L’EDUCACIÓ ARTÍSTICA A IGUALADA

Una de les idees que m’ha quedat ressonant al cap durant dies després de la taula rodona és: l’educació artística ha de ser més “renaixentista”. Tots els participants de la taula rodona hi van estar d’acord i van fer aportacions que a alguns ens van fer reflexionar sobre el fet educatiu.

Aquesta visió ens interpel·la a preguntar-nos tot allò que és comú a totes les expressions artístiques. Un exercici gens fàcil, però molt necessari. Esprémer les nostres capacitats docents i artístiques perquè en puguem treure un llenguatge comú que ensenyarem des del prisma de cada una de les disciplines.

Podem imaginar que a les escoles i instituts hi hagués projectes artístics que treballen paral·lelament i coordinada amb totes les altres matèries?

Podem imaginar una escola de música i d’art completament integrades la primària i secundària? Escoles d’art i escoles de música que treballen juntes i fan la seva activitat per tot l’àmbit educatiu de la ciutat?

Què necessitaríem per actuar en aquesta direcció? Primer de tot un equip de docents amb la capacitat i la voluntat de poder fer feina deixant de banda les pròpies exigències tècniques i buscar aquest llenguatge que és comú, i a partir d’aquest desenvolupar les necessitats cada una de les especialitats. Una feina titànica, però segur que és apassionant per a molts.

En segon lloc, no pot faltar suport institucional, amb un bon finançament. Hem pogut veure amb l’exposició del projecte “Cantània” que un projecte educatiu interdisciplinari, amb un impacte social molt considerable, i de gran qualitat, és possible. Tot això gràcies a un molt bon equip de treball i un suport institucional (Auditori de Barcelona) i econòmic molt important. També hem pogut veure clar, que grans idees sense el finançament ni la voluntat poden resultar bombolles de fum. Com el cas de l’etiqueta, buida de contingut i recursos “araArt”.

Escoltant els components de la taula rodona em pregunto: quants projectes han quedat al tinter, o s’han desplegat a mitges per falta de suport i finançament? Sovint els artistes i docents de l’art no posem prou l’accent en la visibilització de la feina feta i la recerca de recursos. Ara bé, no hi ha visibilització que valgui si no hi ha institucions disposades a mirar, valorar i donar suport.

Així doncs, en quin punt estem a Igualada? Tenim una escola d’art, una escola de música i conservatori, una escola de teatre (malauradament ja no podem dir que tenim escola pública de dansa) i tants d’altres centres artístics de caràcter privat. Sabríem oblidar les frustracions del projecte fallit de l’Escorxador i posar-nos a treballar en la direcció “renaixentista”?

David Andújar i Bernadí Músic