LES “ALTRES” IGUALADES

Fa més de mil anys Igualada naixia a l’encreuament de dos camins. Aquella intersecció va marcar un punt, un centre. Era recer i refugi. I a poc a poc va anar aixoplugant carrers, cançons, maneres i parles. I també, cal dir-ho, acumulant poder, establint models i retallant dissidències.

La ciutat va anar creixent i teixint més places, danses, quefers i paraules. Però el centre seguia allà, a l’encreuament d’aquells dos camins. I el centre era el centre.

Amb els anys i els panys, la ciutat va esdevenir tapís, un mosaic on se sobreposen centres, punts i comes.

Però el centre reclamava ser el centre. I cada cop el centre esdevenia més un melic, una capelleta que definia un “nosaltres” ambigu que es reconeixia amb els mantres “els de sempre”, “de tota la vida”, “sempre s’ha fet així”.

Però els centres són centres, perquè “el capital cultural és capital, no cultura”. I qui és centre, ho és perquè pot fer i desfer. Posar escenaris, vestir sants, pagar fantes i cosir vestits d’emperador.

Algunes àvies de la ciutat recorden com els diumenges a la tarda, per baixar al centre (al centre-centre) a ballar, havien de portar sabates de recanvi per no aparèixer al ball amb les sabates enfangades dels seus barris. Al ball s’hi anava sense fang, que el fang fa perifèria.

Avui els carrers estan asfaltats i les sabates no s’embruten de fang. Però continuen havent-hi centres, fang, i un silenci ensordidor entre molts retalls d’aquest tapís.

Anècdota-metàfora: a la primera foto de la Capitalitat Catalana de la Cultura hi apareixen tots els mantres del centre-sempre. Una estampa del s.XXI plena d’homes i amb la presència femenina d’una monja.

I llegint el programa de la Capitalitat no hi trobem l’agenda amb les festes majors dels barris, de les revetlles dels carrers, ni tampoc com celebraríem la festa del xai (si seria a una plaça engalanada o a una nau poligonera a la llera del fangar). L’agenda de la Capitalitat també havia oblidat la data de la Setmana de Pasqua que viu la comunitat ucraïnesa de casa nostra o el concert de Crisix, un grup igualadí que toca arreu del món com en Savall, fent heavy metal sense viola de gamba.

Escriu Javier Pérez Andújar: “no hi ha ciutats invisibles, sinó barris immirats; barris que el poder i els mitjans de comunicació no volen veure”. Però també és cert que els Països Catalans som terra de foc i hi ha nits màgiques on tots els barris i carrers fan revetlles. I és preciós observar com les guspires s’ajunten mentre la gent va de foguera en foguera.