ELS JARDINERS DE LA CULTURA

En uns anys convulsos, en els quals la cultura ha estat sacsejada pel terratrèmol de la COVID, m’agradaria parlar de com encarar-la a Igualada, ara i en un futur immediat.

Fa un anys vaig llegir en un llibre de Zygmunt Bauman −Temps Líquids−que podíem tenir tres maneres d’estar a la societat o d’entendre-la: els guardaboscos, els jardiners i els caçadors.

Els guardaboscos són aquells que protegeixen el territori, que creuen que hi ha un ordre preestablert i el respecten, tanquen l’espai, no miren ni el passat ni al futur. És una visió conservadora, el seu projecte és el present, la no intervenció, només la protecció.

Els jardiners, en canvi, no ho veuen així. Hi volen intervenir, pensen què es pot fer, plantegen altres escenaris, projecten un futur, intervenen, inventen i actuen. Conreen, planten, cultiven i recullen.

Per últim els caçadors, l’única cosa que els interessa és obtenir la peça, sense pensar en el futur, són depredadors, rendiment ràpid ara i aquí. Obtenir uns resultats en el present; demà ja veurem què passa.

Si fem un exercici de traslladar aquestes tres maneres d’entendre la societat al que en diem cultura, crec que de cap manera hem de voler ser caçadors, tampoc hem d’acceptar “l’estatu quo”, “l’ordre preestablert”, ens cal anar més enllà, intervenir, pensar en un futur: hem de ser jardiners.

Ser jardiners per fer realitat el projecte que tenim, allò que volem per a la nostra societat, en aquest cas Igualada. Ens agradaria poder estimular el creixement d’aquelles plantes que ens semblen les més fructíferes, poder prendre aquelles decisions que condicionen el futur, estar en els llocs on es prenguin les decisions, en resum, hem d’intentar prescriure la realitat, i que aquesta sigui plural, igualitària, pedagògica, que obri portes, que faci participar a tothom. Anar fins al fons de l’etimologia de la paraula cultura − colere – cultiu: sembrar, tenir-ne cura, per després veure els fruits.

Potser per tot això que he dit, em direu que soc utòpic, doncs, sí, potser sí...

Diuen que Tomàs Moro, quan va crear el concepte Utopia, ho va fer a partir de dues paraules gregues: Eutopia que vol dir “bon lloc”, Outopia que vol dir “cap lloc”.

Potser una utopia és estar, anar, voler aquell lloc que pensem que és bo i que no existeix, i que per tant el volem inventar i/o crear. Perquè està clar que si no tenim una utopia, i no tenim un camí a fer, no hi ha energia i si no hi ha energia no hi ha vida.

Es pot viure una vida sense tenir una utopia, un lloc on arribar, encara que aquest lloc sigui tan bo que no existeixi i l’haguem de crear?

Oscar Wilde deia que el progrés no és res més que caminar cap a una utopia, la utopia és l’infinit? Joan Brossa deia: Apuntem a l’infinit per poder avançar un pas.

Per tirar endavant en aquesta línia de treball es necessiten dues condicions: la primera és creure en el que tenim; la segona, és la confiança en nosaltres mateixos, pensar que hi ha l’energia humana per portar-ho a terme.

Igualada ha demostrat moltes vegades que creu en el que té i que té aquesta energia; de fet, la ciutat no tindria activitat cultural viva si no fos per l’energia de la societat civil. Any rere any es demostra aquesta aposta ciutadana que empeny la ciutat, en paral·lel a una gestió cultural(?) administrativa encasellada i repetitiva.

Tots sabem que si volem organitzar alguna cosa i aconseguir una fita, si volem arribar a aquest lloc que per bo ha d’existir, necessitem recursos i necessitem la implicació de tots.

Si no volem perdre allò que històricament ha aconseguit la ciutat; si volem transformar-ho; si volem tenir una cultura que sigui un referent per a la nostra ciutat i per als altres; si volem ser indiscutibles, inigualables, perquè en un món on cada dia hi ha més caçadors que jardiners, i on els guardaboscos cada dia sembla que miren més cap al passat, tan sols ho aconseguirem marcant la diferència, i aquesta diferència ara per ara es diu excel·lència. Plató deia: facis el que facis, siguis obrer, pensador, arquitecte o carnisser, treballa amb excel·lència.

Ara bé, per obtenir excel·lència fan falta recursos. Per saber quins recursos falten, ens cal una fotografia de la realitat en la que estem. Per fer això necessitem la implicació de tots. Si per fi arribem a tenir-ho, encara ens faltarà elaborar un projecte cultural, i per tenir un bon projecte cultural per a la ciutat cal que tots ens impliquem, que tots participem, que tots siguem generosos i empàtics, perquè entre tots puguem decidir.

Pensem què diu Alan Kay: La millor manera de predir el futur és inventant-lo.