades oraculars. Estirant un fil es pot desfer un jersei; estirant un fil es pot treure del fons d’un verb un món sencer. Cosa de nens, es diu el llibre de Bichsel, un títol descriptiu i enganyós alhora. Cosa de nens és el gust d’assaborir, com una llaminadura, l’escorça sonora del llenguatge; Cosa de nens és el plaer de prendre’s els jocs seriosament; Cosa de nens és el compromís de portar fins a les últimes conseqüències un joc de paraules o un desafiament, i Cosa de nens és també l’esquerda que obre de cop i volta una altra coherència possible sota els peus dels adults. Per això mateix no es pot dir que els contes de Bichsel siguin contes per a nens, tret de la universalitat encomanadissa dels noms, gran descobriment infantil, que els inclou també a ells —els nens— un cop els adults n’han despuntat la polisèmia. És evident que els nens gaudiran d’unes tombarelles que reconeixeran com a pròpies; però és més evident encara que són els adults els qui necessiten aquest desplegament punxegut de disbarats severs. Així doncs, Coses de nens per a adults potser seria un títol més adient, però tant els uns com els altres gaudiran del llibre, com es gaudeix de la llei de la gravetat en una muntanya russa. Els nens acabaran els contes satisfets; els adults, una mica incòmodes, en un nou començament. Santiago Alba Rico
LA TERRA ÉS RODONA
Un home que ja no tenia res més a fer, que ja no estava casat, que ja no tenia fills ni feina, ocupava el temps de què disposava reflexionant de nou sobre tot allò que ja sabia. No li produïa cap tipus d’alegria tenir un nom: ell volia saber exactament per què el tenia i d’on provenia. I es va dedicar dies i dies a fullejar llibres antics fins que hi va trobar el seu nom. Aleshores va recapitular tot allò que sabia, i sabia justament el mateix que sabem nosaltres. Sabia que cal rentar-se les dents. Sabia que els toros engeguen a córrer quan veuen una tela de color vermell i que a Espanya hi ha toreros. Sabia que la Lluna gira al voltant de la Terra, i que la Lluna no té cara, que allò que es veu no són ulls i un nas, sinó cràters i muntanyes. Sabia que els instruments són de vent, de corda i de percussió. Sabia que les cartes s’han de franquejar, que es condueix per la dreta, que s’han de fer servir els passos de vianants, que els animals no s’han de maltractar. Sabia que per saludar es dona la mà, i que en saludar ens hem de treure el barret. 13
14
Sabia que el seu barret estava fet de feltre, i que el feltre prové del pèl de camell, que n’hi ha d’una gepa i de dues gepes, que als d’una gepa se’ls anomena dromedaris, que al Sàhara hi ha camells, i també sorra. Ho sabia. Ho havia llegit, l’hi havien explicat, ho havia vist al cinema. Ho sabia: al Sàhara hi ha sorra, tot i que de fet no hi havia estat mai, però ho havia llegit, i també sabia que Colom va arribar a Amèrica perquè creia que la Terra és rodona. La Terra és rodona, ell ho sabia. Des d’aleshores sabem que és una esfera i que si caminem sempre en línia recta tornarem al punt on havíem començat a caminar. El que passa és que no es veu, que la Terra sigui rodona, i per això durant molt de temps la gent no s’ho volia creure. Perquè si es contempla, o bé és plana o fa pujada o baixada, o està coberta d’arbres i edificis, i a cap lloc es corba fins a formar una esfera. Allà on sí que ho podria fer, al mar, el mar senzillament s’atura, formant una ratlla, així que no veiem com el mar i la Terra es corben. Fa la impressió que al matí el Sol s’aixeca del mar i al vespre s’hi enfonsa. Però tothom sap que això no és així, perquè el Sol es manté al mateix punt, mentre que la Terra gira al seu voltant, la Terra rodona, un cop al dia. Això ho sap tothom i aquest home també ho sabia. Sabia que si caminéssim sempre en línia recta, al cap de dies, setmanes, mesos i anys arribaríem allà d’on havíem 15